Els ferrovellers de la B-204

El 1977, a la carretera antiga de Valencia B-204, convivien els camps cultivats pels pagesos i les empreses de desballestament de cotxes, els ferrovellers. A banda i banda de la carretera podies trobar qualsevol peça de recanvi pel cotxe. 

Desprès de molts anys, l’ajuntament de Viladecans va aconseguir fer fora totes les empreses de desballestaments de la zona, recuperant els camps per a l’agricultura no sense molts problemes, a causa de la contaminació dels camps amb els olis despresos durant molts anys pels cotxes apilats a la zona.

Jaume Muns

Passerell comú (Carduelis cannabina) Platja de les Filipines 02/04/2022.

Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. És un ocell prim, de bec curt i amb cua llarga i escotada. De color marró al dors i ocre molt pàl·lid als flancs i al ventre. Al ventre té estries allargades, més abundants i visibles a les femelles. Els mascles resulten inconfusibles a la primavera, ja que llueixen un cridaner color carmí al front i al pit. S’alimenta bàsicament de llavors. Durant la primavera i a l’estiu també menja insectes per alimentar les cries. La principal amenaça són els “ocellaires” que els capturen i engabien pel seu cant variat i melodiós. 

Eio Ramon

Set raons per adherir-se al pacte climàtic de Viladecans

1. Perquè hi cap tothom: grans i joves, alts i baixos, prims i grassos, sols i acompanyats, amb qualsevol mena de capacitats o de discapacitats; de tots els gèneres catalogats i de totes les tradicions culturals i religions; recentment arribats a Viladecans o de Viladecans de tota la vida. Només cal la voluntat decidida de canviar alguna cosa personalment o col·lectivament per tirar enrere el canvi climàtic. En la mesura de les teves possibilitats.

2. Perquè és donar forma a la millor esperança: no és l’esperança de la màgia, que amb un conjur ens resoldrà la vida, amb permís del Harry Potter; ni es fonamenta en una quimera enganyadora dels duros a quatre pessetes; ni és una esperança de les que es dipositen només en els altres. La nostra esperança es construeix cada dia esforçadament, a partir del compromís personal i col·lectiu. Aquesta és la que millor funciona i la que ningú no ens pot arrabassar. 

3. Perquè ens hi va la vida, la nostra i la dels nostres coetanis, la de les persones més vulnerables, i sobretot la de les generacions futures. Ens hi va la vida física, com sabeu. Però també ens hi va el plaer, la bellesa i el realisme de la bona connexió amb la natura, i més vivint com vivim en una zona privilegiada. Ens hi va la salut mental, emocional i social. Volem viure sense pors, volem que tothom pugui viure amb dignitat, volem gaudir del silenci i de la pausa, i de la càlida presència dels altres. 

4. Perquè no hi ha límit. De la mateixa manera que tothom hi pot participar, les persones més ambicioses en la seva voluntat de canvi no hi trobaran aturador. El pacte està obert a noves propostes i és dinàmic. Per tant, com en aquell antiquíssim anunci de tònica: si el pacte no t’agrada és que l’has tastat poc. No te l’acabaràs. 

5. Perquè hem d’evitar que aquest pacte sigui una “maria”, un maquillatge, una cosa per quedar bé i veure’ns a nosaltres mateixos així de progres i de guapos (que en som, sens dubte!). Ho evitarem si ens hi comprometem, no pas si ens ho mirem des de la barrera, encara que sigui amb esperit crític; o si ens limitem a dipositar tota la responsabilitat en els polítics o en la ciència. No volem que el pacte “sembli”, volem que “sigui”. Cal convertir les bones paraules en fets.

6. Perquè molts dels canvis imprescindibles per preservar el planeta són també una oportunitat per promoure la igualtat, la justícia i la pau. La insensibilitat davant les destrosses en la natura és la mateixa insensibilitat que hi ha davant el patiment de tanta gent que viu colpida per la guerra, la fam o la desigualtat. La insensibilitat de comercialitzar els recursos que la natura ha posat a disposició de tothom, i que per tant haurien de ser públics, fins a convertir-los en grans negocis en benefici de molt pocs; la insensibilitat de malgastar els recursos limitats; la insensibilitat de posar en risc la salut de tots amb projectes insans; la insensibilitat de crear armes capaces d’acabar amb tots nosaltres. Anar a les causes del canvi climàtic per transformar-les és també sovint anar a les causes de la injustícia.

7. Perquè caminar junts en la diversitat val la pena. Ho hem experimentat els membres de la taula, en què hi havia “espècies” humanes ben diferents, cosa que no ens ha impedit col·laborar. El treball en la comunitat i amb la comunitat, amb persones i entitats ben diferents, és un repte, un, estímul, un aprenentatge dels quals surten, com en la pel·li Casablanca, grans amistats.

Mercè Solé

“Por la igualdad de género, jugamos en equipo”

La ciudad de Viladecans cuenta con un histórico de mujeres deportistas que han destacado en el deporte de élite: Mari Cruz Díaz, Mireia García, Beatriz Pascual, María Luisa Muñoz, Eva Pérez, María Vasco, Emy Cano...

Ellas han ido abriendo camino a otras mujeres que más tarde han y hemos practicado deporte de alto nivel haciendo frente a muchas dificultades.

Pero en el deporte femenino, a lo largo de los últimos años, numerosas fuentes y estudios hacen referencias a las desigualdades en el acceso y participación deportiva y la falta de reconocimiento y visibilización diferenciando entre hombres y mujeres. A la falta de equidad en la distribución de recursos y a la dificultad de acceso a las mujeres a puestos técnicos, gestión y dirección de las entidades deportivas, a las conductas sexistas y a las violencias machistas y LGTBIfóbicas que aún perviven.

El ayuntamiento de Viladecans acaba de aprobar por unanimidad el “Plan local de políticas feministas en los deportes (2022 - 31 marzo 2026)”, un compromiso de igualdad y equidad de género recogidos en la Agenda Urbana 2030, para su desarrollo en los próximos cuatro años.

Este plan es fruto de un largo trabajo que ha contado con el apoyo de la Diputación de Barcelona y de la ciudadanía de Viladecans. 

Se han concretado cuatro ejes de actuación y 26 acciones. 

Podemos decir que es uno de los primeros planes a nivel estatal. 

El primer eje incluye acciones dirigidas a impulsar cambios internos en el ayuntamiento a nivel técnico. 

El segundo eje, acciones dirigidas al ámbito comunitario para promover la participación y práctica deportiva en igualdad de género, visibilizar y facilitar el deporte protagonizado por mujeres y personas LGTBI o realizar propuestas de transformación en los equipamientos deportivos. Una de las acciones más potentes en el eje 2 es la construcción de varios equipamientos deportivos (dos pistas cubiertas y un campo de fútbol en la zona deportiva de Can Sellarés, y rehabilitación del gimnasio de la escuela Garrofer). Dentro de este mismo eje se ha elaborado un vídeo de visibilización del deporte femenino, que ha contado con la participación de deportistas locales y de élite de Viladecans. 

El tercer eje, medidas dirigidas al deporte escolar, con el objetivo de promocionar los deportes coeducativos y los deportes libres de estereotipos de género. 

El cuarto eje, acciones dirigidas a entidades deportivas municipales, dándoles apoyo y recursos para que pongan en marcha medidas de igualdad de género dentro de las entidades. 

Es importante destacar que las medidas concretas de prevención y sensibilización de las conductas sexistas y violencias machistas se han incorporado de forma transversal en los diferentes ejes. 

Este plan de políticas feministas en los deportes es un instrumento importante para la práctica deportiva local, además representa una oportunidad para trabajar conjuntamente la práctica local y transformar la sociedad hacia una realidad más justa para toda la ciudadanía. 

Entendemos, por lo tanto, que es fundamental que juguemos en equipo. 

Emy Cano Camacho

Regidora de Salud y Consumo, y de Fomento del Deporte femenino

El molí fariner de la plaça de Salvador Allende al descobert

Cultiu de xampinyons al carcabà del molí.
(Fotografía de Llorenç Lligadas)

Cultiu de xampinyons al primer soterrani del molí. 

(Fotografia de Llorenç Lligadas)

A la segona dècada del segle XIX, és a dir, fa més de dos-cents anys, Pau Modolell i Negrevernis endegà la construcció d’una mina d’aigua. La mina captava les aigües en el terme de Sant Climent, concretament a la riera de Salom a la zona de Can Tallada i seguint, aproximadament, un recorregut paral·lel al de l’actual carretera que comunica els municipis de Sant Climent i Viladecans, arribava a la bassa del molí fariner situat a l’actual plaça de Salvador Allende, a tocar de l’avinguda del Molí. 

L’estructura del molí fariner dels Modolell era la clàssica dels molins de l’època. L’aigua acumulada a la bassa queia amb força a sobre dels rodets o turbines situades en un segon soterrani anomenat carcabà, els rodets giraven transmetent el moviment a les pedres del molí situades al primer soterrani. Un cop obtinguda la farina tocava fer les feines de tria, neteja i ensacat les quals es realitzaven entre el primer soterrani i la planta baixa de l’edificació.

A la dècada dels anys seixanta del segle passat, Llorenç Lligadas va llogar els dos soterranis del molí per cultivar-hi xampinyons. Com podeu veure a les fotografíes, el carcabà del molí de Viladecans és un espai de cent metres quadrats aproximadament, construït amb columnes de maó i voltes de quatre punts també de maó. Aquí és on estaven allotjats els rodets dels dos molins amb què comptava la instal·lació.

Un cop l’aigua havia mogut els rodets, s’escolava pel desguàs del carcabà continuant el seu camí per sota del carrer de la Muntanya fins arribar als dos destins finals: per una banda la Torre Modollell, actual seu de l’Ajuntament, i per l’altra la finca d’explotació agrícola de la Parellada, antic col·legi Modolell, on l’aigua era utilitzada per regar els camps de la zona que avui quedaria situada entre la plaça d’Europa i el centre comercial Vilamarina. 

Tant Jaume Lligadas Bassolas, que va estar uns quants anys cultivant xampinyons en aquests soterranis, com el darrer masover del molí, Arturo Andón, sempre han manifestat el seu convenciment que les instal·lacions del molí es mantenien intactes a sota de la plaça de Salvador Allende. 

I així era. Amb les obres de remodelació de la plaça de Salvador Allende ha aparegut el molí sencer, la bassa, el primer soterrani, on es feien les feines de moldre, i el segon soterrani o carcabà. En el darrer Ple, el govern municipal s’ha mostrat favorable a mantenir, rehabilitar i posar en valor aquestes instal·lacions que formen part del nostre passat industrial. Això sí, ens va deixar bastant parats sentir com l’alcalde manifestava que havien quedat sorpresos per la troballa, quan feia anys que l’ajuntament n’estava àmpliament alertat.

El molí actualment.
(Fotografia de Jaume Lligadas Vendrell)

Des del Grup Tres Torres, en efecte, seguint el testimoni de Jaume Lligadas Bassolas i Arturo Andón, sempre hem insistit tant en reunions amb la regidoria, en xerrades i també en alguna publicació, sobre l’existència del molí a sota de la plaça de Salvador Allende i de la necessitat de posar-lo al descobert i rehabilitar-lo. En qualsevol cas, però, ens alegrem que finalment el molí de Pau Modolell es posi en valor i pugui ser visitat per la ciutadania.

Jaume Lligadas Vendrell

DELMARALATERRA

Les onades entremaliades colpegen les roques, semblen bullir entre l’escuma blanca i blava, en un anar i venir sense parar. M’acomiaden amb el soroll, amb la força. La llum dibuixa estrelles a l’aigua salada i riela fins a fer-me mal als ulls.

Mai no he estat aquí dalt, encara que ho sé tot sobre els homes, les dones i aquests petits éssers que neixen de la seva unió. Ho sé tot sobre la superfície de ma mare, la Terra, però mai no he pujat a visitar-la. El meu pare, el Mar, no m’ha volgut portar mai a conèixer-la i, per respecte, sempre l’he obeït.

Avui he dit “prou”. Prou a les imposicions, la lleialtat per obligació, el compromís que només encaro jo i ningú secunda. Ja em vaig cansar de suportar i travessar dificultats en el món submarí del qual vinc. Ja em vaig cansar de seguir els camins marcats pels altres déus. Vull passejar entre els humans, els animals i les flors terrestres i aquests arbres tan alts als quals sé que puc pujar així que m’atreveixi. Envoltada, cada nou dia, de tenebres abissals intenses, avui he abandonat l’inframon aquàtic disposada a viure amb totes les conseqüències. Ja no vull ser deessa, tan sols una dona que somriu, plora, estima, s’equivoca, juga, abraça, cau i torna a aixecar-se.

El miracle de ser mortal és possible. Jo en soc la prova.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Torre Modolell i Can Sellarès, el nostre patrimoni

Jardins Magdalena Modolell (Viladecans). 

Foto Vicenç Castelló Solina.

Jardins Casa Alegre de Sagrera (Terrassa).
Foto Vicky Herrero Garcia.

El passat mes febrer el Grup Tres Torres vam mantenir una reunió de caire informatiu amb responsables de l’àrea de Patrimoni de l’Ajuntament. Havíem demanat de reunir-nos per conèixer de primera mà la situació i intencions de l’Ajuntament respecte de la Torre Modolell -edifici i jardins- i Can Sellarès. 

Torre Modolell. L’Ajuntament manifesta la voluntat de restaurar-ne l’edifici principal i annexos. Ha establert tres zones d’intervenció: a la primera, el Palau Modernista, no hi ha previst fer res tret de restaurar-ne l’escala d’accés; la segona, comprèn la Cambra Agrària, les escoles, el patí d’aquestes, la font i les escales que comuniquen amb el jardí, i, la tercera, els antics Cal Secretari i Cal Marxant -zona actual d’aparcament-. 

L’escala principal d’accés a la Torre Modolell, de la primera zona, i tota la segona zona, es troben en fase d’elaboració del projecte de rehabilitació. Un cop acabat el projecte ha de seguir la licitació de l’obra i l’aprovació del corresponent pressupost que quedarà per l’any vinent; la tercera zona, que es vol que sigui la futura Sala de Plens, queda pendent de projecte sense data concreta. Respecte del jardí no ens donen cap mena d’informació de quines intencions en tenen.

Can Sellarès. Donen per feta l’edificació de l’espai; sembla que sols queda per definir l’alçada dels blocs que volen construir-hi. Pel que fa a la masia i el camí de xiprers diuen que es mantindran, potser amb alguna modificació per a condicionar-ne l’accés; la masia es destinarà a equipaments pel barri, a semblança del Pablo Picasso.

Pel que fa a la Torre Modolell, ens alegrem que l’Ajuntament vulgui rehabilitar l’edifici i recuperar zones i espais desapareguts i/o malmesos. Esperem que, finalment, aquesta reparació acabi duent-se a terme, sigui completa i que es faci en un termini  més curt que llarg. Lamentem l’estat d’abandonament del jardí i no podem acceptar que es deixi de banda la seva recuperació. L’edifici i el seu entorn constitueixen un tot indestriable. L’administració local té l’obligació de vetllar per la seva conservació en la seva integritat i permetre a la ciutadania que gaudeixi d’aquest espai, tant per la seva vàlua arquitectònica com per tractar-se d’un llegat que pertany a tots i cadascun dels viladecanencs i viladecanenques. D’altres poblacions així ho entenen, se n’enorgulleixen i tenen cura dels seus bens més emblemàtiques. Com a mostra la Casa Alegre de Sagrera a Terrassa, on es poden visitar la casa i el seu jardí romàntic. A les fotografies podreu veure la diferència entre els dos jardins.

Respecte de Can Sellarès, insistim en el  nostre desacord amb l’edificació en aquesta zona, que pot acabar afectant la conservació de la masia i que destruirà un espai d’equipaments ja existent, que esponja una àrea amb gran densitat de construcció. Ens sembla un error no saber aprofitar el que ja tenim; és una actitud, com a mínim, miop, per un poble que conserva molt poca cosa del seu patrimoni i que cada cop té menys espai natural lliure, necessaris ambdós per estimar el territori i perquè aquest sigui un entorn saludable per als qui l’habitem. 

Vicenç Castelló Solina – Vicky Herrero Garcia

Grup Tres Torres

Jordiada en homenatge a Ovidi Montllor

 

Un concert en homenatge a Ovidi Montllor serà el protagonista de la Diada de Sant Jordi de la biblioteca de Viladecans. Enguany aquesta data tan especial serà diferent d’altres anys. Des del dia 7 d’abril el servei s’ha traslladat a l’Institut Josep Mestres i Busquets de la localitat per l’inici de les obres a l’edifici. Aquestes obres, que tindran una duració d’entre 6 i 9 mesos, serviran per millorar el confort acústic i energètic i el correcte aïllament, ja que s’arreglaran diverses patologies, tant a la coberta com a les façanes. 

Malgrat això, des de la biblioteca es manté l’esperit d’aquesta data i s’ha organitzat, com és ja habitual, la Jordiada amb l’espectacle de música en directe sota el títol Uns entre tants: recordant a Ovidi Montllor. El concert, que habitualment es celebrava al vestíbul de la biblioteca, es farà a la Sala d’Exposicions de la Torre del Baró el dia 22 d’abril a les 19 hores amb aforament limitat. Els artistes encarregats de recordar l’obra de Montllor seran Joan Sebastià Colomer (veu), Carles Gutiérrez (guitarra) i Agustí Espín (baix). A través de la seva música, els assistents podran evocar la figura d’Ovidi Montllor, una veu crítica durant el final del franquisme i la transició, que va compondre cançons que formen part de la memòria col·lectiva.

Montllor, que va ser un creador en majúscules, va formar part de la Nova Cançó amb una extensa trajectòria professional de més de deu àlbums editats en vida i una cinquantena de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius. El concert serà una bona oportunitat per gaudir de la seva extensa obra que va estar marcada per la divulgació de poetes catalans juntament amb Raimon, Francesc Pi de la Serra i Lluís Llach.

A més d’aquest concert especial, la biblioteca de Viladecans comptarà amb les últimes novetats editorials per agafar-les en préstec pels usuaris, que hauran d’anar a l’Institut Josep Mestres. Entre els llibres publicats recomanen la darrera obra de Lucia Lijtmaer, Cautiverio, una novel·la, publicada per Anagrama, que entrellaça la vida d’una pensadora britànica del segle XVII i una jove contemporània a Barcelona. Una història plena de venjança, ansietat, traïcions i desarrelament però no exempta d’ironia i sarcasme. La periodista i divulgadora cultural, que va publicar a 2017 l’assaig informal feminista Yo también soy una chica lista, presenta una obra sobre la fugida del dolor com a forma de supervivència i la rebel·lió davant els rols de gènere contemporanis. Una novel·la que reflecteix les relacions humanes amb totes les seves complexitats i contradiccions. 

Mónica Velázquez

Directora de la Biblioteca de Viladecans

La pau no és indolora

Escric això perquè, entre d’altres consideracions, veig que davant la guerra d’Ucraïna el conjunt de ciutadans acceptem sense més la necessitat de rearmament dels ucraïnesos i, per exemple, l’assumpció dels rols de gènere de tota la vida. Vull dir que el 8 de març fem unes reivindicacions i l’endemà considerem natural que a Ucraïna els homes s’integrin a l’exèrcit i les dones facin de cuidadores i, com a tals, s’exiliïn. O correm (i està bé que ho fem) a acollir ucraïnesos i deixem morir africans, sirians i molta altra gent com si res.

Tot plegat em fa pensar com al final en són de superficials les nostres declaracions escolars, eclesials i institucionals sobre la pau, el feminisme, el racisme o el canvi climàtic. En parlem, però no ho acabem de tenir integrat en el nostre interior.

Certament, però, el tema de la pau és complicat. Resulta senzill parlar de pau des de la comoditat de casa nostra. Pot ser un mecanisme com tants altres de rentar-nos-en les mans. Entenc que la gent es defensi i que ho faci cruentament, però tot això em sembla una inversió perillosa. L’esvoranc de l’odi, de la destrucció massiva, de la revenja, fins i tot entre membres de la mateixa població, com més s’allargui el conflicte més gran serà i més difícil serà plantar-hi fonaments sòlids de convivència en el futur. Davant del gegant imperial i totalitari què cal fer?

I és que penso que la pau es construeix d’entrada no preparant la guerra. No ens prenem prou seriosament el negoci de les armes i el seu opac rastre. Fem veure que no passa res, i procurem no mirar gaire els desastres de les guerres que no passen a Europa i que són farcides d’armes fabricades a Catalunya i a Espanya.

D’altra banda crec que associem la pau a la nyonyeria, com si la pau fos una cosa espontània associada a no fer res. No fer res violent no és sinònim de no fer res. I pensem en la pau com si fos indolora i no ho és. Treballar per la pau vol dir encarar els conflictes de forma no violenta, i quan plantes cara a segons quines situacions, pots rebre allò que en diuen un jec d’hòsties. I per a molta gent, la presó i potser la mort. Treballar per la pau és exposar-se, però intentar construir una altra mena de lògica que busqui punts de coincidència, valoració de l’adversari, sentit autocrític. No gens fàcil, però crec que una bona inversió de cara a la convivència de futur. Demonitzar i generalitzar no ajuda. 

Tampoc no ajuda el fet que vivim la democràcia superficialment. Jo no tinc gaire bon caràcter i em costa la convivència i sovint m’expresso cantelludament. Prou que ho sap –i ho pateix– el meu entorn. Però qualsevol cosa que fem amb altra gent per al bé comú (i la democràcia consisteix bàsicament en això) comporta treballar amb la discrepància, negociar coses, baixar del burro, defensar allò que creus essencial, i disculpar-nos mútuament si la cosa puja de to. I és un bon aprenentatge. No hi ha vida col·lectiva sense això, que suposa acceptar d’una banda que no pots guanyar sempre ni en tot, i que et fas i t’hi impliques, no només com a “client” que exigeix bons serveis, sinó com a cocreador que tracta d’imaginar un món una mica millor per a tothom.

I finalment encara hi afegiria la qüestió energètica. L’excessiva dependència energètica porta a conflictes bèl·lics anunciats ja fa molts anys. Crec que el que vivim és tan sols l’aperitiu del que vindrà si no reduïm el consum energètic i no treballem per obtenir energies renovables. 

Si visqués a Ucraïna tindria molta por i, honestament, no sé pas què faria. Però precisament en les situacions més dures és on té sentit parlar de la recerca de la pau i del respecte mutu. I segurament seria tot plegat més fàcil si ho haguéssim treballat prèviament. Cal incorporar-ho als nostres hàbits de relació.

Mercè Solé

Guerra, pàtria i literatura

Des que va esclatar la guerra a Ucraïna a tothom ens ha cridat l’atenció el fort patriotisme dels civils ucraïnesos que no han dubtat, o això sembla, a prendre les armes per defensar el seu país. Amb molta por, segur, però amb un sentiment d’orgull identitari i amb una valentia que desconec d’on els surt.

Durant aquests dies, no he pogut evitar preguntar-me si jo faria el mateix. Morir o matar per defensar una pàtria, la meva. D’entrada, penso que no. Moriria, i segurament mataria, per defensar els meus, però dubto que el meu coratge i el meu compromís patriòtic siguin tan grans com per respondre com ho han fet els ucraïnesos. Afortunadament, no m’he trobat en aquest atzucac.

No tinc ni idea d’on els ve aquest nacionalisme militant ni com és que han reaccionat tan enèrgicament a la invasió russa, tanmateix puc intuir-ne algunes pistes a través de la seva literatura. Ser ucraïnès, igual que ser de qualsevol altre país de l’òrbita soviètica, és quasi un acte de fe: les seves fronteres s’han mogut reiteradament al llarg de la història a cop d’invasió, de guerra i de cobdícia imperial. Angel Wagenstein (Plovdiv, 1922) és un escriptor i guionista búlgar, autor d’El pentateuc d’Isaac. La novel·la ens explica la vida de Jacob Blumenfeld, un jueu de la regió ucraïnesa de la Galitzia que, sense moure’s de casa, va viure en cinc pàtries (l’imperi Austrohongarès, Àustria, Polònia, el Tercer Reich i l’URSS) i va sobreviure a dues guerres i tres camps de concentració. 

Irène Némirovsky va néixer a Kiev l’any 1903, filla d’una família jueva benestant que, per causa de la revolució bolxevic i dels pogroms, va fugir d’Ucraïna per instal·lar-se a París. Allà, la Irène va obtenir un gran prestigi com a escriptora fins que, durant la Segona Guerra Mundial, fou detinguda i traslladada a Auschwitz, on morí el 1942. Les guerres, que van determinar la seva vida, són omnipresents a les seves obres, on registra minuciosament els comportaments humans i les flaqueses morals i sentimentals que la violència extrema i la por provoquen en les persones.

L’any 2015, la periodista Svetlana Aleksiévitx guanyava el Nobel de literatura. Nacionalitzada bielorussa, però nascuda a Ucraïna el 1948, és, potser, l’escriptora que més a fons ha revisat la història de l’antiga Unió Soviètica. En una entrevista, Aleksiévitx afirmava que “per a nosaltres [els nascuts en territoris d’influència russa], tot s’originava en aquell món terrible i enigmàtic [la Segona Guerra Mundial]. El pare de la meva mare va morir al front; l’àvia de Bielorússia va morir de tifus en un destacament de partisans; dels seus tres fills, dos van marxar amb l’exèrcit i van desaparèixer durant els primers mesos de la guerra, i només el petit va tornar a casa. Era el meu pare. Els alemanys van cremar vius a onze familiars més. I el mateix va passar en cada família, sense excepcions. Durant molt de temps, jugar a alemanys i russos va ser un dels jocs favorits dels nens de les aldees”. I afegeix: “Sempre hem estat combatent o preparant-nos per a la guerra. Mai hem viscut d’una altra manera”.

Sembla ser, doncs, que viure per a la guerra és el destí soviètic, si més no de les generacions nascudes a redós dels dos conflictes mundials. Però, què senten els joves? Davant dels mitjans de comunicació internacionals, els ucraïnesos s’han manifestat disposats a donar la vida pel seu veritable país. Són fills, nets i besnéts d’antics combatents, homes i dones; coneixen la seva història, el patiment viscut durant les guerres mundials, el genocidi provocat per la fam vermella de Stalin –que va matar de gana quatre milions d’ucraïnesos–, el despotisme soviètic i l’obsessió imperial de Rússia.

Així, és normal que els autors ucraïnesos contemporanis no s’escapin d’estar marcats per l’experiència de la guerra. Serhiy Zhadán (1974), poeta, novel·lista i traductor, és l’autor de The Orphanage (traduïble com l’Orfenat). L’obra, publicada el 2017, relata el viatge físic i mental d’un mestre de províncies que travessa el front del Donbass, territori ocupat per tropes prorusses des del 2014, per recollir el seu nebot que estudia en un internat.

El mateix conflicte de l’est d’Ucraïna ha marcat fins al moment l’obra d’altres joves escriptores com Kateryna Kalytko (1982), autora de La tierra de lo perdido (2017), o Haska Shyyan (1980), autora de A sus espaldas (2019). La contesa és també el tema central d’Hija (2019), l’òpera prima de la periodista Tamara Horikha-Zernya.

La guerra, d’una manera o altra, sempre ha estat present a les vides dels ucraïnesos i a les de tots els habitants de l’òrbita russa. Sens dubte, aquesta circumstància ha forjat el seu caràcter i la seva literatura. Hi ha moltíssims altres autors, històrics i contemporanis, que en donen fe: Nikolái Gogol (1809-1852), Lev Tolstoi (1828-1910), Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940), Vasili Grossman (1905-1964), o, més recentment, Vasyl Shkliar (1951) o la jove Evgeniya Belorusets (1980), entre molts altres.

Més enllà del que digui Putin, la Unió Soviètica ha quedat enrere, però com escriu Svetlana Aleksiévitx, per a aquests països encara és complex arribar a un consens sobre la idea de pàtria i lluitar contra els conflictes que aquesta complexitat comporta. Estic segura que els joves postsoviètics volen deslliurar-se d’aquest destí fatal que sembla que els marca la vida, que volen fugir del pervers ideal de la mare Rússia. Avui, però, la mare Rússia els bombardeja i ells s’hi tornen com poden. Quanta, quanta guerra… penso, en al·lusió a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda.

Vanessa Rodríguez

El català a les escoles viladecanenques.

Alguns dels que llegeixen això potser recorden una època en la qual el català estava directament prohibit. Des d’aleshores, doncs, ha plogut moltíssim i la llengua intenta mantenir-se forta a Catalunya, des dels carrers fins a les cases, escoles i oficines; és a dir, on la gent passa la major part del seu temps útil. La vertadera pregunta és: ho està aconseguint?

Segons el Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, l’ús del català als centres escolars es troba en una situació més aviat crítica, amb un 28% dels alumnes i un 48% dels docents que no fan servir mai el català dins del seu entorn acadèmic. La conclusió, encara que preocupant, s’ajusta bastant a la situació que jo visc a diari com a estudiant en una escola viladecanenca. Per tal d’ajustar dades he fet el següent gràfic sobre els meus companys entre els quals m’incloc: 

Per altra banda, tot l’equip docent de l’ESO (educació secundària obligatòria, anteriorment l’EGB) és capaç de mantenir una conversa en català sense cap mena de problema, encara que el nivell és molt variat; de persones amb un català més aviat bàsic, a filòlegs que han dedicat una part important de la seva vida al català. Moltes de les nostres classes inclouen els dos idiomes i de vegades arriba a ser confús per l’alumnat, i encara amb la capacitat de parlar aquest català quasi perfecte, molts decideixen impartir la seva classe en castellà o, més aviat, parcialment en català.

Una quantitat important de gent considera aquesta situació, sumada a contínues mencions del català a les escoles per part del govern estatal, com un atac a la llengua catalana i, fins i tot, als catalans. Una de les bases d’aquest pensament és la manca d’una base científica –pedagògica– com a prova del benefici per tal de fer canvis a les escoles de Catalunya. 

Justament a la porta de la meva classe es pot trobar un cartell que diu: “Avui i demà, l’escola sempre en català” però mai no se’ns ha parlat del tema o explicat la situació, no se’ns demanà gaire que fem un esforç per parlar català i la conseqüència és aquesta. 

La parla del català a les escoles no és nociva com s’ha demostrat els anterior anys, amb unes notes acceptables en el castellà i en les llengües estrangeres, així com també en el català. El que sí que és, és responsabilitat de tots! Col·laborar per tal de no perdre la nostra llengua, directament lligada amb la nostra cultura, és treball de l’equip docent però també de l’alumnat i, fins i tot, dels organismes polítics tant catalans com espanyols. No perdem mai la nostra llengua!

Noa Granados

La tragèdia d’Ucraïna

Ens hem trobat amb una guerra a les portes dels nostres països occidentals. Poc ens ho esperàvem, que pogués passar una cosa així. Hem vist ben a prop la crueltat brutal d’una invasió en què sembla que tot s’hi valgui, i hem seguit gairebé pas a pas el dolor, la tragèdia, l’enfonsament, la desesperació d’una pila de dones, homes i criatures. Les televisions i els altres mitjans ens ho han portat a casa dia rere dia. I tot plegat, a més de deixar-nos impressionats, ens ha deixat també preguntant-nos com serà el futur, com es podrà gestionar el que passarà a partir d’ara.

També hem vist els esforços solidaris per atendre tan bé com fos possible a tots els qui han fugit d’aquell infern. És, sens dubte, el que calia fer. I s’està fent bé.

Però certament, a la redacció del Punt de Trobada, arribats en aquest punt, no hem pogut menys que pensar en un tema que molta altra gent també s’ha plantejat: que, si es vol, Europa té els mitjans per acollir la gent que fuig dels seus països per la guerra o per la fam. I en canvi, portem anys veient com tantíssims refugiats o immigrants malviuen en camps inhumans, o són retornats a països on no tenen cap garantia de trobar unes condicions de vida dignes. No veiem per la televisió el seguiment dels drames personals de tantíssima gent dels països àrabs, o de l’Àfrica. No sentim parlar del seu estat emocional o de com caldrà escolaritzar els seus fills i filles.

Europa ha demostrat que té mitjans per atendre aquestes persones que també ens truquen a la porta. S’ha de fer seriosament, organitzadament, sens dubte. Però si es vol, es pot fer. Sí, aquests altres refugiats o immigrants no tenen la pell blanca ni se’ns assemblen tant com els ucraïnesos. Però, ¿voleu dir que això és un motiu suficient com per no atendre’ls?

Escarxofes a l’emissora

Pagesos fent plantació de plançons d’escarxofes l’any 1978 als terrenys on s’instaŀlà l’emissora, finca situada al costat de les bases de Cal Dimoni, baixant per la Carretera del Prat fins a la B-204.

Sobre l’emissora que Ràdio Associació de Catalunya va instaŀlar en aquests terrenys de les Ràfoles i que no va arribar a funcionar ja que va quedar aturada per l’inici de la guerra civil espanyola, podeu llegir l’interessant article que va publicar en aquestes pàgines en Xavier Calderé i Bel (Punt de Trobada de gener de 2013).

Jaume Muns

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus) Espai Natural Remolar-Filipines, 18 de maig de 2014

Migrador i hivernant abundant. Se la pot veure tant a la costa com a l’interior. El coll, el pit i el ventre són blancs, mentre que les ales i el dors són grisos. A l’hivern el cap és blanc amb una taca fosca darrere dels ulls. A l’època de reproducció el cap és de color marró xocolata amb una estreta orla blanca envoltant l’ull. El bec i les potes són d’un intens vermell negrós. Alimentació variable segons el medi. Oportunista, aprofita tota mena de recursos. Sense amenaces importants a escala global.

Eio Ramon

En defensa del pacte pel clima

En el ple municipal del passat 24 de febrer s’aprovà, no pas per unanimitat (ERC es va abstenir) el Pacte pel Clima a Viladecans. Quatre representants de les dues taules, d'adults i de joves, que hi han estat treballant van tenir l'oportunitat d'intervenir en el ple. Aquí teniu la intervenció de l'Albert Ruiz (president de la Coordinadora d'entitats "El Mamut de Viladecans") i meva, en representació del Viladecans Punt de Trobada. Vam aconseguir, entre tots dos, no sobrepassar els deu minuts. Té mèrit! 

Treballar per al bé comú no està gaire de moda, com tampoc no ho està el consens. D’una banda perquè vivim en una societat molt individualista en què fer espai en les nostres vides per als altres és percebut com una renúncia als nostres drets, i de l’altra perquè vivim en una mena de competició permanent on, sobretot en el món de la política, sovint els partits i els mitjans de comunicació posen l’accent més en allò que ens separa que no pas en allò que ens uneix. També pesa en l’ambient l’anhel de total autonomia els uns dels altres i el convenciment que, amb l’ajut de la ciència, podrem fer front a qualsevol cosa.

L’emergència climàtica, per contra, ens posa davant l’evidència que tots som en un únic vaixell, el nostre Titànic. Un únic vaixell, per més que contingui tant espaioses cabines de luxe per a una selecta minoria, com racons on s’amuntega la major part de gent, molta de la qual, per no tenir, no té ni drets reconeguts. Un Titànic que va veient com emergeixen esculls cada vegada més difícils de franquejar i com es van creant tempestes en l’horitzó. Unes tempestes que potser ofegaran primer els passatgers de baix de tot, però davant les quals ja no serviran els bots salvavides de primera classe, que tampoc no trobaran cap refugi on acollir-se.

En aquest context, no hi ha dubte que és una molt bona cosa crear un pacte de ciutat: és posar el bé comú, el nostre i sobretot els dels nostres fills, per davant de tot. És un bon exercici de reconeixement mutu, de cooperació, de treball amb un objectiu comú. 

Hi ha uns quants reptes que hem d’afrontar: 

la diferent percepció tant de la dimensió de la tragèdia (els negacionistes sobre qualsevol qüestió persisteixen, ho veiem en molts àmbits de la vida quotidiana) com de les mesures que cal prendre (hi ha qui pensa que la ciència acabarà resolent per si sola tots els problemes);

la indiferència davant el fet que els primers (cronològicament) que pateixen les conseqüències del canvi climàtic són els més vulnerables i encara de països llunyans, com si allò que veiem per la televisió fos un programa més de qualsevol plataforma, con si no hi hagués cap patiment al darrere, i com no tingués cap connexió amb la nostra manera de viure;

la dificultat de canviar els nostres hàbits de transport, de consum i d’alimentació, en un context a més d’una gran desigualtat social i d’una crisi econòmica que colpeja treballadors i petites empreses;

el risc de deixar-nos portar pel desànim. Algú, el primer dia de reunió de la taula d’emergència, deia que els reptes són tan grans que nosaltres sols no podem fer gran cosa per revertir el canvi climàtic. Els reptes són grans i són universals, però sense nosaltres, viladecanencs i viladecanenques, tampoc no serà possible aquest gran canvi que desitgem. Cadascun dels veïns d’aquesta ciutat és imprescindible, com ho és qualsevol persona que visqui avui en el planeta Terra;

la proposta del Pacte pel Clima ha estat elaborada per un grup reduït de tècnics, membres d’entitats diverses, estudiants i responsables polítics. Segurament que les seves propostes semblaran massa agosarades per a uns, massa poc per als altres. O senzillament poc encertades o inútils; però el Pacte pel Clima és un punt de sortida, no pas d’arribada, on el marge d’actuació dependrà sobretot de l’esforç i mitjans que cadascú, persones, institucions, comerços, empreses i entitats, estiguem disposats a abocar-hi. 

Davant d’aquests riscos comptem amb moltes fortaleses:

Som creatius, valents, sensibles, imaginatius i solidaris. Potser som també moltes altres coses, però aquestes capacitats les tenim i històricament ens han servit, especialment aquí, al Baix Llobregat, per abordar crisis importants: com la consolidació del delta per al desenvolupament d’una agricultura potent; com una guerra civil i una inacabable i cruenta dictadura; com les conseqüències de la industrialització i l’explotació dels treballadors, i com ara les pandèmies de la Covid, però també del masclisme i de la discriminació de molts nouvinguts. Sempre hem donat resposta als reptes, i ho hem fet, no pas des d’un gran poder, sinó des de la ciutadania, per pobra que fos i per pocs recursos amb què comptés. Amb autenticitat, i sense maquillatge.

Les causes del canvi climàtic són també les causes de la creixent desigualtat social i marginació: consisteixen a posar el guany econòmic d’uns quants per damunt del bé de tots. Si som capaços d’actuar amb coherència, potser aconseguirem revertir una cosa tant o més perniciosa que el canvi climàtic: la injustícia social.

Treballem per la pau. Revertir el canvi climàtic és una opció per la vida -i vida de qualitat- per a tothom sense exclusions. Cal treballar perquè els recursos del planeta es distribueixin equitativament i perquè els conflictes es resolguin de forma pacífica. La fabricació i distribució d’armes i l’enfrontament bèl·lic no porten a res més que a la mort. No dubtem del desig dels veïnes i veïnes de la ciutat per enfortir la democràtica, la participació i la pau 

Saber-nos dependents els uns dels altres no és una feblesa, sinó el principi realitat. Diu Juan Luis Arsuaga que una de les coses que ens vinculen amb les restes humanes trobades a Atapuerca és la constatació que els nostres tan remots avantpassats eren capaços de tenir cura amorosament dels seus membres malalts i discapacitats i que aquesta capacitat no els va afeblir com a grup, sinó que els va enfortir.

La diversitat de persones, creences, idees, tradicions, formes de vida, de la nostra ciutat és un bé preuat, com ho és la biodiversitat: suggerent, dinàmica, qüestionadora, creativa. Aprofitem-la.

Comptem amb els joves. Uns joves a qui certament fem el possible com a ciutat perquè gaudeixin d’una bona formació, però a qui faríem bé a més a més de fer espai perquè tinguin una feina digna, l’accés a un habitatge assequible, la possibilitat d’un associacionisme no exposat als vaivens de la precarietat d’horaris i perspectives. No es tracta de mantenir-los en el confort del consum i en una adolescència perpètua, sinó de facilitar que siguin ciutadans amb tots els drets i deures i amb un món com el que els més grans hem trobat: un món ple de bellesa i de recursos per a la vida de tots.

Albert Ruiz i Mercè Solé

El so de la saviesa

Que durs són els temps en què t’has de tapar la boca per estar a l’aire lliure. La dona amb la flauta, la Laura de Castellet, intenta traslladar-nos amb la música al temps on es va fer una ermita romànica i gòtica. La història del nostre passat és a les pedres, als edificis, als escrits, als dibuixos, a les pintures de temps pretèrits. A la música. Són petits tresors, o no tan petits que, si no han vençut, han sobreviscut al pas del temps. De vegades s’arriba a temps de protegir aquestes joies una mica descompostes que estaven a punt de morir, abandonades, més per la ignorància que per la mala fe. La ignorància, aquesta enemiga silenciosa que ens torna insensibles sense que ens n’assabentem. Nosaltres, els qui vivim a Viladecans, tenim una ermita romànica que ha estat abandonada per cristians i pagans, per jueus i gentils. És l’ermita de Sales, de nom complet Mare de Déu de Sales. Més semblava quatre parets soses i desballestades que una part de la nostra història. Tampoc com a lloc de culte triomfava la pobreta. Tenia un profund passat i un escàs present. Amb escàndols en un segle XX acabat d’inaugurar, com la venda de l’altar per part de mossèn Samaranch, àmpliament explicat al llibre Viladecans, recull d’històries, del Jaume Lligadas, i el boicot dels fidels fent-li el salt on més feia mal, anant a missa a Gavà.

L´edifici per fi està restaurat. La llàstima és que falta treure a lluir l’indubtable atractiu que haurien de tenir les pintures gòtiques, una part del projecte que ha caigut pel camí. L’ermita és una presència discreta però lluminosa a l’entorn. Té aquest aire romànic que intenta ser humil, no cridar l›atenció per fora i esforçar-se en crear un espai on la veu humana, la qual representava la veu de Déu, tingués ressonàncies subtils, on els cants sonessin més profunds. I això ho feien amb tal habilitat i saviesa que nou-cents anys més tard segueix sonant com un ambiciós auditori. Era una escassa tecnologia d’instruments i materials, universitats, títols i diplomes. A partir dels gremis, però, es dominava l’art de la construcció, especialment de les obres més complexes, les esglésies. L’ermita de Sales, que ha portat una vida tan llarga com difícil, conserva el so dins seu com si l’acabés de lliurar el mestre d’obres. Sentir el so senzill de la flauta de la Laura de Castellet, els matisos que desperta en aquell petit univers acústic, és aquest minúscul plaer que val la pena sentir una o altra vegada.

Text: José Luís Atienza

Foto: JaumeMuns

Ideologia i política

Deu ser que em faig gran o que ja he perdut definitivament tota aspiració revolucionària i m’he tornat més pragmàtica. Reconec que cada cop em fatiga més la política institucional i que veig la dificultat en mi mateixa de lligar coherentment allò que penso amb allò que dic i amb allò que faig. He desenvolupat uns anticossos considerables respecte a algunes retòriques i em sento perplexa davant situacions com la guerra d’Ucraïna. Voldria ser pacifista, per exemple, però sense ser tan ingènua com per pensar que el pacifisme no té un elevat cost també en vides. Cada cop tinc menys respostes i més preguntes.

Per això valoro els petits avenços, i observo amb estupor com algunes organitzacions polítiques es permeten tirar a l’aigüera les petites o grans millores aconseguides. Sospito que al darrere hi ha sovint la mesquinesa estratègica pròpia de la lluita pel poder, una mesquinesa que acaba traduint-se en desafecció a la política per part de moltes persones.

No puc entendre, per exemple, que la recent reforma laboral no hagi estat reconeguda com un avenç. Un avenç petit, sens dubte, i clarament insuficient. Però un avenç: jo en valoro especialment el consens (costa molt el diàleg social i molt poc de torpedinar-lo!), l’oportunitat de reprendre la negociació col·lectiva dels convenis per part de tots els sindicats, una negociació fins ara capada per la reforma del PP i la reducció de la temporalitat en els contractes. Que cal molt més? No en tinc cap dubte. No cal ser triomfalista ni perdre el sentit crític, cal prendre-s’ho com un punt de partida i no d’arribada. Ho penso així justament perquè he estat sindicalista, i sé que mai no aconsegueixes el que voldries sinó allò que és possible d’acord també el que en dèiem “la correlació de forces”, un concepte passat de moda, segurament, que és ben bé el contrari del deliri de l’omnipotència màgica. Amb tot això, a l’aparador mediàtic, he sentit coses molt excloents, com que UGT i CCOO no som sindicats prou catalans (?). Que tots dos sindicats tenen moltes coses a millorar, no ho dubto, però que són catalans i representatius d’una àmplia majoria d’entre les persones sindicades a Catalunya, tampoc. Discutir la reforma laboral des d’un punt de vista purament teòric i tacticista és un flac favor als col·lectius més vulnerables, que en la votació de la reforma van córrer el risc de perdre millores que per a qui viu la precarietat total són importants. En aquest sentit, us convido a prendre part en la “webinar” organitzada per la CEE sobre l’impacte de la reforma laboral en els col·lectius vulnerables, que correrà a càrrec d’Eduardo Rojo Torrecilla, catedràtic de dret laboral i persona ben coneguda al Baix Llobregat i molt pròxim a l’estimat Joan N. García Nieto. Serà el 30 de març a les 19 h. i us hi podreu inscriure aquí.

L’altre tema que no he aconseguit entendre és el del Pacte pel Clima de Viladecans. He format part de la taula d’emergència climàtica, junt amb alguns representants de partits, alguns tècnics i unes quantes entitats, a banda d’un grup de joves reclutats en els instituts, que han fet una molt bona feina. Entre tots hem elaborat el pacte. Un pacte que corre el risc de convertir-se en un maquillatge del no-fer-res, és a dir que ningú no se’l prengui seriosament. Òbviament necessita dues coses que costen molt: una sincera voluntat política que s’ha de traduir en la dedicació dels recursos necessaris, i la disposició per part dels veïns de la ciutat per tal de canviar hàbits. Si ens costa perdre pes, més ens costarà deixar el cotxe a casa, reduir plàstics, alimentar-nos d’una altra manera, consumir menys, etc. 

Dues intervencions polítiques, però, m’han semblat molt desafortunades. L’una, la d’un regidor del govern (PSC) que el primer dia ja va qüestionar el sentit d’un pacte pel clima, deixant clar que potser no serviria per a gaire. Segurament perquè qui el promovia no era exactament de la mateixa corda que ell i calia marcar distàncies. L’altre, més trist, és que ERC s’abstingués a l’hora de donar-hi suport, argumentant la hipocresia del govern municipal. En això, amb matisacions, podria estar-hi d’acord, però al contrari d’ERC jo penso que cal agafar-se al pacte per forçar-lo a fer-se realitat i no pas llençar-lo a la paperera). S’argumentà també la manca de propostes realment agosarades, cosa que em va sorprendre enormement, perquè aquestes tals propostes no van ser ni presentades ni discutides a una taula de què ERC formava part. Crec que no és honest inhibir-se durant tot un any, per després desplegar l’artilleria en contra del projecte.

En fi. La precarietat i la vulnerabilitat que viuen moltes persones i l’emergència climàtica crec que mereixen un esforç per a la unitat i que el limitat abast de les mesures que s’aproven tampoc no impedeixen continuar apujant el llistó.

Mercè Solé

Ho hem tornat a fer!

Una de les activitats que més persones mobilitzen a Viladecans, amb una participació compromesa de les entitats, i on tant grans com joves s’hi impliquen, és el Carnestoltes.

A banda de Festes Majors i festivals Al Carrer, la rua de carnestoltes amb el concurs de carrosses i comparses, diria que és un dels actes que aplega més participants en els carrers de la nostra ciutat any rere any.

Les entitats treballen durant mesos preparant disfresses, organitzant coreografies, presentant el projecte... en definitiva, organitzant una rua que cada any és més gran i participativa. Aquestes entitats són la causa que els carrers s’omplin de música, alegria i disbauxa, i de que tota la ciutadania de Viladecans pugui gaudir d’un espectacle de gran nivell, que no té res a envejar al d’altres poblacions.

Aquest any, però, no estava previst celebrar la rua. Perquè no podem oblidar que seguim immersos en una pandèmia mundial, que sembla que per fi apunta al seu final, però que just abans de Carnestoltes, quan les entitats i famílies es reuneixen entorn de la purpurina, el foam i les pistoles de silicona per confeccionar les seves disfresses, estàvem en plena sisena onada. De manera que era molt arriscat organitzar un Carnestoltes com abans de la pandèmia, perquè hi havia un risc real de dedicar molts esforços que després no veiessin la llum.

Però cal recordar que a Viladecans, en altres celebracions, com ara la Festa Major o el festival Al Carrer, s’havien planificat activitats diverses per garantir que aquestes celebracions poguessin tenir lloc en la mesura que fos possible segons quin fos l’escenari COVID. Això no ha estat així amb el Carnestoltes.

Les entitats hem hagut de posar els nostres esforços i diners, com sempre, però aquest cop sense cap suport ni subvenció. Han sigut les entitats, doncs, les que han fet possible un mínim de diversió als participants i espectadors de la rua.

Hem hagut de gestionar en tres setmanes el que normalment requereix mesos. Alguns han pogut gestionar disfresses conjuntes, i altres no, però totes hem hagut d’invertir en el suport musical imprescindible per poder gaudir de la festa. Perquè sense música no es pot ballar, igual que no es pot fer una xocolatada sense xocolata. Sortir al carrer disfressat sense música, es pot dir de moltes maneres, però no és una rua.

Així que mentre vèiem que poblacions veïnes referents en la celebració del Carnestoltes, com Sitges, aquest any incrementaven les ajudes destinades als participants, l’Ajuntament de Viladecans no ha finançat ni un sol euro a les entitats.

I entenem que no es faci concurs, entenem que es decideixi tard i que es doni l’oportunitat a la ciutadania de gaudir d’un Carnestoltes diferent, però el que no entenem és com això ho hem hagut de pagar sencer nosaltres. Les entitats. No és just.

Es podria haver donat suport tècnic ajudant en el lloguer d’equips, en contractació de grups de música en directe, facilitant ajuda per trobar remolcs o cotxes per transportar els equips de música... moltes opcions que vam estar proposant en les dues reunions on els tècnics de cultura van intentar ajudar en tot el que estava a les seves mans, però no en la partida econòmica que depèn d’una voluntat política dels que manen en aquest Ajuntament. I que no em vinguin amb romanços, perquè davant la incapacitat i la decisió incomprensible de no reservar una partida econòmica per al Carnestoltes d’enguany per si de cas, hi havien altres opcions. Porto uns quants plens on veig com es mouen partides de diners d’un lloc a un altre quan a l’equip de govern li interessa. Però ha mancat la voluntat política de trobar solucions, una voluntat que sí que hem posat els que formem part del teixit associatiu d’aquesta ciutat. 

I malgrat que la rua va ser un èxit participatiu, on enguany van poder desfilar tant entitats com grups diversos, vam ser incapaços d’entendre per què ens van fer córrer tant. Es va avançar la sortida i en poc més d’una hora ja estàvem al Torrent Ballester, fet que va comportar que molts viladecanencs i viladecanenques es perdessin les comparses passant pels carrers de la seva ciutat. Perquè ja havíem passat de llarg. 

A més, un cop arribats al nostre destí, ens vam quedar amb ganes de gresca, ja que no hi havia cap fi de festa planificat. Sort en vam tenir de les batucades que dúiem algunes entitats, gràcies a les quals vam poder allargar la festa una mica més, però en dues hores (sent generosos) la feina va estar feta. 

Ens quedem, doncs, amb un regust estrany, perquè les entitats estem molt orgulloses d’haver salvat la festa de la disbauxa, però hagués sigut molt més fàcil, divertit i gratificant, si haguéssim tingut el suport que pertocava. 

Natàlia Morant i Garrido

Carnavals, fantasia, gresca, luxúria

Les festes de Carnaval comencen amb el Dijous Gras i l’arribada del Rei Carnestoltes. Comença una setmana de gresca i disbauxa, abans que arribi la Quaresma i que acaba amb l’enterrament de la sardina.

Aquesta festa que té un origen pagà està ja molt arrelada a la nostra societat i Viladecans no és una excepció. A Viladecans, el Carnaval és un gran moment per a diverses expressions culturals en la nostra Vila. La tradicional Rua és tot un exemple d’organització de les entitats que participen, principalment AMPAS. Habitualment, és una Rua bàsicament de caràcter familiar on quasi no es veuen colles o comparses a nivell particular ni moltes entitats d’adults. Moltes de les entitats participen amb un excel·lent muntatge, desfilen i emplenen els carrers de la nostra Vila mostrant les excelses disfresses i boniques coreografies.

Aquest any, una Rua diferent agrupava entitats i grups de veïns i veïnes disfressats.

El dia más tradicional és el diumenge de Carnaval, el dia de la Tornaboda, la dansa que Viladecans i Gavà van escollir fa molt de temps per agermanar el seu veïnatge i que aquest any mostrava també com dansaven la Tornaboda els nous gegants l’Eulàlia i l’Alex. Aquesta dansa acompanyada de l’enterrament de la sardina fa que un dels protagonistes del carnaval siguin l’entitat de Diables de Viladecans.

Jo, personalment, crec que encara es podria reforçar una mica més el caràcter festiu d’aquesta festa. El Dijous Gras podria ser el dia els dels Mercats aprofitant la gastronomia típica d’aquest període festiu. Aquesta activitat podria, entorn de la truita, potenciar alguns dels nostres cultius de proximitat.

Per un altre costat, si bé és interessant no tocar el que ja funciona i bé com és l’actual Rua, si que l’emmarcaria en el caràcter infantil i predominant familiar que té mantenint el format actual. Ara bé, es podria engrescar altres tipus d’associacions i colles en l’àmbit particular, a organitzar una Rua d’adults, amb un caràcter més transgressor i “golfo”, on la gent més gran i la gent jove hi participés i que tot això acabés en un gran ball de disfresses de Carnaval per exemple, en un lloc com podria ser el Cubic. El Carnaball promogut per algunes entitats ha estat, alguna vegada, una mostra de com part de la gent jove vol espais de carnaval diferents.

El Carnaval, com els altres períodes festius, ajuden els veïns i veïnes a compartir espais de la nostra Vila i aconseguir una ciutat més cohesionada i millor. Pot ajudar a dinamitzar sectors de l’economia local i ajudar a potenciar el turisme en la nostra ciutat. 

Miguel de la Rubia

Pacte pel Clima sí, “greenwashing” no

La Taula pel Clima impulsada per tots els grups del consistori, organitzada per l’Ajuntament de Viladecans, conduïda per una empresa especialitzada i participada per la ciutadania ha estat molt enriquidora i dinàmica. M’ha agradat molt participar-hi i ha generat un pacte que ens agrada i que, des d’Esquerra Republicana, subscrivim al 100%. No obstant això, al passat Ple de febrer ens vam abstenir perquè -tot i l’esforç de la ciutadania- qui ha de portar a terme les accions proposades és el govern municipal i ens sentim incòmodes amb les seves polítiques i les seves maneres de fer. Perquè proposen unes coses i en fan unes altres que contradiuen les proposades al Pacte pel Clima. M’explicaré.

El primer eix és el Viladecans endolla’t al sol on s’especifica que “hem de reduir el consum de les nostres llars. Un 22,5 % del consum energètic de Viladecans es destina a l’àmbit domèstic.” Per tant, com més llars, més consum i a Viladecans es preveuen 6.000 habitatges nous en els propers anys. Incoherència personificada. També s’assegura que “Viladecans aposta per una major autosuficiència energètica, tot i que de moment la solar fotovoltaica és l’única font que creix moderadament.” De fet, la fotovoltaica és l’única aposta d’aquest Ajuntament. Cal diversificar en altres energies verdes, hi ha la biomassa –ho vam proposar pels equipaments públics– que compta almenys amb dos beneficis: és energia verda i l’estella és de proximitat i, per tant, contribueix a netejar els boscos reduint el combustible d’un possible foc. 

El segon eix és Viladecans mou-te bé on es determina que “la mobilitat és el sector més contaminant”. Per això em pregunto com continuen construint edificis sense aturador, creant nous barris com Llevant, Roca, Polígon Centre, Can Sellarès... que multiplicaran per molt la mobilitat de la nostra ciutat i, en conseqüència, la contaminació. Al 2023 haurem de crear la zona de baixes emissions, però com està d’actualitzat el parc mòbil dels nostres ciutadans? Perquè el del nostre transport públic sí que el sabem, amb Avanza tenim autobusos de més de 16 anys circulant per la ciutat i expulsant fum davant la parsimònia d’aquest Ajuntament. Molt greu que exigim als ciutadans allò que incomplim com a administració. Si no millorem de forma dràstica el transport públic de Viladecans -bus i tren, que actualment són un drama- mai podrem reduir l’ús del vehicle privat, que com bé estableix el pacte, “segueix essent molt elevat enfront d’una infrautilització del transport públic.” Espero que aquest govern s’hagi preguntat el perquè d’aquesta infrautilització.

El tercer eix és Viladecans redueix residus per un futur millor. Estem molt per sota del percentatge de reducció de residus proposat a Catalunya. De fet, el 2019 vam recollir un 27,8% i incomplíem amb els objectius 2025. Des d’Esquerra hem fet moltes propostes per augmentar la recollida de residus i mai ens n’han acceptat cap. Com per exemple, tornar al sistema porta a porta als bars i restaurants, fer una prova pilot de recollida porta a porta al barri de l’Alba-rosa o estudiar la remunicipalització del servei, ara mateix un projecte que està a les beceroles. Els acords d’aquest eix són molt necessaris i s’han de fer canviar hàbits a la ciutadania, amb polítiques valentes i exigents per reduir els residus. 

El quart eix és Viladecans respira natura. Estem molt d’acord en com ha de ser el model urbà, que ha de millorar i conservar els seus ecosistemes, apropant a tothom els beneficis ambientals i socials. Però com lliga això amb posar-s’hi bé per ampliar la pista de l’aeroport del Prat? A l’alcalde li agrada molt el projecte d’AENA. I com lliga això amb la insistència en construir un passeig marítim? Si no ho tinc mal entès, els tècnics municipals per molt que ho estudien diuen que no hi cap, que és inviable, que si es fa o bé es carreguen dunes o bé es carreguen zones humides. En què s’ha d’incrementar la superfície de verd i el verd per habitant també hi estem d’acord, però insisteixo, com lliga aquesta voluntat amb carregar-se els terrenys lliures que envolten Can Sellarès, terrenys públics que el govern local destinarà a construir més pisos i equipaments de ciment? Ja els ho dic jo, això no lliga, és contradictori. 

El cinquè eix és Tic tac, Viladecans s’adapta. Aquest eix és clau, l’adaptació al canvi climàtic especialment per als col·lectius més vulnerables, per exemple amb protocols d’actuació davant episodis meteorològics extrems. A Viladecans hem patit greus apagades de llum en plena onada de fred que han afectat als barris més densos i aquest govern ha sigut poc contundent amb la distribuïdora d’energia. Ja està resolt? Tornarà a passar? I pel que fa als protocols d’actuació, la part baixa del Polígon Industrial Centre s’inunda cada dos per tres, el nou dipòsit d’aigües pluvials s’ha demostrat insuficient per resoldre el problema. Inclourà aquest protocol un pla d’actuació per aquesta zona? Quan parlen de planificar la ciutat tenint en compte els futurs canvis en el clima, es refereixen a evitar la urbanització del Torrent Fondo o d’altres zones que ara desconeixem? Trinxaran més el parc agrari? Les seves ànsies expansives traspassaran la C-32 en direcció al mar? 

I per últim el sisè eix, Viladecans unida pel clima on es fan propostes per a la implicació de la ciutadania. Hi estem també molt a favor, ja que entre tots hem d’aconseguir assolir les fites que proposa aquest pacte. Per aconseguir-ho, però, necessitem un govern que es cregui les mesures, que eviti caure en el greenwashing (rentat d’imatge verd, en anglès) i demostri de debò amb les seves polítiques, amb els fets reals, que es creu i prioritza la lluita contra el canvi climàtic. Més enllà de titulars i operacions de màrqueting, més enllà de la purpurina, que el Pacte pel Clima pugui desplegar-se amb tota la seva força i impacte. Si depèn de l’actual equip de govern ho posem molt en dubte. 

Myriam Moysset

AL CAIRE DE L’ABISME

Antic Hospital del Tòrax de Terrassa

No és lluny. Tan sols a uns vint quilòmetres de la gran ciutat. Deixem enrere la carretera comarcal a velocitat moderada. Pel que veig des d’aquí, davant de l’hospital, crec que m’han aconsellat bé. Aquest indret i els seus voltants semblen aïllats, malgrat la seva proximitat a la civilització. Som rodejats de boscos d’espí i barrancs. La sensació de solitud és densa com la por. Haig de veure tot això sola.

– Equip, disculpeu! Necessito una estona per explorar el lloc i sentir-lo “respirar”. Preneu-vos un descans, d’acord? Ens veiem aquí mateix en 45 minuts.

El primer que et crida l’atenció és l’alta torre circular amb una gran creu esculpida a la façana i finestres en galeria a la cúspide. La resta del conjunt d’edificis de l’antic establiment sanitari impacta per la seva altura considerable i la infinitat de finestres en arc. Que ara estiguin buits, abandonats i plens de grafits imposa encara més. Em reafirmo: aquest lloc ha estat una bona elecció. Encara que el fred impera aquí, igual que la impressió estranya d’estar acompanyat sense que hi hagi ningú “visible” al teu costat. Estaré sota suggestió? No seria difícil en una localització com aquesta…

L’equip de producció explica que, fins i tot abans de tancar el complex fa anys, succeïen coses rares en aquest espai. Diuen que des dels últims pisos, des d’aquestes finestres arquejades, es llançaven els interns, que acabaven deprimits vivint en aquest entorn dia a dia. Allunyats de família i amics, molts d’ells per procedir de províncies diferents, se sentien desvalguts i això agreujava les xacres que ja tenien. El final dels seus dies estava en el jardí del darrere, anomenat “la jungla” pels crits dels condemnats durant la seva caiguda i pels comentaris dels altres pacients: 

– Ja n’ha caigut un altre!

– Un altre que s’ha llençat!

Començo a tremolar a ritme de calfreds quan arribo al jardí pel qual ja no hi passeja ningú. La mala herba i la incomoditat són les reines aquí. Per ara, de vistes, en tinc prou per començar. Demà haig d’anar al que es coneix com “el pantà maleït”. Conta la llegenda que qui es banyi en les seves aigües desapareixerà per sempre.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Mares STEM del Col·legi Sant Gabriel de Viladecans

Les noves eleccions al Consell Escolar del col·legi Sant Gabriel de Viladecans han agrupat unes mares dinàmiques, científiques, enginyeres, i amb ganes d’empoderar les nenes i noies de l’escola. Som la Mireia, la Mónica, la Myriam i la Pilar. Des d’aquest impuls, i amb el suport de la direcció de l’escola i de l’AMPA, hem creat la Comissió STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria, Matemàtiques) i ens hem sumat a la Comissió d’Igualtat existent del centre. L’objectiu és fomentar les vocacions científiques i tecnològiques en les nenes del col·legi proposant activitats per a fer a les aules, donant visibilitat a les mares científiques STEM perquè serveixin com a referents propers, i col·laborant amb la comissió d’igualtat per reivindicar els drets de les dones. El talent no té gènere. 

Per què? us preguntareu. Doncs perquè la nostra societat necessita més persones preparades en àrees STEM. Els coneixements i habilitats associats a aquests àmbits permeten afrontar molts dels grans reptes que se’ns presenten com a éssers humans: el canvi climàtic, l’accés a aigua potable, les fonts d’energia renovables, les xarxes de comunicacions i l’educació per a tothom. Actualment, menys de la meitat de persones graduades a les universitats europees ho són en carreres STEM, i només un terç són dones. En les carreres TIC (tecnologia i comunicacions) sols hi ha un 13% de dones. Aquestes dades fan palès un gran desaprofitament de talent i de perspectiva femenina en les àrees STEM. Per tant, els percentatges s’han d’incrementar, necessitem més referents femenins per tenir més científiques i enginyeres. En definitiva, la visió femenina del món ha de ser present en totes les àrees de coneixement.

La primera acció que ens vam proposar va ser buscar totes aquelles mares de l’escola amb professions STEM i vam aconseguir fer un grup d’unes 20 dones que no para de créixer cada dia. 

L’11 de febrer de 2022, Dia Internacional de la Nena i la Dona en la Ciència, vam fer la primera acció reivindicativa. Amb l’objectiu de trencar els estereotips de professionals de les àrees STEM, vam preparar un vídeo per mostrar a l’alumnat de primària i secundària. Al començament del vídeo se’ls pregunta si volen dedicar-se a la ciència o l’enginyeria, i si creuen que ho poden aconseguir. Al llarg del vídeo es fa reflexionar els nens i a les nenes sobre quines qualitats creuen que han de tenir les persones que es dediquen a disciplines STEM. A continuació es mostren imatges de com som ara les mares enginyeres i científiques de l’escola i de com èrem de petites, exactament igual a com son elles, les nenes d’ara! Al final de l’activitat se’ls pregunta les mateixes qüestions que han respost a l’inici. Ara estem analitzant els resultats i aviat podrem compartir les conclusions. També vam proposar i difondre una llista amb 31 contes per fomentar les vocacions científiques, que posen en valor la dona científica i/o enginyera.

Addicionalment, hem previst fer activitats puntuals a les aules en col·laboració amb el professorat. La primera va ser la del passat 18 de febrer de 2022, en què dues dones enginyeres de telecomunicacions i una dona astrofísica vam fomentar vocacions científiques i tecnològiques a les classes de tercer de primària, viatjant en el temps i desxifrant enigmes en un apassionant Escape Room organitzar per les YoungItGirls. Les nenes i nens van passar-s’ho molt bé i van aprendre coses molt interessants sobre circuits elèctrics, codis binaris, coordenades geogràfiques, constel·lacions, i biografies de diverses dones científiques.

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, hem volgut visibilitzar i fer reflexionar sobre les desigualtats de gènere. Hem preparat una petita enquesta anònima per passar a les mares de l’escola, i hi han participat 132 dones. El 10,7% de les dones que han respost pateixen la bretxa salarial, perquè cobren menys que els seus companys homes per fer la mateixa feina; el 25,8% pateixen l’efecte “sostre de vidre”, aquesta barrera invisible que fa que companys homes igual de qualificats i amb iguals mèrits es promocionen abans que elles, amb la consegüent dificultat per arribar a càrrecs de responsabilitat i llocs directius; el 37,9% tenen dificultats per aconseguir una bona conciliació familiar, els costa més que als seus companys homes aconseguir fer la conciliació familiar; el 59,8% dediquen moltes més hores a fer tasques de la llar que el seu company en el cas de ser home; i el 51,1% han patit algun tipus de masclisme o d’assetjament sexual a la feina. 

Les estadístiques a nivell de Catalunya també mostren que les dones dediquem moltes més hores a les tasques domèstiques i prioritzem la conciliació familiar. Això explica parcialment que els salaris de les dones siguin més baixos i que tinguin més dificultats per ascendir a càrrecs de direcció (sostre de vidre). Altres raons cal trobar-les en prejudicis i biaixos de gènere, i en el fet que la gran majoria d’alts directius en l’actualitat són homes. Esperem que les preguntes de l’enquesta generin reflexió.

També hem preparat una infografia per mostrar clarament que les dades oficials són demolidores. Les dones cobren un 12% menys que els homes. Els càrrecs directius estan ocupats per només quatre dones per cada sis homes, i aquesta diferència s’incrementa quan es consideren càrrecs d’alta responsabilitat. Les dones dediquen gairebé el doble de temps que els homes a les tasques de la llar. Pel que fa a la cura, els infants ens ocupen el 50% més de temps, i els adults amb dependència el doble de temps que als homes. Finalment, el 50% de les dones europees han patit assetjament sexual a la feina.

Tenim molta feina a fer, però també moltes idees, ganes i energia per fer-la. És per això que des de la Comissió STEM i d’Igualtat del Col·legi Sant Gabriel volem impulsar aquests canvis tan necessaris en la nostra societat. Amb la ciència i la tecnologia podem entendre millor el que ens envolta i construir el món del futur!

Myriam Moysset, Pilar Gil, Mónica Aguilar, Mireia Comas