diumenge, 22 de desembre del 2013

Deu anys sense Manuel Vázquez Montalbán



El 18 d’octubre de 2003 ens va deixar, víctima d’un infart a l’aeroport de Bangkok,  Manuel Vázquez Montalbán. Novel·lista, poeta, periodista, assagista, gastrònom, militant del FELIPE (Frente de Liberación Popular), del PSUC, d’ ICV i,  per sobre de tot, culé.
Als deu anys de la seva marxa  voldria recordar-lo, si no fos per la temperatura d’aquests dies,  encenent la llar de foc amb un llibre com feia el protagonista inoblidable de les seves novel·les,  el detectiu Pepe Carvalho. Però si més no el recordaré publicant unes fotografies del pregó que va fer al Jardí Municipal per la Festa Major de l’any 1982  a Viladecans.
Jaume Muns

dissabte, 21 de desembre del 2013

La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (i 3)

Després d’haver repassat la història de l’empresonament i el judici del Manquet, i especialment després d’haver repassat els qui el van avalar per aconseguir que li rebaixessinn la condemna, tindria ganes ara, per acabar, de treure’n algunes reflexions i conclusions. 
I el que d’entrada em surt de dir és que m’alegra que personatges tan rellevants del poder franquista viladecanenc com l’alcalde Nicasi Marieges o el cap de Falange Doctor Ferro, o del món catòlic com el vicari Josep Maria Cullell i el campaner Baldiri Miracle volguessin “mullar-se” per afavorir el nostre personatge, en un acció de la qual no en podien treure cap profit sinó més aviat, si de cas, algun problema. (I també em sorprèn desagradablement que altres personatges que haurien pogut fer el mateix no ho fessin, com és el cas evident del rector Josep Homar, però no només ell).
De l’actitud dels Marieges, Ferro, Cullell i Miracle, la primera cosa que se’n pot deduir és, crec jo, que Josep Iturrioz devia ser un personatge d’una altura humana considerable. Un home que sabia manar, que li agradava manar, i que ho feia notar. I que això que tan bé sabia fer, ho havia posat al servei, en primer lloc, dels ideals republicans d’una societat més justa i digna. I després, quan el juliol del 36 tot es va posar de cap per avall, va posar les seves capacitats al servei d’evitar totes les desgràcies que es poguessin evitar i d’estalviar patiments inútils, perquè, sens dubte, les seves conviccions democràtiques i socials incloïen el respecte a totes les persones independentment del que pensessin, i la recerca d’una societat en què fos possible per a tothom viure-hi amb una bàsica concòrdia. Això, aquestes conviccions que ell va saber traduir també en fets i accions, va ser reconegut i valorat per una part dels qui estaven al bàndol contrari i, en algun cas, com el ja prou esmentat de Baldiri Miracle, va arribar fins a l’establiment d’una relació permanent d’amistat.
Però hi ha també una altra cosa que es pot deduir, mirant-ho des de la banda contrària. I és que, en el bàndol vencedor, en part dels seus membres, hi hagué una capacitat de respecte i valoració dels vençuts. Dient això no pretenc, certament, minimitzar la brutalitat de la repressió franquista en la postguerra, ni la complicitat en aquesta repressió per part dels sectors socials viladecanencs del bàndol vencedor. El Doctor Ferro i l’alcalde Marieges van contribuir notablement, sens dubte, a la repressió de la postguerra. Però la seva actitud en aquest cas, desafiant els màxims dirigents del nou règim que volien convertir el Manquet en síntesi de totes les malvestats del bàndol republicà, fa adonar que, en aquells anys duríssims, no tot va ser totalment blanc o negre, i que pretendre veure-ho així és una falsificació de la història.
Anant més enllà de la història concreta del Manquet, hi ha una cosa prou sabuda però que la lectura d’aquests papers torna a posar en relleu, i que crec que fóra bo que a Viladecans fóssim capaços de destacar-la més i sentir-nos-en orgullosos. La carta signada per nou ciutadans de Viladecans que esmentàvem en l’article anterior ho formula així: “Manifestamos, con verdadera satisfacción, que nuestro pueblo es de los pocos de la zona marxista en el que no se perpetró ningún asesinato”. És un mèrit, indubtablement, de les nostres autoritats republicanes, i un exemple de la seva voluntat democràtica i de la seva capacitat de connectar amb els qui no estaven en el seu bàndol. Si algun dia fóssim capaços d’escriure una història compartida, matisada i oberta d’aquells anys tràgics, aquest seria un aspecte que ens hauria de fer goig de ressaltar.
I per acabar, deixeu-me dir una cosa que em sembla que ja he comentat algun altre cop, però que crec que, amb tot el que portem vist, resulta ja molt evident. Viladecans està en deute amb Josep Iturrioz. Li hem de dedicar un carrer. N’hem dedicat un a l’alcalde Llorenç Puig i un altre al president del Comitè Mariano Sanjuán. Falta el tercer, el carrer de Josep Iturrioz, el Manquet.
Josep Lligadas

divendres, 20 de desembre del 2013

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (1)

Joseph Cardijn, amb representants de la JOC de Catalunya, els anys 50.
L’any 1963, el general Franco havia atorgat el títol d’”Empresa Modelo” i el premi corresponent a Derivados Lácteos S.A. –la productora dels gelats Camay, “mejores no hay”–, nascuda no gaire temps abans. Pocs mesos després d’aquest fet, no tenint-ne prou de vendre’ns xocolatines blanques i negres amb cromo, la monopolística suïssa Nestlé comprà aquella modèlica empresa pretenent abastir de fredor llepable tot Espanya i el sud de França. La comprà tota ella; inclosa la  fàbrica que estava construint a Viladecans.
Quan va ser l’hora, Nestlé es limità a substituir el nom de la marca Camay per la de Camy. Menjant-se la lletra “A” deixava de coincidir amb el d’una potent marca de sabons francesos. Fet així, el mes d’abril de 1965, el ministre sense cartera Gual Villalbí vingué a Viladecans a inaugurar les noves instal·lacions i a encetar una vida fabril que durà fins fa ben poc, en què Nestlé ens deixà tirats per anar-se’n a millorar la taxa de guany a Marchamalo de Guadalajara.
La nova planta funcionà com una seda (per a Nestlé, és clar), durant quatre anys. Fins que el 14 de maig de l’any 1969, quaranta treballadors de les cambres frigorífiques, quasi bé tots ells temporers, presentaren un escrit a la direcció de la fàbrica demanant-li: un augment salarial que fes arribar el sou com a mínim fins a 300 ptes. diàries; millores en les condicions de treball; diferent contractació i major participació en l’organització de la feina. El seu treball consistia en estibar i descarregar caixes de gelats en l’interior de les cambres frigorífiques a 35 graus sota zero, per acabar-les carregant a furgonetes i camions de “reparto” en un exterior a 30 graus positius; cobrant amb prou feines un sou de 5.000 ptes. mensuals (30€), quan el salari mínim començava a fregar unes esquifides 4.000 ptes. 
La sorpresa del gerent en rebre la respectuosa petició dels estibadors de baix fou de campionat, com podeu imaginar. Era la primera vegada que algú tenia l’atreviment de fer-ho per escrit i de manera col·lectiva. L’home passà de la sorpresa a l’estupor quan veié que eren, no un sinó dos, capellans els obrers que encapçalaven la reivindicació i la representació. Un d’ells, era el mateix home que un mes i mig abans havia contractat per mediació subrepticia d’Esperança Atarés Solans, una empleada de les oficines de fàbrica de 23 anys, que fins pocs mesos abans havia presidit la JOC de Barcelona. A dia d’avui, aquella jove obrera catòlica és l’abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les. Es va fer monja l’any 1976, no precisament per relació de causa-efecte d’aquesta vaga, sinó per vocació sobrevinguda després d’uns tràgics fets de l’any 1974. 
Seguim amb la vaga. Els dies 15 i 16 foren dies d’estira i arronsa entre una  comissió obrera i un director de fàbrica espaordit i atrapat entre l’obligació que el sistema li imposava i un sentit de la justicia que per moments se li esfumava. L’obligació li venia de Suïssa, la mala consciència de la pertinença als anomenats “Equips de Matrimoni de la Mare de Déu” que dins les seves reunions de “revisió de vida” li havien presentat com a cosa meravellosament cristiana l’experiència pastoral dels capellans obrers.
L’ empresa, digué un NO taxatiu, a totes les reivindicacions. Partint d’aquest NO, el dia 17, els quaranta treballadors de la cambra frigorífica iniciaren una protesta en forma de “treball lent”. La direcció els tancà dins de la “nevera”, una bona estona, perquè s’ho repensessin. En sortir, la resposta obrera continuà essent la mateixa i quasibé ningú carregava furgons i camionetes. 
Prèvia consulta a la “Dirección Provincial del Trabajo”, el dia 19 l’empresa sancionà 5 treballadors. No aconseguint desfer el moviment, l’endemà dia 20 acomiadà el dos capellans. A partir d’aquest moment la vaga fou total a la cambra frigorífica. El dia 22 els quaranta treballadors foren acomiadats i Nestlé començà a contractar esquirols entre els jornalers disponibles a la plaça Urquinaona de Barcelona, i entre els homes que a la plaça de Viladecans els comissionistes caps de colla “Morret” i “Nicolás” tenien a disposició dels pagesos per anar a jornal.
El dia 23, mitjançant advocat i sense passar per la inútil tramitació de la CNS, els acomiadats presentaren demanda a Magistratura. Mentrestant, dins la fàbrica, les setanta treballadores de producció responien solidàriament posant-se a fer el mateix: treball lent. I a oficines, els administratius esperonats per l’Esperança també es pronunciaven a favor de les reivindicacions dels eventuals de la cambra i prenien l’actitud de fer el ronsa. Neguitosa, l’empresa prometé un futur augment de sous a tots plegats –si deixaven de fer el que feien– i va readmetre als companys amb contracte fix de la cambra, perquè els necessitava. Finalment, amb amenaces i coaccions aconseguí restablir la normalitat passats uns dies. Per fer-vos una idea: el cap de producció, a tota aquella noia que anava tres cops al lavabo en el transcurs del matí, me l’enviava a l’uròleg a buscar un certificat... 
El conflicte no acabà aquí, amb la senzilla i habitual victòria per part de l’empresa, davant un conflicte quasibé espontani, sinó que tingué una segona part. Haurem de tenir present que aquests fets es produïen 15 dies després d’aixecar-se l’Estat d’Excepció que Fraga Iribarne havia instaurat després de l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona el mes de gener, i el món clandestí tenia moltes ganes d’emergir i prendre aire. Abans d’entrar-hi però, vegem qui eren aquells capellans i que se’n va fer d’ells.  
Eren: mossèn Josep Maria de la Hoz Hernando i mossèn Esteve Vidal Pons.
A dia d’avui, en Josep Maria és un respectable jubilat de 73 anys, casat i amb fills que viu a Mataró, fa voluntariat donant clases de català i participa en l’elaboració d’estudis sindicals. L’Esteve, talment com en Josep Maria, té 78 anys i viu a Montigalà a tocar de Santa Coloma, inserit en la vida d’aquells barris. Cap d’ells és ara capellà. Tots dos penjaren els hàbits.
El primer, en De la Hoz, havia nascut a Honrubia de la Cuesta a la província de Segòvia. Fou un capellà diocesà de gran preparació intelectual que acompanyava com a assistent l’arquebisbe Modrego en els darrers temps del Concili a Roma, en tant que hi estudiava Història de les Religions. L’any 1967 deixà la parròquia de Sitges de la qual fou vicari i entrà en el mon fabril fent de tallador de pells. Quan va entrar a treballar a Camy era el Consiliari de la JOC femenina de l’arxidiòcesi barcelonina. Acomiadat de la fàbrica dels gelats, entrà a treballar a la Vulcano de la Barceloneta i fou estant allà que deixà de ser capellà per esdevenir  sindicalista de totes totes. Sempre dins la USO (Unió Sindical Obrera), i fins el 1982 fou el responsable de formació del sindicat dins l’Executiva Federal.  
El segon, en Vidal Pons, era de Navàs, al Bages. Com tants d’altres capellans missioners d’aquella comarca era claretià. Una vegada ordenat sacerdot fou destinat a la ciutat de Los Ángeles dels Estats Units, al barri a tocar de Hollywood per fer-hi de vicari. S’hi passà sis anys. Allà entrà en crisi en adonar-se del poc que sabia del món real fora del sacerdoci. Aprofitant una vinguda de vacances a Barcelona, volgué resoldre el  problema respecte el món obrer capbussant-s’hi.
S’estava passant els dies a la ciutat cooperativa de Sant Boi i, sense més ni més, se li ocorregué demanar entrar a treballar a Metron. Fou acceptat, però a algú més perspicaç que el primer seleccionador li degué semblar sospitosa aquella santa  innocència, i fou rebutjat el primer dia. Així és com, amb la primera lliçó apressa, discretament i dissimuladament demanà entrar a treballar a Camy. I aquí sí. Aquí canvià de vida.
Tan aviat com fou acomiadat de la dels gelats, passà a la Bra de Sant Boi, i com us podeu imaginar, no va trigar gaires mesos a organitzar un altre cristo i també en sortí acomiadat. Prèviament, però, l’empresa intentà una conciliació –o compra– oferint-li un bon lloc comercial a l’estranger aprofitant el seu saber perfectament l’anglès, que ell no acceptà. Deixà de ser capellà quan el requeriren a reincorporar-se a la disciplina de l’orde claretià, i es dedicà a viure secularment i cristianament com a obrer.
Això dels capellans obrers era un moviment sorgit a França poc després de la Segona Guerra Mundial, com a resposta pastoral a la progresiva descristianització del moviment obrer, anteriorment profetitzada per Joseph Cardijn, el fundador de la JOC. Inicialment, el moviment dels capellans fou mirat amb recel per la jerarquia pel perill de pèrdua d’efectius, donat que significava una nova manera d’evangelitzar i d’estar dins el món, molt arriscada pel que fa a la continuïtat vocacional. A resultes del Concili, però, agafà embranzida i s’escampà fora de França. Certament, molts d’aquells sacerdots acabaren plegant veles i sotanes dins un fenomen més general iniciat a finals dels anys seixanta. Aquí, a casa nostra, tingueren molt ressò l’anomenat grup de “la fiambrera” de Santa Coloma, Badalona i Besòs, i el de Cornellà que es conformà al voltant del jesuita Garcia Nieto, de Frederic Prieto i d’altres. Amb la crisi dels anys setanta i vuitanta, el moviment anà minvant fins pràcticament desaparèixer, fruit dels acomiadaments i l’alerta empresarial que els relegava a ser contractats només per petites empreses. Ara, tots aquells obrers de vocació, opositors al nacionalcatolicisme, són jubilats.
(continuarà)

dijous, 19 de desembre del 2013

La dictadura de Primo de Rivera a Viladecans, 1923-1930 (2)

Pere Masallach i Monmany, al centre de la imatge, posa per al fotògraf a la seva casa de l’actual carrer de Pi i Margall, acompanyat de la seva germana, la seva néta Rosa i alguns membres de la família Comellas Guitart, l’any 1949. Autoria fotogràfica desconeguda 

El general Primo de Rivera rebut durant una visita a la població aragonesa d’Alcanyís, a mitjan dels anys vint. Arxiu Històric Fotogràfic de Telefònica
Ja feia hores que s’havia desplaçat fins a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat per assistir a la solemne recepció que s’havia d’oferir al general Primo de Rivera, cap del Govern espanyol des de setembre de 1923. Era el matí del diumenge 17 d’octubre de 1926 i Pere Masallach, aleshores alcalde de Viladecans, formava part de la nombrosa comitiva que esperava l’arribada del dictador. Entre molts d’altres, s’hi trobaven també el cap regional d’Unió Patriòtica, Andreu Gassó i Vidal, el capità general de la regió militar, els governadors civil i militar de la província, a més dels alcaldes de Sant Feliu de Llobregat, del mateix l’Hospitalet, del Prat de Llobregat, de Molins de Rei, de Sant Boi de Llobregat, de Gavà i de Cervelló. 
Cap al migdia va arribar finalment el Marquès d’Estella als carrers de l’Hospitalet, guarnits per a l’ocasió. Desplaçat tot el seguici fins a la Casa de la Vila i després dels parlaments del rector de la parròquia i del secretari de l’ajuntament local –el qual va llegir la darrera acta del Ple on es nomenava el dictador com a Fill Adoptiu de la localitat–, el general Miguel Primo de Rivera va prendre la paraula, tot indicant que l’esdevenidor de Catalunya i España havia de ser el de viure sempre unides sense divisions ni partidismes i que España havia de ser un jardí on existís diversitat de flors, les quals, conjuntament, formaven un pom bonic i flairós. En el seu discurs va acabar dient que a l’igual que hi havia ocells en un jardí que refilaven de forma diversa, hi havia en Espanya fills de la mateixa pàtria que parlaven català i vascuence, els quals havien de ser germans i viure agrupats sota un mateix cel. 
Mentre assistia a aquell acte, Pere Masallach, de gairebé 60 anys d’edat, es trobava en el moment àlgid del seu mandat, com a màxima autoritat de Viladecans, durant el període de la dictadura. Lluny –temporalment i ideològicament parlant– restaven aquells temps de la primera dècada del segle on Masallach va tastar l’alcaldia, per primer cop, després de les eleccions municipals de maig de 1909. Llavors, Pere Masallach era candidat del republicanisme federal local i un dels portaveus d’aquells conjunt de veïns del poble –majoritàriament, jornalers i petits propietaris– que es congregaven sovint en el cafè d’en Jaume Bonet, a la carretera, on s’havia bastit a finals del segle XIX la Societat Recreativa La Fraternitat. Efectivament, cap a inicis de segle en Pere Masallach –conegut per tots els seus veïns com el Peret de l’Agustí–, era un representant dels anomenats “fraternos”; és a dir, dels republicans seguidors del diputat Josep Rubau Donadeu, que al poble estaven encapçalats pels veïns Baldiri Miernau i Monmany i Jaume Pugés i Masellach.
El perquè l’home republicà i federal del 1909, passà a ser l’alcalde de la dictadura primoriverista a Viladecans és una cosa que ara per ara no té una explicació clara. Tot i això, podem aventurar una hipòtesi que passaria per suposar una certa basculació ideològica conservadora del nostre protagonista, encara que situant-se al marge del catalanisme lligaire hegemònic, al poble, durant bona part de la segona dècada del segle XX. També podríem pensar que el que realment passava al Viladecans de l’època és que no hi havia una adscripció ben clara de la majoria dels veïns cap a posicions ideològiques rígides, sinó que el que més aviat existia eren sentiments de pertinença cap a bàndols oposats, del tot determinats per lligams de parentiu o per interessos econòmics de diversa índole. 
Fos com fos, Pere Masallach semblava situar-se, cap a l’inici del període dictatorial, en una posició idònia, allunyat de les vel·leïtats republicanes de joventut, marginat dels interessos dels lligaires conservadors, però ben situat en defensa de les posicions d’ordre, jerarquia i pau social que el nou govern reclamava als dirigents locals. I així, arribem al 17 de març de 1924, data en què arribà a l’ajuntament una ordre emanada del Govern Civil, en què es procedia al cessament de l’ajuntament format el mes d’octubre de 1923 i al nomenament d’un de nou format per Pere Masallach, Jaume Térmens i Campderrós, Francesc Arnau i Pascual, Francesc Pau i Mas, Marcel·lí Calbet i Cendra, Jaume Pugés i Reguan, Francesc Tort i Nicolau, Baldiri Faura i Tetas, i Jaume Vila i Duran. Una ordre que tothom esperava després de la publicació, a inicis d’aquell mateix mes, de l’Estatut Municipal elaborat pel director general d’administració José Calvo Sotelo.
El nou ajuntament, constituït el 21 del mateix mes, elegiria Pere Masallach com a alcalde i Francesc Tort, Jaume Térmens i Francesc Arnau, com a primer i segon tinent d’alcalde i síndic procurador, respectivament. La resta de veïns esmentats en l’ordre del 17 de març, van ser considerats mers regidors sense presència en la Comissió Municipal Permanent, veritable òrgan de govern del poble durant tot el període de la Dictadura.
Així doncs, a partir de finals de març de 1924, es formà un ajuntament compost per nou regidors. Només Pere Masallach –durant els consistoris formats de 1909 fins a 1911–, i Francesc Tort –regidor de la minoria en els ajuntaments lligaires de Josep Bonich (1914-1917)– s’havien assegut abans en un Ple de l’ajuntament. La resta de regidors del període 1924-1930 eren nous en el càrrec i encetaven una etapa d’aparent aturada de les disputes partidistes dins del municipi. Malgrat tot, no creiem que fossin persones apolítiques: un cop d’ull a les fonts consultades admeten un comportament de l’ajuntament, totalment servil cap a les ordres generades des del Govern Civil o el delegat governatiu del partit judicial. 
Fins i tot, creiem que part o la totalitat dels regidors de l’ajuntament impulsarien, o com a mínim estarien al cas dels intents de formació del grup de la Unió Patriòtica de Viladecans, engegada, segurament, també a mitjans de l’any 1924, sota la presidència del veí Joan Casellas i Miret. La mort de Casellas, però, dos anys després, deixà els ben segurs minoritaris upetistes del poble, sense la imprescindible direcció. 
Els maldats esforços dels caps comarcal i provincial d’U.P. de revitalitzar, posteriorment, la flama del grup local del partit, que havia nascut dels interessos dels de dalt i no a partir de la força del poble, explica no només la manca de suports viladecanencs cap a la Dictadura, sinó també la impossibilitat de Pere Masallach de tornar al poder local, després de la destitució de Primo de Rivera, de mans del rei, a inicis de 1930. La participació Pere Masallach en les primeres eleccions locals de la Segona República, només obtindria la minsa recompensa de ser regidor, per la minoria conservadora, entre 1931 i 1934, dins dels ajuntaments dominats per la força del catalanisme d’esquerres d’Esquerra Republicana de Catalunya.
El moment dels homes que havia representat la Dictadura de Primo de Rivera al poble, semblava conclòs. Només la dictadura franquista rescataria el nom d’algun d’ells: Pere Masallach, alcalde de 1939 a 1941 i regidor de 1939 a 1942; Francesc Arnau, regidor de 1939 a 1941; Marcel·lí Calbet, de 1941 fins a 1947; o Baldiri Faura, de 1945 a 1947. El nou estat, nascut del Alzamiento Nacional del 1936, reclamava la participació activa de gent d’ordre i ells ho eren. 
Xavier Calderé i Bel

dimecres, 18 de desembre del 2013

Tallarol de garriga

Nidificant estival, més comú als ambients de la muntanya mitjana i als de caire forestal mediterrani, i de distribució més irregular en ambients més secs i del litoral, sempre que trobi hàbitat forestal i de brolles adequat. Migrador regular però escàs arreu del territori. 
Font: SIOC.
Eio Ramon

dimarts, 17 de desembre del 2013

Hospital, sí; manipulació, no

El passat 29 d’octubre el conseller de Salut Boi Ruiz va rebre a Isidre Sierra (alcalde de Sant Climent), Mercè Esteve (alcaldessa de Begues), Josep Llop (president comarcal de CDC) i Carles Lozano (regidor de CiU Viladecans)
La manifestació del passat 30 d’octubre va aplegar milers de persones que reivindiquen el manteniment i millora de l’Hospital de Viladecans. És un objectiu comú que tots els viladecanencs, per sobre d’ideologies polítiques, compartim. Des d’aquí el meu reconeixement als assistents i als organitzadors. 
Per desgràcia, els dies anteriors a la manifestació es van produir fets que no són acceptables. Una cosa és animar el poble a anar a la manifestació, i una altra és escampar mentides. És un insult el video que corria per internet amb la conclusió “Mas i Junqueras cerrarán el Hospital.” És vergonyós el pamflet que va distribuir el Partit Socialista de la nostra ciutat, amb insinuacions i invencions.  I és inadmissible que l’alcalde, en la revista municipal, es faci ressò de rumors de tancament, donant-los així més ressò i publicitat.
Per si algú no ho sap encara, la continuitat de l’Hospital mai no ha estat en dubte. Evidentment que
continuarem tenint l’Hospital, com el mateix Conseller Boi Ruiz ha recordat al Parlament de Catalunya al setembre i al novembre d’aquest any;
continuarà sent “Hospital de Referència”, que és la mateixa categoria que té des de 1987;
no hi ha cap intent de privatitzar; al contrari, va ser el Govern Tripartit qui va prioritzar que a Sant Boi es construís un hospital amb capital privat;
la Generalitat el manté en ple funcionament, atén 15.000 persones per any;
s’han reforçat les urgències, el servei de consultes externes;
el setembre de 2012 s’han posat en funcionament dos quiròfans, perquè el nostre hospital és reconegut especialment per la Cirurgia Major Ambulatòria i hospitalització de curta estada.
Exigir de forma immediata l’ampliació de l’Hospital no és possible. Va ser una greu irresponsabilitat de la Consellera de Salut Marina Geli (PSC) prometre una ampliació per a la qual no tenia diners, ni intenció de fer-la. Això sí, va venir dos cops a posar la primera pedra.
Si l’Hospital no perilla, i els Alcaldes dels municipis afectats ho saben (els ho ha dit el Conseller Boi Ruiz en persona) , ¿per què segueixen alimentant rumors? ¿Per què posen la por al cos dels viladecanencs? ¿Val la pena jugar amb els sentiments de la gent, per un grapat de vots?
Carles Lozano


dilluns, 16 de desembre del 2013

Inauguració de la Mostra de Pessebres a la Torre del Baró




Per segon any, l’Associació de Pessebristes de Viladecans ha organitzat una mostra de pessebres a la Torre del Baró.
Enguany s’hi exposen dos pessebres nous, fets per Antonio Roselló i Josep Barral, dos veïns de Viladecans, i el llegat del pessebrista Jaume Pagès: una seqüència de diorames que reprodueixen diverses escenes de la tradició del naixement de Jesús. L’exposició es pot visitar del 6 de desembre al 10 de gener.

Prou de joc brut amb el nostre hospital!

Hi ha gent que fa política en base a la premissa que repetint mentides, la gent acaba creient que és veritat. Malauradament, això és cert, sobretot si disposes del control dels canals de comunicació i de recursos suficients per acompanyar les mentides amb propaganda. 
Fa molts anys que estic implicada en el món polític, acostumada, doncs, a observar impotent aquesta freqüent pràctica. L’altre dia, però, se’m va acabar la paciència i, sent conscient que jo no disposo dels mitjans que altres tenen, sí que puc escriure un article. 
L’hospital de Viladecans està blindat! I això és un èxit de tothom. Però hi ha una cosa que també s’ha de saber, mai ha corregut perill de tancament. És cert que hi havia el dubte que potser el nostre hospital podia passar a ser d’una categoria inferior, o que l’ampliació podia quedar aparcada de forma indefinida. Però s’ha fet un front comú, s’ha negociat i s’ha protegit el nostre hospital i el seu futur. Per desgràcia, també s’ha mentit molt i encara es continua fent. 
El dia 30 hi va haver una concentració que hauria hagut de ser una festa, perquè vam assolir la fita. Però n’hi ha que estan obsessionats en apuntar-se medalles, i tant els fa si s’enrareix l’ambient o si, encara pitjor, es continua fent por a la població. 
L’hospital de Viladecans continua sent el nostre de referència i, com és lògic, allà on l’hospital no arriba (no hi ha cap hospital a Catalunya on es faci absolutament de tot) et deriven a un altre centre. Un d’aquests és el de Sant Joan de Déu de Sant Boi, un hospital nou de trinca que aquells que ara fan demagògia van prioritzar per davant de l’ampliació del de Viladecans. 
Diuen que Sant Boi és privat. Una altra distorsió de la realitat. És un hospital d’una Fundació sense ànim de lucre que presta un servei públic. La diferència és més que substancial. Ara bé, estarem d’acord que cal millorar els controls sobre la nostra sanitat, perquè les ombres són freqüents. 
Aquestes línies les escric dolguda, i amb la paciència esgotada, perquè no entenc com es pot fer aquest joc brut. Els meus avis, els meus quatre avis, van rebre un excel·lent tracte durant els seus darrers anys, mesos o, fins i tot, dies, en aquest hospital. Per això no tolero que es menteixi impunement sobre una eina tan important per a nosaltres. No permeto que ningú digui que jo o els meus companys i companyes d’Esquerra Republicana hem volgut tancar l’hospital i ells han impedit les nostres pretensions. 
Prou demagògia, prou mentides! Mai m’hi trobareu, mai ens hi trobareu! Hi ha dues maneres de fer política, fent feina, dient la veritat i solucionant els problemes; o creant problemes virtuals, dient mentides i buscant medalles. Dormo tranquil·la, perquè formo part del primer grup i tant me fa allò que diguin, perquè sé què hem fet casdascun de nosaltres, sé què hem aconseguit tots plegats. 
Bàrbara Lligadas

diumenge, 15 de desembre del 2013

Campanya cap nen sense joguina

S’acosta la Nit de Reis i aquest any la nostra entitat organitza la primera edició de la campanya “Cap nen sense joguina A.V.V. Can Preciós” perquè cap nen de Viladecans es quedi sense joguina.
L’Associació de Veïns de Can Preciós col·labora amb la Creu Roja Viladecans donant les joguines noves recollides per a la seva distribució entre els nens i nenes de famílies necessitades de Viladecans o nens i nenes malalts que es trobin ingressats a hospitals. Aquesta campanya comença el dia 2 i s’acaba el 21 de desembre. La recollida de joguines “noves” estarà centralitzada a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.
Horari: de dilluns a divendres, de 9 a 13 i de 16 a 22 hores; dissabtes, de 16 a 20 hores.
Gràcies per la vostra col·laboració. Gràcies a tothom!
Eduard Tobaruela

Les resistències dels bisbes a demanar perdó

Suposo que com molta altra gent, m’he sentit decebuda en veure la nota de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre les beatificacions d’alguns dels cristians assassinats durant la guerra civil, nota en la qual simplement es repeteix el que els bisbes ja havien dit fa anys en un altre document: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya». Una jerarquia que habitualment jutja tot i tothom i els assenyala amb el dit per tot allò ben concret que creu que fan malament, quan es tracta de si mateixa opta per una insípida i generalitzada disculpa.
És una ocasió perduda i gens en sintonia amb els aires ni del Concili Vaticà II ni del tarannà de l’actual bisbe de Roma. El tema de la guerra civil penso que és més complex del que habitualment es diu i a mi m’hagués agradat que l’Església hagués reconegut algunes coses:
  1. La duresa de la vida de jornalers del camp i dels obrers en el primer terç del segle passat. La desigualtat social, l’endarreriment, la manca d’educació i la fam que vivien, la injustícia amb què eren tractats, la coerció que s’exercia sobre ells –legal i il·legal–, la manca d’un règim democràtic. Sistema a què la institució eclesiàstica, en la seva majoria, donava suport. En el convenciment –que va durar fins al Concili Vaticà II– que aquest ordre social era el volgut per Déu i en el qual l’Església tenia uns drets determinats, més allà del bé i del mal. La millora de la vida de la gent tenia a veure amb la caritat i no amb la justícia. Així els pobres trobarien consol en l’altra vida i els rics es farien millors exercint la caritat. L’Església va causar molta ira i va donar peu a reforçar un anticlericalisme que encara dura.
  2. El fet que a la II República s’hi va arribar amb tota la legalitat i democràticament.
  3. La millora que la República va representar per a la vida dels més pobres. En els pocs anys que va durar va fer una tasca excepcional en el camp educatiu, sanitari, de reconeixement dels drets de la dona i dels infants, a més de la difícil reforma agrària, que no va acabar de quallar.
  4. L’«Alzamiento Nacional» va ser il·legítim i il·legal i va causar en la guerra i en la postguerra un munt de morts i de salvatgement represaliats, a banda de tornar a la fam, a la precarietat i a la ignorància la majoria de la població. L’Església, que va patir injustament durant la guerra les conseqüències de l’anticlericalisme general que ella mateixa havia provocat, va legitimar el règim i va abusar de la seva posició intentant imposar el seu credo –mai millor dit– a tothom, amb el nacionalcatolicisme.

Durant el franquisme moltes institucions cristianes van donar cobertura i suport als qui lluitaven clandestinament pel retorn de la democràcia. Però la major part de la jerarquia eclesiàstica més aviat va intentar impedir-ho. Jo he pogut assistir a un homenatge de CCOO als capellans obrers que van permetre que en les esglésies es fessin les primeres reunions sindicals. Però no he vist mai que els bisbes els reconeguessin la valentia d’aquest gest tan propi de l’Evangeli. Al contrari.
Amb el temps i el Concili, moltes coses han canviat. Penso que és veritat que l’Església ha fet i continua fent grans aportacions, però no m’agrada que cada vegada que ens equivoquem, s’utilitzin les «bones obres» com a tapadora i justificació d’actituds i fets injustificables. Tan injustificables com els assassinats d’eclesiàstics senzillament pel fet de ser-ho. Perquè, francament, tallar els collons del bisbe de Barbastre de viu en viu i anar-los a passejar pels bars del poble, com es va fer, no em sembla que sigui un fet per sentir-se’n orgullós. 
M’hagués agradat, doncs, una altra mena de nota dels bisbes. Igual com m’agradaria que alguns anticlericals fossin capaços de veure alguna cosa positiva en l’Església. Però encara ens ho hem de treballar.
Mercè Solé

dissabte, 14 de desembre del 2013

L’Alba-rosa col·labora amb la Marató de TV3

Dintre els actes que es fan aquest any amb motiu de la Marató de TV3, el dia 14 de desembre l’Associació de Veïns Alba-rosa, la residència Tres Magnolias i el Club de Jubilats Alba-rosa organitzen una festa solidària per recollir fons per a la investigació de les malalties neurodegeneratives. 
Serà en el Poliesportiu de la Montserratina de les 10 del matí a la 1 del migdia. Hi haurà actuacions musicals, una cursa popular i sorteig de diversos objectes donats. A partir de l’11 de novembre es poden recollir les entrades al mòdic preu de 5 € al casal de l’Alba-rosa o a la residència Tres Magnolias. Hi serà TV3 i alguna altra sorpresa. Pot ser un matí molt divertit, i ajudarem a la investigació de les malaties neurodegeneratives.
Maria Comas

divendres, 13 de desembre del 2013

A propósito de la ‘Vía Catalana’

Yo creo, tal como la mayoría de los expertos coinciden, que en términos de prosperidad económica la segregación e independencia de Catalunya sería perjudicial tanto para el resto de la actual España como ‘sobre todo’ para Catalunya como nuevo estado independiente y totalmente soberano. Su inicial apartamiento de la Unión Europea ya supondría un elevado precio, además de otras consecuencias negativas. 
En otro aspecto, pienso que se puede respetar y valorar la diversidad dentro de una convivencia positiva y políticamente resuelta mediante mucho diálogo, sensibilidad, inteligencia, respeto mutuo, buena voluntad y modificando la Constitución hacia una vía plenamente federal del Estado Español. 
Toda opinión (no imposición) es respetable y susceptible de ser tenida en cuenta y estudiada, claro está. Por otro lado no estoy tan seguro de que una mayoría amplia de los habitantes actuales de Catalunya se pronunciase por un estado totalmente independiente. Seamos cautos, observemos, conversemos, hablemos cuanto sea necesario y pactemos la mejor forma posible de convivencia. El mundo es un pañuelo, como para seguir creando nuevas fronteras. ¡Más bien se trata de intentar hacer lo contrario, sin destruir pueblos ni culturas, por supuesto! 
Conocerse más profundamente unos a otros, sin mirarnos tanto el propio ombligo, genera amplitud de miras y seguramente nos acercará a sociedades más ricas y plurales, a la vez que cohesionadas e integradas.
Ignacio Puras Trimiño
(ignacio.puras@yahoo.es)

dijous, 12 de desembre del 2013

Recuperar la història més veritable


Lloc: Centre Cultural Sant Joan
Dia: Divendres, 25 d’octubre a les 8 del vespre
Esdeveniment: Presentació del llibre Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la transició, d’Andreu Comellas Doñate
El d’avui és un acte d’amistat i complicitat, també de voluntat de rememorar i recuperar, un cop més, la història més propera a través dels seus protagonistes. La història més veritable, que malgrat sembli el contrari, no és la institucional sinó la que construïm entre tots en el dia a dia. 
La presentació de l’esdeveniment corre a càrrec del Josep Lligadas, president del Grup Tres Torres Viladecans, associació instigadora i editora del llibre. Situa el seu parlament en l’apartat del manteniment de la memòria i, com no podria ser d’altra manera, un cop més reclama la innegociable necessitat, l’obligació, de l’administració d’atendre, conservar i donar a conèixer tot el patrimoni històric, el dels fets i el dels espais. Incís específic en els malmesos Cal Menut i la Torre Modolell, aquesta darrera la més emblemàtica dels edificis de Viladecans, per la seva funció –és el nostre ajuntament! –, la seva arquitectura, però, sens dubte, també per la rocambolesca manera en què va passar a ser de titularitat pública. 
Tot seguit, és el José Luís Atienza, tinent d’alcalde de l’ajuntament, qui intervé. Ho fa des de l’amistat que manté amb l’Andreu Comellas i amb la complicitat que li dóna la proximitat ideològica política. En el seu parlament realitza per a l’auditori un retrat de l’autor del llibre, a partir de les anècdotes i les memòries amb què aquest ha construït l’obra. Perquè en parlar dels altres, el personatge Andreu Comellas també pren forma. Parlar del beisbol és fer-ho de les seves aficions personals; parlar de la vaga de la Roca, dels maltractaments policials i judicis sumaris a companys i coneguts és fer-ho de la seva ideologia política d’esquerres i, parlar de les seves converses amb el capellà Celestino Bravo, és fer-ho de les seves creences religioses. Tot salpebrat amb la ironia de qui coneix bé l’Andreu i sap que el tret que millor el descriu és ser un inconformista de mena. 
Finalment, és l’Andreu Comellas qui s’adreça als gairebé cent cinquanta assistents a la presentació del llibre. Ens recorda que l’obra és de fet una compilació d’articles publicats al Punt de Trobada i que la intenció inicial no era la de construir un relat conjunt. El marc temporal de totes les històries, però, les dota d’una línia temàtica unitària que fa bona la seva edició conjunta: el procés de transformació d’una societat que de mica en mica, i des d’àmbits ben diferents,  passa de la submissió a la lluita per desempallegar-se de la foscor del franquisme. L’autor, ens confessa la necessitat personal de transmetre la “seva memòria” dels “seus” als “seus”. Això li suposa voler explicar els records de l’avi que és a les seves nétes i, també, recuperar les vivències de companys de partit, de treball, d’oci pel cercle de coneguts i amistats i, tanmateix, fer-lo extensiu a tots aquells que vulguin llegir-lo. Generosament, ens convida a tots a ser part dels “seus”.
Vicky Herrero Garcia


dimecres, 11 de desembre del 2013

Bons desitjos per a la Salut Mental







El  dijous 10 d’octubre vam celebrar el dia Mundial de la Salut Mental, amb la participació dels ciutadans de Viladecans.
Vam fer-ho amb una xerrada informativa dels Mossos d’Esquadra de Proximitat sobre Internet Segura a l’auditori Pablo Picasso. Ja que és un tema d’interès general.
També vàrem col·locar un estand al carrer on recollíem els desitjos sobre la Salut Mental de tothom. Amb aquests desitjos  fèiem uns pètals de paper, que uníem entre si i formàvem unes flors, per tal d’anar construint el ram dels desitjos. Va participar molta gent en la creació d’aquest ram, des dels nens fins als adults.
Els desitjos recollits estan relacionats amb la curació de la malaltia, en contra de l’estigma, la necessitat de recerca i la motivació per a una vida plena i feliç.
Des del servei de Rehabilitació Comunitària de Viladecans volem donar les gràcies a tota la gent que va fer possible aquest ram i la celebració d’aquest dia.
Agraïm la participació del cos de Mossos d’Esquadra de Proximitat de Viladecans i la seva participació en la celebració.
Agraïm a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso la seva disponibilitat d’acollida.
Agraïm al Punt de Trobada per la difusió que varen fer de l’acte.
Agraïm la participació de la TV de Viladecans.
Us esperem el proper any!!!
Glòria Comellas Pastallé

dimarts, 10 de desembre del 2013

30 d'octubre, manifestació per l'hospital








Amb el lema “Defensem l’Hospital de Viladecans” el passat 30 d’octubre va tenir lloc una molt concorreguda manifestació, per reclamar que no es desmantelli l’Hospital de Viladecans sinó que, al contrari, es potenciï. 
En la complexa situació social i política en què ens trobem, costa realment saber què està passant i què passarà amb el nostre Hospital, convertit més en camp de batalla entre partits i entitats diverses que en un lloc on treballar conjuntament perquè els ciutadans i ciutadanes tinguem els serveis que necessitem i als quals tenim dret. 
Però en tot cas, queden aquí aquestes fotografies de Jaume Muns per dir: Volem un Hospital digne i amb un bon servei per a tothom!
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 9 de desembre del 2013

Turisme pensant en la feina




Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de compartir una jornada amb pagesos del Japó, en concret de la Prefectura d’Aichi, situada a la costa del Pacífic, al centre de l’arxipèlag i una de les regions més industrialitzades del país. En el seu viatge per Europa i durant l’estada a Barcelona van voler fer una visita al Parc Agrari del Baix Llobregat; tenien informació sobre un consorci entre diferents institucions per mantenir un espai protegit per al desenvolupament de l’activitat agrària a prop de la gran ciutat. El grup venia amb el president de l’Associació de Cooperatives Agràries de la Prefectura d’Aichi, que va contactar amb la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya per fer una jornada de camp perquè estaven interessats en com ens organitzem els pagesos d’aquí en els diferents àmbits de la nostra activitat (organitzacions professionals, assegurances, comercialització, control de plagues, fertilització, entre d’altres). 
La Federació de Cooperatives em va demanar fer la vista al meu camp, i va ser una experiència d’intercanvi de coneixements molt enriquidora. Portaven un intèrpret que va facilitar l’entesa amb un grup respectuós i disciplinat com no havia vist mai. Van mostrar molt d’interès en com els pagesos ens havíem organitzat en una Agrupació de Defensa Vegetal per  tal d’aconseguir produccions de qualitat fent una gestió integrada dels cultius amb un control biològic de les plagues i de la fertilització. També volien saber a on anava destinada la producció que estaven veient, si la teníem assegurada, com la comercialitzàvem, quantes persones  treballaven, si eren empleats o de la família, en fi, que va ser un intercanvi molt interessant de les diferents maneres de gestionar les explotacions.  
La conclusió a què vàrem arribar és que encara que ens separin deu mil quilòmetres els reptes per fer una agricultura sostenible en l’ús dels recursos a nivell ecològic, econòmic i social són molt similars. L’agricultura periurbana té un valor social que hem de saber protegir entre tots per poder gaudir d’un paisatge modelat per unes generacions de pagesos que ara tenim el repte de donar continuïtat a les nostres explotacions. 
Josep Domènech Vendrell

diumenge, 8 de desembre del 2013

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant amb descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol
En el 10è aniversari de la seva mort 
(11-11-2003 / 11-11-2013)