Reserva del Remolar-Filipines. 23/03/2010

Des d’aquest mes d’abril la revista compta amb un nou col·laborador, un veí conegut per bastants de vosaltres i que té una especial habilitat pel món de la fotografia, que immortalitza sobretot -amb una agudesa envejable- la flora i la fauna del nostre terme local. Es tracta de l’Eio Ramon, a qui volem donar la benvinguda i les gràcies per la seva aportació que, esperem, contribueixi a fer que tots plegats valorem i coneguem millor el nostre patrimoni natural.
L’abellera de la passió (Ophrys passionis [= O.sphegodes ssp.garganica]) Es reconeix pel seu label arrodonit, enter o trilobat, de 9 a 14 mm de llargada, de color bru porpra fosc i sovint acabat en un petit apèndix groc. El label freqüentment presenta dues banyes o geps poc desenvolupats prop de la seva base i està vorejat per una pilositat que és més notable a la part exterior de les banyes. Floreix des de mitjans de març fins a principi de maig.

Eio Ramon

Salvem el bosc de Can Seguí

David Massana, regidor de medi ambient i ciutat sostenible de l’Ajuntament de Viladecans, ens va citar a membres de la Plataforma Salvem Oliveretes per explicar-nos les bondats del Pla Especial de Protecció Forestal de Viladecans (PEPFV).
El ple de l’ajuntament del novembre de 2007, va encomanar als serveis tècnics de l’ajuntament, un estudi per protegir la zona forestal de Viladecans, per mitjà d’una moció conjunta de tots els partits polítics, provocada per una denúncia feta per la Pplataforma Salvem Oliveretes. (rellegiu l’article “La cara del Llop de Viladecans” http://puntviladecans.blogspot.com/2007/11/la-cara-del-llop-viladecans.html)
Aquest fet ha donat com a resultat aquest pla que tot i ser molt burocràtic i administratiu, vol gestionar els espais forestals de Viladecans per evitar la seva degradació i l’especulació urbanística.
Doncs bé, tot i les bones intencions, el pla deixa sense preservar una gran part de zona forestal de Viladecans. Lògicament no ha preservat Oliveretes, actualment s’estan repartint el pastís urbanístic. Però tampoc ho han fet amb la zona de la vessant oest de la Serra de Miramar, delimitada entre Can Preses i Can Tries, just per on passa el camí del Bosc de Can Seguí, sobre l’Avinguda de Miguel de Cervantes. Es tracta d’una zona natural, on el Pla General Metropolità (PGM-76), la mateixa llei pre-democràtica que va qualificar d’urbanitzable la zona d’Oliveretes, va catalogar aquests terrenys com a urbanitzables no programats. O sigui, que ja hi tornem a ser, el Pla Especial de Protecció Forestal de Viladecans no pot protegir aquest espai perquè el PGM-76 li va donar drets urbanístics.
David Massana, ens va explicar que era la seva intenció preservar-los però que els serveis tècnics municipals van desestimar poder aplicar el PEPFV a aquells terrenys.
Qui decideix doncs sobre el nostre patrimoni natural? lleis pre-democràtiques?, serveis tècnics al servei del poder polític?.
El Bosc de Can Segui és un espai reconegut com a patrimoni natural pel catàleg d’elements d’interès patrimonial de Viladecans, per tant no caldria gaires esforços per tal que l’equip de govern del ajuntament de Viladecans prengués les mesures necessàries per preservar aquest espai i fos inclòs dins el PEPFV.
Estigueu atents, properament iniciarem una campanya per donar a conèixer i promoure la preservació del Bosc de Can Seguí. Envieu un correu a salvemoliveretes@hotmail.com i us mantindrem informats.

Ricard Caba

Sant Ramon, lliure d'alta tensió

El paisatge és un bé immaterial, un patrimoni intangible que contribueix al nostre benestar, al nivell de qualitat de vida de tots els ciutadans. Així ho recorda el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué, recentment guardonat amb el Premi Jaume I d’Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat. Gaudir d’un entorn endreçat i equilibrat hauria de ser un dret per a tothom, similar al dret a viure sense un excés de soroll o de contaminació acústica.
Nombrosos estudis demostren com percebre a diari paisatges degradats té conseqüències negatives en la salut psíquica de les persones. Això succeeix especialment a les perifèries de les grans ciutats i, probablement, el Baix Llobregat en sigui un dels màxims exponents. Hi ha més depressions o crisis d’ansietat aquí que en altres zones? Probablement. Tenim el trist privilegi de viure en una comarca trinxada per una munió d’infraestructures, de xarxes de transport i serveis de tota mena que nodreixen principalment la gran capital. Paguem un car peatge en forma de les més variades dependències i, en canvi, obtenim ben poca recompensa davant tanta generositat. O almenys això em sembla.
Però, no obstant això, no em resigno a pensar que no hi ha res a fer, que és “lo que hi ha”. Per exemple, Viladecans podria millorar bastant la seva imatge (de poc valor afegit, diguem-ne) si s’actués de forma decidida a la muntanya de Sant Ramon. Plantar-hi arbres ja em sembla bé, però potser abans hauríem de començar per talar els arbres elèctrics que des de fa massa temps empastifen els turons que tenim per teló a la nostra ciutat: la llarga filera de torres i línies d’alta, mitjana o baixa tensió (als efectes, tant se val) que, sense cap mena d’harmonia ni lògica aparent en la seva ubicació ni en la seva trajectòria, es converteixen en grans estructures de ferro que s’apoderen del paisatge. Un té la sensació que la gent ni les veu, que les ha assimilat i ho troba fins i tot normal. Feu l’esforç d’imaginar-vos la muntanya sense torres, el resultat és enriquidor. Cal que prenguem consciència, doncs, entre tots de la necessitat d’endreçar el territori.
No cal anar fins a Osona o Girona per veure la reacció d’una part important de la població contra la línia de la Molt Alta Tensió, que les administracions s’estan plantejant soterrar com a mínim en el tram més verge que enllaça l’Empordà amb la Catalunya Nord, aprofitant les infraestructures ja existents (AP7) enlloc de trinxar l’entorn natural preservat. No cal anar tan lluny. Podem trobar un exemple d’una actuació similar, més modesta, però no menys important al poble veí. L’Ajuntament de Sant Boi va finançar el 2007 el soterrament de les torres i les línies aèries d’alta tensió que anaven de l’antiga caserna fins (més o menys) la rotonda del Rugbi, gràcies a un acord amb FECSA i a una inversió per part del consistori que ha comportat una evident millora pel barri i els carrers on transcorrien aquestes línies. Al seu lloc ara hi ha espai per a parcs i jardins. Espai net i lliure que es tradueix en millor qualitat de vida. Seria possible això aquí?

Josep Ginjaume

Dignifiquem el Passeig del Cementiri

Arribar al cementiri de Viladecans ni és fàcil, ni és un passeig, més aviat és incòmode. Has d’anar esquivant forats, les voreres són estretes, els seients són enmig del passeig, i les arrels d’arbres centenaris han esquerdat i abonyegat el paviment; certament podríem suprimir del nomenclàtor de Viladecans el Passeig del Cementiri i batejar-lo amb un altre nom; proposo: Via Crucis o Via del Calvari. La finalitat d’aquest article, però, no és donar-li un altre nom, és el de dignificar aquest vial de la nostra ciutat.
El passeig que ens duu al nostre cementiri, hauria de ser un camí pensat per a la gent que va a visitar els seus familiars i amics traspassats, un camí agradable, endreçat... un passeig. Ben connectat amb la resta de la ciutat, amb voreres amples i dignes de ser trepitjades pels més joves i aquells que no ho són tant –ja que la nostra gent gran és qui més visita aquest indret– amb una nova pavimentació, amb bancs instal·lats en zones que no entorpeixin el pas, amb alguna font i també amb una entrada digna al recinte; recinte, deixeu-m’ho dir, molt ben endreçat pel personal de l’Ajuntament que s’encarrega de mantenir-lo.
Podem pensar que aquesta no és una obra prioritària, podem creure què aquest és un equipament on només hi ha una notable afluència el dia de Tots Sants, però un cementiri no és qualsevol equipament, és la memòria del poble, són els records de la gent, és pau, és silenci, és respecte, i totes aquestes sensacions i sentiments es mereixen un entorn més digne del que ara hi ha.
I ara deixeu-me dignificar aquesta reflexió sobre l’entorn del nostre cementiri, amb un vers del poeta del poble, Miquel Martí i Pol.

El poble ho és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

Jordi Flores i Romero

De San Miniato de Florència a Sant Joan de Viladecans

Isidre Dolz, en el seu llibre Un resum de la història del segle XX a Viladecans, diu que l’església de San Miniato al Monte, de Florència, és “molt semblant” a la de Sant Joan de Viladecans. Suposo que vol dir que la façana de la de Viladecans està inspirada en la de San Miniato. En tot cas, perquè compareu, i com que aquesta Setmana Santa hem estat a Florència, aquí teniu les imatges.

Cal dir que l’església de San Miniato al Monte es va construir cap al segle X, i que és realment una joia. A més, està situada en un turó sobre la ciutat, i té una esplèndida vista. O sigui que, si podeu, aneu-hi...

Josep Lligadas Vendrell

La màgia de l'Amazònia boliviana

En nom del Centre d’Estudis Amazònics (CEAM) us vull convidar a l’exposició La màgia de l’Amazònia Boliviana: Biodiversitat i Riquesa cultural, que es va inaugurar el passat dimecres 7 d’abril a la Biblioteca de Viladecans (Avinguda de Josep Tarradellas, 16), i que estarà oberta fins al proper 28 d’abril.
Es tracta d’una exposició fotogràfica que transporta al visitant a la regió amazònica de Bolívia per a aprofundir en el context geogràfic i les condicions de vida de les seves poblacions indígenes.
Per a conèixer més sobre la mostra, el dilluns 19 d’abril a les 19 h es realitzarà una visita guiada per l’exposició a càrrec de Toni Madueño, llicenciat en filosofia, membre de CEAM i coordinador i coautor del llibre Paisajes y voces de Mojos, que retrata la història, la cultura i el medi natural d’aquesta regió de Bolívia.

Maria Figueras

Què és un barri?

A la darrera reunió de la redacció del Punt de Trobada algú va parlar dels barris que encara quedaven al carrer del Pare Artigas. I la sorpresa va ser adonar-se que la majoria dels que eren a la reunió no van entendre què volia dir allò. Per a la majoria, un barri significava, només, una de les parts en què es divideix una vila o una ciutat: el barri de Sales, el barri de la Montserratina...
O sigui que un servidor va posar-se a investigar quin era l’origen i el significat o significats de la paraula. I aquí està el resultat de la investigació.
Resulta que, pel que sembla, “barri” és una paraula àrab, que vol dir “exterior”. Com tantes paraules àrabs que s’han incorporat a les nostres llengües. D’aquesta paraula en van sortir dos significats diferents:
Els nuclis de cases que es construïen a fora de les muralles de les ciutats.
El conjunt d’edificacions (estables, pallisses, etc.) que es construïen al davant de les masies, formant com un tancat.
Del significat primer, amb el temps, es va anar passant al significat actualment més conegut: qualsevol nucli agrupat de cases, tant si és fora com dins de la vila o ciutat. És el significat que esmentàvem referit al barri de Sales o al de la Montserratina.
I del significat segon ve aquest significat que a la reunió del Punt de Trobada no s’entenia: un barri, que inicialment són els edificis exteriors d’una masia, passa a voler dir també la porta o reixat que tanca aquests edificis i d’aquí, per extensió, la porta o reixat que tanca l’eixida de qualsevol casa pagesa, per on entraven i sortien els carros per anar al camp.
Al carrer del Pare Artigas se’l va conèixer durant força temps com “el carrer dels barris”, perquè les cases pageses del carrer de la Muntanya i el carrer del Sol tenien totes la seva sortida per darrere que donava a Pare Artigas, i tot el carrer era, per tant, un seguit de barris, o sigui, de portes grans per on poguessin entrar i sortir els carros. A les fotos podeu veure alguns dels barris que encara hi queden.

Josep Lligadas Vendrell

Era de noche y sin embargo llovía

¿Qui no s’ha sentit mai indefens davant d’alguna Administració Pública? De vegades perquè utilitzen un llenguatge jurídic i administratiu incomprensible per als simples mortals; de vegades perquè fan referència a lleis i normatives que desconeixem; de vegades perquè no rebem cap resposta a les nostres instàncies o la rebem amb molts mesos, fins i tot anys, de retard. De vegades perquè ens sentim arbitràriament tractats o interpretem el marc legal d’una altra manera, o perquè les nostres necessitats no compten amb els recursos públics que caldria, o perquè s’incompleix sistemàticament la llei.

No sempre aquestes disfuncions corresponen a una malèfica voluntat política o administrativa. Senzillament, les Administracions són molt complexes, hi intervenen molts factors i moltes persones, i l’aplicació, per exemple, d’una nova normativa o l’obertura d’un nou servei topen amb efectes indesitjats o amb buits normatius. I la vida, a més, canvia molt de pressa i sorgeixen noves situacions, noves necessitats i noves dificultats, mentre que les Administracions es mouen a un ritme digne del Mamut de Viladecans en la seva època daurada.
Per abordar aquestes situacions i revisar els procediments seguits per l’Administració Pública hi ha la figura del Síndic o Síndica de Greuges. En el cas de Viladecans, deu fer uns tres anys que comptem amb Vicenç Mazón, síndic de greuges, que “controla” l’actuació municipal. Al Punt de Trobada (número 9, març 2008) li vam fer una entrevista quan ja portava un any d’actuació.
Ara acaba de fer públic el seu informe de l’any 2009. Ho ha fet en primer lloc al Ple Municipal, però aquest informe ha estat enviat també a totes les entitats i es pot consultar a la web municipal.
És encara una figura poc coneguda i, potser, infrautilitzada. Convindria, diu ell mateix, difondre molt més aquesta possibilitat.
El Síndic no té poder executiu. Bàsicament escolta (que és molt!), discerneix si pot haver-hi greuge o no, i, si admet la queixa, fa una petita investigació en relació a l’expedient i informa l’interessat del resultat. A la pràctica de vegades fa el paper de mediador entre l’ajuntament i el ciutadà. Si observa males pràctiques municipals, fa les seves recomanacions, que l’Ajuntament decideix seguir... o no. Un cop l’any presenta el seu informe, amb pèls i senyals (preservant la confidencialitat de les dades) davant del ple i el fa públic, de manera que tothom hi pot tenir accés i tothom en pot extreure les seves pròpies conclusions.
La seva feina és poc agraïda i extremadament útil. A mi m’ha fet pensar en l’esforç que significa apropar-se a tantes normatives i situacions diverses, demanar comptes a l’Ajuntament (l’Ajuntament està obligat a donar-li informació en el terme de 15 dies, cosa que, pel que diu l’informe, també s’incompleix) i veure com no totes les recomanacions són acceptades.
Però el síndic no és una figura ornamental. La tasca del Síndic serveix per greixar la màquina municipal i millorar-ne el funcionament en benefici dels ciutadans, perquè, com diu la Pilar Malla, Síndica de Barcelona, l’Administració tingui ànima. Doncs això.
Gràcies, Vicenç Mazón, per la vostra feina.

Mercè Solé

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (2)

Els dies passaven i no arribaven notícies dels exploradors. Tothom estava força desanimat, però ningú no defallia; fins que no tornessin els exploradors calia mantenir viva l’esperança.
El dia 4 de setembre de 2009 tothom era a la Plaça de la Vila escoltant el pregó de la Festa Major. L’alcalde, des del balcó de l’Ajuntament, demanava al vilatans i vilatanes que no s’amoïnessin si no rebíem notícies dels exploradors; que calia que aquesta festa servís per animar-nos i pensar que aviat en sabríem alguna cosa.
El que no s’imaginava ningú es que les notícies arribarien aviat. Perquè, mentrestant, no molt lluny de la plaça de l’Ajuntament, la Sales, més coneguda per Saleta, tornava de la seva recerca del Mamut per les Filipines. Cansada i desanimada, per no haver trobat cap indici de la presència del Mamut, es va asseure en un banc de la plaça d’Europa per descansar les seves cames, i s’hi va estar una estona, fins que va veure que s’apropava en Sebastià, un altre dels exploradors que havien anat a cercar el Mamut:
– Ei!, Sebastià! Sóc aquí –el va cridar.
En Sebastià es va apropar a la Sales:
– Hola Sebastià. Què? Has trobat al Mamut?
– No –va respondre desanimat en Sebastià.
– On has anat? –va preguntar la Sales.
– Al cantó de Gavà.
– I com volies trobar un Mamut a tocar de Gavà?
– I per què no?
– Que no saps que els de Gavà son uns troglodites.
– Uns troglodites?
– Tot el que es belluga a Viladecans i se’ls hi acosta a tocar la Riera de Sant Llorenç, el reben a pedrades.
– Ah! –va exclamar el Sebastià mentre es gratava el cap.
– Mira. Si és que hi hagués hagut mai un Mamut prop de Gavà, segur que fóra ben mort i enterrat –va sentenciar convençuda la Sales.
– I tu on has anat? –va dir-li en to de mofa el Sebastià– Perquè no veig que portis cap Mamut!
– He estat a les Filipines va dir amb tristor la Sales.
– Tu te’n fots de mi perquè he anat a Gavà i a tu no se t’acut una altra cosa que anar-lo ha buscar entre corredores d’aigua i estanys!
– I per què et penses que porto les botes d’aigua?
– Però no veus que allà els Mamuts no hi poden viure perquè s’enfonsarien?
– Ah!!! –va cridar esverada la Sales.
– Què passa? –es va preocupar el Sebastià.
– Que duus una fletxa a la barretina.
(Continuarà)

Josep Mumany

Una història senzilla, que no costi de llegir

Ens cal disposar d’una història senzilla de Viladecans, que no costi gaire de llegir, i que pugui difondre’s àmpliament. Una història que ens apropi a la nostra realitat i que tothom s’hi pugui veure reflectit. Una història que ens ajudi a saber d’on venim, qui hem estat, qui som... Que permeti saber-ho tant als que porten unes quantes generacions aquí, com als que hi han vingut més recentment o als que hi continuen venint.

Tot això ve a tomb d’un article que trobareu en aquest número, al final, dins la secció “Conèixer Viladecans”. Llegint-lo, hom s’adona de com la tenim d’oblidada la duresa de la vida d’aquest territori, i no pas fa molts segles, sinó fa, de fet, ben poc: aquest article que esmentem ens porta no més de 125 anys enrere, i provoca angúnia de veure com vivia aleshores molta gent de Viladecans.
Valdria la pena tenir-ho a mà, i conèixer-ho, tot això. Com també les trifulgues político-religioses de principis del segle passat, o les lluites de l’època en què pertanyíem a Sant Climent i coses tan doloroses com enterrar un mort podien convertir-se en una tragèdia a causa de les rierades, o aquella aventura que devia ser en el seu moment la comunitat de deodates que hi hagué instal·lada a l’ermita de la Mare de Déu de Sales.
Potser podria ser una de les conclusions del mil·lenari. Caldria, això sí, assegurar que aquesa història tingués un to obert, respectuós de la pluralitat de mirades, que sàpiga entendre i valorar tot allò que ha estat una riquesa del tipus que sigui, i que s’expliqui sense gaires pretensions d’erudició ni de tecnicismes. Com molt bé va assenyalar Joan Pidelaserra en l’acte inaugural del mil·lenari, no tenim una història de reis, guerrers, sants o herois, però la història que tenim ens l’estimem molt. I per poder estimar-nos-la més, val la pena que la coneguem millor.

Per entendre les martingales especulatives al litoral de Viladecans

Nous i vells capítols ressusciten els maleficis que condicionen urbanísticament el litoral de Viladecans. M’atreveixo a posar-los sobre la taula tot desafiant els que volen vendre les bondats dels projectes que allí es planifiquen.
Hem explicat en articles anteriors els diferents projectes que s’han planificat al litoral de Viladecans, i que s’han vist frustrats per diferents causes, fins que ha arribat el F.C. Barcelona amb el seu projecte Barça Parc, a realitzar sobre uns terrenys on es va voler fer un camp de golf, un projecte que encara segueix embolicat a causa de les expropiacions a favor de l’ajuntament de Viladecans, que va pagar la promotora Golf de Viladecans S.A, que ara es diu Inversiones Divabe S.A. (de la família d’empresaris Diaz Varela)
Ho intentem explicar,
El 17 de juny de 1997 es va signar un conveni urbanístic subscrit per l’ajuntament de Viladecans i la societat Golf de Viladecans S.A. (propietària de 30 Ha. de terreny sota l’autovia), on pactaven una adjudicació, mitjançant “concurs”, a aquesta mateixa promotora, la construcció, instal·lació i explotació de l’equipament esportiu del camp de golf, dins el pla urbanístic especial del Remolar i paratge de les Filipines en un total de 60 Ha.
Per poder-ho realitzar, es constituïa el títol legitimador de la expropiació d’altres 30 Ha. de terrenys, que l’ajuntament expropiava a diferents petits propietaris, però que qui va pagar l’expropiació va ser Golf de Viladecans S.A.
El cost de l’expropiació feta l’any 2000, va ser de 4.177.485,95 € (uns 14 €/m2). Com que el projecte es va anul·lar el 30 de juliol de 2001, per sentència judicial del TSJC, els terrenys expropiats havien de tornar als seus propietaris inicials. Entre el 2003 i el 2008 la promotora diu que ha recuperat 2.447.770,66 € (menys del 59 % dels diners). O sigui que, tot i que l’ajuntament de Viladecans, en el ple del 23 de febrer de 2003, va acordar la restitució del domini i altres drets dels terrenys expropiats, a hores d’ara, al registre de la propietat de Viladecans, els terrenys pendents del retorn econòmic, es troben registrats a benefici de l’empresa Golf de Viladecans, i suposem que tot i la renúncia, deu constar a nom de l’ajuntament de Viladecans com a executor de l’expropiació, fins i tot Golf de Viladecans no ha pagat, cap any encara, l’IBI (117.854,67 € d’impost de bens i immobles 2002-2007) d’aquest terrenys, perquè entén que la propietat és de l’ajuntament de Viladecans.
Com veieu tot un embolic just on el Barça vol construir el Barça Parc, i mira que no hem parlat d’altres misteriosos temes com del paper d’en Macià Alavedra, o com la denúncia feta pel Luis de Val, per les comissions de 3 milions d’euros pagades a un intermediari per la compra feta pel Barça a Golf de Viladecans, de les 30 Ha. de la seva propietat a la zona, etc...
Però el que és evident, és que ara arriba el Barça de la mà del ajuntament de Viladecans, amb un projecte tan insòlit com el Barça Parc, per fer un parc temàtic i urbanitzar aquests terrenys, just al costat de la reserva natural del Remolar, creant expectatives especulatives, al valorar els terrenys segons un fictici “mercat”, a 67 €/m2, segons diu el mateix projecte urbanístic, per arreglar tota aquesta martingala i condicionar tant el projecte del passeig marítim, com el de les 200 Ha. al voltant del camí de les Filipines, tot omplint les butxaques dels de sempre, hipotecant el nostre patrimoni per sempre.

Ricard Caba

El Rugby Sales Viladecans

El Rugby Sales Viladecans és l’únic club de rugby de la ciutat, i va néixer l’any 1993. El seu nom indica clarament el seu origen, ja que el primer lloc on es van dur a terme les seves activitats va ser a l’Institut Sales.
Durant el mes d’octubre de l’any 1993, Laureà Fanega, llavors estudiant de l’INEF de Barcelona i jugador de rugby va iniciar una sèrie d’activitats de promoció d’aquest esport a les classes d’educació física del que havia estat el seu institut, amb la col·laboració del professor d’educació física Ramon Banús, que per cert, encara desenvolupa la seva tasca al mateix institut.
Després de les sessions d’educació física es va quedar per fer el primer entrenament un divendres després de les classes. La sorpresa va ser quan es van ajuntar més de 50 persones. Algunes d’aquelles persones encara són jugadors o directius del club. Va ser aquell grup de persones els que van començar a muntar els pilars del club. El nom (Rugby Sales Viladecans), els colors de la samarreta (tres tonalitats de blau) i l’escut (el personatge de dibuixos animats “el dimoni de tasmània”, amb la samarreta del club) van sortir de l’acord d’aquelles persones que cap d’elles tenia més de 22 anys.
Durant tots aquests anys el Rugby Sales ha pogut desenvolpar la pràctica del rugby amb mitjans molt limitats i sense tenir una instal·lació esportiva adequada. En cap moment ha deixat de promocionar els valors i la filosofia del seu inici: el respecte, la convivència i l’objectiu bàsic de passar-s’ho bé. De fet és un curiós esport en què s’ha de córrer endavant i passar la pilota enrere, potser com a símbol que mai no s’arriba enlloc sense el recolzament dels que portes darrere, i al qual es juga amb una pilota ovalada també assenyalant que mai no sabràs com et botarà la pilota de la vida. Jean Giraudoux (1882-1944) novel·lista i dramaturg francès, deia que “un equip de rugby està format per quinze jugadors: vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, quatre de bona envergadura i ràpids, i un zaguer que és model de sang freda i conducta flemàtica. Aquesta és una proporció ideal entre els homes”.
El rugby és un “esport de villans jugat per cavallers”, com diu la vella dita. És un esport que es basa en que “dos equips de quinze jugadors cada un, actuant conforme a les regles i amb esperit esportiu, portant, passant, xutant i posant la pilota al terra, aconsegueixin el major nombre de punts possibles; aquell equip que n’obtingui el major nombre és el guanyador del partit”. Així de senzill: no hi ha estratègies per defensar ni per empatar ni per fer trampes, sinó que l’objectiu és guanyar sempre, sempre jugar a l’atac, però amb una consigna bàsica: el respecte a les regles, a l’altre equip i a l’àrbitre. És l’únic esport en què no se li pot parlar a l’àrbitre, a excepció del capità de l’equip, que ho farà amb senyals de respecte parlant-li de vosté. També és l’únic esport al qual l’equip que ha guanyat el partit, en acabar, fa un passadís a l’equip perdedor com a mostra d’agraïment per l’esforç realitzat. És l’únic esport al qual l’equip que juga a casa organitza l’anomenat “tercer temps”, en què es convida a compartir menjar i beguda a l’equip visitant. És un esport que està considerat com un dels que més components educatius té per a nens d’edats primerenques, un esport que dóna acollida a tot tipus de persones independentment del seu tamany, condició física, sexe, etc.

Rugby Sales Viladecans
Si vols comprovar el que això significa, i si vols tastar un esport completament diferent i conèixer persones amb les quals compartiràs molt més que un esport, passa’t els divendres a les 21:00 hores pel Camp Municipal de la Torre Roja, o visita:
http://rugbysalesviladecans.blogspot.com
http://picasaweb.google.es/orbitacarlos/RugbySalesViladecans.

Viladecans, oberta... amb mal govern

No sóc gaire partidari de respondre a les rèpliques que algú, legítimament, pot fer d’algun escrit meu. Però no me’n puc estar del que va fer el senyor José Luis Nicolás Aroca, en el darrer Punt de Trobada al meu escrit titulat “Tenim un mal alcalde”, titulat “Viladecans, ciutat oberta”.
El senyor Nicolás no ha entès per a res el fet que el Pla Local d’Habitatge (PLH) nomes l’aprovés el govern. El comentari a aquest fet queda justificat pel senyor Nicolás com, i cito literalment Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent “de fora”.
Vostè, senyor regidor, no ha entès res del meu escrit, o bé no ho vol entendre. L’oposició no va donar suport al PLH perquè les condicions de càlcul de les necessitats d’habitatge són incorrectes, es basen en hipòtesis vàlides en ple boom immobiliari, però no per a una dècada de decreixement, o creixement molt petit, tot el contrari del que vostès proposen. Però bé, què li he de dir a vostè, que segur que en sap més que jo d’urbanisme.
Dir-li, a més, que jo crec que ningú no s’oposa a un PLH, però si al PLH que vostès van aprovar per autoritat, sense consens. Ningú no s’oposa ni critica el creixement de Viladecans, però sí com ho fan vostès.
I per cert, això que han fet molta feina des de l’època en què els carreres estaven sense asfaltar ja cansa. Només faltaria que encara tinguéssim carrers sense asfaltar! Ara, de serveis bàsics, què vol que li digui, tampoc no estem molt millor que als anys 70. I si no passi pel CAP1, i miri els barracons escolars, la saturació dels accessos a Viladecans, etc...
El seu darrer comentari malgrat el soroll d’uns pocs em porta reminiscències autoritàries, de raó absoluta, de l’època del dictador, en què “el soroll d’uns pocs” demanat democràcia eren callats amb això, el soroll d’uns pocs. Crec que porta massa temps en política, i no veu les coses de forma objectiva, i amb aquest comentari així m’ho sembla...

Jordi Mazon Bueso

No estic d'acord amb vostè, senyor Nicolàs

Sóc neta d’una parella de tota la vida de Viladecans, el meu primer cognom fa segles que està adherit a la història de la nostra ciutat, però també sóc néta d’una parella que per fugir de la misèria i cercar oportunitats va venir a les nostres terres. El meu avi matern, va venir a Viladecans i ves per on, qui primer li va donar feina va ser un germà del meu avi, quines caramboles dóna la vida. Per tant, sóc herència d’aquells que el senyor Nicolás diu que són els de tota la vida i dels que van venir cercant un futur millor.
Els meus avis van formar part de les gran onades migratòries dels anys 50 i 60, on les ciutats van créixer i el context dictatorial impedia que els equipaments necessaris estiguessis a disposició dels ciutadans. El context de la democràcia va facilitar la planificació, millora i racionalització de les ciutats, implementant serveis bàsics i de vital importància per al ciutadà. Ara bé, que en aquell moment fos necessària la construcció per donar resposta a les necessitats, no vol dir que ara sigui la resposta. Calen més serveis, però no tot es redueix al ciment.
Quan vaig llegir l’article del regidor d’urbanisme, el senyor Nicolás, al darrer número del Punt de Trobada, em va doldre trobar-me amb frases com ara “Qui no li va donar suport? Els qui tenen clar que ells, o els seus fills, tenen assegurat el futur a la seva ciutat i no volen més gent de fora”. En primer lloc vull deixar clar que ni sóc rica ni sóc racista, però no dono suport al Pla Local d’Habitatge. Per què? Doncs perquè els que vénen de fora no vindran de forma indefinida, les onades migratòries són això, onades, no una corrent sense fi. A més a més, molt em temo que aquests que vénen de fora no es poden permetre comprar cap dels pisos que actualment s’estan construint o s’han construït a Viladecans, com ara els de Vilamarina, on algunes de les torres han passat a mans dels bancs davant la impossibilitat de vendre els habitatges. A més a més, que jo sàpiga el ciment, el totxo, no dóna de menjar, i si realment vull que ma filla tingui un futur assegurat, creguin-me que no dependrà de la construcció de més pisos a Viladecans. Sinó de l’educació que rebi, de les seves capacitats i de la disponibilitat de llocs de treball amb productivitat.

No sé si a hores d’ara se n’han adonat al govern municipal, perquè sempre sorprenen amb algunes afirmacions surrealistes, però estem en una greu crisis, i ha quedat més que demostrat que el totxo no és la solució, com a mínim es troba en la causa. Per tant, per què aquesta dèria en seguir construint? Hi ha desenes de pisos buits, a Viladecans, per què cal seguir alçant horribles torres de ciment que embruten el nostre horitzó i destrueixen el nostre patrimoni natural?

Per últim, deixi’m que parli del litoral. Per a què volem un altre passeig a imitació del de Gavà o el de Castelldefels? L’oferta està coberta. El que no està cobert és l’oferta d’una platja com la nostra. Si convertim el nostre litoral en un lloc com la Fageda d’en Jordà o els Aiguamolls de l’Empordà, és a dir, en una zona de lleure, educació i natura, tindríem una oferta original, que té una demanda que l’està esperant. Es podria treballar perquè la zona constés als llibres de text, com hi consta la Fageda d’en Jordà. Les escoles i les famílies vindrien a fer excursions. Com a activitat econòmica és una aposta segura i no destruiríem el nostre patrimoni. Siguem originals, no caiguem en la mediocritat del ciment.

Bàrbara Lligadas

Les voreres, amb el bus urbà