divendres, 15 de maig del 2020

El confinament a Viladecans. Març-maig 2020 ...de moment










Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) Espai Natural del Remolar-Filipines. Bassa dels Pollancres, 8 de juny de 2019

Estival regular. Estat de conservació a Catalunya: preocupació menor. Ocell d'hàbits crepusculars i nocturns. Amb l'esquena i el capell negre, el front i les galtes blanques. Pit, ventre i laterals grisos. Destaca l'iris, que és d'un cridaner vermell corall. El bec negre i les potes grogues. Dieta molt variada. Oportunista. A l'aguait des de la vora de l'aigua o des d'una branca baixa, caça petits insectes, peixos, granotes, serps, crancs... Com passa amb altres espècies, la principal amenaça és la destrucció o alteració del seu hàbitat.

Eio Ramon

A la venda una nova publicació sobre història i patrimoni de Viladecans

El llibre porta per títol Viladecans desaparegut i ha estat escrit per Xavier Calderé i Manuel Luengo, dos dels habituals col·laboradors del Punt de Trobada, des de l’Arxiu Municipal. La publicació ha estat editada per l’Editorial Efadós, dins de la seva col·lecció Catalunya Desapareguda.

Viladecans desaparegut és una obra eminentment gràfica, amb pròleg de l’estudiós Jaume Lligadas. Un recull de 169 fotografies que mostra l’evolució de la ciutat i del seu entorn des d’inicis del segle XX fins a la dècada dels anys 1960. Inicia un passeig pel Barri Antic, amb els primers carrers i cases on es va originar el poble; ens acompanya pels barris i ravals creats a part de la dècada dels anys 1920 on predominaven habitatges modestos i carrers encara no gaire poblats; després ofereix un recorregut de mar a muntanya, tot recordant els paisatges i masies o altres cases disperses pel terme. En definitiva, recupera un paisatge i una ciutat del passat per contribuir a construir una memòria col·lectiva.

A la venda a un preu de 22 € en la llibreria Els Nou Rals, entre d’altres quioscos i establiments de la Viladecans. Encarregueu la vostra comanda!

Xavier Calderé i Manuel Luengo

En el número anterior ens vam equivocar

... I vam atribuir l’article “Quaresma i Pasqua sanitària” a David Sánchez Pacheco, quan en realitat l’havia escrit Manel Merino. Demanem disculpes a tots dos... i a tots i totes els qui ens llegiu!

La redacció

Els Pactes de la Moncloa de 1977: una mirada històrica

El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.

1977: El context històric europeu i espanyol

La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià de Giulio Andreotti i el PCI d’Enrico Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals en les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.

A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.

A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.

El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

En què van consistir els Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i catalans. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.

Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:

Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.

Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.

Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.

L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.

Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:

Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.

Política d’urbanisme i habitatge: construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el barraquisme.

Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.

Política energètica: s’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.

Estatut de l’Empresa Pública: segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.

Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.

Reforma del Codi Penal.

Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.

Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació de l’expedició d’anticonceptius.

Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.

Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunqueritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.

D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:

Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.

Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.

Augment de l’atur: l’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de la flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.

La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.

Calen uns nous Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.

La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa–, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per a l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.

Els reptes més immediats als quals ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest pacte ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.

Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de què només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense hipotecar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.

Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.

Marta Mulero Campoy

Fer polítiques essencials per al bé comú

 

Ni els més vells recorden haver viscut una crisi sanitària com aquesta, i és que la pandèmia del coronavirus sembla més el guió d’una pel·lícula tremendista de les d’Antena 3, que una vivència real. Però aquí estem i una vegada més la realitat ha superat la ficció. El Covid 19 s’ha estès com la pólvora deixant al seu pas milers de morts, la població confinada, l’economia mundial paralitzada i milers de famílies sense feina i sense ingressos.

La crisi sanitària provocada per la pandèmia ens ha dut coses dolentes i també alguna de bona. De totes elles hauríem d’intentar aprendre la lliçó. Sens dubte la més positiva ha estat comprovar que no tot està perdut i que la solidaritat i l’ajuda entre famílies i veïns encara està viva. Hem tingut més distància física, però hem guanyat en proximitat social. Hem vist molta gent posant-se les piles, hem ofert i rebut ajuda, hem donat les gràcies cada tarda al sanitaris i al personal que han treballat, de vegades posant en risc la pròpia salut, per garantir el nostre benestar i el funcionament de la ciutat. 

Ara bé, aquesta crisi sanitària també ha fet evident les mancances que han deixat les retallades en el sistema públic, la necessitat de recuperar el control social dels serveis i de reorientar el model de les polítiques públiques. Ens ha fet valorar l’encert i la valentia de la nostra ciutadania i dels treballadors en defensar l’hospital Viladecans i el sistema públic de salut, en contrast amb els que van apostar per les retallades i la privatització. 

Què podem dir, del model de cura i de les residències? Els avis i les residències han estat la baula més feble de la cadena del coronavirus i del sistema de protecció social. Ara, després de l’emergència, vindrà el moment de les propostes i de traduir els aplaudiments i la gratitud en polítiques públiques reals per canviar el model actual per un que garanteixi la protecció del avis i la qualitat del serveis públics de salut i de la cura. 

Un altre sector que no podem tornar a oblidar a l’hora de buscar solucions per sortir d’aquesta crisi és l’agricultura. La pagesia sempre ha estat l’encarregada de garantir la base de la nostra alimentació i hem pogut comprovar com són d’estratègics i de necessaris el sector agrari, i el fet de tenir a l’abast productes de quilòmetre zero, no com un luxe, ni tan sols per reduir les emissions de co2, sinó per garantir el més bàsic de la nostra existència: l’alimentació. 

Cada dia veiem les dures conseqüències que la pandèmia va deixant darrera seu al nostre país i a Europa. Des de l’Ajuntament hem treballat per donar resposta a la situació de crisi aprovant mesures d’emergència perquè a cap família no li faltessin els serveis bàsics, però no n’hi ha prou! Per respondre a la situació actual d’emergència i fer front a la pèrdua de milers de lloc de treball o a la protecció de les famílies que no tenen cap ingrés, cal actuar des de totes les institucions de l’Estat amb un pla de recuperació nacional que doni resposta als reptes plantejats per afrontar les conseqüències d’aquesta crisi, per garantir una sortida justa i perquè a diferència de l’anterior no l’acabin pagant els de sempre. 

En una situació d’emergència com la que estem vivint la política ha de ser part de la solució i no del problema. Això vol dir posar fil a l’agulla, fer esforços, treballar conjuntament, arribar a acords amplis i a solucions participades. Tenim l’obligació de treballar conjuntament per oferir als nostres ciutadans solucions als problemes i l’esperança que juntes podrem superar-los. En el ple d’abril de l’Ajuntament de Viladecans tots els grups municipals vam aprovar la creació d’un pla de reactivació local amb la voluntat de treballar les mesures urgents i per reforçar les polítiques de suport i protecció social a les famílies, les entitats, la cultura i el medi ambient. Fomentar polítiques d’ocupació i d’acompanyament al comerç per aconseguir la seva recuperació i dinamització, així com el autònoms i les empreses. Afrontem aquest repte amb preocupació, però també amb l‘esperança i la convicció de que ser capaços de promoure els canvis per aconseguir una societat més verda, més solidària, més cohesionada i sobretot, més justa.

Encarni García

PREGUNTES QUE ENS HEM DE FER

Durant aquests dies i mesos,

tots sols o confinats amb altres,

cal que cuidem molt dels silencis

i dels moments de solitud.

Penetrem a l'interior

del nostre cor i preguntem-nos:

com estic vivint el què ens passa?

què em neguiteja i preocupa?

M'escolto a mi mateix sovint

i aprenc de tot aquest esforç

a compartir el que sóc i visc

amb tots els qui habiten a casa?

No oblidem la vida en comú,

creixem en bona convivència,

que tots se sentin recolzats

i em vegin sempre pendents d'ells.

Si explico als de casa el que sento,

podré escoltar el que ells em diuen,

i fer-los també preguntes

com me les he fetes a mi.

Com us trobeu, com us sentiu,

com ho viviu, tot el que passa,

què us preocupa, teniu pors?

i començaran a parlar.

Aniran obrint els seus cors,

compartint angoixes i anhels.

Ens compenetrarem molt més

recolzats els uns amb els altres.

La llar esdevindrà un fogar

de pau, benestar i acollida,

gaudirem de viure tots junts

i de pertànyer a la família.

Atenem les necessitats

primàries de cadscú, 

i no oblidem d'atendre els cors

de tots els qui vivim plegats.

Oriol Garreta

Llums i ombres de la nova Ordenança Municipal de Circulació

En el passat Ple municipal del mes d’abril, telemàtic arran del confinament, l’Ajuntament de Viladecans va aprovar la nova Ordenança Municipal de Circulació, que té com a objectiu principal garantir la seguretat, l’ús i el gaudi de les persones usuàries de la via pública. Una aprovació que pot haver passat desapercebuda per les urgències de la COVID-19, però que és d’especial transcendència.

Des del grup d’Esquerra Republicana som conscients que és una ordenança important i molt necessària per ordenar la circulació de tot tipus de vehicles pels nostres carrers i evitar malentesos i accidents. Per això fa tres anys ja vam demanar a l’equip de govern que regulés la circulació de ginys nous com patinets elèctrics i d’altres vehicles de mobilitat personal que començaven a proliferar: el seu ús augmentava dia rere dia, la sensació de perillositat per part dels vianants també i no existia cap normativa que els regulés. Calia modificar l’ordenança, però els treballs previs no van començar fins la passada tardor. Vam fer propostes al redactat i vam ser l’únic grup del Ple a presentar al·legacions. Hi ha silencis que diuen molt. 

Mentre aquesta aprovació no arribava, l’Ajuntament va optar fa dos anys per pintar els carrers amb “ciclocarrils” compartits per ginys, cotxes i bicicletes en la mateixa calçada, sense conscienciació prèvia entre les persones usuàries ni molt menys formació, posant en una mateixa plataforma menors sense carnet de conduir amb cotxes, furgonetes, camions o motocicletes. De la nit al dia i força abans de comptar amb l’ordenança definitiva. Va ser una intervenció que va generar molts dubtes entre els usuaris. Una clara campanya de màrqueting, una més, similar a la “superilla” per a vianants que hem conegut per la premsa. Per simular que s’estava treballant en el problema en lloc de plantejar un abordatge seriós. 

L’equip de govern ha anat allargant aquesta modificació a l’espera que altres administracions anessin concretant conceptes i delimitant unes regles de joc més o menys clares, especialment per endreçar l’ús dels nous ginys als carrers. Això, en qualsevol cas, no era excusa per endarrerir l’adopció d’una mesura transitòria que acabés amb la sensació de desgavell imperant als nostres carrers, una solució que encara esperem ja que l’ordenança no es publicarà ni entrarà en vigor fins després de l’estat d’alarma (escric aquestes ratlles el 7 de maig). 

Des d’ERC Viladecans considerem que, després d’aquesta aprovació definitiva, ara cal fer una important campanya d’informació i sensibilització, insisteixo, informació i no publicitat. Cal una campanya responsable que arribi amb facilitat a totes les persones usuàries –especialment els joves– amb claredat i el màxim de rigor, perquè ens hi va la seguretat i, per això, el nostre grup municipal porta anys prioritzant la seguretat vial i vol col·laborar en la difusió de l’ordenança, per responsabilitat. Massa accidents i ensurts hem hagut de lamentar ja en aquests darrers anys com per allargar gaire més la situació, insostenible, amb queixes reiterades de veïns i famílies que veuen passar patinets elèctrics a tota velocitat per zones de vianants amb total impunitat. 

Comparteixo aquí algunes parts de la normativa, que podeu consultar sencera en aquest enllaç en una versió a punt per publicar:

Els vianants sempre tenen preferència a les voreres.

Els menors de 12 anys poden circular per les voreres amb patins, patinets, tricicles i bicicletes.

A les vies urbanes la circulació de bicicletes ha de desenvolupar-se per les calçades, pels carrils bici i per les zones especialment habilitades. 

Les bicicletes i vehicles de mobilitat personal han de dur timbre, llums i elements reflectants.

La velocitat màxima en carrils d’un únic sentit és de 30 km/h.

L’edat permesa per circular amb un vehicle de mobilitat personal i cicles de més de dues rodes és a partir dels 16 anys. 

La bicicleta no podrà estar ocupada per un número de persones superior al que per construcció pugui transportar. Els conductors i conductores majors d’edat poden transportar persones, sempre i quan aquestes s’acomodin en un dispositiu homologat, d’acord amb les limitacions d’ús, i circulin amb cascs homologats. 

Les persones usuàries de vehicles de mobilitat personal o bicicletes han de portar casc. 

Amb el text de l’ordenança a la mà, creiem que continua pendent el capítol dels patinets elèctrics -un dels més polèmics i urgents a resoldre- perquè no trobem enlloc un apartat que faci referència únicament a aquests ginys i això pot generar molts dubtes en el futur. El lector, l’usuari, es pot perdre fàcilment enmig d’un munt de consideracions i criteris barrejats en diverses parts del text. No li estem posant fàcil i ens convé deixar molt clars els nous criteris. 

De totes maneres caldrà estar atent a les noves normatives que apareguin per part de la Direcció General de Trànsit o l’Autoritat del Transport Metropolità per veure les modificacions que es vagin afegint. Nosaltres seguirem fent la nostra feina des de l’oposició, sent útils i fiscalitzant l’acció de govern, pendents dels nous canvis i oberts a la ciutadania que necessiti fer-nos alguna consulta o reclamació. Així és com entenem la política municipal. 

Josep Mumany Baños

Per què no s’ha d’edificar a Can Sellarès

El confinament pel Covid19 està alterant tots els aspectes de la vida, i la política urbanística no se n’escapa. Alguns sondejos d’opinió ens estan mostrant que, malgrat els impactes negatius de la pandèmia, la societat està fent-se conscient de molts aspectes que no vol que tornin a l’estat anterior. Estem parlant del ritme de vida frenètic, dels desplaçaments diaris amb trànsit infumable, de les jornades laborals interminables i ineficients i un llarg etcètera. A més, la gestió que cal fer de la crisi des de les polítiques públiques ens porta inevitablement als escenaris que les esquerres estem proposant des de fa temps: renda vital garantida, treball garantit, jornades laborals més curtes, conciliació d’horaris... polítiques orientades a la vida.

Però anem al tema: ¿per què no hem d’edificar a Can Sellarès? Els arguments que ens exposa el regidor Richard Calle fa dos mesos no els podem donar per vàlids, ni abans, ni després de la pandèmia. Començant per el primer paràgraf en què parla de consens amb les associacions de veïns. La principal afectada, la del barri de Can Palmer, ha mostrat en nombroses ocasions els darrers mesos que no està d’acord amb aquest pla. Segons explica el seu president, José Antonio Andrés, la situació de fa cinc anys no és la mateixa d’ara. El preu de l’habitatge pujava fortament i es pensava que una política d’augment de l’oferta podria abaratir-ne el preu. A l’escenari pre-pandèmia això ja no era veritat per a Viladecans, ja que el fenomen no es deu a una problemàtica intrínseca de Viladecans, sinó que l’augment del preu prové de l’expulsió de la gent que vivia a Barcelona per la pressió dels pisos turístics i de l’especulació dels fons voltor. Aquesta gent expulsada de Barcelona busca a la seva perifèria habitatges més econòmics. El resultat d’edificar més no abaratiria el preu, ja que la demanda (i per tant, el preu) per part de la gent expulsada de Barcelona no s’aturaria pels poc més de 200 habitatges que s’anaven a fer a Can Sellarès.

El projecte preveia que un 45% serien de mercat lliure i un 35% en règim concertat. Malgrat pugui semblar que aquesta darrera modalitat pugui generar pisos amb preus més assequibles, això no resulta així, ja que la qualitat dels materials i acabats és molt inferior al del cas del mercat lliure. Tal i com explica la Marta Benítez de la Plataforma Salvem Can Sellarès (que ha recopilat més de 2.000 signatures contra aquest pla), després la gent hauria de fer reformes i millores i el cost resultant no distaria gaire d’uns pisos en règim de mercat lliure. O sigui, que en realitat només comptaríem amb un 20% de pisos protegits efectivament.

L’únic resultat esperable de l’edificació de Can Sellarès seria l’arribada de gent de Barcelona amb una capacitat adquisitiva més gran, cosa que a mig termini significaria l’augment dels preus del barri i l’expulsió de la gent que hi viu actualment. És a dir, es produiria allò que coneixem amb el nom de gentrificació, un efecte inadmissible per a una política que es vulgui dir d’esquerres.

Una altra conclusió interessant del regidor Richard Calle és que la reforma suposarà un augment d’espais verds i equipaments com per art de màgia. Potser seria cert si ho comparéssim amb els espais útils actuals, que s’han deixat de mantenir i per això estan fora de servei (com l’espai de la piscina), però de cap manera seria cert comparat amb la superfície resultant en una rehabilitació dedicada íntegrament a espais verds, de lleure i culturals. Es de calaix: si edifiques, elimines espais, son faves comptades.

Edificar dins el recinte de Can Sellarès comportaria molts perjudicis als viladecanencs. Començant per la pèrdua d’un espai obert de gran valor social a la ciutat, que ha marcat la història del poble i la vida de les persones en les activitats de lleure, esportives i culturals que s’hi han realitzat. A més, en una situació post-pandèmia necessitarem d’espais oberts on la gent pugui esbargir-se i respirar, fer esport individual, o socialitzar-se mantenint una distància de seguretat adequada. Cada metre quadrat compta per a la qualitat de vida de la gent dels barris propers. Més encara, quan el projecte contempla edificis de nou plantes que tapen la llum i amaguen la Masia i l’espai en general, només fa que eliminar la màgia i la poesia que aquest espai ofereix al poble.

En l’únic en el què podem estar d’acord amb l’equip de govern és que es necessita augmentar el parc d’habitatge del poble, i en particular el d’habitatge protegit. Per solucionar això, Podem Viladecans hem aconseguit arrencar el compromís de realitzar el cens d’habitatge desocupat per part dels bancs i que cal forçar que es posi al mercat. I també hem de tenir en compte altres plans urbanístics del poble com el de l’espai de la Roca que suposarà uns 2.000 nous habitatges, deu cops més que els projectats a Can Sellàres.

En conclusió, la situació post-pandèmia ens ha alterat tots el paràmetres de les polítiques públiques, així que caldrà repensar-ho tot. La posició més raonable és la prudència i no perdre els espais verds i de lleure que ara faran falta més que mai per tenir una ciutat no només per viure, sinó per viure-hi bé. No oblidem que la Roca va vendre a l’Ajuntament creant aquest espai mancomunat a un preu preferent amb el compromís que s’utilitzés exclusivament per a usos de lleure i esportius, i així va quedar signat a les escriptures de compravenda. Fem honor als compromisos pactats (aquest davant de notari) per al bé del poble.

Enric Mieza

ALBADA, SILENCI, IL·LUSIÓ, ESPERANÇA MICROCONTES DES DE LA FINESTRA

"Llum del sol en una cafeteria" d'E. Hopper

Una matinada més, una albada menys. Ja no distingeix un dia d’un altre. Tots superposats i semblants. Amb una il·lusió de final de túnel, desconeix si arribarà a la meta: seguir respirant. Mira el sol com a un amic que no falta a la seva cita i l’entristeix desitjar que el temps passi.

La llum al caient de la tarda inunda la cafeteria. El silenci gairebé és el mateix que tot el temps que havia estat tancada. Les restriccions se suavitzen, però la nostàlgia d’altres temps ho envaeix tot. Ella degusta amb el seu refresc la llibertat recuperada. Ell fingeix mirar a la llunyania.

Acostumava a quedar-se l’últim a l’oficina, al capvespre. Era un home de costums. Com el cafè de la màquina de l’office. Una bona màquina, un bon beuratge. Aquest got acabava la seva jornada cada dia. Després se n’anava a casa. Aquell dia alguna cosa va canviar: hi havia una dona davant de la màquina.

Va començar a ploure una nit. I ja no va deixar de fer-ho. Plovia sempre, a totes hores, més o menys, però sense parar. Ningú sortia de casa. Tot era un avís. Més de quaranta dies i quaranta nits amb el cel plorant. Un matí va sortir el sol. L’aigua va venir i va emportar-s’ho tot.

Li agradaven les estacions, els aeroports, aquests llocs de pas plens d’històries i de gent. Avui tot just hi havia una ànima. A ella no li importava. Esperava l’arribada del tren de què es convertiria en passatgera. Cap a una nova vida.

Fragment de "Nen pescant" de Joaquím Sorolla.

Tancada. Presonera. Amb totes les comoditats i a les altures, però engabiada a la fi. Li agradaria fugir veloç com tempesta, com fletxa precisa directa al seu destí. Només l’hi impedeix una data en el calendari, estàtica uns dies i després canviant. I també l’esperança.

Cada dia paladeja una paraula amb què somia i resisteix. Voldria fugir on ell no hi sigui. Llibertat, llibertat!

Li va arribar un missatge d’un vell dinosaure. Es va espantar. Era de nit, la trenta-tresena del seu confinament. Les estrelles brillaven amb claredat de Juràssic. Els records d’aquell amor llunyà s’amuntegaven al seu cor.

Encara en pijama, va contemplar el paisatge límpid des de la seva finestra. Cada matí, des de feia un mes, només escoltava el silenci engalonat de cants d’ocells. Ni tan sols el tret intermitent des dels camps de cultiu per espantar-los. Només les nits s’omplien d’aplaudiments.

Li agrada dibuixar traços a la sorra de la vora de la mar. La relaxa la calor que sent en els dits, i el breu estrèpit de les ones és hipnòtic. Feia dies que no sortia al sol. Tan abstreta està que no percep l’atenció del pintor des del passeig, una mica més lluny. Tots els detalls són al seu quadre.

Patricia Aliu

(patri.aliu@gmail.com)

“Mind the gap!”

Un punt de tristesa i de cansament, com una boira espessa, és el que detecto en aquesta novena setmana de confinament en amics que no puc dir que es trobin en situacions extremes. Al contrari: salut, casa, sou estable, estimació i proximitat. Però fins i tot en les millors condicions, l’anomalia de la situació es fa notar. La filla adolescent que mostra sobtadament signes depressius; el sobreesforç laboral, la incertesa del futur i els conflictes a la feina per part d’una profe; la dificultat per pair-ho, tot plegat, en un jove amb síndrome de down i el seu plor gens habitual; el sentiment d’inutilitat per part d’una professional altament qualificada que s’acaba de jubilar i que costa de distingir del que de per si provoca el desconfinament; les angoixes que desvetlla un problema de salut pel qual no saps si pots adreçar-te aquests dies a l’hospital. I, és clar, no poder veure pares, fills, nets ni la gent estimada en general i una gran incertesa pel futur. Això sense una afectació directa pel virus. No vull pensar com deu ser per a qui ha perdut el marit o el germà, o els pares. O per a qui es troba en una situació social o econòmica insostenible.

Amb aquests mateixos amics, però, comprovem que parlar-ne entre nosaltres ens va bé, com sempre hem fet, amb o sense confinament. Que de fet ningú no aporta a l’altre res que no sigui la seva capacitat d’escolta, però que això és molt i que ajuda a pensar i a veure les coses d’una altra manera. Que les noves tecnologies ens obren portes fa pocs anys inimaginables com és parlar en grup i veure’ns les cares. Algú deia: cal caminar i confiar. I la veritat és que no hi puc estar més d’acord. Caminar –ara que ja podem fer-ho– físicament i metafòricament, sabent que estem fets per això, que és llei de vida i que després d’una cosa en ve una altra. Sorprenent o rutinària, però és ben cert que sempre serà una cosa nova, que ens obligarà a ser creatius i a ressituar-nos i potser a tenir-nos més en compte mútuament. Com allò tan realista d’Heràclit que de fet no ha estat mai cap tragèdia: no tornarem a banyar-nos en el mateix riu. De fet, encara que ens entossudíssim a no caminar, no podríem pas impedir que tot al nostre voltant canviés, cosa que vol dir que sempre ens estem readaptant!

I confiar malgrat la consciència de la fragilitat, de les errades pròpies i alienes i la incertesa que tenim per davant. El fet que moltes circumstàncies hagin canviat no impedeix que puguem assolir, d’altres maneres, els objectius bàsics que ens proposàvem. Sense mútua confiança no s’aprèn res ni es pot viure en comunitat ni amb esperança. Una confiança que sempre és incerta. Hi ha la temptació de fer de la ciència un ídol, com en ocasions les persones hem idolatrat tal o qual personatge, o ideologia o religió mal enteses: un ídol perfecte i segur on dipositar la nostra confiança. Però no, la vida amb tossuderia ens fa fills –sovint feliços– de pares imperfectes, en sistemes socials plens de goteres i amb companys de viatge joiosament impredictibles.

“Mind the gap!”, diuen al metro londinenc: “Vigila on poses el peu, que hi ha forats!”. Però de fet més que esperar vagons i andanes sense risc, més val acostumar-nos a moure’ns amb confiança amb els altres i ajudats pels altres entre els diversos forats. Ens en sortirem.

Mercè Solé

L’ordre SND/370/2020 de 25 d’abril i l’equitat en els adolescents de 14 anys

Després de llegir el BOE Núm 116 (4665) de 25 d’abril on es publica l’ordre SND/370/2020 per clarificar les condicions en què podran sortir al carrer els infants i els adolescents em quedo perplex respecte al tema de l’edat. Aviat algú anomenarà l’ordre del 25 d’abril la del 2n dia de reis per als infants. Han generat en els infants i les famílies unes il·lusions quasi comparables amb la diada dels reis. Una ordre per sortir al carrer a passejar i jugar amb patinets, bicicletes, pilotes, etc. 

Com a pedagog i docent de secundària faré una reflexió sobre el tema de l’edat. D’una banda, finalment el BOE determina que només podran sortir els nens i nenes menors de 14 anys. Algú pensa el mal que fan les notícies oficials que un dia diuen blanc i un altre negre? Primer van dir fins als 12 anys; després fins a 14 anys inclosos; i finalment, el BOE indica que seran els menors de 14 anys. 

D’altra banda, per redactar aquesta ordre ministerial s’han assessorat prou amb especialistes de l’àmbit educatiu i psicopedagògic? Mira per on ara, amb aquest BOE i segur que sense adonar-se’n, es discrimina a gran part de l’alumnat de 2n d’ESO per la seva data de naixement. Tot docent sap que els nens i nenes (preadolescents-adolescents) de 2n d’ESO tenen entre 13 i 14 anys. Així que, demà ens trobarem amb nois i noies d’una mateixa classe de tots els instituts d’Espanya amb les següents situacions: 

a) uns alumnes de 2n d’ESO amb 13 anys (que fan els anys més enllà del 26 d’abril) que podran sortir demà. 

b) en canvi, una altra part de l’alumnat de 2n de l’ESO (que fan els anys amb anterioritat al 26 d’abril) que no podran sortir a jugar o fer passejos. Ah! això sí, poden continuar anant a les botigues per fer encàrrecs dels pares. Una altra idea molt sensata per reduir els contagis i generar algunes angoixes. 

La cosa no acaba aquí, si algú fa els 14 anys en els propers dies, deixarà de gaudir del privilegi d’aquesta ordre del Ministeri de Salut i haurà de tancar-se novament a casa, encara que hagi sortit uns dies. Et donen un caramel i en uns dies te’l treuen. 

Per a més inri, el tema dels horaris per sortir també té el seu què. S’espera que la sensatesa i la responsabilitat de les famílies sigui l’adequada en una situació tan excepcional com aquesta. En general així serà però, com se supervisarà que un nen o nena no surti diverses vegades? No hauria estat millor fer unes franges per edats com es proposava a Catalunya? Esperem que no hi hagi picaresca i algun adult ‘poc sensat’ que canviï el passeig del gos pels infants i així, sortir tres o quatre hores al dia. 

En el món educatiu, formal i no formal, sempre treballem per i per a l’equitat. El BOE sembla que no l’ha tingut massa present? Esperem que aviat rectifiquin aquesta situació concreta i vagin pensant també en deixar sortir els adolescents de 15, 16 i 17 anys. No són també menors d’edat? No tenen també necessitat de sortir a passejar per relaxar-se i treure les possibles angoixes o situacions d’estrès? Fer compres en aquests moments és o no una situació que pot produir angoixes o malestar? Per què no tenen el mateix dret? 

Salut i ànims! 

Manel Merino

Cultura popular en temps de pandèmia

El 18 de gener d’aquest any, les entitats de cultura popular omplíem els carrers de la nostra vila en les activitats de la Festa Major d’Hivern. Dos mesos després, només en aquest curt període de temps, ens tancàvem tots i totes a casa en un confinament a l’estil «Gran Hermano» però que, en aquesta ocasió, les càmeres ens servien per compartir estonetes amb els companys de treball, amics i familiars. 

Aquesta situació tan greu va canviar d’arrel la nostra forma de viure i de socialitzar-nos. En la cultura popular, com es lògic, tota l‘activitat als carrers ha caigut i hem hagut de pensar i innovar noves formes de comunicació tant en l’àmbit intern de la nostra Colla com en la relació amb la ciutadania. 

Les noves tecnologies i les xarxes socials ens han posat en contacte entre nosaltres, però també amb l’exterior.

A nivell de Colla, hem elaborat una sèrie d’activitats que ens han permès mantenir el contacte i viure una mica millor aquests llargs dies del període dins de casa. A més, d’aplaudir al nostre personal sanitari, com tothom, hem apostat per diverses activitats per compartir aquest especial moment. Entre elles, hem fet diverses trobades telemàtiques per xerrar una mica i, també, un vídeo de la nostra gent amb ànims a la ciutadania, un pòster pel llibre Paraules que curen, de missatges de la ciutadania adreçat a pacients i personal sanitari de l‘Hospital de Viladecans, una sèrie de jocs i altres activitats. També, hem posat a disposició dels més petits de la nostra Colla diversos jocs d’habilitat manual relacionats amb cultura popular (retallables, dibuixos per pintar, origamis...).

Amb la ciutadania, hem compartit el joc «Coneixes Viladecans??» amb diverses qüestions sobre Viladecans, el vídeo d’ànims a la ciutadania, el pòster pel llibre Paraules que curen i algunes fotos i vídeos de record de les nostres activitats.

Aquests dies comencem a sortir al carrer i veiem que podem sortir d’aquest malson. Això no treu, però, que no hàgim de continuar amb cura enfront d’aquest maleït virus. 

Ara que ve la caloreta, començaríem el gruix de la nostra activitat com a Entitat amb sortides festives i acabant amb la genial Mamullada de Festa Major. Tot i que a hores d’ara no sabem què passarà en aquest futur incert que tenim pel davant.

Pot ser que la trobada al carrer, tan comuna a la nostra societat mediterrània, sigui confinada algun temps, però tingueu per segur que tan aviat com puguem tornarem a portar els mamuts i la Festa als carrers de Viladecans.

Miguel de la Rubia

Una situació molt dura

Des del meu lloc de presidenta del Club de Jubilats de l’Alba-rosa voldria fer algunes reflexions sobre tot el que està passant.

Està sent molt dur i trist viure de tan a prop la pèrdua d’amics i socis nostres. Hem passat amb ells molt bones estones i ara tot canviarà. Res no serà igual. Hi ha hagut molt de sofriment, que ens marcarà per sempre a la gent gran.

Voldria oferir el meu homenatge als que ja no hi són: Victòria, Eduard, Saladina, Consuelo, Joan, Cristina, Amalia, socis nostres. Segurament quan sortim d’això n’hi haurà hagut més.

Vull agrair a la nostra tècnica de la gent gran Marga Gómez per donar-nos ànims cada dia i per posar-se en contacte amb persones que estan soles, i a Marga Belmonte, responsable del nostre casal, que sempre hi és quan la necessites. Gràcies.

Maria Comas

El periodisme en temps de pandèmia

En paral·lel a l’expansió de la COVID-19, convertida en una inesperada i indesitjable companya de viatge, s’ha propagat una altra malaltia tan o més contagiosa: la desinformació. Les notícies falses o fake news no són un invent d’ara o de fa tres dies, ja fa molt que existeixen. La diferència és que amb l’avenç imparable de les xarxes socials, dels perfils anònims i falsejats, de la telefonia mòbil i les aplicacions de missatgeria instantània, el seu abast i la seva velocitat de propagació s’han multiplicat de forma exponencial. Avui, en la societat hiperconnectada en què vivim, qualsevol des de qualsevol lloc i un telèfon intel·ligent a la mà pot ser una arma d’infoxicació massiva. 

Com en tants altres sectors vivim temps de canvis en l’àmbit de la informació. Més que una època de canvi, un canvi d’època. Els mitjans de comunicació de massa han deixat de ser els principals prescriptors i intermediaris del que passa al món, els quioscos de premsa s’assemblen cada vegada més a les antigues cabines de telèfon. Ens regalen el diari al transport públic perquè les capçaleres han de complir amb les xifres de distribució davant els anunciants. Les xarxes socials han pres el relleu per bé que sovint s’alimentin de notícies de mitjans tradicionals. Es calcula que el 41% de la població utilitza les xarxes socials com a porta d’entrada a les notícies, una informació que avui és sobretot vídeo i als dispositius mòbils. 

Aquesta dinàmica genera derivades perverses com les “bombolles informatives”, és a dir, quan ens informem sobretot de notícies que ens recomanen familiars o amistats que comparteixen la nostra cosmovisió o que provenen de tribunes properes a la nostra zona de confort. Així, pel camí, perdem pluralitat, capacitat d’escoltar als que pensen diferent, d’empatia, de reconèixer a l’altre, d’acceptar el món que ens envolta malgrat que no ens acabi d’agradar. D’aquí a viure en una realitat màgica (o nostàlgica, en el cas dels partidaris del Brexit) hi ha un pas. El més greu és que aquest escenari també és un camp abonat i propici pels extremismes de tota mena, amb el seu impuls rèptil per esborrar la paleta de colors que conforma qualsevol societat. 

Avui, l’accés immediat i gratuït a l’actualitat fa que quan s’imprimeix un diari o s’emet un telenotícies ja estiguin caducats, les dades sobre infectats o morts per coronavirus s’actualitzen de forma permanent a Internet gràcies a les dades massives, la mineria de dades i altres eines digitals que permeten accedir a fonts primàries sense intermediació, gairebé al moment. Però no tot és un camp de flors. Aquesta “democratització” de la comunicació comporta riscos associats, com ja hem vist. Els mitjans tradicionals malviuen per sobreviure al ritme de la cultura del tot gratis i, com a la natura, només sobreviuran aquells que sàpiguen adaptar-se. El 2019 ha estat el primer any en què Internet ha estat el mitjà líder en publicitat, per davant de la televisió que es mantenia al capdavant des de feia dècades. 

Cada vegada hi ha menys intermediació en l’accés a la informació, cadascú, cada organització, plataforma, partit polític, grup de pressió es converteix en el seu propi mitjà de comunicació i contribueix a una doble dinàmica: tenim massa informació (infoxicació) i cada cop hi ha menys informació objectiva, honesta i contrastada. Però com deia aquell, “periodisme és allò que algú no vol que se sàpiga, la resta és propaganda”. Perquè el periodisme, el bon periodisme, es basa en contrastar informacions, en garantir que hi hagi més d’una font fidedigna que n’avali la veracitat. “Que la realitat no espatlli un bon titular” és un altre aforisme en sentit contrari, massa comú. Ho veiem aquestes setmanes de confinament, ho hem vist en el passat, i molt em temo que ho continuarem veient en el futur. Molts interessos en joc per controlar l’opinió pública. 

Per tant, en aquests temps de pandèmia que ens ha tocat viure fem cas de les fonts oficials i vigilem quins mitjans de comunicació mereixen la nostra confiança. Posem en dubte o preguntem-nos abans de reenviar les informacions que ens arribin al mòbil si el que s’hi explica està contrastat, o bé si pot incrementar el pànic o el neguit dels nostres conciutadans gratuïtament. És una qüestió de responsabilitat cívica. Que pertoca a cadascú de nosaltres i que és impossible delegar. 

Ens encaminem cap a una món en què la intel·ligència artificial i els algoritmes poden agreujar les dinàmiques negatives que he exposat, amb un control massiu dels perfils de la ciutadania, dels nostres moviments, preferències, consums, relacions socials... Serà bo prendre’n consciència per no abaixar la guàrdia, fer valdre els nostres drets i receptar més periodisme. Aquell periodisme que garanteix un filtratge i una capacitat d’anàlisi, per destriar el que és important d’allò anecdòtic en un món complex, diferent i menys agradable com el que ens deixa el coronavirus. El periodisme o la llibertat de premsa com a pilar del sistema democràtic, de denúncia i prevenció d’abusos contra la llibertat. 

Josep Ginjaume Font

El Hospital de Viladecans

Vivimos tiempos convulsos. Nuestro modo de vida ha cambiado. Las personas recluidas, las calles de las ciudades vacías, la estratosfera saneada.... En todo el mundo, los modelos y los aparatos sanitarios están teniendo que afrontar un difícil reto con perplejidad, con miedo y sin certezas, como si de un tsunami se tratara. En medio de tal alboroto, en un periquete el Hospital de Viladecans, el más pequeño y, hasta hace poco, más eficiente del Institut Català de la Salut, trasmutó. 

Hacer frente a tamaña amenaza hizo que, a marcha forzada, nuestro Hospital de referencia lograra cambiar su papel estrictamente productivo de “centro sanitario comarcal de nivel asistencial básico” (hospital de nivel asistencial 1), al que estaba relegado, por otro más complejo, equipado con una unidad de cuidados intensivos y dotado por profesionales versátiles y capacitados para plantar cara al “bicho” (lo propio de un hospital de nivel asistencial 2).

Aunque con un sabor amargo causado por la crueldad con la que esta maldita enfermedad está azotando el mundo, no deja de llamar la atención que el tiempo parece haber dado la razón a la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública, de la que soy miembro: las obras del nuevo Hospital de Viladecans, que es 100% público y es de referencia para los municipios de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, deben ser replanteadas en cuanto a espacios, con el fin de añadirle recursos sanitarios propios de los hospitales de nivel 2. 

El dolor causado por esta pandemia ha concienciado la ciudadanía sobre la enorme importancia de disponer de una sanidad pública y universal bien gestionada y adecuadamente financiada. A día de hoy, parece ser consenso en nuestra sociedad que un modelo sanitario cuyo objetivo prioritario sea el bajo coste, poniendo en último o penúltimo plano la calidad del producto sanitario y sociosanitario, no es el mejor. La enorme mortalidad ocurrida, sobre todo entre nuestros mayores, ha despertado conciencias.

Evidentemente, la buena gestión, la austeridad, la calidad asistencial y la eficiencia son factores tremendamente valorables en el manejo del dinero público, que es de todos y todas. Y tengo claro que estas son capacidades que, afortunadamente, destacan en el Hospital Viladecans desde hace cerca de cinco años. Es de sentido común que los recursos económicos públicos son finitos y deben ser estrictamente controlados, con el fin de que puedan llegar a toda la gente que los necesita. Pero visto lo visto en los últimos dos meses, es de cajón que los cerca de 180.000 ciudadanos adscritos al Hospital de Viladecans necesitamos mucho más, en materia de atención sanitaria.

Ya sé que las pandemias no ocurren cada año y que la tónica asistencial va cambiando a medida que la covid-19 está más y mejor controlada. Sin embargo, si el modelo sanitario y sociosanitario español, y particularmente el catalán, hubieran estado mucho mejor financiados, legislados y controlados, muchísimas muertes se habrían evitado. Esto no solo lo digo yo, que lo veo y lo conozco en primera persona, como enfermera que soy y como nuera de una persona fallecida en una situación que mi marido y yo consideramos como “de abandono”, en un centro geriátrico. También lo dicen muchas personas de bien, además de científicos y científicas de distintas aéreas del conocimiento, cuyo único interés es el bienestar de la mayoría de ciudadanos y ciudadanas.

Pienso, y sé que mucha gente de mi entorno piensa igual, que este es momento de que la política recapacite respecto al papel futuro del Hospital de Viladecans en la comarca. Hacer un edificio que apenas amplía sus capacidades asistenciales, manteniéndolo como centro de alta productividad y baja complejidad, mientras centros de gestión privada de nuestro entorno, como son los hospitales de Sant Boi y Moisès Broggi, disponen de mucho mejor dotación presupuestaria y de más recursos asistenciales, desde hace años me parece indecente y miserable. También teniendo en cuenta que, en los últimos 15 años, una parte del Hospital 100% público de Bellvitge fue desactivada, lo cual cedió espacio a estos dos centros de gestión privada.

Espero que, con el escarmiento dado por la covid-19 a nuestra sociedad, la gente que cada día aplaude en sus balcones responda a la llamada de la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans, con el fin de lograr un nuevo Hospital de Viladecans mejor financiado y dotado con más recursos sanitarios, como, por ejemplo, disponer de camas de UCI para hacer frente a las necesidades de los cinco municipios.

Eliana López

Serveis Socials municipals: sempre al costat dels més vulnerables

 

Quan el 14 de març el Govern va decretar l’Estat d’Alarma davant l’evolució de la pandèmia de la COVID-19, els serveis socials de l’Ajuntament ja havien planificat l’augment de serveis que segurament haurien d’oferir. El dijous 12 de març ja s’havien pres les primeres mesures per organitzar equips i serveis en funció del que podia passar. De fet, aquell mateix dia, l’Ajuntament havia decidit tancar els casals municipals de la gent gran.

Es girava molta feina. L’Ajuntament és l’administració més propera a la ciutadania, la que s’encarrega dels serveis més directes, com la seguretat, la neteja i l’atenció a la ciutadania més vulnerable. Una feina que és diària i que, en aquests darrers dos mesos, no només s’ha mantingut activa, sinó que s’ha incrementat, ja que la situació econòmica ha provocat l’augment de la població vulnerable.

Parlem d’infants i adolescents que, en estar tancades les escoles, es podien quedar sense beca de menjador escolar i sense un àpat segur al migdia (més tard arribarien les targetes moneder de la Generalitat). Parlem de gent gran que viu sola i necessita atencions bàsiques al seu domicili. Parlem de persones sense sostre que no tenen cobertes les necessitats més bàsiques. Parlem de garantir l’atenció a les famílies que s’han quedat sense feina i sense ingressos. Parlem d’atendre les persones grans dependents que no tenen suport familiar. Parlem de moltes situacions més, de persones que poden tenir una emergència de qualsevol mena.

Calia seguir tenint cura de totes aquestes persones tan fràgils, que atenem cada dia, i no deixar-les desateses, menys que mai, durant el confinament, en temps d’aïllament i solitud. Però també calia estar molt atents per reorganitzar i adaptar per evitar el contagi tots els serveis que són presencials i demanen un contacte molt estret.

La COVID-19 ha posat a prova als serveis socials, perquè treballen al costat, literalment, de les persones, acompanyant-les, ajudant-les i cuidant-les. Com fer-ho ara des del distanciament físic i el confinament? Va ser un gran esforç perquè en un cap de setmana es van haver de repensar tots els serveis. 

Afortunadament, els Serveis Socials de Viladecans són un equip de professionals amb molts anys d’experiència i molt entrenats per fer front a situacions urgents noves en les quals cal actuar ràpidament. Seguint les instruccions del Departament de Treball, Afers Socials i Família de la Generalitat del 14 de març, es va establir un equip presencial amb un mínim de dos tècnics o tècniques socials i un suport administratiu per a cada 20.000 habitants. Aquest equip és rotatiu mentre duri l’estat d’alarma. Cal dir que hi ha també professionals voluntaris que hi van cada dia. La resta de professionals treballa des de casa amb el telèfon i l’ordinador.

S’ha prioritzat l’atenció a la gent gran, la gent que viu al carrer i els infants en situació de risc. Fins al 28 d’abril s’han atès 1.851 trucades. Les principals temàtiques han estat l’ajuda alimentària i econòmica, les targetes moneder de beques menjador, la compra d’aliments i medicaments, i les consultes sobre els ERTO.

S’han fet 3.619 trucades de seguiment de casos de risc coneguts. Els professionals de serveis socials s’han posat en contacte amb 732 persones majors de 80 anys que mai havien necessitat tenir relació amb els serveis socials. 406 viuen soles i 326 acompanyades. A conseqüència d’aquesta acció, es van activar 75 casos d’atenció. S’ha muntat un nou servei de compra de medicació a la gent gran que ho sol·licita, perquè no surtin de casa. Les treballadores familiars recullen la targeta sanitària i la recepta electrònica al domicili i després els porten la medicació. 

El servei de teleassistència també ha fet una gran tasca contactant amb 1.614 usuàries i usuaris de Viladecans, donant 53 altes en un temps rècord aquestes últimes setmanes i detectant 28 possibles casos de COVID-19. S’ha treballat amb 30 casos de persones que viuen al carrer o en infrahabitatges cobrint les seves necessitats bàsiques d’alimentació i higiene personal (àpats i dutxa i bugaderia). S’ha ampliat el servei d’àpats i àpats a domicili en nombre de persones ateses i en cobertura de dies (cobrint tota la setmana de dilluns a diumenge). S’han repartit des del 16 de març un total de 6.410 menús a persones de Viladecans. Hi ha hagut una mitjana de 293 famílies ateses pels Bancs d’Aliments de Càritas i Creu Roja.

Els monitors dels Centres Oberts i les treballadores familiars del Centre Matern Infantil han fet un seguiment diari dels nens i nenes d’aquests centres, fent 1.499 trucades en total. Els conserges de les escoles han repartit les targetes moneder per cobrir les despeses del menjador escolar a tots els nens i nenes que tenien beca del Departament d’Ensenyament.

En el servei d’atenció domiciliària hi ha hagut molt moviment: algunes persones han decidit donar de baixa el servei per por al contagi i solucionar-ho provisionalment amb la xarxa familiar o veïnal. Però també ha passat el contrari: s’han hagut de donar d’alta nous serveis procedents dels Centres de Dia que han hagut de tancar i s’han detectat nous casos vulnerables. En total s’han estat atenent 263 persones a casa seva amb 60 treballadores familiars actives.

A causa de la crisi de les residències de gent gran i de la falta de personal, l’Ajuntament ha contractat vuit persones que han fet reforç a les residències públiques i privades que ho han demanat. Des de Serveis Socials s’han gestionat també cinc enterraments de beneficència.

En resum, els tècnics i tècniques municipals de serveis socials estem fent tot el possible perquè els ciutadans i ciutadanes de Viladecans se sentin protegits davant aquesta situació, no se sentin sols i sàpiguen que poden comptar, com sempre, amb el nostre suport. 

Només em queda agrair de tot cor la tasca de tothom.

Anna Guijarro Margalef

Resistir desde las Tres Magnolias. Concentración de vulnerabilidad.

En las residencias de ancianos viven personas mayores. Es obvio, pero hay que decirlo.

La edad media de los residentes en estos centros, supera con creces los 80 años. Son colectivos con algún grado de dependencia. Normalmente medio-alto. Son personas con multipatologías. Es frecuente que algunos de ellos necesiten más de 10 pastillas diferentes al día para poder sobrevivir. Están en centros de mayores porque no pueden estar en casa. Están en residencias por una necesidad.

En épocas normales, o sea sin pandemias, siempre tememos las épocas de cambio de tiempo, de otoño a invierno, porque un pequeño resfriado puede ser fatal. Y ocasionalmente se producen bajas.

Pues bien, los informativos repiten una y otra vez que la mayoría de los fallecimientos de ancianos se ha producido en las residencias. Obviamente es en las residencias de ancianos donde se concentran las personas más vulnerables y además con más posibilidades de contagio.

Falta de información y de medios

¿Se dice en esos informativos que en las residencias hemos estado trabajando a ciegas desde el inicio de esta pandemia? Es decir, sin conocimiento objetivo de quién era PCR positivo o negativo? ¿Ni de los residentes ni de los trabajadores? No se dice nada.

¿Se comenta en estos medios de comunicación que la mayoría de trabajadores de residencias se han contagiado del virus porque, sobre todo en la primera semana, no se disponía de medios de seguridad adecuados ni de información suficiente? Tampoco se comenta.

Solamente se habla de los centros de mayores como lugares lúgubres donde se maltrata, se desatiende a las personas que más cuidados requieren. Y estas situaciones, aunque se dan por desgracia en algunos casos, no representan al colectivo de residencias ni de profesionales que trabajamos en ellas. Todo lo contrario.

¿Quién debe garantizar la calidad de la residencias?

Precisamente hace unos días, en un debate televisivo un tertuliano decía que el problema de tantas muertes en las residencias de ancianos se podría haber evitado si las residencias fuesen públicas. 

La calidad de servicio en las residencias de ancianos, como en muchos otros negocios, nace de las exigencias de los clientes. En este caso, sobre todo, de las exigencias de los familiares de los residentes. No de si la residencia es pública o privada. A ambas hay que exigirles que su servicio sea excelente.

No acabo de entender que ahora, sí, ahora, todo el mundo se rasgue las vestiduras porque tal o cual residencia ha tenido una mala gestión de los contagios y esa es la causa de la alta mortalidad por el virus durante este mes.

Y hace dos meses, ¿esa residencia funcionaba correctamente? ¿Todo era perfecto? Si no, ¿por qué se permitió que siguiera trabajando con deficiencias? ¿Dónde estaba la Administración que ha de controlar? Y, sobre todo, ¿dónde estaban los familiares que permitieron que en situación normal, aquel centro no desarrollara bien su cometido?

¿Ahora denunciamos una gestión que ya era deficiente anteriormente?

Buscamos culpabilidad y ésta está ante nuestras narices: somos culpables todos los que permitimos que estos centros de gente mayor sigan sin funcionar bien. Somos culpables todos.

Nos han dejado solos

Durante las dos semanas que duró el incremento descontrolado de casos de contagio y de fallecimientos, en nuestro caso entre el 26 de marzo y el 7 de abril, los hospitales, los servicios de salud y los servicios funerarios estaban totalmente colapsados.

No culpamos a nadie por una situación de colapso generalizado, pero ¿se está explicando que cuando llamábamos a los servicios de salud se nos decía que no vendría nadie a visitar al anciano a nuestro centro? Porque no podían. Porque los recursos eran limitados y estaban exhaustos. No lo dudamos. Pero ¿alguien está diciendo que estábamos solos con el anciano con fiebre, con síntomas evidentes de contagio del virus? Que, a lo sumo, las instrucciones eran: “Dale paracetamol” o “Ponle oxígeno a 4 minuto”.

O estamos confundidos o es verdad que nadie explica que en las residencias de ancianos hemos estado solos, solos, solos.

Los servicios de salud deberían aclarar a la comunidad lo que pasaba en estos doce días. No deberían mantenerse en silencio porque ese silencio refuerza la idea de mal funcionamiento de las residencias. Las residencias no somos centros sanitarios. Cuidamos, atendemos a gente mayor pero no somos responsables de la sanidad. Esa es la responsabilidad de los sanitarios.

¿Se está explicando que no se permitía la derivación al hospital de ningún anciano de residencia? Por encima de 80 años, ni lo sueñes. En nuestro caso sólo se permitió la derivación de los dos primeros casos que se nos presentaron. ¿O eso nos lo estamos inventando?

En algunas residencias se habían encontrado ancianos fallecidos en sus camas. ¿Alguien ha explicado en esos medios de comunicación que los servicios funerarios colapsados tardaban hasta ocho horas en pasar por el centro para recoger a la persona? Tampoco nos consta que nadie aclare estos puntos.

Pues bien, nos hemos sentido solos porque hemos estado solos.

¿Seguiremos igual o seremos capaces de cambiar?

Los centros de mayores estamos en el punto de mira siempre. Unas pocas residencias mal gestionadas manchan la imagen de un colectivo de más de mil centros en toda Cataluña.

Después de esta pandemia, las residencias vamos a seguir siendo actividades no bien consideradas socialmente.

Los noticiarios se encargan de ello. Los silencios de los otros artífices apoyan esta idea.

Tenemos que trabajar mucho para revertir esta idea. Necesitamos trabajar bien siempre y no permitir que existan centros que no compartan el objetivo común que tenemos la mayoría: lograr la máxima satisfacción de nuestros residentes y de sus familiares.

Nos tenemos que esforzar en que se reconozca que nuestra labor social es de suma importancia.

Logramos hacer la vida de nuestra gente mayor algo más agradable. Reducimos significativamente las intervenciones de los servicios de salud con el colectivo de gente mayor porque las residencias filtramos mucho antes de derivar al hospital.

Todo esto lo hacemos con un personal mal valorado y que, sin embargo, en su mayoría, prefiere trabajar en este sector antes que tomar opciones con menor responsabilidad y mejor pagadas.

Lo que hemos vivido estos días de locura, de lucha, de desánimo continuo, no lo olvidaremos nunca. Nos recuperaremos pero no lo olvidaremos.

El sistema que hemos montado ha dejado sin ayuda al colectivo de personas al que debemos el estado de bienestar que estamos viviendo. Hemos aplicado criterios económicos, criterios de utilidad para decidir dejarlos fuera.

Lo pagaremos, como sociedad nos va a costar caro.

Para acabar, si de algo nos ha de servir una crisis como la de esta pandemia, es para provocar un cambio. Necesitamos cambiar para ser mejores personas, más solidarios. Para pensar menos en lo material y pensar más en que hemos venido a este mundo a hacer algo positivo para los demás.

Nos queda tiempo para reflexionar, para reaccionar. Seguimos.

Antonio Cruz