divendres, 15 de febrer del 2019

1975, El Ferrer de la plaça


La Ferreria de la família Solina ve de molt lluny. A l’arxiu de l’Ajuntament hi ha diverses referències des de 1732 i totalment confirmades del 1845. Els primers anys es va situar al carrer del Sol fins el darrer emplaçament, a la plaça de la Vila sobre el 1930, anomenada Plaça de la Constitució i a l’any 1936 Plaça de la República. 

A la ferreria, a part de treballar tots els materials amb el ferro (portes, finestres, reixes, etc.) , pels pagesos de l’època el ferrer era imprescindible per a posar les ferradures als cavalls. 

Les imatges de l’any 1975 són del meu germà Anton on apareix Enric Solina Conesa treballant al local de la Plaça. 


Anton i Jaume Muns


Pardal de bardissa (Prunella modularis) Delta del Llobregat 15 de febrer de 2015

 

Migrador i hivernant comú als ambients mediterranis. El cap, la gola i el pit són d'un color gris plom, amb la zona auricular i la coroneta marrons. Les parts posteriors del ventre posseeixen un to gris més clar, amb els flancs marrons. S'alimenta de llavors i fruits. A la primavera i estiu complementa aquesta dieta amb insectes, cucs, cargols i d’altres petits invertebrats. No pateix especials problemes de conservació, atès que ocupa una gran varietat de formacions arbustives.

Eio Ramon

L’hora violeta

Al fons veiem un rostre masculí en aclaparadora minoria. Banderes roges a l’aire lliure amb pals blancs però la foto està tenyida del violeta que tenyeix el cartell, els llavis i les ungles de la jove dona que el sosté. El seu cabell és roig com un himne de la Comuna de París. Té la mirada baixa, pensativa, com dient que qui importa no és ella sinó el missatge que porta entre mans disfressat de color de pinta ungles. No volen un món patriarcal, un món malalt, reivindicant per silenciosa oposició un món maternal per curar-lo. Són dones en marxa que volen ser iguals sense deixar de ser diverses.

La dona sembla haver trigat vint segles a descobrir el feminisme, mentre que l’home ha portat el masclisme ja de fàbrica com a equipament de sèrie. Pitàgores, sense anar més lluny, que va ser capaç de descobrir la igualtat entre la suma dels quadrats dels catets i les hipotenuses, es va mostrar totalment incapaç d’entendre la igualtat entre l’home i la dona en sentenciar que “existeix un principi bo que ha creat l’ordre, la llum i l’home, i un principi dolent que ha creat el caos, les tenebres i la dona”.

Sorprèn que la dona que ha donat a llum al gènere humà s’associï a les tenebres, però sis segles més tard la cosa no havia millorat. Pau de Tars, anomenat l’apòstol dels gentils, va escriure als corintis que “l’home és la imatge i el reflex de Déu, mentre que la dona és el reflex de l’home”. Allò venia de més lluny, del Gènesi. Adam va ser creat a partir de la pols de la terra i se li va donar vida amb l’alè de Déu; mentre que Eva va ser un complement nascut d’una costella d’Adam, una mala companyia que va acabar fent-lo fora del paradís. Va caldre esperar divuit segles perquè Gustave Courbet pintés un oli del sexe d’una dona amb les cuixes obertes per començar a posar els coses al seu lloc amb un títol incontestable: “L’origen del món”.

Simone de Beauvoir, el 1949, quan encara fumejaven les cendres de la guerra mundial, va publicar “El Segon sexe”, la profecia de la rebel·lió feminista, on ficava el dit a l’ull a la dona per haver permès al llarg de la història convertir-se en subordinada permanent de l’home. La dona no neix, la fan, l’han construït socialment i culturalment des d’una confabulació de profetes, reis i homes, elles han col·laborat, subscrit l’acord, participat en la conspiració, estúpidament felices de romandre com a esclaves. “Fins i tot si els homes no entenen la situació de la dona, avui estan obligats a pretendre que la comprenen”, va escriure als seus últims anys. Tot i així la incomprensió viu parapetada a l’última trinxera: la llar. La llar sense testimonis. Allà subsisteixen les brases de la violència encallida a cops, des dels segles dels segles.

Aquesta foto, aquesta pancarta violeta, és la prova que els temps estan canviant. És l’hora violeta, un bell títol de la Montserrat Roig, i un moment que voldria viure Simone de Beauvoir . 

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza

A tu no t’han tocat mai el cul sense el teu consentiment?

És el que em sortiria de dir quan sento algú que titlla d’exagerades les protestes de les dones per abusos. Fa uns anys em van fer una enquesta telefònica sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.

La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.

El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina. Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.

També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell.

Potser els moments més greus han estat un intent de violació (un diumenge, a les 3 de la tarda) del qual em vaig lliurar a força de córrer i de tocar tots els timbres dels veïns quan vaig arribar a casa i un assetjament per carretera, en què un home despullat es masturbava davant meu, tornava al cotxe i apareixia més endavant: sis quilòmetres així i no se’m va acudir ni prendre nota de la matrícula! Segur que qualsevol jutge m’hagués acabat condemnant a mi, si més no per pàmfila.

Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.

Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides. Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos i voxeros, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental. 

Mercè Solé

Estem d’enhorabona!

Dos membres de la redacció del Punt de Trobada, i col·laboradors habituals, han obtingut dues de les distincions que atorga l’Ajuntament de Viladecans amb motiu de la Festa Major d’Hivern. A Montserrat Pastor se li ha concedit per la seva trajectòria en el món educatiu, i Jaume Muns, junt amb el seu germà Anton, per haver reflectit amb una càmera fotogràfica la lluita per les llibertats i pels drets socials i polítics. Junt amb ells van ser guardonats Jaume Calbet, Carles Campon i les Puntaires de la Vall de Cans.


Felicitats, Montse i Jaume. És un privilegi treballar amb vosaltres!

Fotografies: Carles Castelló

Torna el culte a l’ermita de Sales


L’ermita de la Mare de Déu de Sales es va tancar al culte l’any 1995 perquè amenaçava ruïna. Van començar llavors les obres de restauració, a càrrec de l’administració pública, que van permetre descobrir unes pintures gòtiques especialment valuoses, que provenen de l’època en què l’ermita estava a càrrec d’una petita comunitat de deodates.

La dificultat de la restauració, i la voluntat de preservar bé les pintures, han allargat el temps de tancament. I de fet és previsible que encara duri un parell d’anys més. Però aquest any es va pensar, a iniciativa de l’Associació d’Amics i Amigues de l’Ermita de la Mare de Déu de Sales, que, encara que l’ermita estigués inacabada, començava a ser hora de recuperar les trobades cristianes en aquesta casa de la Mare de Déu.

Un dels dies tradicionals en què els viladecanencs i els climentons es reunien a l’ermita era el dia de la Candelera. Aquesta tradició ja la trobem recollida en una visita pastoral de l’any 1508, fa més de 500 anys. I sabem que la tradició va continuar fins al segle XIX, i després es va perdre. 

I ha estat recordant aquesta tradició antiga que s’ha tornat a celebrar missa a l’ermita. El passat 2 de febrer, en efecte, un bon grup de gent de totes les parròquies de Viladecans, ens vam reunir a Sales, on vam beneir les candeles a la plaça del davant de l’ermita, després vam entrar en processó a dins, on havíem tornat a col·locar la imatge de la Mare de Déu, i allà vam celebrar la missa, que va tenir un to molt agradable.


Estic segur que aquesta recuperació del culte és una molt bona aportació perquè l’ermita torni a tenir la rellevància que li correspon en la vida viladecanenca, juntament amb els actes de caire cultural i d’altres tipus que s’hi puguin anar fent en el futur.

Josep Lligadas Vendrell

LA FOSCOR I LA LLUM

Són tan necessaris els dies de trobada! 

Tant si t’arrossega l’impuls de riure i compartir, 

com si travesses el lloc on el dolor té,

de foscor xocolata negra, el color.

En aquesta hora de matinada recent,

ara que sagnants semblen ploure els cors

en la nit més privada de llum i calor,

sento que quelcom més podria haver fet

perquè la nit d’avui fos com sempre: zero amargor.

Tan sols vull una nit fantàstica més, 

quan els cargols es desenrotllen, 

abandonen casa seva unes hores

i, pel bosc solitari, a son lloure campen.

La fosca és temps per a la llibertat.

Temps per somiar, no per témer.

No pas per afrontar allò que ens setja

en moltes de les hores de llum.

Allò que ens fa por i no volem reconèixer.

Que vindrà un temps sense trobades.

Un temps continu d’oblit i silenci.

A l’espera d’una nova albada

d’esperança i claror, de retrobada,

de poetes còmplices i sens artifici.

Un temps per a la llum que no fa mal.

I per a la foscor que no fa por.


Vagi per als poetes. Els coneguts i els desconeguts.

Per a tots els qui cerquen sense por 

la fosca màgica i la bona llum 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

“Ho han dit a la tele, ho han dit al whatsapp...”

Fa uns anys, que alguna cosa hagués estat dita a la tele era un criteri d’autoritat: indubtable, només podia ser veritat... Ara la televisió ha estat substituïda pel... whatsapp!!! Terrible! Qualsevol persona pot enviar una informació i la resta de la xarxa la va escampant... Ni rastre de l’origen... I s’estén exponencialment... I va rodant i periòdicament torna a les pantalles dels nostres telèfons! 

Tothom ha rebut missatges que exacerben el racisme, acusen la immigració de tots els mals, però també que desqualifiquen els polítics, exalten sentiments patriòtics (de qualsevol pàtria) denigrant els altres... La primera consigna que ens hem de fer és no reenviar res sense comprovar la seva veracitat...

Us vull presentar, per si no la coneixeu, una web, Maldito bulo, que em resulta molt pràctica per contrastar aquelles notícies que em sonen a falses: que a Holanda s’ha prohibit qualsevol forma de vel islàmic, que la gran part de pisos de la Comunitat de Madrid són per als immigrants... Té un cercador, i fins i tot es poden plantejar dubtes perquè ho esbrinin. Un exercici periodístic de rigor. I fins i tot acaba d’iniciar una secció sobre migració.

Sent obvi que no hem de passar res que no haguem verificat, hi ha un pas més que em sembla ineludible tal com estan les coses: consultar la web i enviar la informació corregida a qui ens ha adreçat l’errònia, la que deforma, la que destrueix possibilitats de convivència... I demanar-li al nostre remitent que la reenviï a tots els contactes a qui ha comunicat la falsedat, la “fake news”... Potser perdem alguna persona de la nostra xarxa... però farem possible anar, com una goteta malaia, intentant que es desmuntin mentides que treuen el pitjor de la nostra societat, que destrueixen valors de convivència, llibertat i igualtat. 

Els populismes de dretes són un perill, pura demagògia... Requereixen que ens formem i desmentim en els nostres entorns les falsedats en què es basen. Ens cal ser lúcids, informats, com mai... Ja hi ha governants a països que han estat escollits per campanyes de whatsapp amb dades falses, que per més repetides que siguin, no seran verdaderes, encara que per iterades ho pugui semblar. Maldito bulo és una bona eina per fer-ho a les xarxes.

Maria Antònia Bogónez Aguado

 (publicat a la revista L’Agulla)

NO DEISI MAI DE SOMIAR

 


Encara que et desbordi la tristesa

i el silenci se’t trenqui a cops de mà,

i t’escanyi l’engany de la franquesa,

no deixis ni un instant de somniar.

No deixis mai la teva fantasia

submergida en la fosca de l’oblit,

ofegant-te l’angoixa cada dia

mentre et fereix per dintre l’esperit.

Si la penombra et frena la mirada

i l’alè fins i tot se l’enduu el vent,

acluca els ulls i emprèn una volada

amb les ales de llum del pensament.

Per acariciar l’estel llunyà

no deixis ni un instant de somniar.

Nati Regàs

Barreres arquitectòniques

Viladecans està plena de barreres arquitectòniques, la palma se l’emporten els barris de l’Eixample, Sales i Alba-rosa i l’Ajuntament governat pel PSC i ICV-EUiA sembla que no té gaire interès ni pressa a posar-hi remei. Pals de cablejat enmig de les voreres, esglaons i voreres excessivament rebaixades per accedir al Museu de Ca n’Amat o a l’Escola El Garrofer, el tram baix del carrer del Sol ple d’obstacles, contenidors al mig del pas al carrer Pare Artigas... i així podríem escriure uns quants paràgrafs.

Des d’ERC Viladecans en el passat Ple de gener precisament vàrem presentar una moció per millorar l’accessibilitat de la nostra ciutat i eliminar les barreres arquitectòniques, però va ser desestimada per tots els altres grups municipals. En concret, demanàvem: 

Geolocalitzar amb col·laboració i participació ciutadana, especialment dels col·lectius afectats, les barreres arquitectòniques que dificultin l’accessibilitat a diferents punts de la ciutat.

Bonificar l’impost per llicència d’obres en un 95% per les millores als comerços, establiments, habitatges, empreses o espais privats amb afluència de públic destinades exclusivament a millorar l’accessibilitat.

Assumir com a pròpies les pautes de gestió per als ens locals que consten en la Guia per determinar els ajustos raonables exigibles amb les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació als establiments d’ús públic editada per la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya el 2018.

Comprometre un calendari d’execució de millores progressiu per eliminar les barreres arquitectòniques que hi ha a la via pública de Viladecans i en aquells equipaments municipals que puguin ser objecte d’actuacions.

Sol·licitar, en el marc del contracte programa que signa anualment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies amb l’Ajuntament, ajuts per a l’accessibilitat. Això inclou formació especialitzada per als treballadors públics i, sobretot, accés a un banc de productes de suport per als col·lectius amb necessitats.

L’argument per no aprovar aquests acords va ser que al març del 2016 el Ple va aprovar per unanimitat una moció anomenada “de suport a la iniciativa META2017” on el tercer acord deia textualment: “Creació i execució progressiva d’un Pla d’Accessibilitat Universal per a la ciutat”. Però s’ha complert el que sol·licitàvem el 2016? Podríem dir un sí a mitges, tenim un Pla d’Accessibilitat Municipal (PAM) sense actualitzar (després explico per què). N’hi ha prou amb el que es va votar al 2016? Des d’ERC Viladecans estem convençuts que no, el PAM actual no reflecteix la realitat, cal concretar un calendari i apostar per solucions reals, factibles. Si ens passegem per algun carrer pintat en verd al mapa de la imatge trobarem alguna barrera arquitectònica? Doncs sí, i moltes. I el barri d’Alba-rosa? Per què no s’analitza? És que no forma part de Viladecans?

El 13 de febrer del 2018 la Diputació de Barcelona va lliurar a l’Ajuntament la revisió del PAM a la via pública. Tal i com estableix la Llei catalana 13/2014 d’accessibilitat, és un document obligatori per a tots els municipis. Viladecans comptava amb un pla d’aquestes característiques des de l’any 2000 i ara semblava que s’havia “actualitzat”. La sorpresa ens va arribar quan ens vam assabentar que l’Ajuntament no havia volgut cofinançar l’informe de la Diputació amb el 50 % del cost i, per tant, van haver d’eliminar la partida més cara, la d’un treball de camp exhaustiu i actualitzat. 

El PAM a la via pública es va redactar amb dades que ja disposava l’Ajuntament com un estudi de guals, redactat per un consultor extern al 2005 (fa 14 anys), dades de passos de vianants, capes de cartografia com un mapa de pendents o amplada de voreres i un treball de camp proporcionat pels serveis municipals, on a l’informe, no es concreta res ni s’especifica la data de les dades. Per tant, és un PAM del 2000 actualitzat però no sabem des de quan. De fet, és una de les queixes de la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans i que compartim, la no actualització del Pla amb un exhaustiu treball de camp. S’ha perdut, es va perdre, una bona oportunitat. 

Els principals beneficiaris de la iniciativa que vam presentar des d’ERC són les persones amb diversitat funcional: en concret, les que pateixen discapacitat física motriu i es desplacen amb cadira de rodes, escúter, bastó, crosses o caminador; el col·lectiu de gent gran davant el progressiu envelliment de la població; les persones amb deficiències visuals; les persones amb sordesa; les persones amb deficiències psíquiques, intel·lectuals o cognitives; i les persones cuidadores. Segons l’anuari estadístic de l’Ajuntament de Viladecans, el 2015 a la nostra ciutat hi havia gairebé 5.000 persones (4.924) amb algun tipus de discapacitat reconeguda. I si afegim els usuaris de cotxets i carros d’anar a comprar, el percentatge d’afectats per barreres arquitectòniques augmentaria molt. 

Una llàstima la manca d’interès, potser hi ha altres raons que se’ns escapen. Però des del nostre grup municipal hi insistirem. Perquè volem un nou Viladecans més inclusiu. 

Myriam Moysset

Les escoles amb el Mamut

 

L’Ajuntament de Viladecans ofereix cada curs escolar diferents activitats educatives per conèixer la nostre ciutat, institucions, edificis singulars, festes, tradicions, costums...

Dins d’aquestes activitats tenim la del Mamut, combinada amb la visita a l’Ajuntament i/o Museu.

En general la mainada ja coneix el Mamut, per les seves sortides, rues, festes d’estiu i d’hivern, però el que potser no saben i els encanta és el com ha arribat a la nostra vila.

El vídeo que els passem al museu o bé a la sala de plens els ajuda a descobrir com es va trobar, qui ho va fer, on va ser aquest esdeveniment... Les característiques del nostre Mamut llanut, què menjaven, amb qui convivien... totes aquestes dades queden aclarides i explicades. En acabar venen les preguntes, dubtes, curiositats... Si l’activitat es fa al museu aprofitem per visitar la vitrina on guardem com un tresor preuat, l’ullal.

Com a cirereta i per acabar la descoberta, el Mamut surt a la plaça i sempre que el temps atmosfèric ens ho permet els voluntaris mamutaires animen a la mainada a cantar i ballar al voltant del ja nostre i estimat Mamut i la Mamuteta.

Tornen a l’escola coneixent una mica més una part de la història de la seva ciutat.

Montse Pastor

Los desahucios en abierto

Como sabemos los que formamos parte de colectivos o plataformas ciudadanas, ha nacido otra modalidad, cruel, inhumana y despiadada contra todos los colectivos más vulnerables, los desahucios en abierto y como primer experimento la ciudad de Barcelona, (¿cuándo llegará a Viladecans?). 

Como comentario diremos qué son: después que un desahucio ha sido parado por colectivos sociales, el juez lo ordena en abierto, es decir, que a partir de una fecha da por general quince días par ejecutar el desahucio sin día ni hora señalada, sea cual sea la modalidad: hipoteca, alquiler y ocupación.

Siendo los mayores responsables el poder judicial, propietarios, administraciones locales, autonómicas y estatales en un momento crítico por falta de vivienda donde hay una lista de espera de más de un año para el acceso a una vivienda, siendo un promedio por ejemplo en Barcelona de entre 10-15 desahucios diarios. Una veregüenza que no podemos permitir.

Y en Viladecans no sabemos cuántos. Sólo somos conocedores de la gente que nos llega desesperada ante un acto tan cruel.

Todos los martes en el Colegio de Adultos Edelia Hernández a las 18h. La Plataforma te asesoramos, acompañamos nosotros u otros.

Entre todos, y para todos...

 PAH de Viladecans

Finestra del somni

L’imaginari somni d’una ment

mig desperta o potser mig adormida,

l’obres a poc a poc, i dolçament

per transmetre la llum de la sortida.

Té el desig i les ganes de volar

vers la gran llibertat de la paraula,

sense deixar l’avui per un demà,

ni tan sols un malson sobre la taula.

Finestra d’esperances a cap lloc

m’il·lumines l’indret amb senzillesa,

per caminar descalça sobre el foc,

deixant moltes petjades de bellesa.

I aniran ensorrant la hipocresia,

per poder respirar-hi poesia.

 Nati Regàs

Un pas més en la construcció de Viladecans en Comú

Els comuns de Viladecans caminen cap a les municipals amb l’elecció de la seva candidatura.

Les pròximes eleccions municipals del 26 de maig de 2019 són una fita de gran transcendència per a la millora de la qualitat de vida dels nostres veïns i veïnes i la defensa dels seus drets. Ens enfrontem a reptes múltiples: situar la inclusió social i la recuperació dels drets bàsics del nostres veïns i veïnes des dels àmbits de l’habitatge, l’educació, la salut i la cultura, construir una agenda d’habitatge sostenible a preu assequible, consolidar la nostra empresa elèctrica (Vilawatt) i garantir l’accés a l’energia per eradicar la pobresa energètica de la nostra ciutat, defensar la importància metropolitana dels espais naturals del delta de Llobregat per la seva importància ecològica, ambiental i social entre altres.

L’equip d’ICV-EUiA hem treballat durant els últims quatre anys des del govern municipal de les regidories de Serveis Socials i de Medi Ambient, Cultura i Patrimoni, hem situat les persones en el centre de les nostres polítiques i per impregnar tota l’acció de govern dels nostres principis bàsics. Fer de Viladecans una ciutat on viure, treballadora, social i educadora.

Ara, ens sumem amb il·lusió i determinació al projecte de Catalunya en Comú, un espai polític d’esquerres, transformador, catalanista, amb ambició de govern i amb la voluntat de construir un país més just des d’una majoria social.

Amb aquest horitzó i centrant el focus en el nostre municipi, el passat 21 de gener vam completar un procés intern de primàries de cara a les eleccions municipals. La candidatura de Viladecans en Comú, que tinc l’honor d’encapçalar, neix amb la il·lusió de mobilitzar les persones d’esquerra de Viladecans, unir voluntats i treballar en comú per obtenir la representació més àmplia possible al nostre Ajuntament. Estic convençuda que, juntament amb Lluís Rovira, Mercè Solé, Juan Monzón i Marc Pidelaserra, entre altres, podem fer molt bona feina els pròxims anys.

Som gent de Viladecans. Un equip potent, representatiu de la diversitat del nostre espai, connectat a la realitat més quotidiana del nostre poble, que participa en les seves entitats, en els barris, en les escoles, en els moviments i plataformes de defensa de la sanitat, de l’ensenyament i de les pensions. Som un equip que combina experiència política i renovació. Som un equip que comparteix valors basats en la justícia social, l’honestedat, la diversitat i la sostenibilitat ambiental. Som un equip feminista, compromès en la lluita pels drets de les dones i les llibertats sexuals. Som un equip convençut que l’educació i la cultura són la palanca fonamental del canvi que la nostra ciutat necessita.

Som gent comuna. Introduirem noves formes de fer polítiques públiques per donar solucions als problemes actuals, perquè vivim la realitat del país i patim la precarietat, l’atur o la injustícia. Volem obtenir els millors resultats per portar fins a l’Ajuntament, amb més força que mai, polítiques d‘esquerres al servei del bé comú que millorin la vida dels nostres veïns i veïnes. Plantegem un projecte de canvi i de transformació local, participatiu i amb voluntat de representar la majoria per fer de Viladecans una ciutat integradora amb un ajuntament al servei de les persones que promogui la igualtat d’oportunitats entre els ciutadans. Que aposti per una economia social i solidària i per un nou model de transició energètica més sostenible econòmicament, ambientalment i socialment. 

Som gent que fem un pas endavant perquè ningú es quedi enrere.

Encarni García

Aigua pública

Què tenen en comú ciutats com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Sant Boi de Llobregat, Girona, Molins de Rei o la Bisbal d’Empordà? Governades per partits polítics de diferents colors, totes formen part de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), és a dir aposten per remunicipalitzar el servei d’abastament d’aigua perquè entenen, com ERC Viladecans, que l’actual sistema sovint en mans privades o publicoprivades comporta costos més alts i manca de transparència. Juntament amb ICV-EUiA, el nostre grup municipal va dur al Ple de gener una moció per adherir Viladecans a l’AMAP i valorar els pros i contres de recuperar la gestió de l’aigua actualment en mans d’una empresa mixta integrada per Aigües de Barcelona i EMGCIA, SA. 

Segons la plataforma Aigua és Vida, el preu de l’aigua a la nostra ciutat està en 1.824 € / m3 mentre que al municipi veí del Prat de Llobregat, on el servei està gestionat per una empresa pública, el preu és de 1.026 € / m3: això és un 43 % (!) més barat. Entre d’altres motius, perquè els serveis municipalitzats no paguen IVA i tenen una bonificació del 99% en l’impost de societats i això, com és obvi, repercuteix en la factura de l’aigua. Res d’això, però, va convèncer al PSC que va respondre amb oïdes sordes com quan vam reclamar-li estudiar la municipalització del servei de neteja i recollida de residus ara en mans de la multinacional Urbaser: una de les partides més importants del pressupost de l’Ajuntament i un dels serveis pitjor valorats per la ciutadania. Ara, dos anys més tard, diuen que estan estudiant la possible municipalització del servei de recollida de residus. Benvinguts al futur, però hem perdut dos anys pel camí. Quants en perdrem pel que fa a l’aigua? 

Des d’Esquerra Republicana a Viladecans considerem que ha arribat l’hora de garantir el control públic de l’aigua, perquè és un bé públic i la seva gestió ha de ser el més transparent i eficient possible. Per això entenem que cal donar els passos adequats cap a la municipalització del servei, és una fórmula adequada pensant en l’interès comú. Però abans de prendre una decisió així, que sabem que no és senzilla, cal estar ben assessorat i tenir tota la informació possible: és en aquest sentit que suggeríem l’adhesió a l’AMAP i una auditoria econòmica i jurídica que inclogués la valoració dels actius municipals i privats per la prestació d’aquest servei essencial. També demanàvem la creació d’una comissió d’estudi i l’organització d’una audiència pública per sotmetre a informació i debat amb la ciutadania el model de gestió de l’aigua a la ciutat. 

El debat sobre la gestió de l’aigua és ben viu a Catalunya i al nostre entorn, també sobre la gestió directa o indirecta dels serveis públics, i Viladecans no volem que se’n quedi al marge. Volem una ciutat que miri al futur. Una ciutat que es replantegi les inèrcies que funcionen des de fa massa anys en la gestió del nostre consistori. Persistirem.

Bàrbara Lligadas


Fest’hivern 2019, la festa major d’hivern 10 anys després

Foto: Carles Castelló

En aquest començament de l‘any 2019, la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans commemora els seus 10 anys de recorregut. Tot va començar amb un debat, organitzat per aquesta publicació al 2019, sobre la Festa Major i les festes populars a Viladecans. Des d’aquells inicis, moltes coses han passat a Viladecans i al meu parer, l’arribada del Mamut de Viladecans ha estat un element positiu en la dinamització de les festes populars a Viladecans. 

El Mamut i la Mamuteta s’han convertit en elements festius molt estimats que ja son part de la identitat col·lectiva de Viladecans. 

Foto: Jaume Muns

Des que va començar a caminar la Coordinadora ha impulsat, també, noves activitats festives entorn de les festes majors, però també fora d’elles. 

La Nit Golfa, l’Espavilada o la Mamullada són festes que ja cada any esperen multitud de viladecanencs i viladecanenques, però a la Festa Major d’Hivern, el Fest’hivern és un clar exemple del que es pretenia des d’un començament, ajudar a recuperar festes amb un marcat accent popular i festiu, que s’identifiqués amb Viladecans i fer un treball en xarxa que permetés agrupar entitats per aconseguir aquests objectius.

Aquest any el Fest’hivern2019 ha tornat a ser exemple de tot això.

Aquest any les activitats realitzades han tornat a contribuir a estimar la nostra vila i el joc «Coneixes Viladecans??» en la seva ja quarta edició, fa que juntament amb jocs i música els participants vagin adquirint coneixements històrics, geogràfics, socials, etc. de la nostra vila.

I, com no, hem tornat a tenir el Vermut-Concert, que organitzaven des de Rudemon. Un concert a la plaça de la Vila que conjuntament amb els i les artistes de l’Associació d’Arts i Oficis han fet que la plaça tingui vida pròpia aquell matí de dissabte.

I per últim, l’activitat que ja s’ha convertit en tradicional doncs són ja un quants anys que es realitza, la Cercavila de Festa Major. 

Una Cercavila que ha tingut la sortida del Barri de la Montserratina, lloc on hi hagut una trobada dels Agrupaments Escoltes i que després han participat a la Cercavila. Però, el treball en xarxa de les entitats ha permès aplegar en l’activitat, Diables de Viladecans amb els gegantons i el Cadefoc, els Grallers, els Castellers, els Mamuts i aquest any, un convidat molt especial, des de França hem tingut «le Poulain de Pézenas». Aquest darrer, tot una figura històrica del bestiari europeu que és Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Hem començat aquest 10º aniversari, amb una xerrada sobre les Festes Populars, després un bon Fest’hivern2019 i ara per ara, preparem noves activitats entre les que aviat hi haurà com cada any l‘Assemblea Ordinària de la Coordinadora, una activitat que des d’uns anys enrere hem fet oberta i en la qual farem un balanç de les activitats realitzades el 2018.

Miguel de la Rubia

Ens fem grans

Una situació problemàtica, molt habitual a les famílies amb persones grans i / o malaltes, és la falta de centres especialitzats per acollir i, si no curar, almenys amortir les conseqüències que això suposa per als cuidadors.

La malaltia, possiblement, en alguns casos ja no es pot aturar, avançant, retrocedint, segons es miri, però les circumstàncies del dia a dia fa que sigui difícil cuidar-los a la llar, amb falta de mitjans i tècniques que la família amb tota la voluntat del món no pot assumir. Arribem doncs al punt que la població va envellint, ens fem grans, necessitem atencions, ajuda, equipaments, tot i que a cada vila s’ha fet alguna residència per a la gent gran tutelada per la Generalitat, i els centres privats també han crescut, no és suficient, no només a la nostra ciutat, passa el mateix a les rodalies.

La segona part del problema és el no poder assumir una residència privada per les possibilitats econòmiques de la família, esdevenint un drama familiar, desesperació en veure la majoria de vegades que els ajuts de serveis socials arriben tard o són insuficients, aleshores han de sacrificar estalvis si en tenien o involucrar la resta de família per ajudar a la persona gran i malalta a continuar vivint dignament.

S`hauria de fer una reflexió seriosa i responsable a qui toqui per fer possible més centres públics. Tenim un greu problema no solucionat en la mesura que es van produint les necessitats reals d`una població que ara envelleix, ells són els que van fer possible moltes de les comoditats i avenços que ara tenim, és just i necessari buscar alternatives àgils i pràctiques per ajudar a acabar dignament els nostres avis i àvies.

Montserrat Pastor 

Irracionalitat política

El passat 17 de gener, el parlament d’Extremadura va aprovar una moció de suport a una nova aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució, i a fer-ho de manera més àmplia i de més durada que la vegada anterior, amb l’objectiu de “frenar el desafiament independentista”.

La moció va ser presentada pel PP i va rebre els vots de PP, Ciutadans i PSOE. Immediatament, però, el president del PSOE extremeny i president també de la Junta d’Extremadura va haver de sortir a dir que aquella moció no es corresponia amb la realitat d’aquest moment, ja que no es donaven les condicions d’actuació contra la llei que són imprescindibles per poder aplicar l’article. També el PSOE estatal, esverat sens dubte davant l’estirabot dels socialistes extremenys, va haver de rectificar-los i aclarir que no hi havia cap propòsit d’aplicar el 155.

És la pura irracionalitat política. El que està passant a Catalunya fa aflorar emocions i sentiments que poden arribar a ser monuments a la insensatesa. Aquest és probablement l’episodi més vistós d’aquesta irracionalitat, però n’hi ha més, i també entre els governants catalans.

Des d’aquesta humil revista voldríem demanar a tots els actors implicats en l’actual situació que facin servir tota la seva bona voluntat i tota la seva intel·ligència política per buscar sortides a l’embolic en què estem ficats.