dimecres, 30 de novembre del 2011

Des de Bagur, una idea per a Viladecans


Vaig ser a Begur durant el pont de Tots Sants i, rondant per allà, vaig veure una cosa que vaig pensar que podria servir per Viladecans. No és una novetat pròpia de Begur, sinó que també ho han fet en altres llocs. Però no se m’havia ocorregut que a Viladecans també es podria fer.
La cosa és que, a l’hotel on estàvem allotjats, i en alguns altres edificis de la població, s’han dedicat a repicar les parets per deixar veure les pedres amb què l’edifici corresponent va ser construït. I no és que siguin pedres especialment nobles, no. Són pedres molt diverses i desiguals, i a més hi ha algun totxo incrustat. La foto que us poso és de l’habitació de l’hotel. 
Doncs bé. A Viladecans tenim un lloc ideal per fer una cosa així. És a les dues parets que queden de la masia de Ca l’Escuder a l’angle nord-oest del jardí de la Torre Modolell, el jardí de l’Ajuntament. Són dues parets on es barregen els dos tipus de pedra típics de les construccions antigues de Viladecans, la pedra vermella i la llicorella o pissarra. També hi ha incrustat algun totxo. I també es veuen les pedres més treballades dels arcs i els llindars de portes i finestes. Quan es refaci i rehabiliti el jardí, cosa que esperem que sigui aviat, serà molt bona cosa repicar aquelles parets i fer que quedin ben a la vista, com a memòria del que era el Viladecans antic. És una cosa ben senzilla de fer, i seria un nou petit atractiu per a la ciutat.
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 29 de novembre del 2011

Deixem-nos seduir per la bellesa


Enguany se celebra arreu del món el centenari de la mort del compositor Gustav Mahler. I Viladecans s’hi ha afegit amb la interpretació de la seva quarta simfonia, en una versió que no és l’habitual, basada en la preciosa adaptació que Arnold Schönberg, un altre dels grans, grans músics del segle passat, va fer per a orquestra de cambra.
Mahler és com un pou sense fons. Quan l’escoltes per primera vegada et captiva amb una música aparentment fàcil, melòdica..., que fa que persones poc avesades a la “clàssica” s’hi trobin bé amb facilitat. ¿Qui no recorda aquell adagietto de la seva cinquena simfonia com a fons de l’extraordinària pel·lícula de Visconti Mort a Venècia? Després, a mesura que hi aprofundeixes, t’adones de la seva complexitat i també de la seva connexió tant amb la cultura popular  com amb la cultura centroeuropea més espessa (amb perdó dels amants de la filosofia). 
De fet la quarta simfonia està construïda al voltant d’un text d’un recull popular de contes i poemes. I per això inclou, en la seva darrera part (el darrer moviment, que en diuen, quan es parla d’una simfonia) música vocal.
He de dir que em fa molta il·lusió que tan a prop de casa es faci un concert d’aquesta qualitat. I de l’altra em fa mitja por. Perquè la veritat és que tots ens omplim la boca parlant de les excel·lències de la cultura, però després ens costa molt dedicar-hi temps i esforç. I jo sóc la primera a reconèixer-ho. Aquest esforç que fa que les grans obres, que demanen una aproximació progressiva i reiterativa, les acabem aparcant en favor d’una tele ràpida i compulsiva.
Això em fa patir. L’Àtrium és una gran, grandíssima oportunitat cultural de qualitat per a Viladecans i el delta. I a preus molt assequibles. La sensació és que no l’aprofitem prou. I en època de severes retallades la millor manera de defensar la cultura és exhaurir totes les entrades, demostrar, per la via de l’assistència als espectacles culturals, que ens l’estimem i que no estem disposats a renunciar-hi.
I jo encara hi afegiria un parell de coses: no és cert que la cultura en majúscules sigui elitista. No és cert avui que hi ha oportunitats com les que ens ofereix l’Àtrium, i el youtube, i els discs. Avui que l’educació s’ha fet extensible a totes les persones que viuen al nostre país. Durant segles bona part de la bellesa cultural ha estat segrestada per les elits. Ara no. Doncs disfrutem-la! Perquè la bellesa ens fa millors, més lliures, més creatius, més sensibles i ens enforteix davant les adversitats.
I encara una altra cosa. Conjunt XXI! és una agrupació de músics molt joves, amb propostes intel·ligents i novedoses. Assistir a aquest concert és una bona manera de valorar la seva feina. ¿No ens queixem de les poques oportunitats que solen tenir els joves per tirar endavant? Doncs vinga, som-hi!
Música, teatre, poesia. Fem-ne militància, i sobretot, sobretot, deixem-nos seduir per elles. La biblioteca ens hi ajuda amb diversos actes que ens poden apropar la programació de l’Àtrium. I recordeu que podeu fer un tastet de Mahler abans per perdre-hi la por. Si algú vol escoltar aquesta simfonia abans, que ens escrigui al Punt de Trobada (puntviladecans@gmail.com) i l’hi enviarem per correu electrònic.
Mercè Solé

dilluns, 21 de novembre del 2011

Raíces de Andalucía: la exposición del Milenario


El pasado 9 de septiembre el Centro Cultural Raíces de Andalucía presentó una exposición dedicada al Milenario de Viladecans. 
La felicitación por parte de entidades catalanas nos ha llenado de satisfación y orgullo al sentirnos apreciados por los viladecanenses que un día acogieron a estas otras que sin olvidar sus raíces en otros lugares se sienten viladecanenses y dispuestos a participar en todo lo que sea bueno para una convivencia ejemplar y integradora en esta época de dificultades economicas y pérdida de  valores morales. 
No nos podemos rendir. Hemos de pasar por alto todo lo que no sea unión para todos los que hoy les ha tocado vivir en esta maravillosa ciudad.
Josefa Delgado

diumenge, 20 de novembre del 2011

No están por la labor


El pasado 10 de octubre, Pérez Reverte decía en su página con “licencia de corso” una serie de improperios sobre un joven que pasó como un miura, con su Seat negro azabache por su aun alerta capote, pero viendo de cerca la muerte como no la vió en peores situaciones.
Excepto por su mano precisa en la elección de las letras con la que además se gana la vida, coincide mucho la crítica con la que vengo relatando desde hace ya algún tiempo en mi blog.
A 600 Km de aquella curva, en Viladecans, eso pasa con más asiduidad de la que a nadie gustaría. Bajo mi balcón se pueden oír los frenazos a casi a diario, cuando otros incompetentes, seguramente compartiendo las mismas ideas que describía el Sr. Reverte, con la música demasiado alta para apercibirse de los sonidos necesarios para una conducción prudente y más velocidad que la que los idiotas creen poder manejar con seguridad. Esos Faletes que se creen conductores con pericia tan solo porque aún no han segado ninguna vida. Aún.
Quedóse menos irritado por saberse muy leído Don Pérez, pero solo llamó la atención de uno. Uno que a poco le manda al otro barrio, donde todos dicen querer ir un día pero nunca nadie encuentra un buen momento para hacer el viaje.
Yo prefiero quejarme a los que consienten, a los flojos que solo reaccionan cuando hay sangre en la calzada y solo por buscar salir indemnes de eso. A los que se gastan nuestros dineros en señales horizontales que no se molestan en hacer cumplir y poco les importa.
También a los que dicen ser padres de los hijos que con sus skates y sus patinetes, cruzan imprudentemente la calzada, sin asomo de conciencia y que son los que causan los chirridos de los frenazos que antes mentaba, que no ven impasibles sino que no ven, perdidos en su cháchara y su cerveza en la terraza del bar de enfrente. Uno de esos críos, fue advertido por un buen vecino sobre el peligro que corría imprudente mientras este pobre adolescente le gritaba “A muerte”, mientras surcaba con su skate el proceloso asfalto como si de un navío pirata se tratara. El padre, en el bar hacía de todo menos lo que quería aparentar que era velar por su hijo.
Estúpidamente se ríen muchos de las reglas, considerándolas una limitación a las libertades sin pensar que son limitaciones a las barbaridades por un bien común.
Las reglas se establecen por todos (aprenda  a votar si se queja) y compromete a los ciudadanos a respetarlas y a las autoridades a hacerlas cumplir.
No están por la labor ni unos ni otros.
Buen juicio, cuando te fuiste si es que estuviste entre nosotros alguna vez.
David Rebollo

Webs mencionadas:
http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/628/el-cretino-de-la-curva/
http://noland-politicamenteincorrecto.blogspot.com/

dissabte, 19 de novembre del 2011

La veu de la mare (Adaptació infidel de la meva aportació a la presentació d’Òmnium, el passat 14 d’octubre. Primera part)



La immersió lingüística sembla una reivindicació exclusiva dels que tenen el català com a llengua materna. M’agradaria aportar una perspectiva no gaire freqüentada com és la tradició castellanoparlant, que és la meva tradició personal. Intentaré parlar honestament de la meva experiència personal, sense ocultar que jo sóc dels que se senten més còmodes parlant castellà que català, i que al primer despiste, ya estoy hablando castellano.
Nascut al Raval, als dos anys vaig anar viure a  l’Hospitalet, però no vaig sentir cap paraula en català fins arribar als sis anys a Viladecans i als sermons del rector Ramon Saborit, la meva immersió lingüística. Les meves primeres paraules en català –i gairebé úniques– van ser a missa, a doctrina i al “sentru”. 
La “Cançó de Matinada” del Serrat, i la literatura van ser com el primer petó, sense llengua, amb l’idioma adoptiu. “La pell de brau”, d’Espriu, bilingüe, va ser el meu primer llibre, i “Onades sobre una roca deserta”, del Terenci Moix, la meva primera novel·la en català, plena d’àdhucs i jovenívols, que mig vaig entendre a les palpentes. 
La política va ajudar, llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia, els concerts del Pi de la Serra, del Llach, del Raimon. De tant en tant a les reunions del partit algú em deia i tu, perquè no parles català? I jo contestava: Yo soy charnego porque el mundo me hizo así. 
Però el mundo em va enviar a la mili a Saragossa quan se’m van acabar les pròrrogues. Franco havia mort un any abans, però quan apagaven el llum sonaven crits de  catalanes, polacos, cabrones! Els catalans –amb una excepció, jo–, parlaven català, i els de Madrid no ho suportaven. Lo hacéis para que no os entendamos y criticarnos. Meitat per molestar,  meitat per solidaritat, per primera vegada a la meva vida em vaig llançar a parlar català. Tenia vint-i-set anys. El que no va poder ni el partit, ni la meva sogra, i tu per què no parles català? ho va aconseguir la incomprensió lingüística i la defensa d’un dret. Vaig parlar català, no por lo civil, sino por lo militar.
La llengua és un fet fàcil però complex. La llengua materna, amb la que aprens a parlar, s’estima d’una manera íntima i gairebé instintiva. L’altra llengua, l’adquirida, no la   visc com a part de la identitat política, perquè per mi és de la gent sense adjectius. Hauríem d’evitar fer de la llengua un espai d’alineament polític, perquè la llengua és de tothom. Neix de la tradició, però està viva perquè la usem per comunicar-nos.  La llengua es parla perquè s’estima o perquè és útil. Com les cançons de Manel o la pel·lícula Pa Negre, que sense pretendre-ho, són una reivindicació amable de la nostra llengua, a cau d’orella, que és quan més clares i dolces sonen les paraules. Com la seixantena nit de Santa Llúcia a Viladecans, d’Òmnium, que va fer país, va fer llengua catalana, des de la cultura i la seducció.  
No fa gaire vaig confessar que jo –per qui la paraula és  una eina molt important per fer política, per intentar explicar, i alguna vegada per intentar convèncer a qui es deixi–,  visc com un problema no tenir la mateixa facilitat per al català que per al castellà. I això m’ha fet sentir, més d’una vegada, parcialment discapacitat.
Més enllà de retrocessos en l’ús social del català, de tribunals suprems o constitucionals, saber català és una habilitat social imprescindible en aquest país per tenir la plenitud de drets subjectius i objectius, des d’estar en una taula rodona d’Òmnium, passar una oposició o demanar una sol·licitud de treball. Com canta el Serrat, la verdad no es triste, lo que pasa es que no tiene remedio.
Sense cap accent polític, crec que la immersió lingüística ha estat una benedicció per als castellanoparlants, perquè ens ha donat més igualtat d’oportunitats. Els catalanoparlants no la necessiten tant com nosaltres. Tenen una immersió lingüística fora de tota sospita judicial: la veu de la mare.
 José Luis Atienza

divendres, 18 de novembre del 2011

Òmnium cultural es fa present a Viladecans


Al voltant d'unes 150 persones van compartir, el passat divendres 14 d'octubre, una trobada a l'Ateneu d'entitats Pablo Picasso. La secció local d'Òmnium Cultural va estar a l'alçada oferint un acte elegant, enriquidor i emotiu propi de la trajectòria que al llarg dels darrers 50 anys ha dut a terme l'entitat en el nostre país.
A l'acte van estar acompanyats per la Sra. Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, i les autoritats locals. La Sra. Muriel Casals i el Sr. Carles Ruíz (alcalde de Viladecans) van donar la benvinguda a la nova secció local d'Òmnium i la van encoratjar a treballar per la cultura, la llengua, i el País, eixos principals de treball de l'entitat.  Òmnium no té la intenció de substituir cap entitat ja existent sinó que pretén ser un paraigua on aixoplugar i enfortir a aquelles entitats que comparteixen i treballen per la llengua, la cultura i el país, consolidant els seus projectes conjuntament amb les noves propostes que Òmnium oferirà. Tots els assistents a l'acte eren conscients que hi ha molta feina a fer per tal que vagi augmentant la presència de la llengua i la cultura catalana entre els ciutadans del nostre municipi.
A continuació i aprofitant la celebració a la ciutat del Correllengua 2011, es va dur a terme una taula rodona, amb la presència del Sr. Pep Cruanyes (Comissió de la Dignitat), de la Sra. Muriel Casals (presidenta d'Òmnium), del Sr. Cesk Freixas (jove cantautor català), i del Sr. José Luis Atienza (regidor de Cultura de l'ajuntament de Viladecans). El debat va girar al voltant de "L'estat actual de la llengua catalana al nostre país"; les diferents intervencions ens van permetre reflexionar i valorar l'important paper que tenen els ciutadans i ciutadanes catalanoparlants, per aconseguir mantenir i ampliar l'ús social de la nostra llengua. Els ponents van estar d'acord que cal continuar treballant perquè la llengua sigui l'element aglutinador i integrador dels ciutadans del nostre país.
La trobada va finalitzar amb l'actuació del cantautor Cesk Freixas que va oferir el repertori del seu últim treball "La mà dels qui t'esperen".
La secció local d'Òmnium Cultural té la voluntat implícita de ser present en la vida cultural de Viladecans i de la comarca a través d'accions que responguin a les directrius fixades des de la seu nacional d'Òmnium. 
Òmnium és una entitat en constant creixement de socis i sòcies en aquests darrers anys; la presa de consciència que cal donar la paraula a la societat civil i el constant desig de poder decidir sobre quin ha de ser el futur del nostre país ha portat a Òmnium a postular-se obertament en defensa dels drets dels catalans i les catalanes. Un exemple ben clar és el constant atac polític i mediàtic a la nostra llengua i al sistema educatiu. La llengua catalana a través del model d'immersió lingüística a les escoles ha estat una peça clau per a garantir la igualtat d'oportunitats  i la cohesió social en un país on la immigració ha estat molt present. Unes de les darreres accions que la secció local d'Òmnium ha dut  a terme a Viladecans ha estat arran de  la recent sentència del tribunal superior de justícia qüestionant el model d'immersió lingüística a les escoles;  convocant una concentració davant de l'ajuntament de Viladecans amb la lectura d'un manifest d'adhesió al model educatiu actual i demanant que s'aprovés una moció en contra de la decisió del Tribunal en el ple de l'ajuntament. 
Són conscients que necessiten el suport i la implicació de tota la societat viladecanenca amb l'acompanyament de la seu nacional d'Òmnium Cultural i de totes les seccions locals que formen part de la Demarcació d'Òmnium Cultural al Baix Llobregat.
Vosaltres podeu acompanyar als membres de la secció local de Viladecans fent-vos socis i sòcies (https://segur.omnium.cat/www/omnium/ca/socis/fer-se_soci.html ) i participant a les assemblees cada primer dijous de mes a les 20:00 h, a l'ateneu d'entitats Pablo Picasso, Passatge Sant Ramon, 2.
Rebeu una cordial salutació de la secció local d'Òmnium Viladecans.
Agustí Martí

dijous, 17 de novembre del 2011

La màgia del circ Raluy


Fotografia de Jordi Pinyol


Fotografia de Jorge Lizana
Del passat 20 al 23 d’octubre va recalar a Viladecans el Circ Raluy, procedent de Cambrils i de camí cap a Girona, fidel a la seva cita anual amb les fires de Sant Narcís. No és un circ qualsevol, més aviat és únic en la seva espècie i té una sèrie de particularitats que el fan entranyable i interessant alhora, ja sigui amb mainada o sense. Amb més de 40 anys d’història i un marcat caràcter familiar, un dels seus trets més característics és l’aire antic que respira cadascun dels seus racons, a l’estil més clàssic. I sense rastre d’animals.
Més de 20 caravanes configuren el seu museu ambulant integrat per vehicles d’època elegantment decorats amb motius circenses. Veritablement en aquest cas l’espectacle és a dins i a fora de la carpa principal. Les últimes adquisicions: un camió de l’exèrcit alemany de 1951 i un altre que havia estat propietat de l’exèrcit anglès. El primer el convertiran en biblioteca. Altres són utilitzats com a cafeteria, lavabos o, fins i tot, com a estança d’hotel pensada per a aquells que vulguin apropar-se a la vida de circ durant alguns dies. 
El xou frega les dues hores amb pausa al mig i una quinzena de números de tècniques ben diferents: llit elàstic, trapezi, pallassos, bàscula, equilibri, bombolles de sabó... El comandant de la nau és Carles Raluy, director i presentador des de fa més de 20 anys. L’origen de tot plegat l’hem de buscar en el seu pare, Lluís Raluy: nascut a Carcassona el 1911, però criat a Sant Adrià de Besós, va esdevenir un reconegut artista de circ (home bala, entre altres) entre els anys 30 i 60. Va ser ell qui va començar a comprar i col·leccionar carros de circ antics, ignorant que serien l’embrió de l’actual Circ Raluy, a la carretera des dels anys 70. 
El 1996 va obtenir el Premio Nacional del Circo que atorga el Ministeri de Cultura i el 2006 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Fins ara tenia la seu operativa a les Terres de l’Ebre, però recentment hem llegit –al diari Ara– que es traslladarà al Baix Empordà, on els seus promotors preveuen obrir una escola de circ i un museu dedicat a aquest art. En concret, al municipi de Vulpellac. 
Mentrestant, per als interessats que no varen ser a temps de gaudir-ne a Viladecans, sàpiguen que per Nadal seran un any més al Moll de la Fusta de Barcelona. També poden veure un reportatge a www.viladecanstv.tv o consultar més informació al seu web www.raluy.com I com a regal de comiat, les dues instantànies que acompanyen aquest escrit i que hem baixat del portal de fotografies a Internet Flickr. 
Josep Ginjaume

dimecres, 16 de novembre del 2011

Integrar i compartir la tradició a través de la cuina


Podria haver estat en un altre lloc, però es que aquells bonics paisatges verds envoltats de petites i grans cases, aquest caràcter acollidor i altres encants, ens havien fet un cop més escollir les terres d’EuskalHerria per passar uns dies. 
I per sort vàrem poder gaudir també d’una de les expressions culturals més significatives d’aquestes terres, la gastronomia. Aquests dies d’octubre se celebraven diversos campionats en aquestes terres: per un costat a Cambo-les-bains (País Basc Francès) el dia del «Gateau Basque» amb el seu corresponent campionat de pastissos i també es celebrava el Campionat de Pintxos d’Euskadi. Aquest últim es va desenvolupar al llarg de tres dies en la bonica ciutat costanera basca.
Un campionat que va ser pilotat per un presentador navarrès una mica particular, Iulian Iantzi, el fill d’un euskaldun que va emigrar als Estats Units per fer de pastor. Iulian,  que va néixer allà, més tard va tornar a Lesaka (Navarra) amb els seus pares, però només coneixia dues llengües, l’anglès i l’euskera. Mala situació per a ell atès que això passava en temps de la dictadura. Segons ell va ser un moment difícil per a un nen que patiria les conseqüències d’aquells temps.
Però a part d’aquesta petita historia, comentada pel mateix presentador, vull destacar que aquest Campionat va ser un bon lloc per aprendre alguns trucs de cuina, però sobretot per sorprendre’s de les innovadores i màgiques receptes que anaven explicant un a un els cuiners de fins a vuitanta bars i restaurants. Tot entorn d’un element molt significatiu i tradicional de la gastronomia basca i navarra, el pintxo. 
La pluralitat era sens dubte el signe d’identitat d’aquest moment d’aquest tipus de cuina i podíem contemplar com competien des d’una noia donostiarra, una dona d’origen senegalès fent el seu pintxo, el debat encetat per un cuiner d’una edat una mica avançada,  acompanyat per dues dones marroquines, entorn del que representava el pintxo original i discutint sobre els pintxos més elaborats, i com per exemple dos nois d’origen argentí arribaven a guanyar un dels premis d’aquest campionat tan euskaldun.
Però el resum pot ser que a l’entorn d’aquest destacat element cultural hi caben variacions o enriquiments tant per l’origen, la innovació o la tradició dels seus cuiners com per la diversitat d’ingredients culinaris que s’utilitzaven. Vam poder veure des del tradicional bacallà fins a un pintallavis de mantega aromatitzada amb aroma de llimona. Gaudíem veient com gaudien tots i cadascun dels cuiners i cuineres participants a l’hora de realitzar els plats i com sabien transmetre els sabors i les textures d’una forma oral i visual. 
Des del meu punt de vista una forma fenomenal d’integrar i compartir coneixements sobre elements culturals propis d’un poble.
Després de gaudir d’aquest bon espectacle no ens faltava més que tastar, en algun d’aquells bars d’Hondarribia, algunes de les delícies que podíem haver vist en aquell campionat.
Miguel de la Rubia

dimarts, 15 de novembre del 2011

Una gran festa per a un aniversari rodó


El passat 19 d’octubre es complien vint anys de la fundació d’ASDIVI i vam voler compartir el nostre aniversari amb tota la població de Viladecans el dissabte 22. Nosaltres ens sentim orgullosos de la feina feta en aquestes dues dècades d’història i  volíem compartir-ho amb la resta de ciutadania. ASDIVI va començar el seu camí el 1991 per iniciativa d’una petita colla de pares molt valents, i de seguida es van aplegar més famílies i voluntaris al seu voltant, fent pinya per lluitar perquè els discapacitats fossin ciutadans de primera. Un altre dels nostres desigs era fer visibles les capacitats (de relació, de gaudi, d’estimació...) d’aquests ciutadans tan especials i sovint tan oblidats. I per últim fer patent la tasca del voluntariat que ha fet possible el manteniment de l’associació. Sense aquestes persones  tan altruistes ASDIVI no existiria. 
La festa es va iniciar a les 10 del matí i es va allargar fins quarts de 9 del vespre. El programa contemplava activitats molt diverses, però es podien veure dues parts ben diferenciades:
la primera meitat de la jornada de caire més infantil: xocolatada, inflables, tallers (maquillatge de cara, titelles amb material de reciclatge, pilotes antiestrès...), minijocs, pallassos, gimcana...
la segona franja horària era per a joves o adults: monòlegs, balls llatins, break dance, tallers (henna, bijuteria amb càpsules Nespresso, petanca...), discoteca mòbil, timbalada i focs artificials.
També es va oferir l’oportunitat de penjar un desig a l’arbre dels desitjos i la veritat que n’hem recollit un bon munt. Alguns dels més originals són: “Deseo mucha salud para la mamá Naturaleza”, “Deseo que los niños discapacitados se diviertan toda la vida” “Deseo que se cumplan todos los buenos deseos de este árbol”... Hi havia altres serveis com el  de bar, un mercat solidari (objectes de segona mà a un preu molt assequible) i un punt d’informació on es lliuraven revistes, tríptics de les activitats d’ASDIVI i programes de la festa.  En aquesta última carpa es podia veure molt gràficament l’evolució de l’entitat a través dels quatre plòtters de la història de l’associació (un per cada lustre).  
Van venir a participar de la celebració moltes entitats i els seus socis, es van viure grans retrobaments  tant amb alguns nois i noies (Germán, Laura...)  com amb algunes exmonitores, que ara ja porten els seus fills als actes. La residència El Tamariu del Prat de Llobregat ens van visitar al matí amb un grup  i a la tarda amb un altre. Gràcies a aquesta aproximació els d’ASDIVI vam poder gaudir de la companyia del Germán i veure com se’n recordava de tothom i s’emocionava en saludar-nos. Des d’aquí volem agrair-los l’esforç per desplaçar-se i assistir-hi.
Vam rebre també la visita de representants de l’Ajuntament de Viladecans. Al matí ens va acompanyar Verónica Arasil, regidora de Convivència i Ciutadania, Igualtat de gènere, Joventut i Comunitat. A la tarda José Luis Atienza, tinent d’alcalde de l’Àrea de Medi Ambient i Ciutat Sostenible i regidor de Cultura i Encarni García, regidora d’Espais Naturals i de Patrimoni Històric. I al llarg de tota la jornada també ens va acompanyar i assessorar Pili Cabezas. A tots els estem molt agraïts per l’interès i l’atenció demostrats envers les persones amb discapacitat. 
Ens va acompanyar el bon temps, i gràcies a això i al munt de visitants que van assistir a la festa, aquesta va ser tot un èxit. Esperem que ara tothom sigui més conscient de l’existència de la diferència, i que la vegi com un valor positiu i no com un obstacle.
Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració!
Mercè Ginés

diumenge, 13 de novembre del 2011

Motius de satisfacció i de benestar


Si un va qualsevol dia de festa que faci bon temps al Parc de la Marina, se’l trobarà ple de gent. Realment, és un espai que fa de bon estar, ben construït, ben cuidat, que convida a anar-hi. Segurament que seria més discutible el preu que hem pagat amb aquells immensos blocs de pisos que hi ha al costat, però el parc en si està molt bé.
Si deixem el parc i ens n’anem cap al carrer de la Tecnologia, a baix de tot del barri de Sales, i travessem per sota l’autopista cap als camps, ens trobarem un munt de gent corrent, o anant en bicicleta, o passejant pels camins asfaltats de la zona. I, alhora, podrem admirar també l’exhuberància dels cultius que allà s’hi fan.
Si ens n’anem just cap a l’altra banda de la ciutat, cap a muntanya, ens trobarem també tot de gent que aprofita la muntanya de Sant Ramon com a lloc d’esbarjo. I, segons com, ens trobarem amb alguna de les diverses pujades col·lectives que s’hi fan al llarg de l’any.
I com aquests exemples, molts d’altres. A Viladecans tenim molts llocs dels quals els ciutadans i ciutadanes podem i sabem disfrutar. També espais més petits, però carregats de més història i significat, com la Torre Modolell i el seu jardí, que ens agradaria que estiguessin més cuidats. O la masia de Cal Menut, que podria ser un magnífic lloc de visita oberta per tenir memòria del nostre passat, i que ara més aviat ens fa por que s’acabi ensorrant. 
Molts llocs. Els que tenim i els que ens agradaria tenir.  No està gens malament. I ara, en aquest temps de crisi, és bo recordar-ho i recordar-nos-ho. Perquè, juntament amb tota la lluita que cal fer perquè la sortida de la situació no l’hàgim de continuar pagant els que no l’hem provocada i menys encara els estrats més febles de la nostra societat, tenir tot això que tenim és sens dubte un estímul per viure. Un estímul, sí, per afrontar amb més ànim i força la crisi.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Els balustres de porcellana del jardí de Magdalena Modolell


Les escales en el seu disseny original (creació de David Villegas).


Les escales en una imatge de juny de 2010

Un dels balustres de porcellana de l’escala
La terrassa del primer pis de la Torre Modolell, seu del nostre Ajuntament, actualment es troba en estat ruïnós, apuntalada, plena d’herbes i sense impermeabilitat, de tal manera que tota l’aigua de la pluja cau als locals buits i tancats de la planta baixa, ocasionant greus problemes d’humitat i que amb tota probabilitat afecten negativament al conjunt de l’edifici. Aquesta situació actual és deguda al nul interès i la deixadesa que els diferents governs municipals de ja fa massa anys, han infligit al bloc de ponent de l’edifici de la Torre Modolell, amb la terrassa i les escales del jardí, permetent la seva degradació. 
Quan a un edifici li passa això, és fàcil que algú caigui en la interpretació errònia que l’espai en qüestió no té cap mena de valor i en conseqüència ens trobem a hores d’ara en la situació d’haver de lamentar el fet de que algú de l’Ajuntament (no sabem qui) hagi ordenat una reparació a la façana de les escales el resultat de la qual ha estat la desaparició dels dos únics balustres de porcellana del segle XIX que quedaven de les escales originals del jardí de la Torre Modolell.
Dit això, explicarem a continuació alguns detalls del jardí que Magdalena Modolell i el seu marit Jaume Nogués van construir a finals del segle XIX en el lloc que ocupava l’hort de la seva casa-torre de la plaça. De fet, tot el que explicarem ja ho hem publicat en el llibre titulat Viladecans 1915, L’herència de Magdalena Modolell, llibre que el Grup Tres Torres vàrem presentar aquest passat mes de juny i que, posats a dir-ho tot, el podeu adquirir a la llibreria Els Nou Rals.
Així doncs, ens trobem que dos anys després de la mort d’Antònia Freixas, fins aleshores mestressa de la Torre Modolell i mare de Magdalena, el matrimoni Nogués Modolell, seguint la tònica de la burgesia de l’època, decideix convertir l’hort de la casa en un jardí de caràcter romàntic i al mateix temps encarreguen la construcció d’una terrassa i unes escales d’accés. Això passava l’any 1887 tal i com ens ve indicat a la porta d’accés a la terrassa.
Malauradament, no es conserva cap document ni cap plànol que ens indiqui com era el jardí original com tampoc sabem qui va dissenyar el conjunt, únicament disposem d’algunes fotografies antigues i el testimoni d’alguns ciutadans, amb els quals ens hem guiat per tal de poder conèixer i difondre els aspectes més generals d’aquest espai d’esbarjo de la casa palau de Can Modolell. 
Cal aclarir que en aquell moment encara no s’havia efectuat a l’edifici la reforma neogòtica que li dóna l’aspecte actual: això va venir uns anys més tard. Així doncs, en aquella època, la construcció que hi havia a llevant de la torre central era la vivenda dels masovers, a ponent hi havia la residència dels senyors i a continuació, en el lloc de l’actual edifici de la Cooperativa Agrària, hi havia una casa normal i corrent amb planta i pis, bessona de la que hi havia a continuació (cal secretari), avui enderrocada, i totes dues propietat de la senyora Modolell. 
Pel que fa a les escales del jardí, podeu veure a la pàgina anterior un fotomuntatge que ens mostra quin era el seu disseny original. Per una banda  podem veure la font del replà, avui amagada al darrere d’un munt de vegetació espontània, i que molts dels que esteu llegint aquest article recordareu perfectament el seu bonic aspecte original. El detall principal, però, són precisament els balustres de porcellana, avui tots desapareguts, i que en un número aproximat de 140 donaven categoria i bellesa al conjunt. 
Ni el seu disseny, com podeu veure a la fotografia, ni el material utilitzat, la porcellana, era el més habitual en la fabricació d’aquesta mena d’elements arquitectònics. De fet el més comú era fabricar els balustres en sèrie, de ciment i amb un senzill disseny que no anava més enllà de tres o quatre models tal i com es pot veure a la immensa majoria de les balconades de l’eixample barceloní. Així doncs, el particular disseny  i la porcellana, símbol de riquesa i prestigi, afegien un valor especial a les escales del jardí de Can Modolell. 
En aquest primer jardí de 1887 hi havia un passeig de til·lers amb la seva florida groga al mes de juny, i també son d’aquesta època, amb tota probabilitat, les palmeres i la xicranda que també floreix al juny però en aquest cas de color lila.  Val a dir, però, que l’ocellera encara no hi era com tampoc no hi eren els dos llacs amb barca i el pontet i que els més grans recordareu haver-los vist i que molts altres haureu sentit explicar. També hi havia una altra font que es trobava, de fet encara s’hi troba, a l’extrem oposat de les escales i de la qual ja us en parlarem en l’article del mes vinent.
A l’any 1892, cinc anys més tard de la creació del jardí, Magdalena Modolell i Jaume Nogués, de la mà de l’arquitecte Josep Azemar, van emprendre la reforma neogòtica de la casa torre tal i com la coneixem avui. 
Més tard, a l’any 1900, van reformar la casa de l’actual Cooperativa Agrària donant-li l’aspecte actual. Juntament amb aquesta reforma es va ampliar la terrassa i també el jardí amb la compra i enderrocament d’una casa del carrer del Sol. Va ser aleshores quan es van construïr aquells llacs i el pontet dels quals la nostra gent gran encara reté la seva imatge a la memòria.
Jaume Lligadas Vendrell