divendres, 15 de setembre del 2017

1981, el mercat dels dimecres


L’any 1981 el mercat setmanal, que se celebrava els dimecres, se situava al voltant del mercat municipal i en part del que avui en dia és la Plaça Europa. Els paradistes venien roba, sabates, estris per a la llar, i molts altres productes en parades desmuntables o bé directament instal·lats a terra. Anys més tard, el mercat setmanal es traslladaria a la part alta de la ciutat, prop del mercat de la Plaça Constitució i, per últim i fins ara, a l’avinguda Josep Tarradellas, al voltant de la biblioteca i l’hospital.



Jaume Muns


Cigonya blanca (Ciconia ciconia) Parc Agrari, 13 d’agost de 2017

 

Ocell conegut per tots, sobretot per la llegenda de que porten els nadons. Ocell de gran tamany que fa 100 cm d'alçada i prop de 190 cm amb les ales obertes. Té el plomatge de color blanc amb una franja negra a les ales. El bec fa 15-19 cm de llarg i és de color vermellós; el coll és allargat i mòbil. Les potes també són llargues i de color rogenc. Habita en zones pantanoses i inundables i en àrees de conreu obertes, on pot trobar el seu aliment. S'alimenta de peixos, cucs, crancs, granotes, sargantanes, insectes i fins i tot alguna serp petita o petits mamífers. Migrant. Darrerament molts exemplars no migren i passen l'hivern a la zona de cria, Lleida especialment. Escàs al Delta, a mitjans d'agost alguns exemplars es poden veure de pas o sedimentades en algun camp.

Eio Ramon

Tiempo de descampados

Una foto en blanco y negro del Torrente Ballester reaviva los recuerdos y a mí me sale escribir en castellano. Son cuarenta años que se agolpan en la memoria al ver ese paisaje sin colores, como dicen que son los sueños, donde la tierra es blanca, la hierba es gris y el hormigón invisible, girando dentro de las hormigoneras. Y los recuerdos se van más allá de los años setenta, a nuestras fotografías de bata de rayas, sonrisa de circunstancias, un libro gordo en las manos  y el mapa de España a nuestra espalda.

 Algunos pertenecemos a la civilización de los descampados, esos espacios sin campos, sin calles, sin pisos, sin nada. Cañas y barro. Cañas en las rieras y en la memoria verde de los torrentes, tierra que era barro cuando llovía y nos llevábamos la calle a casa en la suela enfangada de los zapatos.

Los descampados eran el lugar donde los niños y los viejos con gorra y cayado salían a tomar el aire, terrenos agostados que antes habían sido campos de algarrobos o de almendros. Tierras de secano, campos que se descampaban, que no eran campos ni eran nada cuando perdían los árboles y se quedaban en paro. Eran el paraíso de las piedras. Las piedras eran como los videojuegos de la niñez pobre en que los niños iban con pantalones cortos, costras en las rodillas y remiendos en el culo. Con cuatro piedras y una pelota el descampado se convertía en campo de fútbol. Cada piedra era como un poste imaginario, y las piedras pequeñas como tú del poema de León Felipe, se erizaban en el suelo y herían las piernas desnudas con arañazos y costurones.

Una piedra en punta servía para dibujar en el suelo un cuadrado y una cruz y un aspa y jugar al tres en raya. O hacer en la tierra un círculo en vez de un cuadrado y jugar al rollo, con bolas que eran como una metáfora del mundo. Las bolas pequeñas de barro, numerosas pero con poca renta per cápita cambiaban de manos a favor de los propietarios de enormes bolas de acero, las trucas, escasas como la lista Forbes de millonarios. 

En los descampados todo servía para el juego, porque todo se reciclaba, todo se reinventaba con la descarada imaginación de la niñez con hambre en los zapatos y mocos colgando, las cajas de cerillas, los billetes de tren, talones de goma de los zapatos para jugar a los cartones. Las piedras servían para hacer la guerra e imitar a los mayores tirando piedras a la cabeza, jugando a descalabrar al contrario  como David a Goliat. Todas las piedras nos acertaban en el cogote cuando asumíamos nuestro papel de perdedores y emprendíamos la huida. A los niños de la postguerra civil se nos conoce por las arrugas en la cara y las blancas cicatrices en el cogote, tatuaje sin tinta de los descampados.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Els colors del carrer del Sol i la rehabilitació dels Jardins de Magdalena Modolell

Després d’un bon grapat d’anys de deixadesa, el govern municipal s’ha decidit per endegar un procés participatiu per a la reforma i rehabilitació dels Jardins de Magdalena Modolell. Aquest procés, que es desenvolupa paral·lelament amb el també procés participatiu de rehabilitació de la Rambla, es va iniciar cap al mes d’abril amb reunions prèvies per sectors (veïns, comerciants, entitats, etc.), després vam ser convocats tots a una nova reunió el 6 de juny per posar en comú i treballar en grups els resultats de les reunions prèvies i a continuació, el 3 de juliol, hi va haver una altra reunió per a continuar avançant en la concreció de les propostes.

Des del Grup Tres Torres ens alegrem de com està funcionant tot plegat i valorem molt positivament que finalment s’hagi optat per protegir i preservar tant els murs i la façana de l’antiga masia de Ca l’Escuder (la que separa de l’hort urbà) com la font i les escales que condueixen a la terrassa i a les antigues escoles. També valorem molt positivament les propostes que van sorgint de les reunions que s’han fet fins ara, com per exemple que el jardí mantingui un estil romàntic en què l’aigua sigui un element rellevant, la preservació de la gàbia dels ocells com a element identificatiu del jardí, o la recuperació de la terrassa com a espai cultural i per a concerts de petit format.

Malauradament, són molts anys de deixadesa i abandonament els que acumula aquest barri antic i centre històric i molts anys, també, de reivindicació per part de veïns, comerciants, Plataforma del Casc Antic i Grup Tres Torres. Per tant, des de la nostra entitat que treballa per a la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural de Viladecans, ens alegrem d’aquesta iniciativa municipal encarada a dignificar, si més no, una petita part d’aquest nostre Centre Històric viladecanenc i al mateix temps animem l’equip municipal a continuar en la rehabilitació de la Torre Modolell i la recuperació de tot el seu entorn. 

Per altra banda, hem vist aquest passat mes de juliol com florien els colors a la part baixa del carrer del Sol. Pot estar bé per animar i donar una mica de color i alegria en aquest tram de carrer, però novament, el nostre govern municipal ha pintat el que no havia de pintar. En la rehabilitació de la façana de la Torre Modolell de fa deu anys ja es va cometre l’error de pintar la pedra vermella de la façana, error que sortosament s’ha corregit en la darrera rehabilitació. En aquesta ocasió l’error ha estat pintar els totxos de les columnes que sostenen la porta d’entrada del jardí. Com també ha estat un error el no tenir en compte que la tanca i porta del jardí formen part de tot el conjunt històric de la Torre Modolell i que cal tractar-lo amb la cura i dignitat que es mereix aquest actiu patrimonial de tots els viladecanencs. 

Jaume Lligadas Vendrell

Alegria, és festa major

S’acaba la Festa Major i amb ella, tot un seguit d’actuacions musicals, focs i expressions de cultura popular. 

Tot va començar, com sempre, la tarda del dia set de setembre, amb un pregó de festa en el qual aquest any ha participat com a pregoner un molt bon esportista de la nostra ciutat, Sergio Garrrote. Tot seguit, ha vingut l’Espavilada dels mamuts, els focs d’artifici, la Mamullada, correfocs, castellers, Rudecans, actuacions a la fira i moltes més propostes culturals i esportives durant els dies de festa.

Una festa major, en la qual com és habitual, hem tingut la pluja com una indesitjable convidada  però a la qual s’ha afegit un altre element que ha pogut afectar la participació: un cap de setmana de quatre dies.

Malgrat aquests elements, crec que hi ha hagut una bona resposta ciutadana a la que ha estat  una bona oferta cultural i de lleure, en què els actes més tradicionals es barregen amb ofertes no tan tradicionals però ja estimades i esperades per tothom.

Penso que la nostra festa és un element viu i que s’ha d’anar millorant amb el temps, tant en el que és la participació de la gent com de la proposta. 

Per un costat, hem de caminar vers una festa major en què cap ciutadà o ciutadana no en quedi al marge. Aquesta festa és un espai de trobada de la ciutadania i hauríem d‘aconseguir que en aquestes dates tan especials, ni la pluja ni un cap de setmana llarg i temptador no faci que baixi la participació de la gent. 

Per altra part, encara que la proposta d’activitats és prou bona, s’ha de continuar pel camí de reforçar les propostes de les entitats. Si les associacions i entitats tenen bona salut, l‘oferta d’activitats és molt més forta i de més qualitat. I això, no és qüestió de quatre dies, és treball i esforç tot l’any.

Està bé fer algun concert amb els músics del moment però crec que és molt convenient fomentar activitats en què la gent sigui protagonista. Hi ha activitats en les quals el veïnat ja no només ve a mirar sinó que els hi agrada interactuar i ser part de l’activitat festiva.

Crec que no seria mala idea que les entitats que fan activitat festiva durant la Festa Major formessin part en la decisió de la programació. També crec que totes les entitats, haurien de fer el possible per engrandir la nostra Festa Gran. Em pregunto si podrem veure, en un futur, un seguici d’entitats de Festa Major.

Ara que ja s’acaba, ens resta un any per construir, entre tots, la festa del 2018, però ja hem de anar fent propostes per l’altra Festa Major, la d’hivern, que tindrem al gener.

Miguel de la Rubia

Patrimoni i Ciutat (II): Principis teòrics, Catàleg

 Es defineix el patrimoni arquitectònic com el conjunt de bens, amb un valor cultural reconegut per la societat.

Les primeres formulacions en relació al patrimoni arquitectònic cal situar-los al segle XVIII, a redós del concepte de “monument” per definir les construccions d’un valor històric, estètic o simbòlic rellevant.

En aquesta primera etapa les diverses teories de restauració, restauro stillistico encapçalada per Viollet Le Duc, restauro archeologico practicada per R.Stern i G. Valadier en els Foros de Roma o les reflexions antirestauradores de J. Ruskin sempre tenien com a destinataris els edificis.

No és fins al primer terç del segle XX, quan es comença a valorar el monument arquitectònic en el seu context, arran de les teories de G. Giovanonni i Camilo Boito màxims exponents del corrent restauro scientifico significada per la necessitat de valorar i reflexionar minuciosament sobre els materials i context de cada bé cultural, base sobre la qual se sustenten, en el cas del patrimoni arquitectònic, els conceptes de “centres històrics”, “respecte ambiental “ i “valoració de les arquitectures menors”.

Dibuix de la Torre de Guaita al segle XIX, d’Eudald Canivell. Arxiu Històric de Barcelona.

Des de la introducció d’aquests conceptes s’han anat elaborant un seguit de recomanacions internacionals que han articulat aquestes idees fonamentals (Carta d’Atenes (1931), Carta del Restauro (1932), Carta de Venècia (1964), Carta del Restauro (1972), Carta Europea del Patrimoni Arquitectònic (1975), Declaració d’Amsterdam (1975), Carta de Toledo (1986), Carta de Noto (1986), Carta de Veracruz (1992), i la Carta de Cracòvia (2000), on ja es fa referència conjunta al “patrimoni arquitectònic, urbà i paisatgístic“:

El nuevo concepto del patrimonio cultural aspira a recoger todas las voces de las generaciones que nos precedieron. El patrimonio arquitectónico es uno de los primeros y más fundamentales instrumentos del conocimiento y la experiencia histórica, y del mismo modo que la historia social, superado el positivismo tradicional que la hacia esclava de los hechos protagonizados por la aristocracia dominante, pretende ser global, el patrimonio edificado también aspira a representar a la globalidad de las sociedades humanas. La historia social no distingue entre pueblos y civilizaciones de superior o inferior categoría; no reconoce períodos históricos o estilos artísticos de mayor o menor importancia y no admite que existan seres humanos de primera o segunda clase que merezcan un tratamiento historiográfico. El nuevo concepto de patrimonio surge como una consecuencia directa de este tratamiento globalizador y socialmente equitativo de la historia. 

L’instrument per a la gestió del patrimoni arquitectònic segons els criteris establerts per les successives recomanacions internacionals, és el Pla Especial del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic que, en base a l’inventari de béns patrimonials, els classifica segons categoria (interès nacional, local o urbanístic) i tipus de protecció (total, parcial, ambiental o documental).
Viladecans, ciutat de 65.000 habitants, integrada en la configuració deltaica del Baix Llobregat, que té un patrimoni arquitectònic, natural i ambiental de gran valor compartit amb Sant Boi, El Prat, Gavà i Castelldefels, és l’única d’aquestes ciutats que no ha tramitat ni aprovat el Pla Especial del Catàleg i Patrimoni arquitectònic.
Darrerament l’Ajuntament de Viladecans ha fet una crida a la participació ciutadana per a dues de les àrees urbanes mes emblemàtiques, el Jardí Municipal i la Rambla. El Centre d’Estudis Urbans va assistir a dues d’aquestes jornades. 
En la reunió del jardí, i en coherència amb les recomanacions internacionals i la legislació urbanística, vam proposar que qualsevol intervenció en elements d’interès patrimonial hauria d’estar supeditada a les determinacions d’un Pla Especial del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic que, en el cas de Viladecans, està pendent de tramitació.
Sense el referit Pla Especial del Catàleg només s’haurien de plantejar única i exclusivament les obres imprescindibles de conservació i manteniment (consolidacions estructurals, accessibilitat, paviments...) sustentades en criteris tècnics rigorosos. 
En aquest context volem manifestar el nostre desacord amb les actuacions que s’han dut a terme en els darrers anys en l’àmbit del jardí municipal (horts urbans, parc infantil, simulació de façanes inexistents amb graffitis, homenatge a les radiacions lumíniques de l’espectre solar...), que distorsionen la interpretació del lloc, amb una pèrdua significativa dels valors ambientals i patrimonials, causa de la persistent degradació.
D’acord amb els principis de la restauració científica, s’haurien de descartar la reconstrucció dels elements que han perdut el seu significat funcional i ambiental en relació als usos originals, com el jardí i els elements vinculats a aquest com les escales, estanys i la gàbia dels ocells. 
En contrapartida i seguint les recomanacions internacionals caldria potenciar i restaurar amb criteris científics la desconfigurada Torre de Guaita (Excavacions arqueològiques, singularitzaciò de la forma i volum original amb la rehabilitació/reconstrucció dels materials degradats) atesa la seva condició de be patrimonial d’interès nacional.
Per a la Casa Modolell i les Aules, s’hauria de replantejar la seva integració urbanística i funcional per al conjunt de la ciutat, mitjançant l’ampliació, reforma i consolidació, atenent als criteris de restauració aplicables als béns d’interès local. En aquest sentit considerem exemplar el Projecte de Nou Ajuntament redactat per l’arquitecte Josep Llinàs l’any 2014, descartat pel Consistori i les entitats ciutadanes, atès que fa una correcta interpretació de les necessitats urbanístiques i arquitectòniques, resolta amb respecte i encert cap als edificis existents, les traces dels antics camins del nucli antic original i les recomanacions internacionals sobre restauració del Patrimoni Arquitectònic. 
En resposta a la crida de participació ciutadana de l’Ajuntament de Viladecans, l’entitat Centre d’Estudis Urbans de Viladecans, en compliment de les tasques relacionades en els seus estatuts, està elaborant una proposta de Reconstrucció del Centre Històric i Urbá de Viladecans que publicarà en el Punt de Trobada.

1. La cronologia dels arquitectes que aquí s’esmenten és la següent: Viollet Le Duc. Arquitecte francès. 1814-1879. Raffaelle Stern. Arquitecte italià. 1774-1820. Giussepe Valadier. Arquitecte italià. 1762-1839. John Ruskin. Escriptor i crític d’art anglès. 1819-1900. Gustavo Giovanonni. Arquitecte italià. 18731947. Camilo Boito. Arquitecte italià. 1836-1914.

2. A qui estigui interessat en el tema “patrimoni i ciutat”, li recomanem la lectura de les referències teòriques sobre restauració dels autors referenciats I les cartes sobre el patrimoni enumerades en aquest article, principalment la Carta de Cracòvis 2000. (Són fàcilment localitzables amb cerques a Google).

Pere Ramells

El tobogan fa 50 anys

Bé, per ser més exactes, l’edifici de la parròquia de Santa Maria de Sales, obra de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter, fa cinquanta anys. 

Vaig tenir un professor d’història de l’art que em va ajudar a entendre que quan contemplem un edifici, una cosa és la decoració (pictòrica o escultòrica) i l’altra és la configuració de l’espai, que és pròpiament l’arquitectura. Contemplada amb aquests ulls, he de reconèixer que aquest espai tan irregular de la parròquia de Santa Maria de Sales, que s’obre a mil perspectives diferents, em sembla fascinant. Fins i tot m’agrada el contrast del formigó amb la fusta, i per descomptat, m’encanten els vitralls. Línies corbes als sostres i a les parets m’han recordat la petita capella protestant oberta al camp de concentració de Dachau, prop de Múnic. Com a Santa Maria de Sales, no hi ha espais quadrats o rectangulars, volgudament, com a resposta a la simetria dels barracons.

Si voleu conèixer la història de la construcció de l’església, podeu llegir el llibre de Manel Simó Santa Maria de Sales de Viladecans. 50 años de presencia. Hi trobareu, molt ben documentades (Mn. Celestino Bravo ho guarda tot!) totes les vicissituds en la construcció de l’obra. Podeu comprar el llibre, per 10 €, a Els Nou Rals o a la mateixa parròquia.


El llibre es va presentar el passat 26 d’agost a la parròquia de Santa Maria de Sales, amb Mn. Celestino Bravo, Mn. Manel Simó, i diversos testimonis, no només de la construcció de l’església sinó de la tasca parroquial al llarg d’aquests cinquanta anys.

Mercè Solé

A mis amigas y amigos de Madrid 20 agosto 2017.

Me instalé en Madrid hace algo más de 14 años. A los pocos meses, el 11-M de la Estación de Atocha. Fue terrible. Y gracias a Carmen, que trabaja de enfermera en el ’12 de octubre’ desde hace más de 40 años, y que aquel día, y los siguientes, tuvo que multiplicarse para atender a personas heridas… y a personas psicológicamente destrozadas, conocimos un poco más de cerca la magnitud de la tragedia. En uno de los centros habilitados para facilitar la donación de sangre, cerca de Pirámides, oí este comentario: “Sí, claro que quiero dar sangre, pero sé que dentro de tres días no podré votar en las elecciones, porque soy marroquí”.

Trece años más tarde, la masacre en las Ramblas de mi Barcelona natal. Mes de agosto, en uno de los puntos y época de mayor densidad turística. Como antes en Londres, Berlín, Niza o París. La crueldad, la barbarie, la acción de unos fanáticos que invocan, con crueldad y con una mentira criminal, una de las tres grandes religiones monoteístas del Mediterráneo. La islamóloga Dolors Bramon insiste: “Terrorismo e Islam son dos palabras que no pueden ir unidas. No tienen derecho a invocar el ‘gihad’, porque lo que hacen es simplemente barbarie terrorista: Gihad es una defensa legítima, no destrozar con bombas a inocentes”.

Las imágenes televisivas remueven recuerdos de infancia, porque, sí, la Rambla es la imagen más emblemática de ‘mi’ ciudad natal. Vivíamos en Vallcarca, en la parte alta de la ciudad, cerca ya del Tibidabo y del Park Güell. La actual línea 3 de metro tenía un recorrido mucho más limitado: De Lesseps a Correos y/o a Liceo. Bajábamos andando hasta Lesseps y solíamos llegar hasta Liceo, lo que nos permitía llegar hasta Colón, las Atarazanas, el puerto, las ‘golondrinas’ (barcas que recorrían la zona portuaria)…

La Rambla (o Las Ramblas) nos parecía el centro de la ciudad y el punto de partida hacia el corazón de Barcelona: desde la Rambla y desde la Puerta del Angel llegábamos al Barrio Gótico, a la Catedral, a Santa María del Mar, a la ‘plaça Sant Jaume’, en donde estaba el Ayuntamiento y, entonces, la Diputación. Y la Rambla era también la frontera para una parte de la ciudad, para niños como nosotros, de la ciudad prohibida: el Raval, el barrio chino… 

Bajábamos por la Rambla, desde la calle Pelayo o desde la plaza de Cataluña. A mano derecha, la fuente de Canaletas (en donde los fans del Barça podían celebrar entonces los éxitos deportivos de su equipo). A mano izquierda, la calle Canuda, con la sede del Ateneo Barcelonés, al que tuve que ir años y años al menos tres veces por semana porque era miembro de la junta de la entidad, por su biblioteca y porque allí tenía su sede la AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), de la que fui secretario. 

A derecha y a izquierda, la coctelería de Can Boadas, el teatro Poliorama y el cine Capitol, concentración de edificios históricos reconvertidos en sede social de múltiples entidades culturales. La Iglesia de Belén, la calle Portaferrissa, y las del Carmen (que nos acercaba a la Biblioteca de Cataluña) o la del Hospital (que nos llevaba al teatro Romea o a la Escola Massana). Durante muchos años, en la Rambla los estudios de Radio España, en donde el gran Luis Arribas Castro dirigía el programa “La ciudad es un millón de cosas”, con referencias a cuanto se podía decir (y un poco más) sobre la vida de la ciudad. Hasta llegar al Mercat de la Boqueria, muy cerca de donde chocó la furgoneta dirigida por un asesino y junto a la escultura plana de Miró.

La Rambla inspiró a escritores como Jean Genet, Víctor Mora, Paco González Ledesma, Josep M. de Sagarra, Manuel Vázquez Montalbán… y ¡muchos más! Y en el centro peatonal de la Rambla, las tiendas de flores, con sus floristas, que tanto inspiraron a Federico García Lorca, quien, en su discurso previo a la representación, por la compañía de Margarida Xirgu, de ‘Doña Rosita, la soltera’, dijo: “La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo. La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: la Rambla de Barcelona”.

Si hemos estado denunciando los efectos negativos de la masificación, y de la falta de políticas municipales que evitaran el deterioro de la ciudad, que históricamente ha sido cosmopolita, abierta, liberal, rebelde, masacrada en 1938 por la aviación de los que luchaban al lado de los rebeldes antirepublicanos de Franco, creo que ahora tenemos que trabajar unidos para luchar contra la islamofobia y contra la desmovilización política en contra de las desigualdades sociales, de la pobreza, de la marginación: o sea, de la guerra. En 2003, el presidente Bush habló de esta ciudad, mía y de tantos, para justificar la invasión a Irak: “La política de seguridad de los Estados Unidos no puede depender de si sale mucha o poca gente a la calle en Barcelona”.

¡Ah! Y mi gratitud al trabajo de los Mossos d’Esquadra, de los trabajadores de la salud, de los voluntarios, del apoyo de las fuerzas políticas, etc.

Ignasi Riera (Madrid)

RETORN

 El gran cementiri antic penjat a la muntanya m’ofereix, des del seu cim, un horitzó clar de mar i cel. El port es desplega davant meu i tot són vaixells enormes plens de mercaderies amunt i avall. L’activitat és màxima, però, des d’aquí, no se sent cap soroll. He vingut per visitar el pare del meu company, que va morir un 8 de setembre. Aquell dia era festiu a la meva ciutat, i per això vaig viure els darrers moments del seu pare. També el meu em va deixar pel setembre, quatre dies abans i ja fa deu anys. Recordar-los així, vinculats a un dia de descans i jornades de festa major, crec que els agradaria. 

Però no només us volia explicar això… Divagar és fàcil amb aquesta panoràmica que atreu els ulls: arreu, el verd dels xiprers, el doble blau i les coloraines, a les naus mercants, dels contenidors que semblen capses de mistos d’aquest mirador estant. Puc deixar anar el que sento amb tota la facilitat. Fa una estona un detall m’ha aclaparat i m’ha fet estirar d’un fil que a vegades ja he seguit. Mentre canviàvem les flors del nínxol, he desviat un moment la mirada i m’he trobat amb una làpida despullada, sense vidre ni pany, sense nom. Només una inscripció enmig del marbre blanquíssim: Andrés 22 - IX - 1966. Qui hi ha darrere la llosa va deixar aquest món just un dia abans que jo naixés. 

Pura coincidència, sí. Jo també ho he pensat. Però… a vegades no se us acuden pensaments potser absurds? O que ho poden semblar i no ho són quan els creiem? Estic donant voltes a una idea, i el vent salabrós m’hi empeny, cap endins, cap a les meves cabòries. Com els vaixells del port, que van i venen sense parar i sempre amb un destí. En aquest cas, el destí —final— que representen tots els fossars em duu lluny d’aquí, a dins del meu cap. 

Un lloc on és possible imaginar que l’ànima del sense cognom que jau a l’altra banda d’aquella pedra es traslladà a un altre cos que maldava per sortir ja de la panxa de la seva mare. Potser per aquest motiu a voltes em sembla que dins de la meva ment predominen trets propis d’home i no tant de dona. No hi ha només un tipus de cervell, sinó dos. I jo a vegades em sento com un home típic, més cerebral, més fred, més propens a les estimulacions visuals, amb un desig sensual més evident, amb una altra percepció de l’espai. Tal vegada, com que falta molt per estudiar aquest òrgan capital del cos, sobretot el de les dones, sospito que no sabré mai la causa de la meva impressió. Encara i així, ho espero. 

Sí, sí, tot és al cervell. Però insisteixo… no podria ser que l’esperit del desconegut del cementiri de la muntanya visqui en mi des del principi?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Sentir, parlar, llegir i escriure

Jo vaig néixer en castellà. De fet la llengua pròpia no existeix, per molt que s’hi entestin els legisladors. La llengua, com un brindis, com una abraçada, sempre és compartida perquè neix per la necessitat d’explicar el que penses, el que vols, el que sents amb els altres. La llengua que primer parles no la tries, ho fa la vida que et dóna el color dels ulls, la forma de les mans, el caminar i gairebé els gestos, qui et regala una herència que en cap cas has merescut. Naixem sense llenguatge, ens comuniquem amb el plor. En el fons potser parlem per deixar de plorar. A mi m’agrada dir llengua materna a la llengua primera perquè així de passada recordo a la meva mare. 

La meva mare era d’un llogaret petit d’Astúries separat de la província de Lugo per un riu amb salmons a l’aigua però sense consonants al nom: el riu Eo, que bateja tant Vegadeo d’Astúries, com Ribadeo d’Astúries. Els pobres salmons eren les víctimes de Franco en temps de pau relativa, com era la pau de Franco. Es fotografiava a la vora de l’Eo amb peixos més alts que ell, tot i que la vox populi sospitava que els hi penjava de l’ham un home granota sota l’aigua.

El meu pare va descobrir que la meva mare parlava gallec quan va anar al poble de la meva mare. Fue pisar el pueblo, oírla y pensar, pero si me he casado con una gallega, explicava divertit. Jo mai li vaig sentir parlar gallec, potser perquè volia oblidar el llogaret i la seva infantesa d’òrfena, o perquè els asturians són molt d›Astúries. Diuen allò d’Asturies es España y lo demás tierra conquistada. No obstant això quan se`n va anar de viatge al desconegut amb l’Alzheimer i em preguntava ¿Está Usted casado?, jo li entonava el Asturies patria querida, ella seguia amb l’himne, Asturies de míos amores, ¡Ai¡ Quien tuviera n’Asturias a toes les ocasiones.

Vaig néixer al Raval de Barcelona, ​​després ens en vam anar a la Torrassa de l’Hospitalet envoltats de cançons de Joselito i Antonio Molina. Encara que hi havia un botiguer a qui anomenaven el català, com el barco de la cançó El meu avi, a nosaltres ens parlava en castellà. Fins que no vaig arribar als sis anys a Viladecans no vaig arribar al català. El meu català era de missa de deu, de sermó del rector, i els meus primers versos en català els vaig recitar a l’escenari del Sentru el dia de la meva primera comunió. Potser seria perquè vaig intentar baixar pel piano en comptes de per l’escala, el meu català va quedar mut durant vint anys.

Vaig començar a llegir català abans que a parlar-lo. La culpa la va tenir “La pell de brau” d’Espriu, “de vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”, i després Terenci Moix i altres poetes catalans. 

Era autodidacta i llegia pel plaer de llegir. No el parlava. Vaig començar a parlar més que res per molestar. Quan vaig fer la mili amb 27 anys érem un grup de catalans, i un grupet de madrilenys, molt bona gent sempre que no sentissin parlar en català. Ho feu perquè no us entenguem. I per fastiguejar em vaig llançar a parlar en català. Poc més d’un any després vaig arribar a l’ajuntament i malgrat el meu accent que no distingeix si la e és oberta, tancada o està de vacances, ni si les esses són sordes o sonores, sempre vaig pensar que els meus veïns es mereixien un regidor que parlés català.

Al PSUC el català era un problema en els mítings amb el públic castellano-oient i castellano-parlant. No entiendo lo que dice si habla catalán, i n’hi havia algun que se n’anava. Quan vam passar de ser un partit gegant, el partit, a ser partit petit, es va acabar el problema.

Aprendre a escriure en català va ser una de les experiències més esgotadores i boniques que he viscut. Vaig escriure una novel·la en castellà que va quedar finalista al premi Odissea, amb un jurat on hi havia Manuel Vázquez Montalbán, i vaig decidir traduir 250 pàgines del català al castellà. Amb un diccionari, una gramàtica i un llibre de conjugació de verbs. Cinc hores per pàgina trigava al principi. Però va ser com entrar en un nou continent ple de paraules que desconeixia. Quan conec una paraula nova, sento un plaer estrany i íntim en conèixer sons i significats que fins llavors no sabia. I vaig tenir la sort de conèixer-ne moltes.

José Luis Atienza

Sara Franco: passió per la inclusió

 

Ja fa set anys que la Sara (que en té 25) va entrar com a monitora a Asdivi, l’Associació per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Enguany se n’acomiada: trobar una feina estable en el camp social era un desig que finalment s’ha acomplert, junt amb el de continuar formant-se com a educadora social. Dues coses motivadores i interessants, però que, com que el dia només té vint-i-quatre hores, li impedeixen de continuar col·laborant amb Asdivi.

La Sara, junt als seus actuals companys Raúl, Fàtima i Imma (i cal, dir-ho, junt a molts altres que els han precedit), és una persona que deixa una petjada profunda a l’entitat i molt valorada i estimada pels nois i noies amb discapacitat, autèntics protagonistes d’Asdivi.

Com és que vas començar a col·laborar amb Asdivi?

Va ser a través de l’Iván, el meu germà, que era monitor. Jo en aquell moment feia pràctiques de monitora de lleure a Ca N’Espinós, a Gavà. Desconeixia absolutament el món de la discapacitat. Entrar a Asdivi va ser obrir-me a una nova realitat que m’ha ajudat molt a créixer personalment i que m’ha anat fent descobrir valors pels quals val la pena lluitar. He après molt de tothom.

Quines tasques has fet a Asdivi?

Doncs una mica de tot. Asdivi treballa amb infants i amb adults amb discapacitats, a partir d’activitats de lleure. Des de la ludoteca, a l’espai jove, la dansa o a l’esplai. També amb el casal d’estiu. L’entitat també ofereix activitats per als familiars, com el ioga. Jo he estat sobretot a la ludoteca i a l’esplai. He col·laborat amb els casals d’estiu, que m’encanten.

Per què?

Doncs perquè el casal sol fer-se en els locals d’una escola pública, simultàniament a d’altres activitats per a nens i nenes del barri. Això facilita trobades en molts moments. És preciós veure com uns i altres es van coneixent, van perdent la por i es van convertint en mutus companys. Hi ha nens amb discapacitat que poden integrar-se habitualment a l’escola, però hi ha situacions que requereixen una dedicació que va més enllà del que s’hi sol oferir. Els casals els apropen a tots.

Tot això ho feies com a voluntària.

Unes feines les he fet com a voluntària, com l’esplai. En d’altres he estat contractada. 

Com ha de ser aquesta relació entre personal contractat i personal voluntari?

Treballar des del voluntariat suposa una motivació i una força brutals, però té algunes limitacions. Una és que convé anar mantenint una formació constant per fer millor la tasca que tens encomanada. Una altra és que cal un compromís estable per part de la gent: t’hi pots comprometre poc o molt segons la teva disponibilitat i interès, però cal ser molt constant en allò que et compromets: si només pots un cop al mes, has de saber que aquell dia comptaran amb tu i que els faràs anar malament si no hi vas. Per això, i perquè hi ha feines que requereixen una certa habilitat tècnica, potser l’ideal seria fer el que ja han en alguns altres esplais: combinar la tasca d’un o dos professionals, que fan de pal de paller i que asseguren l’administració, la confidencialitat de les dades, el maneig de situacions més complexes, amb la tasca dels voluntaris. Els voluntaris aporten frescor, són una finestra oberta a la realitat dels joves, aprenen molt, permeten la connexió amb gent jove i són oxigen per a tots. 

Deu ser una cosa a tenir en compte, ara, perquè crec que a l’esplai d’Asdivi aquest any heu plegat tots els voluntaris simultàniament, després d’uns quants anys de rodatge, perquè costa molt trobar recanvi.

És que de fet en un cau o en un esplai, la gent hi entra de petitet, va fent i quan ja té una edat i una formació, i s’estima el seu esplai, acaba comprometent-s’hi com a monitor voluntari. Això, és clar, no es dóna a Asdivi.

Quins reptes té Asdivi ara mateix?

L’objectiu d’Asdivi és cobrir les necessitats de lleure de la gent que hi va. De vegades, però, tots plegats (família i monitors) pequem d’una certa acomodació. Ens costa plantejar-nos nous reptes, pensar coses noves, arriscar-nos.

Reconec, com a sòcia d’Asdivi, que per als familiars, sovint és un descans saber que els nois i noies seran molt ben atesos i s’ho passaran bé. Els deixem a Asdivi fruint del descans que això ens suposa, però en canvi ens costa molt més comprometre’ns a participar en l’entitat. Totes les entitats, d’altra banda, constanten la tendència creixent dels seus socis a actuar com a clients o usuaris, en lloc de com a ciutadans actius.

En el cas d’Asdivi jo entenc perfectament els pares. De vegades nosaltres acabem esgotats després de dues hores. I penses, ostres, per als pares, l’atenció als seus fills és constant i necessiten espais de relaxació. No és estrany que aprofitin l’oportunitat que se’ls ofereix. És també una de les finalitats d’Asdivi. Nosaltres treballem tots perquè les persones amb discapacitats puguin desenvolupar la seva autonomia al màxim, perquè trobin altres espais on relacionar-se, perquè surtin de casa, perquè puguin sortir de la rutina de les dinàmiques escolars.

Una de les marques de la casa és el treball amb altres entitats. Vosaltres formeu part d’Esplac, oi?

Sí, Esplac és la Federació d’Esplais Catalans, una font de recursos, de formació i de treball col·lectiu ben interessant. A Viladecans, Asdivi sempre hem estat molt ben rebuts per moltes entitats, que ens obren les portes i on, nosaltres i els nois i noies, som benvinguts. Ens costa més, per raons operatives, el contacte amb altres caus i esplais de la ciutat. Senzillament és que no és fàcil fer una feina a llarg termini. La relació és molt bona, però.

Doncs res més, Sara. Que per molts anys continuïs amb aquesta energia i aquestes ganes de treballar perquè ningú se senti exclòs. Et desitgem tota la sort del món.

Mercè Solé

Alcalde, obri els col·legis

Benvolgut alcalde Carlos Ruiz,

S’apropa la data de l’1 d’octubre i molts ciutadans de Viladecans ens sentim desemparats i exclosos quan sentim les seves declaracions on afirma que l’Ajuntament –el de tots– no col·laborarà en la celebració del referèndum cedint espais i cridant a la participació. Ho fa argüint que aquest és il·legal i que la solució al procés que viu Catalunya és una reforma federal.

 El cert és que hi ha drets que són inherents a les nacions i a les persones, les reconeguin o no les lleis vigents, com el dret d’autodeterminació dels pobles. I també hi ha lleis injustes: l’apartheid era legal, així com que les dones no poguessin votar, o segregació per raó de color de pell; durant molts anys el col·lectiu LGTBI no tenia els seus drets reconeguts. Com a progressistes estic convençut que els socialistes d’abans i d’ara no s’han amagat darrere la llei per impedir l’exercici dels seus drets sinó que han lluitat per canviar-les, i arribat el cas, transgredir-les, amb desobediència i mobilització social. Davant la impossibilitat de pactar el referèndum, i amb una justícia polititzada que interpreta la llei de forma centralista i restrictiva, del costat de qui esteu?

Ens dieu que el que voleu que votem és la vostra reforma federal. I què podem esperar de bo quan heu de pactar amb PP i Ciutadans per reformar la Constitució? Amb el PP que recollia signatures contra la reforma de l’Estatut, amb C’s que es vol carregar la immersió lingüística. Els successius governs a Espanya han demostrat no creure’s les autonomies, per què hem de pensar que acceptaran un pas d’encara més descentralització? No oblidem els cops de porta al pacte fiscal ni com el senyor Guerra (PSOE) deia “nos hemos cepillado el Estatut”. Ens venen la versió 2.0 del “apoyaré...” del senyor Zapatero? Davant la impossibilitat de reformar Espanya molts catalans hem decidit fundar una República al servei de les persones, i per això al Parlament hi ha 72 diputats per la independència i no pel federalisme. I per això cada Diada surten milions de persones per demanar un Estat propi i no una reforma federal. Perquè quan el PSC ens nega el referèndum per dir si volem esdevenir una República, ens estan imposant de facto una de les opcions, la seva, el NO, i això fa molt poc de demòcrata. Tenen por de saber què decideix la ciutadania?

Totes les enquestes diuen que el 80% de catalans estan d’acord que la situació es resolgui votant. Les urnes mai poden ser el problema sinó la solució. La solució a la situació de bloqueig i dia de la marmota on Catalunya viu instal·lada des que el Constitucional va retallar l’Estatut votat per la majoria de catalans. Les urnes són la possibilitat que els ciutadans expressin la seva voluntat, per dir República Catalana o Monarquia borbònica. Si us plau, no decideixin per nosaltres. Recentment el també alcalde socialista de Terrassa, Jordi Ballart deia: “La gent té el dret de vot, i jo no sóc ningú per a impedir això i no col·laborar-hi”. No ho comparteix?

El dia 1 d’octubre els ciutadans de Viladecans votarem, amb la seva col·laboració o sense. De vostè depèn, en el moment clau de Catalunya, passar a la història com l’alcalde que va posar bastons a les rodes o el que per sobre de les sigles va facilitar l’exercici de la democràcia a la nostra ciutat. Encara hi és a temps.

Cristian Jurado

És buscada, és molt desitjada… la reforma del barri

 Us suggereixo una activitat. Podria ser un joc, però no vull donar-li aquest nom perquè no és gaire divertit i fins i tot és una mica perillós. Agafeu un paraigua, no cal que plogui. Obriu-lo, aneu a qualsevol vorera del barri d’Alba-Rosa i intenteu caminar d’un carrer a un altre. Si aconseguiu recórrer aquests 60, 80 o 100 metres sense parar, heu guanyat. Però si heu de baixar a la calçada per avançar –vigilant que no vingui cap cotxe, que si tenim un ensurt potser m’acusen d’haver-lo provocat– perquè se us queda encallat el paraigua entre la façana d’una casa i un fanal, un pal de telèfon o un arbre, heu perdut. 

Us faré un spoiler, us desvetllaré què passarà: perdreu. Us he posat l’exemple del paraigua però podria ser un cotxet amb un nadó, una cadira de rodes, el carro d’anar a comprar... Això cada dia per anar a agafar l’autobús, tirar la brossa, comprar el pa, o passejar el gos. 

Per a molts, Alba-Rosa (o Albarrosa o Alba-rosa, aquí tenim versions del nom per a tots els gustos) és un barri ric, ja que als seus orígens als anys 50 va acollir segones residències de persones benestants. Altres et diran que hi ha moltes famílies humils, obreres, tant de les que van venir d’altres regions d’Espanya fa dècades buscant una vida millor com de les nascudes aquí. Però en el que tothom coincidirà si fa un cop d’ull als carrers és en que estan obsolets, oblidats, antics, desfasats. L’asfalt vell i aixecat en molts punts, les voreres impracticables, l’espai aeri ple de cables...

Però després de dècades de queixes i peticions, sembla que arriba el canvi. L’Ajuntament de Viladecans ha destinat 4 milions d’euros per invertir en millores del barri en els propers anys. I per decidir a què s’havien de destinar, van voler comptar amb la visió dels veïns i veïnes. Al mes de gener, es va crear un grup de treball format per representants de les diferents associacions d’Alba-Rosa i dels negocis de la zona, per veïns triats aleatòriament i per tècnics del consistori municipal. 

Tots els veïns i veïnes van poder donar la seva opinió sobre què creien necessari per a Alba-Rosa, i el resultat va ser aclaparador a favor d’eliminar els pals de les voreres i millorar l’accessibilitat. Seguint el desig del barri, durant sis mesos hem treballat desinteressadament per trobar la millor manera d’invertir el pressupost disponible. Hem tingut reunions periòdiques amb molta feina, molts debats (alguns més amables i fàcils, altres amb molt de sentiment per les decepcions acumulades o les pedres del camí) i molta il·lusió. 

Hem caminat pel barri per constatar que els carrers estan tan malament com ja sabíem. L’Ajuntament s’ha reunit amb Endesa i Telefónica, responsables de bona part dels pals i cables que no ens deixen caminar tranquils. Arquitectes i tècnics ens han informat i assessorat. Hi ha hagut opinions diverses dins el grup de treball, tant per decidir quin tipus de reforma –integral o superficial– calia com per escollir quins serien els carrers a millorar. Per desgràcia, 4 milions no donen per arreglar-ho tot. Hem arribat a casa moltes nits amb el cap com un timbal desprès de debatre i donar-hi voltes, però amb ganes de tornar a la propera reunió sabent que per fi es netejaria la cara al barri. I al final el grup de treball ha arribat a una decisió.

Aquests 4 milions d’euros serviran per reformar integralment el carrer de la Ginesta, entre Prat de la Riba i Gardènies; el carrer dels Lilàs i el Passeig del Tamariu. I, depenent del cost concret de les obres, es podria millorar algun tram adjacent a aquests. Desapareixeran els pals i es soterraran els cables. No hi haurà sots o obstacles ni a les voreres ni a la calçada. Podria fer un llistat dels motius pels quals s’han escollit la millora integral i aquestes vies concretes però seguiria escrivint-los quan acabessin les obres. A tall d’exemple, s’han tingut en compte el transport privat, el transport públic, les rutes a peu més freqüentades, l’estat i la disposició del clavegueram, el sentit comú, l’experiència... 

La decisió es va presentar el passat 11 de juliol als veïns i veïnes d’Alba-Rosa. Encara falten els estudis sobre el terreny, l’adjudicació, les obres... I sobretot falten molts més milions d’euros d’inversió per poder fer transitables tots els carrers, que són molts. El grup de treball no perd la il·lusió, i esperem que l’Ajuntament tampoc perdi les ganes de seguir per aquest camí que ha iniciat.

Espero que un dia puguem fer tots plegats l’activitat del paraigua pels carrers d’aquest barri tan especial al qual vaig arribar quan encara duia bolquers i quan ja hi havia veïns lluitant per millorar-lo. Llavors serà un joc divertit i segur, i hi guanyarem tots. 

Laura Barrio

El negoci de la mort

Després dels atemptats de Barcelona sembla que ha crescut la sensibilitat sobre una qüestió que durant molts anys ha passat sense pena ni glòria malgrat les tossudes denúncies d’unes quantes entitats: els fils del negoci armamentístic, una teranyina que genera grans guanys econòmics i que causa enormes pèrdues humanes. 

La venda legal d’armament és una activitat especialment opaca. Requereix l’autorització del govern, però el registre de les exportacions està classificada com a secret oficial, tant per a la població com per als parlamentaris. Això impossibilita saber quin tipus d’armes s’exporten ni la destinació que tenen. Els informes oficials es despatxen amb una informació molt més lleugera del que convindria. Tot fa pensar que l’únic criteri que es té en compte és el lucre dels fabricants, tot i que la Unió Europea prohibeix explícitament l’exportació d’armament a països que violen drets humans, o estats en conflicte.

L’altra qüestió espinosa del tema armamentístic és que sovint la fabricació de material de guerra no apareix com a tal, queda amagada i emmascarada sota la recerca de noves tecnologies i per tant es fa difícil de detectar i d’exposar a l’opinió pública.

Espanya és el sisè o setè exportador d’armes del món. Els productes més venuts són les aeronaus militars i els vaixells de guerra. En el període 2005-2014, el 16 % de les exportacions (511 milions d’euros) es va destinar a països de l’Orient Mitjà. El govern promou l’exportació d’armes a través del Ministeri de Defensa i estableix la possibilitat de subscriure contractes de govern a govern, de manera que l’Estat esdevé garant del compliment dels acords.

No penséssim pas que Catalunya no forma part d’aquesta teranyina. Segons la Fundació Delàs, hi ha 35 empreses d’armament a Catalunya, algunes de les quals estan subvencionades per la Generalitat. En trobareu informació al web de la Fundació Delàs d’Estudis per la pau.

Cal, doncs, un treball polític i de sensibilització, amb constància i determinació, més enllà de les emocions del moment.