Com és l’agricultura a Viladecans?

Hi ha força desconeixement de l’agricultura que es practica al Baix Llobregat, i en concret a Viladecans. Potser aquest fet sigui donat perquè des del mateix sector no l’hem sabut obrir prou als ciutadans que tenim tan a prop de les nostres explotacions agràries. Però crec que seria interessant que es conegués la varietat de cultius que s’hi fan i les tècniques que apliquem per fer una agricultura respectuosa amb el medi que ens envolta. 

Els professionals que ens hi dediquem estem associats a una ADV (Agrupació de Defensa Vegetal) amb dos enginyers agrònoms que treballen perquè els nostres cultius es puguin desenvolupar sans, lluitant contra plagues i malalties, amb tècniques que siguin respectuoses amb el medi ambient i amb total seguretat per al consumidor. Els socis de l’ADV paguem una quota i tenim també l’ajuda del Departament d’Agricultura i del Parc Agrari, i la constant col·laboració amb la UPC de Castelldefels, per tal que la transferència tecnològica sigui la manera d’actualitzar els coneixements sobre les noves tècniques que s’apliquen per dur a terme una agricultura adaptada a les necessitats del nostre temps.

A l’horta de Viladecans hi podem trobar una gran varietat de cultius com: apis, cols, coliflors, enciams, bledes, cebes, alls tendres, faves, mongetes, pèsols, carbassons, carbasses, xíndries, escarxofes, tomàquets, cogombres, entre d’altres. Aquesta rica varietat de conreus és plantada en diferents tipus de sòls, propis del Delta de Llobregat i formats a causa dels sediments dipositats com a conseqüència de les riuades. Aquests sòls estan classificats com Francs, Argilosos, Llimosos i de sorres quan ens apropem a la línia de costa.

Els pagesos hem anat cultivant les diverses hortalisses als tipus de sòls on s’hi adapten millor, seguint l’estacionalitat de cada varietat o protegint-lo amb estructures d’hivernacle per poder produir a contra-estació i avançar les collites. Els tècnics de l’ADV fan un seguiment dels cultius d’exterior per determinar el moment òptim per dur a terme els tractaments necessaris amb productes autoritzats per Producció Integrada i respectuosos amb la fauna auxiliar, que ens ajuda a controlar les diferents plagues. En cultius protegits, en no existir aquesta fauna auxiliar, es fa un control biològic introduint diferents espècies d’insectes depredadors o paràsits a fi de trobar l’equilibri entre espècies beneficioses i perjudicials, obtenint així collites amb nivell zero de residus. Pel que fa a la fertilització, l’any passat vam signar dos convenis: un amb la Junta de Residus per fer aportacions de matèria orgànica als camps amb el compost que es genera de la transformació de la recollida selectiva d’escombraries de l’Àrea Metropolitana; l’altre amb un doctor enginyer agrònom, professor associat de la Universitat de Lleida, especialitzat en fertilitat de sòls i nutrició de cultius que ens assessora en el maneig del reg i la fertilització des de la interpretació de les anàlisis de sòls, aigües, fulles i fruits, que en funció dels resultats fem l’aportació dels diferents nutrients segons les necessitats d’extracció de les plantes en cada fase del cultiu i aconseguir amb aquestes tècniques un estalvi en el consum de fertilitzants, mantenir la textura del sòl, que és la proporció de les diferents partícules minerals que el composen, aconseguint l’equilibri necessari per al creixement de les plantes i evitant la salinització i la contaminació per excessos  d’adobs.

Hem de tenir present que com a activitat econòmica del sector primari té una problemàtica diferenciada de qualsevol altre sector. Com a  espai obert a tothom, en els últims temps, estem patint onades de robatoris que van des de la pròpia collita a les infraestructures de reg (vàlvules i conduccions elèctriques), saquejos a magatzems i robatoris de maquinària pesada per tractors, la qual té un alt valor d’adquisició, i posteriorment és venuda  desballestada o a pes. 

Destacar també la poca sensibilitat de les administracions i particularment de la local, que senyalitza camins d’ús agrari perquè hi puguin circular les bicicletes, amb els riscos que això comporta. La xarxa de camins no està adequada per circular tractors i camions amb grups de ciclistes, els quals dificulten el trànsit i, per tant, l’activitat agrària. A més, és important parlar de la problemàtica que comporta conviure al costat d’un espai natural com és el Remolar-Filipines i els Reguerons, considerada zona ZEPA (Zona d’Especial Protecció d’Aus) amb cultius al voltant. La viabilitat els nostres cultius es veu amenaçada, quan en diferents èpoques de l’any, patim els atacs dels estornells en la fruita, dels tudons en cultius acabats de plantar, dels ànecs quan les plantes estan a punt per collir i de les gavines que paren a sobre dels hivernacles i ens foraden els plàstics. Portem anys denunciant aquesta situació, i els únics que assumim les pèrdues som els pagesos, que davant de veritables destrosses no rebem cap compensació, arribant a la paradoxa que el Departament d’Agricultura dóna permisos per matar a trets les aus que se’ns mengen els cultius.

Tinc la sensació que alguns conservacionistes confonen la biodiversitat i la sostenibilitat amb la protecció de les espècies. Si podem gaudir d’un entorn com aquest és perquè els nostres avis i besavis s’hi van deixar la pell per modelar el territori com el coneixem ara, però una agricultura periurbana, amb la pressió urbanística que això comporta i sense un relleu generacional garantit, està en constant risc, com ha passat aquest darrer any amb el projecte que la Conselleria de Territori tenia previst construir al Baix Llobregat.

Hem de tenir clar com volem que sigui el nostre entorn i en aquest sentit, la pagesia, amb una agricultura sostenible i respectuosa amb la biodiversitat del territori i amb la implicació de tots i totes, farà que en puguem gaudir durant molts anys.    

Josep Domènech Vendrell

El racó de la lectura “Llibertat” & “El llenguatge secret de les flors”

La lectura és una de les activitats més apassionants que existeixen, per això un bon propòsit per a aquest any que acabem d’encetar podria ser llegir més sovint. Dedicar-nos més estones al plaer de la desconnexió i la relaxació, que en aquests temps tan convulsos són ben necessàries per poder mantenir el seny.

Per això us proposo un parell de bones novel·les, per si us ve de gust plantejar-vos un propòsit assumible per al 2013. Els títols són “Llibertat”, de Jonathan Franzen, i “El llenguatge secret de les flors”, de Vanessa Diffenbaugh. Dues novel·les amb protagonistes femenines que degut a esdeveniments traumàtics sobrevinguts durant l’adolescència evolucionen coixes emocionalment al llarg de la història.

Dues dones envoltades de personatges rics, complexos i emocionalment molt ben definits, que acaben configurant novel·les pràcticament corals. Un entorn que les ajuda a enfortir-se a poc a poc, per superar la mancança d’un entorn familiar estable i sòlid que els va impedir proveir-se d’una maduresa emocional que els permetés fer front als reptes de la vida adulta.

Dues històries molt contemporànies, amb les quals us sentireu probablement identificats/des i reconeixereu detalls del vostre entorn proper. Dos autors diferents, un home i una dona que retraten amb mestria la travessia que fan les protagonistes a la cerca de la felicitat ofegant vells fantasmes. Dos viatges emocionals que no us deixaran indiferents, us absorbiran i gaudireu de la lectura de forma plena. No voldreu que s’acabin les pàgines, perquè voldreu saber com continuen les seves vides. Us endinsareu en les seves experiències i voldreu seguir donant-los la mà, acompanyant-les en la seva quotidianitat. Us costarà enllestir la lectura.

Bàrbara Lligadas

La gran nevada de 1962 en 6 qüestions

El 24 de desembre de 1962, ara fa tot just  50 anys, a Viladecans i a bona part de la costa catalana hi va haver la nevada més important en més de 100 anys. Una nevada que no s’ha tornat a repetir, i que va deixar gruixos de fins a mig metre de neu al nostre terme. L’àrea de Patrimoni Cultural de l’ajuntament  ha elaborat una exposició per a rememorar aquell episodi a partir de les fotografies de molts conciutadans van poder fer, i que d’una forma o altra van viure la gran nevada. En aquesta exposició vaig tenir la sort de participar amb una conferència per explicar el fet meteorològic, i que es va estructurar en 6 preguntes bàsiques. Aquí en mostraré les 5 primeres... La sisena, en el següent Punt de Trobada. 

1. Què és la neu?  El vapor d’aigua  de l’atmosfera, provinent de l’evaporació del mar, de l’aigua continental,  i de la transpiració de la vegetació i els animals, en refredar-se es condensa, transformant-se en gotetes d’aigua líquida, tan petites que suren en l’aire. Es forma aleshores un núvol. Si la temperatura en què es produeix aquesta condensació es troba per sota de 0ºC, aleshores el vapor es sublima, i en comptes d’aigua líquida es forma un cristall de gel. 
2. Per què neva? Aquests cristallets són molt lleugers, i queden suspesos en l’aire, dins del núvols. Però a poc a poc van creixent, pel fet que sobre ells es van dipositant més i més cristalls, fins que el pes d’aquests es fa suficientment gran, fins que es forma un floc de neu. Aleshores cau cap al terra, produint-se la nevada. 
3. Què ha de passar a la costa catalana perquè hi nevi? Que nevi a la costa és inusual, però no estrany. Cada dècada acostumen a caure entre 4 i 8 nevades, generalment de poca importància, més anecdòtiques que res. Perquè nevi  es requereix que dues condicions es donin de forma simultània. Primerament, que ens arribi una massa d’aire molt freda, generalment del nord-est. Aquesta massa d’aire que prové de Centre-Europa i més enllà, de Sibèria, acostuma a ser eixuta quan arriba a la costa catalana, i només provoca algunes nevades a la cara nord dels Pirineus. Però si simultàniament a aquesta massa freda i eixuta també arriba a la costa catalana aire humit de la Mediterrània, aleshores es poden formar núvols que acostumen a generar precipitacions sòlides al litoral. Aquesta situació es dóna quan un anticicló potent se situa sobre el nord d’Europa, i una depressió sobre la Mediterrània occidental. 
4. Per què va nevar tant el 24 de desembre del 1962? La nit de Nadal d’aquell any la configuració de l’atmosfera era exactament com la descrita en la qüestió 3. Un potent anticicló ja feia un parell de dies que enviava aire molt fred del centre d’Europa. El 24 es va formar una baixa pressió sobre la Mediterrània, que va impulsar un vent de llevant, humit. Podríem dir que vam tenir una llevantada hivernal durant unes hores. A partir del 25 a migdia la depressió es va allunyar i així el vent humit de la Mediterrània, de manera que va sortir el sol i això va fer que els viladecanencs i viladecanenques poguessin gaudir d’un bon tou de neu fresca pertot arreu.
5. Feia més fred abans que ara? Nevava més? Dels nostres avis se sol sentir que abans feia més fred, que nevava més... I certament, les dades mostren que és així. Des del 1850 aproximadament, la Terra ha iniciat un cicle d’ascens tèrmic, en el qual estem plenament immersos. Però per causes no conegudes del cert, entre el 1940 i el 1975 aproximadament, la temperatura de la Terra va experimentar una davallada transitòria. Entre aquests anys hi trobem un major nombre de dies de gelada, de nevades, i una pluja que si bé al cap de l’any és la mateixa que en l’actualitat, es produïa d’una forma més contínua, sense tantes setmanes de sequera, com passa actualment. Entre aquests anys hi trobem la gran gelada del 1957 o la gran nevada del 1962. Tal i com es mostra en la gràfica adjunta de la temperatura mitjana a l’observatori Fabra de Barcelona, els anys més freds dels últims 15 anys són els més càlids del període 1914-1980.

Les nevades observades al pla de Barcelona durant els darrers 110 anys mostren també aquesta concentració de nevades en aquest període de temps, i una clara davallada a partir de la dècada dels 1980. 

Jordi Mazón

L'esperança és el regal

Cada any quan arriben les festes nadalenques sovintegen anuncis de  regals, joguines, bons propòsits… intentant entendrir els cors i les ànimes del personal, demanant ajuts  per als més desprotegits. Forma part de la tradició, per Nadal hem de ser solidaris i pensar en tot aquest món gris i opac que potser durant la resta d’any obviem. 

Una de les accions més solidàries al nostre país per la repercussió mediàtica que comporta és la Marató de TV3, esdeveniment solidari,  que estimula diferents agents socials, combina sensibilització pública amb l’entreteniment i la divulgació científica, i que enguany s’ha dedicat al càncer en general.

Quina família malauradament s`escapa d’aquesta malaltia, en un grau o un altre, amics, pares, germans, fills, néts… és una de les xacres amb què la nostra societat ha de viure.

Les investigacions avancen i els percentatges de salvació han augmentat considerablement, però malauradament encara són moltes les persones que es queden al camí i per a elles sí que el càncer és el final, després de patir llargs tractaments la majoria de vegades molt agressius, que els han  portat al límit de les seves forces.

Quan tens contacte amb la malaltia, no és només al voltant d’ aquestes festes sinó sempre, que veus com metges i metgesses, infermers i infermeres, voluntaris i voluntàries… treballen tot l`any per alleugerir i potser aconseguir guarir els malalts. Quan passes a formar part del món de l`hospital veus realment l’abast d’aquesta malaltia. Crec que el personal que en forma part estan fets d’una fusta diferent, no és només una feina, és un acompanyament per fer aquest camí tan difícil, sense pensar a llarg termini perquè el futur no existeix, només el present, tractament darrere tractament.

Amb el programa de la Marató hem vist com molts dels malalts que han patit o pateixen càncer viuen dins el món de la malaltia amb l’esperança dels canvis que es van aconseguint gràcies a les investigacions. A poc a poc s’avança.

Les persones afectades viuen  sense fer plans. Estar lligat a un tractament t’invalida per a tenir una vida normal, alguns durant les quinze hores de la Marató ens han explicat com viuen amb la malaltia, s’acostumen a passar temporades dins l’hospital compartint les hores, dies  i nits amb les infermeres i infermers, metges i metgesses, una família nova. 

La societat fa un gran esforç solidari amb les aportacions, músics, escriptors col·laboren amb el disc i enguany també amb un llibre ben interessant, aquests actes precedeixen a la gran festa cívica. Tot i la crisi el nostre país participa unànimement perquè el motiu s’ho val. Des del 1992 ja és una tradició més que consolidada amb testimonis íntims sense caure en la morbositat, s’aprofundeix científicamente en el tema, és una ocasió per a l’optimisme en uns moments difícils.

Una societat capaç d’organitzar aquests actes amb les seves forces és una societat preparada i madura per assumir nous reptes. Emoció, entreteniment, aportacions de metges especialistes detallen l’estat de les investigacions actuals i els seus avenços.

Per un dia s’aparca la crisi, malgrat les dificultats econòmiques enguany s’ha superat amb escreix la recaptació d’altres convocatòries,  destinant-la a la investigació biomèdica perquè el càncer deixi de ser mortal i es converteixi en malaltia curable o crònica.

Una vegada més hem demostrat que no deixarem sols els malats i els especialistes. 

Hi ha desitjos impossibles, malalties invencibles. Per tot això: “L’esperança, és el regal”.

Montserrat Pastor

El tió de Nadal torna a Viladecans

Com ja sembla ser habitual, el tió de Nadal va tornar a ser present a la plaça de la Vila de Viladecans. Va ser el passat dilluns 24 de desembre. L’ajuntament de Viladecans amb el suport d’Òmnium Cultural Viladecans i l’AAVV del Casc Antic, va fer possible que la plaça s’omplís i que una columna de gent fes una cua que va arribar a enfilar-se carretera enllà en direcció a Gavà, perquè els nens i nenes poguessin fer cagar el tió.
Òmnium Cultural de Viladecans és el segon any que màgicament alimenta el tió de Nadal perquè els cops de bastó facin cagar al tió unes revistes de Cavall Fort per a cada un dels nens i nenes que hi van participar. Aquest any 500 nens i nenes han rebut un Cavall Fort perquè han seguit al peu de la lletra allò que marca la tradició.
Com és prou sabut, el tió de Nadal és un costum català que se celebra el dia de Nadal o a la seva vigília quan la família està reunida. Símbol del geni boscà benefactor de la casa (perpetuació del foc a la llar) és l’equivalent de l’avet típic dels països nòrdics i germànics. Al tió, adormit com la natura en aquest temps d’hivern, cal despertar-lo picant ben fort per obtenir regals per a tothom (fertilització cíclica de l’arbre).
Els tions d’alzina i roure són els millors. Un bon garrot flexible i consistent per bastonejar-lo assegurarà una collita abundant. Dies abans es prepara el tió tapant-lo amb un sac o flassada perquè no es constipi. Si li dóna menjar cada dia: galetes, fruita. Si fa sol se’l treu a passejar. Un tió malaltís pateix de restrenyiment. I no el faràs cagar per molts cops de bastó que rebi.
Moments abans de fer-lo cagar, se li crema el morro, i se’l rega amb vi (símbol de joventut i vitalitat). Després es pica ben fort tot cantant tonades com aquesta:

Caga tió

Caga torró

No caguis arengades,

Que són salades,

Caga torrons

Que són molt bons

Aquest any vam comptar amb actuació de Miqui Giménez que va animar la festa fins passada la una del migdia.

Ricard Caba

Educació i immersió lingüística

El nostre sistema educatiu pateix, des de l’inici de la democràcia, de la incapacitat, o la manca de voluntat, dels dirigents polítics per posar-se d’acord a l’hora de fer un programa educatiu consensuat, cosa que fa que cada cop que canvia el govern canviïn també els plans d’estudis, amb el consegüent desgavell per a alumnes i mestres, i amb el greu perjudici que això comporta per al nivell educatiu.

Però resulta que ara, a més de tot això, ens han caigut a sobre els deliris d’un ministre que, amb el suport del govern del qual forma part, ha decidit posar tots els entrebancs possibles al sistema d’immersió lingüística amb què l’escola catalana ha estat capaç de fer front, amb un èxit inqüestionable, a la realitat de la diversa procedència dels nois i noies. L’escola feta en català ha aconseguit que tots els nois i noies puguin compartir escola i aula sense problema, i que tots en surtin amb un bon coneixement de la llengua castellana (present majoritàriament als mitjans de comunicació i amb projecció mundial) i la llengua catalana (minoritària a tots els efectes). En aquest èxit hi ha tingut un paper determinant el bon seny dels pares i mares castellanoparlants que, en la seva immensa majoria, han entès que els seus fills i filles viuran millor i tindran més oportunitats de futur si dominen bé totes dues llengües.

És evident que l’intent de tombar aquest sistema educatiu en nom d’una suposada llibertat d’elecció dels pares, no està mogut per cap interès pel bé dels nois i noies, sinó pel desig de fer mal al bon funcionament escolar, amb l’esperança de perjudicar així el coneixement de la llengua catalana. Però és que aquesta mena de llibertat no s’aguanta per enlloc, perquè els plans d’estudis, llengua inclosa, no els han de triar els pares, sinó són els poders públics democràtics els que han de buscar –de forma participativa, això sí– el que millor ajudi a l’educació dels nois i noies. A Catalunya això s’ha fet, i ha funcionat bé. És una indignitat que hi hagi qui s’ho vulgui carregar.

La Bru en lluita

El febrer de 1980 els treballadors de la fàbrica d’electrodomèstics BRU de Viladecans es van manifestar pels carrers de la ciutat contra l’acomiadament de part de la plantilla. El 10 de setembre d’aquell any els treballadors es van tancar a l’Ajuntament. L’Alcalde, Joan Masgrau, i els regidors els van donar suport en les seves reivindicacions. 

Jaume Muns

Ara ve Nadal, posarem el porc en sal

La nit de Nadal a Viladecans, és més que habitual veure el traginar de gent i cotxes que s’afanyen per anar a casa dels familiars a celebrar l’àpat familiar de Nochebuena. Com també és habitual que molts conciutadans nostres celebrin el dejuni del ramadà i la posterior festa del sacrifici o del xai.

Aquestes celebracions que avui formen part de la quotidianitat viladecanenca, eren pràcticament inexistents no fa pas gaires anys enrera. És per això, que en aquest article d’avui, aprofitant que som al desembre, explicarem quins són els diferents elements o celebracions del cicle nadalenc en la tradició pròpia viladecanenca, enmarcada, com és natural, dins del costumari català.

El pessebre

Quan la nostra ciutat era poble i la molsa no formava part de les espècies vegetals protegides, el muntatge del pessebre es convertia en tot un esdeveniment en la majoria de les famílies viladecanenques. En primer lloc s’anava al bosc de la masia de cal Ginestar o fins hi tot a Sant Climent a buscar molsa, pedres, brots d’atzavara  i també branques de bruc per simular arbres. Amb tot el material a punt s’iniciava el muntatge del pessebre en el qual hi participava tota la família i que encantava sobretot als més petits. N’hi havia des de més senzillets fins a d’altres de monumentals amb muntanyes, valls i ponts per travessar els rius, els quals eren fets amb paper de plata que s’havia anat guardant de les rajoles de xocolata o fins i tot amb aigua de veritat. 

Amb l’obra d’art finalitzada, havia arribat el moment de col·locar les figures. El naixement a la cova, l’anunciata, els pastors, el caganer i els reis que els més menuts feien avançar una mica cada dia fins al seu destí. 

Les cançons

Les cançons de Nadal viladecanenques no difereixen de les de la resta de Catalunya. Entre elles podriem  anomenar “El dimoni escuat” , “El rabadà” o “Fum Fum” com a exemple de les més festives. O bé d’altres de més serioses com “El noi de la mare”, “El desembre congelat”, “Les dotze van tocant” o l’“Anem a Betlem”.

Voldríem destacar, però, un parell de cantarelles, totes dues amb el mateix títol: “Ara ve Nadal”. La primera, molt coneguda, té moltes versions tot i que el començament sempre és gairebé el mateix: “Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa n’hi darem un tall”. La segona cantarella, també manté considerables variacions en la lletra segons els diferents indrets del nostre país, i que fins i tot en alguns llocs s’utilitza per fer cagar el tió. En el cas de Viladecans es canta com a cançó de Nadal per a la mainada. 

Aquesta versió que us oferim a continuació és la pròpia de Viladecans, tot i que hi pot haver petites  variacions segons les famílies. Fixem-nos, però, en tot cas, que és un text extraordinàriament surrealista, ple d’expressions sense sentit, incomprensibles. I aquí està la seva gràcia. Diu així:

Ara  ve Nadal, 

posarem el porc en sal,

la gallina a la pastera, 

el pollí dalt del pi,

toca, toca el violí,

que ara vénen bous i vaques, 

les gallines amb sabates

els capons amb sabatons.

Correu, correu, minyons, 

que el vicari fa torrons,

la guineu els ha tastat, 

diu que són un poc salats

Ai el brut, ai el porc, 

ai el cara de pebrot.

A diferència de la majoria de països de tradició cristiana, als països de parla catalana (Andorra, País Valencià, Illes Balears i Catalunya) no existeix la tradició de sopar en família la nit de Nadal. El sopar del dia 24, segons la tradició viladecanenca, és un sopar normal i corrent com qualsevol altre dia de l’any, amb la diferència que a mitja nit, qui vol, assisteix a la missa del gall. Aquesta diferència de tradicions queda perfectament reflectida en la comercialització dels diaris: a Madrid, no hi ha premsa el dia de Nadal com a consequència de la celebració del sopar de Nochebuena, en canvi a Barcelona els diaris es venen amb normalitat el dia de Nadal, mentre que els quioscos són tancats per Sant Esteve.

També com a curiositat, indicarem que actualment a la parròquia de la Montserratina, barri amb població majoritària d’origen andalús, la missa del gall se celebra a les sis de la tarda del dia 24, per així poder celebrar tranquil·lament la Nochebuena.

Nadal

El dinar de Nadal és l’àpat familiar per excelència. Aquest és el dia en què es reuneix tota la família a l’entorn de la taula per a compartir el menú tradicional el qual consta, com és prou conegut, de sopa de galets i carn d’olla, capó rostit o farcit i per postres les neules i torrons que haurà cagat el tió al matí. Les postres és també el moment en què els més petits recitaran el vers enfilats a dalt d’una cadira. La jornada pot culminar amb l’assistència a la tradicional i centenària funció dels Pastorets al “Sentru”.

El Tió

El Tió (la traducció al castellà és “leño”) és un tronc que els nens fan cagar per Nadal a força de bastonades. És evident que això que acabem d’explicar ja és prou conegut, però hem volgut començar explicant-ho així per animar a tothom a utilitzar la  denominació tradicional “Tió” enfront de la denominació novedosa “Caga Tió”. 

Actualment la tradició de fer cagar el Tió s’ha potenciat molt, sobretot a les escoles, i això ens sembla molt positiu.
Avui a les famílies, es fa tot un ritual de benvinguda, cuidant i alimentant el tronc per tal que arribat el dia pugui cagar moltes llaminadures i joguines.
Anys enrere, quan Viladecans era un poble pagès, no hi havia tants cerimonials. És a dir, que el mateix matí del dia de Nadal, tot i que en algunes famílies es feia la vigília abans de la missa del gall, s’agafava un tronc de la pila de la llenya i començava el ritual de fer-lo cagar. Per tal de despistar les criatures, cada família utilitzava el seu sistema, uns els feien anar a resar o a cantar al pessebre, d’altres anaven a buscar els bastons al porxo o bé a dur el que havia cagat a la cuina.
Les cantarelles de fer cagar eren i són moltes i diferents, també segons cada família. Aquí en teniu tres exemples de les que hem recollit:
Caga Tió o et donaré un cop de bastó.
Caga tió, caga torró i si no et donaré un cop de bastó.
Caga tió, ametlles i torrons, si no cagues molt et donaré un cop de bastó.
Manel Sunyer en el seu llibre Records de la meva infantesa també hi diu la seva:
Tió caga torró, si no en cagues et foteré un cop de bastó.
Amb l’estomacada, el Tió cagava torrons i neules i si era el cas també xampany, que després seria consumit a la taula de Nadal.
Els Sants Innocents
Actualment, el dia dels Innocents ha perdut molta força i ja són poques les bromes que es fan. Anys enrere era habitual fer la típica broma de penjar la “llufa” (el clàssic ninot de paper) al primer despistat que es trobava pel carrer.
Per altra banda, Joan Amades, en el Costumari Català, diu que el dia dels Sants Innocents es constituia a Viladecans la “Junta del Sac i Tombo”. Això marcava l’inici del cicle de la Tornaboda. Avui, amb més de trenta anys de recuperació, la Tornaboda queda circumscrita al diumenge de carnestoltes.
Els Reis
Poca cosa podem dir de la nit de Reis que el lector no sàpiga. En tot cas només apuntar que a Viladecans, la tradicional cavalcada de Reis va tenir el seu inici a l’any 1948. Va ser iniciativa dels joves del Centre Parroquial amb Secundí Roca, Jaume Janer i Josep Lligadas com a protagonistes regis.
Per altra banda hem de dir que en la nostra tradició, els Reis Mags d’Orient  són coneguts com “Els Reis”, sense més adjectius. En aquest sentit, creiem també que  caldria que tots féssim un esforç per mantenir l’entranyable denominació de “Rei blanc” “Rei ros” i “Rei negre” davant de la més moderna de Melcior, Gaspar i Baltasar. És per allò de mantenir les nostres tradicions viladecanenques, que sempre val la pena.

Jaume Lligadas Vendrell 

Joan Masgrau i Marcet, l’alcalde (2a. part)

Joan Masgrau amb el grup municipal del PSUC.

Joan Masgrau a la manifestació per les escoles el 18 de setembre de 1979.

Proclamació de Joan Masgrau com a alcalde el 19 d’abril de 1979. (Fotografies d’Anton i Jaume Muns)

Continuant l’aproximació al viure d’en Joan Masgrau, fixem-nos, llegint l’extracte de la sentència del Consell de Guerra que el va condemnar, que fàcil era l’anorreament en la dictadura. No va ser el cas d’en Joan, ell ja les havia vist i viscut de tots i molt pitjors colors.  

Parem atenció també al paràgraf “tuvo solicitado su ingreso en la Masoneria”. Sabeu que en Masgrau mai va ser militant del PSUC. A la candidatura de les eleccions del 79, hi va anar com a independent, quedant al marge de la disciplina del partit. El que no hi ha manera de saber, és si mai va ingressar a cap lògia maçònica, després d’haver admès en Consell de Guerra haver-ne demanat l’ingrés en temps de la República. Però si ens fixem, per exemple, en les salutacions com Alcalde dels programes de Festa Major que ens deixà escrits, podrem deduir que era amb l’ideari maçònic amb el que més s’avenia. 

En la de 1979 havia fet servir les paraules: “s’agermanaven” i “esperit d’agermanament” referint-se a la gent de l’antigor. En la del 1980 parlava de ...una Festa Major que trenqui  les tendències de la societat actual al tancament en nuclis reduïts i particulars, i que fomenti la relació humana, l’amistat i la “fraternitat”. Fins aquí res especial, perquè “fraternitat” i “agermanar-se” són paraules no sols de la maçoneria, encara que en desús molta gent les tenia com a pròpies, i més el món cristià. Però, en la del 1982  deixant palès el pensament més personal deia: ...tenim tres anys més de la nostra vida. Tres anys que han passat com un vent de tramuntana. Parlo de la gent gran, aquella que com jo (setanta anys) voldríem que el temps alentís la seva marxa, que ens donés espera a resoldre els petits i grans problemes. Però això... sols ho pot “aquest ser misteriós, gran arquitecte, que va construir tot el que ens envolta” i ens fa pensar i sofrir, però del qual ningú encara ha aconseguit desxifrar el secret, tot i que hi ha qui en viu i ho explota. I això ja té molt a veure amb el que jo deia. Podem observar també, en la seva darrera frase, que entre la clerecia segurament no hi deuria tenir massa amics i el mateix a la recíproca, quan el tancaren, parlant de l’empresonament, el Senyor Rector, al seu germà Ramon li esbarrà: Què et creies?, que ton germà passaria sense purgar la seva joventut?

D’això que, havent sortit de la “Modelo” amb quaranta-nou anys fets, extremà la prudència en aquest nou exili interior, minvant la vida social i perdent el somriure. A la fi dels anys seixanta, en espera de la mort del dictador i a falta de força suficient per fer-lo caure, ja no li recordo el posat alegre travessant la carretera a l’hora d’anar al magatzem a buscar una mica de nitrat, o el producte agrari de la Shell que fos.

Però no perdia l’olfacte polític. Prèviament a la mort de Franco, en clandestinitat encara, quan ens vèiem pel carrer i com a bons veïns ens saludàvem, ho feia esbiaixant la mirada i acotant el cap amb un petit somriure murri, com dient-me:  “Sé per on vas i de què vas paio, ànims, vinga!” I jo, veient el que sospitava o sabia, em sentia recolzat i li contestava amb un adéu semblant al d’ell, acompanyat d’un suau assentiment de cap mostrant-li reconeixement i venint-li a dir sense obrir boca: “Au, que ja queda poc! Ets a punt de jubilar-te però encara viuràs temps de llibertat”.

Va tornar a l’àgora política a començaments de l’any 1976. Entorn del projecte de Depuradora de la Murtra, aleshores en període d’informació pública, se’l començà a veure xerrant i discutint, ara amb l’un ara amb l’altre, pagesos sobretot, sobre la millor ubicació i abast del projecte. Fou al voltant de les primeres eleccions, les del 1977, i el retorn d’en Tarradellas a l’octubre, que la prèdica política ja era amb tothom i començà a ser reconegut com a interlocutor, fins i tot per l’alcalde Parellada per ajudar-lo a interpretar el que succeïa en el començament de l’anomenada transició democràtica.

I, com va ser que va anar de cap de llista del PSUC?

Quan va ser l’hora d’encarar les eleccions municipals de l’any 1979, al PSUC no li sortien els comptes. El PSC-PSOE tenia totes les de guanyar a la vista de com havien anat les eleccions generals. En la seva anàlisi de situació només s’entreveia la victòria electoral si, a més a més d’equilibrar la candidatura de la millor manera amb bons representats territorials, sectorials i socials representatius de tot el poble guanyant entre els nouvinguts, treia un bon resultat o aconseguia guanyar entre els que ja hi eren abans dels anys cinquanta i seixanta.

Per altra part també, tenint en compte com s’anaven perfilant les candidatures dels partits emergents a finals de 1978 i quin podria ser el consistori resultant, es feia evident i necessari que el nou alcalde hauria de ser un bon dipositari de respecte, afegit al degut a l’autoritat conferida, per controlar les maneres d’alguns regidors massa farcits d’ambició personal i dubtosa voluntat de servei. Dit d’altra manera: amb poc tarannà democràtic.

Aquestes foren les raons principals per les quals el Partit Socialista Unificat de Catalunya li oferí encapçalar la candidatura. D’afegitó, aquesta tria esvaïa la possibilitat de disputes internes per anar al capdavant i qualsevol altra reticència. La seva condició d’exiliat i repressaliat del franquisme de l’any 1961, hi va ajudar.

Llavors, el 1979, Viladecans tenia ja 42.000 habitants i no solament tenia l’hospital tancat, ni tan sols tenia ambulatori. D’escoles bressol cap, evidentment, però d’Institut de Batxillerat tampoc. Sí que tenia dotzenes de carrers per asfaltar i un clavegueram a mitges que s’embussava arreu. Un cinema a punt de tancar. Un Centre Parroquial sota mínims, i un Can Sellarés a punt de tancar portes, com a únics centres culturals. Cap piscina i només una pista poliesportiva, la de la Riera. Alguns carrers tenien, fins i tot, bombetes de llum en alguna cantonada. El cementiri tenia només una dotzena de nínxols disponibles, quan en aquella època morien quinze viladecanencs cada més i encara no s’incinerava. A beisbol es jugava en un descampat a tocar del Poblat Roca i de l’únic camp de futbol. Una biblioteca de Caixa Catalunya amb sis taules i no gaires llibres. Un escorxador que ja no podia escorxar. La Torre del Baró a punt d’ensorrar-se, la Torre Roja rebregada d’igual manera i ocupada per una mini-comissaria de la Policia Nacional. De jardins dos, el de la Torre Modolell i el de l’interior del Grup Sant Jordi. Ni Notaria, ni Registre de la Propietat. Ni estació de tren. A l’asistència social s’hi dedicava una persona quatre hores a la setmana. De runes d’obra, qualsevol solar n’era ple i també les rieres. Quan plovia ens negàvem i a l’alçada de la Punyalada la carretera quedava tallada en els aiguats de tardor. Als valls i corredores dels camps, a la Murtra i el Remolar ni granotes ni anguiles ni polles, això sí, de restes industrials d’olis, crom, mercuri i asbestos fluint o condimentant sucs per regar fruites i verdures als camps, tants com en volguéssiu... Aturo l’inventari.

En Joan Masgrau estava, doncs, a punt de fer 67 anys quan amb el PSUC guanyà les eleccions. Amb tot l’entusiasme del món s’arremangà per correspondre a la il·lusió viladecanenca de canvi, en un marc de crisi econòmica que tancava fàbriques a dojo i amb una manca de serveis públics i privats com a pocs pobles del Baix Llobregat. Fou en la renovació permanent d’aquest entusiasme, sal del viure, que en Joan tingué la seva millor virtut. 

Jo en tenia 27 i era el quart de la llista i reconec que no tenia ni la meitat d’aquesta sal. El meu optimisme de la voluntat no aconseguia equilibrar-se amb el pessimisme de l’anàlisi, que sempre partia del fet que Franco s’havia mort al llit com a Cap d’Estat. Llastrat per una bona crisi personal, només vaig aguantar el primer any de regidor.  Paral·lelament, el PSUC s’esquerdava sense haver trobat mai un bon inseriment en la legalitat i esdevenia un magre instrument per a la militància. El desencís tenia oberta la primera escletxa.

A l’alcalde Joan Masgrau li bastà per arribar a la fi del mandat, tenir sempre present estar al servei d’aquell concepte de “Fraternitat” après a les clases del CADCI l’any 1934, per poder aguantar la mala bava d’alguns i el poc ajut fruit de la inexperiència de quasi tots. Pretengué la reelecció amb el PCC l’any 1983, però la trencadissa del PSUC i el seu desballestament a Viladecans havia deixat la cosa com a impossible. Fou un bon alcalde. En Jaume Monfort, succesor del seu succesor del PSC-PSOE, es trobà un camí ja ben desbrossat.

Andreu Comellas

Una emissora de ràdio a Viladecans en la frontera entre la república i el franquisme

Logotip i adreça de la Cooperativa Ràdio Associació de Catalunya. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Correspondència general d’entrada,7 de maig de 1936.

L’emissora de ràdio de les Ràfoles, gairebé construïda l’any 1936.AMVA, Col·lecció Royo Pérez

Detall del pànol de l’edifici central de l’emissora de Ràdio Associació de Catalunya a Viladecans.AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències d’obres, 1936. 

Matí del dissabte 9 de maig de 1936. L’alcalde Llorenç Puig es dirigia per la carretera del Prat a la cita que cap al migdia havia concertat amb un grup d’homes de Barcelona que l’esperaven a l’indret de les Ràfoles. El batlle de Viladecans havia acceptat representar l’ajuntament en els actes protocol·laris de col·locació de la primera pedra de la futura emissora que Ràdio Associació de Catalunya estava construint als afores del poble. De fet, dos dies abans de l’acte s’havia rebut la invitació formal signada per en Pau Llorenç i Gispert, president de la cooperativa del mitjà de comunicació. En aquesta invitació, es recordava a l’alcalde que la construcció de l’emissora beneficiaria a la població, tot reconeixent-li l’interès personal que sempre havia mostrat en la solució de les gestions que la societat barcelonina havia portat a terme en els darrers mesos.

En efecte, el projecte de l’emissora ja feia mesos que s’havia anat madurant, tant des de la cooperativa com des de l’ajuntament mateix. Com a mínim des del mes d’abril de l’any anterior, moment en què la societat barcelonina havia decidit comprar una franja allargassada de 29.582 m2 propera a la via del tren, mitjançant cinc pagaments anuals per un valor de 9.500 pessetes cadascun. Mesos després, Ràdio Associació de Catalunya pressionava davant de l’ajuntament de Viladecans per aconseguir l’arranjament de la carretera del Prat, pas previ i necessari per a poder iniciar les obres de la futura infraestructura de les Ràfoles. Finalment, ja entrat el 1936, va arribar la preceptiva llicència d’obres a mans de l’arquitecte municipal, Josep Canaleta. Ens situem en el Ple de l’ajuntament del dia 21 de març de 1931 –a només mes i mig de l’acte de col·locació de la primera pedra que citàvem– i en ell l’ajuntament es donava per assabentat, oficialment parlant, dels desitjos constructius de Ràdio Associació de Catalunya. I no només això, sinó que els regidors reunits aprovaven tàcitament el projecte, tot condonant a la cooperativa l’arbitri municipal d’edificacions i drets d’instal·lació de motors si a canvi el sol·licitant es feia càrrec de l’arranjament de la carretera del Prat i hi emprava part de la mà d’obra aturada local existent.

Per tant, amb l’atorgament de la llicència d’obres de l’emissora, l’ajuntament assolia el condicionament de la carretera del Prat sense gaire esforç pressupostari. De retruc, el poble podria sortir als diaris i al mapa de les infraestructures de les telecomunicacions de Catalunya. Tot plegat, en un context en el qual Ràdio Associació de Catalunya ja feia alguns anys que s’havia convertit en la nineta de les oïdes radiofòniques de la Generalitat republicana. Un detall no gens menor del qual devia ser ben conscient tant el republicà Llorenç Puig com també bona part del seus companys de consistori. En tot cas, devien pensar que allò aniria de forma més reeixida si el comparaven amb aquell projecte d’aeroport que també uns homes de Barcelona van voler situar en terrenys de Gavà i Viladecans, entre 1933 i 1934.

Altrament, aquell projecte de l’emissora era un valor segur que es vivia amb total optimisme. Per a la radiodifusió catalana, lluny havien quedat ja els anys foscos de la dictadura de Primo de Rivera en què es veié com Ràdio Barcelona EAJ-1 –l’emissora degana fundada per la catalana Associació Nacional de Radiodifusió– era absorbida per la centralista Unión Radio Madrid. Des del 15 d’abril del 1931, però, en el context de la Segona República, els homes de l’Associació Nacional, ja amb el nom de Ràdio Associació de Catalunya EAJ-15, s’havien posat al servei de la Generalitat de Macià i Companys, havien decidit convertir la seva societat en cooperativa, havien inaugurat una emissora tant a Lleida com a Girona i ara, entre el 1935 i 1936, es disposaven a fer un salt endavant amb el nou projecte d’emissora a Viladecans. La radiodifusió catalana bullia d’entusiasme i fins i tot, els seus responsables es deixaven enlluernar per experiments com l’assolit el 21 de maig de 1932 on un grup d’investigadors que treballaven per a la RAC aconseguiren emetre la primera fotografia a través de la ràdio.

I justament per experiments com aquells cal entendre la transcendència de l’emissora que al 1936 es volia construir a la nostra vila. Fins i tot cobejava en el seu interior un projecte més agosarat: la d’esdevenir la primera emissora de televisió de Catalunya, de l’Estat i de tota l’Europa meridional. Les seves proporcions projectades no enganyaven a ningú: una imponent antena a tocar d’un edifici de dues plantes, amb cos central i dos cossos laterals, on compartirien espai els nombrosos operaris i transmissors de l’emissora entre la sala de connexions, els magatzems, les oficines i altres estances auxiliars.

Aquell fou realment un projecte que es va executar ràpidament. Potser cap a l’estiu del 1936 ja estava gairebé enllestit. I diem gairebé perquè, pel 18 de juliol d’aquell any, faltava encara el més important: l’emissora pròpiament dita, la qual setmanes abans els encarregats catalans havien encarregat i gairebé comprat a la casa Telefunken alemanya. Òbviament, esmentar el 18 de juliol del 36 a ningú no se li escapa que és la data de l’inici de la Guerra Civil. Cap a aquells dies d’inici de la guerra i de la revolució, la pesada emissora de 25 kw va arribar embalada a la frontera francesa, però mai va passar a Catalunya. No obstant, sí que passà a Espanya, concretament a l’Espanya totalitària que aviat seria comandada per un general dictador. Al cap i a la fi, el que va passar és que l’emissora esdevingué un regal de l’Alemanya de Hitler a l’Espanya nacional, la qual la posà en mans de l’aparell propagandístic de l’exèrcit sollevat contra la república.

L’emissora Telefunken arribà poc després a Salamanca i serví per posar en funcionament la primera estació de Radio Nacional de España. I des d’aquella estació, sis mesos justos després de l’anomenat Día del Alzamiento Nacional, concretament el 19 de gener de 1937, el locutor Fernando Fernández de Córdoba donava per iniciada la història de la radiodifusió franquista amb aquestes paraules: “Atención, habla España...”. I mentrestant, a Viladecans, l’esquelet de la malaurada i per força silenciada emissora de les Ràfoles esdevenia el símbol rovellat d’un projecte frustrat de modernitat generada per una República que aleshores era colpejada i que després seria abandonada pels uns i aixafada pels altres. 

Xavier Calderé i Bel

Gamba roja pintada (Tringa erythropus)

Habita la tundra pantanosa d’Euràsia boreal. A l’estiu el plomatge gairebé negre, i a l’hivern, molt semblant al de la gamba roja, però més clar, amb les parts superiors tacades de blanc i sense vora blanca a les ales. El bec és brunenc, amb la base de la mandíbula inferior roja i les potes d’un roig fosc a l’estiu i ataronjat a l’hivern. Habita al nord d’Europa, hiverna al nord Àfrica, a la Mediterrània i al sud d’Àsia, i és ocasional als Països Catalans. 

Font:enciclopèdia.cat

Eio Ramon

Caviga surt al carrer

El 3 de desembre té lloc el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. A Viladecans, Asdivi (Associació per a la integració de persones amb discapacitat a Viladecans) i el taller ocupacional Caviga van prendre part en dos actes molt participats: la presentació de la Guia de la Discapacitat, de la qual en Jordi Lligadas en fa la crònica en aquest mateix número, i una festa, el dia 1, a Can Xic que va ser també tot un èxit. Però avui que s’han assolit tants canvis importants en l’atenció a les discapacitats, les retallades posen en perill tant la qualitat d’aquesta atenció com la supervivència d’algunes de les entitats que hi treballen. Per tot això, el dia 3, els homes i dones de Caviga van concentrar-se a la plaça de la Vila. Aquí teniu els fragments més significatius del manifest que van llegir en finalitzar el seu acte reivindicatiu:

«Les persones amb discapacitat lluitem perquè ens considerin ciutadans de ple dret. Volem participar en la societat, en la nostra comunitat i als nostres barris.

Sabem molt bé que tenim drets i obligacions. Els nostres drets estan reconeguts en la Constitució Espanyola de 1978. Aquesta constitució és la mateixa per a tots els espanyols amb i sense discapacitat. Els drets també estan recollits en la Convenció Internacional de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Aquesta convenció diu que els nostres drets s’han de complir com els de la resta de ciutadans.

No obstant això, cada dia vivim situacions en què molta gent no respecta els nostres drets:

Altres persones decideixen per nosaltres sense tenir-nos en compte.

Sentim que no ens tracten amb respecte i que ens discriminen.

Molts de nosaltres estem incapacitats. Per això no ens deixen votar.

Ens trobem amb barreres arquitectòniques que ens impedeixen moure’ns amb llibertat. També ens trobem amb cartells informatius que no entenem.

Durant anys ens preparem molt bé en Centres Ocupacionals, però després no tenim oportunitats d’aconseguir treball.

Molts de nosaltres no podem tenir una parella i formar una família. Altres persones ens neguen la sexualitat.

Ens impedeixen participar en la comunitat com la resta de ciutadans i ciutadanes.

Per tot això, reivindiquem el següent:

Volem un tracte d’igual a igual, d’adult, de ciutadà. Per això, necessitem el suport dels governs i els mitjans de comunicació. Necessitem que els mitjans donin a la societat una imatge positiva i inclusiva de nosaltres.

Demanem a jutges, advocats, metges i fiscals que ens coneguin i que s’informin. Han de conèixer bé abans de signar les nostres sentències d’incapacitació. Som capaços de fer moltes coses i prendre decisions!

Necessitem ciutats i pobles accessibles per poder participar, entendre la informació, passejar pels carrers i entrar en els llocs públics. Pregunta’ns com fer-ho. Volem col·laborar amb vosaltres per aconseguir-ho entre tots.

L’educació és un dret de tots. Demanem ajuda als professionals i les Associacions de Mares i Pares per tenir una educació de qualitat.

Dia a dia ens formem per treballar. Exigim que les empreses i administracions compleixin amb la llei, i reservin ocupació per a les persones amb discapacitat. Exigim als sindicats que ens defensin.

Ens preparem per ser independents i viure com qualsevol persona. Podem fer-ho. Només necessitem suport per a aconseguir-ho.

Exigim als responsables d’associacions veïnals, culturals, esportives i d’oci que compleixin les normes d’accés a les seves instal·lacions. Igual que nosaltres complim amb totes les normes que ens exigeix la societat».

Mercè Solé

Viladecans amb qui ens necessita

Càritas cada any per aquestes dates organitza a moltes ciutats i pobles  la recollida  d’aliments. Viladecans també hi col·labora: els voluntaris de Càritas, parròquies, esplais i persones d’altres entitats participen en l’organització i la realització d’aquesta recollida d’aliments. 

Els  llocs on es fa la recollida són les escoles de primària i secundària tant públiques com concertades, també en els centres comercials, supermercats i botiges. En cada parròquia hi ha un local on s’hi poden portar aliments.

En els locals de  l’associació de veïns del barri de Sales juntament amb la parròquia de Santa Maria Magdalena ja fa anys que s’hi  fa la recollida d’aliments, i aquest any les entitats que fan les activitats en aquests  locals s’hi  han volgut adherir i han organitzat  activitats per poder recollir diners i fer més gran l’aportació a Càritas. 

Hem de donar las gràcies a totes les persones i voluntaris que desinteressadament fan l’aportació de temps, aliments i diners per a aquest gran projecte d’ajuda als qui no tenen res per menjar. 

Càritas avui i sempre ha estat al costat dels més necessitats. Moltes gràcies

Carme Reguant

Ressaca post-electoral

La nit del 25N vàrem aconseguir una fita increïble, vàrem passar de cinquena força del Parlament de Catalunya a segona. Tot això en dos anys i fent una enorme renovació de les estructures del nostre partit. Les coses s’han fet bé i hem estat recompensats. A pesar de la campanya mediàtica, del menyspreu cap a la nostra formació i del missatge Massiànic, la ciutadania ens ha fet confiança perquè ha vist que hi ha una altra manera de fer les coses: educada, humil, honesta, valenta, clara discursivament, pedagògica, respectuosa...

El matí del 26N el país es va llevar amb una enorme ressaca. Ningú s’esperava els resultats de la nit anterior. Sobretot aquells que es van esforçar per controlar el guió de la pel·lícula. Però van cometre un gran error de càlcul, aquesta pel·lícula només la pot escriure la ciutadania, la qual té voluntat pròpia, és intel·ligent i disposa de llibertat i capacitat de decisió.  

Així que amb la boca pastosa per la borratxera electoral tota la maquinària proMassianisme es va posar en marxa de nou contra Esquerra Republicana. Ens havien menystingut, havien cregut que ja no mereixíem aquest esforç, però ves per on, nosaltres hem après dels errors i no hem subestimat la ciutadania. Una ciutadania que ens ha demanat que portem el país cap a la llibertat nacional sense oblidar-nos ningú pel camí, fent una oposició valenta a un model econòmic i social que no compartim, i demostrant que es pot afrontar la crisi des d’un altre prisma. 

Estem vivint moments excepcionals, i la gent ja ha demostrat que per a aquests moments no vol una majoria excepcional, sinó una manera excepcional de fer les coses. Per això serem coherents amb tot allò que hem dit durant la campanya, per això demostrarem que hi ha una altra manera de fer política, perquè sinó perdríem tota la nostra credibilitat. 

Bàrbara Lligadas

La V Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà

El passat 17 de novembre es va fer a Sant Climent, organitzada pel grup “+ de 1000 històries”  la cinquena trobada d’estudiosos de la Baronia d’Eramprunyà. Viladecans va presentar dues ponències. La primera, presentada per Josep Lligadas del Grup Tres Torres, es titulava “La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les coses, les formes d’expressió”, una xerrada prou explícita de com s’ho han fet venir els nostres conciutadans a pagès a l’hora d’enumerar tot allò que els envolta: els familiars, els estris de la feina i els llocs on treballen. I la segona, presentada per Manuel Luengo, duia per títol “L’estructura de la propietat agrària en el Viladecans de la dècada de 1930”, on partint de l’amillarament de 1931, ens va explicar quina era l’estructura de la propietat agrària de Viladecans durant aquella dècada.

La trobada, que ja és un clàssic per tots els que ens agrada conèixer alguna cosa més de tot allò que ens envolta, es va centrar en el mon a pagès i la problemàtica que es troben aquells que encara viuen del camp, de les feines que no són prou rendibles si no tens la primera peça de temporada i de les pressions que reben, com a exemple, tot el que ha passat amb l’Eurovegas on es volien canviar escarxofes per màquines escurabutxaques. En Jaume Vendrell de Sant Climent va posar el to reivindicatiu demanant que les terres de cultiu continuïn sent la font de vida que han estat durant tants segles. També hi va haver curiositats com la projecció d’una pel·lícula recuperada sobre la matança del porc als anys 60, pels participants de Castelldefels, o l’explicació d’en Xavier Sánchez de Sant Boi dels enigmes i misteris de les masies de l’antiga Quadra Llor.  Destacar igualment la ponència d’en Víctor Mata de Begues sobre la restauració de les estructures de pedra seca i d’en Josep Campmany de Gavà sobre la condició pagesa al segle XVII, on es relacionava la propietat de la terra amb els conflictes de aquell període.    

L’organització, en tot moment esplèndida, va incloure dins la trobada una visita al Museu d’Eines de Pagès de Sant Climent, on es guarden les eines del camp del nostres veïns climentons. Per cert que la col·lecció d’eines és prou bona, però la de carros de fusta és espectacular, tant pel nombre com pel seu estat de conservació. No us la podeu perdre, aprofiteu per veure-la quan sigui oberta. 

Vicenç Castelló Solina

Viladecans: el llibre del bon amor

Presentació del llibre al Centre Cultural Sant Joan, el passat 30 de novembre, amb Josep Lligadas, Encarna García i Jaume Vendrell.

El llibre de Josep Lligadas, Viladecans, els llocs i les històries, publicat pel Grup Tres Torres, és un llibre sobre la memòria de les pedres, de la gent i dels noms de Viladecans. També és una declaració d’amor a Viladecans. I  com tota declaració d’amor, està escrita en primera persona del singular i del plural.  

El llibre adopta l’estil d’una guia, d’un viatge, per demostrar que  Viladecans  no ha començat de zero fa cinquanta anys, i invita al lector a un passeig per tot el terme, començant pels camps,   a una pujada a l’ermita de  Sales, una baixada  al centre de la Vila i un recorregut  pel nucli urbà històric i pel no tan històric, fins baixar fins el mar,  tornar i acabar  a  Sant Ramon. Paga la pena acceptar  l’oferiment del Josep i anar amb el llibre a la  mà i passejar per Viladecans amb ulls de primera vegada, com un turista en una ciutat estrangera.   

És que, a més a més, el Josep escriu molt bé i descriu encara millor. En companyia  d’unes fotografies excel·lents, el seu text és precís en les descripcions com els naturalistes del segle XVIII quan portaven noves de terres, animals i herbes desconegudes. Ell il·lustra sobre torres de barons,  palaus modernistes amb intriga d’herència, cases de maçons, o sobre el perquè el carrer Major és tan poc major. Indica qui es qui, on és cada lloc, cada camp, cada finestra, com  qui dibuixa el mapa d’un tresor abans de salpar per tornar vint anys després. La veu del narrador no és desinteressada, és una veu interessada i curiosa que sovint s’aparta del camí i ens explica coses i més coses, des de l’herència Modolell a què tenen en comú  xupets i aljibes.      

Viladecans, els llocs i les històries  reivindica vint-i cinc llocs i la memòria dels noms. Els noms es perden com es perden les pedres, però de més ràpida extinció, perquè la seva erosió és l’oblit. Lligadas explica quan les cases dels carrers tenien el nom del propietari i proposa fer memòria amb una placa. Ara només tenen nom les botigues. Com que som tants, practiquem el desconeixement i amaguem les nostres vides en l’ordre sense significat del número. Lligadas ens pregunta si és vici o virtut posar noms als carrers que ja el tenien, com el carrer de l’Escaleta. Així com nosaltres bategem les habitacions de casa, la dels nens, la de la planxa, els noms populars els  posava la gent, gairebé per plebiscit. Eren noms que anaven per feina, de llocs, d’esdeveniments o de camins que portaven a algun lloc. El Josep suggereix que seria bo plantejar-se despullar les plaques de personatges i tornar el vell nom amb que la gent els anomenava espontàniament. El nom popular sempre té darrere una història de la terra, del lloc o de la gent, una pregunta o una resposta. 

El llibre és també una didàctica lliçó d’història local, amb una ecumènica, excel·lent i àmplia bibliografia sense complexos, muda demostració de que Viladecans comença a sumar xifres i lletres. És un llibre que jo recomanaria com a assignatura als instituts, però sobretot  com a manual ciutadà d’autoajuda, perquè és un bany d’autoestima que ajuda a esborrar la frontera de doble direcció, invisible i desconfiada, entre el Viladecans que pronuncia les dobles erres molt llargues i se sap el nom de pila de les cases, i el Viladecans que té les erres  i les arrels curtes, perquè  amb el temps es faran llargues.

I una penúltima raó: en aquests moments d’infelicitats col·lectives, la seva lectura contagia optimisme civil. Optimisme crític, convençut que tot és possible encara.     

José Luis Atienza

El futur dels pagesos

Transcrivim aquí les paraules de benvinguda pronunciades pel president de  “+ de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat” a la cinquena Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que va tenir lloc a Sant Climent el passat 17 de novembre.

“+ de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat” és una entitat que vol reivindicar el patrimoni de Sant Climent de Llobregat, el seu paper en la història i el de la gent que ha contribuït a dibuixar el nostre poble com és. 

Des de fa més de mil anys els nostres avantpassats han dissenyat un paisatge, un entorn urbà i un llegat oral que ens ha ensenyat a estimar la terra i que ens fa sentir orgullosos de ser hereus de tantes famílies pageses que durant dotzenes de generacions han traçat l’horitzó del nostre paisatge amb la suor del seu treball.

I, des de la nostra entitat, aquest és el llegat que volem deixar perquè les generacions futures també se’n  sentin  part  important  i encarin el futur sense oblidar mai els seus fonaments.

Fins fa cinquanta o seixanta anys el nostre era un poble pagès i encara ens en sentim. Els nostres pagesos, els de la Baronia d’Eramprunyà, abans que els grans magatzems ho anunciessin,  eren els que portaven la primavera a la ciutat, amb la fruita fresca de la nova temporada; no arribava mai el fred sense que els caquis, les cols o els bolets que es collien als boscos  arribessin als barcelonins des de les nostres terres. 

Els temps han canviat molt... però hem de deixar anar morint als pagesos que ho feien possible? Hem de deixar morir aquestes terres nostres tan productives? Les àrees de desenvolupament industrial i les infraestructures ja se n’han menjat una gran part. 

Massa sovint s’oblida el valor d’aquestes terres, s’oblida la gent que ja hi treballa i apareixen visionaris, que sense posar-se pedres al fetge hi projecten grans complexos d’oci de focs d’artifici sense sentit, prometent milions de dòlars d’inversió i milers de llocs de treballs ficticis. 

Per què s’obliden dels pagesos que ja hi són i hi treballen? Per què ningú parla de recuperar les terres ermes i dignificar la professió? Posa’ts a fer... per què no es crea una Zona Especial de Protecció Pagesa, per a l’espècie en perill d’extinció que representa la nostra gent pagesa?  Bé que ho han fet amb els ocells...

Per què no es crea al Pla del Llobregat un mòdul de formació professional agrària bàsic per a estudiants i gent sense feina, a qui posteriorment l’administració  faciliti el lloguer de les terres ermes de la nostra zona? Ja sabem que, com a mínim, podrien collir per menjar? A Sant Climent tenim la masia de Can Molins i cent mujades de terres de propietat pública per a fer-ho i, segurament, en les altres poblacions de la Baronia  hi trobaríem d’altres instal·lacions per a un projecte com aquest.  Com pot ser que el mòdul educatiu més proper a la terra i a la nostra regió, sigui de formació forestal i s’imparteixi a Barcelona? No seria més adequat  fer-lo en un lloc com Begues?

Ens queden massa perquès i se’ns acaba el temps de poder-los respondre.

En aquesta jornada volem donar les gràcies als pagesos que encara queden, per mantenir-se i mostrar el seu coratge. Per aquest motiu hem volgut que fossin presents en la nostra Trobada en forma d’una petita reproducció d’una parada de venda de verdura a la menuda, on veiem tota una gala de productes del Pla del Llobregat i de la nostra muntanya. Moltíssimes gràcies als que hi han col·laborat. 

Gràcies als seus pebrots i a la seva persistència s’obre un fil d’esperança. Les noves formes de comercialització, els nous productes i la recuperació d’antics cultius aporten cultura, moviment econòmic i nous llocs de treball. A més, tot el que cullen  permet  la seva  comercialització de proximitat i la contribució a  la sostenibilitat ambiental, a la reducció d’emissions en transport  i a la millora de la qualitat de les verdures i fruites que arriben al consumidor fresques i acabades de collir.

Protegim-los. I a ells, moltes gràcies per continuar estant amb nosaltres.

Jaume Vendrell Condeminas

La guia del discapacitat

El 29 de novembre al Pau Picasso es va presentar la Guia de la discapacitat. Una guia que es pot trobar a internet, com deia la Idoia, regidora de l’Ajuntament de Viladecans que va obrir l’acte. La regidora va fer una àmplia explicació sobre el tema i sobre el que es pot trobar a la guia.

I ara, anem al més important: l’Angelita (per Asdivi), la Maria Antònia i jo  (per Caviga) vam prendre part en una taula rodona. I la gent ens va fer diverses preguntes: com vivíem la discapacitat, amb qui vivíem. A mi em van preguntar quins esports fèiem a Caviga i vaig explicar que al pati juguem a bàsquet o a futbol i que fa unes quantes setmanes es va fer un campionat esportiu en què hi havia bàsquet, petanca, bitlles i futbol. Jo em vaig apuntar a futbol perquè m’agrada molt.

La Maria Antònia va explicar que al febrer farem l’obra de teatre que vam fer al Teatre al carrer a l’Àtrium i que li feia molta il·lusió.

La meva cunyada em va demanar que expliqués les meves classes de guitarra. Jo vaig a música amb un professor que es diu Ramon Muro, els dillus i els dijous. I tinc dues companyes que es diuen Paula i Ana, i els dijous ve un noi que es diu Rubén i ara estic aprenent a tocar “Carros de Foc” puntejant, i més endavant ja veurem. 

També ens van preguntar si els discapacitats teníem els mateixos drets que les altres persones, i vam dir que sí, i que si algú pensa que no, està molt equivocat.

A l’Angelita la van felicitar pel seu esperit de lluita a la piscina. L’Angelita va explicar que vivia sola i que anava a comprar sola. Va a botigues que ja la coneixen i l’ajuden a obrir el moneder.

Va ser un acte preciós. No era un festival, però s’hi assemblava una mica. Al principi a la gent li va costar participar, però després estaven molt engrescats. La Idoia va haver de posar punt i final a les preguntes i ens va felicitar a l’Angelita, a la Maria Antònia i a mi. I ens van demanar de fer-nos una foto tots quatre.

Jordi Lligadas

Unes eleccions diferents

Arran de les eleccions al govern de Catalunya, voldria comentar encara que d’una manera resumida unes altres eleccions, també molt importants sobretot per a les mares i els pares de la nostra mainada. Són les eleccions al Consell Escolar de Centre.

El Consell Escolar de Centre (CEC) és l`òrgan col·legiat de participació en el govern del centre.

Cal que les famílies coneguin bé què són els Consells Escolars, quines funcions tenen atribuïdes, quin paper hi poden tenir com a representants de les mares i pares del centre i quina és la millor manera d’exercir-lo. Un repte important per a la participació real de les famílies en els centres educatius és trobar la manera de col·laborar en la seva gestió i per aconseguir-ho hi ha un òrgan de participació de primer ordre, el Consell Escolar de Centre, però com sempre, no n’hi ha prou amb tenir les eines, cal saber-les usar amb coneixement i experiència.

El procés electoral s’efectua per renovar la meitat dels membres de cadascun dels sectors electius que integren el Consell Escolar.

El CEC el constitueixen: el director o directora, que n’és el president,  el o la cap d’estudis, el o la secretària, un representant de l’Ajuntament, representants dels  alumnes, representants dels professors i professores, representants de les mares i pares i un representant de l’administració o serveis.

Les funcions del CEC són les que estableix la Llei d’Educació. A més, li correspon vetllar i donar suport a l’equip directiu per al compliment de la programació anual del centre i del projecte de direcció, el qual, en el marc del projecte educatiu del centre vincula l’ acció del conjunt d’òrgans de govern del Consell.

El CEC ha d’aprovar les seves normes de funcionament, es reuneix a l’inici i final de curs i també una vegada cada trimestre. La durada del càrrec de conseller és de quatre anys. Les decisions del CEC es prenen normalment per consens. Si no és possible arribar-hi, la decisió s’adopta per majoria de les persones membres presents, llevat dels casos en què la normativa determini una altra majoria qualificada.

Al si del Consell Escolar es constitueixen dues comissions preceptives: l’econòmica i la de convivència. També hi pot haver la permanent, la de menjador... i d’ altres.

El CEC ha de ser el motor que dinamitzi tota la comunitat educativa i tots els sectors de la comunitat educativa han de conèixer els seus acords.

La implicació de les famílies en l’educació dels seus fills i filles augmenta el seu rendiment com a alumnes (millors resultats, més assistència a classe...).

Totes les mares i pares tenim alguna cosa per aportar i alguna cosa per aprendre, és per això que us animo a participar-hi el proper mes de gener quan al centre escolar de les vostres filles i fills les convoquin. 

Montserrat Pastor i Pujadó

Fàbriques de ciutadania (elogi de les biblioteques públiques)

Enmig d’aquests temps difícils que ens ha tocat viure i del cúmul de males notícies i del pessimisme que tot ho envolta hi ha motius d’esperança, encara. Un d’aquests motius és la bona salut de les biblioteques públiques, aquests centres de difusió del coneixement i la cultura que s’han convertit en quelcom més que simples sales d’estudi o de lectura. Són “temples laics”, d’accés lliure i servei gratuït que ofereixen al conjunt de la població múltiples vies per créixer i formar-se en l’àmbit professional i personal. Són fàbriques de ciutadania, intergeneracionals i interculturals: dins seu hi trobem des d’infants de 0 a 3 anys fins a jubilats amb ganes d’aprendre com funciona això d’Internet o repassant la premsa diària. 

Lluny del que pugui semblar des de fora, els joves estudiants no són el col·lectiu més nombrós. Ho són els adults d’entre 30 i 64 anys (el 67 % segons la memòria 2011 de les Biblioteques de Barcelona). Aquí probablement hi té força a veure la crisi, que ha empès molta gent a formar-se i ampliar competències. I és que les biblioteques són molt més que prestatgeries plenes de llibres. Comparteixen espai amb còmics, revistes, butlletins, pel·lícules, cedés, contes per a la mainada, novel·les juvenils, fons local, material per preparar oposicions, atles, enciclopèdies, guies de viatge i un llarguíssim etcètera. 

A més a més, obtenir el carnet d’usuari és gratuït (en té el 42 % de la població a la demarcació de Barcelona) i permet endur-se a casa, sense cap cost, fins a 30 documents: 15 en paper (incloses revistes que no siguin el darrer número) i 15 en multimèdia (6 DVD i 9 en altres suports com CD o CD-ROM). Durant 30 dies prorrogables. El mateix títol serveix per a tota la xarxa de biblioteques municipals i permet gaudir d’interessants avantatges en el món de la cultura, com descomptes en museus, teatres i cinemes o en la compra de llibres i música. Com una mena de Carnet Jove, però per sempre i sense comissió. 

Per si fos poc, això no és tot. Les biblioteques també faciliten accés a Internet, disposen de connexió WIFI i promouen diversitat de cursos i tallers com els de formació en tecnologies de la informació. També acullen periòdicament activitats culturals i d’oci com contacontes per a nens, exposicions o presentacions de llibres i conferències. Són generadors de clubs de lectura que agrupen lectors en tertúlies literàries i, cada cop més, s’obren a entitats i organitzacions del seu entorn per promoure activitats conjuntament. 

A Viladecans, la Biblioteca Pública va celebrar el 2009 el seu desè aniversari. Aleshores comptava amb 23.000 usuaris registrats, la qual cosa equivalia al 38 % de la població. Confiem que aquesta xifra vagi a l’alça (potser aquest article hi contribueixi, modestament). Fa temps que penso que, a diferència d’altres municipis, la nostra biblioteca està òrfena de nom i que seria una bona oportunitat per reivindicar algun personatge de la nostra localitat, dedicar-la a un home o una dona que s’hagi destacat per la defensa i la cohesió social de Viladecans. Segur que hem de tenir candidats i candidates. Per què no una consulta popular? No es tracta de fomentar la participació ciutadana? 

Per acabar, si teniu temps i ganes, us recomano tres visites a biblioteques ben properes que us deixaran bocabadats (i que també podeu utilitzar): la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi al Parc de la Muntanyeta, la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà al costat de l’Ajuntament i la Biblioteca Central de Castelldefels a sota el castell. Aquesta última va estrenar nova i flamant seu per Sant Jordi, alguns l’anomenen “la joia de la corona”. Fins aquest 2012 duia el nom de l’exdiputat socialista i promotor de l’esperanto Ramon Fernández Jurado, però el govern municipal del PP li va canviar el nom, no sense polèmica. 

Josep Ginjaume