El consultori del carrer de Sant Isidre

Els veïns i veïnes de Viladecans van reclamar durant molts anys un consultori. El que hi va haver al carrer de Sant Isidre, molt a la vora de la Plaça de les Palmeres, no reunia condicions per atendre tota la població de Viladecans. Les fotografies de l’any 1979 recullen l’estat del local que havia d’atendre tota la ciutadania. Van ser moltes les manifestacions per exigir un consultori en condicions. Dels actuals consultoris, el Mas  Font, al passeig de la Marina,  no es va inaugurar fins al 1992 i el Maria Bernades al carrer de laMare de Déu de Montserrat, fins el 2004.

Jaume Muns

Baldriga balear (Puffinus mauretanicus) Baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan) Platja del Remolar 31/12/2016

Presència regular tot l'any, malgrat que no cria a Catalunya. A l'hivern arriba a formar concentracions d'alguns milers d'individus en punts de la costa. 

La baldriga mediterrània per la part superior es de color marró molt fosc i per la part inferior de color blanc amb tons bruns a la zona caudal.

Les parts superiors de la baldriga balear són de color marró fosc i en l'inferior coloracions gris clar o fins i tot crema. La baldriga balear es considera una espècie en perill crític d'extinció segons la UICN.

Els seus principals amenaces són la urbanització destinada al turisme dels seus llocs de nidificació i la introducció d'animals, com els gats assilvestrats i rates, en les seves colònies.

Eio Ramon

Distincions d’honor

 

Els dos de la nostra esquerra són en aquesta foto però semblen ser en una altra. El primer ha de saber de medalles, es nota com inclina la caixa perquè la medalla surti a la foto. Té la cara torrada per l’aire lliure com un llaurador, no de terres sinó de futurs. Es veu que li va la marxa perquè els quadrats d’escacs se li s’eixamplen en passar pel pit d’atleta i de mestre d’escola.

El seu veí té els ulls entretancats com intentant fer memòria de tot allò que mai s’ha d’oblidar. Al trau porta enganxat un Lenin, que ha de ser com portar la Internacional clavada al costat del cor. El mentó amb barbeta amb clenxa al mig està lleugerament alçat com per començar a reivindicar, que no és el mateix que demanar, perquè reivindicar es fa sense abaixar el cap. A la boca un gest a mig fer, que tant podria acabar en somriure com en reclamar més llits per a l’hospital. La paraula, a més de les mans, és el capital dels treballadors, el punt de suport per moure el món de la granota blava, dels dits amb esquerdes, de les cares emmascarades i dels pulmons amb silicosi. No obstant això, quan es fan les coses no es fan des de la boca sinó des de l’oïda perquè les fan els qui escolten. Molts no hi són perquè se n’han anat, però encara hi són, tal com eren, en la memòria muda i obrera de gest atapeït i front alt.

Al costat, ell i ella, miren cap a dalt com mirem tots quan s’obre la festa major i sona un gran petard i la nit fosca s’il·lumina amb esclats de colors com si assistíssim al començament del món. Són germans i porten als gens i a les venes cent anys d’inventar big bangs als cels de les festes dels pobles del món.

Dos llocs més enllà el color fúcsia del jersei de coll alt d’ella i el seu somriure de finestra oberta de bat a bat trenca el protocol de gestos i colors continguts. Abans, la primera autoritat, amb el somriure satisfet de qui acaba de repartir honors. Al seu vestit li falta l’exactitud mil·limètrica del blazer blau que el distingit de la dreta vesteix amb la desimboltura de portar blazer des del bressol. Ell i el seu company, de corbata, rellotge i vestit perfecte, comparteixen medalla i aniversari de segle d’una empresa que va fer de tot, armes per a la república, radiadors, banyeres, aixetes i inodors per seure en soledat. També va fer l’hospital i miracles amb la producció. El que feia amb cinc mil ara ho fan amb cinc-cents treballadors. És el progrés. Quan les empreses creixen els treballadors s’encongeixen. Són veïnes educades que no et diuen adéu amb la mà. T´acomiaden per carta.

Les dues últimes dones recullen un homenatge en nom d’una persona que no hi és perquè també se n’ha anat. Era monja, li deien germana però li podien dir mare perquè portava els nens a aquest món. De vegades es feien esperar. Com els homenatges pòstums, que són com convidar al cinema quan s’ha acabat la pel·lícula.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Interdependents, ecodependents

L’altre dia vaig escoltar una conferència (La ciudad de los cuidados como práctica política) que vaig trobar per internet, de l’antropòloga i educadora ecofeminista Yayo Herrero, en què proposava substituir el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans (“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”) pel següent text:

Tots els éssers humans neixem vulnerables i indefensos en el si d’una mare i arribem a ser lliures i iguals en dignitat i drets, sempre i quan rebem una quantitat ingent d’afectes, atencions i cures que haurien de ser proporcionats per homes i dones en una tasca civilitzadora sense la qual la nostra espècie no sobreviurà. En el cas de rebre’ls, arribarem a estar dotats de la raó que ens permeti viure fraternalment unes persones al costat de les altres, conscients d’habitar un planeta que té límits físics, que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar”.

Un pèl més llarg, si voleu, però amb uns accents que em semblen molt interessants. En primer lloc, la interdependència mútua, trencant el mite de la nostra autonomia i capacitat total que, francament, xoca de ple amb la realitat. Naixem fràgils i solem morir igual de fràgils, amb períodes de llarga vulnerabilitat pel mig en molts casos, la qual cosa ens obliga a la mútua atenció i cura, qualitats més aviat menystingudes i assignades històricament a les dones. Una atenció i cura que es fa difícil de proporcionar, i, si no, que ho preguntin a la munió d’avis-esclaus que han de tenir cura sí o sí dels seus néts mentre els fills treballen de vegades amb sous insignificants. Hi ha una altra qüestió en dansa: qui tindrà cura d’aquests avis, i més amb l’actual envelliment d’occident. Bé, la resposta és fàcil: moltes dones immigrades de països empobrits per l’acaparament econòmic del Primer Món. Els prenem els recursos i els prenem les cuidadores.

I, en segon lloc, la limitació dels recursos de la terra que habitem posa en relleu igualment aquesta mútua dependència, no només de les persones, sinó de la natura en la seva totalitat. Herrero posava l’accent en l’esgotament dels recursos naturals i expressava que l’anunciat col·lapse energètic (és a dir la fi de les energies fòssils amb tot el que això comporta per al nostre estil de vida) ja estava començant. 

Servidora, que ja fa temps que va sentint aquest discurs del col·lapse energètic des de diferents vessants i per part de gent que no hi posa només la ideologia, sinó també la ciència, se l’imaginava d’una altra manera, de forma apocalíptica i com si el món s’aturés de cop. Perquè resulta que curiosament com més es van esgotant les reserves energètiques fòssils, més en fem dependre fins i tot l’alimentació. Fem viatjar els enciams centenars de quilòmetres i cada cop que ens mengem un bistec resulta que en el procés de criança i producció de carn hem consumit quantitats ingents d’energia i hem generat volums enormes de residus.

Herrero subratllava que es va aguditzant la desigualtat en l’accés als béns de primera necessitat, o sigui que determinats serveis només estaran a l’abast d’un grup selecte i ric que s’anirà reduint; i que al darrere de l’exili massiu dels refugiats hi ha també la lluita pel control dels recursos energètics, disfressat i barrejat amb altres coses de tipus ideològic o religiós.

Ens haurem de recordar més sovint que l’austeritat és imprescindible i que gastem moltes energies –fòssils i humanes- en coses absolutament banals.  Mentrestant, a banda de lluitar per energies alternatives, farem bé de reclamar l’acollida de tota persona en la seva dignitat, vingui d’on vingui. Perquè, en el més pur estil de la lluita obrera, no hi ha justícia ni riquesa mentre aquestes justícia i riquesa no siguin per a tots.

Mercè Solé

Una conexión

Llega enero. España entera es blanca y no por política. Es la nieve que cubre todo. Dos amigos deciden salir a Valladolid desde el Decathlon de Sant Boi a la concentración de pingüinos de Valladolid. Un viaje que desde la salida al Bruc se plantea darse la vuelta.

Llegamos por suerte, lo sufrimos y vimos lo duro que es la moto. Allí conocí a un chico que desde el foro de nuestro modelo de moto sin conocernos decidió venir desde Galicia. Al principio todo era frío, como el ambiente, con reticencias de ser catalán y gallego que damos por supuesto que es del intermitente derecho. Pero en el bar mientras discutíamos sobre el estalinismo y el eurocomunismo nos dimos cuenta de que todo nos unía. Como dato, encima nuestro un streptes lo teníamos en la cabeza y no nos dimos cuenta. Desde ese momento nos vemos en la concentración de pingüinos. Nos da igual dónde, cómo o qué dan, vamos a vernos y la terapia más Zen de desconectar. 

Una amistad de la nada, que surgió de una concentración. Es mágico y de un amor indescriptible donde nos pasan cosas mágicas simplemente por esa unión! Por ti Luis, i en català: Gràcies.  

Sergi Román

Catalunya@pmsv.org

“La salida 52”, una novel·la que vol no deixar indiferent

 

Amb aquesta novel·la he volgut, d’alguna manera, obrir les portes de la meva pròpia experiència personal, mostrant les meves vivències per  sortir de la dependència emocional i de les relacions tòxiques.

En toc d’humor i amb missatge positiu, la protagonista de la història que aquí presento retrobarà  l’autoestima perduda i la superació de les pors marcarà una nova etapa a la seva vida. Aconsegueix trencar esquemes socials i alguns tòpics sobre la felicitat. Un camí d’aprenentatge per deixar de necessitar una altra persona per sentir-se plena. La història reflecteix el camí d’emocions, sentiments, sensacions i pensaments durant els dos anys posteriors a la seva ruptura matrimonial. També narra com s’ha redescobert com a una “taronja sencera”, deixant sense sentit el mite de que les dones han de trobar “la mitja taronja” per estar complertes.

Després de fer un treball d’observació, introspecció i aprofundiment, el següent pas serà recol·locar  les peces del trencaclosques per sentir-se lliure. Lliure de la submissió, del xantatge emocional, de la pressió, de la prepotència, de les frases boniques d’amor acompanyades de fets que no el demostraven, lliure també de sí mateixa.

La proposta que aquí faig és poder compartir la meva pròpia experiència per ajudar a altres persones que es puguin trobar en situacions similars.  Poder prendre distància davant d’un fet que ens desestabilitza és útil i pot ajudar a canviar la perspectiva de la situació.  La història de la Laura mostra un camí de reconstrucció, de superació i de gestió emocional per alliberar-se de la càrrega d’un passat que vol deixar enrere. 

Tot això he volgut transmetre-ho mitjançant una prosa que atrapi, de fàcil lectura, fresca, senzilla i amb un clar missatge encoratjador. I des d’aquí vull oferir la possibilitat d’organitzar una presentació del llibre, a qui pugui interessar.

Lourdes Rizo Rey

Sinopsi 

Laura, després d’una dolorosa ruptura, comença a assaborir la llibertat de la seva nova situació. Els dos anys posteriors al seu últim divorci no han estat fàcils. Busca recuperar l’autoestima perduda, a creure en ella mateixa i a entendre que la pròpia felicitat no ha de dependre d’una altra persona. Aprèn a gestionar les seves emocions i a dirigir el timó de la seva vida, a poc a poc. 

Coneix un simpàtic conductor d’autobusos, que endolceix els dies amargs de la seva solitud. Més tard, s’enamora del Joel, un director de cor, que apareix com un àngel caigut del cel. Però amb el temps, viu atrapada en un joc de seducció tèrbol, molt addictiu i absolutament nociu. Quan és conscient que aquesta relació li aporta més mal que bé, la talla, malgrat els seus sentiments cap a ell. Més tard, coneix una persona desconcertant, el Saúl. Gràcies a ell, descobreix una forma diferent de viure la sexualitat. L’experiència li ensenya a ser més forta, a vèncer la por, a comprendre que ser propietària de decisions pròpies, malgrat puguin ser equivocades, és molt més recomanable que actuar sota pressió o coacció. Sap que la seva nova relació té data de caducitat, perquè ell ha trobat feina als Estats Units. Però aquesta realitat no la deté. Les trobades duren quatre mesos. Laura els viu amb intensitat, alegria i acceptació. Sent que val la pena aprofitar el temps que els queda i guarda la seva vivència com una relació especial i inoblidable.

És una història plena de frescor, senzilla, amb un clar esperit de superació i un missatge d’ànim per a totes les dones que han estat víctimes d’algun tipus de violència de gènere. Està basada en fets reals, viscuts per la pròpia autora. El títol del llibre estableix un paral·lelisme entre La sortida 52 de l’autopista C32 i la sortida del maltractament, de la submissió, del dolor que provoca la prepotència i l’egoisme d’un altre ésser humà.

COMELMARBRE

 

Trossos de la meva vida anterior escampats per una casa que no és la meva. Vaig venir de la meva terra a una terra estranya, vaig tornar a la meva per casar-me i vaig tornar on sempre sóc una estrangera, ja sense marit, amb el meu fracàs a collibè.

Vaig deixant bocins de mi i dels meus records per tot arreu. Hi van amb mi i se’n van també amb mi. Cada cop em sento més sola, i més sola estic quan treballo. El final del dia m’atrapa amb el buit entre les mans. Unes mans que només empunyen el drap brut de la jornada. Igual a aquell altre drap que m’empolanaiva en el meu casament i els deia a tots que jo ja no era una senyoreta, sinó una Senyora. 

Senyora de què? De la meva estrangeria, de la meva solitud, del meu treball monòton i gens creatiu, de la incomprensió per culpa del meu idioma, diferent dels qui m’envolten. Senyora de la llum que m’ajuda a netejar als matins. Senyora de les ombres quan el sol cau i la tristesa m’envaeix. Tot el dia desitjant acabar la neteja quotidiana. Per a què? Per tornar a la meva habitació sense ningú, per parlar sense ningú, només cap al meu endins.

No li trobo el sentit a res. La meva sensació és la d’haver-me equivocat sempre, en totes les meves decisions. Com si fos una dona trencada en un petit carreró sense sortida. Ni tan sols somric. M’he convertit en una les estàtues fredes del museu on em paguen per sobreviure.

Ja no me n’adono, del meu alè. El meu cor està deixant de bategar. Per cada passada del drap pels plecs de les escultures que avorreixo, més aïllada em trobo. Sóc com elles, assegudes o dempeus, tothora immòbils i sense vida mirant amb ulls sense fons cap al no res. Aquest no res que m’espera quan fitxo a la sortida i m’encamino cap al bus. De tornada al refugi assignat. No arriba a ser llar. NO és la meva llar. Ni ho serà mai.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Fest’hivern 2017

De nou, la col·laboració i el treball en xarxa de diverses entitats han fet possible fer tot un seguit d’activitats a la nostra Festa Major d’Hivern. El Fest’Hivern, encara que hagi fet un temps boig, fred i ventós, podem dir que ha estat un èxit.

Per començar, el dia 20 de gener, prop d’un centenar de persones es van trobar per jugar al “Coneixes Viladecans?”, en la seva segona edició. Tota una activitat en la qual va participar gent de diverses edats però amb un objectiu comú, aprendre algunes cosetes de la nostra Vila, gaudir d’alguna foto antiga i com no, passar-ho bé jugant, sopant i ballant. Hi havia equips previs però també hi va haver lloc per a aquells que venien sense equip o amb un equip sense suficients membres.

El dissabte 21 de gener, va ser el dia fort d’activitats i de començament es va traslladar, pel mal temps, a cobert, el Concert-Vermut, a dintre la Masia de Can Xic. No va fer sol, però els dos grups van brillar amb llum pròpia i si el Jazz i Swing de Scaramouche van escalfar l‘auditori, la cantant del Grup The Soul Titoo’s, Monique Makon, va encendre a tots els que eren a la sala. La veu i la música que fa la Monique i el seu grup, podem dir que va ser «brutal». Tot aquest espectacle igual que el bon «vermutet» de què vam poder gaudir van ser mèrit de Rodemon.

Per la tarda, era el torn de les Entitats de Cultura Popular i es van trobar a la Plaça de la Vila donant veu i música a la Coral La Lira i als balls de Raíces de Andalucía. A continuació, els Castellers de Viladecans van fer un tastet amb el primer castell de l‘any, un castell de sis, al qual van seguir durant tota la Cercavila alguns pilars més.  Després de l’actuació dels Castellers va tornar un any més, la Cercavila de Festa Major que va comptar amb la participació de Diables de Viladecans amb el Cadefoc i alguns gegants que van combatre el vent durant la cercavila. També van participar-hi els Timbalers de Viladecans, Grallers de Viladecans i els Mamuts (En Vilamut i la Mamuteta). 

Per acabar, desafiant la pluja i el fred, diumenge al matí van sortir els Grallers de Viladecans acompanyats de Grallers de Gavà i de membres d’altres entitats pels carrers del Casc Antic de la nostra Vila.

El Fest’Hivern 2017, ha estat una part crec que prou important i significativa del que ha estat la Festa Major d’Hivern de Viladecans. Una Festa que torna a bategar amb força gràcies a les entitats i als i a les viladecanenques que participen d’aquestes activitats malgrat els elements atmosfèrics.

La Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans, no descansa i ja prepara noves activitats de lleure pels propers mesos, d’entre les quals podem destacar un ball de Carnaval el mateix dissabte del Carnaval.

Miguel de la Rubia

Vincles

A casa sempre ens expliquen que, quan eren petits i hi havia una festa, els carrers s’omplien de canalla, de joves presumits amb les seves millors gales, d’adults que un cop l’any es permetien un descans i d’avis i àvies plens de joia tot contemplant l’estampa. La realitat amb què hem crescut nosaltres és una mica diferent. Per sort, les associacions han entès que, de vegades, unir esforços significa arribar més lluny i, des de fa un temps, tenim la sensació que cada dia que passa el teixit associatiu recupera la fortalesa.

Dit això, ens presentem. Som Vincles, la nova comissió de la Coordinadora d’Entitats que neix amb la voluntat de crear ponts de comunicació i acció entre les entitats i fer el món associatiu de Viladecans més fort que mai. Potser alguns heu sentit a parlar d’una nova pàgina de Facebook anomenada Agenda Cultural de les Associacions de Viladecans, un projecte que volem que es converteixi en un punt de referència on assabentar-te de tot el que es cou a la ciutat. Tot i que el projecte que hi ha darrere és molt més gran i amb moltes més aspiracions.

Som joves, tossuts i tots sabem el que és el treball voluntari. Tot això us ho expliquem perquè sapigueu que no coneixem límits per a aconseguir els nostres objectius.

Durant els darrers anys la Coordinadora d’Entitats ha generat vincles i sinèrgies entre les entitats del poble. Han nascut noves propostes que donen vida als carrers gràcies a la unió d’esforços conjunts; la Nit Golfa, el Quinto i el passat Fest’hivern, són bons exemples que de ganes de fer coses, ens en sobren. Ara bé, potser moguts per l’enveja als pobles on la festa major és un motor i, sobretot, convençuts per l’orgull il·limitat de ser de Viladecans, no ens conformem. Som joves, entusiastes, amb les idees clares i coneixem la tasca voluntària de primera mà; creiem en un poble on la gent torni a omplir el carrer a cop de Sardana o de Sevillanes, que es cremi amb el Cadefoc o que es remulli amb el Mamut.

Les nostres metes principals són conèixer totes les entitats de la ciutat i els seus plans i necessitats; i moure terra, mar i cel per convocar el major nombre de viladecanencs i viladecanenques a cada festa! Volem ser l’espurna que engegui l’apropament entre la ciutadania i l’oferta d’esdeveniments.

L’Agenda és la nostra eina de treball. Ens permet informar tant a un ciutadà que no se’n perd cap, com a un ciutadà que per desconeixement, desinterès o mandra no es planteja participar. Per això volem mostrar un món associatiu tal com és: obert i accessible, sense prejudicis perquè, si et pica la curiositat per saber més d’alguna de les associacions, has de saber que segur que tindràs una bona rebuda! Com ho fem? Posant cara i nom a la gent que hi participa: el teu veí, la teva amiga de l’escola, el teu professor, la peixatera, etc.

Enguany, trobareu un bon grapat d’entitats treballant conjuntament per oferir un ball de Carnestoltes el proper 25 de febrer a Can Batllori a partir de les 23:00 h. música, ball, barra a preus populars, concursos, entitats i més! L’objectiu és que Can Batllori se’ns quedi petit! Aviat tota al informació al Facebook de l’Agenda Cultural.

Acabem parlant a les entitats. Si, vosaltres. Noc, noc. Necessitem la vostra ajuda. Nosaltres només som part de la maquinària, l’agenda i el projecte Vincles el fem créixer plegats. Ben aviat, si és que no ho hem fet ja, ens posarem en contacte també amb vosaltres!

Silvia Espin González

Angel Garrido Rivera

María Hernández Romero

Cristina Hernández Romero

Laia Casado Rodríguez

Natalia Uviña del Re

Vinclesviladecans@gmail.com

Prevenir vulnerabilitats

 Ens enganyaríem si penséssim que la precarietat, la pobresa i la desigualtat que creixen en el nostre entorn són una novetat, perquè de fet van aparellades amb el nostre sistema social i poc o molt hi ha estat sempre. Però és cert que entre la crisi econòmica i el desballestament de l’Estat del Benestar, avui un gran nombre de persones es veuen abocades als efectes corrosius de la misèria: els qui treballen en condicions deplorables (amb més accidents de treball, més problemes de salut professional, sous de misèria i desprotecció social), els qui per raó de l’atur o de no haver tingut oportunitat de cotitzar, tenen o tindran pensions que no els permetran dur una vida digna; els qui són en atur; els qui viuen com a ciutadans de segona sense permís de treball o de residència... entre d’altres. Aquests efectes corrosius ho són en dos sentits: projecten la seva ombra sobre el futur d’aquestes persones (qui quedi amb una pensió molt minsa, per exemple, pot haver de viure-hi potser més anys que la seva vida laboral!) i incideixen en la seva salut física i mental, en la seva autoestima, en la manera de relacionar-se amb els altres i molt probablement en la generació que els segueix.

La resposta institucional a aquestes situacions sol partir de la iniciativa de qui necessita ajut, que l’ha d’anar a demanar als serveis pertinents, o que ha de denunciar les situacions d’injustícia que viu. De la mateixa manera que un petit exèrcit d’inspectors de treball que fes bé la seva feina evitaria greuges innecessaris als treballadors i conflictes laborals, uns programes d’atenció a les persones que coneguessin bé el conjunt de pensionistes de la ciutat, permetria avançar-se al deteriorament de determinades condicions de vida. Avui hi ha mitjans per detectar la vulnerabilitat de determinats grups socials, però sembla que l’atenció social se centra més en l’atenció d’emergència –necessària– que en la prevenció. Però aquí, com en temes sanitaris, la detecció precoç i l’actuació a temps estalviarien molt de patiment.