dijous, 15 de desembre del 2022

Gavot (Alca torda) Platja de la Pineda de Cal Francès, 26 de novembre de 2022.

Present regularment durant les migracions. Estat de conservació a Europa: Segura. Habita les costes nòrdiques d’Europa. Les parts superiors són negres amb un fina franja alar blanca. Per sota és blanc. El coll curt i el bec gros i negre amb una franja blanca. 

Tot i ser una espècie regular, aquest any està sent excepcional pel nombre d’individus observats. Molts exemplars han arribat en no gaire bones condicions i n’han mort bastants. Els experts treballen amb la hipòtesi que els gavots hagin fet el que es coneix com a ‘fuga de temperi‘. Haurien fugit d’unes condicions marines molt dures a l’Atlàntic Nord, amb vents i onades molt fortes que els impedien alimentar-se, i s’haurien afeblit.

Eio Ramon

Dos esvorancs digitals Park & Ride

A l’estació de tren de Viladecans, com a tants altres indrets, m’imagino, s’ha establert el sistema Park & Ride (aparcament + Renfe), que a la pràctica vol dir que les places que abans eren lliures de pagament es reconverteixen en una gran majoria en places de zona blava. La zona blava es converteix en gratuïta si tu pots demostrar que has viatjat amb la Renfe.

Complicat, sobretot perquè tot plegat, perquè sigui àgil, ha de funcionar amb l’enèsima aplicació (P+R) vinculada a l’aplicació (TMB) que faig servir habitualment per comprar i pagar els bitllets metropolitans de transport. 

Crec que vaig llegir-ne alguna cosa al butlletí municipal de Viladecans, però no hi vaig parar gaire atenció, perquè no acostumo a deixar el cotxe al pàrquing de la Renfe. El cas és que el dia que sí que el vaig fer servir, amb pressa perquè se m’escapava el tren, em vaig trobar superangoixada: zona blava que no saps com pagar, instruccions complicades que no sabia com fer baixar de pressa... Total, que em vaig enfilar al tren deixant el cotxe tal qual amb el risc de rebre la corresponent multa. De moment, no n’he rebut cap, però creuem els dits!

Després, a casa, vaig baixar i interconnectar totes les aplicacions recomanades. Entre la meva cada dia una mica més escassa perícia i el fet que tampoc et donen unes instruccions gaire clares, vaig suar la cansalada. I vaig descobrir també que algunes de les places d’aparcament a l’estació estan alliberades de semblant cosa. 

Bé. Em pregunto ben sincerament si el proper dia que l’hagi d’utilitzar sabré fer-ho. I també em pregunto què passa amb la molta gent que no s’acaba d’aclarir amb els mòbils o que senzillament no en té o en té un de molt senzill. De vegades crec que les aplicacions i les administracions ens assetgen. I no només és un malson. Cada dia tot plegat és més real.

E-notum

No sé si mai heu rebut comunicacions a través d’e-notum, un sistema de comunicació digital obligatori per a entitats i potser menys obligatori, però molt habitual, per a ciutadans. Per als que penseu que escric plena de prejudicis, ja us puc donar la raó: l’odio. 

En primer lloc perquè la seva “moderna” forma digital no fa que els comunicats que reps per aquest sistema siguin intel·ligibles: continuen estant, sovint, escrits amb tots els ets i uts legals... i incomprensibles per a la gent normal (entenent per normal com a capaç de llegir i entendre força textos, però no especialista en temes legals). Les administracions públiques tenen serioses dificultats per fer comprensibles els seus missatges i no sembla que s’esforcin gaire per superar-les.

L’obligatorietat que les entitats es relacionin amb l’administració amb un certificat digital del seu president crea molts problemes. No tots els presidents, bo i sent excel·lents presidents, tenen habilitats informàtiques. Això significa a la pràctica que sovint gestionen aquest certificat altres persones. He pogut constatar que, a més, es barregen en la mateixa bústia documents personals del president o presidenta amb documents propis de l’entitat. La pretesa privacitat se’n va en orris. La teoria deu ser que només ho pot obrir el titular del certificat, però la pràctica n’està molt allunyada.

Els qui fem aquest delicte d’obrir e-notum amb certificats propis i aliens, o que som titulars de diverses entitats, constatem que malgrat que t’esforcis a tancar i obrir sessions, el programa continua conduint-te allà on no vols i barrejant notificacions, entitats i conceptes.

I encara hi afegiré una tercera cosa: les gestions per obtenir el certificat digital de les entitats, tot i l’ajut eficaç que s’ofereix des de l’Ajuntament, són complexes i serveixen només per a dos anys. Per tant moltes entitats, com aquesta del Punt de Trobada, que no demanem subvenció habitualment, en prescindim per estalviar-nos feina. Però aleshores no podem obrir altres comunicacions. Crec que per aquest camí podem acabar tots en els llimbs legals. No me’n sento culpable: ¿de debò que no poden coexistir el sistema digital amb el presencial? 

Mercè Solé

Punts Liles a les farmàcies de la ciutat per actuar contra la violència masclista

Viladecans ha habilitat Punts Liles a 17 farmàcies de la ciutat per atendre, sensibilitzar, informar i donar suport a víctimes de qualsevol agressió sexista i LGTB-fòbica. Com a Santa Coloma de Gramenet, on s’aplica un servei similar des del 2019, cada establiment tindrà una persona de referència, que haurà rebut una formació prèvia, per orientar les víctimes sobre els serveis que ofereix l’Ajuntament, com ara el Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), i, en casos urgents, activar el protocol d’abordatge d’agressions sexistes. Olga Reyes, regidora de Joventut i Igualtat, explica que han triat les farmàcies perquè són “espais de confiança” que estan repartits per tota la ciutat i que sempre n’hi ha una de guàrdia.

Àlex Recolons

Alerta, sequera!

La sequera al pantà de Siurana, amb ulls de dron

A finals de novembre es va declarar l’estat d’alerta per sequera al sistema Ter Llobregat. Els municipis metropolitans ens afegíem així al conjunt de 514 municipis catalans en aquesta situació, després de dos anys de pluges per sota del normal, que han portat les reserves d’aigua al 32% als embassaments. Respecte a l’anterior sequera del 2008 hi ha aspectes rellevants:

1. Un escenari de canvi climàtic més consolidat, amb tendència a menys pluja i més irregular, amb més tempestes i més períodes secs.

2. Menys disponibilitat d’aigua del Ter cap a l’àrea metropolitana, limitada a 90 hm3 anuals de mitjana a partir de 2023.

3. Més capacitat de dessalinització i més capacitat de reutilització d’aigua regenerada provinent de depuradores.

4. S’ha mantingut el consum domèstic baix (a Viladecans 106,9 litres per persona i dia).

La sequera és recurrent a la Mediterrània, i caldrà veure si passa de ser conjuntural a estructural. En qualsevol cas, la disponibilitat d’aigua s’afegeix al conjunt creixent d’incerteses que cal gestionar. La solució, però, és complexa i afecta transversalment moltes qüestions:

- Cal gestió sostenible de les aigües dels rius i de l’aqüífer, seguir potenciant la dessalinització, i sobretot incrementar la reutilització d’aigua regenerada de les depuradores, especialment de la costa. A l’EDAR de Gavà–Viladecans actualment es reutilitza només el 17% de l’aigua regenerada, i per fer-ho cal millorar-ne els tractaments i ajustar-los als usos previstos, per exemple reduint-ne la salinitat per permetre més usos agrícoles.

- La ciutadania ha de disposar d’aigua de qualitat i en quantitat suficient, de forma accessible per tothom i en particular pels qui tenen més dificultats. La fiscalitat de l’aigua ha d’afavorir-ne el bon ús i ha de gravar més els qui contaminen i els consums excessius.

- Cal planificar el territori per ajustar la demanda als recursos d’aigua disponibles. El creixement urbanístic i d’activitats té topalls que no es poden superar. Debats com el de l’ampliació de l’aeroport per portar més milions de turistes a Barcelona no poden oblidar aquesta qüestió.

- La xarxa d’abastament ha de ser eficient. Actualment el rendiment de la xarxa a nivell metropolità és del 84% (de cada 100 l que entren a la xarxa, 84 arriben a les llars) i és important que continuï en aquesta línia i millori, si és possible.

- Cal potenciar la reducció de la petjada hídrica de l’activitat industrial, afavorint l’eficiència i la compensació local de l’ús d’aigua, com en el cas del CO2. En l’activitat agrícola cal més suport públic per modernitzar infraestructures de regadiu, ja que el sector difícilment ho pot afrontar sol.

- Cal potenciar la gestió sostenible del bosc, ja que un dels seus beneficis és disposar de més aigua a les rieres, fonts i al subsòl, en evitar evapotranspiració excessiva d’una massa forestal que creix descontrolada en antics sòls agrícoles. Les Muntanyes del Baix, plenes d’antics marges de pedra seca on els pins han substituït els conreus de secà, són un reflex d’aquesta situació.

- A les cases podem seguir estalviant aigua tenint cura de la nostra xarxa domèstica, triant nous electrodomèstics més eficients, amb dutxes en lloc de banyeres, doble polsador a la cisterna del vàter i tancant les aixetes quan cal. Pels qui tenen jardí, cal optimitzar el reg i una jardineria més adaptada al baix consum d’aigua.

- A nivell municipal calen mesures d’estalvi als equipaments, i en la neteja i manteniment de l’espai públic cal apostar per la xerojardineria, o sigui la jardineria adaptada a les condicions mediterrànies i de baix consum d’aigua, i pels parterres i espais sense reg, evitar les fonts ornamentals i potenciar l’ús d’aigua regenerada per a aquests usos. A Viladecans, cal emmarcar les mesures en el Pla d’Emergència de Sequera Municipal, que no està aprovat malgrat ser obligatori des de fa dos anys. I promocionar piscines públiques grans i eficients en lloc de moltes piscines petites a cada comunitat.

L’actual situació d’alerta limita a 250 l per persona i dia el consum, i afecta principalment al reg i manteniment de l’espai públic, dels jardins, usos lúdics i fonts ornamentals, alhora que s’inicien algunes mesures d’estalvi en els usos industrials i agrícoles. En propers mesos, si la situació persisteix, s’obriran altres escenaris més durs a nivell de restriccions.

Amb l’esperança que plogui prou i sense fer mal, cal seguir avançant a tots nivells en l’adaptació a la sequera en particular i al canvi climàtic en general. No ens podem permetre no fer-ho.

Marc Riera

La vergonya de la violència política contra les dones

Fa poques setmanes, en el marc del 25N, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol, presentava l’informe anual de dones ateses per agressió sexual en aquest centre, i qualificava les dades d’”esfereïdores”, ja que suposen un augment del 51% respecte a l’any anterior. Campistol no va dubtar a titllar la nostra societat de “masclista i violenta, una societat que està malalta”, alhora que instava les administracions a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”.

Només un dia abans, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, havia estat violentada i vexada a la mateixa tribuna del Congrés dels Diputats per la parlamentària de Vox Carla Toscano, que va referir-se a ella com una “alliberadora de violadors” i va afirmar que “el seu únic mèrit és haver estudiat en profunditat a Pablo Iglesias”, entre altres delicadeses.

La coincidència, o no, dels fets em va cridar molt l’atenció perquè del Congrés n’han de sortir les lleis que, tal com demana Campistol, intentin eliminar el flagell de la violència de gènere. Però resulta que ni el mateix Congrés no és un espai lliure d’agressions misògines. De fet, m’atreviria a afirmar que simplement no és un espai lliure de violència, perquè les envestides verbals que es practiquen des de la tribuna dels oradors i que, massa sovint, es converteixen en ofenses personals als adversaris polítics sobrepassen, de molt, el que és acceptable en la dialèctica i en la controvèrsia.

Com a ciutadana, sento vergonya en veure com aquesta violència política s’ha instal·lat a la seu de la sobirania popular. I sento vergonya en comprovar que els reptes globals que com a societat tenim per endavant són utilitzats, per alguns, com a mers elements per atiar el foc contra l’altre. Penso que a certs grups parlamentaris els importen ben poc el feminisme, el masclisme, la immigració o el canvi climàtic, sempre que els ajudin a fer soroll i a boicotejar qualsevol intent de progrés social al nostre país, ja sigui en favor de la classe treballadora, ja sigui en favor de col·lectius com el de les dones, la comunitat LGTBI, les persones en risc d’exclusió social o els nouvinguts. 

I em pregunto, quin és l’objectiu d’aquest “anar a la contra”? A Vox ja els coneixem, i no espero res de propositiu per part seva. La finalitat d’altres parlamentaris que també practiquen la violència de la paraula me la puc imaginar: remar sempre, sempre, sempre en favor dels seus, que no sé ben bé qui són, però que estic segura que no són la majoria dels seus votants. Vergonya.

Vanessa Rodríguez

L’art de generar comunitat

Les Runnering Girls al Km 0

Ara fa unes setmanes que comparteixo matí amb les Runnering Girls. Expressar el que sento és una necessitat i alhora una gran satisfacció.

El que genera la Montse des d’ara fa més d’11 anys es mereix molt més que aquestes paraules i el meu reconeixement.

Formo part de diferents comunitats i us puc dir que aquesta empodera l’ésser humà, contribueix a millorar la salut, promou la vida conscient, s’adapta a totes les edats, nivells i tipus de persona, fa gaudir i riure a qui matina i s’esforça en dissabte, ensenya i desperta, promou la descoberta de camins i senders a la zona forestal, agrícola i natural de la ciutat, ens apropa al nostre patrimoni i a la tasca que fan les entitats culturals, sensibilitza envers la protecció del medi ambient tot garantint la conservació de la biodiversitat i una millora dels ecosistemes…

Les Runnering Girls coneixen la recuperació de les
barraques de pedra seca que porta a terme el Grup Tres Torres.

Quin luxe de regal!!!

Tu, noia, plantes cada dissabte a Viladecans una llavor per ajudar les altres i ho promous perquè vols i ho sents. Si em permets, ets per a mi la singular ambaixadora de la sostenibilitat.

Olé i gràcies de nou!

M. Carme Cerdà

@MontseUrbea #runneringgirls #viladecans

Hebe de Bonafini

El passat 20 de novembre va morir, als 93 anys, Hebe de Bonafini, el principal referent del moviment de les Madres de la Plaza de Mayo, que l’any 1977, ben als inicis de la dictadura que va tiranitzar l’Argentina entre 1976 i 1983, van començar a concentrar-se en aquesta plaça de Buenos Aires per reclamar la recuperació dels seus fills desapareguts per la repressió i per reivindicar, alhora, justícia i democràcia.

L’endemà de la seva mort, tocava reunió de la redacció del Punt de Trobada –ens reunim, en principi, el tercer dilluns de cada mes–, i vam comentar que la memòria d’aquesta activista bé es mereixia un editorial d’aquesta revista per destacar, reconèixer i agrair la importància i la rellevància de la seva lluita incansable. I no només la seva, sinó també la de totes les altres dones que amb ella han estat reivindicant els seus fills. I, també, la de tantes i tantes dones, i tants i tants homes que, a tots els racons del planeta, han lluitat i treballat, i continuen lluitant i treballant, en la recerca d’una vida digna per a ells i per a tots els éssers humans.

Sense ells, sense aquest estol de lluitadors i lluitadores entregats, el nostre món seria encara molt més impresentable. I ells són també per a nosaltres impuls i estímul en aquesta tasca inacabable de dignificació de la humanitat de la qual ningú no té dret a escaquejar-se.

Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer


L’Agrupació Mossèn Cinto Verdaguer va representar l’any 1981 l’obra l’Hostal de la Glòria de Josep Maria de Segarra, al Centre Cultural Sant Joan, desprès de dos mesos d’assaig. A les fotografies podem veure els actors a l’ escenari i com a “espectadors” a les butaques.

L’Agrupació va començar a l’any 1972 al Teatre del Col·legi Modolell, però no reunia les condicions acústiques necessàries i a l’any 1974 es van traslladar al Centre Cultural Sant Joan. 

En aquella obra de teatre hi van intervenir 37 actors i tramoistes. Actualment l’entitat està formada per unes dues-centes persones entre actors, directors, tècnics i col·laboradors, segons consta a la seva pàgina web.

Jaume Muns

Viladecans acull la 12a. edició del Premi Delta de narrativa escrita per dones

Viladecans agafa el relleu de Sant Just Desvern i serà l’amfitriona de la 12a edició del Premi Literari Delta de narrativa escrita per dones. Aquest projecte, que és un treball en xarxa en el qual participen setze ajuntaments del Baix Llobregat, té com a principal objectiu fomentar la creació literària de les dones, reivindicant la seva mirada i pensament, com a claus per transformar la societat.

L’acte de cloenda i traspàs es va celebrar a l’Àtrium de Viladecans el passat dia 1 de desembre i va comptar amb la presència de l’escriptora Carmen Posadas que va conversar amb el periodista José Luís Ibáñez sobre la seva darrera obra Licencia para espiar. Aquesta novel·la, publicada per l’editorial Espasa, narra la història d’aquelles dones que es van dedicar a l’espionatge. A l’acte també hi va acudir l’última guanyadora del Premi, la viladecadenca Eva M. Garrigosa, que amb la seva obra L’Abocador, una història de tres dones acostumades a tenir cura de la resta, va aconseguir el guardó.

A partir d’aquest moment, l’Ajuntament de Viladecans assumeix la coorganització de la 12a edició, amb el suport del Consell Comarcal i la resta de municipis participants, i acollirà la gestió, activitats i iniciatives al voltant del certamen literari, que finalitzarà l’any 2024 amb la publicació de l’obra guanyadora. La Biblioteca participarà de manera activa en col·laboració amb diversos departaments de l’Ajuntament.

Al voltant del premi es realitzaran, com és habitual, tallers literaris, a les diverses poblacions participants del Baix Llobregat, per donar eines i recursos literaris a les dones que vulguin escriure i presentar les seves obres a concursos. Els tallers són espais d’expressió, de socialització, de creació i d’aprenentatge.

El Premi Delta es va crear l’any 2001 i es celebra cada dos anys. De fet, Viladecans va ser el primer ajuntament acollidor del certamen. Fins ara, dues dones viladecanenques han guanyat el Premi: Eva M. Garrigosa i Sonia Martín Alba, per l’obra Maldita sea el 2013-2014. Des d’aleshores, hi ha hagut una evolució positiva pel que fa a la qualitat i al nombre d’obres que es presenten en cada edició.

Per participar-hi, només, cal ser dona major de divuit anys. El tema de les obres, que poden ser en castellà o català, ha d’incorporar la perspectiva feminista i l’ús de llenguatge inclusiu. A més, es valorarà que les obres mostrin el valor de les dones en la societat actual o en un altre moment històric. Els textos hauran de ser originals, inèdits i no premiats en altres concursos. El certamen pretén encoratjar les dones a desenvolupar els seus potencials creatius a través de l’escriptura i promoure així la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en la literatura, perquè malgrat que s’han fet avenços en els últims anys, especialment legislatius, actualment continuen reproduint-se les desigualtats i l’àmbit literari no és una excepció.

A la pàgina web del Consell Comarcal del Baix Llobregat, que dona suport al certamen des del moment de la seva creació, es pot trobar tota la informació sobre el premi així com la relació dels títols guanyadors de totes les edicions, vídeos i booktrailers sobre les obres i es penjaran les noves bases de la convocatòria i les dates per la presentació dels títols participants. 


L’agenda de desembre

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

Dissabte 17 de desembre de 10,30 a 13,30h. Jugateca dels Reis. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous per poder demanar als Reis i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia.

Dijous 12 de gener, 18h. L’hora del conte. Aquell qui no corre, neda. A càrrec de: Patricia McGil. Per nens i nenes d’entre 1 i 3 anys. Cal inscripció prèvia.

ACTIVITATS ADULTS

Divendres 16 de desembre, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: El mal. Què és el mal? Quina diferència hi ha entre fer actes dolents i ser malvat? Per què els nazis pensaven que feien el bé? Dinamitzador: Toni Cano.

TALLERS AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)

Divendres 9 i 16 de desembre, 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS DE LECTURA (places lliures al Còmic Club i al Club de lectura de Teatre)

Dimarts 13, 20 de desembre i 10 de gener, 18h. Tertúlies dialògiques. Llegim: “El Quijote” de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

Dimecres 14 de desembre, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “La balada del norte” de Alfonso Zapico. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

Divendres 16 de desembre, 18.30h: Book Club. Llegim: “The Wizard of Oz” de L. Frank Baum. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

Dijous 21 de desembre, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Punto en boca” de María Martin Barranco. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres Cal inscripció prèvia.

Dimecres 11 de gener, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “Headhunters” de Jo Nesbo. Dinamitzadora: Elena Cejas. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

Malas compañías

Garcés, Marina

Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2022

Aquest és un recull d’assajos sobre la llibertat i sobre la veritat, dues formes d’impertinència necessària, quan hem entès que no som realment lliures i que mai no escaparem ni de l’error ni de l’engany. D’això parlen aquests textos, i ho fan de bracet d’una colla d’autors i de personatges que han fet de la seva impertinència una forma de pensament. Georg Büchner ens presenta Danton i Robespierre conversant davant de la guillotina. Diderot i Sophie Volland escriuen el seu amor en una eternitat sense Cel. Joaquim Jordà filma els seus amics mentre col·lectivitzen la fàbrica Numax i Teresa d’Àvila talla cebes a la cuina mentre conversa amb el seu inquisidor… Marina Garcés és filòsofa i professora titular d’universitat. Actualment és professora en la UOC, on dirigeix el Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis. És impulsora del projecte col·lectiu Espai en Blanc de pensament crític i experimental.


 La Follet de la Veritat

Haig, Matt

Barcelona: Estrella Polar, 2022

Una divertida i encantadora història rimada d’una follet ben especial. La Follet de la Veritat està obligada a ser sempre sincera... i això la fica en un munt d’embolics, perquè la veritat de vegades fa mal. La follet haurà d’aprendre a estimar-se ella mateixa, tot i la seva peculiaritat.

La Memoria del alambre

Blasco, Bárbara

Barcelona: Tusquets Editores, 2022

Amb un estil molt semblant al d’Elena Ferrante i les seves protagonistes, Bàrbara Blasco recrea la història de dues joves valencianes en els últims anys de la dècada dels vuitanta, just abans que la música màkina i les drogues sintètiques arrasin amb tot. ¿Què succeeix quan la mare de la que va ser la teva millor amiga reapareix al cap de vint-i-cinc anys per preguntar-te què portava la seva filla en una butxaca de la jaqueta el dia que la va atropellar un tren? És el que li ocorre a la narradora d’aquesta profunda i trepidant història. I a partir d’aquest enigmàtic i dolorós primer email, comença a furgar en la memòria per recuperar l’adolescent que va ser, la parella d’amigues que formava al costat de la Carla, dues joves intrèpides que volien viure molt ràpid. Amb un llenguatge directe i cru, ens narra la lluita de totes dues adolescents per arribar al límit i poder així fer-li paranys a la memòria.

XV Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà



Sota el títol Conflictes socials i polítics al segle XX, el passat 12 de novembre vam celebrar, a Viladecans, la quinzena edició de la Trobada d’Eramprunyà, organitzada pel Grup Tres Torres i amb la col·laboració del Departament de Patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans. Els treballs presentats ens van permetre veure com de complexa és la resolució dels conflictes socials i també com la societat s’escarrassa i empeny per avançar, havent d’enfrontar-se molts cops a la indiferència, quan no a l’oposició, més o menys frontal i virulenta tant de l’administració com de grups de poder amb interessos diversos.

Al número anterior, en aquesta revista, es publicava un resum de la comunicació que en nom del Grup Tres Torres van presentar-hi la Laia Lligadas Martínez i la Marta Llop Julià, sobre el naixement del moviment i les lluites feministes a Viladecans durant la Transició.

Les ponències de Sant Climent i Gavà sobre els moviments d’oposició a l’abocador del Garraf i al macrocementiri comarcal van mostrar, des de diferents angles, com la defensa d’un model de territori respectuós amb l’entorn natural ens incumbeix a tots; vam poder constatar com accions empreses en un municipi acaben afectant els que l’envolten, fent palès, per si hi havia algun dubte, el lligam entre les poblacions que conformem l’antiga baronia d’Eramprunyà. Viladecans, Castelldefels, Sant Boi i Sant Climent van parlar de fets i personatges, tant amb papers protagonistes com víctimes involuntàries, del període de la Guerra Civil. 

Begues va donar a conèixer el conflicte dels Xarmataires, que té origen al segle XIX i que esclata al primer terç del segle XX, i del més recent, el de la II fase de la construcció de la variant de la carretera de Begues, que abasta des dels darrers anys de segle XX fins als primers del segle XXI. Gavà va exposar les dificultats i entrebancs per crear la Unió de Cooperadors i per aconseguir que el Castell de l’Eramprunyà passés de titularitat privada a pública i denunciar com aquest canvi no ha revertit el seu estat d’abandonament. Sant Boi i Castelldefels van tractar els moviments veïnals, personificats en les figures de la lluitadora feminista Montserrat Puig i Mollet, i de l’activista social Jesús Sánchez Pajares. I, finalment els moviments populars naturistes van tenir també el seu espai.

El Grup Tres Torres estem molt orgullosos d’haver acollit la trobada d’enguany a Viladecans i, sobretot, de l’oportunitat que aquestes trobades suposen de poder recordar i explicar tot allò que s’ha esdevingut als pobles que configurem l’antiga Baronia de l’Eramprunyà, de donar a conèixer el que hem estat perquè els que venen darrere ho tinguin present i ho sàpiguen estimar i conservar. 

Vicky Herrero Garcia 

 Vicenç Castelló Solina

L’ampliació de la ZEPA al delta del Llobregat

La Generalitat ha posat a informació pública la proposta d’ampliació de la zona d’especial protecció de les aus (ZEPA) i l’ampliació de lloc d’interès comunitari (LIC) per diferents hàbitats, al delta del Llobregat. Bona part de les zones que es proposa ampliar són espais agraris, actualment inclosos en el Parc Agrari del Baix Llobregat.

La proposta d’ampliació arriba després de l’últim advertiment de la Unió Europea respecte a la millora de la protecció natural del delta. Al febrer del 2021 va enviar al Regne d’Espanya, en forma d’una carta d’Emplaçament, que obliga al compliment d’unes quantes mesures, amb amenaça de multa milionària si no es fan efectives.

L’any 2012 el grup ecologista DEPANA va enviar una queixa a la comissió europea advertint que l’Estat i la Generalitat no havien complert part dels compromisos a què estaven obligats per l’estudi d’impacte ambiental de l’ampliació de l’aeroport i del port. DEPANA ha anat informant al llarg de tots aquests anys dels incompliments de les administracions catalana i espanyola i de la pròpia AENA, que va construir uns aparcaments en una zona ja declarada de protecció (Xarxa Natura 2000). La Generalitat va anar complint algun d’aquest requeriments, però amb comptagotes. Un dels incompliments més incomprensibles és la redacció del Pla de gestió dels espais naturals ja protegits.

Cal recordar que el delta del Llobregat ja té espais que formen part del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) des del 1992, integrats en la Xarxa Natura 2000, avalada per la Unió Europea. Aquests espais protegits estan gestionats pel Consorci per la Protecció i Gestió dels Espais Naturals del delta del Llobregat, que en formen part la Generalitat i els Ajuntaments de El Prat, Sant Boi, Viladecans i Gavà. Aquest consorci gestiona un pressupost ínfim i fa una gestió encara més ínfima dels espais naturals. I a més els gestiona sota unes directrius generals, però sense un pla de gestió que garanteixi la protecció dels valors naturals de l’espai.

Si tornem a la carta d’emplaçament de la Comissió, cal dir que el que demana aquesta administració europea és que s’aturi la pèrdua de biodiversitat dels espais naturals actualment protegits. També els diu que facin el favor d’aprovar el pla de protecció que l’administració catalana va prometre que ja tenien mig redactat, però que mai s’ha arribat a aprovar. De fet hi ha un esborrany del 2015 que mai ha vist la llum (per què?). També els diu que facin el favor de treure els pàrquings que van construir en Xarxa Natura 2000.

I finalment els diu que protegeixin per a les aus aquells espais que encara no ho estiguin i que siguin necessaris per als ocells protegits a l’annex I de la Directiva d’Aus. Els diu que aportin dades científicament rellevants per justificar aquesta ampliació.

I què ha fet el Departament d’Acció Climàtica de l’actual govern de la Generalitat de Catalunya? Doncs el mateix que van fer els seus predecessors. Res. S’han vist en l’obligació de donar una resposta a la Comissió abans que no es fes efectiva la multa. I en tres mesos ha elaborat uns documents tècnics avalats per dades de ciència ciutadana. O això diuen, perquè les ratlles fetes sobre el mapa semblen totalment aleatòries. El cas és que les administracions precedents, no s’han pres seriosament la protecció i la gestió dels espais naturals del delta del Llobregat. No hi ha estudis, no hi ha dades, més enllà de les aportades per la ciència ciutadana. I ara a correcuita s’han d’aprovar unes ratlles sobre un mapa que no donaran resposta a cap dels reptes del delta.

El Parc Agrari necessita una millor protecció, una millor gestió i una millor inversió. Però amb unes ratlles sense sentit sobre els plànols no s’aconseguirà. O les administracions es prenen seriosament la protecció del delta del Llobregat, també les administracions locals, o haurem d’anar sobrevivint de la puntada de peu endavant, com tantes altres vegades.

Montse Lligadas

Després d’un any vivint a Viladecans

Soc un jove barceloní que amb trenta anys, i empès per la gentrificació urbana de la gran ciutat, ha acabat residint a Viladecans. Fa un any que visc aquí, i abans de viure-hi tenia uns forts prejudicis envers aquesta ciutat.

La idea que s’exporta de Viladecans, o almenys el que es percep des de Barcelona, és d’una ciutat dormitori amb més problemes que virtuts, amb poc atractiu cultural i patrimonial. Un indret on només es desenvolupen projectes urbanístics i on els veïns disposen d’uns serveis mínims. Però bé, en poc temps vaig descobrir que Viladecans és una ciutat rica.

Al municipi hi ha un nucli antic amb alt valor patrimonial, un teatre de primer nivell, zones comercials, espais verds envejables, platges naturals, etc. Però el que més em va sorprendre va ser l’enorme quantitat de gent que participa en les entitats, associacions i clubs de la ciutat. Entitats que promouen cultura popular, esports, arts i oficis... pràcticament està tot cobert.

A Viladecans tothom coneix algú que participa en alguna associació, entitat o club esportiu. El bon grapat de festes, exposicions i fires que es fan són el moment de major expressió d’aquest fort moviment popular.

Viladecans batega, batega fort. I ho fa gràcies a l’associacionisme que lluita contra aquests prejudicis que jo tenia envers la ciutat. Almenys a mi, aquests prejudicis, ja han guanyat als que duia quan m’hi vaig instal·lar.

Cal dir que a la ciutadania de Viladecans no li han regalat res, han fet i continuen fent molta feina. És una ciutadania lluitadora, que s’ha mobilitzat des de fa dècades a través dels esmentats col·lectius, entitats i associacions per dinamitzar, transformar i millorar la ciutat.

Recentment jo també m’he sumat a aquest projecte de ciutat, i avui dia participo a dues entitats que pretenen fer més gran Viladecans. Ara puc dir amb el cap ben alt, que formo part de la ciutat, del teixit associatiu; i que formant-ne contribueixo a escombrar els malnoms que molts cops es fan servir per referir-se a la nostra Viladecans.

David Gibert

Amb l’aigua als peus

Li va bé la sequera a l’ermita de Sant Romà de Sau, encara que ens estiri les orelles. El canvi climàtic el tenim aquí, a tocar. La humanitat és una mala estudiant que sempre es deixa les assignatures per al setembre, sense voler assabentar-se que la natura no deixa repetir curs. L’ermita és una construcció romànica del 1062, és a dir que d’aquí a quaranta anys en tindrà mil. Vam celebrar el seu nou-cent aniversari ofegant-la el 1962. Aquí segueix, amb aquest orgull mut de les persones humils. Quan ella apareix, s’alça com la dama del llac que perviu sota l’aigua. Encara que no tingui campanes, el campanar porta males notícies amb l’aigua als peus. Aquí seguirà, fins que el cos aguanti, com si fos un avi en una residència de Madrid en temps de Covid. La nostra ermita romànica és l’església més antiga que més temps aguanta sota l’aigua, les altres ja s’han agenollat. Quan treu el cap en aquesta foto és com mirar una església de pessebre sobre el terra de suro.

La natura fa un temps que adverteix que pinten bastos, que cada vegada més l’aigua és un bé escàs, encara que es desgelin quilòmetres cúbics de glaceres. Des dels romans ens encanta pavimentar, que és una manera de circular, però també d’evitar que la pluja penetri, fecundi la terra. Des de l’aire es veu la terra poblada de punts de llum, les ciutats, que són trossos de terra amb impermeable. Les plaques solars podran convertir la terra buidada en terra estèril, impermeable. Els cotxes elèctrics, que, si s’imposen, d’algun lloc haurà de sortir tanta electricitat. Cada salvació comporta una condemna. Hi ha un fet innegable, la terra és una senyora que no aguanta aquest ritme, i es comporta com en el fons és: un organisme viu que sap física i química.

Nosaltres hauríem d’imitar aquesta ermita romànica de Sant Romà. En temps de sequera sap gaudir de l’aire lliure, de sentir una altra vegada la carícia del sol a les seves pedres velles i humides. És la fortalesa tossuda, d’humilitat enganyosa. Sembla seguir el consell de Gramsci, pessimisme a l’anàlisi i optimisme a la voluntat. I nosaltres no podem ser menys, desitjar bones festes i un any nou 2023 que com a espècie siguem més intel·ligents que ahir, però menys que demà.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Un nou premi per a l’Institut Torre Roja de Viladecans

El passat 14 de novembre l’Institut Torre Roja de Viladecans va rebre el Premi Ensenyament 2022, en la categoria de Formació Professional, de la Fundació Cercle d’Economia-Premi Caixabank Dualitza, per “l’acompanyament, el seu projecte i la capacitat de transformació de l’educació cap a un model del segle XXI. Manel Merino, l’ex-director de l’institut, va recollir el guardó. Felicitats a professors i a alumnes!

El premi està dotat amb 10.000 euros.

El dret a menjar el que tu vols

Sembla que el dret a menjar el que et ve de gust el tenim molt assumit avui. Un dret que potser és conseqüència de les limitacions alimentàries que molts vam viure de petits, en una economia si no de postguerra (jo vaig néixer l’any que es va acabar el racionament) sí molt ajustada.

A casa el menjar no es llençava mai, tot i no tenir ni les facilitats de compra que avui tenim ni molt menys les d’emmagatzematge. L’economia i la cuina casolanes requeien exclusivament en ma mare, que treballava fora de casa. Anava a comprar quan els horaris li ho permetien, però era sovint, perquè tampoc no teníem nevera. I sempre poques quantitats. Impensable menjar a la carta: a casa es menjava el que hi havia, sense discussió. Això sí, es procurava anar complaent la concurrència.

Els entrepans eren amb molt de pa i poc tall. Alguns aliments no entraven mai a la dieta pel seu preu prohibitiu i d’altres ni tan sols estaven a l’abast. Sopes de pa (escaldades, amb menta, amb farigola, amb ceba, amb tomàquet...), caldo de “colls i punys” que deia el meu pare (amb pedrers, potes i colls de pollastre, que eren barats), les ganyes i cues de bacallà... Força llegums, molt poca carn i poca fruita. No teníem pas problemes de colesterol, no. De sobrepès, potser sí, perquè servidora sempre ha estat molt panarra.

A mesura que l’economia va anar millorant, també el rebost es va anar alegrant i diversificant. I tan aviat com vam poder, part de l’alimentació es va tornar capriciosa: esmorzars de crusants i ensaïmades... i el tast de coses noves. Recordo la primera vegada que vaig menjar certs formatges, i patés, i salmó, i bon vi. Tota una descoberta.

Tot plegat, petits i grans plaers. Una part de la salut (més amanida, més fruita, més verdura, més proteïna) ha millorat, però l’excés més aviat sospito que ens fa més mal que bé. Ara podem comprar a una setmana o a un mes vista. Disposem de bones neveres i congeladors. I fins i tot, si la mandra o l’estrès apreten, tenim molt de menjar cuinat a l’abast. Ja hem oblidat que les cireres arriben al juny, perquè tot l’any en podem comprar. Si fa falta arriben de l’altra punta de món.

Però resulta que un dels problemes més grans que tenim és el malbaratament d’aliments: llencem molt de menjar a casa, per motius diversos. Per avorriment, perquè petits i grans ens hem acostumat a menjar a la carta, perquè de vegades no sabem com conservar adequadament alguns aliments, perquè fem cuina ràpida, perquè a les grans superfícies et forcen a comprar menjar que no necessites (envasat i en quantitats superiors a les volgudes), perquè ens hem tornat del morro fi i exigim que les peces de fruita siguin de vista espectacular. I perquè no som conscients que mitja humanitat es mor de fam i que el sistema alimentari que promovem és car, poc saludable i genera molts residus amb uns envasos totalment desproporcionats (un parell de cebes embolicades amb plàstic i una safata de porexpan, per exemple). Ho explicàvem al Punt de Trobada en aquest article.

Em fa vergonya reconèixer que em va costar molts anys aprendre que la meva mare feia una funció casolana poc lluïda però imprescindible, a banda de compartida per moltes dones: era la primera a menjar les sobres, li vinguessin o no de gust; s’esforçava per reciclar el menjar que havia quedat (no en quedava gaire, tot s’ha de dir); escurava els ossos, era qui es menjava la fruita que estava una mica macada o qui es feia l’entrepà amb el pa una mica més sec. 

Aprofitar bé el menjar; fer-nos conscients que no ens cal que, encara que la puguem pagar, comprem només aliments que entrin per la vista; fer dietes més sòbries i saludables; menjar el que hi ha, senzillament; comprar a granel i evitant envasos de plàstic; compartir els nostres excedents; comprar productes de proximitat i de temporada (al Baix Llobregat no ens cal comprar enciams holandesos o espàrrecs del Perú!!!, i als nostres pagesos els anirà molt bé poder vendre’ns la seva producció)... Farem salut, estalviarem energia i diners, cuinarem millor i contribuirem a una millor distribució dels aliments a nivell mundial.

Mercè Solé

Material Sobrant

Les millors coses que he viscut no necessitaven objectes per ser viscudes. Una posta de sol, una tarda amb amigues, una nit amb amb algú inesperat, un dia de platja a principis de l’estiu, amb l’arenal i el mar encara deserts, un passeig per un lloc nou per descobrir-lo, una xerrada sense presses sobre la vida o sobre res d’important… No ho sé, n’hi ha tantes que em quedaria sense espai a la pàgina per seguir enumerant-les.

Crec que el que em passa s’aparella amb l’edat. Com més gran soc, menys m’interessa allò físic, i més allò immaterial. Quan era més jove, acumulava coses, només pel plaer d’aconseguir-les i gaudir-les. Però la veritat és que, al cap d’un temps, perdien el sentit i gairebé no les veia, com si em creués amb un moble que ja no és útil, com una cadira desballestada, com un sofà que ja no és còmode i li salten les molles.

Tal com em sento ara, em subjuguen més els moments, les experiències. Allò viscut en ple, que m’aporta més que qualsevol objecte, per més bell que aquest objecte pugui ser. Veig les coses sense vida, sense energia. L’únic motor que em mou avui són les persones. Amb elles, a través d’elles, trobo el que res físic no m’ha pogut atorgar: un somriure compartit, una confidència, una riallada sota una pluja torrencial, unes llàgrimes d’alegria, una mirada que ho entén tot sense dir res. I un milió de sentiments, d’emocions, de sensacions més que no hi caben en una sola reflexió ni en unes poques lletres.

Vull desfer-me del que sobra. Allò material no serveix.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Mujeres Coraje



A Viladecans, i aixoplugades per La Creu Roja, hi ha un grup de persones majoritàriament dones que es reuneixen els dilluns, dimarts i dimecres a la tarda a la seu de Creu Roja a Viladecans. Allà assagen sota la direcció i organització del seu estimat i apreciat per tothom, en Quimet.

Aquestes persones grans en tots els sentits i superant impediments com la por, el fracàs, l’edat, realitzen una gesta de valor davant d’altres persones o d’elles mateixes. Aquest coratge superant sovint el dolor físic els permet actuar en obres senzilles de teatre o escenificant cançons de sempre amb la fortalesa que traduïm com a coratge. Aquest valor implica una bona actitud i determinació, deixant enrere estereotips. 

Aquests espectacles els passen a tots els casals de barri de Viladecans, associacions i residències de gent gran que els ho demanen. Cal esmentar que tot el vestuari de les actuacions està elaborat per elles mateixes, acolorit, variat i sempre adient a l’espectacle que representen.

Aquestes dones fortes no es rendeixen mai, el coratge de ser qui ets confereix un punt de rebel·lia i els aporta una gran autoestima.

Gràcies, doncs, a aquestes dones lluitadores que ens regalen somriures i tot el seu amor. 

Montse Pastor

dimarts, 15 de novembre del 2022

Escola Germans Amat-Targa

L’any 1981 va començar la construcció de l’escola pública Germans Amat-Targa, veïns de Viladecans que van donar els terrenys per construir el centre l’any 1979. El col·legi va comptar amb 16 unitats d’ EGB (Ensenyament general bàsic) i més endavant, 4 unitats de preescolar. La inauguració oficial de l’escola va tenir lloc al gener del 1984 i va comptar amb l’actuació del cantant Joan Manel Serrat.

Jaume Muns

Verdum (Carduelis chloris) Espai Natural Remolar-Filipines, 24 de setembre de 2014.

Resident comú arreu del territori. Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. El mascle és de color verd oliva i groc cridaner, excepte les galtes i les ales, que són grises amb una mica de groc. La femella té tons més apagats. El bec és fort i de coloració clara. Les potes són rosades. S’alimenta de llavors, polpa de fruits i insectes. Per la seva abundància no sembla una espècie amenaçada. Tot i això, l’ús abusiu de plaguicides i herbicides així com la caça per engabiar-los com a aus de cant, minven la població.

Eio Ramon

Ciència a l’abast de tothom

La Setmana de la Ciència, organitzada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, es celebrarà de l’11 al 20 de novembre, arribant a la seva 27a edició, amb un munt d’activitats de disseminació de la ciència arreu del territori. Jornades de portes obertes, activitats virtuals, exposicions, tallers científics, d’entre altres projectes. Una gran oferta científica en diferents formats a l’abast de tothom i que té com a objectius fonamentals apropar la ciència i la tecnologia a la ciutadania i fomentar les vocacions científiques entre els més joves.

La Biblioteca de Viladecans se suma a la Setmana de la Ciència amb dues propostes. 

El “taller Moc Zombi” serà la primera activitat que oferirà la Biblioteca El taller, que està adreçat a infants de 5 a 12 anys, els animarà a descobrir la millor recepta per a crear el seu propi slime, aprenent sobre la química que hi ha darrere d’aquesta substància i descobrint-ho tot sobre els polímers, alhora que desenvolupen la persistència cercant la fórmula més òptima. El taller es farà dissabte, dia 12 de novembre, de 12 a 13.30 hores, a la ubicació temporal de la Biblioteca a la Sala de Música de l’Institut Josep Mestres i Busquets (carrer Ferran i Clua, 19). L’activitat estarà dinamitzada per Escuelab, un projecte creat per joves científics i artistes amb la finalitat d’acostar la ciència a infants d’una manera innovadora. 

L’altra proposta prevista és el taller “Fem sabó natural”. Una activitat molt pràctica, dinàmica i ecològica en la qual els participants aprendran a fer sabó natural en fred, a partir d’oli de cuina usat, sosa càustica i aigua destil·lada. També s’utilitzaran colorants i aromes naturals. Està adreçat a tots els públics des dels vuit anys. També es farà a l’Aula de Música de l’Institut el dijous, dia 17 a les 18 hores. L’associació Bioeduca, una entitat del món del medi ambient, les ciències naturals, l’educació i les àrees socials, serà els responsables de portar a terme el taller.

Totes dues activitats requereixen inscripció prèvia per telèfon a la Biblioteca (937 077 294), per correu electrònic (b.viladecans@diba.cat) o a través de la pàgina web de la Setmana de la Ciència.

També pels més petits, des de l’Àtrium, amb la participació de la Biblioteca, s’ha programat pel dia 17, dijous, el taller “Som Natura” a càrrec de la companyia Inspira Teatre. Aquesta activitat fomenta l’escolta de la naturalesa a través del so, el joc, la música i el moviment. Els infants gràcies a la seva curiositat i ganes d’explorar, utilitzaran els seus sentits i els seus cossos per descobrir la màgia del bosc viu. Les edats recomanades són entre 2 i 5 anys i la duració és de 35 minuts. La inscripció cal fer-la a la Biblioteca. Aquesta activitat, que és gratuïta, està inclosa dins del Festival Internacional d’Arts per a la primera infància, que es desenvolupa a diferents espais de Catalunya. Podeu consultar la programació a la seva pàgina web.

L’agenda de novembre

ACTIVITATS INFANTILS / FAMILIARS

- Dijous 17 de novembre, 17,30h. Taller Som Natura. Taller per fomentar l’escolta de la natura a través del so, el joc, la música i el moviment, on els infants gràcies a la seva curiositat i ganes d’explorar, utilitzaran els seus sentits i els seus cossos per descobrir la màgia del bosc viu. A càrrec de: Inspira Teatre. Activitat familiar per nens i nenes de 2 a 5 anys. Lloc: Àtrium (durada del taller 35 min.) Cal inscripció prèvia.

- Dijous 17 de novembre, 18h. Bibliolab Fem sabó natural. Taller molt pràctic, dinàmic i ecològic en què aprendrem a fer sabó natural en fred, a partir d’oli de cuina usat, sosa càustica i aigua destil·lada. També s’utilitzen colorants i aromes naturals. Activitat de la Setmana de la Ciència. A càrrec de: Associació BIOEDUCA. Activitat familiar per nens i nenes a partir de 8 anys. Cal inscripció prèvia.

- Dissabte 26 de novembre de 10,30 a 13,30h. Jugateca de la ciència. T’agraden els jocs de taula? En vols conèixer de nous i saber com s’hi juga? Tindrem uns 20 jocs diferents per poder veure i jugar. A càrrec de: El Dado Dorado. Activitat familiar, per nens i nenes de més de 5 anys. Cal inscripció prèvia. 

- Dilluns 21 de novembre, 18h. L’hora del conte. Contezzz per dormzzz A càrrec de: Patricia McGil. Per nens i nenes d’entre 1 i 3 anys. Cal inscripció prèvia.

ACTIVITATS PER A ADULTS

- Divendres 18 de noviembre, 18:30h. Tertúlies filosòfiques. Parlarem sobre: Europa. Per què es va crear la UE? Cal més unitat política a Europa? Quin és el paper de la UE en un món multipolar? Dinamitzador: Toni Cano.

TALLERS AMB CONTINUÏTAT (sense places lliures)

- Divendres 11 i 25 de novembre i 9 de desembre, 17.30h. Taller de conversa en anglès. Dinamitzador: Pere López. Cal inscripció prèvia.

CLUBS DE LECTURA (places lliures al Còmic Club, Book Club i al Club de lectura de Teatre))

- Dimarts 8, 15, 22 i 29 de novembre, 18h. Tertúlies dialògiques. Parlarem sobre: “El Quijote” de Miguel de Cervantes. Dinamitzadora: Belinda Siles. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

- Dimecres 9 de novembre, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Comentem: “La fòrmula preferida del profesor” de Yoko Ogawa. Dinamitzadora: Margot Rubio. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

- Divendres 18 de novembre, 18.30h: Book Club. Llegim: “White Teeth” de Zadie Smith. Dinamitzadora: Paula Sàbat. Cal inscripció prèvia.

- Dimecres 16 de novembre, 18.30h. Còmic Club. Parlarem sobre: “Solanin” de Inio Asano. Dinamitzadora: Chus Rodriguez. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia.

- Dijous 23 de novembre, 18.00h: Club de lectura feminista. Parlarem sobre: “Tranquilas. Historias para ir solas por la noche”. Dinamitzadora: Esther Benito. Lloc: INS Mestres. Cal inscripció prèvia

- Dijous 1 de desembre, 19h. Club de lectura de Teatre. Comentem: “Zona inundable” de Marta Barceló del TNC y “Una noche sin luna” de Juan Diego Botto i presentem: “L’oreneta” de Guillem Clua (Àtrium) i “Moriu-vos” d’Anna Maria Ricart Codina. Dinamitzador: Joan Vinyals. Cal inscripció prèvia.

- Dijous 1 de desembre, 18,30h. Club de lectura de narrativa. Trobada amb l’escriptora Carmen Posadas, que conversarà amb el periodista José Luís Ibáñez de la seva darrera obra “Licencia para espiar”. També hi intervindrà la guanyadora d’aquesta 11a edició del premi, l’Eva Maria Garrigosa Sola. Lloc: Àtrium. Cal inscripció prèvia.

Les muses

Cussà, Jordi

Barcelona: Comanegra, 2022

La civilització avança a cops de geni, i aquesta novel·la n’és una mostra. D’on van sortir els llampecs d’inspiració que van catapultar obres com les de Ramon Llull, Antoni Gaudí o Patti Smith? Ens acostarem a la resposta seguint la peripècia d’un beuratge misteriós capaç de treure el millor i el pitjor de cadascú. Hi trobarem deixebles il·lustres de Leonardo, amics cafres de Cervantes, els últims deliris d’Edgar Allan Poe o els secrets de la filla genial de William Shakespeare. I la història d’un escriptor, Virgili Pardal, que malda per enllestir una obra inacabable, enganxat a la mateixa font de gaudi, coneixement i metzina que comparteixen els protagonistes de la seva ficció. Jordi Cussà va culminar aquesta novel·la, clau en la seva trajectòria, pocs mesos abans de morir. És la cirereta del seu magnífic llegat literari.

Que comenci la funció!

González Vilar, Catalina

Barcelona: B de Blok, 2022

Redoblament de tambors. Ja és aquí el sisè llibre de La caseta sota terra, i el que tanca la sèrie. Tom, Oli i Lena s’acomiaden, almenys de moment, amb una gran representació teatral. A qui no li encanta participar en la posada en escena d’una obra? Cadascú ha de trobar el seu lloc, cal sumar els talents i vèncer les pors, tot per a crear alguna cosa que capaç de dotar de vida a una gran història. El Club de Teatre de Rocadeliciosa muntarà una obra basada en la llegenda de Robin Hood, i per primera vegada els actors seran els nens. Seran capaços de fer-ho o es deixaran portar per la rivalitat entre els soldats del príncep Joan i els bandits que fan costat a Robin? Trobarà Oli la manera de participar en l’obra? I la seva amiga Iris, vencerà la seva timidesa? Mentre assagen, preparen el vestuari i l’escenografia, grans i petits troben nous desafiaments a mesura que s’acosta la data de l’estrena, i just en l’últim moment… sí, més problemes! Però res que una mica de treball en equip no pugui resoldre, o això esperem!

Càritas Viladecans: Fes-te voluntari

El voluntariat és una activitat sense ànim de lucre, compromesa amb el canvi social i una societat més justa, un voluntari actiu aporta a la societat no només la tasca realitzada sinó també l`actitud expressada. 

El voluntariat ha de ser capaç d`organitzar-se i participar de respostes col·lectives davant l`individualisme preponderant, plasmant a través de la seva participació valors com són la solidaritat, la gratuïtat i la igualtat.

                                                    

 El voluntari ha de tenir disponibilitat per a l’acció i per a la formació superant la barrera de la bona voluntat i promovent una acció de qualitat.

Els voluntaris donen resposta a molts problemes i interessos socials i no a una finalitat personal que pugui satisfer els seus propis interessos, milloren l’entorn col·lectiu i poden motivar a altres a unir-se a la iniciativa.

Tens inquietuds i et vols implicar?

Des de Càritas Viladecans t’oferim diferents projectes on poder participar. 

Aquests van des de donar suport a cursos de llengua i alfabetització per a adults fins acompanyar en el reforç educatiu a infants. També pots ajudar a l`organització de les tasques administratives de gestió o de transport de l’entitat. 

Tenim nombrosos projectes, ben segur que algun et pot interessar segons la teva disponibilitat.

Troba el teu espai de voluntari ajudant a fer que al món hi hagi cada vegada més equitat.

T´esperem.


Montse Pastor Pujadó

Telèfon 607022251. Truca!

Santa Maria Magdalena: Parròquia & Comunitat


Dedicació de la parròquia de Santa Maria Magdalena,
el 8 d’octubre de 1972

El 8 d’octubre de 1972, fa cinquanta anys, es va inaugurar la parròquia de Santa Maria Magdalena en el Barri de Sant Jordi per esdevenir el centre de culte per a aquests nous habitatges i per al Barri de Sales. Era un moment de fort creixement de la població i d’expansió urbanística. Per tot arreu creixien els blocs de pisos, els tallers, les fàbriques, i moltes famílies joves arribaven a Viladecans per començar el seu projecte de vida. Era un poble que s’anava fent, a mig camí entre el seu passat agrícola i el nou futur industrial. 

També corrien aires nous en l’Església i en la societat. Els moviments sindicals i polítics clandestins feien sentir la seva veu, malgrat la dura repressió franquista, i la veu del Concili Vaticà II havia fet niu en les noves fornades de capellans catalans. Eren moments de canvi i de ganes de tirar endavant projectes i iniciatives per millorar la vida dels nous barris obrers que creixien sense serveis ni infraestructures adients. Les parròquies feien la funció de centres de culte i centres cívics i socials.

El nou mossèn que va venir a fer-se càrrec de la nova parròquia va ser Mn. Jaume Boguñà, i ben aviat va saber atreure un bon grup de joves, que es van sentir compresos i lliures en un espai on tot estava per fer. Es va fundar l’Agrupament Escolta Garbí, grups de pregària i de trobada vinculats al moviment Taizé, noves maneres de viure la fe i expressar-la. Les parelles joves del barri, de procedències diverses, es van començar a acostar a la nova parròquia on se sentien acollits. 

                                     

Celebració del 50è. aniversari,
el passat 9 d’octubre de 2022

La vida parroquial té les seves dinàmiques i el pas dels anys fa que la feligresia vagi canviant així com els preveres responsables de la vida pastoral. Quan Mn. Jaume va deixar la parròquia, i després d’ell Mn. Xavier Armengol, va començar un degoteig de mossens, que hi estaven poc temps i no consolidaven les diferents activitats que s’hi estaven fent. Tot plegat dispersava la feligresia que malgrat tot seguia fidel a la parròquia que consideraven seva. Va ser un grup esforçat de la comunitat que va mantenir obert el temple i en va tenir cura fins als darrers anys, en què se n’han fet càrrec, primer, Mn. Manuel Simó, i després, Mn. Fredi Esteve, titular de la parròquia de Sant Joan, assistit per altres capellans que fan un servei pastoral a tota la població. 

La vida d’una parròquia és la vida de la comunitat que la forma, la suma dels esforços de moltes persones que hi han deixat les seves petjades. Per això en la missa commemorativa del passat dia 8 d’octubre es va fer un acte previ a la celebració perquè diversos testimonis expressessin les seves vivències passades i presents en el si de la comunitat. Va ser molt emotiu i alhora enriquidor el poder copsar que una comunitat és una realitat dinàmica i canviant, que pot ser font de creixement personal en determinades etapes de la història personal. També es va tenir un record per a tantes persones que al llarg d’aquests cinquanta anys han treballat per a la comunitat amb el seu servei i compromís 

Val la pena recuperar l’etimologia grega de “paroikía” que vol dir “viure junt amb”, més que no pas el sentit hebreu de “sinagoga” o “assemblea“, i molt menys entendre-la exclusivament com a lloc de culte. Al llarg dels segles s’han construït un edifici administratiu i jeràrquic tan poderós que ha anat afegint significats i matisos diferents a l’etimologia original. Avui, despullades del poder i de la pompa d’altres èpoques, les nostres parròquies retroben la seva etimologia més ancestral i pura i esdevenen veritables comunitats.

Frederic Esteve, Josep M. Gómez, actuals rector i diaca de
Santa Magdalena,el bisbe Agustí Cortés, i Joan Calvet i
Ricard Bardés (el segon i el tercer des de l’esquerra, respectivament),
pastors de l’Església evangèlica de Viladecans, que el 2020 van
celebrar també el 50è. aniversari de la seva comunitat.

La parròquia de Santa Maria Magdalena és avui una comunitat que viu i expressa la fe amb el llenguatge del seu temps. Lluny han quedat els privilegis i la uniformitat d’una religió única i oficial, el tenebrisme i les pors d’una moralitat curta de mires, els actes de pietat multitudinaris. En el nostre món plural i divers les comunitats cristianes tenen les portes i finestres ben obertes, i sense pors ni complexos, continuen expressant la seva fe amb diàleg permanent amb el seu entorn. 

Antònia Sánchez Calbet