El molí

“La mina d’aigua dels Modolell i la primera font pública de Viladecans”  va ser la ponència presentada per Jaume Lligadas  Vendrell a la VII Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà celebrada a Gavà l’any 2014. El conegut com a “molí” va ser durant molts anys   un element més del paisatge de la nostra ciutat. Segons aquest estudi, el molí fariner va ser construït a partir de 1818 i treballava amb la força de l’aigua acumulada a la seva bassa. Aquestes fotografies dels anys 80 evidencien les últimes restes  de patrimoni desaparegut.

L’ermita de Sales després de la guerra

La Cinteta de Cal Jovito, a l’esquerra (Col·lecció Martí-Solina) i la Pepeta del Molí, a la dreta (Col·lecció Roser Tugas)

Des de la meitat del segle XIX l’ermita de la Mare de Déu de Sales va començar a viure uns anys convulsos que la van conduir a un estat de decadència força notable. Tot va venir, principalment, del fet que el 1868 es va decidir construir el cementiri allà al costat. Fins llavors, el cementiri estava al centre del poble, al costat de l’església, però els motius de salut i higiene aconsellaven posar-lo als afores. I el bisbat va cedir a l’ajuntament els terrenys del voltant de l’ermita per fer-lo. I així va començar la decadència: a la gent ja no li feia tanta gràcia celebrar festes i aplecs allà, amb el cementiri al costat. 

La imatge de la Mare de Déu que hi hagué a l’ermita fins al 1980 (Fons Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

Trobada escolta a l’ermita, a finals dels anys 50 (Col·lecció Maria Sangrà)

També hi va ajudar l’arribada d’un nou rector, Andreu Samaranch, que amb el seu caràcter intolerant es va enfrontar a l’ajuntament i a una bona part del poble, i no va trobar mitjans ni ajudes per mantenir l’ermita en bon estat. Fins que el 1900, donat el deteriorament de l’edifici, el bisbe va manar de tancar-la al culte. I al rector no se li va ocórrer res més que vendre’s el retaule barroc que hi havia a l’absis per poder pagar les reparacions, cosa que va provocar una revolta popular.

El 1908, finalment, l’ermita es va tornar a obrir al culte. Però malgrat els esforços de Samaranch, l’ermita no va remuntar ni el deteriorament ni l’allunyament dels feligresos. El seu successor, Pere Sala, en un informe al bisbat, assenyala la poca vitalitat que l’ermita té.

Però heus ací que, no sabem per què, el 1928 hi ha un signe clar de remuntada. I aquest signe és el fet que es publiquen els goigs de la Mare de Déu amb una música d’un compositor reconegut de l’època, Francesc Baldelló, mestre de capella de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i president de l’Associació Catalana dels Amics dels Goigs. Els primers Goigs de la Mare de Déu de Sales de què tenim coneixença són de cap a l’any 1700, amb una tornada que s’ha mantingut fins al moment actual: “Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada!”. La resta de la lletra canvia una mica, però s’assembla força a la que encara ara es canta. Però en canvi, la música, en les èpoques convulses que hem esmentat, es devia oblidar, fins que el 1928, essent rector Carles Altés, es fa aquesta nova música que és la que nosaltres ara coneixem. Sens dubte, l’interès per l’ermita de la patrona de Viladecans s’estava recuperant.

Casament de Fidel Martí i Maria Solina, l’octubre de 1961. A la paret de la dreta es veuen els exvots penjats
(Col·lecció Martí-Solina)

Però arriba la guerra. L’ermita és saquejada i parcialment incendiada. La imatge queda destruïda, i tot queda abandonat. Quan s’acaba la guerra, tanmateix, l’ermita torna a ser punt de referència. Xavier Calderé, per exemple, recull en el seu llibre L’Abans (pàg. 512) que ja el 1943 els joves –i no tan joves– de Viladecans es reuneixen a l’ermita de Sales el dia de l’aplec de Sant Ramon per pujar a la muntanya. En aquells primers anys es devia refer l’altar de manera senzilla i sembla que s’hi va posar una imatge provisional de la Mare de Déu que consistia en una estructura de fusta i el cap i les mans de guix. Hi ha molt poca informació clara d’aquella època, però sumant els diversos detalls que es poden recollir, sembla que va ser així que va anar la cosa.

Certament que aquells primers passos de recuperació estaven afavorits per l’ambient del moment, però també cal fer notar que la iniciativa més potent de recuperació no ve promoguda per cap institució oficial, ni religiosa ni política, sinó per l’empenta de dues dones, la Cinteta Molins de Cal Jovito i la Pepeta Casadó, la Pepeta del Molí, que decideixen fer-se càrrec de l’ermita com a administradores, i incien una àrdua tasca de neteja i dignificació del lloc. 

Després, a principis dels cinquanta, la imatge provisional serà substituïda per una altra de més sòlida, de guix, que més o menys s’assembla a la que hi havia abans de la guerra però que és més alta. Aquesta imatge, certament, no té cap valor artístic, però en canvi té el valor de ser la que va arrelar en la gent que se sentia vinculada a la tradició cristiana, ja que aquells anys van ser els anys en què més popularitat i vitalitat va tenir l’ermita. Són, bàsicament, als anys cinquanta i seixanta, fins ben entrats els setanta.

Durant aquells anys, en efecte, es recuperen els aplecs dels Dilluns de Pasqua i s’organitza cada any una anada a l’ermita el diumenge abans de la festa de la Mare de Déu, el 8 de setembre, per portar la imatge des de l’ermita a la parròquia, on el dia 8 se celebrarà la missa de Festa Major, i una altra anada per tornar-la el diumenge després. També s’hi munten trobades escoltes o s’hi fan casaments. I la gent hi porta exvots per demanar favors o agrair-los, uns exvots que consisteixen habitualment en reproduccions en cera d’alguna part del cos que patia alguna malaltia. I agafa un pes important el cant dels Goigs. Els Goigs, dels quals, com hem dit, se n’havia oblidat la música i van rebre’n una de nova l’any 1928, esdevindran un signe potent d’identitat que tothom cantarà amb entusiasme en els dies de la festa, i que continuaran ben vius fins al dia d’avui.

I encara, d’aquesta època, no estarà de més recordar que el nom de Sales passarà a ser també el nom del barri que des dels anys vint havia crescut a l’altra banda de la riera i que tothom coneixia com a Barri Xino. Ara, aquest barri passarà a dir-se, molt més dignament, Barri de Sales.

I aquí acabem la història. A finals dels anys setenta comencen les excavacions, el 1980 es fa una nova imatge, després ve la restauració de l’ermita, i així fins al dia d’avui.

Josep Lligadas Vendrell

Cornella emmantellada-(Corvus cornix) Maig 2016, Parc Agrari del Baix Llobregat. Sisena citació al delta.

El maig passat van aparèixer al Delta dos exemplars de l'espècie. Han passat l'estiu amb nosaltres, intentant nidificar, sense èxit. Hauria estat la primera nidificació de l'espècie a Espanya.

Espècie molt comuna en gran part d'Europa, rara a Catalunya. Com a representant del gènere corvus es omnívora i oportunista, captura tota mena de preses, sense fer-li fàstic a res.

Eio Ramon

Els colors de la pau

Aquesta és una foto del Vietnam. La seva normalitat és la demostració de la tragèdia gratuïta de totes les guerres que es fan i desfan en nom del món lliure. Aquesta foto en colors reconcilia amb el present però fa odiar  l’estupidesa criminal del passat. A qui té certa edat li és impossible pensar en el  Vietnam sense recordar la guerra, el rugit televisat dels B-52, el napalm convertint la selva en un esclat blanc incinerant  la vida vegetal, animal i humana. Vietnam era una foto, avui censurada al Facebook, en blanc i negre d’una carretera amb  nens plorant mentre fugien d’un horitzó negre de fum escortats  i vigilats pels rifles de quatre soldats americans, mentre que al centre corria una nena descalça, nua, sola i desconsolada. Setze mil tones de bombes van llançar els avions en deu dies com a part de la campanya electoral de Richard Nixon, setze mil tones de mort per assegurar-se la victòria en les eleccions. Una victòria pírrica perquè vint-i-dos mesos més tard va haver de dimitir pel cas Watergate. Vuit milions cent mil tones d’explosius dels aliats occidentals va ser el balanç final, gairebé tres vegades els utilitzats en la segona guerra mundial, 58.000 soldats americans i 1.100.000 vietnamites morts. Tot i així van perdre la guerra. Hi ha lliçons que no s’aprenen.

Quaranta anys més tard la guerra és una cicatriu encara no tancada. Més de la meitat de la població té menys de 25 anys, i la mitjana d’edat no arriba als vint- i-set anys. Els focs enemics, seguit pels focs amics  van fer que aquest país no fos un país per a vells. La foto té la llum alegre del present i aquesta moto superpoblada és la demostració que no hi ha mal que cent anys duri ni cos que ho resisteixi. L’obertura del règim comunista permet als vietnamites trobar donuts a la botiga de la cantonada, vendre te thai als turistes i globus de colors. El primer pla és de dia d’estiu.  La màniga curta i els pantalons curts, les xancletes d’ell i de la nena, les sandàlies del nen o el paquet embolicat en plàstic –podria ser un  para-sol o un cobrellit–,  donen a la moto familiar un aire de festa, de limusina a l’aire lliure. El trànsit va a dues rodes, la moto és la reina del carrer i de la carretera, i la bicicleta el transport popular que no demana gasolina per córrer. A la façana de l’edifici Tonah, entre dues columnes, s’alineen sense complexos 11 aparells d’aire condicionat com escultures sagrades i lletges. La foto té la nostàlgia dels paradisos llunyans i els colors alegres d’una postal. Els colors de la pau.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Al·lèrgia a la veu del poble

Obro el butlletí municipal de setembre i em trobo l’editorial de l’alcalde. Començo a llegir tot esperant trobar-me un article sobre Viladecans però –ai las!– em trobo amb una reflexió partidista i tendenciosa al voltant de... atenció: el Brèxit! 

El text és absolutament inadequat per a l’editorial d’un alcalde a la revista municipal, sobretot tenint en compte que es tracta del número de la Festa Major. Ara bé, estic d’acord amb la seva última frase: “Y el populismo, la demagogia simplista política, la estamos sufriendo en Europa, pero también en España, Catalunya o Viladecans”. Només cal veure el seu article. 

Segueixo passant pàgines i em trobo el titular  “Rebuig a una deriva “il·legal” del Parlament de Catalunya”... Sense comentaris. Continuo passant pàgines fins trobar un article sobre la demolició del Poliesportiu Centre: es parla de fibrociment per no parlar d’amiant,  s’explica el canvi de terrenys per fer més gran el Pòdium sense recordar que la piscina exterior és molt més petita que l’anterior, es destaca que els futurs pisos permetran pagar el Pòdium sense recordar el seu cost desorbitat (35M€) i s’assegura que els nous edificis estaran en sintonia amb l’entorn quan ha estat la pressió social i el malestar veïnal el que ha forçat l’equip de govern a descartar més blocs de la vergonya de vuit plantes en ple casc antic.

Continuo avançant i em trobo un altre article on veig una foto que m’haig de mirar més de dues vegades. Realment, qui ha fet la foto és un artista de la perspectiva. Si coneixes l’edifici de la vergonya del carrer Pallach és impossible adonar-te a primer cop d’ull que es tracta del mateix edifici. L’article i la fotografia són tan tendenciosos que provoquen vergonya aliena. 

Vaig arribant al final fins a la secció dels grups municipals. Em paro a l’article del portaveu d’ICV (soci de govern del PSC) perquè té certa tendència a citar-nos en els seus articles. I, oh sorpresa, ho torna a fer. En aquest cas per menystenir la nostra proposta de fer una consulta popular per tal que fos la ciutadania qui decidís si vol invertir diners públics en tirar a terra les tres plantes sobreres de l’edifici de la vergonya. Ell explicita 2’5M€, però aquesta xifra prové d’un estudi poc rigorós i sense haver tingut cap conversa amb els constructors. Segons ell no es pot consultar a la ciutadania per un tema tan seriós i que requereix tants diners. Quin paternalisme! 

És clar, per a l’equip de govern la participació ciutadana consisteix en preguntar un cop cada quatre anys a un miler de persones quines de les propostes que fa el govern municipal s’han de fer abans que la resta, que les faran igualment. 

I sempre és millor poder construir instal·lacions que costen 35M€ a les arques municipals, desindustrialitzar el polígon industrial, enderrocar poliesportius i construir aberracions urbanístiques sense consultar la gent, no fos cas que la gent digués que no. 

Tanco la revista i... haig de dir una cosa, em sorprèn veure tan poques fotos de l’alcalde al butlletí. Ha estat un descuit, com que l’alcalde ha estat de vacances no hi havia prou fotos o s’han adonat que era excessiu? En algun número s’hi havien arribat a comptar fins a una vintena de fotografies del Sr. Ruiz. 

I la conclusió de tot plegat és que els dos partits de l’equip de govern (PSC i ICV) no només utilitzen els recursos públics per fer campanya partidista constant enlloc de fer un mitjà que informi a la ciutadania i la faci partícip d’ell –tal i com vam demanar en una moció que va ser votada en contra el darrer Ple– sinó que tenen al·lèrgia a consultar a la ciutadania sobre allò que els afecta. 

Bàrbara Lligadas

¿Chapa o pintura? Más allá de la Mancha

Ja s’ha convertit en un costum: els nois i noies del Centre Ocupacional Caviga participen al Teatre al Carrer, al mateix nivell que qualsevol companyia professional.

Muntar aquesta adaptació del Quixot els ha portat dos anys de feina molt participada: el guió, el vestuari, l’escenografia, els decorats, el video, la música... Tot pensat per transmetre ara i aquí el missatge del Quixot. Sens dubte, hi ha hagut una bona connexió directa amb Cervantes mantenint tota la ironia, el caràcter, la crítica social de l’original. Un Quixot atabalat amb les notícies de la tele, tip d’injustícies, de guerres i de patiment, que surt al carrer, en cadira de rodes, a defensar els desvalguts, els qui han perdut la casa o la feina... Un Quixot solidari, perdedor i esperançat, que ens recorda que “si ell, tot sol, pot fer això: tots plegats podríem aconseguir moltes més coses” per vèncer els molins del consum, la discriminació i la injustícia.

Així com Cervantes fa un ús magistral de la paraula, portant fins a les darreres conseqüències el llenguatge popular, el Quixot de Caviga és un mestre amb el video i amb la música (felicitats als músics de Caviga: progressen a marxes forçades). Impagable l’escena en què el Quixot és temptat pels porros... Les escenes filmades, d’una gran qualitat, són també una bona manera de donar protagonisme a persones a qui sortir a escena pot costar una miqueta més.

Una gran manera d’interioritzar una obra de referència de la literatura universal, de fer aflorar les millors aptituds de tots els guionistes, músics i actors. Això és fer teatre del bo, autèntic. Tan autèntic com la barba del Quixot, que, fidel al personatge i no sé si aplicant el mètode Stanislavski, s’ha deixat barba, crec que per molt de temps. Podreu veure l’obra a l’Àtrium el proper 2 d’octubre.

Mercè Solé

Parla un dels protagonistes

Els dies 1 i 2 de juliol es va celebrar, dins del Teatre al Carrer l’obra “¿Chapa o pintura? Más allá de la Mancha”: el Quixot, per entendre’ns. Érem deu actors i vuit músics, que vam xalar de veritat. Els músics també feien una mica d’actors. Un pare va demanar al Quixot per fer-se una foto amb ell, que també es va fotografiar amb les autoritats. El Quixot i els seus companys treballem al Centre Ocupacional Caviga, i hem vist com fins i tot la Maite, la psicòloga del centre, i en Lluís, un monitor auxiliar, han flipat amb nosaltres. Això vol dir que, modèstia a part, els ha agradat molt.

Un dia li vaig dir a l’Angie, la directora de l’obra: “Gràcies per donar-me el paper del Quixot. M’ha fet molta il·lusió fer un personatge històric. Ara estic feliç i content, perquè tothom el recordarà com el Quixot”.

Jordi Lligadas

Festes d’estiu, participació i diversió

Es va acabar la Festa Major i es va acabant l’estiu. 

Aquest estiu hem tingut algunes novetats pel que fa a festes populars a la nostra vila. I és que, a mitjans de juliol, la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans, amb la participació de Kanaloa Percussió, Diables de Viladecans, Rudemon, la Colla del Mamut i gent dels caus, van muntar una bona moguda, “La Nit Golfa”. Una cercavila-correbars amb el bestiari de Viladecans (Cadefoc i Vilamut) que va recórrer els carrers de Viladecans i va acabar a la Plaça d’Europa amb un ball remullat. Centenars de joves i no tan joves ens van acompanyar en una festa que ha vingut per quedar-se i refrescar alguna nit de juliols d’anys vinents.

A la Festa Major, a més de les tradicionals activitats festives que ja són habituals a Viladecans aquest setembre, a l’Espavilada hi han hagut sorpreses ja que han vingut una Mamuteta, nova figura del bestiari de Viladecans, i unes màscares de Mamut que amb una dansa, es pretén que acompanyi en Vilamut en les seves sortides més insignes.

També, s’ha fet un repàs a la Paquita i el Josep, els nostres gegants, i els Castellers han muntat un bon i divertit “xiringuito” al recinte firal.

Tot un bon estiu, pel que significa la vida de les associacions de cultura popular de la nostra vila.

Per mi, anem pel bon camí en la consecució d’unes festes més participatives i més fetes “made in Viladecans”, però encara trobo a faltar cosetes com per exemple, un “seguici de Festa  Major” que faci que les entitats siguin a la Plaça de la Vila el dia del Pregó de Festa Major o que l’imaginari (Gegants i Capgrossos) i el bestiari siguin presents en aquest començament de festes. Tot un camí per explorar.

Miguel de la Rubia

TE VERMELL

 – “Oi que ja no està calent?”

– “En vols una culleradeta més?”

Aquestes dues preguntes me les repetia el meu iaio, dia sí i dia també, quan acabàvem de dinar, ell m’asseia a la seva falda i es prenia el seu te vermell acostumat. Sense aquella infusió, cap sobretaula no hagués estat la mateixa. Tampoc no hagués tingut aquell gust dolç, i alhora amarg, que ara recordo cada vegada que bec te. Encara que no sigui vermell.

Avui, el meu pare és aquell avi. I el nen que ell faldeja, a qui dóna a poc a poc petites cullerades de la beguda vermella i amargant, és el meu fill ara. Plena de pau i suavitat, l’estampa és gairebé idèntica, però amb escenografia i protagonistes diferents. Ni tan sols jo sóc com aquella nena que estimava el seu avi amb deliri.

No ho puc evitar: somric per dins i per fora, sense dir res, sense que les paraules no facin cap falta. Veig que la meva mare em mira, jo la miro i sé que està pensant igual que jo. Em fa l’ullet i, a la seva cara, també es dibuixa un somriure. És gloriosament inevitable. L’amor escurça totes les distàncies. Malgrat que transcorrin, entre el passat i el present, oceans de temps.

En honor a les tardes i els rècords plàcids com l’estiu. 

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Per celebrar el número 100

Acabada ja la Festa Major, des del Punt de Trobada us convidem a una altra festa. Més senzilleta i petitona, però que a nosaltres ens fa molta il·lusió.

Com sabeu, el mes de juny vam publicar el número 100 de la nostra revista. Cent mesos recollint les històries, les creacions literàries, les opinions, les reivindicacions, les propostes de tots els viladecanencs i viladecanenques que hi ha volgut escriure. I ara ho volem celebrar.

Serà el divendres 14 d’octubre, a les 7 del vespre, a Ca n’Amat. I, com que li volem donar un to festiu i animat, tota la celebració estarà submergida en música, la música del grup Les Fusa, que segur que ens enganxarà amb les seves interpretacions. I, submergits en la música, comptarem amb les intervencions de l’Alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, del Tinent d’Alcalde i Regidor de Cultura, José Luis Atienza, de la presidenta de l’Associació Viladecans Punt de Trobada, Maria Comas, i del coordinador de la revista, Josep Lligadas.

I de tot plegat, els qui vulgueu us en podreu endur un valuós record: pel mòdic preu de 5 euros, un llibre que conté els editorials d’aquests 100 números de la revista, que són una bona guia per seguir l’actualitat viladecanenca al llarg d’aquests anys; després, la llista de tots els autors i tots els articles que hem publicat en aquests 100 números; i, finalment, un CD amb tots els números del Punt de Trobada i amb dos apartats especials que recolliran les fotografies que Eio Ramon ha anat publicant a la secció “La mirada aguda” i les que Jaume Muns ha publicat a la secció “La memòria en imatges”.

Al final, hi haurà coca i cava. Esperem veure’ns tots el divendres 14 d’octubre a Ca n’Amat!