diumenge, 11 de maig del 2025

Grup Sant Jordi, 1978-1982. Els carrers i la plaça per als veïns i veïnes.

Fotografies fetes des de la carretera de la Vila, amb la gent amb bicicleta o jugant a la petanca als terrenys a on actualment hi ha edificis i la plaça de Saint Herblain. Han passat gairebé 45 anys d’aquestes fotografies i el paisatge ha canviat i evolucionat com la societat.


Jaume Muns

Pit-roig (Erithacus rubecula). Espai Natural Remolar-Filipines 20 de desembre de 2015.

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Hivernant comú al Delta. És un ocell petit i arrodonit. De color marronós per sobre i gris blanquinós per sota. Una gran taca ataronjada al pit i la cara el fa inconfusible. Mengen insectes, cucs de terra, fruits i restes d’aliments. Se’l pot veure en horts, parcs i jardins de les ciutats.

El fet de ser un ocell tan pròxim als humans, ha generat una gran quantitat de llegendes. Una antiga llegenda britànica explica que el color del pit és una marca de la sang de Crist, de quan li cantà a l’oïda per consolar el seu dolor quan estava clavat a la creu.

Eio Ramon

Comencen les Aules d’Estudi d’Estiu

Amb l’objectiu de facilitar als i les estudiants la preparació dels exàmens habituals per aquestes dates, la Biblioteca de Viladecans va iniciar el dilluns 5 de maig les Aules d’Estudi d’Estiu. Un servei que s’allargarà fins al diumenge 22 de juny. 
Durant aquests dos mesos, el servei que ofereix la Biblioteca (préstec, retorn i consulta) mantindrà el seu horari habitual, és a dir, de dilluns a divendres de 15.30 a 20 hores i de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores; mentre que el servei d’Aules d’Estudi començarà des de les 20 fins a les 23 hores i, per tant, durant aquestes dues hores no hi haurà servei de biblioteca. Malgrat això, durant les hores d’obertura habitual de la Biblioteca, les i els estudiants també poden treballar a qualsevol de les dues plantes de l’edifici i, fins i tot, al pati del Magraner. 
Com a novetat enguany, el dia 9 de juny, festiu a Viladecans per la celebració de la segona Pasqua, les Aules d’Estudi estaran obertes de 10 a 14 i de 15.30 a 23 hores, mentre que el servei bibliotecari romandrà tancat. 
Aquest servei és una iniciativa municipal del Centre de Recursos per a Joves de Can Xic amb la col·laboració de la Biblioteca de Viladecans, des del qual es vol oferir un espai tranquil i acollidor per poder preparar les proves de la PAU, exàmens de final de curs o recuperacions a un lloc on trobar una climatització adequada i el silenci necessari per poder-se concentrar. Durant les hores de les Aules d’Estudi estarà disponible el servei de wifi de la Biblioteca, però no estaran disponibles ni els ordinadors ni les impressores. A més, s’ha ampliat l’espai amb més taules i cadires a la planta baixa per evitar que cap estudiant es quedi sense lloc per treballar.
Les Aules d’Estudi estan obertes a tothom i no cal tenir el carnet de la Biblioteca ni s’ha de presentar cap document, però si s’han de respectar unes normes bàsiques per facilitar el bon funcionament, com mantenir el silenci i l’espai net, no menjar, fumar o beure (excepte aigua) i omplir l’enquesta que facilitarà la persona responsable de la sala, que també són els encarregats de resoldre dubtes, recollir suggeriments i garantir el servei.

La Gran Substitució
Albert Pijuan
Barcelona: Angle Editorial, 2024

En una exclusiva clínica croata, Dino s’espera per sotmetre’s a una operació de cirurgia plàstica, tot i que no té gaire clar en què consistirà. Mentrestant, per matar el temps, el jove explica al pacient del costat la increïble successió d’esdeveniments que l’han portat fins allà: paternitats no reconegudes, articles plagiats i usurpacions d’identitat. Hi intervenen individus tan inversemblants com un conegut productor de Hollywood, alguns artistes de l’italo disco o els membres d’una secta que vol predir el futur a través dels pentinats de Nicolas Cage, a qui Dino idolatra. Un relat en aparença delirant però que avança —de Sabadell a Los Angeles, passant per Croàcia i Nàpols— amb una lògica aclaparadora.

Som un grup i ens cuidem
Lina Casanovas Abancó
Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2025

El Max, el Pol, la Jana, el Brian, l’Oliver, l’Ayoub, la Chaima, la Maia, l’Olívia, l’Aran… Tots van plegats a la mateixa classe a l’escola. En el dia a dia, mentre juguen, apareixen conflictes i dinàmiques grupals que, de vegades, porten moments de malestar. Aquest grup haurà d’aprendre a expressar-se, a comunicar-se i a modelar relacions sanes; en definitiva, haurà d’aprendre a cuidar-se. Som un grup i ens cuidem, de Lídia Casanovas Abancó amb la col·laboració de la cooperativa Fil a l’agulla, és un recurs essencial per a docents, educadors i famílies que volen fomentar la intel·ligència emocional, , el respecte mutu i la convivència positiva tant a l’aula com en altres entorns col·lectius.

HISTORIA NATURAL DE LA ARQUITECTURA: 
CÓMO EL CLIMA, LAS EPIDEMIAS Y LA ENERGÍA 
DIERON FORMA A LA CIUDAD Y LOS EDIFICIOS
Philippe Rahm
Barcelona: GG, [2024]

En aquesta brillant història de l’arquitectura, Philippe Rahm analitza les causes naturals de l’evolució arquitectònica, és a dir, els factors físics, biològics i climàtics que, al llarg de la història, i en estreta relació amb els avanços científics i tecnològics, han influït en el seu desenvolupament i conformat els seus fonaments, des de la prehistòria fins a l’actualitat.
De la mà de l’arquitecte suís, rellegir l’evolució de l’arquitectura i l’urbanisme des de les seves causes materials ens permet no només comprendre de quina manera s’han anat adaptant a les necessitats i esdeveniments de cada moment, i també afrontar els reptes mediambientals presents i futurs.

Benvingut al Marroc!


Molt d’hora començarà l’exhibició de catifes, en la qual els visitants podran adquirir aquelles que més els agradin. Es feina teva fer que les teves siguin les que més es vegin dintre de l’exhibició. Per dur a terme això hauràs de dependre de l’Assam, l’organitzador de l’esdeveniment, que és qui col·loca les catifes on ell vol.

Marrakech és un joc familiar en què poden jugar de 2 a 4 jugadors. L’ideal són 4. Les partides duren al voltant dels 20 minuts i es recomana per a usuaris amb una edat mínima de 8 anys.

L’objectiu és tenir més punts que els contrincants un cop la partida hagi finalitzat. Començaràs amb 30 dirhams (monedes), que ja són 30 punts per al final de la partida. La cosa és que d’aquests n’aniràs guanyant i perdent a mesura que l’enfrontament avança, com veuràs més endavant. També aconseguiràs un punt per cada mitja catifa que es vegi de les teves un cop la partida ha finalitzat.

Per preparar-ho tot només has de posar el tauler al centre de l’àrea de joc i l’Assam a la casella del mig, mirant al costat que desitgis. Després, agafa un set de catifes i 30 dirhams. Ja està tot a punt!

Quan sigui el teu torn:

Primer has de decidir cap a on orientar l’Assam. Pots deixar-lo tal com està o bé girar-lo 90 graus cap a l’esquerra o cap a la dreta, però mai pot fer un gir de 180 graus.

Segon, has de llançar el dau i moure l’Assam tantes caselles en línia recta (cap a on estigui mirant) com resultat hagi sortit (d’un a quatre passos). Si l’Assam surt del tauler, cap problema, només has de moure’l de nou cap a dins seguint les fletxes que hi ha al voltant d’aquest i respectant en tot moment la direcció en què està mirant.

Tercer, et toca posar una catifa al tauler. Les catifes sempre es col·loquen adjacents a l’Assam en horitzontal o vertical, però mai en diagonal. Fins i tot les pots posar al seu darrere. Les catifes ocupen sempre dues caselles del tauler. Al posar-les pots: tapar dues caselles buides del tauler; tapar alhora una meitat d’una catifa teva o d’un rival i una casella buida del tauler; tapar dues meitats de catifes diferents, siguin d’un mateix jugador o de diferents. Mai de la vida pots posar una catifa a sobre d’una altra catifa tapant-la completament amb una sola jugada, ni que sigui teva.

Potser que quan moguis l’Assam pel tauler aquest acabi el moviment a sobre d’una catifa d’un rival. Si això passa, hauràs de pagar a aquest jugador tants dirhams com mitges catifes hi hagi connectades (no en diagonal) amb la que l’Assam es troba trepitjant. Si et quedes sense dirhams, ets eliminat automàticament de la partida.

Evidentment al començament de la partida no hi ha cap catifa al tauler. No obstant, a mesura que aquesta avança serà pràcticament impossible no trepitjar cap catifa rival, ja que estarà tot ple d’elles, de dalt a baix. El que has d’intentar fer és orientar l’Assam al principi del teu torn en aquella direcció que et permeti caure en les teves pròpies catifes o, en el seu defecte, en la d’un rival al qual hagis de pagar-li poc. Al final és observar detingudament el tauler i deduir què succeiria amb cadascun dels resultats del dau si continues recte, gires a l’esquerre i gires a la dreta, triant l’opció més beneficiosa. Quan et toca posar una catifa és ideal fer connexions amb les teves al mateix temps que trenques les dels teus rivals. Deixar que algú tingui un mar de catifes connectades entre elles és molt perillós...

Un cop tots els jugadors han posat totes les seves catifes al tauler la partida finalitza immediatament. Guanya aquell que més punts hagi aconseguit. Cada dirham que tinguis aporta un punt i cada mitja catifa de les teves visible al tauler també et dona un punt.

Cristian Becerra

Campanades a destemps

La calor del mes d’agost assota. Són gairebé les cinc de la tarda. Només la bella perspectiva dels esglaons al final del carrer estret, i una torre de defensa i l’església gòtica que els corona, refresquen la teva ment. Abans, has recorregut punts emblemàtics de la ciutat costanera que t’acull avui, i també t’has banyat a la platja, gairebé infinita i d’aigües transparents i profundes, que et cobreixen de seguida caminant uns quants passos només. T’has carregat d’energia en jugar amb l’onatge breu. Has somrigut en veure corbs marins descansant a les roques properes. A la passarel·la de pedra davant del gran illot, has travessat un portal simbòlic en forma de v invertida que et dona la benvinguda quan et disposes a pujar al cim del turó que adorna el mar. Des del mirador, on han flamejat els teus cabells i una bandera, has comptat amb una visió àmplia de tota la badia, el port i el delta. Una paella per a dos, amb amanida, postres i cafè, ha completat l’excursió. Encara que el més curiós del dia és a punt de succeir.
Puges a poc a poc els graons d’empedrat desigual desgastat pel temps. Tan desgastat com el lateral de l’església, que antigament va ser un palau de vescomtes adossat al temple i ara conserva dues finestres que no tenen estança al darrere, només el cel blau. La Guerra Civil va fer cremar l’estructura. I amb ella, va desaparèixer l’empremta que va deixar a l’edifici l’arquitecte de la Sagrada Família: el retaule barroc de l’altar major i els dos púlpits. Sí, es van salvar façana, campanar i sagristia, encara que a un trist preu per a la memòria de la història. Una història que mai no morirà del tot si es conserva en els pensaments d’algú. Amb una persona n’hi ha prou. I si aquesta és jove, l’esperança pot amb l´oblit.
Però tot això no ho saps fins que, després de prendre algunes imatges de l’església i de la plaça on s’assenta, que va ser cementiri, decideixes asseure’t a descansar a l’ombra, en un banc envoltat d’arbres. La brisa et relaxa i et dediques a passejar sense pressa la mirada pel lloc. Un noi carregat de motxilla, para-sol, mòbil i càmera puja per la via en pendent que desemboca a la plaça. S’atura davant de l’església i fotografia el campanar. O això creus tu. Gira sobre els talons i s’encamina cap a on ets. Saluda amb educació extrema i li dius que, si ho desitja, pot seure al teu costat i prendre la fresca. Li preguntes si coneix la història del temple i et sorprèn que digui que sí. Gràcies a ell, ara saps detalls dels quals no en tenies ni idea. Et parla fins i tot d’una exposició, de la qual t’ensenya fotos, dedicada a l’església a la Casa de Cultura de la població. I li segueixes plantejant qüestions que apareixen al teu cap, encantada de sentir-lo parlar amb passió. Els teus ulls se n’encomanen i s’humitegen d’emoció. Un somriure permanent se t’ha instal·lat a la boca.
I és aleshores quan t’explica que el rellotge del campanar no és l’original, que va ser destruït per les flames. Es va restaurar el 1960, sis anys abans que naixessis –ara en tens 58–. Compta les hores amb números romans i és mecànic, no digital. El Roger, que així es diu el jove a qui apliques el “tercer grau” amb el teu interrogatori incansable, t’explica que les campanades de vegades s’endarrereixen, no sonen quan ho haurien de fer o ho fan dues vegades. Són campanades, doncs, al lliure arbitri o a voluntat. El noi amb el mateix nom que el millor amic del teu fill afegeix que fa seguiment d’aquest rellotge i d’altres, i els tocs de campana corresponents, amb fotografies i enregistraments d’àudio. Et confessa que és rellotger vocacional, encara que els estudis són cars, desplaçar-se a Barcelona suposa gairebé dues hores de trajecte i no li sembla que sigui una carrera amb futur. Potser sí que ho sigui, com passa amb l’auge actual de l’ofici de campaner, que cada vegada compta amb més seguidors a Espanya i Europa, la majoria gent molt jove, de menys de 30 anys, que forma un tàndem amb les velles campanes. Però a ell tant li fa una cosa com una altra: no deixa de “perseguir” rellotges en campanars. I així, dia rere dia i apassionat amb les hores i el so, el Roger uneix tradició, modernitat i memòria de poble en poble i armat amb la seva càmera. La seva tasca silenciosa fa parlar les pedres. Si coincideixes amb ell al teu camí, segur que aprendràs una cosa que no sabies. El trobaràs al peu d’un campanar somrient. Fixa-t’hi bé!

Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com

Cuidar més i millor: una mirada social i sanitària a les necessitats de la ciutadania

Des del Treball Social Sanitari dels tres Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans, treballem per garantir el benestar integral de les persones, tot connectant la vessant social amb la sanitària per donar resposta a les necessitats del nostre entorn. Entenem la salut no només com l’absència de malaltia, sinó com un estat de benestar físic, emocional i social.

Persones autònomes i la transició cap a la dependència

Les persones autònomes tenen la capacitat de prendre decisions i gestionar les activitats bàsiques de la vida diària com alimentar-se, higiene personal, moure’s o mantenir l’habitatge. No obstant això, cal no oblidar que l’autonomia no és un estat permanent, i que en qualsevol moment de la vida pot aparèixer la dependència, que la limiti.

La dependència es defineix com la necessitat d’ajuda per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. A Viladecans, les persones que es troben en aquesta situació i vulguin orientació, es poden dirigir a la treballadora social sanitària del CAP o a la treballadora social de Serveis Socials de l’Ajuntament (Equip Bàsic d’Atenció Social - EBAS). Per iniciar el tràmit de reconeixement de grau de dependència caldrà fer-ho a través de l’Oficina d’Afers Socials i Famílies (OASF), ubicada al carrer Sant Marià 47.

Discapacitat: reconeixement i recursos

Pel que fa a les persones amb discapacitat, cal recordar que aquesta pot afectar diferents àmbits –físic, mental, intel·lectual o sensorial– i que no sempre implica una situació de dependència, però sí que pot comportar barreres en la vida quotidiana. A través de l’OASF també es pot tramitar el reconeixement legal de la discapacitat, un pas imprescindible per accedir a prestacions, ajudes i suports específics.

Recursos locals: OASF i EBAS

Des de l’Oficina d’Afers Socials i Famílies (OASF) s’informa sobre els recursos i ajuts que ofereix la Generalitat pel que fa al benestar social com la sol·licitud de reconeixement de grau de dependència o de discapacitat, així com gestionar prestacions, ajudes econòmiques i recursos adaptats a cada situació (pensions no contributives, renda garantida de la ciutadania, títol de família nombrosa o monoparental...). També ofereixen suport amb tràmits com l’obtenció de l’IdCAT Mòbil per fer gestions digitals i la consulta de l’estat dels expedients en curs.

L’Equip Bàsic d’Atenció Social (EBAS), també conegut com a Serveis Socials, està format per professionals municipals que acompanyen persones en situacions de vulnerabilitat social i complexitat. També són els qui formalitzen l’Acord del Programa Individual d’Atenció (PIA) un cop es resol el grau de dependència, per poder accedir als recursos corresponents (prestació econòmica pels cuidadors no professionals, serveis d’atenció al domicili, centre de dia, centre residencial...). El treball conjunt de l’EBAS i dels professionals dels CAP, ens permet oferir una resposta coordinada, integral i propera a les necessitats de la nostra comunitat.

Treball social sanitari als CAP de Viladecans

En aquest context, el paper del treballador/a social sanitari és clau per acompanyar les persones en la identificació de les seves necessitats i en l’accés als recursos que millor s’hi adaptin. Ho fem treballant colze a colze amb l’equip mèdic, d’infermeria, salut mental i altres serveis del territori, sempre des d’una mirada integral i centrada en la persona.

A Viladecans disposem de tres treballadores socials sanitàries per a adults (una al CAP Mas Font; una altra al CAP Maria Bernades i una altra al CAP Montbaig) i d’una treballadora social específica per a la línia pediàtrica (ubicada també al CAP Montbaig).

Per a qualsevol consulta relacionada amb recursos socials (dependència, discapacitat, suport a cuidadors, situacions de vulnerabilitat, violències...), sempre relacionades amb la salut, podeu demanar cita a Treball Social Sanitari del CAP que us correspon, de forma presencial, trucant al 933268901 o a través de l’aplicació La Meva Salut.

Cuidar vol dir escoltar, informar, empoderar, acompanyar... i des dels CAP de Viladecans estem compromeses a fer-ho amb respecte, dignitat i proximitat; per a tu i per als teus. Les treballadores socials sanitàries dels CAP de Viladecans som aquí per caminar al teu costat, oferint orientació i suport en moments clau de la vida.

Per les Treballadores Socials Sanitàries de Viladecans

Primer de Maig a Roma. Sindicats i Església

El Primer de Maig servidora vaig ser a Roma. No pas per fer turisme, sinó per viure aquest invent una mica friqui que és el jubileu dels catòlics. L’invent és friqui, però el contingut d’aquest jubileu en concret, no gens, perquè aquest esdeveniment que té lloc cada 25 anys i que fa les delícies dels qui es dediquen al turisme romà, enguany té com a lema l’esperança. I em sembla que ens en fa falta molta, enmig d’aquest bany maria d’odi, mentida, insensibilitat davant el patiment del veí, capitalisme salvatge i un llarg etcètera que coneixeu bé.

Fins i tot el filòsof Byung-Chul Han hi ha dedicat un llibre (L’esperit de l’esperança) que us recomano molt. L’esperança és el contrari de la por, ens diu el filòsof, i la deslliga d’aquest tediós i individualista “esperit positiu” que no sembla que ajudi gaire. L’esperança tampoc no té res a veure amb l’optimisme, sinó que per contra arrela en el dolor. La mitologia grega la fa filla de la nit i sant Pau mateix la vincula a la tribulació. L’esperança no està dissociada del dolor, cerca camins i és activa. Res a veure amb la resignació ni amb la felicitat immediata.

Doncs en aquest context va tenir lloc la concentració unitària dels sindicats a Roma i el concert i la festa que ja és tradició, prop de la basílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma. Un acte multitudinari on el papa Francesc va ser evocat amb simpatia, per cert. Una cosa que entre nosaltres probablement ha-gués provocat una mica d’urticària. Tot i que val la pena d’escoltar la intervenció d’Unai Sordo, secretari general de CCOO a la darrera trobada de treballadors cristians organitzada per la Conferència Episcopal.

Jo vaig poder assistir a una taula rodona sobre l’esperança en el món del treball, en què participaren els secretaris generals dels tres sindicats més grans d’Itàlia. De tots ells vaig sintonitzar especialment amb Maurizio Landini, de la Confederació General Italiana del Treball (CGIL). Va parlar d’una situació a Itàlia no gaire diferent de la que vivim nosaltres i que em sembla una bona síntesi de la situació en què ens trobem:

• El treball entès com a realització de la persona i de la seva dignitat ha desaparegut del mapa per ser substituït per un model econòmic i social que normalitza que tenir feina no és cap garantia de sortir de la pobresa i que la precarietat en els joves no és una etapa sinó gairebé un present etern. L’economia ha substituït la persona com a eix del treball. Ens cal reprendre la solidaritat i la fraternitat.

• El món digital, la intel·ligència artificial i tot el que això suposa segurament esdevindrà imprescindible, però no és gens neutre en un sistema en què hi ha una immensa desigualtat social. Els efectes de la tecnologia depenen de qui la governa i dels propòsits per als quals s’utilitza.

•Les conseqüències de la desregularització, deslocalització, subcontractació i fragmentació del món del treball es manifesten en la salut i en els accidents laborals. A Itàlia, les xifres són de tres persones que moren diàriament per accident laboral (a casa nostra són dues i van creixent). No solament perquè es produeixen més incidències, sinó també perquè hi ha molta més impunitat.

• L’actual fragmentació de les empreses públiques i privades fa que persones que fan la mateixa feina i fins i tot que formen part del mateix equip de treball, no gaudeixen dels mateixos drets ni de les mateixes proteccions. Això desvetlla una insana competència a la baixa. I és que la competència mútua empresarial ja no es basa en la qualitat del treball, en les inversions, en la innovació, en la capacitat de treballar, sinó simplement en la lògica de qui costa menys,

• La participació dels treballadors en la definició i aplicació dels drets laborals i socials signifiquen el dret a intervenir per canviar les condicions de vida i també què produeixes, com ho produeixes i amb quina sostenibilitat. El tema ecològic i el social van de bracet.

• La integració dels treballadors estrangers i la democràcia mateixa depenen d’unes lleis d’estrangeria que clarament aprofiten l’avinentesa per segregar i marginar una part molt important de la població treballadora, sense permetre’ls els drets bàsics de ciutadania.

Doncs res. Bon Primer de Maig, sense data de caducitat!

Mercè Solé

Set punts de política lingüística personal

Cadascú de nosaltres té un paper importantíssim en la potenciació de la llengua catalana, a Viladecans i a on sigui. És el que podríem anomenar la política lingüística personal. Per si poden ajudar-hi, aquí us presento set punts sobre el que faig jo o sobre el que penso que caldria fer.

Primer. Jo, a les persones que no conec, començo parlant-los en català. Si em responen en castellà, però veig possible mantenir una conversa bilingüe, continuem parlant en bilingüe; si ho veig complicat, em passo jo al castellà. I al revés, si algú s’adreça a mi en castellà, jo li contesto en català; si ell continua en castellà, puc optar per la conversa bilingüe o passar-me al castellà. 

Segon. Això, però, canvia si es tracta d’una botiga o un bar o qualsevol servei públic: en aquests casos, mantinc el català, i si convé dic coses en català i les tradueixo al castellà. Així, de passada, facilito al qui m’atén que li vagi sonant més el català. I amb més convicció si es tracta d’un òrgan de l’administració. 

Tercer. Hi ha, però, situacions en què resulta difícil aplicar els principis anteriors. Per exemple, quan soc al metge i la meva prioritat és que m’atengui, i vaig que ell té dificultats amb el català, siguin lingüístiques o fins i tot ideològiques. Llavors, faig passar per davant la meva prioritat. Igualment, davant de determinats funcionaris. O si vaig amb pressa. 

Quart. No és una bona pràctica que si un grup està parlant en català i s’hi incorpora una persona nova de parla castellana tothom canviï automàticament de llengua i es passi al castellà. No. Si la persona nova entén el català, no hi ha cap motiu per no continuar fent la conversa en català i que ell, si hi intervé, ho pugui fer en la llengua que més bé li vagi. Si no l’entén o hi té dificultats, farem bé de continuar parlant en català i traduint-li allò que calgui. 

Cinquè. Ja sé que alguns pensen que en aquest tema s’ha de ser més inflexible, i parlar en català al màxim, o sempre, encara que resulti incòmode. Jo, en canvi, no crec que incomodar sigui una bona política, per molt que un pensi que tenim dret a parlar en la nostra llengua. Sí, hi tenim dret, esclar. Però l’actitud de “treure la llengua”, que deia aquell eslògan, no crec que ajudi gens a fomentar l’ús del català. Més aviat el converteix en una cosa que sona molt a imposició. I la força que té el castellà, que és molta, no es combat intentant forçar la gent amb imposicions antipàtiques o amb menyspreus més o menys subtils. 

Sisè. Si vaig a un restaurant i no em donen la carta en català, jo la demano, encara que, òbviament, en castellà també l’entendria. Però es tracta de fer notar la importància de normalitzar la llengua al màxim. Si em diuen que no la tenen, el que no faré serà anar-me’n. No arregla res. Només me n’aniria si es burlessin de la meva llengua.

Setè. Si tinc una botiga o un altre establiment públic i hi he de penjar un rètol d’informació interna (per exemple, en una carnisseria: “Demà hi haurà conill”), el posaré sempre en català, i no em deixaré endur per la teoria que “en castellà ho entén tothom”. Sí, ho entén tothom, però amb aquest criteri fem desaparèixer el català de l’escena pública. Si de cas, ho posaré en les dues llengües, català i castellà.
Podríem afegir més punts, certament. L’important és assumir aquesta manera de fer, aquesta militància si m’ho deixeu dir així. És imprescindible per potenciar la llengua i impedir que es vagi fonent. I gosaria dir que tinc la sensació que aquesta idea, aquesta necessitat, ja està penetrant en força sectors de la població. Tant de bo fos així. 
Josep Lligadas Vendrell

La memòria de la Ciutat. Una exposició commemorativa dels 40 anys de l’Arxiu Municipal.

Col·lecció Baldiri Vila i Casado
       
L’any 2024, l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) complia 40 anys des que es van iniciar els seus primers treballs de classificació i ordenació, sota criteris arxivístics, de la documentació que llavors custodiava. Aleshores, l’Arxiu estava situat al segon pis de la Casa de la Vila i venia d’un temps en què no era entès encara com a un equipament, amb funcions administratives i culturals, accessible a la ciutadania. Tampoc s’havia plantejat mai desenvolupar funcions de conservació, tractament i difusió del patrimoni documental local que ajudessin a confegir bona part de la nostra identitat i memòria col·lectives. L’any 1984, tot estava per fer i tot era possible!

Col·lecció Josep Lligadas Vendrell

Després de quatre dècades i ja en ple segle XXI, l’Arxiu Municipal ha canviat radicalment. Avui l’Arxiu esdevé el servei encarregat en la custòdia, gestió i difusió del patrimoni documental local, amb independència dels seus suports i formats, i integrat per la documentació municipal generada per l’Ajuntament i els organismes que en depenen. També acull documentació d’interès històric o cultural de persones físiques o jurídiques relacionades amb la nostra ciutat. Aquest patrimoni és organitzat amb la finalitat de satisfer les necessitats d’informació i documentació de l’Administració municipal mateixa, de justificar els drets de les persones físiques o jurídiques, públiques o privades i de facilitar als estudiosos i als ciutadans les eines necessàries per a la recerca i la investigació. 

Col·lecció Salvador Obiols

A manera de celebració d’aquests 40 anys de trajectòria, l’Arxiu Municipal exposa, a la Torre del Baró i fins al 13 de juny, una selecció de documents dels seus diferents fons i col·leccions, amb la voluntat de seguir-se mostrant com un equipament obert, accessible i al servei dels nostres ciutadans. Alhora també explicita el paper que ha tingut en la difusió del patrimoni documental local i, amb ell, la recuperació de la història local de Viladecans. Al llarg de 40 anys, l’Arxiu té l’orgull d’haver editat 60 publicacions i presentat més de 100 exposicions, la majoria d’elles consultables al portal https://patrimoni.viladecans.cat/fotoweb/. Finalment, en la darrera dècada també és estimable el servei didàctic de l’equipament, oferint una proposta integradora per a tots els escolars i estudiants de la ciutat i de més enllà. En total més de 15.000 alumnes han passat per les seves dependències o bé han estat els propis tècnics de l’Arxiu els que s’han desplaçat fins a les escoles o instituts. 

Fons Ajuntament de Viladecans

Xavier Calderé


El dia de l’apagada

La redacció del Viladecans Punt de Trobada ens reunim el tercer dilluns de cada mes, per pensar quins articles podríem demanar, i per decidir el tema de l’editorial que publicarem. Després, com és sabut, a la revista, s’hi afegeixen altres articles no previstos que els lectors envien lliurement.

Aquest mes d’abril, però, va passar que el tercer dilluns era el dia 21, Dilluns de Pasqua i per tant festiu. Per això, vam decidir endarrerir la reunió una setmana i fer-la el dilluns següent, el 28. I el 28 va venir el problema. Al migdia, apagada general, desconcert, incomunicació. Vam desconvocar la reunió, però alguns no se’n va assabentar. En tot cas, la reunió no es va fer, però tot i així, la revista ha sortit igualment, perquè de coses a dir sempre n’hi ha.

No voldríem, tanmateix, deixar passar l’ocasió sense comentar alguna cosa del fet insòlit que provoca aquestes ratlles. Concretament, voldríem treure’n dues conclusions molt òbvies, més enllà de buscar culpables i de criticar possibles actuacions no prou encertades.

Primera conclusió. Les nostres capacitats tecnològiques són moltes, però no tan segures com ens pensem, I per tant, més val que tinguem clar que no ho tenim tot dominat ni controlat. I de passada, també podem pensar què pot significar un desgavell així en un país pobre...

I segona. Novament, com va passar en les inundacions valencianes, hem pogut veure unes capacitats de civisme i d’ajut mutu que ens reconcilien amb la nostra condició humana...