El cementiri, segona part

En el darrer número situavem la creació del nou cementiri de Sales a mitjans del segle XIX. Per afinar una mica més en la data i al mateix temps ampliar les dades sobre la seva construcció, hem consultat la consueta escrita per mossèn Samaranch l’any 1900.

La consueta és un llibre en el qual es recullen els costums de la parròquia. Andreu Samaranch, a partir de consuetes anteriors avui desaparegudes, n’escriu una que ell mateix titula “Història de la parròquia de Sant Joan de Viladecans”. El capítol vuitè el dedica al cementiri nou de Sales i diu: 1866 Construcció. Segons consta en un antich inventari de la Ermita de Salas en el que es fa cunstar que posseix terras á ella anexas, se consigna la posibilitat de fer en las mateixas el nou Cementiri.

En 1866 pues, una Comissio presidida per el Rector Rt. Lluis Grau solicita al Sr Bisbe la porció de terreno necesari per construhirlo, el cual fou concedit a precisa condicio de ser parroquial, estar garantits els drets de la Iglesia y celebracio de funerals; y que el rector habia de tenir clau.Concedit el terreno y permis per el Sr.Bisbe se alsaren las parets cuberta sos gastos ab una suscripcio en diner, treball y transports. Ademes se desde anys se reservaban productos del Cementiri Vell y se invertiren fondos de la Obra. El Ajuntament com a tal no coopera en rés.

A continuació fa esment dels preus dels nínxols que ja s’havien fixat quinze anys abans.Drets de la Obra. Per acort de 17 febrer de 1851 entre Junta d’Obra, Ajuntament y propietaris; per cada nicho debia abonarse 10 pesetas a la Obra, y si era ab ossera 15 pst.Com fos que en 1875 alguns no volgueren pagar aquestos drets, la Junta d’Obra acudí al prelat y aquet al Sr. Governador qui en resolucio de……………maná foren pagats els referits drets parroquials.A la consueta no trobem cap referència a la data de benedicció del cementiri. Se’ns fa estrany pensar que mossèn Samaranch s’oblidés de fer constar una data que s’ha d’entendre important. Tampoc creiem que la data fos desconeguda: hem de pensar que Samaranch va escriure la consueta trenta quatre anys després de l’inici dels tràmits, de manera algú se’n devia recordar del dia que es va beneïr. Hem continuat la recerca en el llibre d’òbits, consultant totes les inscripcions des de 1866 fins a 1870 i tampoc hi hem trobat cap referència. Un tros de paper entre les pàgines 141 i 142, a on es troben els òbits d’abril de 1868, ens dóna la clau. Aquest tros de paper és una nota de mossèn Andreu Samaranch –la seva cal·ligrafia és inconfusible–, i diu: “Bendecido 13 Abril (Lunes de Pascua) de 1868”. Efectivament, el dia 13 d’abril de 1868 va ser dilluns de Pasqua, i com era costum es va celebrar l’aplec de l’ermita de Sales, celebració que es va voler fer coincidir aquell any amb la benedicció del nou cementiri. Si suposem que va entrar en funcionament un cop beneït, aleshores la primera sepultura del nou cementiri de Sales correspon a Carme Antonés i Figuerola, de vint-i-set anys, morta el mateix dia tretze i enterrada l’endemà dia catorze.

Dos anys després, el 1870, el cementiri va passar a mans de l’ajuntament. Acabarem aquest article amb la descripció que en fa Andreu Samaranch d’aquest fet.Incautació per el Municipi. En 1870 el Alcalde feu fer entrega [entregar] al rector de tot lo del Cementiri. Nombra una Junta de la que era vocal nato el Rector. Consta en acte una protesta de la municipalitat [municipalització] del Cementiri, puig es y ha de ser parroquial.En 1885 el Sr Bisbe maná en decret de Sta Visita ques fes un reglament y fos presentat per sa aprobacio. En 1887 se feu el reglament actual que tan sols fou aprobat pel Sr Governador.

Jaume Lligadas Vendrell

La Plataforma Salvem Oliveretes

La Plataforma Salvem Oliveretes neix l’any 2003, quan un grup de veïns, veïnes i entitats de Viladecans comencen a reunir-se al veure que l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans (PSC + ICV-EUiA) va aprovar un augment d’edificabilitat del projecte d’Oliveretes, zona agrícola forestal a la falda de la muntanya de Sant Ramon, després d’una compensació amb els habitatges que havien d’anar a la riera de Sant Llorenç (on hi ha ara la bassa de laminació, on es van trobar el Mamuts). Juntament amb la complicitat del nou govern de la Generalitat de Catalunya, van desenterrar el projecte urbanístic que vol construir un nou barri a Oliveretes. Un projecte que ha estat aturat durant tres dècades, des que el PGM 1976 (llei pre-democràtica), sense cap criteri mediambiental, va traçar una línia i va qualificar aquest territori com a urbanitzable, i que no es va desenvolupar abans per desavinences polítiques. Una resolució judicial, compartir el mateix color polític de les institucions i un temps de gran boom immobiliari solucionen els problemes, i van fer precipitar ràpidament els esdeveniments.Les assemblees de Salvem Oliveretes, que continuen fent-se periòdicament, han fet el seguiment tant del Pla de Llevant (que vol construir un nou barri de 2.749 habitatges a la zona agrícola forestal d’Oliveretes + 500 a Can Torrents), com també del Pla Local d’Habitatge (que planifica 4.884 habitatges nous en 10 anys) i del Barça Parc (que vol construir tot un mega-projecte lúdic i esportiu, just al costat de la reserva natural del Remolar-Filipines, molt discutit aquí –en el Viladecans Punt de Trobada–). Les assemblees també han servit per treballar tot contrastant informació, presentant instàncies i al·legacions, organitzant activitats, xerrades, accions i sortides de descoberta de l’entorn natural de Viladecans, intervenint en plens municipals –sempre que els ho han permès–, treballant conjuntament amb el col·lectiu en defensa del territori del Baix Llobregat i sobretot, conscienciant la ciutadania de la innecessària i incoherent transformació de Viladecans dels últims anys, sense que la ciutadania hi hagi pogut intervenir, i lluitant perquè aquesta “seva democràcia” es transformi en la democràcia que tots plegats ens mereixem. Cosa que no ha estat gents fàcil, fins i tot s’ha denunciat i rebut resolucions favorables del síndic de greuges de Catalunya per la manca de transparència de l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans.No és gens fàcil fer implicar la ciutadania en les decisions municipals, tot i l’existència d’un reglament de participació ciutadana, obsolet en molts casos i incompatible per reglaments superiors que el condicionen. A més, veure com l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans toreja qualsevol iniciativa que vol qüestionar el que des del poder municipal plantegen, fa que el treball del col·lectiu de Salvem Oliveretes tingui encara mes raó de ser. Conscients de tot plegat, l’assemblea de la Plataforma Salvem Oliveretes ha continuat informant i qüestionant el creixement urbanístic i denunciant els projectes i iniciatives que vulneren el sentit comú i l’entorn natural de Viladecans. Errors i èxits han marcat la trajectòria de Salvem Oliveretes. L’èxit més constatable del que Salvem Oliveretes ha aconseguit, és forçar l’equip de govern a fer el Pla Especial de protecció de l’àmbit forestal de Viladecans, actualment en exposició pública, gràcies al fet que, el novembre de 2007, Salvem Oliveretes va demostrar i denunciar l’especulació urbanística existent a la muntanya de Sant Ramon per part d’empreses com Global Inversiones Europeas, Josel del Grup Nuñez i Navarro, etc... provocant una moció conjunta de tots els partits polítics del ple de l’ajuntament.Podeu estar tranquils i tranquil·les, Salvem Oliveretes continuarà informant i denunciant tot d’allò que l’equip de govern planteja irracionalment, i lluitant per replantejar un model de ciutat insostenible i agressiu amb l’entorn que no podem permetre. El proper divendres, 5 de febrer, a les 18:30 h., es realitzarà una xerrada a la biblioteca de Viladecans sobre l’impacte del Barça Parc a la reserva natural del Remolar on s’explicarà què és el Barça Parc i s’exposaran les al·legacions que s’han presentat al projecte.Estem segurs que tenim el teu suport, comptem amb tu.Pots contactar amb la Plataforma a salvemoliveretes@hotmail.com Les nostres raons a http://www.salvemoliveretes.org/

Plataforma Salvem Oliveretes

Joan Prunera, Cap de la Comissaria de Districte dels Mossos d’Esquadra a Viladecans

El cos dels Mossos d’Esquadra es va desplegar a Viladecans el novembre de 2007. Ho va fer per la porta gran, estrenant comissaria a l’avinguda Lluís Moré en uns antics terrenys municipals i substituint la Policia Nacional. Més de dos anys després hem cregut interessant conversar amb el màxim responsable a Viladecans, per fer balanç i compartir quatre pinzellades sobre la seguretat a la nostra ciutat. En Joan Prunera (Gavà, 1964) ens rep en unes instal·lacions ben equipades i –el més important– amb les portes obertes a tota la ciutadania tots els dies de l’any. Amb vocació de servei públic.
Com valoreu els vostres primers dos anys a Viladecans?

Aquests dos anys bàsicament el que hem fet és conèixer el territori, conèixer la ciutat. Nosaltres som seguretat ciutadana i avui en dia tot el món de la seguretat ciutadana gira al voltant de la prevenció. Per fer una bona prevenció has de conèixer el teu territori. Des del principi ens vàrem establir a Viladecans i Sant Climent de Llobregat, perquè també fem la seguretat ciutadana de Sant Climent. Per tant, el primer que fem és conèixer el territori. Per això comptem amb l’ajut de la Policia Local. Evidentment el cos de la Policia Nacional que havia treballat aquí abans també ens va facilitar dades, més o menys ens va fer cinc cèntims de la percepció i de la realitat de la seguretat ciutadana. I això és el que hem anat fent. A més a més, hem creat tota l’estructura de serveis que donem a Viladecans.
I quins són aquests serveis?
Per exemple, fem seguretat ciutadana amb els escamots de reacció, que activem al rebre una trucada al 112 o al 088 per donar resposta a un determinat requeriment, a un robatori, una baralla en un bar, etc... A més a més, hem donat forma a l’estructura que ens mana la nostra organització: a Viladecans això passa per una oficina de denúncies, una OAC (Oficina d’Atenció al Ciutadà) on recollim denúncies les 24 hores els 365 dies de l’any. A més a més, oferim el servei de l’Oficina d’Atenció a la Víctima (OAV) amb una companya que està especialitzada sobretot en delictes de violència domèstica, violència de gènere i delictes amb víctimes especialment vulnerables, com poden ser persones de la tercera edat. Per un costat tenim tot això de la recollida de denúncies i els escamots de reacció. L’altre gran bloc és el Grup de Proximitat, juntament amb l’Oficina de Relacions amb la Comunitat. S’encarreguen d’establir els contactes amb tots els operadors de Viladecans, associacions de veïns, Ajuntament... amb tothom. Grups d’industrials, empresaris, el gremi de la restauració i també amb col·lectius com el gitano i el magrebí. Durant aquests dos anys hem donat forma a tot això, a muntar aquesta comissaria, sense oblidar els grups de reacció que són els Mossos que veieu cada dia en els cotxes amunt i avall.
Us heu sentit ben rebuts?
Sí, la veritat és que sí. La ciutadania de Viladecans ens ha acollit en general molt bé i també, no cal dir-ho, l’Ajuntament que ens ha facilitat tot el que hem necessitat i la Policia Local. La rebuda ha sigut molt positiva.
Quins són els principals tipus de delictes que es cometen o es denuncien a Viladecans?
Aquí el delicte que durant aquests dos anys ha tingut una certa continuïtat és el robatori interior de vehicle, és el delicte més fàcil que hi ha i, per tant, el que sempre es manté. I, a més a més, tenim el robatori amb força, amb les seves puntes: hi ha etapes en què no en tenim per prevenció o perquè els autors es desplacen a altres llocs, però tard o d’hora a Viladecans tenim alguns robatoris amb força. La violència domèstica també és un delicte que va fent, hi ha una certa continuïtat en el temps. També probablement perquè hi ha més consciència a l’hora de denunciar i perquè s’està fent una bona feina de prevenció i comunicació a través dels diversos operadors, des dels Mossos fins als serveis socials de l’Ajuntament.
Aquest escenari és diferent al que es dóna en altres pobles i ciutats del nostre entorn?
No, a Viladecans estem plenament “integrats” al que és l’àrea metropolitana. Evidentment hi ha zones com el cas antic de Barcelona i zones amb urbanitzacions i nuclis aïllats que tenen les seves especificitats, però nosaltres estem dins del que és l’àrea metropolitana.
Heu notat un increment dels delictes en els últims mesos que es pugui relacionar amb la crisi?
No, per estadístiques no hi ha relació. Ens hem trobat repunts concrets, que de vegades ens arriben uns individus que fan un determinat robatori i durant aquella setmana ens ha incrementat aquell tipus de delicte, però després se’n van. No obstant, la percepció –per exemple– del sector comercial és que un augment de l’atur és igual a un augment de la delinqüència i això és només una percepció, no una realitat, perquè no hi ha dades que ho corroborin.
Quines recomanacions doneu?
L’autoprotecció és importantíssima, les mesures de seguretat. Nosaltres donem consells a comerciants, a domicili... El més important és una bona mesura de seguretat. Per exemple, en el cas del comerç és important que els comerciants tanquin bé el seu negoci al migdia, quan van a dinar. N’hi ha que només tanquen amb clau la porta i no baixen la persiana. Cal baixar les persianes. Cal passar la clau, encara que baixem uns minuts a comprar el pa. Són mesures importantíssimes per evitar l’acció dels delinqüents.
Viladecans sovint surt als mitjans de comunicació per la presència al seu polígon de dos afterhours, sovint associats a conductes, per dir-ho així, incíviques. Com esteu abordant aquesta realitat?
La problemàtica d’aquests locals és coneguda: el consum de substàncies estupefaents a l’interior, que també es tradueix a l’exterior, en el consum a la via pública i unes conductes incíviques. A més a més, sovint hem d’avisar l’ambulància perquè dugui algú a l’Hospital degut al seu estat. També va associada a algun tipus de delicte com el robatori interior de vehicles dels clients; hi ha gent que aprofita per robar. Des del principi de ser a Viladecans vàrem veure aquesta problemàtica i el que fem és mantenir una presència policial per evitar això. El servei d’urgències de l’Hospital de Viladecans els diumenges pel matí no parava de sol·licitar-nos dotacions per problemes derivats de persones totalment desbocades. A part també hi ha hagut intervencions de la Unitat d’Investigació de Gavà, hem fet dispositius... Tot això ens ha portat a una percepció objectiva d’una disminució d’aquesta problemàtica. S’està treballant i es treballarà perquè mentre hi hagi aquests locals i vingui gent a consumir substàncies psicotròpiques tindrem aquesta problemàtica. També hi ha una tasca important dels companys de Trànsit que munten controls d’alcoholèmia i el drogotest just a la sortida d’aquests locals cada cap de setmana. És una manera de controlar aquestes conductes.
L’altre problema que no és patrimoni exclusiu de Viladecans és el de la prostitució a peu de carretera, sobretot als laterals de l’Autovia de Castelldefels. També s’han sentit rumors que degut al tancament del prostíbul Riviera l’activitat es volia traslladar a la nostra ciutat.
Què feu en aquest àmbit?
És difícil perquè es tracta de la utilització d’una via pública, controlem la zona per evitar que hi hagi accidents però és via pública i no podem actuar més enllà. Nosaltres tenim un coneixement absolut d’on estan les prostitutes, qui són, com es diuen, les seves dades... però per la seva pròpia seguretat. A vegades pateixen robatoris amb violència i intimidació. El control que fem és per mantenir la seguretat ciutadana de la qual també elles en són beneficiàries. De totes maneres, no s’ha detectat cap increment de la prostitució a Viladecans en relació amb el tancament del Riviera. Josep Ginjaume

Ballada de sardanes a Begues 2010

Ballada de sardanes a Begues 2010

Per Nadal, pessebres

Per aquest temps de Nadal el Centre Cultural Sant Joan munta cada any a l’església parroquial de Sant Joan un pessebre tradicional, que aquest any ha anat a càrrec de Rafel Calvet i Esparducé. També presenta una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Sant Feliu de Llobregat. Tant el pessebre com els diorames els podeu visitar fins al proper 2 de febrer, festa de la Candelera.

I, un any més, el Centre organitza un Concurs de Pessebres. Aquest any se n’han presentat vint. El primer premi ha estat per a Imma Serrano, el segon per a Antonio Rosselló Lidón i el tercer per a Joan Aritzeta. El jurat ha estat format per Celedonio Peinado, Eduard Mondragon, Conxita Almirall, Lleó Mondragon i Clàudia Riera. La deliberació ha estat molt renyida, per la gran qualitat de tots els pessebres, i també cal destacar la nombrosa participació, que quasi ha doblat la dels anys anteriors. Des d’aquí volem agrair a tots els participants el seu esforç i dedicació.

Josep Lligadas Roset

Les fotografies pertanyen al pessebre guanyador.

Els Reis d'Orient llegeixen el Punt de Trobada

Sí, sí. Un membre de la redacció va tenir l’oportunitat de constatar-ho mentre la vigília de Reis s’esperava al vestíbul de l’Hospital. Amb gran sorpresa veié entrar ses Majestats per la porta, que es van adreçar a ell i el van identificar com un dels promotors del Punt de Trobada. Confirmat, doncs, reben el Punt i el llegeixen.

El nostre redactor, que deu ser republicà, va quedar estupefacte i anava repetint amb una certa falta de respecte: “Però tu qui ets?”, fins que una nena que s’ho mirava el va assessorar degudament: “És Melcior, que no ho veus?”.
És que no en sabem, de quedar bé amb les autoritats. No n’aprendrem mai.

I hem rebut contesta a aquest article en el nostre correu electrònic:
Benvolguts i benvolgudes,

Vull desitjar-vos un bon any 2010 i que no perdeu la il.lusió per millorar la nostra ciutat tot tenint present el nostre passat (les nostres arrels, tradicions,..., contextualitzades dins de la nostra realitat com a poble i país ) per tal de projectar un futur engrescador amb persones compromeses amb el seu entorn.

Felicitats per la revista.

Una abraçada; especialment pel vostre redactor, el Sr. Josep Lligades, que tingui un any ple de màgia,

A reveure,

S.M. El Rei Melcior d'Orient

XVI Caravana Solidaria para el Sáhara

El movimiento solidario de la Caravana de este año 2010 es de aceite, arroz y lentejas. Junto con el Frente Polisario de Cataluña estamos organizando la recogida para ayudar al pueblo saharaui donde malviven unos 180.000 saharauis. Un año más solicitamos la ayuda a los ciudadanos y ciudadanas de Viladecans para que participen en este proyecto tan necesario.
Tenemos dos puntos de recogida, uno en el Pablo Picasso y el otro en la calle Ángel Guimerá, 3, de lunes a viernes desde las 9 hasta las 20 horas hasta finales de marzo, donde daremos por terminada la recogida.
Gracias anticipadas en nombre de Viladecans pel Sàhara.

Rosa Mercader

El principi del plaer i el principi de la realitat/3

Sobre el projecte Barça hi ha més polèmica que sobre Txigrinski. Els grups ecologistes que ni governen ni tenen ganes de governar, pensen que és un projecte evitable posant-hi molta voluntat política i poc pressupost. Els ecologistes amb el verd destenyit per exposar-se al sol de la realitat, ho viuen com un fet inevitable, una opció que millora al comparar-se amb altres alternatives pitjors, l’alternativa real de passat, ser camp de golf, o l’alternativa real de futur, ser zona de serveis de l’aeroport. Els més votats de la ciutat ho viuen com un fet absolutament desitjable que pot donar activitat econòmica, llocs de treball i situar Viladecans en positiu en el mapa de Catalunya.
Hi ha dues posicions fàcils de portar, perquè la conclusió coincideix totalment amb el particular model teòric i emocional de la realitat. El no dels uns els hi surt de dins, el sí dels altres té el pes sumat del desig i l’evidència. La sensibilitat ecologista que governa podria quedar atrapada en el dubte hamletià: no pot donar un no des de la realitat, ni un sí des de l’emoció. Dona el sí des d’una parcial incomoditat. Una incomoditat condemnada a estar entre dos focs, però que com la fam obliga a espavilar-se, a pensar, a sospesar, com intervenir en la realitat.
Aquests dies ha sortit a la premsa la forta oposició de la pagesia, dels ajuntaments, a l’ampliació del parc natural del Montgrí. Es viu la protecció com una càrrega, com un peatge que pot beneficiar la biosfera, però que fa perdre valor econòmic al territori protegit. Aquí vivim un fet positiu que hem de celebrar moderadament. En els últims anys s’ha construït una unanimitat, si es vol precària, però en qualsevol cas valuosa, de que el Remolar i les zones naturals no són una càrrega per Viladecans. Deu anys enrere, fins i tot quatre anys enrere, aquesta unanimitat no existia. I aquesta unanimitat, mèrit de tots i mèrit de ningú, al ser un valor compartit, és un valor polític, però sobretot és un valor ciutadà gens menyspreable.
En un entorn metropolità altament urbanitzat, temptadorament accessible i proper a Barcelona, tenir un territori amb els valors naturals del nostre litoral i les nostres zones humides és un fet excepcional en un món que valora més les excepcions que les regles.
El valor de l’excepció en un paisatge de ciutats metropolitanes pastades les unes de les altres, potser no és un xec directe als pressupostos, però pot posar rostre, nom i cognoms a Viladecans, com no ho podrà fer mai cap costosíssima campanya d’imatge.
Un cop més l’excepció també aquí confirma la regla: l’existència de terrenys urbanitzables veïns. Tot i així Viladecans té sobre el paper una situació estratègica clau com a modest pulmó verd del Delta. Té una superfície important protegida per la Xarxa Natura 2000 i una part de les seves terres formen part del Parc Agrícola del Baix. Sobre el paper, perquè sobre la realitat gairebé no es gestiona, perquè manquen recursos per conservar, reparar i rehabilitar les infraestructures naturals. Quan aquest terreny envoltat de potencials violadors no es gestiona, es degrada. Fàcilment sucumbeix a l’assalt de les infraestructures, les activitats il·legals o dels abocadors incontrolats.
Una reflexió estratègica rigorosa hauria de tenir en compte la legalitat urbanística, el planejament, per encertar a gestionar-lo també a favor de la millora global de l’espai agrícola i costaner. Els projectes haurien de garantir el bon veïnatge ambiental i la complicitat amb els valors naturals del Delta. Per una vegada les plusvàlues generades haurien de ser egoistes: destinar-se majoritàriament a defensar la pervivència agrícola i la qualitat natural de la nostra excepció.

José Luis Atienza

El mil·lenari: una esplèndida oportunitat

En el seu butlletí de maig de 2008, el Grup Tres Torres feia un primer toc d’alerta sobre un fet important: l’any 2011 farà mil anys que apareix per primer cop una referència escrita on surt el nom de la nostra ciutat, Viladecans. El comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda el 29 d’abril del 1011 fan un recompte de terres i, entre altres, parlen del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”, que traduït vol dir “el lloc anomenat la Vall del Gos, de Sant Climent”, o que segons una altra traducció seria “el lloc anomenat Canis, de la Vall de Sant Climent”, sense que quedi clar si en aquest segon cas “Canis” vol dir “Gos” o es refereix a un nom d’origen desconegut. Però el que és segur que d’aquest “Canis Vallis” ve el nostre Viladecans. Fa mil anys que vam sortir a la llum per escrit. Fa mil anys que formem part de la història documentada. Llavors ben poca gent hi devia haver per aquí: alguns pocs pagesos que miraven de sobreviure com podien. Però en tot cas, d’aquí venim nosaltres. I com que això és molt important, el Ple Municipal del passat 17 de desembre va aprovar, per unanimitat, que valia la pena celebrar-ho i que per fer-ho es crearia una comissió ciutadana que ho preparés.

Des d’aquesta revista ens alegrem de totes dues decisions. Ens alegrem de la celebració del mil·lenari, perquè sens dubte serà una bona eina per fomentar la cohesió i l’autoestima ciutadana. I ens alegrem que, a diferència del que és habitual en moltes actuacions municipals, les celebracions es preparin amb la participació de tots aquells que vulguin aportar-hi idees i col·laboració, perquè això fa que la ciutat sigui més de tots, més rica, més viva. Visca el mil·lenari de Viladecans!

El cementiri

Els més grans expliquen la història d’un home de Viladecans, que cap els anys quaranta, es dedicava al poc recomanable ofici de robar. Bàsicament eren petits furts a cases i botigues del poble. En una ocasió va entrar a robar en una casa i, en ser sorprès pels propietàris, se li va ocórrer la mala idea d’apallissar-los amb una barra de ferro. Eren la senyora Maria, la llevadora, i el seu marit Isidre Solina. Tots dos van quedar malferits i estabornits al terra. Ells sempre explicaven que si eren vius és precisament perque l’atacant es va pensar que eren morts. De botí es va endur un pernil.El lladre era conegut al poble, tothom sabia qui era, però no hi havia manera d’enxampar-lo. De fet no és estrany que costés atrapar-lo: al paio se li havia acudit la brillant idea d’amagar-se en un nínxol del cementiri. Home, ben mirat és un lloc prou tranquil per viure-hi, i a més a més els veïns no fan gens de soroll. Quan el van detenir, van trobar a dins del nínxol les restes del pernil de la senyora Maria.Aquesta història, totalment verídica, és una de les poques que s’expliquen sobre el cementiri de Viladecans, un cementiri que data de mitjans del segle XIX. Mossèn Samaranch, de qui ja hem parlat en anteriors articles d’aquesta secció, escriu: “Lo fan per lo Rector y comisio dels mes distingits del poble. Se demaná al Sr. Bisbe lo terreno de la Ermita necesari, unas 60 canas d’ample y 20 canas de fondo”. Una cana es una antiga mesura de longitud que equival aproximadament a un metre i mig. Aquest terreny que es va demanar al bisbe es correspon, lògicament, a la part més antiga, la que es troba a tocar de la paret nord i de l’absis de l’ermita de la Mare de Déu de Sales.Si anem uns segles enrere, en la visita pastoral de l’any 1606, trobem documentada l’existència d’un cementiri a costat de l’antiga capella de Sant Joan. Aquesta capella estava situada a la cantonada de l’actual carrer Jaume Abril amb la Plaça, davant de la Torre Modolell. Després de la seva ruïna i desaparició, el seu espai de 45m2 va acabar formant part de la plaça, fins que Baldiri Miernau el va comprar l’any 1915 per ampliar casa seva. La Maria Miernau de Cal Coix, explica que es van trobar molts ossos quan van construir el soterrani.A principis del segle XVIII, l’Ajuntament compra una mojada de terra per construïr el que havia de ser la nova església de Sant Joan, donat que la capella de la plaça ja feia temps que havia quedat petita. El setembre de 1717, un cop obtingut el permís del bisbat, es beneeix el cementiri en el nou emplaçament. Estava situat a ponent de l’església, aproximadament a on avui hi ha el garatge de la parròquia i una part dels baixos de la rectoria que toquen al jardinet. Cal tenir en compte que abans, pel jardinet de la rectoria hi passava el carrer. El juliol de 1936 van cremar l’església i un cop desenrunat el solar, les autoritats republicanes van decidir construir-hi un mercat. Manel Suñer en el seu llibre “El veïnat de la meva infantesa” explica com es van trobar ossos a l’hora de fer els fonaments “Quan tot el solar va quedar lliure de runa, van començar a construir-hi un mercat al damunt; però, quan es feien els fonaments del mercat -que es feien a mà, a pic i pala-, van aparèixer moltes restes humanes, ossos i cadàvers del cementiri antic. Aquests fets, que vàrem presenciar de petits, ens van impressionar molt”. No fa pas gaires anys, quan es va convertir el carrer de Sant Joan en zona de vianants, es van tornar a trobar restes humanes a tocar de la rectoria. En un plànol que es conserva a l’arxiu parroquial, no sembla que l’antic cementiri arribés fins tan endavant, potser la troballa és consequència dels moviments de terres en construir el mercat i de la posterior reconstrucció de l’església.Però tornem al cementiri actual per comentar un dels panteons més antics, el de la familia Modolell, que es troba a tocar de l’antiga porta d’entrada. Un panteó senzill que contrasta amb el costum de la burgesia de l’època, de construïr grans monuments funeraris i de gran riquesa ornamental per al descans etern de les seves despulles. En el seu interior hi ha un petit altar i al terra una llosa amaga els cosos de Magdalena Modolell i el seu espòs Jaume Nogués. Joaquim Modolell, el pare de Magdalena, va deixar escrit en el seu testament que “mon cadaver sia sepultat en un ninxo del cementiri del vehi poble de Sarriá”, però en canvi la seva esposa, Àntonia Freixas, està enterrada amb la seva filla Magdalena en aquest panteó familiar de Viladecans.Antònia Freixas va morir l’any 1885 i el seu enterrament va queda revestit d’una polèmica que Mossèn Andreu Samaranch descriu així: “En 1885, ocurre un hecho en Viladecans digno de todo estudio. Fallece Doña Antonia de Modolell, Madre de Doña Magdalena, presidiendo el entierro el Ayuntamiento, cuyo Alcalde (asi como casi todos los concejales) eran colonos de la difunta.Al llegar al Cementerio, el sepulturero municipal, cumpliendo órdenes superiores, niégase admitir el cadáver en el cementerio católico, a pretexto de no llevar las hojas el título del panteón (todavia no entregado), según confesó el Secretario por no haber los impresos en Secretaria. Ausente el Alcalde, era el caso insoluble, hasta que requerido el Párroco, como V.P. de la Junta, ordenó al sepulturero, la apertura del Cementerio, terminando así el Oficio de Sepultura.”Magdalena Modolell es la darrera persona enterrada en el panteó. Aquesta va ser la seva voluntat expressada en el seu testament: ”que mi cadaver sea enterrado en el panteón que poseo en el cementerio de este pueblo y en el que después no podrá ser enterrado otro cadaver alguno”.Jaume Lligadas Vendrell

AVAF, Associació de Viladecans d’Afectats de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica

AVAF es una entitat sense ànim de lucre, que va ser fundada el maig del 2003 per persones afectades davant la necessitat de comptar a Viladecans amb un grup de recolzament per els malalts, donat que en aquells moments hi havia una total mancança d’atenció per part de les institucions, tant mèdiques com socials, sobre la seva problemàtica. Actualment continuem treballant junt a la Fundació d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i SFC, la Federació d’Associacions de Fibromiàlgia i SFC de Catalunya i les associacions de tot el territori nacional per tal d’aconseguir una atenció mèdica, social y laboral totalment normalitzada per aquestes malalties. Els nostres principals objectius son:Donar el màxim d’informació actualitzada als socis, organitzant xerrades i conferències a càrrec de professionals reconeguts dins de l’àmbit mèdic i jurídic.Promoure les següents iniciatives: Potenciar les investigacions, recolzar els avenços científics i divulgar i informar a la societat en general per un millor coneixement d’aquestes malalties.Junt amb altres associacions de tot Espanya i també mitjançant la Fundació FF d’Afectats i d’Afectades de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica i la Federació d’Associacions de Catalunya de FM i SFC, conscienciar l’Administració del grau d’importància del problema subsistent d’aquestes malalties (manca d’investigació, de professionals mèdics, problemàtica laboral i social,etc.)Actualment i sempre dintre de la nostra línea d’actuació realitzem: Assessorament i suport per als malalts i els seus familiars en tot el que es refereix a la FM i SFC. Teràpies de grup a càrrec de psicòlegs. Tallers per l’acceptació de la malaltia i millora de l’autoestima personal, a càrrec de psicòlegs i psicoterapeutes.Taller d’aiguagim, a càrrec de monitors exclusius per als malalts.Taller de gimnàstica musical adaptada, impartit per professors de dansa.Oferim als socis la possibilitat de gaudir de teràpies alternatives dirigides a pal·liar els efectes de la FM i SFC, amb professionals de l’àmbit.Assistència a jornades informatives programades per: Hospital Vall d’Hebron, Hospital del Mar, Fundació FF, etc., amb la finalitat de millorar els nostres coneixements per poder atendre el millor possible a les persones que pateixen la FM i SFC o els seus familiars.Fem activitats diverses, basades en la comunicació i relació entre el socis, com ara les Jornades de Convivència i Sopars de Germanor entre d’altres. També col·laborem amb altres temes socials de Viladecans com ara son el Viladecans Solidària, el Parlar per conviure, el Mamut, etc.Us oferim informació per conèixer i suportar mes fàcilment les malalties i poder millorar la vostra qualitat de vida a la nostra web: www.avaf.entitatsviladecans.org/Atenció personalitzada els dijous de 17:00 h a 19:00 h, a l’Auditori Pau Picasso, al Passatge Sant Ramon, 2.També podeu contactar amb nosaltres: telèfons: 656 84 37 97 i 93 659 14 56 - Fax: 93 659 08 52 - correu electrònic: avaf2003@hotmail.comM. Lluïsa Capdevila

Unes jornades particulars

Què és un camí? Difícil de definir, va dir un dels ponents. Un camí és, sens dubte, una via de comunicació, però ningú no sap ni on comença ni on acaba, malgrat el que pugui semblar. El camí que du de Sant Boi a Vilafranca continua cap a Barcelona i cap a Lleida i més enllà, podríem dir que no acaba mai. Potser no enllaça les poblacions en línia recta, potser s’entortolliga, es bifurca i es torna a unificar. Un camí, un cop traçat mai no desapareix del tot, no sols posa en contacte territoris sinó també èpoques. Les ferides que obre en el territori són les seves empremtes i les marques que homes, dones i bèsties li han dibuixat en el seu trafegar d’anys, les roderes dels carros gravades per sempre més a la roca, els noms que recorden alguns mals passos “matamatxos”, o simplement el seu ús de “carrerada” –pel pas de ramats transhumants–... són les nostres empremtes al seu damunt. De tot plegat i de més, es va parlar a la II Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada el 28 i 29 de novembre a Begues. Es va parlar des del rigor i l’entusiasme d’historiadors i estudiosos i, també, des de la sorpresa d’un grup d’escolars que, de sobte, en desbrossar uns quants metres del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca, es troben amb les petites històries del poble petit i les grans històries dels poderosos, de tots aquells que van viure i morir tot recorrent-lo i que són la història del camí i la nostra història, una història comuna. Parlar del Camí Ral o Via Mercadera, és fer-ho dels fets antics: les ràtzies entre cristians i sarraïns en aquesta terra de frontera, del pas de Pere el Gran que va fer estada a Sant Climent abans de morir a Vilafranca; és fer-ho d’accions del present: del taller d’ocupació realitzat per localitzar l’antic camí ral a la zona forestal de Sant Boi i que va ajudar a localitzar restes d’altres camins antics a la mateixa zona, del projecte educatiu dut a terme a Begues per recuperar camins tradicionals per posar en valor el patrimoni d’elements culturals populars com els marges de pedra seca, les barraques de vinya, els pous de glaç... i que va entusiasmar tant a la canalla que va prendre-hi part; de projectes de futur: el de la Ruta dels Castells endegat per la Diputació que venint del castell de l’Eramprunyà per la Clota, coincidiria amb el tram del camí ral que du de Begues a l’Hospital d’Olesa.Els camins són tot això però, més que altra cosa, són l’element físic i la cloenda de la trobada no podia ser més adient amb aquesta realitat. Així, el darrer acte va ser trepitjar-lo, passejar-lo, descobrir les roderes de què s’havia parlat a les ponències, veure les barraques de vinya, les parets de pedra seca, el pou de glaç, els forns de calç. Tot plegat unes jornades distretes, interessants i ben particulars. M. Victòria Herrero García i Vicenç Castelló Solina

Una reflexió sobre la guerra cvil

La preparació del llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate m’ha portat a reflexionar, una vegada més, sobre les dificultats de parlar d’una manera global sobre el que va significar la guerra civil. I aquí us transmeto aquesta reflexió.Si heu llegit el llibre, ja sabeu prou des de quina banda va viure l’Antònia la guerra. I quan dic banda, aquí, no vull dir “bàndol”. L’Antònia, al principi de la guerra, no estava ni amb la república ni amb Franco. Ni ella ni la gent del seu entorn s’havien plantejat semblant dilema. Ells pertanyien a un àmbit que es podria anomenar “el món catòlic”, força tancat en si mateix, i que, en trobar-se amb l’incendi físic i moral de les coses que ells estimaven, va anar prenent diferents opcions. A Viladecans aquestes opcions van ser bàsicament dues: uns, com el Jaume Abril, van creure que l’única solució per recuperar tot allò que més estimaven era treballar per la victòria de Franco; altres, en canvi, van optar per allunyar-se del conflicte, en pla resistència passiva. Fora de Viladecans, en canvi, hi va haver encara una tercera postura, la dels que van creure que malgrat tot s’havia de donar suport al govern republicà legítim i ho van fer; però a Viladecans segurament no hi havia prou formació política com perquè ningú del món catòlic prengués una postura així.També en el camp republicà hi hagué diversitat d’opcions. A Viladecans hi hagué, per una banda, els polítics democràtics, ben representats per Llorenç Puig i Josep Iturrioz, el Manquet; hi hagué també, per una altra banda, els sectors revolucionaris encapçalats per la CNT-FAI de Marià Sanjuán, que són els qui van controlar la situació i van imposar un model revolucionari no democràtic però sí força sensat; i finalment hi hagué els que, a Viladecans i a tot Catalunya, es van apoderar del carrer en els primers dies de la guerra i van provocar tota mena de desastres. Aquests últims eren, certament, grups no promoguts pel govern republicà ni tampoc pels sectors sensats de la CNT-FAI. Però el cert és que es van fer els amos i, als ulls de molta gent, van deixar tocada de mort la legitimitat de la república.I bé, encara hi hauria un altre sector, a més del que hem anomenat “món catòlic” i del que hem anomenat “camp republicà”. Es tracta de la dreta pura i dura, desitjosa des de feia temps d’un cop com el de Franco. Però alerta, perquè si es vol entendre bé el que va passar aquells anys, aquesta dreta pura i dura no s’ha d’identificar sense més ni més amb el món catòlic. Sí que es pot identificar, en molts aspectes, amb una bona part de la jerarquia catòlica, però no amb la majoria de cristians i cristianes normals.I aquí és on hi ha el problema. L’Antònia, com el llibre explica, va ser, als anys 70, un dels pilars de la lluita antifranquista a Viladecans. Però quan parla de la guerra, la gent que ella estima i valora són la gent del seu món catòlic, i no li sembla gens estrany, sinó que, al contrari, li sembla la cosa més raonable, que, després de la persecució religiosa que es va desencadenar aquells primers dies de la guerra, la gent del seu món catòlic marqués totes les distàncies amb els defensors de la república.I el drama és aquest. Que, mentre la dreta reaccionària es dedica a reivindicar els morts a mans dels genèricament anomenats “rojos”, des dels sectors democràtics i progressistes sembla que faci por incorporar en la nostra memòria aquest fet tràgic: que en nom de valors de progrés, a Catalunya es va matar molta gent sense cap justificació, i que les institucions de la república no van tenir la capacitat de controlar aquell desastre.Incorporar sense por aquest fet, i explicar-lo clarament, i no voler fer-lo passar com un simple “dany col·lateral” obra d’uns quants incontrolats, és bàsic per poder dir després amb tota la legitimitat que l’obra i els ideals de la república van ser valuosíssims, i que tots podem estar orgullosos de l’esforç que les institucions republicanes van voler fer per al progrés del país. I fins i tot es podran defensar, almenys des del punt de vista dels ideals, les actuacions revolucionàries que, malgrat saltar-se els canals democràtics, van intentar crear una situació de més justícia a favor dels pobres. A més, naturalment, de continuar recordant la immensa barbaritat que va ser la repressió franquista, tant a la guerra, com al final de la guerra, com al llarg de la llarga dictadura.Josep Lligadas Vendrell

Un viatge especial: el projecte Apaine/2

Tal com deia en el número anterior, ara us explicaré el que vaig trobar en llevar-me, un cop aterrat al Perú.Clarejava a Sicuani, la ciutat semblava diferent a la projectada la nit anterior, els nens i nenes perfectament uniformats es dirigirien al col·legi, les moto-taxi recorrien amunt i avall les llargues avingudes, petites tendes de menjar pels carrers, moviment. Un primer dia per situar-me i uns altres tres per acostumar-me a un altre ritme de vida, a una altra manera de pensar, a una altra manera de fer, a una altra manera de gaudir del meu temps lliure, en definitiva, un temps totalment necessari per descongestionar-te de l’estrès i de les obligacions socials que ens toca viure en un país etiquetat (encara dubto sobre el que això significa) com del Primer Món. Us asseguro que, si el temps tingués el valor que tenen els diners en la nostra societat, passaríem a formar part del Cinquè Món amb l’etiqueta de país subdesenvolupat. Aquí estava jo, en el projecte Apaine per a la integració social de nens excepcionals (aquí els anomenem especials) amb problemes de llenguatge i discapacitat intel·lectual, embolicat de sensacions noves però tranquil, estranyament despreocupat, vivint una aventura amb grans emocions quotidianes que els diners no poden comprar. Una escola d’educació especial amb una humanitat que trencava les barreres dels recursos materials. Somriures, afecte i autèntiques lliçons existencials a canvi d’unes poques hores de la teva vida. Tot un regal. Em va sobtar que en una ciutat com Sicuani, en la qual només hi havia dos taxis, l’aigua calenta era un privilegi i al fer-se de nit els carrers desapareixien en la més absoluta foscor, tinguessin una escola d’educació especial d’aquestes característiques, amb pocs materials educatius, sí, però amb unes instal·lacions i unes ràtios de personal per sobre de les que disposem aquí, realment curiós. Un dia, un nen em va dir Gringo, un altre dia un noi em va explicar els motius que li van causar una paràlisi que li impedia caminar al mateix temps que em deia que li agradaria ser com el Che, un altre dia vam omplir una aula amb globus, un altre dia un nen que no sabia què era caminar va començar a saber el que era, un altre dia vaig descobrir que la gran majoria dels professionals que treballaven en el projecte no havien visitat el Macchu Picchu perquè era massa car (que injust), un altre dia em vaig adonar que la millor arma educativa és la imaginació i tots els dies rebia impagables mostres d’afecte. En definitiva, existeixen persones excepcionals i especials que t’obliguen a veure el món amb uns altres ulls i t’ensenyen a decorar-lo amb matisos de colors que no sabies que existien. Una experiència molt positiva però que té alguns paranys que m’agradaria desvetllar. D’una banda, necessito escriure que la solidaritat és una paraula, en ocasions, mal utilitzada (ja em vaig adonar buscant informació per la web dels enganys i la mala utilització de paraules d’aquest tipus per captar clientela, una autèntica vergonya). D’altra banda, aquesta aventura la vaig fer per diversos motius: un per intentar ocupar el meu temps de forma diferent, també per ajudar a persones que ho necessiten i un altre motiu, tan important com els anteriors, per desafiar la meva racionalitat. Considero que un viatge d’aquestes característiques (i és una afirmació personal però transferible), és un viatge solidari que conté pinzellades d’egoisme inconscient. Jo vaig ajudar tot el que vaig poder, res a veure amb les lliçons que vaig rebre per part dels nens i nenes de l’escola i altres cors amb què em vaig creuar en una aventura excepcional i especialment recomanable.Juan Diego Pimentel

El 13-D els Països Catalans fan un exercici de veritable democràcia

I és que el que avui en dia la gent coneix com a democràcia no ho és, més aviat és la continuació d’una dictadura on no s’han derrocat els ciments d’aquesta (a nivell ideològic) i se’ns vol vendre una nació espanyola inexistent on els pobles no poden tenir dret a exercir l’autodeterminació. Demà comença el procés de consultes sobre la independència de la nació catalana, els quals molts s’han oblidat d’on va a on va. Cal recordar, i com ben fet fa l’esquerra independentista, que la nació catalana sempre anirà des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tant CIU com ERC a vegades obliden això i deixen veure com una postura més ben aviat principativa. La democràcia vol dir “govern del poble” i el vertader govern del poble s’exerceix votant tot allò que ens afecta. Els opositors ens venen sempre amb el sant argument de la Constitució que va ser producte de les forces postfranquistes i d’una esquerra reformista que va veure com la pressió de l’exèrcit i de la dreta rància i franquista s’imposava en el text. Una constitució que una gran part dels que ara vivim no hem votat i on es va incloure la Monarquia ja de per si. Una constitució que cap força política ha fet res per desobeir-la, mostrant-nos així la seva veritable cara.Al ple de novembre a Viladecans ERC i CIU van presentar una moció per poder realitzar ací una consulta. Després de la retallada en el text, canviant a “no obstaculització” (gran jugada senyorets d’ERC) la majoria del Ple (PSC, ICV-EUIA, PP, Ciutadans), va obtar pel No o l’abstenció. Del PSC i del PP-Ciutadans no m’estranya, ja que ells són els més grans defensors del no-nacionalisme (nacionalisme espanyol), sobretot els últims que neguen qualsevol nacionalisme però no s’adonen que defensen el nacionalisme espanyolista (inviable, ja que Espanya no és cap nació, és un estat). D’ICV-EUiA ja no m’espero res, el reformisme a l’esquerra ja els ha atrapat, i tot i que s’entesten a dir que són partidaris del dret a l’autodeterminació, ells l’entenen aquest dret com la defensa d’un Estatutet Autonòmic i retallat (ja que és l’únic que ens deixa fer la Constitució que ells obeeixen). Aquestes forces no deurien gosar de parlar de democràcia quan no deixen exercir aquest acte a Viladecans. Tot i així, demà demostrarem a aquest grup de botiflers que el moviment independentista avança a passes de gegant i amb l’esquerra independentista al capdavant, apostant per la Unitat Popular des dels seus inicis.Albert Buigues

El principi del plaer i el principi de la realitat/2

Durant més de cinquanta anys aquests terrenys costaners del projecte Barça han estat en el punt de mira metropolità, barceloní. La raó es que algú, ja des de 1933, quan es va voler convertir una zona assolada pels mosquits en un model d’oci republicà, va decidir que allà seria un lloc d’esbarjo per a la ciutat atapeïda. I la qualificació d’urbanitzable, sense cavar una rasa ni posar un totxo, ha generat expectatives de revalorització i canvis de propietat. L’administració podria comprar moltes hectàrees al delta de l’Ebre, als aiguamolls de l’Empordà, o al canal Segarra-Garrigues, amb el preu d’una de les seves àrees.Si algú s’acosta a aquestes desitjables terres pensarà que no n’hi ha per tant. Només trobarà herbes, vegetació i algun camp de conreu, però darrere hi ha hagut des de fa anys moviments d’intermediaris, societats anònimes d’aquelles que es fan i es desfan, denúncies al jutjats i un intent accidentat d’expropiació municipal a favor de la Societat de Golf, on a dia d’avui encara no se sap qui és la part contractant de la primera part contractant, ni de la segona, ni de la tercera, convertit el registre de la propietat en un menage à trois de propietaris inicials, Golf i ajuntament, que exigirà proves d’ADN de paternitats i maternitats.Segons Núria Buenaventura en l’excel·lent llibre “La mirada d’Antònia Doñate”, de Josep Lligadas, el seu besavi Llorenç Puig, alcalde republicà de Viladecans, somiava amb la ciutat de vacances per la nostra costa, l’anomenada ciutat del repòs. La ciutat del repòs potser avui no agradi, però els projectes que es van presentar després de la guerra tampoc no haurien agradat a Llorenç Puig. Un fantasmal hotel que es va aprovar a l’ajuntament franquista per passar del paper a l’oblit, una hípica als anys 80, quan semblava que les apostes a carreres serien cavall guanyador, un parc aquàtic que va ser aprovat inicialment abans dels noranta amb tres escasses línies d’informe tècnic, i una societat de Golf nebulosa, amb més homes de palla que diners, que sonaven com a tapadora de personatges que harmonitzen l’especulació amb la senyera.La tipologia dels promotors era la típica de la inversió especulativa. Es crea una societat sense història, ni pel davant ni pel darrera. Es ven un projecte d’inversió com una opció de futur sobre unes propietats que no són seves, per comprar-les amb uns diners que no són seus, per fer unes obres amb uns socis que tampoc no són seus. Si tot va bé, amb pocs diners arriscats, fan molts diners. Si va malament, es deixen adormits els pocs terrenys comprats, fins que altre carter truqui en aquella mateixa porta. Jugades mestres com la compravenda de la reserva natural per part dels promotors del golf a la Generalitat pujoliana amb un benefici net de més de mil milions de pessetes, només surten quan es pot jugar amb dues baralles.Roman a l’ombra el dolent que ningú no s’espera de les pel·lis de suspense: l’aeroport. L’aeroport és com el senyor feudal del delta. Totes les terres estan al seu servei, o sigui al servei del interés nacional, entenent aquest adjectiu, més que com l’entén l’actual Tribunal Constitucional, com l’entén AENA. Més d’una vegada els ànecs han estat acusats de ser bèsties insolidàries que impedeixen l’expansió aeroportuària de Barcelona, més d’una vegada s`han referit a les terres veïnes a la reserva com sòl de reserva sí, però per al futur creixement de l’aeroport. El pitjor futur que li podria esperar al Remolar és ser el tall d’un entrepà aeroportuari.Vistos els precedents, no sembla insensat afirmar que per a la reserva natural el projecte Barça és el projecte borni en el país dels projectes cecs (continuarà). José Luis Atienza