dimecres, 15 de juliol del 2015

La festa dels nòmades


Cada any tornen. Quan la calor i la xafogor manen, envaeixen els carrers de la meva ciutat i s’hi fan els reis. Tocats per la gràcia de l’art, vesteixen robes estranyes, parlen altres idiomes o comparteixen les nostres llengües. A vegades, ni tan sols parlen. Ballarins, acròbates, funàmbuls, malabaristes, mags, clowns, músics, joglars, còmics, comediants, amants –a l’escena i fora d’ella– de la tecnologia dels bits, el làser, els efectes especials, la simulació, la imitació... N’hi ha de tots colors i per a tots els gustos!

Mestres de la il·lusió que s’esforcen per treure’ns un somriure, una rialla o una llàgrima, i que malden per provocar-nos una emoció i arrencar-nos un riu de forts aplaudiments sincers. Arriben divendres, amb els seus particulars estris, andròmines, idees i imaginació, ens atrapen amb llurs xarxes invisibles –volem ser-hi atrapats!– i ens arrosseguen al seu món com si fossin encantadors de serps que desitgen ser enganyades, que es deixen entabanar.

El dia següent, dissabte, transformen el paisatge. Escampen arreu del nostre entorn quotidià, i per sobre dels nostres caps, el polsim d’estels que guarden als seus baguls sense fons. Un polsim que només espera una paraula màgica, un repic de timbal o unes mans d’artista per volar cap als nostres records i fer-nos sentir nens un cop i un altre més.

El pitjor succeeix diumenge, quan marxen. A la nit encara deixen anar els darrers cops de cua, i alguns es despedeixen amb tot el soroll possible, entre focs i trons. La festa dels nòmades s’acaba i tots els qui els hem seguit durant els tres dies en què s’han convertit en els nostres veïns sabem que els trobarem a faltar. Ens hauran divertit; hauran aconseguit que ens oblidem, a estones, de nosaltres mateixos i els nostres problemes; ens hauran espolsat per unes hores el ridícul sentit del ridícul i, potser, hauran obert una escletxa en la rutina o una finestra cap a l’esperança i la inspiració.

El que és segur és que, un any més, aquests bojos farandulers meravellosos que fan seus els nostres espais de cada dia ens han regalat un somni que hem pogut compartir amb amics, família i coneguts... Amb tota la nostra gent i aquella que hem tingut l’oportunitat de conèixer gràcies a ells!

Per tot plegat, gràcies, nòmades. Per omplir Viladecans de vida, fantasia, trobades i retrobades, plans sobre un programa de mà per no perdre’ns aquells espectacles “imperdibles” que ja mai no oblidarem... Cada any assoliu el repte: transportar-nos per unes hores a altres móns possibles. I nosaltres, els espectadors, tenim sort: us veurem l’any que ve a la Festa del Carrer!

Sisplau, juliol, torna aviat... J


Dedicat als artistes del festival de teatre Al Carrer, de Viladecans.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Perdem patrimoni, perdem arrels, perdem identitat

La masia de Cal Menut

El patrimoni d’una ciutat és l’empremta física de la seva història. Masies, xemeneies, torres modernistes, jardins romàntics... que te’ls vas trobant pels carrers i et recorden la riquesa dels fets esdevinguts al llarg del temps en aquell racó de món. Icones que defineixen la personalitat d’un poble, la seva identitat. 

A Viladecans, però, veiem com part del nostre patrimoni cau a trossos davant l’apatia de qui ens governa. Aquells edificis històrics on hi ha oficines de l’Ajuntament encara aguanten, però n’hi ha que ja no existeixen i altres que es van malmetent davant la impotència i el dolor d’aquells qui estimem la història i la personalitat de la nostra ciutat. Dos dels casos paradigmàtics són la Bòbila de Sales i la Masia de Cal Menut, aquest segon declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) l’any 2002. 

La Bòbila és l’empremta de la nostra tradició industrial, un espai ideal per fer la segona biblioteca de Viladecans, tan necessària pel volum de població que tenim, així com espais culturals multidisciplinars. Any rere any hem anat veient com incívics i petits delinqüents anaven fent malbé la nau de la Bòbila, fins que fa unes setmanes es va cremar provocant l’ensorrament del sostre. L’equip de govern no ha fet res per a impedir la pèrdua d’aquest patrimoni. Demanem que esmenin aquest greu error i consolidin l’edifici i li donin la vida que es mereix. 

La Masia de Cal Menut és l’empremta de la nostra tradició rural, la qual no només té un valor patrimonial, sinó que les hectàrees del seu entorn tenen un gran valor agrícola. Aquesta masia ha estat víctima d’un conflicte endèmic d’interessos especulatius on l’Ajuntament, malgrat haver protegit l’edifici com a BCIL, no ha fet massa res més al respecte. El BCIL és un nivell de protecció molt elevat però que necessita d’una definició del que cal conservar, com conservar-ho i que l’equip tècnic de l’Ajuntament tingui la sensibilitat per fer-ho complir. 

La llar de foc ara destruïda. Dibuix publicat al programa de Festa Major de 1958.

Malauradament aquesta sensibilitat ha brillat per la seva absència, perquè el mes de febrer es va aprovar el projecte de reforma, però no s’han proporcionat les garanties necessàries que protegissin el valor de l’edifici, ja que un bon projecte pot tenir una mala realització. Tothom sap que hi ha dues maneres d’actuar sobre un edifici antic, apuntalant-lo interiorment i perimetralment per tal que no caigui, o anar amb una excavadora per tal que en caigui la meitat i així tenir l’excusa de fer-ho tot nou. 

Això és el que va passar el passat dimarts 7 de juliol, les màquines van entrar sense miraments i van tirar a terra una paret amb una llar de foc i un forn de gran valor històric. Ara l’equip de govern corre per esmenar el desperfecte, diu que obrirà un expedient sancionador i que els requeriran que procedeixin de forma immediata a la reconstrucció i rehabilitació de la part afectada. 

Esperem que compleixin amb la paraula donada, i els demanem que aturin les obres. Ara bé, no podem evitar lamentar que no s’hagi actuat abans, que no s’hagi estimat el patrimoni i se li hagi donat la protecció i estima que mereix. Perquè com deia al principi, el patrimoni és la nostra història, les nostres arrels i, si ho perdem, perdem la nostra identitat. No hi ha res més trist que un poble sense identitat, ja que sense identitat no hi autoestima, i sense autoestima no hi ha orgull ni sentiment de pertinença. 

Bàrbara Lligadas

Equilibri lingüístic a Viladecans

Hi ha una certa sensació que l’ús institucional de la llengua catalana a la nostra ciutat més aviat va de baixa. Segurament una majoria dels nostres veïns i veïnes, tot i haver viscut la immersió lingüística a l’escola, en el seu entorn habitual s’expressa en la seva llengua materna, com és natural i ben legítim. Coneixen la llengua, poden fer-ne bon ús en el seu context laboral o professional si s’escau, però la utilitzen amb llibertat.

Un grup minoritari no l’ha après mai o no en valora la riquesa, tot i viure des de fa molts anys a Catalunya. És una llàstima, perquè això sol venir acompanyat de l’exigència que tota activitat pública es faci en castellà perquè no entenen el català. No deixa, però, de ser una opció personal tot i que acaba condicionant la dels seus veïns catalanoparlants. 

Ara bé, comença a ser preocupant que les institucions mateixes abandonin l’ús del català, i que bona part de les seves comunicacions sigui exclusivament en castellà. No és segurament una actuació general, però sí força estesa: tots hem rebut algun escrit d’administracions públiques (ajuntament, consell comarcal, diputació i fins i tot d’alguna escola...) només en castellà. De vegades la presència del català en els equipaments públics és escassa o deficient. Un indicador de tot plegat és la llengua en què escriuen els regidors de la ciutat: al primer butlletí municipal del nou consistori, de set grups polítics, només un i mig s’adreça al públic en català. 

No hauríem de permetre que l’actual context que tendeix a la polarització sobiranista en un o altre sentit, esqueixi una qüestió que durant la transició va ser reivindicació unitària. La llengua és cultura, és riquesa, és comunicació. I no és patrimoni exclusiu ni moneda de canvi de ningú. Si la volem viva a Viladecans, cal una voluntat institucional que compensi altres factors. I això depèn de nosaltres.

Del 15-M, als Ajuntaments

El creixent descontentament dels ciutadans dels últims anys va desembocar en el moviment dels indignats, l’anomena’t 15 M, de l’any 2011. A Madrid, Barcelona, i moltes altres ciutats d’arreu, i també a Viladecans, va tenir una forta repercussió en les places i carrers que es varen omplir d’assemblees obertes i gent amb ganes de fer un canvi radical en les formes de governar.

Quatre anys més tard, representants d’aquells col·lectius comencen a arribar a les institucions arrel de les darreres eleccions municipals. 




Jaume Muns

Jaume Puig i Carné, el gravador (2)


(Errata: en l’anterior entrega vaig transcriure equivocadament el nom de l’amic-cunyat d’en Jaume. Es deia Amadeu Pons i Companys i no “Amadeu Pons i Macià” com, badant, vaig dur a editar. De President a President, l’error. Avisat per la família, en faig correcció demanant-vos disculpes).

Vaig entrar en contacte amb els Puig l’any 1969, amb divuit anys acabats de fer.  El meu món era el revers del seu. El seu molt menestral, el meu molt pagès; altrament, els meus origens molt de missa i gens el seus. 

No recordo quina cosa em dugué a entrar per primera vegada al taller d’en Jaume Puig, al barri de carrers amb nom de músic, però sí que recordo la primera impressió. Fou fantàstica. Un caos espatarrant en un local de cent cinquanta metres quadrats. Ple de taules de fusta ennegrida per taques de tota mena, plafons atapeïts d’eines d’acer al damunt i ferralla al dessota; un seguit de taulells contornejant parets i finestres amb diferents premses, encluses i torns plantats entre virutes fèrriques que alhora donaven cobertura a diversos tancs amb líquids de diferents colors arraconats davall de cada cantonada; algunes corrioles penjades del sostre no sé per a quins quefers; unes calaixeres de petits compartiments plens de petits marcs de plata o bronze entre finestra i finestra; i recipients de qualsevol grandària plens de tota mena d’andròmines i encenalls metàl·lics, que t’obligaven a fer una doble ziga-zaga, en aquell local de cent cinquanta metres quadrats, per anar de la porta d’entrada al racó on s’hi estava l’amo, l’artista esprimatxat que tendia a moure’s elèctricament.

A còpia de visites, aquell desori se’m feu entranyable. Enlluernat d’entrada per la claror dels finestrals, o dels fluorescents quan la visita era al vespre, de mica en mica anaves diferenciant motlles i encunys, cisells i escarpes, llimes i rascadors, gúbies i platines, tenalles i cisalles, punxes i burís penjats a la paret, martells i maces escampats arreu, i què sé jo! Només havies d’estar al tanto de no potejar un pot amb sulfat de coure, trabucar un flascó de trementina o capgirar una ampolla amb disolvent de vernís, mentre en Jaume –pare– el  gravador, repussant coberteria amb una lupa penjada a l’ull, et xerrava amablement de les coses més inversemblants, o en Jaume –fill– t’il·lustrava apassionadament sobre les rectificacions dels cilindres i camises que, allà dins mateix, li feia al motor del seu kart de carreres. 

La primera i única vegada que vaig entrar a Cal Gravador per la porta principal del carrer Sant Josep (la feien servir poc), fou un diumenge al migdia que vaig anar a veure en Jaume (fill) que s’estava malalt al llit. Allà vaig començar a percebre que aquell home (el pare) tenia un no sé què especial que me’l feia diferent als de la seva generació del poble, més apagats i tristos. Assegut als peus del llit, jo explicava (al fill) les mogudes universitàries de Barcelona i com el PSUC n’era un dels principals agitadors. Suposo que en sentir la paraula PSUC, encuriosit, es plantà sota la llinda de la porta a parar l’orella, fins que finalment també ficà la seva cullerada per refrenar les nostres atzagaiades. 

– Compte amb les il·lusions, que venen seguides de frustracions i aquestes acostumen a fer pupa, ens digué acabant i mentre sortia del quarto. –Però unes quantes deuen acabar bé, no? li llençava jo en tant que se n’anava passadís enllà. I com si es tractés d’un putxinel·li, tres segons després, la meitat del seu cos aparegué pel marc pontificant a la tremenda: –La vida és una frustració contínua!–, desapareixent immediatament.  Astorat per l’ostentació escèptica, acabàrem la conversa i era a punt d’anar-me’n quan, novament, ensenyant només el cap i les mans aferrades al marc de la porta ens etzibà: –Però pobres de vosaltres si no tinguéssiu il·lusions!–Per què? li vaig fer jo, ràpidament. –Perquè estaries mort... em digué mirant-me de fit a fit, avançant la cara mentre pronunciava lentament les tres paraules i es plantava novament sota la llinda, ben centrat, i amb les mans als malucs.

Quan el Gravador i la Montse Gràcia vingueren a Viladecans a finals del 1947 o començaments del 1948, feia pocs mesos que també havien tornat de l’exili en Joan Masgrau i el futbolista Ramón Zabalo, dels quals us vaig donar fe de vida en els números 60-61 i 73-74 del Viladecans Punt de Trobada. De manera diferent, en aquells mateixos mesos, Viladecans rebé com a nou rector de la parròquia a Mn. Ramon Saborit i Comellas, del bàndol dels guanyadors, que aviat es convertiria en el factòtum de la vila i dels vint-i-cinc anys següents. No es pot dir que Mn. Ramon i en Jaume Puig fossin personatges equivalents als del capellà Don Camilo i l’alcalde comunista Peppone dels divertits contes de Giovanni Guareschi, perquè ni ens estàvem a la Itàlia del feixisme derrotat, ni en Puig era l’alcalde, ni Mn. Ramon tenia l’humor del capellà italià, i menys el del còmic Fernandel que representà el personatge al cinema, però sí que tingueren paral·lelismes en les seves topades.

Valguin dues pinzellades per veure el què. Mossèn Ramon mai permeté que els fills del Gravador fessin la primera comunió a Viladecans; l’acabaren fent a Barcelona, però gràcies a un altre capellà gens primmirat. A la Carmeta, la filla, que anava a les monges, fos passant llista o sempre que la trobava, sempre, sempre, el senyor Rector l’anomenava Carme “Roig”, mai Carme Puig. 

El que salvà al Gravador de majors maleses i desconsideracions del “Sis Dits”, que era el malnom amb què els no “missaires” coneixien el capellà, foren les medalles. En Jaume Puig i Carné, el voluntari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) a la guerra d’Espanya i tinent de la resistència francesa a la Mundial, aconseguí en molt poc temps ser el principal proveïdor de medalles del Monestir de Montserrat. En recordo especialment una de la Moreneta amb què tornaven a casa tots els pelegrins de la Santa Muntanya. Era de plata, amb la cara de la Mare de Déu de perfil, envoltada d’esmalt blau fins el límit, fos esfèric, el·líptic o rectangular i fos petita, mitjana o gran. 

Una de les “topadetes” amb Mn. Ramon tingué lloc al mateix taller. S’estava en Jaume Puig traient petites imatges del Sant Crist dels motlles pertinents, en base a secs i compassats cops de martell damunt d’una enclusa, assegut a un tamboret col·locat de manera esbiaixada a la finestra oberta, per on hi entrava la llum i l’aire, quan a l’altre cantó de la reixa s’hi plantà a mirar el cap del Sr. Rector que anava a l’Hospital per Enric Morera. El Gravador no s’adonà de qui pèrfidament el mirava fins que sentí un: –Puig...!, com “disfrutes” aixafant “Cristos”!  dit amb veu alta, serrant les dents i aclucant els ulls. Traient-se l’astorament de sobre, girant-se amb parsimònia, posant-se dret i redreçant l’esquena a poc a poquet, esmolant els ulls i no pas pel contrallum, el Gravador li clavà: –I tant!, ...fins i tot m’hi guanyo la vida!!  Després d’uns segons de silenci, ja distès i fent com qui endreça les eines, continuà amb tota naturalitat i simpatia: –I què...? Que me’n vol encarregar algunes dotzenes...? Vingui, vingui, passi mossèn, que li ensenyaré unes mostres i veurà bé com treballo i que en treballo de bé...

Viladecans, a començament dels anys cinquanta, tenia menys de cinc mil habitants, i d’aquests, molt pocs estaven en condicions i ganes de fer-se gravar les inicials a la coberteria en casar-se, fer-se un rètol, imprimir en relleu lletres d’or en targetes de visita o estampar una inscripció en una polsera a regalar, o de les de primera comunió..., per tant,  les medalles no sols foren un escut contra les maleses que deia, sinó la base del negoci que li permeté a Jaume Puig i Carné guanyar-se la vida a Viladecans, per més frustrant que fos. I vet aquí una interessant paradoxa: un bon tros de la religiositat catalana dels anys del franquisme s’alimentava de la creativitat d’un marxista leninista, i aquest “poumista” d’aquella fervent religiositat.

Andreu Comellas

Abellerol gola-roig (Merops persicus) Maresma del Remolar 06/06/2015 (segona cita al Delta del Llobregat, primera documentada)

 


Només existia un registre previ a la mateixa zona el 15.06.1989 (R. Gutiérrez). Aquest abellerol és un divagant relativament rar a Europa. Es localitza a Àfrica i el sud-oest d’Àsia. Pot arribar a una llargària 24-26 cm, incloent les llargues dues plomes centrals de la cua.

Eio Ramon

Terra i sal

Hace unos días hemos comenzado la andadura de una nueva Asociación para Viladecans, se trata del Grup Ecologista Terra i Sal.

Es una asociación ecologista sin ánimo de lucro comprometida con los espacios naturales de Viladecans. Creemos que los problemas medioambientales de Viladecans tienen su origen en un modelo de producción y consumo de los últimos años. Para ello realizamos campañas de sensibilización, voluntariado y educación ambiental. Denunciando aquellas actuaciones que dañan el medio ambiente, a la vez que elabora alternativas viables en cada uno de los ámbitos en los que desarrolla su actividad. Todas las acciones y actividades que se llevan a cabo se basan principalmente en el trabajo grupal y voluntario de socias, socios, activistas, colaboradores, simpatizantes. Grup Ecologista Terra i Sal de Viladecans forma parte de los movimientos sociales y por lo tanto, es una organización totalmente independiente de los partidos políticos. La relación con los partidos políticos que están en el poder se basa en el planteamiento de reivindicaciones y en la lucha para conseguir acuerdos y leyes que ayuden a conseguir una sostenibilidad ambiental en Viladecans.

Juan Carlos Martínez Cazorla

https://www.facebook.com/pages/TERRA-I-SAL/999204000113199?__mref=message_bubble

http://terraisal.blogspot.com.es/

El miracle improbable

És un paisatge de terra, mar i aire. La terra es veu i s’intueixen les ombres de les muntanyes en el gris horitzó. El mar no es veu però gairebé s’olora a les aigües d’aquests aiguamolls, als joncs, mentre l’aire sosté invisible l’avió amb el tren d’aterratge penjant com dos testicles disposat a emprendre el vol a terres llunyanes. És un ocell de metall que imita els ocells humils que colonitzen el sòl i l’aigua de la foto, les camallargues, que recorden amb el seu nom una novel·la anglesa epistolar juvenil de la qual es va fer una pel·lícula musical, papà cames llargues.

No obstant això la música que senten aquestes aus de potetes vermelles a lo Popotitos, sus piernas son como un par de palillitos, és el rugit dels motors dels parents motoritzats. L’aiguamoll té ambient multicultural. Probablement els que dormen podrien ser tètols cuabarrats, hi ha fotges negres amb bec blanc, ànecs, blanquinosos com el cullerot, xarxets a la dreta i collverds a l’illa, i més al fons reposen flamencs i arreu gavians argentats i orenetes.

Aquest paisatge no és a la Conxinxina, sinó aquí mateix: és el Remolar, la nostra joia de la corona, allò que ens fa diferents de tots. El seu nom pot venir de rem, però probablement ve per rèmol, turbot, rodaballo en castellà. Uns excursionistes de Barcelona explicaven el 1882: “Prop del Remolar, la casa refugi dels caçadors. I a ponent del Remolar, que té forma d’ocell en actitud d’aixecar lo vol, es troba can Llach, a quatre passes de l’estany de la Murtra.” Trona al Remolar, pluja al pla, es deia quan es mirava el cel més que el temps del 3/24. El Remolar tenia un braç fins al mar, que era un lloc de recaptació de sal quan la sal era un bé preciós. Era un lloc de caça i pesca, per on circulaven homes armats amb espases i ballestes i no camperols. Al Remolar no li ve de nou el soroll, ara d’avions, abans de canonades. El segle XVII un senyor de Viladecans, Miquel de Torrelles, tenia al Remolar una casa i un fortí amb canons d’artilleria que no sabem si apuntaven cap a terra o cap a mar. 

Ara el fortí és l’aeroport i no hi ha bales de canó, però hi ha avions. És el miracle d’una convivència improbable i desigual. És un lloc on arriben aus de més enllà del arc de sant Martí perquè malgrat el soroll, malgrat els cotxes, malgrat els avions, el Remolar és un oasi en el seu viatge per deserts impermeables de cases i autopistes. La força de la vida. 

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Les olors (i les pudors)

 

Hi ha coses que fan olor, i aquesta olor pot ser de moltes menes: pot ser forta o suau, pot ser de perfum, o de palla mullada, o de benzina, o de suor... Totes les possibilitats que vulgueu. Però quan una cosa fa una olor desagradable, no diem que fa “mala olor”, sinó que fa pudor. En aquest tema, el català es diferencia del castellà en dues coses: una, que olor és una paraula femenina, mentre que en castellà és masculina (en castellà es diu “un olor muy fuerte”, però en català no es pot dir “un olor molt fort”, sinó que es diu “una olor molt forta”); i dues, que en castellà es diu “mal olor”, mentre que en català es diu “pudor” (bé, en castellà, en comptes de “mal olor” es pot dir “peste”, però queda tirant a vulgar).

Però hi ha encara una altra cosa, en això de l’olor. I fa referència als verbs. En català, per exemple, diem: “Estava passejant per un jardí, i em vaig aturar a olorar unes flors”. Però en canvi, diem: “Aquest perfum fa olor de roses”. En castellà, per a totes dues frases s’utilitza la mateixa paraula: “Paseaba por un jardín, y me paré a oler unas flores”; “Este perfume huele a rosas”. Aquest fet provoca que a vegades hi hagi qui utilitzi també en català el mateix verb, i digui: “Aquest perfum olora a roses”. I no, els perfums no oloren, els perfums fan olor!

Josep Lligadas

El Mamut, el Patatuf i la Cursa de Lluna Plena

Base Castelló Esports y Runnering ha organitzat la XII Cursa de Lluna Plena Solidària aquest any amb: ASDIVI, GEMAO de l’ONCE, MUÉVETE!!! POR LOS QUE NO PUEDEN, Fund. Síndrome 5P- i Fund. Síndrome de Rett. Aquí en teniu una petita història: 

Els més matiners ja havien començat al matí marcant el recorregut i muntant les carpes, uns altres, acabat el cafè, ja hi eren. Tot havia d’estar enllestit per quan arribés la gent. Els voluntaris tenien la feina assignada: uns a l’estand solidari, uns altres muntant l’escenari on més tard es repartiran els premis als participants, la resta repartint les samarretes dels qui sortiran a fer la Cursa de Lluna Plena. Els de l’Agrupament Escolta i Guia Garbí de Viladecans ja posen la beguda a refredar i escalfen les planxes pels entrepans per quan acabem la cursa. Tot és a punt.

A un quart de nou comença la cursa a peu amb 700 participants i l’animació d’una batucada a càrrec dels Timbalers de Viladecans. Ràpidament els carrers es taquen de verd llimona, el color de la samarreta commemorativa de la dotzena edició. Uns guies marquen el camí, uns altres tallen la circulació dels carrers. Protecció Civil, la Creu Roja i la policia fan la seva feina i els bombers de Sant Climent ens refresquen la pujada a Can Bori i ens ajuden a creuar la riera de Sant Climent. El mateix es repeteix a dos quarts de deu quan surten els 300 corredors. A l’arribada, més voluntaris per donar aigua a tots els participants i repartir els premis de tots el col·laboradors. 

Com cada any acostumo a ser la persona que tanca el grup dels caminadors perquè ningú no es perdi, ajudant i animant als que més els costa. Darrere fas xarrameca amb els que s’hi van quedant, ja que alguns no han fet mai la volta a Sant Climent per la muntanya i per tant desconeixen la distància i el temps necessari per fer-la. Hi ha qui se n’alegra que hi hagi retencions per baixar a la riera i, així, poder descansar. La lluna plena es deixa veure quan baixem per la riera de Sant Climent. Ja és negra nit. Alguns il·luminen el camí amb l’ajut de velles llanternes o els moderns amb l’aplicació corresponent del telèfon mòbil i, és aquí, quan apareix el Mamut.

Uns marrecs es queden endarrerits, jo els faig broma dient que vindran uns “gamusins”, que piquen al cul dels jovenets si es queden els últims, per tal que espavilin i guanyin algunes posicions. Un d’ells em diu que aquest animal no existeix i que jo m’ho estic inventant, a més, em diu que em coneix, que jo sóc el que tirava aigua amb el Mamut i el que els va ensenyar a ballar el Patatuf (realment va dir ball del Mamut, s’ha d’insistir més en el nom del ball). 

De vegades pensem que fem coses i no les veu ningú, i fitxeu-vos com no és així. Un marrec a la llum de la lluna, em reconeix i m’associa a altres activitats que res tenen en comú. És gratificant fer aquest tipus d’activitats que sense gaire pressupost però amb moltes ganes i força per part de la gent que hi participa fan teixit social a la ciutat. 

Vicenç Castelló Solina

Fotografies: Carles Castelló

El CIE, de la Zona Franca a la fi del món

 Em va sorprendre i emocionar la quantitat de gent que el passat 20 de juny ens vam trobar davant del Centre d’Internament per a Estrangers (CIE). a la Zona Franca, demanant que el tanquessin. Certament és la primera vegada que em mobilitzo pel tema, perquè fins ara mai no havia pogut fer-ho tot i ser una qüestió que em sembla importantíssima. No pot ser que aquí i avui mantinguem centres opacs (a la pràctica ho són molt més que una presó) on la gent pot ser molt arbitràriament tancada –potser maltractada– i expulsada sense defensa possible. Delicte? Pròpiament cap: falta administrativa per manca de papers.

La veritat és que només pel fet d'anar fins al centre d'internament d'estrangers –enmig de la Zona Franca, o sigui gairebé del no res– ja t'adones de fins a quin punt allò és la perifèria en tots els sentits reals i simbòlics de la paraula. Ben lluny perquè no es vegi.

No pot ser que fardem de democràcia i cada cop més estiguem construint una Europa (una Espanya i una Catalunya, i una Barcelona) on hi ha ciutadans amb drets (que prou feina tenim perquè els drets es compleixin!) i, com deia un "raper" que va intervenir en l'acte del CIE, "metecos", o sigui perpetus estrangers que no són considerats ciutadans i que en la pràctica exerceixen d'esclaus: sense papers, sense advocats, sense feina, sense diners. Però, exactament com nosaltres, amb dignitat, amb expectatives, amb família, amb necessitat de viure en plenitud.

No pot ser que se'ns trenqui el cor davant el "mare mortum" que els telenotícies ens posen davant del nas cada dia; que plorem pels ofegats, grans i petits, i que no siguem capaços de veure la relació claríssima entre aquestes morts i els sistemes d'estrangeria europeus. Les màfies hi són perquè Europa vol que hi siguin: les fa imprescindibles per entrar.

No pot ser que ens escandalitzem davant la crueltat de la guerra, d'algunes ideologies i d'algunes formes fonamentalistes de la religió, i deixem a l'estacada la gent que ho pateix.

No pot ser que avui continuem explotant d'aquesta manera, força frívolament, els països africans i llatinoamericans, o que no siguem prou sensibles a la col·laboració dels nostres països en la fabricació i venda d'armes.

No som propietaris del món ni de les nostres petites parcel·les. És un bé comú a compartir. Per cert, em va emocionar també la presència –discreta i silenciosa– de l'Ada Colau i d'alguns membres del seu equip de govern. Hi haurà qui dirà que és demagògia, però el que em semblaria demagògic de debò és fer veure que aquest problema del CIE no existeix o no té res a veure amb nosaltres.

Mercè Solé

La democracia se hace con demócratas

Alguien nos dijo una vez que la democracia hay que hacerla con demócratas, con personas que entiendan que no es solo un régimen político, que ser demócrata es, más bien, una forma de vida, el convencimiento de que todos somos iguales ante la ley, siempre y cuando este sentimiento no sea solo un escrito en un papel. El demócrata convencido está de acuerdo con la alternancia en el poder. No actúa como el demócrata converso, cogiendo un cabreo morrocotudo cuando pierde esa capacidad de mando que considera suya por los siglos de los siglos.

Para los conversos, aquellos que tanto criticaron la Constitución cuando se hizo y que ahora parece ser que es única y exclusivamente de ellos. Estos señores, digo, son los que están viendo escándalos inconfesables en los nuevos equipos de gobierno formados después de las últimas elecciones del 24-M.

Es cierto que el señor Zapata escribió unos mensajes impresentables, desagradables, ofensivos, canallas y todos los calificativos denigrantes que a uno se le ocurran. Quien escribe así, aun disfrazándolo de sentido del humor, no puede ser representante de un pueblo. Este señor tiene que marcharse. Algunos otros y por el mismo motivo, también.

Dicho esto, no es de recibo que estos señores que han perdido algunas cotas de poder se consideren, nuevamente, la reserva espíritu-demócrata de occidente y todo lo que no sea gobernar ellos se convierta en un caos irresistible e imposible de gobernar. A esos políticos cabreados porque han perdido, habría que pedirles: Reflexionen ustedes y convénzanse de que lo democrático es respetar la alternancia en el poder, que un hombre solo tiene un voto y que todos los votos tienen la misma calidad. No hay votos aristocráticos en democracia, todos tienen el mismo valor.

Allá donde les toque, hagan buena oposición, sean ustedes muy vigilantes de los comportamientos de quienes gobiernan, vigilen especialmente las manos y las cajas para que nunca estos nuevos gobernantes puedan hacer lo que muchos de entre ustedes han venido haciendo. Este sería un buen servicio a nuestro sistema democrático y a nuestro país, bastante más valioso que el de hacer mucho ruido para desprestigiar al adversario.

Hagan todo aquello que en su mano esté para recuperar la nobleza y la honestidad en la actividad política, conviertan su ejercicio en un servir a los ciudadanos y no en un servirse de ellos. 

Fernando Delgado

Castelló, festes de barri i festa de l’aigua, un juny mamullat

Per primera vegada, una Mamullada de nit. Jo i els meus nois i noies de la Colla, 

haguéssim preferit haver fet la primera Mamullada de nit a la nostra Vila però uns amics de Castelló, Botafocs, que havíem conegut a Sant Vicenç dels Horts, van insistir en compartir amb nosaltres la Nit de Sant Joan. 

Botafocs, un grup de diables de Castelló, que va fent una gran labor de cultura popular a Castelló volia alguna cosa diferent per a aquesta nit. Després d’anys d’absència, l’Associació en col·laboració amb Acció Cultural, ha recuperat la tradició d’encendre aquesta Flama, símbol de l’unitat nacional des Països Catalans.

Acompanyats pels Dolçainers i Tabalers del Grau i la Unió Musical del Grau vam portar la festa pels carrers del Grau de Castelló.

Els nostres amics volien que aquesta nit màgica fos una barreja entre el foc de les fogueres, la pólvora i l’aigua que en aquest esdeveniment hem fet realitat nosaltres. Una bona combinació en un correfoc diferent on es barrejaven les carretilles i la pirotècnia amb les meves ruixades d’aigua. 

La gent que vaig conèixer a Castelló no només era molt agradable sinó que es va mullar i molt en aquesta festa.

Una revetlla diferent, ja que allà el dia de Sant Joan es laborable però, amb un vespre-nit que vam passar molt contents i divertits i sobre tot mamullant.

Aquest mes vaig una mica estressat però content, i és que per una part he sortit molt i això m’ha fet treballar molt tirant aigua, però per l’altra content per haver participat també d’una molt bona Festa de Barri a Can Palmer jugant amb els nens i nenes sobre l’escuma i sobretot d’haver estat en una nova activitat lúdico-festiva, la Festa de l’Aigua a la Plaça Europa.

La Festa de l’Aigua ha estat una activitat de jocs d’aigua que han organitzat els Caus Sant Joan, L‘Espiga i Garbí i la meva Coordinadora d’Entitats i en la qual jo m’he encarregat de llançar molta aigua des de la meva trompa. 

L’estiu continua i no sé si sortiré algun cop més o dormiré una “gran migdiada”, del meu tamany, per agafar forces per a una Festa Major que cada cop tenim més a prop.

Vilamut, el vostre Mamut.