Do you speak English?

Els senyors rectors van deixar de controlar el món, perquè el món es va fer més gran. L’ardor patriòtic del cine va entrar en crisi. En els programes dobles feien sovint una pel·lícula estrangera, li dèiem la buena, i una altra d’espanyola, li dèiem la españolada, o simplement la mala. De nens només podíem imaginar com eren les buenas no aptas, com la que va narrar de manera inesborrable el Tonet Solina, allà per l’any 1960. Era la quarta classe dels Hermanos, i havien demanat que féssim una redacció. Solina l’havia fet sobre “El jorobado de Notre Dame” protagonitzada per Gina Lollobrígida. A mida que anava llegint ressaltant els encants de l’actriu, la cara de l’Hermano alçava una cella de sospita, fins que el Tonet va dedicar un tímid però entusiasmat elogi a “los pechos” de la italiana. L’Hermano va interrompre l’emocionada lectura, li va assenyalar el camí de la pissarra i el va condemnar amb la frase que anys després farien cèlebre Los Canarios: ¡Ponte de rodillas!

Aquella setmana Solina va suspendre en Pietat, però durant uns moments en aquella classe hi va entrar una glopada d’aire fresc.
Teníem la ràdio. La ràdio ens havia educat en el Tambor de dos quarts d’una, amb el ciempiés curioso i el grillo violín, però havia reduït el ventall musical al del programa “El disco solicitado” en el qual el número u del hitparade era disputat pel “Sitio de Zaragoza”, “Su primera comunión” i “Trigo limpio”: no tienes que engalanarte, para nadie / más que para mí, ni tu eres mujer moderna / ni quiero que lo aparentes / que yo te prefiero antigua / que lo antiguo vale siempre.
L’atmosfera tancada i barrada d’aquell nacionalcatolicisme ple de manaments amb annexos del Boletín Oficial del Estado, no va ser derrotat per Europa ni pel Vaticà II. Va ser derrotat per un nou electrodomèstic insignificant, com una petita maleta: el tocadiscos Dual. Els discos eren de quatre cançons. Cantaven quasi sempre en estranger, en italià, Celentano, Sangiusto, o en francès, Françoise Hardy, Silvie Vartan. També portaven el nou so de les guitarres elèctriques de The Shadows i la cançó Apache, que era només un soroll per qualsevol que llavors tingués més de divuit anys. I els tocadiscos van començar a subvertir una manera de divertir-se i a imposar-ne una altra. Els nois i les noies de tretze anys, naturalment per separat, vam començar a divertir-nos, a fer fiestas –guateque va ser una terme marginal i tardà importat de la pijeria madrilenya– al voltant de la música de tocadiscos.
Primer eren festes blanques, amb coca de pinyons i xocolata a la tassa. Després, com tothom sap, potser per donar una vegada més la raó a les cites bíbliques i demostrar que la carn és feble, la cosa es va anar complicant.
Els tocadiscos van inaugurar una manera diferent de divertir-se, apta només per a adolescents. L’adolescència era una etapa imprecisa. Als tretze anys ja saltàvem per la riera el mur de la pista d’estiu –l’actual poliesportiu vell, avui sentenciat a mort– per escoltar els Moby Dick, un grup de Gavà que tocava cançons dels Beatles. Als catorze anys gairebé tothom treballava d’aprenent, començava a portar quatre duros a la butxaca i entrava a l’antesala de l’edat adulta. Els pocs que estudiàvem –a Viladecans l’any 64 vam fer sis el batxillerat elemental– ens trobàvem amb els de Gavà a l’autobús de la Mohn, perquè ni aquí ni allà no feien batxillerat superior.
El rock va arribar primer en castellà, d’un grup mexicà, els Teen Tops, que van fer famós el Popotitos, la Plaga, i altre rock americà traduït. Però va ser el rock en anglès el que va curtcircuitar l’adolescència amb la cultura oficial i oficiosa del franquisme. Per bé i per mal, els joves taral·lejaven en un altre idioma.

José Luis Atienza

Del cas Pretòria, el Barça Parc i altres femtes

Llegir la premsa generalista aquestes darreres setmanes segur que ha indigestat a més d’un al nostre municipi. Dues notícies han esquitxat Viladecans en el pitjor sentit de la paraula. La primera té a veure amb el tristament famós cas Pretoria: resulta que el presumpte cap de la trama de corrupció urbanística i tràfic d’influències (l’exdiputat del PSC al Parlament Luis García, alies “Luigi”) va cobrar comissions per l’adjudicació del flamant Parc de Negocis, construït al costat del Parc de la Marina i justificat en el seu dia com un nou focus d’atracció de noves empreses i de creació de llocs de treball. La realitat, però, és dura i de moment d’empreses no se n’hi veuen per enlloc. De llocs de treball encara menys. L’obertura del secret sumarial del cas (a l’espera del judici on també hi ha imputats l’exconseller de CiU Macià Alavedra, la mà dreta del president Pujol, Lluís Prenafeta, i l’exalcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz) ha deixat al descobert un munt de vergonyes pròpies i alienes. S’ha publicat, per exemple, que Luigi tenia una agenda personal molt nodrida, amb contactes d’alt nivell, entre d’altres desenes d’alcaldes de diverses poblacions, la majoria del PSC, que –sembla– rebien regals per part de l’empresa que gestionava el cap de la trama. Tot plegat i amb la presumpció d’innocència per davant, fa força pudor, què volen que els digui.
L’altra notícia l’ha protagonitzat l’exmembre la junta blaugrana en època de Joan Gaspart, Luis del Val, que ha acusat en plena campanya electoral a Can Barça els candidats Ingla i Ferrer. Segons diu, quan aquests encara formaven part de la directiva de Laporta el 2007 van permetre “per activa o per passiva” que el club pagués 18 milions i mig d’euros per una parcel·la de 28 hectàrees al costat de l’aeroport del Prat i el Remolar, al terme municipal de Viladecans. Són els mateixos terrenys on anys enrere altres mans especulatives van provar, sense èxit gràcies al rebuig popular, de construir un camp de golf i on se suposa (dic se suposa perquè Rossell ha dit que si guanya no es farà) que s’ha d’aixecar el futur Barça Parc, aquesta mena de parc temàtic per als socis que compta amb l’aval del consistori (ecosocialistes inclosos), tot i els danys irreparables per al medi ambient i el litoral que representaria. Doncs bé, del Val assegura que el valor real de la parcel·la era de 4,5 milions d’euros, quatre vegades menys que el preu pagat pel Barça, i afegeix que el 90 % del terreny adquirit és sol no edificable, ja que pertany a l’espai protegit del Delta del Llobregat. En l’operació, denuncia, un intermediari es va embutxacar tres milions d’euros de comissió. Per cert, aquest home va ser el mateix que va denunciar en el seu dia que el cunyat de’n Jan, Alejandro Echevarría, era membre de la Fundación Francisco Franco, motiu pel qual va acabar dimitint de les seves responsabilitats al club. Tindrà raó també ara? Com a mínim val la pena escoltar-lo.

Josep Ginjaume

Decrecimiento: cuando menos puede ser más

Que no es posible el crecimiento en un planeta limitado, ya lo avisaba el Club de Roma hace ya casi 40 años (1972), entonces, sus avisos parecieron exagerados. Hoy día es uno de los términos que más se utilizan. Estamos superando muchos límites que hace que la única estrategia que parece viable a medio y largo plazo es la del “decrecimiento”, no como un concepto negativo, sino como la necesidad de desprendernos de un modo de vida inviable, como el querer que un río que se desborda “decrezca”.
Vivimos en un mundo finito en el que el crecimiento económico continuo ya no es posible y el término “decrecimiento” nos indica un posible camino a seguir (para algunos el único camino a seguir) que es el de vivir con menos, el conseguir el reto de vivir mejor con menos.
Nuestra sociedad asalariada está intrínsicamente vinculada a una sociedad del híper consumo, es así que, si queremos alcanzar un estatus de justicia social, debemos considerar llevar a cabo acciones que subrayen la importancia de una reducción equitativa de la producción y del consumo, de la sostenibilidad ecológica y de avanzar en la acción colectiva horizontal. Dentro de esta acción colectiva entran ejemplos de “decrecimiento” en la práctica como los de compartir casa, bienes duraderos y trabajo, dedicar más tiempo al arte, la música, la familia, la comunidad… En el ámbito de lo individual simplemente se trata de tener acciones voluntarias para con los demás y por los demás.
El “decrecimiento” no tiene por qué ser un concepto utópico, podemos experimentarlo a diario con una acción simple, con una acción por la comunidad, por la buena convivencia y cohesión social. Pero es algo más que tratar de conciliar el crecimiento económico con la sostenibilidad ecológica y social. Esta crisis social, económica y ecológica que estamos padeciendo nos hace ver que ha llegado otro tiempo, tiempo de replantear nuestro estilo de vida y nuestros valores, de hacer un cambio moviéndonos de las relaciones basadas en la ganancia económica a otras fundadas en la reciprocidad, del interés egoísta al altruismo y la redistribución.
Podríamos hablar de diferentes ejemplos en que ya se está poniendo en práctica este nuevo estilo, en todo el mundo, pero para qué irnos más lejos cuando en nuestra propia ciudad hemos tenido la ocasión de practicarlo: Entrellaça, una fiesta por la multiculturalidad que tuvo lugar el pasado 5 de junio en Can Xic, donde la colaboración, la voluntariedad, la reciprocidad y el desinterés personal hacen posible la convivencia entre diferentes culturas, a través de la comida y la música, y son ingredientes primordiales para llevarnos a promover la convivencia ciudadana, la cohesión social y el conocimiento mutuo. Un acto que pone de manifiesto que la acción colectiva, des de la reciprocidad (cada persona aporta parte de la comida de una cena que se organiza y puede consumir lo que el resto ha aportado) y el altruismo (personas que de forma voluntaria han trabajado para llevar a cabo la jornada) nos lleva a demostrar que con menos (poco presupuesto económico y recursos materiales) podemos conseguir más (un gran capital humano en convivencia aportando bienestar los unos a los otros).
En el Picnic Mundial por el Decrecimiento que tubo lugar el 6 de junio en diferentes partes del mundo, se utilizó como lema “El cambio siempre comienza con una agradable charla en torno a una buena cena”, pues yo os diría: sigamos cenando juntos!

Pepi Venegas

El caracol construye la delicada arquitectura de su concha añadiendo una tras otra las espiras cada vez más amplias; después cesa bruscamente y comienza a enroscarse esta vez en decrecimiento, ya que una sola espira más daría a la concha una dimensión 16 veces más grande, lo que en lugar de contribuir al bienestar del animal, lo sobrecargaría. Y desde entonces, cualquier aumento de su productividad serviría sólo para paliar las dificultades creadas por esta ampliación de la concha, fuera de los límites fijados por su finalidad. Pasado el punto límite de la ampliación de las espiras, los problemas del sobrecrecimiento se multiplican en progresión geométrica, mientras que la capacidad biológica del caracol sólo puede, en el mejor de los casos, seguir una progresión aritmética. Ivan Illich

El risc del populisme sobre la immigració

El passat dissabte es va culminar l’Entrellaça amb una jornada festiva on la germanor es va demostrar compartint taula. Lamentablement jo no vaig poder ser-hi, però companys del partit sí i em van confirmar que és una cita que es consolida i que hauria de ser un referent a tota la ciutat.
Considero que en el context actual és més important que mai treballar amb els immigrats i fer-los partícips de la societat que els ha acollit, perquè el populisme en temps de crisi és un plat massa fàcil de servir... S’ha de treballar perquè la gent no es cregui les llegendes urbanes que corren sobre falsos favoritismes als nouvinguts. La ciutadania en general ho està passant molt malament, i és humà i temptador buscar un cap de turc a qui carregar-li les culpes. Però ells no són els culpables, són l’efecte i les víctimes dels veritables culpables. Qui? Tots ho sabem, però no està malament que de tant en tant refresquem la memòria i en citem alguns.
En el cas de la immigració, hi està molt vinculada la construcció. Mentre calia que algú treballés en condicions deplorables, amb sous que aquí ningú no acceptava, ha anat bé que aquesta gent fes la feina. Un cop explota la bombolla immobiliària no podem culpar aquells que han treballat per cercar un futur millor, sinó els que van fer un negoci immoral amb la totxana, convertint el que hauria de ser un dret en un luxe, la vivenda.
Però tornem al focus de l’article, la immigració. No podem cometre l’error –bé, en aquells moments era premeditat– que es va cometre amb les onades migratòries de les dècades de 1960 i 1970. Aquella gent també va venir buscant un futur millor –i molts dels que esteu llegint aquestes línies en sou com a mínim parcialment descendents–, però no se’ls va deixar integrar. Mai s’han de perdre les arrels, però si decideixes plantar-les en un altre lloc, has d’adaptar-te al nou clima.
Per això és tan important que la Llei d’Acollida inclogui mesures com la necessitat de conèixer el català, perquè és l’eina que els permetrà fer el pas de ser concebut immigrat etern a ser concebut un més. Nosaltres estem molt orgullosos d’aquesta llei i celebrem que partits com EUiA també se la facin seva, perquè això vol dir que la feina s’ha fet bé i la majoria s’hi sent representat, per això es governa, al cap i a la fi.

Bàrbara Lligadas

PxC aterra al Baix Llobregat

Dissabte a la tarda es va presentar a un hotel de Sant Just Desvern (en un exemple de complicitat feixista per part d’alguns empresaris) la PxC del Josep Anglada on va presentar els candidats a les batllories del Baix Llobregat. Només 30 persones vam acudir a donar una resposta (minsa, però necessària) a la seua presentació, cosa que ens hauria de fer reflexionar sobre certs aspectes de l’organització de respostes.
A la web de PxC podem trobar els noms dels candidats, un d’ells un feixista de Viladecans, Jaume Torres, el qual pretén portar a la nostra vila el seu missatge populista i islamòfob en temps de crisi econòmica on el racisme campa per les ciutats i pobles dels Països Catalans. Fins i tot van comptar amb una feixista d’Alemanya, cosa que ens mostra el gran nombre de contactes internacionals que PxC disposa per estendre l’islamofòbia i l’odi al diferent per tota Europa.
Alguns fragments són bastant evidents del populisme representat pel senyor Anglada i els seus sequaços. Extret directament del web de PxC: Conrad Iriarte, candidat a l’alcaldia d’Esplugues de Llobregat per PxC, ha declarat que en matèria d’immigració “Impedirem que el Baix Llobregat es converteixi en un lloc de peregrinació massiva de musulmans i detindrem la construcció de la macromesquita a la confluència entre Cornellà, Sant Just, Esplugues i Sant Joan Despí” . És molt eufemístic criticar una religió en concret, quant totes les religions representen un model semblant de moral patriarcal i conservadora. Per què no critica els fons que es donen al Vaticà cada any? O el sionisme de l’estat d’Israel? Fixeu-vos en les seves paraules com “peregrinació massiva” que només representen populisme pur i dur i que no es basen en dades empíriques sinó que pretenen incitar a la sensibilitat més irracional dels individus més ignorants de la nostra societat.
Les propostes pròpies d’un burgès davant l’atur, en la seua vessant feixista d’odi al diferent. Per acabar, Anglada ha dit que “per tal de disminuir dràsticament els cinc milions de desocupats i disminuir les despeses de l’Estat, cal que s’expulsin de manera immediata tots els immigrants il·legals, la repatriació d’immigrants aturats de llarga durada i el cessament de les regularitzacions per arrelament i per reagrupament familiar, mentre subsisteixi l’actual crisi econòmica i l’actual taxa d’atur com a mesures ineludibles per reduir el dèficit de l’Estat”. Considerar l’inmigrant com una cosa a part és un més dels eufemismes creats al llarg del govern de la burgesia, quan són part de la classe obrera i que damunt, són els qui treballen amb pitjors condicions laborals i moltes vegades sense informació sobre els seus drets sindicals o laborals. Per què no reduir el nombre d’hores de jornada per reduir l’atur? Per què no evitar deslocalitzacions i tancaments per reduir l’atur? Per què no nacionalitzar o col·lectivitzar les empreses clau per reduir l’atur i una millor gestió?
Els seus arguments populistes critiquen la corrupció política i ell demostra que les seves polítiques son les mateixes que els burgesos corruptes que ens governen (oprimir la classe obrera i matenir la desigualtat de classes).
Davant d’això, quina serà la resposta de la ciutadania de Viladecans? Seguirem impassibles i mostrarem l’odi al diferent? Començarem a adonar-nos que tots som membres d’una sola classe i ens organitzarem per expulsar aquesta gent del poble? Permetrem que els feixistes campin impunement pel poble? És que la consciència de classe combativa es va aturar al 1939?
Un altre apunt: Començarem d’una vegada per totes a saber que l’única forma d’aturar els feixistes és mitjançant la coordinació dels col·lectius i l’organització col·lectiva? Encara creiem en l’element espontani com a mètode d’acció? No veiem que sense organització no hi ha resultats palpables?

Albert Buigues

Dempeus per la salut pública

El passat 10 de juny vaig assistir a una interessant jornada que portava per títol “No al co-repagament. Equitat i Salut pública” organitzada per l’associació Dempeus per la salut pública.
En aquesta jornada s’analitzava la imminent amenaça pel sector sanitari i per tots els ciutadans i ciutadanes, trencar amb un dels pilars bàsics de l’estat del benestar: la universalització i equitat de la salud pública.
Tot i que els mitjans de comunicació no se’n fan massa ressó de qui en són els protagonistes, en aquests moments de crisi econòmica s’està posant sobre la taula, el co-repagament, o sigui, que els ciutadans tornin a pagar els serveis sanitaris que ja tots i totes paguem amb els nostres impostos. Aquestes mesures són del tot injustes i immorals ja que discriminen les classes més populars per la dificultat que tindrien per accedir als serveis de salud i també discriminaria la gent gran, persones malaltes i gent amb fills, que necessàriament n’han de fer més ús. A Espanya tenim un únic exemple de copagament: el sistema farmacèutic, que és el més car i ineficient i un bon negoci per a uns pocs...
Aquest debat va lligat amb la voluntat creixent de privatització de la sanitat pública, amb enganyosos argument d’eficiència. Per rebatre aquests arguments us posaré uns exemples: un llit en la sanitat privada costa el doble que en la sanitat pública, per tant, l’afavoriment de la dualització del sistema, o sigui, el foment de les mutualitats i desgravacions per a qui tingui una assegurança privada, només fa que debilitar el sistema públic, ja que fem que dels diners de tots i totes, se’n beneficiïn uns pocs; un altre exemple és Estats Units, de tothom coneguda la seva privatització extrema dels serveis sanitaris, doncs paradoxalment té una despesa sanitària per càpita de les més elevades del planeta, com s’explica? molt fàcil, de la salut en fan negoci, en detriment d’un servei universal i que inverteixi en prevenció enfortint l’atenció primària, es potencia un sistema privat, mercantilitzat i medicamentalitzat.
A Espanya es gasten 7.500 milions d’euros en pagar baixes laborals, segurament invertint més en prevenció i atenció primària de qualitat (no visites de 5 minuts) es millora substancialment els nivells de salut i s’evitarien visites hospitalàries i d’urgències.
Davant les anunciades retallades de sous i una progressiva eliminació de places, mitjançant la no substitució, anirà, indefectiblement, a incrementar les llistes d’espera per a les persones malaltes, i la càrrega de treball per al personal de salut, afectant la qualitat i seguretat en les atencions mèdiques i sanitàries. A més supusarà una precarització de les condicions de treball, que farà que les èlits de professionals se’n vagin cap a la privada...
Comparteixo els arguments de Dempeus: defensar un sistema universal, per a tothom, i no dos sistemes, un per a rics i un per a pobres.
Que no ens deixem enganyar, la crisi no ha de ser un argument per al copagament i per a la privatització, tot al contrari, hem de defensar més que mai els serveis públics, no pot ser que uns pocs surtin de la crisi sobre les espatlles de la ciutadania.

Idoia Baixench Rodríguez

Religions: fonamentalisme o cohesió social?

M’agrada molt que es parli de laïcitat i de nou encaix del fenomen religiós en una societat laica, multicultural i plural també en les seves opcions religioses. Crec que seria bo per a la societat civil, i encara més per a l’Església Catòlica, la “normalització” d’alguns privilegis que són fruit d’èpoques passades. I ho dic des del meu sentit de pertinença a aquesta Església, perquè crec que el poder civil i l’Evangeli no només no solen anar de la mà, sinó que sovint el poder acaba amagant i ofegant el sentit de profunda llibertat i fraternitat que alguns trobem dins del cristianisme.
Dit això, penso que ens fem un flac favor quan algunes formes de laïcitat pretenen deixar la religió per a l’àmbit exclusivament privat i se n’evita qualsevol referència i contacte des dels espais públics. Un flac favor no pas, o no només per a la religió, sinó també per a la societat en general.
En primer lloc, pels lligams entre religió i cultura, que a casa nostra són sobretot amb el cristianisme. He vist rebutjar per part d’alguna administració pública la distribució d’un calendari multicultural perquè s’hi feien massa referències a les religions. Però el calendari, les festes, la dansa, la música, el teatre, l’arquitectura, la pintura, estan amarats sovint de tradicions religioses en general, i cristianes en el nostre país. Tradicions que ara cal contemplar d’una altra manera, però que no es poden esbandir “a la brava” sense mutilar, no pas el seu sentit religiós (que lògicament només interessa una minoria) sinó la nostra història. Les festes majors, la música religiosa (popular, com les nadales, o culta, com les passions de Bach) els retaules, les ermites, les frases fetes,… tantes coses que no són pas exclusivament patrimoni dels cristians, sinó de tots, i que cal entendre per entendre també l’anticlericalisme i les tensions religioses que hem viscut al nostre país. I tampoc no podem alimentar prejudicis mutus, especialment contra els musulmans, per exemple. Prou que ens hi empenyen alguns partits polítics i els mitjans de comunicació en general. Justament per guardar-nos de fonamentalismes de qualsevol signe és bo saber què celebren i què creuen els musulmans, o els cristians, o els sikhs o els budistes...
En segon lloc, perquè la pràctica religiosa pot esdevenir un compartiment tancat, amb el risc de fonamentalismes de qualsevol tipus, o bé pot esdevenir “porós”, obert i en contacte amb la societat. No podem infravalorar el factor integrador de la religió. I poso un parell d’exemples.
Servidora, com molta altra gent, es va veure estimulada i empesa al compromís sindical, polític, cívic i social, a través de grups d’Església, que potser no són majoritaris, i sobretot, no són els que es veuen més des de fora, però que són molt amplis. L’Església és molt més plural que no sembla i és bo que sigui així. Reduir la història de l’Església a la Inquisició o al carquisme és senzillament això, un reduccionisme, una mentida històrica.
I un altre exemple que em sembla significatiu és avui l’acollida dels immigrants, especialment dels sense papers. No hi ha gaires àmbits en què regularment es tingui tan present la situació dels immigrants; o en què es destinin recursos d’alfabetització, de formació o d’orientació laboral a persones sense papers (perquè des les Administracions Públiques això sembla que no es pot o no es vol fer); o on acudeix espontàniament molta gent recent arribada de llunyanes localitats cristianes i on és ben rebuda i on pot tenir responsabilitats reconegudes dins la comunitat (fent de catequista dels nostres infants, per exemple).
Són petites coses, però crec que s’haurien de valorar molt més. En aquest sentit, crec que seria bo, per exemple, que les parròquies –i els altres centres religiosos– fossin considerats com a una entitat més: que se’ls convidés a pensar sobre els problemes generals de la ciutat i de la societat, a participar democràticament en el món civil (la democràcia no és el fort de les religions, i crec que seria una bona aportació a fer-los des de fora), i que es valorés allò que poden aportar de positiu. I se’ls critiqués, naturalment, allò que no funciona des del punt de vista del bé comú. Francament, penso que això seria molt més positiu per a tots que no pas compartimentar la societat i guardar-los a un calaix ben amagat i invisible.
Crec que hem d’aprofitar allò de bo que tothom pot aportar. Però no és el que avui s’estila. Què hi farem!

Mercè Solé

Homenatge a Marta Soler Esteve

Apreciadíssima Marta.

Després de vint-i-set anys jugant a bàsquet, has dit prou, la màgia de posar en moviment la pilota ... pouwn-pouwn, i el soroll de les bambes sobre el sòl ... crish-crish, ha estat, durant aquests anys, la teva millor companya. Pensant en els teus començaments, al Club Esportiu Mediterrani, passant pel Santiago Apostol, el Centre La Torrasa, la U.E.Horta, el Hispano Francés, el Sedis, el B.F. L’Hospitalet, el Santa Rosa de Lima, i al Bàsquet Femení Viladecans, on has jugat els últims sis anys, en LF2, sense incloure la temporada 2005-2006 que vas jugar amb el Santa Rosa de Lima, també en LF2, necessitàvem fer-te un homenatge.
I així ho vam fer el passat 21 de maig, a les 20.15 hores, a l’Àtrium Viladecans. No hi érem tots els que et coneixem i apreciem, però si una bona part d’ells, inclòs l’Enric Piquet, president de la federació catalana de bàsquet, que fa molt de temps que et coneix, i que va tenir paraules d’afecte cap a tu. Jo recordava els bons moments, patint, pregant, per una cistella més, que us donés una altra victòria, i com la teva experiència, aconseguia aquella falta personal, que canviava el marcador, perquè en els tirs lliures, amics, Marta Soler no solia fallar, amb la teva manera tan peculiar de llençar, que feia pensar a tothom que la pilota no entraria a la cistella. també és cert, que podíem haver-ho fet en el teu 42 aniversari, que era el dia 1 de juny, però no podíem esperar més.
De tota manera t’ho mereixies, i no perdem una bona jugadora; guanyem una bona entrenadora.

Gràcies Marta.

Josepa Guti

Hamlet

Interpretar Shakespeare és una decisió valenta, triar Hamlet que en el moment de la seva estrena ja va trencar els antics esquemes imposats per la poètica d’Aristòtil, tot un repte.
A Viladecans, a la sala petita de l’Àtrium, durant dues hores hem pogut gaudir de l’obra interpretada pels alumnes i professors de l’IES Torre Roja. Ells ens han seduït amb aquests personatges tan singulars, dirigits per Montse Tomeu.
Hem assistit a una interpretació fabulosa d’una melangia i bogeria fingida o real per part de tot l’elenc, petits, grans, professors i alumnes han desgranat aquest antic dilema del ser o no ser.
Durant dues hores hi ha hagut de tot: comèdia, tragèdia, venjances personals, afany de poder, cada escena glossada amb senzillesa, pulcritud, naturalitat i frescor que no deixava indiferent ningú.
El poder gaudir d’una tarda de teatre a la nostra vila promogut pels nostres alumnes no sovinteja massa, prendre com a exemple el model de l’IES Torre Roja sacrificant temps lliure per dedicar-lo al teatre hauria de tenir ressò.
De les actuacions, crec que tothom ha donat el millor que portava dins. Destacar l’intèrpret de Hamlet, un gran actor en potència, amb un perfecte domini del llenguatge, anava entonant amb dolor i una ira incontenible, transitant enmig de la traïció, l’incest i la corrupció moral. També el personatge de Laertes interpretat per una noia vocalitzant el text amb la dificultat afegida de fer-ho en una llengua nova per a ella és meritori.
La frescor i modernitat d’aquest Hamlet hauria de servir per acostar els alumnes a la literatura i de retruc al teatre, posant una llavor que pot germinar més tard fent florir actors, lectors, és a dir, persones interessades amb la cultura.
Em resta agrair-vos a tots els que ho heu fet possible. L’obra m’ha transportat a un altre món d’entrada llunyà però en realitat moltes de les situacions interpretades són ben properes, el teatre dins el teatre.
Endavant, i a pensar en la propera.

Montse Pastor i Pujadó

Cosir socialment, esquinçar políticament

La paraula “cohesió” està de moda. Se’n parla sovint i és una d’aquelles expressions que, tot d’una, apareix a tots els documents tècnics i polítics. La paraula descriu un sentiment col·lectiu, un llaç que uneix entitats i persones que, si bé són diverses i plurals en origens, interessos, opinions, història, esdevenen capaces de sentir una mateixa pertinença a un col·lectiu. L’exemple més clar són els clubs esportius… que en alguns casos sumen al prestigi del guanyador, una intensíssima i gens desinteressada campanya dels mitjans de comunicació.

En un àmbit local més modest i potser amb menys jocs de poder, la cohesió s’aconsegueix amb el treball en xarxa, amb una participació ciutadana real (que té poc a veure amb els maquillatges que sovint utilitzen les administracions públiques), amb un cosir i articular lent i pacient, sense protagonismes i amb molta voluntat. Moltes entitats viladecanenques ho saben prou bé.
Però aquest interès aparent de les institucions i partits per la cohesió no ve acompanyada de bones pràctiques. Sovint utilitzen tota la força dels mitjans de comunicació per fragmentar, enfrontar, discriminar, dividir. Es ressalten les diferències i es presenten com a irreconciliables. La creació d’estereotips és una de les eines més utilitzades: l’adversari “és” d’una determinada manera, fàcilment desqualificable. Tothom té solucions fàcils a problemes complexos i és autosuficient. Ningú no s’equivoca mai. El que s’ha fet de bo només ho han fet ells.
Corregir aquesta “esquinçada” de la nostra societat costa molt, moltíssim. Alguns partits i mitjans de comunicació actuen, doncs, amb una gran irresponsabilitat. Perquè, mentre ens enfrontem mútuament, oblidem que tots, totes, som persones amb necessitats comunes, amb encerts i errades, sovint vulnerables, sovint amb una gran potencialitat, i que podem tenir, si volem, capacitat de diàleg, si és que encara hi creiem i el volem aprofitar.

Les meves disculpes

... o "quien mucho abarca, poco aprieta". Com sabeu, el Punt de Trobada el fem entre uns quants amics. A estones lliures. Tots, totes, treballem i estem embolicats en tres mil coses més. No tenim pas cap alliberat per fer res ni cap de nosaltres cobra res per fer la feina. Totes les col·laboracions que rebem són això, col·laboracions gratuïtes.

Fer el Punt de Trobada és un gust, però porta feineta: encarregar els articles, reclamar-los, corregir-los, buscar il·lustracions, maquetar-los, enviar-los, penjar la revista al blog, penjar-ne cadascun dels articles...
Això vol dir que quan alguna peça s'espatlla temporalment, tot costa una mica més. Servidora que sóc que habitualment s'ocupa del blog, he notat especialment la primavera (o la tonteria, o el final de curs...) i per tant he reduït al mínim algunes feines. I al blog, aquest darrer mes, li ha tocat el rebre.
Demano disculpes, doncs, als lectors i als escriptors dels articles del darrer número. Els aniré penjant, però a poc a poc. Confio que durant l'estiu, amb més calma i més temps, podré posar el blog al dia i, de passada, ordenar una miqueta tot l'espai internet del Punt de Trobada.
Gràcies per la vostra paciència!

Mercè