Tenia ganes d’escoltar música. La meva xarxa social preferida em recomana cada dia algunes llistes de reproducció d’acord amb els meus gustos. M’agrada seguir els suggeriments, ja que mai saps quina meravella et pots trobar pel camí. Així que vaig prémer sobre la primera cançó que van veure els meus ulls… Quant me n’alegro, d’aquesta decisió a l’atzar!
Al jove i guapo cantant no l’havia sentit mai. Canta en anglès, amb dolça sensualitat. Entenc prou per saber que la cançó que vaig escollir parla de l’amor, de quan es perd el cap per algú i amb prou feines aconsegueixes pensar en una altra cosa que no sigui la diana de la teva obsessió. Tot comença amb el so suau de les onades… Un cor de fons que va in crescendo et pren… Et prepara per als forts batecs d’un ritme hipnòtic units a la veu fresca del solista. Estava mirant per la finestra cap al parc -em relaxa el paisatge-, vaig tancar els ulls i em vaig deixar emportar. I una cosa molt estranya i inoblidable va passar: vaig volar!
Vaig saltar de l’ampit, vaig deixar a la meva esquena la façana de casa meva i, de sobte, jo no era jo... bé, sí, era jo però amb un altre cos. Vaig mirar enrere i també hi era jo, però amb els ulls tancats, movent els braços com a aspes i en la meva forma habitual. Se’m veia molt feliç. Jo també ho estava, així que vaig concloure que totes dues érem jo mateixa. I llavors vaig deixar de pensar… i vaig seguir volant. Vaig planejar per sobre dels arbres, del parc infantil, de l’escola bressol, de la plaça sencera, a la qual vaig fer dues o tres voltes. Només pel plaer de fer-ho.
Vaig recórrer les altures de diversos carrers gaudint de les meves ales. Fins que el meu vol em va portar a una altra façana que conec molt bé. Aquí viu una persona molt especial per a mi que, fins i tot en la distància per motius nostres, mai no oblido. No ho faig mai. El vaig conèixer en un moment en què la meva vida també emprenia un nou vol. Va ser una dolça coincidència. El veig de tant en tant i la passió encara no disminueix: és la mateixa.
No sé per què, vaig acabar davant de casa seva en aquells instants de miratge desfermat per una cançó. I llavors el que es va desfermar va ser la meva bogeria. Em vaig desprendre de les meves plomes i em vaig fer etèria, com un fil de boira. I vaig tornar a entrar en aquell lloc ple de records. Havien canviat detalls, però bàsicament era el mateix lloc que jo recordava. Sabia on era el seu dormitori, així que cap allà vaig lliscar, vaig flotar pel passadís i em vaig escórrer pel tall de la porta on ell dorm amb la seva dona.
Vaig tenir la sort que estigués estirat cap a la finestra: em facilitava els moviments i tenir-lo ben a prop. Em vaig fer una mica corpòria, perquè ell pogués veure’m i tocar-me. Amb molt de compte de no despertar-lo del tot, li vaig acariciar els cabells, llargs i sedosos, el front, els pòmuls, les temples, el nas… gaudint de cada centímetre de la pell de la cara. La lluna entrava per una escletxa de la persiana i era la meva aliada. Jo ja no podia deixar de tocar els llavis. Va obrir els ulls, com si somiés, em va mirar i va tornar a tancar-los.
Després, a obrir-los, sorprès. Li vaig demanar silenci i calma amb l’índex vertical sobre la boca, i el vaig besar. També li vaig demanar que es quedés quiet, que jo li faria l’amor, que li faria arribar al final, que fregaria tot el seu cos. Que aquella nit ell només em fes un petó i m’abracés. Ja tindríem temps de tornar a estar junts i sols.
Quan el plaer el va envair, vaig tornar a besar-lo i em vaig acomiadar. Li vaig dir que tanqués els ulls i s’adormís, que un dia li ho explicaria tot. Que no em mirés. Com si jo fos la Beatriu de Dante i pogués convertir-me en estàtua amb la seva sola mirada. I vaig tornar a enfilar el passadís, però en sentit invers. El balcó m’esperava per reprendre el vol. Em vaig sentir ocell una altra vegada, vaig estirar les ales i em vaig llançar en picat cap a terra. A l’últim minut abans d’estavellar-me contra el terra, vaig fer un trencament divertit i ràpid i vaig posar la directa cap a casa meva.
Em vaig notar invencible en posar-me a l’ampit de la meva finestra. El cansament em començava a vèncer, però l’eufòria era més gran. Així que vaig tornar a volar a casa seva i vaig escampar amb el bec el flascó sencer de pols de lluna, perfecte per als bons somnis.
Quan vaig tornar a casa per fi, i la meva forma ja no era més que humana, vaig tornar a escoltar la mateixa cançó del jove anglès i em vaig posar a escriure aquesta història.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada