La festa major d’estiu de viladecans, 1728-1936. Més enllà dels records viscuts (I)

Ball al carrer durant una celebració, probablement a Viladecans per una Festa Major, cap a la dècada dels anys 30 del segle XX. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Dolz Abadia.

Molta gent té viu record personal o ha sentit parlar als pares o avis de com eren les nostres festes majors del poble, com a màxim fins ara fa uns 80 anys, aproximadament. De seguida, ens vénen al cap o podem enumerar amb facilitat els elements festius més destacats: la cercavila de la banda municipal, les traques de morters o els castells de focs; les atraccions de la fira (els anomenats caballitos), les curses de bicicletes, les vetllades de boxa o els partits de futbol, hoquei o bàsquet; les carreres de karts o les carrosses i les majorettes de la dècada dels anys 1960 o 1970, els espectacles de varietés o les sessions de cinema i, per sobre de tot, les sessions de ball a l’envelat on es podia sentir com l’Esparriot rifava la toia i on les colles d’amics i les famílies seien a les llotges o les parelles ballaven al ritme de les melodies orquestrades del moment. Tothom ben mudat i preparat per a uns dies que per força veïns havien de ser ben esperats, intensos i especials.

Però passa que els records ens abandonen quan desapareixen els nostres avis. En l’actualitat, això ens comença ja a passar si volem anar més enllà de la dècada dels anys 1940; moment en què una persona que hagués nascut ara fa uns 80 anys, seria un adult amb prou vivències per recordar-les i transmetre-les. Atès això, creiem que és obligació de fills i néts de perpetuar els records d’aquests avis, tot conservant adequadament els seus documents o fixant la seva memòria  –sovint, tan fugissera– sobre paper o damunt d’una cinta de gravació. D’igual forma, ha de ser feina dels historiadors de rescatar aquesta memòria de l’oblit amb l’interès de convertir-la en allò que anomenem història o memòria col·lectiva.

Si hom té voluntat d’iniciar una recerca històrica sobre la Festa Major de Viladecans es podria preguntar algunes qüestions destacades. Per exemple, des de quan tenim constància de celebracions de la Festa Major?; com s’organitzaven les festes a mitjans del segle XIX o en segles anteriors?; qui les muntava?; on es feien les activitats?; quins eren els dies festius?; existien colles o comissions organitzadores? quin paper jugava l’ajuntament, en les diverses èpoques històriques? i el primer envelat que es muntà a Viladecans, qui el va fer, on es va fer i en quin any?

És ben sabut que l’origen de la Festa Major de Viladecans –com passa en moltes altres poblacions– s’ha de buscar en els temps medievals, moment en què existia un gran fervor popular cap al sant patró d’una comunitat local com la nostra; un sant al qual els seus pobladors demanaven protecció, any rere any, davant d’uns temps difícils i farcits de perills de tota mena, i mitjançant el qual guanyaven certa identitat respecte als pobles veïns. En relació a això, se sap que el sant patró de Viladecans ha estat i és sant Joan. La històrica devoció sobre ell professada explica que es construís una capella dedicada al sant depenent de la parròquia de Sant Climent –originària del segle XIII i que va estar situada a l’espai que avui ocupa la plaça de la Vila– o amb el temps, també explica que s’erigís l’actual parròquia de Sant Joan de Viladecans, ja totalment separada de la de Sant Climent, el 1728. Per Sant Joan, es feia doncs, antigament, la Festa Major.

Desconeixem quins serien els actes festius del poble, en aquells anys medievals i moderns, per Sant Joan. No obstant, no cal ser massa agosarat si pensem en la celebració d’un ofici religiós, en honor al sant patró, acompanyats d’unes celebracions populars coincidents amb els moments previs a iniciar les feines de la batuda i sega del cereal, ben comú aleshores en els camps de conreu de la contrada. Segurament, les celebracions populars passarien per allò que alguns etnòlegs anomenen balls socials o balls de plaça i on potser trobaríem aquí ja la figura del nostre Esparriot que tenia com a missió muntar la dansa popular que estaria acompanyada de cobles de músics amb el so del tamborí, el violí, la viola, el flabiol o el sac de gemecs. Potser la figura del Jovençà i la Jovençana de la colla organitzadora obriria el ball, al qual, després, es convidaria a participar altres veïns i veïnes de la localitat. És ben possible que la colla organitzadora de la celebració fos la mateixa que s’encarregava de muntar tot el cicle festiu anual local, des del solstici d’hivern fins al d’estiu, passant per les marcades jornades de celebració del Carnestoltes. 

Carnet de ballador del veí Baldiri Vilà, soci de la Societat Recreativa la Fraternitat, amb seu al cafè
de ca l’Esparter. Any 1930. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Baldiri Vilà Casadó

Tornant a aquell segle XVIII, és ben paradoxal adonar-se que si bé fou al primer terç d’aquella centúria quan Viladecans aconseguí finalment una parròquia pròpia i independent respecte a Sant Climent, en honor a Sant Joan, fou casualment aleshores quan la Festa Major va ser fixada el 8 de setembre, en honor de la Mare de Déu de Sales, deixant de considerar-se Festa Major el dia de Sant Joan, diada del sant patró. El mestre Eixarch escrivia, ja fa un grapat d’anys, que l’any 1728 ja s’hi celebrava festa al santuari de Sales; any que es va posar la primera pedra del nou temple parroquial. Deu anys després, el 8 de setembre de 1738, es va beneir la nova església de Sant Joan on s’hi va celebrar la Festa Major, que fins llavors es feia a l’ermita de Sales. El fet que ja hi hagués una festa pròpia a Sales a inicis del segle XVIII, ens fa pensar que potser s’havia produït un canvi en el fervor religiós de la majoria dels veïns del poble, des de la segona meitat del segle anterior, de la qual va ser segura conseqüència la fundació de la Confraria de Nostra Senyora de Sales, el 1660. El fet que les autoritats religioses volguessin celebrar, el 1728, la col·locació de la primera pedra del nou temple de Sant Joan en el dia la festa de Sales –i no en el dia de Sant Joan, cosa que hauria estat el més lògic–, ja ens mostra que la jornada del 8 de setembre era ja aleshores considerada la festa major del poble, sense cap mena de dubtes. 

A inicis del XIX, coneixem que pels dies de festes –els dies 8 i 9 de setembre– s’organitzaven curses de cavalls on rivalitzaven colles de veïns. Eren, no obstant, unes festes que encara giraven al voltant dels actes religiosos on prevaldria la segura Missa Solemne a l’església i la probable processó de la imatge de la Mare de Déu de Sales. Al marge d’això, seguiríem trobant els balls de plaça, organitzats pel jovent de la localitat on sonaven encara pocs instruments interpretats per músics segurament del mateix poble. 

El camí cap a formats més moderns de la Festa Major s’ha de buscar entre la meitat i el darrer terç del segle XIX. Formats –cal dir-ho– més moderns i més influenciats per models festius i de lleure procedents de la ciutat. En efecte, és cap a aquella època, en coincidència amb els anys del Sexenni Revolucionari (1868-1874), quan s’estengueren a Catalunya els anomenats balls vuitcentistes, és a dir, les polques, les masurques, les americanes, els xotis, els rigodons o els valsos. Per practicar-los, es van començar a habilitar recintes on s’hi entrava a canvi del pagament d’una entrada. Fou aleshores, quan les cobles van ser clarament arraconades per les orquestres i les orquestrines. Al mateix temps, en molts municipis, els balls populars passarien a ser organitzats per societats recreatives que, a més, esdevindrien centres de divers signe polític.

Acabarem aquesta primera part de l’article copiant allò que anunciava el diari integrista barceloní La Convicción, el dia 18 de gener de 1871, per la Festa Major d’Hivern d’aquell any, al poble: “En los días 20 y 21 celebra su segunda fiesta mayor el pueblo de Viladecans. El primer habrá á las diez de la mañana oficio solemne y dspués una lucida procesión de San Sebastián; por la tarde y noche baile. El segundo día baile, tarde y noche, en el salón nuevo que estará alfombrado y entoldado. A ello están invitadas las sociedades de los pueblos comarcanos”.

1. Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 101. En un document de 1272 es parla del poble –o parròquia– de Sant Joan de Viladecans; un apel·latiu ben comú per designar la comunitat de viladecanencs, fins a inicis del segle XIX.

2. Això no és una suposició del tot infundada. Tenim alguns indicis, per l’any 1789, a partir de les respostes que Viladecans redacta al qüestionari dirigit pel funcionari borbònic Francisco de Zamora. Aquí es diu que era costum al poble, llavors, que cobles de músics locals amenitzessin celebracions de noces. També es diu que aleshores, per Festa Major, era també costum convidar els parents a taula; tradició familiar que ara continua en moltes cases. Per a més informació consulteu l’article de Manuel Luengo titulat La Festa Major al segle XIX, publicat al Butlletí de Viladecans, en el número d’agost-setembre de 1987.

3. Massa i Pujol, Pompili. La Tornaboda de Gavà i Viladecans, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011, pàg. 13-37.

4. Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 109

5. Altres canvis en la devoció religiosa dels viladecanencs, en aquell segle, es produí amb la devoció cap a Sant Sebastià –protector de la pesta i altres malalties contagioses–, considerat copatró del poble, des del 1651, per votació popular. Com se sap, cada 20 de gener, per Sant Sebastià, celebrem la Festa Major d’Hivern.

6. http://www.bne.es/es/Catalogos/HemerotecaDigital/. Dono les gràcies al company Luis Miguel Narbona per haver-me fet coneixedor de la notícia.

Xavier Calderé Bel 

La primera mamullada (2010)

Ma-mu-llar és un neologisme viladecanenc sorgit el 2010 amb l’arribada del Mamut de Viladecans, que després d’una llarguíssima estada a les muntanyes del Rif, va decidir tornar a la nostra ciutat de tant en tant per remullar propis i estranys. La mamullada s’ha convertit en l’acte més popular i vistós de la Festa Major. 

Jaume Muns

Jaume Puig i Carné, el gravador (3)

Explicava en l’anterior capítol com en Jaume Puig, el Gravador, es guanyà la vida en els anys cinquanta assentant-se en un coixí de medalles de la Mare de Déu de  Montserrat.

Les cartilles de racionament d’aliments i productes de consum havien acabat la seva funció catorze anys després d’acabada la guerra. També l’estraperlo i bona part del mercat negre. Un simulacre d’obertura del règim envers uns Estats Units interessats a tenir bases militars per a la seva guerra freda –tan ben caricaturitzat a la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mister Marshall”– comportà que les donacions compensatòries per la pèrdua de sobirania contribuïssin a un cert, però minso, creixement industrial durant el període de sis o set anys previs al Pla d’Estabilització de l’any 1959, el que realment obrí portes al comerç exterior i a les inversions estrangeres.  

Aquell minúscul creixement, però, parí un ratolí: el Biscúter. El trasto més emblemàtic per anar d’un lloc a un altre més de pressa sense raó explícita de feina, en aquells anys, encara autàrquics, previs a l’aparició del primer Seat-600 i del  primer turista. 

Amb el suport financer de les medalles, en Jaume Puig se’n comprà un. No sé quants n’hi arribà a haver a Viladecans, o si fou l’únic, perquè no sóc capaç de fer memòria del pas per davant de casa, a la carretera, de cap altre vehicle que de la flamant andròmina del Gravador. En el meu entorn vivencial, a part els camions de cal Delaida, de cal Camiseta, de cal Peixet, del Pont, del Raurich i els quatre o cinc autobusos de la Mohn, no veia circular per Viladecans altres automòbils que els que hi havia estacionats a la plaça: el cotxe del Doctor Ros, el taxi d’en Llaveria, la “rubia” del Bonich de la “Vedella” i el taxi del “Xato”.  Era doncs tota una alegria veure passar “la zapatilla” i el seu conductor endinsant-se en el túnel de plàtans gegants que, des del carreró mateix de la Regadora (encara avui, Dr. Creixell) i des de cal Tomacaire vorejaven la carretera, a tots dos cantons, fins Gavà. 

El nom li venia de “bi-scooter”, és a dir, un doble scooter amb quatre rodes. Els primers en circular tenien la tracció només en una d’elles, la davantera de la dreta.  Tenia tres marxes, però no tenia marxa enrere. Tampoc li calia. Aparcar era simplement cosa d’aturar-se on fos. Si era imprescindible sortir en sentit contrari o deixar-lo en un lloc petit, cap problema, entre dos es feia la maniobra a pes. L’arrencada era manual: estirant un cordó que hi havia sota el volant. No tenia ni portes ni finestres, però se li podia posar un tendal per capota, si et semblava que havia de ploure. Si només hi pujava el conductor era capaç d’anar fins a 75 km. per hora, si hi pujava més gent no passava dels 50. 

El publicitaven com a vehicle per a 2 o 3 persones perquè el seient era un banc  encoixinat de poc menys de 120 cm. Cosa que vol dir que, en el cas de ser tres, el conductor ho feia amb mig cos a fora i els dos acompanyants posaven les esquenes de cantó amb el braç esquerra estirat damunt el respatller. Malgrat les reduïdes dimensions, sovint en veies algun carregat, no sé com, amb la que el masclisme imperant li deia la “parenta” i tres o quatre marrecs.

Però aquell Biscúter d’en Puig no fou només un utilitari familiar. No és que hi acabés pujant tota la quitxalla del barri i mig poble, però déu n’hi do. Amb tres anècdotes us fareu càrrec del què i del com era el Gravador:

El que després fou alcalde de Viladecans en els anys setanta, en Josep Parellada, era un bon amic d’en Jaume. Com a tants d’altres, li arribà l’hora d’anar a Tiana a fer els quasi imprescindibles “cursets de cristiandat” (era aixi com es feien els mèrits necessaris per anar amunt...), i hi havia d’anar amb l’ensotanat mossèn Ramon, que deuria ser-ne un dels predicadors. No sé quin impediment, carència de taxi suposo, implicà que fos en Jaume Puig qui gentilment acabés oferint-se per dur-los al lloc, no fos que fessin tard amén d’estalviar-los l’haver d’agafar quatre mitjans diferents per arribar-hi. Doncs sí, tal qual, a la manera del novel·lista  Tedeschi i del cineasta Berlanga: dos excombatents, l’un trotskista i l’altre capellà, acompanyats d’un candidat a arreglar-ho tot, enfilaren arraulidets la Carretera de la Vila a trobar l’autovia de Castelldefels, estrenada de poc; entraren triomfalment en biscúter a la plaça d’Espanya de Barcelona, seguiren Gran Via enllà, aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a la recerca del pont de Sant Adrià del Besós i arribaren a la Casa d’Espiritualitat de Tiana sense incidències. Òbviament, el gravador no s’hi quedà, aquell no era lloc del seu gremi, tot i les medalles, i ell aprofità l’avinentesa de tornada per fer una entrega.

Però no us creguéssiu tampoc que en Puig, el Gravador, fos un camisa girada. No.

L’any 1961, passat Tots Sants, en Jaume es plantà amb el seu Biscúter, no obstant el fred, a la porta de la presó Model de Barcelona del carrer d’Entença. Hi anà gratament a buscar els germans Pepe i Manolo Clemente, veïns d’ell, del carrer Major cantonada Sant Josep, el dia que complerta la sentència a què un Consell de Guerra els havia condemnat per la seva vinculació al PSUC havien de tornar a casa (vegeu Viladecans Punt de Trobada núm. 47-51). Una de les particularitats d’aquell empresonament era que el reu Manolo Clemente no tenia ni braç esquerre ni cama dreta i l’esquerra també la tenia atrofiada per focomèlia congènita. Així les gastava el Règim vint-i-tres anys després d’acabada la guerra...

Altrament, el Gravador, quan fart de fer anar el burí, sortia a mitja tarda a estirar les cames i veia el seu veí Manolo fent també el seu passeig amb les pertinents pròtesis fins la cantonada, pujava d’un salt al Biscúter, el plantava davant de l’altre i l’instava: “Sube Manolo! Estoy harto de tanta Virgen i de tanto aire viciado!  Vámonos a respirar”. I ja me’ls tens, plàtans enllà fins la platja de Castelldefels, a prendre un gelat o una cervesa bo i contemplant l’horitzó o posant verd al Règim (vegeu Punt de Trobada núm. 35).

A Viladecans durant els anys seixanta hi hagué una controvèrsia inversemblant que, de tant en tant, encara és motiu de broma, sobre si l’animal que du l’escut del poble és un be o és un gos i si, i per què, hi havia d’anar l’un o l’altre. De fet no passava de discussió tavernària a l’hora del vermut a la plaça els diumenges i és que sovint els segells municipals es prestaven a confusió per la poca tinta del tampó. Doncs ja sabeu qui en va ser un dels animadors a tocar el que no sona: en Jaume Puig, entre altres. Com que el Club de Beisbol abans de l’any cinquanta ja hi duia un gos referent al nom del poble, dons au, negació al canto de l’Agnus Dei de Sant Joan per fer emprenyar el senyor rector.

En Jaume Puig s’afilià a Convergència l’any vuitanta, només per tancar el fumut parèntesi franquista de quaranta anys, però sense massa fe. Sempre mantingué una actitud crítica envers el personalisme del capdavanter Josep Carreras, però això ja va més enllà del temps en què centro aquests relats.

Deia en el primer capítol que “hi ha persones que no haurien de morir mai”. Però sí. La seva hora arribà massa promptament el dos del dos de 1985, dia de la Candelera, als seixanta-nou anys. Però com si volgués contradir la dita “Candelera  ploranera”, en Jaume no se’n volgué anar deixant-nos massa tristos.. Quan Josep Parellada entrà per donar el condol, la Montse se li abalançà com fent dol, braços enlaire, amb aquests crits: –Ai Josep, quina desgràcia!, quina desgràcia!– i l’exalcalde, abraçant-la, estorat i compungit li responia: –I tant Montse. i tant!, pobre Jaume..., pobre Jaume...!– A la qual cosa la Montse, apartant-lo d’una revolada, bo i rient, l’escridassava: –Vés, home, vés... Aquest ja descansa i no és cap desgràcia. La desgràcia és que se m’ha rebentat la canonada del lavabo!  No para de rajar i m’ho  embassarà tot!!– L’esclat a riure dels presents acabà el dol i les comissures dels llavis se’n anaren a trobar les orelles. 

Doncs això, res d’oblidar qui no hauríem volgut que es morís.

La Montse, que tampoc hem d’oblidar, per ella mateixa i perquè sense Montse no haguéssim tingut Jaume, morí sobtadament el dia u, de l’u, del dos mil u. Repentinament, a Veneçuela. De bon matí ensumà el nou mil·leni i degué pensar: –Ja n’hi ha prou! Que se’l confitin! Me’n vaig a trobar en Jaume.  

Andreu Comellas

Àguila marcenca (Circaetus gallicus) 21/04/2015 Parc Agrari del Baix Llobregat.

Normalment en migració, aquests primers dies de setembre ja se n’han observat alguns exemplars. Menja serps i sargantanes que busca en espais oberts. Fa al voltant de 62-70 cm de llargada i 162-178 cm amb les ales obertes. Per sobre és marró grisenc i per sota és molt clara amb franges primes fosques. Pot viure uns 15 anys.

Eio Ramon

2 i 3 d’octubre: Laïcat XXI. Un congrés de laics i laiques

A l’Església catòlica el laïcat està format per les persones que no han rebut el sagrament de l’orde: és a dir, tècnicament, les que no són bisbes, diaques o capellans. Una molt aclaparadora majoria, formada d’entrada per tota la gent “normal” (és un dir), entre la qual hi ha, per descomptat totes les dones, incloses les monges i les religioses.  

A mesura que l’Església es va anar estenent i institucionalitzant, es va anar clericalitzant, sobretot des que es va convertir en una institució amb poder sobre la societat civil. Els clergues feien les seves funcions rituals però a més manaven sobre tot el que es podia manar. 

Fa cinquanta anys, al Concili Vaticà II el tema del paper dels laics i laiques es va abordar teològicament per primera vegada (vint segles per arribar fins aquí!) i se’n va deduir una obvietat: l’Església no és cosa només de capellans. I encara se’n van deduir més coses, no tan evidents: es forma part de l’Església a partir del baptisme, i tots els batejats som igualment dignes i coresponsables de la vida eclesial i del seu funcionament. I no hi ha raons teològiques que comportin que tots els dirigents eclesials hagin de ser homes.

En els darrers 50 anys, aquest empoderament del laïcat s’ha anat manifestant tímidament. A moltes parròquies hi ha consells pastorals, és a dir que la vida parroquial es contempla col·lectivament i les responsabilitats són delegades i compartides. A banda que la majoria de congregacions religioses solen funcionar de forma col·legiada i molt més democràticament de la imatge distorsionada que en solem tenir. També hi ha uns quants moviments d’Església de laics amb un funcionament semblant al de qualsevol associació.

Aquesta és la teoria. A la pràctica, amb Joan Pau II, s’inicià una gran reculada i es posaren pals a les rodes en molts aspectes. D’entrada, la teologia diu una cosa i el dret canònic una altra de molt diferent. A les parròquies és obligatòria la constitució d’un consell d’economia, però no ho és la d’un consell pastoral. És a dir, que la participació dels laics depèn de la voluntat del rector que hi ha al davant, que és qui legalment continua tallant el bacallà. De fet, la major part de rectors que conec són gent oberta i amb ganes de compartir responsabilitats, però la llei juga a favor del clericalisme. 

D’altra banda, si bé la base s’ha anat obrint, l’estructura del bisbat (diocesana) s’ha mantingut molt clericalitzada. Els col·laboradors dels bisbes solen ser capellans, els seus delegats en la major part d’àmbits, també. És curiós que estructures com la de Càritas, molt laïcal i portada sobretot per dones, sovint té un delegat home i capellà! A l’hora de prendre decisions, doncs, els protagonistes continuen sent els capellans. Tot això està en crisi, perquè de capellans cada cop n’hi ha menys. De fet, també de laics en som menys i força envellits.  Ben aviat l’Església s’haurà d’obrir a una altra forma de funcionar si vol anar endavant, però no sembla que els seus actuals responsables comptin gaire amb els laics a l’hora de pensar noves formes d’organització. És una pena que en qualsevol cas les causes de renovació siguin per motius de supervivència i no de renovació teològica.

Tot això per dir-vos que els propers 2 i 3 d’octubre a Poblet, tindrà lloc un Congrés de laics i laiques (http://www.laicatxxi.cat). No pas per reclamar estructures de poder ni per fer teràpia (o sí ). Bàsicament per animar-nos mútuament a tirar endavant, per compartir experiències, per recuperar la visió del laïcat del Concili Vaticà II. Per ser, en definitiva, allò que estem cridats a ser. Tots, totes hi esteu convidats.

1.  No faig referència aquí a l’ordenació de les dones: aquesta és una altra qüestió que òbviament cal abordar.

Mercè Solé

Escarxofes contra ruletes

Quien me ha robado el mes de abril, preguntava Joaquín Sabina. Ningú no ens havia robat el mes d’abril aquell dissabte 21 d’abril del 2012, però una estranya aliança entre el govern d’Artur Mas i un magnat de Las Vegas, Sidney Adelson, pretenia arrabassar-nos el Parc Agrari a canvi d’un conte de la lletera amb ruletes, escurabutxaques i milers de llocs de treball. Míster Adelson va començar de nen venent diaris, però de gran va comprar el casino Sands, la gallina dels ous d’or de la màfia que va inspirar la pel·lícula Casino. El senyor Adelson va ser un personatge berlanguià entre L’escopeta nacional i Benvingut míster Marshall que desfullava la margarida entre Viladecans i Alcorcón. Aquest personatge, amb aspecte de boig malvat d’una pel·lícula de superherois, va proposar entre altres genialitats enderrocar el camp de l’Espanyol i canviar l’aeroport de lloc, però va entrar en cotxe al palau de la Generalitat on va ser rebut amb els honors d’un cap d’Estat. Andreu Mas Collell, cap pensant del que va començar sent govern dels més millors i va acabar sent el govern dels més breus, va viatjar a Las Vegas per convèncer el magnat i després el va passejar pel Remolar per dir-li: tot això que veus, Sidney, el dia de demà serà teu.

Aquesta humil pancarta, aquesta humil manifestació de motxillers i motxilleres, de joves, no tan joves, jubilates i algun gos, era la nova versió de David contra Goliat, escarxofes contra ruletes, tomàquets contra escurabutxaques, hivernacles contra hotels, camins de terra contra avingudes d’asfalt, tractors contra limusines. En resum, el lent treball de treure els fruits de la terra contra el diner fàcil d’apostes i atzars on sempre guanya la banca  i els negocis secundaris clandestins –prostitució, drogues i un llarg etcètera–, que es multiplicarien com s’han multiplicat en els voltants de Las Vegas. Per una vegada, el pagès va vèncer el magnat, el verd de l’enciam li va poder al verd dels dòlars. La llàstima és que, no ens enganyem en mirar amb nostàlgia aquesta foto, no va ser el govern qui va fer marxa enrere, no va ser el país qui va dir que no al joc i a l’especulació, va ser el senyor Adelson qui se’n va anar a una altra banda amb les seves brillants ruletes i els seus foscos negocis. Artur Mas es va quedar. Ho ha tornat a intentar amb Barcelona World. 

Forma part del seu projecte polític.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Més paraules que fan goig

Fa uns quants números recollíem en aquesta secció una colla de paraules ben vives en la parla viladecanenca i que val la pena de mantenir. Aquí en recollim algunes més.

Esbullar. Dur els cabells esbullats vol dir dur-los totalment despentinats, per exemple a causa d’una ventada. I també es poden esbullar, per exemple, les peces ben ordenades d’un tauler d’escacs. 

Clenxa. La clenxa és la ratlla que es fa als cabells posant-ne uns cap a una banda i uns altres cap a l’altra. És llàstima que la paraula s’estigui perdent, i que molta gent en digui simplement “ratlla”. De “clenxa” vénen expressions com “anar ben clenxinat”, que vol dir anar ben pentinat i, per extensió, anar ben arreglat en el vestir. De fet, però, cada cop hi ha menys gent que es faci clenxa i vagi gaire ben clenxinat, però això és un altre tema...

Esvalotar. Vol dir cridar molt, fer molt de soroll. Però sobretot vol dir posar en estat d’excitació una persona o animal, o un grup de persones o animals que estaven tranquils. L’expressió “esvalotar el galliner” pot tenir sentit literal (esvalotar un conjunt de gallines), o bé sentit figurat (esvalotar un conjunt de criatures, o de gent més gran), o bé, en sentit encara més figurat, treure en una conversa temes que creïn problemes.

Destarotar. Aquesta paraula l’acostumem a pronunciar “destrotar” o també “destirotar”, i no és cap mal pronunciar-la així. Vol dir fer perdre la serenitat, descol·locar, desconcertar... “Estar destarotat” pot voler dir no saber gaire el que un es fa, estar fora de si, o, simplement, estar descol·locat. 

Entortolligar. El sentit més comú és cargolar i embolicar alguna cosa (per exemple un cordill) de tal manera que sigui molt difícil desembolicar-la. Però també pot voler dir enroscar (una serp entortolligada en un tronc d’arbre). I també pot tenir sentit figurat: “Quan bevia, se li entortolligava la llengua i no hi havia manera d’entendre’l”

Josep Lligadas.

ABRAÇADES

La meva pell recorda les teves abraçades, fortes i sostingudes. Com els silencis que matisen les cançons i subratllen moments que han de perdurar. Des de la primera abraçada que em vas donar, que em va fer oblidar el món, fins a la darrera de fa uns mesos.

Quan ens vam veure per primer cop un matí d’hivern, tot va ser fàcil. Les paraules escapaven soles, els gestos tenien vida pròpia. Com si ens coneguéssim de tota la vida, com si reprenguéssim una conversa d’ahir. Al bar al qual vam decidir entrar, vam parlar de sensacions mútues i agradables, de literatura, de la mar, de la difícil vida que portaves. I les nostres mirades anaven més enllà d’aquell moment, imaginant estances que ens acollissin a soles.

Et vaig proposar anar a casa meva i vas respondre, amb un somriure canalla i directe en el teu rostre divertit, que sí. Vam caminar callats, agafats de la mà, amb el meu cor bategant a tota pastilla, i vaig recordar la nit en què ens vam conèixer.

Era Cap d’Any, i jo ja portava sis mesos divorciada. Sentia un gran alleujament, sense discussions, sense donar explicacions a ningú de res, sent propietària dels capricis de la meva voluntat. No parava de sortir i entrar, sola o acompanyada, i puc dir que va ser una època gloriosa, apassionant i en absolut avorrida. Però tot cansa, i l’última nit d’aquell any em vaig rebel·lar i no vaig voler anar enlloc. Em venia de gust estar sola, sense donar els típics, els repetits tombs arreu.

Vaig encendre l’ordinador, vaig entrar en un xat en el qual mai més vaig accedir després d’aquella vetllada i, al cap d’uns instants, vas aparèixer tu. T’agradava el meu àlies, vas dir, i com que et senties molt sol, vas decidir ficar-te en el xat per xerrar-hi una estona. Amb la primera dona que volgués fer-ho.

Aquesta vaig ser jo. Em vas atreure des de la primera frase més personal. Paraules textuals: “La meva vida és, darrerament, un tsunami”. Et vaig preguntar per què i em vas explicar. El teu pare, dibuixant d’una editorial barcelonina desapareguda feia temps, havia mort l’any anterior, deixant la teva mare sola. La teva exdona, amb problemes mentals, seguia depenent de tu, sobretot pels seus dos fills, que s’havien convertit en teus a força de frec i afecte. Jo crec que també a còpia de teu do: tot el que toques, o està a prop teu, es torna dolç i senzill.

Treballaves en el que podies, en el que et deixaven. Eres un altre dels afectats, com el teu pare, del tancament de l’editorial. I un dia va morir la teva germana, malalta de càncer. I tu vas intentar suïcidar-te després, llançant-davant un autobús.

Per fortuna, vas fallar. I aquella nit que acabava amb l’any estaves virtualment amb mi. Passaven les hores sense sentir, mentre Conrad, Melville i Verne planaven sobre nosaltres i les nostres pantalles s’alegraven de veure’ns conversar sobre mariners, capitans, balenes blanques, vaixells i emocions. Els llibres, les teves cançons i els teus dibuixos eren l’única cosa que et mantenia a flotació.

El temps s’havia tornat elàstic. S’encongia, transcorria com en un vol, de vegades intens, i altres, malenconiós. Clarejava davant el parpelleig de la pantalla. Allò només conduïa a una sortida: una dutxa seguida d’una cita. I tots dos la vam seguir.

La seguim fins a aquell moment, ja a casa meva, després que acceptessis acompanyar-me. Vesprejava, vaig posar en el CD el teu primer disc publicat –que acabaves de regalar-me– i em vaig asseure al teu costat al sofà. Des dels altaveus, cantaves belles frases sobre delicats equilibris a la corda fluixa de la vida, sobre mans d’ales recorrent el teu cos, sobre la tristesa impotent per la pèrdua d’un ésser estimat. Em vas donar les gràcies per escoltar la teva música i per escoltar-te a tu, em vas mirar i vas dir que jo era especial. Et vas aixecar, em vas allargar la mà perquè em posés dempeus i em vas abraçar. Et vaig envoltar, al meu torn, amb els braços, aspirant la teva olor afustada i aspra, atraient, i vaig acariciar el teu cabell curt i la llarga i prima trena que penjava d’ell. Tenies aspecte de pirata madur, d’algú amb sobrada experiència però no de tornada de tot, vell rocker bru i fort, amb aparents patilles i perilla, ulls negres que t’atrapen, cicatrius internes i un somriure que esfondra totes les teves defenses.

Feta un flam tremolós, em vaig sentir protegida contra el teu pit i vaig saber que mai series només per a mi. I no em va importar gens ni mica. Només em vaig disposar a quedar-me embolicada en tu tant de temps com volguessis, i a gaudir-ne cada segon.

He estat incapaç d’esborrar aquella abraçada i els petons que li van seguir. Tampoc cap dels que he rebut de tu després d’aquell dia, i no he oposat cap resistència. Em deixo portar. Recordo cadascuna de les teves carícies, de les teves mirades, dels teus somriures... Rememoro les teves mans, el teu rastre en la meva pell, fins i tot en altres homes, i les vegades que torno a veure’t, encara que siguin poques i allunyades entre elles, són delicioses.

No vull lluitar contra això. Per què hauria de fer-ho? És com voler oblidar la xocolata i el benestar que et provoca... Prefereixo assaborir la mel de tant en tant al teu costat que resignar-me a no tornar a sentir-te.

Mentre escric aquest correu, no sé si acabaré atrevint-me a enviar-te’l. Això rai: m’ha agradat recordar-te “en veu alta” una vegada més.

Sempre teva,

Alícia

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Com et planteges tu les eleccions del 27 de setembre?

Des de la redacció d’aquesta revista vam decidir plantejar aquesta pregunta del títol a un conjunt de 14 persones de Viladecans, algunes amb responsabilitats polítiques i altres no, per fer com un mosaic sobre les diverses posicions de cara a les eleccions que estem a punt de celebrar. Ens n’han contestat 11, als quals agraïm la seva col·laboració. I, sense més preàmbuls, aquí les teniu, posades segons l’ordre amb què ens han anat arribant.

El dia 27-S jo dono suport a la Candidatura CUP-Crida Constituent. 

En primer lloc, és el moment que els treballadors i treballadores catalanes votem una candidatura on el centre sigui la indissolubilitat entre l’eix social i l’eix nacional. La independència no ha de ser sinònim de retallades i privatitzacions. Si alguna cosa s’ha demostrat aquests anys és que per trencar amb el règim del 78 no podem anar pidolant res als poders de l’Estat Espanyol. És el moment de la ruptura amb l’Estat Espanyol  i d’aplicar un pla de xoc d’emergència social. Prou desnonaments i revertim les retallades!

Voto per la construcció d’una República Catalana amb un procés constituent de base, popular i unilateral, fent fora institucions que ens empobreixen com la UE i per posar els sectors claus de l’economia en les nostres mans. Per acabar amb la corrupció i amb el patriarcat. Amb tot allò que ens oprimeix.

Votem per la CUP-Crida Constituent! Governem-nos! 

Albert Buigues

En un país acostumat  a les situacions excepcionals i amb una certa tendència a exagerar-les des de la vessant emocional, aquestes eleccions seran realment importants.

El fracàs de la política tradicional de trobar una sortida digna a l’embolic de l’organització territorial i a la diversitat cultural d’un Estat ha derivat a una situació en la qual s’han desdibuixat les propostes del model de societat que les ideologies proposen, amb un pesat i dens vel, en el qual només hi destaca l’instrument que volen utilitzar: un nou Estat independent  o una assimilació en un Estat esgotat  en el qual s’asseguraria la supervivència del mercat.  

I tot això sense matisos,  fins i tot amb epístoles dels gerros xinesos, com si en política només existís el blanc i el negre, falsedat de les més grans, ja que qualsevol servidor públic sap que les decisions es prenen després de recórrer tota la gamma de grisos.

Espero que les eleccions serveixin per aclarir postures i que s’expressin nítidament les propostes de futur (a partir del 28 de setembre), i ja triarem després l’instrument necessari per dur-les a terme.

 Joan Pidelaserra 

Estem des de fa vuit anys patint una crisi que ha canviat a pitjor la vida de molta gent. Gent que tenia feina ara no en té, els mileuristes ara són gairebé uns privilegiats per cobrar mil euros i se signen contractes per menys de quatre-cents euros al mes, si hi ha sort. Gent que tenia un habitatge ara no el té, gent que tenia hipoteca i pis ha perdut el pis però segueixen devent diners al banc. Gent que esperava jubilar-se amb una bona pensió, l’atur la condemna a veure rebaixada de per vida la seva prestació futura.

Principalment s’enfronten dos models de fer política, el de Junts pel Sí i el de Catalunya Sí que és Pot. Junts pel Sí només té una paraula que ho cura tot, la independència. No importa la resta, ni l’habitatge, ni la sanitat pública, ni els drets laborals. La vida de la gent sepultada per la  història. Catalunya Sí que és Pot fa el contrari, treu a passejar els problemes de la gent sense tapar-los amb cap bandera i proposa un referèndum per recuperar la il·lusió i l’esperança: donar la paraula per decidir-ho tot, per canviar tot el que cal canviar per viure millor. 

 José Luis Atienza

En las elecciones autonómicas del domingo 27-S iré a votar. Iré a votar para que a nadie se le pueda llamar mal catalán, sea del partido que sea. Iré a votar para construir una Cataluña donde nadie tenga la desfachatez de decir que no puede ir a la cárcel por pertenecer a una de las 400 familias que siempre han mandado en Cataluña. Iré a votar para desenmascarar al que no se atreve a presentarse con las siglas de su partido acosado por la corrupción, y se esconde tras unos bien subvencionados compinches. Iré a votar para tener un gobierno que dé la cara y no esconda su pésima gestión con la excusa de que toda la culpa es de otros. 

Nos quieren hacer creer que con la independencia todo se resolverá por arte de birlibirloque; que de la noche a la mañana el corrupto se arrepentirá y devolverá el dinero de Suiza, y el inepto aprenderá a gestionar mejor los recursos existentes. No me convencen. Ya los conocemos y sabemos cómo son y lo que han hecho. Iré a votar por una nueva Cataluña de todos y para todos. Por eso votaré a C’s, los únicos capaces de conseguirlo.

Martín Barra

Tinc bastant clar què votaré el 27S. Milito al PSC i he defensat institucionalment les idees del socialisme. Fins aquí, les meves “certeses”. Perquè el que no tinc gaire clar és què estem votant el 27S. Miro el telenotícies esperant respostes sobre allò que em preocupa, allò que preocupa a molta de la gent que m’envolta i que assisteix, abatuda, a un debat etern que no parla d’ells, que no parla de mi. Perquè, tot i l’intent d’anestèsia constant que pretén obviar corrupció, atur, pèrdua de drets i qualitat de vida, que em perdonin les essències (d’una banda i de l’altra), tant me fa quantes barres té la bandera. Sobretot per idealisme. 

Em continua fent molta ràbia veure nens patint, o morts a una platja, que tenen l’edat de les meves filles i la desgràcia d’haver nascut més enllà de la línia. I em torno a replantejar per què serveixen les fronteres i què se n’ha fet de la unió dels pobles. Molts deuen pensar que la meva idea és irrealitzable. Sí, segur. Però com que encara ningú no m’ha demostrat de manera pràctica que l’altra opció sigui millor i provoqui menys dolor, doncs, utopia per utopia, em quedo amb la meva, que és més bonica. 

 María Salmerón

Òmnium Cultural, després de la conferència del president de la Generalitat en què instava la societat civil a assumir el lideratge del procés cap a la independència de Catalunya, va acceptar el repte i ha assumit el rol de lideratge compartit en el procés cap a l’Estat independent.

Òmnium no forma part de cap candidatura el proper 27S. El suport d’Òmnium a una llista en cap cas anirà en detriment del suport a les altres candidatures polítiques independentistes, ja sigui en forma de participació de socis a les diferents llistes electorals o bé del suport explícit de la marca “Ara és l’hora” a les candidatures independentistes.

Com a impulsora de la campanya “Ara és l’hora” al costat de l’ANC, Òmnium treballa per ser punt de confluència de tots aquells actors compromesos amb la independència per sumar i reforçar el caràcter plebiscitari del 27S i per garantir la unitat d’acció política i civil en tot moment.

Òmnium entén que el proper 27 de setembre Viladecans té l’oportunitat històrica de contribuir a la creació d’un estat independent per a Catalunya i esperona a participar activament en els actes de precampanya i campanya electoral que tindran lloc en els propers dies i setmanes.

Agustí Martí

Crec que el qüestionament al sistema actual és necessari per a la “salut democràtica” de la nostra societat. I crec que els canvis estructurals són necessaris per tal de poder aconseguir un model més sostenible i més just per a totes les persones. Em sumo a la idea de posar-ho tot en entredit per a una transformació real cap a una societat més sensible, amable, solidària, justa i respectuosa amb les diferències. M’il·lusiona. I estic plenament convençuda que com s’han plantejat les eleccions del 27S no ens garantiran res de tot això, més aviat al contrari. 

Perquè estic farta que se’ns expliqui la historia dels guanyadors i dels perdedors, dels bons i dels dolents, dels argumentaris de la inseguretat, la por i la intransigència... I mentre ens van repetint aquestes històries jo no veig cap front comú cap als temes que considero prioritaris: les propostes contra les desigualtats de renda, les propostes per garantir un desenvolupament professional i una trajectòria laboral digna, les propostes contra la corrupció, les propostes per garantir la plena igualtat entre dones i homes, les propostes que garanteixin un accés igual a l’educació, a l’habitatge...

Les i els socialistes volem qüestionar-ho. Proposem i actuem, ara.

Verònica Arasil

Els jubilats catalans han de patir per les seves pensions? Està en perill la inversió pública i privada a Catalunya? Hi ha ombres sobre el futur del nostre país?

Doncs sí, és cert, hi ha dubtes sobre totes aquestes qüestions. Però no us equivoqueu, no caiguem en la trampa dels que volen despertar el “voto del miedo”... el que posa en perill el nostre benestar actual i el nostre futur és la situació actual, és la nostra deteriorada pertinença a l’Estat Espanyol. Les pensions dels jubilats espanyols s’estan pagant gràcies al fet que ens estem menjant la “bossa” que s’havia estat guardant gràcies a l’esforç de tots. (En canvi, prenent només Catalunya, la recaptació de quotes de SS supera els pagaments de pensions, és a dir, es podrien seguir pagant). La inversió pública que fa l’Estat Espanyol a Catalunya és només el 10% (quan representem el 16% de la població). Això incompleix l’Estatut de 2006 (que va aprovar l’Estat!) i agreuja el dèficit fiscal de 16.000.000.000 d’euros anuals. I el país? La convivència a Catalunya no està en perill, per molt que així ho insinuïn Aznar i González (curiosa aliança, oi?), però segueixen dictant-se sentències contra l’ús del català a l’escola, per exemple.

En resum. No hi ha incertesa: amb Espanya ens va fatal. Si tots i totes anem a votar, començarem a construir un futur diferent.

 Carles Lozano

Aquestes eleccions me les plantejo com l’última opció possible per poder assolir l’objectiu que d’adolescent somiava i que des que sóc mare anhelo. S’ha intentat tot, però l’estat espanyol dista molt de ser l’estat democràtic que pretén aparentar i no ens han deixat cap altra sortida que aquesta, unes eleccions plebiscitàries on ens ho juguem absolutament tot. Perquè es tracta de decidir si volem disposar de totes les eines possibles per a superar tots els reptes que es plantegen a la nostra societat, o si volem continuar fent discursos impossibles d’assolir. 

Jo ho tinc clar, perquè vull un futur millor per als meus fills, un futur on puguin ser allò que vulguin sense que res els aturi, i això només serà possible amb una república catalana que jugui en favor dels seus interessos, no amb un estat espanyol que coarta les nostres llibertats, retalla els nostres drets i obvia les nostres necessitats. 

Quan d’adolescent somiava en crear un estat nou, respectava que la majoria no ho compartís. Ara serem majoria, i demano el mateix respecte que nosaltres hem demostrat quan érem una minoria social. No s’hi val a dir que per a canviar-ho tot cal més gent que per a gestionar les misèries que ara tenim.

Bàrbara Lligadas

El 27S estan convocats més de tres milions de catalans que hauran d’escollir 135 diputats. Les paperetes dipositades a les urnes s’han de traduir en unes poques desenes de parlamentaris, així que és necessari utilitzar alguna regla de repartiment. A priori podria pensar-se que el criteri d’assignació més just és que cada partit obtingui exactament el mateix percentatge d’escons que de vots. No obstant això, a la realitat, mai és així. Tots els sistemes electorals contenen algun element corrector de la proporcionalitat per –normalment– beneficiar els partits grans a costa dels petits. 

En realitat, hi ha motius més o menys convincents per limitar la proporcionalitat.  Però aquests arguments perden tot el seu sentit quan es tracta d’un plebiscit. En els referèndums no és necessari que s’incloguin els mecanismes distorsionadors propis dels sistemes electorals, ja que no s’està triant diputats, sinó que s’està plantejant una consulta sobre una matèria determinada. Per aquest motiu, en els referèndums s’ha de complir un criteri d’estricta proporcionalitat: cada vot ha de comptar exactament el mateix. En aquest cas, no hi ha correccions que valguin. Qualsevol alteració de la proporcionalitat constitueix una vulneració injustificada del principi d’igualtat i una adulteració interessada del mandat dels ciutadans a les urnes.

Eduardo Tobaruela

Durante dos legislaturas los catalanes hemos tenido un President, Artur Mas, que ha instaurado un sistema de Govern que ha estafado al conjunto de los catalanes. 

Por eso el 27-S el verdadero cambio vendrá si somos capaces de apostar por ceder el poder a la gente, el auténtico motor de Catalunya. Desde los municipios la revolución ha venido de la ciudadanía en Barcelona, Madrid, Zaragoza, Cádiz y  Santiago de Compostela, que tras 100 días gobernando demuestran que otra forma de gestionar lo de todos, es posible. 

Más de lo mismo, nos llevará a más incertidumbre e inmovilismo, cuando lo que se necesita son políticas activas de rescate ciudadano. Ya hemos tenido suficientes dosis de “Governs dels millors” y 3%. Ahora es el momento de una Catalunya de la gente, que se demuestre a sí misma que “sí, que se puede”. Cada uno decidirá que este 27-S se escriba en un renglón de la historia u otro. ¿Queremos un Parlament lleno de gente que trabaje por el Bien Común o por los de siempre? ¿Queremos un país monocolor o una Catalunya plural y social? La decisión está en nuestras manos.

Purificación González

El Pla Director (PDU) i el delicte del Delta (I)

Que la ignorància no ens faci traïdors, podríem dir sobre la nostra plana deltaica, ignorada i maltractada pel Pla Director Urbanístic del Delta (PDU) del govern de la Generalitat. La ignorància va per barris: hi ha la ignorància de qui no se n’assabenta i la ignorància de qui no se’n vol assabentar, com passa amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Què opinarà del nostre delta no solament el conseller sinó la llista del president camuflat de número quatre i en particular l’ex-ecosocialista, excompany i cap de llista Raül Romeva? Probablement de tant ajuntar-se estratègicament pel sí, ha abjurat del diguem no com un pecat de joventut i taral·leja aquell cuplet de la Piquer: De lo que me está pasando, yo no me quiero enterar, prefiero vivir soñando a conocer la verdad. Que no me quiero enterar, no me lo cuente, vecina. 

El planejament mai no ha ajudat. Ens han planificat durant quaranta anys gairebé dos milions i mig de metres quadrats com a equipaments metropolitans. De fet com a ciutat, a excepció de la depuradora, els equipaments metropolitans de la nostra plana agrícola i natural ens han fet més nosa que servei. Ens han fet una planta de transvasament d’escombraries amb efectes secundaris de brutícia i pudors i una planta trituradora de fusta que ha contaminat de serradures i vernís el seu voltant. 

El Delta necessita inversions per sobreviure perquè l’alternativa zero és la mort lenta i negar el Delta a les següents generacions. Les rieres, que haurien de ser els connectors ecològics, les infraestructures per a  la fauna i el manteniment de la biodiversitat, els carrils per poder circular les bestioles del delta amb llibertat per tots els punts cardinals, en realitat no són res d’això. Són murs formigonats, camins tapiats, obstacles pràcticament insalvables per a  la nostra fauna, a excepció de les aus. Renaturalitzar les parets per afavorir els passos de fauna seria la mesura imprescindible per convertir aquests canals emmurallats en els connectors que els documents oficials proclamen i no pressuposten.  

Les rieres històricament han fet de clavegueres barates a cel obert. La riera Roja, que desemboca al nostre Remolar i que recull aigües de Sant Boi i del nostre Torrent Fondo, gairebé no desguassa perquè acumula metres cúbics de fangs contaminats de metalls pesants mentre l’organisme responsable, l’Agència Catalana de l’Aigua, mira cap una altra banda perquè diu que no té diners. Els col·lectors de Gavà, quan plou amb ganes, són un llarg esfínter d’aigües residuals que no pot digerir la depuradora i deixa anar la seva càrrega fecal a la desembocadura de la Murtra, a la nostra platja més popular. Ens condemna a no poder tenir mai bandera blava, a no ser que algú pagui els 15 milions d’euros d’un emissari submarí.  

El delta, amb un aqüífer que és un tresor d’aigua subterrània,  té greus problemes amb l’aigua perquè la virtut de ser pla i amb poca pendent arrossega la condemna de la seva inundabilitat. Una inundabilitat que al llarg dels segles s’havia adaptat al territori fins trobar un equilibri. Un equilibri que s’ha fet miques en poc més de cinquanta anys amb la construcció d’autopistes i autovies, amb la impermeabilització progressiva dels territoris urbans i amb l’ampliació de l’aeroport. Hi ha impactes acumulats d’infraestructures de país, un sobre l’altre, que el país no ha compensat i que no sembla que vulgui compensar. Mentre l’alta tecnologia domina en l’aeroport veí, el cargol d’Arquímedes, mecanisme que controla els cabals de les avingudes d’aigua, funciona manualment tal com al segle XIX, amb un pagès manipulant comportes sota la pluja.

El Delta sembla condemnat  pel delicte de no haver estat urbanitzat, i aquest PDU sona a copla desesperançada, ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas, y sin ti porque me muero.

Haurem de canviar la lletra i la música.

José Luis Atienza

El PDU d’àmbits d’activitat econòmica del delta del Llobregat

El passat 7 de maig va sortir a informació pública el Pla Director Urbanístic d’Àmbit d’Activitat Econòmica del Delta del Llobregat. Aquest és un pla urbanístic en el qual val la pena analitzar no tant les propostes concretes que s’han de desenvolupar urbanísticament en un futur, sinó la motivació i el camí que s’ha fet fins arribar a la seva aprovació inicial.

Moltes persones tenim al cap la proposta d’Eurovegas, que ens va sacsejar  l’hivern del 2012, i que va fer canviar moltes percepcions del nostre delta. El debat públic va ser molt encès. La Generalitat de Catalunya defensava el projecte fermament, i una part important de la societat el refusava. Recordem plataformes d’arquitectes, de científics, la pagesia, grups ecologistes, alguns partits polítics, i un ajuntament.  Si,  només l’Ajuntament del Prat va mostrar clarament el rebuig a aquest projecte. Les connotacions no eren només territorials, el model de negoci que proposava va ser molt qüestionat. La majoria d’aquests col·lectius es van agrupar sota la plataforma Aturem Eurovegas. Però el projecte afectava a més d’un Ajuntament. Com és que la resta no van dir res? El silenci portava a l’assentiment. 

I quan aquella mena de gallina dels ous d’or va dir que preferia un altre galliner, el malson d’Eurovegas no va acabar. En primer lloc, una reforma de la llei d’urbanisme va incloure un article que havia de ser l’instrument legal per a permetre la instal·lació d’aquell macroprojecte esfumat.  Es tracta dels Plans Directors Urbanístics (PDU) de delimitació i ordenació de sectors d’interès supramunicipal, i,  resumint molt, ve a dir que l’administració actuant (que com que és supramunicipal, no serà mai un Ajuntament) té la potestat de canviar la classificació urbanística i arribar al més mínim detall en el procés d’urbanització. Dit d’una altra manera, es pot saltar qualsevol planejament previ i fer-hi el que es consideri adient al·ludint a l’ interès general.

I l’altra gran derivada d’Eurovegas va ser la signatura d’un protocol entre els Ajuntaments de Gavà, Viladecans, Sant Boi i Cornellà per una banda i la Generalitat de Catalunya per l’altra, on es pactaven una mena de compensacions per intentar substituir aquella  gallina dels ous d’or. Una de les mesures que proposa el protocol és l’elaboració d’un mapa de sòls disponibles (urbanitzats o urbanitzables, diu el protocol) i agilitzar els mecanismes de transformació del sòl disponible per destinar-los a activitats econòmiques o residencials.

I així és com comença un procés per a detectar quins sols encara hi ha “lliures” al delta, i quina mena d’activitats s’hi poden instal·lar. El procés ha culminat amb el PDU, que de moment ha passat la fase d’informació pública.

A grans trets el pla proposa endreçar i donar nous usos a diversos àmbits. A Gavà el sector que hi ha per sobre la C31 i el dels Joncs,  al del nord de l’autopista C-32, també de Gavà. A Sant Boi es proposa endreçar l’àmbit de l’antic Híper, i un sector al llarg de la C245, a tocar del nucli urbà. A Viladecans es proposa, per una banda ocupar alguns terrenys de Can Sabadell per tal de fer-hi activitats vinculades a l’aeroport (recordo que l’aeroport ja té a Viladecans una gran zona que actualment està pràcticament desocupada), i a la zona que s’anomena Les Filipines-Serral Llarg es reserva una peça per a activitats relacionades amb el turisme. Per sota de la C31, hi ha una peça dedicada als usos esportius a l’aire lliure.

Per tal de veure’n els detalls es pot consultar la documentació que està  disponible al web del Departament de Territori i Sostenibilitat. D’entre tota la documentació és molt recomanable llegir les aportacions fetes des dels Ajuntaments en una fase prèvia. Molt especialment les fetes per l’Ajuntament de Viladecans. Cal recordar que, en aquest cas, els Ajuntaments són només actors secundaris, perquè la iniciativa en el Pla Director Urbanístic la té la Generalitat de Catalunya.

Montse Lligadas

Na Godaia a la Festa Major

Aquest any s’ha incorporat un personatge nou a la nostra Festa Major i, pel que sembla, a partir d’ara el tindrem cada any. 

Va ser el dia 4, després del Pregó, que va estar a càrrec de l’atleta viladecanenca Beatriz Pascual, la qual va saber convidar-nos a la festa amb un to senzill, proper i estimulant. Doncs després del Pregó, quan pels altaveus es va anunciar que era l’hora de l’Espavilada del Mamut, va aparèixer ella. I, bastant enfadada, ens va dir que, si volíem espavilar el nostre Mamut, féssim el favor d’avisar els qui eren professionals d’aquesta mena de coses. Ella, per exemple. I se’ns va presentar. Ens va dir que es deia Godaia, que la gent li deia Na Godaia, que havia estat l’encarregada de la capella de Sant Joan que hi havia hagut allà a la plaça mateix quan el poble de Viladecans eren només quatre cases mal comptades, i que sabia fer tota mena de conjurs. I que ens ensenyaria un conjur per espavilar el Mamut de Viladecans.

I no era un personatge inventat, no. Na Godaia va existir realment. Va viure cap a l’any 1300, i era una d’aquelles dones que s’anomenaven deodates, que vol dir consagrades a Déu. No eren monges, i no vivien en cap monestir ni convent. Sinó que eren persones que, soles o en grup, es dedicaven a diverses activitats de servei religiós. En aquelles èpoques, en què les dones no tenien pas gaires llibertats, aquests deodates podien actuar bastant lliurement. I això, sovint, no agradava gens als que manaven.

Doncs el cas és que Na Godaia s’encarregava de la capella de Sant Joan que en aquelles èpoques hi havia a la plaça. Però és veu que a més a més sabia fer conjurs per curar homes i bèsties. Devia conèixer bé les herbes remeieres, i devia tenir molt de poder de convicció. I això servia per curar. I com passava en aquests casos, la van denunciar al bisbe. El bisbe li va dir que no ho fes més. Però ens podem imaginar que ho va continuar fent, que dones així sabien sortir-se’n bé, d’aquestes coses. I a més, Viladecans era llavors un poble de mala mort, i ningú no devia venir per aquí a empipar-la gaire.

Doncs bé. Na Godaia ens va aparèixer, més enllà dels segles, per espavilar el Mamut. Magníficament transportada per la nostra conciutadana i actriu Carol Encarnación, i amb un vestit i una capa creats per Marta Lligadas. No escric aquí el conjur que vam fer, perquè no li he demanat permís i podria ser que Na Godaia em fulminés. Però en tot cas, se’ns va comprometre a venir cada any per aquesta data.

I el Mamut es va espavilar, acompanyat per la banda de timbalers Batucada Kanaloa, després vam disfrutar de l’actuació dels castellers de Viladecans, i finalment vam ballar el Patatuf amb la música dels Grallers de Viladecans. I fins l’any que ve!

Josep Lligadas Vendrell

Fotografies: Jaume Muns

La vergonya de Cal Menut

Aquest juliol es va ensorrar la part més valuosa de la masia de Cal Menut, on hi havia la llar de foc i el forn de pa. De fet no es va ensorrar, sinó que els actuals propietaris, després de temps i temps d’estires i arronses, quan estaven ja en condicions de començar-ne la rehabilitació, en comptes de començar apuntalant bé l’edifici per després iniciar les actuacions amb la delicadesa que correspon a una construcció com aquesta, hi van fer entrar una excavadora que s’ho va endur tot per davant.

És una vergonya. Una vergonya que demostra que els propietaris, en contra del que sovint han dit, no tenen cap interès en la preservació d’aquesta joia de la nostra ciutat. Però una vergonya, i això és molt més greu, que ens fa adonar un cop més que tenim un ajuntament que menysprea el patrimoni històric de Viladecans. Ja ho vam veure quan, fa vint-i-cinc anys, projectava tirar a terra un dels perfils més significatius de la nostra història, el carrer d’Àngel Guimerà, per fer-hi una gran plaça que liquidava definitivament la millor imatge que ens quedava del que havia estat el poble de Viladecans, cosa que la mobilització dels veïns i veïnes va impedir. Ho hem vist, també, amb la recent destrucció de la fàbrica de les panes, mostra del nostre passat industrial. I ho veiem ara, quan ens trobem amb les conseqüències de la desídia municipal, que, quan era possible, no va voler adquirir la masia i i convertir-la en el que hauria hagut de ser: un magnífic espai per disfrutar de la nostra història. 

Tenim un Ajuntament que sembla que vulgui un Viladecans fet tot de cap i de nou, sense cap història i cap personalitat. Un Viladecans sense arrels, sense ànima. Realment, una vergonya.