El Primer de Maig servidora vaig ser a Roma. No pas per fer turisme, sinó per viure aquest invent una mica friqui que és el jubileu dels catòlics. L’invent és friqui, però el contingut d’aquest jubileu en concret, no gens, perquè aquest esdeveniment que té lloc cada 25 anys i que fa les delícies dels qui es dediquen al turisme romà, enguany té com a lema l’esperança. I em sembla que ens en fa falta molta, enmig d’aquest bany maria d’odi, mentida, insensibilitat davant el patiment del veí, capitalisme salvatge i un llarg etcètera que coneixeu bé.
Fins i tot el filòsof Byung-Chul Han hi ha dedicat un llibre (L’esperit de l’esperança) que us recomano molt. L’esperança és el contrari de la por, ens diu el filòsof, i la deslliga d’aquest tediós i individualista “esperit positiu” que no sembla que ajudi gaire. L’esperança tampoc no té res a veure amb l’optimisme, sinó que per contra arrela en el dolor. La mitologia grega la fa filla de la nit i sant Pau mateix la vincula a la tribulació. L’esperança no està dissociada del dolor, cerca camins i és activa. Res a veure amb la resignació ni amb la felicitat immediata.
Doncs en aquest context va tenir lloc la concentració unitària dels sindicats a Roma i el concert i la festa que ja és tradició, prop de la basílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma. Un acte multitudinari on el papa Francesc va ser evocat amb simpatia, per cert. Una cosa que entre nosaltres probablement ha-gués provocat una mica d’urticària. Tot i que val la pena d’escoltar la intervenció d’Unai Sordo, secretari general de CCOO a la darrera trobada de treballadors cristians organitzada per la Conferència Episcopal.
Jo vaig poder assistir a una taula rodona sobre l’esperança en el món del treball, en què participaren els secretaris generals dels tres sindicats més grans d’Itàlia. De tots ells vaig sintonitzar especialment amb Maurizio Landini, de la Confederació General Italiana del Treball (CGIL). Va parlar d’una situació a Itàlia no gaire diferent de la que vivim nosaltres i que em sembla una bona síntesi de la situació en què ens trobem:
• El treball entès com a realització de la persona i de la seva dignitat ha desaparegut del mapa per ser substituït per un model econòmic i social que normalitza que tenir feina no és cap garantia de sortir de la pobresa i que la precarietat en els joves no és una etapa sinó gairebé un present etern. L’economia ha substituït la persona com a eix del treball. Ens cal reprendre la solidaritat i la fraternitat.
• El món digital, la intel·ligència artificial i tot el que això suposa segurament esdevindrà imprescindible, però no és gens neutre en un sistema en què hi ha una immensa desigualtat social. Els efectes de la tecnologia depenen de qui la governa i dels propòsits per als quals s’utilitza.
•Les conseqüències de la desregularització, deslocalització, subcontractació i fragmentació del món del treball es manifesten en la salut i en els accidents laborals. A Itàlia, les xifres són de tres persones que moren diàriament per accident laboral (a casa nostra són dues i van creixent). No solament perquè es produeixen més incidències, sinó també perquè hi ha molta més impunitat.
• L’actual fragmentació de les empreses públiques i privades fa que persones que fan la mateixa feina i fins i tot que formen part del mateix equip de treball, no gaudeixen dels mateixos drets ni de les mateixes proteccions. Això desvetlla una insana competència a la baixa. I és que la competència mútua empresarial ja no es basa en la qualitat del treball, en les inversions, en la innovació, en la capacitat de treballar, sinó simplement en la lògica de qui costa menys,
• La participació dels treballadors en la definició i aplicació dels drets laborals i socials signifiquen el dret a intervenir per canviar les condicions de vida i també què produeixes, com ho produeixes i amb quina sostenibilitat. El tema ecològic i el social van de bracet.
• La integració dels treballadors estrangers i la democràcia mateixa depenen d’unes lleis d’estrangeria que clarament aprofiten l’avinentesa per segregar i marginar una part molt important de la població treballadora, sense permetre’ls els drets bàsics de ciutadania.
Doncs res. Bon Primer de Maig, sense data de caducitat!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada