diumenge, 15 de novembre del 2015

70 anys del club de beisbol Viladecans


El Club de Beisbol Viladecans va néixer oficialment l’any 1945. Es compleixen enguany els 70 anys d’una entitat que ha passejat el nom de Viladecans per tot arreu. Als anys 80 aquest club esportiu era ja un dels més destacats  de Catalunya i Espanya. Aquestes fotografies de l’any 1981 corresponen a un partit celebrat en el que va ser durant molts anys el seu camp situat darrera l’Hospital i conegut popularment pel camp del Poblat Roca. L’any 1987 es va inaugurar l’Estadi municipal de Beisbol, al Parc de la Torre Roja, i des d’on continuen ara amb la pràctica i la difusió del beisbol.




Jaume Muns

Els noms que es posaven a Viladecans


Els nens Joan, les nenes Maria, i una Maria de Sales

Fa alguns mesos, una amiga de Molins de Rei em va explicar que una besàvia seva era de Viladecans i es dia Maria de Sales. Concretament, Maria de Sales Deu Castells, i havia nascut el 29 d’octubre de 1862. Aquesta noia, anys després, es va casar amb un noi de Molins, i se’n va anar a viure allà.

La informació em va semblar realment destacable. A Viladecans sempre hem dit que era una llàstima que el nom de Sales no hagi fet fortuna, com n’ha fet el de Bruguers a Gavà o el de Vinyet a Sitges. I heus ací que no: que almenys ens consta el cas d’una nena que duia el nom de Sales.

Vaig pensar que valia la pena investigar si en aquella època hi havia hagut més nenes amb aquest nom, i me’n vaig anar a l’arxiu parroquial. I, lamentablement, el llibre o llibres de baptismes entre els anys 1859 i 1917 estan perduts. Vaig mirar aleshores els anys més propers, del 1850 al 1858, i no, no hi ha cap Sales. O sigui que possiblement la Maria de Sales Deu sigui l’única noia que ha dut aquest nom en tota la història de Viladecans. Caldria fer-li un reconeixement públic...

Però bé. Ja que era a l’arxiu, vaig pensar que podria aprofitar el viatge i fer una mirada als noms que es posaven a Viladecans en les diferents èpoques, des que Viladecans va ser parròquia independent, a la primera meitat del segle XVIII. El Jaume Lligadas ja havia fet un primer tast d’aquest tema en aquesta mateixa revista, en un article ara reproduït en el llibre Viladecans, recull d’històries, però em va semblar interessant fer una recerca més àmplia. O sigui que vaig agafar tres mostres, de cinc anys cada una, de tres moments diferents: de 1750 a 1754, de 1850 a 1854, i de 1918 a 1922 (sempre tots dos anys inclosos).

I aquí teniu els resultats, respecte als quals cal tenir en compte dues coses: 

La primera, que en les dues primeres mostres (1750-1754 i 1850-1854) els llibres de baptismes estan en català, i en català és com en transcric aquí els noms, respectant la forma en què estàn escrits i assenyalant, quan s’escau, les diverses versions d’un mateix nom. En canvi, en la tercera mostra (1918-1922) els llibres estan en castellà, i en aquest cas els poso traduïts, que és com sens dubte els deia la gent (encara que no els devia dir amb la correcció normativa amb què els tradueixo: segur que deien Fransiscu i no Francesc, i Dumingu i no Domènec...).

Segurament que alguns dels nens o nenes que van néixer a Viladecans en aquests anys no estan registrats en els llibres baptismals: o perquè els van batejar en algun altre lloc, o perquè no els van batejar, especialment en la tercera mostra, quan ja hi ha algunes famílies que volen manifestar clarament el seu distanciament del catolicisme. Però segur que són molt pocs els casos.

Aquests són, doncs, els noms que es posaven a Viladecans.

Anys 1750-1754 (124 bateigs)

Nens (62): 8 Joan; 6 Baldiri; 6 Francesch/Francisco; 5 Jaume; 5 Miquel; 4 Antoni; 3 Climent/Clement; 3 Joseph; 3 Pere; 2 Banet; 2 Christofol; 2 March; 2 Pau; 2 Salvador; 1 Andreu; 1 Barthomeu; 1 Domingo; 1 Esteva; 1 Falip; 1 Felis; 1 Isidro; 1 Llorenç; 1 Salvi.

Nenes (62): 10 Maria; 6 Eularia; 6 Paula; 5 Coloma; 5 Theresa; 4 Rosa; 3 Francisca; 3 Madrona; 3 Margarida; 2 Anna; 2 Catharina/Chaterina; 2 Geltrudias; 2 Josepa; 2 Madelena; 2 Orosia/Erosia; 1 Antonia; 1 Ignes; 1 Isabel; 1 Monica; 1 Ursula.

Anys 1850-1854 (209 bateigs)

Nens (110): 16 Joan; 12 Jaume; 12 Josep; 8 Anton; 8 Pere; 7 Francisco; 5 Baldiri; 5 Pio; 4 Bernat; 4 Ramon; 3 Climent; 3 Jacinto; 3 Pau; 2 Joaquim; 2 Llorens; 2 Roch; 1 Andreu; 1 Benet; 1 Esteva; 1 Cosma; 1 Feliph; 1 Isidro; 1 Magí; 1 Maurici; 1 Miquel; 1 Nicasi; 1 Rafael; 1 Rossendo; 1 Simeon; 1 Thomas.

Nenes (99): 19 Maria; 8 Teresa/Theresa; 6 Francisca; 6 Rosa; 5 Antonia; 5 Eularia; 4 Joana; 4 Madrona; 4 Rafela/Rafaela; 3 Dolores; 3 Elisabet/Elisavet; 3 Josepha; 2 Engracia; 2 Gaiatana/Caetana; 2 Gertrudis; 2 Ignasia; 2 Magdalena; 2 Marina; 2 Paula; 1 Adelaida; 1 Amalia; 1 Carme; 1 Claudia; 1 Clotilda; 1 Concepcio; 1 Emilia; 1 Jacinta; 1 Llúcia; 1 Margarida; 1 Maria Angela; 1 Maria Anna; 1 Serafina; 1 Sibina.

Anys 1918-1922 (197 bateigs)

Nens (107): 19 Josep; 16 Joan; 12 Jaume; 8 Baldiri; 7 Pere; 5 Anton; 5 Salvador; 4 Francesc; 4 Ramon; 2 Enric; 2 Isidre; 2 Joaquim; 2 Josep Maria, 2 Julià; 2 Llorenç; 2 Miquel; 1 Agustí; 1 Àlvar; 1 Andreu; 1 Claudi, 1 Daniel; 1 Domènec; 1 Esteve; 1 Leonci; 1 Lluís; 1 Manuel; 1 Maurici; 1 Sebastià; 1 Vicenç.

Nenes (90): 14 Maria; 11 Antònia; 10 Rosa; 7 Josepa; 7 Teresa; 3 Carme; 3 Concepció; 3 Eulàlia; 3 Jacinta; 3 Maria Dolors; 2 Assumpció; 2 Francesca; 2 Isabel; 2 Pilar; 2 Trinitat; 1 Anna; 1 Carolina; 1 Cecília; 1 Elvira; 1 Encarnació; 1 Engràcia; 1 Florentina; 1 Fuensanta; 1 Gertrudis; 1 Joaquima; 1 Laura; 1 Margarida; 1 Marina; 1 Primitiva; 1 Ramona.   

Alguns comentaris

En els anys de la primera mostra, Viladecans té entorn de 400 habitants; en els de la segona, entorn de 1.000; i en els de la tercera, entorn de 1.500. Sorprèn, aleshores, que en els anys de la segona mostra hi hagi més bateigs que en els de la tercera. Caldria veure si aquest fet té alguna explicació.

Els noms que es mantenen sempre molt comuns són el de Joan pels nens i el de Maria per les nenes. En canvi, a la primera mostra el nom de Josep és molt poc present. O sigui que la famosa dita que “de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases”, és més aviat recent, de la meitat del segle XIX ençà.

A destacar el pes que el nom de Baldiri té a Viladecans. Baldiri era un sant del sud de França (de Nimes, concretament) que es va popularitzar en aquesta banda del Pirineu i va donar nom a un poble (Sant Boi) i, almenys aquí al Delta, va tenir èxit com a nom de persona.

A destacar també la nul·la presència dels noms típicament catalans com Montserrat i Jordi: no n’hi ha ni un. Sí que hi ha un altre nom català, Mercè, però només un i a la tercera tongada. El significat “catalanista” d’aquests noms no va arrelar fins entrat el segle XX.

A destacar igualment que, en la primera tongada, el nom de Francesc apareix tant en la forma pròpia catalana Francesch com en la forma castellana Francisco. En canvi, a la segona, ja s’escriu només Francisco, fruit sens dubte d’un procés de castellanització però que alhora comporta una forta catalanització dels noms castellans, fins a fer-los irreconeixibles (¿qui, que no ho sapigués, podria endevinar que Cisquet ve del castellà Francisco?).

També és curiós que a la primera mostra s’escrigui Antoni, i a la segona passi a ser Anton, de manera que Antoni no es torni a utilitzar fins fa ben poc.

Una curiositat és el nom de Pio, que apareix cinc cops a la segona mostra. És sens dubte pel papa Pius IX que governava en aquells anys, i que va provocar grans adhesions catòliques perquè se’l considerava assetjat davant els embats de la modernitat. No sé si el nom de Cal Piu, la casa enderrocada que hi havia a la cantonada del carrer Major amb Jaume Abril, ve d’aquí.

Finalment, assenyalem que a la tercera mostra apareix ja un nom d’origen clarament no català: Fuensanta, que és la patrona de Múrcia. Li van posar a la nena Fuensanta Rubio Linares, filla d’una parella originària de la localitat murciana de Guadalupe. També surten dues Pilar, però els seus pares no eren aragonesos: Pilar aleshores ja era un nom difós a molts llocs.

Josep Lligadas Vendrell


Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus). Reserva Natural del Remolar-Filipines 11/10/2015. Desena citació al Delta del Llobregat

 


El seu àmbit de cria s'estén des dels Urals cap a l'est fins a la Xina, al nord de l'Himàlaia i les seves cadenes muntanyoses associades. A finals de setembre i octubre es pot allunyar fins a Europa Occidental (3.000 km. del seu territori de cria).

Eio Ramon

Más allá de la muerte


Aunque aguarden las tinieblas

al fin de nuestro camino,

aunque la vida no sea

más que un inútil castigo

y el ave de la esperanza

se vaya helando de frío,

aunque los sueños amados

se pierdan en el abismo

y vivamos en la cárcel

del sufrimiento cautivos

agitando las cadenas

de un deseo enloquecido,

aunque el mañana no sea

más que un sepulcro sombrío

y todas nuestras acciones

pasajeros espejismos

sabiendo que de este infierno

no hay nadie que salga vivo,

aunque todos los recuerdos

se pudran en el olvido

y el cielo con que soñamos

sea la piedra de un nicho,

aunque al morir nos parezca

que ya está todo perdido

sintiendo que ha sido un sueño

este dolor que sufrimos,

aunque el tiempo nos arrastre

igual que a imparables ríos

que se derrumban sin tregua

sobre los mares vacíos

sin podernos escapar

de un tiránico destino,

aunque todas las miserias

se claven como cuchillos

y el Olvido nos abrace

igual que a arrugados niños

que lloran ante el terror

de ser sin fin extinguidos,

y la Luz no nos aguarde

detrás del último grito,  

proclamo que hemos amado

y la Vida santifico

y santifico a la aurora

que dora a la mar y el trigo,

y santifico a los hombres

que dentro llevan un niño

y la canción del azul

y ese misterio escondido

que reluce en la mirada

del santo amor que bendigo,

yo bendigo a los que sufren

y a los que aman heridos,

pues brotarán, tras la Muerte

puros jardines de vinos

y mareas de luceros

y bóvedas de narcisos,

y valles de rico néctar

en donde fluyen los himnos

dorados de la alegría

que perfuman como lirios,

y los astros, por los mares

verterán amantes brillos

donde brotarán rosales

de licores prometidos,

y fluirán lagos de auroras

por los cielos más benditos,  

y la noche brillará

como un mar de soles vivos

donde se funden las lunas

y los luceros dormidos,

y en su Luz exprimiremos

los deslumbrantes racimos

que regalan la ambrosía

de milagrosos hechizos, 

y abrazaremos los mares

de los Misterios Divinos,

y transformados seremos

en líquidos astros vivos

que se vierten en cascadas

de gloriosos paroxismos

y en éxtasis que se alzan  

con fulgor desconocido,

y seremos surtidores

ligeros y diamantinos

que destellan por las aguas

de los cielos derretidos

en una amante delicia

de preciosos paraísos,

estallando en una luz

que se agranda en lo Infinito. 

David Coll Rodríguez 

(Madrid – 2015 ) 

Primer premio del II Certamen de Poesía “Constancio Zamora Moreno”, tema libre, organizado por la Fundación Espejo

Presentació del Grup Ecologista Terra i Sal

Benvolguts veïns i conveïns, el proper dia 1 de desembre farem la presentació oficial de l’Associació Grup Ecologista Terra i Sal. Farà justament sis mesos que vam iniciar la marxa, amb els seus esculls però amb moltes ganes i forces. Volem ser la hipotenusa del mar i de la muntanya, volem sumar els potencials que tenim, treballant amb ells i per a ells. Volem que estigueu amb nosaltres, volem que Terra i Sal sigui el punt de l’equilibri del raciocini, conscienciant i actuant a través de nostre voluntariat. Per això us fem saber que teniu una cita el dia 1. Deixeu un forat a l’agenda i veniu a conèixer-nos. Molta terra i sal!

Vatua!

Vatua” és una curiosa degeneració de l’expressió “Voto a...”, que no té res a veure amb les eleccions, sinó que “votar”, aquí, vol dir prometre alguna cosa a la divinitat com a signe d’entrega personal o per demanar un favor. Amb aquest sentit, doncs, van néixer les expressions “voto a Déu”, o “voto a Cristo” (cal tenir en compte que antigament no es deia “Crist”, sinó “Cristo”, pronunciat Cristu). Aquestes expressions, però, van acabar tenint un sentit més d’imprecació i de renec, que no pas de devoció, i per evitar el seu caràcter malsonant “voto a” va passar a promunciar-se “vatua”: “vatua Déu!, “vatua Cristo!”, i després, simplement, “vatua!”.

Posteriorment, per dissimular més el sentit original, es va passar del “vatua Déu!” i “vatua Cristo!” a “vatua dena!” i “vatua listo!”, expressions que deien, potser sense saber-ne l’origen, també la gent de missa. I finalment es va fer ja un pas nou i es va passar a expressions surrealistes, que no volien dir res, com ara “vatua l’olla!”.

A casa, que eren molt de missa, utilitzaven amb freqüència “vatua listo”, “vatua l’olla” i “vatua”, i no amb caràcter d’imprecació, sinó simplement de contrarietat davant una cosa que no havia anat prou bé.

Josep Lligadas Vendrell

Vols una parella lingüística?

No, no és un mètode per lligar (o sí). És una bona manera d’ajudar les persones que volen aprendre català. A Viladecans ja fa molts anys que el mètode funciona, per iniciativa del Consorci de Normalització Lingüística. Com molt bé diu l’Adela, la responsable del programa, el Voluntariat per la llengua té com a objectiu facilitar la pràctica del català a persones que el poden parlar però que no ho han fet mai perquè els fa vergonya o perquè es pensen que no en saben prou. Per això, el Voluntariat per la llengua és una proposta adreçada a gent que parla català, que fan de voluntaris, per fer conversa una hora a la setmana, durant 10 setmanes, amb una persona que necessita practicar-lo (aprenents), per llançar-se a parlar-lo. 

Tant als voluntaris com als aprenents que s’hi inscriuen els demanen una sèrie de dades com ara: quin dia i a quina hora poden quedar amb algú, així com si prefereixen quedar amb un home o una dona, i també quines aficions tenen. A partir d’aquestes dades els busquen una persona que s’ajusti als dies i hores especificats i també es mira que hi hagi algunes afinitats. Per inscriure-s’hi només cal que ens truquin al 93 659 33 28, o també poden fer-ho per Internet a: www.vxl.cat.

L’Adela ens diu que en aquests moments hi ha sis aprenents desaparellats. Els fan falta quatre voluntaris (homes):

- Per un aprenent de 65 anys que pot quedar dimecres o divendres, als matins o a les tardes.

- Per un aprenent de 64 anys que pot quedar els dilluns, a la tarda, a partir de les 18h.

- Per un aprenent de 39 anys que pot quedar els divendres, a partir de les 18h

- Per un aprenent de 42 anys que pot quedar els dilluns al matí.

D’una altra banda, cal trobar dues voluntàries (dones):

- Per a una noia de 27 anys que pot quedar els dilluns, dimarts o dimecres, als matins.

- Per a una noia de 44 anys que pot quedar els dilluns, a partir de les 17h.


Doncs ja ho sabeu: parlant, la gent s’entén.


Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans

L’altre dia vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada de Llorenç Olivé, advocat i membre de Justícia i Pau, que treballa en el Departament d’Immigració de la Generalitat. Una persona que coneix bé el tema i que tota la vida, d’una forma o altra ha estat treballant a favor dels immigrants.

No pretenc pas resumir-vos el que es va dir en aquesta xerrada. Però en vaig prendre alguns apunts, que vull compartir amb vosaltres. 

L'atenció als refugiats no és solament un deure moral. Es tracta del compliment d'una llei en vigor... al qual els estats es resisteixen. Vés per on, tant parlar de desobediència, i resulta que Espanya n'és pionera...

El nombre de refugiats és molt minso respecte al total de la població novinguda cada any a Catalunya. Es parla de 15.000 refugiats (3.000 a Catalunya). L'any passat van arribar a Catalunya, que se sàpiga, 118.000 immigrants. La xifra, doncs, és irrisòria en el conjunt.

Europa dóna voltes i voltes al tema dels refugiats. Mentre nosaltres pensem, afeixugats, els països que envolten Síria reben no milers, sinó milions de refugiats. Encara que siguin països petits, amb conflictes, i, com és el cas del Líban, amb molts altres refugiats, provinents de Palestina.

No sembla pas que els països europeus reconsiderin les seves polítiques de venda d'armament ni que revisin quin ha estat el seu paper en l'eclosió dels conflictes bèl·lics que han causat tants refugiats.

Els refugiats que ens arribaran (de moment, de 15.000, n'han arribat 19, que finalment han estat 15; sí, no és un error: 15) no són els que surten per la tele. Són refugiats que fa molts i molts mesos que són en camps. La imatge que veiem per la televisió ens toca el cor, però és una petita part d’una realitat és molt més complexa. S'estan ara distribuint els refugiats que ja han anat superant tots els lents i exasperants obstacles administratius.

Si volem ajudar refugiats, el nostre país és ple de persones immigrades que han vingut per conflictes que potser desconeixem o hem oblidat, i que no han obtingut la condició de refugiat, però que necessiten ajut. Ser considerat immigrant econòmic o refugiat depèn molt sovint de qüestions purament polítiques o administratives. Depèn per exemple de les relacions bilaterals amb el país en qüestió.

La immigració afecta el 3 % de la població mundial. Si els consideréssim un sol país, seria el cinquè més gran del món. I més del 50 % d'aquests immigrants són menors de 18 anys.

Els refugiats no són pas els únics que necessiten suport. Hi ha la gent d'aquí que ha perdut casa i o feina, que viu en condicions precàries; hi ha els immigrants amb o sense papers que malviuen. Estaria bé que tots plegats poguessin beneficiar-se de tots els recursos que som capaços de generar. La imatge d'Aylan mort a la platja ha estat més potent que la del veí desnonat. Però tothom necessita suport de la mateixa manera.

Hi ha qui mira malament els refugiats perquè la llei estableix que rebran ajuts, però aquests ajuts, escassos, són només per a mig any. Després hauran de passar per les mateixes dificultats que tothom.

 Molts dels refugiats que ens arriben són persones amb formació i estalvis, que es veuen despullades de tot el que tenen perquè el sistema d'accés europeu els deixa en mans de les màfies, cosa que comporta que després hagin de ser destinataris d'ajuts. Per què les ambaixades no inicien els tràmits de refugiat en el lloc d'origen?

Sembla que alguns països es plantegen donar l'estatut de refugiat a qui estigui més qualificat o els convingui més. És una bona manera d'exemplificar que la qüestió dels refugiats és, com en tantes altres coses, una qüestió de classe.

Cal anar amb compte amb el tipus de solidaritat que gestionem. En general el que sol anar millor són diners en mans d'entitats solvents. Donar coses (roba, estris...) no serveix de gran cosa si no es compta amb una logística important aquí i allà, i si no hi ha uns recursos potents per pagar el transport. Sol ser molt millor comprar el que fa falta a la zona, és una forma també de generar riquesa allà. 

Hauríem de recuperar la memòria històrica dels exilis i migracions del nostre país...

Mercè Solé

El carter no tornarà a trucar

La vida és injusta i la mort ho és més encara. Mirem la foto, la mirada cap amunt del Jordi Miralles, i sembla que estigui encara aquí, entre nosaltres, en la fila que fa seva la banderola de Defensem l’Hospital de Viladecans. El seu origen popular feia que quan parlava el Jordi se li entengués tot. En aquests temps de descrèdit de la política de les portes giratòries (surts de polític per una porta i entres per l’altra en algun consell d’administració), ell va mantenir la dignitat de les classes subalternes. Va superar la prova del nou en passar amb naturalitat de ser càrrec polític a ciutadà qualsevol. Ell era carter abans de ser coordinador d’EUiA, abans de ser parlamentari, i carter continuava sent després de ser coordinador i després de ser parlamentari.

Avui t’he portat una carta,  em deia quan el trobava amb el carret de bossa groga, amb la humilitat, la dignitat i l’orgull de ser fidel als seus orígens, a la seva identitat: ser una persona treballadora a qui ningú li regala res. Una persona normal que es guanya el pa amb la suor del seu front.

El més d’admirable no és que passés de parlamentari a carter, sinó que arribés de carter a parlamentari i coordinador. Pocs carters/es, electricistes, caixers/es de supermercats, venedors/es de sabates o de cotxes, i la resta d’ocupacions tan modestes com imprescindibles que són la base dels suports de l’esquerra arriben a ser coordinadors o parlamentaris. Això diu molt a favor del partit al qual va consagrar la seva vida fins al dia de la seva mort. L’esquerra s’ha tornat massa exquisida. Fa anys que se li ha avariat l’ascensor que feia possible que nois de barri com el Jordi tinguessin igualtat d’oportunitats en la política per aspirar a tot. La seva última aventura democràtica va ser fer de palanca per prendre-li al PP l’única alcaldia del Baix Llobregat. Va lluitar per una vida millor per a tothom, però amb poc més de 53 anys, un bacteri invisible li va treure la seva sense avisar. Una lliçó d’humilitat sobre la nostra fragilitat d’éssers humans.

Deixa la petjada de la seva empremta  a les vides de la gent del seu partit, en aquella gent que el vam conèixer i quan mirem la foto recordem la seva veu i el seu somriure. Ens ha recordat que això de la vida i la mort va de debò. No és cap consol, però per als que el vam conèixer ell segueix vivint entre nosaltres en els batecs de la memòria, i les idees a les quals va dedicar cos i ànima segueixen vives i cuejant. Els nostres somnis ens sobreviuen. 

José Luis Atienza

Fins sempre, Jordi

Jordi Miralles, treballant com a carter

Darrerament, s’ha parlat molt de la nova i la vella política amb el supòsit que la nova és una solució i que la vella política és negativa per si mateixa. No es distingeix qui representa la nova o vella política, ni quins objectius persegueix.

Vull parlar-vos d’un amic meu, del qual no podria dir si pertanyia a la nova o a la vella política. Sí que tinc molt clar que era un polític de carrer i de cercar solucions per a aquells desafavorits que més les necessitaven. Un home, que per mi sí que havia representat la bona política. Un polític que podia estar en política institucional  i que a la vegada acompanyava els treballadors en les seves reivindicacions. 

Un revolucionari, que vaig conèixer allà pel 1985 als CjC (Col·lectiu de Joves Comunistes), una organització de joves revolucionaris, de la qual acabaria sent Secretari General. Des de llavors hem compartit vida política i estratègia. Un company i amic que ha defensat “el front d’esquerres” com a estratègia política i que, de mica en mica, ha anat forjant unitat de les esquerres i ha estat peça clau en la seva entesa. Des de les seves responsabilitats a Esquerra Unida i Alternativa, de la qual va ser Coordinador General, va apostar per la unitat de l’esquerra transformadora i amb ella, pel canvi polític a Catalunya quan el Govern d’Entesa va treure del Govern de la Generalitat CiU, un partit que durant 23 anys va respondre només als interessos dels poderosos i com veiem ara, a altres interessos bastant foscos. M’estic referint, és clar, a Jordi Miralles.

La relació d’en Jordi amb Viladecans demostra un cop més el tarannà del bon polític que era, i com diria un altre Jordi, Évole per més senyes, era un polític que va utilitzar la porta giratòria per tornar a la feina en la qual havia treballat des de molt jovenet, abans d’exercir la política institucional. Quan va deixar de ser diputat del Parlament de Catalunya, va tornar de carter, ara, a Viladecans. Un carter que amb el caràcter d’en Jordi, era molt proper al veïnat, i que va patir, segons em va comentar, la seva adaptació a les noves condicions laborals que se li presentaven, ja que li tocava fer les substitucions en una ciutat de la qual desconeixia la situació dels seus carrers.

Però, a més de fer política o de carter a Viladecans, el podíem veure gaudint de la Festa Major, altres fites culturals o d’algunes sortides del Mamut acompanyat dels seus.

La seva sortida de la política institucional, com la d’altres coneguts, no va significar l’abandonament de la política. En Jordi, a la seva ciutat de residència,  va treballar per forjar una aliança, “Movem Castelldefels”, que ajudés a treure el PP del govern de la ciutat veïna. I aquesta aposta es va fer realitat. Era una de les útimes apostes per allò que sempre va defensar, la pluralitat i diversitat de les esquerres i la necessitat que s’entenguessin. 

Malauradament, als 53 anys, després de lluitar durant més de dos mesos amb una meningitis, el darrer 14 d’octubre, alguns van perdre el seu carter de barri però, sobretot, molta gent vam perdre un defensor dels drets de treballadors. 

Jo, a més, perdo un bon company i amic que sempre ens recordava una dita: “Vive como piensas porque si no acabarás pensando como vives”.

Miguel de la Rubia

Sanejament de la riera de Sant Climent

Ens plau dirigir-nos a tantes persones que han fet possible que la riera de Sant Climent, en el seu tram nord entre Viladecans i Sant Climent de Llobregat, estigui avui una mica més sanejada que fa uns mesos.

Al juny, Terra i Sal va tenir coneixement que, en diferents trams, hi havia molts punts on s’acumulaven plàstics i metalls pesats.

Sent molt novells, amb molt pocs mitjans però amb moltes ganes, vam fer una excursió el dia 28 de juny i vam aprofitar per recollir el que bonament vam poder, però a ser sincers, una onada de desànim es va dipositar sobre nosaltres, ja que el que vam trobar era molt superior a la nostra logística.

Ens vam posar en contacte amb l’Ajuntament de Viladecans, amb l’àrea de Medi Ambient i els sol·licitem ajuda. Ens van facilitar guants, bosses, cartells, punt de recollida del material que retiràvem i el seu posterior trasllat a la deixallería.

Demanem col·laboració a ADF Sant Boi, que van posar a la nostra disposició dos vehicles 4x4, pales, zapos, logística i sis membres del seu equip, i també va venir una companya Voluntària Ambiental de Sant Boi.


El dia 19 de setembre, els Voluntaris de Terra i Sal, ADF Sant Boi, Voluntaris Ambientals de Sant Boi i amb el Tinent d’Alcalde José Luis Atienza al capdavant, vam fer una neteja exhaustiva en una zona molt castigada a la part de Viladecans, recollint prop de dues tones de runa.

Per contactar amb l’Ajuntament de Sant Climent de Llobregat, vam realitzar un vídeo sobre la zona afectada en el seu terme municipal, per tal de demanar permís i col·laboració, ja que per la quantitat que hi havia i la dificultat del seu accés ens estava molt limitat.

Ens posem en contacte amb el Sr. Isidre Sierra, Alcalde de Sant Climent, que des d’un principi pren consciència de la gravetat de l’assumpte i ens cita el dia 9 d’octubre, en el qual sorgeixen moltes expectatives de col·laboració, prioritzant la intervenció de la zona afectada.

Finalment es fa la intervenció el dia 24 després d’haver arreglat l’accés a la riera amb una furgoneta de la brigada. Hi participen els Joves de Sant Climent, veïns, ADF Sant Ramon, regidors, voluntaris de TERRA I SAL i al capdavant l’Alcalde Sr. Isidre Sierra, i retirem dos camions de restes sòlides.

No sabem per quin ordre començar a donar les gràcies, perquè ha estat un treball de gairebé cinc mesos i hi ha hagut molts actors que directament o indirectament hi han col·laborat, des de voluntaris a personal tècnic.

Com que no volem deixar-nos-en cap, no anomenarem a cap nominalment i sí a tots els col·lectius i persones citades.

Sant Climent – Viladecans – Sant Boi, han estat fusionades, han estat unides, han treballat altruistament per millorar espais que compartim diàriament, un camí que utilitzem per passejar, anar en bici, córrer ... Que és patrimoni de tots, però que sobretot és de la TERRA.

Un milió de gràcies. Molta terra i sal!

Grup Ecologista Terra i Sal de Viladecans

eco.terraisal@gmail.com


“Ciencia en Acción” a Viladecans

El passats dies 16 i 17 d’octubre la nostra ciutat va acollir la final de la XVI edició de Ciencia en Acción. Més de 90 divulgadors d’arreu de l’estat, Portugal i Sud-Amèrica es van reunir al Cúbic, on els viladecanencs i viladecanenques vam poder gaudir dels seus experiments i les seves explicacions divulgatives sobre diferents àmbits de la ciència. Però ¿què és Ciencia en acción? ¿Per què va venir a Viladecans? 

Què és ciència en acción?

Ciencia en acción és una organització amb seu a la Universitat Politècnica de Catalunya que té per objectius fomentar la divulgació de la ciència de tots els nivell educatius, de primària a universitat, i reunir un cop l’any els principals divulgadors, investigadors, professors de primària i secundària de l’estat espanyol, Portugal i Iberoamèrica, no només perquè s’intercanviïn coneixement, sinó també perquè mostrin a la societat els seus experiments científics. Rep el suport d’institucions com la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), el Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’Agència Espacial Europea (ESA), i diverses societats científiques europees i espanyoles, i de més d’una quinzena d’empreses, entre les quals IBM. A més a més aquest certamen està integrada en el Science on Stage, la trobada europea que cada dos anys reuneix els guanyadors estatals de certàmens similars a CEA. Seria com la Champions de la divulgació científica europea. 

Com funciona CEA?

El funcionament de CEA és similar a la d’un congrés científic, però en aquest cas de divulgació. Cap a començament d’any s’obre una convocatòria per tal que professors, investigadors, alumnat de primària i secundària dirigits per un professor, estudiants universitaris... enviïn les seves propostes d’experiments, les quals seran avaluades per un jurat. Aquest triarà de les diferents categories les que consideri més rellevants, ja sigui per l’originalitat, el contingut útil per fomentar l’ensenyament de la ciència, la dificultat, etc... En total hi ha 15 categories, i dins d’aquestes en algunes s’inclouen subcategories. Enguany es van rebre prop de 500 propostes de treballs, dels quals al voltant de 130 van ser seleccionades per a la final de Viladecans. La selecció realitzada pel jurat garanteix que les demostracions que es duen a terme a la final, com la de Viladecans, tenen una qualitat i un alt rigor científic. 

Hi ha 17 categories on un es pot inscriure, cobrint un gran ventall de camps de la ciència i la cultura científica: des dels clàssics laboratoris de matemàtiques, física, geologia, biologia o química, fins al Puesta en escena (que fomenta la creació d’obres de teatre amb contingut científic), Cortometrajes (que fomenta l’elaboració de curts científics), Sostenibilidad (treballs que ens acostin a la sostenibilitat), Ciencia, ingeniería y valores o treballs de divulgació en diferents suports. 

Per què a Viladecans?

En els 16 anys d’història de CEA, la seu de la final sempre ha estat una capital de província, vinculada a un museu o institució relacionada amb la ciència (Barcelona, Granada, Bilbao, Madrid, Valladolid, Lleida...). Mai una ciutat de les mides de Viladecans, sense ser capital de província (de fet, ni de comarca) i no vinculada a cap gran museu ni institució científica de prestigi havia acollit aquest esdeveniment. Per circumstàncies casuals, a mitjans de juliol la seu oficial per al 2015, la ciutat de La Corunya, va renunciar a acollir aquest certamen, i Viladecans es va convertir amb la seu accidental avançada. Dic avançada perquè Viladecans ja tenia en ment acollir la final de CEA el 2018 o 2019, coincidint amb la inauguració de la segona biblioteca de Viladecans, la Biblioteca Central, que serà especialitzada en divulgació científica, i al voltant de la qual es desenvoluparan activitats i projectes de divulgació de la ciència i la tecnologia. Un projecte pioner, original, de referència en la divulgació científica. Perquè la ciència és també, òbviament, cultura. 

Jordi Mazon

Viladecans contra el càncer: paella popular

L’Associació Coordinadora Viladecans contra el càncer neix de la iniciativa d’un grup de persones afectades i dels seus familiars, que es van trobar sense suport proper per afrontar la malaltia.

L’associació basa la seva feina primordialment en atendre els malalts i el seus familiars, i en recollir fons per investigació.

En aquest moment tenim una activitat, els tallers solidaris de manualitats, on tot el que elaboren els participants es posa a la venda i els guanys obtinguts són per a projectes d’investigació.

Si voleu més informació ens podeu trobar a l’Ateneu d’entitats Pablo Picasso, els dilluns de les 16:00h a les 20:00h. També podeu trucar al telèfon 93 659 14 56.

Aprofitem l’oportunitat que ens ofereix la publicació Punt de Trobada per anunciar que el diumenge 15 de novembre, al Cúbic de Viladecans, fem una paella popular per la lluita contra el càncer. També aprofitem aquest mitjà per agrair la col·laboració de les entitats i associacions, així com del comerç.

Maria Lluïsa Capdevila

¡No es tu media naranja: es tu exprimidor!


Aquest és un dels crits que es van sentir el passat 7 de novembre a Madrid, en la manifestació contra la violència masclista. Un lema que faria riure si no acompanyés una realitat tan tràgica de maltractaments i assassinats continuats. Adjuntem algunes de les fotografies de la marxa.





Sín título. Los sueños de cansancio. Idilio número 15. 1949.
Fotomontaje Grete Stern

Costa amunt i amb un pes enorme a les espatlles. Així és la meva vida. Un dia vaig escollir estar amb l’home equivocat, i m’he condemnat a repetir l’error totes i cadascuna de les meves jornades, interminables i feixugues, sense retrocés, sempre endavant, però no per avançar sinó per tornar sempre al mateix lloc.

Com Sísif, amb la seva maledicció a coll-i-be, i torna a començar, m’aixeco als matins i, resignada al meu destí, recullo la grossa i llarga corda, la lligo al voltant de la roca més gran que trobo i pujo a poc a poc –no podria anar més de pressa amb un tal volum per desplaçar– fins al cim del costerut pujol.

Les instruccions quotidianes consisteixen a arribar al cim del pendent arrossegant la meva immòbil i silenciosa companya i, un cop dalt, deixar-la caure. I cada dia la història comença de nou. Torno a agafar la corda, torno a enllaçar-la amb la gran pedra, torno a pujar el pendent, torno a arribar al final i torno a empènyer la meva càrrega perquè la gravetat se l’endugui muntanya avall.

Així, hora rere hora, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any. Tinc els peus destrossats tot i anar més o menys ben calçada; l’esquena plena de dolor i macadures pel fregadís continu de l’espart, i el que és pitjor: odio aquest sòl pedregós que trepitjo, odio el cel blau on brilla un sol inclement que em recorda fins a quin punt sóc desgraciada, sense alleugeriment possible. Odio la roca, la corda i el so de totes dues mentre pujo: el frec de la corda contra el terra, el frec de la soga contra les meves mans, contra les meves espatlles... Tot en contra durant el que sembla un milió d’anys. I és només un sospir.

Un sospir d’una dècada que es va iniciar en la mala hora en què vaig prendre una mala decisió. “Sísifa” encadenada: aquesta sóc. Tan sols espero que un llampec esberli la roca i jo pugui tornar a ser lliure. Volar lluny d’aquí, sense roques, sense lligams, sense pressions, sense dolor.

A totes les dones i les seves càrregues.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El trencaclosques del mico. Algunes recomanacions pràctiques per a rebre el Punt de Trobada


Pot semblar un exercici una mica inútil llegir aquest article: si el podeu llegir és que la revista ja us ha arribat, cosa que no pot dir tothom.

El Viladecans Punt de Trobada des de fa un parell de mesos s’envia a través de Mailchimp (el “correu del mico”, com podeu veure en el seu logotip), un programa que permet fer gratuïtament trameses massives de correu i, sobretot, que permet fer-ho de forma còmoda per qui envia el correu, a banda de facilitar-li informació sobre si la gent obre o no el correu i quantes vegades consulta el Punt de Trobada, cosa que per als qui no hi entenem, frega els límits de la bruixeria.

No sé si mai heu provat d’enviar més de 1.000 correus a través del vostre programa habitual de correu: pot ser que el vostre programa no us permeti enviar-ne més de 500 al dia; pot ser que, si adjunteu algun document, us digui que pesa massa i no us ho permeti; pot ser que acabi considerant-vos a vosaltres mateixos com a brossa (feina per als psicòlegs!); pot ser que el vostre ordinador es passi la nit treballant sense aconseguir que el correu surti; pot ser que comenceu a rebre correus retornats amb adreces aparentment correctes; pot ser que el programa us obligui a desconnectar el vostre antivirus tant si com no... I un llarg etcètera. El Punt de Trobada ha passat per tots aquestes experiències, i més encara.

Enviar correus informàtics de forma massiva, doncs, no és fàcil. El programa que ara utilitzem, però, tampoc no és pas perfecte. Topa, d’entrada, amb la molt raonable prevenció dels programes informàtics per evitar rebre correu brossa i amb la cada cop més complexa forma de visualització dels aparells que fem servir: penseu que la revista no es llegeix igual en una tauleta que en un ordinador o que en un telèfon mòbil, i pot ser que els enllaços que conté funcionin en un lloc sí i en l’altre no. Hi ha programes, com gmail, que quan reben un correu a través de mailchimp, el col·loquen en una carpeta que es diu “promocions”. No el considera brossa, però el correu no va a parar a la safata d’entrada, per tant molta gent no s’assabenta que el rep. Això mateix probablement passa amb d’altres servidors de correu. Són qüestions molt tècniques, que canvien constantment i que es fan difícils de preveure.

Hi ha algunes mesures, però, que serveixen per afavorir que el correu que us interessa arribi a la vostra bústia d’entrada:

Incloure l’adreça del remitent (puntviladecans@gmail.com) en la vostra agenda de contactes. D’aquesta manera, el programa detecta que hi ha una relació d’interès entre vosaltres i el remitent. 

Si gestioneu el vostre correu directament per internet, estigueu al cas de les carpetes brossa, promocions, etc. que hi ha al vostre servidor de correu. 

Si gestioneu el correu a través d’un programa instal·lat al vostre ordinador, tindreu doble feina: a més a més del punt anterior, haureu de fer la mateixa operació en el vostre propi ordinador.

Alguns programes de correu i alguns programes antivirus a més de fer llistes “negres” permeten fer-ne de “blanques”, és a dir, assenyalar el vostre interès per algunes adreces de correu en particular.

En fi, per part nostra no volem pas enviar el Punt de Trobada a qui no el vol rebre, però sí que ens agradaria que a qui hi està interessat li arribés de totes maneres.

Mercè Solé

Viladecans, ciutat turística


Sembla que el turisme és una de les apostes per al desenvolupament de la nostra ciutat. La modesta Viladecans se situa en un lloc privilegiat: a tocar de l’aeroport i de la ciutat de Barcelona, amb un centre històric digne de ser visitat, amb unes platges que entre l’atzar i la protecció són envejables, amb un patrimoni natural com el del delta, amb una zona agrària encara en actiu i, mirant a muntanya, amb la perspectiva de Sant Ramon que domina sobre el riu i que, miraculosament, ha aconseguit no quedar menjat pel ciment.

Una riquesa, sens dubte, que posa en valor Viladecans, també als ulls de les persones que hi viuen. Una riquesa, però, molt fràgil per diversos motius: per la massificació ciutadana de la metròpoli, per l’aeroport, pels desitjos especuladors de qui només té ulls per al negoci, per la precarietat de les explotacions agràries, per la necessària protecció dels espais naturals. Explotar el turisme de forma barroera podria acabar amb tot això, que és el que justament fa la ciutat atractiva.

Es fa necessari, doncs, un creixement turístic equilibrat i adequat, que pot esdevenir també un motor per al patrimoni material i immaterial de Viladecans, sovint tan amagat. Fer créixer el turisme hauria de comportar promoure que tots els establiments de restauració i d’allotjament disposin d’informació sobre la història de Viladecans i els seus emplaçaments d’interès; que hi hagi plafons públics explicatius, rutes i visites guiades; que les nostres festes populars siguin conegudes. A banda, és clar, de la promoció del comerç de proximitat, una bona forma de compensar la implantació de les grans zones comercials.