Òmnium cultural a Viladecans

Òmnium Cultural a Viladecans hi és present gairebé des de fa 50 anys, quan unes viladecanenques i viladecanecs es van fer socis d’Òmnium Cultural, una entitat que ha complert 50 anys enguany. Però no ha estat fins que Òmnium ha impulsat el projecte de presència territorial que ha fet possible, el passat 1 de juny del 2011, la creació del grup local a Viladecans.

Nascuda a iniciativa d’un grup de socis i persones que van organitzar la prèvia de la Festa de les Lletres Catalanes que es va celebrar el desembre del 2010 a l’Àtrium Viladecans. Des dels inicis ha estat una eina de promoció cultural a la ciutat, amb dos clars objectius: 

Per un costat, visualitzar la llengua, la cultura, i el país (camps d’acció de l’entitat) a la nostra ciutat i al Baix Llobregat, i per l’altre, reforçar i donar suport a les iniciatives locals que treballin per la cultura catalana a Viladecans.

Des de fa més d’un any hem donat suport a la benvinguda de la flama del Canigó per Sant Joan, organitzant una concentració a la plaça de la vila en defensa del model d’immersió lingüística als centres educatius, hem donat suport al Correllengua 2011, i hem estat presents a la plaça de la vila amb el Tió de Nadal obsequiant llibres a la mainada i per Sant Jordi obsequiant revistes de Cavall Fort, a tots els nois i noies que s’acostaven al nostre estand.

A més, hem organitzat el primer cicle de primavera, “Els dijous d’Òmnium”,  amb tres propostes culturals: 

el mes de març: conferència al voltant de l’altra història de Catalunya a càrrec de Victor Cucurull Miralles, historiador.

el mes d’abril: un audiovisual-documental i posterior xerrada a càrrec de  Jordi Llorens i Estapé, fotògraf a Etiòpia.

el proper dijous dia 24 de maig: xerrada i projecció de tràilers de la pel·lícula “Pa negre” amb la seva productora, Isona Passola, guionista i directora de cinema, guardonada recentment amb la creu de Sant Jordi, coneguda per haver dirigit el documental “Catalunya-Espanya” (2009) i, molt especialment per haver produït al costat del director mallorquí Agustí Villaronga, la pel·lícula catalana amb més ressò de la història; adaptació de la novel·la homònima d’Emili Teixidor.

Pel·lícula avalada per 13 premis Gaudí, 9 premis Goya (entre els quals a la millor pel·lícula), i haver estat el film preseleccionat per l’acadèmia de cinema als premis Òscars.

Us volem anticipar que estem organitzant la presentació, per part de Jordi Pujol, del tercer volum de les seves memòries, en col·laboració amb la llibreria “Els Nou Rals”. 

Volem manifestar-vos la nostra il·lusió i força per a continuar la nostra tasca d’estendre la cultura, la llengua i el país per tots els racons de la nostra ciutat.

Podeu participar del nostre projecte cada primer dijous de mes, a les 8 del vespre, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.

Més informació a la web de l’associació www.omnium.cat
I per contactar amb nosaltres viladecans@omnium.cat
Per fer-te soci a
https://segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_soci.html

Camallarga (Himantopus himantopus)

Foto: Eio Ramon

Esvelt i d’aspecte fràgil, és nombrós per totes les zones humides dels Països Catalans. Fa uns 37 cm de llargària. Es nodreix amb cucs, mol.luscs i insectes. Quan vola, les potes roses sobresurten uns 18 cm darrera la cua. El damunt és negre amb el dessota d’un blanc resplendent. Les negres ales són estretes, punxegudes i triangulars. Després de la còpula romanen uns segons fregant-se el bec... com si es fessin petons. 

Font: Viquipèdia.

El mamut a la Fira

Em va fer il·lusió. Primer em van posar al cartell,  anunciant la mostra d’entitats, amb “new look” rejovenit i celles fashion, això sí. Vaig quedar afavorit i tunejat. I vaig veure que les entitats se sentien còmodes amb la meva presència i que m’acceptaven com un col·lega més.

Després em van convidar a fer una cercavila dissabte al vespre pel mig de la Fira. Era una cercavila amb totes les entitats, vestides de gala, perquè la gent ens veiés i tingués ganes d’associar-se, que no fa mal, tot al contrari. Nois, noies, hi ha molts motius i molts pretextos per associar-nos: per aprendre, per escriure, o pintar, o fer puntes, o ballar... o reivindicar, o ajudar, o fer-nos veure, o passar-nos-ho bé, però no està de moda. Estic per escriure al Pep Guardiola, a veure si a més de llevar-nos d’hora, que és un pal, ens recomana participar en la vida ciutadana que és una bona manera de conviure. Em van acompanyar, doncs, unes quantes entitats i el grup Tum-Tum-Prat, que és una canya. Òstres, com es movia la gent! Vam acabar amb una ballada col·lectiva de Patatuf, el ball nacional de Viladecans, amb els grallers i gralleres.

I vaig estar present a la meva paradeta de la Mostra, deixant-me veure i tocar per la canalla. Em fonc quan veig arribar els més petitons amb aquella cara... ai, que tendre que sóc... Vaig descobrir que per a molts nens ja sóc la seva mascota. 

També vaig aprofitar per presentar un àlbum que espero que us agradarà: són dibuixos dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Cal pintar-los... i saber quins són. El quadern, que es ven a cinc eurets (bé m’he de guanyar la vida, que jo menjo molt!) el podreu trobar a la llibreria Els Nou Rals. Per cert, parlant de menjar, vaig tastar la Paella Solidària: boníssima! Això sí, no em va tocar el pernil que rifaven. L’any vinent ho tornarem a provar.

En fi, han estat uns dies de molta, molta animació. La crisi no podrà amb mi ni, molt menys, amb la gent de Viladecans.

El Mamut

Solidança, a la deixalleria de Viladecans

Ara farà un any que l’empresa d’inserció “Solidança Treball” gestiona la Deixalleria de Viladecans. Per això pot ser d’interès saber què fa aquesta empresa i quina orientació té. I quins són els seus objectius principals. De fet Solidança Treball, que ha firmat un conveni amb l’Ajuntament, està a dins d’una entitat que li dóna suport: l’Associació Solidança, creada a Sant Joan Despí el juny del 1997, ara fa exactament 15 anys.

Als anys vuitanta i noranta es van anar creant diverses entitats d’economia social, per tal de donar resposta a la greu crisi industrial que va patir el Baix Llobregat. Una resposta petita, és clar, però que va donar impuls a moltes iniciatives que s’han consolidat i que han pogut formar una bona xarxa –per exemple, “Roba Amiga”–, tot especialitzant-se en el camp de la recuperació.

Aquest és el cas de Solidança. Situada l’entitat a l’antiga Fàbrica del Cartró de Sant Joan Despí, ha aconseguit fer una bona gestió de més de mil tones de roba a l’any i entrar en el camp de la gestió de deixalleries. Al mateix recinte de Sant Joan Despí hi tenim una àmplia botiga on es poden trobar mobles, llibres, electrodomèstics, antigalles... i molta roba ben classificada i a punt de fer servir. Entre recollides de material, triatge, taller de reparació de contenidors “Roba Amiga”, reparació d’electrodomèstics i les mateixes deixalleries ja podem comptar amb més de cinquanta treballadors.

La inserció sociolaboral és l’eix important del nostre projecte. Volem que les energies principals vagin encaminades a fer possible la incorporació al mercat laboral d’algunes persones que, per motius diversos, n’han quedat al marge. Per això comptem amb personal especialitzat en tasques d’inserció i formació, a través de les mateixes activitats: tria de la roba, planxisteria, venda i comercialització... Alguns joves que vénen de Centres Especials de Formació han trobat en alguns d’aquests tallers una bona sortida formativa i professional.

Però a més, hem fet un treball considerable per a mantenir i conservar el recinte patrimonial de Can Cartró, per tal que en els propers anys, pugui esdevenir un espai cultural com a mostra d’una indústria que, a través d’un ramal del Canal de la Infanta i el Salt de l’Erasme, va donar feina a treballadors que feien tres torns, i color a les indianes que també s’hi havien fabricat.

Avui dóna feina a un col·lectiu ben nombrós i té empenta per obrir-se a nous reptes.

El dia 20 de maig farem la quinzena jornada de Portes Obertes. Hi esteu tots convidats.

Josep Maria Fisa

Que plourà, avui?

Que plourà, avui? és el títol del nou llibre de Jordi Mazon, on l’autor ens dóna les claus i el duro per entendre el temps atmosfèric. Jordi Mazon ens descobreix el món de la meteorologia, alhora que ens denuncia la perversió del llenguatge radiotelevisiu que confon condicions atmosfèriques amb climatologia, que sovint ens dóna informació, però ens nega el coneixement. 

El llibre combina el rigor amb una amenitat treballada des de l’exemple, on pot sortir el gos petit, blanc i pelut de la seva tieta Paquita per explicar-nos la gota freda, o confessar que els seus íntims el consideren un torracollons per donar peu a explicar-nos el vent de marinada i la força de Coriolis. Ens dóna explicacions plausibles dels blocs de gel que fa uns anys queien del cel. Ens recorda que els fenòmens atmosfèrics han canviat no només el paisatge sinó la nostra història. Malgrat que Felip II va dir que “Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos” la història de l’home ha estat la de conviure amb els elements, lluitar, i normalment perdre.

De fet el temps atmosfèric i la meteorologia formen part directa del centre de les nostres vides, del nostre llenguatge (“Plourà aquest cap de setmana?”), de les dites, que rimen gairebé sempre com els vells anuncis. Són paraules senzilles per a veritats científicament complexes. En abril, lluvias mil o pájaros mil. A mi m’agrada molt el que m’ha ensenyat el meu pare: “Marzo ventoso, abril lluvioso, sacan a mayo florido y hermoso”, o aquell altre que em van ensenyar els pagesos empordanesos: “Cel rogent, pluja o vent”

Ens parla de l’atmosfera com una de les principals culpables de la vida al nostre planeta, i de sobte entenem que l’efecte papallona, allò de que l’aleteig d’una papallona a Pequín pot causar una tempesta a Nova York, és més que una frase aparent, perquè el vent, l’aire que es mou de temperatura a temperatura, és la mare de quasi totes les batalles que es fan i es desfan en la natura, és la palanca que mou el món. Ens descobrirà que les cèl·lules no són només aquelles unitats bàsiques dels éssers vius que s’assemblen als ous de gallina, sinó que també són cicles d’aire tancat batejats amb noms anglesos.

Podem aprendre a conèixer els núvols pel seu nom i a saber-ho tot dels seus enemics, els anticiciclons, veritables màquines exterminadores de núvols, siguin del color que siguin. Però sobretot recomano Que plourà, avui?, perquè sense alçar la veu, és tot un exercici de pedagogia ambiental.

L’atmosfera, més concretament la troposfera, seu vitalícia dels fenòmens atmosfèrics, és la mano que mece nuestra cuna, el pájaro que da cuerda a nuestro mundo, és un sistema en contacte i relació permanent amb nosaltres, amb l’aigua, el sol, les plantes, amb l’erosió, amb la vida dels éssers vius i de les nostres pedres. Ens afecta el que fa el temps atmosfèric, però també li afecta el que fem nosaltres.

Formem part del món i el món forma part de nosaltres. No estem sols i ni som ni serem mai els reis del mambo. Depenem del que passa. I una part del que passa depèn de nosaltres. No és un exercici d’humilitat per quedar bé. Quan Jordi Mazon parla de la interconnexió entre els éssers vius i l’ecosistema que compartim amb l’aire, el sol, el vent i les pluges no ho fa des del voluntarisme hippie o ecologista, sinó des de l’objectivitat de veritats científiques, de verdades como puños que no hem incorporat encara a les nostres certeses. Que plourà, avui? ens dóna respostes, però també fa preguntes. Fer-nos les preguntes és la manera de començar a trobar les respostes, no de la pluja d’avui, sinó del futur de l’endemà. 

José Luis Atienza

Wilaya

El 4 de mayo se estrena en cines la película “Wilaya” y con ella queremos unirnos a la labor de comunicar la situación actual del conflicto del Sahara Occidental con el que los españoles tenemos una deuda moral desde el año 1975. 

“Wilaya” es una sencilla y bella historia sobre dos hermanas que se reencuentran en los campamentos saharauis. Nos cuenta cómo es la vida allí a través de Fatimetu (Nadhira Mohamed), una española de origen saharaui que se ve obligada a regresar a los campamentos tras la muerte de su madre. 

Fátima encontrará el “amor” de Said. Pero por encima de todo se encontrará con su hermana Hayat (Memona Mohamed), un ejemplo de superación que nos demuestra que si se quiere se puede salir adelante incluso en circunstancias tan adversas, casi una metáfora de lo que pasa en los campamentos donde parece que se ha instalado la idea de que ya no se puede hacer nada y es mejor vivir dejándose llevar por las circunstancias. 

Memona Mohamed obtuvo el Premio a la Mejor Actriz por “Wilaya” en la pasada edición del Festival de Abu Dhabi.

Rosa Mercader

Que el tren no passi de llarg!

El passat 2 de maig, en seu parlamentària, es va aprovar una proposta de resolució que compromet al Govern de la Generalitat a estudiar la millora de la freqüència de pas a l’estació de RENFE de Viladecans. Aquest compromís ha estat possible gràcies a la iniciativa de la gent d’Esquerra d’aquesta ciutat, que vàrem presentar aquesta iniciativa al Parlament, recollint la inquietud històrica de la població viladecanenca.
Aquesta fita assolida, demostra que tot i no tenir representació a l’Ajuntament de Viladecans, podem i fem molta feina per a la nostra ciutat, ja que el compromís amb la ciutadania va més enllà de disposar o no d’un seient al Ple municipal.
Així doncs, el Govern format per la gent de CiU haurà d’estudiar la manera de millorar el servei de trens a la nostra ciutat, fins que les dues estacions soterrades que s’han de construir a Viladecans siguin una realitat. Aquest projecte de noves estacions fa anys que s’endarrereix, mentre que la necessitat de la gent que ha de desplaçar-se diàriament per a estudiar o treballar s’agreuja amb el pas del temps. És per això que nosaltres hem demanat aquest compromís, perquè mentre el nou projecte no sigui realitat, com a mínim hi hagi més oportunitats de servei que satisfacin millor la demanda existent.
Ara toca pressionar per fer complir la paraula a l’executiu de CiU.

Bàrbara Lligadas

Eurovegas

Des que al mes de febrer va sortir a la llum pública que el govern de la Generalitat estava negociant amb Las Vegas Sands Corporation per tal d’acollir el complex que aquesta empresa vol construir a l’estat espanyol, i que entrava en competència amb Madrid per aconseguir aquesta inversió, les informacions no han parat d’evolucionar. Són informacions que surten entre silencis i mitges veritats, i moltes vegades forçades pels passos que van fent a Madrid. No repetiré ara tot el que ha anat sortint a la premsa sobre el tema, ara bé, intentaré discernir algunes qüestions.

Per començar, les negociacions van de debò. No estem davant de cap maniobra de distracció per aconseguir que Las Vegas vagi a Madrid i aquí ens quedem alguna altra cosa. No és així. La Generalitat està fent passos molt seriosos per aconseguir el complex. Això vol dir que si les persones que vivim en aquest territori o les que viuen a Barcelona, creuen que aquest projecte no convé, cal que ens posem a treballar ja, i sense descans. En aquest sentit la Plataforma està fent una magnífica feina. Però no es pot defallir, perquè quan el senyor Adelson decideixi si li interessa o no el nostre territori, ja no hi haurà marxa enrere.

En segon lloc, l’única opció que el Sr. Adelson contempla, si és que això ha de venir, és el Delta del Llobregat. La Generalitat li va oferir al principi de les negociacions fins a deu localitzacions diferents, però l’única que interessa a la corporació, és aquesta. Per tant, tampoc cal perdre el temps pensant en les alternatives.

El paper dels Ajuntaments durant els mesos que fa que això es va publicar ha estat, com a mínim, llastimós. Només l’alcalde del Prat s’ha pronunciat clarament i diàfanament sobre la qüestió, en una intervenció al ple municipal. Els altres alcaldes s’han excusat en la manca d’informació i en el miratge dels llocs de treball.  Com pot ser aquest silenci? Doncs no cal ser Sherlock Holmes per veure quin paper està jugant amb tot això el partit dels alcaldes d’aquests pobles. Ja han mostrat la seva posició, favorable a que el projecte es faci al Baix Llobregat, en seu parlamentària.

Finalment, el territori. Als anys 30, el govern de la república va encarregar la redació d’un pla urbanístic de Barcelona, el van anomenar Regional Planning. Ja llavors, el redactor, Rubió i Tudorí, va posar de manifest la importància com a proveïdora d’aliments d’aquesta zona, per a la ciutat de Barcelona, i es va plantejar la necessitat de deixar-la lliure de la urbanització. Als anys seixanta, els redactors dels Plans Directors, també van plantejar la necessitat de no ocupar el Delta del Llobregat, llavors però, per a mantenir l’equilibri d’aquesta àrea i evitar un continu urbanitzat a tot el litoral català. Després va venir el Pla General Metropolità, que també va deixar lliure aquest àmbit. Finalment l’any 2010 s’aprova, en el marc de la planificació territorial, el Pla Territorial Metropolità, que qualifica aquesta zona com a espai lliure de protecció especial pel seu valor natural i agrari. I ara ve la pregunta: si al llarg de tot el segle vint i principis del vint-i-u hem cregut que valia la pena protegir aquest espai, si ha resistit, més o menys, a la voràgine urbanitzadora dels anys 50 i 60, si ha resistit l’especulació devoradora de l’època de la bombolla immobiliària, ara ens ho carregaren? Per satisfer a quins interessos?

El Baix Llobregat produeix entre un 15 i un 20% de la producció d’horta a Catalunya. És pioner amb productes com les escarxofes, o les bledes. Ocupa més de mil persones, entre autònoms i assalariats. Guarda un patrimoni històric únic i irrepetible (masies, canals de reg i de drenatge...). Una manera de fer i una manera d’entendre que forma part de la idiosincràsia del territori. Un  dels pocs signes d’identitat de la gent del Baix Llobregat, que ara els polítics locals i els polítics autonòmics volen vendre’s. 

I si com diuen les últimes informacions aparegudes a la premsa resulta que Eurovegas ja està molt a prop de Madrid, aleshores tot tornarà a començar, perquè el meló de l’ocupació del Delta ja estarà obert. Aleshores haurem d’estar a l’aguait, perquè tenim molt a prop unes infraestructres que probablement voldran crèixer.

Si alguna cosa haurà tingut de positiu tot això és que molta gent ha descobert aquest patrimoni que tenim al costat de casa. Si el defensem amb convenciment ben segur que no s’hi atreviran. És hora de despertar consciències. Un amic meu avui ha creat un lema que tant de bo puguem enarborar molta gent: “Amb la gent del Baix Llobregat Eurovegas ha topat”.

Montse Lligadas Sorribas

La Plataforma Aturem Eurovegas considera un èxit indiscutible la jornada de mobilització que, el dissabte 21 d’abril, va organitzar contra el projecte d’Eurovegas i en defensa de l’agricultura i els espais naturals protegits al Delta del Llobregat.  L’acte va assolir els dos objectius desitjats per la Plataforma: visibilitzar l’oposició ciutadana a aquest projecte especulatiu i destructiu del territori que portaria ocupació de baixa qualitat i demostrar que, més enllà del discurs governamental, moltes persones i col·lectius rebutgen importar a casa nostra un model socioeconòmic que ha fracassat a Las Vegas. La protesta va materialitzar allò que idealment es vol aconseguir: que la població de la gran ciutat recuperi els espais agrícoles i naturals, els valori i els estimi. Perquè el territori forma part de la nostra identitat col·lectiva; és el lligam amb la nostra història. El Baix Llobregat no només és l’horta de Barcelona, també té una història agrícola molt  potent amenaçada per la immensa pressió de les infraestructures i la urbanització que ha arrasat ja, convé no oblidar-ho, més del 50 per cent del Delta. 

La Plataforma considera que alguns titulars dels mitjans de comunicació han estat clarament orientats a minimitzar el seguiment ciutadà de la protesta i la seva repercussió social. Així, alguns mitjans han parlat de 100, 200 o 300 participants a la jornada mentre que la nota d’Europa Press parlava “d’un miler de manifestants”. Una altra mostra del poc rigor informatiu ha estat la informació inexacta que la marxa “sortia de Barcelona i anava fins a Viladecans” quan, en realitat, els punts de sortida estaven distribuïts per tota la comarca. En general, des de la Plataforma venim denunciant des de fa setmanes un tractament informatiu molt parcial en relació al projecte Eurovegas de la majoria de mitjans de comunicació així com la difusió de dades falses  sense contrastar (com les desmesurades i irreals xifres de llocs de treball o l’import real de la inversió total). 

La realitat ha estat ben diferent. L’acció de protesta contra el projecte Eurovegas del 21 d’abril va comptar amb la participació activa d’unes dues mil persones. Des de 1976 no es recordava una protesta semblant al Delta del Llobregat. 

Una columna de manifestants a peu i en bicicleta va sortir de Viladecans a les 10:00h, recorrent els carrers fins a l’estació de tren. Allà es van trobar amb els manifestants arribats des de Castelldefels i Gavà i els vinguts amb tren des de Barcelona i altres punts de l’àrea metropolitana (com el Maresme), comptabilitzant en total entre 500 i 800 persones a peu. A més, un col·lectiu de ciclistes provinent de Castelldefels, de Gavà i Viladecans va formar un grup de més de 50 bicicletes que des de Viladecans es van endinsar al parc agrari per anar fins al Prat a trobar-se amb la marxa que venia de Barcelona. 

La columna ciclista principal va sortir prop de la Plaça d’Espanya de Barcelona i, amb uns 400  participants, va recórrer la Gran Via fins arribar a L’Hospitalet, on va recollir un altre grup de  manifestants en bicicleta que van desplaçar-se fins al Prat, un cop creuat el pont del Llobregat. Allà es van reunir al voltant de 600 bicicletes i 100 persones més a peu, ja que s’hi va afegir la columna de participants vinguts de Sant Boi, Cornellà i Sant Joan Despí. Els acompanyaven una vintena de tractors de pagesos provinents principalment del Prat, Sant Boi, Viladecans i Gavà. 

Totes les columnes van confluir a una parcel·la abandonada situada molt a prop de les basses de Cal Dimoni, a Sant Boi de Llobregat, juntament amb unes 200 persones més que havien fet  camí cap a aquell punt a títol individual.  L’acció de protesta va consistir a dibuixar a la terra d’aquest camp abandonat unes lletres gegants amb el lema “Aturem Eurovegas” i plantar-hi cols com a símbol de la lluita pel manteniment de l’espai agrari del Delta del Llobregat, fonamental per a garantir la sobirania alimentària de l’àrea metropolitana de Barcelona. La jornada va finalitzar amb un dinar popular, enriquit per les escarxofes que van cuinar un grup de voluntàries i voluntaris, en un ambient distès i il·lusionant, plantejant les futures accions per a  continuar la lluita contra Eurovegas. 

Com dèiem en una pancarta a la marxa, els catalans i les catalanes no deixarem que es juguin la nostra terra! Volem pagesos, no casinos. Eurovegas, ni aquí, ni enlloc!! 

Ricard Caba

http://aturemeurovegas.wordpress.com 

1 de mayo

Día 1 de Mayo, el Día del Trabajo, el Día del Trabajador, el Día Internacional del Trabajo, podemos llamarle de mil maneras, pero en el fondo, es el día de la esperanza, esperanza por la llegada de una nueva sociedad, justa y social, de lucha, lucha para conseguir esa esperanza, de recuerdo, recuerdo de aquellos mártires de Chicago, sindicalistas ejecutados en Estados Unidos el 11 de noviembre de 1887 por su lucha para conseguir la jornada laboral de ocho horas, de reivindicación, reivindicación de los derechos conseguidos en toda la historia y que hoy día, los gobiernos de derechas –PP, CiU, etc– están reduciendo a la mínima expresión.  

Se me ha pasado por un momento, llamarle el Día de la Dignidad, pero he decidido en el último momento, no denominarlo de ese modo. De siempre, he podido escuchar aquello de que “el trabajo dignifica a la persona”, sí, pero me he puesto a pensar, en que si el trabajo de los cuerpos antidisturbios se han dignificado con las cargas policiales efectuadas, si el trabajo ha dignificado a aquellos políticos cuyo “trabajo” ha sido el expolio de las arcas públicas, a través de la corrupción, si aquellos Jueces que han juzgado casos, como el del Juez Garzón, también se han dignificado con su trabajo, si los políticos gobernantes, que nos están recortando la vida, también están dignificados con su trabajo, creo que no, si no más bien, todo lo contrario, y por ello he decidido no señalar el 1º de Mayo como Día de la Dignidad, y no porque no se lo merezca la clase trabajadora, sino porque ese apelativo de Dignidad se lo estarían llevando gratuitamente los que he referenciado más arriba.

En estos días nos hemos encontrado ante el 1º de Mayo más importante de los últimos años, que nos enfrentamos ante un avance desmedido de la derecha, en su faceta más extrema, que está eliminando sin contemplación, apoyándose en la crisis –que como bien sabemos, ha sido creada por las propias políticas neoliberales que se han aplicado en estos últimos años– todos los derechos sociales y laborales conseguidos desde hace unos siglos atrás. Nos han impuesto una reforma laboral de lo más retrógrado que nos podíamos imaginar en la Europa del siglo XIX, están desintegrando poco a poco todo lo que conlleva el concepto de Público. Estas extremaderechas que nos gobiernan están consiguiendo cada día con mayor efectividad que se haga cierto el eslogan “El Pueblo Unido jamás será vencido”, y esto se lo hemos demostrado en la reciente huelga general, y en este 1º de Mayo que ha pasado. 

Y por último, desearía que los jóvenes que van a sufrir todo esto en sus propias carnes, con un futuro poco esperanzador, no dejen la lucha y la movilización a sus padres y abuelos, como hemos visto en estas últimas movilizaciones. Vosotros tenéis que decidir por vuestro futuro.

Carlos de la Rubia

Escriure una sardana per commemorar els mil anys d’història de Viladecans va ser una idea dels organitzadors dels actes de celebració. Que en fos jo l’autor va sorgir de la proposta d’en Secundí Roca.
Des del primer moment em va seduir l’idea i m’hi vaig posar amb ganes. Vaig creure convenient que a la sardana hi figurés, de manera destacada, algun o alguns temes musicals relacionats directament amb Viladecans. I em vaig decidir pel més representatiu que vaig trobar, tant per la seva antiguitat, com per ser molt conegut: el tema dels Goigs de la Mare de Déu de Sales, la patrona de la ciutat.
Aixi doncs, estructuralment, la sardana ens mostra:
en els curts:

• una introducció, que és com un crit i una invitació a la festa; immediatament apareix el tema complet dels Goigs, que es glossa i que al final dels curts s’interpreta amb tota força.

en els llargs:

• un introit, després del qual apareix encara el tema dels Goigs planteja una preparació de la festa i dóna pas a la part central de la sardana. En ella, tenora, tible i flabiol expressen un cant melòdic, romàntic i sentit però de caire festiu i ballador. Després torna a sentir-se la introducció dels curts tot recordant el crit que convida a la celebració i la cobla du a terme un crescendo fins a arribar a un ple en el qual es viu tot l’esplendor del mil·lenari en sentir novament, ara amb la força expressiva de tota la cobla, el tema melòdic principal. Quan ja s’acaba, queda temps per poder sentir encara el tema dels Goigs que, com de lluny, ens recorda el caire de la festa i ens condueix cap a la seva fí.

Al darrere d’aquesta estructura hi ha la voluntat d’expressar els meus sentiments i la meva gratitud vers una ciutat que m’ha acollit plenament d’ençà que hi vaig arribar.

Joan Gibert i Canyadell

La sanidad pública: ¿esperanza o frustración?

Los ciudadanos de Viladecans no solo soportan la crisis económica, también soportan el abandono, por parte de Convergencia, de la sanidad pública. Ponerse enfermo en Viladecans puede convertirse en un drama personal y familiar.

Por su número de habitantes, Viladecans ya debería contar con tres ambulatorios. Hace ya diez años que las Asociaciones de Vecinos están reivindicando el tercer ambulatorio, del que, al parecer, ya están asignados los terrenos, pero llega Convergencia al Gobierno de la Generalitat y paraliza su construcción. Los usuarios seguirán sufriendo, por muchos años más, la masificación y por ende, un mal servicio sanitario, siendo salvado en muchos casos, por cierta pericia profesional de médicos/as, enfermeros/as y demás personal.

El Hospital, ¿qué pasa con el Hospital? Desde su misma apertura como Hospital Público, las reivindicaciones de ampliación y mejora han sido una constante, se han ampliado sus instalaciones para atender mejor las visitas de especialidades, se ha mejorado y ampliado el servicio de urgencias y se ha incrementado el número de quirófanos y la conclusión final, allá por el 2003, era la construcción de un Hospital nuevo, un Hospital nuevo con más camas, más quirófanos, mejor y más moderno equipamiento, todo lo necesario para dar cobertura a la población de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, con una atención sanitaria de calidad.

El Ayuntamiento de Viladecans expropia los terrenos necesarios y los pone a disposición de la Generalitat de Catalunya para que inicie todo el proceso que debía culminar con la puesta en marcha del Nuevo Hospital de Viladecans, pero, ¡oh desgracia para los ciudadanos de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues y Sant Climent! al Gobierno de la Generalitat de Catalunya llega Convergencia, paraliza el proyecto y frustra la esperanzas de todos los ciudadanos, sobre todo las de todos aquellos que necesitan hacer uso de los servicios que habría de proporcionarles el Nuevo Hospital. 

Amparados en la crisis económica y sin más miramiento, Convergencia i Unió frustran las esperanzas de los ciudadanos, eso sí, promueve el envío de enfermos a las clínicas privadas concertadas, clínicas que se construyen y se ponen en marcha por la iniciativa privada pero que luego son pagadas con dinero público que es aportado por los enfermos que son desviados a ellas al no tener capacidad el servicio público de sanidad y ¿por qué no tiene capacidad el sistema público? Porque no se hacen las inversiones adecuadas, porque el envío de enfermos a las clínicas privada resulta muy rentable para unos pocos, y no importa que esa rentabilidad sea producida por el sufrimiento de los más débiles.

Puede ser que muchos ciudadanos no se hayan percatado todavía cuál es el camino que Convergència i Unió, desde el Gobierno de la Generalitat de Catalunya, ha elegido con la excusa de la crisis económica, pero no tardará en percibirlo y será entonces cuando desde Convergència i Unió, comprobarán que los ciudadanos están dispuestos a luchar por esos servicios públicos que le son necesarios para vivir dignamente y no va a permitir que le sean arrebatados y sirvan para que unos pocos hagan negocio a costa de su salud. La lucha en defensa de este servicio básico es inevitable, porque es necesaria, no deberemos permitir semejante despropósito.

 Leandro Ortiz Ibarburen

El cafelito de Beteta

La apuesta de muchos ciudadanos y ciudadanas por un futuro laboral ha pasado durante mucho tiempo entre las opciones de ganar más en menos tiempo o una totalmente diferente que para mí representaba varios elementos positivos, entre ellos, el trabajar por y para la ciudad donde naciste y siempre has vivido, el trabajar cerca de casa, la estabilidad y otras cosas en las que la cuantía económica no lo era todo. Yo como muchos elegí la segunda preparando oposiciones para ser empleado público. He pasado muchos años, creo yo, trabajando con la intención de que el trabajo que yo realizaba fuese provechoso para mis conciudadanos y jamás se me ha ocurrido verlo como una forma de “escaquearme” o de sacar más provecho personal que aquel que se había pactado colectivamente. 

Creo que la mayoría de los empleados públicos, al contrario de lo que expresan voces malintencionadas, trabajamos, incluso muchas veces festivos, fines de semana, turnos, etc.  de forma que ofrecemos unos servicios públicos más que aceptables. Son los empleados públicos los que permiten que los ciudadanos tengamos acceso a unos servicios públicos (sanidad, educación, emergencias...) independientemente de los recursos económicos que tengamos. 

Lejos están ya los tiempos en los que  “el funcionario” era aquella persona que estaba tras una mesa poniendo sellos y enviando a la gente de un sitio a otro. Hoy creo que la Administración es otra cosa muy diferente.

Pero a los empleados públicos se nos ha convertido en un chivo expiatorio de forma que durante muchos años, cuando venían vacas flacas, los incrementos salariales que aprobaba el Gobierno del Estado eran cero y se nos congelaba el salario y en cambio cuando la tendencia era la contraria nuestro salario subía estrictamente el IPC. Veíamos como muchos profesionales del ámbito privado, pertenecientes al ramo de la construcción u otros, con categorías similares a las nuestras se ganaban bien, pero que muy bien, la vida y su nivel económico les permitía tener más de un lujo. Nosotros, los empleados públicos, continuábamos ahí apostando por la estabilidad del trabajo y dar día a día nuestro esfuerzo para mantener los servicios públicos.

Y llegó la crisis y con ella, una bajada del salario del 5%, dos congelaciones más (incremento salarial anual 0%) durante dos años consecutivos, la subida de IRPF que ha tocado a todo el mundo, los recortes, etc., etc. Y aún así la gente nos ve como privilegiados, sí, a nosotros que mayoritariamente no cobramos ni 2.000 ni 3.000 euros al mes, como sitúan los debates malintencionados.

Desde hace tiempo a los empleados públicos, junto a políticos y sindicalistas, se nos ha situado en el centro del huracán como si fuésemos los que hemos generado la crisis. Hasta hay algún político como el Sr. Beteta (Secretario de Estado de Administraciones Públicas) que se permite generalizar  y nos pedía “olvidarse del cafelito y de leer el periódico”. No diré que ningún empleado público lo haga, pero sí podría afirmar que ni la mayoría de mis compañeros y compañeras ni yo mismo hacemos lo que este Sr. Secretario de Estado seguro que hace habitualmente.

Digan lo que digan sujetos como el anterior, los empleados públicos seguiremos trabajando con esfuerzo para que los y las ciudadanas puedan seguir disfrutando de unos servicios públicos en condiciones.

Miguel de la Rubia

L'informe del Síndic de Greuges

El dijous 22 de març de 2012, en el Ple Municipal, com a Síndic Municipal de Greuges de Viladecans, vaig presentar l’informe de les actuacions de l’any 2011 i vaig fer un balanç dels darrers cinc anys (2007-2011). En el mateix ple, per unanimitat, em van renovar com a Síndic municipal per uns altres cinc anys més.

Durant l’any 2011 vaig realitzar 205 atencions, de les quals 64 van ser queixes, de les quals a l’Ajuntament en vaig tramitar 44 per ser matèria de la seva competència, les altres queixes van ser derivades a altres Síndics o Defensors. Va haver-hi 6 recomanacions i 7 mediacions. Quant a la resta d’atencions van ser considerades com a consultes d’assessorament de diversa temàtica, el 55% van ser consultes de competència municipal.

Vaig obrir un expedient d’ofici relacionat amb la responsabilitat patrimonial, i vaig proposar a l’Ajuntament unes recomanacions amb la finalitat que a les resolucions utilitzi un llenguatge més entenedor i informi els ciutadans de quines són les accions que han de realitzar, mitjançant una carta de serveis. 

Fent un balanç dels cinc anys vaig dir al Ple, que caldria millorar la gestió en la instrucció de les sancions, evitar donar respostes preestablertes i que les resolucions contemplin les al·legacions realitzades pel ciutadà, degudament motivades. També vaig recordar la necessitat de fixar criteris més clars per regular les infraestructures de radiocomunicació i dels equips d’aire condicionat en els edificis. En l’àmbit de Serveis a les Persones, la majoria de les queixes rebudes han estat per la temàtica de Salut i Benestar, les quals  s’han resolt amb mediacions i cap recomanació. En l’àmbit de la Via Pública, vaig demanar a l’Ajuntament que valori si compensa el fet d’instal·lar elements dissuasoris, com són els pivots a les voreres o el bloqueig total de carrers, motivat per l’incivisme d’alguns conductors i el rigor de respectar els espais dedicats per a l’ús dels vianants, atenent el cost i el manteniment que representa.

De totes les actuacions realitzades en aquests cinc anys hi ha 116 queixes amb recomanació o mediació, de les quals  el 75 % s’han resolt favorablement per a la ciutadania. 

Els temes que més han preocupat a la ciutadania han estat el “soroll/medi ambient”, les “sancions” i els “tributs”, seguit per les “obres/disciplina”, el “trànsit”, “salut i benestar”, “la via pública” i la “responsabilitat patrimonial”, en aquest ordre de major a menor.

Des de la Sindicatura es faciliten tasques d’informació, orientació, assessorament tècnic i jurídic. Davant la formalització d’una queixa i la seva valoració es segueix la  fase en la qual  es proposa un pronunciament amb recordatoris, recomanacions i suggeriments a l’Ajuntament. 

Significar que quan es resol una queixa, aquesta es notifica a l’Ajuntament i al ciutadà. Només en els casos que la resolució conté una recomanació, primerament es lliura a l’Ajuntament perquè aquest es pronunciï al respecte i una vegada ha donat resposta, es notifica al ciutadà la resolució del Síndic i la resposta de l’Ajuntament. D’aquesta manera el ciutadà coneix en un mateix document les consideracions i recomanacions del Síndic i de l’Ajuntament.

En conclusió,  la institució de la Sindicatura de Greuges de Viladecans amb l’assessorament del seu equip té la missió de garantir els drets dels ciutadans que davant un greuge produït com a conseqüència de l’activitat de l’administració local o del seu servei, el Síndic demana la salvaguarda dels drets fonamentals del ciutadà.

El detall de les actuacions estan disponibles a la pàgina web www.sindicatura.viladecans.cat a l’apartat de “Informes anuals”.

Vicenç Mazon

Sant Jordi

En aquest temps de malestar general i de por davant el que ens està venint a sobre, necessitem més que mai situacions i moments en què puguem sentir-nos vius, formant un col·lectiu, compartint la ciutat, fent-nos nostres els carrers… Certament que això no resol els problemes de fons que estem tenint, és clar, però ens permet afrontar-los amb més ànim, i ens permet també no tancar-nos en nosaltres mateixos pensant que no hi tenim res a fer i que tot ens ha de venir donat de més amunt.
La festa de Sant Jordi és un magnífic exemple d’això, com ho és també la Festa Major i altres ocasions semblants. En el primer número d’aquesta revista, ara fa cinc anys, publicàvem un article de Maria Victòria Herrero en què es lamentava de la poquíssima vitalitat de Viladecans en aquesta data, una vitalitat reduïda pràcticament a la parada que posava al carrer la llibreria Els Nou Rals. Ara, cinc anys després, toca dir que la situació ha millorat de manera notable. No perquè sigui una meravella d’activitat, de  festa i de cultura al carrer, però sí que podem constatar que la situació és ben diferent de llavors.
Ara, en efecte, passar pel carrer de Sant Joan, “la Raval”, és tot un goig. I al carrer del Doctor Reig també hi ha un moviment destacable. L’Ajuntament, a més, ha promogut la trobada d’escriptors viladecanencs que sens dubte caldrà millorar en el futur però que d’entrada és una magnífica idea. I la gent que circula per aquests espais és també notablement variada. Hauria de ser-ho més, perquè Viladecans ho és més, però en tot cas anem pel bon camí.
Sortir al carrer, compartir el carrer, posar vida al carrer, és una gran cosa. Caldrà, any rere any, potenciar-ho.