dimarts, 15 de febrer del 2022

El drama del transport públic

Viladecans té un transport públic molt deficient tot i que això sembla importar ben poc al govern municipal a jutjar per l’escassa fermesa en les seves exigències amb les administracions implicades. El que sí que fa és fer-se fotos quan arriben autobusos nous, per exemple al 2019, o acompanyar a alguna patum del Govern espanyol quan ve a Catalunya a prometre’ns inversions milionàries que mai no arriben. El mateix color polític als diferents governs es demostra poc eficaç si ens cenyim als resultats. 

Viladecans té un número d’habitants semblant a Castelldefels i El Prat de Llobregat, un 30% més que Gavà, paguem el mateix impost de transport que la resta de poblacions veïnes i tenim molt menys serveis de transport públic. És un fet perfectament constatable. Em pregunto fins a quin punt això és just, i segur que compartim la resposta. 

Si parlem del tren, disposem d’un baixador –no d’una estació amb cara i ulls– amb quatre trens cada hora excepte a les hores puntes on per sort hi ha més oferta. Els caps de setmana el tren de Sant Vicenç de Calders s’atura per facilitar l’arribada de més clientela a l’outlet. Sí, només els caps de setmana! La tan reclamada ampliació de la freqüència de pas semblava que arribaria amb el desdoblament de vies a l’Hospitalet de l’Infant, però de moment –tot i que aquestes obres ja s’han materialitzat– els trens continuen passant de llarg. El Pla director d’infraestructures metropolità 2021-2030 tampoc preveu cap millora malgrat que des del grup d’ERC vàrem demanar formalment incloure el desdoblament de vies i la transformació del baixador en estació, per facilitar l’aturada de més combois a Viladecans. 

Si parlem del bus podríem escriure un llibre. El 26 de desembre es va fer efectiu el traspàs de concessió del transport urbà per carretera al Baix Llobregat sud de l’empresa Mohn a Avanza. Aquest canvi havia de suposar una millora del servei però de moment només hi ha hagut innumerables queixes per part dels usuaris i dels treballadors subrogats. Els autobusos que ha portat de Madrid Avanza per completar la flota –fins a la incorporació de vehicles nous– són vells, incòmodes, poc segurs. Hem vist cada dia un bus espatllat provocant caos circulatoris, per exemple a la pujada de la Campana a Barcelona o el carrer Marià Sanjuan Cuchí en hora de dur la mainada a l’escola. Hem vist circular autobusos sense intermitent, sense llum de fre, sense les rampes d’accés per a les persones amb mobilitat reduïda, sense les mampares homologades de protecció covid. Hem hagut de patir supressió de línies, alteració de freqüències, etc. Un desastre.

Els incompliments en la freqüència estipulada van començar el juny de 2021, amb un nul manteniment de la flota. S’intuïa que el traspàs entre les dues empreses seria com a mínim complicat, i així ha estat. La gestió del tancament del contracte anterior i de l’inici del nou ha estat deficient per part de l’AMB i el seguiment de l’Ajuntament ha estat senzillament inexistent. Molts problemes s’haurien d’haver previst i evitat. On és l’Ajuntament quan més se’l necessita? Tindrà a veure la seva “desaparició” amb el fet que l’àrea de mobilitat a l’AMB depengui del PSC? Estic convençuda que sí. 

Els treballadors subrogats també ho estan patint en primera persona: la flota sense comunicació entre els vehicles i l’emissora a la central, si hi ha qualsevol incidència són els conductors els que han de trucar des del seu telèfon mòbil, sense aigua potable a la nova cotxera del carrer Llobatona, amb les obres d’adequació a mig fer, sense vestidors separats per dones i homes, sense un espai on poder menjar i descansar, sense uns lavabos en condicions. Un desastre. I una manca de previsió i planificació que fa feredat. 

Mentrestant, el PSC tira un cop més del famós projecte del Metro del Delta, que ara ha tornat a desempolsegar del calaix amb el beneplàcit de la flamant ministra de Transports i exalcaldessa de Gavà. Però els que tenen memòria i fa anys que viuen a Viladecans recorden com el metro ja el prometien els mateixos fa més de 20 anys enrere. I així estem, encara l’estem esperant. Promeses que s’enduu el vent i cortines de fum per tapar la crua i dura realitat. Un panorama pel transport públic a Viladecans francament molt poc esperançador. 

Myriam Moysset

La vaga de la Roca del 1976

A Viladecans estem d’aniversari. Al novembre de 2021 i fins al febrer de 2022 commemorem un dels fets més importants que hem viscut a la nostra població. La vaga de l’empresa Roca que va durar 95 dies i que va afectar més de 5.000 famílies.

Aquesta vaga, que avui en dia ha quedat una mica en l’oblit, va tenir una repercussió molt destacada. No va ser la primera vaga que hi va haver, ja que, mesos abans, els treballadors van aturar la fàbrica durant uns 40 dies i, anys enrere, també van haver diferents aturades. Però aquesta vaga, la del 1976, va tenir una sèrie de factors que la van fer diferent. Com van arribar els treballadors a paralitzar la producció durant tants dies? 


El 4 d’octubre del 76 es van iniciar les negociacions del nou conveni laboral. Es van redactar 24 punts per presentar als directius de Roca i aquests, el 5 de novembre, van sancionar a un delegat amb set dies de feina i sou. Com a resposta, l’assemblea de treballadors van fer una aturada de 24 hores, fet que va rebre la resposta de Roca amb l’acomiadament d’en Joaquín Sánchez, delegat i membre de la comissió negociadora. La resposta? El torn de la tarda del 8 de novembre ja no es van presentar a treballar. Al dia següent, 9 de novembre, l’Assemblea, màxim òrgan de decisió dels treballadors, va pactar la vaga total i indefinida fins a la readmissió del company acomiadat. 

A conseqüència d’això es va iniciar una sèrie de repressió per part de la Guàrdia Civil contra els obrers de Roca. Aquests, es van organitzar d’una manera mai vista, van crear una potent xarxa veïnal de solidaritat i suport mutu per tal d’ajudar-se els uns amb els altres. ¿Us imagineu 95 dies sense portar diners a casa, amb una àmplia majoria de famílies nombroses i on gairebé només es tenia el sou del treballador de la fàbrica? Van crear una Caixa de Resistència que van omplir amb alguns milions de pessetes. Cal destacar també el paper de mossèn Celestino, que va estar al costat dels veïns i veïnes obrint l’església del Poblado Roca per tal que es poguessin fer les assemblees, i el paper de les dones dels treballadors que van donar tot un exemple creant les seves pròpies assemblees, aconseguint diners i aportant les seves opinions. Van sembrar la llavor de moltes altres dones que després han volgut lluitar per les seves necessitats. La Vaga va atreure l’atenció de diferents mitjans de comunicació estrangers com per exemple la BBC, que va donar cobertura a la Vaga, o el diari francès Libération. Arreu d’Europa, els treballadors i treballadores també es van solidaritzar amb els obrers de Roca, com ho demostren cartells de l’època. I, a casa nostra, diferents artistes i personatges del moment es van interessar per el que passava a Viladecans. Com a mostra, el concert en suport de la Vaga que Lluís Llach va fer al desaparegut Poliesportiu del Centre de la nostra ciutat.

Per tal de preservar la memòria històrica d’aquest fet, nosaltres, l’Ateneu Llibertari (ens podeu trobar a Twitter com a @AteneuVdk) hem engegat un projecte molt ambiciós amb la productora audiovisual autogestionada ACATS (www.acats.cat): la posada en marxa d’un documental que deixi constància visual d’aquells dies i que comptarà amb la presència de moltes persones que van participar de la Vaga i la van viure en primera persona. Per tal d’assolir aquest objectiu, ja que les grans corporacions no ajuden en aquests casos, hem iniciat una campanya de finançament on totes les persones interessades en participar podeu fer una donació. La campanya finalitza el dilluns 7 de març i totes les aportacions que feu, que van des de els 5 € fins al que vulgueu, tenen una sèrie de recompenses per tal de fer més atractiva l’aportació i tenen una desgravació fiscal del 80%, fins a 150 €. L’enllaç a la campanya és www.goteo.org/project/documental-huelga-roca-1976 i allà expliquem detalladament tots els punts a desenvolupar.

Entre tots i totes podem fer possible que la lluita més important del nostre municipi no s’oblidi mai. Ànims i gràcies.

Ateneu Llibertari de Viladecans

Com el Titànic

El passat dia 2 de febrer Càritas Catalunya va presentar les conclusions de l’informe Foessa al nostre país. L’informe Foessa és un estudi sobre exclusió i desenvolupament social que es fa cada any i que permet mesurar tant l’impacte de les crisis econòmiques com de les mesures que es prenen (quan se’n prenen, és clar) per millorar les condicions de vida de la gent. Dades i conclusions d’aquesta presentació feien referència al territori de Catalunya i a l’any 2021. Aquí podeu consultar l’informe en l’àmbit català i aquí en l’àmbit espanyol. 

La Covid ha estat com l’iceberg del Titànic, ens deia el sociòleg Raúl Flores: tots en el mateix vaixell (uns en primera, els altres en tercera); tots amb el convenciment d’una certa omnipotència tecnològica que feia el vaixell inenfonsable. En el moment de l’impacte amb l’iceberg Covid, va quedar clar que només els de primera tenien salvavides en forma de vacunes i de monopolis i de lleis que els afavorien, i per tant moltíssima altra gent hi ha perdut o bé la vida o bé la bossa i es veu abocada a una situació que costa molt de remuntar. 

Una terç de la població a Catalunya viu en risc d’exclusió (és molt!) i, atenció, perquè són determinants el gènere, el lloc de naixement i l’edat. Dit d’una altra manera, reben dones, immigrants i joves, cosa que no és cap sorpresa, però que resulta preocupant perquè ja fa molt de temps que això és d’aquesta manera. L’exclusió a Catalunya supera la mitjana d’Espanya (23 %) i arriba al 29 %, la més alta de l’estat junt amb les Canàries. De fet a Catalunya, 1,2 milions de persones (un 15,5 %) de la població estan en situació d’exclusió severa.

L’estudi assenyala com a causes l’increment de la precarietat laboral, la desigualtat de la renda, els problemes d’habitatge, l’impacte en la salut física i mental, l’increment de conflictes personals i la bretxa digital. 248.000 llars tenen totes els membres de la família a l’atur, i 396.000 es troben en una inestabilitat laboral greu. 915.000 persones viuen amb l’ai al cor sobre la seva permanència en l’habitatge i més d’un milió (1.301.200) viuen en un habitatge inadequat.

Càritas proposa diverses mesures que els partits farien bé de plantejar-se conjuntament deixant de costat, si és possible, aquest costum tan edificant de treure’s els ulls mútuament:

Reimpulsar el model d’estat de benestar partint de drets i no d’almoines.

Augmentar la cobertura de la Renda Garantida de Ciutadania i disminuir-ne la burocràcia.

Fer una política decidida d’habitatge social.

Desenvolupar plans d’ocupació per a aturats de llarga durada.

Facilitar el trànsit de la irregularitat dels estrangers a l’obtenció de permisos de residència i de treball.

Garantir un sistema públic de qualitat especialment per a les persones en situació de dependència.

Eliminar les barreres digitals, fomentar l’autonomia digital i garantir la presencialitat.

Tenir presents els nous reptes del segle XXI: l’envelliment de la població, l’increment de menors vulnerables, l’acollida i integració de la població immigrant...

Se’ns ha girat feina...

Mercè Solé

Adeu a Mohn, benvinguda Avanza: cap a un transport interurbà més sostenible

El passat 26 de desembre l’empresa Avanza va fer efectiu el relleu a l’empresa Mohn en el servei de transport d’autobús a l’àrea metropolitana sud. Uns sis mesos abans, la companyia Avanza va quedar guanyadora del concurs per a prestar aquest servei de transport públic a la nostra zona metropolitana. La gestió d’aquest servei el presta l’Àrea Metropolitana de Barcelona, entitat que és la responsable de convocar el concurs, i de garantir el bon funcionament del servei un cop s’ha adjudicat. 

La nova contracta aporta diverses millores tant en els combois com en el servei, amb un increment en la freqüència de les línies existents, i la creació de noves línies. Tot i un inici del traspàs del servei una mica mogut, amb algunes incidències ocorregudes durant les primeres setmanes del mes de gener, ja solucionades, al llarg dels propers mesos d’aquest 2022 s’aniran observant aquestes millores. S’incorporaran a la línia Metropolitana Sud 136 nous combois, dels quals 33 seran 100% elèctrics i la resta, híbrids amb motors molt més eficients, de baixes emissions. Aquesta nova flota de vehicles ajudaran a reduir encara més les emissions de gasos d’efecte hivernacle i contaminants, i contribuir a assolir els compromisos internacionals en reducció de CO2 i millora de la qualitat de l’aire. El 2023 i 2024 s’incorporaran 14 autobusos híbrids més (la meitat cada any), fins a pràcticament haver renovat tota la flota de busos. 

A Viladecans, les millores en el servei es focalitzen en un augment de la freqüència en algunes línies, passant dels 30 a 20 minuts en hora punta. Els busos urbans, el Vilabus, passen també a 20 minuts de freqüència de pas en hores puntes, i a mig termini es replantejarà el seu recorregut per incorporar els nous espais de la ciutat, i la creació d’una nova línia de bus urbà regular. 

El bus nocturn que passa per Viladecans també millorarà, canviant el recorregut de forma que serà més directe, amb un temps de viatge d’uns 20 minuts entre Barcelona i Viladecans. Ja no donarà aquella volta de més d’una hora fins arribar a Viladecans des de Barcelona, que ens dissuadia a molts a agafar el bus per tornar per la nit cap a Viladecans des de Barcelona. 

Es crea una nova línia, la E98, que unirà Viladecans amb la zona de Maria Cristina, a la Diagonal de la ciutat veïna de Barcelona, de forma directa. D’aquesta forma es reforçarà la L97, una de les més usades pels usuaris del bus, i que quan passa per Viladecans sovint arriba plena de viatgers. La E98 tindrà el seu inici a Viladecans, i per tant serà utilitzada pràcticament de forma exclusiva pels veïns i veïnes de la ciutat. Tindrà una freqüència de pas de 15 minuts entre les 6 i les 10 del matí en sentit Barcelona, i de 13:30 a 19:30 en sentit Viladecans des de Barcelona. 

Tot i que no està licitat ni en concurs, i no té res a veure amb la nova empresa de bus metropolità, un cop finalitzin les obres de transformació de la C245 s’iniciarà el projecte d’implantació d’una una nova línia de bus que uniran Castelldefels amb Cornellà pel carril bus que s’ha dissenyat, i que tindrà un impacte molt positiu en la mobilitat sostenible entre Viladecans i els municipis veïns. A aquest fet també ajudarà el carril bici, i la imminent implantació del bicing metropolità en aquesta regió metropolitana sud. 

Jordi Mazón

Els Comuns de Viladecans instem el Ple a posicionar-se a favor de la reforma laboral

El dijous 27 de gener es va a celebrar el primer ple municipal de l’any, en què el nostre grup municipal va a presentar una moció de suport a la nova reforma laboral i la recuperació de drets dels treballadors i treballadores.

Després de nou mesos de negociacions, poc abans de Nadal es va tancar l’acord per a la reforma laboral que ha derogat alguns aspectes centrals de la reforma del 2012 del Partit Popular, responsable de l’increment de la precarització, la devaluació dels drets laborals i, sobretot, dels salaris tan baixos que hi ha al nostre país

La vicepresidenta del Govern i ministra de Treball Yolanda Díaz ha liderat el nou acord laboral, elaborat conjuntament entre els sindicats CCOO i UGT i entre els comitès de la CEOE i CEPYME. L’objectiu és clar: garantir l’estabilitat de l’ocupació i transformar el mercat de treball, tot recuperant la negociació col·lectiva i els drets laborals perduts.

Per tot plegat, el nostre grup municipal va proposar que el Ple municipal instés els grups polítics del Congrés dels Diputats a donar suport a la nova llei. La moció va ser aprovada amb el suport del PSC i de Podem, l’abstenció de Ciutadans i el vot en contra d’ERC.

Encarni García

Les Distincions d’Honor de la Ciutat

 



El dia 20 de gener, dia de Sant Sebastià i Festa Major d’Hivern, es van atorgar les Distincions d’Honor de la Ciutat. 

Aquest any es va voler destacar tot el treball realitzat per combatre la pandèmia, i així van rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Viladecans l’exministre de Sanitat Salvador Illa, l’exconsellera de Salut Alba Vergés, i els Centres Sanitaris Públics de Viladecans.


També va rebre la Medalla d’Honor la UD Viladecans, amb motiu del seu centenari.

I, finalment, es va atorgar el títol de Fill Predilecte de la Ciutat al medallista paralímpic Sergio Garrote.

Fotos: Jaume Muns.

Torna la Cultura Popular


L’any 2022 ha començat amb bones perspectives pel que es refereix a la pandèmia que hem patit durant uns dos anys, però també per a la Cultura Popular que reprèn el camí, i el retrobament amb els carrers ja és un fet.

Ja a començaments de gener el Mamut i la Mamuteta van tornar a recórrer els carrers encapçalant la Cavalcada dels Reis d’Orient. Així i tot, ha estat com sempre la Festa Major d’Hivern un dels moments on llueixen millor les mostres de Cultura Popular.

Aquest any, el Fest’Hivern (Festa Major d’Entitats) començava una mica coix i havia de suspendre el joc “Coneixes Viladecans??” per motius de prevenció de contagis de covid. Això, no va impedir que les Entitats sortissin al carrer el dissabte 22 de gener. I al matí d’aquest dia ens vam trobar a la plaça del Màrtirs del Setge de 1714 els Agrupaments Escoltes Garbí i Llumvi per fer jocs infantils i participar en un taller de pintura organitzat per l’Associació d’Arts i Oficis. Mentrestant, Cadefoc, gegantons, Mamut y Mamuteta feien parada per mostrar-se a la ciutadania. Malauradament, aquest any ha estat impossible la participació dels Castellers de Viladecans, un dels grups amb què sempre gaudim aquest dia.

Des d’aquesta plaça, acompanyats per les melodies dels Grallers de Viladecans i una fantàstica Bandarra Street Orkestra van començar a desfilar figures i membres de les entitats. Van anar engrescant la multitud pels carrers de la nostra Vila fins a trobar els nostres gegants el Josep i la Paquita que l’endemà havien de ser uns dels màxims protagonistes de la Festa Major d’Hivern d’aquest any. Des de la plaça de les Palmeres va continuar la cercavila fins a la plaça Europa lloc on s’organitzà el Concert del Rudemon i les paradetes de les Associacions d’Arts i Oficis i Caviga.

Un dia perfecte per al retrobament d’entitats amb el veïnat i els carrers.

Aquest cap de setmana la Cultura Popular va continuar sent la protagonista i amb força el diumenge amb la passejada de Grallers i la jubilació dels nostres gegants Josep i Paquita i presentació dels nous gegants de Viladecans l’Eulàlia i l’Alex. Un gran acte per la gran participació de gent i colles geganteres però també molt emotiu per la gent que vivim dia a dia la Cultura Popular a Viladecans. 

Aquest cap de setmana es va demostrar la vitalitat de les colles i entitats de Viladecans i la necessitat de continuar fent treball conjunt perque ho gaudeixin els nostres veïns i les nostres veïnes.

Miguel de la Rubia

La Pineda del Remolar, natura i cultura

 

El Remolar és l’espai natural més emblemàtic de Viladecans i un dels punts calents de la biodiversitat de Catalunya. És un espai petit però amb grans valors, un excel·lent exemple dels  ecosistemes litorals mediterranis amb l’estany del Remolar i la maresma de les Filipines, la pineda litoral, els sistema dunar i la platja. Un veritable mosaic de paisatges que acull espècies de flora i fauna de gran interès a nivell europeu, i és per això que gaudeix de protecció internacional sota el paraigua de la Xarxa Natura 2000. 

El Remolar ens permet tenir natura de qualitat a tocar de casa. Poder gaudir d’aquests valuosos espais naturals ha estat una sort, sobretot, durant els mesos de pandèmia en què no es podia sortir del terme municipal i han estat privilegiats els viladecanencs i viladecanenques  de tenir un pulmó verd de salut, de passeig i lleure a casa nostra.

És fàcil entendre que el Remolar, per on es troba ubicat, al bell mig de l’Àrea metropolitana de Barcelona, i a tocar de l’Aeroport i del Port, pateix una pressió molt forta que fa necessari que s’aboquin grans esforços per garantir la seva conservació. És una feina que requereix una gestió constant i tossuda i una inversió molt més elevada de la que s’hi dedica actualment.

Tot i això, tenim uns espais naturals molt agraïts. Un exemple clar  és la pineda del Remolar, a la qual a banda del carinyo, li hem dedicat diners i recursos humans perquè passi de ser un càmping amb una forta pressió i tones de runa al que és ara: un espai natural protegit i per aconseguir  que on hi havia un abocador ara hi hagi un espai natural de rereduna, un dels ecosistemes més valuosos del delta del Llobregat. 

A més, a la pineda del Remolar, es barreja natura i cultura fent una simbiosi extraordinària que ens permet visitar el conjunt arquitectònic i la casa modernista de Ca la Pilar de l’arquitecte Puig i Cadafalch sota l’ombra dels pins pinyers, on trobem els prats d’orquídies que omplen de petites flors el sotabosc de la pineda. Aquest espai de gran atractiu com a zona de biodiversitat, l’hem adaptat per a la visita d’escoles i de públic en general i per a fer un itinerari vivencial on  descobrir els petits tresors de la pineda que es troben amagats al llarg del seu recorregut. Un camí ple de sentits on observar, tocar, olorar, i fer-se preguntes totes i tots junts. Un espai ple de vivències destinat a l’educació, a la sensibilització ambiental, a la descoberta del medi natural i també per generar la consciència  que no podem cedir ni un pam més de natura, ni perdre una sola espècie al delta del Llobregat. 

La pineda del Remolar i la platja són espais on s’estan desenvolupant programes de recerca per part de la Universitat de Barcelona amb la voluntat de crear un campus experimental dels sistemes litorals mediterranis on la investigació sigui aplicada a la gestió i a la millora del medi natural, per establir un diàleg viu i permanent entre el coneixement i l’acció, entre la ciència i la vida.

Aquests espais naturals de Viladecans són espais de gran valor tant a escala local i metropolitana com a escala nacional i europea. Uns espais que ens aporten capital natural, valors ecosistèmics  vinculats a la biodiversitat i que ens permeten contribuir a la investigació, a la formació d’infants i joves i a l’educació i sensibilització ambiental, a més de ser un gran pulmó verd de salut, de qualitat de vida i d’oci per el benestar físic i mental de la nostra gent.

Encarni Garcia

A la plaça fan sardanes

Diumenge 30 de gener. Aquest matí he anat a la Plaça de la Vila i, deixant a banda l’emoció i alegria que m’ha suposat sentir la cobla refilant quan pel carrer m’hi acostava, he tingut un sentiment de tristor en veure que la plaça estava mig buida, uns quants seguidors acèrrims, plogui o nevi, majoritàriament gent gran.

Potser sigui una percepció, però anem a menys, es fan tallers, cursos, aplecs, ballades... s’ha modernitzat, però tot i així a la plaça m’hi falta gent escoltant o ballant. No tinc clar què es podria fer, ben segur que ja es deu haver pensat tot per afegir-hi el jovent, per deformació professional potser “la sardana” amb tot el que significa podria oferir-se com una assignatura optativa als instituts. M’he passat? Doncs no ho sé, ja que tornaríem a posar més responsabilitat als centres i als docents, però potser podria venir molt bé per donar a conèixer la nostre dansa al jovent. Penso en condicional ja que mai sabem l’acollida que podria tenir. Malgrat tot, potser ens hi podríem arriscar.

Explicar que com a símbol d’unitat i d’orgull ens agafem les mans i les aixequem fent passos petits però ferms, capturem l’esperit català, ballem units amb persones diferents d’edat i de sexe, obrint els braços convidant tothom, els cercles que formem són inclusius, un espectacle meravellós d’observar. Es pot ballar durant tot l’any en espais emblemàtics o a la plaça del poble qualsevol dia de l’any o per la Festa Major. De la sardana se´n poden escriure llibres, el seu nom té origen ancestral i discutit, però el creador de la sardana moderna va ser Pep Ventura, que es va implicar en la seva renovació. El 1906 ja era classificada com a dansa nacional i el 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana en el catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. Referents històrics en tenim del segle XVI amb el “contrapàs”, dansa similar a la sardana.

La cobla que complementa la sardana està formada per instruments de vent amb contrabaix, dirigits pel flabiol i la pandereta que marca el ritme. Actualment hi ha 130 cobles actives a Catalunya i el Roselló, i la majoria son professionals. Fora d’aquí, a Amsterdam hi ha la Cobla Principal.

Pinzellades i reflexions d’un tema tan nostre que porto dins el cor.

Montse Pastor i Pujadó

un lleial aprenent de savi

Ell treballa, estudia, s’encarrega de les feines de la casa i ha començat a ser un manetes, quelcom que mai no havia intentat i que desconeixia perquè no li feia falta. Una raó molt poderosa l’empeny, ho sap. Des que viu amb la dona de qui un dia es va enamorar, i només per ajudar-la, és capaç de tot. Ella l’anima cada dia a ser millor. En això, i en tot.

Ell és investigador i, per la seva feina, sap de fórmules científiques que semblen xinès o tailandès o qualsevol idioma al qual no estem acostumats, en general, per la seva escriptura i la seva fonètica. Compagina el seu treball diari amb estudis d’especialització en la seva matèria, i les seves jornades són llargues i esgotadores. Però ell no renuncia a seguir els seus objectius. A vegades no existeixen els caps de setmana, ni els festius, ni les festes de guardar. I, encara i així, no decep els seus amics, la seva mare, els seus avis, els seus tiets… Ningú! El que veus en ell és el que és, és el que hi ha. Sense falsedats, sense enganys, ensenya el rostre que ha de mostrar. 

No per anar de cara és maleducat, ans al contrari. És amable, atent i et fa sentir a casa. No ho dic jo, és una constatació davant els qui l’envolten. Ell és màgic, despistat i generós, i no decideix res d’entrada si no li convenç. És un orgull conèixer-lo, és un plaer que sigui a la teva vida. Si un afalac surt de la seva boca i te’l dedica, sabràs que et diu tota la veritat. Comptar amb ell és la fortuna que la vida pot regalar-te. 

Però no traeeixis la seva confiança. Ves al tanto. És un aprenent de savi, humil, que no suporta la falsia. Mai no t’aixafarà per aconseguir les seves metes i no et criticarà, sinó que t’animarà. Però, repeteixo, no se la juguis. Portaràs les de perdre. Qui avisa, no és deslleial.

Tens la sort de conèixer algú que te’l recordi?

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

L’Eulàlia i l’Àlex

La presentació dels nous gegants de Viladecans ha estat tot un esdeveniment. D’entrada, perquè seran més fàcils de portar i oferiran més possibilitats per tenir-los presents a les nostres festes. Però, sobretot, per l’encert en la tria de les figures d’aquests nous gegants, que seran, sens dubte, un molt bon punt de referència de la nostra ciutat, per a nosaltres mateixos i per als llocs que a partir d’ara puguin visitar. De manera que, des del Viladecans Punt de Trobada, ens plau felicitar a la Colla de Diables i Geganters que han tirat endavant amb la renovació, i a l’Ajuntament que ho ha fet possible amb el seu suport. Moltes gràcies a tots per la vostra feina.

Els dos personatges que el gegant i la geganta evoquen, l’Àlex Solina i l’Eulàlia Amat Targa, representen dos moments i dues maneres de viure la nostra ciutat en els darrers cent anys, i totes dues ben valuoses. L’Eulàlia Amat Targa, una dona benestant que va saber oferir a la ciutat un important patrimoni cultural. L’Àlex Solina, un home jove i inquiet que va oferir a la ciutat la seva inquietud i el seu treball per la cultura popular. Molt bé! I molt bé haver-los vestit amb la indumentària de la tornaboda, un altre bon símbol col·lectiu.

Ara caldria fer un pas més, i trobar-los un emplaçament cèntric que permeti que siguin sempre visibles. Per exemple, ¿no es podria trobar la manera de tenir oberta la porta de la Torre Modolell que dona a l’escala monumental, posant-t’hi una segona porta de vidre suficientment protegit, i allà, en aquell espai, tenir-hi els Gegants, el Mamut i la Mamuteta? I de passada, podríem contemplar l’escala mateixa, evidentment restaurada, que és també un monument ciutadà que val la pena tenir-lo a la vista, i no amagat com ara.

L’Eulàlia i l’Àlex, els nous gegants de Viladecans

Després de seixanta-cinc anys, s’acomiaden els Gegants de Viladecans, el Josep i la Paquita, per donar la benvinguda a l’Eulàlia i l’Àlex, dos nou gegants més lleugers, joves i moderns que han arribat a la ciutat vestits amb la indumentària tradicional de la Tornaboda i amb dos tatuatges molt especials: l’Àlex llueix el tatuatge de la colla de Diables i l’Eulàlia duu un símbol al coll que vol dir ‘Família’.

Els gegants s’han dut a terme a l’Estudi Toni Mujal de Cardona. L’artista i el seu equip han afegit tocs personals als gegants, com pírcings o un auricular sense fils a l’orella de l’Àlex, trets que volen representar el jovent de l’any 2022. 

L’Àlex pesa 37 kg i té una mida de 3,60 metres, i l’Eulàlia fa 3,45 metres i té un pes de 30 kg. Això els fa més lleugers que els seus predecessors, un dels motius principals pel qual es canvien els gegants. Ara, la colla dels Diables, encarregada de fer ballar els gegants, comptaran amb més membres que puguis portar aquest pes sobre les espatlles.

L’Àlex i l’Eulàlia porten els noms de dues persones que van fer molt per a la cultura viladecanenca. L’Eulàlia va donar el seu patrimoni per fomentar la cultura de la ciutat i l’Àlex va ser un veí de la ciutat molt relacionat amb les activitats d’oci i cultura de Viladecans i un membre dels Diables de Viladecans, molt estimat, que va fer ballar el Josep i la Paquita durant molts anys.

Així doncs, veïns de la ciutat i gegants d’arreu del territori català s’han ajuntat per celebrar el comiat del Josep i la Paquita i donar la benvinguda als nous gegants en un acte molt emotiu al més pur estil geganter.

Diables de Viladecans





Àlex Solina a la Tornaboda i amb els antics gegants de Viladecans



Fotografies: Jaume Muns

L’aposta de l’Ajuntament de Viladecans per l’educació*

Des de fa vint anys l’Ajuntament de Viladecans ve desenvolupant programes de foment de l’educació entre els seus ciutadans. Això potser no seria un tret diferenciador respecte a altres municipis si no tinguéssim indicadors de l’impacte que ha tingut, té i continuarà tenint entre els nostres infants i joves, les seves famílies i en la població en general. Indicadors d’èxit que esperonen a seguir endavant tot planificant els propers vint anys en matèria educativa. 

Tot i que la competència educativa rau en la Generalitat de Catalunya això no ha impedit a l’Ajuntament de Viladecans de fer una forta aposta per l’equitat i inclusió formativa dels nens i nenes de la nostra ciutat.

Tots els departaments de l’Ajuntament estan alineats al servei de l’educació; per això s’ha creat el “Comitè director d’innovació educativa”. Amb referents de l’administració local, en aquests moments, s’està projectant el que s’hauria de fer en els propers vint anys. L’objectiu és garantir processos de futur amb indicadors que mesurin el que es va fent tot tenint present les tendències educatives de cada moment.

Un dels grans debats que hi ha damunt la taula és la reforma horària pel que fa a l’educació (horari educador dins i fora del centre educatiu, ritmes d’aprenentatge, temps qualitatius...). La ciutat té la competència i la necessitat de vetllar per la qualitat educativa més enllà de l’ensenyament reglat; ara bé, les famílies han de reconèixer el que pot ser educador i el que no per als seus fills i filles (un instrument que s’està implementant en el municipi és EDUNAUTA: un passaport educatiu que ens ajuda a anar més enllà de les tradicionals activitats postlectives). Cal una gamificació qualitativa del temps no escolar (Espais/estratègia 360º): és molt important introduir canvis en els hàbits quotidians i reflexionar, a través de la formació de les entitats (AMPES, AFAS, Esportives...), sobre l’equitat i la inclusió en els diferents entorns d’aprenentatge. 

Alguna persona es pot preguntar: I tot això, per què? Doncs és molt senzilla la resposta però alhora carregada de raons i de principis educatius: l’objectiu primordial és crear un entorn educador per poder col·laborar i reforçar allò que està passant dins dels centres educatius. Cal evitar que es produeixi un xoc entre el que passa dins de l’horari escolar i el que viu la resta del dia l’infant i el jove; per això és molt important traçar un discurs coherent entre l’educació reglada i el món de la ciutat.

L’Ajuntament de Viladecans ha estat clau en els processos de dotació d’eines als centres educatius de la ciutat (amb una clara aposta pels centres públics sense desatendre als centres de titularitat privada) amb l’objectiu d’incentivar l’ús de noves metodologies d’aprenentatge. Habitualment aquests recursos (tecnologia aplicada a l’aula...) han vingut acompanyats de formació pel professorat, de jornades per a compartir experiències educatives, etc. A mesura que s’han anat generalitzant les pràctiques educatives innovadores ha anat sorgint, en els centres, la necessitat de crear noves xarxes de col·laboració professionals arribant a crear un Model educatiu de ciutat (s’ha iniciat un procés de taca d’oli que no té marxa enrere; és a dir, s’ha creat un ecosistema innovador a tota la ciutat). Us he de dir que s’ha aconseguit que el professorat s’il·lusioni per la innovació educativa tot fomentant l’equitat i la inclusió en els diferents processos d’ensenyament-aprenentatge.

Difícilment hi haurà aprenentatge si no hi ha emoció. Això també ho tenen molt clar els agents educadors de la nostra ciutat. En els darrers anys s’ha fet formació emocional en els centres escolars, a les famílies, a l’equip de la Policia local, a les entitats esportives, al personal de l’Ajuntament... sota la direcció del professor Rafael Bisquerra. Una vegada més estem davant d’un projecte de ciutat liderat per l’Ajuntament de Viladecans i que continuarà fent camí amb noves accions per tal d’assolir una societat més saludable (resolució positiva dels conflictes, prevenció...) tot divertint-se i fent-se conscient de les seves emocions.

El nou Pla de xoc que està començant a desenvolupar l’Ajuntament als centres educatius té per objectiu canviar la fisonomia dels centres perquè s’adaptin els espais a les metodologies que s’estan duent a terme. A través del projecte Smart Classroom es pretén redissenyar els espais i entorns d’aprenentatge. Compta amb el suport d’un equip internacional de recerca de l’UOC (format per arquitectes, dissenyadors d’interiors, etc.). En aquests moments se n’estan desenvolupant en alguns centres pilot de la ciutat. Fa dos anys es va iniciar un procés participatiu per veure com es podia implementar el projecte tot tenint present els moments i ritmes de cada escola. Per tal d’atendre la diversitat de cada centre es farà un Pla de Millora individualitzat. L’objectiu, a llarg termini, es poder canviar les aules de tots els centres. És de justícia dir que la pandèmia ha dilatat la seva implementació.

Un altre projecte que ja està en dansa és la reformulació dels espais dels patis de les escoles. Han de ser espais inclusius, d’interacció, de creació, d’equitat, de diversificació d’interessos, verds, sostenibles,...

A través de la XIE (Xarxa d’Innovació Educativa) s’ha participat en diferents projectes europeus amb la intenció de desenvolupar activitats educatives innovadores i, més tard, poder-les transferir a diferents municipis europeus. En aquests moments s’està creant una executiva de la XIE per tal que sigui més autònoma, amb un major grau d’autogovernança. Les potes d’aquesta comissió són: alumnat, famílies, empreses, entitats i centres educatius.

A les escoles bressol municipals també han arribat les aules tecnològicament preparades per abordar les diferents tipologies d’alumnat. Juntament amb l’arribada dels recursos s’ha fet formació per al professorat.

El que he intentat explicar-vos fins aquí és només una part de l’aposta que ha fet l’Ajuntament de Viladecans per a crear entorns educatius de la màxima qualitat. L’educació és clau si volem que les persones siguem responsables, respectuoses i compromeses en construir un món més just, equitatiu i obert a la diversitat personal i cultural en un entorn emocionalment saludable. Deixeu-me acabar amb aquesta frase: “Per a educar a un infant o jove fa falta tota la tribu”. Doncs, no fugim de la nostra responsabilitat i comencem a caminar plegats. Molt bon camí !!!!

Agustí Martí Reverter

*Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració de Gisela Navarro (2a. Tinenta d’Alcalde d’Acció Comunitària i Polítiques d’Igualtat i Regidora delegada del Comitè de Direcció d’Innovació Educativa). Moltes gràcies.

Els nadons estrella

La meva filla Clara potser no hauria nascut si ho hagués fet ell. O potser sí, és un interrogant que mai resoldrem. 

La primera vegada que em vaig quedar embarassada vaig patir un avortament espontani. Encara no sabíem si havia de ser un nen o una nena, però en el meu cap ja hi havia un nom i tot un projecte de vida. Que un embaràs desitjat no tiri endavant provoca un dolor enorme i una sensació de buidor esfereïdora de la qual no és fàcil recuperar-se. Com tota pèrdua necessita un dol, un procés i un acompanyament. 

Fins fa pocs anys el dol gestacional era un dol socialment silenciat que mares i pares superaven sols i com podien. Parlar-ne amb altres resultava incòmode i sovint la conversa es resolia amb un “ja en vindran més, dona, ets molt jove”, un “la natura és sàvia i si l’has perdut és perquè no havia d’anar bé”, o un simple “són coses que passen”. Justament el que no s’ha de dir mai en aquestes circumstàncies. Perquè sí, malauradament són coses que passen, i sí, possiblement en vindrà un altre, però ja no serà aquest que portaves dins. Per no parlar de la por amb què viuràs, a partir d’ara, els futurs embarassos. Por de crear vincles amb el teu nadó… per si de cas. 

Afortunadament les coses estan canviant. D’uns anys ençà i vinculat, potser, a l’apoderament de les dones i de les famílies, el dol gestacional i perinatal ha deixat de ser un tema tabú, si més no en l’àmbit públic. Com sempre, les persones hem anat per davant de les institucions i des de fa uns anys són moltes les dones que han exposat públicament el seu dol i han denunciat la necessitat de poder-lo viure plenament, de forma visible i sanadora. Penso, per exemple, en la il·lustradora Paula Bonet, que a través d’una fotografia a Instagram va voler trencar el silenci social i compartir a les xarxes la tristesa per haver patit un avortament. La bona acollida d’aquesta publicació la va animar a editar el llibre Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018). Penso en ella, però n’hi ha moltes altres. I penso, també, en quina necessitat hi havia, per part de tots plegats, de trencar aquest llarg i pesat silenci.

Perdre un fill o una filla durant l’embaràs és un fet trist tot i que molt comú. Es calcula que un de cada quatre embarassos no arriba a tirar endavant. Segons les últimes xifres de l’Idescat, de l’any 2020, la taxa de mort perinatal va ser del 4,74 (defuncions per 1.000 naixements). Aquesta és, per tant, una realitat que afecta moltes persones i ja fa temps que hi ha grups de suport que s’han organitzat per acompanyar als qui la pateixen. És el cas, per exemple, del Grup de Suport a la maternitat en dol de l’associació Lacta Mater de Viladecans, o d’altres entitats conegudes com Anhel, els Petits amb llum, etc. També són molts els grups de dol vinculats a serveis assistencials, públics i privats.

Més enllà de les setmanes de gestació o de si la pèrdua ha estat espontània o fruit d’una dolorosa i difícil decisió, la mort d’un nadó no nascut ha de ser reconeguda com a tal, també per part de la ciutadania en general. Per aquest motiu, diversos ajuntaments catalans han començat a habilitar espais als cementiris municipals on les famílies puguin recordar els seus fills i filles no nascuts. 

El Ple municipal de Viladecans d’octubre del 2021 va aprovar una declaració institucional per al reconeixement públic del dol perinatal, gestacional i neonatal, en què es comprometia a dotar el cementiri municipal d’un espai de suport i confort per a les famílies afectades, a defensar un canvi legislatiu en reconeixement del dret a baixa laboral, i a engegar campanyes de visibilització i sensibilització vers aquesta realitat. 

M’alegra molt viure com els silencis que envolten les dones es van trencant. El silenci sobre els nostres cossos (els reals, no els idealitzats), el silenci sobre les nostres malalties, sobre les violències que patim i sobre les desigualtats. El silenci sobre les diferents maneres de viure la maternitat o de no voler-la viure. El silenci sobre com cadascuna de nosaltres viu l’embaràs, la por, la vida i la mort. La visibilitat del dol gestacional és un crit més contra els silencis. Els nostres nadons estrella bé mereixen ser anomenats.

Vanessa Rodríguez

Iniciativa “Talent a les Aules” en los institutos de Viladecans

 

Durante las últimas semanas, igual que cada año, los encargados de Talent a les Aules han visitado a los estudiantes de Viladecans y Gavá en sus respectivos centros para brindarles la oportunidad de ganar varios premios y una nueva esperanza.

Desde cuarto de ESO hasta segundo de bachillerato o ciclos formativos (a partir de segundo de BUP) y dando rienda suelta a su ingenio y creatividad para comenzar a emprender. Talent a les Aules se presenta como una iniciativa única e impulsada por el ayuntamiento tanto de Viladecans como de la ciudad vecina que pretende impulsar el talento de los jóvenes para contribuir en estos pueblos de la siguiente manera:

Los jóvenes deben dividirse en parejas y pensar en una idea, preferentemente social e innovadora, que aporte alguna comodidad a nuestra sociedad, véase una web, aplicación o producto que se pueda promocionar más adelante. Es importante que los participantes del concurso tengan muy claro de dónde obtienen los ingresos, cómo se promocionan, qué necesidades cubren y, como resulta obvio, en qué consiste su propia idea para poder llevarla a cabo con posible ayuda de un empresa afiliada entre las cuales podemos encontrar Google, Fedefarma y demás empresas, siendo algunas de índole local y otras, internacionales. Una vez se presenta el proyecto, los organizadores de la iniciativa van a los centros y ayudan a nuestros estudiantes a moldear sus productos a su antojo, haciéndolos únicos e innovadores, ¡pero esto no queda aquí! Un jurado elige 24 proyectos, uno de cada centro y más tarde se encarga de hacer un ranking en el que queden un primer, segundo y tercer puesto, pues ellos se llevan los premios del concurso. La pareja ganadora, disfrutará de un viaje de cinco días a San Francisco, concretamente a Silicon Valley donde podrán visitar a los gigantes empresarios del lugar; aquellos que obtengan el segundo puesto, se subirán también al avión e irán a Bruselas, la capital europea escogida este año, durante tres días y visitarán las sedes de emprendimiento más importantes de la ciudad; la pareja que consiga el tercer puesto no viaja pero también gana, un día lleno de visitas al ecosistema empresarial y emprendedor les espera en la ciudad condal: Barcelona.

Es fácil imaginar a qué se debe el entusiasmo de las parejas participantes como la de Júlia Fontquerni y Naiara Benítez, alumnas de cuarto de ESO en el colegio Sant Gabriel de Viladecans. “Me parece súper guay que se fomente así la creatividad de los adolescentes y que se nos tenga en cuenta. Es una gran oportunidad”, afirma Júlia como participante que se muestra optimista ante una posible victoria y, por tanto, un gran viaje con su amiga Naiara.

Talent a les Aules da voz a adolescentes y jóvenes adultos que pueden aportar más de lo que muchas personas adultas piensan, ¿crearán aquello que te va a solucionar la vida?

Noa Granado*

Us presentem una nova col·laboradora del Punt de Trobada. És la Noa, que està estudiant quart d’ESO, i que ens ha triat com a entitat per col·laborar amb nosaltres durant unes setmanes. Ens ha fet molta il·lusió, francament. Molt contents de comptar amb tu, Noa: benvinguda!

Salut mental

 

Som lliures de triar què sentim? Hi ha associacions com obertament.org, que fa anys que treballen per trencar estigmes en aquest sentit. I quan sentim els testimonis i les històries que ens expliquen en primera persona, a tots se’ns remou quelcom a dins. Que es tracti obertament ajuda els qui escolten els testimonis que potser s’hi veuen reflectits a buscar ajuda, però sobretot serveix per visibilitzar i començar a normalitzar el concepte de salut mental.

Quan es parla de salut mental, el terme engloba massa coses.

Hi ha una part molt important que són els sentiments. Perquè els sentiments, o la lluita contra els teus sentiments, sovint ens fan parar bojos. ¿Per què tenim tan marcat com ens hem de sentir en cada moment?

Sembla que hi hagi un catàleg estipulat amb situacions de vida, on la teva reacció o sentiment en passar-hi hagi de ser l’estipulada.

¿En quin moment s’ha escrit aquest guió? ¿En quin moment vam deixar de sentir lliurement sense jutjar-nos a nosaltres mateixos o deixar-nos jutjar pels altres?

¿No és prou greu no ser feliç i a sobre veure’t atrapat en la idea que has de forçar uns sentiments que no surten de tu?

En el moment en què no ens sentim lliures de pensar i expressar lliurement els nostres sentiments, és quan segur que patim una malaltia mental.

Fa poc temps una coneguda m’explicava que havia mort la seva mare i que se sentia molt malament perquè no podia plorar. ¿De veritat cal sumar a la pèrdua d’una mare el pes de no poder plorar-la? ¿Calen comentaris dels altres dient que estava molt sencera? ¿Cal que afegim més dolor a aquest moment? Jo no necessito veure-la plorar en un comiat per saber que està trencada de dolor. ¿Qui som els altres per dir-li com ha d’estar o com s’ha de mostrar a la gent?

No som conscients de com la societat influeix en la vida i els pensaments de moltes persones. Els comentaris banals poder fer molt de mal als altres. I es fan sense intenció d’aportar mal, segur que no són malintencionats, però no calen.

Segur que tots podem recordar alguna ocasió en què et diuen: sé com et sents, entenc perfectament el que estàs passant, a mi m’ha passat el mateix. I és una frase banal que no porta enlloc i que sé que no és cert, perquè ningú pot posar-se en el teu lloc, ni en el teu cap, ni en el teu sentir. I que això automàticament comporta per a moltes persones, buscar en aquell catàleg de situacions, el sentiment correcte per a aquell moment concret. I si no és el mateix que tu estàs sentint, ja hi som, a afegir més pressió a sobre teu perquè segur que et passa alguna cosa si no estàs sentint el que toca.

Penso que la salut mental és una cosa seriosa, i prou complicada com perquè tothom, sense els coneixements necessaris, opini a la lleugera. Costa molt acceptar que cal ajuda. I costa acceptar-ho perquè socialment no s’accepta. I no s’accepta perquè la majoria social pensa que el que està escrit al catàleg de sentiments és la normalitat i que si surts de la norma, ja no ets normal, com si la normalitat a la qual tots se suposa que hem d’aspirar, fos el que estabilitza i ens fa sentir feliços de per vida. Per molt que t’esforcis hi ha moltes situacions que no podem controlar. No podem posar límits al nostre sentir. No podem curar-nos només perquè pensem que podem. O perquè altres et diuen que no et passa res, que ja passarà, i que ho tens tot per ser feliç.

Cal normalitzar que molts cops a la vida necessitem ajuda professional per a la nostra salut mental. I no passa res, no ens fa millors o pitjors que altres persones. Senzillament, reconèixer que necessites ajuda i buscar-la, és intel·ligent, ens fa evolucionar i sanar.

Sentim-nos lliures de pensament, sentiment i prejudicis. Siguem valents i trenquem el manual de sentiments escrits que no van amb nosaltres. I sobretot, no jutgem ni ens intentem posar a la pell o a la ment dels altres, perquè això no és possible. Perquè la vida és massa curta per seguir un guió que ens posa límits i no gaudir-la plenament.

Natàlia Morant i Garrido

Cent de Fuster




Enguany farà 100 anys que Joan Fuster va néixer a Sueca, al País Valencià. El seu estil irònic i provocador com a escriptor va sacsejar els Països Catalans. A la casa museu de Sueca, aprofitant el centenari del seu naixement, hi ha una exposició del seu recorregut en el mon cultural d’escriptor, assagista i col·laborador en infinitat de diaris i revistes. La seva obra “Nosaltres, els valencians” publicada ara fa 60 anys, és una obra de referència. 

A les fotografies el podem veure al Palau de Congressos de Montjuïc el 8 de desembre de 1976 com a vicepresident del Congrés de Cultura Catalana en representació del País Valencià.

Jaume Muns

Ànec cullerot (Anas clypeata) Espai Natural Remolar-Filipines, 17 de gener de 2015

Migrador i hivernant comú, especialment a les zones humides litorals. Estat de conservació a Catalunya: proper al perill. Inconfusible per la forma aplanada del seu llarg i especialitzat bec. 

El cap i el curt coll són de color verd brillant que destaca sobre el pit blanc. El ventre és de color castany. Les femelles són de color marró clar clapejat. El bec està perfectament dissenyat per a la filtració en aigües someres de tot tipus de matèria vegetal i petits animalons (insectes i les seves larves, crustacis, mol·luscs…). La sobreexplotació d’alguns aqüífers, la contaminació de les aigües o el desenvolupament de plans urbanístics són les principals amenaces per a l’espècie.

Eio Ramon

Tot a punt per al pacte pel clima


El pacte pel clima de Viladecans és ben a punt de presentar-se al ple municipal per a la seva aprovació. És un pacte amb voluntat d’aplegar tots els esforços possibles perquè persones, entitats i institucions treballem per revertir el canvi climàtic i per pal·liar les seves conseqüències, bo i essent conscients que el nostre esforç sol no garanteix l’èxit mundial, però que sense aquest esforç res no és possible. 

El contingut del pacte i la formulació dels seus sis eixos ha estat elaborat per un grup de tècnics, de polítics, d’entitats i de ciutadans, aplegats en dues taules. Una de persones adultes (suposadament, he, he) i una altra d’una trentena de nois i noies entre 12 i 18 anys, reclutats a través dels seus instituts, que han sabut aportar-hi una frescor en el llenguatge que estic segura que repercutirà molt positivament en la difusió i acceptació del pacte. De fet el Punt de Trobada hi hem participat i d’aquesta participació arrenca per exemple aquesta secció que esteu llegint ara. 

Algú mostrava, en l’inici de la feina, un gran escepticisme, que jo no comparteixo, i més un cop transcorreguts alguns mesos. La tasca feta a la taula (i en d’altres grups com ara Justícia & Pau, on també he tingut ocasió de treballar-hi) m’han fet adonar que ara ja és una qüestió de vida o mort per a moltes persones, especialment per a les que viuen en situació de pobresa. L’allau de sequeres, inundacions i incendis afecta molt especialment la gent que viu en precari arreu d’aquest món que compartim. I a la llarga, és clar, serà qüestió de vida o mort per a tots nosaltres. Per no parlar de circumstàncies com aquesta pandèmia que sembla que no hagi de marxar mai. Per tant és imprescindible treballar-hi, per difícil que sigui de revertir, com sempre ha passat. És una qüestió de supervivència i ningú diu que hagi de ser fàcil. No ho ha estat tampoc aconseguir millors condicions laborals per a la classe obrera o desenvolupar l’estat del benestar a la Gran Bretanya els anys 40 (us recomano la visió de la pel·lícula L’esperit del 45, de Ken Loach) o desprendre’s del colonialisme. Sempre és una lluita que sol tenir a veure amb el nostre estil de vida i, actualment, amb la dificultat per saltar de l’individualisme ferotge a un sentit comunitari, de reconèixer que és possible i necessari treballar per al bé comú i que es pot conviure perfectament en la diferència.

També m’he fet més conscient que la injustícia que hi ha al darrere de la gran desigualtat social en el món sencer té les mateixes arrels que la devastació del planeta: una ambició sense límits que només beneficia una minoria. I mentrestant la banalitat del mal, per dir-ho en termes de l’Hanna Arendt, ens envolta: fem mal ús dels recursos sense adonar-nos de les conseqüències, convivim amb el dolor dels altres (aturats, desnonats, immigrats, joves, dones...) amb indiferència, ens costa -als polítics i a tothom- arribar a consensuar o senzillament a establir acords, i canvis senzills en els nostres hàbits semblen impossibles: alimentació, transport, energia, comunicació... Es fa difícil navegar en un oceà de dades i conceptes i l’evidència de vegades queda ofegada pels propis prejudicis i per les fake-news. Si voleu riure –o esgarrifar-vos, a parts iguals– podeu mirar, si teniu Netflix, No mires arriba, paràbola ben actual de la situació amb el canvi climàtic.

Doncs res. Us animo a treballar en el tema. Ens hi juguem el nostre futur i el dels qui ens venen al darrere.

Mercè Solé

You’ll never walk alone

És una foto de pel·lícula de ciència ficció. Venen ganes de deixar-se lliscar per aquest terra, que la perspectiva converteix gairebé en tobogan. Sense ànims d’entrar en política, des dels nostres ulls el costat de la dreta és fi com el culet d’un nadó, mentre que el costat de l’esquerra sembla mal allisat. S’adverteixen a l’esquerra unes marques paral·leles, com de roba acabada de treure de la maleta. Aquestes línies d’avui poden tenir futur: fer-se grans i ser les esquerdes del dia de demà.

Els paral·lelepípedes de Vilamarina s’apropien de l’horitzó. Alts i enormes com a naus alienígenes dominen la planura baixeta del delta. Els triangles d’acer pintat, ¿o serà ciment pintat?, feliç invent d’enginyers de ponts i camins, ho deixen veure gairebé tot. El pont s’enlaira pels aires amb la barana de color ocre, potser groc, com el submarí dels Beatles. Als seixanta, quan sonava She loves you al tocadiscos Dual, a l’ocre de la foto li deien color whisky. Així, en llengua estrangera, en americà, com al cinema. La vida era tan en blanc i negre que prenia prestats colors de l’alcohol dels cubates. A baix, la via del tren s’intueix entre tiges de canyes seques. A dalt, el cel es desplega amb núvols que semblen de cotó de la farmaciola de casa.

La bicicleta es demanava als Reis de l’Orient, que davant del vici de demanar acostumaven a practicar la virtut de no donar, encara que deixessis un plat d’aigua als camells. A la tendra edat, quan encara balbucejaves en parlar i en caminar, era més senzill: et regalaven una bicicleta a la qual li sobrava una roda. En deien bicicleta, però era una tricicleta, amb la qual traçaves corbes tancades a les potes de la taula del menjador, amb la qual esprintaves pel curt passadís, com si fos el Parc dels Prínceps de París. Després, quan la bici de dues rodes, t’aguantaven pel sillín, i només dir-te sol, que vas sol, queies a terra. Recordes encara el moment en què et deixaven anar i seguies tu, sol, sol. Eres un ocell, senties la ingravidesa del primer vol.

Les bicicletes són per a l’estiu, escrivia Fernando Fernán Gómez. Això era abans, ara les bicicletes són per a qualsevol dia de la setmana, qualsevol mes, qualsevol estació de l’any. Ens acompanyen als vianants com les carrabines acompanyaven les parelles per evitar que poguessin passejar soles. Els cotxes ens van disputar i arrabassar els carrers, les bicis ens disputen camins urbans i voreres. El peix gran atropella el petit. A les carreteres les bicis són atropellades, a les voreres atropellen. 

Hauríem de fer nostre l’himne del Liverpool. You’ll never walk alone. Mai més no caminarem sols els vianants pels camins. En companyia de bicicletes, pel davant i pel darrere.

Text: José Luis Atienza

Foto: Jaume Muns


Cine club al Pablo Picasso

Voldria fer un comentari sobre la pel·lícula que aquest mes s’ha passat en cine club a l’auditori: Kiki, el amor se hace. Donar les gràcies a l’organització per la proposta, una pel·lícula que encara que ja té sis anys és actual i adient per comentar diferents aspectes de la vida, de l’amor i de les dones. Les cinc històries en clau d’humor tracten de l’amor amb deu personatges peculiars descobrint diferents formes de plaer i com integrar-les a la seva vida per gaudir-ne. És una comèdia eròtica, festiva, amb sentiments i pors. Trenquen tabús endinsant-se en una nova etapa emocionant i lliure, arribant a ser parella sense data de caducitat.

Molt interessant per tenir un bon col·loqui.

Montse Pastor Pujadó

Capacitats diferents?

Cada any, per la Festa Major d’Hivern de Sant Sebastià, l’ajuntament concedeix les “Distincions d’Honor de la Ciutat”. Aquest any, un dels guardonats va ser Sergio Garrote, medallista paralímpic en ciclisme adaptat. El Sergio treballava a la construcció i el 2001, per causa d’un accident laboral, va patir una lesió medul·lar que el va deixar tetraplègic. Es va posar a estudiar, va començar Medicina i Cirurgia, però el 2014 va descobrir l’esport, i el ciclisme en concret, com un mitjà de superació i d’enfortiment personal.

Està molt bé, concedir-li aquesta distinció. Però, arran d’aquest fet, m’he trobat amb un detall que voldria destacar. Un detall que em sembla rellevant sobre la manera de parlar i de presentar les discapacitats, tant físiques com intel·lectuals. En el fulletó que va publicar l’ajuntament amb les biografies dels guardonats, després d’explicar el seu accident laboral, es llegeix: “Lluny de ser un dramàtic final, Sergio va afrontar la seva capacitat diferent com una segona oportunitat”. ¿I què vol dir, això? ¿“Capacitat diferent”? No, no. No és això. Al Sergio, l’accident no li va proporcionar una capacitat diferent. El que va fer va ser deixar-lo sense una capacitat que fins llavors tenia, i no li va canviar aquesta capacitat per una altra d’equivalent. O sigui que el que va fer va ser deixar-lo amb una discapacitat. Però com que ara no és permès reconèixer que hi ha coses que van malament, i que no tothom té totes les possibilitats, doncs no ho podem dir. Ara, els discapacitats físics i els discapacitats intel·lectuals no es pot dir que no tenen unes determinades capacitats que la gent generalment tenim. S’ha de fer veure que tenen unes capacitats alternatives equivalents a aquestes capacitats que habitualment tothom té. I aleshores inventem això de les capacitats diferents, que és una mentida. A veure quan trigarem a anomenar als cecs “persones amb capacitats visuals diferents” i als sords “persones amb capacitats auditives diferents”, perquè no es considera adequat dir que hi ha persones que no tenen capacitat de veure-hi i també persones que no tenen capacitat de sentir-hi. Sí, és cert, una discapacitat, sobretot les discapacitats físiques, pot ser estímul per adquirir noves capacitats en altres àmbits. Però aquestes noves capacitats mai no seran equivalents ni substitutòries de la capacitat perduda.

I ara vaig a una altra història. El passat 3 de desembre de 2021 hi va haver, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, una manifestació organitzada pel Dincat (Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya) per reivindicar la necessitat de crear més equipaments on puguin anar-hi a viure les persones amb discapacitat intel·lectual. Una reivindicació imprescindible davant la infinita deixadesa de les administracions en aquest camp. Tot el meu suport, doncs, tant a la reivindicació com a la manifestació, i més quan a casa patim aquesta situació: el meu germà Jordi, en efecte, necessita urgentment una residència així, però les llistes d’espera són inacabables.

Però hi va haver una cosa que em va semblar lamentable: sota el lema de “Stop llistes d’espera” hi havia un eslògan que deia: “Les persones amb discapacitat intel·lectual tenim dret a triar on, com i amb qui viure”. I no, no és així. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a tenir a la seva disposició, si ho necessiten, pisos tutelats o residències adequades. Però, ni ells ni ningú altre, siguem discapacitats o no, podem reivindicar el dret a triar on, com i amb qui viure. Dependrà de les possibilitats a tots nivells, de les disponibilitats, de les circumstàncies de cada moment, d’una pila de coses. I dir als discapacitats intel·lectuals --que precisament per la seva discapacitat poden creure’s fàcilment qualsevol cosa que se’ls digui-- que tenen dret a fer tot el que vulguin i a tenir tot el que desitgin és abocar-los a la frustració i augmentar-los, i molt, la seva incomoditat vital. 

Un dia va sortir a la tele el cas d’un esplai per a discapacitats intel·lectuals on se’ls va demanar als usuaris que expresessin els seus desigs de futur. I els responsables explicaven amb orgull que els esmentats usuaris havien escrit coses com ara “Jo vull ser monitor”, o “Jo vull casar-me i viure independent”, cosa que demostrava, segons aquests responsables, que eren persones empoderades i amb molta empenta. I no, això tampoc no és veritat. Perquè per ser monitor o per casar-se i viure independent calen unes certes condicions, que la majoria de discapacitats i discapacitades no tenen. I alimentar-los aquestes il·lusions sense fer-los tocar de peus a terra no em sembla la millor manera d’ajudar-los a caminar per la vida.

Ja sé que el “catecisme progre” actual no va gens per aquí. Però em sembla que al catecisme progre actual li falta molta saviesa. Per exemple, la saviesa d’acceptar, sense subterfugis, que tenim límits i que no tot és possible. Una saviesa que caldria transmetre també als discapacitats, i sobretot als discapacitats intel·lectuals, perquè els faria molt de bé.

Josep Lligadas Vendrell