diumenge, 30 d’octubre del 2011

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (2ª part)


RESULTANDO SEGUNDO. –Que el procesado JOSE RAMOS LLAS, miembro del Partido Socialista Unificado de Cataluña, para el que fue captado en 1958, hizo llegar propaganda comunista a sus compañeros de trabajo de fábrica “La Seda de Barcelona” y también procesados  ANTONIO GARRIDO, SILVESTRE BAEZ Y JOSE VELA, siendo detenido en el mes de Marzo de 1960 y puesto en libertad poco después, entrando en contacto con la organización clandestina en el mes de Noviembre por medio de un individuo no identificado que lo puso en comunicación con el procesado FELIPE CRUZ, teniendo varias entrevistas y en una de ellas y en un lugar próximo a la fábrica de Pepsi-Cola recibió un paquete de propaganda clandestina de “Mundo Obrero”, “Travall”, “Lucha Obrera” y Hojas clandestinas “pro Amnistía”, que hizo llegar a los procesados BAEZ y VELA, poniendo a estos en contacto con el CRUZ, para que en adelante sea el GARRIDO quien las reciba, acudiendo en unión de estos dos últimos a reuniones clandestinas en casa del procesado REAL DEL MORAL, para discutir las líneas del partido, redactándose la hoja “Universitat” que consta en los autos...
Estem davant, doncs, d’una de les dues cèl·lules que el PSUC tenia plenament operatives a la La Seda del Prat de Llobregat i el seu lligam orgànic. Aquesta fàbrica fou de les poques que el juliol de l’any 1959 havia participat en la frustrada Vaga General Pacífica convocada a tot Espanya i que a Catalunya gairebé va significar, pel nombre de detencions, el total desmantellament del PSUC. En Ramos Llàs era el responsable d’aquesta cèl·lula. Havia nascut a Térmens a la provincia de Lleida. La detenció de 1960 havia estat de les que es feien quan venia Franco a Barcelona. Vivia als pisos de La Seda del Prat. El contacte orgànic superior era en Felipe Cruz.
RESULTANDO TERCERO. –Que el procesado FELIPE CRUZ MARTINEZ, que ya sufrió detención por actividades comunistas el año 1957, a comienzos de este año entró en contacto con el procesado RAMOS, a través del sujeto desconocido antes aludido y posteriormente, por mediación de RAMOS, con el procesado GARRIDO a los que entrega propaganda y transmite las consignas asistiendo a las reuniones celebradas en casa de REAL DEL MORAL y arrojando propaganda clandestina en dos ocasiones a la entrada de la fábrica de la “España Industrial” donde presta sus servicios.  
En Felipe Cruz era de Jaén, vivía al barri de barraques “La Bomba” de l’Hospitalet, al costat de mar de la Gran Via. Aquell barri envoltat de tanques d’uralita per no avergonyir-nos,  que hi havia a prop dels “Cuarteles de Lepanto” i que no va ser destruit fins a començaments de 1977, després d’haver mort Franco. Era autònom i treballava fent feines de manteniment per “La España Industrial” de Sants. D’aquests “resultandos” es desprèn que tant en Cruz com en Ramos, molt probablement, eren “seguits”. I també que el terme “sujeto desconocido”, evidencia un silenci guanyador de tortures.
RESULTANDO CUARTO. –Que el procesado ANTONIO GARRIDO MORENO, inicia sus contactos con la organización clandestina por mediación del procesado RAMOS, recibiendo numerosa propaganda de este y posteriormente de CRUZ, que hace llegar a individuos simpatizantes de Viladecans donde desarrolla gran labor de proselitismo, arrojando junto con el procesado BAEZ, y coincidiendo con la campaña pro-amnistía, octavillas subversivas en diversos lugares de Viladecans, pintando letreros con la anagrama de amnistía en paredes de dicha localidad, asistiendo a las reuniones en casa del procesado REAL y preparando otra que debía celebrarse coincidiendo con las festividades de Pascua para establecer contacto con elementos de Barcelona, cuya reunión fue suspendida y encargándose de efectuar colectas para obtener fondos, entregando en dos ocasiones al procesado JOSE RAMOS.  
En Garrido, nascut a Barcelona, havia aconseguit constituir una cèl·lula a Roca Radiadors i anava darrera d’una altra a Viladecans. De la cèl·lula de Roca no va ser detingut ningú, només en Barroso però per raó de les tertúlies de Cal Sastre. L’anagrama d’amnistia de què parla aquest “considerando” era una lletra A (majúscula), més o menys gran, pintada habitualment amb quitrà, molt evident llavors quan les parets només s’enblanquinaven. Les reunions de “las festividades de Pascua” eren de les que sovint es feien anant familiarment d’excursió a la muntanya aprofitant diades. En aquest cas la del Dilluns de Pasqua Florida a la Font dels Enamorats de Sant Climent. Pel que fa a les col·lectes, eren per a familiars de presos en situació de pobresa extrema. 
RESULTANDO QUINTO. –El procesado MANUEL LINARES RISQUEZ, que fue voluntario en el Ejército Rojo cayendo herido en el frente de Peñarroya y siendo hecho prisionero por las fuerzas Nacionales, se trasladó a Barcelona en Octubre de 1958 habiendo entrado en contacto con GARRIDO de quien recibió folletos de propaganda comunista, asistiendo a reuniones con miembros y simpatizantes del Partido Socialista Unificado de Cataluña, siendo encargado por GARRIDO de efectuar la colecta de fondos para la campaña de Viladecans, debiendo entregarlo a aquel, que a su vez lo hacía llegar al procesado RAMOS. 
En Linares era de Martos, ciutat rendida només dos dies abans que Franco proclamés la fi de la guerra. També era conegut com “Zinoviev”, nom de naixement que son pare li posà honorant el revolucionari rus, mort per Stalin, company de Lenin, Kamenev i Trotski. Aquell petit “aceitunero altivo” vingué a parar a Viladecans arrossegant un llast de disset anys de presó. Abrandat a voltes, la seva companyia implicava una certa  perillositat per la seva condició de comunista obertament manifest. 
RESULTANDO SEXTO. –Que el procesado SIVESTRE BAEZ RONDON, por trabajar en la empresa “La Seda de Barcelona”, conoció a los procesados GARRIDO, RAMOS y VELA, recibiendo ejemplares del “Mundo Obrero”, “Traball”, y “Lucha Obrera” y octavillas subversivas, habiendo arrojado junto con GARRIDO en diversos lugares de Viladecans octavillas subversivas,  y habiendo finalmente lanzado propaganda clandestina a la puerta de la Empresa donde trabajava...
En Báez, el més jove de tots, era de Fuente de Cantos a la provincia de Badajoz.
RESULTANDO SEPTIMO. –Que el procesado ADRIAN REAL DEL MORAL, conoce por razón del trabajo al CRUZ, de quien recibe folletos subversivos, recibiendo el encargo de buscar una máquina de escribir para la organización clandestina, utilizando la de propiedad de su cuñado… Hispano-Olivetti S-46, sin consentimiento del dueño, con la que se confecciona el cliché para tirar con multicopista la hoja clandestina denominada “Universitat”, habiéndose celebrado dos reuniones al menos en su domicilio del nº 50 de la calle Magallanes...
En Real del Moral, era de Valladolid. La seva detenció va ser per raó del seguiment d’en Cruz i dels responsables de cèl·lula vinculats a aquest, que es reunien a casa seva. Del registre policial pertinent en sorgí una màquina d’escriure i un clixé ciclostilable del full “Universitat”!?
El RESULTANDO OCTAVO, referit a JOSE VELA TERUEL, és de contingut idèntic al SEXTO d’en SILVESTRE BAEZ, també de La Seda, però sense llançar octavetes ni pintar anagrames.
En Vela Teruel era de Laroles, província de Granada, i vivia a Gavà.
RESULTANDO NOVENO. –Que ANDRES BARROSO OLID, por su amistad con el procesado LINARES conoce al GARRIDO, recibiendo de él propaganda para ulterior reparto, realizando labor de captación sobre los hermanos CLEMENTE a quienes puso en contacto con otros miembros del Partido, mostrando su conformidad para asistir a la reunión del Partido que luego fue suspendida. 
L’Andrés Barroso era d’Olvera, a Cádiz.  Ell i en Pepe Clemente treballaven plegats als forns de Can Roca i ambdós eren tertulians de Cal Sastre. 
RESULTANDO DECIMO. –JOSE CLEMENTE MARTINEZ  guiado por sus ideas políticas se puso en contacto con los anteriores procesados para formar grupo orientado hacia el Comunismo en Viladecans, cotizando en las recaudaciones que se practican y..., siendo simpatizante al menos del Partido Socialista Unificado de Cataluña, aunque no se acredita fuera miembro del mismo, habiéndose ocupado en la habitación de su hermano que convivía en su domicilio dos octavillas de Amnistía y otros escritos de circulación clandestina al efectuarse un registro por la Policía Gubernativa.
RESULTANDO UNDECIMO. –Que MANUEL CLEMENTE MARTINEZ, habita en el mismo domicilio de su hermano JOSE CLEMENTE, habiendo sido encontrado en su habitación la propaganda descrita anteriormente (dues octavetes) y recibiendo de GARRIDO y LINARES folletos marxistas y frecuentando la compañía de los otros procesados de los que conoce sus actividades subversivas.
Els germans Clemente eren d’Almoradí, a Alacant. En Manolo era minusvàlid. De naixement li faltava tot un braç, una cama la tenia molt més curta i l’altra gairebé també li faltava tota. Tot i aquesta malformació congènita, era capaç, amb grans esforços i una farragosa pròtesi, d’anar del carrer Major al cafè de Cal Sastre. Era un gran tertulià. Autodidacta de formació, havia vingut a Viladecans per fer de preceptor de les seves nebodes. El vicari Mn. Joaquim Palomera anava personalment a ca seva a fer-li classes de llatí.
RESULTANDO DUODECIMO. –Que el procesado JUAN MASGRAU MARCET, que fue Comisario Político de Batallón en el Ejército Rojo y tuvo solicitado su ingreso en la Masonería, gozaba de la confianza de los procesados vecinos de Viladecans que le consideraban más capacitado políticamente, frecuentando el trato con los mismos, manteniendo conversaciones políticas con aquellos, conociendo las actividades subversivas de los mismos, si bien se negó a ingresar en la Organización clandestina, habiendo cotizado en una ocasión para los presos cuyo dinero entregó al procesado Linares.
En Masgrau, després de ser membre de la resistència en la Segona Guerra Mundial, havia tornat discretament de l’exili a casa sense empresonament. La condició de Comissari Polític li hauria pogut significar l’afusellament “ipso facto” d’haver estat detingut l’any 1939. És a dir, pel bàndol contrari, havia aconseguit un imperdonable “irse de rositas”… 
El fiscal militar d’aquest Consejo de Guerra va demanar contra aquests  malèfics subjectes, autors dels gravíssims delictes de “Rebelión Militar”, comprovats per l’excel·lència policial: 4 anys de presó per Ramos, Cruz i Garrido, 3 anys per Real i Baez, 2 anys per Vela, Linares i Barroso i 1 any de presó pels  germans Clemente i Joan Masgrau.
El petit dels tres germans Clemente, l’Antonio, en tingué prou amb un parell de nits de ventallots. No va completar les habituals setanta-dues hores a comissaria i no fou processat. Després d’haver d’escridassar tantes vegades el cognom Clemente, deixar-lo anar, va ser més cosa d’inducció sobrevinguda que mala consciència. Perquè el comissari Creix, de consciència no en tenia, ni en podia tenir, com a bon esbirro que era.
Andreu Comellas

divendres, 28 d’octubre del 2011

Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus)


Espais naturals del delta del Llobregat, 27 de Setembre 2011.

Fa 46-51 cm de llargària i 59-73 d’envergadura alar. És un excel•lent nadador i bussejador, en canvi, és molt feixuc fora de l’aigua. 
Fan una parada nupcial mitjançant un cerimonial més o menys complicat, sacsejant el cap, doblegant el coll, capbussant-se, dansant en posició vertical i oferint-se mútuament algues i d’altres presents. 
Font: Viquipèdia

dimecres, 26 d’octubre del 2011

L'impacte de la vida monàstica


Va causar un cert impacte, a propis i estranys, el programa “El convidat”, de l’Albert Om,  del passat 26 de setembre, amb la Teresa Forcades i la seva comunitat de monges. De fet, el tema religiós sovint és objecte de controvèrsia, justament perquè costa definir i consensuar quin és l’espai en què s’ha de desenvolupar. Si es tracta de l’Església Catòlica, es parla dels privilegis que té dins l’estat espanyol en virtut del Concordat, i el debat arriba amenitzat per una certa Església que veu recular amb enyorament la seva antiga posició de poder i per un notori sentiment anticlerical jo diria que gairebé decimonònic. Si es tracta de l’Islam, les pors i potser la ignorància d’Occident es barregen amb un punt xenòfob, i la qüestió s’acaba d’embolicar. La gent més progressista tendeix a perdonar la vida als cristians catòlics per la reconeguda obra social de l’Església, sempre i quan els cristians posem “a caldo” una jerarquia que tampoc no podem triar i que sovint no ens agrada. En canvi, els elements més espirituals o més intrínsecament religiosos queden al marge, o s’accepten com un mal menor.
Per això em va agradar tant aquest programa. La comunitat de benetes de Montserrat van trobar un espai on explicar-se amb llibertat i amb frescor, i el que es va posar damunt la taula va ser el rerefons de la fe, amb tot el que comporta de poc intel·ligible a la raó. Sense rebaixes. Jo he trobat gent que m’ha dit que no ha entès res, o que els sembla una opció absurda, i d’altra gent que ha quedat admirada d’aquesta opció de les monges. En qualsevol cas em sembla que són elles qui ha centrat l’atenció en el punt que és l’eix de la seva vida, i també ha quedat clar que si més no en aquesta comunitat no és pertinent parlar de “clausura”, sinó més aviat de vida de pregària o contemplativa. Perquè no se les veia pas tancades. Com els monjos de Montserrat, també benedictins, algunes es fan un fart d’entrar i sortir, de formar-se, de prendre part en conferències i debats. I està clar que, com demostra el tarannà del duel “Forcades versus companyies farmacèutiques”, de submisses o despreocupades del món, no en tenen res. Fa poc he estat allotjada en aquesta hostatgeria i una monja m’explicava que si van amb hàbit, quan pugen a Montserrat, se senten tractades com si fossin Micky Mouse en un part temàtic: els demanen per fer-se fotos com a estranyes i exòtiques flors de monestir.
Jo vaig sovint a monestirs. Hi vaig per treballar, o per descansar, o per resar, i sempre m’hi he trobat molt ben acollida. És una experiència que us recomano. Les hostatgeries són obertes a creients i no creients, pots participar de les seves pregàries o no, pots parlar de tu i d’allò que et preocupa o no, pots trobar algú que t’escolti si estàs angoixat. Només se’t demana silenci i respecte per als companys d’hostatgeria. I és clar, no són hotels. T’has de fer el llit i la neteja. I sovint el bany és compartit. Les habitacions són senzilles i dines amb els altres hostes o amb la pròpia comunitat, contribuint a parar i desparar taula, i a rentar plats. La pensió completa està al voltant dels 35 €. Però de debò que és una experiència de llibertat i de pau, molt recomanable i certament a l’abast de tothom. I algunes organitzen activitats obertes a tothom al voltant de la contemplació de la natura, del creixement personal i d’un llarg etcètera. Us passo unes quantes adreces per si algú s’anima:
Monestir de Sant Benet (monges), Montserrat. 93 835 00 78, http://www.benedictinescat.com/montserrat/
Monestir de Santa Maria de Montserrat (monjos), Montserrat. 93 877 77 66. L’hostatgeria actualment està tancada per obres.
Santuari del Miracle (monjos de Montserrat). www.santuarielmiracle.com Tel. 973480002
Santuari de Puiggraciós (monges benedictines). L’Ametlla del Vallès. 93 744 50 30. http://www.telefonica.net/web2/benedictinespuiggracios/WEBDEFINITIVA/index.htm
Monestir de Vallbona de les Monges. http://www.monestirvallbona.cat/hostatgeria.html. També són en plena restauració de l’hostatgeria.
Monestir de Poblet (www.poblet.cat). Compta amb una doble hostatgeria. Una dins del monestir, i només per a homes, i una altra de mixta, en un edifici proper.
Mercè Solé

dilluns, 24 d’octubre del 2011

La Pujada a Sant Ramon de l’A. VV. del Casc Antic


Com cada principi de tardor, la A. VV. del Casc Antic de Viladecans, organitza una Pujada a Sant Ramon, que gràcies a l’acceptació i participació dels ciutadans de Viladecans, siguin o no socis de la nostra associació de veïns, s’està convertint en un clàssic del calendari d’esdeveniments de la nostra ciutat, havent arribat en aquest any 2011 a la cinquena edició, amb una participació propera a les 550 inscripcions, inscripcions que encara que no en gran quantitat, però cada vegada més es realitzen a través de la nostra Web, o correu electrònic, el que ens dóna a entendre que ens estem adaptant molt bé a les noves tecnologies.
Per a qui no conegui el sentit i la motivació de la Pujada, en farem un breu resum. L’esdeveniment es va organitzar dins del programa d’activitats de l’associació, per tal de gaudir d’una jornada festiva, de convivència i participació, evidentment sense cap ànim competitiu, però si amb la il.lusió de “Arribar a dalt”, i poder visitar la tan estimada ermita que compartim amb els nostres pobles veïns. L’associació va pensar que s’havia d’incentivar encara que fos simbòlicament a totes aquelles persones que tinguin a bé participar, i s’obsequia a cada participant amb una bossa amb uns petits obsequis.
Com hem dit abans, en aquesta edició hem aconseguit una molt bona participació, tot i tenir en compte que dins de la mateixa jornada es realitzaven a la nostra ciutat, altres també importants esdeveniments, que evidentment han diversificat l’assistència de personal, de tota manera volem agrair la col·laboració de l’Excm. Ajuntament de Viladecans, als regidors de les àrees implicades, i molt especialment a la Policia Local i Protecció Civil, que amb el seu acompanyament han propiciat l’absència de problemes, i han col.laborat al major lluïment de l’esdeveniment. El nostre agraïment també a les empreses i entitats col·laboradores, que es citen en els programes. 
Jaume Bonich

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Ments a la sorra


La Fundación NEPP nos pidió ayuda a Viladecans pel Sahara sobre un proyecto que en abril de 2009 la Fundación P. NEPP hizo una aportación económica a las Autoridades locales para el inicio de la construcción de un nuevo hospital psiquiátrico en Rabuny (Campamentos saharauis en Tinduf, Argelia),  ya que se valoró que el actual se encuentra en una situación precaria y la total rehabilitación del mismo tendría un coste superior.
Les hablamos de Viladecans Solidaria, que con el soporte del Ayuntamiento de Viladecans y con las entidades ayudan al Tercer Mundo, les sugerimos que presentasen el proyecto y este año Viladecans Solidaria da soporte a la población saharaui con el proyecto de trabajo conjunto de recogida de fondos que ya se estrenó con dos actividades.
Rosa Mercader

dijous, 20 d’octubre del 2011

Un petricó, tres unces i mitja lliura (o unes quantes paraules en perill d’extinció, 5)


Aquest és l’últim article, per ara, en què recollim paraules o expressions en perill d’extinció, o potser ja extingides del tot. O perquè allò que designen ha desaparegut, o perquè són substituïdes per altres, o pel que sigui. Com dèiem en el primer article d’aquesta sèrie, a Viladecans el vocabulari català que es feia servir era molt ric, i, almenys com a record i homenatge, aquí n’hem anat recollint alguns exemples. Amb ganes, també, que animin a mantenir la nostra llengua viva en tot allò que val la pena de ser mantinguda. 
I, abans de començar amb aquesta última sèrie de paraules i expressions, deixeu-me donar les gràcies als que ens n’heu fet arribar alguna. I demanar a tots que, si se us n’acudeixen més, no dubteu d’escriure’ns a l’adreça electrònica del Punt de Trobada (puntviladecans@gmail.com). Som-hi, doncs. I aquest cop comencem amb les mesures.
Unça. Quan jo era petit, a casa m’enviaven a comprar tres unces de pernil dolç. Sempre eres tres unces, mai una unça, ni cinc, ni deu. Tres unces són, exactament, 100 grams.
Lliura. També a vegades el que anava a comprar era mitja lliura d’alguna cosa. En general era mitja lliura, però també podia ser una lliura. La lliura, que es considera l’equivalent de 400 grams, encara és una paraula en ús, encara que cada cop s’utilitza menys.
Petricó. A vegades, també, anàvem a comprar un petricó de llet. Un petricó, diuen els diccionaris, és un quart de porró. I un porró són 94 centilitres. O sigui que un petricó són 23,5 centilitres, pràcticament 25 centilitres, un quart de litre.
Mujada. I encara parlant de mesures, en citem una que per ara continua plenament en ús, tot i que està en un altre nivell. A mi, a casa, no m’enviaven a comprar cap mujada de res, és clar. I és que la mujada s’utilitza per mesurar l’extensió d’un camp, i equival a uns 4.900 metres quadrats.
Taulell. Anem ja per una altra cosa. Un taulell és la taula estreta i llarga que hi ha a les botigues per posar el gènere o per tenir-hi els estris de pesar o de cobrar. Aquesta paraula ara està retrocedint a tota velocitat, substituïda pel castellà “mostrador”. Ho hauríem d’evitar.
Destarotar. Destarotar (pronunciat “destrotar”) vol dir desconcertar, descol·locar: “Amb això que m’ha dit m’ha deixat totalment destarotat”. Com a adjectiu, “estar destarotat” vol dir una cosa semblant a “estar fora de si”.
Ventallot. Vol dir, simplement, bufetada. 
Tiberi. Vol dir un gran àpat.
Vagar. Vagar vol dir, certament, anar rondant sense fer res. Però també té un altre ús que a Viladecans era l’habitual: tenir temps per fer una cosa. Per exemple: “Mai no li vaga d’acabar allò que li vaig demanar”.
Tenir tard. Abans, a Viladecans, la gent tenia tard. Ara, més aviat, té pressa. Però vol dir el mateix. O sigui que no estaria gens malament que de tant en tant tornéssim a tenir tard.
Nyafla. Nyafla vol dir taca. I, segons el Diccionari Català Valencià Balear, és una paraula que diuen a Tortosa. Doncs a Viladecans també (deu ser per germanor deltaica, com la rendilla). A Viladecans, a més, s’utilitza, o utilitzava, també la forma “nyofla”.
Rai. Aquesta és una exclamació que abans tenia més ús que ara, però que encara es manté prou viva. Serveix per dir que una determinada cosa no és problema, que segur que funcionarà, etc. Per exemple: “Tu rai, que tens una bona feina!”. “Això rai, segur que ho arreglen!”.
Ni mai. Serveix per contestar amb menyspreu a una negativa: “No vindràs a la festa? Doncs ni mai! No et necessitem per res!”.
Demana! Aquesta és una expressió que pondera la molta quantitat d’una determinada cosa: “L’entrada era gratuïta i a més regalaven un CD. Demana la gentada que hi va anar!”. “Demana com deu haver plogut, que s’ha desbordat el riu!”.
Lligall. I, per acabar, un homenatge a la peculiar parla pagesa de ja fa anys. Lligall vol dir alguna cosa que serveix per lligar, i aquí s’utilitzava sobretot per les tires d’espart que es feien servir per lligar els manats de verdura. Però la gràcia és com es pronunciava la paraula, convertint les “ll” en “i”. I en sortia la magnífica paraula “iigai”, en què la primera “i” del començament té funció consonàntica i la segona vocàlica.
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 19 d’octubre del 2011

ASDIVI celebra els primers 20 anys


Benvolguts amics i amigues,
Fa vint anys es fundava ASDIVI i aquest 22 d’octubre volem convidar-vos a participar d’una Festa molt especial i oberta a tothom. Per a nosaltres és una jornada festiva i de reivindicació alhora, ja que d’una banda volem celebrar els 20 anys de camí i de l’altra lluitar perquè alguns projectes com Espai Jove tirin endavant. Esperem que gaudiu de les activitats (al matí més infantils i a la tarda per als més joves), que amb molta il·lusió hem preparat per a vosaltres, i que col·laboreu a convertir la festa en tot un èxit.
Sense la vostra presència, aquesta festa no serà possible, i per aquest motiu us preguem que hi assistiu i que contribuïu a omplir de sentit el programa, del qual us fem un resum:
Lloc: Parc de Marina (escenari del llac)
Dia: 22 d’octubre del 2011
Programa:
- a partir de les 10:30 h. xocolatada popular, inflables, tallers, mercat solidari...
- 11:30 h. Actuació pallassines
- 12:00 h. Gimcana
- 14:30 h. Monòlegs, tallers, servei de bar...
- 17:00 h. Exhibició de balls (el de hip-hop per Dream Box)
- 18:00 h. Discoteca mòbil
- 19: 45 h. Timbalada i pirotècnia.
Recordeu que sou una peça clau.
Us hi esperem!
Mercè Ginés
presidenta

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Neix Òmnium Cultural de Viladecans


Òmnium Cultural ja ha arribat a Viladecans. El passat Onze de Setembre la delegació local d’Òmnium Cultural de Viladecans plantava la seva carpa a la Rambla Modolell, en un acte que permetia fer una presentació en societat de forma festiva, convidant als assistent a una copa de cava o de garnatxa mentre informàvem de les properes activitats d’Òmnium a la nostra ciutat. 
Primer fem una mica d’història: Òmnium Cultural va néixer el 1961 per la promoció i normalització de la llengua, cultura i identitat de Catalunya; després de 50 anys, ja té més de 25.000 socis. Durant cinc dècades ha protagonitzat els episodis més importants de la lluita reivindicativa en defensa de Catalunya i el català, i en aquests, sovint hi havien participat molts viladecanencs, que mai havien donat el pas d’organitzar-se com a secció local. Després de la creació de la delegació d’Òmnium al Baix Llobregat (el 2008, a partir del Grup L’Oreig de Sant Boi), el desembre 2010 Òmnium escollia l’Àtrium de Viladecans per celebrar la 60ª Nit de Santa Llúcia, en què Ramon Solsona va rebre el Premi Sant Jordi.
El pas decisiu arribava aquesta primavera, quan els associats d’Òmnium de la nostra ciutat començàvem a reunir-nos a l’hotel d’entitats Pablo Picasso; allà ens vam trobar que som molts, que tenim ganes de fer moltes coses, i que estem convençuts que és important que Viladecans doni un pas endavant en la defensa de la llengua i la nació catalanes. De seguida ens vam constituir en Secció Local d’Òmnium Cultural de Viladecans, encapçalada per l’Agustí Martí i el Ricard Caba.
El juny va ser el moment de sortir al carrer, amb ocasió de la rebuda a la Flama del Canigó, organitzada pels Diables de Viladecans. La Diada de l’Onze de Setembre suposava una nova mobilització, amb la carpa a la Rambla, i la bona acolllida que hem tingut entre els vianants i la gent de la nostra ciutat. 
Òmnium de Viladecans s’ha mogut també en defensa del l’ensenyament en català. El 12 de setembre, encapçalant la concentració convocada per “Som Escola” en contra de la sentència adversa a la immersió lingüística; per reblar el clau el 29 de setembre l’Ajuntament aprovava per majoria absoluta (19 vots a favor i 6 en contra) la moció presentada per Òmnium Cultural en defensa de l’escola en català.  
Però l’activitat d’Òmnium-Viladecans no s’atura aquí. El 14 d’octubre, coincidint amb els actes del Correllengua, Òmnium es vesteix de llarg, amb la visita de la presidenta Muriel Casals, que participarà a la xerrada sobre l’estat actual de la llengua catalana. Us convidem a tots a assistir a aquest esdeveniment que tindrà lloc a l’hotel d’entitats Pablo Picasso el divendres 14 a les 7 de la tarda, i que tindrà també una cloenda festiva, amb el concert del cantant Cesk Freixas.
Són temps difícils, o si més no, temps importants pel futur de la llengua i cultura catalanes. Si voleu participar en la seva defensa, des de Viladecans, podeu sumar-vos als actes que està organitzant la nova secció local d’Òmnium, podeu seguir-nos al facebook (Omnium Viladecans) i contactar-nos al nostre correu electrònic  viladecans@omnium.cat. 
Carles Lozano

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Game over


“Game over”. Amb aquesta locució anglesa ens referim al moment en què el joc s’ha acabat, i cal iniciar una nova partida, en la qual els jugadors s’han de tornar a situar i en el qual cal establir unes noves normes.
Em refereixo, és clar, al joc d’interessos emparats en la ideologia, que els polítics occidentals han anat bastint en els últims decennis, en els quals alguns, com veritables tafurs, han modificat les regles, portant-nos a la majoria a una situació d’escac i mat, és a dir, sense possibilitat de reacció amb les condicions que ens han imposat.
La partida que ara acaba, pel cap baix va començar en els anys 80 del segle passat. En el moment en què la socialdemocràcia europea es troba en un panorama complicat a resultes de l’ensorrament del model productiu basat en els preus baixos de l’energia i amb la Unió Soviètica en procés de descomposició. Als USA i Gran Bretanya, Reagan i Tatcher obren el camí a les polítiques neoliberals tot propiciant el procés de globalització econòmica. A manera d’exemple, en el govern conservador de Margaret Tatcher al Regne Unit, es va passar del 40% del Pressupost destinat a transferències a les persones i a col.lectius a un 42% destinat a empreses i corporacions.
La protesta social, i els aires de llibertat que recorren Europa davant la imminent caiguda del mur de Berlín, fan sorgir les anomenades terceres vies dins el panorama del pensament progressista. Felipe González a Espanya primer i després Clinton als USA i sobretot Blair al Regne Unit intenten bastir un sistema de benestar social tot mantenint els principis neoliberals en economia i aprofundint en la globalització del comerç, fet que provoca grans deslocalitzacions i la florida dels grans negocis financers amb els tipus de canvi de les divises.
Aquest intent, aquesta tercera via, tot i establir els sistemes de protecció social, cau sota l’empait d’una nova fornada de polítics sense complexos, els Aznar, Bush, Merkel o Berlusconi, que ofereixen un miratge als seus votants: el d’esdevenir rics en base a una espècie de capitalisme popular, per al qual calia un bon nivell de plusvàlues ràpides i fàcils: ben conegut en el nostre cas és la del totxo. Plusvàlues enormes basades en la diferència entre el preu del sòl sense urbanitzar i el sòl urbanitzat, jugant amb la il·lusió de moltes famílies d’esdevenir propietàries, tot fent creure que els immobles mai no perden valor.
Tots patim ara l’embolic en què ens han posat uns i altres, uns defensant els interessos del capital financer, altres deixant-se enredar amb la ficció del creixement sostingut.
Veiem, doncs, com amb diners públics es rescaten institucions financeres, mentre es fan retallades al sistema de benestar social.
Assistim a exercicis de cinisme o si voleu de poca vergonya, de polítics com Cameron que apel·la als valors i la regeneració moral de la societat britànica, arran dels disturbis produïts a Londres, mentre deu i paga favors al gran manipulador dels mitjans de comunicació Robert Murdoch.
A Espanya, després d’utilitzar la immobilitat del text constitucional com a arma per impedir qualsevol canvi en les relacions de poder, veiem com de sobte es sacralitza el principi neoliberal de limitar el deute públic, sense que es reculli el dret al benestar que tants esforços ha costat aconseguir.
El que dèiem: alguns polítics han fet trampa, han colat els principis ideològics per blindar els interessos d’una minoria i han deixat a la majoria sense possibilitat de negociar i/o discutir-ne contrapartides.
És el moment en què cal reaccionar, en què els partits polítics i els sindicats que diuen defensar a la majoria de la població, plantegin clarament quins són els principis a partir dels quals caldria iniciar el debat d’un nou pacte social que allunyi el risc de confrontació.
Per això cal una renovació intensa dins els partits i sindicats, tant de persones com d’idees; cal que s’abandoni el tacticisme, que al final ni tan sols ha servit per mantenir la quota de poder que se’ls havia atorgat .
El que dèiem al començament: el joc està obert i la partida ha de començar; necessitem nous líders que defensin els interessos de la majoria.
Joan Pidelaserra Monmany

divendres, 14 d’octubre del 2011

De com Televisió de Catalunya podria haver nascut a Viladecans, molt abans dels 80


El popular periodista i veu veterana de les retransmissions del Barça a Catalunya Ràdio, Joaquim M. Puyal, reflexiona en el seu primer llibre, Aicnàlubma, sobre la societat i els mitjans de comunicació. Entre d’altres arguments, explica una història del nostre passat recent que té Viladecans com a protagonista. Transcric aquí el passatge en qüestió: “Un treball de Francesc Canosa (2009) surt al pas del desmemoriament general i explica que la Generalitat havia donat, l’any 1931, llum verda a un projecte impulsat per Eduard Rifà (...) El mes d’abril de 1935 els seus promotors varen comprar un terreny de 30.000 metres quadrats a Viladecans i, més tard, una emissora de televisió, Telefunken, a Berlín. Però no van ser a temps de començar a emetre”. 
Puyal fa referència al llibre República TV. La Catalunya de la primera televisió del periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Canosa, que després d’anys d’investigació ha tret recentment del bagul de l’oblit el projecte de creació d’una televisió catalana durant la Segona República. Una aventura que va comptar amb el suport explícit del president Macià, l’Avi, i que coincidí en el temps amb experiències similars a les principals capitals europees. A tall d’exemple, la BBC va començar a emetre programes de televisió de forma regular el 1936. 
Tot estava a punt fins que l’aixecament militar del general Franco va engegar-ho en orris. Com tantes i tantes altres coses. “Aquella televisió que no va ser és la metàfora d’una Catalunya que aspirava a tot i es va quedar sense res”, resumeix Canosa. I és cert, malgrat les bestieses i crims contra la humanitat que es van practicar en un i altre bàndol, els que es varen aixecar contra un govern escollit per voluntat popular, de forma democràtica, només van ser uns, que amb la seva victòria, gràcies a la força de les armes, es van endur per davant tota la modernitat i el progrés que s’havia aconseguit durant la República, com el model escolar o un major alliberament de les dones. 
La realitat posterior, la dura i crua postguerra, van fer que la televisió no es popularitzés fins els anys 60. A TVE es va parlar català per primer cop el 1964. TV3 va començar a emetre el 10 de setembre de 1983, durant el primer Govern de Jordi Pujol, i establí la seva seu central a Sant Joan Despí el 1986. S’imaginen si Franco hagués perdut la guerra incivil o si les grans potències mundials l’haguessin liquidat com van fer amb Hitler o Mussolini? Llavors, molt probablement Televisió de Catalunya tindria una història i una experiència anàloga a la BBC, símbol de la imparcialitat i la professionalitat en el món del periodisme i la comunicació arreu del món. I, llavors, gairebé amb tota certesa la nostra ciutat en seria la seu. Cal preguntar-se on eren aquests 30.000 metres quadrats que el grup d’impulsors va comprar el 1935 al nostre terme municipal... esperem que no fossin al Remolar. Perquè de projectes interruptus, com saben, el nostre litoral n’és ple.
Josep Ginjaume

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Immersió lingüística


A Catalunya, amb el mètode educatiu que coneixem com a immersió lingüística, i que funciona des de fa gairebé trenta anys, s’ha aconseguit que els nostres escolars acabin l’ensenyament dominant adequadament tant el català com el castellà, i que ho facin, a més, sense que calgui separar-los a les aules en funció de criteris lingüístics: tots estudien junts, i tots acaben sabent bé les dues llengües. Això vol dir que el mètode és bo, i vol dir també que els nostres mestres són bons. Que saben, per exemple, reforçar la llengua que necessita ser reforçada segons els llocs: a Viladecans, segur que el català necessita ser més reforçat; i a la Garrotxa, posem per cas, segur que passa el mateix amb el castellà.
Vist això, un no pot deixar de preguntar-se com és possible que hi hagi uns partits (PP i C’s) que decideixin torpedinar aquest sistema en nom d’una suposada llibertat individual dels pares, i que hi hagi uns jutges que legalment tinguin dret a donar-los la raó en aquest torpedinament. És, més o menys, com si els jutges poguessin decretar que els pares poden triar el llibre de matemàtiques amb què han d’estudiar els seus fills, i poguessin obligar a dividir les aules en funció d’aquesta elecció. Segons sembla, aquests partits prefereixen un país dividit en funció de la llengua, com passa en altres llocs d’Europa.
Nosaltres, des d’aquesta revista, volem donar suport al mètode educatiu d’immersió lingüística de les nostres escoles, i ens adherim a la moció que en aquest sentit va aprovar el nostre ajuntament al darrer ple –amb el vot en contra, naturalment, de PP i PxC–. I agraïm també a tots els partits que defensen aquesta postura, tant a l’Ajuntament de Viladecans com al Parlament de Catalunya, que hagin estat capaços de fer-ho de manera clara i unitària, malgrat les diferents visions que cada un d’ells té respecte als camins per on ha de transitar el futur del nostre país.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Qui era Joan Balletbó?



Joan Balletbò és, òbviament, un senyor que té dedicat, a Viladecans, un carrer que va del carrer del Sol a la plaça de les Palmeres i que abans es deia, simplement, carrer de Balletbò. Però resulta que Joan Balletbò, a més d’això, era avantpassat meu: concretament, era avi del meu besavi. El carrer li van dedicar, en el seu moment, perquè era el propietari del camp que hi havia allà abans de fer-hi les cases.
A mi m’agradava més amb el nom que el carrer tenia abans, “carrer de Balletbò”, que és el que fan, per exemple, a Barcelona, que quan un carrer porta el nom del que n’era propietari, hi posen només el cognom. Però vaja, ja que hi és, em van agafar ganes de saber més coses del meu avantpassat.
Me’n vaig anar a l’arxiu parroquial i allà, al segon llibre de Matrimonis, a la pàgina 107, hi consta que el 28 de setembre de 1811 Joan Balletbò Arús, “fadrí pagès”, natural del Prat i veí de Viladecans, fill d’Agustí i Margarida, va contreure matrimoni amb Teresa Sangés Bruach, “donzella”, natural i veïna de Viladecans, filla de Joan i Eulàlia.
Llavors no hi havia gaires casaments, a Viladecans. A la pàgina anterior n’hi ha un altre a l’agost, i a la pàgina següent un altre el gener de 1812. Però… a la mateixa pàgina 107 hi ha un altre casament… el mateix 28 de setembre! I qui més es va casar, aquell dia? Doncs, concretament, Joan Sangès Font, pagès i vidu d’Eulàlia Bruach, amb Margarida Arús Comas, vídua d’Agustí Balletbò. O sigui que Joan Balletbò era orfe de pare i Teresa Sangès òrfena de mare. I, el dia que ells dos es van casar, també es van casar la mare i el pare respectius. Per cert, que aquest mes fa exactament dos-cents anys, d’aquests dos casaments. Ves per on.
Quina història, quines motiva-cions, quines necessitats, quines il·lusions hi devia haver en aquest doble casament? A mi m’encantaria conèixer com devia anar tot allò… Com vivien els viladecanencs i viladecanenques de fa dos-cents anys?
Un noi del Prat, orfe de pare, que se’n va a Viladecans amb la seva mare, a buscar-se tots dos la vida. Potser tenien algun camp per aquests voltants, o potser no. I aquí es troben, mare i fill, amb un home vidu i una filla casadora. L’home devia tenir algunes terres per anar fent. I decideixen casar-se pare i mare i fill i filla. Es queien bé? Era potser només la preocupació d’assegurar-se mútuament el futur? O potser preguntar-se això és anacrònic i aquelles quatre persones van veure una gran oportunitat d’estabilitat que no podien deixar escapar i la van agafar al vol?
En tot cas, temps després, Viladecans va començar a créixer cap a ponent, i ells van vendre la terra que allà tenien per fer-hi cases, o van fer ells mateixos les cases i les van vendre un cop fetes. En tot cas, els devien anar la mar de bé, els diners que hi van guanyar!
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (1ª part)


Els fets del Palau

La política internacional a la fi de l’any 1960 era especialment efervescent. L’anomenada “Guerra Freda”, ajudava els moviments d’alliberament a aconseguir de manera més o menys cruenta la independència. Amb una certa destribalització, però amb fronteres força matusseres, aquell any 1960 havien nascut disset nous estats a l’Àfrica: Nigèria, Senegal, Congo, Camerun, Madagascar, Mauritània, Txad…  A Algèria, el FLN de Ben Bella lliurava la batalla final contra França per acabar independitzant-se el 1962. A Kènia, el Mau-Mau continuava esbatussant anglessos fins aconseguir el mateix el 1963. Cuba, per altra part, consolidava la seva revolució i a Vietnam els nord-americans s’empantanegaven en tant que el Viet-Cong es feia amb el control  de les àrees rurals. 
Kennedy, el gener de 1961, esdevenia el primer president catòlic dels E.U.A. A Cuba, Fidel Castro, cada cop més decantat vers la URSS, endegava aquell mateix hivern la gegantina “Campaña Nacional de Alfabetización” que, en un sol any, ensenyava a llegir i escriure el milió de cubans analfabets. Rússia disposada a competir de totes totes amb el model americà, s’avançava en la carrera de l’espai i el 12 d’abril posava en òrbita Iuri Gagarin, el primer astronauta. El 17 d’abril, a Bahía Cochinos, 1.500 anticastristes recolzats per Kennedy, desembarcaven per tombar la revolució cubana en operació prèviament preparada per l’expresident Eisenhower; la cosa acabà en daltabaix estrepitós. Berlín, a l’altra banda, començava la dècada dels seixanta aixecant el “mur de la vergonya”...
A ca nostra, en aquell hivern de començaments de 1961, massa coses eren congelades. La metereologia pel fred, la política per la dictadura i els sous pel Pla d’Estabilització. Un any i mig abans, els ministres tecnòcrates de l’Opus Dei havien aconseguit que Franco fes seu aquell pla, malgrat que Falange i l’almirall Carrero Blanco eren partidaris d’intensificar   l’autarquia. Es tractava, bàsicament, de fer front a la inflació desfermada, fer front a l’allunyament d’una Europa que iniciava el seu procés d’integració mentre finiquitava la colonització, i fer front al greu desequilibri de la balança de pagaments exteriors en el marc del nostre capitalisme monopolista d’estat. Els recursos d’aquest pla, sumats a la congelació salarial absoluta, eren tres: inversió industrialitzadora estrangera, divises dels emigrants i divises per turisme. La víctima principal del canvi seria la gent del món rural, inclòs el català, però sobretot la del camp andalús i extremeny que, en massa, es veuria obligada, per fam en uns casos i manca d’expectatives de futur en uns altres, a anar-se’n a treballar a zones de creixement industrial i a una Europa que, sense cap pena, ens deixava  com a fauna exòtica.
A començaments de 1961, Roca Radiadors s’engrandia. Havia obert la fàbrica Bru i, es disposava a fer-ho la Metron. Totes elles insertaven anuncis a “La Vanguardia” oferint feina. Al Prat de Llobregat s’ampliava La Seda. Tot el Baix Llobregat era creixement industrial. Els càmpings brotaven aquells anys i amb ells arrencava el negoci turístic a la vila. La fi de l’autarquia era un fet alhora que Viladecans deixava de ser un poble eminentment agrícola. Amb el cinturó ben apretat, però amb bones expectatives de feina, es passava dels  4.500 habitants de l’any 1950 als 7.500 de 1960.
Passats vint-i-dos anys de la fi de la guerra, el discurs polític oficial continuava essent tan triomfalista, anticomunista, antimaçó i antijueu com el primer dia. Per altra banda, el tàndem PCE-PSUC a través de  “Radio Pirenaica”  i el periòdic clandestí “Mundo Obrero” encara analitzava eufòricament, a la fi de l”any 1960, el resultat de la gran Vaga General Pacífica (VGP) del 18 de juny del 59, que gairebé ningú havia fet però que havia dut a presó centenars d’activistes. La VGP tenia per objectiu contribuir a fer caure el Règim i, juntament amb les campanyes d’agitació per la Llibertat i l’Amnistia, constituïa un dels eixos de la política de “Reconciliació Nacional” encetada anys abans. Fruit d’aquestes accions és que havia de tornar la República. Dit d’una altra manera, les minses bases militants del PCE i PSUC, servides amb una anàlisi ben irreal del que passava a Espanya, lluitaven i vivien en un voluntarisme heroic o martirial encomiable, alimentat pel que succeïa al món i engreixat pel mirall deformador de la revolució cubana. La Direcció a l’exili del PCE, temps després, justificava aquesta anàlisi dient que el transmetia per no deixar decaure la moral dels militants..
Una altra ullada a un entorn polític més proper, ens mostra un condemnat a la presó de Torrero de Zaragoza pels “fets del Palau de la Música” d’uns mesos abans. Es tractava del primer no-republicà, però nacionalista “de casa bona”, de Catalunya. Si s’anava a Montserrat, per exemple, o a la Colònia Güell, pintat amb quitrà a les parets del manicomi de Sant Boi, es podia llegir: “Llibertat Jordi Pujol”.
Pel que fa a Viladecans, dos trets ens bastaran per fer-nos una idea de l’ambient d’aquell hivern. El primer és que els dies 9, 10 i 11 de desembre de 1960, mossèn Ramon Saborit ens va fer venir la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, que en aquell temps anava de poble en poble. Per a l’avinentesa, s’encatifaren carrers, emblanquinaren voreres, plantaren altars a les cantonades i es penjaren domassos als balcons per fer lluir desfilades bo i cantant l’Ave Maria i, magnificar rosaris resats en pro de la “conversió de Rússia”. La reproducció de la imatge de la Mare de Déu, anà processionalment de barri en barri i de col·legi en col·legi amb obligació de ser-hi per a tots els alumnes. En la cerimònia final, a les autoritats locals els semblà ocurrent declarar la Verge de Fàtima alcaldessa honorària de la Vila palesant la simbiosi nacional-catòlica del Règim. 
El segon tret viladecanec, ens duu a les tertúlies del bar de Cal Sastre i ens mostra els “desafectos” del Règim i de l’Església, elucubrant amb entusiasme sobre el que deien els telediaris de les tres de tarda que passava a fora Espanya. Amb una tasseta de cafè a la mà, xiuxiuejaven notòriament sobre la bondat de Fidel Castro, Kennedy, Joan XXIII, Khruixov, Ben Bella, Gagarin, el Mau-Mau i De Gaulle, creient haver recuperat una tradició pròpia del lloc i guanyat un petit espai de llibertat. Contemplant la retransmissió en directe, en un dels primers televisors, de la boda de Fabiola de Mora i d’Aragó amb el rei dels belgues, o els resultats de les eleccions presidencials americanes, somniaven un canvi que generacionalment ja tocava.
Realment però, el que més canviava, i força ràpidament, era el paisatge. A les acaballes de 1960 havien començat a enlairar-se els primers blocs del Poblat Roca i havien desaparegut  tots els plàtans gegants de la carretera de Santa Creu de Calafell i molts dels garrofers del carrer Doctor Reig. Els udols de les sirenes fabrils començaven a eixordar, minvant el so de les campanes. 
Vetaquí, doncs, que un matí del ja començat any 1961, a la porta de la fàbrica Roca i al pont de la carretera sobre la riera de Sant Llorenç que fa de partió entre els municipis de Viladecans i Gavà, aparegueren escampades un tou d’octavetes del PSUC denunciant la congelació salarial i exigint Amnistia.  Dies abans havia succeït el mateix als portals de La Seda del Prat. Dies després n’apareixien també a la cantonada del carrer Sant Josep amb la Carretera Vella de Gavà i, ai mare!, fins i tot, havien acabat voleiant pel jardinet de la rectoria i les escales de l’església parroquial de Sant Joan, abans de la matinera missa de set. 
RESULTANDO PRIMERO. –Que observándose desde principios de año en curso que en la vecina localidad de Viladecans y en lugares próximos a centros de trabajo de sus alrededores, habían aparecido octavillas y escritos subversivos que denotaban la reaparición de un brote o grupo de individuos relacionados con el Partido Socialista Unificado de Cataluña, se verificaron por la Policía Gubernativa las pertinentes investigaciones para identificar y descubrir a los autores de aquellas actividades políticas clandestinas. 
Consequència: el tres de maig, de bon matí, diversos vehicles negres vénen a Viladecans. Es feien notar perquè en tot el poble no hi havia més d’una dotzena de cotxes al carrer. Cada un d’ells s’atura a un portal diferent. Del seu interior en baixen dos homes amb gabardina i mans a la butxaca. Un d’ells fa anar el picaporta. 
La porta del carrer Major 55, l’obre una nena d’onze anys.
– Hola guapa. ¿Está tu padre?
–Está durmiendo. Hace poco que acaba de llegar de la Roca.
–¿Le puedes decir a tu mamá que salga?...
–Buenos días señora, somos de la policía. Que su marido se levante.
Minuts després de la identificació de tots els presents, comença un minuciós escorcoll de tots els racons, mobiliari, atuells i vestimenta cercant qualsevol cosa.
Al carrer Doctor Creixell,  de semblant manera:
–Buenos días, ¿su marido es Antonio Clemente…? ¿Está en casa?
–Lo es, sí, pero no está.  Está trabajando. En la Dubler… la fàbrica de Sant Boi.
Al 64 de l’avenida del Generalísimo, avui Generalitat, el mateix:
–¿Es usted el señor Juan Masgrau?
–Sí. Ho sóc. Què voldrien...?  Què passa…?
–Venimos con orden de registro. Prepárese, porque deberá acompañarnos a Jefatura. 
Una hora i mitja després a la fábrica del Fonollar un encarregat diu al seu subordinat:
–Antonio, sube a oficinas, alguien te reclama urgentemente.
–Ustedes dirán… ¿qué ha pasado…? ¿qué ocurre?
–Somos de la policía. Si usted es Antonio Clemente debe acompañarnos a Barcelona.
Introduït a dins d’un cotxe, hi troba els seus germans.
–Pero... Pepe!, Manolo!! ¿qué pasa aquí…?!,  ¿a dónde nos llevan…?!!
–A callar !!!,  o empiezo a repartir ahora mismo…!! 
Així doncs, de mica en mica, desfilen per la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana les següents persones de Viladecans:
  • Silvestre Báez Rondón, 27 anys,  treballador de La Seda.
  • Andrés Barroso Olid,  34 anys,  de Roca.
  • Antonio Clemente Martínez,  29 anys, de Dubler.
  • Manolo Clemente Martínez,  33 anys,  minusvàlid sense feina.
  • Pepe Clemente Martínez,   37 anys,  de Roca.
  • Antonio Garrido Moreno,  28 anys,  de La Seda.
  • Manuel Linares Rísquez (Zinoviev), 39 anys, jornaler del camp.
  • Joan Masgrau Marcet,  48 anys, comerciant.

I, de fora :
  • Felipe Cruz Martínez, 39 anys, de l’Hospitalet, lampista.
  • Josep Ramos Llas,   35 anys,  del Prat de Llobregat,  de La Seda.
  • Adrián Real del Moral,   32 anys,  de Barcelona,  obrer tèxtil.
  • Jose Vela Teruel,   35 anys,  de Gavà,  treballador de La Seda.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Amic-UGT de Catalunya


L’Associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC-UGT) és una entitat sense afany de lucre que treballa per la integració sociolaboral de les persones immigrades a Catalunya. Nascuda el 1993, al si del sindicat Unió General de Treballadors de Catalunya (UGT de Catalunya), des del començament l’associació es va marcar com a principal objectiu treballar en totes les línies que fos necessari per aconseguir una plena integració de la població immigrant, i adoptar aquestes actuacions a les necessitats variants de la societat.
Totes les seves actuacions es duen a terme amb la perspectiva de seguir contribuint a la construcció d’una societat cada vegada més plural, en la qual es respectin les diferències individuals i culturals, en el marc dels valors democràtics i amb una sensibilitat especial pel respecte als drets dels treballadors.
Divuit anys de feina han convertit AMIC en un dels actors principals a Catalunya en matèria d’immigració. No es tracta, doncs, d’una associació que es limita a donar una sèrie de serveis (assessorament jurídic en estran-geria, orientació sociolaboral-formatiu, homologació d’estudis, entre d’altres) sinó que s’ha consolidat com a actor principal en el disseny de la política global, transversal i integral, adreçada a gestionar el fenomen de la immigració, ja sigui mitjançant el treball directe amb la població immigrant com a través de la participació en el debat social i polític. 
Aquesta tasca desenvolupada ha sigut possible gràcies a l’aposta pel treball en xarxa amb administracions, sindicats, entitats de diferent naturalesa i, molt especialment, amb el col·lectiu immigrant, que centra l’activitat de l’associació.
Els projectes i serveis 
AMIC-UGT té 50 oficines arreu de Catalunya que són els punts on desenvolupa la seva activitat d’atenció i contacte amb la població immigrada. El servei bàsic, comú i central a les oficines és l’atenció i l’assessorament jurídic en temes d’estrangeria. Tenir residència legal a l’Estat espanyol constitueix un element clau per a la integració social i laboral de les persones immigrades. La complexitat i varietat jurídica de l’estatus legal dels estrangers i estrangeres fa necessari desenvolupar aquest servei de qualitat que dóna assessorament i suport per iniciar i/o mantenir la condició de resident legal als usuaris i usuàries d’AMIC.
A Viladecans, concretament el servei d’AMIC dóna suport i assessorament individualitzat de qualitat en tot allò relacionat amb l’estatus legal d’estranger o estrangera, en temes com ara: les renovacions o modificacions de targetes de residència i residència i treball, el reagrupament familiar, l’autorització per l’arrelament, l’adquisició de la nacionalitat espanyola, les autoritzacions inicials, consultes de caire civil relacionades amb la condició de persona estrangera.
A més de la informació i l’assessorament, es dóna suport a la tramitació de tots aquells expedients administratius que, atenent a les circumstàncies concretes de cada cas i sempre que la normativa específica ho permeti, siguin per a la consecució o el manteniment de la situació legal de l’interessat o interessada i, si escau, de la seva família. En general, la tramitació, la recollida de documentació necessària, repassar-la, fer el seguiment de l’expedient, interposar recursos contra actes de tràmit i, si escau, contra l’acte de resolució de l’expedient fins a esgotar la via administrativa. 
A la pàgina web d’aquesta associació podràs trobar més informació sobre les seves activitats així com materials de suport i orientació per a les persones immigrades: www.associacioamic.cat

Alcedo atthis-Blauet.


Viladecans, Remolar-Filipines 04/agost/2011

És el més acolorit d’entre els ocells aquàtics, nidifica en forats excavats en talussos terrosos vora l’aigua i és força sensible a l’estat dels corrents fluvials i masses d’aigua. S’alimenta fonamentalment de peixos i alevins. 
El seu aspecte és rodanxó rematat per un bec extraordinàriament llarg i punxegut, amb ales arrodonides i cua molt curta.
La seua morfologia aerodinàmica està especialment capacitada per a penetrar rabent a l’aigua des d’una certa altura per tal de caure de forma precisa sobre els peixos.
Vola a baixa altura sobre les aigües, ràpid i rectilini, amb rapidíssims batecs d’ales.
Font: Viquipèdia.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Quan un vall no és una vall

Penúltima entrega d’aquest recull de paraules que abans fèiem servir molt a Viladecans i ara cada cop fem servir menys. La primera d’avui és vall, en masculí, que vol dir una cosa diferent que en femení.
Vall. Una vall, tothom ho sap, és una extensió de terreny pla entre muntanyes, com la Vall d’Aran, o la Vall del Gos de Sant Climent, el Canis Vallis del qual ara celebrem el mil·lenari. Però un vall no és una vall: és tota una altra cosa. És una rasa, un canal estret, per on fer passar l’aigua entre els camps per poder regar. Els nostres camps, de Viladecans i de tot el delta, estan recorreguts per aquests valls. El curiós és que, si un mira els diccionaris, la definició de vall en masculí és d’un fossat que serveix com a fortificació, o d’una rasa feta per plantar o per posar-hi fems. No consta l’ús que aquí fem d’aquesta paraula. (O potser se l’han saltat a l’hora d’imprimir: al Diccionari Català Valencià Balear, veureu que a la paraula “vall” en masculí posa una definició número 1 i després una definició número 3, i no hi ha la 2, que potser era la nostra…).
Corredora. És l’altre element indispensable del nostra sistema de rec. És una sèquia, un canal ample que porta l’aigua que després es distribuirà a través dels valls. La xarxa de corredores i valls dels nostres camps és, certament, una gran obra que mereix admiració.
Cossi. És un recipient gran, de forma troncocònica invertida, que abans es feia sobretot de fusta i després va ser de metall, que servia per rentar-hi la roba, o per guardar-la abans de rentar, o per recollir-la després, un cop neta. Ara, per rentar, afortunadament ja hi ha les màquines corresponents. Però per posar la roba, encara s’utiliza el cossi, encara que sigui de plàstic.
Bassa. La paraula “bassa”, a Viladecans, fa uns anys, volia dir el que, segons una de les definicions del Diccionari Català Valencià Balear, es descriu així: “Matèries fecals semilíquides que s’empren per adobar la terra”. A les cases pageses, el “carro de la bassa” servia per recollir aquestes matèries dels pous morts i d’altres llocs i portar-les als camps com a adob. Ara, aquest sentit de la paraula està en total desús, però encara perviu en alguna expressió com ara “llençar a la bassa”, que equival a “llençar a les escombraries”.
Pedrís. El sentit més comú d’aquesta paraula és el de seient de pedra. Però l’ús més comú a Viladecans, fa anys, era el de la pedra que formava la part inferior d’un portal, i en el qual, sobretot els nens i nenes, ens hi assèiem. Ara, d’aquesta mena de pedrissos de pedra en queden pocs. Però de totxo o altres materials, sí. En tot cas, la paraula és molt maca i no s’hauria de perdre.
Guarnir (pronunciat “gornir”). A part del seu sentit més comú de posar guarniments, aquesta paraula té un sentit, que també està recollit als diccionaris, de caire irònic, que significa fer un  disbarat, desgavellar una cosa. Exemples: “No sé pas que van gornir aquella colla!”. “Però què has gornit aquí?”.
Tanmateix. L’ús d’aquesta paraula en els seus diversos sentits és ben peculiar. Ho intentaré explicar. Fa anys, a Viladecans, aquesta paraula (pronunciada sense “n”, és a dir: “tà-mateix”) era d’ús força habitual, i tenia el significat de “de totes maneres”. Exemples: “No t’hi amoïnis. Tà-mateix, no hi ha res a fer!”. “No fa gaire bon dia. Però tà-mateix hi anirem”. També podia tenir un sentit semblant a “realment”: “Tà-mateix et cases amb el Toni?”. Però a poc a poc la paraula va anar perdent ús. Però en canvi, s’ha recuperat, en el llenguatge culte, la paraula “tanmateix”, pronunciada amb totes les lletres, per significar “no obstant”. Per exemple: “Ell va dir que sí. Però tanmateix, tots sabíem que era mentida”. Estaria bé no perdre el nostre “tanmateix”, pronunciat “tà-mateix”, i amb el sentit que tenia abans. De fet, tots dos sentits, l’antic i el culte, i les seves dues pronúncies, estan recollits als diccionaris. Josep Lligadas
Un vall a Can Seguí

La corredora dels Llanassos

divendres, 7 d’octubre del 2011

Una duda razonada


Estaba leyendo sobre las vicisitudes de un sindicalista cuando su lucha estaba en contra de las leyes vigentes. Inmediatamente me vinieron recuerdos de tantas situaciones similares...
Aunque nací en el 61 apenas viví una pequeña fracción de lo que cuentan mis mayores. A mi propio abuelo le trataron de dar el “paseillo” ambos bandos por hacer teatro catalán en San Ramón Nonato, en L’Hospitalet de Llobregat.
Me parece irónico que en estos momentos de supuesta libertad, nadie parece luchar por injusticias mayores que los despidos de una fábrica, aunque no es poco.
Ahora, los que dicen representarnos se vuelven intocables cada vez más y más, promulgando leyes que les benefician y protegen ahora que alguien podría decir “basta ya”.
Los que deberían salvaguardar el bien común se aferran a los puestos de poder de la manera más indecorosa, con sueldos que cortan el hipo incluso con aumentos en tiempo de recesión.
Muchos de los políticos tienen otros ingresos que no pueden ser compatibles con un 100% de dedicación a la labor pública. No está bien que hagan otras cosas dejando de hacer su deber.
Se acabaron los héroes que salvaban la patria. El pueblo parece ajeno y no se aprecia un voto que indique lo que después se oye por las calles.
¿Qué dirían los que dieron sus vidas por una libertad corrompida como la que vivimos y de una sociedad que parece haber olvidado lo que costó?
Me pregunto si nos merecemos algo mejor, y me lo pregunto, porque tenemos lo que votamos y a estos los ha votado el pueblo.
 ¿Esto es lo que queremos o no sabemos votar?
David Rebollo

dijous, 6 d’octubre del 2011

El racó de la lectura: El club dels optimistes incorregibles & Olor de colònia



Aquest estiu m’he saltat una norma fonamental de la desconnexió, endinsar-me en novel·les de lectura fàcil i refrescant –un bon exemple d’això són determinat tipus de novel·les d’intriga. Com que fa uns mesos vaig passar una fase de necessitat de lectura lleugera, sembla ser que en arribar l’estiu m’he vist amb cor d’una lectura més sòlida, però molt gratificant.
És per això que us vull recomanar els títols “El club dels optimistes incorregibles”, de J.M. Guenassia, i “Olor de Colònia”, de Sílvia Alcàntara.
Casualment les dues obres estan ubicades a cavall dels anys 1950 i 1960, però en dos contextos molt diferents. El primer està ambientat al París dels exiliats de l’antiga Unió Soviètica, mentre que el segon relata la història d’una colònia tèxtil de l’entorn del Llobregat, de manera que els paral·lelismes amb l’entorn de la meravellosa Colònia Güell per a mi foren inevitables. 
Tots dos autors descriuen uns personatges molt humans, amb fal·libilitats, misèries i pors. Ara bé, molts d’aquests personatges em resulten alhora molt forts, ja que aconsegueixen tirar endavant, a pesar de tot allò que els ha tocat viure. 
El poder de la pressió social i els secrets, són peces clau d’unes històries que t’absorbeixen i t’endinsen en temps passats, però on allò que expliquen resulta prou coetani. Una pressió social i uns secrets que també són fruit dels temps que els ha tocat viure, ja que estan mancants d’eines emocionals que els permetin fer front als esdeveniments de cap altra manera. 
Així doncs, si no sabeu què llegir durant aquesta tardor que estem a punt d’encetar, ja teniu dos títols a valorar dins les vostres opcions. Si finalment us decidiu per la seva lectura, ja em fareu saber si n’heu gaudit tant com jo. 
Bàrbara Lligadas

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El desarrelament de les botigues amb imatge corporativa


Aquest any he tingut novament el privilegi de col·laborar amb la gent del Mamut a l’hora de preparar la Festa Major.
Una de les tasques que ens vam proposar va ser omplir els comerços de Viladecans de mocadors del Mamut perquè els posessin a l’aparador, per crear ambient de Festa Major.  En vam repartir prop de 600. És una forma senzilla d’engalanar la ciutat, ja que els carrers no es guarneixen. El mocador és petit i flexible, no es menja l’aparador i en canvi pot connectar-lo fàcilment amb la Festa. A cada botiga, els en regalàvem un, a excepció dels “Mamutaires d’honor”, els comerços i entitats que ens havien ajudat amb el finançament de la festa. A ells els tocaven 25 mocadors per repartir entre els seus clients.
Vam dividir la ciutat en tretze zones i ens les vam distribuir. A mi em va tocar, entre d’altres botigues del barri de Sant Jordi i de Sales, el centre comercial Vilamarina. M’hi vaig passar una tarda, que va resultar ben entretinguda, perquè a la gent li fa gràcia que li portis el mocador. Les parades del mercat, per exemple, et reben amb entusiasme. I també és interessant adonar-se de com alguns comerços no saben ben bé ni què és una Festa Major ni què s’hi celebra. I no només els comerços amb personal d’origen estranger, també botigues d’aquí. Molts botiguers desconeixen força la ciutat on treballen. Certament seria una bona iniciativa de l’Ajuntament ajudar-los a fer-se-la seva. I estic segura que tant clients com comerciants hi sortirien guanyant. En general es mostren interessats, jo no he percebut cap rebuig, ben al contrari.
L’únic rebuig amb què m’he trobat ha estat a les botigues de Vilamarina.
Al centre comercial, hi ha botigues de tota mena, però són majoria les botigues “de disseny” de grans cadenes. Amb les botigues petites no vaig tenir cap problema. Però amb les grans em vaig trobar que no volen acollir cap publicitat (no era pas el nostre cas, no veníem pas res!) ni trencar la imatge corporativa, per tant la majoria de grans marques em van donar carabasses. Amb educació, això sí. Alguns em van suggerir la possibilitat d’anar a parlar amb la gerència del centre. Potser l’any vinent ens ho plantegem.
Però a mi em fa pensar el fet que totes aquestes botigues vulguin mantenir-se tan impermeables a l’entorn on treballen. Francament, no m’ha agradat gens. En el seu moment els vam demanar suport econòmic per al Mamut i no el vam obtenir. Pot ser comprensible per la crisi. Però la crisi també afecta molts petits comerços que sí que s’han prestat a col·laborar, potser perquè se senten seva la ciutat. 
Ara només demanàvem que s’afegissin a la festa posant quatre dies un mocador a l’aparador o en algun lloc visible. Ja sé que no és un mocador de seda o d’un dissenyador de moda, però encara és prou digne. 
Els grans comerços ens van enviant missatges sense parar i ens volen configurar com a clients, però en canvi no volen saber res de nosaltres que no tingui a veure amb el seu negoci. 
Conec bé la importància d’una imatge corporativa i m’imagino que al darrere de cada gran aparador deuen haver-hi molts tècnics. Però la vida és una altra cosa. Em sembla.
Mercè Solé

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Turismo de calidad barato, es posible


Mi familia fue de aquellas que en los 70 vino a Catalunya en busca de una vida familiar más próspera, y de vacaciones, al pueblo. Teníamos a mi abuelo como jefe de mantenimiento del hotel y mi abuela como recepcionista complaciente y servicial con los clientes porque como buena gerente siempre quería que volviéramos a hospedarnos en su casa. La ocupación era del 140% entre primos, tíos, padres... familia diversa. No eran vacaciones de monumentos ni ciudades pero eran culturales por sus fiestas y las cuadrillas de chicos y chicas en bicicleta ofrecían el mejor turismo de ocio para un niño adolescente. Igual a mis padres les hubiera gustado pagarme unas vacaciones de intercambio para aprender inglés pero no existía la posibilidad y tampoco eran unas vacaciones de “derecho universal” aunque a mí ya me fue bien porque mi pueblo me permitió descubrir mundo y crecer.
Pienso que igual no es del todo normal que un currito se vaya de turismo de calidad a Cancún después de haberse hipotecado a 35 años, comprado los muebles y cambiado el coche. Muy normal no es que tengamos que ver la Torre Veneciana de París York para sentirnos parte de este planeta porque se acaba valorando más a una persona por la gran cantidad de kilómetros que le ha hecho a su coche nuevo y es por eso que creo, que igual se ha desvirtuado la manera de hacer turismo y de conocer mundo. Igual hemos de parar y reflexionar sobre qué entendemos por turismo de calidad para no acabar marchándonos de vacaciones huyendo de nuestro mundo con la intención de conocer otro mejor.
Yo entiendo por turismo de calidad aquel que la persona programa conjuntamente con sus compañeros de viaje y les permite poder compartir lo mucho o poco que tienen en visitar lo que no conocen y con la gente que quieren. Creo que si las personas no compartimos nuestras ilusiones y programamos nuestros viajes, o nuestra vida, no pensando en lo que queremos o en lo que nos gusta, es muy fácil optar por el turismo de borrachera y aislarse de lo bello que es el mundo y pasar de conocer la gente que vive en él. Por ello me uno a la campaña “Turismo de calidad barato, es posible” porque mi abuela siempre decía: “El dinero tendría que ser como los ajos. Que al año ya no sirvieran. Si el dinero fuera como los ajos la gran mayoría de los problemas que tenemos no existirían”. Mi abuela no hizo turismo, no conocía mundo pero era una persona de mundo.
José Antonio Monteagudo