Sant Jordi, 1977

La diada de Sant Jordi de l’any 1977, la plaça de la Vila era plena de gom a gom. A més a més de les paradetes de llibres, els ciutadans de Viladecans i l’Associació de Veïns Tres Torres al capdavant, van aprofitar el dia per reivindicar l’Estatut d’Autonomia i fer difusió del Congrés de Cultura Catalana.

Jaume Muns

L’Enregàs, un magnífic testimoni de la nostra parla

L’Enregàs és una zona de camps –el que se’n diu una “partida”– que hi ha entre Viladecans i Gavà, i que ha donat nom al camí que separa tots dos municipis. Comença gairebé immediatament després de la via del tren, i s’allarga fins més enllà de l’autopista. Des del punt de vista meu personal, puc dir que quan era petit el meu avi hi tenia arrendat un camp, al qual jo anava sovint, i del qual en recordo sobretot un arbre que feia bercocs (o, per dir-ho segons els diccionaris, albercocs), que em tenia el cor robat.

Dic tot això, perquè em sembla interessant parlar de “l’Enregàs”, perquè és un magnífic testimoni de com ha evolucionat la nostra manera de parlar, a Viladecans i a tot el Delta. El nom de “l’Enregàs”, en efecte, és tota una joia de la transformació lingüística que la parla popular va fent.

D’on ve, el nom de “l’Enregàs”? És bastant senzill i obvi: ve d’un senyor que es deia Regàs. A aquest senyor, fa segles, la gent li deia “en Regàs”, perquè fa segles, aquí, com a la resta de Catalunya, a les persones se les anomenava posant-hi “en” al davant: “en Jaume”, “en Pere”, “en Coromines”… Però, així com a bona part de Catalunya s’ha anat mantenint aquest costum d’anomenar la gent posant-hi “en” al davant, aquí, i a altres llocs, aquest costum va anar canviant i, en comptes de posar “en”, es va anar posant l’article “el”. Per això ara, a Viladecans, diem més aviat “el Jordi” o “el Pocapina” o “el Faura”. I si a vegades fem servir “en” per anomenar les persones, generalment ho fem més aviat perquè ho hem sentit dir a la ràdio o la televisió, però no perquè sigui la nostra forma tradicional de parlar. 

Doncs un cop explicat tot això, situem-nos, posem per cas, fa cent o cent cinquanta anys. Aleshores, a Viladecans o a Gavà, ja no hi havia ningú que utilitzés la forma “en” per anomenar una persona. Tothom utilitzava “el”. Però aquelles terres que duien el nom del senyor Regàs, la gent havia continuat anomenant-les tal com havien fet sempre, és a dir, que parlaven de les terres d’“en Regàs”. Però ja no sabien que aquest “en” era com l’article que es posa davant del nom. Desconeixien el significat d’aquest “en”. I, sense adonar-se’n, van acabar considerant que “en Regàs” era una sola paraula, un sol nom, “Enregàs”. I com feien amb totes les altres partides (el Serral Llarg, el Pi Tort…), van començar a dir-lo posant-hi l’article al davant. I va quedar com ho diem ara: l’Enregàs.

Ja dic, els noms ens ajuden a entendre la nostra història i la nostra llengua. Per això els hem de conservar. Però val a dir que aquest nom de l’Enregàs no ha tingut gaire fortuna en aquest sentit. Perquè, si mirem els mapes, veurem que l’opció que s’ha fet oficialment ha estat la de deixar de banda l’evolució de la llengua, que és fruit de generacions i generacions de viladecanencs i gavanencs, i fer servir el nom que hi havia fa segles però que ara ja no existeix. Sap greu trobar-se que als mapes posa “camí d’en Regàs”, “camí de Can Regàs”, “plaça del Regàs”, en comptes de posar la manera com realment es diuen aquestes terres: l’Enregàs. I perdre aquest nom és perdre una petita peça de la nostra història i una joia de la nostra parla.  

Josep Lligadas Vendrell

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (4)

Joan Comellas i Antònia Doñate, amb els seus quatre primers fills. D’esquerra a dreta: Rosa, Maria, Josep i Andreu.

Desempallegat d’una política que no era la seva, i tota vegada que l’església parroquial havia cobert aigües i només tenia pendent l’embelliment, en Joan Comellas Guitart es disposà a establir una nova família. Fixà novament el punt de mira de la seva acció social en el Centre Parroquial per fer tornar a Viladecans l’esperit de la finida Federació de Joves Cristians de Catalunya, en tant que es contruïen les noves instal·lacions. A l’empar de l’Acció Catòlica i gràcies a l’empenta i iniciativa de les restes d’aquella Federació, una colla liderada per l’Andreu Calvet, l’Andreu Doñate i ell mateix, tornaren el teatre, les sardanes i el bàsquet a Viladecans.

Paral·lelament, del cor de caramelles de Pasqua que assajava i es trobava al local de ca l’Esparter, aquell any 1945, en sorgia la massa coral La Lira, i paralel·lament també, de l’entossudiment d’en Josep Gusi i d’en Josep Padrós en naixia el beisbol, en un descampat més enllà del torrent Ballester arranjat pels mateixos usuaris que finalment, també acabaria acollint la represa del futbol federat. Les tres activitats, i corresponents entitats, s’estrenaren al marge de la Falange en la Festa Major d’aquell any quan Viladecans encara no tenia els 4.000 habitants. Havien passat més de sis anys des d’acabar la guerra civil, i quatre mesos des de la victòria aliada sobre els nazis. Despuntaven els primers brots verds. El poema IX de “La pell de brau” d’en Salvador Espriu, canta quelcom semblant: 

Sembren sequedat

a la terra xopa

solament de sang.

Desvetllat als solcs

per les mans cansades,

és el vol primer

del ocells de l’alba.

Eren temps d’autarquia i cartilla de racionament. Per tant, temps també d’estraperlo, fam i ignomínia política. Tancat en si mateix, incapaç de produir tot el que calia i aïllat de la resta del món, el franquisme no era ni de bon tros capaç de satisfer les necessitats de la població. Només els qui tenien propietats amb escreix podien dir que els anava prou bé i la suficiència alimentària només era cosa de pagesos que tenint un mínim de terrenys i casa amb suficient espai, tenien sempre present la dita: “Pagès, si no treballes, no tens res”. 

Aquest era el cas de cal Menut del Begues. i com a força altres cases fossin del carrer de la Muntanya, del carrer del Sol o de l’actual avinguda de la Generalitat, on hi vivien els pagesos més normals de Viladecans, a les eixides i sota els porxos, ja sigui en corts, quadres, corrals, gàbies o de manera solta, s’hi criaven porcs i conills, galls i gallines, alguna oca amb el seu ànec, i fins i tot alguna cabra o alguna vaca, per assegurar-se els ous, la carn, els embotits i la llet que la família pogués necessitar. Però l’animal més important, mitjà de producció imprescindible ja sigui per traginar, llaurar, o fer giravoltar la sínia era el cavall, matxo o mula que cada casa pogués tenir. 

Morts el pare i el cunyat, l’any 1946 en Joan Comellas va haver de sumar el servei d’un mosso, llogat amb dret a llit i plat a taula dins la casa, per poder fer front al cultiu de les terres. No era feina d’una sola persona el carregar a dalt del carro coves ben curullats d’esbergínies, llaurar sense menar el matxo per les brides, o anar al Born “sota la vela en punxa que dansa sota el seguit de les roderes”, que deia el vers de Salvat Papasseit, a dur el gènero al mercat mig dormint damunt dels sacs de patates.

Fou en el marc de les activitats juvenils de l’Acció Catòlica bo i mirant de construir el Centre Parroquial, que mon pare conegué ma mare Antònia Doñate, bandejada ja l’activitat política. Tenien vint-i-nou i vint anys respectivament quan, entrada la primavera de l’any 1947, l’anterior rector, d’abans i després de la guerra, Mn. Josep Homar, els casà en la nova, però inacabada, església de Sant Joan. La cerimònia fou oficiada conjuntament amb el llavors titular Mn. Ricard Serrajòrdia. Després que amb bitllet quilomètric de Renfe voltessin per tot Espanya, per Nadal, començà la llarga etapa de portar fills al món i criar-los. En tingueren vuit, sis nois i dues noies, més un altre noi que morí a poc de néixer.

Aquell mateix any 1947 vingué a Viladecans un nou rector que es convertí en factòtum del poble durant vint-i-cinc anys: Mn. Ramon Saborit Comellas. Curiosament, tenia per segon cognom el mateix que el primer del Joanet de cal Menut del Begues. Fos perquè havia estat consiliari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fos per afinitats d’ordre cultural i espiritual, o fos pel cognom, s’establí entre ells una especial sintonia que els dugué a una especial col·laboració de més de vint anys, fins al progressiu distanciament produït a la fi dels anys seixanta fruit d’una diferent lectura del Concili.

En Joan Comellas pel fet d’establir amb l’Antònia Doñate tan prolífica família, se les hagué de veure ben aviat amb el temps emprat en tot allò que anava més enllà de les obligacions pageses i les obligacions religioses. Però per res deixà d’imbricar-se en la vida social i cultural sorgida de les seves creences, i així, tant podíem trobar-lo a tandes d’exercicis espirituals, com organitzant una tómbola de recapte, o protagonitzant i dirigint bona part de les obres teatrals del Centre Parroquial dels anys cinquanta juntament amb els seus cunyats Andreu Calvet i Andreu Doñate. Una d’elles va ser la representada el novembre de l’any 1950, en la inauguració dels nous locals: “Batalla de Reines” de Serafí Pitarra. La darrera fou una representació dels “Pastorets” cap a finals dels anys seixanta que li costà una costella en deixar-se anar l’elevador de la trapa grossa de l’escenari.

Sorprenia el bé que feia els papers còmics al teatre quan en la vida real era home d’escassos acudits, d’aparença molt seriosa i extremadament reservat. Però se li feia llum a la cara quan era assetjat amb preguntes interessants o l’interlocutor encetava una bona conversa. Llavors, evidenciava el gran fons cultural, polític i religiós que acumulava i podia ser molt amè. Era extremadament rigorós i auster amb si mateix. Personalment, no recordo haver entrat mai amb ell a cap bar, a no ser per raó d’haver de dinar en alguna fonda, ja de gran, les poques vegades d’anar plegats de viatge. No era, en cap sentit, ni de cal Sastre ni de ca l’Esparter perquè mai no hi entrava, i no li recordo altre beure que el fer-ho a galet empinant un parell de cops el porró de vi blanc, tot dinant.

Va ser, durant molts anys, home de missa primera els diumenges, la de les set del matí. Missa dels pagesos, que li dèiem. Sempre al primer banc de la primera fila, equivalent a dos principis: prohibit fer tard i al capdavant tothora. Als fills, un cop feta la primera comunió als set anys, ens tocava anar amb el pare i la mare, llevats a les sis ells i a quarts de set nosaltres, fos hivern fos estiu, a complir el deure dominical. En tornar a casa, després de comprar la coca i el diari a la plaça, i fer-la petar una mica amb altra gent, recordo molt especialment el sortir-nos del guió diari d’esmorzar pa amb tomàquet i fuet o llangonissa, i esmorzar festivament xocolata desfeta asseguts a taula, mentre el pare s’empassava, com cada dia, “El Correo Catalán” de manera exhaustiva i comentava alguna de les notícies o l’article de Jaume Miravitlles, publicat amb el pseudònim de “Spectator”.

Malgrat que a Viladecans, Catalunya i Espanya semblava no succeir gran cosa al llarg dels anys quaranta, cinquanta i començaments dels seixanta, per impediment, imperatiu i imposició franquista, estar a l’aguait del que passava al món fou una constant vital del Joanet de cal Menut del Begues, bo i esperant el retorn dels ideals de la Federació estroncats per la guerra. Però, de la mateixa manera que es deixà de fer cereals, apilar garbes i batre, per passar a cultivar carbassons veient que sortia més a compte comprar el pa fet als forns que amassar-lo a casa; de la mateixa manera com acabà desapareixent el bestiar, i les pallisses per emmagatzemar farratge, substituïts pel tractor i el motocultor que multiplicaven la productivitat i feien néixer nous camps de llegums, verdures i fruiters; i, de la mateixa manera que els carros es convertien en camionetes anant a la par de la industrialització viladecanenca, arribà el dia que s’acabà, fins i tot, el “no passa res” de la política, la religiositat i la catalanitat. És clar que, cal recordar i no oblidar, fou vint-i-cinc anys després del cop d’estat ensorrador de la República. 

Per començar, al nou però vell papa de Roma Joan XXIII, fill de pagesos, se li ocorregué convocar un Concili Ecumènic i fer una encíclica que es deia Pacem in terris. El nacionalcatolicisme espanyol, arrufant el nas, començà a inquietar-se i tremolar. Paralel·lament, l’any 1962, els miners d’Astúries feien esclatar els topalls salarials del pla d’estabilització de 1958 i s’organitzaven de nou, exemplaritzant els obrers de la resta d’Espanya. A Catalunya sorgien en aquells mateixos anys, cantant com trobadors de tota la vida, els Setze Jutges, esquivant tota mena de prohibicions i censures i, com qui no diu res, el poeta Salvador Espriu, un dels salvadors de mots i retornador del nom de cada cosa, publicava La Pell de Brau i El llibre de Sinera. 

(continuarà)

Andreu Comellas

Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (I)

Segell del Centre Català Republicà de Viladecans, octubre de 1936. Font: Arxiu del Tribunal Militar Territorial 3 de Barcelona. Consell de Guerra de Jaume Pugés Masellach

Amb aquest article el que pretenem és donar a conèixer els noms dels càrrecs públics municipals que van representar la República a Viladecans i que després del cop d’estat militar facciós la van defensar fins a patir la presó i l’exili, en molts dels casos. Serveixi aquest article com un petit homenatge a aquella generació que va lluitar perquè la societat del moment fos més justa, més igualitària, més democràtica i socialment més avançada.

A Viladecans, el dimecres, 15 d’abril de 1931, la nova corporació municipal, de majoria republicana i sota la presidència de Joaquim Plans Font (ERC), resultant de les eleccions del 12 d’abril, no només proclama la República sinó que s’adhereix “incondicionalmente al Estado de la República Catalana y a su Presidente Sr. Macià”. Com la República Catalana aquest primer consistori no duraria gaire perquè el 17 d’abril es creà un Comitè Revolucionari presidit per Josep Carreras Reguan (CNT) i del qual formen part ciutadans de Viladecans i alguns dels regidors electes. Aquest Comitè Revolucionari es convertirà en corporació municipal interina a partir del 28 d’abril i estarà en el govern municipal fins al 25 de juliol, data en  la qual Josep Carreras es destituït per ordre governativa i es nomena una Comissió Gestora, presidida per Joaquim Plans i integrada pels regidors escollits el 12 d’abril. Aquesta corporació també serà interina perquè s’han de tornar a repetir les eleccions municipals als dos districtes en els quals estava dividit Viladecans. El 19 de setembre de 1931 es constitueix definitivament la corporació municipal, conseqüència de les eleccions parcials realitzades el 31 de maig per al districte segon. i el 9 d’agost per al districte primer. En funció de la població, a Viladecans li corresponia escollir 10 regidors en un règim majoritari: el partit guanyador obtenia 7 regidors i la minoria 3. Com en les eleccions del 12 d’abril, el partit majoritari va ser ERC i la minoria la Lliga Regionalista de Catalunya. 

D’entre els acords que en aquests primers mesos prendrien aquestes diverses corporacions, comitès i comissions provisionals cal destacar l’adhesió a l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya i al projecte d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. També en aquests mesos a Viladecans se li concedirà la creació de les escoles graduades de tres graus, per a nois i noies. 

La nova corporació municipal del 19 de setembre de 1931 estarà presidida per Joaquim Plans malgrat “(...) que el regidor de major nombre de vots en ambdós col·legis [electorals] fou en Llorenç Puig Tomàs”, també d’ERC.  Aquesta corporació es mantindrà fins al 20 de setembre de 1933 en què Joaquim Plans presentarà la seva renúncia al·legant problemes de salut i d’edat. Ara sí, Llorenç Puig Tomàs serà proclamat alcalde de Viladecans. 

Serà en aquests anys que van des del setembre de 1931 fins a l’octubre de 1934 quan s’inicia i es materialitza l’obra social republicana a Viladecans. Al llarg d’aquest tres anys es projecten assumptes de gran envergadura que podien haver canviat la fesomia de la ciutat i que ens haurien pogut endinsar en el camí de la modernitat i el progrés. Quines empreses són aquestes? Els projectes per a gaudir de l’estany del Remolar com a espai públic; de construcció d’un mercat municipal; de construcció d’un passeig marítim; de desguàs de les principals rieres i torrents que recullen l’aigua del nucli urbà; de construcció d’una escola bressol; i, finalment, el projecte de construcció d’un Grup Escolar i bloc d’habitatges per a mestres.

El 14 de gener de 1934 se celebren unes noves eleccions municipals en les quals la candidatura del Centre Català Republicà (ERC) guanya ajustadament (622 vots) davant la de la Lliga Catalana (585 vots). No obstant, tant l’alcalde Llorenç Puig, com el primer i segon tinent d’alcalde, Josep Solina Bosch i Joaquim Marieges Bassolas, respectivament, tots tres d’ERC, seran escollits per unanimitat dels 10 regidors de la corporació. Aquest mandat municipal es veurà truncat pels fets del 6 d’octubre de 1934, quan Llorenç Puig s’adherirà a la proclama de la República Catalana realitzada pel president Companys. Per aital fet, Llorenç Puig serà detingut i destituït d’alcalde, malgrat que conservarà la seva acta de regidor. La corporació municipal quedarà en mans de Miquel Bernal Deixens (ERC) fins al 20 de maig de 1935 quan el Governador General Interí de Catalunya, Joan Pich i Pon, designa nous regidors, majoritàriament conservadors: d’Acció Popular Catalana (APC) i de la Lliga de Catalunya. És escollit alcalde Bernat Miernau Deu (ACP). En protesta per la suspensió dels ajuntaments escollits al gener del 1934, la minoria d’esquerres no assisteix a la constitució d’aquest nou consistori marcadament dretà.

Aquesta nova corporació intentarà desmuntar l’obra realitzada pels anteriors governs municipals i així el primer que farà serà censurar i revisar la gestió administrativa dels governs municipals que l’han precedit. No tindran gaire temps. La victòria del Front d’Esquerres en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 possibilitarà la tornada del Govern de la Generalitat, empresonat des de l’octubre de 1934, i la reintegració als seus càrrecs de tots els regidors escollits en les eleccions municipals de gener de 1934. Així el 18 de febrer de 1936, Llorenç Puig torna a l’alcaldia de Viladecans, on s’hi estarà fins a finals de gener de 1939, quan l’exèrcit franquista ocupa Viladecans .

Aquesta corporació municipal serà la que haurà d’encarar l’aixecament militar i feixista del 18 de juliol de 1936 i la seva conseqüència: la revolució social, política i econòmica que es va desencadenar en resposta al cop d’estat militar.

Viladecans no es va sortir de la pauta electoral general catalana i el partit majoritari va ser l’ERC. Per les dades electorals publicades podem conèixer el percentatge de vots obtinguts pels partits polítics en les eleccions generals que es van desenvolupar en el període republicà. Així en les eleccions legislatives a Corts constituents del 28 de juny de 1931, ERC a Viladecans va obtenir el 96,2 % dels vots davant del 2,5 % de la Lliga Regionalista; en les legislatives al Parlament de Catalunya, del 20 de novembre de 1932, ERC va obtenir el 61 % dels vots davant del 38,9 % de Concòrdia Catalana (Lliga Regionalista) i, finalment a les legislatives del 16 de febrer de 1936, el Front d’Esquerres va obtenir a Viladecans el 59,7 % dels sufragis.  

Manuel Luengo Carrasco

Grup Literari El Caliu

“El sentit intens de la personalitat de Catalunya, 
pren forma espiritual 
en la llengua Catalana, en el seu geni constructiu, 
en la seva virtut i fortalesa”
Pere Coromines

Participació del Grup en l’homenatge a Salvador Espriu. Biblioteca de Viladecans. Abril de 2013

El Grup Literari El Caliu es va crear el 1982, quan Manel Valeriano, que era el Regidor de Cultura del primer Ajuntament Democràtic de Viladecans (PSUC), coneixedor que a la ciutat hi havia persones interessades en la poesia i la llengua catalana, ens va posar en contacte i arran d’això vam decidir trobar-nos, per tal de compartir les nostres inquietuds literàries; entenent que a través de llegir els nostres treballs i assessorant-nos els uns als altres, podríem millorar l’estil d’escriptura i el coneixement de la llengua i la seva promoció. 

El local on ens reuníem va ser el desaparegut Restaurant El Caliu, del carrer de Sant Isidre. Allà és on s’avivà la flama de les nostres inquietuds i de la nostra amistat i on es va generar el caliu propi del lloc i de l’ambient humà i cultural que es va crear, circumstància que va fer adient que escollíssim el nom d’El Caliu. Una dada curiosa és que el primer dia de reunir-nos era la festivitat de Santa Eulàlia, nom que vol dir «la ben parlada». Això ens va semblar un bon auguri i es demostra que passats 31 anys aquell caliu, tot i anar-se modificant i renovant, continua viu i escalfant vocacions literàries. 

Des del primer moment vam decidir que actuaríem lliurement sense cap dependència institucional ni càrrecs interns. El que preteníem era practicar i aprendre. Un de nosaltres, Manuel Tosca i Amella, es va convertir en el principal mestre i en el pal de paller de tot el grup, a més de ser la persona més admirada, estimada i ara enyorada per tots. 

En les activitats literàries que participàvem o organitzàvem, tant en representació com a manera individual, fèiem referència a la pertinença al grup. Una de les primeres va ser promoure la poesia als infants, instal·lant-nos enmig de la Rambla convidant que hi participessin, una altra a la Plaça de la Vila amb una recollida de poesia ràpida. Col·laboràrem en l’organització del Concurs Temps de Primavera a Viladecans i dels Jocs Florals Infantils de les Escoles de Viladecans. Vàrem fer diferents recitals: Centre Lleidatà de Barcelona, Espluga de Francolí, Cova del Drac de Barcelona... El primer homenatge que es va fer a Espriu va ser a Arenys de Mar (febrer del 1987) a través de fotografies de Salvador Obiols (també caliuer), que estaven inspirades en el llibre Cementiri de Sinera, que va ser recitat pels membres del grup. (Un acte que es repetí a Xàtiva, Sant Sebastià, Manresa i Viladecans). Personatges destacats del món literari hi van participar i fer costat a recitals, presentacions de llibres i trobades culturals i literàries.

La nostra inquietud creativa s’ha mantingut viva de forma individual o col·lectiva, raó que justifica que continuem actius, organitzant o participant en activitats literàries. Homenatges : A Joan Maragall (amb motiu de la Festa de les Lletres Catalanes, celebrada el 2010 a Viladecans). A Manuel Torres. A Manuel Tosca i Amella. El passat 24 d’abril, vam prendre part en l’Homenatge a Salvador Espriu, que vam organitzar conjuntament amb Òmnium Cultural.

Volem constatar que el Grup Literari El Caliu, seguim fidels participant i organitzant activitats literàries. Ja no sols pensant en el creixement propi, sinó, fonamentalment i més en el moment que estem vivint, pensant en els valors que poden ajudar a assolir i promoure, les virtuts i fortalesa de a la cultura i la llengua catalana.

Mercè Bernat i Calvet

Polla pintada

Fa 23 cm de llargada. Les ales són curtes i de color terrós. Les potes són verdoses i el bec, groc, vermell a la base. Viu entre el canyís i tota mena de vegetació litoral.

Font: Viquipèdia

Migrant regular als dos passos, més nombrós al prenupcial. Hivernant rar, tot i que els darrers anys és de presència regular. No hi ha dades recents de la seva nidificació. 

Font:SIOC

Eio Ramon

Crisi econòmica

El ministre d’Economia, Luis de Guindos, reconeix que el Producte Interior Brut (PIB) es contraurà aquest any entre un 1% i 1,5%, davant les previsions oficials del mateix Govern, que, fins a una nova revisió, situen la caiguda en el 0,5%.

A més el senyor de Guindos ens informa que s’hauran d’apujar els impostos. Creu vostè, senyor de Guindos, que amb la pujada de nous impostos l’economia creixerà? Jo crec que és més aviat al contrari: amb més crescuda d’impostos més baixa el consum, i en aquest món global que ens toca viure una de les fonts que genera riquesa és el consum, ja que estem en una societat consumista. A més, ens informa que les pensions estan garantides: només faltaria que ara toquessin les pensions! Té vostè coneixement que hi ha moltes famílies que avui en aquesta la seva Espanya estan subsistint de les pensions dels nostres majors, fills i néts entre d’altres?

No vull posar en dubte la seva capacitat com a ministre d’economia però a vegades em fa dubtar ja que com més reformes fan aquest país va més de mal a pitjor.

Amalia Mazón Ginesta

Sumar per canviar-ho tot

Junts, juntes, podem canviar-ho tot. Aquest era l’ambiciós lema projectat a la pantalla que ocupava tot el front del Cubic a l’Assemblea d’ICV a Viladecans durant el tercer cap de setmana del passat mes d’abril. Junts, juntes, el protagonisme d’homes i dones estava representat per la copresidència: Joan Herrera i Dolors Camats. Per a nosaltres, per a la gent d’ICV de Viladecans, va ser un regal tenir aquí l’acte polític nacional més important del nostre partit que es fa cada quatre anys. Tothom va quedar encantat amb l’espai i el temps primaveral, i van quedar agradablement sorpresos amb la nostra ciutat. Vaig tenir la sort d’obrir l’Assemblea com a amfitrió i vaig entendre que fer-la a Viladecans era un gest polític per recordar que entre moltes batalles momentàniament perdudes n’hi ha una de clarament guanyada: la d’Eurovegas. També estava bé per recordar que el sud també existeix. Un sud que més que geogràfic és polític en el mapa convergent dels prejudicis. Dels prejudicis de classe. Vaig recordar que tenim molta sort de viure en una ciutat que conserva una important franja de camps, amb gent que viu de l’agricultura. Una ciutat en què es pot passejar a peu des de la muntanya a una platja d’una salvatge bellesa inesperada. El Remolar. Forma part d’un delta amenaçat per l’especulació amb crisi i sense crisi.

Vaig dir que estem obligats a parlar, a més dels problemes de la gent, de la gent amb problemes. Aquí –vaig dir–, la nostra gent ho està passant malament. Aquí, on abans n’hi treballaven dos ara n’hi treballa un, o zero, aquí, s’han desfet parelles de fet, en plan tú a tu casa y yo a la mía, perquè no arriba per al lloguer, aquí, la gent madura comença a compartir pis per necessitat. Aquí, els avis són les columnes que suporten la cohesió social, que suporten els fills i néts que depenen de la seva pensió. Tan important com sentir-nos al costat de la gent que pateix és que la gent que pateix senti que estem al seu costat. Per últim vaig dir que està molt bé fer política als parlaments i als ajuntaments, però que caldrà que millorem tots com a direcció de la majoria de la gent del partit que no és ni pretén ser regidora ni regidor, que no és ni pretén ser parlamentari ni parlamentària.

Ens va agradar l’ambient i el bon rotllo, el debat nacional no va aparèixer com a tema central, perquè l’important és treballar per canviar la política que beneficia l’1% de la gent i perjudica el 99% de la gent. ICV amb la seva Assemblea aspira a impulsar una manera de crear una nova majoria política. Sumar amb la gent que vol canviar-ho tot per construir majories per guanyar. Guanyar no vol dir guanyar diputats, guanyar vol dir canviar realment les condicions de vida de la gent. 

José Luis Atienza

Manifest Procés Constituent a Catalunya

El manifest convida a una reflexió profunda sobre el model social, econòmic i d’estat que més convé a Catalunya. És un document dividit en dues parts, escrit per l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. La primera part conté una exposició general del procés i de la seva finalitat i la segona és una mena de decàleg.

Els autors exposen que en els darrers dos anys hi ha hagut importants mobilitzacions socials de rebuig al sistema político-econòmic actual i demanen activar la mobilització social de manera continuada. Proposen textualment “crear espais de trobada entre el màxim nombre de col·lectius i persones”. La finalitat d’aquests espais és “articular una candidatura el més àmplia possible”. Diuen, però, que no es vol crear un nou partit polític. Volen que aquesta candidatura sigui l’eina per a presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un cop dins del Parlament, l’objectiu serà (textualment) “la convocatòria de l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la República catalana” amb la finalitat de defensar l’interès general i evitar que només prosperin els interessos d’uns pocs.

Com es pot veure, els autors apunten que cal començar des de zero redactant una nova Constitució, ja que consideren que el model social, polític i econòmic actual ha generat injustícies i desigualtats.

Sembla un pèl contradictori el fet que mencionin una República catalana si el que en el fons volen és articular una candidatura ben àmplia. Tot i que, pensant-ho bé, potser és  degut al fet que veuen que en el marc de l’estat espanyol actual, és impossible fer un canvi tan profund com el que plantegen en el decàleg de la segona part del manifest. Possiblement sigui aquesta la raó d’apostar per una república, una raó pràctica, més que no pas la defensa d’un sentiment purament republicà. De fet, el canvi que proposen és tan important que diria que s’assembla al que va suposar el naixement de la república francesa.

És utòpic aquest procés que planteja el manifest?

Sembla un procés lògic. Una altra cosa és que “el món actual” ho vegi normal; però a Finlàndia ja han fet un intent. Es tractaria de poder intervenir en el Parlament per a  engendrar un petit estat amb uns valors socials més humans, com són els exposats en el decàleg, i reflectits en una nova Constitució. 

És utòpic el decàleg de la segona part del manifest?

Fixant-nos de moment en el segon punt, on diu “...reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs...”, jo diria que no és una idea utòpica. Ja fa temps que l’Arcadi Oliveres afirma que és impossible crear a Espanya tants i tants llocs de treball com fan falta. També explica que a França ja varen fer una reducció de jornada laboral.

Recordo anys enrere quan alguns gurús pregonaven que a finals del segle XX viuríem en la societat de l’oci; que les màquines i robots treballarien per nosaltres. Però ves per on, amb la globalització ara resulta que per a ser competitius hem de fer com els treballadors asiàtics: treballar més hores  i cobrar menys. Una possible conclusió de la globalització és que només ha servit per al creixement continu de les grans empreses i també per augmentar el nostre consumisme voraç, posant al nostre abast productes d’usar i llençar (no reparables) amb l’etiqueta made in China, Bangladesh, etc.

Reflexionem a fons i no ens limitem tant sols a comentar i repetir les notícies divulgades pels mitjans de comunicació. Pels que vulgueu fer-ho, trobareu el manifest sencer amb el seu decàleg a: http://www.procesconstituent.cat

Ramon Cuñé

Outlet, pa per a avui i gana per demà?

Temps enrere, quan l’economia anava bé, l’Ajuntament de Viladecans va fer un planejament urbanístic per construir un gran centre comercial. Aleshores vàrem dir que no calia, que ja n’hi havia massa al nostre entorn, però el govern municipal ens va explicar que seria diferent, que seria un outlet –terme que ha agafat fortuna en plena recessió. 

Anys després vam topar un cop més amb la crua realitat, amb la que ens té acostumat l’equip de govern socialista: d’outlet res de res, Vilamarina és un gran centre comercial com tants d’altres, amb les mateixes franquícies que tots els centres comercials del Baix Llobregat i, per tant, sense cap valor afegit. Ni tan sols té cinema, perquè a Viladecans ja n’hi havia –fins fa ben poc, és clar. 

Sempre hem defensat que cal revitalitzar el teixit comercial dins l’entramat urbà, als barris i al nucli antic, seguint el model d’èxit del carrer del Doctor Reig. En comptes de crear un Vilamarina del no res, s’hauria d’haver acompanyat a les franquícies perquè s’instal·lessin en els incomptables locals comercials en lloguer, venda o traspàs que esquitxen tota la ciutat. Hauríem retroalimentat així tot el sector. Però l’Ajuntament va primar els interessos especulatius i ja tenim el nostre gran centre comercial, amb locals que mai s’han acabat d’omplir i establiments insígnia com Zara que han abaixat persianes davant els tristos resultats.

Fa unes setmanes, representants de la secció local d’Esquerra Republicana ens vàrem reunir amb el Sr. Alcalde per tractar diverses qüestions que amoïnen a la ciutadania. Un d’aquests assumptes era el rumor sobre la futura construcció d’un outlet a Viladecans. Lamento constatar que Carles Ruiz va faltar a la veritat, ja que ens va dir que no es faria cap outlet a Viladecans. 

Des d’Esquerra entomem l’anunci d’aquesta inversió amb posicions enfrontades. Ens preocupa seriosament l’impacte que tindrà en el nostre teixit comercial, tenint en compte que Vilamarina ja va repercutir negativament. 

Actualment ens trobem amb dos models de comerç que es reparteixen les engrunes d’un consum ferit greument per aquesta crisi tan dura que estem vivint.

Precisament és aquesta crisi la que ens fa veure l’altra cara de la moneda. Trepitgem el carrer, tenim família, amics i amigues, i som coneixedors del moment actual. Una oportunitat de generació de llocs de treball com aquesta s’ha de valorar i tenir en compte, no podem oblidar les 6.698 persones de Viladecans que consten com atur registrat.

Ara bé, caldrà veure si es compleixen les previsions, es parla de mil llocs de treball, però la prudència és un valor actualment a la baixa: l’Ajuntament també s’omplia la boca de les bondats d’un futur parc aeroespacial que mai veurà la llum o dels centenars de llocs de treball que generaria el parc de negocis, avui mig buit o omplert amb multinacionals com Unilever que lògicament es va endur els seus treballadors de l’antiga seu de Barcelona, sense generar nous llocs de treball al municipi. Estem cansats de falses promeses i de falses expectatives que generen més desànim entre la població. En un municipi on la taxa d’atur registrat és del 19’1% no ens podem permetre cap luxe ni cap irresponsabilitat.

Per això exigim que si s’acaba fent l’outlet a Viladecans es faci amb intel·ligència, que es posin condicions i es pensi en la població, no només en omplir pàgines de diari. Demanem a l’Ajuntament que impulsi un pla de dinamització i suport al comerç local amb els ingressos que generi l’outlet en concepte d’impostos, acompanyat d’un programa específic a Can Calderon sobre emprenedoria i innovació vinculada al comerç de proximitat.

A més a més, cal acompanyar el projecte d’un pla turístic que mostri la riquesa de la nostra ciutat als compradors, posant en valor el patrimoni local, la riquesa mediambiental i la gastronomia basada en el parc agrari. També exigim que els nous llocs de treball es destinin prioritàriament a ciutadans de Viladecans.

El cost d’oportunitat d’abandonar el Parc Aeroespacial és massa gran com per continuar perpetuant un model de turisme de sol i platja, sense aportar cap valor afegit. Si estem com estem és per no haver fet bé les coses, no continuem hipotecant el futur de les joves generacions. Si no vigilem, la urgència per generar noves oportunitats de treball als nostres conciutadans ens pot portar a desertitzar les nostres petites i mitjanes botigues que ara amb prou feines es guanyen la vida, arribant a un resultat de suma zero en llocs de treball i trencadissa del nostre teixit social i comercial. 

Bàrbara Lligadas

Neix una nova associació a Viladecans, neix “La Paz”

Viladecans Punt de Trobada va tenir l’oportunitat d’assistir, el dia 4 de maig, a la presentació de la nova Associació Socio-Cultural “La Paz”. A l’acte públic hi varen participar ciutadans i ciutadanes, entitats, grups polítics i institucions. 

La presentació va ser realitzada per nois i noies joves de la Comunitat Musulmana i van posar èmfasi sobretot en termes com la pau, la convivència, compartir la ciutat i altres, que permeten avançar vers una ciutat més cohesionada. A la lectura de versos de l’Alcorà va seguir la lectura de poemes en català. 

Aquests viladecanencs i viladecanenques van posar de manifest la seva voluntat de mantenir la seva identitat cultural però sense menysprear i adoptant, com a seva, la nova realitat cultural en què viuen. I és per això que segons varen comentar, part de les activitats que portarà a terme l’Associació seran l’aprenentatge de l’àrab però també l’alfabetització en català.

La nostra Associació Viladecans Punt de Trobada felicita als membres que creant aquesta Associació volen participar de manera activa a la vida social i cultural de Viladecans.

Miguel de la Rubia

De la paraula al pinzell, homenatge a Salvador Espriu

“Som un país petit i antropòfag”. Aquesta va ser una de les frases lapidàries del pintor Joan Pere Viladecans en el decurs de l’homenatge a Salvador Espriu que la secció local d’Òmnium Cultural i el grup literari El Caliu van organitzar el passat 24 d’abril a la Biblioteca de Viladecans. La sentència venia a tomb de la rivalitat entre partidaris d’Espriu i seguidors de J.V. Foix als anys seixanta, però anava més enllà i definia aquesta mena de necessitat imperiosa d’etiquetar i posar cadascú al seu lloc que tenim els catalans, més entossudits a incidir en pressumptes diferències que en trobar complicitats i nexes comuns.

Escoltar en Joan Pere Viladecans, antic col·laborador de Salvador Espriu, va permetre apropar-nos a la figura del poeta d’Arenys de Mar des d’un prisma personal i afectiu. Tots dos es van conèixer gràcies al caràcter impetuós i sense complexos del pintor en els seus inicis. Entre ells es va generar una mena de relació d’admiració mútua que va desembocar en un diàleg creatiu. Viladecans s’inspirava en els poemes d’Espriu i captava la seva essència en diverses il·lustracions. Algunes d’elles, reformulades, es poden veure ara en una exposició itinerant per Catalunya que inclou també videocreacions i correspondència entre el poeta i el pintor. Són les mateixes obres que acompanyen una antologia de bibliòfil que el Grup Enciclopèdia Catalana ha editat recentment, coincidint amb el centenari del naixement de Salvador Espriu.

Òmnium Viladecans i el grup El Caliu s’han volgut sumar així als actes de l’Any Espriu (www.anyespriu.cat) que promou la Generalitat. L’objectiu era i és reivindicar la figura del poeta i dramaturg. L’home que va obtenir un ampli reconeixement popular gràcies a l’adaptació de les seves obres que van protagonitzar dos referents de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, com són el cantautor Raimon i el director teatral Ricard Salvat. Espriu simbolitzà –sense pretendre-ho– la resistència catalana cívica al règim franquista, quelcom que sintetitzà amb versos com: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Per cloure l’homenatge el grup literari El Caliu va oferir un recital amb fragments de poemes d’Espriu sota la batuta de Salvador Obiols, probablement el viladecanenc més entès en la matèria, és a dir, en la figura i obra del poeta nascut a Santa Coloma de Farners. Els versos s’alternaven amb les il·lustracions de Joan Pere Viladecans i establien quelcom molt semblant a una conversa, on les paraules i les pinzellades es fusionaven per reflectir el món de Sinera (Arenys a l’inrevès). Algú va dir que hi ha més poetes que lectors de poesia, però la poesia és un bé preuat, una eina necessària per retrobar-nos i, a voltes, reafirmar-nos en el nostre esperit i en la nostra identitat. L’endemà de Sant Jordi uns quants ho vam poder comprovar. 

Josep Ginjaume

Recordando a Antonio Machado

Una de las actividades más emotivas, de un marcado valor cultural y político, ha sido realizar una excursión dedicada a Antonio Machado, uno de los poetas de lengua castellana más importantes del siglo XX. 

Viajamos a Cotlliure, lugar en dónde está enterrado el poeta. El día se levantaba con buen humor, después de un invierno largo y húmedo, el sol, radiante y cómplice, nos acompañó durante todo el día.

Ya viajando, en la primera rotonda empezó el recitado de poemas y canciones, a todos nos venía a la memoria los cantos reivindicativos de aquella República, que hoy volvemos a anhelar, con sus colores, morado, amarillo y rojo.

En la parte trasera del autocar, bien visible, recordábamos en el espacio de una pancarta, al amado poeta Machado y su república.

El paisaje era espléndido, contemplábamos el verde de los campos y los bosques, junto al amarillo de la ginesta que crecía aquí y allá, a lo lejos, se vislumbraba el Pirineo alto, erguido, con su capa aún blanca. Cruzamos la frontera y el recuerdo que nos llegó a todos era el de aquellos hombres, mujeres y niños, exiliados de su propio país, cruzando esa misma frontera enfermos, con frío, hambrientos, pero con una gran e inquebrantable esperanza en su interior, la de poder ser libres, aunque fuera en una tierra extraña.

Ninguno de ellos se podía imaginar el recibimiento, la acogida que iban a tener, llegaron hambrientos, enfermos y fueron hacinados y reagrupados en una playa, Argelers, desangelada, inhóspita, donde sopla fuertemente el viento. Muchos de ellos murieron allí mismo, de tuberculosis o por falta de alimentos.

Allí cerca también murió Antonio Machado, su cuerpo descansa en una humilde tumba con la misma sencillez y humildad que vivió y reflejan sus poemas: 

Y cuando llegue el día del último viaje

y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,

me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

 (Autoretrato) 

Emocionados depositamos flores, a modo de homenaje colocamos nuestra pancarta a los pies del republicano. De repente la emoción nos embargó a todos, al ir oyendo recitar a cada uno de nosotros sus hermosos poemas, su voz ya para siempre inmortal, su palabra, seguía viva entre nosotros.

Paseamos por Cotlliure, es un pueblo pintoresco y bonito, pensé en aquellos españoles que lucharon con la resistencia francesa, y en la falta de generosidad de Francia para con ellos. 

Una humilde y simple roca al borde de la playa recuerda nuestra historia: «Allí estuvieron 100.000 republicanos y entre ellos un gran poeta». La empatía hacia ellos nos ocupaba el pensamiento y comentábamos lo duro y difícil que debió ser aquel momento.

La gran anécdota de esta salida fue el momento de decidir dónde nos dirigíamos para comer, pues nuestros vecinos galos no consideran la cantidad de españoles que visitan cada año a nuestro poeta y aunque su tumba no deja de ser un reclamo turístico, no facilitan un espacio o área de picnic, para los viajeros que se desplazan a este lugar, contrariamente el pueblo está lleno de restaurants, eso sí, con precios franceses.

Buscando una zona adecuada y permitida para realizar el picnic, nos indicaron una ermita fuera de la población, la Ermita de la Consolación, pero el camino que llevaba a ella era muy estrecho para nuestro autocar. David, el conductor, decidió no seguir; al comprobar que no podía girar, optó por realizar la bajada del tramo ya recorrido, pero ahora haciéndolo marcha atrás, fueron minutos de autentica tensión, emoción, pavor, miedo, cada uno que lo califique según sus emociones, pero tuvo un final feliz y nos plantamos de nuevo, sanos y a salvo, cerca de la población, en el aparcamiento para los autocares. A partir de ese momento David se convirtió para todos nosotros por unanimidad en el héroe del día. Gracias a su destreza al volante, volvíamos a sonreír.

Y allí en un bosquecito inaugurando la primavera, plantamos nuestros manteles y los diferentes platos de comida que cada uno de nosotros había preparado en casa. Empezaron a desplegarse sabrosos platos llenos de color y sabor, variadas fuentes, tuppers, etc. Todo quedó extendido sobre los manteles y entonces ya relajados, compartimos todo lo allí dispuesto

Por la tarde visitamos Argelers, paseamos relajados por el largo y hermoso paseo que la rodea contemplando la arena y el mar de un azul intenso, a pesar de la belleza del lugar, no podíamos olvidar el uso que antes había tenido, un lugar de hacinamiento donde murieron muchos españoles.

El día fue magnífico y la compañía fantástica. ¡Viva La República Española!

Anna Montfort

Sant Jordi, molt bé!

Aquest any hem tingut un magnífic Sant Jordi. Si ens mirem com han anat aquests darrers anys, tots podem constatar el procés de creixement de l’ambient de la diada, i com aquest any ha arribat al seu punt àlgid, gràcies sobretot a la crida que es va fer des d’Òmnium Cultural per implicar-hi tot d’entitats de la ciutat, les quals van crear el programa Sant Jordi Al Carrer. També hi ha contribuït, sens dubte, la mala notícia de les dificultats per què està passant la llibreria Els Nou Rals, que des de sempre ha estat una peça clau en aquest dia; arran del cash mob del març passat, les ganes que Els Nou Rals no tanqui i les ganes també que la seva situació no afecti la vitalitat de la festa, han estat certament fonamentals.

I bé, aquest any hem tingut tot un conjunt d’activitats tot el cap de setmana, sobretot al carrer de Sant Joan, però també a Ca n’Amat o a la Biblioteca, de les quals cal destacar d’una manera especial el sopar popular de dissabte al vespre, que se celebrava per primer cop, i la trobada d’autors locals el mateix dia de Sant Jordi, que se celebrava per segon cop. Però el més important va ser, sens dubte, veure tanta gent passejant i comprant llibres i roses, que és el que cal fer en una diada com aquesta.

L’any que ve, no sabem si tindrem encara Els Nou Rals. Tant de bo que sí. Però en tot cas, el que no podem perdre és que Sant Jordi continuï sent, i ho sigui cada cop més, una festa important a Viladecans.

Josep Lligadas Vendrell

La mort dels cinemes Lauren

Els cinemes Lauren són els últims de la llista de cadàvers cinematogràfics de Viladecans. El cine Viladecans, el cine Modern, el cine Avenida, el Centre Parroquial i fins i tot el voluntariós i antic Auditori Pau Picasso. Recordo que en una campanya electoral municipal, vam fer una enganxina amb el cartell de Casablanca reivindicant veure cine en un poble sense cine. Ja hi tornem. Sembla el dia de la marmota d’Atrapado en el tiempo. 

A un regidor de Cultura se li podria fer la pregunta d’un vell serial en blanc i negre de TVE ¿Es usted el asesino? Tinc una coartada, m’agraden les pel·lícules en versió original, perquè no em molesta escoltar les veus dels protagonistes i llegir, per tant jo no hi era en el moment de la mort dels Lauren, per suïcidi, assassinat amb l’IVA o de mort natural. 

Cada dia hi passo per davant i veig les taquilles amb les persianes abaixades i les portes de vidre pintades de blanc per amagar-nos els vestíbuls buits. Jo confesso que pensava que els Lauren serien un èxit, enmig de Viladecans, no com els altres, en centres comercials perduts en el gris dels polígons industrials. Es veu que els cinemes dels centres comercials són forts i tenen set vides, mentre que els dels nostres carrers no tenen ni mitja hòstia i menys esperança de vida que els galiots de Ben Hur sense Charlton Heston. Fins i tot tanquen els cinemes Florida, del carrer Floridablanca, on feien tot el cinema en versió original, mentre triomfen els Splau de Cornellà entre el camp de l’Espanyol i el no res.

Amb les multisales la cultura del pelotazo s’ha apoderat del cinema. Ha desaparegut el petit empresari boig pel cinema substituït pels inversors. No n’hi ha prou amb fer pel·lícules el cap de setmana, les han de fer cada dia perquè surtin els números, perquè el negoci ja no són les pel·lícules, són les crispetes. Potser perquè a un ja li surten canes en els llocs més inesperats, l’experiència de veure una pel·lícula ha perdut gran part del seu encís. Ho sento, però no em ve de gust veure cinema en una sala gairebé buida. Ho confesso, em van encantar les novel·les del Senyor dels anells, però no suporto el mareig de les pel·lícules on el càmera ho vol ensenyar tot sense mirar res, i on no saben descriure un viatge sense posar-se a filmar des d’un helicòpter. 

El capitalisme ens dóna el gustet d’escollir com si tot a la vida fos un hipermercat. Ens ha encomanat el vici de variar, però no ens ha ensenyat la virtut de saber elegir. En teoria ens han enriquit l’oferta però a la pràctica ens han empobrit els continguts, ens han retallat la diversitat d’idees que pot transmetre el cinema. Avui el cinema d’evasió aposta per allò que és segur, Los Vengadores, 1, 2, 3, Spiderman 1, 2, 3, Iron Man 1, 2, 3 i després es repeteix fins a l’eternitat per la televisió, entre anunci i anunci.

És trist reconèixer que el cinema comercial, el cinema de consum, és inferior en qualitat i quantitat a les sèries de televisió. Però la televisió és espectacle individual i el cinema és espectacle col·lectiu. Cal fer tot el possible perquè torni el cine a Viladecans, però per a mi que no calen tantes sales. Em conformaria amb dues o tres, fins i tot amb una, amb pel·lícules escollides amb criteri per algú que estimés el seu negoci, però també el cine. I en la carta als reis demanaria algun dia en versió original. I si no pot ser, doncs multisales com fins ara. Una ciutat sense cinema és una pèssima notícia. Que el cinema a Viladecans no sigui negoci, vol dir que estem en crisi i que ens falten més coses que llocs de treball. 

José Luis Atienza

És l'hora dels adéus

Adéu al dret a una vivenda digna

Actualment la nostra societat es troba davant de persones sumades a nous pobres que han perdut la seva llar, sentint-se menyspreats per haver d’abandonar tot el que durant anys els ha suposat el caliu per a la família, sense poder recuperar el que amb l’esforç del seu treball havien aconseguit. Enrere han quedat somnis i realitats, felicitat i penúries, es perden els drets però no els deures.

On ha quedat l`estat del benestar, que la nostra generació havia pogut aconseguir?

On queden a hores d’ara tots aquells consells que el banquer donava perquè compressin el pis, afegint-hi algun milió més per comprar també un cotxe?

Advocats, Justícia i Pau i altres entitats de drets humans reclamen que s’acabi aquest desori.

En moments com aquests la societat recolza qualsevol moviment que ajudi, ja que sembla que molts polítics viuen aïllats i no s`adonen del que realment passa.

Adéu a treballar a casa nostra

Podríem dir que és un èxode de talent quan s’ha d’emigrar per poder trobar una millor oportunitat laboral.

Els joves o no tan joves que després de tots els sacrificis per acabar uns estudis i una bona preparació, veuen que per poder assolir allò que havien somiat, “una feina digna”, han de plantejar-se marxar de Catalunya, ja que no és aquí on es donen oportunitats. Amb tot el sentiment que això comporta, deixar casa, família, amics, han de desarrelar-se i començar en una altra contrada on els costums, la gent, el tarannà en general serà diferent, i s’hi hauran d’avesar per poder seguir vivint amb dignitat.

Pensem, però, que marxar a l`estranger no es sinònim de no retorn, per a la majoria serà una estada temporal, confiem doncs que tot aquest potencial que ha de sortir torni a casa el més aviat possible.

Adéu a l`ensenyament en català

La immersió lingüística trontolla, perilla doncs la cohesió social. Després de tots els sacrificis que la majoria de docents van haver de fer per aconseguir un bon domini de la llengua, sacrificant hores fora de feina que la majoria de vegades treien a la seva família, ho van aconseguir, l`escola va esdevenir un model envejable per a molts. En aquesta normalitat lingüística i social hi ha participat tota la societat, professors, alumnes, mares, pares, personal no docent amb una professionalitat excel·lent.

Considero que aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dinamita la cohesió social posant o generant problemes amb un tema que ja té un ampli consens social.

Crec que aquesta resolució no té cap lògica ja que sempre s`ha garantit els drets dels nouvinguts amb les exempcions corresponents durant el període que l`alumne ho necessiti segons l`edat o les seves característiques, regulat per llei.

Entenc però, que les reclamacions vénen per una altra banda: famílies que residint ja a Catalunya no volen l’ensenyament en català, de ben segur que no s’han passejat dins d’una escola, parlo generalment de la pública, l’ensenyament és en català però la llengua d’ús és el castellà, passadissos, patis, a les hores d’entrada i sortida i als esbarjos només sents el castellà. Quina por tenen de perdre el castellà? Per altra banda no volent que els seus fills aprenguin la llengua del lloc on viuen, la pròpia del seu país, els segreguen d’aprendre una nova llengua però també la cultura. Una llengua és molt més però sobretot t’introdueix a nous mons i bones pràctiques, no és marginar a ningú sinó ensenyar a estimar, i estimar és donar.

Montserrat Pastor

Protestes

Ja se n’ha parlat molt, però ens sembla que no està de més tornar-hi. Responent a les protestes que s’han organitzat davant els domicilis d’alguns diputats del PP, la secretària general d’aquest partit, María Dolores de Cospedal, va dir que aquest tipus d’accions eren pròpies del nazisme. I quan després es van alçar tota mena de veus recriminant-li aquesta comparança tan frívola i tan poc respectuosa amb els que van patir el que el nazisme va significar realment, no se’n va desdir ni va intentar reconduir la seva afirmació.

A Espanya, segons les dades aparegudes aquest passat mes d’abril, hi ha 6.200.000 aturats, i a Catalunya 900.000. I aquest sol fet, malgrat totes les matisacions que s’hi puguin fer, mostra prou clarament la dramàtica situació en què es troben tantes i tantes persones, i tantes i tantes famílies, en el nostre país. I mentrestant, veiem amb tot l’estupor com els que han generat aquesta situació viuen tan tranquils i molts d’ells cobren altíssims sous, i veiem també com el partit del govern d’Espanya no està disposat a fer res per alleujar una de les conseqüències més sagnants de la situació, que són els desnonaments. I llavors, quan es produeix una mobilització contra aquests desnonaments que crea incomoditats als qui governen, la reacció és desacreditar-los comparant-los amb aquell règim que va assassinar milions de persones.

Certament que són perfectament discutibles aquest tipus de mobilitzacions. Com qualsevol altre tipus d’actuació pública. Però les desqualificacions de María Dolores de Cospedal no són un qüestionament més o menys ben raonat d’aquesta forma de protesta. Són l’intent de convèncer la ciutadania que protestar és dolent, propi de persones malvades i menyspreables. Que els bons ciutadans són aquells que van a votar quan toca i la resta del temps s’estan a casa acceptant les decisions dels governants. Però no ho aconseguirà. La protesta, sigui com aquesta que estem comentant o sigui qualsevol altra, més suau o més dura, és totalment legítima, i necessària, i no deixarà d’existir. I més davant una situació tan immoral com la que ara estem vivint.

Les excavacions de l'ermita de Sales

Aquest cop aquesta secció no és només un recull de fotografies, sinó que ve acompanyada d’una explicació més àmplia, obra del doctor Josep Maria Solias, director del Museu de l’Hospitalet. Moltes gràcies!

Corria l’any 1981 i jo acabava de finalitzar els meus estudis d’arqueologia a la Universitat de Barcelona. En el darrer any a la facultat havia estudiat un conjunt d’àmfores que es trobaven al Museu de Gavà sense estudiar i de les quals tan sols se sabia que havien aparegut a les sorreres del delta del Llobregat, és a dir, les explotacions d’àrids que hi havia a la carretera de València entre Viladecans i Castelldefels. 

Animat pels descobriments que havia fet amb les àmfores vaig pensar que em podria dedicar a investigar (gratis, és clar) com i on s’havien assentat els pobladors ibèrics i romans a la comarca del Baix Llobregat. En aquella època tot es centrava en les restes dels escassos jaciments que s’excavaven. Jo el que volia era saber què passava si els consideràvem com una unitat que explotava un territori.

Amb això estava quan un dia, em va trucar el cap del meu departament, Dr. Miquel Tarradell, premi d’honor de les Lletres Catalanes, i em va dir que a Viladecans hi havia un jaciment romà que estaven excavant i que calia que hi anés algú amb estudis d’arqueologia ja que la intervenció l’estaven dirigint el rector de la parròquia (Mn. Jaume Bogunyà) i d’un afeccionat que es deia Llibert Piera, amb l’ajut de nois i noies de la parròquia. Jo vaig dir que d’acord, que em serviria per a completar la visió general sobre el Baix Llobregat d’aquell moment que estava tractant de reconstruir. 

Així que, ja em tens cap a Viladecans. Jo hi havia passat força cops però sempre dalt de l’autobús o el tren i mai hi havia baixat. Vaig arribar a la plaça de l’Ajuntament i allà m’esperava el Sr. Piera i vam començar a caminar cap el jaciment romà. I caminant per la carretera hi vam arribar. I, oh sorpresa: ningú s’havia recordat de dir-me que l’excavació era dins del cementiri municipal. 

Passada la sorpresa inicial ens vam posar a treballar. Les excavacions es van centrar darrere l’absis de l’ermita de Sales i es van netejar les parets i paviments del que va resultar ser el celler d’una gran casa de pagès romana: una vil·la que es dedicava al conreu de la vinya i a fer vi per a l’exportació. El que havíem trobat era l’habitació on es trobaven les bases de les premses i els dipòsits on es transvasava el most i començava la fermentació. Encara que les restes es trobaven força arrasades, des d’un punt de vista històric constituïa una troballa de primera magnitud, ja que era el primer cop que es trobava un centre productor al Baix Llobregat, just al costat del port que permetia la seva exportació a tot l’Imperi. Però és que, a més, el lloc havia continuat habitat al llarg dels segles i vam poder localitzar les restes d’un assentament medieval. En aquell moment encara no es coneixia gaire bé com era la ceràmica de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya i el fet de poder estudiar la seva aparició en un context arqueològic com aquest va fer que els estudis poguessin avançar. També ens va sorprendre molt la troballa d’un difunt del segle X o XI amb un aixovar format per una gerra de ceràmica. Va ser molt interessant perquè significava que alguns ritus anteriors al Cristianisme havien perviscut, com a mínim fins aquell moment.

Des del punt de vista personal, aquella excavació va significar per mi un canvi molt important ja que va ser la primera vegada que m’enfrontava al fet d’organitzar un treball complex i una experiència fascinant que em va permetre conèixer Viladecans i el tracte amb la seva gent: una experiència tremendament positiva de la qual encara avui disfruto.

Josep Maria Solias i Arís

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (3)

Ca l’Anglada, la seu de la Falange viladecanenca després de la guerra.

L’església, encara inacabada, però en ple funcionament. A l’esquerra, Joan Comellas.

Així com la fil·loxera a la fi del mil vuit-cents arrasà les vinyes que omplien vessants, costers i samontà de Miramar, Montbaig i les valls de Sant Climent, la construcció a dojo de pous artesians per regar amb motor, caracteritzà la transformació agrícola del Viladecans dels anys trenta. A començaments del segle XX, substituint els ceps obligatòriament arrencats, els climentons s’havien passat a les cireres i els viladecanencs a les garrofes. Els primers continuaren fent, bàsicament, pagesia de secà i els segons es passaren definitivament al regadiu. Aquests, necessitaven alimentar bé eugues, cavalls i matxos, per treure-li el màxim suc a la doble sembrada i doble collita anual de les terres deltaiques regades fins aleshores amb sínies. Amb l’aigua dels pous extreta  a motor, a més d’alliberar al bestiar de la pesantor de pujar-la amb catúfols, s’incrementava altament la productivitat de les terres. Tot i així, i perquè els canvis no són d’un dia per altre, en terres deltaiques, encara s’hi feren els cereals tan propis del secà fins entrats els anys cinquanta.

Aquesta fou l’agricultura que heretà en Joan Comellas i Guitart quan l’any 1942 se li morí el pare. Dos anys després de tornar del servei militar, l’any 1945, moria també i sense descendència el seu cunyat Antonet Canals. Però de tots dos n’heretà només la feina. El pòndol, és a dir, el govern de la casa i l’administració del patrimoni, continuà en mans de la seva mare, l’àvia Angelona, que per res del món hauria deixat de ser la pubilla de Cal Menut del Begues. Amb bona mà esquerra però, plegats s’ocuparen  de fer-ne profit fonamentats en el treball. Al meu pare Joan li tocà ocupar-se de les feines del camp. La meva tia Rosita, alhora que l’ajudava en les feines menys pesades, tenia com a primera feina anar a vendre al Born el que no ens haviem de menjar, i la iaia, finalment, era qui manegava la casa, els animals de corral. Tot sigui dit, les petites estraperlades amb els excedents, tan pròpies dels pagesos de després de la guerra, també eren cosa la mestressa. 

Pel que fa al menjar, a molta gent del poble no els rutllava ni de bon tros tan bé com els rutllava a bona part dels pagesos. Però, amén de la gana, el Viladecans de la fi de la guerra, patia també de desolació política, religiosa i social i patia de por a la repressió franquista. Una desolació que féu que, quinze dies després de donar per acabada la guerra, els militars guanyadors no trobessin millor alcalde que en Pere Masallach, ja massa gran per fer-se càrrec de la nova situació. Tenia 72 anys, ho fou durant els dos anys següents i ja n’havia estat durant la dictadura d’en Primo de Rivera, de l’any 1924 al 1930. Amb anterioritat, durant la Setmana Tràgica de 1909, en Pere Masallach ja havia presidit el consistori com a republicà federal. El protagonisme polític doncs, a partir d’aquell moment l’adquiriren els convertits en capdavanters de la Falange, el Dr. Ferro com a Cap Local i en Joan Miernau com a Delegat d’Informació i Investigació.

Viladecans, que en la dècada de 1920 al 1930 havia passat de 1.500 a 3.000 habitants, fins ben a prop dels anys cinquanta no arribaria als 4.000. En aquells anys era un poble aïllat, incomunicat i tirant a poca cosa, que continuava mínimament creixent gràcies a l’engrandiment de la fàbrica Roca de Gavà i al fet que els camps de conreu, en la seu traspàs al regadiu i en la seva lluita contra de la maresma, continuaven admetent com a mà d’obra gent que s’ho passava pitjor a altres llocs. 

Enderrocada l’església i els locals parroquials, les misses es feien a la plaça de la Vila en aquells primers temps de postguerra. “De campaña”, en deien. Després, es celebraren a la capella del Col·legi de les monges fins que es pogueren tornar a aixecar les parets del nou temple amb els maons i totxanes de l’antic edifici parroquial. Aquests i aquestes havien estat utilitzats per fer un mercat durant la guerra que igualment acabà per terra després de finalitzar-la. Tornà el senyor rector de 1936, Mn. Homar. Però no tornà a Viladecans ni l’assassinat Jaume Abril, és clar, ni a Catalunya l’exiliat cardenal Vidal i Barraquer... Tampoc la Federació de Joves Cristians, que quedà dissolta, acusada de catalanista. Substituïda per una Acció Catòlica de caire més conservador, integrista i espanyolista, la volada d’aquesta fou molt més fluixa que la que havia tingut la Federació. 

En Joan Comellas, doncs, en tornar del servei militar a primers d’agost de 1940, s’arremangava per tornar a cavar amb el magall, remoure el terra amb arpiots o dallar farratge i, altrament, veient de què anava el bròquil de cara a l’acció política possible, ingressà a la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS” que tenia el local a Ca l’Anglada de l’avenida del Generalísimo, quatre cases més enllà de cal Menut del Begues. El dia 22 d’aquell mateix mes d’agost era nomenat “Jefe Local accidental” per delegació personal del Dr. Ferro, malalt de tuberculosi, contreta en l’anada com a presoner cap a la frontera, en caure Barcelona. Dos mesos després, el 10 de novembre, en Joan Comellas havia presentat la dimissió juntament amb el que després va ser el meu padrí Andreu Calvet. No van tenir altra ocurrència que la d’anar tots dos, en visita personal, a demanar el canvi d’alcalde al Governador Civil, perquè el que Viladecans tenia no servia a les necessitats dels temps. El menyspreu en el tracte que reberen del delegat enviat a Viladecans pel Governador fou determinant per dimitir i plegar ambdós. El mes d’abril següent, però, el de l’any 1941, en Nicasi Marieges va ser nomenat alcalde per quatre anys i en Joan Comellas, tenint-ne llavores vint-i-tres, l’acompanyà com a regidor a l’Ajuntament. Paral·lelament, s’integrà a la Junta d’obres del Temple. Es començaren a fer coses a Viladecans, entre altres, asfaltar els carrers, com el de la Muntanya, a més a més de començar a bastir la nova església de Sant Joan.

Donant raons a ma mare Antònia Doñate del perquè s’havia afiliat a Falange sense creure-hi gens,  el meu pare li deia: “No hi havia altra cosa, Antonia, no hi havia altra cosa, i no hi havia altra manera de poder influir”. “Per influir en què? li preguntava la mare, i ell responia: “Per construir l’església, per reconstruir-la i prou”.

Altrament, un posicionar-se en favor de minimitzar la repressió política i frenar, al màxim, el zel del Delegat d’Informació i Investigació, em va ser testimoniat per en Vicenç Mazón, actual Síndic de Greuges de Viladecans, que m’explicava que el seu pare Vicenç Mazón Albadalejo li havia assegurat que ell i altres, no van anar a parar a la presó l’any 1940 sinó per interposició d’en Joan Comellas. A ell, el seu cristianisme l’havia portat a implicar-se en el govern municipal per activar la construcció de l’església; però alhora, aquest mateix cristianisme l’havia fet actuar per fer menys dura la situació dels vençuts.

Com a Cap accidental de la FET i de les JONS va “disposar” una especie de “ordeno y mando”, en la tardor de 1940, obligant a tot el veïnat entre 15 i 55 anys a treballar un dia al mes “en la construcción de la nueva iglesia, exponente de la cultura y espiritualidad de un pueblo, y creyendo que es un deber y un honor de todos los viladecanenses haber cooperado... para lograr en ella economía y llegar a su fin lo más pronto posible para que nuestro pueblo no se encuentre más tiempo huérfano y tenga la casa de Dios donde cobije sus ansias, sus penas y sus anhelos.” No sé pas quin va ser el grau de compliment popular, mai no n’he sentit comentaris. El que si que sé és quin va ser el grau de compromís de per vida, de la seva persona envers la seva fe. En aquest sentit recordo haver-lo acompanyat, l’any 1957, en diumenge, tenint jo sis anys, amb el carro de trabuc de casa a carregar sorra a la riera, com altres pagesos havien fet, per dur-la, per última vegada, a l’obra d’aixecament del campanar de Sant Joan. Prèviament i de semblant manera, s’havia fet la Rectoria amb els seus locals catequètics i el Centre Parroquial. 

I és que, a mi mateix, quan treballava al seu costat cap a la fi dels anys seixanta, escatant rengles de pebroteres o tomaqueres, per mencionar algun dels cultius habituals, em semblava treballar al costat d’un místic girat de cara a terra. Avançant silenciosament aixadeta en mà i acaronant la planta amb l’altra, a part de no adreçar l’espinada i aixecar el cap al cel fins no ser al capdavall dels socs, semblava fer-ho resant. I, exagerant una mica més, diria haver-lo sentit demanar perdó a les males herbes abans de ser arrencades, tot xarcolant alls i cebes. 

(continuarà)

Andreu Comellas