diumenge, 15 de maig del 2016

1980: X Fira de Sant Isidre





Enguany la Fira de Sant Isidre arriba a la seva la 46a. edició. Al llarg de tots aquests anys han estat molts els llocs on, per celebrar la Diada de la festa dels pagesos,  aquests exposen els fruits del seu treball en els camps de Viladecans. L’escola Àngela Roca, la Rambla,  el parc de la Torre Roja i els darrers anys el Cúbic han estat els escenaris de les paneres  plenes d’hortalisses, verdures i fruites i del concurs per triar entre els productes de més qualitat i les més artístiques.


Jaume Muns


Territ cuablanc - Calidris fuscicollis Remolar-Filipines 08/05/2016

És la primera cita d’aquesta espècie al Delta del Llobregat

Ocell de la família dels escolopàcids que habita la tundra del nord d’Alaska, extrem nord de Canadà continental i les illes del voltant .A l’hivern habita aiguamolls i estanys al llarg de la costa atlàntica sud-americana.

Molts divagants americans que arriben a Europa durant la tardor, són migradors de llarga distància que s’han desviat milers de quilòmetres de la seva ruta habitual en veure’s sorpresos per vents huracanats mentre sobrevolaven l’Atlàntic en direcció a Amèrica Central. En d’altres casos, però, els divagants no ens arriben fruit d’un error d’orientació o d’episodis meteorològics més o menys excepcionals, sinó que són conseqüència de l’establiment de nous patrons migratoris.

Eio Ramon

Sants, fruits i camps

 

És l’exposició de fruits del camp de la Fira de Sant Isidre. La presideix un espantaocells amb una ambició molt humana: jo també vull sortir a l’APM. Als seus peus la santíssima trinitat de les collites: la terra, l’aigua i les hortalisses, lluint tots els colors del verd, el roig dels tomàquets i els pebrots, el carbassa de la pastanaga i el blanc de la ceba tendra. Les capses de plàstic han substituït  la fusta i el vímet. Al fons, tocant  la paret, exuberants  fruits del camp ordenats amb la geometria d’un jardí o d’una vista aèria de Google. En un quadre, la Betty Boop probablement feta amb llavors acolorides, més enllà s’intueix un monestir i a la dreta un Micky Mouse, l’alegria dels colors, les olors i els sabors de la natura i encara més enllà un mapa de Catalunya dibuixat en groc i vermell, sobre el suport d’un calaix de color lila que li dóna al mapa un perfum republicà.

Tot i així Sant Isidre Llaurador és un sant madrileny, madrileny.  D’origen mossàrab va ser un sant reclamat pels estaments populars del poble de Madrid, potser per això van passar cinc-cents anys en incorporar-se al santoral i vuit-cents per ser patró dels agricultors. Relacionat més amb l’aigua que amb la terra, segons l’ABC va ser saurí, pouaire i creador de pluges. Ja se sap que els sants patrons són sants especialitzats als quals es pot acudir a la recerca de favors i guariments miraculosos del seu gremi, i Sant Isidre és un sant per treure a passejar en temps de sequera, encara que al conseller de Medi Ambient del tripartit li va donar més resultat la Moreneta.

Sant Isidre és un sant a qui se li han comptabilitzat més de quatre-cents miracles, entre ells l’Olla de Sant Isidre, una olla d’escudella per als pobres, que per més cassons que traguessin no es buidava. També alguns altres de tipus laboral, ja que se li atribueix l’ajut de dos àngels que  llauraven gratuïtament els seus camps amb els bous mentre ell es dedicava a l’oració. Aniria bé avui per tasques més laiques, com ajudar a la supervivència del parc agrari,  trobar nous pagesos per cultivar la part de terres ermes dels nostres camps i preservar-los del perill dels plans urbanístics que amenacen amb emportar-se bous i esquelles.  

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza

Llombrígol, pipa, escombraries, pedalar, ratapinyada

Pregunta per a un concurs de cultura lingüística que podrien fer a la tele: ¿Què uneix les cinc paraules que formen el títol d’aquest article? ¿No ho sabeu? Vinga, penseu-hi una miqueta...

Com a pista, aquí us poso cinc paraules més: melic, xumet, brossa, pedalejar, ratpenat. I fixem-nos.hi: aquestes cinc paraules que acabo de posar, volen dir exactament el mateix que les cinc paraules del títol. 

I llavors què passa? Quina de les dues és la forma correcta en català? Doncs la resposta és molt senzilla: totes dues formes són igualment correctes. Ratapinyada i ratpenat volen dir el mateix, pedalar i pedalejar volen dir el mateix, escombraries i brossa volen dir el mateix, pipa i xumet volen dir el mateix, i llombrígol (que es pronuncia llombrigo, amb la ela final muda) i melic volen dir el mateix.

Doncs aleshores, per què en parlem aquí? Doncs perquè les paraules del títol són les que habitualment s’han utilitzat a Viladecans des d’antic, i ara les estem substituint sense adonar-nos-en per les paraules de la segona llista, perquè aquestes paraules de la segona llista són les que s’acostumen a fer servir en el català estàndard que sentim en els mitjans de comunicació. 

O sigui que ja ho sabeu: cal que a Viladecans reivindiquem la nostra manera pròpia de parlar i diguem llombrígol, pipa, escombraries, pedalar i ratapinyada.

Josep Lligadas Vendrell

Cultivar l’enfrontament

 Fa pocs dies vaig tenir ocasió de prendre part en un seminari d’un cap de setmana sobre Ramon Llull (un personatge fantàstic!) i hi vaig conèixer un metge i biòleg especialitzat en homeopatia. Em va semblar una persona ben interessant, raonable i cultíssima, apassionat de l’homeopatia però lluny de fanatismes. La figura de Ramon Llull (un laic que es va haver de buscar la vida en la seva formació perquè com a tal no podia tenir accés als estudis universitaris de l’època, reservats per a eclesiàstics) i la manera com és contemplada l’homeopatia en el currículum mèdic ens va portar al debat sobre la preeminència de la ciència sobre les humanitats en el món universitari, fonamentada més en els prejudicis que en la pròpia ciència. Hi havia uns quants professors universitaris amb parers diversos, però el diàleg va ser molt i molt interessant, ric i participat.

El mateix metge va prendre part l’endemà en un debat a 8TV, en el programa de Josep Cuní i Pilar Rahola. El que hagués pogut ser una anàlisi enraonada sobre els beneficis o no de l’homeopatia es va convertir en un debat ferotge entre el meu conegut i un biòleg que considerava que l’homeopatia era un engany. Dues posicions legítimament enfrontades, però que van arribar a la crispació sobretot pel format d’un debat en què no es deixava temps per explicar-se als protagonistes, en què totes les posicions es portaven a l’extrem per part de Josep Cuní, en què es feien afirmacions demagògiques per part de Pilar Rahola, i on al final el tema va ser tractat des de la més absoluta superficialitat i arrogància. En lloc de contribuir a posar damunt la taula raons i arguments, els organitzadors del debat buscaven la mútua desqualificació. 

Reconec que ja fa temps que he deixat d’escoltar aquesta mena de debats, que em semblen penosos i tòxics. Però francament crec que no ens en sortirem si aquest és el model que es propugna des dels mitjans de comunicació, i que deu obtenir bones audiències, que busquen l’enfrontament en lloc del diàleg. Una llàstima.

Mercè Solé

El Mamut amb la mainada


El dimarts 3 de maig el Mamut va tenir una visita molt grata. Matiners, puntuals, 51 nenes i nens de l’escola Sant Gabriel arribaven a la Torre del Baró per passar un matí diferent, alegre, però sobretot per gaudir del nostre entranyable Mamut.

Ben aplicats varen pintar el dibuix de la gran bèstia, acolorint-lo cadascú com li va sembla millor. Els resultats van ser força originals, de manera que el llanut es va veure amb vestits nous i ben moderns.

Acabats els dibuixos començàrem la segona part de l’activitat. A la plaça ja ens esperava pacient, calmós, preparat per començar a observar com la mainada dansaria. La música sonava convidant-los a ballar.

El ball no és difícil però amb la paciència dels mamutaires i la complicitat del professorat que acompanyava als alumnes, es va transformar en una dansa fàcil, lleugera, fent que tot plegat formés part d`aquesta trobada que ha d`ajudar a conèixer una mica més el nostre estimat Mamut que ja forma part de la nostra ciutat i de les nostres tradicions.

Montse Pastor

“London Blogguin Night”, una història a quatre mans

London Blogguin Night” és la història d’una amistat entre dues dones molt diferents entre elles. Després d’un viatge de negocis se separen i perden el contacte involuntàriament durant anys. El relat pretén explicar com la força d’una relació, el vincle entre dues amigues, és capaç de superar tota mena de dificultats, fins i tot de vexacions, per aconseguir retrobar-se. 

L’obra s’ha anat escrivint a quatre mans en un bloc d’Internet, alternant les plomes de dues companyes de feina i amigues que comparteixen la passió per l’escriptura, la Isabel Borràs i jo mateixa. Tot va començar amb la il·lusió d’un projecte que comptava amb dues amigues més que hi aportaven el seu talent, la Sandra Villa i la Rut Pérez. Les il·lustracions -inclosa la de la portada de la novel·la- i la preparació del bloc va ser obra d’elles, respectivament. Des d’aquestes línies, gràcies a totes!

Al principi, vam voler fer una obra col·laborativa i obrir-la a la participació popular, cosa que no vam aconseguir. Però que no ens va aturar. Els 47 capítols que la formen s’han anat penjant periòdicament al bloc i, tot aprofitant els avantatges del medi, es van anar realitzat enllaços externs per completar la informació de fragments de la història.

No ha estat fàcil. Hem necessitat dos anys, des del 2013, per poder donar forma a aquesta obra senzilla que ara trobeu a Amazon. No obstant això, sentim que hem crescut com a aspirants d’escriptores. Estem satisfetes del camí recorregut, en què persones properes i no tan properes ens han animat a seguir amb els seus comentaris afectuosos. Sense elles, el trajecte hauria estat molt més solitari.

Si us ve de gust fer-hi una ullada, aquest és l’enllaç escurçat on la podeu aconseguir: http://amzn.to/1r25g8A. Necessitem els vostres comentaris... Animeu-vos! 

I com vam dir la Isabel i jo, en acabar el relat:

“El camí ha estat bonic, però aquest no és un final, només un principi”. 

Gràcies per ser a l’altra banda i llegir-nos!

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Tolerància zero amb la corrupció

 

Quan vaig decidir estudiar Ciències Polítiques n’hi va haver més d’un que em va rebre amb comentaris com “una altra que ens vol robar”. N’hi havia que ho deien mig en broma, d’altres mig de veritat. En cap cas em feia gràcia, perquè era gent que em coneixia i em feria profundament el sol fet que els passés pel cap aquella possibilitat. El més greu de tot és que fa més de quinze anys la gent ja tenia aquesta percepció de la política. No em vull ni imaginar què diuen ara al jovent que decideix estudiar aquesta carrera quan els casos de corrupció són una constant als telenotícies. 

I ves per on resulta que en aquest degoteig permanent ha aparegut en aquestes últimes setmanes la nostra ciutat, Viladecans. El primer dimecres de maig vam iniciar la jornada amb escorcolls policials al nostre consistori. Alguna cosa no pintava bé. Després vam saber que havien detingut el primer tinent d’alcalde i primer secretari del PSC de Viladecans i que l’havien traslladat a Tarragona, on va ser alliberat l’endemà amb càrrecs acusat per tràfic d’influències. 

A Esquerra Republicana, però, no ens va agafar massa per sorpresa tota l’operació, perquè sabíem que l’afer s’estava investigant. Fa dos anys vàrem denunciar a la Fiscalia Anticorrupció que a l’Ajuntament de Viladecans hi havia coses que no s’estaven gestionant bé i calia veure si, a més, s’estava sobrepassant la legalitat. Enteníem que per responsabilitat política havíem de fer tot el possible per treure’n l’aigua clara. Per això, malgrat que Fiscalia va considerar que no hi havia prou indicis, ho vàrem traslladar a l’Oficina Antifrau, que ho va acceptar a tràmit i actualment encara està investigant. 

Si fins ara hem estat discrets, és perquè creiem en la presumpció d’innocència, i perquè amb un assumpte tan seriós cal ser prudent i responsable, no s’hi val a fer broma. Com deia al principi, ja prou malmesa està la imatge de la política com perquè a sobre deixem que hi sobrevoli qualsevol ombra de dubtes sense estar fonamentada. Ara bé, un cop la pròpia justícia considera que hi ha elements suficients com per retirar el passaport a algú i fer-lo comparèixer un cop al mes al jutjat, entenem que cal prendre mesures. Per això agraïm que el PSC finalment hagi decidit fer algun pas en ferm i hagi apartat el primer tinent d’alcalde de les seves funcions a l’Ajuntament i al partit malgrat que ho vulgui vestir com una “decisió personal”. 

Potser, finalment, resulta que tot plegat és un cúmul de casualitats desafortunades i que ha hagut de plegar una persona innocent. Però amb la corrupció, malgrat que només sigui presumpta, cal ser inflexible i hem de demostrar cada dia una actitud de tolerància zero. És una exigència de la societat als poders públics i als representants de la sobirania popular que hem d’assumir des del minut 1 després de prometre el càrrec. 

Bàrbara Lligadas

El caso Inipro llega a Viladecans

 

En el marco de la investigación sobre un supuesto amaño de adjudicaciones en Tarragona a la empresa Inipro, varios ayuntamientos fueron registrados por la Guardia Civil, entre ellos, el de Viladecans. Fruto de esta investigación, el pasado miércoles 4 de mayo tuvo lugar la detención de Joaquín Guerrero, primer teniente de alcalde de Viladecans y miembro del PSC, por presunta alteración de subasta en concurso y tráfico de influencias, siendo puesto en libertad con cargos horas después. 

Nuestra portavoz en el consistorio, Carol Torres, desde el respeto a la presunción de inocencia, solicitó desde el primer momento que el concejal detenido fuera apartado de sus cargos públicos hasta  el esclarecimiento de los hechos investigados, en aras a la transparencia y a la regeneración democrática. Además, junto a otros grupos políticos, solicitamos la celebración de un pleno extraordinario para que el alcalde y el equipo de gobierno diesen las explicaciones necesarias para dar respuesta a la inquietud y alarma despertada entre los ciudadanos de Viladecans.

Desde Ciudadanos Viladecans consideramos acertada e imprescindible la decisión del Sr. Guerrero de presentar la dimisión de todos sus cargos de responsabilidad pública en el ayuntamiento.

Asimismo, desde nuestro grupo municipal estaremos vigilantes al desarrollo de las investigaciones, que deseamos que tengan lugar con celeridad y que lleguen hasta donde sea necesario para depurar todas las responsabilidades que puedan existir, desde el más profundo respeto a los procedimientos judiciales. El buen nombre de la ciudad de Viladecans no puede estar en entredicho.

Carol Torres

L’educació segons Carles Capdevila

El passat 14 d’abril, dins del Cicle de Primavera d’Òmnium Cultural, vam tenir el plaer d’escoltar, a la nostra ciutat, el periodista i director-fundador del diari Ara, Carles Capdevila. Un gran comunicador que, en parlar, sembla que et conegui amb els fills a casa.

En Carles ens vingué a parlar d’educació, tot i així, va reconèixer que no és pas un expert en la matèria, però té el valor de parlar-ne, gràcies a la seva experiència com a pare. Amb el seu estil planer i amb humor, ens va fer reflexionar a tots sobre el nostre paper com a pares i educadors.

Va citar autors com Jaume Cela, Carme Thió, J.A.Marina... entrevistats en el seu llibre Educar millor. També va fer referència a Umberto Eco dient que “l’educació és allò que aprenen els fills quan no els estem ensenyant”. És molt important donar els missatges clars, coherents i amb criteri. Utilitzar el sentit comú.

Deia clarament que per educar criatures han de passar coses, hi ha d’haver conflicte. Posà la metàfora d’anar en bicicleta: per aprendre’n, s’ha de córrer riscos com caure. Quan ja se’n sap, les dificultats desapareixen. No es pot ser pare ”helicòpter” sobreprotegint els fills, “educar  no és estar a sobre, és estar al costat”.

També va fer comentaris clars dels nens més petits i l’Escola Bressol. Considerà que les mestres d’infantil eren unes heroïnes. Reflexionà irònicament sobre els adults que volem inculcar “utopies ingènues” als infants amb expressions com “has de ser amic de tots”. Per altra banda no tot pot estar regulat, i en Carles Capdevila té molt clar que s’ha de potenciar la creativitat. Els nens han d’experimentar, s’han d’embrutar... han de fer activitats físiques espontànies.

Va destacar que, sense voler, els adults busquem la immediatesa de les accions dels nens, i els apuntem a moltes activitats extraescolars. Va fer referència a La ciutat dels infants de F. Tonucci, on es potencia l’autonomia i la responsabilitat del nen. És important crear un teixit social on s’escolti als infants, ja que aquests tenen idees increïbles.

La referència als adolescents va ser també molt clara. Ells provoquen, es rebel·len i porten la contrària. Ens recordà que, com a pares, sempre haurem d’acompanyar als fills, fent-los entendre que mai  s’aconsegueix tot. En aquesta etapa han de saber que els controles i “ho han d’acceptar”, però per exemple, que diguin mentides, forma part del procés evolutiu.

El que és clar, és que tenir fills et canvia la vida, però no cal que ens angoixem més del compte. Cal que potenciem l’autoestima i la seguretat. És molt important l’educació en valors i aquesta s’encomana, no amb paraules, sinó amb fets. Aquí donà molta importància al teixit associatiu de Catalunya creat pels nostres joves. Als esplais,  caus,  diables, castellers... aprenen a ser més responsables i  adquireixen valors amb els companys.

En Carles Capdevila ens va contagiar a pares i a educadors, optimisme, empenta, bon humor i ganes de millorar aquest món amb l’educació. Ho va dir clar: “Educar és obligatori i necessari”.

Tots vam marxar amb un somriure, comentant anècdotes, després d’una llarga jornada de treball. Gràcies, Carles!

Rosa Roura

Aquest any Sant Jordi va caure en dissabte

Aquest any Sant Jordi va caure en dissabte. Ho comento perquè hi ha gent que diu que si aquest dia fos festiu, seria una d’aquelles festes multitudinàries que la gent es llença al carrer i es podria viure en plenitud. D’altres diuen que desapareixeria perquè perdria encant. 

Jo penso que tant si es festiu com si no la gent surt, igual, al carrer.

Enguany, Sant Jordi era dissabte, ja ho he dit, i molta gent de Viladecans va aprofitar per viure la festa a Barcelona, esmunyir-se entre la multitud que passeja per la rambla o que fa cua en alguna paradeta del Passeig de Gràcia on algun famós rubrica els seus escrits amb un somriure.

Mentrestant a Viladecans, com cada any, la ciutat era plena de paradetes de roses, algunes de dubtosa legalitat, però que indiscutiblement recordava que era Sant Jordi i donaven color a la ciutat. Personalment aquest ambient d’entitats, comerciants i gent que es busca la vida venent roses m’agrada, no sé per què, ni m’ho pregunto, però m’agrada. Tinc la resposta, m’és igual la pregunta.

Però on hi havia animació de debò i es respirava l’ambient de festa era al carrer de Sant Joan, davant la llibreria “Els Nous Rals” que, com cada any, van desplegar un seguit d’activitats per animar la venda de llibres, i de passada, crear un espai perquè les entitats es trobin i es facin veure a la ciutat. 

De vegades penso que el fet que un negoci privat, com és la llibreria, organitzi tot aquest guirigall per una festa tan assenyalada és ser molt valent. Tothom sap que per Sant Jordi es vendran llibres, de la mateixa manera que per Reis es vendran tortells, per tant no hi ha necessitat de cridar l’atenció per atreure més clients. Jo crec que la llibreria posa en pràctica la seva particular RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i reinverteixen part dels guanys del dia en oferir un servei a la ciutat i dotar-la d’aquest ambient festiu que es respira per Sant Jordi a base de contacontes, presentació de llibres o actuacions musicals.

Enguany, també cal felicitar la iniciativa de l’agrupament Sant Joan, que aprofitant la celebració del seu 60è aniversari, va engrescar algunes entitats, diables, agrupaments Garbí i l’Espiga, colla del Mamut, castellers... (perdoneu si me’n deixo alguna)  per fer tallers durant el dissabte matí i acabar amb un vermutet per a tothom.

Aquest Sant Jordi, que va caure en dissabte, i que l’any vinent serà en diumenge, també ens va fer viure les quatre estacions de l’any en un dia, i així hi va haver sol al mati, fred a la tarda, ennuvolat al vespre i pluja a la nit. Tot en un i per a tots els gustos.

Hi ha una cosa també que, personalment, m’agrada molt. Que és passejar l’endemà de Sant Jordi pel carrer de Sant Joan i comprovar que la vida ha tornat a la rutina i saber que ahir hi va haver festa, i que ho recordes, i que ho has viscut, i que ho guardes a la memòria per si algun dia cal recordar coses boniques i divertides.

Josep Mumany

El tresor

La música de les seves veus inunda l’espai. La mare i el fill canten mentre el seu passeig des del gran arbre centenari conegut els va conduint al seu destí. Junts no tenen por, i ella està segura d’arribar on desitja. L’arbre de les pomes els acomiada amb la seva olor dolça i s’alegra d’haver pogut comptar uns instants amb uns acompanyants tan ben avinguts.

Durant el seu camí, cap dels dos no s’apressa, no s’angoixa o no gaudeix del recorregut. Al contrari: ella és feliç de tenir el seu petit al seu costat, i ell se sent junt a la millor representant de la seva protecció quotidiana. El món no té zones fosques i el color, qualsevol color, els envolta amb la seva bellesa, amb la seva harmonia. Els ocells piulen, volen ràpid, i els núvols juganers pinten el cel de blau i blanc.

El trajecte cap a la casa de teulada vermella ja s’acaba. La veuen just davant d’ells. El fum de la xemeneia fa flaire de fruites al forn, de rostit de carn amb saborosa salsa, de brou deliciós de verdures, de cafè acabat de moldre i de pa torrat. El fum fa olor de llar.

El nen no sap si mai n’han tingut, d’això… una llar? - Què és una llar? -pregunta l’infant a la seva mare-. Una llar -respon ella- és qualsevol lloc on som tu i jo, estimat.

- Llavors, per què anem a viure ara en aquesta casa de portes i finestres verdes? 

- Perquè m’han explicat que els qui han habitat entre les seves parets mai de la vida no se separen. Encara que estiguin a quilòmetres de distància, segueixen units. Malgrat que mai no es vegin, sempre es recorden. No poden oblidar-se els uns dels altres.

El petit s’estranya:

- Mama, si tu i jo hem estat cada dia junts des que vaig néixer. Això m’havies dit tu…

- Algun dia, amoret meu, començaràs a separar-te de mi -li diu sa mare.

El fill no la creu, nega amb el cap, amb els ulls, amb les mans.

-No em cal viure en aquesta casa embruixada amb tu. Encara que, com tu creus, algun dia me’n vagi, seré al teu costat fins al final.

Ella somriu escoltant la seguretat del nen. Sap que tresoreja des del principi, des d’ara mateix, en cada moment, cada paraula del seu fill, cada gest, cada mirada. Com la formiga que treballa tot l’alegre estiu per comptar amb prou provisions per a tot l’hivern dur que vindrà.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Dones dels 60

Fa pocs anys, l’Empar Fernández i la Júlia Tardà publicaven un llibre sobre Les dones dels 60, a Cornellà. Me’l vaig llegir amb molta atenció –amb boli a la mà– perquè volia ser present a la presentació de l’obra al Castell de Cornellà. Era un llibre tan senzill i tan complex com això:  entrevistes a dones que els anys 60 havien arribat a la dita “Catalunya metropolitana” i/o a l’entorn barceloní... i que, en la majoria dels casos, havien viscut (i hi vivien encara) a Cornellà.

 Quan es posaven en marxa, la majoria des de pobles andalusos, cap a Barcelona o voltants,  eren joveníssimes. Algunes venien amb tota la família. Moltes, però, amb un germà o un cosí. I totes elles s’ho van haver de fer, amb un esforç i amb un coratge de qui es nega a morir ofegat/ofegada en un mar inhòspit. Com moltes altres noies de la seva edat. Per tant, no es consideraven ‘heroïnes’ de concurs televisiu ni persones especials. Venien amb ben  poca cosa al damunt: potser algunes amb uns quants anys d’escola primària, d’altres amb ‘paisanos’ o parents que les podien aixoplugar, sense recursos econòmics per sobreviure, passades les primeres setmanes,  amb referències personals també poc segures i amb la necessitat urgent de posar-se a treballar... en un país –en una societat– on tot els resultava nou, desconegut, així com en un marc polític i social que ajudava ben poc a qui gosés exigir re de re: és a dir, justícia, dret a l’habitatge, marcs associatius, assessorament públic, garanties socials. Ni des del lloc d’origen ni des del punt d’arribada.

Tot i que per raons d’ofici m’he passat la vida llegint, m’adono, quan reviso el meu quadern de notes d’aleshores, que havia d’interrompre la lectura d’un text  pla, fàcil, sense entrebancs sintàctics, sense giragonses de pensament entremaliat perquè no suportava l’angúnia que m’omplia el cor i els ulls i el cervell de basardes encadenades. I això que no hi havia aventures cridaneres, dignes de reportatges periodístics i/o radiofònics. Però no podia deixar de pensar: “¿Com s’ho van fer per sortir-se’n? ¿Deuen tenir bosses de ràbia al cor per les injustícies, potser ‘en lletra petita’, que van haver de suportar?”  No, no era així. Ben al contrari: tal com havien dit a qui les entrevistava, per muntar el llibre, com pels comentaris en veu alta, entre ironies i nostàlgies i picardies i dosis insignificants de mala llet, el dia de la presentació... et treies el barret (ep!, expressió metafòrica, que mai no n’he portat de barret) davant el valor humà esmerçat, en jornades de feina i feina i feina amb poques hores de lleure i amb més poques encara per poder apuntar-se, per exemple, a una escola d’adults, abans d’aconseguir una certa estabilitat.

Recomano a qui m’escolti que multipliqui aquests treballs: contra la glacialitat de les estadístiques oficials, la lletra petita de tanta despesa humana ens ajudarà a valorar més el nostre entorn social. I ens permetrà llençar al foc purificador els menysteniments de qui elabora dogmes sagrats sobre la societat catalana, amb paraules grosses, dogmàtiques, carregades de consignes a l’hora de dir qui és qui en aquesta ‘Catalunya triomfant’ –no n’estic segur que ho sigui, però ho diu l’himne– que aspira, legítimament, a tenir un futur col·lectiu més digne, d’acord amb les aspiracions que d’altres consideren forassenyades. I que jo no voldria utòpiques perquè  ‘Utopia’ és un neologisme grec que vol dir ‘Enlloc’. I el premi que es mereixen, si més no les dones del 60 de la nostra comarca baixllobregatina, per estricta justícia, és que el nostre arribi a ser un país com cal, on la ciutadania tingui el dret a viure amb decència i a decidir el seu futur, amb garanties de Justícia, a l’engròs i a la menuda, garanties que tant enyorem i que tan orfes ens fan sentir.   

Ignasi Riera

Posar-se d’acord


Cadascú de nosaltres tenim una opinió més o menys precisa sobre què ens hauria agradat que hagués passat en el procés d’investidura en el parlament sorgit de les eleccions espanyoles del passat 20 de desembre. I també tenim uns opinió més o menys formada dels motius pels quals no s’ha aconseguit investir un president del govern i de quins partits han actuat de manera més correcta i quins menys. Igualment, en el rerefons, tots recordem també les dificultats, en aquest cas resoltes a l’últim minut, per elegir president de la Generalitat de Catalunya.

No és un bon senyal, certament, tot això que ha passat. I no ens fa cap gràcia veure com ara caldrà tornar a votar el proper 26 de juny, sense garanties, d’altra banda, que aquest nou vot sí que permeti aquest cop elegir president del govern. Encara que, en el fons, tots estiguem força convençuts que ara els partits se sentiran molt més obligats a aconseguir desbloquejar la situació, de la manera que sigui.

No és un bon senyal. I és que sembla que, com més va, més es radicalitzen les qüestions que ens diferencien i més costa buscar formes d’acostament, de pacte. I més forts es fan també els interessos i les ambicions personals o de grup, revestides, això sí, de defensa dels interessos col·lectius.

Pot semblar inútil i ingenu, però des d’aquesta revista ens agradaria demanar a tots els responsables polítics un esforç per aturar-se a pensar què pot ser realment millor per a la gent, i teixir acords en què, amb mirada honesta, des dels diversos anàlisis i punts de vista, i segons la voluntat dels ciutadans manifestada a les urnes, s’intenti buscar allò que més felicitat i benestar pot portar al conjunt de la població. I és que, de fet, la funció de la política i dels polítics és precisament aquesta.