Fotografies fetes des de la carretera de la Vila, amb la gent amb bicicleta o jugant a la petanca als terrenys a on actualment hi ha edificis i la plaça de Saint Herblain. Han passat gairebé 45 anys d’aquestes fotografies i el paisatge ha canviat i evolucionat com la societat.
%20(1280x904).jpg)
Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Hivernant comú al Delta. És un ocell petit i arrodonit. De color marronós per sobre i gris blanquinós per sota. Una gran taca ataronjada al pit i la cara el fa inconfusible. Mengen insectes, cucs de terra, fruits i restes d’aliments. Se’l pot veure en horts, parcs i jardins de les ciutats.
El fet de ser un ocell tan pròxim als humans, ha generat una gran quantitat de llegendes. Una antiga llegenda britànica explica que el color del pit és una marca de la sang de Crist, de quan li cantà a l’oïda per consolar el seu dolor quan estava clavat a la creu.
Eio Ramon
Molt d’hora començarà l’exhibició de catifes, en la qual els visitants podran adquirir aquelles que més els agradin. Es feina teva fer que les teves siguin les que més es vegin dintre de l’exhibició. Per dur a terme això hauràs de dependre de l’Assam, l’organitzador de l’esdeveniment, que és qui col·loca les catifes on ell vol.
Marrakech és un joc familiar en què poden jugar de 2 a 4 jugadors. L’ideal són 4. Les partides duren al voltant dels 20 minuts i es recomana per a usuaris amb una edat mínima de 8 anys.
L’objectiu és tenir més punts que els contrincants un cop la partida hagi finalitzat. Començaràs amb 30 dirhams (monedes), que ja són 30 punts per al final de la partida. La cosa és que d’aquests n’aniràs guanyant i perdent a mesura que l’enfrontament avança, com veuràs més endavant. També aconseguiràs un punt per cada mitja catifa que es vegi de les teves un cop la partida ha finalitzat.
Per preparar-ho tot només has de posar el tauler al centre de l’àrea de joc i l’Assam a la casella del mig, mirant al costat que desitgis. Després, agafa un set de catifes i 30 dirhams. Ja està tot a punt!
Quan sigui el teu torn:
Primer has de decidir cap a on orientar l’Assam. Pots deixar-lo tal com està o bé girar-lo 90 graus cap a l’esquerra o cap a la dreta, però mai pot fer un gir de 180 graus.
Segon, has de llançar el dau i moure l’Assam tantes caselles en línia recta (cap a on estigui mirant) com resultat hagi sortit (d’un a quatre passos). Si l’Assam surt del tauler, cap problema, només has de moure’l de nou cap a dins seguint les fletxes que hi ha al voltant d’aquest i respectant en tot moment la direcció en què està mirant.
Tercer, et toca posar una catifa al tauler. Les catifes sempre es col·loquen adjacents a l’Assam en horitzontal o vertical, però mai en diagonal. Fins i tot les pots posar al seu darrere. Les catifes ocupen sempre dues caselles del tauler. Al posar-les pots: tapar dues caselles buides del tauler; tapar alhora una meitat d’una catifa teva o d’un rival i una casella buida del tauler; tapar dues meitats de catifes diferents, siguin d’un mateix jugador o de diferents. Mai de la vida pots posar una catifa a sobre d’una altra catifa tapant-la completament amb una sola jugada, ni que sigui teva.
Potser que quan moguis l’Assam pel tauler aquest acabi el moviment a sobre d’una catifa d’un rival. Si això passa, hauràs de pagar a aquest jugador tants dirhams com mitges catifes hi hagi connectades (no en diagonal) amb la que l’Assam es troba trepitjant. Si et quedes sense dirhams, ets eliminat automàticament de la partida.
Evidentment al començament de la partida no hi ha cap catifa al tauler. No obstant, a mesura que aquesta avança serà pràcticament impossible no trepitjar cap catifa rival, ja que estarà tot ple d’elles, de dalt a baix. El que has d’intentar fer és orientar l’Assam al principi del teu torn en aquella direcció que et permeti caure en les teves pròpies catifes o, en el seu defecte, en la d’un rival al qual hagis de pagar-li poc. Al final és observar detingudament el tauler i deduir què succeiria amb cadascun dels resultats del dau si continues recte, gires a l’esquerre i gires a la dreta, triant l’opció més beneficiosa. Quan et toca posar una catifa és ideal fer connexions amb les teves al mateix temps que trenques les dels teus rivals. Deixar que algú tingui un mar de catifes connectades entre elles és molt perillós...
Un cop tots els jugadors han posat totes les seves catifes al tauler la partida finalitza immediatament. Guanya aquell que més punts hagi aconseguit. Cada dirham que tinguis aporta un punt i cada mitja catifa de les teves visible al tauler també et dona un punt.
Des del Treball Social Sanitari dels tres Centres d’Atenció Primària (CAP) de Viladecans, treballem per garantir el benestar integral de les persones, tot connectant la vessant social amb la sanitària per donar resposta a les necessitats del nostre entorn. Entenem la salut no només com l’absència de malaltia, sinó com un estat de benestar físic, emocional i social.
Persones autònomes i la transició cap a la dependència
Les persones autònomes tenen la capacitat de prendre decisions i gestionar les activitats bàsiques de la vida diària com alimentar-se, higiene personal, moure’s o mantenir l’habitatge. No obstant això, cal no oblidar que l’autonomia no és un estat permanent, i que en qualsevol moment de la vida pot aparèixer la dependència, que la limiti.
La dependència es defineix com la necessitat d’ajuda per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. A Viladecans, les persones que es troben en aquesta situació i vulguin orientació, es poden dirigir a la treballadora social sanitària del CAP o a la treballadora social de Serveis Socials de l’Ajuntament (Equip Bàsic d’Atenció Social - EBAS). Per iniciar el tràmit de reconeixement de grau de dependència caldrà fer-ho a través de l’Oficina d’Afers Socials i Famílies (OASF), ubicada al carrer Sant Marià 47.
Discapacitat: reconeixement i recursos
Pel que fa a les persones amb discapacitat, cal recordar que aquesta pot afectar diferents àmbits –físic, mental, intel·lectual o sensorial– i que no sempre implica una situació de dependència, però sí que pot comportar barreres en la vida quotidiana. A través de l’OASF també es pot tramitar el reconeixement legal de la discapacitat, un pas imprescindible per accedir a prestacions, ajudes i suports específics.
Recursos locals: OASF i EBAS
Des de l’Oficina d’Afers Socials i Famílies (OASF) s’informa sobre els recursos i ajuts que ofereix la Generalitat pel que fa al benestar social com la sol·licitud de reconeixement de grau de dependència o de discapacitat, així com gestionar prestacions, ajudes econòmiques i recursos adaptats a cada situació (pensions no contributives, renda garantida de la ciutadania, títol de família nombrosa o monoparental...). També ofereixen suport amb tràmits com l’obtenció de l’IdCAT Mòbil per fer gestions digitals i la consulta de l’estat dels expedients en curs.
L’Equip Bàsic d’Atenció Social (EBAS), també conegut com a Serveis Socials, està format per professionals municipals que acompanyen persones en situacions de vulnerabilitat social i complexitat. També són els qui formalitzen l’Acord del Programa Individual d’Atenció (PIA) un cop es resol el grau de dependència, per poder accedir als recursos corresponents (prestació econòmica pels cuidadors no professionals, serveis d’atenció al domicili, centre de dia, centre residencial...). El treball conjunt de l’EBAS i dels professionals dels CAP, ens permet oferir una resposta coordinada, integral i propera a les necessitats de la nostra comunitat.
Treball social sanitari als CAP de Viladecans
En aquest context, el paper del treballador/a social sanitari és clau per acompanyar les persones en la identificació de les seves necessitats i en l’accés als recursos que millor s’hi adaptin. Ho fem treballant colze a colze amb l’equip mèdic, d’infermeria, salut mental i altres serveis del territori, sempre des d’una mirada integral i centrada en la persona.
A Viladecans disposem de tres treballadores socials sanitàries per a adults (una al CAP Mas Font; una altra al CAP Maria Bernades i una altra al CAP Montbaig) i d’una treballadora social específica per a la línia pediàtrica (ubicada també al CAP Montbaig).
Per a qualsevol consulta relacionada amb recursos socials (dependència, discapacitat, suport a cuidadors, situacions de vulnerabilitat, violències...), sempre relacionades amb la salut, podeu demanar cita a Treball Social Sanitari del CAP que us correspon, de forma presencial, trucant al 933268901 o a través de l’aplicació La Meva Salut.
Cuidar vol dir escoltar, informar, empoderar, acompanyar... i des dels CAP de Viladecans estem compromeses a fer-ho amb respecte, dignitat i proximitat; per a tu i per als teus. Les treballadores socials sanitàries dels CAP de Viladecans som aquí per caminar al teu costat, oferint orientació i suport en moments clau de la vida.
El Primer de Maig servidora vaig ser a Roma. No pas per fer turisme, sinó per viure aquest invent una mica friqui que és el jubileu dels catòlics. L’invent és friqui, però el contingut d’aquest jubileu en concret, no gens, perquè aquest esdeveniment que té lloc cada 25 anys i que fa les delícies dels qui es dediquen al turisme romà, enguany té com a lema l’esperança. I em sembla que ens en fa falta molta, enmig d’aquest bany maria d’odi, mentida, insensibilitat davant el patiment del veí, capitalisme salvatge i un llarg etcètera que coneixeu bé.
Fins i tot el filòsof Byung-Chul Han hi ha dedicat un llibre (L’esperit de l’esperança) que us recomano molt. L’esperança és el contrari de la por, ens diu el filòsof, i la deslliga d’aquest tediós i individualista “esperit positiu” que no sembla que ajudi gaire. L’esperança tampoc no té res a veure amb l’optimisme, sinó que per contra arrela en el dolor. La mitologia grega la fa filla de la nit i sant Pau mateix la vincula a la tribulació. L’esperança no està dissociada del dolor, cerca camins i és activa. Res a veure amb la resignació ni amb la felicitat immediata.
Doncs en aquest context va tenir lloc la concentració unitària dels sindicats a Roma i el concert i la festa que ja és tradició, prop de la basílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma. Un acte multitudinari on el papa Francesc va ser evocat amb simpatia, per cert. Una cosa que entre nosaltres probablement ha-gués provocat una mica d’urticària. Tot i que val la pena d’escoltar la intervenció d’Unai Sordo, secretari general de CCOO a la darrera trobada de treballadors cristians organitzada per la Conferència Episcopal.
Jo vaig poder assistir a una taula rodona sobre l’esperança en el món del treball, en què participaren els secretaris generals dels tres sindicats més grans d’Itàlia. De tots ells vaig sintonitzar especialment amb Maurizio Landini, de la Confederació General Italiana del Treball (CGIL). Va parlar d’una situació a Itàlia no gaire diferent de la que vivim nosaltres i que em sembla una bona síntesi de la situació en què ens trobem:
• El treball entès com a realització de la persona i de la seva dignitat ha desaparegut del mapa per ser substituït per un model econòmic i social que normalitza que tenir feina no és cap garantia de sortir de la pobresa i que la precarietat en els joves no és una etapa sinó gairebé un present etern. L’economia ha substituït la persona com a eix del treball. Ens cal reprendre la solidaritat i la fraternitat.
• El món digital, la intel·ligència artificial i tot el que això suposa segurament esdevindrà imprescindible, però no és gens neutre en un sistema en què hi ha una immensa desigualtat social. Els efectes de la tecnologia depenen de qui la governa i dels propòsits per als quals s’utilitza.
•Les conseqüències de la desregularització, deslocalització, subcontractació i fragmentació del món del treball es manifesten en la salut i en els accidents laborals. A Itàlia, les xifres són de tres persones que moren diàriament per accident laboral (a casa nostra són dues i van creixent). No solament perquè es produeixen més incidències, sinó també perquè hi ha molta més impunitat.
• L’actual fragmentació de les empreses públiques i privades fa que persones que fan la mateixa feina i fins i tot que formen part del mateix equip de treball, no gaudeixen dels mateixos drets ni de les mateixes proteccions. Això desvetlla una insana competència a la baixa. I és que la competència mútua empresarial ja no es basa en la qualitat del treball, en les inversions, en la innovació, en la capacitat de treballar, sinó simplement en la lògica de qui costa menys,
• La participació dels treballadors en la definició i aplicació dels drets laborals i socials signifiquen el dret a intervenir per canviar les condicions de vida i també què produeixes, com ho produeixes i amb quina sostenibilitat. El tema ecològic i el social van de bracet.
• La integració dels treballadors estrangers i la democràcia mateixa depenen d’unes lleis d’estrangeria que clarament aprofiten l’avinentesa per segregar i marginar una part molt important de la població treballadora, sense permetre’ls els drets bàsics de ciutadania.
Doncs res. Bon Primer de Maig, sense data de caducitat!
Mercè Solé
 |
| Col·lecció Baldiri Vila i Casado |
 |
| Col·lecció Josep Lligadas Vendrell |
Després de quatre dècades i ja en ple segle XXI, l’Arxiu Municipal ha canviat radicalment. Avui l’Arxiu esdevé el servei encarregat en la custòdia, gestió i difusió del patrimoni documental local, amb independència dels seus suports i formats, i integrat per la documentació municipal generada per l’Ajuntament i els organismes que en depenen. També acull documentació d’interès històric o cultural de persones físiques o jurídiques relacionades amb la nostra ciutat. Aquest patrimoni és organitzat amb la finalitat de satisfer les necessitats d’informació i documentació de l’Administració municipal mateixa, de justificar els drets de les persones físiques o jurídiques, públiques o privades i de facilitar als estudiosos i als ciutadans les eines necessàries per a la recerca i la investigació.
 |
| Col·lecció Salvador Obiols |
A manera de celebració d’aquests 40 anys de trajectòria, l’Arxiu Municipal exposa, a la Torre del Baró i fins al 13 de juny, una selecció de documents dels seus diferents fons i col·leccions, amb la voluntat de seguir-se mostrant com un equipament obert, accessible i al servei dels nostres ciutadans. Alhora també explicita el paper que ha tingut en la difusió del patrimoni documental local i, amb ell, la recuperació de la història local de Viladecans. Al llarg de 40 anys, l’Arxiu té l’orgull d’haver editat 60 publicacions i presentat més de 100 exposicions, la majoria d’elles consultables al portal https://patrimoni.viladecans.cat/fotoweb/. Finalment, en la darrera dècada també és estimable el servei didàctic de l’equipament, oferint una proposta integradora per a tots els escolars i estudiants de la ciutat i de més enllà. En total més de 15.000 alumnes han passat per les seves dependències o bé han estat els propis tècnics de l’Arxiu els que s’han desplaçat fins a les escoles o instituts.
 |
| Fons Ajuntament de Viladecans |
Xavier Calderé
La redacció del Viladecans Punt de Trobada ens reunim el tercer dilluns de cada mes, per pensar quins articles podríem demanar, i per decidir el tema de l’editorial que publicarem. Després, com és sabut, a la revista, s’hi afegeixen altres articles no previstos que els lectors envien lliurement.
Aquest mes d’abril, però, va passar que el tercer dilluns era el dia 21, Dilluns de Pasqua i per tant festiu. Per això, vam decidir endarrerir la reunió una setmana i fer-la el dilluns següent, el 28. I el 28 va venir el problema. Al migdia, apagada general, desconcert, incomunicació. Vam desconvocar la reunió, però alguns no se’n va assabentar. En tot cas, la reunió no es va fer, però tot i així, la revista ha sortit igualment, perquè de coses a dir sempre n’hi ha.
No voldríem, tanmateix, deixar passar l’ocasió sense comentar alguna cosa del fet insòlit que provoca aquestes ratlles. Concretament, voldríem treure’n dues conclusions molt òbvies, més enllà de buscar culpables i de criticar possibles actuacions no prou encertades.
Primera conclusió. Les nostres capacitats tecnològiques són moltes, però no tan segures com ens pensem, I per tant, més val que tinguem clar que no ho tenim tot dominat ni controlat. I de passada, també podem pensar què pot significar un desgavell així en un país pobre...
I segona. Novament, com va passar en les inundacions valencianes, hem pogut veure unes capacitats de civisme i d’ajut mutu que ens reconcilien amb la nostra condició humana...
