Les nostres festes majors

El darrer Ple Municipal del curs, el passat mes de juliol, va aprovar la supressió de la festa local del 20 de gener, dia de Sant Sebastià i festa major d’hivern, per substituir-la pel dilluns de la segona Pasqua, com a Barcelona. Es mantindrà la festa major d’hivern a mig gener, però el 20 no serà festiu. El motiu és que aquest dia no té una gran rellevància ciutadana i en canvi crea problemes a molta gent que no treballa a la ciutat i es troba que, per exemple, aquest dia no sap què fer amb els fills que no tenen escola.

La decisió no va ser unànime, sinó que va tenir un nombre notable de vots negatius i d’abstencions, cosa que indica que, si bé els motius de la supressió són reals, també és molt real el fet que no sembla un gran encert anar eliminant les nostres senyes d’identitat ciutadana. I això és un pas més en aquest procés d’eliminació.
De fet, si el 20 de gener com a festa major d’hivern no té gaire rellevància ciutadana, és, entre altres coses, perquè no s’ha fet cap esforç perquè la tingués. La festa major d’hivern consisteix en uns quants actes festius, més o menys interessants, però sense que n’hi hagi cap que sigui aglutinant i creï addicció. I una cosa semblant podríem dir de la festa major d’estiu que acabem de celebrar. La festa major d’estiu té molta més rellevància i crea molt més ambient, perquè hi ha molts més actes que arriben a molta gent. Però s’hi troben a faltar moments significatius que siguin aglutinants de la ciutat i creïn tradició cívica, així com també algun moment festiu que pugui esdevenir específic i representatiu del que és Viladecans.
I no és tan difícil. Cal només voler que aquests moments hi siguin, estimular la creativitat col.lectiva convocant-hi la gent que hi estigui interessada, no tenir por... En definitiva, es tracta de creure en les possibilitats de Viladecans i de la seva gent.

El nostre primer acte públic

El passat 10 de setembre, en el marc de la Festa Major, vam fer una presentació pública de l’entitat que edita aquesta revista, Viladecans Punt de Trobada.
De fet, hem esperat a convertir-nos formalment en una entitat a haver consolidat aquest publicació que teniu a les mans (o potser a l’ordinador). La nostra intenció és anar més enllà de la revista i organitzar actes de caire cultural i de debat social i polític.
El primer d’aquests actes, doncs, va tenir lloc dimecres passat, amb la col·laboració de la llibreria “Els Nou Rals”. La primera part va girar a l’entorn del perquè d’aquesta revista. Van parlar Maria Comas, secretària del Punt de Trobada i Mercè Solé, membre de la redacció. La segona va consistir en la presentació del llibre La política dels cristians, de Josep Lligadas, membre de la redacció del Punt de Trobada i guanyador del Premi Joan Maragall a la passada nit de Santa Llúcia. Hi van intervenir Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya i ex-Conseller de Medi Ambient i Habitatge, i l’autor del llibre.
Va ser un plaer poder saludar les moltes persones (en vam comptar més de setanta) que van venir, a les quals agraïm moltíssim la seva presència. Per part nostra, més ocasions hi haurà...

Colonias de niños saharauis 2oo8

Otro año más los niños saharauis han estado en Viladecans. Nuestra asociación, que está funcionando desde 1999, empezó con 12 niños, y este año 2008 lamentablemente solamente han podido pasar unas vacaciones con nosotros 4 niños.
Pasan aquí dos meses, julio y agosto, saliendo de los campamentos saharauis donde se suele llegar a 50 grados a la sombra con poca agua y con pocos alimentos, tan necesarios para su desarrollo.
A estos cuatro niños se les ha hecho una analítica, tres de ellos han pasado la revisión favorablemente, y sólo uno se queda para hacerle una revisión más completa pues tiene problemas de movilidad.
Llegó el día de regreso a los campamentos el 3 de septiembre. Este suele ser un día de preparativos y al mismo tiempo un día triste para todos. La sensación que tenemos las familias referente a los niños es de que quieren regresar para ver a su familia y volver el año siguiente con su familia española, que tanto han hecho por ellos, sobre todo darles mucho cariño y nosotros aquí, a esperar el año siguiente que vuelva nuestro niño o niña.

Rosa Mercader

Viladecans i l'Eurocopter, l'helicòpter de combat

En el llibre El meu camí cap a la Utopia d’Arcadi Oliveres, d’Angle Editorial, hi ha un curiós capítol que parla de Viladecans i la indústria aeronàutica a Catalunya.

Arcadi Oiiveres, professor d’economia aplicada de la UAB i president de Justícia i Pau, entre moltes altres coses, ens relata com, a iniciativa de Pascual Maragall sent president de la Generalitat, es va voler impulsar la indústria aeronàutica a Catalunya, i així va sorgir la possibilitat que Airbus, una fàbrica europea molt important que es dedica a la fabricació d’avions civils i militars, portés una de les seves filials a Catalunya. Es tractava de l’Eurocopter, una fàbrica d’helicòpters de combat.
La Generalitat els volia oferir uns terrenys a Viladecans, a la zona de Can Alemany; com que l’equip de govern municipal era socialista no hi havia d’haver cap problema. El Parlament de Catalunya havia votat en una comissió parlamentària si oferia o no els terrenys. Hi va haver tres vots favorables: el del socialistes, que eren els que ho proposaven, el del Partit Popular i el de Convergència. ERC es va abstenir i ICV-EUiA hi va votar en contra.
Justicia i Pau batalla, des de fa molts anys, contra la indústria i el comerç d’armes. El fet que una fàbrica de l’Eurocopter es traslladés a Catalunya els va alarmar i mobilitzar. La comissió parlamentaria havia ja votat, però calia que el Parlament es pronunciés, així que, conjuntament amb la Fundació per la Pau, van anar a veure els diferents diputats i diputades.
Als del PP no els van visitar perquè era un cas bastant perdut. Els d’ERC se’ls van excusar dient que, en el moment de votar s’havien abstingut, però que ara s’adonaven que havien d’haver votat que no, i que actuarien en conseqüència. Els d’ICV-EUiA, cap problema: òbviament, ja s’havien pronunciat en contra. Els socialistes els van rebre molt malament, va ser l’únic partit que no els van oferir ni tan sols una cadira, els van rebre a peu dret un dia que hi havia plenari al Parlament, no hi van perdre ni cinc minuts, tot dient que ells eren un partit de govern i van argumentar que el seu deure era facilitar el benestar dels ciutadans. Per a ells, benestar volia dir, entre altres coses, feina, i els helicòpters de combat eren feina. El cas mes paradoxal va ser el de Convergència: van dir que des del punt de vista ideològic, del benestar de Catalunya i de la indústria, CiU veia de bon ull que es fes aquesta fàbrica; ara bé, des de el punt de vista estratègic, podrien erosionar el govern tripartit i, per tant, ells no tindrien cap inconvenient a votar-hi en contra.
El problema es va acabar, no perquè s’hagués fet res de res, sinó perquè el ministre de Defensa, que és qui tenia l’última paraula sobre el tema, es deia José Bono. Ell és d’Albacete i va dir: “La fábrica a Albacete, que es mi pueblo”. Arcadi Oliveres acaba el capítol dient que, de vegades, els moviments de la política son fruits inesperats.
A Viladecans, estan començant a urbanitzar el que serà un gran parc aerospacial i de la mobilitat d’iniciativa pública, sense concretar quines empreses s’hi instal·laran, i sense haver-se aprovat cap document que fixi un codi de bones intencions que vetlli perquè no s’instal·li la indústria militar a Viladecans, document totalment necessari, perquè no sigui el cas que es torni a produir l’estrambòtic moviment polític com el que va passar amb l’Eurocopter, ara que la ministra de Defensa, Carme Chacon, és catalana.

Ricard Caba i Calbet

Roca, de empresa familiar a multinacional

Roca, desde hace años ya no es aquella empresa familiar que Gavà vio nacer, en 1917, en terrenos cercanos a la estación de ferrocarril.
Aquella Roca de marcado carácter paternalista y democristiano, permitiría determinados beneficios para sus trabajadores. Aquellos primeros Roca, que sin dudar explotaban a los trabajadores de su empresa, también se puede decir que hicieron un hospital, zonas de ocio y deporte y hasta viviendas para sus trabajadores y que subvencionaron la construcción de escuelas en Gavà y en nuestro municipio.
La actual multinacional Roca Corporación Empresarial, hoy, navega por los mares del neoliberalismo y no sólo ha ido abandonando por el camino a diferentes áreas de producción de su empresa, como la de aire acondicionado y calefacción (la sección que le dio origen), sino también a trabajadores que han dedicado muchos años de su vida a la empresa.
Hoy en día, dedicado en exclusividad al cuarto de baño, es una empresa multinacional que se ha expandido, desde 1999, de forma clara por todo el mundo. Esta implantación de sus fábricas fuera de nuestras fronteras está teniendo en la factoría de Gavà una grave consecuencia: la deslocalización de parte de la producción y la reducción progresiva de la plantilla de trabajadores. Ahora a esos trabajadores que han participado con su esfuerzo y trabajo a hacer grande a esta empresa se les ve como un estorbo, en el afán de la obtención del máximo beneficio empresarial, ya que los costes laborales en otros países del tercer mundo son inferiores a los nuestros.
En esa carrera desenfrenada, en los pasados días de julio saltaba en la prensa una noticia que no hacía otra cosa que confirmar lo anunciado. Se planteaba un Expediente de Regulación de Empleo de 398 puestos de trabajo que afectaría a las factorías de Gavà, Alcalá de Henares y Alcalá de Guadaira, así como a personal de oficinas de Barcelona. Un Expediente de Regulación de Empleo justificado con la excusa de una caída de ventas por la crisis en el sector de la construcción, aún habiendo obtenido en 2007 un beneficio neto de 103,45 millones de euros.
Una vez más, se demuestra que la mayoría de empresas sólo se acuerdan de hacer participar a los trabajadores de las épocas de “vacas flacas”.

Miguel de la Rubia

Correllengua 2008

El Correllengua és una iniciativa a favor de la nostra llengua i cultura sorgida de la societat civil catalana. És una proposta per la defensa i promoció de la llengua catalana, transversal, oberta, participativa i popular, que té com a objectius fomentar l’ús social de la llengua en tots els àmbits. També és una eina per donar a conèixer la nostra llengua i cultura a les persones que, nouvingudes o no, encara no la coneixen, i una manera festiva i oberta de celebrar la catalanitat, al carrer, de manera desacomplexada i en positiu.

Sorgeix l’any 1993 a l’illa de Mallorca, inspirada en la Korrika del País Basc. El 1995 es comença a fer al País Valencià i a partir del 1997 la CAL agafa el compromís de portar-lo a la resta dels territoris de parla catalana.
El Correllengua és la iniciativa per la llengua que anualment mou més persones arreu del país; prova d’això ho és l’èxit de participació de l’any passat, que va mobilitzar més de 300.000 persones, amb la celebració més de mig miler d’actes arreu del país.
Des de fa set anys la cloenda del Correllengua es fa a Perpinyà, coincidint amb la signatura del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, pel qual s’imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial. Aquesta cita –ineludible en el calendari nacional– creix cada any en participació i mobilització i esdevé un clam per la recuperació dels lligams històrics entre el nord i el sud de la nostra nació. Dins dels actes d’aquest dia hi ha la manifestació i el Festival Rellamp!.
OBJECTIUS DEL CORRELLENGUA 2008
Objectius generals:

• Reclamar un major ús social de la llengua en tots els àmbits que li són propis, tot incidint en la presa de consciència de la gent en relació a aquest fet.
• La defensa de la unitat i l’oficialitat de la llengua catalana en tot el seu territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Objectius de la comissió del CORRELLENGUA 2008 a Viladecans:

• Consolidar el CORRELLENGUA com una celebració assenyalada a Viladecans.
• Potenciar la participació del màxim d’entitats i ciutadans de Viladecans possibles en els actes del CORRELLENGUA.

Programa del Correllengua a Viladecans:
Diumenge 14 de setembre 2008
Rambla Modolell
10:00 h. Concurs de dibuix i pintura infantil

Divendres 19 de setembre 2008
Torre del Baró
19:00 h. Trobada amb el Grup tres Torres

Dissabte 20 de setembre
Plaça de la Constitució
16:30 Trobada i benvinguda
17:00 Cercavila
18:00 Arribada Cercavila al
Jardí Municipal
18:10 Lectura del Manifest i presentació
18:30 Presentació llibres: Isabel-Clara Simó
18:30 Rocòdrom, Jocs i Tallers...
18:30 Bitlles Catalanes
19:30 Recital de poesia
20:30 Jordina Biosca: “Rondalles de la nostra terra”
21:30 Concert: Riviera Paradise
22:30 Concert: A CONFIRMAR

Diumenge 21 de setembre
Plaça de la Vila
10:00 Trobada i lectura del manifest
10:10 Exhibició de gossos
12:00 Ballada de Sardanes
14:00 Aperitiu i comiat

ENTITATS QUE HI COL·LABOREN:
CAL, DIABLES DE VILADECANS, GEGANTS DE VILADECANS, GRUP TRES TORRES, CLUB DE BITLLES, FUNDACION ESPEJO, A.E.i G. SANT JOAN, A.E.i G. GARBI, AMICS DE LA SARDANA DE VILADECANS, AGILITY BAIX LLOBREGAT, CLUB ALPÍ BAIX LLOBREGAT, AA.VV. CASC ANTIC, LLIBRERIA NOUS RALS, ASSOCIACIÓ D’ARTS I OFICIS DE VILADECANS, AJUNTAMENT DE VILADECANS.

Caminant per les Filipines

Plena de bona fe, i entusiasmada pels fulletons que l’ajuntament va distribuir sobre els nous accessos a les platges, em vaig disposar a fer a peu l’anomenat “Camí del Mar”, que passa pel Camí de les Filipines.
De fet, és una molt bona cosa, disposar d’un camí agradable per passejar-hi a peu o en bicicleta, i que arriba fins a mar. El cert és que el que és pròpiament el camí està molt bé. Ara bé, de fet, és un camí amb un bon cos, però sense cap ni peus. I m’explico.
El cap
D’una banda, per arribar al seu inici –la rotonda del Camí Ral– t’hi has de jugar la vida. Si agafes la Carretera de la Vila enllà, vas passant envoltada d’una densíssima circulació –encara que sigui una tarda d’agost– amb voreres o vorals a voltes inexistents. Són un parell de quilòmetres penosos, que acaben a una rotonda, on, per cert, per no haver-hi no hi ha ni passos zebra.
Em deien alguns amics amb qui hem comentat això, que s’hi pot anar per altres bandes, i que l’arranjament d’aquest fragment de camí, que seria, si em permeteu, l’entrada “natural” al Camí del Mar, no depèn de l’Ajuntament sinó d’altres administracions públiques. Si és així, però, farien bé de fer constar que l’itinerari no està completat i de senyalitzar camins alternatius i no perillosos fins a l’inici del camí.
El cos
El camí em va semblar una delícia, però potser està pensat només per a esportistes i no per al públic en general. No hi farien cap nosa bancs amb respatller, que són més còmodes per a molta gent que potser no es planteja fer el camí de punta a punta, sinó fer-ne un tros i girar cua. I hi vol anar a llegir una estona, o a xerrar... Ara hi ha un mobiliari urbà on em va costar reconèixer els bancs –si és que ho són– i uns arbres que, un cop crescuts, faran bona ombra. En aquesta línia penso que també estaria bé que l’autobús que va a la platja tingués parades al mig del camí. Per a la gent que no és gaire caminadora o que senzillament es planteja prendre la fresca una estona. No crec que posar un parell de parades segurament poc freqüentades interfereixi gaire el bus. Un autobús que, per cert, podria funcionar fins una mica més tard, al pic de l’estiu. Ja sé que una majoria de gent va a la platja a les hores de sol, però a molts ens agrada passejar-hi o fer al camí quan el sol no apreta.
Tampoc no hi sobraria una mica de literatura: sobre la història del delta, la pagesia, el nom dels indrets, o la fauna i flora...
Els peus
El camí s’acaba en una rotonda que enllaça amb un camí que desmereix l’anterior, o sigui a mig fer, amb tanques metàl·liques banda i banda, pel mig del que havia estat un càmping, força brut el dia que hi vaig anar jo. L’accés a la platja es tanca a les vuit del vespre, cosa que no té cap sentit. I a la rotonda hi ha paradetes de sexe. De fet, quan estava a punt de dir a aquelles noies lleugeretes de roba –com va molta gent a la platja, per cert– que la parada del bus era en una altra banda, vaig veure que qui estava equivocada era jo.
Una bona cosa, el Camí, i unes quantes propostes de millora.

Mercè Solé

Per crear relació

Després de les vacances d’estiu, els voluntaris i voluntàries de la xarxa Parlar per Conviure ja estem a punt per continuar fomentant la convivència entre persones a través de les tertúlies en català o d’activitats d’alfabetització, obertes a totes i tots els ciutadans de Viladecans.
Però penso que caldria plantejar-ho d’una altra manera, que pogués arribar a moltes més persones. Perquè crec que és una manera excel·lent per fer bona convivència entre ciutadans de Viladecans.
Totes les entitats de la ciutat, que n’hi ha moltes, haurien de crear un grup de relació amb les persones que vulguin aprendre català o altres coses. La qüestió és que es relacionin entre ells, que es coneguin, i es trenquin estereotips, principalment amb les persones que han vingut de fora a buscar-se una vida millor que la que tenien al seu país d’origen.
A ningú no li agrada deixar la seva terra. Si ho fan és per força. Per això cal que els donem eines perquè se sentin acollits a la nostra ciutat, i una de les maneres és aquesta de fomentar les relacions i poder conversar, que a més fa que també nosaltres ens enriquim culturalment coneixent altres costums.
Nosaltres anem posant granets de sorra perquè sigui així, i amb la il.lusió que algun dia tots ens entendrem.

Maria Comas Oriol

La missa de festa major al programa

En el número d’abril d’aquesta revista, hi publicàvem una nota que deia que seria una acció de govern fàcil i barata de fer la d’incloure la missa de festa major en el programa de les festes. Com tantes altres festes majors, també la nostra, la del 8 de setembre, neix arran d’una advocació religiosa, la de la Mare de Déu de Sales. De manera que la missa de festa major podem dir que és a l’origen de totes les celebracions que es fan aquests dies. Semblaria raonable, doncs, que, com es fa pràcticament a tot arreu, aquest acte fos recollit pel programa.
Finalment, aquest any s’hi ha inclòs. O sigui que felicitats als qui ho han decidit, perquè això denota respecte i valoració del nostre patrimoni històric i cultural, més enllà de les posicions que cadascú pugui tenir davant el fet religiós. La missa de la Mare de Déu de Sales que se celebra el 8 de setembre, a més d’un acte religiós, és un esdeveniment que forma part de la història i la cultura viladecanenca. I aquest és el valor que, a l’hora de pensar el programa de festa major, val la pena tenir en compte. I si es pogués fer un pas més, i en algun lloc pogués aparèixer el nom específic de la Mare de Déu de Sales, doncs molt millor...

Josep Lligadas Vendrell

Quan el mil·lenari agafa volada

El Grup Tres Torres editem un butlletí de periodicitat trimestral amb el nom de Canis Vallis 2011. Tant el nom del butlletí com l’article de portada del nostre primer número, “El mil·lenari de Viladecans”, van ser curosament i intencionadament escollits. Viladecans és una població que durant molt de temps s’ha vist a si mateixa amb un cert complex d’insignificança davant d’altres poblacions del seu entorn. Potser aquesta baixa autoestima no és sinó fruit del desconeixement que gran part de la ciutadania tenim de la nostra pròpia història i del nostre no gens menyspreable patrimoni. L’arxiu històric de la ciutat, ciutadans particulars i també grups com el nostre, intentem aportar, cadascú des del seu àmbit i amb els seus mitjans, tota la informació al nostre abast per que els viladecanencs i viladecanenques coneguem cada dia una mica més què som i què hem estat amb la il·lusió que cada dia ens sentim més orgullosos de la comunitat que entre tots hem anat edificant al llarg del temps.
Per què doncs Canis Vallis 2011? Doncs, perquè el 2011 farà 1.000 anys que per primer cop apareix documentat el topònim “Canis Vallis”, que més endavant esdevindrà “Viladecans”. Amb d’altres paraules, l’any 2011 Viladecans serà mil·lenària. Des del nostre grup pensem que aquesta és una data prou significativa i creiem que difondre aquest esdeveniment i aprofitar-lo per apropar a la ciutadania la nostra història pot contribuir a augmentar el sentiment d’estima per la nostra ciutat. Per això, quan amb motiu de la inauguració a la Torre del Baró de l’exposició “Anem a estudi! Escoles, mestres i escolars a Viladecans” que va tenir lloc el passat dia 5 d’aquest mes, el nostre batlle es va fer ressò d’aquest esdeveniment, al nostre grup ens en vam alegrar molt. Sens dubte la divulgació i difusió que l’administració local pot donar a aquest fet ultrapassa en molt les possibilitats de la nostra associació. Si l’ajuntament s’hi involucra amb actes i celebracions, la volada i la repercussió que pot tenir poden ser molt interessants. Celebrem que la iniciativa del nostre grup de fer conèixer aquesta data històrica hagi estat acollida per l’administració i esperem que la referència feta en el discurs del senyor alcalde sigui mostra de l’interès de l’ajuntament per commemorar i dur a terme activitats que engresquin tota la ciutadania en aquesta fita tant especial.

Vicenç Castelló Solina
Mª Victòria Herrero Garcia

Els nous trens de la Renfe

Porten ben bé la marca de la nostra benvolguda, estimada i mai prou apreciada Magdalena Álvarez. Els havia agafat alguna vegada ocasionalment i em semblaven moderns, amb el seu “look” tipus AVE i les seves pantalles informàtiques… M’agradaven.
Ara, però, he tingut ocasió de fer un tastet de les seves qualitats, perquè molts circulen ja per la línia de Vilanova. I he canviat d’opinió. Aquestes “qualitats” són múltiples:
Tenen menys seients i, per tant, en aquells trajectes i hores que anaves assegut, ara no sempre hi vas.
Com que tenen menys seients, han desaparegut les possibilitats d’agafar-se a una mida raonable per a la gent que fem metre i mig d’alçada com jo. També han desaparegut les barres verticals per agafar-se. Si el tren va ple sovint només pots agafar-te a les barres horitzontals del sostre. Jo no hi arribo. És clar que sempre queda la possibilitat d’arrambar-te a algú interessant o d’asseure’t damunt d’un altre passatger… però en la meva edat i condició lligar al tren no és la meva prioritat.
Els trens estan adaptats en teoria per a minusvàlids. El problema és que el que no està adaptat són les andanes. Si feu l’intent de pujar-hi des de Passeig de Gràcia (m’han dit que passa el mateix a Gavà), veureu que si sou baixets, grassonets, poc àgils, o aneu molt carregats, la tasca es converteix en una proesa d’alt risc. Perquè la porta central, dedicada als minusvàlids i, per tant, suposadament a peu pla, queda com a dos pams de terra. No sé què deu fer la gent que va en cadira de rodes. De tota manera a Passeig de Gràcia tampoc no hi ha cap possibilitat d’ascensor per a cadira de rodes. O sigui que tot plegat resulta una mica cínic. Adjunto fotografia perquè comproveu la mida “normal”.
Si entreu per la porta dels minusvàlids, us trobareu davant de la cabina dels vàters. Ho veureu, però sobretot ho olorareu. Realment aquests vagons fan pudor. Una barreja de vàter i de cosa nova, però força molesta.
I encara una cosa ben curiosa, que diu molt de la lògica de la Renfe: els martells per trencar els vidres en cas d’emergència, estan protegits per un vidre. Per tant, per trencar vidres amb martell, primer has de trencar un vidre amb la mà. Genial!
En fi. La millora del transport públic, anhelada i necessària per a la sostenibilitat ambiental i l’economia general, passa per fer-lo més ràpid, còmode i accessible i no per opcions de mal disseny. M’hi jugo el que vulgueu que els o les qui han dissenyat i triat aquests trens no es desplacen en transport públic al seu lloc de treball.

Mercè Solé

Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa

Hace más de 28 años unos cuantos amigos decidimos alquilar un local en la calle Pensamientos y formar una asociación de pensionistas y jubilados. Se lo propusimos al señor Jaume Monfort, entonces alcalde, y le pareció muy buena idea. Nos dijo que contáramos con él siempre y cuando trabajáramos duro, ¡y de verdad que lo conseguimos!
Empezamos a hacer gimnasia, charlas, labores, marchas, baile, juegos y campeonatos de petanca, ajedrez, parchís y dominó, ganando varias copas y sobre todo ganamos el premio de trabajos intergeneracionales enseñando en tres colegios los oficios antiguos a los niños y niñas, los cuales lo acogieron con muchísimo interés. También se hizo en el Pablo Picasso un desfile de modelos con las prendas elaboradas por nosotras mismas en las labores del club. A los tres años se registró en el Ayuntamiento y en la Generalitat con el nombre de Club de Pensionistas y Jubilados de Albarrosa.
Para conseguir que se construyera el Casal que ahora tenemos en la calle Tulipa se tuvo que tomar la plaza por los socios del Club y demás personas para que cedieran los terrenos para su construcción.
Este año se ha celebrado el 25 aniversario del Club con la colaboración del Ayuntamiento, celebrando una gran fiesta en el albergue de Can Batllori con todos nuestros socios y la asistencia de las autoridades.

M'agraden els meus veïns (Sant Boi. Part I)

De petit, jo, nen d’esplai, odiava un dels jocs més típics de cada dissabte a la tarda. L’anomenaven el joc de “t’agraden els teus veïns?” i tenia un plantejament ben senzill. Tots asseguts en rotllana i un company al centre. Aquest havia de preguntar a qualsevol per quines persones del grup canviaria els seus veïns de dreta i esquerra. Els esmentats havien de córrer a ocupar aquests llocs abans que el del centre hi arribés. Al mateix temps que els nois a qui el seleccionat no volia com a veïns corrien cap als llocs buits.
Bé, doncs jo odiava aquest joc, i explicaré el perquè. Mai no vaig ser un dels nois populars, ni a l’escola ni a la plaça i ni molt menys a l’esplai. Per això aquella estona la podia passar mirant el cel o les totxanes del pati de l’esplai, ja que sabia que ningú no em cridaria. Per a ningú jo no era un bon veí. I cada setmana al mateix grup érem els mateixos els que no participàvem.
El veritable motiu no era pas altre que el fet que ningú dels xicots guais s’havia molestat a intentar conèixer aquells nois que no jugàvem bé a pilota, no portàvem roba de marca o no disfrutaven fent la guitza al més desgraciadet de la colla.
Per això he decidit durant unes setmanes dedicar els meus articles als nostres veïns de Sant Boi, Gavà i Sant Climent.

* * *

Sant Boi de Llobregat, fou fundat cap el segle VI a.C per una comunitat ibera i actualment té uns 81.000 habitants (dels quals, no tots de petits jugaven a bàsquet amb el Pau Gasol i eren millor que ell, com solen dir molts). Ja va ser una vil·la pròspera durant l’època romana, ja que aleshores el mar arribava fins on avui es troba el poble. D’aquesta època s’han conservat les termes romanes, visita que des d’aquí vull recomanar.
Els santboians van viure una segona etapa destacable durant l’època de domini musulmà. En aquells moments canvià el seu nom per Alcalà i fou un dels últims punts de resistència àrab davant la reconquesta cristiana.
Un cop en mans dels cristians la vil·la va concentrar la seva població en l’actual nucli antic, tot i que començaren a construir-se nombroses masies pels voltants que ajudaren a fer que a poc a poc creixès la població fins a arribar als 10.000 habitants l’any 1936, any d’inici de la Guerra Civil. Durant aquells tres anys de conflicte Sant Boi va estar sempre dominada pels republicans que cambiaren el seu nom per Vilaboi.
Durant el franquisme recuperà el nom de Sant Boi, però castellanitzat (San Baudilio) i també va ser aquesta l’època de major creixement, gràcies a l’arribada de molts inmigrants de la resta d’Espanya.
L’escut de Sant Boi està format per una campana situada al centre sota una corona de baronia.
Les festes més destacades son: els tres tombs a febrer, la carxofada a l’abril, la festa major celebrada el 20 de maig (que és el dia del patró, Sant Baldiri), la diada de Catalunya, l’Altaveu a setembre, i per últim la Fira de la Puríssima el 8 de desembre.
I en el proper número més.

Víctor J. Martínez

Belinda Siles: fomentant el gust per la lectura entre els més petits

A Viladecans també tenim persones que estan al capdavant de projectes professionals innovadors, reconegudes arreu i que busquen donar resposta a alguns dels reptes que tenim com a societat.
Una d’aquestes persones és la Belinda Siles, mestra i cap d’estudis del col·legi Doctor Fleming. La majoria la coneixem com la Belinda de La Píccola, ja que en les seves hores lliures regenta també aquesta coneguda pizzeria del centre del poble.
Però al Punt de Trobada ens hem volgut centrar en la seva tasca docent (deixem per un altre dia la vessant gastronòmica): la Belinda és la impulsora de les tertúlies literàries a classes d’infantil i primària, una experiència pionera a l’Estat que ha permès obtenir resultats molt positius en comprensió lectora i foment del gust per la lectura entre els més petits.
Tot això en un context social diguem-ne que poc senzill i en un moment en què el model escolar està en crisi i pateix un important fracàs escolar.
– D’on va sorgir la idea de promoure tertúlies literàries entre els alumnes?
Fa uns set o vuit anys vàrem conèixer un projecte d’innovacions educatives anomenat “Comunitats d’Aprenentatge” on s’incloïen tertúlies literàries amb l’alumnat. Com que sempre he sigut una persona molt inquieta amb la comprensió lectora, els nens, l’escola i l’educació, ens vàrem posar en contacte amb gent del País Basc que ja estaven fent tertúlies a l’ESO. En un primer moment vàrem començar amb els nens de sisè de primària, més tard en contacte amb la Universitat i amb la gent del País Basc vàrem pensar com aplicar-ho als cursos inferiors. Al col·legi va haver-hi una trajectòria simpàtica perquè vàrem començar muntant les tertúlies literàries dels adults amb els familiars i gent del barri, al cap d’un any vàrem veure que era una experiència molt maca i que valia la pena continuar-la i ampliar-la. Ens vàrem plantejar de fer-la en horari extraescolar amb alumnes de tercer, quart, cinquè i sisè de primària i així va ser, amb un grup de nanos voluntaris que venien de cinc a sis de la tarda. Al cap d’un any vàrem comprovar com la idea havia agradat molt i que havia estat molt ben rebuda, per això a l’any següent la vàrem col·locar dins de l’horari lectiu.
– La vàreu instituir com una assignatura més?
Una de les assignatures que ja fèiem era la de biblioteca i la vàrem transformar en mitja hora de tertúlia en horari lectiu a tercer, quart, cinquè i sisè de primària. L’experiència va ser tan positiva, als nens els va agradar tant, que vàrem ampliar-la a primer i segon durant tot una hora. També a educació infantil en fem mitja hora a la setmana des de fa tres cursos. Els resultats crec que són molt positius i tenim uns objectius molt clars: el gust per la lectura, l’estimulació de la comprensió lectora i el sentit de la lectura.
- I com organitzeu aquestes sessions amb nens i nenes tan menuts, amb edats tan diferents?
La mateixa història no la podem fer a sisè i a infantil, hem d’anar adaptant. A educació infantil treballem sobretot els contes tradicionals, sempre els presenta una titella que es diu Pep: és un mitjó que arriba a la classe, es presenta, els nens canten una cançó... és com un ritual. En Pep sempre porta els llibres perquè és l’amic dels llibres, pot ser un conte tradicional, un altre tipus de conte, però repetim sovint perquè al nen li agrada bastant la repetició. Sempre condueix la tertúlia la mateixa persona, això també és important perquè els nens l’agafen com a referent. Hi portem molt de suport visual i això ens ajuda perquè tots els nens nouvinguts que no dominen la llengua catalana tinguin una referència molt forta. Pot ser el llibre en si, sempre amb moltes il·lustracions, poden ser fotocòpies en color dels personatges o un dibuix a la pissarra. Quan acabem el llibre, en Pep es dirigeix a la mainada i comença a fer preguntes sobre el llibre, però no de comprensió sobre el llibre, sinó de sentiments cap al llibre. Aprofitem per intentar que cada nen expressi un sentiment, la paraula clau és si t’ha agradat i per què t’ha agradat. Tota la gent adulta que hi participem també hi diem la nostra perquè actuem com a referents. Moltes vegades convidem a nens grans a la tertúlia perquè també hi diguin la seva i així tenen més referents. I arriba un moment que ells mateixos són capaços de fer la seva reflexió.
- I a primària?
A primer i segon de primària triem un llibre, el tria el professor, amb il·lustracions però també amb molta lletra. Es presenta el llibre, les hipòtesis, es fa molta argumentació perquè el nen ja tingui interès per començar la lectura, fem una lectura a la classe i cada nen ha d’escollir una paraula, una frase, un paràgraf o un dibuix, depenent de la capacitat lectora de cadascú. La tertúlia comença quan cada nen explica la paraula, la frase, el paràgraf o el dibuix que ha escollit i justifica el per què, hi ha unes normes a seguir, s’ha de respectar el torn de paraula, s’ha d’escoltar a l’altre. Les argumentacions s’interposen i es crea una mena de petit debat, intentem convidar a tothom que pugui venir perquè també faci de referent i la mestra també hi diu la seva.
– A mesura que els alumnes són més grans aneu introduint més complexitat...
Sí, a tercer, quart, cinquè i sisè fem tota la teoria i el muntatge de la tertúlia dialògica pròpia dels adults, escullen ells mateixos el llibre dins d’una selecció, en principi han de llegir-s’ho a casa i comentar-ho a classe, però nosaltres fem la lectura a classe perquè ho vàrem provar i no funcionava tan bé. Escollim un tros petit de lectura, així ho veuen com un plaer, en el sentit de poder gaudir de la lectura. Intentem sempre que el nen trobi sentit i ho visqui en la seva pròpia pell, perquè a les tertúlies surten molt experiències personals i actituds. Fan la lectura en silenci, intentem que cadascú arribi a un paràgraf, el llegeix en veu alta i argumenta perquè l’ha sobtat, si li ha agradat i argumenta el perquè. A partir d’aquí sempre surt un valor a debatre o actituds. També surt constantment la necessitat d’ampliar coneixements, per exemple si apareix una història d’un ratolí que fa pa sorgeix la necessitat de saber quins ingredients duu el pa. Aquesta necessitat de buscar més informació és permanent. També hi ha una part important semblant a una tutoria, es generen converses arran d’alguna experiència que explica un nen, que potser l’ha fet sentir malament i s’intenta buscar una solució. Una vegada estàvem llegint un llibre sobre l’holocaust jueu i un nen de sisè, que feia dos anys que havia arribat, va explicar que quan va arribar aquí no coneixia la llengua ni res i que se sentia molt sol, molt malament. I va ser a partir d’aquí que els mateixos nens van arribar a la conclusió que cada vegada que arribés un nou alumne haurien de posar-li un company que l’acollís d’alguna manera perquè no se sentís tan sol.
- La vostra escola està ubicada en una zona que s’ha de remodelar i transformar bastant gràcies a la Llei de barris de la Generalitat. Què n’espereu d’aquesta millora?
Nosaltres hem col·laborat amb els responsables del Pla de Millora Integral de Ponent, tenen molt bones idees i l’escola també està entremig. De fet, preveuen treure l’escola de la seva ubicació actual i edificar-la en un altre espai no massa llunyà.
- Com veieu el futur del col·legi? Heu experimentat progressos en els darrers anys?
Hi ha una gran quantitat d’impediments i d’obstacles a superar, però són set anys treballant amb un altre tarannà i l’escola, a part que disposa d’uns recursos materials que no té cap altra escola de Viladecans i té bastants recursos humans, ha experimentat una progressió. És molt difícil veure-ho en el dia a dia, perquè caus en l’“això no funciona”, però quan vaig a explicar la nostra experiència a altres llocs és quan m’adono de tota la bona feina que hem fet i estem fem. De vegades cal aturar-se i fer una visió general amb perspectiva per adonar-nos dels nostres progressos.

Josep Ginjaume