dijous, 15 de novembre del 2018

1979: escacs a la Rambla


Durant la  Festa Major de l’any 1979, a la Rambla Modolell de Viladecans, es varen jugar una sèrie de partides simultànies  d’escacs que van comptar molta participació tant de joves com d’adults.



Jaume Muns


Cuereta groga (Motacilla flava) Espai Natural del Remolar - Filipines 3 d’abril de 2015

L’estat de conservació a Catalunya és vulnerable. Migrador regular i comú. Nidificant estival. Per sobre és de color lleugerament verdós i per sota és ben groga. El color del cap varia segons les subespècies, unes 15. Al Delta del Llobregat se’n poden veure unes 7 subespècies. La femella té els colors més apagats. Menja mosques, larves, cucs i altres insectes. Viu en zones humides properes a l'aigua com aiguamolls, prats i marges de rius. Un hàbit destacat d'aquesta au és la seva associació amb el bestiar.

Eio Ramon

Neix l’Associació d’Amics i Amigues de l’ermita de la Mare de Déu de Sales

 

Des d’aquest estiu tenim una nova associació a Viladecans: l’Associació d’Amics i Amigues de l’ermita de la Mare de Déu de Sales. La Mare de Déu de Sales és la patrona de Viladecans, i per això celebrem la Festa Major entorn del dia de la seva festa, el 8 de setembre.

L’ermita de Sales és un dels grans tresors patrimonials de la nostra ciutat. Té uns 900 anys d’existència, i és, en aquest moment, l’edifici més antic que tenim en peu. I té una característica destacable: sempre ha estat un edifici senzill, sense pretensions, però que ha atret l’interès social i religiós de la gent de Viladecans, de Sant Climent, i d’altres llocs dels voltants. 

Abans, quan va començar a existir, estava en un lloc allunyat, només amb algunes masies a la rodalia. Però, a partir de 1868, quan s’hi va edificar el cementiri al costat, tot va anar canviant, i va deixar de ser un lloc tranquil i on feia goig anar-hi, per passar a ser un lloc atapeït i tirant a incòmode: el cementiri que anava creixent, la central elèctrica, darrerament el tanatori... Però tot i així, allà estava l’ermita, senzilla, sense pretensions, però constituint sempre un punt de referència.

Ara, des de fa gairebé vint-i-cinc anys, està tancada. La senzillesa dels materials amb què està feta, i el deteriorament que han provocat sobretot les humitats, han fet que l’edifici corrés perill, i ha calgut restaurar-lo. I aquesta restauració, empresa per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Viladecans, ha permès una troballa inesperada: unes pintures de fa uns 700 anys, de l’època en què l’ermita estava a càrrec d’una petita comunitat de dones, anomenades deodates. Les pintures estan força deteriorades, però són, sens dubte, una joia.

I és en aquesta situació, esperant que la restauració s’acabi aviat, que una colla de viladecanencs i viladecanenques hem decidit crear una associació amb l’objectiu de contribuir a promoure el coneixement de l’ermita en tota la seva amplitud, tant en la vessant popular, com en la religiosa, com en la cultural i patrimonial. En tot aquest temps, l’Ajuntament ha anar promovent algunes activitats a l’ermita, sobretot unes visites guiades que tenen lloc uns quants diumenges al dematí al llarg de l’any, i així ha efectuat una bona tasca de promoció de les riqueses artístiques i patrimonials de l’ermita. I en aquesta mateixa línia, l’associació voldria ampliar el ventall i promoure noves activitats que acostin més a la gent de Viladecans i de fora el coneixement de tot el que l’ermita ha significat i ha de significar en el futur.

Josep Lligadas Vendrell

Pàgina web: https://ermitadesales.wordpress.com/

Adreça electrònica: ermitadesales@gmail.com

Propostes per a Viladecans: el mes que ve, última oportunitat!

Durant tot aquest any, des de Viladecans Punt de Trobada us hem convidat a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

La resposta, sens dubte, ha estat bona, i ens han arribat un total de 33 propostes, de totes menes i espècies, que hem anat publicant.

I ara, quan falta només un número per acabar l’any, voldríem fer una crida perquè les persones i entitats aprofiteu aquest aparador per fer conèixer les idees que sens dubte teniu per millorar Viladecans. A final d’any tancarem aquesta secció i donarem també una difusió més àmplia a totes les propostes.

Vinga, animeu-vos!

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net.

Aquest mes ens n’han arribat dues, però una d’elles és com si en fossin tres. Són aquestes:


Posar a la vista del públic els dies de vacances de les farmàcies

Les farmàcies, a més de ser un negoci privat, són també un servei públic. De manera que han de facilitar al màxim que els usuaris les puguin utilitzar amb la màxima comoditat. I això, a l’estiu, en època de vacances, no passa. 

Les farmàcies, com és lògic, tenen tot el dret a tancar unes setmanes per vacances. Però quan un usuari va a la seva farmàcia habitual i es troba que fan vacances, no sap a quina altra farmàcia pot anar, i ha de començar una excursió per la ciutat a la recerca d’una farmàcia oberta. Cert que pot veure quines estan de guàrdia, però del que es tracta és de poder saber quines són les que, mentre la seva és tancada, estan obertes de manera normal. No costaria gens resoldre el problema: que, durant l’estiu, a totes les farmàcies hi hagi un cartell indicant quins dies fa vacances cada una d’elles. Així complirien millor la seva funció de servei públic.


Tres noms de carrers

Proposo donar el nom d’un carrer de Viladecans a tres persones, una dona i dos homes, que durant el segle XX van ser significatives en la història de Viladecans. Són aquestes:

Josep Iturrioz, el Manquet. Home fort d’Esquerra Republicana a Viladecans des de l’any 1934 fins al 1939, va ser un personatge bàsic en la gestió del poble tant els darrers anys de la república com durant la guerra. Va ser fonamental per fer que l’any 1936, durant els primers dies de la revolució, no hi hagués morts a Viladecans. Acabada la guerra va ser condemnat a mort però li va ser commutada la pena per anys de presó, acabats els quals es va  retirar a Viladecans.

Pepita Vicente. Era la dona del Manquet. Acabada la guerra, quan el seu marit va ser empresonat i condemnat, va moure cel i terra per buscar avals perquè li commutessin la pena de mort. I mentrestant, mantenia la família a base de portar arròs d’Amposta que a Cal Borni li compraven sempre, encara que no els en calgués. Representativa de tantes dones de represaliats que van lluitar a l’ombra en aquells anys duríssims.

Joaquim Palomera, mossèn Joaquim. Va ser vicari de la parròquia de Viladecans des de l’any 1955 fins al 1960. Persona molt propera a la gent, va fundar l’escoltisme, que va esdevenir una escola de ciutadania per a molts viladecanencs i viladecanenques, enmig de la foscor del franquisme. Va mantenir contactes amb l’oposició al règim, i va visitar els presos del PSUC. Anys després va deixar de ser capellà i es va casar.

Josep Iturrioz i Pepita Vicente


Pintades

Els carrers són el decorat de la nostra vida, un paisatge de plantes baixes. Abans les plantes baixes eren habitatges, façanes per seure a l’estiu a la fresca, amb portes per treure el cap al carrer com si fossin balcons sense barana. Ara són entrades amb intèrfon. Sempre hi ha hagut tanques. Les tanques són com una frontera territorial color ciment morter o pell de maó per dir aquesta parcel·la és meva. Són parets que queden al carrer com una pàgina en blanc al mig del capítol d’un llibre o el tros sense pintar d’un quadre.

Les pintades en un principi eren missatges, sovint amb faltes d’ortografia, brotxades amb pintura negra, publicitat d’amors, Antonio quiere a Pepita, insults masclistes, Manoli puta, proclames contestatàries, Abajo Franco, annexions territorials, Gibraltar Español, peticions de divorci, Catalonia is not Spain, però després van arribar els grafits i els taggers que amb els seus autògrafs en arameu, que ningú els havia demanat. Pintaven les parets, les rieres, els vagons de tren o les portes enrotllables dels comerços.

Mai ha quedat clar si els tagging són art egocèntric o vandalisme urbà, però l’art urbà, la pintura a l’aire lliure o a la cova on es reunia la gent, ha format part de la història de l’art, perquè l’art s’alimenta de la vida, i el carrer és vida col·lectiva. En els anys vuitanta a Bristol va aparèixer un artista, Banksy, que pintava amb esprai i plantilles, que va omplir les parets de trampantojos de rates –a la manera d’El Roto per fer-nos-en una idea– burlant-se del sistema. D’ell són una Gioconda amb un llança-granades, dos policies fent-se un morreig i un nen africà afamat amb una corona amb l’anagrama de Burger King. Va pintar uns nens al mur de Cisjordània i dibuixat un forat finestra a una platja amb palmeres més enllà de les filades. La seva identitat és desconeguda. 

Aquesta foto del Jaume Muns no és Londres ni París. És una paret de Viladecans, una tanca de les d’abans, construïda amb la solidesa i la senzillesa dels vells mestres d’obres, amb un pilar de maó alçat a cada costat de la porta amb un muret en angle recte a manera de sòcol, i amb un final de les parets a dues aigües. La porta de ferro i les dues parets arrebossades són els llenços de la pintura. Els artistes urbans, els joves de primer de batxillerat de l›Institut amb nom de mestre republicà, Josep Mestres Busquets, que portava la seva vocació fins i tot en el cognom. La pintura canvia el paisatge de la mirada. Apareixen gossos. Són gossos antropomorfs, humanitzats. Potser viladecanencs. És com un homenatge als gossos camuflats en la síl·laba cans del nostre nom. Els nostres gossos haurien de sortir de l’armari del Vila-de-cans, com han  fet els de la pintura de la tanca. Hauríem de sumar-los al Cadefoc, al Mamut i a l’Abella del nostre bestiari particular.   

I el gat negre sobre la porta dona un toc d’ironia poètica. Viladecans. Viladecats.

Text: José Luís Atienza

Fotografia: Jaume Muns

un cadàver d’or

Alleugerida. Amb un pes menys a sobre. Lliure. Agraïda als qui l’han ajudada en tot moment. Sense ràbia. Sense deure res a un miserable -l’home que un dia la va estimar-, surt del banc amb una hipoteca a més de vint anys sota el braç. Des d’ara ha de tornar, euro a euro, tot el que ha demanat per pagar-li a ell la meitat del pis que compartien en una altra vida i que no haguessin pogut pagar si no fos pels pares d’ella. 

La gràcia és que res de tot això no li importa gens: ha fet el que havia de fer, se sent tranquil·la, amb la feina enllestida i, a més, ja pot posar tota la distància, la definitiva, amb aquell que un dia, fins i tot, li va fer un fill. Ni tan sols aquest nexe ja no existeix. Tant ella com el fill estan decebuts d’haver confiat un dia en aquell home que abans formava part de la seva família.

Diuen que més val saber amb qui pots comptar que no saber-ho. La dona ja té clar des de fa temps de qui no es pot refiar mai més. I el fill, igual. De fet, gairebé ja no els fa mal pensar que és del tot fora de les seves vides. Malgrat tots els detalls que han tingut amb ell al llarg dels anys –ell també els ha tingut, siguem justos, encara que, amb la seva actitud de menyspreu, superioritat i imposició, els ha anat anul·lant tots de mica en mica–, ara i per sempre ha esdevingut un desconegut, un foraster que ja no hi cap en les seves ànimes i no té lloc en els seus cors.

Sí, és veritat, ara ell és com el rei Mides, que tot el que tocava es convertia en or. Però, igual que el personatge de la mitologia grega, el que, en principi, sembla un do serà en un futur no gaire llunyà un regal enverinat. Quan l’home deixi enrere l’efervescència d’haver rebut molts diners i les canes pintin els seus cabells més del que ja els pinten avui, recordarà que una dona i el seu fill ja no el necessiten, que l’ambició i els diners no escalfen més que una abraçada i que les seves vides continuen sense ell. 

Mides va poder tornar enrere i desfer el malefici. En canvi, l’home d’aquesta història no tindrà tanta sort. Dia rere dia, tindrà més números per formar part de les despulles més riques del cementiri, per ser tot un cadàver d’or.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

PAH de Viladecans se mueve

Este mes miembros de la PAH de Viladecans han ido a parar dos lanzamientos fuera de nuestra ciudad.

El primera en San Idelfonso (Cornellá). En un lunes tremendamente frío, una familia con dos hijos de 6-10 años enfermos.

#Andrea SeQueda.

Nos vimos rodeados por todas las pahs de los alrededores.

Todos para uno y todos para TODOS. El miedo se palpaba ante la presencia inminente de la comitiva judicial... pero el valor también... al final... no se presentaron... en la próxima allí estaremos.

Estuvimos presentes en Sant Boi.

#SolucionParaLydia.

Una familia vulnerable sin ofrecimiento de alquiler social.

En el último instante se anuló la sentencia por la que iba a ser desahuciada.

Fondos Buitre, Bancos... personas sin escrúpulos, solo los intereses económicos os mueven... y por eso... NO Pasaremos... ni la PAH de Viladecans ni ninguna otra.

Según Wikipedia la Plataforma de Afectados por la Hipoteca es una asociación social por el derecho a una vivienda digna... pero somos eso y mucho más...

La PAH de Viladecans se reúne los martes a las 6 de la tarde en la Escuela de Adultos Edelia Hernández (calle Santiago Rusiñol, cerca del hospital San Lorenzo). Asesoramos, acompañamos y apoyamos a nuestros conciudadanos porquela Unión hace la Fuerza y ante una Adversidad, más. Pero sin olvidar nunca las leyes.

PAH de Viladecans



La plaça Neus Català

El dia 12 d’octubre, es va inaugurar una nova plaça al barri de la Hispanitat. En aquest cas, un honor per a la nostra Vila, s’anomenarà Neus Català, una lluitadora catalana per la llibertat. 

Però, qui és Neus Català? 

La Neus Català és una dona de 103 anys que va néixer als Guiamets i que encara manté la seva força en aquell poble del Priorat. Una dona rebel, alegre i lluitadora que va defensar els valors de la República, l’espanyola per cert, davant del feixisme. Va ser infermera en cap en unes colònies de nens de Premià de Dat i perduda la guerra va portar els nens a un refugi segur a Dordogne (França). Allà, va continuar la lluita, aquest cop contra el nazisme, des de la Resistència fins que va ser detinguda i portada al camp d’extermini de Ravensbruck. Fins i tot, va lluitar dins del camp. Ravensbruck, aquell sinistre camp de la mort, destinava presoneres a elaborar material de guerra, bales per als fusells. La Neus, al costat de les seves companyes, intentaven sabotejar aquell material per minvar dins de les seves possibilitats els danys als que volien alliberar Europa del nazisme. Una dona que es va implicar en el destí de les classes populars, primer a la JSUC entenent la necessària unitat de les esquerres i més tard al PSUC i al PCC. Una supervivent que ha dedicat molt d’esforç a la recuperació de la memòria històrica, la d’aquells i aquelles que van patir les conseqüències del nazisme i les dramàtiques situacions dels camps de la mort.

Una dona que representa tots i totes aquelles persones que van fer front al feixisme i al nazisme però  que a la vegada sempre ha lluitat per la llibertat i la solidaritat dels pobles. 

En aquest cas, s’ha de felicitar al nostre Ajuntament, ja que ha fet un gest de justícia amb tots i totes les lluitadores en donar-li aquest nom a un espai com aquesta Plaça.

Miguel de la Rubia

Cims per la llibertat

El cim del Montbaig, on és l’ermita de Sant Ramon, rep dia si dia també, molta gent que caminant, corrent o en bicicleta, des de Viladecans, Sant Climent o Sant Boi s’hi enfilen per passejar, fer esport o contemplar les vistes que ofereix de Montserrat, Barcelona, tota la plana i el delta del Llobregat i, del Garraf. Aquesta muntanya costeruda, encara que de no gaire alçada, més pelada que frondosa pel càstig continuat dels incendis, és una mena de far que, als qui som de la comarca, ens fa sentir a casa des que de força quilòmetres lluny es deixa veure quan de fora estant tornem a les nostres llars. Popular com és, va ser l’escollida per ser un dels “Cims per la Llibertat” que es van fer el passat 13 d’octubre. Va ser el cim de la Tamara i l’Adri.

Aquell dia, tot i la pluja, unes 300 persones acompanyàvem a la Tamara i a representants de l’Adri en aquestes ascensió per reivindicar-ne la innocència i reclamar-ne la llibertat.

Malgrat que la muntanya no presenta cap dificultat especial, cap de les 300 persones no vam fer el cim. Ens vam quedar tot just uns 100 metres per sota, a la frontera que li ha estat imposada a la Tamara per aquells qui des de fa sis mesos la tenen empresonada a Viladecans.

Allà on s’acaba el terme de Viladecans comença el territori prohibit per a la Tamara. Des que la “justícia” va recloure la Tamara a Viladecans i l’Adri va haver de fugir del seu domicili a Esplugues de Llobregat, el far de Sant Ramon està apagat per a ells. Per la Tamara és un dels límits de la seva presó i per l’Adri un referent massa llunyà.

El dia 7 de novembre, quan ja fa gairebé 7 mesos que la Tamara roman engarjolada a Viladecans, l’Audiència Nacional ha decidit deixar d’investigar, a ella i a l’Adri, per terrorisme, rebel·lió i sedició i, ha remès la causa als jutjats ordinaris que hauran de decidir si els acusa o no però, únicament, de desordres públics. Tots els que hem donat suport a la Tamara, segurament no tot el suport i escalf que hauria calgut, ens n’alegrem profundament. No

esperem altra cosa que l’aixecament immediat de les indignes mesures cautelars a què encara està sotmesa i que el seu cas quedi definitivament tancat sense rebre cap mena de càstig.

Aquells que no han fet altra cosa que cridar falsedats tot aquest temps contra ella potser estaran decebuts i no és d’esperar cap voluntat de rectificació; tanmateix, la seva ràbia ja fa temps que està descomptada. Els qui amb la seva indiferència i silenci han donat cobertura a aquesta barbaritat potser reflexionin i arribin a mostrar empatia, no ja amb la Tamara, sinó amb els molts que per raons ideològiques estan patint la repressió de l’autoritari i venjatiu estat espanyol.

Estar en possessió d’un xiulet groc, una careta del Jordi Cuixart i impresos demanant democràcia, i d’alguns comentaris que s’han descontextualitzat –molts de nosaltres n’hem fet i escoltat de similars– han estat les proves acusatòries contra la Tamara. Aquest malson sembla que porta camí d’acabar-se, però del dolor que se li ha infligit ningú mai no la podrà rescabalar. Quan tot hagi passat, podrem tornar a pujar al Montbaig amb la Tamara i, llavors, sí, recórrer els 100 metres i escaig que no vam poder fer i arribar plegades fins el cim. Podrem trencar la cadena que vam deixar clavada al punt que ella encara no pot traspassar i que marca la seva frontera. Cridarem i escriurem llibertat. Llibertat per la Tamara i per tot un poble que no fa altra cosa que lluitar per aconseguir-la definitivament de forma totalment pacífica, per poder decidir què i com vol ser.

Vicky Herrero Garcia

Catalunya: i ara, què?

Vaig llegir, en el número passat del Punt de Trobada, el manifest que es va fer a Viladecans amb motiu del primer aniversari de l’1 d’octubre de 2017, i he de dir que em va semblar un text magnífic, que expressava molt bé el que aquell dia va significar per als qui hi van participar. Permeteu-me reproduir-ne alguns trossos:

“Tots i totes, amb tenacitat i astúcia, vam fer possible aquella jornada, entre la incertesa dels dies previs i la por viscuda en aquell dia que durarà anys. Durant dies es van custodiar les urnes, en cases particulars, en cotxes, en patis, garatges... Ningú preguntàvem, només confiàvem les unes en les altres, i va funcionar. (...). Tots i totes tenim gravades a la retina imatges de l’1 d’octubre. Algunes esperançadores, i d’altres esfereïdores. (...). Aquell dia, el poble català i Viladecans, vàrem demostrar que la dignitat no ens la prendrien mai, i molt menys, a cops de porra. Independentistes i no independentistes, vam posar el cos per protegir els nostres drets civils i el dret a decidir, en llibertat, si volíem esdevenir, o no, una república. L’1 d’octubre del 2017 va forjar vincles entre les veïnes de Viladecans que mai podran ser esborrats. Noves amistats han crescut des d’aleshores. Ens volien trencades, separades i espantades, però han aconseguit tot el contrari. Ens hem tornat més fortes i valentes, perquè aquell dia vam aprendre que la solidaritat ens salvaria”. 

Un text magnífic, ja ho he dit, que ajuda molt a entendre on som ara. Jo, ja ho he explicat més d’un cop, no sóc partidari de la independència de la Catalunya. Crec que hi perdríem més coses que no pas en guanyaríem, i no crec que lluitar per la independència sigui posar-se en el cantó correcte de la història. També penso que la independència no arribarà, almenys en l’actual organització política del món, ja que un estat potent de la Unió Europea com és Espanya té tots els mitjans per frenar-la. Però això no m’impedeix dir, i reconèixer, que els sentiments i les emocions que mouen milions de catalans com els que s’expressen a través d’aquest manifest, són potentíssims i no es pot fer com si no hi fossin.

Jo no sé com anirà tot plegat. Sé com m’agradaria que anés, però no sé com anirà. El que sí que sé és que tota aquesta riquesa de sentiments i emocions no poden donar bon fruit ni si s’intenten esclafar, ni tampoc si s’intenten convertir en material incendiari. Les actituds de personatges com els jutges Pablo Llarena o Carlos Lesmes, o els dirigents Pablo Casado del PP o Albert Rivera de Ciutadans, són intents insensats d’esclafar les aspiracions de la meitat de la població catalana, amb una falta de responsabilitat i de voluntat de recerca del bé col·lectiu que fa feredat. Però deixeu-m’ho dir, i perdoneu-me tots aquells a qui potser us ofendré dient-ho, també crec que les bravates del president Torra o el president Puigdemont van en una línia massa semblant, però des de l’altra banda.

En canvi, crec que sí que estan intentant que tot el que ens està passant pugui arribar a un  port mínimament bo actituds com les de Pedro Sánchez, o Pablo Iglesias, o Miquel Iceta. Sí, ja sé que vistos des de la banda independentista aquests personatges no donen la talla, o fins i tot, per a molts, són simplement uns hipòcrites o uns cínics. Però jo us demanaria, amics independentistes, que us ho miréssiu d’una altra manera. El conjunt de forces en joc en el tauler polític són les que són, i no voler-ho veure és condemnar-se a no avançar cap enlloc: tal com està tot, o s’opta per la insurrecció sense tenir el suport de la majoria de la població i amb la perspectiva de sang i morts al carrer, o s’opta per avançar a través de la negociació, per lent i insatisfactori que pugui semblar. Crec que, afortunadament, ara Oriol Junqueras patrocina aquesta segona opció.

¿I les emocions i els sentiments de l’1 d’octubre? ¿Què n’hem de fer? ¿Donar-los per amortitzats i oblidar-los? No, jo crec que són una riquesa molt gran de cara al futur del país. La capacitat mobilitzadora que s’ha generat en tots aquests anys i que va culminar l’1 d’octubre de l’any passat ha de revertir, segur, en fer possible que el nostre país, més enllà de la forma política que finalment tingui, sigui més viu, més despert, més obert, més desitjós d’una vida digna per a tothom, més capaç de treballar per la llengua i la cultura... 

A mi m’agradaria que les properes eleccions al Parlament de Catalunya donessin com a resultat un tripartit d’esquerres. I, posats a fer, també m’agradaria per a l’Ajuntament de Viladecans.

Josep Lligadas Vendrell 

Viladecans Art al Comerç


Viladecans acull aquests dies, i fins al 30 de novembre, la primera edició del festival Viladecans Art al Comerç (VAC), una galeria d’art urbana on artistes locals, nacionals i internacionals de renom mostren les seves obres en comerços i en diversos espais dels eixos comercials de la ciutat. 

Entre les obres d’art hi ha àmbits i estils artístics ben diferents: escultura, fotografia, relleu fotogràfic, dibuix i pintura. I no totes les obres marxaran un cop acabi el festival. Els murals, un de Miquel Wert, pintat a la façana del Restaurant Braseria La Carboneria, i un de Guillem Font, pintat a la façana de la sala La Bodegueta, passaran a formar part del patrimoni artístic de la ciutat.

Aquest festival pretén, d’una banda, convidar els ciutadans de Viladecans, i de ciutats veïnes, a gaudir dels eixos comercials del municipi tot passejant i contemplant aquestes obres. D’altra banda, aporta un motiu addicional a turistes i compradors dels centres comercials a acostar-se i descobrir l’oferta comercial i el patrimoni històric i artístic que el Barri Antic de la ciutat els ofereix.

És tracta, per tant, d’una iniciativa que clarament busca dinamitzar el sector comercial de la ciutat, ja que els ciutadans i visitants interessats en l’art hauran d’aturar-se a contemplar els aparadors i, en alguns casos, a entrar als comerços per tal de veure aquestes obres. A més a més, el festival encaixa perfectament amb la tradició viladecanenca de portar la cultura a la ciutat i que aquesta pugui ser viscuda i gaudida, com ja passa des de fa 30 anys amb el Festival de Teatre al Carrer o, més recentment, amb l’activitat Parcs Plens de Plans.

En total, més d’una trentena d’artistes contemporanis participen en el festival exposant les seves obres en 25 punts de la ciutat: Viladecans The Style Outlets, Centre Comercial Vilamarina, Mercat Municipal de la plaça d’Europa, Vilafors, Can Modolell, Torre del Baró, Vintage Company, Museu de Viladecans - Ca n’Amat, Pil-Art, La Bodegueta, Rumin - Estètica Personalitzada, Rambla Modolell, Els Nou Rals, Le Petit Paris Boutique, Castelló Esports, Òptica Ronda, Joieria - Rellotgeria Campos Termens, Calbet Ferreteria, Llibreria Paquita, Restaurant Braseria La Carboneria, Jeans Store, Raquel Floristeries, Constanci Moda, Calçats d’Ara i plaça de les Palmeres.

I per a aquells que ja hagueu visitat tots els comerços i contemplat les obres d’art exposades, a partir del dia 9 de novembre, i fins a la finalització del festival, s’ofereix una nova oportunitat per descobrir noves obres dels artistes participants en el festival. La sala d’exposicions de la Torre del Baró acollirà una mostra col·lectiva sota el títol “Artistes VAC 18”, que permetrà, en un mateix espai, tenir una visió de conjunt dels diferents àmbits i estils dels artistes i de les obres que es poden contemplar a la ciutat. Per tant, aquesta és una oportunitat única per contemplar i comparar obres d’estils diferents que tenen com a principal nexe d’unió la seva originalitat i qualitat artística.


Esperem que la mostra Viladecans Art al Comerç us agradi i que gaudiu visitant la ciutat amb una nova mirada.

Carme Gimeno Berne

Regidora de Comerç i Turisme

Cal una altra manera de fer política

Constatàvem des de la redacció del Punt de Trobada certa mandra davant del munt d’eleccions que ens venen al damunt. Per què? Perquè fa temps que en l’àmbit polític, a tots els nivells, s’arrossega una manera de fer política esgotadora, poc motivadora i que no ajuda en absolut a una bona convivència ni contribueix a resoldre els problemes. Ben al contrari. Esdevé un pèssim model que, amb el suport de molts mitjans de comunicació i de les xarxes socials, normalitza actituds que torpedinen la línia de flotació del vaixell comú en què tots naveguem i tendeix a simplificar i a amagar qüestions de fons que afecten molt seriosament el present de moltes persones i el futur de tots plegats. ¿Cal convertir la discrepància en continuada desqualificació personal? ¿Cal abusar de les emocions? ¿Cal mentir de forma continuada per crear un relat propi? ¿Cal buscar sempre la màxima discordància, per marcar “paquet” (bé, en diuen perfil propi)? ¿Cal arrogar-se les coses positives i deixar al govern/oposició les coses negatives? ¿Cal atribuir-se com a pròpies les coses que s’han assolit amb l’esforç de gent molt variada? ¿Cal crear i difondre estereotips? ¿Cal substituir la pedagogia sobre la complexitat de les qüestions comunes pel populisme més absolut? ¿Cal aquest excés d’estratègia i aquest menyspreu a la democràcia interna d’alguns partits que convida a pensar que si tracten així els seus militants, com tractaran als qui no ho són?

La contenció, l’amabilitat (que no s’ha de confondre amb feblesa), la recerca d’allò que uneix, el respecte als fets i a les persones, hauria de guiar tota intervenció política, que també hauria de prioritzar les qüestions més importants per a tots i no les que convenen més a les estratègies partidistes: el canvi climàtic, la qüestió energètica, la migració forçada, la vulnerabilitat de molts, l’opacitat de la indústria armamentística, el traspàs del poder de la política a l’economia, l’enfonsament de l’Estat del Benestar, la fam en el món, la precarietat laboral, el dèficit democràtic… Molta feina. Amb menys testosterona i més empatia, la faríem millor.