“Greenwashing” a Viladecans: quan el discurs verd s’estavella contra la tercera pista

La sostenibilitat s’ha convertit en una paraula màgica, omnipresent en els discursos institucionals, en les notes de premsa i en els cartells municipals que vesteixen carrils bici o zones de baixes emissions. Però darrere d’aquest decorat verd, sovint hi ha realitats molt més grises. El cas de Viladecans és paradigmàtic: mentre el govern local del PSC es vanta de defensar l’Agenda 2030, l’Agenda Urbana i fins i tot el segell Green Leaf de Ciutat Verda Europea, alhora es nega a rebutjar una ampliació de l’aeroport del Prat que contradiu frontalment aquests compromisos. És legítim preguntar-se: estem davant d’una política verda o d’un cas flagrant de greenwashing o blanqueig verd?

En el darrer Ple municipal de juny, Esquerra Republicana va presentar una moció clara i contundent: rebutjar l’ampliació de l’aeroport i apostar per un sistema aeroportuari sostenible, connectat amb el territori i compatible amb la salut de les persones i la protecció del medi ambient. El rebuig a aquesta proposta per part del PSC –amb el suport del PP i de Vox– no només va suposar un gir polític notable, sinó que va trencar un consens previ que s’havia assolit el 2020, quan totes les forces amb representació municipal van expressar la seva oposició a l’allargament de la tercera pista. Val a dir que l’alcalde Ruiz i l’alcaldessa Morales ja han trencat aquest consens del Ple en múltiples ocasions amb declaracions públiques. Des d’Esquerra Republicana volíem recosir aquell acord. Però, aleshores, què ha canviat?

El que ha canviat, ben segur, no són les dades ambientals ni les alertes de salut pública, que continuen sent tan contundents com sempre. Les micropartícules i contaminants emesos pels avions continuen afectant greument l’àrea metropolitana de Barcelona, tal com explicava el 2023 l’actual consellera de Salut de la Generalitat, Olga Pané, llavors com a gerent de l’Hospital del Mar. El que ha canviat és l’escenari polític, i amb ell, les prioritats. El PSC sembla més interessat a mantenir la línia del Govern de Salvador Illa que no pas a escoltar les necessitats del territori. “El Govern de tothom” es fan dir, més aviat li escauria “El Govern del ciment”. La coherència ambiental, en aquest cas, queda sacrificada en nom de la disciplina de partit.

Mentrestant, l’Ajuntament continua desplegant polítiques locals amb aparença ecològica: restriccions a la mobilitat privada, inversions en carrils bici o estratègies urbanes amb nom i cognoms europeus. Però, quin sentit té exigir sacrificis a la ciutadania –com la gent gran que ha de renunciar al seu cotxe per contaminant, sense opcions a canviar-se’l– si al mateix temps s’està disposat a acceptar una ampliació aeroportuària que multiplicarà les emissions, el soroll i els riscos per a la salut? Aquest doble discurs no només és contradictori, sinó també perillós, perquè erosiona la confiança ciutadana en les polítiques climàtiques.

El més greu del cas no és només la decisió en si, sinó la falta d’honestedat política. Si el PSC vol apostar per un model de ciutat aeroportuària, que ho digui clarament. Que exposi els seus arguments, que els defensi en públic i que accepti el debat democràtic. Però amagar-se darrere el vernís verd mentre es facilita una infraestructura que representa tot el contrari és enganyar la ciutadania. L’impacte d’aquesta ampliació –sobre el Delta del Llobregat, el Parc Agrari, la qualitat de l’aire, la salut pública i la crisi de l’habitatge al fomentar més pisos turístics– és massa gran per fer-ne un tractament superficial o partidista.

L’oposició d’ERC a aquesta ampliació és una qüestió de coherència ecològica, també de model de futur. Apostar pel progrés avui no significa més ciment i més pistes, sinó més sostenibilitat real, més transport públic eficient, més respecte pel territori. I, sobretot, més valentia per plantar cara a les velles receptes que, en nom del creixement econòmic, continuen posant en risc el benestar col·lectiu.

En un context d’emergència climàtica global, hem d’evitar fer política amb dues cares. Cal triar: o es defensa el territori, o es facilita el seu deteriorament. I a Viladecans, amb la tercera pista sobre la taula, aquesta elecció s’ha fet més clara que mai.

Bàrbara Lligadas Muñoz

Quan plou amb intensitat a l’estany de la Murtra

El passat 17 de maig, en el marc de la Fira de Sant Isidre, es va presentar el nou protocol de gestió en cas de pluges intenses a l’estany de la Murtra, una iniciativa clau per protegir aquest espai natural i les zones agrícoles del nostre entorn. L’acte va comptar amb la presència de la consellera Sílvia Paneque, la nostra alcaldessa Olga Morales i l’alcaldessa de Gavà. Aquest esperat protocol és un pas endavant en la gestió sostenible d’un dels nostres espais naturals més valuosos.

L’estany de la Murtra és la via principal de desguàs de les aigües pluvials de tota la conca i té un paper essencial en l’equilibri hidrològic del territori. Aquest espai natural protegit és fonamental per a l’activitat agrícola de Viladecans. Durant els episodis de pluges intenses, l’estany experimenta una pujada significativa del seu nivell d’aigua, la qual cosa pot comportar la inundació de les zones properes.

Aquesta problemàtica s’ha agreujat en els darrers anys a causa dels efectes del canvi climàtic, que ha incrementat la freqüència i intensitat dels episodis de pluges torrencials a la zona mediterrània. La necessitat d’establir un protocol va ser una de les prioritats de la consellera arran de l’últim episodi de la DANA que vam patir el passat novembre.

El famós cargol d’Arquimedes, un enginyós dispositiu que s’utilitza per a l’elevació de l’aigua per damunt de la resclosa, permet reduir de manera significativa els riscos d’inundació en períodes de pluges intenses.

La infraestructura estarà gestionada per la cooperativa de Viladecans, conjuntament amb la de Gavà. D’aquesta manera, les cooperatives seran les encarregades de posar en marxa el sistema en funció de les previsions meteorològiques del moment. Els responsables seguiran les consignes establertes sobre les cotes d’aigua a l’estany, garantint així no només la protecció davant possibles inundacions, sinó també la preservació de l’entorn natural.

Aquest model de gestió compartida representa un exemple de col·laboració entre els pagesos i l’administració pública, posant en valor el coneixement del territori i l’experiència dels agricultors.

La consellera Paneque també va presentar un conjunt més ampli d’actuacions previstes en la planificació hidrològica fins al 2027. Entre aquestes mesures complementàries destaquen les millores a l’estany i la restauració dels seus marges, així com l’adequació del sistema de sanejament del territori.

La inversió total durant els propers dos anys serà de 6,9 milions d’euros. El finançament prové de l’Agència Catalana de l’Aigua, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

La implementació d’aquest protocol representa un avenç significatiu en la gestió sostenible dels espais naturals del Delta del Llobregat. La combinació d’enginyeria hidràulica tradicional amb sistemes moderns de previsió meteorològica demostra que és possible que convisquin la protecció del medi ambient amb les necessitats de l’activitat econòmica local.

L’estany de la Murtra es converteix així en un exemple de com la col·laboració entre administracions, entitats locals i sector primari pot donar resposta als desafiaments del canvi climàtic, preservant alhora el patrimoni natural i cultural del nostre territori.

Ricard Calle

Festival Internacional de Teatre i animació AL CARRER de Viladecans

 Una marca de la ciutat que ajuda a la construcció d’una identitat compartida.

Com sempre, des de fa 36 edicions, el primer cap de setmana de juliol, a Viladecans ens llancem al carrer per gaudir de les millors propostes d’arts de carrer. Mentre escric aquestes línies som a un parell de dies d’iniciar la 36ª edició del Festival Internacional de Teatre i Animació Al Carrer de Viladecans, un dels projectes culturals més emblemàtics i significatius de la nostra ciutat. 

El Festival Al Carrer va néixer amb una voluntat més enllà de la de crear un esdeveniment cultural singular, en una ciutat que va iniciar una transformació radical, tant urbanística com social, a principis dels anys 90 del segle passat. La idea va ser utilitzar un projecte cultural per ajudar a trenar la ciutat i dotar-la d’identitat, i això, al llarg dels anys crec, humilment, que ho hem aconseguit amb escreix. La creació d’un teixit de cohesió social i territorial a través de la cultura i la seva manifestació en el Festival Al Carrer és la mostra més clara de la profunditat del projecte, que suposa una acció cívica i de democratització de les arts escèniques de carrer, en el seu espectre més ampli. Com sabeu, tota la programació del festival es fa al carrer i és totalment gratuïta, i cada edició la ciutadania pren els carrers i les places de Viladecans per convertir-los en espais cívics.

L’èxit real del certamen és haver desenvolupat la seva trajectòria de la mà del seu públic, sobretot de la ciutadania de Viladecans, ja que s’ha aconseguit que la gent de Viladecans s’aglutini amb les seves famílies, amistats i companys al voltant d’un Festival per fer-se’l seu i gaudir-lo en plenitud. Crec que aquest esdeveniment representa una mica la idea primigènia de les Festes Majors, aquells espais de trobada festiva que afavorien l’expressió de la identitat col·lectiva de cada municipi, així ens ho van reconèixer als IX premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, que organitza el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i que al 2016 ens van atorgar el premi a la millor proposta de cultura popular. Res millor que utilitzar la cultura per unir a la gent, per retrobar-nos, per celebrar la vida i l’arribada de l’estiu.

Tradició i modernitat es fusionen en el nostre festival per oferir les millors propostes de companyies de teatre de carrer de l’Estat espanyol i d’Europa. Les produccions més innovadores i emergents tenen el seu altaveu a Viladecans, que després de 36 edicions s’ha convertit en un referent de les arts de carrer a Espanya i al sud d’Europa. que ha generant una proposta programàtica exigent i totalment professional, on les propostes de companyies i artistes consolidats s’amalgamen amb llenguatges i formacions emergents, amb una cura especial en gèneres com el circ o la dansa contemporània de carrer, que generalment tenen menys projecció de públics. També hi tenim un espai per a les companyies locals, que poden mostrar el seu talent dins la programació del Festival.

Històricament, el Festival Al Carrer de Viladecans ha sigut el punt de trobada per programar espectacles de carrer sobretot de companyies catalanes, de les diferents comunitats autònomes d’Espanya i d’Europa Som un referent per a la presentació de les millors propostes de companyies de carrer, nodrint-nos de les diferents fires i festivals estatals: FiraTàrrega, FiraTrapeci de Reus, Fira Mediterrània de Manresa, Umore Azoka de Leioa, el TAC de Valladolid, Kaldearte de Vitòria, el Festival Bilboko Kalealdia de Bilbao, etc.... També és important l’apartat internacional del Festival, que es nodreix de les millors propostes europees que es produeixen als festivals internacionals com els francesos Chalon dans la Rue, Aurillac, Fest’arts de Libourne, entre d’altres… La nostra voluntat sempre ha estat intentar programar les millors produccions catalanes, estatals i internacionals d’arts de carrer.

Així mateix, el Festival Al Carrer de Viladecans s’ha mostrat especialment actiu en els darrers anys en l’anàlisi i el desenvolupament del sector professional de les arts escèniques de carrer, liderant diversos projectes d’interès estratègic. Per això, organitzem conjuntament amb l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) de la Generalitat de Catalunya, la jornada professional Espai de Carrer. Aquest projecte, que el 2025 ha realitzat la seva onzena edició, s’ha consolidat com l’única jornada exclusivament de contractació d’arts escèniques de carrer, i espai de dinamització econòmica al voltant de les expressions pròpiament de carrer.

També des de fa tres anys desenvolupem un Festival d’arts de carrer en època de Nadal. El Festival AlCarrer Nadal, que va néixer el 2022 per consolidar un espai per a les companyies de carrer en l’època hivernal i per oferir a famílies de la ciutat activitats culturals en èpoques nadalenques.

A més, Viladecans és la seu de la Plataforma Arts de Carrer, associació de festivals, fires, mostres i esdeveniments culturals d’arts de carrer de Catalunya. Actualment ostentem la presidència d’aquesta associació, i des del 2024 també ens hem vinculat amb l’Associació PATEA de professionals de les arts de carrer d’Espanya, concretament en el projecte de suport a la creació escènica de carrer “Escribir para la calle”.

Les arts de carrer són una marca d’identitat de la nostra ciutat. Som un referent dins el sector de la cultura a Catalunya i a la resta de l’Estat i, volem continuar tenint el factor social i comunitari com un element distintiu de la nostra activitat. Afavorir la democratització de la cultura amb l’accés gratuït a projectes culturals de molta qualitat és una eina fonamental, en els temps que vivim, per treballar a favor de la cohesió ciutadana i social i per construir una societat més crítica i més lliure.

Visca les arts de carrer !!!

Xavier Campón Brugada

Primeres passes per a la restauració de la Torre Modolell

   

Les escales que porten a la terrassa de la Torre Modolell
Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

Van haver de passar quaranta anys des de la mort de la Magdalena Modolell i Freixas, el 1915, fins a la resolució definitiva del litigi pel seu testament, gràcies a la qual el palau neogòtic, la Torre Modolell i el seu jardí, que amb Jaume Nogués i Taulet, el seu home, havien encarregat aixecar al reconegut arquitecte Josep Azemar i Pont, passaven a titularitat del poble de Viladecans1. Des d’aquell any 1955, les diferents dependències de l’edifici han tingut usos diversos. El cos central i part més noble de l’habitatge és, encara avui, seu de l’alcaldia; als annexos hi va haver, entre d’altres i segons l’època, el teatre del “Centru”, la fassina, el local de la Falange ‘OJE’ i el Sindicat dels Pagesos i, al pis de sobre, una escola. En general, l’estat de conservació de tot el conjunt no és el que hauria de ser i la degradació ha estat notòria, especialment la dels espais annexos per haver estat molts anys en desús, i del jardí que resta totalment abandonat.

Per això, veure que l’Ajuntament ha posat fil a l’agulla i amb els Fons Next Generation de la Unió Europea ha enllestit, ja fa uns mesos, les obres de la primera fase de restauració de la Torre Modolell, és una molt bona notícia. Tot i que encara no es pot accedir a l’interior dels espais, el que veiem des de l’exterior mostra que pagava la pena recuperar-los. Les voltes de l’antiga fassina llueixen esplèndides i guarden sorpreses com la pica i uns cups que s’han descobert. Quin ús i activitats preveu el consistori en aquest lloc no se sap, però, sens dubte, és un marc prou gran i preciós que ofereix moltes possibilitats. Les escales que van de l’antiga terrassa al jardí, amb els balustres, els guarniments de ferro i les fonts de rocalla tornen a embellir l’espai i haurien de ser el preludi de la recuperació del jardí. 

Les voltes de l’antiga fassina. Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

Estem contents amb el que s’ha fet però encara resta molta feina pendent. Malgrat la voluntat expressada pel consistori, no hi ha cap termini fixat per continuar amb la restauració dels espais propis de la casa palau i, pel que fa al jardí, el gran oblidat, la seva recuperació, que hauria de ser ineludible, no entra en cap previsió, que coneguem. Sense anar més lluny, a Sant Boi de Llobregat podem passejar, al barri vell de la població, pel cuidat jardí de la Torre del Sol, de característiques similars a les del nostre.

Estat actual del jardí de la Torre Modolell.
Fotografia: Jaume Lligadas Vendrell

La voluntat i sensibilitat per part de l’administració local envers el patrimoni comú són indispensables, sinó obligades, perquè tothom puguem gaudir-ne. Esperem que el nostre ajuntament no les negligeixi i faci realitat, més d’hora que tard, la total dignificació i recuperació d’un dels nostres bens més emblemàtics, com són la Torre Modolell i el seu jardí.

         

El jardí de la Torre del Sol, de Sant Boi de Llobregat.
Fotografia: Vicky Herrero García

                                                                                                       

Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

 1. Lligadas Vendrell, Jaume. L’herència de Magdalena Modolell. Viladecans: Grup Tres Torres Viladecans, 2011. 

Dos-cents

Fa ja 15 anys que va aparèixer el primer número del Viladecans Punt de Trobada, amb la voluntat de publicar tot allò que tota persona interessada ens volgués fer arribar. Principalment sobre Viladecans, però també sobre altres temes que semblessin oportuns.

I aquí estem, satisfets d’haver arribat al número 200. Satisfets d’haver-hi arribat, i satisfets, també, del notable bon nivell de la revista (o almenys això ens sembla a nosaltres), cosa que demostra, per si algú en tingués dubtes, que a Viladecans hi ha un bon potencial d’iniciativa i també de pensament amb ganes de compartir-lo.

Al llarg d’aquests 200 números, un consell de redacció ha anat vetllant cada mes per la bona marxa de la publicació. Dels que la vam començar en quedem encara una bona colla, i altres s’hi ha anat afegint després, al mateix temps que alguns ho han deixat per motius diversos, Estem satisfets de la feina que anem fent. Els que hi som ara, i estem segurs que també ho estan els que hi ha passat al llarg d’aquests anys. 

Però, evidentment, només amb un consell de redacció no es fa una revista. La revista es fa perquè un ampli nombre de persones hi col·labora, escrivint articles que demanem des de la redacció, o enviant-ne lliurement perquè tenen ganes de comunicar alguna informació o reflexió. Estaria bé poder-se dedicar un dia a comptar quanta gent ha escrit a la revista al llarg d’aquests anys: seria una quantitat molt notable, sens dubte! Doncs molt bé per tots ells.

I finalment, tampoc no podria existir aquesta revista si no hi hagués qui la llegís. Quants lectors té el Viladecans Punt de Trobada? És impossible de saber, evidentment. Però en tot cas, a tots ells, moltes gràcies!

I per acabar, deixeu-nos demanar-vos a tots dues coses. La primera, que us animeu a escriure i enviar-nos els vostres articles. D’una extensió d’entre 600 i 700 paraules com a màxim, i tenint en compte que el dia 8 de cada més es tanca la recepció dels articles i ens posem a maquetar la publicació (llevat de l’agost, que fem vacances). I la segona, que si sabeu de gent que no rep la revista i que li interessaria, envieu-nos la seva adreça electrònica i l’hi enviarem.

Teatre Al Carrer, de 2001 a 2007

Des del 1990 a Viladecans es celebra el festival internacional de teatre Al Carrer. Cada any, coincidint amb el primer cap de setmana de juliol, els carrers de la ciutat s’omplen de malabaristes, còmics, ballarins, tot tipus d’espectacles que fan sortir la gent i que vinguin de tot arreu per participar en els tres dies de festa i disbauxa. Enguany se celebra la 36a edició oferint més de 73 funcions de tot tipus.

Les fotografies recullen imatges de les edicions del Teatre al Carrer dels anys 2001 a 2007.

Jaume Muns

Pardal xarrec (Passer montanus). Espai Natural Remolar-Filipines, 1 de maig de 2018

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Comú i resident al Delta. La part superior és marró llistat de negre i el pit gris clar. El cap és de color castany, les galtes blanques amb una cridanera taca negra. Mascle i femella són pràcticament iguals. S’alimenta de llavors, fruita i insectes. Tot i ser molt semblant al pardal comú, el xarrec no viu en zones urbanes.

No és una espècie especialment amenaçada, però l’alteració de l’ecosistema i els plaguicides els poden afectar.

Eio Ramon

Llegir-se l’estiu

Els i les joves que encara no sàpiguen quina lectura triar per aquest estiu poden apropar-se a la Biblioteca de Viladecans, participar en la ruleta instal·lada al vestíbul i trobar el llibre que els acompanyarà durant les vacances. A través d’una senzilla i estiuenca ruleta, els joves de més de dotze anys descobriran el llibre que la sort els assigni només fent girar la ruleta del joc. A partir d’aquí, la fletxa assenyalarà un color i una temàtica que té associat diferents llibres que es poden agafar en préstec.

Totes les temàtiques tenen com a fil conductor l’estiu i les lectures refrescants: aventures i misteri, màgia i encanteris, viatges en el temps, realitats distòpiques, noves passions o reflexions estiuenques són algunes de les opcions que la ruleta pot donar a qui faci servir aquest joc. Una proposta divertida que pot treure de la seva zona de confort de lectura els i les joves i descobrir nous temes d’interès. A més qui faci servir aquest joc i s’agafi el llibre en préstec s’emportarà un kit estiuenc format per un ventall de la Xarxa de Biblioteques Municipals i un llapis amb el logo de la Biblioteca de Viladecans. El disseny de la ruleta, fet pel personal de la Biblioteca, reprodueix un carretó dels gelats, imitant una famosa marca, i cada llibre està acompanyat amb un punt de llibre en forma de gelat de colors que es relacionen amb les diferents temàtiques dels llibres. 

A més de les novel·les juvenils proposades a través del joc, la Biblioteca de Viladecans té un fons dedicat només a aquest tipus de narrativa adreçada a joves que està ubicat a la planta baixa de la Sala d’Adults. Aquestes obres estan identificades amb pictogrames segons la temàtica de la qual tractin com ara novel·la romàntica, d’aventures, teatre, de terror, fantàstica, ciència-ficció entre altres. 

Només terra, només pluja, només fang

Montse Albets

[Barcelona]: Edicions del Periscopi, 2024

A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres. Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida. 

Aquesta obra ha guanyat el XXVI premi Llibreter, un guardó que atorguen les llibreries agremiades de Catalunya amb un doble objectiu: d’una banda, destacar la qualitat i la categoria literària de determinades obres que mereixen més ressò i, d’una altra, reivindicar l’ofici de llibreter i el seu paper de prescriptor. El passat mes de març, l’autora va presentar aquesta obra a la Biblioteca de Viladecans dins del Cicle de Dones Escriptores.

El Mundo después de Gaza: una breve historia

Pankaj Mishra

Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2025

Després de la Segona Guerra Mundial, el nou ordre global es va conformar sobretot en resposta a l’Holocaust. Aquest va ser l’esdeveniment de referència de l’atrocitat i, en l’imaginari occidental, el genocidi per excel·lència. La seva memòria orienta gran part del nostre pensament i, fonamentalment, constitueix la justificació bàsica del dret d’Israel a establir-se com a Estat i defensar-se. Però en moltes parts del món, assolades per altres conflictes i experiències de massacres massives, l’Holocaust no és tan singular, fins i tot quan la seva espantosa atrocitat sí que ho sigui. Perquè fora d’Occident, sosté Pankaj Mishra, la història dominant del segle XX no és l’Holocaust sinó la descolonització. El mundo después de Gaza pren la guerra actual, i la polarització entorn d’ella, com el punt de partida per a una àmplia reavaluació de dues narratives sobre el segle passat: el relat triomfal del Nord Global amb la seva victòria sobre el totalitarisme i l’expansió del capitalisme liberal, i la visió esperançadora del Sud Global d’igualtat racial i llibertat respecte al domini colonial. En un moment en el qual l’equilibri del poder mundial està canviant i el Nord Global ja no té la màxima autoritat, és de vital importància que comprenguem com i per què les dues meitats del món no aconsegueixen comunicar-se entre si. En aquest assaig concís, poderós i directe, Mishra aborda les qüestions fonamentals que la nostra crisi actual planteja: importen més unes vides que unes altres?, com es construeix la identitat en les nostres societats multiculturals? i quin hauria de ser el paper de l’Estat-nació? El món després de Gaza és una guia moral indispensable per al nostre passat, present i futur. 

La Berta i jo

Beatrice Alemagna

Barcelona: Combel, 2025

Un nou àlbum il·lustrat de Beatrice Alemagna; una commovedora i imaginativa exploració del creixement, el canvi i l’aprenentatge sobre com viure amb les coses que ens espanten. La gestió de la frustració i l’acceptació d’allò que no podem canviar són els ensenyaments que planen per aquest llibre, que no només acompanya els més menuts, sinó també els adults. El seu traçat despreocupat i el contrast entre colors foscos i naturals amb punts de color molt intensos fan els seus llibres únics i irrepetibles a nivell visual. En aquesta ocasió, pàgina rere pàgina no es pot evitar mirar els cabells taronja fluor de la protagonista. Una obra adreçada a infants a partir de 6 anys.

Biblioteca de Viladecans

Les credencials del camí de Sant Jaume

L’associació viladecanenca d’Amics del Camí de Sant Jaume va inaugurar el passat 1 de juliol una mostra singular a l’ateneu Pablo Picasso: un recull de credencials del camí. De totes les èpoques i d’arreu del món. Una mostra itinerant curiosa i interessant, que posa damunt la taula la vigència d’un Camí mil·lenari, que s’inicià al segle IX amb la veneració de les suposades restes de l’apòstol Sant Jaume, a Galícia, i que avui aplega milers de pelegrins que arriben de tot el món. L’exposició ha estat preparada per dues associacions catalanes: “Airiños da nosa Galícia”, de Santa Coloma de Gramenet, i els Amics del Camí de Sant Jaume de Terrassa. 

En el número passat us parlàvem de l’aventura d’alguns usuaris de Caviga, aventura que ja us podem anunciar que va arribar a bon port. I és que el camí s’obre a gairebé tothom, siguin quines siguin les seves capacitats i discapacitats, edat, gènere, ritme, procedència, entrenament, motivació, mitjans, etc. Es pot fer sol o acompanyat. Es pot dormir en albergs o en fondes. Només cal caminar un mínim de quilòmetres i mantenir un esperit de pelegrinatge, perquè no és cap cursa ni cap competició. I és que el camí, com tots els camins, és exterior i alhora interior. És transformador perquè et fa anar a un ritme humà, et fa parar atenció fora del mòbil (sí, hi ha vida fora de les pantalles!), et proposa observar i escoltar la natura, la cultura, les persones; permet aflorar i reconèixer allò que t’inquieta i alhora posa una saludable distància respecte al teu entorn habitual que aporta una certa lucidesa; coneixes gent, fas conversa, et fas conscient dels teus límits i recursos físics, emocionals i mentals... És una mena de mirall que et permet retrobar-te.

Quan arribes al final pots obtenir la Compostel·la, és a dir, la certificació oficial que has fet el camí. Cal que hagis recorregut 100 quilòmetres a peu o 200 en bicicleta, per motius religiosos, espirituals o de recerca, o sigui que el ventall és ampli i inclusiu. I això com ho saben? Doncs sobre els motius no sé si tenen alguna mena de detector espiritual, però sobre els quilòmetres fan servir la credencial. La credencial és una mena de passaport acreditatiu del camí, que cal anar segellant cada dia per allà on passes: on dines, on dorms o on compres, tant és. En qualsevol cas és una manera de visualitzar el camí i d’aplegar records sobre els llocs que has passat. La credencial et permet també accedir a allotjaments i àpats per a pelegrins, facilita el transport, etc. 

Avui és una cartolina desplegable, però és clar, al segle XII no tenia aquesta forma, sinó que ben podia ser un certificat menys vistós que et permetés traspassar fronteres o una insígnia que podia cosir al seu vestit. De camins, a més, n’hi ha molts. El camí francès potser és el més conegut, a Sant Jaume de Galícia, com a Roma, n’hi van molts, des de tot el món. La prova és que a la mostra podem trobar credencials japoneses o australianes. És molt interessant el recorregut, que fa una bona passejada tant per la història, com pels indrets des d’on surten els milers de pelegrins.

Fa un parell d’anys es va constituir l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume a la nostra ciutat, presidida per Sergio Campos, una persona que coneix molt bé el món associatiu de Viladecans. La seva trentena de socis es troben setmanalment al Paupi, organitzen sortides i caminades, et poden facilitar la credencial per fer el camí i donar-te tota mena d’orientacions, fan divulgació dels camins catalans cap a Santiago i, deixeu-me dir, que fan cara de passar-ho molt bé.

Crec ben sincerament que l’associació fa un camí “extern” d’anades i vingudes a través de diversos itineraris cap a Santiago, però que també fa un camí intern, viladecanenc, no pas menys interessant: de cosir i vincular persones i entitats, de pouar en els antics camins i tradicions, de transmetre generacionalment una experiència mil·lenària. 

Gràcies, Amics!

Mercè Solé

la classe d’història

Jo hi era present quan va passar. Milers d’anys després de la gran explosió que, diuen, va crear la Terra. I encara més anys després que el planeta blau ja estigués ple de la fauna i la flora, els humans i totes les coses que coneixem avui. Inclosa la meva nissaga i les congèneres que em van precedir. Som les que resistim el que vingui i les que seguirem estant aquí quan tot desaparegui.

Com us deia, estimats petits, molt després de succeir-se aquests fets, fa la barbaritat de mil anys, que tampoc són poca cosa, l’esfera ardent que ens dona llum i calor va començar a entreveure’s al cel, a l’horitzó, des d’aquest cap on ens trobem.

Al principi, era molt petit i rivalitzava en grandària amb el satèl·lit blanc. Estava fet de les restes d’aquella explosió primigènia de què us he parlat, però molt més calentes. En aquells inicis, l’esfera solar semblava odiar la seva llunàtica companya, ja que creia que li restaria el protagonisme que els seus raigs ja tenien. I el seu orgull el va fer inflar-se fins a dir ‘prou’, fins que la Lluna va quedar empetitida davant la seva presència i la seva funció es va limitar des de llavors a la influència en les marees i en els poetes, en els homes llop i els romàntics.

Al cap Súnion d’Atenes, les cries mascle i femella de les paneroles d’aquella agrupació escoltaven sense perdre detall a la seva mentora, que encara els deparava una altra sorpresa. Aquell accident geogràfic guardava un gran tresor que es repetia cada vespre. Un gran espectacle en què el vanitós astre rei pot gallejar amb totes les de la llei. En aquesta punta, en aquest fragment de terra, les postes de sol són de cinema i la professora, panerola mil·lenària, ho sap. S’ha guanyat tota l’atenció dels seus alumnes una vegada més.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

De què fa olor

Un senyor gran, amb un nen i una nena petits. M’imagino que són avi i nets. Els nets parlen en castellà. L’avi mira d’acostar-los al català traduint algunes de les coses que diuen. El nen pregunta, no sé ben bé sobre què: “¿Y a qué huele?”. L’avi respon: “¿A què olora? Doncs no ho sé”.

Molt bé, sens dubte, l’esforç i el mètode de l’avi, però en català no es diu “¿A què olora?”, sinó “¿De què fa olor?”. Olorar no es correspon sistemàticament amb l’oler castellà, sinó que només té el sentit d’aspirar aire pel nas per sentir l’olor d’alguna cosa. I no té el sentit de fer olor d’alguna cosa. Les coses no oloren, només oloren les persones i els animals. Les coses, si de cas, fan olor. Les persones i els animals, en canvi, poden olorar i poden fer olor.

Ai, quina feinada! Perquè no es tracta només de recuperar la llengua. Es tracta de recuperar-la sense convertir-la en un calc del castellà...

Josep Lligadas

“Filma i inclou”, la Festa de les Capacitats 2025

Aquest 14 de juny, com cada final de curs, les entitats de Viladecans que treballem amb les persones amb discapacitats hem celebrat la Festa de les Capacitats.

Una festa organitzada per als nois i noies d’Asdivi, Caviga i l’Associació Espectre Autista-Asperger de Viladecans, que amb ajuda dels familiars i tècnics preparen tot el necessari per a la celebració.

La festa és oberta a la participació de tothom i és l’escenari perfecte perquè ens mostrin les fites aconseguides cada curs. I aquest és el secret perquè cada any la festa sigui un èxit de participació. 

L’acte principal de la Festa de les Capacitats aquest any ha estat protagonitzat per l’entrega de premis del concurs de curtmetratges Filma i inclou, projecte que ha estat impulsat per l’entitat Asdivi i on han col·laborat els joves estudiants, amb discapacitat i sense, de l’institut Torre Roja, Caviga, Associació Espectre Autista-Asperger i d’Asdivi.

Durant el curs han anat treballant en les seves produccions en funció de les bases del concurs i fins al dia de la final, amb les següents categories de premis:

- Al vídeo que reivindica les capacitats darrere de la discapacitat.

- Al vídeo que reivindica el dret a decidir de les persones amb discapacitat.

- Al vídeo que convida a perdre la por d’acostar-se a la discapacitat.

- Al vídeo que denuncia el mal que fa el món de les aparences.

- Al vídeo que denuncia els prejudicis en l’entorn laboral ordinari.

- Al vídeo que inspira transformació social.

- Al vídeo que denuncia els prejudicis que encara existeixen cap a les persones amb discapacitat.

- Al vídeo que mostra que totes les persones tenim capacitats i drets.

- Al vídeo que trenca el silenci-premi a la diversitat invisible.

- Al vídeo que retrata el viatge cap a un lloc propi.

Potser us pot semblar que hi ha moltes categories, que potser tants premis poden ser excessius i que s’ha volgut premiar a tots els participants. I també potser, la gala us va semblar que era molt llarga.

I això potser us ho pregunteu perquè no conviviu cada dia amb la discapacitat i totes les exclusions i marginacions que pateixen les persones amb discapacitat i les seves famílies. 

És molt difícil triar entre tot allò que ens fereix cada dia. Quina categoria treure quan totes són igual d›importants i igual de presents al nostre dia a dia?

I per això la nostra tria és cridar ben fort i amb orgull que estem aquí. Estem aquí per celebrar totes i cada una de les CAPACITATS dels nostres nois i noies.

El projecte Filma i inclou, ha volgut apropar amb èxit aquesta realitat a altres joves, i a tots els que han pogut gaudir de la gala amb l’esperança que, de mica en mica, conegueu quina és la nostra realitat i la societat on convivim cada dia canviï la seva mirada. El canvi és fàcil, només requereix empatia, voluntat i valentia.

A més de demostrar el seu talent en la realització dels curtmetratges, la festa ha estat també l’estrena com a DJ de tots els nois i noies que han dut a terme aquesta activitat durant aquest curs. Després de rebre els seus diplomes, uns i altres van demostrar tot el que sabien fent ballar al públic fins ben entrada la nit.

La Festa de les Capacitats és això, una mostra del talent, la creativitat i les ganes que tenen aquests joves per canviar el món. I el canviaran. 

Us convidem a totes a acompanyar-nos en el canvi, a canviar la mirada negativa i donar-li la volta a la paraula DIS-CAPACITAT, que deixi d’assenyalar les limitacions i ens centrem en les CAPACITATS individuals de cadascú de nosaltres. I això serà impossible d’aconseguir mentre només s’assenyali la diferència.

Ens ajudes a canviar la mirada? Tots som imprescindibles per al canvi. T’esperem!

Natàlia Morant Garrido

Farmaciola d’Estiu i Primers Auxilis

Tot a punt per gaudir amb tranquil·litat. 

L’estiu és temps de banys, passejades i descans, però també pot portar cremades, picades, caigudes o cops de calor. Amb una farmaciola ben preparada i nocions bàsiques de primers auxilis, convertiràs aquests contratemps en “anècdotes per explicar”.

Què ha de contenir la teva farmaciola d’estiu? 

Material per curar: gases, benes, tiretes, tisores, pinces, guants d’un sol ús i antisèptic com alcohol o povidona iodada. 

Medicaments fonamentals: paracetamol o ibuprofè, antihistamínics, antiàcids i antidiarreics; no oblidis les sals de rehidratació per si apareix la gastroenteritis.

Protecció solar i cura de la pell: protector solar, after-sun d’aloe, i crema per a petites cremades. 

Repel·lent i cura de picades: imprescindible en zones naturals o aquàtiques. 

Extres útils: termòmetre digital, sèrum fisiològic per netejar ferides i ulls irritats, compreses fredes o gel, i taps per a les orelles en zones d’aigua.

Guia ràpida de primers auxilis estiuencs

Cop de calor: Símptomes: mareig, pell calenta i de color vermell. Actua així: porta la persona a l’ombra, refresca-la (draps humits) i ofereix-li líquids. Si no millora, consulta mèdica. 

Cremada solar: Símptomes: envermelliment de la zona i dolor. Refresca amb aigua, aplica àloe i, si cal, un analgèsic. Visita mèdica si hi ha butllofes o febre.

Picades d’insectes (mosquits, abelles, vespes): Símptomes: picor i inflamació. Neteja amb aigua i sabó, posa fred i antihistamínic o crema antiinflamatòria. Si hi ha dificultat per respirar o un gran inflat, hospital immediatament. 

Picades de medusa: Si es presenta dolor i marques lineals: retira tentacles amb pinces o guants, renta amb aigua de mar o sèrum, no utilitzis aigua dolça. Aplica fred parcial durant 15 minuts i un analgèsic o antihistamínic. Si hi ha mareig, nàusees o dificultat respiratòria, avís d’urgència. 

Ferides, butllofes: Neteja, desinfecta i cobreix la ferida.

Esquinços: si hi ha inflamació, gel i eleva la zona. Per esquinços greus, immobilitza i visita un centre de salut.

Consells importants

- Revisa caducitats, especialment de medicaments i cremes solars.

- Guarda la farmaciola en estoc compacte, sec i fora del sol directe. 

- Hidrata’t constantment: almenys 2 litres d’aigua per dia, i més si fa calor. 

- Personalitza’l segons cada persona (infants, avis, al·lèrgics) .

- Forma’t en RCP i primers auxilis: “Poden salvar Vides”

En resum 

Una bona farmaciola no és gran, sinó intel·ligent. Inclou materials de cura, medicaments bàsics, protecció solar, repel·lents i elements útils. I amb aquests consells tens una informació molt clara de com actuar davant dels incidents més comuns que solen produir-se a l’estiu. Així, les teves vacances al poble o a la ciutat seran segures i memorables!

Professionals de l'Atenció Primària Metropolitana Sud

Gats explosius!

La revetlla de Sant Joan sempre ha sigut un tema polèmic. D’una banda tenim a aquells que la gaudeixen al màxim llançant petards com bombes, bevent amb la música a tota castanya, rient... D’altres, simplement, la gaudeixen també a la seva manera però deixant de manifest que és una festa perillosa especialment pels animals i per a aquelles persones a les quals els molesten els sorolls forts. Sigui com sigui, Exploding Kittens és la unió perfecta entre animals i petards per celebrar un bon Sant Joan.

Aquest és un joc de cartes que, senzillament, intenta simular una mica la ruleta russa. En el munt de robatori hi hauran tants Exploding Kittens com jugadors hi hagi en la partida menys un. Per exemple, en una de 4 jugadors hi haurien 3 Exploding Kittens. En el moment en què siguis l’únic jugador amb vida, guanyes la partida. A aquest joc hi poden jugar de 2 a 5 jugadors alhora, i és més divertit si es juga amb el nombre més gran possible. Les partides tenen una duració mitjana de 15 minuts i l’edat mínima recomanada es 7 anys.

Per preparar la partida has de crear en primer lloc el munt de robatori. Deixa a un costat tots els Exploding Kittens i els Kits de desactivació. Barreja la resta de cartes i reparteix-ne 7 a cada jugador. També has de donar a cadascun un Kit de desactivació dels que has apartat abans (tothom ha de tenir en total 8 cartes a la mà al començar la partida). Fica ara a la baralla que queda tants Exploding Kittens com jugadors hi hagi en la partida menys un. Fica també a la baralla els Kits de desactivació que hagin sobrat. Per últim, torna a barrejar la baralla una última vegada, ara que té dins els Kits de desactivació i els Exploding Kittens requerits, i posa-la de cara avall a l’abast de tothom. Aquest es el munt de robatori.

En el teu torn l’ única cosa que és obligatòria fer és robar una carta del munt de robatori. Abans de fer això, no obstant, pots jugar la quantitat de cartes que vulguis de la teva mà, seguint les seves instruccions. De fet, hi ha cartes que et permeten passar el torn sense haver de robar una carta del munt de robatori. El teu objectiu no és altre que evitar robar un Exploding Kitten. A mesura que la baralla de cartes es va fent més petita, les probabilitats de robar-ne un són més grans. Així doncs, has de jugar les cartes de la teva mà en els moments idonis i no sense pensar-t’hi.

Per posar alguns exemples de cartes: les de Passar et permeten passar el torn sense haver de robar carta del munt de robatori; les de Favor obliguen a que un altre jugador et doni una carta a tu, triada per ell mateix; les de Barallar fan que barregis de nou el munt de robatori; amb les de Veure el futur pots agafar les tres primeres cartes del munt de robatori per veure què vindrà i les has de tornar a posar en el mateix ordre... Amb les cartes amb què comences la partida i amb aquelles que vas robant del munt de robatori i als altres jugadors, has de sobreviure!

Però, què passa si et menges un Exploding Kitten de la baralla? Si tens un Kit de desactivació a la mà pots descartar-lo per continuar jugant. Has d’agafar l’Exploding Kitten i posar-lo, sense que ningú et vegi, en la posició que vulguis del munt de robatori: damunt de tot, després de la primera carta, després de la segona... aleatòriament... On et doni la gana. Per exemple, si vols que el següent jugador en sentit horari surti pels aires, pots posar-lo al damunt del tot del munt de robatori, ja que serà ell qui el robi... Un cop has col·locat l’Exploding Kitten a la baralla, el teu torn acaba i li toca al següent jugador.

Jugar un Kit de desactivació és el moment en què es genera sospita, ja que ningú sap on has col·locat en el munt de robatori l’Exploding Kitten que acabes de robar... Així doncs, és l’instant en què el joc es torna emocionant. Tothom comença a desconfiar de tu i pot succeir que l’ Exploding Kitten que has col·locat en el munt de robatori i que anava dirigit a una persona concreta al final se l’acabi menjant una altra degut a que algú hagi passat el seu torn amb una carta de Passar, per exemple... Tu pots situar l’ Exploding Kitten en el munt de robatori amb un objectiu concret, però pot passar que els rivals et trenquin l’esquema...

Si al robar un Exploding Kitten no tens un Kit de desactivació a la mà, explotes i perds la partida. Deixa en el descart totes les teves cartes, juntament amb l’Exploding Kitten que acabes de robar.

Procediu amb el joc d’aquesta manera fins que només quedi un jugador viu. Aquest és el guanyador de la partida.

Cristian Becerra

El Dado Dorado

La catifa de Corpus, per fer poble

El cap de setmana abans de Sant Joan va ser el Corpus Christi i, com ja és tradició, a Viladecans es va confeccionar una catifa al carrer Àngel Guimerà.

El Corpus Christi és una festivitat religiosa que té lloc 60 dies després de Diumenge de Pasqua o Diumenge de Resurrecció. És per això que, cada any, cau en una data diferent. Per Corpus és el moment de posar-se un barret, un mocador al coll i anar a la Patum de Berga, però també és moment per visitar l’Ou com balla a Barcelona o a Sitges, o per participar en la creació d’una catifa floral o de pedres, com vam fer a Viladecans.

Ja fa uns 25 anys que, a Viladecans, la Plataforma Salvem el Casc Antic va iniciar la confecció d’una catifa de Corpus al carrer Àngel Guimerà, per reivindicar-ne la preservació de les cases. Tanmateix, des de fa dos anys el Grup Tres Torres ha agafat el relleu i ara s’encarrega d’organitzar, tant la confecció de la catifa, com el posterior sopar de germanor.

El divendres 20 de juny al vespre es va fer la catifa. Van començar esbossant amb guix, i l’ajuda d’unes plantilles que portaven preparades de casa, els dibuixos que, després, farciríem amb pedretes de diferents colors. Aquest any, el tema de la catifa era el Mil·lenari de Montserrat i estava feta per cercles amb la Moreneta, els escolanets, les muntanyes de Montserrat i una rosa.

Jo vaig arribar que la catifa ja estava començada i de seguida em van donar uns guants, pedres, un tros d’espuma per recolzar els genolls i un full amb el model de la catifa, perquè veiés com havia de posar les pedres. Durant les dues hores que vaig estar allà em van fer diverses vegades dues preguntes: per què pedres i no flors i si el meu pare m’havia enganyat per venir, aquesta segona clarament de broma.

Per què pedres i no flors? Antigament, es feia amb clavells i pètals d’altres flors, però no és econòmicament assequible. Per això, ara es fa amb pedra, escorça de pi, blat de moro… Cada any, abans de confeccionar la catifa alguns membres de l’organització van a comprar el material que necessitaran. Tenen estoc d’altres anys, però sempre en fa falta. El divendres de Corpus es fa la catifa i el dissabte un sopar de germanor, els beneficis del qual s’utilitzen per a cobrir les despeses de la catifa.

La segona pregunta, tot i que era de broma em va fer pensar. El meu pare està en l’organització, però jo hi vaig anar perquè vaig voler. És una activitat que m’agrada: fas manualitats, socialitzes i fas comunitat. Realment, crec que ara que cada vegada som més individualistes, calen activitats com aquesta, que són per a totes les edats i que fan poble. Que duri molts anys la catifa de Corpus del carrer Àngel Guimerà!

Laia Lligadas