divendres, 16 de juliol del 2010

Quan tot el mal venia del Nord


L’anglès dels Beatles va trencar l’apropiació ideològica de la lengua española i el blindatge contra les influències estrangeres. Fins i tot el futbol volien que fos balompié, els penaltis, pena máxima, i els córners, saques de esquina. Però no van tenir gaire èxit. Als coles de Viladecans es jugava a football, es llençaven penalties, corners i i outs, encara que els nens amb bates a ratlles i pedaços al cul dels pantalons curts, no sabien que en realitat estaven parlant anglès. Malgrat els esforços amb les misses en català del senyor rector, el català era llengua pagana, perquè hablar en cristiano, era hablar en castellano. Al batxillerat s’estudiava francès però no la Marsellesa, que podria contagiar l’aroma d’himne d’exiliats i republicans, i els nostres escolars havien de restringir els seus gustos musicals al Au claire de la lune, mon ami Pierrot. Als Hermanos estudiava batxillerat un noi que vivia a l’Albarrosa, que era com viure a un estranger vedat de torres i tanques de xiprers retallats, i a més era andorrà. Ens explicava pel·lícules de les pel·lícules franceses on segons ell la Brigitte Bardot sortia nua amb pèls i senyals. Ens ho crèiem perquè estava revestit amb l’autoritat que li donava la seva doble nacionalitat, el seu posat formal i la doble avantatge de ser alt i portar pantalons llargs.
El català musicat havia començat a buscar aliances contra natura tan impossibles com la de Salomé i Raimon cantant ex aequo “Se’n va anar” en el Festival de la Canción Mediterránea, però el castellà dominava la ràdio del disco solicitado.. Fins i tot Nat King Cole només va ser radiat quan va cantar en un precari castellà Yo tengo unos ojos negros quien me los quiere comprar.
L’anglès va arribar amb la w del twist, una lletra estrafolària que no pintava res al diccionari i amb el She loves you yeah, yeah, yeah dels Beatles, que ens sonava a silopsiu ye ye ye. Yeyé va convertir-se en un sobrenom pels nois amb melenes i les noies amb minifaldilla fins a desaparèixer per sobredosi quan la Conchita Velasco va cantar impunement una chica yeyé. Perquè de l’altre costat de la frontera arribaven noies yeah-yeah, que no s’assemblaven gens a la Velasco. Anaven en cotxes d’un altre món, perquè aquí la minoritària circulació era un monocultiu de 600, Dauphine i 2 cavalls. A l’estiu passàvem pel costat de la carretera vorejada per enormes plataners i jugàvem a qui veia primer marques de cotxes i matrícules estrangeres. Portaven turistes que volien sol i platja.
La nostra platja ha estat sempre al mateix lloc, però semblava llunyana, rere la frontera inacabable dels camps, tallada pel filat invisible de l’autovia i tapiada pels càmpings. Els trajectes de la Mohn esquivaven la platja perquè lo seu eren Barcelona i les fàbriques. Autobusos sempre plens, amb gent dempeus agafant-se amb les mans en alt d’unes brides de cuiro que penjaven d’unes barres horitzontals. L’oci no havia arribat a la classe obrera, ja llunyans aquells 18 de Juliol dels cinquanta quan s’autoritzava que la gent anés a la platja pujada als bolquets dels camions.
El turisme, el cotxe i la televisió van ser els primers brots d’una precària societat de consum ajudada per un naixent narcisisme adolescent. El tabac americà, millor de contraban, va incorporar el fum ros a la dieta, quan encara no donava càncer sinó que estenia certificats de persona adulta. De contraban també venien els pantalons texans americans. Tenir uns Levis del port era entrar a la divisió d’honor de la modernitat. Però l’altre anglès que va sacsejar la tradició va venir del nord, com Sigrid, la nòvia del Capitán Trueno. L’anglès de les sueques.
Les estrangeres. (Continuarà)
José Luis Atienza

¿Por qué los empleados públicos y pensionistas?


Ante los problemas que genera la crisis, el gobierno de España reacciona congelando las pensiones y recortando un 5% el sueldo de los empleados públicos.
La crisis se inicia en el otoño de 2007 cuando los bancos norteamericanos se dan cuenta que sufren un impago importante en el mercado inmobiliario, las famosas subprime. Esto provoca que algunos bancos entren en quiebra por falta de liquidez y se produce bancarrota o default. El resto del sistema financiero mundial se contagia, el sistema financiero mundial se desmorona.
En España se pincha la burbuja inmobiliaria. Bancos y cajas tienen que cortar el crédito para obtener liquidez ya que tienen que devolver enormes cantidades de dinero en préstamos al exterior, se corta el crédito a las empresas y particulares y se provoca una asfixia general del sistema financiero español que se traduce en un millón de parados en un año y el goteo imparable del cierre de pequeñas y medianas empresas, se crea un bucle de paro, cierre de empresas, más paro, más cierre de empresas. Este bucle todavía no se ha cerrado; sus consecuencias, 4.600.000 parados en el plazo de dos años y medio. Lo peor aún tiene que venir según los expertos.
El Gobierno de España, para restar los efectos de falta de liquidez, en vez de recortar gastos y ajustar presupuestos se lanza a una carrera loca de gasto público y en dos años y medio se pasa de tener superávit a una deuda pública del 11.5 % del PIB.
Dicen que “si debes mil euros al banco tienes un problema, pero si le debes mil millones, el problema lo tiene el banco”. Pues eso es lo que está pasando en estos momentos. La deuda española es de tal calibre que en caso de impago todo el sistema financiero europeo puede entrar en default. Ante esta perspectiva, Sarkozy y Angela Merkel exigen a Zapatero el sacrificio del sistema de protección social español y el ajuste del gasto del Estado. Zapatero clava las rodillas a tierra y ofrece en sacrificio, para calmar la avaricia del Dios dinero al que todos sirven, a empleados públicos y pensionistas. A partir de ahora algo ha cambiado para siempre. El Mercado ya no sirve al Hombre, el Hombre sirve al Mercado. ¿Quién será el próximo?
Rafa Chocán

Per què l’Ajuntament de Viladecans no vol que de Cal Menut en diguem Cal Menut?


El dimecres 11 de juny tingué lloc la tercera de les sessions dels Capvespres de Ca n’Amat, aquestes sessions de temes històrics i patrimonials que a hores d’ara ja s’han consolidat com un dels grans encerts de la programació d’activitats de la ciutat.
La cosa anava aquest dia de la presència d’ibers i romans en aquestes terres. I va estar certament molt bé. Però en un determinat moment un petit detall em va deixar perplex i em va fer recordar una preocupació que em ronda, a mi i a d’altres, des de fa temps. El detall va ser que una de les imatges dels llocs on s’havien trobat jaciments d’aquelles èpoques antigues, estava indicada amb un rètol que deia “Can Sala”, i amb aquest nom va parlar-ne el ponent. I estic segur que molt pocs dels assistents van poder identificar aquell lloc. Perquè aquell lloc tots el coneixem com “Cal Menut”, no com “Can Sala”.
I per què posava “Can Sala”, doncs? Doncs perquè els responsables del nomenclàtor de la ciutat van decidir en un moment determinat que la masia no s’havia de dir “Cal Menut”, sinó que havia de portar el curiós nom compost de “Can Sala – Can Menut”. Ho van decidir, crec, perquè els propietaris eren els de Can Sala, tot i que, si mai la masia s’havia anomenat així, aquest nom ara està ben desaparegut. Però van creure que estava bé anteposar el nom dels propietaris al nom popular i fer aquest híbrid estrany que han fet. Aquesta decisió la va aprovar l’ajuntament, i ara, per abreujar, en la sessió de l’11 de juny van fer servir només la primera part d’aquest nom decidit pels responsables del nomenclàtor. Resultat: que, en els papers oficials, acabaran fent desaparèixer el nom propi i tradicional, el nom que ens ha arribat fins a nosaltres, per substituir-lo per un altre nom que en definitiva és un nom inventat.
Jo crec que l’Ajuntament de Viladecans es va equivocat molt en aprovar aquest nom. La llengua, la parla, no la decideixen uns tècnics que pensin que tal nom és més erudit o que està catalogat en no sé quin paper que han trobat. El nom de les coses el fa la gent. I a Viladecans la gent continuem existint. No som una espècie extingida sobre la qual ara puguin dictaminar historiadors i antropòlegs. A Viladecans la gent continuem parlant, i som els viladecanencs i viladecanenques els que transmetem els noms.
Per favor. Demano a l’Ajuntament de Viladecans que respecti el nostre patrimoni, i recuperi oficialment el nom de la masia de Cal Menut. O dit d’una altra manera: per favor, demano a l’Ajuntament de Viladecans que no ens prengui els nostres noms.
Josep Lligadas

Un any més, el teatre al carrer


El principi del mes de juliol és una data assenyalada al calendari de Viladecans perquè significa l’arribada del festival de Teatre al Carrer. Enguany, la tradició s’ha mantingut, tot i que ha hagut d’escurçar la seva durada, i és que en dies com els que ens toca viure és més important que mai continuar somrient, compartir una estona de diversió amb la gent del poble, i en definitiva, gaudir del començament de l’estiu i de nits a la fresca, amanides amb espectacles diversos de tots els àmbits del món de les arts escèniques. Des d’arreu d’Europa i de la resta del planeta, i fins i tot de casa nostra, arriben a la nostra ciutat companyies d’artistes disposats a presentar els seus espectacles de dansa, acrobàcies, malabars, titelles, circ, música, i com a mare de tots plegats, la bella art del teatre. En aquesta 21a edició han estat 30 les companyies que han omplert de vida els carrers de Viladecans amb els seus muntatges. Hi ha hagut lloc per a gent amb una destacada i consolidada trajectòria, però també ha quedat espai per als artistes més propers, i passat el capvespre, les batucades ens han fet ballar i ens han explicat alguna cosa més sobre la màgia de les nits d’estiu, que ja va descobrir algú tan important per al món del teatre com William Shakespeare.
El festival és una festa per a la ciutat, això és clar. Però també és una festa per al mateix teatre, perquè trenca la barrera física de l’edifici, que separa l’actor i l’espectador amb una línia clarament delimitada en el prosceni. Aquest any han estat vuit els espais de la ciutat que s’han convertit en escenari de les diferents propostes creatives. Que el teatre no sigui privat sinó públic, en el sentit més literal del mot, i que no es representi en un lloc tancat, encotillat entre parets, sinó a l’únic espai que tots compartim, és una bona notícia perquè s’apropa a persones que no hi estan vinculades o que no tenen prou ganes per comprar una entrada i assistir a una funció. Trencar les fronteres i sortir al carrer és només fer justícia i reconèixer que el teatre és un d’aquells ocells que, de tan macos, no han nascut per viure a cap gàbia.
I un cop recuperats de la gresca, queden els records, que seran més intensos per a alguns, més romàntics per a d’altres, però divertits per a tots. Començant pel nen que ha quedat embadalit mirant uns homes que mengen foc fins arribar a la noia que ha sentit un salt al cor amb la coreografia aèria de dos amants acròbates. Des de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, i agafant la petita part que ens toca com a portaveus de la gent del teatre, volem agrair a tots aquells que fan possible que cada estiu la nostra ciutat visqui una festa com aquesta. Als organitzadors, a les companyies, als col·laboradors, a tothom qui ha fet un cop de mà per preparar-ho tot. I sobretot als que s’aturen a mirar què passa i descobreixen que el teatre i tota la resta d’arts escèniques han envaït la ciutat, perquè al cap i a la fi, són qui dóna sentit a la festa. I això es mereix un aplaudiment molt fort, dedicat a qui habitualment té reservat el paper d’aplaudir. I també volem celebrar que tenim un motiu més per estar orgullosos: la nostra ciutat està marcada al calendari dels assidus al teatre a la fresca. Si no existeix cap dubte que el rei dels festivals espera fins al final de l’estiu i apareix a Tàrrega, en més de vint ocasions hem demostrat que ells marcaran el final de la temporada, però és a Viladecans on, un cop més, s’ha aixecat el teló.
David Álvarez

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (5)


– I el Mamut? -va preguntar amb interès la Sales.
– Doncs, anant cap amunt he vist com una bromera que baixava per la riera i he pensat: “Mira els de Sant Climent, ja fan allò que tant pregonen de la bromera”.
– Què pregonen?
– Els de Sant Climent, es pixen a la riera i els de Viladecans es beuen la bromera.
– Que porcs! –va exclamar la Sales mentre es tapava la boca en senyal de fàstic.
– I a fe de Déu, que n’hi havia de bromera. És clar, essent de la muntanya han de ser molt potents...! Ja m’enteneu. Però de cop i volta m’he adonat que som el que collim; i els de Sant Climent, per què són famosos...?
– Per les cireres! –va dir la Saleta contenta, contenta d’haver encertat.
– I els de Viladecans?
Ningú no va contestar.
– Pels melons i les síndries! –va respondre el Joan.
– Doncs bé, després d’aquesta conclusió he pensat que la bromera dels climentons no pot ser més que de Mamut.
Tothom va tenir un esglai i la gent es va apropar al voltant del Joan, preguntant
– Així què ...?
– L’has vist?
– On és?
– Per què no el portes aquí?
– Bé, sí, l’he vist –va dir el Joan mentre demanava calma amb les mans esteses–. Però el Mamut no vol baixar a la ciutat. No es refia de la gent, penseu que ha fet un salt en el temps molt gran, i ara tot li és estrany, necessita sentir-se segur i que l’acollim amb alegria. Ens costarà de convènce’l. De totes maneres, m’ha deixat fer-li una fotografia, perquè d’una manera o altra vol ser present a la nostra Festa Major.
El Joan va treure una fotografia enorme on es veia clarament la silueta d’un Mamut.
– Som-hi! Anem a penjar-la a la façana de l’ajuntament. Va, ajudeu-me!
De seguida, dos nois de la colla dels diables de Viladecans van llençar unes cordes des de dalt de la torre del rellotge de Can Modolell, van lligar la fotografia gegant que en Joan li havia fet al Mamut, i la van hissar ben amunt, perquè tothom veiés el Mamut. Tot seguit, els grallers van començar a tocar els compassos del Patatuf i tothom a la plaça es va posar a ballar. I diuen, que van estar ballant molta estona més, fins i tot sevillanes, i que l’alegria, malgrat no haver pogut portar el Mamut de veritat, es va apoderar dels viladecanecs i viladecanenques, perquè ara sabien que el Mamut existia, i que tard o d’hora acabaria entrant a la ciutat per portar gresca i xirinola.
I hi ha qui diu que la festa continua...
Josep Mumany

dimecres, 14 de juliol del 2010

Ja ve el Mamut!


El proper 7 de setembre, després del pregó de la Festa Major, tindrem el Mamut a la Plaça de la Vila. No sabem com vindrà, però el tindrem. I el diumenge dia 12 a la tarda, el darrer dia de la Festa, el portarem a passejar pels carrers de Viladecans, i li ensenyarem com és ara aquesta ciutat que ell va conèixer tan diferent fa milers d’anys. I segurament que aquesta passejada será una gresca considerable, que repetirem any rere any.
I aleshores, a partir d’aquí, anirem veient com el Mamut es va incorporant a la nostra vida ciutadana, perquè sigui alguna cosa més que una bèstia que ens trobem només a la Festa Major. A les escoles, a les entitats, en els diversos moments del nostre cicle festiu, el Mamut ens hi ha d’acompanyar. De moltes i moltes maneres.
La Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”, amb l’eficaç suport de l’Ajuntament, amb el patrocini de les empreses que hi han volgut col·laborar, i amb l’aportació d’un munt de Mamutaires d’honor, ha treballat i continua treballant perquè tot plegat sigui una bona eina per fer festa junts, i per sentir-nos més orgullosos de la nostra ciutat, de les nostres festes, de la nostra vida col·lectiva. Sens dubte, podem sentir-nos-en ben satisfets.
Així doncs, ens veiem el 7 de setembre a la Plaça de la Vila. I porteu el mocador de l’any passat. N’hi haurà més, però porteu el que teniu, perquè la plaça sigui un mar groc i negre. Bon estiu!

dimarts, 13 de juliol del 2010

Una columna de la cripta del Tibidabo




“Educada en la escuela de la virtud, que se reflejó siempre en aquel hogar, modelo de familias católicas a macha martillo, se formó el corazón de nuestra ilustre biografiada templado en el yunque de la fe y de la piedad más sólidas, teniendo por norma las prácticas religiosas y la caridad”. Així és com descriu el diari “El Correo Catalán” la personalitat de Magdalena Modolell i Freixas en la necrològica que li va dedicar el dia 8 de gener de 1915, l’endemà de la seva mort.
Magdalena pertanyia a una família de comerciants barcelonins que havia arribat a Viladecans l’any 1785. Bernat Modolell, el seu besavi, havia comprat diverses propietats, en aquest poble de pocs habitants, entre les quals es trobava la Torre Modolell, actual seu del nostre Ajuntament.
El caràcter profundament religiós de la seva família va quedar reflectit, també, en el “Correo Catalán” del dia 30 de juliol de 1885, on una crònica recollia la mort de la seva mare Antònia Freixas i Noguera: “Esta piadosa señora, que habia consagrado su vida á la práctica de las virtudes cristianas y entre ellas á las obras de caridad, después de una larga enfermedad sobrellevada con la resignación de los justos y durante la cual habia recibido varias veces con edificación de todos los que la asistieron, los ultimos Sacramentos de la Iglesia, entregó su alma al Señor que la habrá sin duda ya recompensado”.
Així doncs, la pràctica catòlica i la caritat cristiana, des d’una perspectiva social decididament conservadora, van ser una constant en la vida de Magdalena Modolell. Aquesta opció de vida, la va portar a participar en múltiples activitats de caràcter religiós, així com a subvencionar diverses obres i reformes en edificis de l’Església.
Una donació de 2.000 pessetes, més tota la pedra que va sobrar de la reforma de la seva torre palau de la plaça, van servir per a construir la capella del Sagrament, en el terreny que ocupava l’antic cementiri, a tocar de l’església de Sant Joan. La capella de Sant Josep, a l’interior del temple parroquial, va anar també a càrrec seu, com ja vàrem explicar en el número 25 d’aquesta publicació.
De fet la seva generositat va ser extensiva a tot el poble de Viladecans. De l’aigua de la seva mina se’n va beneficiar tot el poble i l’escorxador i el safareig públic estaven instal·lats a la seva finca de la Parellada, a l’actual plaça d’Europa.
Però potser l’exemple més clar de la seva generositat envers l’Església, va ser la donació al bisbat, l’any 1909, d’uns terrenys a l’eixample barceloní valorats en 450.000 pessetes de l’època, per a la construcció d’una església dedicada al futur Sant Josep Oriol, aleshores encara Beat i de qui ella n’era molt devota. L’església es troba al carrer Diputació, entre Villarroel i Urgell.
Aquesta pràctica com a benefactora de l’Església, la va portar a rebre de mans del papa Pius X la gran creu d’or “Pro Ecclesia et Pontífice”. Per Magdalena Modolell, aquesta era la distinció mes gran que mai hauria pogut rebre. Per carta i des de Montserrat, li va explicar al rector de Viladecans mossèn Samaranch, com se sentia de reconeguda: “La distincion con que se ha dignado honrarme la Santidad de Pio X, llena mi corazón de placer y alegria, y hasta me atrevo a decir, de santo orgullo, y es que quien me concede esta gracia es el representante de Cristo en la tierra que la preferio a los reyes y soberanos del mundo. Montserrat 17 de Julio 1909”.
Pocs dies després esclatava la Setmana Tràgica, amb el resultat conegut de crema d’esglésies i convents. Magdalena Modolell no va dubtar en invertir 100.000 pessetes en la reconstrucció d’edificis malmesos per la revolta.
L’abril de 1911, escrivia a mossèn Andreu Samaranch en els següents termes: “Tengo muchos gastos como V. sabe… si pudiera preferiria las obras de la Iglesia parroquial de este pueblo que tan dignamente dirige”. Les obres a què fa referència son les d’ampliació en dues naus laterals de l’església de Sant Joan, les quals es van dur a terme sota la direcció de l’arquitecte Josep Azemar.
Així és com transcorria la vida de la señora Modolell. De fet, de la seva profunda religiositat ja en sabíem força coses. Però el cas és que a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan, entre la múltiple documentació de mossèn Samaranch, vàrem trobar una informació que ampliava aquest llarg llistat d’obres benèfiques. Samaranch deixa escrit en els seus papers, que Magdalena Modolell havia dedicat una columna del temple del Tibidabo al seu difunt marit Jaume Nogués i Taulet.
El cert és que en un primer moment no li vam donar importància, vàrem pensar que simplement havia pagat el cost de la columna i prou. Però és que a mesura que avançàvem en la lectura dels papers de qui havia estat rector de Viladecans, tornava a aparèixer la columna del Tibidabo i així diverses vegades, fins que al final inevitablement ens vàrem encuriosir. Ben pensat, si la columna estava dedicada a Jaume Nogués, aleshores, amb tota probabilitat, hi haurà d’haver alguna inscripció que així ho certifiqui. Doncs apa, anem cap el Tibidabo i així sortirem de dubtes!
Efectivament, totes les columnes de la cripta del temple del Tibidabo contenen gravada una dedicatòria i d’entre elles n’hi ha una que diu: Jacobus Nogués et Taulet hanc erexit columnam. Que traduït vol dir: “Jaume Nogués i Taulet va erigir aquesta columna”.
Vet aquí, doncs, la columna que Magdalena Modolell havia dedicat, cent anys enrere, a la memòria del seu difunt marit, l’advocat i periodista Jaume Nogués i Taulet.
Jaume Lligadas Vendrell

dilluns, 12 de juliol del 2010

Asociación de Bailes de Salón de Viladecans


La Asociación de Bailes de Salón Social inició su andadura en 1997 con el entusiasmo puesto en el proyecto de unas doce parejas. Desde entonces está funcionando ininterrumpidamente con una media anual de 190 socios.
La finalidad de la Asociación es la de promover el baile de salón social y el aprendizaje del mismo en sus diferentes estilos: cha-cha-cha, bachata, merengue, salsa, tango, pasodoble, rumba, bolero, fox, quistep, vals inglés, vals vienés, rock, bugui, forró. etc., todo ello en un ambiente propicio para divertirse y hacer amigos, fuera de la exigencia que supone el baile deportivo o de competición, mucho más selectivo.
Las clases se dan una vez por semana, y hay grupo en casi todos los días de la semana y además organizamos un baile abierto a todo el mundo, el tercer sábado de cada mes, con música en directo, en el Cúbic (Pg. de la Marina s/n).
Nuestro objetivo durante estos años ha sido también crear una Asociación rica en valores sociales colectivos, dinámica, solidaria, que se sienta identificada con Viladecans y orgullosa de pertenecer a este municipio, por lo que siempre que ha sido posible hemos participado en todas aquellas actividades, y programas municipales que nos han pedido.
Hemos estado presentes desde que empezó, y ya vamos por la 9ª, en la Mostra de Entidades, como vehiculo para darnos a conocer y demostrar que somos una asociación activa y participativa y nos sentimos orgullosos de ver que varias asociaciones y entidades ha pedido nuestra colaboración en sus fiestas y celebraciones.
Somos precursores, junto con el Ayuntamiento y otras asociaciones, de la ya consolidada campaña de “Viladecans Solidària”, donde hemos descubierto un movimiento ciudadano solidario con una gran sensibilidad social hacia los más necesitados.
Y… además de bailar nos gusta ¡viajar!
¿Y qué mejor que viajar con amigos y familiares?
Organizamos viajes de vacaciones, salidas de fin de semana, salidas de un solo día.
Desde que llevamos de año, ya hemos ido un domingo de calçotada, un fin de semana a un hotel de cuatro estrellas, tenemos pendiente un domingo a hacer el mini crucero del delta y comer paella en el barco, y... un crucero en agosto por las islas griegas.
En fin, que en nuestra Asociación, aparte de aprender e ir a bailar, también podemos sentirnos parte de un grupo social en el que se nos brinda la ocasión de hacer amigos, y compartir con ellos diversión, comunicación, generosidad, y solidaridad.
Paquita Galdón

diumenge, 11 de juliol del 2010

El ·"Plata" que ens vingué de Medellín


L’octubre del 1971 tenim una vaga grossa a SEAT. Al Baix Llobregat es fan aturades solidàries, i a la Roca també. El dia 25 s’atura una hora la secció de “griferia”; el 27 “griferia”, banyeres i radiadors i el 28 s’hi suma tota la fàbrica reivindicant un augment de 2.000 ptes. L’endemà la direcció respon acomiadant cinc treballadors. El dia 2 es concentren prop de tres mil treballadors al pati de la fàbrica i l’empresa imposa una sanció col·lectiva fins al dia 7. El 8 nova concentració al pati. El 10, entra la policia a la fàbrica i fa tothom fora. Els acomiadats finalment en són 18. A aquesta vaga, que durà 21 dies, no sols Mn. Celestino Bravo, sinó fins i tot el bisbe Capmany, auxiliar de Barcelona, es van mobilitzar solidàriament donant la raó als vaguistes. En Plata, naturalment, també dóna suport als vaguistes i als companys des del Poblat Roca.
La Companyia dels radiadors, banyeres, lavabos, dutxes, bidets, vàters i ceràmiques diverses sempre ha estat implacable amb tot aquell que es movia sindicalment en contra dels seus interessos.
El PSUC d’en Plata, com a propiciador de Comissions Obreres i de qualsevol moguda a la fàbrica juntament amb gent de l’HOAC i els anarquistes, queda molt tocat d’aquesta vaga de victòria pírrica –en realitat, de totes, més ben dit–, perquè a cadascuna d’elles la millor gent que hi tenia havia d’acabar buscant-se una altra feina. Altrament, cada dos per tres al Partit se li esqueixaven branques i li creixien nans que li complicarien la vida de resultes de la crisi del Maig del 68: Bandera Roja, PCE(ml), PCE(i), PTE, LC, LCR, PORE…. Però en Plata sempre serà allà ajudant de mala lluna els nouvinguts i de bona gana a tots aquells que el Partit enviava a refer l’organització i solidaritzant-se amb les seves accions.
Jo era pagès-estudiant i Bandera Roja. El vaig sentir per primera vegada a la CNS de Cornellà, l’any 1972, en una assemblea demanant solidaritat envers els 18 acomiadats de Roca. S’arrencà cridant així: ¡Compañeros!, ¿Hasta cuándo abusarán de nosotros?, ¿Hasta cuándo tendremos que soportar…etc.? Em vaig quedar de pedra i esbatanat d’ulls i orelles. Vaig pensar: Ostres! quin paio, com en Ciceró a les Catilinàries, comença amb dues preguntes absolutament contundents… (Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? …). La matinada del dia següent la BPS (Brigada Político Social) l’anava a cercar a casa seva, me’l detenia i me li clavava una nova pallissa.
El ressentiment i l’odi sembrat per la política de l’empresa que, ja sense els germans Roca al capdavant, havia liquidat tot paternalisme, acabarà esclatant finalment el 1976.
De les dues grans vagues d’aquell any, la primera, de 41 dies, arrenca el 28 de febrer, justament un mes després de la fi de la vaga de Laforsa i de les lluites de Fama i Soler Almirall que havien acabat en vaga general de molt d’èxit a a la comarca. En qualitat d’acomiadat de la Roca, en Plata recolza des del Poblat als seus companys tant com pot. A l’origen del conflicte hi trobem la revisió semestral del conveni, però el 3 de març el Govern d’ Arias Navarro, que ja ho havia anunciat el 12 de febrer, es posa a repartir llenya, i Fraga Iribarne, aleshores Ministre de Governació, fa que 5 joves treballadors siguin assassinats a Vitòria. A partir d’aquí la vaga ja és realment una altra cosa.
El 29 de març la Guàrdia Civil me’l torna a detenir i a retirar de circulació, amb una pallisa descomunal que ell mateix explicaria, ja mig refet, al rei Joan Carles, mitjançant carta del mes de setembre. En ella hi diu: Una vez en el cuartel de la Guardia Civil y dentro de una habitación en la que se encontraban cinco guardias civiles, dos de ellos con cargo de capitán y sargento, respectivamente, fui esposado y obligado a ponerme de rodillas y, seguidamente, y por espacio de más de dos horas, golpeado brutalmente y sin consideración alguna a mi edad, en el abdomen, espalda, muslos y cabeza, aunque se guardaron por indicación del de mayor graduación de tocarme el rostro. Al tiempo de golpearme, me dirigieron insultos y amenazas, tales como “en el próximo golpe de estado, te fusilaremos en medio de la plaza” (…) “Que me daban una semana para que vendiera mi taller i que me marchara del pueblo”(…) “Que si los denunciaba por malos tratos, me pegarian un tiro”. Les fotos del seu cos ensangnat les permet publicar a les pàgines centrals de la revista Interviu, per deixar palès pornograficament el tarannà del sistema.
La vaga es tanca fatalment i els ressentiments amb què s’entra a treballar el 10 d’abril fan que, a la revisió de sis mesos després, quedés constituït un bon guirigall, i, l’empresa mateixa provoqués una altra vaga –la segona en un any–, que va acabar tenint una duració de 95 dies. D’aquesta gran vaga, de la qual el PSUC en sortí molt escaldat i les CC.OO. molt dividides, hi ha una publicació explicativa, de tot plegat, editada pel Centre d’Estudis de Gavà, que porta per títol La vaga de la Roca 1976-1977.
En Plata, malgrat el suport extern que sempre donà als seus companys, en quedà molt dolgut perquè no li permeten la paraula a les famoses assamblees amb l’excusa que ell no era ja pas treballador de la Roca.
L’any 1982 el PSUC entra en crisi traumàtica, a Viladecans de manera molt especial. Amb l’anomenat sector pro-soviètic, l’Antonio Plata entra en el nou PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya), fins el darrer dia de l’any 1988, en què mor aquell home senzill que caminava tot dret, tirant cap i espatlles enrere, no perquè fos altiu, sinó perquè a Medellín ja havia après que no s’havia de doblegar davant de res ni de ningú. És enterrat a Viladecans.
Sembla increïble, doncs, que encara avui hi hagi qui pretengui imposar l’oblit de manera obligatòria, però és que la serp es va morir al llit i abans ens va deixar un ou amagat sota el coixí. Esclafa’l!, ens manaria el Plata. No te’n oblidis i no l’oblidis, t’hi va l’Alzheimer.
Andreu Comellas

dimarts, 6 de juliol del 2010

Episyrphus balteatus

Viladecans 21/05/2010 jardí de casa.
Episyrphus balteatus són un tipus de mosques (dípters) que xuclen nèctar de les flors i adopten un aspecte semblant al de les abelles, amb l’abdomen ratllat de groc o taronja i negre. Només porten dues ales funcionals, convertides les altres dues en balancins, i tenen una gran capacitat per suspendre’s immòbils en l’aire.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Recuerdos

Desde el año 1999 empecé a ser madre de acogida junto con mi marido, por aquel entonces el Ayuntamiento se encargaba de traer a los niños de los campamentos saharauis en Tindouf (Argelia) a través del Frente Polisario con el propósito de que pasaran aquí en Viladecans los dos meses de más calor del desierto del Sàhara, julio y agosto; después pasé en el año 2007 a formar parte de la asociación Viladecans pel Sàhara.
Cuantos recuerdos, experiencia, nostalgía y añoranza, me vienen a la memoria desde la primera niña de acogida llamada Badra, también Enghia, Lala, Mamuni, Salama, Zerual hasta el último niño llamado Chej, en cada rincón de mi casa, en los parques, jardines, cines, en las calles por Viladecans son recuerdos que no puedo olvidar.
EXPERIENCIA: La suerte que hemos tenido de tener con nosotros a todos estos niños aunque sea poco tiempo y aprender de ellos, conocer su cultura, religión y costumbres saharauis.
NOSTALGIA: No poder tenerlos cerca y no poder ver el día a día, el cambio de niños a mayores, mi deseo es y será verlos algún día.
AÑORANZA: Es la que me produce un estado de ánimo a veces triste, porqué ellos a su manera han demostrado y siguen demostrándome su cariño. Ahora que están lejos la añoranza es lo peor de todo, pero sé que dentro de sus muchas necesidades son felices.
Rosa Mercader

divendres, 2 de juliol del 2010

La troballa al Montbaig d’un tram de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès per Sant Boi de Llobregat

L’any 2004 vaig recollir el guant que em va llançar el llavors director del Museu de Sant Boi, Gregori Gutiérrez: localitzar l’antic Camí Ral que anava de Barcelona a Vilafranca del Penedès i que passava per Sant Boi, sabedor en Gregori del meu interès pel senderisme, per la recerca d’antics camins i del meu coneixement de l’entorn natural santboià gràcies a la feina que he desenvolupat durant set anys com a responsable de coordinar en aquest àmbit els programes d’ocupació gestionats per l’empresa municipal CORESSA.
Partint d’una escassa informació –encara que alguns estudis apunten que aquest camí ja existia al segle x, amb un possible origen ibèric o romà– em vaig llençar en una recerca de camp i en una investigació en arxius i biblioteques que em va permetre la localització d’aquesta antiga via de comunicació, important fins a mitjans del segle XVIII que és quan es va construir la carretera reial de l’Ordal i el Pont de Molins de Rei. La importància de la troballa ve donada perquè es tractava d’un camí absolutament “fosibilitzat” que la natura s’ha encarregat de preservar al llarg dels anys. Trobar camins antics tal com eren antany és pràcticament impossible en el nostre territori on s’han construït pistes, carreteres, autopistes i grans infraestructures de tota mena que han aprofitat sempre els traçats dels antics camins, arrasant amb l’aspecte que podien tenir segles enrere, d’aquí l’enorme valor d’aquesta troballa. Precisament, va ser la decisió d’un enginyer a principis del segle XX la que va possibilitar, durant la construcció de la carretera entre Sant Boi i Sant Climent de Llobregat, que es preservés aquest tram davant de les dificultats d’aprofitar-lo ja que l’antic Camí Ral estava excavat en el rocam i presentava un fort pendent; per tant aquest tram havia caigut en l’oblit fa més de 100 anys, sense utilitzar-se ni tan sols com a sender o corriol.
Però les sorpreses definitives van venir més tard, a l’any 2008: durant els mesos d’octubre i novembre, el mòdul forestal del Taller d’Ocupació de Sant Boi que jo dirigia en aquell moment va realitzar treballs de recuperació del tram localitzat el 2004; i en aquests treballs es van localitzar restes d’unes profundes roderes que desmentien una primera hipòtesi que aquest camí era de ferradura i que no era apte pel pas de carruatges. En aquests treballs només es van poder recuperar uns 300 m. del tram enclavat en una zona forestal pública del Parc Forestal del Montbaig, ja que un altre tram està en una finca forestal privada.
El camí recuperat es troba molt a prop d’interessants elements de patrimoni històric com l’antiga torre de guaita medieval de Benviure del segle XI (aquesta torre tenia, probablement, la funció de vigilar aquesta via de comunicació a l’Edat Mitjana, i era també la seu de l’antiga jurisdicció medieval de la Quadra Benviure), de la Casa Gran del Bori (actual restaurant Can Xixol), del palau dels Marquesos de Cornellà del segle XIX (actual CEIP Benviure) i del seu Pavelló de Caça (anomenat popularment, Torre de les Bruixes i seu actual d’un centre d’informació del Parc Forestal Montbaig).
Si voleu visitar el Camí Ral, podeu deixar el vostre vehicle a l’aparcament del Parc Forestal Montbaig davant de les Cases del Bori, a la sortida de Sant Boi per la carretera de Sant Climent caminant per aquesta fins a l’alçada del km. 2 o bé caminant fins a la Torre de les Bruixes i accedir (amb més seguretat) des d’aquesta per un corriol i una escala construïda amb llicorelles. La visita es pot complementar anant també a la Font de Gualbes i a l’ermita de Sant Ramon, fruint de la natura per camins perfectament senyalitzats.
Podeu trobar més informació sobre aquesta troballa a http://elmarge.blogspot.com/2008/10/els-vells-camins-de-sant-boi-ii-el-cam.html
Xavier Sánchez i Torres