La calor del mes d’agost assota. Són gairebé les cinc de la tarda. Només la bella perspectiva dels esglaons al final del carrer estret, i una torre de defensa i l’església gòtica que els corona, refresquen la teva ment. Abans, has recorregut punts emblemàtics de la ciutat costanera que t’acull avui, i també t’has banyat a la platja, gairebé infinita i d’aigües transparents i profundes, que et cobreixen de seguida caminant uns quants passos només. T’has carregat d’energia en jugar amb l’onatge breu. Has somrigut en veure corbs marins descansant a les roques properes. A la passarel·la de pedra davant del gran illot, has travessat un portal simbòlic en forma de v invertida que et dona la benvinguda quan et disposes a pujar al cim del turó que adorna el mar. Des del mirador, on han flamejat els teus cabells i una bandera, has comptat amb una visió àmplia de tota la badia, el port i el delta. Una paella per a dos, amb amanida, postres i cafè, ha completat l’excursió. Encara que el més curiós del dia és a punt de succeir.
Puges a poc a poc els graons d’empedrat desigual desgastat pel temps. Tan desgastat com el lateral de l’església, que antigament va ser un palau de vescomtes adossat al temple i ara conserva dues finestres que no tenen estança al darrere, només el cel blau. La Guerra Civil va fer cremar l’estructura. I amb ella, va desaparèixer l’empremta que va deixar a l’edifici l’arquitecte de la Sagrada Família: el retaule barroc de l’altar major i els dos púlpits. Sí, es van salvar façana, campanar i sagristia, encara que a un trist preu per a la memòria de la història. Una història que mai no morirà del tot si es conserva en els pensaments d’algú. Amb una persona n’hi ha prou. I si aquesta és jove, l’esperança pot amb l´oblit.
Però tot això no ho saps fins que, després de prendre algunes imatges de l’església i de la plaça on s’assenta, que va ser cementiri, decideixes asseure’t a descansar a l’ombra, en un banc envoltat d’arbres. La brisa et relaxa i et dediques a passejar sense pressa la mirada pel lloc. Un noi carregat de motxilla, para-sol, mòbil i càmera puja per la via en pendent que desemboca a la plaça. S’atura davant de l’església i fotografia el campanar. O això creus tu. Gira sobre els talons i s’encamina cap a on ets. Saluda amb educació extrema i li dius que, si ho desitja, pot seure al teu costat i prendre la fresca. Li preguntes si coneix la història del temple i et sorprèn que digui que sí. Gràcies a ell, ara saps detalls dels quals no en tenies ni idea. Et parla fins i tot d’una exposició, de la qual t’ensenya fotos, dedicada a l’església a la Casa de Cultura de la població. I li segueixes plantejant qüestions que apareixen al teu cap, encantada de sentir-lo parlar amb passió. Els teus ulls se n’encomanen i s’humitegen d’emoció. Un somriure permanent se t’ha instal·lat a la boca.
I és aleshores quan t’explica que el rellotge del campanar no és l’original, que va ser destruït per les flames. Es va restaurar el 1960, sis anys abans que naixessis –ara en tens 58–. Compta les hores amb números romans i és mecànic, no digital. El Roger, que així es diu el jove a qui apliques el “tercer grau” amb el teu interrogatori incansable, t’explica que les campanades de vegades s’endarrereixen, no sonen quan ho haurien de fer o ho fan dues vegades. Són campanades, doncs, al lliure arbitri o a voluntat. El noi amb el mateix nom que el millor amic del teu fill afegeix que fa seguiment d’aquest rellotge i d’altres, i els tocs de campana corresponents, amb fotografies i enregistraments d’àudio. Et confessa que és rellotger vocacional, encara que els estudis són cars, desplaçar-se a Barcelona suposa gairebé dues hores de trajecte i no li sembla que sigui una carrera amb futur. Potser sí que ho sigui, com passa amb l’auge actual de l’ofici de campaner, que cada vegada compta amb més seguidors a Espanya i Europa, la majoria gent molt jove, de menys de 30 anys, que forma un tàndem amb les velles campanes. Però a ell tant li fa una cosa com una altra: no deixa de “perseguir” rellotges en campanars. I així, dia rere dia i apassionat amb les hores i el so, el Roger uneix tradició, modernitat i memòria de poble en poble i armat amb la seva càmera. La seva tasca silenciosa fa parlar les pedres. Si coincideixes amb ell al teu camí, segur que aprendràs una cosa que no sabies. El trobaràs al peu d’un campanar somrient. Fixa-t’hi bé!
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada