diumenge, 31 de juliol del 2011

L’emissió de paper moneda local durant la guerra civil


Davant de l’escassetat de moneda fraccionària en el període de la guerra civil de 1936 a 1939, la majoria d’ajuntaments catalans van emetre el seu propi paper moneda amb l’objectiu de suplir aquesta mancança. Els governs locals s’emparaven en la modificació de la llei municipal catalana del dia 9 d’octubre de 1936, la qual els donava capacitat organitzativa autònoma en diversos àmbits de la vida local, entre ells l’econòmic i administratiu. No és que tinguessin capacitat per emetre moneda legal, sinó que el que feien era garantir un dipòsit en bitllets oficials que posteriorment era convertit en paper moneda local fraccionari.
Tot això ve explicat en el llibre d’Antoni Turró i Martínez titulat Les emissions monetàries oficials de la guerra civil (1936-1939). Antoni Turró també explica que a Viladecans es va acordar en la sessió del Consell Municipal del dia 14 de maig de 1937 emetre un total de trenta-set mil cinc-centes pessetes en bitllets d’una pesseta, cinquanta cèntims i vint-i-cinc cèntims.
Aquests bitllets vindrien a mesurar d’alçada com els actuals de vint, deu i cinc euros però una mica més curts de llargada. A la part esquerra de l’anvers hi trobem  una imatge de la Torre Modolell amb la torreta del rellotge aleshores recentment construïda a partir de la maquinària i les campanes provinents del campanar de l’església que havia estat incendiada a finals de juliol de 1936. Al mateix anvers també s’hi veu una imatge de la Torre del Baró així com les signatures de l’alcalde Llorenç Puig, del conseller (regidor) de finances Mariano Sanjuán i del secretari Jaume Pugès. Al revers hi veiem una representació de l’activitat econòmica principal del Viladecans d’aquells temps que era l’agricultura, amb la imatge d’un pagès llaurant la terra amb un parell de cavalls. En els extrems superiors hi trobem el segell del consell municipal, en una banda imprès i a l’altra en relleu.
La posada en circulació d’aquest paper moneda no es va fer efectiva fins el mes de novembre de 1937, sis mesos després de ser aprovat pel consell municipal, i va durar fins que un decret de principi de l’any 1938 del govern central presidit per Manuel Azaña va posar fi a la circulació d’aquests bitllets locals. És a dir, que entre una cosa i l’altra, van ser pocs els mesos que es van mantenir en circulació.
Jaume Lligadas Vendrell

divendres, 29 de juliol del 2011

Carles Navales – el Noi del Vidre

Només tenia nou anys quan protagonitzà la seva primera acció sindical. Fou pel setembre de l’any 1962, durant la vaga de la Siemens, la que esdevingué una de les primeres fites del moviment obrer de postguerra. Mn. Josep Bach i Moles, rector molt conservador de la parròquia de Sant Miquel al barri del Pedró de Cornellà, havia acabat detingut al “cuartelillo” per un guàrdia civil que havia aconseguit atrapar pel braç, en el moment d’entrar en sagrera, un vaguista que fugia d’una càrrega. El rector des de dins l’estirava de l’altre braç, tot dient al benemèrit: “Si se lo ha de llevar a él, deberá llevar-me a mi también”. El mossèn, que acabà trincat, deixà  oberta la porta parroquial als vaguistes. Dies després, estava en Carles xafardejant encuriosit una reunió d’una vintena d’ells, dins l’església, quan entrà un treballador corrent i cridant que venien els guàrdies. No podent, ni sabent sortir-ne, el nen els manà que el seguissin. Ell sabia que hi havia una finestra al cor. Estava oberta i per ella podrien sortir, donava a les Escoles Parroquials. Baixaren doncs les escales i a continuació entraren al despatx del director on hi havia una altra finestra que anava a parar a un altre carrer. Per allà s’escapoliren tots. Ell tornà al portal parroquial per veure el pam de nas dels desconcertats civils que no trobaven ningú. 
Amb la retenció de Mn. Bach i l’acomiadament final de quaranta-dos treballadors, alguns d’ells pares d’amics seus, aquest nen juganer de la plaça del Trinquis, prengué consciència de l’existència de la injusticia. 
En Carles Navales Turmos morí el passat 17 de juny. Nascut a la fi de l’any 1952, era fill d’un obrer cofundador de la Cooperativa Vidriera de Cornellà, fàbrica creada l’any 1932 per la gent de Joan Peiró, aquell vidrier anarcosindicalista amic i company d’un dels protagonistes de la vaga de La Canadenca de l’any 1919, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre. En Navales era nét d’aragonesos. Els avis materns s’havien instal·lat a Sant Andreu de Barcelona i els paterns a Viladecans a començament del 1900, abans d’arrelar definitivament a Cornellà de Llobregat. El “noi del vidre” ha estat enterrat a la seva estimada ciutat després d’haver mort d’un fulminant atac de cor a l’estació de Flaçà, devora Girona. Esperava el tren que l’havia de dur a la trobada quinzenal amb els seus amics Gómez Acosta i López Bulla. 
Separat de la seva parella, tenia un fill de nom Gabriel i vivia des dels anys noranta de lloguer a l’antiga rectoria de Colomers, un petit poble de l’Empordà on podia conjugar vida solitària i vida social en xarxa. Com el “noi del sucre” creia que l’emancipació dels treballadors vindria, de manera important, de la mà de la cultura. Per tant, llegia de tot i de tot en sabia. Devorava jazz, flamenc i clàssica a tort i a dret. La seva vocació frustrada, la cinematografia, la compensà visionant i col·leccionant pel·lícules a dojo. Era molt culte i tot el que s’empassava ho convertia en reflexió que acabava plasmant en articles a diversos diaris catalans i per damunt d’ells a “La Factoria”, la revista digital de pensament social, creada l’any 1997 i editada per ell mateix. 
Als 17 anys, després de passar per l’Orfeó Catalònia, aportant-hi nous aires, s’integrà al Centre Social del barri d’Almeda. Des d’allà va participar en l’organització de la Setmana de la Joventut de l’any 68 i va impulsar l’organització de cinefòrums a tots els barris de Cornellà, on feia de ponent. En tenia 19 quan va ser escollit representant sindical i secretari del Jurat, a la fàbrica ELSA, resultant de l’antiga Cooperativa Vidriera, que llavors tenia 900 treballadors. Hi anava per lliure, al marge encara de les Comissions Obreres. Un fet cabdal d’aquell any 1971 li féu pujar més graons el grau de consciència i compromís social, va ser per la riuada del Llobregat que, a la fi de l’estiu, inundà tots els baixos de Cornellà. A ell, l’onada l’arreplegà a Almeda i allà es quedà vivint fins que tot fou arreglat. De la mobilització, coordinació i solidaritat entre veïns i treballadors en la que es va submergir en sortiren fundades les Comissions de Barris i Fàbriques que arrencaren la lluita per la canalització del riu i noves mobilitzacions veïnals.
Tanta frenesia només podia acabar en un lloc: la presó. A la matinada d’un diumenge de febrer del 1972 la policia el va anar a buscar a casa. A ell i a set sindicalistes més. L’endemà dilluns estava prevista una jornada de lluita de treballadors i estudiants, en solidaritat amb les fàbriques en conflicte i contra la nova llei d’educació. A Via Laietana fou torturat. Curiosament, per un comissari que també es deia Navales.  Complerts tres mesos de presó preventiva a la  Model, el TOP (Tribunal de Orden Público) l’acabà absolent en judici a Madrid, gràcies, sobretot, a una mentida pietosa del testimoni Mn. Jaume Rafanell, rector de la parròquia de Santa Maria de Cornellà.
Com que no tenia cap ganes de tornar a la Model, cada cop que corria el risc de ser detingut s’esfumava.  En els dies de les mobilitzacions pel “Proceso 1001” de desembre de l’any 1973, contra Marcelino Camacho i la resta de companys, la policia el volgué tornar a detenir. No el trobà a ca seva i acabà passant vuit dies amagat a ca meva. Malgrat dir, a la seva autobiografia: “…me refugié en la masia de Antonia Doñate, toda una delicia de mujer, que…” , podia haver dit, per ser més exacte i precís: “en casa del payés Joan Comellas de Viladecans, donde su esposa Antonia, toda una delicia de mujer, que...…“ Però és igual. La qüestió és que pogué aprofitar el meu llit buit, el meu lloc a taula, els llibres del pare (Verdaguer, Maragall, Ruyra…) i els discos dels germans. Jo m’estava  a Lleida fent el soldat. El pare i mare ja sabien prou bé el que era passar per “Via Laietana”, gràcies a les detencions de ma germana Maria i del meu cosí Ignasi Doñate i sabien també quina era de la “feina” d’en Carles a la comarca del Baix.
L’any 1974, el Baix Llobregat bullia sindicalment. El desbordament de la CNS per un moviment obrer que aprofitava tota escletxa legal era un fet i, de mica en mica, s’anava obrint pas l’anomenada “Intersindical” com a estructura representativa i unitària dels obrers en lluita, pel damunt de qualsevol mena d’organització legal o il·legal. És mitjançant aquest instrument com s’arriba a la Vaga General de primers de juliol. En solidaritat amb la vaga d’ELSA, amb la de la SOLVAY de Martorell que ja durava 50 dies  i en lluita pel Conveni Comarcal del Metall. Més de 400 empreses hi varen participar. El “Noi del Vidre”, que tenia 22 anys, hi tingué un paper primordial. Acció i organització sindical feren un salt qualitatiu en aquella vaga i a la fi, el sindicat vertical havia quedat mig esventrat. Es guanyà el reivindicat per al conjunt dels treballadors però en Carles quedà al carrer. Tres anys després seria amnistiat.
Rebentada, amb pressions externes, la possibilitat de fer un Congrés Sindical a Espanya per traspassar l’OSE als treballadors i un cop legaltzats els minisindicats, ep! els uns més tard que els altres, és clar (off course, aus der bahn, por supuesto), en Carles Navales esdevingué fins l’any 1982, el que mai hauria volgut ser, Secretari Comarcal de CC.OO. Càrrec del qual fou substituït per l’Emilio García (León de Fergat), un altre que tampoc no ho volia ser. Això sí,  ambdós sempre arremangats.
De les diverses vegades que me les vaig fer i topar amb ell, en ressaltaré tres (amb tres n’hi ha prou) per ajudar a ressenyar-lo una mica més.
La primera, l’any 1978. Acompanyat d’en José Botella com a guionista, amb una màquina Super-8 vàrem passar una tarda d’estiu filmant els racons del riu Llobregat, des del Pont del Diable de Martorell fins els meandres de Sant Boi i Cornellà. Jo només hi anava de xofer perquè en Navales mai tingué cotxe ni carnet. Fou home de serveis públics. Allà vaig constatar el seu saber cinematogràfic i l’estima per la seva i nostra comarca.
La segona, l’any 1980, quan vaig dimitir de regidor de l’Ajuntament de Viladecans.  En la carta a l’alcalde Masgrau, a les raons personals, hi mal barrejava les poques ganes de continuar essent company de partit dels qui recolzaven la invasió de l’Afganistan per l’URSS, i hi afegia també la meva incapacitat de trobar solucions als problemes municipals que només era mig capaç de definir. Quan l’amic Atienza li donà a llegir la carta al Carles, que havia vingut a veure què passava, en acabar,  esclatà amb un irònic: “Vaya, otro intelectual que se nos va”, seguit d’una sarcàstica rialla. I és que sempre reia. Se’n reia de tot, fins i tot de tots, si mirant de resoldre problemes li calia desdramatitzar, cosa que li va reportar més d’una incomprensió. 
La tercera va ser quan l’any 96 o 97 vingué a Viladecans a presentar el seu  “Ciudadano Mohamed”. Llibre escrit sobre l’experiència viscuda a Girona com a assessor del governador civil en matèria d’immigració i com a coautor de l’anomenat “Informe Girona”. Aquest informe acabà a la taula de tota mena de directors generals, bisbes, consellers, caps de policia i parlamentaris. Amb les cinquanta propostes que s’hi feien, es va poder conformar el punt de partida per al consens entre tots els agents implicats en el tema migratori. Recordo com xerrant sobre el tema, tot sopant, evocàrem l’Abbé Pierre, fundador dels “Drapaires d’Emaús”, i Roger Garaudy, demostrant-me el molt que en sabia no solament d’ells  sinò de tot el relatiu a exclusió i marginació, la gran sensibilitat que tenia envers els moviments socials i el seu compromís com a mediador en conflictes. No és perquè si, que ho dic. Fent-se acompanyar per ma mare l’Antònia Doñate, visità, aquells mateixos dies, molts dels establiments immobiliaris de lloguer de pisos a Viladecans i a quants propietaris amb disponibilitat pogueren, preguntant per la predisposició a llogar pis als inmigrats marroquins. Constatant vergonyoses negatives, els reclamava respectuosament, però sense embuts, un canvi d’actitud, sota pena de que el barri de Sales acabés essent un gueto. 
Després vingué la seva revista “La Factoria”. “La revista catalana de pensamiento social más leída en el mundo” com diu el subtitol.  Alegre i trista veritat la del seu to irònic.
Dic jo que la comissió del nomenclàtor dels carrers de Viladecans (si existís, que no ho sé) podria posar en cartera el Carrer Noi del Vidre per fer, tard o d’hora, companyia al Carrer Noi del Sucre.  N’és més mereixedor, em sembla a mi, que el Marquès d’Estella que encara penja a una cantonada. 
Andreu Comellas

dijous, 28 de juliol del 2011

La Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Viladecans (FAPA Viladecans)

La FAPA Viladecans es va crear com a coordinadora l’any 1979. Un grup de membres de diferents col·legis públics van tenir la necessitat de fer-ho, perquè l’educació tenia unes mancances molt òbvies en aquells temps.
Més endavant es constituiria com a Federació, atès que cada cop eren més els associats. Actualment, som totes les escoles  públiques i dos IES de Viladecans els que formem la Federació i fins i tot s’ha aconseguit portar la FAPA fora del municipi, ja que hi ha un delegat de la Junta de la FAPA que pertany a la Junta Directiva de la FAPAC (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya) i forma part de la subdelegació del Baix Llobregat. 
Tenim representació al Consell Escolar Municipal, a la Comisió de garanties d’escolarització i matriculació escolar i al programa Entrellaça (que promou la multiculturalitat). Tenim una reunió mensual tots el membres de l’associació i també els membres de la junta permanent. Una vegada l’any, coincidint amb la finalització del curs, organitzem una Trobada d’AMPA per fer una valoració del curs i aprofitem per passar una bona estona plegats per acomiadar-nos fins el curs vinent.
El nombre de socis actuals és de 16.
Les nostres finalitats són:
Promoure la participació de les AMPA per aconseguir una escola pública participativa, plural, laica, integradora i de qualitat. Fer cursos d’assessorament i formació als membres de  les AMPA.
 Promoure les candidatures als consells escolars. Promoure l’esport en el temps lliure (ajudant a adscriure’s al “Pla Català de l’Esport” en el programa “Esport a l’Escola”) i l’intercanvi cultural de tots els alumnes de les escoles públiques de Viladecans.
La seu de FAPA Viladecans és a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, Passatge Sant Ramón 2, Viladecans.
Mª Àngels Murlà

dimecres, 27 de juliol del 2011

Xatrac menut (Sternula albifrons)

Fa 24 cm de llargària i 41-47 d’envergadura alar. Amb el bec groc i la punta negra, el front blanc i el pili negre a l’estiu i cendrós a l’hivern. 
Habita a les costes de gairebé tot Europa, i hiverna a les de l’Àfrica occidental. Mostra una gran facilitat per al vol i la tècnica de cacera consisteix a llançar-se en picat, capbussar-se i enxampar els peixos sota l’aigua. Font: Viquipèdia.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Vull seguir estant orgullosa del meu sistema sanitari

Tenim un sistema sanitari de referència, un sistema universal i públic que garanteix un dret fonamental a tota la ciutadania. Hem d’estar orgullosos i orgulloses d’haver-lo aconseguit, perquè ningú ens l’ha regalat. Però precisament per això no ens podem deixar prendre aquest dret.
A Viladecans estan aturant l’hospital, un hospital sobre-carregat i extremadament eficient en base als pocs recursos de que disposa. Un hospital on es presta un servei excel·lent, a pesar de ser l’únic hospital amb quatre llits per habitació. 
Per això el dia 16 de febrer vàrem presentar al Parlament una proposta de resolució que deia “El Parlament de Catalunya insta al Govern de la Generalitat a (1) mantenir en la programació de nous equipaments sanitaris públics l’ampliació de l’hospital de Viladecans i a (2) obrir un procés de diàleg amb els municipis afectats, en el marc del Consorci Govern Territorial de Salut (GTS) Baix Llobregat Litoral.” Aquesta iniciativa parlamentària fou aprovada a la Comissió de Salut, en seu parlamentària, el passat 26 de maig. 
Ara bé, sembla ser que el Govern de la Generalitat fa oïdes sordes a les decisions del Parlament quan no els són favorables, un altre exemple en seria la sisena hora, però aquest és un altre debat. Per això cal que no deixem passar aquest fet, que fem complir allò que el poder legislatiu del país va aprovar.
Però sembla ser que amb l’hospital no en tenen prou, ara estan eliminant els serveis d’urgència, però les informacions són desconcertants i arriben amb comptagotes a la ciutadania. Per això des d’Esquerra Republicana de Catalunya a Viladecans hem presentat una pregunta per escrit al Govern, per tal que ens aclareixi quina planificació de serveis d’urgència implantaran a la zona de l’hospital de Viladecans, no només per a l’estiu, sinó també a partir de l’inici del nou curs:
Quins centres d’atenció continuada d’atenció primària tindran modificacions d’horaris, temporals o definitius, a partir del mes de juliol als municipis de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans? 
Quines modificacions seran només durant l’estiu i quines definitives?
Per quines raons?
Amb quines alternatives?
Quin ha estat el procés participatiu amb els consistoris, els governs territorials de salut i els representants del personal, dels usuaris i dels veïns afectats?
En funció a la resposta que rebem –que serà d’aquí a un parell de mesos, ja que la celeritat i la facilitat de la tasca als altres grups parlamentaris no està caracteritzant la feina de l’actual Govern– presentarem noves iniciatives, per tal de lluitar amb les eines que la democràcia ens proporciona en favor dels drets de la ciutadania. Per tal de mantenir, preservar, un dret tant preuat com és el de la salut pública. 
Tot i així, no podem oblidar que si fóssim independents, aquest problema no el tindríem, perquè disposaríem de tots els nostres recursos i el govern no podria posar l’excusa de la manca de recursos per retallar drets. Només cal veure les declaracions que va fer recentment el prestigiós acadèmic i referent internacional Guillem López Casanovas: “Amb el pacte fiscal, Catalunya tindria un superàvit de 2.000 milions d’euros en sanitat”. Imagineu-vos si, a més a més, tinguéssim un estat propi!
Bàrbara Lligadas

Consciència de classe i diversitat

Deu ser antiquat. Avui ja no es parla de lluita de classes. Marx ha quedat arxivat a la calaixera, i el pas de la indústria als serveis, la fragmentació laboral, l’accés als béns de consum i l’arribada de la immigració han canviat el context de tal manera que el perfil de les classes socials ha quedat desdibuixat. Sembla de mal gust recordar la seva existència, i encara més després de la caiguda del mur i del coneixement de com funcionava el socialisme anomenat “real”, però mentrestant, mentre abandonàvem la consciència, el terme i el concepte, les desigualtats socials en el món han anat creixent. I les condicions laborals han anat empitjorant molt i molt: temporalitat dels contractes, marginació dels joves, subcontractacions a manta, increment de l’economia submergida, creixement expo-nencial dels accidents laborals… Rematat tot plegat per una crisi global, la factura de la qual en els països rics paguen treballadors, aturats i jubilats. En els països pobres, caldrà canviar la categoria social que fem servir. Perquè ja no es tracta de treballar, sinó de subsistir.
Jo crec que els treballadors ens hem autoenganyat col·lectivament. Hem perdut identitat, ens hem deixat portar per la mandra a l’hora de mantenir determinats drets laborals (que lluitin els sindicats en lloc nostre, com si ells tinguessin una vareta màgica!), ens hem distret, vaja. Per desencís, però també per causes molt més complexes, vinculades a una forma d’entendre la vida –pròpiament una “ideologia”, la dominant– que propugna l’individualisme i ens fa passar de ciutadans responsables a clients compulsius, poc conscients que els drets costen d’adquirir i de mantenir, i que els deures democràtics són per complir-los.
Les solucions no són fàcils i, com ens han recordat els indignats, passen per una renovació de la democràcia, per una democràcia real des del compromís, la solidaritat i l’honestedat. I això exigeix pensar, crear, lluitar des del bé comú. 
A mi m’agradaria recuperar el concepte “consciència de classe”, en aquest sentit que sempre ha tingut dins del moviment obrer: d’anar a la una perquè tots i totes (no només “els meus”) duguem una vida digna. I encara més, a mi m’agrada allò de “l’internacionalisme proletari”. És a dir, l’anar més enllà de les fronteres, el construir amb els homes i dones treballadors (o aturats, o lumpen, posats a fer) de tot el món. Cosa que té molt de sentit en temps de globalització econòmica. 
Però això també està passat de moda. Perquè ara a Catalunya hi ha la percepció que és més important la identitat nacional que la identitat de classe, cosa que no comparteixo, i alguns nacionalismes espanyols i catalans tendeixen a presentar el veí com a adversari o fins i tot com a enemic, amb la visceralitat i l’esquinçament que tot plegat comporta. He de reconèixer que em fa mal. Perquè penso que es pot fer una bona -i imprescindible- defensa de la diversitat cultural, de la cultura catalana, i de la gestió arrelada al territori dins del marc europeu sense necessitat de trencar la cohesió social. O potser perquè no em fa cap gràcia una independència amb alguns personatges catalaníssims sense cap sensibilitat social ni democràtica a jutjar pel seu comportament. I la independència no garanteix per sí sola la resolució de qüestions globals importantíssimes relacionades amb la cultura i l’economia. Hi ha, doncs, per a mi, un triple objectiu: millorar l’autogovern, garantir la cohesió social i redistribuir la riquesa a favor dels més pobres.
Sóc d’una generació que aspirava romànticament a fer caure les fronteres i que encara disfruta quan passa d’un país de la comunitat europea a l’altre sense consciència de duana. I això encara és dins del meu subconscient. Per això crear nous compartiments em sembla deplorable. Penso que els reptes de debò són recuperar la sobirania  dels governs elegits democràticament per damunt dels poders econòmics, fer disminuir les desigualtats i acabar amb la fam en el món, promoure les cultures locals, i preservar el medi ambient. Gens fàcil. Però no es pot fer si no es compta amb la voluntat d’una majoria d’afectats. De tot el món. En totes les llengües. 
Els conceptes “lluita de classes” i “consciència de classe” necessiten un aggiornamento, posar-se al dia, desempallegar-se dels mals usos que de vegades també se n’ha fet. Però crec que hem de recuperar el motor de la identitat, la solidaritat i la creativitat de la tradició obrera internacionalista.  
Mercè Solé

dilluns, 25 de juliol del 2011

Quan macar-se no vol dir fer-se maco

Continuem amb el repàs de paraules que abans formaven part del vocabulari viladecanenc i que ara estan en clara reculada o directament desaparegudes. Aquesta és la tercera entrega, i encara ens queden paraules per un número més, o potser dos. Si teniu paraules per afegir a la llista, ja ho sabeu, escriviu-nos a puntviladecans@gmail.com. Som-hi.
Macar, macar-se. Com dèiem al títol, macar-se no vol dir fer-se maco. Fixem-nos en aquestes dues frases: “La fruita és maca quan està acabada de collir” ; “la fruita es maca si li dónes un cop”. En el primer cas, vol dir que la fruita és bonica; en el segon, que la fruita queda danyada per efecte, posem per cas, d’haver caigut a terra o perquè ha estat traslladada poc cuidadosament. Macar vol dir causar dany a algun cos viu (animal o vegetal) donant-hi cops o rebregant-lo. S’utilitza amb les persones o els animals (“de la patacada que em vaig donar, vaig quedar tot macat”), però sobretot per a les plantes, i més concretament, com hem vist, per a la fruita.
Eixida. Jo crec que és una de les paraules més interessants i boniques que a Viladecans s’utilitzaven molt, i que caldria recuperar. Eixida és una paraula que prové del verb eixir, que vol dir sortir, i per tant el seu sentit originari és sortida. Però el sentit que aquí tenia és el d’un espai situat a la part posterior de les cases, que servia per orejar la casa, tenir-hi el bestiar i els estris del camp, plantar-hi flors o alguna parra o figuera, jugar-hi les criatures… Ara, d’això, se n’acostuma a dir pati. I de fet, les eixides de les cases pageses de Viladecans, un cop perduda la seva funció original, s’anomenen així, pati. Però eixida sona molt millor.
Barri. Qualsevol eixida té un barri que la tanca. Ja en vam parlar en el número 32 del Punt de Trobada. I és que, tot i el sentit ara més comú de la paraula barri, que significa un nucli agrupat de cases, barri també vol dir la porta o reixat que tanca l’eixida de qualsevol casa pagesa, per on entraven i sortien els carros per anar al camp. El carrer del Pare Artigas va ser conegut com “el carrer dels barris”, perquè les cases pageses del carrer de la Muntanya i el carrer del Sol tenien totes la seva sortida per darrere que donava a Pare Artigas, i tot el carrer era, per tant, un seguit de barris.
Torbar-se. Torbar i torbar-se té als diccionaris un sentit primer que és el d’alterar la serenitat, preocupar-se, sentir-se incòmode. Però aquest sentit primer em sembla que no l’havia sentit mai a utilitzar a Viladecans. El sentit que aquí es feia servir, i que ara està força perdut, era el d’invertir més temps del compte en una cosa, entretenir-se i fer tard, etc.: “No et torbis, que t’estem esperant!”.
Déu la guard. Una forma de salutació molt habitual abans era el “Déu vos guard”. Però aquesta salutació tenia també una altra forma, menys comuna, i certament curiosa: “Déu la guard”. “Déu vos guard” s’adreça a algú, home o dona, a qui tractem de vós, mentre que “Déu la guard” s’adreça a una dona, a qui tractem de vostè. És a dir, “Déu vos guard” vol dir “Déu us guardi a vós”, i “Déu la guard” vol dir “Déu la guardi a vostè”. Però tant una forma com l’altra van acabar perdent el seu sentit original i estricte, i s’utilitzaven com a salutació en qualsevol cas.
À Maria! I per acabar, una altra forma de salutació, encara més curiosa. S’utilitzava sobretot quan s’entrava a les cases, que tenien la porta oberta, per avisar els que eren a dins. L’exclamació prové de l’expressió religiosa “Ave Maria”, i la “À” inicial es pronuncia tònica, és a dir, forta, com la “a” de “art” o de “all”.
Josep Lligadas Vendrell

diumenge, 24 de juliol del 2011

Llegada de los niños saharauis

Han llegado a Viladecans los días 3 y 4 de julio los seis niños saharauis a pasar un verano con familias de acogida en un proyecto coordinado con ACAPS. Los niños forman parte de un proyecto “Vacaciones en Paz” que organiza el Frente Polisario con el soporte de las asociaciones solidarias, entidades, organismos y ayuntamientos.
Los niños son los más afectados por las dificultades de vida de los campamentos de refugiados, no tienen cubiertas las necesidades básicas para su desarrollo personal. El estar con las familias de Viladecans es una manera de ser más afectiva nuestra solidaridad con el pueblo saharaui.  El proyecto quiere fomentar e impulsar el acercamiento entre el pueblo saharaui y nuestro país, así como dar apoyo político al proceso de autodeterminación del pueblo saharaui.  El 17 de julio se hará a Barcelona una manifestación solidaria con el pueblo saharaui para pedir la solución justa del conflicto.
Los niños acogidos en la comarca pasarán diversas revisiones médicas y participarán en casals de verano y varias actividades en Viladecans.  El Ayuntamiento de Viladecans da su apoyo a este proyecto. 
Rosa Mercader

dissabte, 23 de juliol del 2011

L'independentisme i la llengua catalana

El diumenge 10 de juliol vaig ser a la festa de final de curs de l’escola on el meu germà Jordi aprèn a tocar la guitarra. Un espectacle de tres hores en el qual les úniques paraules en català que es van sentir van ser les de la cançó “Puff era un drac màgic”, que el meu germà va acompanyar a la guitarra i va cantar juntament amb un grup de nois i noies. Ni una sola paraula més en català. Tres minuts durant tres hores. Déu n’hi do.
Després, al migdia, a les notícies de TV3, vaig veure la llarga propaganda que van fer de l’aniversari de la manifestació contra la sentència del Constitucional que retallava l’Estatut. Una manifestació que, segons TV3, va ser una “manifestació sobiranista”. Jo no hi vaig poder anar, perquè no em trobava bé, però juraria que la majoria de gent que hi va anar no era “sobiranista”, és a dir, no reclamava la independència de Catalunya. Els que més es feien notar sí que la reclamaven, però no la majoria. I ens van posar sengles declaracions dels aleshores presidents de la Generalitat i del Parlament, Montilla i Benach, donant el principal relleu a les de Benach, que ja es pot imaginar què va dir.
Estem en un país cada cop més esquinçat. A mi em sembla un desastre, això dels tres minuts sobre tres hores. Però al mateix temps, em sembla igualment tràgic que es vagi creant el clima que els “bons catalans” han de ser independentistes. I que, en el cas de la llengua catalana, la seva defensa s’associï cada cop més a l’independentisme.
Jo no sóc independentista, i crec que he treballat força per la llengua, i em fa mal aquest clima segons el qual si no ets independentista no defenses bé la llengua. Però encara em fa més mal una altra cosa. I és que jo estic convençut que cal lluitar tant com sigui possible perquè coses com les d’aquesta festa de final de curs cada cop passin menys, i fer molta pedagogia perquè els sectors on costa que el català hi penetri es vagin conscienciant que la llengua catalana és un bé col·lectiu al qual tothom hauria de donar suport. Però penso que, com més es vegi associada la llengua catalana a la independència de Catalunya respecte a Espanya, més difícil serà que aquests sectors s’obrin a voler incorporar la llengua catalana a la seva activitat. Això és el que em fa més mal, perquè si anem per aquest camí poc bé li farem a la llengua catalana.
Jo crec que els independentistes, en el tema de la llengua, haurien de saber posar l’interès del país per davant de les seves particularsopcions polítiques.
Josep Lligadas Vendrell

divendres, 22 de juliol del 2011

Carta abierta a la alcaldía

Señor Alcalde:
Discúlpeme que crea que puedo hacerle perder su tiempo por el mero hecho de comprar un piso aquí y residir con mi familia pagando el triste diezmo que casi ni llega a un sueldo.
No sé cómo puede afrontar los muchos gastos que arrostra nuestra ciudad derrochadora, si no fuese por esa sanísima agua que no puede clorarse más, ni en esos impuestos de movilidad añadidos, en los cuales, seguramente por mi indolencia distraída, no le recuerdo haber visto usar nunca… ni perder. Al parecer no tengo una memoria eidética.
Discúlpeme también por no agradecerle lo suficiente el maravilloso ajardinamiento del parque Can Ginestar, justo delante de mi ventana, ahora el viejo y sombrío bosque se ha llenado del griterío de niños jugando, el rodar de los scates, las multitímbricas voces cambiantes de los adolescentes en sus fortíssimos a cualquier hora, los botellones a medianoche, las reyertas, el incomparable marco de fin de fiesta de las salas de ocio cercanas, las despedidas a las tantas, de calle a calle para ahorrarse el sms.
Usted, en su infalible sabiduría, conocedor de los hechos acontecidos durante la ejecución de la obra, en el que este molesto vecino quejica no dejaba de llamar a la policía municipal por los ruidos producidos por el vigilante nocturno, contratado al parecer para hacer barbacoas junto al bosque, poner música ambiental con el coche a los vecinos para relajarles de los trabajos realizados con maquinarias pesadas durante el día y vigilar su caravana desde dentro, en compañía de su novia o mujer y créame que cumplía bien su contrato. Al pobre no le dejaba trabajar a gusto puesto que el grupo electrógeno era más grande que la caravana y egoísta de mí me creía con más derecho a dormir que el pobre vigilante.
Con esta sabiduría ha decidido no poner vigilancia que pueda molestar a cualquier vecino o a mí, enriqueciendo la interacción ciudadana, la música y sus escalas acromáticas y la libertad… en su sentido más amplio.
Así mismo debo pedir disculpas por no saber ver como usted, que es cierto que la mayoría de las personas son buenas y educadas, al contrario de lo que yo temía, tan solo es que en mi ceguera, su neo percepción de la reescritura de los códigos morales y de circulación he quedado totalmente descolgado de su conceptual percepción, por lo que le ruego, que tenga a bien enviarme un nuevo manual, donde me aclare cuando circular en sentido contrario ”pero solo  un cacho” es válido. Y cuando aparcar en línea amarilla ”pero solo es un momento” también lo es entre los muchos casos.
Finalmente pido humildemente disculpas por haber realizado preguntas antes de las elecciones sobre estas y otras cuestiones tan difíciles de responder con honestidad y tan fáciles mintiendo a las que se refirió con un responderé. No solo ya llega tarde sino que posiblemente tiene todos los números para empeorarlo.
 David Rebollo

dijous, 21 de juliol del 2011

Resposta a dos articles

Bona tarda, em dirigeixo a vosaltres per respondre a dos articles publicats a la vostra revista n. 45 de Viladecans Punt de Trobada. Els articles en questió són “Los planteamientos de las AMPAS”, de Carlos Antonio de la Rubia, i “Les nostres entitats: El AMPA del Colegio Público Montserratina”, de Begoña Manrique.
Primer em presentaré, sóc M. Àngels Murlà González, actual presidenta de FAPA Viladecans (la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Viladecans) i durant molts anys he estat formant part de l’AMPA de l’Escola Pau Casals, concretament nou cursos. Quan llegeixo aquest tipus d’opinions, em dol molt que persones que no han estat mai vinculades a les AMPA, tinguin la barra de donar opinió sobre el que fan i deixen de fer i a sobre, no estiguin gens informats. 
A les AMPA es fan moltes més coses que festes, distribució de llibres i de roba. Les activitats sí que les han de gestionar les AMPA, perquè  som la representació de les famílies i responsables dels infants en horari extraescolar. A més a més les AMPA són les que han de demanar les subvencions que s’atorguen per activitats i projectes que es fan fora d’horari lectiu, perquè l’escola no ho pot fer (a cada escola ja els hi arriben unes partides per despeses de material, telèfon, llum, etc.). Les activitats que s’ofereixen, “per si aquestes dues persones no ho saben”, han de ser lúdico-esportives i no han de tenir un contingut de caràcter lectiu.
També formem part del Consell Escolar, que es l’òrgan de govern de l’escola, on tenim també oportunitat d’intervenció en el bon funcionament i qualitat educativa del centre.
En referència a la nostra adhesió a un manifest (polititzat totalment), hem de dir que FAPA Viladecans sí que es va adherir a un manifest contra la xenofòbia i el racisme emès per FAPAC (Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya), i que també hem estat  presents als moviments contra les retallades.
Per acabar, dir que les AMPA i FAPA Viladecans, treballem contínuament la vessant educativa en totes les seves activitats, respectant i fomentant el respecte al medi ambient, la igualtat i la solidaritat com a eixos transversals de les activitats que s’organitzen, dirigides a mares, pares i alumnes de tots els centres públics del nostre municipi.
M’agradaria afegir, encara, que FAPA i les AMPA fan una tasca molt important també als cursos de formació de pares i mares que ens subvenciona  l’Ajuntament de Viladecans, escollint els temes i tallers que ens demanen pares i mares, organitzant els horaris, dies, lloc on es desemvolupen i a final de curs fent una memòria sobre l’interès i la participació del cursos.També afegir que, gràcies a la lluita i reividicacions de les AMPA, en el seu moment, ara tenim tres escoles més al municipi i estem treballant perque el cinquè institut també sigui una realitat.
Mª Àngels Murlà

dimecres, 20 de juliol del 2011

El "Ministerio" imposa el passeig marítim de Viladecans



Fruit d’una jugada mestra, l’ajuntament de Viladecans ha aconseguit que es tramiti el projecte urbanístic anomenat “Projecte Executiu del front marítim de Viladecans. Fase 2. Passeig Marítim, Tram I T.M. de Viladecans”. 
Aquest mateix projecte havia estat presentat dos cops per l’ajuntament de Viladecans a l’organisme competent de la Generalitat, però, cap de les vegades, no ha estat aprovat per la Generalitat, perquè considerava que, abans d’aprovar-lo, s’havia d’aprovar el pla especial del Delta del Llobregat, puntualitzant que no és coherent aprovar projectes parcials sense tenir en compte l’impacte de la totalitat de projectes a la zona.
Projectes com el Barça Parc, les 200 Ha. de sobre l’autovia, o el mateix passeig marítim, s’haurien de planificar alhora per pal·liar problemes d’impacte mediambientals i de mobilitat, que poden afectar a el ja tan degradat i agredit delta del Llobregat.
Què han fet doncs, davant aquesta negativa de la Generalitat? Han anat directament al “Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar”. Ens que, amb bons contactes dels responsables de projectes al litoral de Viladecans, que han treballat per aquest ens amb anterioritat, han aconseguit forçar la Generalitat a tramitar el passeig marítim. 
Fer veure que és l’estat espanyol qui fa el passeig marítim, a menys d’un any de les eleccions generals, saltant-se les necessitats reals del territori, és un greu error que acabarem patint els ciutadans i sobretot el nostre territori.
A més, el 29 de gener de 2009 el ple del ajuntament de Viladecans va aprovar: “promoure un debat públic sobre el projecte constructiu del front marítim de Viladecans”, cosa que no s’ha fet; per contra, el que sí que s’ha fet és que el passat 19 de juny van escenificar la festa de celebració del primer pas del passeig marítim, amb un projecte encara sobre la taula i incomplint el seu compromís perquè no hi ha hagut cap debat públic.
Fa anys que els pressupostos generals de l’estat destina 3 milions d’euros al passeig marítim de Viladecans, sense encara haver gastat ni un euro. Justament 3 milions d’euros és el cost de les obres que ara es proposen.
El projecte descriu un passeig marítim fet de formigó, d’uns 580 metres, que anirà des de l’aparcament de la Murtra fins a la sortida a mar del camí de les Filipines, i es farà sobre les piscines de l’antic càmping de la Ballena Alegre. Sembla que els cotxes no hi tindran accés, i s’acondicionarà l’edifici del càmping per a un ús encara per definir. Finalment, unes passarel·les de fusta connectaran el passeig marítim amb la platja integrades en l’entorn dunar.
Segurament trigarem encara anys en veure fet el passeig marítim, però el projecte que sembla estar ja aprovat, com sempre, el podrien haver fet millor, amb la participació que el ple va pactar i tenint en compte les necessitats del territori. Com veieu, les coses continuen fent-se malament...
Ricard Caba i Calbet


dimarts, 19 de juliol del 2011

La catifa de Corpus: tot té un perquè

La catifa, que en diem de “Corpus”, i que actualment fem en el carrer Àngel Guimerà, no té cap connotació religiosa en aquests moments sinó que és una festa popular i lúdica.
El carrer Àngel Guimerà, com d’altres a Viladecans, té la tradició de fer catifes des de ja fa molts anys. El motiu de reprendre aquesta tradició no fou cap altre que el reivindicatiu.
El veïns del carrer situats al costat del Jardí Municipal, tenien sobre les seves cases un pla general que les enderrocava i que l’equip de govern municipal d’ aquell moment volia fer efectiu.
Veïns i ciutadans de Viladecans vàrem creure que era una temeritat fer el projecte que en aquell moment es presentava i per tal de fer reflexionar els nostres governants es va crear una plataforma que l’anomenàrem  “Plataforma del Casc Antic”.
Una de tantes activitats que en aquell moment vàrem fer fou la catifa, i la primera catifa feta per la “Plataforma del Casc Antic”, en aquell moment sí que en la festivitat de Corpus, no fou altre que el perfil de les cases del carrer Àngel Guimerà, precisament, el perfil d’aquelles cases que es pretenien enderrocar; un dibuix que es va convertir en el logotip del grup i que ja per sempre ens ha acompanyat. 
Avui fer la catifa s’ ha convertit en una activitat lúdica, veïnal, i per nosaltres és tot un plaer poder fer-la, malgrat ser una mica cansat, tot val a dir-ho, però val la pena l’esforç, perquè d’ aquesta manera mantenim viva una tradició del nostre poble, iniciada pels nostres avis i pares, i que ens agradaria que fos compartida per més veïns de la ciutat.   L’ any vinent, hi esteu tots convidats! 
Joan Bonich

dilluns, 18 de juliol del 2011

Neix Òmnium Viladecans

El passat mes de desembre de 2010 Viladecans va acollir la celebració de la Nit de Santa Llúcia amb el lliurament dels premis de les Lletres Catalanes 2010 organitzat per Òmnium Cultural. Un grup de persones i entitats de la ciutat van rebre l’encàrrec d’Òmnium d’organitzar una jornada prèvia amb tota mena d’activitats culturals: jocs, xerrades, conta contes, concerts d’en Bitxe i d’en Manu Guix, poesia, cercavila amb gegants, gegantons i el Mamut; finalitzant amb un concert coral i un vermut, amb l’objectiu que Viladecans anés fent caliu per a celebrar la Festa de les Lletres Catalanes patrocinada per Òmnium Cultural.
Fruit d’aquest treball i engrescats per la seu del Baix Llobregat d’Òmnium Cultural, es va animar a la trentena de socis de Viladecans a crear una Secció Local de l’entitat.
Òmnium Cultural a Viladecans neix per treballar per a la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya a la ciutat. En l’actualitat una trentena de socis arrelem el projecte a Viladecans, juntament amb un bon equip de persones i entitats de la ciutat amb la voluntat d’esdevenir el punt de trobada de la societat civil. Una casa comuna generadora d’idees i projectes que permetin afrontar els nous reptes que planteja una societat canviant i en constant evolució dins de Viladecans i la Catalunya del segle XXI. És per això que Òmnium ha obert una nova etapa amb la qual vol prendre la iniciativa de portar més enllà, en aquest cas a la delegació territorial del Baix Llobregat, la llengua, la cultura i el país.
Tots aquells que us engresqueu a voler ajudar a dinamitzar aquest projecte, podeu fer-vos soci a: http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/socis.html
Òmnium Viladecans es reuneix cada primer dijous de mes a les 8 del vespre a  l’Ateneu d’entitats Pablo Picasso.
Enguany Òmnium Cultural celebra el seu 50è. Aniversari i volem compartir amb vosaltres l’article commemoratiu de la nostra presidenta la Sra.  Muriel Casals, que us oferim a continuació.
Agustí Martí 
ÒMNIUM CULTURAL: PASSIÓ PEL PAÍS
Fa 50 anys, Lluís Carulla, Pau Riera, Fèlix Millet, Joan Vallvé i Joan Baptista Cendrós signaven l’acta de constitució d’Òmnium Cultural. L’entitat naixia en un moment polític, social i cultural tenyit de blanc i negre; un moment en què qualsevol mostra de catalanisme era un atemptat i una provocació. Davant de les dificultats, van demostrar una gran dosi de generositat, valentia, sentit de país i visió de futur. És per aquest motiu que avui creiem imprescindible aprofitar el nostre aniversari per recordar-los i fer-los un merescut homenatge. 
Els cinc fundadors representen aquell cor que fa mig segle tornava a bategar. Van ser l’energia propulsora perquè el projecte comencés a caminar. Després dels primers batecs, es va desenvolupar una altra part fonamental: el cos. Allò que havia de permetre assolir els objectius que l’entitat anhelava. I és en aquest punt on cal subratllar la contribució i el paper absolutament fonamental que han tingut les seus territorials d’Òmnium. 
El camí arrencava a Terrassa el 1968 amb la primera seu territorial de l’entitat. Més tard vindrien les seus de Mataró, Osona, Granollers i Sabadell. Els anys han consolidat una estructura territorial a Sant Cugat del Vallès, la Selva, el Baix Llobregat, el Solsonès, l’Alt Empordà, l’Alt Penedès, l’Alt Urgell, l’Anoia, Badalona, el Bages, el Baix Camp, el Berguedà, la Garrotxa, el Gironès, Lleida i Terres de Ponent, Rubí, el Tarragonès, Terrassa, Terres de l’Ebre i l’Hospitalet de Llobregat. De la mateixa manera, estem treballant per articular noves seus al Garraf o al Ripollès per tal de poder completar la nostra presència arreu de les comarques. 
Més enllà de Catalunya, seguim col·laborant amb els companys i companyes d’Òmnium l’Alguer i Òmnium Catalunya Nord, alhora que impulsem projectes amb l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià en el marc de la Federació Llull.
Les passes que hem fet per arribar fins on hem arribat només s’entenen si pensem en totes les persones que des de diferents punts del Principat han fet un treball anònim a favor de la llengua i de la cultura catalanes. Com un cos harmoniós i ben sincronitzat, les seus territorials són avui el pols d’una entitat que és viva i que vol esdevenir una referència civil de present i de futur en la defensa dels interessos de Catalunya.
Avui tenim reptes de país molt importants que ens inclouen a tots i que fa només un any vam posar sobre la taula en la manifestació pel dret a decidir que va omplir els carrers de la capital catalana. Cinquanta anys després del nostre naixement, avui afrontem una nova transició que ens obliga a tots a mirar endavant, a defensar amb fermesa la nostra llengua davant de les contínues agressions que estem patint, a reclamar més quotes de sobirania cultural, política i econòmica. Aquí és on Òmnium vol invertir tota la seva energia, com sempre ha fet, perquè queda molt camí per fer i el volem fer junts; avui i els propers cinquanta anys.  
Muriel Casals

dissabte, 16 de juliol del 2011

Un nou cicle per a Viladecans

S’ha iniciat una nova legislatura municipal. En primer lloc, crec que cal donar les gràcies a tots els ciutadans i ciutadanes que ens han donat recolzament i felicitar totes les forces polítiques que han obtingut representació perquè expressen el parer d’una part important de la gent de Viladecans. Malauradament hi ha nombroses persones que no han expressat el seu vot, o que les opcions de la seva preferència no han obtingut prou vots per estar presents al ple municipal,  i tot això ens ha de fer pensar. En tot cas ni ha una dada curiosa: en els llocs on la participació ha estat més alta, la dreta ha obtingut una representació més forta (Madrid, València...). Sens dubte, més enllà de les propostes i circumstàncies locals, la situació econòmica i les dificultats derivades de la crisi, han estat també molt presents en les decisions de vot preses pels electors. 
S’equivocaria qualsevol governant que oblidés que en aquests moments de dificultats per a moltes famílies, l’economia i les actuacions per millorar les condicions per sortir de la crisis, han de ser la prioritat absoluta. Avui no només ens enfrontem a una crisis profunda de la qual hem de sortir amb allò que els economistes han anomenat un patró diferent de creixement, sinó que ens enfrontem a un canvi profund dels estils de vida, la forma de produir, i fins i tot la de relacionar-se. La política i els polítics no podem pensar que les formes d’organització, de gestió pública, o de relació amb la comunitat, poden ser les mateixes que en el segle pasat. I també penso que més que mai l’acció transformadora per tal de garantir l’ascens social i la igualtat d’oportunitats ha de ser l’objectiu principal de l’acció política, al servei de la qual està el model econòmic, fiscal, i de govern.
Viladecans ha de caminar en la direcció de garantir als seus ciutadans i ciutadanes un marc de progrés social, de qualitat de vida, d’oportunitats de futur en l’ocupació o la iniciativa emprenedora. Per això crec que aquests quatre anys seran claus en el futur de la ciutat, perquè han d’orientar la sortida de la crisi i el desenvolupament de la ciutat en aquesta direcció de futur, amb respostes polítiques pròpies del segle XXI i dels nous problemes que se’ns presenten, alguns d’ells, més que nous, continuïtat de les velles contradiccions de la societat en que vivim. 
Viladecans està avui més preparada que en èpoques anteriors per sortir i encarar la sortida de la crisi. Hem de ser capaços d’utilizar aquesta força per continuar garantint tant l’equilibri i la cohesió entre els seus barris, com les polítiques socials que afavoreixin la igualtat d’oportunitats i l’ascens social, i en especial l’educació, per a mi la més estratègica d’elles i malauradament, malgrat l’esforç fet, la que menys depèn dels ajuntaments. Ho farem, i ho farem amb un govern fort i compartit amb els companys d’ICV-EUiA, amb els quals coincidim en la convicció que Viladecans ha de mirar cap endavant, cap al futur, per tal d’abordar els reptes que tenim. No són quatre anys més.  Tinc el convenciment que s’inicia un nou cicle polític del qual Viladecans serà capdavantera en nous models polítics, progrés econòmic, i polítiques socials per tal de garantir les oportunitats per a tots. 
Carles Ruiz Novella

dijous, 14 de juliol del 2011

Bon estiu!

Des del Punt de Trobada us desitgem un bon estiu. A l’agost, com és costum, no surt la revista, i quan hi tornem, a mig setembre, l’estiu estarà a punt d’acabar-se. O sigui que, com tots fem aquests dies quan ens acomiadem dels companys de feina, o dels veïns si marxem uns dies, deixeu-nos desitjar-vos, a la molta gent que ens feu l’honor de rebre i llegir aquestes pàgines que són de tots, un bon estiu.
Seria, segur, molt il·lustratiu, poder saber a què dediquem els viladecanencs i viladecanenques aquests dies de calor. Quanta gent marxa i quanta gent es queda aquí, quanta gent fa petites escapades i quanta gent se’n va a llocs exòtics, quanta gent reposa i quanta es passa els dies buscant alguna feineta ni que sigui petita i mal pagada, quina mena d’activitats d’entreteniment i d’airejament personal busca cadascú, per quins motius cadascú fa una cosa o una altra… Viladecans és sens dubte una ciutat molt complexa i aprendríem molt de nosaltres mateixos sabent com omplim aquests dies estivals.
Però en tot cas, encara que no ho puguem saber, sí que ens pot ser útil pensar en aquesta gran diversitat. I, sabent-ho, sentir-nos formant aquesta col·lectivitat que ha de treballar molt per ser més cohesionada, més de tots –atenció: tots vol dir tots, sense excloure ningú–, més igualitària, més rica d’aquells valors que valen la pena…
I aquest desig de bon estiu no pot acabar, naturalment, sense recordar que, quan aparegui el proper número de la revista, ja haurà tingut lloc un esdeveniment central en la nostra vida ciutadana, i que hem d’aconseguir que cada cop ho sigui més. És la Festa Major, naturalment. Entorn del 8 de setembre, ens trobarem a molt diverses activitats. I trobant-nos, refermarem la nostra voluntat de ser ciutat, i de fer que la ciutat sigui de tots. El Mamut, que ja ha esdevingut un punt de referència bàsic de la nostra identitat, ens el trobarem per segon any en l’acte de després del pregó i, només faltaria, a la Mamullada. I el disfrutarem plegats, com disfrutarem de totes les altres invitacions festives que compartirem amb totes les ganes. Bon estiu!