Els Segadors va ser aprovat com a himne nacional de Catalunya per una llei del Parlament del 25 de febrer de 1993. I jo voldria preguntar-me si realment aquest himne és el més adequat que podem tenir. Em refereixo a la lletra.
La composició s’havia anat consolidant al primer terç del
segle XX com a himne entre oficiós i oficial del país, i després havia passat
una llarga temporada de clandestinitat. Evoca, com tothom sap, un dels moments
emblemàtics de la nostra història, la revolta de 1640, però la interpretació
que la lletra en fa, obra d’Emili Guanyavents escrita el 1897, no resulta
precisament una invitació constructiva i de futur, sinó que més aviat al que es
dedica és a animar a una bel·licositat tirant a rància.
Es tracta, en efecte, d’un himne dedicat a blasmar els
espanyols (gent ufana i superba... l’enemic...) i, sobretot, és una crida a
lluitar contra ells (endarrere... bon cop de falç... estar alerta... quan
vingui un altre juny... esmolem les eines... que tremoli l’enemic...). No em
sembla a mi la millor cosa que hagi d’unir-nos, que és per al que se suposa que
ha de servir un himne nacional. O dit d’una altra manera, no sé si aquesta mena
de missatges són els que poden representar ara el conjunt dels catalans.
Ja sé que d’himnes bel·licosos n’hi ha d’altres, que es
mantenen la mar de bé, com per exemple la Marsellesa. Però no és en absolut el
mateix. La Marsellesa és l’himne del moment fundacional de la França actual, és
a dir, el moment de la República Francesa, i que ara els seus ciutadans i
ciutadanes el canten com a símbol d’aquell moment fundacional. Els Segadors, en
canvi, no és l’himne fundacional de res, sinó que és un text en què, prenent
peu d’un fet històric, es fan proclames bel·licoses per al moment actual. Unes
proclames que, d’altra banda, afortunadament, no es corresponen gaire amb la
realitat que vivim.
Durant la República, per aquests mateixos motius que
acabo de comentar, es va intentar fer un nou himne, que el conseller de Cultura
Ventura Gasol va encomanar a Josep Maria de Sagarra i Amadeu Vives, els quals
van elaborar una proposta titulada “El cant del poble”, que no va quallar,
perquè els vents del moment es van declarar a favor de la combativitat dels
Segadors.
Però potser ara tornaria a ser el moment. Crec que la
cosa més senzilla seria agafar un cant ja existent, que pogués projectar la
imatge d’una Catalunya oberta, creativa, coratjosa, il·lusionada, lliure i que
mira cap al futur, i que ens tragués de sobre la imatge de país enfadat,
frustrat, i que s’estima més mirar cap endarrere que cap endavant. Un himne,
per dir-ho d’alguna manera, en línia amb el cartell de la Diada d’enguany,
dissenyat per ERC i assumit pel PSC. I jo proposaria, en concret, per a exercir
aquesta funció, “El cant de la senyera”, amb lletra de Joan Maragall i música
de Lluís Millet, creat inicialment, l’any 1896, com a himne de l’Orfeó Català,
però que ha acabat anant més enllà d’aquest origen i s’ha convertit en un himne
a la bandera catalana i a Catalunya en general. Un cant, sens dubte, amb lletra
potent i música potent. Té, és cert, l’inconvenient que és una peça musicalment
complexa i per tant difícil de cantar de manera compacta i a una sola veu, que
és el que caldria per ser un bon himne. Però jo crec que no seria gaire difícil
de simplificar-la sense fer-la malbé. Llavors quedaria la versió original i
íntegra com a himne de l’Orfeó i la simplificada com a himne nacional de
Catalunya.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada