Amb l’arribada de la democràcia, les reivindicacions dels treballadors i treballadores es feien sentir amb força a les grans manifestacions del Primer de Maig a tot el país. A Barcelona, els anys 1978 i 1979, els carrers es van omplir de pancartes reivindicant la unitat sindical, la igualtat de salaris entre homes i dones i la plena llibertat sindical.
Jaume Muns
.jpg)
Estat de conservació a Europa: Segura. Es deixa veure durant els passos migratoris, regular, però escàs. Es tracta d'una limícola molt estilitzada, de colors en general clars, amb potes verd-groguenques i bec molt llarg i agut. S'alimenten d'insectes i petits invertebrats que busquen en aigües poc profundes o al llim. A l’estiu habita en aiguamolls i prats humits de l'extrem est d'Europa i Àsia Central. La majoria dels exemplars passen l'hivern a l'Àfrica i l'Índia. Les principals amenaces són les pertorbacions humanes, tant en àrees de reproducció com d'hivernada, per la transformació i destrucció de l'hàbitat, sobretot, els aiguamolls d'aigua dolça.
Eio Ramon
S´havia sentit sempre a dir que, a aquell lloc de món, se l´havia de bombardejar cada cinquanta anys per tal que els seus habitants estiguessin dòcils i no s´esbravessin massa, car tenien certa tendència a la bullanga i es veu que eren rebels de mena.
Era com una llegenda atàvica i constant.
El cas és que amb més o menys precisió, un xic més d´hora o un xic més tard, a empentes i rodolons potser, aquesta dita s´anava complint inexorablement al llarg de la història.
Hi havia barris menestrals amb vestigis palpaples molt antics que així ho testimoniaven.
Alguns polítics contemporanis ho anaven recordant de tant en tant amb fal·lera, no fos cas que la memòria del poder els fallés i es trenqués algun cop la cadena històrica.
El fet és que els darrers bombardejos foren efectuats l´any 1939 i el següents es demoraven ja un gra massa.
Els que delien no havien trobat l´excusa perfecta per llençar ni una trista bombeta, també cal dir que l´ordre mundial havia canviat i els líders globals ja no veien aquestes coses amb massa bons ulls.
Treien foc pel queixals, es retorçaven i retorçaven en els confortables sofàs dels seus despatxos amb una ansietat malaltissa i maquiavèl·lica. Calia fer una jugada, calia tornar a escarmentar de nou a aquella caterva tan persistent i no trobaven la manera.
Potser és que s´havia de canviar el modus operandi i la veritat és que aquella gent tan ufana i tan superba no sabia fer res diferent del que havien fet al llarg dels anys, era tot un problema.
Fins que el més llest de la classe va dir:
Eureka!!
Antoni Garcia Iranzo ©
L’altre dia estava jo plàcidament assegut en un banc de la Rambla mirant la gent que passava, quan se’m va acostar un home gran, amb barba blanca, inequívocament marroquí, que duia una carta a les mans que devia haver anat a recollir a l’oficina de Correus.
L’home em va allargar la carta i em va demanar, en un castellà precari, si podia explicar-li el que la carta deia. Era una carta certificada de la Generalitat. L’hi vaig agafar i vaig veure que era una resolució plena de termes jurídics i de referències a lleis i reglaments que resultava difícilment comprensible i que estava escrita només en català, com s’acostuma fer en les comunicacions de la Generalitat.
Em vaig llegir atentament la carta, i vaig aconseguir entendre que li denegaven a l’home aquell no sé quina paga perquè faltava un document, que no es deia quin era sinó que només se’n donava la referència numèrica. L’hi vaig dir, i l’home em va donar les gràcies i se’n va anar. No sé si resignat davant la fatalitat o perquè sabia a qui havia d’anar per assessorar-se. Espero que fos això segon.
Em vaig quedar pensant. I vaig concloure que, a propòsit dels polítics i dels tècnics de la Generalitat de Catalunya, es pot dir que els falten moltes dosis d’humanitat. Suposo que a les altres administracions també, però en aquest cas es tractava de la Generalitat.
Aquell home era, evidentment, una persona vulnerable, com tantes altres n’hi ha a Viladecans, la majoria de les quals són de procedència estrangera vinguts en les darreres dècades o de procedència d’altres llocs d’Espanya vinguts en les dècades anteriors. I a aquesta gent, amb comunicacions així, se’ls fa la vida més dura i difícil, i se’ls deixa més desemparats. Per dos motius.
El primer, per la incomprensibilitat d’una comunicació com aquesta que em va tocar desxifrar. A les persones vulnerables se’ls han de facilitar les coses. Una administració que vulgui atendre als seus ciutadans i ciutadanes no es pot permetre enviar-los comunicacions incomprensibles. Jo, llegint la carta, vaig pensar si els qui la van enviar no es van adonar que allò era impossible d’entendre pel seu destinatari, i que amb actuacions així contribueixen a fer créixer l’angoixa de gent que prou angoixes porta ja a sobre. Però, de veritat, ¿no veuen que no hi ha dret a fer això? Crec que no costaria gens iniciar la comunicació dient de manera clara de què va la cosa, i explicant al destinatari què ha de fer i on ha d’anar per resoldre aquell problema. I després, si per exigències jurídiques cal posar tota aquella parafernàlia de lleis i reglaments es fa, però abans el destinatari haurà entès què és el que se li comunica. ¿Tan difícil seria?
I el segon, pel fet que la comunicació estigués només en català. Segurament que el meu marroquí tampoc no deu saber llegir el castellà, però molta de la gent receptora de comunicacions d’aquestes té el castellà com a llengua pròpia, i si rebien les comunicacions també en castellà se’ls faria la vida força més fàcil. A Catalunya tenim dues llengües pròpies majoritàries, el català i el castellà. Ja sé que l’Estatut diu que la llengua pròpia de Catalunya és el català, però això no és així. El català, si de cas, és la llengua autòctona, i una llengua que mereix protecció perquè té menys recursos en un món globalitzat. Però a Catalunya hi ha dues llengües pròpies de la població, i aquesta població té tot el dret a rebre les comunicacions de la Generalitat en les dues llengües. No fer-ho és maltractar la gent, i sobretot la gent més vulnerable.
Crec que per part dels grups socials i polítics que volen treballar pel bé de la gent més feble, seria molt convenient iniciar una campanya per reclamar que se solventin aquests dos punts.
Josep Lligadas Vendrell
El tango es melodía de arrabal, porque nace y crece en las clases populares, en los barrios bajos. El tango es música de taberna, de bar de puerto como el tango de “Tatuaje”. Es una canción de Rafael de León y Manuel Quiroga, que combina el vals con el tango, de la que nos hizo enamorar Manuel Vázquez Montalbán: “La cantaban con toda el alma -escribía- aquellas mujeres de los años cuarenta. Aquellas empleadas del hogar y de los turnos en trabajos fabriles afeminados. La cantaban para quien quisiera oírla a través de sus ventanas de par en par. Era una canción de protesta no comercializada, su protesta contra la condición humana contra su propia condición de Cármenes de España a la espera de maridos demasiado condenados por la Historia, contra una vida ordenada como la cola ante el colmado, cartilla de Abastos en una mano, y así uno y otro día, sin poder esperar al marino que llegó en un barco, al que muy bien hubiera podido encontrar en el puerto al anochecer. Era alto y rubio como la cerveza”.
Este texto de Vázquez Montalbán tiene mucho de tango. El tango es un pensamiento triste que se baila, escribió Enrique Santos Discépolo, autor de Cambalache, una canción que en el año 1934 cantaba “Siglo veinte, cambalache, problemático y febril, el que no llora no mama y el que no afana es un gil.” A partir de 1943 fue prohibida por el gobierno militar, con la excusa de utilizar el lunfardo, un idioma de barrio porteño, de puerto, que usaba palabras inventadas, como “gil”.
Desde la prensa le llamaban el dialecto de los ladrones, pero el tango se cantaba en lunfardo, porque era la música de los barrios bajos, de los inmigrantes y los truhanes. El tango nació como baile de pareja, pero comenzó siendo un baile de hombres que se bailaba en la calle. Era imposible bailar bajo techado porque en los barrios pobres vivían apiñados los inmigrantes. Es un baile muy masculino, con cierta agresividad en el movimiento de las piernas, como empujando un cuerpo al otro para saber aquí quien manda. Hay cierto movimiento de felino al acecho, de ataque y retroceso. De lucha, de competición. Solo le faltaba el otro sexo. El tango encontró pareja de baile en las mujeres de los prostíbulos, viviendo una vida casi clandestina de cantar y bailar canciones con palabras extrañas entre gente de malvivir.
“Tus tangos son criaturas/abandonadas/que cruzan sobre el barro/del callejón/cuando todas las puertas/están cerradas/y ladran los fantasmas/de la canción” Dejó de ser criatura abandonada cuando a principios del siglo XX fue descubierto y adoptado por los franceses. Saltó el charco para pasar a los salones de París, aunque aquí siempre fue más escuchado que bailado. Siempre fue “Ausencia de tus manos en mis manos/ distancia de tu voz que ya no está.”
En Arezzo, en la foto, el tango vuelve a la calle. Los italianos parecen a menudo más argentinos que los propios argentinos. Se vislumbran las mesas al fondo, la gente mirando. A pesar de los trajes y los vestidos el tango ha vuelto adonde nació: a la calle.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
L’ermita de la Mare de Déu de Sales, tot i que encara no està oberta, i tot i que, pel que es veu, l’última fase de les obres continua endarrerint-se, està guanyant vitalitat.
A tota la tasca que està fent el Departament de Patrimoni amb les visites guiades, aquest any s’hi han afegit les iniciatives de la recentment constituïda Associació d’Amics i Amigues de l’Ermita de la Mare de Déu de Sales, que ha convocat ja dues trobades de signe religiós i festiu: una va ser per la Candelera, el 2 de febrer, i una altra el passat 27 d’abril, reiniciant l’Aplec de Pasqua, ara traslladat al dissabte següent per facilitar l’assistència.
En aquest Aplec, es va estrenar un nou cant dedicat a la patrona de Viladecans. Agafant la música dels Goigs, que és un patrimoni cultural important de la nostra vila, i conservant la tornada tradicional, s’hi ha posat una lletra més breu i més actual, que en la primera estrofa parla de la Mare de Déu i en la segona vol descriure una mica el que ara és Viladecans i cap on voldríem que caminés.
Aquí teniu la lletra:
Puix de tot Viladecans sou, Maria, tan lloada,
ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.
Maria, germana gran, dona de fe i d’esperança,
que ens doneu el vostre Fill llum de vida i confiança.
Junts aquí al vostre voltant us preguem, mare estimada:
ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.
En aquesta ciutat gran, treballadora i diversa,
el vostre rostre senzill ens és com una mà estesa.
Per fer de Viladecans terra oberta, agermanada,
ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada!
Puix de tot Viladecans sou, Maria, tan lloada,
ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.
Josep Lligadas Vendrell
Heu apuntat els esprais contra la gent de baix, contra els viladecanencs que des de l’associacionisme batallen per un poble més habitable, amb places i carrers més nets i amb més bancs per seure.
Heu apuntat els esprais contra les entitats que treballen per a la defensa i difusió del nostre patrimoni arquitectònic.
Heu apuntat els esprais contra aquells que posen el seu granet de sorra amb la voluntat de deixar el món millor de com l’han trobat començant pels petits espais de la ciutat.
Heu apuntat els esprais contra els propietaris que es preocupen de tenir la façana de casa seva neta o simplement com a ells els vingui de gust.
Si, heu apuntat els esprais contra la gent més humil, contra les viladecanenques que els agrada passejar, seure en els bancs i gaudir d’una ciutat agradable i amable. A la gent de dalt, els responsables que la Tamara no pugui sortir de Viladecans, els preocupa ben poc si amb les vostres pintades heu embrutat mobiliari urbà, o heu fet malbé patrimoni arquitectònic de tots els viladecanencs i viladecanenques, ells ja tenen els seus jardins amb bancs i piscines privades i tot el que calgui a les seves cases fantàstiques en urbanitzacions privilegiades.
Dit això, permeteu-me un suggeriment, porteu els esprais a la deixalleria, que a més a més són elements contaminants, i deixeu-vos de pintades que això ja no convenç a ningú… i malgrat tot:
Tamara no estàs sola!
Adri et volem a casa!
Llibertat presos polítics i exiliats!
Jaume Lligadas Vendrell
Vàrem néixer prohibits
i dúiem ja injectat a foc
el regust àcid
i tenaç
de l´escomesa.
Crescuts a empentes,
dúiem ja també
als nostres ulls d´alabastre
i a la nostra pell de banús
la taca
malaltissa
de la misèria.
Sobrevivíem amb ella,
era la nostra companya
no estimada,
la nostra llàntia perenne.
Fins que l´obediència
va deixar de ser dogma.
Aleshores vam començar ser lliures.
Antoni Garcia Iranzo ©
Contemplo una sala medio vacía,
y puedo percibir desde ese rincón
a media luz y en todo su silencio,
una silla ocupada por alguien,
con la espalda curvada hacia adelante
la cabeza gacha y sus manos,
cubriendo el rostro afligido de una muerte
sin compasión ni clemencia.
Me llega su voz rota y desgarrada
con ese llanto desesperado,
el silencio antes callado
chirría en las paredes del aula,
por un instante puedo alcanzar
el semblante que cubría,
y sin vacilar agrieto una parte de mí
para pronunciar su nombre.
Al oírlo, el cuerpo abatido por la congoja,
se alza veloz hacia mí,
con paso firme y trémulo a la vez,
me mira con recelo y temor,
en sus ojos puedo ver el miedo
pero su mirada alumbra sosiego.
Su mano se posa en mí acariciándome,
ya está dentro de mí para aplacar su dolor,
el llanto es un solitario gemido
que mece el paisaje dentro de lo irreal,
me siento aliviada al tenerla y sentirla
y contemplar de nuevo sus ganas de vivir.
Yo solo soy una simple pizarra
que cuando penetras en mí,
aparto esa muerte oscura y umbría
para darte la vida que hay en ti.
Nati Regàs
Pluf! Onomatopeia representativa de l’extrema dreta a les últimes eleccions. Desinflada la seva entrada al parlament, es desinflen també les seves pretensions, la seva moral i els seus bots a xarxes. Si bé continua sent greu qüestionar els drets humans fonamentals i que aquests tinguin veu en un parlament, toca una anàlisi sociològica post-electoral: tenim una extrema dreta, abans camuflada dins el partit popular i avui escindida en un partit com Vox, que sempre ha estat entre nosaltres. La diferència, poca broma, és que ara té veu pròpia, assessorament nord-americà i finançament iranià.
Tenim el privilegi de ser la societat amb major acceptació del col·lectiu LGTBI del món. La continuïtat d’una classe obrera pionera en obligar a implantar la jornada de vuit hores arran la vaga de la Canadenca, som majoritàriament pacifistes, terra d’acollida, les reivindicacions feministes a l’estat espanyol per la igualtat de gènere han esdevingut vaga general amb repercussió mundial... la llista de fites es pot allargar.
Sí, davant una breu incredulitat inicial, hem de reconèixer que vivim a una població d’infravalorats valors antifeixistes. Tot i així, autocrítica. A Viladecans, tot i que l’extrema dreta ha tret un reduït 4’72%, hem de parlar de que 1.819 persones han recolzat el discurs ultranacionalista, bel·licista, homòfob, racista i antifeminista a la nostra vila.
Mànigues amunt, encara hi ha feina a fer.
Per una banda, declarar la nostra vila com a ciutat antifeixista. Unitat Contra el Feixisme i el Racisme de Viladecans (UCFR) està en una ronda de negociacions per aconseguir que sigui reconeguda com a tal en el ple municipal abans de l’estiu.
Imprescindible també; presència al carrer. Enfront de la fantasia de la sobrerrepresentada extrema dreta al debat mediàtic, mostrar que la nostra població és tolerant i acull la diversitat individual i col·lectiva. Els carrers són nostres, els carrers són de totes.
Per això, el dissabte 4 de maig, es va organitzar una jornada al jardí municipal amb intervencions de Fabián Cobos i Nora Baños, parlant de la islamofòbia i el feixisme i presentant el manifest de l’organització, seguit de concerts amb la K y la B y Mobylette que reivindicaven la societat plural i de classe que som.
S’han editat samarretes i xapes amb simbologia antifeixista per fomentar l’autofinançament de l’organització, ja que UCFR no desitja rebre cap mena de subvenció ni finançament d’altres organitzacions per preservar la seva autonomia. Assembleàries i horitzontals, les reunions són setmanals, amb possibilitat de contactar a través de xarxes socials.
I, seguint feina de formiga, la més invisible, perenne guàrdia en alt posant el focus en evitar a la nostra vila discursos obsolets haguts de ser soterrats amb les restes del tirà.
David Nieto i Solé
1. Pew Reseach Center: https://www.pewglobal.org/2013/06/04/the-global-divide-on-homosexuality.
2. Pag 8, http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/2820_2839/2831/es2831.pdf
3. http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/3180_3199/3190/es3190mar.html
4. https://resultados.elpais.com/elecciones/2019/generales/congreso/09/08/301.html
5. Medida 1, 10, de 14 a 21, 56, 63, 70, 71, 73, entre d’altres. 100 medidas para España: https://www.voxespana.es/noticias/100-medidas-urgentes-de-vox-para-espana-20181006
6. [facebook @ucfrviladecans] [twitter @ucfrviladecans] [instagram @ucfrviladecans] ucfrviladecans@gmail.com
Activem Viladecans és el lema de campanya d’ERC Viladecans de cara a les eleccions municipals d’aquest diumenge 26 de maig. Una declaració d’intencions per a passar pàgina, per a deixar enrere més de 30 anys de governs socialistes monocolors o amb el suport d’Iniciativa (ara “Comuns”). Viladecans necessita un revulsiu per anar més enllà de les millores aconseguides des del restabliment de la democràcia, ja fa massa temps que l’Ajuntament està governat per la inèrcia i la monotonia, incapaç de sintonitzar i connectar amb les necessitats reals de la gent. I aquest revulsiu només pot ser Esquerra Republicana, perquè només nosaltres estem en disposició de tenir la força per fer-ho.
Davant el creixement insostenible i infinit que promouen els actuals socis de govern, des d’Esquerra Republicana apostem per una ciutat activa i intel·ligent, una ciutat educativa amb més autoestima, més civisme i un urbanisme suau, que tingui en compte els habitants d’avui però també les futures generacions. Una ciutat menys dormitori. Una Viladecans que es preocupi i tingui en compte la diversitat d’orígens, perfils, edats, orientacions sexuals, creences o condicions com a tret distintiu i factor d’enriquiment, que cuidi els petits detalls com aquell pas de vianants sense bona visibilitat o aquell carrer que s’hauria d’il·luminar millor per a incrementar la sensació de seguretat. Un Ajuntament que impregni de color lila tots els seus racons, totes i cadascuna de les seves polítiques públiques i faci del 8 de març cada dia.
El programa electoral d’ERC pel 26M està dividit en nou àmbits: Fem Bon Govern, Fem Territori, Fem Cohesió Social, Fem Valor, Fem Poble, Fem Salut, Fem Educació, Fem Joventut i Fem Barri. És el fruit de les trobades i reunions que hem mantingut amb entitats i ciutadania durant els darrers mesos amb la participació de gairebé 200 persones. Per raons d’espai resulta impossible exposar aquí totes les nostres propostes i compromisos per al mandat 2019-2022. Sí em permetreu destacar-ne almenys algunes com l’impuls d’un model impositiu progressiu, la creació d’una regidoria de drets civils, la gestió directa del servei de recollida de residus i neteja viària, l’autobús gratuït a la platja, l’impuls de l’habitatge social amb un 30% en totes les noves promocions, la reforma de la Rambla Modolell, l’impuls del Servei d’Informació i Atenció a les Dones, la protecció del Parc Agrari, la reindustrialització dels polígons, la piscina municipal descoberta, la pista municipal d’atletisme, la segona biblioteca, la prevenció en dependències entre els joves o una auditoria als barris amb un compromís de millores progressiu i pressupostat.
Us emplaço a conèixer la resta de punts que configuren el nostre contracte amb Viladecans durant els propers quatre anys a la pàgina web www.esquerra.cat/viladecans o als nostres perfils a les principals xarxes socials. Allà hi trobareu també la candidatura republicana que conformen un equip de dones i homes amb perfils, edats i barris diversos, mirall de la ciutat i dignes portadors de les sigles d’un partit amb 88 anys d’història, amb un codi ètic referent i cap cas de corrupció en el seu historial. Ens veiem el 26 de maig a les urnes!
Bàrbara Lligadas
Al final de la Carretera de la Vila, a tocar de la rotonda on comença el Camí de les Filipines, hi ha un abocador incontrolat en el qual un pot trobar fins i tot... una barca! Bé, potser aquest artefacte de navegar que es veu a les fotos té un nom específic i no es diu barca, però tant és. I jo pregunto: ¿per què es permeten aquesta mena d’abocadors?
Josep Lligadas Vendrell
Me puedes subir hacia arriba
me puedes deslizar hacia abajo,
me puedes correr hacia la derecha
me puedes arrastrar hacia la izquierda,
incluso aún teniéndome
puedes no dejar de abrirme.
Te estaré esperando
inmóvil, inanimada,
aguardando tus dedos desnudos
para darte de nuevo,
ese placer que tanto deseas
al imaginar lo oculto detrás de mí.
Ya noto tus yemas en mi dentada
confección textil,
pero no percibo la sensación
de ser abierta,
suspiras a la espera de acariciar la piel
que cubro con delicadeza.
Pero ahora me llega tu soplo enojado
al no poder tocar esa piel
tan suave, tersa y delicada,
estoy atascada por la carencia de sutileza.
Reaccionas rápidamente a tus sentimientos
untas tus manos de amor incondicional
y bañas con afecto cada engranaje,
para destrabar mi mecanismo.
Muy despacito me abro
y dejo entrever ese anhelo encubierto,
acaricias con tus besos
besas con tus abrazos,
y con el tacto de tus manos
ya me siento libre,
para ofrecerte lo que no tenías
y que ahora ya tienes.
Nati Regàs
Per un error dels responsables d’aquesta revista, no vam enviar la petició de valoració de les “37 Propostes per a Viladecans” a la candidatura “Viladecans sí se puede”. En demanem disculpes i aquí publiquem les seves respostes. Les 37 propostes les podeu trobar publicades en el número anterior, i també clicant aquí.
Viladecans sí se puede dóna les gràcies a veïns i a la revista Punt de Trobada.
1. Trens. El Ministeri ha de fer la inversió i després la Generalitat adequar els horaris de tota la línia. Demanarem que compleixin ambdós.
2. Metro Delta. És un macro projecte que creiem que no es farà en la legislatura malgrat la promesa del Ministeri.
3. Bus Prat. Propiciarem un acord entre ambdós Ajuntaments per demanar-ho a l’AMB .
4. Punxades. L’organització interna d’un CAP depèn del seu equip humà cal saber primer perquè ho fan així.
5. Farmàcies. Signarem un acord amb el Col·legi de Farmacèutics de Catalunya i introduirem la informació en Butlletí i xarxes socials.
6. Serveis Socials. Combinarem la centralització preveient amb temps quins nous recursos humans cal posar.
7. Traductors. Potenciarem dins la comunitat d’origen els mediadors multiculturals.
8. Habitatge persones discapacitades. Ja està previst fer pisos i el nostre model és potenciar els pisos tutelats.
9. Compartir pis. Als pressupostos de 2018 vàrem proposar exactament això. Ho porten al programa perquè creiem en aquesta idea.
10. Lloguer per a joves. Millorarem les ajudes per a joves.
11. Cantonades. Apostem per un Pla de Manteniment global de borreres i carrers.
12. Jardí Municipal. S’ha fet un procés “participatiu” que cal tornar a engegar.
13. Aparcament als ambulatoris. Mobilitat i aparcament van agafats de la mà i millorarem ambdues coses.
14. Horts urbans. Cal consensuar les teves propostes amb la Unió de Pagesos local, el Parc Agrari i els propietaris privats.
15. Bancs Cal Menut/Sant Ramon. En els entorns naturals no es només posar un banc i ens preocupa l’impacte ambiental de la teva proposta.
16. Alçades Oliveretes. Ens oposem al Pla Oliveretes. Demanarem a la Generalitat la rebaixa d’altures.
17. Noms carrers. Ens agradaria que els noms de carrers els triés la gent, encara que és complicat fer-ho. Repensarem l’actual mecanisme de tria.
18. Carrer Muntanya. Nosaltres ens asseuríem amb tots i miraríem d›acordar el millor per tothom que empra aquest espai.
19. Instàncies Ajuntament. Tenim un Ajuntament gran i malgrat tot cal accelerar i millorar el servei de resposta al ciutadà.
20. Català i Castellà. Prioritzarem les comunicacions en totes dues llengües sempre que sigui possible.
21 i 22. Cinemes. Vàrem presentar una proposta de Cinemes als Barris i hi insistim al programa electoral. Coincidint 100% amb la vostra visió.
23. Filmoteca a la biblioteca. Mirarem de signar un acord permanent amb la filmoteca de Catalunya.
24. Biblioteca. La Biblioteca la gestiona la Diputació de Barcelona. Creiem que tenim terreny per ampliar-la i volem crear biblioteques més petites als Barris.
25. Memorial Pagesia. Cal parlar-lo amb la Unió de Pagesos local.
26. Espai de lectura. Aquest edifici és propietat d’una entitat financera i el sòl està afectat pel planejament urbanístic del Polígon Centre. Caldria revisar els usos.
27. Horaris Ca n’Amat. Ja s’ha posat el cartell que demanes.
28. Furgonetes repartiment. Implicarem i incentivarem les empreses de repartiment en la millora de la qualitat d’aire.
29. Parc Agrari. La lluita per fer front als abocaments il·legals i espais abandonats requereix de molta burocràcia administrativa que volem agilitzar. Als terrenys privats les eines de l’Ajuntament són limitades i cal ser-ne conscient. Amb les eines limitades es farà tot el que sigui possible fer.
30. Platja. Tenim una platja verge on qualsevol actuació requereix el sí d’AENA. Cal millorar l’accés amb un acord que respecti l’entorn i negociar amb l’AMB l’ampliació de la freqüència i el seu cost.
31. Remolar. Ja està previst fer un centre així.
32. Edifici Ajuntament. Vàrem plantejar el que dius al sòl del Poliesportiu Centre. És més difícil ara que s’ha venut.
33. Torre Modolell. Aquest edifici ha estat remodelat a l’anterior legislatura. És un edifici que té elements protegits. Manca manteniment a tota la ciutat.
34 i 35. Ermita Sales. Aquest és un espai propietat del bisbat i cal saber què vol fer la propietat.
36. Mausoleus. Aquests espais són d’ús cedit a privats. La teva és una proposta complexa que necessita d›una valoració acurada de costos i beneficis.
37. Bones pràctiques polítiques. Hem demanat insistentment una millor gestió dels espais polítics locals i taules de diàleg. Donem suport a la teva proposta 100%.
Puri González
Aquesta vegada les eleccions municipals m’afecten més intensament que en ocasions anteriors: vaig la tercera de la llista de l’Encarnita (Viladecans en Comú, en comú guanyem). Crec que el nom és aquest i que no m’he equivocat. De fet, m’imagino que per als votants de la nostra llista la cara de l’Encarnita serà el reclam identificatiu. Perquè certament es necessita molta voluntat i capacitat de discerniment per distingir les quatre candidatures que a Viladecans es presenten a l’esquerra (pretesament) del PSC.
Doncs sí. És que en els atzarosos viatges de l’esquerra, anem canviant noms, aplegant companys, caient a mar, pujant a una altra barca… A Viladecans som quatre grups de nom impossible. A Sant Boi en son tres, que no es corresponen en absolut amb les divisions internes de Viladecans. Som creatius fins i tot en la divisió.
Quan ho comento a companys i amics, tothom em renya: l’esquerra hauria d’anar en una única candidatura, i més tenint en compte que a les passades generals vam quedar com a segona força en nombre de vots. I no els falta raó. Jo, però, he arribat a la conclusió que el que ens falta a tots plegats, no és pas la capacitat de formar una única candidatura, sinó un bull, i confio que ningú no s’enfadi, perquè ho dic en un sentit literal: ens falta coure’ns junts, temps, coneixement i confiança mutus.
M’explico. Si aconseguíssim sobreviure al sistema de valoració del pes de cadascú en la llista tenint en compte l’experiència i els mèrits (que n’hi ha) de govern, la implicació i compromís en la vida de la ciutat a través de les entitats, el joc mediàtic (perquè la gent continua votant més la marca que les persones), la formació, la diversitat i la capacitat de les persones de cada formació i formar una llista única, seria força probable que després del primer ple ja estiguéssim atomitzats: perquè no hi ha ara com ara prou cohesió.
Jo crec que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions, des de l’esquerra, i a poder ser des d’una òptica no partidista, convindria treballar conjuntament amb tothom qui ho volgués, uns quants aspectes: sobre el diagnòstic que fem de la ciutat i dels problemes de la gent que hi viu; sobre avantatges i inconvenients de determinats models de ciutat; sobre migració i acollida, salut pública, mobilitat, impacte de les noves tecnologies, opcions de participació ciutadana, noves energies… i un munt de coses més, entre les quals podrien haver-hi recorreguts per la ciutat i entrevistes amb professionals, empreses i entitats sense finalitats electoralistes. Crec que és imprescindible per evitar demagògies, per ser creatius, per no instal·lar-nos en la queixa sinó en la proposta en positiu. I que és molt interessant fer-ho també sense la pressió de la competència mútua, sense aquesta mena de concurs general que són les eleccions i que acaben comportant la necessitat del masclista “marcar paquet”, prentent com a punt de referència la testosterona pura i dura, i assenyalar sempre allò que separa i no allò que uneix. Al capitalisme, li convé molt l’individualisme i intenta configurar-nos així: cadascú a la seva. A l’esquerra, però, ens convé molt més el lent treball comunitari, que en la història del moviment obrer ha esdevingut la seva força.
A banda de les conclusions que cadascú pogués extreure d’aquestes trobades això permetria una cosa imprescindible: conèixer-nos i valorar-nos mútuament, posar allò que ens uneix per damunt del que ens separa, guanyar en confiança. I potser aleshores estaríem en condicions de treballar junts en una cosa tan dura i apassionant com és la política municipal. ¿Per què no ho fem?
Mercè Solé
Avui no és primavera. Gairebé és estiu. El sol llueix potent i el cel té un blau intens. Impera el verd per tot arreu. Fins i tot en el seu cor. Color d’esperança per pintar-la a la nova pissarra de la seva vida. Tornar a començar té gust de mel, taronja i llibertat.
Avui ha arrencat l’últim full de l’antic calendari, aquell en què no vivia. Es limitava a deixar-se portar com un ninot. Ara tot ha canviat, i ho ha fet perquè ella ho ha volgut. Quantes coses i situacions poden transformar-se posant distància i un canvi d’actitud!
Com més s’allunya de la casa dels horrors, respira com fa molt que no sentia. S’adona que el seu pit s’eixampla, el diafragma puja i baixa amb la força desconeguda de l’aire que ara pot inhalar i exhalar amb totes les ganes que se li han despertat. Es nota més eixerida i no li calen tants esforços per viure el temps present. Tot li sembla nou, proveït de resplendor. Comença a creure que sempre hi és l’esperança al fons de les nostres caixes de trons particulars.
Estava eixuta, sense esma, sense il·lusions, sense motivacions. Fins avui, en què ha marxat d’una vegada del lloc que ja no era el seu, deixant enrere anys de no ser. Ni ella mateixa, ni res de res. Avui ÉS.
Té els dits empastifats de guix maragda. La seva pissarra nova de trinca és plena de plans d’ara en endavant. Fa llistes i més llistes i no descansa la mà. Encara que sap que és un pensament il·lusori, veu el futur ample, llarg i gruixut. I el que és més sorprenent encara: existeix!
Sí, avui ha fugit del cau on era amagada i sotmesa. Abans pensava en volar quan mirava per la finestra… Avui s’ha enlairat més enllà d’ella mateixa i de qualsevol finestra! Quin gust li fa utilitzar a voluntat l’esborrador, espolsar-se el guix vell i mirar cap a l’horitzó. Ja mai més enrere! Reescriure en el seu propi encerat el que desitja i el que té, el que valora i vol conservar. Ni una coma per a qui ha fet desaparèixer només tancant-li la porta als nassos. Menjar-se el món o intentar-ho. I tenir dret a equivocar-se a l’hora de prendre algunes decisions.
Avui no és primavera. És gairebé estiu. El polsim de la pissarra desfà la història passada i desapareix flotant en un raig de sol. Ella fa tabula rasa: posa el comptador a zero.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
.jpg) |
| Lluís Juveró, a la vaqueria que hi havia a la cantonada dels carrers d’Àngel Guimerà i Sant Joan. |
Cada any per Sant Isidre el grup que prepara la celebració litúrgica que té lloc a la parròquia de Sant Joan per celebrar el patró dels pagesos vol recordar col·lectius o aspectes del món de la pagesia de Viladecans i posar en relleu valors i actituds, que avui prenen altres maneres, però que sempre són i seran d’actualitat.
Aquest any es volen recordar els antics vaquers que hi havia a la vila i per extensió a tots els petits ramaders que convivien en perfecta harmonia amb el món pagès. Molt lluny d’entrar en conflicte, com en altres contrades, aquí la cria de bestiar era un complement econòmic per a moltes famílies i els pastors uns col·laboradors en les tasques agràries. Molts camps eren plantats d’alfals i farratge per al bestiar i així deixaven de ser erms, els ramats d’ovelles i cabres netejaven els rostolls i el sotabosc i l’aviram: gallines, oques, indiots... eren un complement alimentari per a l’autoconsum de les famílies i una font d’ingressos extra per les exigües economies familiars.
Eren molts els vaquers que hi havia en el Viladecans de la primera meitat del segle XX. Segons els historiadors locals es comptabilitzaven l’any 1960 unes 19 vaqueries. En podria citar algunes del meu record: Lluis Juveró (cantonada del Carrer Angel Guimerà i Sant Joan), Paco Flores i Antoni Camí (Carrer Sant Josep), Cal Castells (Carrer de la Muntanya), Cal Quimeres i Cal Diego González (Carretera) i l’Eulàlia de Ca l’Abril, que cada capvespre arribava amb el seu marit i els seus fills per a repartir per les cases la llet acabada de munyir.
La feina d’aquestes famílies assegurava un aliment bàsic i necessari: la llet fresca. Era feina sovint de la mainada anar amb la lletera a buscar cada dia la llet a les vaqueries que la mesuraven en litres o petricons.
Avui ens queda lluny aquest record, que si el mirem en perspectiva històrica no és gaire antic i que per a moltes persones va formar part de bona part de les seves vides, però l’evolució de la realitat quotidiana és tan ràpida i canviant que ens fa perdre fins i tot la mesura del temps i sembla que parlem d’èpoques molt remotes.
Darrera aquesta tasca hi havia un esforç continuat i permanent, una actitud de servei envers els altres, un respecte i una responsabilitat de fer les coses el millor possible, sabien que havien d’oferir un producte de qualitat i amb les millors condicions perquè anava destinat sobretot als més febles: als infants i als ancians. No solament era una manera de guanyar-se la vida sinó també de contribuir al benestar de tothom. Els oficis i les tasques s’entrellaçaven les unes amb les altres per formar una xarxa de col·laboració ciutadana. Totes les feines eren importants i necessàries i contribuïen al bé comú.
Potser ens cal aprendre molt d’aquest passat recent per aplicar els seus valors en el nostre present una mica egocèntric i solitari, en què cal tornar a recuperar la cultura de l’esforç i la responsabilitat de la feina ben feta.
Antònia Sánchez Calbet
(Publicat al Full parroquial de la parròquia de Sant Joan de Viladecans)
Les eleccions generals del passat 28 d’abril marquen sens dubte una nova etapa per a Catalunya i per a tot Espanya. Els electors i electores hem deixat clar que no ens interessa la política de l’enfrontament sinó més aviat la política del diàleg i la recerca d’entesa, i això amb una especial incidència en el conflicte català.
Aquesta voluntat manifestada a les eleccions, en primer lloc, diu molt a favor de tots nosaltres, de tots els votants. Tant a Catalunya com a tot Espanya hem demostrat que som persones civilitzades, amb ganes de buscar solucions als problemes i no amb ganes d’anar-los enverinant cada cop més.
I, en segon lloc, deixa clar el repte que tenen al davant els nostres polítics, al qual des d’aquesta revista desitgem i demanem que siguin capaços de respondre-hi seriosament. Cal parlar, cal un diàleg obert i sincer: un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i intel·ligència política.
I tot això, d’altra banda, sense oblidar, sinó tot al contrari, un altre repte determinant, que darrerament ha quedat massa en segon pla: vetllar pel benestar per a tothom i per la protecció dels febles, aquí i a tot arreu.
Ara venen les eleccions municipals. Tant de bo que aquest to es mantingui!
