dissabte, 13 de desembre del 2008

Després de la Fira de Nadal: dinamitzar el centre

El darrer cap de setmana de novembre va tenir lloc la Fira de Nadal pels carrers del centre de Viladecans, en un ampli recorregut que anava des de Salvador Baroné a la Plaça de la Vila, i que, malgrat la pluja, va fer sortir molta gent al carrer, a exercitar aquesta activitat tan sana que és caminar i badar, i de passada, també, de tant en tant, comprar.
És un bon invent, aquesta Fira. Segurament que milloraria si el que és pròpiament “mercat medieval” estigués agrupat i recreés una mica més l’ambient medieval. Ja s’intenta, però amb una mica més d’esforç organitzatiu, la Plaça de la Vila i el seu entorn més proper podria tenir més personalitat “d’època”. Però en tot cas, és un bon invent.
I com que és un bon invent, de seguida ve al cap de pensar si aquest bon invent no podria funcionar més vegades. S’ha comentat molt, que tot el que és el centre històric de Viladecans és un lloc massa mort. És cert que des de l’administració s’han fet alguns esforços per dinamitzar-lo, alhora que també és cert que no és una cosa que depengui només de l’administració. Però el fet és que al nostre centre històric hi falten comerços, bars, restaurants, espais culturals, centres d’activitats que atreguin la gent. Estem segurs que, si allà s’hi promoguessin més sovint activitats com les de la Fira, que acostumessin la gent a acostar-s’hi més, si espais com la Torre Modolell i la Torre del Baró deixessin de ser edificis d’oficines i passessin a ser llocs amb activitats de cara a la gent, i si la Plaça de la Vila fos alguna cosa més que un lloc de pas (simplement: que en alguna banda de la plaça hi hagués un plànol de la ciutat i algunes informacions tant municipals com d’entitats ciutadanes), podria ser un estímul per a donar vida a aquest espai central de la ciutat que ara està tan desaprofitat. I Viladecans tindria més atractiu.

De la Pineda de Viladecans a la Fageda d'en Jordà

Si a Olot hi ha la Fageda d’En Jordà, al Montseny els castanyers i els avets de Campins, a Viladecans tenim la Pineda i les maresmes del Remolar i les Filipines. La comparació, tot i que alguns la trobin desmesurada, no és així. La qüestió és creure’s que la zona litoral de Viladecans és realment original, única a l’àrea metropolitana, i a Catalunya. I això lamentablement l’equip de govern no ho creu, segons es dedueix del projecte que vol desenvolupar en aquesta zona.
Però, què tenim al litoral de Viladecans? Hi ha un ecosistema continu únic de dunes-pineda, i que així hauria de seguir. La pineda de Viladecans és la darrera que queda íntegra a l’àrea metropolitana, i de les poques al litoral mediterrani espanyol. Una pineda densa de pi blanc, amb copes denses que fan una ombra compacta. Pins tombats per la marinada, el vent que des de març a octubre bufa diàriament amb força. Una pineda a primera línia de mar, de tres quilòmetres i mig de llarg, i uns 200 o 300 metres d’ample, a tocar d’un plegat de dunes amb una vegetació i fauna pròpies. Uns pins plantats pels pagesos de Viladecans fa un centenar d’anys, per evitar que el vent i la sal marina afectés els conreus més pròxims al litoral. I tot plegat a tocar de la zona protegida del Remolar-Filipines, on s’instal·larà el CRAM (Centre de Recuperació d’Animals Marins), i una zona que no té res a envejar als aiguamolls de l’Empordà (excepte que cada 45 segons passa un avió a pocs centenars de metres).

Quin projecte s’hauria de desenvolupar en aquesta zona?

Som al segle XXI, i lamentablement a Viladecans encara no hem entès que el desenvolupament d’una zona no cal que porti totxo associat. En aquesta zona potser s’escauria un projecte d’educació ambiental, com els que hi ha a la Fageda d’En Jordà. Hi hauria d’haver un centre d’interpretació de la zona, amb un equip de monitors, que rebrien sense cap dubte milers i milers d’estudiants de secundària i post-secundària de Barcelona, àrea metropolitana i de més enllà. Els monitors descobririen a aquests estudiants els valors de la zona: una pineda que és capaç de sobreviure a primera línia de mar, amb una història i una funció, unes dunes amb una vegetació autòctona, uns aiguamolls, amb zones declarades IBA (Important Bird Area, per la Unió Europea), ZEPA (Zona Especial de Protecció d’Aus) i Xarxa Natura 2000 (Unió Europea), i un equipament científic de primer ordre com és el CRAM. I tot en un entorn sense restaurants, xiringuitos, habitatges... a deu minuts de la plaça d’Espanya de la ciutat del costat, Barcelona. Fins i tot, i a l’estil de la Fageda d’En Jordà, podrien oferir-se passeigs en tartana sota la pineda, pels camins ja existents, i no permetre l’accés en cotxe. Estic convençut que un projecte educatiu d’aquesta mena seria autosuficient i comportaria beneficis per al municipi, com ho són d’altres projectes molt més modestos en pobles molt més petits, com per exemple l’observatori meteorològic de Pujalt, reconegut amb un premi de la Unió Europea a la innovació en l’àmbit rural.
A més a més de promoure l’educació ambiental de la zona, recuperant i reparant aquelles zones més malmeses de la Pineda, a nivell mundial existeix un turisme de qualitat, que mou molts diners, relacionat directament amb l’observació d’aus, en zones d’espacial protecció. Una zona com aquesta, declarada com dèiem IBA, ZEPA, Xarxa Natura 2000, ben a prop de Barcelona ciutat i de l’aeroport, podria convertir-se en un pol interessant per a aquest turisme de qualitat i gran poder adquisitiu, que podria de ben segur, si es promocionès la zona com cal i s’intervingués en la línia d’una recuperació i màxima protecció, comportar una font interessant de diners per al municipi, que es podrien invertir en el manteniment de la zona.

Què proposa l’equip de govern de Viladecans?

El projecte que s’ha donat a conèixer per a la zona, però, no va en aquesta línia. Un projecte molt intervencionista promogut per l’ajuntament (equip de govern) i la diputació de Barcelona, proposen la creació d’un passeig marítim entre la Pineda i les dunes, trencant aquesta continuïtat única, la rehabilitació d’antigues edificacions per a uns usos no definits, però que tot apunta que podrien ser restaurants, i que per tant, l’accés a la pineda es pogués fer en molts trams en cotxe privat. L’accés rodat per l’interior de la Pineda segons sembla serà permès en alguns trams. En definitiva, es pretén seguir el passeig marítim de Gavà, amb la diferència que no hi haurà noves construccions d’habitatges sota la pineda (bàsicament perquè no es pot, pel soroll dels avions...).
En definitiva, un projecte típic dels anys 60, 70 i 80 del segle passat. Un model caduc, arcaic, i sense innovació. Un projecte elaborat per una administració local que no es creu els valors que tenim al nostre litoral, i que ho veu més com una nosa que com un valor.

Em resum ...

El nostre litoral és únic, singular, i així hauria de ser. Si volem anar a prendre unes copes, a la disco, o als pubs, podem anar a Playafels. Si volem patinar, passejar més tranquil·lament, podem anar a Gavà-Mar. Si volem gaudir d’una natura litoral única, gairebé verge, podem anar encara a la platja de Viladecans. Hauríem de ser conscients d’això, i com a bons viladecanencs i viladecanenques, no ens hauria d’escandalitzar que la nostra platja és diferent.
Jordi Mazón


Universos blocaires

Un blog és una mena de diari, penjat a internet, gratuït, molt fàcil de fer i de consultar i que permet l’intercanvi d’opinions i de comentaris. Hi ha blogs de tota mena i de tot color. N’hi ha de literaris, de polítics, de religiosos, de comarcals, de tot el que vulgueu. Alguns s’agrupen per afinitats, formant “blogosferes”, de manera que és més fàcil conèixer-ne de nous, reflexionar conjuntament sobre alguns temes, etc. També hi ha blogs que més que centrar-se en el mitjà escrit, ofereixen imatges o música. N’hi ha de totalment públics i n’hi ha de restringits a la nostra penya… És una eina, doncs, molt flexible.
Un blog, com generalment tot allò que circula per internet, requereix un cert dinamisme: constància, vaja, per anar-hi escrivint. De fet, la consulta en blogs es converteix en una mena de ritual: engegues l’ordinador, mires el correu, i fas un cop d’ull al blog o blogs que més t’interessen. Acabes fent relació amb gent de tot arreu a qui segurament mai no hauries conegut d’una altra manera. I t’obliga a fer tot el possible per expressar-te de manera que la gent que no és de la teva corda et pugui entendre. Ho aconsegueixes més o menys, però l’esforç com a mínim t’ajuda a adonar-te que de vegades vivim en mons compartimentats.
Hi ha gent que hi escriu coses molt personals, d’altres marquen més distància o alguns fan només d’altaveu d’allò que els interessa: les seves obres literàries, les seves creences polítiques...
Com a part integrant d’internet té el problema que la mateixa llibertat d’acció i agilitat que permet de vegades es converteix en l’insult més groller sovint des de l’anonimat. Sobretot es dóna això en àmbits polítics o religiosos. O simplement permet una reacció immediata de vegades poc reposada. No sempre incita a la reflexió, sinó que provoca una resposta visceral. És certament una altra forma de comunicar-se.
Us poso –i els vinculo també al blog del Punt de Trobada– uns quants blogs viladecanencs. Si en coneixeu algun altre, ens envieu un correu i també l’afegirem.
En fi, material per distreure’s, no en falta. Estaria bé també que el Portal de Viladecans o l’Ajuntament promoguessin un portal on es trobessin fàcilment tots aquests blogs. I que s’hi afegissin entitats, instituts, etc. Pot ser una manera de debatre i de compartir idees. Mentrestant, mirarem que el nostre blog ofereixi un llistat dels col·legues viladecanencs (i viladecanenques).
Mercè Solé


Blogs d’entitats i associacions:

Club de baile deportivo Totball de Viladecans:p://totball.wordpress.com/

L’Agulla:http://punxo.blogspot.com
Noticias del Club Ciclista Viladecans: http://ccviladecans.blogspot.com/
Parròquia de Santa Maria Magdalena: mariamagdalenaviladecans.blogspot.com
Salvem Oliveretes: http://salvemoliveretes.blogspot.com
i, és clar, el de la nostra publicació: http://puntviladecans.blogspot.com/

Blogs polítics:
David Chacón (Ciutadans): http://david-chacon.blogspot.com/
Eulogi López (CiU): Bloc d’Eulogi López: http://eulogilopez.blogspot.com
Bàrbara Lligadas (ERC): Una finestra al món de la Bàrbara: http://babs.bloc.cat/
Josep Lligadas i Mercè Solé (ICV): El mosquit i el camell: http://mosquiticamell.blogspot.com/
Gisela Navarro (PSC): Cachitos de Gi: http://giselfust.blogspot.com/
Francesc Roca (PSC): Opinió personal sobre l’activitat política: http://francesc.roca.gavaciutat.cat/blog/blogger.html

Blogs personals:
Annie: Ens veiem pel poble!: http://kumbeta.blogspot.com
Marc: Filosofia, frikisme i d’altres: http://www.filosofreak-cat.blogspot.com/
Miguel Franco: El mundo de Mike: http://theworldofmax.blogspot.com
Josep Ginjaume: Gin: http://gin.bloc.cat/
Sergio Ojeda: Ojucles: http://sergioojedaucles.blogspot.com

El moment de l'acció

El que ens vèiem que arribaria ja és aquí. Encara que alguns i algunes van pensar que amagant-la amb eufemismes enfonsarien la realitat i la disfressarien, són temps ja de crisi. I el 2009 serà pitjor.
A la comarca la presència del sector de l’automoció és fonamental per al desenvolupament econòmic actual. Milers de treballadors i treballadores desenvolupen la seva activitat laboral en aquest sector econòmic i per tant milers de famílies fan dependre les seves economies domèstiques d’ell. Són gent de totes les edats i són gent habitants de tots els municipis del Baix Llobregat, molts i moltes d’ells i elles no han treballat mai en altres sectors i veuen amb incertesa i preocupació com determinats polítics fan dependre de desideràtums futurs com el cotxe elèctric la solució als problemes d’ara. A l’assemblea de treballadors i treballadores de Nissan celebrada al Prat el passat 24 de novembre ho deixàvem molt clar, la unitat dels treballadors i treballadores, la unitat sindical, serà la resposta contundent a l’especulació dels poderosos i les ineficiències dels que han de decidir.
No només el sector de l’automoció ja pateix la crisi, sectors com la química, la construcció (evidentment después dels pelotazos i els diners fàcils, dels pirates i els especuladors), ja tenen moltes empreses amb procés de regulació o tancament. És previsible que el sector del comerç i l’hostaleria es ressenti amb la constricció del consum a les properes dates festives.

Nosaltres ho tenim clar. Recentment he estat elegit Secretari general de les Comissions Obreres del Baix Llobregat i al nostre Programa d’acció, aprovat unànimement al Congrés, hem plantejat línies d’acció ben clares per fer útil el sindicat més que mai en aquesta època de crisi. L’activisme i la reflexió com a binomi parella de la negociació i la mobilització està al nostre ADN però ara serà temps de posar tota la carn a la graella i cridar ben fort a les empreses i els bancs perquè creguin en la societat que els en i donin contingut real a la paraula responsabilitat adjectivada de social.
Ara és l’hora de fer activisme social partint de la consciència de classe però tenint a la vegada un objectiu clar a les persones. La ciutadania és també la nostra referència principal i com a agent social a la comarca, CCOO ho tenim sempre present. L’abast d’aquesta crisi és molt superior al que podem arribar a albirar i depèn de nosaltres que després tot no quedi igual, és hora de refundar el sistema econòmic amb una gran S de social i no tornar a privatitzar beneficis volent después socialitzar les pèrdues.
Es l’hora de foragitar els mercaders del temple amb coratge i posar per davant la justícia social per reequilibrar aquesta societat. Però si volem canvis ens haurem de moure, no quedar-nos als “sofàs acomodaticis” i trencar conceptes com els que ens han intentat fer creure amb el resum que la història s’havia acabat. Ans al contrari, com deia el poeta: Tot està per fer i tot és possible!
Toni Mora

Al servei de la paraula



MANUEL TOSCA I AMELLA, admirat escriptor, poeta i lingüista, l’u de novembre va lliurar la seva ànima a Déu. Tots els que el coneixíem l’estimàvem i admiràvem, tan per la seva vàlua humana, com per la seva llarga i sòlida trajectòria literària.

La seva vida va estar entregada al servei de l’impuls de la cultura i de la llengua catalana, d’una forma seriosa i destacada. Ho demostra el llegat que ens ha deixat com a artista creador i com a lexicòleg: “Tot fent camí” (1978), “Entre el caliu i la flama” (1989), “Sala de miralls” (2000) “Triada” (2001) ”El Nadal i les Nadales” (2002), “Credere in Deum”(2005). El llibre d’assaig “Viatge per la memòria”(1994), “Segon viatge per la memòria” (1997). Coautor del “Diccionari Pràctic i Contemplatiu de la Llengua Catalana” (2002).

Era membre d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Havia format part durant cinc anys del Seminari d’Investigació Poètica de Barcelona. En el decurs de la seva carrera literària havia estat àmpliament reconegut en certàmens literaris i li havien estat atorgats més de cinquanta guardons, entre ells tres títols de Mestre en Art Poètica, o Gai Saber. Actualment estava treballant en la preparació de tres llibres de poesia, un de narrativa curta i un breu tractat de correcció de barbarismes.

A Viladecans va ser fundador del Grup Literari El Caliu, a través de qual va fer una tasca important pel desenvolupament i difusió de la poesia i la llengua catalana, a través d’un mestratge, que va estimular diferents viladecanencs, entre els quals em compto, a interessar-nos pel difícil art de la versificació i a estimar la poesia i a ser fidels seguidors de les seves ensenyances i els seus consells.

És just que la nostra ciutat li expressi el reconeixement que es mereix, en forma d’homenatge pòstum, i també ho seria posar el seu nom a un centre cultural, d’ensenyament, un espai de la via pública.... Manuel Tosca i Amella estarà present en la memòria i en el cor d’aquells que ens mantindrem fidels a les seves ensenyances i als seus consells. Gràcies mestre.


Salvador Obiols


Darrera carta (Tríada-XLI)
Voldria que fessis
una bandera de pau,
voldria que fessis
una sendera d’amor,
voldria que fessis
un benigne clar de lluna,
voldria que fessis
un clam de justícia,
voldria que fessis
un bell crit de germanor,
voldria que fessis
un afany de llibertat,
voldria que fessis
uns versos plens de records.
Voldria que fessis
tot això i molt més
amb les meves cendres.
Manuel Tosca i Amella

Amanecer del 2009 con los saharauis

(del 28 de diciembre de 2008 al 3 de enero de 2009)
Un encuentro solidario por la paz y la amistad en el desierto
Al cumplirse 33 años del abandono por parte de España del Pueblo Saharaui, queremos hacer un viaje solidario y reafirmar nuestro apoyo y cariño para estar cerca de ellos en estas fechas tan significativas.
Mientras una parte del mundo se prepara para celebrar el fin de año, el pueblo saharaui continúa esperando que el año 2009 sea mejor y más justo que el anterior, en el que han continuado viviendo y sufriendo en campamentos de refugiados y en las zonas ocupadas por Marruecos, igual que en los últimos 33 años. La lucha por hacer valer su derecho sobre una tierra que les fue arrebatada en 1975, la paciencia y la resistencia, la fe en la justicia y la confianza en su razón, es lo que ha hecho que los saharauis, a pesar de las promesas reiteradamente incumplidas, hayan sido capaces de vivir todo este tiempo en una de las zonas mas inhóspitas del planeta.
La responsabilidad directa del Estado español, de la que el Sáhara Occidental fue provincia, no se puede seguir ocultando por más tiempo. El sentimiento de vergüenza colectiva hacia ese pueblo hermano que aún conserva el castellano como lengua, nos hace manifestar de modo claro y rotundo nuestra solidaridad.
Por ello hemos organizado un viaje para esta fecha tan señalada, durante el cual podremos comprobar de cerca como vive el pueblo saharaui, alojándonos en sus jaimas, compartiendo comida y bebida con las familias, participando en charlas... en definitiva, celebrando cerca de ellos la despedida del año.
Será un fin de año distinto, un encuentro de asociaciones, comités de solidaridad, ONG, instituciones y organismos que defienden la causa de la independencia del Sáhara Occidental, junto con artistas, escritores, intelectuales, músicos... que quieran demostrar su apoyo a los saharauis. Gracias a tu participación, haremos que esa noche los Campamentos sean el centro de la solidaridad y la fiesta de Nochevieja se convierta en un acto de reivindicación de los derechos de un pueblo que lucha esforzadamente por regresar a su tierra.
Nos encontramos en un momento delicado en aplicación del Plan de Paz, auspiciado por la ONU, a causa de los constantes obstáculos marroquíes. Debemos llamar la atención del mundo acerca de la represión que sufren los saharauis en el territorio que ocupa el ejército marroquí, y la indefensión de la población civil, que está a merced de colonos y militares con una presencia de fuerzas de la ONU insuficiente.
No más olvido de la Comunidad Internacional. Paz y justicia para los saharauis
¡ 33 años bastan !

REFERÉNDUM LIBRE,
SÁHARA INDEPENDIENTE
Rosa Mercader

Nou conveni de col·laboració: ara l'àrea bicing

Malgrat que encara no s’ha suprimit l’impracticable carril bici del carrer Àngel Arañó (autèntic homenatge a la inutilitat), el nostre Ajuntament ens sorprèn, encara que poques coses ens poden sorprendre ja, amb el nou conveni de col·laboració amb l’Entitat Metropolitana del Transport (EMT) per a la implantació del servei públic de bicicletes Area Bicing en Viladecans.
Els ciutadans –ens diuen– disposaran de 200 bicicletes repartides en 25 estacions que connectaran la ciutat, inclosa l’estació de Renfe.
Diu el Sr. Alcalde que aquest servei facilitarà la mobilitat sostenible en la ciutat. Encara més, el president de EMT (gran coneixedor de la ciutat, especialment de les zones de Roureda, Montserratina, etc.) diu que Viladecans té una orografia adient per a aquest mitjà de transport.
Viladecans no és Barcelona (61.718 habitants enfront de 1.595.110 habitants segons la Diputació el 01.01.2007).
A Barcelona, la idea del servei de Bicing ha estat tot un encert, però a la vegada està donant molts problemes. Problemes que Barcelona pel fet de ser la ciutat que és, està solucionant a poc a poc.
Viladecans (o Sant Boi, o Gavà, etc.), no és Barcelona.
No hauríem d’intentar imitar les grans ciutats.
Hem de millorar la qualitat de vida dels nostres ciutadans, i per fer-ho haurem de fixar-nos en iniciatives d’èxit en altres municipis, però en municipis amb característiques similars al nostre.
Viladecans necessita millorar la circulació, el trànsit pels carrers de la ciutat, els embussos constants.
Necessita augmentar la freqüència de pas dels autobusos interiors (VB), necessita reactivar la línea 83.
Necessita solucionar de forma definitiva el paviment de la Rambla Modolell.
Necessita millorar substancialment la neteja i il·luminació dels seus carrers, places, parcs, jardins.
Necessita més seguretat, més presència de la Policia Municipal als barris.
Necessita de manera urgent ampliar les zones d’aparcament.
Necessita l’estació de Renfe que es mereixen els seus ciutadans (senzilla, sense luxes, però sense passar fred ni mullar-se).
Necessita asfaltar multitud de carrers, especialment l’Avinguda Generalitat (l’artèria principal), així com les voreres i els passos de vianants.
Necessita el tercer CAP.
Necessita, etc, etc.
Hem de prioritzar les nostres necessitats, els assumptes i problemes pendents de resoldre, els d’ahir i els d’avui.
I desprès, quan ja s’hagin resolt els temes pendents, quan ens haguem posat al dia, podrem deixar volar la imaginació i plantejar nous reptes, nous objectius per al futur.
Eulogi López

Mori el Pla local d'habitatge de Viladecans


A partir del dijous dia 4 de desembre estan penjats a la pàgina web de l’ajuntament els dos volums que configuren el Pla Local d’Habitatge de Viladecans (PLH).
Link: http://www.aj-viladecans.es/Plantilles/presentacions/_JNJtGAWc42Z9wgs6IngUNqLQeE7hjokx46CqKDULgEk.
El document fa una anàlisi molt àmplia de la realitat del parc d’habitatges i del creixement previst a Viladecans. Però al mateix temps està ple de contradiccions.
Comença analitzant la realitat de Viladecans, en habitatges actualment són 23.062, amb una població de 64.570 habitants, i contempla que hi caben un total de 33.252 habitatges. Segons sembla, si la mitjana és de 2,8 a 3 habitants per habitatges, Viladecans pot arribar als 100.000 habitants.
Una gran aposta del document són els pisos de protecció oficial. Com que la llei marca que s’ha de tenir un mínim del 15% d’habitatges de protecció, calculen que han d’haver-hi uns 5.000 habitatges protegits a Viladecans. Tenint en compte que ja n’hi ha 1.600, s’ha de preveure construir-ne uns 3.500 mes.
Concretament, el PLH fa una projecció a dotze anys vista projectant un escenari de creixement i preveu la construcció de 4.883 habitatges, dels quals 2.143 seran protegits, en dotze actuacions diferents, destacant els 2.649 a Oliveretes, tot i que el pla parcial nomes n’encomana 2.377.
Igualment, preveu que l’any 2019 Viladecans arribi a una població de 72.997 habitants i un parc d’habitatges de 27.338.
Però la contradicció està al llegir que a Viladecans hi ha un parc d’habitatges buits de 1.194 habitatges, a mes de 1.000 pisos nous construïts sense vendre, 900 pisos de segona mà a la venda, 200 habitatges posats a llogar sense llogar. O sigui, un total de 3.300 pisos suposadament per a ser ocupats.
A més, en l’estudi sociològic diu que Viladecans es pot qualificar com a ciutat madura amb “un alentiment del creixement per expansió i intensificació del creixement pel propi desenvolupament urbà, el qual segueix suposant un creixement demogràfic però més pautat i amb major possibilitat d’absorció per l’organisme urbà.”
Per això és estrany que es planifiqui un creixement de 800 habitants per any, quan hauria de ser només de 100 a 300, com a creixement natural de Viladecans. Això evidencia que no cal desenvolupar projectes tant faraònics com el Pla de Llevant a Oliveretes..
Per tant, el pla d’habitatge de Viladecans hauria de començar per acabar de conjuntar el casc urbà i no urbanitzar Oliveretes. Començant si calgués, segons el PLH, pel que es planteja en deu actuacions dins el casc urbà, d’iniciativa pública, possibilitant fer-hi 1.585 habitatges dels quals 790 serien de protecció, i augmentar la població fins el 2019 en uns 4.000 habitants, uns 360 per any, i anar fent...
Tot això sense comptar amb les noves construccions d’iniciativa privada dins el casc urbà, quan per exemple, una casa vella es converteix en un pis de diversos habitatges.
Viladecans pot transformar-se d’una altre manera. Cal frenar aquesta fal.lera constructiva/destructiva que tenen els nostres governants.
Ricard Caba

Nens i nenes recent arribats a escola


Fa poc que els teus fills viuen a Viladecans?
Acaben d’arribar o són a punt de fer-ho? No parlen castellà? No parlen català? Els costarà l’escola? Saps com funcionen les escoles a Catalunya? Et fan por les dificultats que puguin trobar? Fins on podrà estudiar? Tens relació amb altres pares i mares de l’escola?

Moltes preguntes. I moltes novetats per a les persones que acaben d’arribar a Viladecans. Per això Càritas, que manté contacte amb moltes dones estrangeres que han vingut a treballar a la nostra ciutat, organitza una xerrada el dimarts, 13 de gener, a les 7 de la tarda, als seus locals (Av. Roureda, 44). Parlarem amb ells i amb Maria Bargalló, una mestra que treballa a la comarca. La xerrada és oberta a tothom, vol tenir un caire molt participatiu i iniciar així un espai de diàleg i de convivència per a persones immigrades.

Concursos enganyosos


Tot esmorzant, poso la tele per informar-me de les notícies del dia, que com sempre són molt alarmants: empreses que deixen un munt d’aturats, que la crisi no començarà a remetre fins a l’any 2010, etc., etc.
Amb aquest panorama em deprimeixo i decideixo buscar un canal de TV que m’alegri una mica el dia, i en compto quatre que m’ofereixen molts diners: només he de trucar a un número de telèfon 905... per endevinar uns jocs que són molt fàcils. A la pantalla hi veig una pila de bitllets que cada cop n’hi ha més, i la presentadora animant perquè truquis i puguis endur-te tots aquests diners i pal.liar una mica la crisi.
Apago la tele indignada. Com es presten algunes televisions a fer aquesta mena de programes? Perquè el que fan és jugar amb la innocència d’algunes persones que s’ho creuen. En sé d’algun que li han vingut més de 400 € a la factura de telèfon, i de premis res de res.
Aconsello que per no caure en la temptació de fer aquestes trucades se sol.liciti a telefònica que et donin de baixa d’aquests números 806 o 905 i així us evitareu disgustos.
Maria Comas Oriol

L'educació pública de tots i totes

El passat mes de novembre començava la “andadura” de la LEC (Llei d’educació de Catalunya). Aquest projecte començava sense acord entre el govern i la comunitat educativa, i sense acord entre les forces que componen el Govern d’ Entesa.
Entitats pertanyents al món educatiu van presentar al Parlament de Catalunya un manifest (que a sota reproduïm) amb una sèrie de requisits que hauria de complir aquesta llei i que proposen negociar amb la Conselleria. Aquest manifest ha estat impulsat per la FAPAC, la FAPAES, CCOO, UGT, AJEC i MRP. És gratificant veure la quantitat d’associacions, tant de pares i mares d’alumnes com d’altres fins i tot de altres llocs de l’Estat Espanyol, que s’han adherit a aquest manifest demostrant d’aquesta manera que es preocupen cada dia per aconseguir una educació pública, gratuïta i de qualitat.
Per altre banda, és important destacar positivament el comportament de les AMPAS de tres centres de Viladecans, la de l’IES Sales i les dels CEIP Pau Casals i Marta Mata, que s’han adherit a aquest manifest.
Miguel de la Rubia
MANIFEST
Solucions per a l’educació, ja! Aquesta llei necessita millorar. Portem al Parlament l’educació real

Demanem al Parlament de Catalunya que, abans de prendre cap decisió sobre el Projecte de llei d’educació de Catalunya i sobre el pressupost del Departament d’Educació per al 2009, tingui en consideració la situació general de l’educació al nostre país i conegui els problemes reals que pateix.
A més, demanem que tingui en compte les consideracions següents, que també subscrivim.
• Defensem un servei públic educatiu, laic, democràtic i participatiu i de qualitat, que garanteixi el caràcter públic i gratuït de l’educació, definit com un dret de ciutadania i en què tots els centres que siguin finançats amb fons públics garanteixin condicions d’igualtat i equitat per atendre tot l’alumnat.
• L’educació de Catalunya no pot permetre’s uns pressupostos regressius. El compromís establert en el Pacte Nacional per a l’Educació d’arribar al 6% del PIB ha de ser recollit per la llei i assumit pel Parlament. Per garantir la cohesió social i el desenvolupament econòmic, l’educació ha de ser una prioritat i s’ha d’avançar en la seva gratuïtat i en la seva millora.
• La Llei d’educació de Catalunya ha de trencar la dualització del sistema educatiu i evitar la segregació de l’alumnat.
• L’educació pública s’ha de sustentar en els valors democràtics, de respecte, solidaritat, i de lliure pensament, en què totes les opcions religioses i ideològiques es puguin expressar de forma lliure i responsable.
AJEC - CCOO - FAPAC - FAPAES - MRP - UGT

Viladecans celebra el 60è. aniversari de la proclamació dels Drets Humans

Va ser un acte emotiu que es va fer el dia 10 de desembre, en què es complia el 60è. aniversari de la proclamació d’uns drets que, com es va recordar en el mateix acte, són trepitjats cada dia a tot el món.
La commemoració va consistir en una taula rodona en què van participar un representant d’Amnistia Internacional (Alfonso López), Nancy Fiallo i Sultana Jaya, dues dones que, l’una a Colòmbia i l’altra amb el poble Saharià han patit greus amenaces que han arribat fins a l’agressió física, per la seva defensa de la pau i de la llibertat dels seus pobles.
Després de la taula rodona es va fer una lectura pública de tots els articles dels Drets Humans amb exemples concrets de la reiterada vulneració que, en països rics i en països pobres, se’n fa.
Van llegir alumnes d’ensenyament secundari de la ciutat, membres de la xarxa Parlar per Conviure i de diverses entitats, i els regidors municipals presents a l’acte.
A la biblioteca podreu trobar encara una exposició sobre el tema.
Mercè Solé

El club Beisbol Viladecans

El Club Beisbol Viladecans va ser fundat el 1945, i en els primers anys es va dedicar a portar a terme partits amistosos i realitzar activitats de promoció, que van contribuir a la difusió d’aquest esport entre les poblacions properes a Barcelona, i a fomentar una forta tradició local que s’ha consolidat a través dels anys fins a l’actualitat.
La seva participació en competicions oficials es va iniciar a partir del 1954 amb la integració d’un equip de 2a categoria, que va aconseguir el seu primer resultat destacat el 1957 en proclamar-se Campió del Trofeu “Radio Ciudad de Barcelona”
El 1970, pel 25 aniversari de la fundació del Club, ja es treballa seriosament amb les categories inferiors, participant en competicions de les categories infantil, juvenil i primera divisió.
El 1974 el beisbol català entrà en una profunda crisi fins a prop del final de la dècada. En aquest temps es produeix la desaparició de clubs històrics com Picadero, Pops de Lloret de Mar, Alacrans, Universitaris, Dinámicos Siemens. El Club Beisbol Viladecans va ser un dels pocs clubs, no sense problemes, que sobreviu els difícils anys d’aquest esport a Espanya.
Fruit d’aquesta constància el 1976 arriben els èxits al Campionat Nacional d’Espanya a les categories Juvenil i Cadet. D’aquestes categories sortiran els jugadors que més endavant donaran vint anys d’èxits al club.
L’any 1979 marca l’inici de la pràctica del Softbol entre les dones, que es proclamen campiones nacionals júnior el 1986 i campions de Lliga Nacional en 1992.
El 1982, per primera vegada, l’equip masculí del Club Beisbol Viladecans es proclama Campió Nacional d’Espanya categoria sènior; i Campió de la Copa del Rei, supremacia que ha continuat aconseguint consecutivament en divuit ocasions fins el dia d’avui. Igualment Igualment ha resultat Campió de la Lliga Nacional Sènior Divisió d’Honor durant 14 ocasions consecutives des de la seva instauració el 1986.
El 1987 va tenir lloc la inauguració del Camp Municipal de Beisbol de Viladecans on, amb les instal·lacions amb grades cobertes d’aforament per a 1.500 espectadors, s’han desenvolupat importants competicions nacionals i internacionals amb els Jocs Olímpics del 1992, Copes Intercontinentals del 1991 i 1997 i Copes d’Europa del 1989, 1994, 1998.
El 2001 es guanya la dinovena Copa del Rei consecutiva, i la quarta posició a la Copa d’Europa Poll-A a Nettuno, Itàlia. El 2002 es va obtenir el vint-i-unè campionat de Lliga Nacional.
En l’actualitat el Club Beisbol Viladecans té una Escola Municipal i equips de Beisbol a les categories d’Aleví, Infantil, Cadet, Júnior i Sènior A i B; a més a més d’equips de Softbol de Júnior i Sènior.

Presidents del Club Béisbol Viladecans
Josep Gusi Zaidin, 1945-1946. Fundador
Josep Padrós Gribé, 1947-1950
Julià Bonich Pallarès, 1950-1955
Carles Gusi Zaidin, 1955-1964
Ignasi Alavedra Casas, 1964-1974
Josep Mazón Hernández, 1976-1977
Josep Ballester Sarabia, 1978-1987
Andreu Comellas Doñate, 1988-1995
Jordi Amat Saval, 1995-2003
Jose Julio Cano Ridruejo, 2003- Fins l’actualitat.
Pràcticament, fins als anys 60, no es crea la figura estatutària de president. Per això les persones que pertanyen a períodes anteriors podríem dir que feien de president.
Per contactar: C.B. Viladecans
Apartat de Correus 33 – Tel. i fax 936372588
http://www.beisbolviladecans.com
Jordi Amat

Els nostres veïns IV. Gavà, la vila privilegiada


En el nostre trajecte visitant les poblacions veïnes de Viladecans, ens aturem avui a la vila de Gavà.
Per la seva ubicació podem afirmar que es tracta d’una vila privilegiada, ja que en el seu territori podem gaudir d’un paisatge forestal, d’un nucli urbà amb encant i d’una de les platges amb més renom de Catalunya. D’aquí que sigui certa la dita gavanenca “De tot tenim a Gavà: Platja, muntanya i pla”.
De la seva història en tenim prou vestigis i documents com per a fer un estudi, gairebé sense interrupcions, des dels primers pobladors de l’era neolítica (vora l’any 6000 a.C) fins a l’actualitat.
I van ser aquells primers habitants qui deixaren a la vila una de les millors herències que es troben en el Baix Llobregat. Les mines de variscita situades a Can Tintoré.
Lloc de residència, posteriorment, dels ibers, romans i visigots, el nom de Gavà apareix documentat per primer cop durant l’època medieval, cap a l’any 1000. I fou durant aquesta etapa quan Gavà assolí un lloc de domini sobre les poblacions de les rodalies. El Castell de l’Eramprunyà seria el lloc escollit per establir-se les famílies que posseïen i controlaven el territori fins el segle XVI. Els Condal i posteriorment els March.
A partir del segle XVII el nucli urbà es va anar consolidant al voltant de l’església de Sant Pere. D’aquesta època encara es conserven diverses vivendes que es poden contemplar passejant pel casc antic.
Paral·lelament, però, com a la resta del delta, tot un conjunt de masos van continuar la seva existència donant lloc, més endavant, a la creació de petits nuclis, actualment barris de Gavà com Can Tintorer, La Sentiu o Bruguers. D’aquest últim, situat a la part més muntanyosa, en destaquen construccions com la seva ermita construïda al segle XIII. La seva ubicació fa de la petita església un lloc amb un encant especial, des del qual, quan el temps ho permet, es poden iniciar diverses rutes a peu molt recomanables i que al proper número de la nostra trobada continuarem descobrint.
Víctor J. Martínez

Una passejada pel barri de Sales amb en Mohammadi



Dimecres al vespre, ens trobem en un bar regentat per homes d’origen magrebí just al bell mig del barri de Sales, a la plaça de la Diversitat. Està ple a vessar, ha acabat la jornada i sempre deu venir de gust fer-la petar amb els amics i compatriotes abans d’anar a sopar i dormir. Això sí, no es veu ni una dona, tot i que ben pensat això no es pas exclusiu dels magrebins. A la televisió algun canal àrab d’esports i a les mans un te amb menta ben calent. El rebombori és ensordidor.
El nom de la plaça sembla adequat: és l’àgora i el principal lloc de pas d’un barri que ha tingut des de fa bastants anys una important presència de població marroquina. Força abans de l’auge del totxo i el ciment, la nostra vila ja era reclam per a les famílies del nord d’Àfrica, que trobaven i encara troben, tot i que en menor mesura, possibilitats de treball a les explotacions agràries del Delta. Això ha estat així principalment perquè els autòctons hem renunciat a treballar el camp: ja se sap, ajupir l’esquena és poc agraït. Parlem d’un barri que viu estigmatitzat precisament per la presència d’aquestes persones d’orígens, costums i maneres de fer diferents als de la gran majoria. Una percepció que, val a dir-ho, és més pròpia dels forans que dels propis veïns.
Precisament per trencar possibles barreres i conèixer millor altres realitats que conviuen amb nosaltres, al Punt de Trobada hem volgut veure el barri de Sales des d’una altra perspectiva, en concret a través dels ulls d’un jove botiguer que va arribar a la ciutat fa pocs anys. El nostre guia es diu Mohammadi El Kourachi, té una trentena d’anys i és pare de dues criatures. Va néixer a la regió de Nador, una ciutat al nord-est del Marroc. De fet, és amazigh (berber en la versió despectiva) com la gran majoria de marroquines i marroquins que han vingut a viure a Catalunya. Una cultura mil·lenària, amb llengua pròpia (el tamazigh), que s’estén per diversos països del Magreb fins al Sàhara i que és anterior a la islamització dels països nord-africans. Quasi res, vaja.
En Mohammadi va creuar l’Estret a principis dels anys 2000. Fugia de la misèria a la recerca d’un futur millor. El trajecte el va fer en patera, arriscant la vida entre forts corrents marítims, després d’haver estat a punt de morir asfixiat en un camió frigorífic mentre esperava d’amagat que arribés la nit per pujar a la barcassa. Quan ho explica sembla un guió de pel·lícula, però malauradament tots sabem que és una història massa real, massa vegades repetida amb finals molt més dramàtics. La seva història és la d’un jove indocumentat que supera mil obstacles i històries rocambolesques per arribar a Barcelona. Un cop aquí alterna diverses feines, compta amb l’ajut de compatriotes ja instal·lats i aconsegueix una feina com a assalariat a la indústria, on aprofita per aprendre a parlar castellà. Tot això fins que decideix muntar el seu propi negoci: se sent còmode, amb empenta i té una clientela pròxima.
Li preguntem per què de vegades sembla que la comunicació entre uns i altres sigui tan difícil, per què tanta distància en tan pocs metres. Per a ell, gran part de la raó passa pel fet que la majoria de persones que arriben del Marroc són analfabetes, viuen un xoc cultural importantíssim quan trepitgen Europa, la majoria han d’aprendre de la nit al dia les nostres rutines, els nostres costums i sistemes de funcionament occidentals, que poden semblar-nos elementals, però que no ho són tant a les seves regions d’origen. Els seus índexs de desenvolupament i de pobresa són diametralment oposats als nostres i això es nota quan s’emigra d’un país a l’altre. En Mohammadi denota que com a tot arreu hi ha compatriotes i autòctons que s’obren i tenen una actitud positiva de convivència i d’intercanvi, així com n’hi ha que rebutgen tot allò que sigui diferent al seu món habitual. En tot cas, la lectura positiva passa (un cop més) per les generacions futures i per l’escola, on famílies i mainada de tots colors es barregen amb una franquesa i unes sinergies molt constructives, que permeten pensar en temps millors.
Quan li preguntem pel nivell de convivència al barri de Sales ens respon que com sempre tot és millorable, però percep un acostament progressiu entre els veïns originaris del Marroc i els veïns de tota la vida o que fa més temps que van arribar al barri. La prova més evident la trobem amb l’entorn veïnal més proper a la seva botiga, on després d’uns inicis més complicats, amb algunes actituds poc receptives, s’ha passat a una situació més normalitzada en què una gran part dels seus clients són autòctons i el clima d’entesa i bon veïnatge no té res a envejar al d’altres parts de la ciutat.
Josep Ginjaume