dimecres, 29 d’abril del 2009

Uns terrenys urbanísticament maleïts


El nostre litoral són uns terrenys que arrosseguen una maledicció urbanística, plena de projectes frustrats. Viatgem en el temps i ens remuntem als anys 30 del segle XX., quan, el 1933, el Gatcpac firma el seu projecte més popular, la Ciutat del Repòs i les Vacances, una ciutat de descans dels obrers, un projecte inclòs en el pla Macià (1933-1935), i aprovat per la Generalitat el febrer de 1937, un projecte que contemplava edificis de cèl·lules mínimes, càmpings, hotels, zona de banys, piscines, camps d’esport, fins i tot horts de lloguer, però que va ser truncat per la Guerra Civil.El 1953, es recupera el projecte i dins el Pla comarcal d’aquell any, es qualifiquen els terrenys com a esportius i recreatius.La Comissió d’Urbanisme, el 5 de desembre de 1963, dins el pla Perpinyà (1955-1966) cataloga aquest terrenys com a turístico-recreatius. Planificant la construcció de 13.964 habitatges, amb una població de 62.838 habitants (236 hab/ha.), i es passava d’ús públic a ús privat del territori.Any 1966. Davant la possibilitat que Espanya organitzés els jocs olímpics de 1972, i Barcelona acollís les proves de natació, rem i nàutica, es va tornar a pensar en aquest indret com a equipaments: Aquest nou pla recollia conceptes del pla comarcal de l’any 1953.Més tard, la monografia de costes del pla director de l’àrea metropolitana de Barcelona 1969, permetia grans equipaments litorals d’ús recreatiu, parc urbà i bosc.Finalment, el Pla General Metropolità del 1976, vigent actualment, qualifica la franja costanera d’equipaments metropolitans i parc de reserva natural del Remolar. Des de llavors s’han presentat diversos estudis i projectes a la zona:El pla d’ordenació de l’àrea metropolitana de Barcelona considerà la zona com a prolongació del parc del Garraf i pel seu valor com a reserva biològica o com a zona recreativa en funció de la qualitat de platges i pinedes.Una proposta redactada per la oficina dels jocs olímpics del 92 proposava els territoris de dins la reserva del Remolar per a les proves d’hípica, fent unes instal·lacions amb capacitat de 3.000 persones assegudes i 1.000 dretes.El projecte més curiós fou el projecte d’un Parc Aquàtic, amb piscines, tobogans, rius ràpids, kamikazes, i un parc temàtic. Es va aprovar definitivament el 13 de maig de 1987, per la Corporació Metropolitana de Barcelona, un projecte de reajustament urbanístic que es volia fer amb l’excusa de salvaguardar la reserva natural del Remolar. Segons el registre de planejament urbanístic de Catalunya, aquest Parc Aquàtic és l’últim planejament urbanístic aprovat definitivament a la zona. Tot i així n’hi va haver un altre.El ple de l’ajuntament de Viladecans va aprovar a l’octubre de 1997 l’adjudicació per a la construcció i explotació d’un camp de golf, i la va concedir a l’empresa Golf de Viladecans S.A. Però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va estimar el recurs presentat per un grup de veïns de Viladecans, amb el recolzament de la Unió Europea, contra els acords municipals, i va anul·lar l’acord municipal i la firma del contracte de concessió.Finalment, l’any 2000 s’aprova la Xarxa Natura 2000, i els terrenys del costat de la reserva natural del Remolar entren a formar part d’aquesta protecció mediambiental europea. El segle XXI comença amb la compra dels terrenys pel Barça, i entra en joc el seu projecte “La Ciutat del Soci”. El malefici continua... i en parlarem en el número que ve.

Ricard Caba

dilluns, 27 d’abril del 2009

Set qüestions sobre la ventada del 24 de gener


Nota: aquest article ve acompanyat d'una sèrie de taules, que són de mal reproduir en aquest blog. Us aconsellem que les consulteu a l'article, en format pdf, de la revista, que us podeu baixar des d'aquí mateix. Demanem disculpes a l'autor!




El passat dia 24 de gener vam viure un episodi de vent molt violent, les conseqüències del qual són ben paleses al nostre municipi, i sobretot a la comarca del Baix Llobregat i l’Anoia. Els mitjans de comunicació, tant els locals com els nacionals i estatals ja han parlat exhaustivament dels danys humans (aquests lamentables i irreversibles) i materials que va generar aquest temporal. Aquest escrit no pretén seguir aportant més dades sobre els desperfectes ocasionats, sinó mostrar d’altres qüestions més relacionades amb el fenomen, fruit de l’estudi que l’autor ha desenvolupat dins del Departament de Física Aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya.

1. Perquè fa vent?

En ser la Terra esfèrica, els raigs solars incideixen amb més energia sobre l’equador que sobre els pols. Així, l’aire més calent sobre l’equador té tendència a aixecar-se, mentre que el fred dels pols a romandre en superfície, i desplaça-se sobre aquesta cap a l’equador, per reomplir el forat que deixa l’ascens de l’aire en aquesta zona, establint-se així un circuit d’aire entre els pols i l’equador. El procés és molt més complex, i la rotació terrestre trenca aquesta circulació en tres cèl·lules, que acaben provocant zones d’alta pressió i baixa pressió en superfície. Aquesta diferència de pressions fa desplaçar l’aire, generant el vent.

2. A Viladecans, d’on prové el vent de major força?

El vent que bufa amb més força a Viladecans provè de dues direccions: de llevant, o de ponent. El llevant, que acostuma a anar acompanyat de pluges a la tardor, és un vent que sol ser generat per depressions mediterrànies, d’unes dimensions modestes. La pressió atmosfèrica al centre d’aquestes depressions no acostuma a ser molt baixa, lleugerament per sota de la pressió normal (hem de recordar que la pressió normal, en un dia que no fa ni bon ni mal temps és de 1.013 hectopascals). El vent de llevant per tant acostuma a assolir velocitats modestes, inferiors generalment als 100 km/h.L’altre gran vent que ens afecta és el ponent, i aquest ens porta una baixa humitat, cels serens i molt bona visibilitat. A l’estiu a més, temperatures molt altes, que junt amb la poca humitat poden fomentar els incendis forestals. Aquest vent acostuma a ser generat per una depressió atlàntica, amb una pressió al seu centre ja més baixa, i per tant amb un vent que supera els 100 km/h quan arriba al Delta. La resta de vents no ens afecten tan directament, ja que les muntanyes del nostre entorn ens protegeixen d’ells.

3. Per què va fer tant de vent el dia 24?

Les condicions atmosfèriques que van generar el fort vent durant la matinada i el matí del dia 24 van ser causats per una profunda depressió formada sobre l’ Atlàntic, que es va desplaçar pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, arribant el dia 25 al nord d’ Itàlia. La característica principal d’aquesta pertorbació va ser el fort i constant vent, amb ràfegues huracanades que van afectar a tot el nord de la Península Ibèrica, el sud de França, i de forma atípica la zona del Mediterrani català i balear. En aquestes zones es van produir víctimes mortals i gran quantitat de danys materials, principalment per la caiguda d’arbres, i estructures. Aquesta pertorbació no es correspon amb el típic patró de depressions atlàntiques que afecten les nostres latituds, si no que l’origen d’aquesta correspon al fenomen denominat ciclogènesi explosiva, més comú en latituds superiors a la nostra, i de mar endins. La ciclogènesi explosiva es el fenomen pel qual una depressió es profunditza en els nivells baixos de la troposfera en molt poques hores, degut a la interacció amb una depressió aïllada en els nivells alts de la troposfera (al voltant dels 9.000 metres). El fenomen de la ciclogènesi explosiva va ser identificada por Sanders y Gyakum l’any 1980, com aquelles depressions en què la pressió atmosfèrica en el seu centre i en superfície experimentava una caiguda en 24 hores que depenia de la latitud del lloc, però que pels 60º de latitud deuria ser igual o superior a 24 hPa. Per les nostres latituds, aproximadament 42º, el fenomen de la ciclogènesi explosiva tindria lloc amb caigudes de pressió de l’ordre dels 20 hPa en 24 hores.

La caiguda de pressió sobre Catalunya en 24 hores va arribar a ser d’entre 34 i 38 hPa, molt per sobre del que seria d’esperar per un fenomen de ciclogènesi explosiva per a les nostres latituds (20 hPa en 24 hores)

4. Hi ha precedents d’una situació com aquesta?

A Catalunya, no. Hi ha una situació donada els dies 27 i 28 de desembre del 1999 amb una evolució molt semblant, amb una depressió similar però amb la diferencia que la del dia 24 es va localitzar al sud de França i ens va afectar força, mentre que la del 1999 es va desplaçar pel nord d’aquest país, on hi va haver 150 víctimes mortals.

5. Quina velocitat es va assolir a Viladecans, i a la comarca?

L’estació del Servei Meteorològic de Catalunya, situada a Can Gusi, en ple delta del Llobregat, va registrar 122 km/h a 10 metres d’altura, valor més alt des que es van iniciar les mesures, l’any 1993. En d’altres estacions, el vent va superar aquest valor, com mostra la taula 4.
6. Cada quan podem tenir un vent com aquest?

A partir de la sèrie de dades de l’estació de Viladecans, i aplicant la distribució de probabilitat de Gumbel, molt utilitzada per a determinar el període de retorn de fenòmens extrems, s’ha pogut calcular els anys que han de passar, en promig, per a tenir cops de vent similars.

7. I quina és la probabilitat que passi un fenomen com aquest?

Novament aplicant l’estadística, concretament la distribució de Poisson per a fenòmens rars, poc freqüents, obtenim la resposta: un 0,007% que tinguem un cop de vent superior als 120 km/h.


Jordi Mazon Bueso

dissabte, 25 d’abril del 2009

Benvingut, Mister Marsahll!


Donat que la major part dels diners del Fons Estatal d’Inversió Local (10,9 milions) que li corresponen a Viladecans es destinaran a 29 projectes de diverses adequacions, reformes, reparacions i manteniments, possiblement haurem de reconèixer que el nostre Alcalde té raó quan parla i escriu sobre les meravelles del anomenat Pla Zapatero.Així doncs, senyor Zapatero: Moltes gràcies. Moltes gràcies perquè al marge de considerar si el Pla es encertat o no, a nosaltres, a Viladecans, ens arregla part del problema crònic de la manca de manteniment de la ciutat.Es dóna una situació molt semblant a la que reflectia l’obra de Berlanga, “Bienvenido, Mister Marshall”. Que situava la acció en el petit poble de Villar del Rio durant els anys 50, quan es prepara per a rebre la presumpta visita dels americans en ple pla d’ajuda al desenvolupament per la reconstrucció de l’Europa occidental de postguerra.Dit això, i desprès d’aquesta referència cinematogràfica. L’altre part de la reflexió es la següent: Si gràcies a les inversions del govern espanyol encapçalat pel Sr. Zapatero es podran arreglar cruïlles, voreres, senyals de trànsit, equipaments d’escoles, paviments, clavegueres, etc, etc (fins a 29 projectes diferents), a què carai s’ha dedicat aquest Ajuntament els darrers anys?A Viladecans 29 projectes. L’Ajuntament de Gavà invertirà la part que li correspon del Fons Estatal en 3 projectes. Aquest “petit” detall potser ens mostra una altra manera d’entendre i gestionar una ciutat.Destinar una important aportació econòmica inesperada i absolutament extraordinària a fer el manteniment de la ciutat es podria considerar com un suspens en gestió (i en sentit comú) i, possiblement, desídia.

Eulogi López

dijous, 23 d’abril del 2009


El passat 27 de març va tenir lloc a Viladecans, al Centre Cultural Sant Joan, un acte fora del comú: una taula rodona organitzada pel bisbat de Sant Feliu, amb presència del bisbe titular, i adreçada no solament als cristians sinó a tothom en general, especialment a les persones amb inquietuds socials i polítiques. Els organitzadors ja sabíem que amb aquesta taula rodona, que comptava amb un cartell interessant i divers (Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu, Pilar Malla, síndica de greuges de Barcelona, Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, Joan Torrents, conseller de Càritas Diocesana i Josep Bonastre, treballador d’una entitat financera i, com a “telonero” Xavier Pedrós, president de la veïna Fundació Marianao de Sant Boi) no arreglaríem pas la crisi, però de fet tots els qui hi intervenien són persones que viuen la crisi des d’una considerable proximitat i implicació i són persones amb capacitat de reflexionar i de fer propostes. Fins i tot el bisbe, que ha anat demostrant amb fets una considerable sensibilitat social. L’acte va obtenir una molt bona resposta, d’assistència, de pluralitat i de participació.Es fa difícil resumir què es va dir, i segurament no ens cal. En destacaria, però, algunes qüestions:La constatació, que féu Pilar Malla, que en època de vaques grasses no s’ha fet res per reduir la desigualtat i que, segons els paràmetres europeus, tant el salari mínim interprofessional com les pensions no contributives i les pensions mínimes de la Seguretat Social es troben per sota del llindar de la pobresa. Hem avançat, ens deia, amb la llei de Serveis Socials i la Llei de la Dependència, que estableixen l’atenció social com un dret;… dues lleis que les administracions públiques incompleixen sistemàticament, perquè no estan dotades dels pressupostos necessaris.La valoració –del bisbe– que la crisi té un component d’immoralitat considerable, pot semblar d’un to molt diferent al que habitualment estem acostumats. Però el cert és que el capitalisme que vivim enriqueix els rics, empobreix més els pobres i no es fa responsable de les pròpies decisions. L’Església té l’obligació d’estar al costat de la gent que més pateix.Toni Mora, de CCOO, va posar l’accent en la imprescindible mobilització en la defensa no només dels llocs de treball sinó de la necessària qualitat de la contractació. De fet, algun dels participants va manifestar, amb encert, que la progresiva desregularització, tant del control del sistema financer, com de la legislació laboral ha fet possible que arribem on hem arribat.El representant de Càritas va posar l’accent en com s’ha disparat la demanda d’ajut per cobrir necessitats bàsiques. Segons les dades que va aportar (que es corresponen perfectament amb les de Càritas de Viladecans) durant tot el primer trimestre d’aquest any s’han donat gairebé tants ajuts econòmics com durant tot l’any passat. Càritas va llançar també un crit d’alerta sobre l’actual projecte de llei sobre estrangeria, que pot acabar penalitzant l’ajut a persones sense papers, o sigui penalitzant la solidaritat amb la gent que més pateix la crisi i que, com va remarcar Toni Mora, forma l’actual gruix de la classe treballadora.Finalment, Josep Bonastre ens va recordar a tots que l’endeutament excessiu, el consum desorbitat, l’especulació immobiliària, la inversió arriscada no són patrimoni exclusiu dels més poderosos, i que tots segurament som corresponsables d’aquest miratge. També tots hauríem de treballar per sortir d’aquesta situació. En fi, res novedós, si voleu. La novetat potser va raure en el mateix plantejament de l’acte.

Mercè Solé

dimarts, 21 d’abril del 2009

De vegades que injusta sembla la justícia!

Aquests dies ha sortit sentència a l’acusat de colpejar i insultar una noia equatoriana en un vagó dels Ferrocarrils el 2007. Un delicte que ha quedat ben provat al haver-se enregistrat íntegrament per les càmeres de seguretat i haver-hi diversos testimonis.

Al final, a l’agressor, Sergi Xavier Martín, el jutjat penal número 16 de Barcelona l’ha condemnat a vuit mesos de presó, que no complirà en no tenir antecedents. D’aquesta manera la jutgessa ha rebaixat la pena de tres anys de presó que demanava la fiscalia per un delicte de lesions amb l’agreujant de xenofòbia i ha condemnat el jove de Santa Coloma de Cervelló per una falta de maltractament, perquè la víctima no va necessitar assistència mèdica després de l’agressió. L’agressor tampoc es podrà acostar a la víctima durant tres anys i l’haurà d’indemnitzar amb 6.000 euros. Però la sentència, amb el seu tarannà, no es queda aquí. Quan parla de les lesions produïdes ho minimitza de manera que les agressions sofertes per la noia són valorades com que no eren de rellevància perquè “no va acudir a cap centre mèdic o hospitalari”. D’aquesta manera va considerar que no hi havia un delicte de lesions, encara que tenia hematomes a les costelles i a la cuixa, sinó que era una falta de maltractament. Pel que fa a les conseqüències psicològiques, tampoc no s’ha pogut demostrar que “la menor tingués lesions psíquiques per les quals necessités de manera objectiva tractament mèdic psiquiàtric”.Estem davant d’un cas de racisme, de violència de gènere i d’agressió a una menor, però aquest noi li ha sortit molt barat aquest episodi de feixisme incontrolat.Si aquest cas de racisme, tan estès mediàticament, ha estat castigat d’aquesta manera, no estranya el que passa quan l’agressió es produeix aïlladament sense testimonis o quan el agressor és un membre de les forces de seguretat. Senzillament no es diu res i l’agressió resta en l’oblit com tantes d’altres. L’ombra d’un racisme amagat i quotidià amb postures com aquestes, amb les persones vingudes de fora, no fa una altra cosa que demostrar que som un país bastant racista. Un racisme que sens dubte pot anar en augment a mesura que avancin els efectes de la crisi. I és que per a alguns la crisi serà responsabilitat d’aquests nous veïns i no d’un sistema econòmic injust i d’una sèrie de personatges que s’han inflat de diners a costa de tots els ciutadans.

Miguel de la Rubia

diumenge, 19 d’abril del 2009

Manca de sensibilitat en l'increment dels preus bàsics

El moviment veïnal, canalitzat per la CONFACV (Confederació de Federacions d’Associacions de Veïns de Catalunya) i per les diverses Federacions d’Associacions de Veïns locals, estan manifestant-se en contra de les excessives alces de preus per sobre de l’IPC dels serveis bàsics i tributs que ens afecten directament o indirectament a tots els ciutadans.
Serveixin com a exemple les següents dades:
Electricitat: S’ha apujat fins un 3,4%, després dels augments de l’any passat del 11%.
Aigua: El nou cànon aprovat per l’Agència Catalana de l’aigua, ha augmentat un 5,3%, al qual s’ha d’afegir la pujada de les tarifes de molts municipis de Catalunya. A l’àrea metropolitana la suma dels increments del rebut arriben a un 8%.
La brossa: un 7% a l’àrea metropolitana.
Transports públics: Rodalies i mitja distancia, 6 i 5%.
Transports públics metropolitans: una mitjana del 4,7%.
Peatges: els de la Generalitat un 4,6%, i els estatals un 4,4%.
Les taxes, tarifes i impostos pels Ajuntaments de Catalunya: una mitjana del 4,5%.
Aquestes dades demostren una absoluta manca de sensibilitat envers el ciutadà, tant per part de les Companyies com dels Ajuntaments.
El passat 10 de març, a moltes poblacions de Catalunya, es van convocar concentracions en protesta per aquests augments i demanant a les administracions publiques que prenguin part en el problema. Viladecans no podia restar al marge i també es va organitzar una concentració per tal que els ciutadans tinguessin l’oportunitat de significar els seus sentiments respecte a aquesta injusta iinsolidària situació.
Des de l’Associació de Veïns del Casc Antic volem transmetre la nostra voluntat de seguir col·laborant i treballant per la defensa dels interessos dels ciutadans i perquè aquestes circumstàncies tan injustes es puguin reconduir.
No volem desaprofitar aquesta oportunitat per recordar als ciutadans la conveniència de participar amb les diverses Associacions de Veïns de Viladecans i de no restar passivament davant aquestes situacions així com de la importància de comptar amb el seu suport, ja que aquesta es la principal raó de la nostra existència.
Associació de Veïns Casc Antic de Viladecans

divendres, 17 d’abril del 2009

Visc a Viladecans


Al llegir a la revista un article on un veí de Viladecans se sentia tan trist per com li han canviat la vila, em va fer pensar en com m’hi sentia jo i quina era la meva relació amb ella.
Fa quaranta anys vaig arribar-hi per establir-m’hi i treballar-hi. De començament dels anys 70 visc, he treballat al poble i aquí ha estat també on s’ha arrelat la meva família Els primers anys veia un poble poc obert i amb moltes mancances. Recordo que des d’on vivíem fins al centre no estava ben comunicat, i sovint si volia anar a comprar, portar els meus fills al parc, anar al metge, agafar l’autobús... havia de passar per camins de terra que travessaven camps plens d’ermots amb bestioles que passaven i traspassaven al meu pas i quan plovia el fangueig era considerable.
Si penso en la meva feina a Viladecans, teníem poques possibilitats per als nostres alumnes quan volíem portar-los al teatre o a algun espectacle cultural. El Centre Parroquial ens acollia, però aviat es va quedar petit; això feia que haguéssim de sortir de la població amb autocars. També recordo que a la classe els alumnes em comentaven que no hi havia una bona biblioteca on anar a consultar, fer deures, llegir... Era cert, estava per fer, com d’altres coses. Tot alhora no podia ser i així ens conformàvem.
Aquesta mirada enrere em fa pensar que, amb amics de fora, quan parlàvem de Viladecans per a ells era un poble de pas entre Barcelona i Castelldefels quan anaven a la platja, però no era significatiu per res més.
Al poder viure i treballar-hi he tingut l’oportunitat de col.laborar amb nombroses activitats del poble, la majoria relacionades amb la meva feina, però sempre que he volgut i pogut he participat en projectes oberts a tothom, sovint amb no massa participació ciutadana, ja que del que no ens interessa no ens n’assabentem. El més fàcil és criticar, ja se sap: les reunions són pesades, tots estem cansats i estressats...
Ara veig una ciutat oberta al mar, noves avingudes, parcs per a la mainada a tots els barris, un teatre important que és referent a la província, una biblioteca gran i moderna, escoles a tots els barris...
Però és quan passejo per Viladecans i un ex alumne em para, m’explica què és el que ara està fent, o la senyora magribina que aprèn català em fa una bona abraçada, o quan en Xavier Laborda, doctor de la Universitat de Barcelona em diu: “Montse, haig de venir a Viladecans a fer unes classes d’estiu”, o la tarda que vaig poder saludar el mediàtic doctor Sebastià Serrano a la biblioteca o hi vaig escoltar l’escriptora Najat El Hachmi, entre altres situacions, quan em sento cofoia i orgullosa de viure a Viladecans.
No voldria molestar ningú, crec que tots tenim la pròpia visió del nostre poble, jo m’hi trobo molt bé, no és la ciutat perfecta, tot és millorable, d’acord, tot i així considero que tinc molta sort de viure on visc i dono gràcies als que em van acollir per formar-ne part i així poder-hi deixar la meva emprenta.
Montse Pastor i Pujadó

dimecres, 15 d’abril del 2009

Obrim el blog als comentaris


Com sabeu, des del primer dia podeu trobar els articles del Punt de Trobada al nostre blog (http://puntviladecans.blogspot.com). Fins ara, però, no s’hi podien fer comentaris. De fet, alguns dels nostres lectors ens ho havien suggerit i reclamat. I nosaltres ens hi hem resistit fins ara bàsicament per dos motius:
  • Perquè contestar un article sempre es pot fer amb un altre article en el número següent. Si bé un blog permet l’espontaneiïtat i la immediatesa del comentari, un article pot aportar més reflexió.
  • Perquè, observant què passa a d’altres fòrums, veiem que internet es presta a una fàcil desqualificació de l’altre des de l’anonimat.
Amb tot, ens animem a obrir aquesta possibilitat. A partir d’ara des del nostre blog us podeu “baixar” la revista sencera i tots els articles s’aniran publicant paulatinament, al llarg del mes, de manera que serà més fàcil encetar-hi debats. Tenim tota la confiança en el vostre sentit crític, en la vostra responsabilitat a l’hora de firmar i en la vostra elegància innata.
En fi. Que a veure si ens hi escriviu alguna cosa!!!!
La redaccció

dilluns, 13 d’abril del 2009

El comerç de Viladecans

Quan un sent parlar els comerciants del centre de Viladecans, és fàcil adonar-se que tenen por. Una por general, la que causa la crisi econòmica en què ens trobem submergits, i una por específica, que és la que provoca el no saber com repercutirà en els seus negocis la propera obertura de nous comerços a la zona de Vilamarina. I tot això amanit, a més, amb les perplexitats provocades per la desaparició de les dues associacions de comerciants, l’Eix i l’Illa, i la seva fusió-substitució amb la nova entitat que s’ha engegat amb el nom de Xarxa Comercial.
Certament que l’obertura i potenciació de les noves zones comercials de Vilamarina deu ser una decisió pensada des del nostre ajuntament per afavorir els interessos col.lectius. Però mala cosa serà si aquesta decisió s’ha pres i gestionat sense pensar alhora en com fer que el comerç ja existent també sigui convenientment potenciat.
Perquè, lamentablement, sembla que la situació és precisament aquesta, sobretot en el lloc que més s’hauria de vetllar, pel seu caràcter emblemàtic: el del centre històric. A hores d’ara, ja es pot dir sense embuts que la peatonalització del nostre centre històric ha estat un absolut fracàs, almenys si mirem el que actuacions d’aquest mateix estil han provocat en altres poblacions on s’ha fet. La peatonalització del centre històric ha comportat, simplement, que hagi esdevingut un desert. No s’han pres les mesures necessàries per fer que un espai que hauria de ser punt de referència de tota la ciutat, tant des del punt de vista comercial com cultural, ho sigui. Segur que hi ha molts motius que ho fan difícil. Però segur que hi ha també moltes coses que es podrien fer i no es fan. I això és un mal per a tots.
El tema corre pressa. I tenim la sensació que no hi acaba d’haver la necessària voluntat política d’afrontar-lo eficaçment.