El gegantó del mestre Pau Casals

Aquesta iniciativa va sorgir a la nostra escola, l’escola pública Pau Casals, amb molta il·lusió l’any 2008. La nostra idea era crear un moviment que integrés l‘escola dins del marc multicultural del barri de Sales on estem ubicats. Aquest és un barri de moltes i diverses cultures que de mica en mica, i molt lícitament, estan establint els seus costums i noves arrels al nostre entorn.
Nosaltres no podíem deixar passar una oportunitat com la que se’ns oferia, de crear un projecte a través de l’escola oberta al barri, per donar a conèixer els nostres costums i les tradicions de la cultura catalana. Quin millor projecte que la realització d’un gegantó del mestre Pau Casals, músic català de qui la nostra escola porta el seu nom orgullosament. Aquest projecte relacionat amb la cultura popular catalana, aquest cop amb els gegants i timbalers, uneix els CEIP Àngela Roca, Pau Casals i Doctor Trueta, a l’IES Sales i als Diables de Viladecans.
Les finalitats d’aquest programa, al qual l’Ajuntament aporta 3.643,75 euros, és fomentar la cohesió social, en un entorn multicultural, mitjançant la dinamització de la cultura tradicional catalana, i organitzar activitats educoculturals en xarxa, entre l’entitat dels Diables, els centres educatius organitzadors i les respectives AMPA.
En aquests moments, ens trobem en una nova situació de continuïtat en aquesta línia, la de crear i potenciar les nostres tradicions, presentant fa pocs dies a l’Ajuntament un nou projecte que porta per nom Danses Populars Catalanes, en el qual estan implicades novament, l’Entitat del Mamut de Viladecans i la nostra AMPA de l’escola Pau Casals. Encara està en estudi, però seria una boníssima ocasió per a la creació d’un futur Esbart Dansaire de Viladecans.
Des de la nostra escola, continuarem treballant en aquesta línia per fomentar els nostres costums com a poble català, respectant sempre les diferents i diverses cultures que conviuen al nostre entorn.

AMPA Pau Casals

Un Viladecans cosmopolita

De 1989 a 1990 vaig estar recollint dades per realitzar la meva tesi de llicenciatura “Marroquins a Viladecans”. No suposava que 21 anys després continuaria recollint dades a la ciutat i analitzant el seu procés migratori. Moltes coses han canviat des de llavors, la ciutat ha passat de 48.298 a 65.045 habitants en una dinàmica de creixement que ha convertit les ciutats del Baix Llobregat en receptores de tot un moviment migratori de persones que han sortit de Barcelona i l’Hospitalet buscant millor qualitat de vida i preus més assequibles a l’habitatge. Viladecans, igual que durant tot el segle XX, continua sent un lloc d’immigració. Si alguna cosa caracteritza la nostra població de forma evident és el creixement demogràfic a partir de constants arribades de veïns forans. Vam iniciar el segle XX amb 1.119 viladecanencs; de 1900 a 1936 la població es va triplicar, del 1936 al 1960 es duplica, de 1960 al 1965, en tan sols cinc anys, gairebé va tornar a duplicar-se, per passar a triplicar-se en els següents 10 anys, aconseguint els 36.270 habitants el 1975. Des de llavors, el creixement, encara que important, s’ha alentit.
Aquest creixement demogràfic, constant des de mitjans dels 80, ha permès anar “cosint” urbanísticament els diferents barris, històricament separats, i configurant un perfil més cohesionat després del creixement urbanístic especulatiu i sense planificació de cap tipus dels anys 60 i 70.
Simultàniament al creixement demogràfic general s’ha produït des dels anys 70 del segle passat una gradual arribada d’immigració estrangera. Juntament amb altres municipis del Baix Llobregat, com Sant Vicenç dels Horts o Sant Boi, Viladecans va ser una localitat pionera en l’assentament d’estrangers. Fa més de 35 anys que les primeres famílies de marroquins es van instal·lar a la nostra ciutat.
Els veïns d’origen estranger suposen el 9,33% de la població total; xifra significativament més baixa que la mitjana a Catalunya i del nostre entorn, com podeu veure al gràfic de l'inici.
La diferència amb l’entorn i la resta de Catalunya s’explica per la característica de Viladecans de ser pionera en immigració estrangera. Inicialment teníem migració estrangera quan en la resta de Catalunya no era significativa i aquí es va encunyar la imatge d’un fet diferencial de la nostra ciutat. Quan el fenomen es va anar estenent a altres zones de Catalunya aquí començava a estabilitzar-se, produint-se el fenomen de la reunificació familiar i augmentant dràsticament el nombre d’immigrants, el que ens va fer ressaltar respecte a altres zones. Una vegada consolidades les famílies, la reunificació familiar decreix dràsticament i la població estrangera creix de forma més continguda. Mentrestant, altres zones de Catalunya viuen el mateix procés de reunificació amb uns anys de retard i es troben en plena fase de reunificació familiar, creixent la migració estrangera molt més ràpidament.
Precisament per haver encunyat una primerenca identificació amb un perfil de migració marroquina, la major part dels veïns pot estar pensant bàsicament en immigrants procedents del Marroc, però el cert és que Viladecans s’ha convertit en una ciutat plenament cosmopolita on conviuen veïns procedents de 78 països dels cinc continents.
De tots els estrangers residents, únicament el 37,2% són d’origen africà, el 23% són europeus, 7,6% asiàtics o 33,7% americans. Gairebé tothom pensa en la immigració irregular com un element bàsic de l’augment de la immigració, quan les reunificacions familiars de forma totalment regular (matrimonis que s’ajunten després d’anys de separació i fills que s’uneixen als seus pares) han suposat una part considerable d’aquest augment.
Finalment assenyalar que la crisi que arrosseguem al país des de fa dos anys comença a revelar els seus efectes en la migració estrangera. L’arribada de nous ciutadans d’origen estranger s’ha anat alentit de forma progressiva i, a Viladecans, per primera vegada el nombre de residents d’origen estranger s’ha reduït en l’últim any en 40 persones.

Luis Miguel Narbona

Any de Mil·lenari, any d'eleccions

El 29 d’abril d’aquest any que acabem de començar, en farà mil que el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda van escriure la frase aquella que ja tothom coneix i que parla del “locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis”, el primer esment escrit del paratge on ara vivim les gairebé 65.000 persones que formem la ciutat de Viladecans. No està gens malament. Mil anys d’història.
Fa mil anys, la poca gent que devia haver-hi per aquí, s’havien d’espavilar per sobreviure en un espai més aviat insalubre i que, a més, depenia d’uns senyors que no tenien gaire interès a assegurar-los una vida mínimament digna. Els senyors eren els amos, i els habitants del locum nominatum Canis Vallis Sancti Clementis no podien fer gaire cosa més que treballar i obeir.
Per això té una especial gràcia que el mil·lenari del nom de Viladecans s’esdevingui ben pocs dies abans (vint-i-tres, concretament) de les eleccions municipals. Quina diferència, i quin immens progrés! Podrem dir el que vulguem sobre la qualitat de la nostra democràcia, i podrem criticar-la tant com considerem oportú. Però certament que ara, en aquest 2011, les nostres possibilitats de gestionar el nostre futur no tenen punt de comparació amb les dels nostres mil·lenaris avantpassats.
Però atenció. Dir això no és dir que ja està bé tot, que no cal fer res més. Dir això és tot el contrari. És dir que hem d’avançar molt més en l’interès pel col·lectiu, en el fer possible que tothom pugui viure feliç, en l’assegurar que la nostra ciutat sigui un espai amable on faci de bon estar-hi, i sense cap exclusió. I és dir que tots, tant el conjunt de la ciutadania com aquells que són elegits per dirigir la gestió de la cosa pública, hem de creure, ben fermament i ben sincerament, que totes les veus han de parlar i han de ser escoltades, i totes les mans han de tenir ganes de treballar i han de tenir els canals necessaris per fer-ho.
Viladecans té mil anys, i tots n’estem orgullosos. Però Viladecans cal continuar construint-lo, i tots hi hem d’aportar el que som capaços d’aportar, i tots hem de poder fer-ho realment.

El vell altar de l’ermita de Sales (3a. i última part)

Després de la manifestació i apedregament de la rectoria de la tarda del 27 de gener de 1905, mossèn Andreu Samaranch explica que també van ser apedregats el mestre i els fidels que l’endemà van anar a missa.
Uns dies després, concretament el dijous dia 2 de febrer, el diari La Veu de Catalunya en la seva edició del matí va publicar el següent article:
Lo de Viladecans
El tinent d’alcalde de aquell Ajuntament Don Joseph Monmany, y el secretari Don Marián Pedrol, ens pregan en atentas cartas que hem rebut, que rectifiquém un concepte contingut en el solt que nosaltres publicarem referent a un esvalot ocorregut ab motiu de la venda de un altar a n’aquell poble.
Nosaltres deyam, perque axís ho havíam sentit al mateix senyor González Rothwos, que’ls esmentats senyors vingueren cridats pel governador pera que li ampliessin el fet ab tots los datos que, naturalment, un telegrama no podia contenir; els senyors Monmany y Pedrol afirman que ja en l’aludit telegrama anunciava l’Alcaldia al governador que venían a donarli detalls.
Afirman categóricament els nostres comunicants, que vingueren en só de la més enérgica protesta y en nom de tot el poble irritat contra la conducta del senyor rector que "encaixonava l’altar pera vendressel y ferne quartos"; perque "cent duros, que diu el senyor rector que n’hi donen del altar, no valen la exasperació que a tot un poble produeix aquet dany causat als sentiments religiosos" y que així mateix ho digueren al governador.
Podem assegurar els senyors Monmany y Pedrol que l’informació donada per nosaltres en el solt a que’s refereixen, era reflexe exacte de la conversació tinguda sobre aquest assumpto entre’l governador y els periodistas que diariament el visitan.
Lo que hi ha és que com el senyor González Rothwos procura sempre atenuar y endolsir las cosas pera que’ls ánims no se enconin si’ls diaris ho posan massa en cru,(…) y d’aixó se’n ressent devegadas la exactitut de la referencia periodistica com, segons se veu, ha succeit en aquesta ocasió.
Y respecte a la situació del assumpto els nostres comunicants ens confirman que la actitut de protesta del poble és tan unánim que fins tothom s’ha retret aquet darrer diumenge d’anar a la Missa major".
El Ple Municipal també va tractar el tema. El dia 24 de febrer es va celebrar sessió ordinària amb l’assistència de l’alcalde Firmo Cònsul i dels regidors Josep Monmany, Miquel Vilà, Fèlix Cònsul, Miquel Bernal, Miquel Milà, Josep Domènech, Jaume Pujol i el secretari Marià Pedrol. A l’acta d’aquesta sessió, el regidor Milà de l’oposició republicana proposa un vot de censura a l’alcalde per negar haver signat la sol·licitud de venda de l’altar, també es fa referència a l’article de La Veu de Catalunya. Diu així: "El Sr. Milá dictó al Sr. Secretario un escrito que decia lo siguiente: Formulan los infrascritos Concejales la siguiente proposición. Proponen un voto de censura al Sr. Alcalde presidente de este Ayuntamiento por la conducta observada tanto con el Ayuntamiento como para con todo el vecindario con motivo de la venta del altar de la capilla de Salas, fundan el voto de censura por haber firmado el Alcalde sin previo acuerdo de la Corporación una suplica para que se autorizara la venta del indicado altar y haber negado este hecho siendo asi que resultó cierto. Protestan los infrascritos del escrito que en fecha dos del actual publicó La Veu de Catalunya en el cual por el Teniente de Alcalde José Monmany y Secretario D. Mariano Pedrol formulan enérgica protesta en nombre de todo el pueblo por la venta del calendado altar, la que formularon sin ser mandatarios de todo el pueblo, piden que conste en acta y se apruebe el voto de censura propuestos.
Inmediatamente de concluido el dictado del Sr. Milá el Secretario que suscribe pidió a la presidencia su venia para dar explicaciones por lo que al escrito publicado en la Veu se refiere y concedida empezó el infrascrito por preguntar al Sr. Milá si havia leido el escrito á que se hace referencia y contestándole negativamente, se le dijo que el escrito publicado no era el que se havia enviado y al efecto dió lectura de la carta enviada en la que el Secretario y el Sr. Monmany hablaban en nombre propio y no en el del pueblo como se supone por el Sr. Milá y que estaba dispuesto á firmarlo nuevamente una y mil veces que fuesen. Lo mismo dice el Sr. Monmany haciendo notar la contradiccion en que incurre el Sr. Milá al censurar la venta del altar y á los que se oponen a la misma. En vista de esta contradiccion se queda el asunto en este estado. Se levantó la sesion de que certifico".
Tot aquest enrenou va culminar amb un boicot a les misses i per extensió a Samaranch, que va durar un any segons el propi mossèn i tres o quatre mesos segons manifesta la part contrària. Així és com aquests darrers ho expliquen a la solicitud de remoció de 1916: "Pero es más aun; viendo los fieles de Viladecans en el acto realizado por su pastor, la total ausencia de aquellos atributos morales indispensables para ejercer con dignidad y confianza el augusto ministerio parroquial, apartándose de la Iglesia del pueblo y para el cumplimiento de sus deberes dirigiéndose más de tres o cuatro meses a la Parroquia de Gava en busca del pasto espiritual, y recoger los sanos consejos que por desgracia no podían recibir de su pastor".
A més a més del boicot, també es va organitzar una recollida de signatures amb l’objectiu de demanar el trasllat del rector de Viladecans. Els contraris al mossèn, diuen que en van recollir tres-centes, quantitat no gens menyspreable tenint en compte que Viladecans aleshores tenia poc més de mil habitants.
És prou evident que una part important de la població era contrària a Samaranch i desitjosa de que marxés del poble, però cal destacar que hi havia una altra part que es manifestava absolutament fidel al mossèn i de la qual ell va rebre, sempre, suport i recolzament de forma incondicional.

Jaume Lligadas Vendrell

Adéu, doctor Miralles!

Una lleugera inflexió de la línia feia que el carrer Doctor Reig de Viladecans, canviés de nom a l’alçada de Canonge Doctor Auguet i es digués carrer Doctor Miralles. El noms venien de l’any 1929 quan encara no eren gaire més que una simple insinuació urbanística. Una cosa semblant succeïa al carrer Dos de Maig que en la seva part alta s’anomenava Santiago Rusiñol. Quan la línia de construcció de cases va ser un tot continu es posà de manifest la necessitat de canviar-los per evitar confusions. Aquest canvi es féu realitat l’any 1979 en el Ple de juny de l’Ajuntament. En Santiago Rusiñol i el Doctor Miralles varen desaparèixer del nomenclàtor amb el mandat de restituir-los l’honor, passats uns anys. D’aquesta manera els carrers Doctor Reig i Dos de Maig abastaren tot el tram que va del carrer Jaume Abril a l’avinguda de la Roureda, menyspreant els petits corbaments.
Des de no fa gaire temps en Santiago Rusiñol torna a donar nom a un carrer, un de nou a prop de l’Hospital. No pas el Doctor Miralles, que continua sense i, a parer meu, millor que continuï sempre així.
Els doctors Reig i Miralles no ho eren en medecina, com a més d’un li podria semblar. Ho eren en teologia i varen ser bisbes de Barcelona. El tractament de "doctors" sovintejava entre els bisbes que només eren bisbes. Quan aquests assolien un rang superior, el rang acabava impossant-se obviant la titulació acadèmica. Així, l’Enric Reig Casanova donà nom al carrer "Arquebisbe Reig" a València per on hi va passar com a tal, al carrer "Primado Reig" a Toledo per la mateixa raó i al carrer "Cardenal Reig" a Barcelona, perquè li varen posar el seu nom a un carrer de Collblanc després de mort i d’haver estat, entre 1927 i 1929, "Cardenal Primado de España".
Al nomenclàtor de Viladecans, en Reig sempre ha estat "doctor" a seques. Tot i rebre’n l’honor l’any 1929, només era bisbe de Barcelona quan en el 1917 ens va fer el favor d’obligar a renunciar a Mn. Andreu Samaranch, traslladant-lo de Viladecans a Barcelona; de rector nostre a "beneficiat" de l’església de Santa Ana. Aquest senyor rector fou el que no volia, de cap de les maneres, que la casa Modolell fos per a l’Ajuntament i pledejà per mantenir la propietat totalment administrada per l’Esglèsia. En Reig ens el va treure del davant, fent de passada un canvi de marmesor. En Miralles era el bisbe en el moment que mig es desfeia l’embolic clerical de l’herència Modolell l’any 1929 i algún mèrit hi deuria tenir. Ja ens ho diran els historiadors.
No és en Reig el qüestionat en aquest relat. El vilipendiat d’aquesta història és en Miralles. De la mateixa manera que en Reig no va parar de trepar fins arribar al capdamunt del poder eclesiàstic amb molt bon crèdit, passant també per Barcelona, la carrera d’en Miralles va anar justament a l’inrevés, reculant amb descrèdit cap avall.
En Josep Miralles Sbert era mallorquí de Palma. Doctor en Teologia, en Filosofia i en Dret Canònic. Abans de ser-ho de Barcelona entre els anys 1926 i 1930, havia estat bisbe de Lleida. Al cardenal Vidal i Barraquer de Tarragona no li va agradar gens aquest nomenament pel tarannà personal. Enfrontat amb el capità general de Catalunya pel català com a llengua de l’Església, per aquesta i altres raons, en Miralles acabà essent revocat de la seva Seu i enviat de tornada a casa, a Mallorca, amb el títol d’arquebisbe "ad personam". Que és el mateix que dir: "enlairar-lo de dret per enfonsar-lo de fet, amb una patadeta al cul". Només així es pot interpretar el pas de bisbe de Barcelona a bisbe de Palma, estroncant-li la carrera. Ben al contrari, el seu predecesor Doctor Reig morí de "Cardenal Primado" a Toledo.
Us esteu preguntant: i… ¿per què, coi, no se li hauria de restituir l’honor de pujar a les cantonades d’un carrer de Viladecans, com tenia abans, perquè fins ara no s’evidencia cap raó especial?
Heus aquí la raó: el bisbe Miralles va beneir (és a dir: "…en el nom del Pare, del Fill, i de l’Esperit Sant") els avions italians Saboya-81, tot remullant-los amb el salpasser. Els mateixos avions de Mussolini, que el 16 de març i el 4 de juliol de l’any 1938 varen tenir la gran satisfacció de venir a bombardejar la nostra vila deixant 27 morts. Onze de Viladecans i setze de Gavà.
Algú em dirà: "Home… venien a bombardejar la Roca, que s’havia convertit en industria de guerra fent beines". De segur que sí. Però vomitant a tort i a dret o sense filar prim, set dels morts eren infants de menys de tretze anys. Déu eren dones, una d’elles la mestra Rosa Caylà de dinou anys. I, no és que tinguessin mala punteria i cínicament els morts els poguessim qualificar de "danys col·laterals", no, perquè a Granollers, per exemple, amb una estoneta de mercat de dijous aquests avions en trinxaren dos-cents vint-i-quatre. Passant comptes una mica més a l’engròs: només per causa de pluja de confits celestials, a Catalunya, els traspassats dels bombardejos foren set mil quatre-cents.
No invento res. Tot és prou documentat. Podeu començar per l’opuscle Els bombardejos a Viladecans de l’any 1938 de Xavier Calderé, amb l’ajut de Manuel Luengo i editat per l’Ajuntament. "Home, és que és molt sectari", s’hi tornarà algú altre, amb afany de fer-nos fer l’estruç. Llegiu-vos donçs, si us sembla poc, qualsevol dels llibres d’història sobre la guerra d’en Solé i Sabaté o millor, pel que fa a Viladecans pregunteu-li al senyor Dolz que ho té explicat en un llibre seu, o a la meva mare, l’Antonia Doñate, que ho ha fet en un altre, o als de cal Magí que us podran ben bé dir qui eren la Carme Clavé i l’Enric Ginabreda.
I si, com sant Tomàs, algú necessita endinsar els dits a les nafres de Sa Excel·lència el senyor bisbe de Mallorca, li convé llegir Els grans cementiris sota la lluna d’en Georges Bernanos i de pas s’enterarà d’unes quantes cosetes més. Aquest escriptor francés, de dretes dretes, monàrquic i catòlic de solemnitat, autor de llibres cèlebres com Diàleg de carmelites o Diari d’un rector de poble, després d’haver exultat a favor del "alzamiento" militar, esglaiat pel que veia succeir dia a dia durant els primers mesos de la guerra a Mallorca, acabà revoltant-se contra el propi espaordiment escrivint aquest llibre de denúncia i rebuig.
El bisbe Miralles en surt molt escaldat del testimoniatge que en Bernanos dóna. Hi diu per exemple: "Durant mesos, a Mallorca, els escamots d’assassins, transportats ràpidament de poble en poble en camions requisats a aquest efecte, van matar fredament, a la vista de tothom, milers d’individus considerats suspectes, però contra els quals el tribunal militar mateix hauria hagut de renunciar a invocar el menor pretext legal. Monsenyor el bisbe de Palma estava informat d’aquest fet, com tothom. No per això va deixar de mostrar-se, cada vegada que va poder, al costat dels botxins, alguns dels quals ostentaven notòriament en les seves mans la breu agonia d’un centenar d’homes."
I… ens beneí els avions Saboya-81 que uns mesos després ens tiraven confits…
Però, ¿quina era la miranda d’en Bernanos per poder fer aquest testimoniatge? La millor sens dubte: des del 1934 fins al 1937 visqué a casa del Marquès de Zayas, cap de la Falange de Mallorca! A requeriment de l’arquebisbe de Westminster, el bisbe Miralles hagué de donar explicacions per escrit. Tot i reconeixent fets, refutà com a exageracions moltes de les acusacions de l’escriptor francès, però també afirmà que el 6 de setembre de 1936, efectivament, beneí amb el cerimonial pertinent els avions arribats d’Itàlia a l’aeroport de Son Sant Joan.
D’aquest llibre, Els grans cementiris sota la lluna, la filòsofa Hannah Arend digué que era "el pamflet més important mai escrit contra el feixisme". Prohibit durant el franquisme, no s’edità en català fins l’any 1981.
A fi d’evitar que als viladecanencs el seu record se’ns escoli per l’aigüera, caldria preguntar-se: ¿no té cap més bagatge a favor en Miralles que el de deixar que els benintencionats maçons continuessin ocupant l’Ajuntament de Viladecans? Doncs en té, sí, en té. De persona com en Miralles defensant la llengua catalana i escampant-ne l’ús, en trobareu poques, malgrat no escriure mai res en català. Les topades, sense afluixar, amb els capitans generals de Catalunya foren de campionat. Els militars li exigien que el clero sermonegés i catequitzés només en castellà per acabar recloent la llengua a l’exclusiu àmbit de la llar. En Miralles els engegà sempre a dida. Aquests enfrontaments i els que, per mal geni, també tingué amb el catalanisme politic, l’aïllaren de tal manera que constituïren suficients raons perquè la Santa Seu li remogués el tron episcopal. Cal esmentar també el gran suport que donà a mossèn Alcover, aquell altre mallorquí també geniüt, pare del gran diccionari de la llengua catalana-valenciana-balear, del qual Miralles fou auspiciador.
Tornant als bombardejos, no hi ha constància de que beneís cap "Isidru". Nom amb què eren coneguts els tres o quatre hidroavions Heinkel-59 de la base de Pollença, amagadeta darrera el cap Formentor. Els "Isidru" tenien per costum operar més o menys en solitari contra les costes de llevant de la península. A Viladecans li tocà rebre la seva visita el capvespre de l’11 de setembre del 38. A part de voler-nos fer pupa, tenia ganes de deixar Catalunya sense el pa de cada dia atacant la fàbrica dels Llevats. La base era dirigida per l’hermanísimo Ramón Franco, aquell heroi del "Plus Ultra", dandy-guaperes, diputat d’ERC del 31, francmaçó i aventurer, que morí el 28 d’octubre estimbant-se al mar carregat de bombes a prop de la costa de Mallorca.
Els "Isidru" no, però sí que ens beneí els Saboya-81.
Son molts els testimonis (Pons, Maura, Batllori, Massot…) que diuen que en Miralles era l’home més erudit de Mallorca en molt de temps, però també el més beneit i carent de mà esquerra.
Llegint Els grans cementiris sota la lluna d’en Bernanos, darrera les ironies i sarcasmes de l’escriptor em sobrevenia la pregunta de ¿quina podria ser la prèdica de la caritat, per part del pastor Miralles, ensumant tan poca misericòrdia, compassió, perdó i justícia envers el que era el seu ramat?
I sense resposta, em deia: millor que no en tingui cap de carrer a Viladecans. Haver beneït els Saboya ja és prou raó. Em sembla que a l’Ajuntament no li cal ni li caldrà restituir-li l’honor després d’haver-lo despenjat de les cantonades per raons urbanístiques. D’altra banda, encara hi ha a qui li retrunyen les explosions a les oïdes.…
Adéu doctor Miralles.

Andreu Comellas

El cor Som i Serem

El Cor "Som i Serem" és un cor d’homes, que fou fundat l’any 1997 per un grup de excantaires de diferents formacions corals, tots amb el ferm desig de tornar a fer "un coro com els d’abans". Està registrat a l’Ajuntament i a la Generalitat, adherit a la Federació de Cors de Clavé i des de el seu inici té la seu al Casal d’Associacions.
Les condicions que al principi ens vàrem proposar i aprovar en el decurs d’aquests catorze anys les hem pogut anar assolint quasi totes menys una:
assagem tots els dilluns feiners de l’any, menys els mesos de juliol i agost
tenim un grup instrumental format per un acordió i dues guitarres
cantem les tradicionals Caramelles el diumenge següent de la Pasqua Florida
organitzem i participem en els concerts locals junt amb altres societats corals: "Concert Festa Major d’Hivern" "Concert de Primavera" i "Concert Santa Cecília" .
La proposta que encara ens manca assolir és la d’anar incorporant saba nova, cantaires joves, per així poder garantir la continuïtat del Cor. De moment no ens podem queixar, les noves incorporacions les hem fet amb "prejubilats i jubilats".
Cada any abans de cloure la temporada, a la segona quinzena de maig o la primera de juny, acostumem a fer la "Sortida Cultural Familiar" en la qual visitem diferents poblacions de les comarques catalanes. Enguany l’hem fet a la Catalunya Nord, a Pontellà, un poble del Rosselló francès. La majoria de les vegades hem aprofitat les sortides per establir lligams amb la coral local i fer-hi tots plegats un concert.
El fruit de tots aquests concerts i activitats són els intercanvis corals que mantenim amb totes les agrupacions que hem anat convidant o que elles ens han convidat a nosaltres. Aquesta activitat és molt enriquidora ja que ens permet conèixer altres corals amb diferents estils de cantar i establir uns llaços d’amistat amb elles i els seus cantaires.
Fóra molt llarg explicitar aquí tots els concerts i activitats que durant tots aquests anys hem anat fent, perquè la veritat en són molts i moltes, ben segur que pel cap baix portem una mitjana de vuit actuacions anuals.
Col·laborem molt activament en tots els actes que el Departament de Cultura de l’Ajuntament organitza. També ho fem en molts d’altres que les nostres entitats locals organitzen, sempre que hem pogut han comptat amb la nostra participació. Igualment participem en aquells que la Federació de Cors de Clavé, la Delegació Territorial o les Agrupacions Corals fan i en els quals tenen a bé convidar-nos.
Aprofitem l’avinentesa per a convidar a tots els qui els agradi cantar a que vinguin qualsevol dilluns de les 9 a 2/4 de 10 de la nit, ara al Centre Cultural Sant Joan, segur que hi trobareu vells amics o coneguts per fer petar la xerrada, us quedeu a escoltar l’assaig i sense cap compromís us decidiu. Apa! Animeu-vos, us esperem.
Actualment el Cor està format per trenta nou components, dels quals trenta-cinc som cantaires, més els tres del grup instrumental: el Constanci Barberà, el Toni Caimary i el Cipri Duque, i el nostre director en Francesc Ollé.
Amb la tècnica i el valuós ajut del grup instrumental, el gran mestratge i paciència del director i també, com no, amb les ganes que hi posem els cantaires han fet possible que, tots plegats, puguem gaudir cantant una mica de tot: "amb gran entusiasme i pel plaer de cantar".

Josep Sánchez Ferrer

Escarabat morrut de les palmeres

El morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus Olivier) és un insecte de l’ordre dels coleòpters que produeix danys importants a les palmeres.
L’insecte, d’entre 2 cm i 5 cm, de color vermellós, i amb una mena de bec allargat, pot provocar la mort de diferents espècies de palmeres.
El morrut de les palmeres és originari de la Polinèsia i va arribar a la península el 1995.
Font:Gencat.

Eio Ramon

Viladecans, el repte de la participació

Ara que ja hem tancat la carpeta de les eleccions al Parlament de Catalunya, toca obrir-ne una de nova, la de les eleccions municipals. I m’agradaria parlar-ne, ara i potser en algun altre número d’aquesta revista. No, certament, per fer cap mena de campanya, perquè és molt clar que les eleccions municipals a Viladecans les guanyarà el PSC, amb majoria absoluta o sense, i continuarà, per tant, governant. Sinó per comentar alguns reptes que em semblen especialment importants de cara al futur de la ciutat. I el primer, crec, és el de la participació.
Fa unes quantes setmanes, en la sessió conclusiva del treball de les comissions del Mil·lenari, a l’antiga sala de plens de la Torre del Baró, vaig quedar molt parat de la intervenció de l’alcalde Carles Ruiz per la manera amb què va lloar tots aquells que havien dedicat gratuïtament part del seu temps a donar idees de cara a les celebracions de l’any vinent. Com si això, a Viladecans, fos una cosa extraordinària, excepcional.
I en sentir aquella intervenció, vaig entendre una mica més una altra cosa que fa un parell d’anys també em va sorprendre molt. En una reunió en què preparàvem l’homenatge a un viladecanenc il·lustre, a l’hora de programar unes determinades actuacions musicals de grups també viladecanencs que estaven disposats a sumar-se a l’homenatge, a la majoria li semblava evident que aquelles actuacions havien de rebre algun tipus de compensació econòmica. Com si fos estranyíssim que una gent pogués oferir el seu art gratuïtament, fins i tot en un cas com aquell, en què tots compartíem la gratitud a l’homenatjat. Finalment, vam negociar que amb una placa de record ja seria suficient...
Jo, tant el dia de la Torre del Baró com dos anys abans en aquella reunió de l’homenatge, pensava, per exemple, en el Centre Cultural Sant Joan i el seu vaixell insígnia, l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto, i pensava en els agrupaments escoltes i el esplais, i pensava en la més recent Coordinadora d’Entitats del Mamut... Gent i gent que dedica hores i hores, gratuïtament, a activitats que donen vida a la ciutat. I com aquestes, tantes altres entitats que no conec tan de prop.
Jo crec que l’Ajuntament que surti de les eleccions ha de reflexionar seriosament sobre el tipus de participació que vol a la ciutat. Ara, l’Ajuntament, sovint sembla que no hi acabi de creure realment. Que no sigui capaç de veure que hi ha molta gent capaç d’aportar idees, i que té ganes de fer-ho, i que no vol res a canvi: simplement, vol que la seva aportació serveixi per al bé col·lectiu. No perquè necessàriament allò que pensa i diu s’hagi de fer. Sinó, simplement, que es pugui expressar i valorar.
Un exemple. No pot ser que, quan un grup més o menys crític vol fer una pregunta o vol plantejar un tema en el Ple Municipal, es busquin tots els mitjans i argúcies legals per evitar-ho. Quan algú vol intervenir en el Ple, sigui pel tema que sigui, s’hauria d’acceptar sempre. Poques ganes té la gent d’interessar-se per la gestió dels interessos col·lectius, i a sobre, quan algú en té, el govern municipal, suposo que per por de ser qüestionat, mira d’evitar-ho de totes totes. Però per què aquesta por? Si deixar parlar els discrepants, i saber dialogar-hi, és signe de fortalesa!
Això és només un símptoma. L’important és l’actitud de fons. Sí, ja sé que a Viladecans tenim no sé quants consells diversos, amb ciutadans i ciutadanes que representen entitats i altres d’elegits per sorteig. Però l’actitud de fons del govern municipal, deixeu-m’ho dir, crec que no va per on hauria d’anar. Hi ha gent que pot i vol dir coses, i no té cap facilitat per fer-ho. I no sembla que els regidors del govern (els del govern real, que són poquets i per tant tenen moltíssima feina, cosa que ho dificulta tot molt) tinguin gaires ganes de promoure que els qui poden i volen dir coses tinguin manera de dir-les. A mi m’agradaria que això canviés...

Josep Lligadas Vendrell