divendres, 15 de novembre del 2019

1976, Església de Sant Andreu del Palomar


Un any després de la mort de Franco i després de gairebé 40 anys de dictadura,  es va produir un moviment social a Catalunya reclamant  l’amnistia pels presos polítics i el retorn dels exiliats. Entre d’altres actes, l’any 1976  l’església de Sant Andreu del Palomar a Barcelona va ser escenari d’un tancament  i vaga de fam de persones properes a  Xirinacs i al moviment de la marxa de la llibertat que  va recórrer pobles de Catalunya i va tenir una forta repressió policial.


Jaume Muns

Tallareta cuallarga (Sylvia undata). Pineda de la Murtra, 27 d’octubre de 2019

Resident nidificant arreu de Catalunya. Escàs al Delta. Té el dors gris pissarrós i les parts inferiors d'una tonalitat vinosa amb motes blanques a la gola, l'anell ocular vermellós i les potes ataronjades. Viu en àrees de matoll i boscos oberts. S'alimenta gairebé exclusivament d'invertebrats tot i que a la tardor i a l'hivern pot consumir petits fruits i llavors. No es considera una espècie amenaçada.

Eio Ramon

Blanca de Centelles, la darrera castlana d’Eramprunyà

El passat 19 d’octubre va tenir lloc la XII Trobada d’Estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà a Sant Boi de Llobregat. Us presentem, a continuació, un breu resum de la ponència que hi vam presentar.  

Blanca de Centelles fou la darrera castlana d’Eramprunyà, és a dir, l’última després que l’any 1337 vengués la castlania a Pere Marc el Prohom pel preu de 141.000 sous de moneda de Barcelona. Aquesta dona, pertanyent a la baixa noblesa catalana, fou filla de Bernat de Centelles, castlà de Sitges, i de Saurina de Terrassa, senyora de Vallparadís i castlana de Terrassa i Eramprunyà. A la mort de la seva mare, l’any 1298, Blanca de Centelles va heretar les seves possessions, tot i que fou el seu pare, Bernat de Centelles, qui es va ocupar d’administrar tots els seus dominis, tal com havia fet d’ençà del seu matrimoni amb Saurina de Terrassa l’any 1273. 

L’any 1304 es va casar amb Guillem Galceran de Serrallonga, senyor de Cabrenys, raó per la qual va establir la seva residència principal al castell d’Hostoles, propietat de la família del seu marit. Un temps més tard, l’any 1312, va contraure noves núpcies amb Guillem de Calders, senyor de Calders, de qui va enviudar el 1330.

L’any 1313 Blanca de Centelles va iniciar un viatge fins a terres del Sacre Imperi Romano-Germànic com a dama de companyia d’Elisabet d’Aragó, filla de Jaume II i de Blanca d’Anjou, amb motiu del matrimoni de la dita infanta amb el duc d’Àustria, Frederic el Bell. La seva estada a la cort austríaca no es va produir en les millors circumstàncies, ja que Frederic estava en guerra amb el seu cosí Lluís de Baviera pel control de l’imperi, que va quedar dividit en dos bàndols. Les conseqüències d’aquest conflicte van ser nefastes per a la infanta Elisabet i el seu seguici, ja que es van veure immersos en grans dificultats econòmiques, fins al punt que la majoria dels seus acompanyants van haver tornar cap a Catalunya, a excepció de Blanca de Centelles i de l’escrivent Bonanat Cardona. Blanca de Centelles es va quedar a disgust a Àustria, perquè es va veure privada dels seus propis servents i, a més, va haver d’ocupar-se personalment del servei d’Elisabet, sense cap tipus de remuneració a canvi. Però, sobretot, perquè temia morir a Àustria, lluny dels seus fills. Tot i el seu malestar, Blanca  de Centelles va assegurar al rei Jaume II que no marxaria del costat d’Elisabet sense la seva autorització.

Un temps més tard, cap a l’any 1318, la tornem a documentar en terres catalanes. L’any 1319, va tenir lloc la mort del seu pare, moment a partir del qual es va convertir, finalment, de forma efectiva, en senyora de totes les possessions que havia heretat de la seva mare,  a les quals va afegir la castlania de Sitges. Malgrat tot, i especialment un cop viuda del seu segon marit, va establir la seva residència a la casa que tenia a la plaça de Santa Anna de Barcelona, des de la qual administrava els seus dominis. Tanmateix, els conflictes amb els senyors eminents de les castlanies que posseïa van obligar-la a vendre els seus drets sobre Sitges (1320) i Eramprunyà (1337).

L’any 1344 Blanca de Centelles va cedir la seva casa de Vallparadís als cartoixans d’Escaladei i de Sant Pol de Maresme, perquè hi fundessin un monestir, amb la condició que el posessin sota el patronatge de sant Jaume. En morir Blanca de Centelles sense descendència l’any 1348, els cartoixans de Sant Jaume de Vallparadís es van convertir en els seus hereus universals.  D’aquesta manera, es va trencar la continuïtat del seu llinatge, els Terrassa, i també del seu patrimoni, tot i que ja havia quedat força disminuït amb la venda de les castlanies. Pel que fa a la casa de Vallparadís, els cartoixans van romandre en aquest lloc fins el 1413, moment en què la comunitat es va traslladar a Montalegre, al Maresme, on actualment encara perviu.

1. El castlà o castlana era, a l’Edat Mitjana, la persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell i el seu terme, en domini útil i possessió immediata, en nom del seu senyor o del sobirà amb obligació de defensar-lo.

Mireia Comas Via

Un esforç de contenció

És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals com diaris, ràdios i televisions).  Jo, que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.

Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense violentar ningú. 

Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa en allò en què ens puguem entendre.

La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió, immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt. 

Mercè Solé

El que Caviga significa per a mi

 

Text llegit en els actes de celebració del 15 aniversari del Centre Ocupacional Caviga.

Bon dia. A continuació llegiré un escrit que he fet sobre què significa per a mi Caviga.

Caviga és un centre ocupacional que pot presumir d’activitats, com ara futbol, hip-hop o teatre. També realitzem feines per empreses, fem peces per Roca, encens i d’altres manipulats.

Al nostre centre hi ha persones de diferents orígens. Gent del Marroc, l’Argentina, Bolívia, l’Uruguai i el Pakistan. D’aquí som 94, un cóctel, una gran família però molt ben avinguda, això sí.

Per mi Caviga és un lloc de refugi en el qual sento alegria. Tinc molts amics com ara la Mònica, l’Antònia, el Leo, la Marta, l’Ernesto o l’Antonio.

Vull deixar ben clar que les persones amb discapacitat tenim valors. Som persones humanes que donem el do de pit, sabem estimar i gràcies a això ens paguen amb la mateixa moneda.

I parlant de discapacitat, aquí al taller hi ha una mini-auca o cartell que explica els nostres drets, perquè en el fons tots estem capacitats per fer i per viure!

Jordi Lligadas

Amb C de Caviga


Aquesta és la primera impressió que es té quan s’arriba a Caviga, un equipament per a persones amb discapacitat funcional (no sé si he encertat la denominació, perquè canvia cada dos per tres) que acaba de complir 15 anys. Per celebrar-ho han remodelat l’espai i una gran C, ben vermella, et dona la benvinguda quan hi arribes, a tocar de Can Calderón.

Vaig escrivint i m’adono que he fet un inici molt fred. Caviga és un gran, grandíssim equipament que fa servei a veïns i veïnes del delta: des de Viladecans fins a Castelldefels, que compta amb gairebé un centenar de molt entusiastes usuaris (aquí tampoc no sé què cal posar: usuaris? clients? Cap d’aquestes paraules no m’agrada!) que estan disposats a treballar en el millor sentit de la paraula per desenvolupar cada dia més totes les seves habilitats i possibilitats. Això, que dit així sembla tan senzill, és potser el que ens convindria a tots plegats. A Caviga hi ha qui fa teatre, qui aprèn a relaxar-se, qui fa esport, qui rega i espurga les plantes, qui prepara l’esmorzar, qui escriu, qui llegeix, qui fa anar els ordinadors, qui pinta i qui dibuixa, qui fa videos, qui cus, qui xerra, qui aprèn qüestions bàsiques, des d’entendre allò que es llegeix a relacionar-se educadament amb els altres (ja es veu que molts polítics no han tingut el privilegi d’anar a aquesta mena de “Eton college” que és Caviga). Hi ha qui treballa a dins (i fa molta feina) i qui es prepara per treballar a fora (en dura competència en un món laboral que cada dia és més excloent amb tothom). Aquests nois i noies, homes i dones des dels 16 als 65 anys, tan aviat et preparen els premis del Carnestoltes de Gavà com els sabons per repartir el dia del teu casament, com les roses de Sant Jordi. Si mai heu de fer un regalet d’aquesta mena, allà en trobareu de preciosos i a bon preu. Tots ells són ben coneguts de molts nens i nenes de les escoles de la nostra ciutat que han après d’ells a fer roses o sabons, i ben coneguts també dels aficionats al teatre i al cinema, per les seves memorables intervencions al Teatre Al Carrer i al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Tot això no seria possible sense la Fundació Caviga, a l’abric del Consell Comarcal del Baix Llobregat i, naturalment, sense uns professionals que, per variar, tampoc no sé com anomenar, perquè el cert és que fan la seva feina de forma excel·lent. 

Llàstima que molts d’aquests nois i noies, quan ja no poden comptar amb el suport de la seva família, i necessiten viure en una llar o espai residencial, hagin de marxar de Viladecans a llocs distants perquè una població de 65.000 habitants no disposa de cap plaça. Llàstima que les valoracions tècniques de la Generalitat sovint no acaben de correspondre al seu estat real perquè així les administracions públiques (novament la Gene) poden escaquejar-se de donar-los el servei que els pertoca. Però, siguem positius, Caviga és un gran regal per a tots, que funciona esplèndidament i que esdevé un suport inestimable per a les persones amb alguna mena de discapacitat i les seves famílies.  

Mercè Solé

Maria Bernades Guardiola, llevadora

Resum de la Comunicació presentada a la XII Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, sota el títol “Les dones de l’Eramprunyà: passat i present”, celebrada el 19.10.2019 a Sant Boi de Llobregat.

La Maria Bernades Guardiola va ser una dona de caràcter i empenta, capaç de superar els entrebancs que la societat de la seva època posava a les dones perquè poguessin triar què volien ser i com volien viure personalment i professionalment. 

La Maria, filla gran d’un fuster i d’una mestressa de casa, va néixer a Tàrrega el 3 de juliol de 1900. De jove tingué el somni de ser llevadora i demanà permís al seu pare per a poder estudiar. Malgrat que a l’època no era normal que una noia, que a més no era de casa bona, estudiés una carrera universitària, la Maria es traslladà a Barcelona i estudià Obstetrícia. Acabaria primera de la seva promoció, l’any 1923.   

Mentre esperava plaça a l’Hospital Clínic s’assabentà que Viladecans buscava llevadora i presentà candidatura. Va venir a viure a Viladecans el 13 de desembre de 1926. Arribà a Viladecans sola i soltera i un any després es casà amb el viladecanenc Isidre Solina Bosch, que tenia un taller de fer carros. El matrimoni condicionava completament la vida de les dones, però la Maria sempre va tenir molt clara la seva vocació i li va dir al seu marit: “No he estudiat per quedar-me a casa, vull fer la meva feina. Amb les propines que guanyi pagaré algú perquè faci les feines de casa que jo no pugi fer”.

La parella s’instal·là a la carretera de Barcelona on viurien un desgraciat incident. Els van entrar a robar i van emportar-se l’únic que van trobar: les restes d’un pernil. El lladre, que era de Viladecans, ferí el matrimoni i marxà donant-los per morts; fugí al cementiri i amagat dintre d’un nínxol va menjar-se el poc que quedava del pernil. Sortosament, només van quedar molt mal ferits i amb el temps es van curar, encara que van patir seqüeles. La Maria, per culpa dels cops al cap que rebé mai no va recuperar del tot el cabell i va dur perruca la resta de la seva vida. Unes mesos més tard, després d’haver assaltat altra gent del poble, van trobar i detenir el lladre.

Al gener de 1927, tot just un mes després d’instal·lar-se a Viladecans, la Maria va ajudar a néixer al primer dels viladecanencs dels molts que ajudaria durant els gairebé cinquanta anys que va exercir la seva professió. Fer de llevadora als anys trenta, quaranta, cinquanta en un poble petit, amb pocs equipaments i per a una població, en general, amb escassos recursos econòmics, significava atendre parts, si calia, sota els ponts o a ple sol, arribar fins a casa de la  partera damunt del carro dels fems, perquè no hi havia altre mitjà, o del tractor, perquè la neu en dificultava l’accés.

Un cop, va ser requerida per atendre un part a l’aire lliure al fons del torrent de “la Punyalada”. Plovia a bots i barrals. La partera sobre d’un matalàs tot moll i la llevadora asseguda sobre una galleda girada, protegides amb un paraigua, van portar una criatura al món. Això sí, el refredat de la llevadora i la partera van durar uns quants dies. En una altra ocasió, el pare de la criatura l’amenaçà de mort si el part no anava bé. També la ignorància de la gent li va fer males passades, com quan va assistir una dona que no reaccionava a les seves indicacions perquè la família li havia donat a beure un quart de litre de rom per tranquil·litzar-la mentre ella arribava.

La Maria es va jubilar als 69 anys. Va morir, amb 100 anys, a Viladecans l’11 de desembre de 2000.

Va rebre, en vida, uns quants homenatges i reconeixements. L’any 1971 el Col·legi de Llevadores de Barcelona va lliurar-li la Cigonya de Plata pels seus cinquanta anys de llevadora. Posteriorment, l’ajuntament de Viladecans es va adherir a l’esmentat homenatge i més endavant li va lliurar una placa pels seus anys de feina a Viladecans. Ja pòstumament, per acord municipal del 27 de febrer de 2003, es va posar el seu nom al C.A.P. número 2 de Viladecans i el 2017 l’ajuntament de Tàrrega la va incloure en el programa de reconeixement de dones targarines destacades amb un documental, l’edició d’uns contes infantils i una exposició, presentats tots ells a Tàrrega i també a Barcelona a l’Institut Català de la Dona. 

 Vicenç Castelló Solina,

net de Maria Bernades Guardiola

Ochenta años de la muerte de un poeta

 

En la modesta tumba de Antonio Machado de Cotlliure siempre hay una bandera de tres colores: morado, amarillo y rojo, la de la II república española. Las repúblicas sin Estado son como personajes en busca de autor, que aletean como un sueño en los corazones de los perdedores de las guerras, esas que nunca tienen final feliz. Hay banderas que ondean en el recuerdo como la promesa incumplida de libertad, igualdad y fraternidad y que arrastran por los libros de historia el luto de un millón de hijos muertos y desaparecidos. 

Caín y Abel deberían sustituir a los leones de las Cortes porque aquí la muerte entre hermanos siempre ha tenido la guadaña fácil. Nos hemos librado de dos guerras mundiales pero no nos ha servido de nada. Aquellas muertes ahorradas las hemos dilapidado matándonos entre nosotros en una inútil guerra civil. Ochenta años después ante la tumba de Machado siguen los rezos laicos o creyentes al “Cristo de los gitanos, siempre con sangre en las manos, siempre por desenclavar”. Aunque esté muerta la voz, quedan vivas las palabras que el tiempo no es capaz de hacer callar. El poeta se ha convertido, a pesar suyo, en el símbolo civil de la fraternidad, aquella a la que a la menor oportunidad seguimos clavando al madero, o a la que atizamos con la quijada del primer burro que pase por aquí. 

La tumba es un gris paisaje de la tristeza del exilio donde las flores intentan sin éxito hacer de la piedra tierra de jardín. Él cruzó la frontera como quien cruza el camino a la otra vida. Junto a su madre, con pasos de viejo, los dos enfermos y cogidos de la mano de Carles Riba y Clementina Arderiu. La primera noche en el exilio la pasó sentado en una silla del café de la estación de Cerbère. Llovía. Al lado, su madre, chorreando el cabello de sus noventa años, le preguntaba una y otra vez ¿Hemos llegado ya a Sevilla?

Llegaron a Cotlliure, probablemente con la neumonía a cuestas, a la humilde pensión Bougnol Quintana de Pauline Quintana, oriunda de Barcelona. Nadie sabía quien era él, a excepción de un joven ferroviario, que llevaba la contabilidad de la pensión, que reconoció al poeta cuya poesía copiaba en las clases nocturnas de español. Sin otro dinero que para pasar aquel frío febrero, Machado no necesitó mas. Nunca volvería a ver marzo ni Sevilla. Su ataúd lo llevaron a hombros ocho soldados españoles de la República vestidos de uniforme, con permiso de su confinamiento francés en un castillo vecino. El nicho fue el de la familia de Pauline Quintana, quien cuidó de él hasta el traslado a la tumba actual. 

Antonio Machado, sin ser ministro ni presidente, ni soldado raso ni general, encarnaba como nadie el espíritu republicano. Un republicanismo moral. Una forma de ser. Una forma de vivir y de mirar el mundo y la vida, de ser ciudadano de una idea y de una república que no tuvo tiempo de existir del todo. La asesinaron. 

Machado pareció intuir en 1938 su propia muerte en sus poemas sobre la guerra. “Azotan el limonar/las ráfagas de febrero/no duermo para no soñar… El cristal del balcón repiquetea. —¡Oh, fría, fría, fría, fría, fría!. “ Sin embargo, en el bolsillo del gabán encontraron, antes de enterrarlo, un verso escrito en un papel arrugado “Estos días azules y este sol de la infancia”. 

Tenía razón Rilke: “La verdadera patria del hombre es la infancia”. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Sentiment de placidesa.

 

Al davant meu contemplo un preciós paisatge 

que em convida en silenci a poder passejar,

amb l´ànima tranquil·la a una nítida imatge;

no sé que assoliré, potser, anar a un lloc llunyà.

I em deixo anar a aquells dies quan tu eres feliç 

quan els teus ulls parlaven amb pau i serenor, 

i jo deixo a la ment que s’estiri al tapís

que un dia vam pintar amb tanta il·lusió.

Parlàvem i parlàvem, mentre la nostra pensa 

entre petites línies llegia en cap paper, 

cada lletra pintada amb l´esperança encesa 

de retrobar l´instant d´aquell amor sincer.

Que llavors, no ho pensàvem, però en aquesta nit 

el nostre sentiment quedarà ben escrit. 

I jo a l’igual que tu solament vull escriure,

posar-te cada dia una mica de mi 

perquè et pugui arribar el meu petit somriure

i puguis despertar del somni de l´ahir.

Acluca els ulls i escolta aquesta melodia

que et regala el silenci de la plàcida nit, 

endinsa’t lentament a aquesta fantasia

per poder arribar més enllà del zenit.

Els dits dansen i dansen amb perfecta harmonia 

per escriure les lletres damunt d’aquest teclat,

una al costat de l´altra seguint la melodia

i poder-les llegir al meu enamorat.

I avui només desitjo que arribi el meu demà

que és el nostre, dels dos, i anirem de la mà. 

Em sento embolcallada per la teva dolcesa

que a voltes m´extasia de pau i quietud,

et tinc ben a la vora i nedo amb placidesa

per poder assaborir la teva plenitud.

I m´escalfes del fred i em trobo submergida

pel caliu dels teus mots que son el raig del Sol, 

que cada un dels dies em regala la vida

per agafar de nou l’últim i únic vol. 

Vull escriure un petit i també un gran diari 

que estigui ple de mots per dir els meus sentiments, 

ballen a les entranyes cantant en solitari,

volen brollar de dins i cantar els pensaments. 

Son paraules boniques passejant per l´onada

d´un mar enamorat, per fer-te una besada. 

Em poses un vestit de roba de dolcesa

i el meu cos t´acarona amarat de nuesa. 

Nati Regàs

EL MAMUT ESCANNEJAT

 

El Mamut de Viladecans, premis i iniciatives innovadores en l’ Associacionisme Cultural Català

 

Aquest darrer dia 6 de novembre, l’Ateneu Barcelonès va viure la tercera edició dels Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català. Uns premis on la «Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans» havia presentat candidatura al Premi BBVA a l’Entitat i que va guanyar el Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. Aquesta Entitat ha estat mereixedora per “excel·lir en la dinamització social de Riudoms, la renovació generacional de l’entitat, la col·laboració amb els centres educatius del seu entorn i la conservació i divulgació del patrimoni cultural del seu poble”. La Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans, que va presentar el treball desenvolupat durant els seus deu anys de vida, entre unes entitats tan importants ha aconseguit arribar a finalista i ha obtingut una Menció Especial del Jurat.

En altres categories, hi havia:

Premi ENS a la Persona de l’Associacionisme Cultural Català que ha estat per Montserrat Garrich i Ribera per la seva trajectòria associativa.

Premi Tornaveu al Mitjà de Comunicació ha premiat l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) “per contribuir a la difusió de les revistes impulsades des de l’associacionisme cultural, com ara les del col·lectiu geganter, sardanista, ateneista, escolta o dels àmbits del cooperativisme i la defensa de la llengua catalana”. 

El Premi Previsora General al Programa l’ha aconseguit l’Associació Cultural Botafocs, establerta a Castelló de la Plana, una entitat que va participar la 2018 en la Mamullada de la Festa Major i que ha estat premiada por el seu programa d’actes que ha consolidat un calendari festiu molt popular per aquesta zona dels Països Catalans.

Premi Arç Cooperativa a l’Activitat a l’Associació Cultural Sibemoll, premiada “per posar a disposició dels estudiosos i el conjunt de la ciutadania” aquest ampli corpus recollit. 

I també un premi a la Iniciativa Innovadora per l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya que ha rebut el Premi pel projecte de digitalització en 3D del bestiari. Un projecte en el qual han participat els mamuts de Viladecans, el Vilamut i la Mamuteta, que ja han estat escanejats. Aquesta iniciativa ha de permetre recuperar els elements d’imatgeria que han desaparegut o sofert desperfectes, a més de permetre la creació de petites rèpliques per al gaudi particular. 

Segons ens comenta la Presidenta de l’ Ens de l‘Associacionisme Cultural Català, Rosa Maria Provencio, «malgrat que les entitats culturals no disposen dels recursos econòmics que es mereixerien, són capaces de treballar molt i treballar molt bé. Som amateurs, i reivindiquem aquest adjectiu contra aquells que el menyspreen. A poc a poc estem aconseguint trencar els esquemes de la majoria dels professionals de la comunicació, que durant molt temps han percebut a cultura popular com a una expressió «de segona».

Iniciatives com els Premis Antoni Carné, però sobretot el treball constant i ben fet d’entitats com la Coordinadora, ho estan fent possible.

Moltes felicitats per a tasca que desenvolupeu a Viladecans. El vostre programa d’activitats, capaç d’apropar la cultura popular a les noves generacions i experimentar amb nous formats festius, és un exemple per a altres associacions que desitgin dinamitzar les festes del seu municipi.»

Miguel de la Rubia

Qüestions personals.

Ja estàs igual un altre cop. Les teves coses sempre són més importants que les dels altres, més grans, més altes, més netes, més brillants. Passes per sobre de tot, de les situacions i de les persones. A vegades et quedes i a vegades no. Romans al costat d’algú per un temps, t’instal·les, portes a casa seva la teva pinta, els teus estris d’afaitar, la teva copa preferida, el teu sabó de ph neutre i sense paravents i els llapis amb els quals no pares de dibuixar i escriure.

Tot està bé fins que un dia tot et sobra. No vols llit, ni sostre, ni armari, ni terra, ni catifes. Només desitges cel, horitzó, núvols blancs i llibertat. Ningú no sap què decidiràs al final, si te n’aniràs o t’hi quedaràs, si fugiràs buscant la solitud o restaràs quiet un temps. Així que aconsegueixes el que vols: que mai no sàpiguen com ets, així no aconseguiran fer-te mal. Que mai no sàpiguen a qui estimes o què desitges, perquè ningú no et tingui a les seves mans.

T’amagues rere la teva independència. Però és la teva por la que no et deixa comprometre’t. Només és el teu egoisme el que impera. En realitat tu no manes. Tan sols la teva covardia i la teva desafecció envers els teus semblants. De debò no et planteges canviar, comportar-te d’una altra forma? Llavors, si no ho faràs, per què segueixes mirant-te al mirall i fent-te preguntes?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Per a aquest viatge...

No puc negar el disgust pels resultats electorals de diumenge. Una nit que mai hauria d’haver existit. La gent ha parlat i el resultats posen en relleu el gran error estratègic de no fer cas al mandat d’abril que ha suposat la convocatòria d’eleccions i haver perdut l’oportunitat històrica de configurar un govern d’esquerres i de progrés per primera vegada des de la instauració de la democràcia. 

L’avarícia ha trencat el sac i no han calculat bé els riscos. No solament el partit socialista no ha complert el seu objectiu de aconseguir 140 diputats sinó que ha perdut tres diputats, la majoria d’esquerres resultant és més dèbil i de passada hem facilitat que l’extrema dreta s’hagi convertit en la tercera força del país.

En Comú Podem a Catalunya hem mantingut els resultats de les anteriors eleccions, mentre que a la resta de l’estat la coalició ha perdut set diputats. L’aparició de Mas País i la separació d’algunes de les marees o Compromís han portat a dividir el nostre vot i han contribuït a aquesta pèrdua. Però hem aguantat millor del que auguraven les enquestes. 

La ciutadania no va entendre la falta d’acord entre dues forces d’esquerra per configurar un govern de progrés i aquest fet s’ha traduït en decepció i en una menor mobilització del nostres votants. Ho tornarem a fer? Tornarem a decebre la gent que espera que l’esquerra posi per davant les polítiques socials, la vivenda, les pensions,  l’atur o la violència masclista als seus interessos de partit? O tornarem a la casella de sortida i complirem amb l’encàrrec que ens han fet el nostres votants, reconstruirem  de nou els ponts de diàleg per acabar amb la situació de bloqueig polític en què ens trobem immersos que faciliti un acord programàtic i la formació d’un govern progressista que és l’encàrrec que ens ha fet la ciutadania?

Encarni García

11 de novembre de 2019

Ara govern, sense bloquejos

La suma dels vots de la dreta amb Podemos, que va rebutjar entrar al govern amb una vicepresidència i diversos ministeris, va conduir inevitablement a la repetició d’eleccions. En aquest context, els socialistes hem volgut traslladar als ciutadans la necessitat d’un govern fort i cohesionat que reverteixi les retallades que va practicar la dreta durant la crisi i afronti els importants reptes que té el país a conseqüència de l’amenaça d’una recessió, el Brexit i la situació a Catalunya.

La ciutadania s’ha pronunciat i s’han produït uns resultats similars, amb un canvi important en la distribució d’escons de la dreta: l’enfonsament de Ciutadans i un ascens important del partit de la ultradreta –Vox– que l’ha portat a substituir-los com a segon partit de l’anomenat “trifachito”.

Ara toca tornar a parlar, i aquesta vegada no pot continuar el bloqueig, com ja va afirmar Pedro Sánchez en el multitudinari míting socialista de Viladecans, i en la mateixa nit electoral. A Viladecans i el Baix Llobregat els socialistes també hem repetit resultats, quedant novament primers, després d’una campanya curta però molt intensa i en un clima de conflicte que han impulsat els sectors més radicals de l’independentisme. No obstant això, la majoria dels catalans, un 57%, han optat per opcions no independentistes.

S’inicia ara de nou un període en què els representants electes hauran de fer Política amb majúscules per aconseguir la formació de govern, en què el partit més votat està obligat a ser el protagonista. Esperem que la resta de forces polítiques no tornin a anteposar els seus interessos circumstancials, com va passar després de les anteriors eleccions generals.

No estem per a més bloquejos; Espanya té davant seu molts problemes que s’han de resoldre i és important formar un govern estable que assumeixi les seves responsabilitats i obligacions amb autoritat. Cada partit polític ha d’assumir què han volgut dir els votants i quin serà el seu paper ara, en la investidura del president, i durant tota la legislatura.

Aquesta Política amb majúscules que demano també haurà de servir per trobar solució als problemes econòmics, socials i territorials de l’Estat. Som un gran país d’Europa que necessita tranquil·litat per aprofitar les oportunitats i seguir sortint de la crisi assegurant el benestar de la ciutadania.

Carles Ruiz

11 de novembre de 2019

El relleu generacional a la pagesia

La majoria dels pagesos en actiu de la nostra comarca provenen de famílies que han dedicat la seva vida a cultivar les terres fèrtils del delta del Llobregat, els dels municipis de la Vall Baixa ens hem especialitzat en cultius d’horta. Viladecans va quedar al marge de la construcció del Canal de la Dreta del Llobregat al segle XIX.

La necessitat d’aigua va fer que es perforessin pous per poder regar, primer amb sínies que elevaven l’aigua amb tracció animal i a la segona meitat del segle passat, pous a l’aqüífer profund amb bombes i motors d’explosió de benzina i dièsel. Amb l’arribada de l’energia elèctrica es varen instal·lar bombes submergides. Aquest accés a l’electricitat en ha permès modernitzar les nostres explotacions, fer inversions en sistemes de reg automatitzat i construir hivernacles per produir hortalisses de qualitat. Ara, amb unes instal·lacions de primer ordre, ens comencem a trobar sense relleu generacional per diferents circumstàncies. Fins avui, un pagès que es jubila sense ningú de casa que continuï l’activitat, encara pot arrendar les terres a professionals que amplien les seves empreses, però aquests també es van fent grans. 

En els últims anys s’han engegat dues iniciatives per tal de trobar una solució a la problemàtica. D’una banda, des de l’Agrupació de Defensa Vegetal (ADV) vàrem tenir reunions amb l’Escola Superior d’Agricultura de la UPC per oferir als estudiants l’oportunitat d’accedir de forma tutelada a explotacions que estiguin a prop de tancar per jubilació del titular. D’altra banda, el Consell Comarcal i el Parc Agrari del Baix Llobregat també ofereixen cursos per iniciar-se en aquesta activitat. 

Des de l’administració s’hauria d’abordar el problema del relleu generacional si no volem que en poques dècades quedin els camps abandonats, i reconèixer que els pagesos no tenim només una finalitat productiva sinó que també som gestors del territori.

Els Ajuntaments han de garantir que els pagesos puguem desenvolupar la nostra activitat en les mateixes condicions en què ho fa qualsevol empresa o comerç. Al nostre municipi el pressupost per agricultura es ínfim. No s’aporten els recursos necessaris per als serveis més bàsics com l’arranjament de camins o la neteja de marges i rieres, amb el risc i perjudici que això representa per al desenvolupament de l’activitat. L’administració supramunicipal hauria de garantir recursos i solucions per als problemes d’infraestructures i de danys als cultius per fauna (conills, senglars, tudons, gavines, etc.) i des de la Conselleria d’Agricultura s’hauria de garantir poder desenvolupar l’activitat agrària pensant en el territori i en qui el gestiona, per tal que en un futur s’hi puguin incorporar nous professionals en condicions per poder donar continuïtat a la pagesia i que pugui viure amb la dignitat que es mereix. 

Josep Domènech Vendrell

Una espurna de lucidesa, si us plau!

Després d’una campanya electoral desagradable i trista, i d’una repetició d’eleccions que els nostres dirigents polítics ens haurien hagut d’estalviar, els resultats electorals no presagien res de bo.

D’entrada, ja tenim l’extrema dreta normalitzada i ben instal·lada en el nostre sistema polític, deixant anar, com si fos la cosa més normal del món, els seus missatges antidemocràtics i anticivilitzats, que van calant en el cor i en el cervell de molta gent.

I mentrestant, podem veure com tots els problemes continuen en peu, més aviat empitjorats, i amb dos reptes bàsics: gestionar les greus problemàtiques socials que els nostres dirigents no sembla que tinguin gaires ganes d’afrontar, i gestionar el conflicte català, cada cop més enquistat i que tampoc no sembla que ningú vulgui buscar-li sortides assumibles.

Després de les eleccions de l’abril, vam assistir al trist espectacle de la irresponsabilitat d’uns i altres a l’hora de fer possible la formació de govern a Espanya. Ara, veient els resultats de les urnes, sembla clar que tot serà encara més difícil, perquè, a més de tenir un Congrés amb una composició altament complicada per a qualsevol suma que pugui permetre un govern viable, arrosseguem un cúmul de desencontres, retrets, prepotències i manca de voluntat constructiva que costaran molt de superar.

Tanmateix, i apel·lant a l’optimisme de la voluntat de què parlava Gramsci, potser resulta que ara, que sembla que tot està impossible, sorgirà aquella espurna de lucidesa que tots som capaços d’encendre en un moment o altre, i serà possible obrir la porta a una solució. Tant de bo sigui així. No voldríem haver d’arribar a la conclusió que estem davant la generació de polítics més incapaç i incompetent de tots aquests anys de democràcia. 

(Aquesta editorial va ser escrita dilluns. Després, hem vist com sembla que la lucidesa comença a obrir-se pas. Tant de bo tot plegat arribi a bon port!)