Dol social

 

Reconec que, com a molt altra gent, cada cop m’inquieta més la pujada de la ultradreta. I al costat d’aquesta inquietud em neguiteja també el sentit de superioritat moral amb què en el meu entorn (incloent-m’hi jo mateixa) sovint en parlem. Com si el fenomen no tingués res a veure amb nosaltres, solidaris i progres. Fa tres anys em va sorprendre un joc banal, al mòbil, que feia tot de preguntes sobre la teva visió política i després et deia quin grau d’afinitat tenies amb cadascun dels partits que es presentaven. A mi em va sortir un 35 % de Vox, cosa que em va provocar un ensurt considerable i em va fer pensar.

En aquest sentit m’ha resultat molt suggerent i aclaridora la perspectiva de Guillermo Salvador (un psiquiatre excel·lent, que va morir fa un parell d’anys) en el seu llibre Familia. Experiencia grupal básica (Ágora Relacional, Madrid 2024). Fa una aproximació a la família des de molts punts de vista, també del sociològic, i les seves cites i reflexions crec que són aplicables més enllà de la institució familiar.

Cita, en primer lloc, Ulrich Beck, que posa l’accent en la progressiva individualització, que ha esquinçat els referents grupals i ideològics que ens facilitaven la identitat: la família, la religió, la classe social, el model familiar, fins al punt que cadascú s’ha de formar la seva pròpia identitat, des d’un cert aïllament i enmig de múltiples canvis socials que són percebuts sovint amb perplexitat. De vegades ens en queda la carcassa buida o bé plena d’un contingut que ja no reconeixem, perquè els paràmetres han canviat moltíssim. Enyorem, per exemple, la seguretat de la família tradicional, però ens adonem que en un context d’igualtat entre gèneres ja no pot ser la mateixa. Ho vivim amb ambivalència.

Un altre autor citat és Zygmunt Bauman i el seu concepte de societat líquida, que es transforma molt i molt de pressa dissolent les grans institucions. Això provoca encara una acceleració més gran: com el qui patina sobre una superfície glaçada i fràgil. La velocitat permet fugir endavant sense risc d’ofegar-se. I com més corres menys temps de solidificació i consolidació permets.

Guillem Salvador introdueix aquí un concepte que jo desconeixia: el dol social. “Podem pensar –diu– que els grups socials busquen determinades formes de resoldre les pèrdues i els canvis de referent [...] Els funcionaments dels grups socials són sempre molt primaris davant les situacions de pèrdua. [...] La dinàmica social es fragmenta i són els grups més petits els qui van buscant sortides diferents al dol. Altruisme i egoisme es radicalitzen i van perfilant divisions irreconciliables”. Apareix el malestar social com a símptoma de l’assumpció de les pèrdues.

A mi aquesta visió m’ajuda a entendre millor què està passant. Hem fet guanys en llibertats individuals que representen canvis de gruix respecte a generacions anteriors, vivim en una societat molt més diversa de quan érem petits, depenem d’una economia globalitzada i complexa que es mou per uns fils que romanen invisibles però que té conseqüències ben tangibles per a molta gent, la política té uns ritmes que no donen resposta a les nostres exigències d’immediatesa. Les tecnologies envaeixen la nostra vida si us plau per força. El canvi climàtic ens assetja.

Canvis per a bé. Canvis per a mal. Els canvis comporten pèrdues i les pèrdues necessiten dols. Potser sí que aquest dol social és darrere de moltes expressions enyorades d’un passat que ja no tornarà.

Des d’aquesta mirada –la mirada és important– diu Salvador, és més fàcil entendre més enllà d’un judici de valors. I crec que facilita trobar ponts, molt necessaris. No és fàcil ni màgic, però obre camí a l’esperança. Només amb el menyspreu no aconseguirem canviar res.

Mercè Solé