dimarts, 30 de març del 2010

La bòbila del Ramells


Molts són els que havent nascut a Viladecans o havent-hi viscut més de cinquanta anys es deuen recordar de la bòbila del Ramells. M’ha vingut al cap quan he sabut que el solar que ocupava la bòbila és destinat a equipaments i que ja pertanyen a un particular o a una constructora.
De petit, portava el menjar al pare que hi treballava fent maó o totxo. Eren temps molt durs per poder-hi sobreviure i em fixava en els processos per aconseguir una peça acabada.
Cavaven la terra de la muntanya amb un pic, desterrossaven amb el xapo, la passaven per un garbell inclinat i la transportaven fins una fossa per pastar-la amb els peus descalços.
Per acabar, la transportaven fins a l’era, on per mitjà d’una matriu de fusta de dos forats i una llanera de fusta i una taula d’obrar, anaven omplint la matriu, passaven la llana, retiraven el fang sobrant, aixecaven la matriu i apa, a repetir l’operació fins a arribar a mil totxos (producció d’operari) .
Però què té aquest solar que el fa únic per als ciutadans de Viladecans i que tothom hauria de conèixer? Doncs tres secrets molt ben guardats per part dels responsables del Patrimoni:
El primer es la mina dels Modolell, que la travessa per sota de nord a sud a tres metres de profunditat La mina es pot recórrer interiorment (millor que les neolítiques de Gavà). La galeria conserva les característiques constructives inicials com podeu comprovar en la fotografia, alçària 1,7 m., amplària 0,6 m. i canal inferior de 0.2 m. La fotografia i l’estudi és fet l’any 2009 pels mossos d’esquadra unitat subsòl (n’hi han més).
El segon és el pou a cel obert que el trobem al costat de muntanya per la meitat del solar. Sempre té aigua, encara que a l’estiu sigui molt sec. Antigament l’aigua era neta i es podia beure; però l’abandonament a què ha estat sotmès, la gent que hi ofegava les cries de gats i gossos dins un sac i els abocament de bosses i ampolles de plàstic, fustes i material d’enderrocs, l’ha malmès. Tot i aquests inconvenients, si es neteja, podem regar molts jardins amb ella.
El tercer és la xemeneia de la bòbila, és l’única que queda d’aquest tipus, però de mica en mica va perdent la corona i tan sols en resta la meitat. També podem comprovar el forn de cocció, en relatiu bon estat, caldria netejar l’herba i algun arbre, per tornar-li novament vivesa. A tot el país, les xemeneies son protegides com a obres mestres dels grans paletes. Tan sols podem mirar als pobles i ciutats del nostre entorn i ràpidament comprovem que dediquen els terrenys al seu voltant per fer-ne parcs (Sant Boi), zones esportives (Gavà), places per gaudir del descans (Barcelona)...
Em faig aquestes preguntes que vull transmetre a tothom, per si podeu ajudar a respondre-les:
No donar a conèixer la mina, ni visitar-la, ni comprovar que l’antic torrent de desguàs a la riera per sota la carretera l’han mig tapat, ¿és perquè quan arribi l’especulació del totxo puguin dir que no hi eren?
No donant a conèixer el pou ple d’aigua, podran tapar-lo, igual que s’ha fet amb altres... El fet que els responsables del Patrimoni no se’n preocupin, ni tan sol d’aprofitar-la per regar parcs i jardins, no fa mal pensar?
¿No haurien, els responsables del Patrimoni, de donar a conèixer la normativa sobre xemeneies i exigir el seu compliment de mantenir-les dretes i que s’aprofiti el seu entorn per gaudiment de tots els ciutadans?
I la pregunta clau: ¿no és tot part d’una especulació perquè el dia de demà es pugui construir sobre la mina, el pou i el torrent a l’antiga bòbila del Ramells?
Espero que algú em doni les respostes i així veure que Viladecans a tots ens preocupa.
Vicenç Pugés

dilluns, 29 de març del 2010

RASD ¿Justicia sin guerra?


El día 23 de Marzo a las 19 horas en el Auditorio Pablo Picasso, pase del documental RASD, ¿justicia sin guerra?, al que todos estáis invitados. RASD significa República Árabe Saharaui Democrática.
Yahia Mulay tiene 21 años y desea la guerra. No la querría si viviera en su país y no en un campo de refugiados con más de treinta años de existencia donde se padece malnutrición; si no viera cómo torturan y asesinan a sus compatriotas; si para poder ser universitario no hubiese necesitado vivir ocho años ilegalmente en España sin poder ver a su familia; si España no hubiese regalado su país a Marruecos y a Mauritania mientras la comunidad internacional ignoraba las resoluciones de la ONU… Como Yahia, miles de jóvenes saharauis desean la guerra ¿Quiénes son los responsables?
Rosa Mercader

diumenge, 28 de març del 2010

Els joves que estimaven Beatles i Rolling Stones


Enmig de la convocatòria de la celebració del mil·lenari, el Pere Ramells em va suggerir que potser hauríem de parlar d’allò que no surt en els papers, l’oblidada crònica sentimental d’aquella gent de Viladecans que en la segona meitat dels seixanta estimava Beatles i Rolling Stones sobre totes les coses.
Bastants de nosaltres vam començar a sospitar que ni la vida ni el món era com ens l’havien explicat. Uns ho van fer a través de la lectura, el treball en la fàbrica, el concili Vaticà II, o la relació amb grups amb consciència social. Altres ho vam fer a través del rock i la llargada del cabell. La melena per a molts va ser la seva primera batalla personal i col·lectiva que van lliurar. Una primera batalla que s’acabaria guanyant malgrat les constants bronques, ese pelo!, familiars, de l’escola, de la feina. Una victòria tan inútil i efímera com la dels pantalons pata elefante. Totes dues coses avui enterrades molt avall pels pantalons de cul caigut, les calbes afaitades i els piercings.
No era una rebel·lia fàcil perquè no passava desapercebuda.¿Dónde vas con esos pelos y esos pantalones? Era una moda a contracorrent de la ràdio i de la televisió. Ni els Beatles ni els Stones sortien mai per la tele de Franco. Encara recordo quan vaig sentir el Dylan per la ràdio i el locutor que el presentava dient: Escuchen a este señor. No canta. Berrea. I llavors el va posar i vaig escoltar per primera vegada Dylan i Like a rolling stone.
El rock ens va treure de sobre la grisor de la postguerra i el domini de l’església sobre els costums. Totes les ràdios donaven obligades el mateix informatiu, li deien diario hablado però per tothom era el parte (de guerra, naturalment) i cada diumenge abans d’entrar a missa havíem de llegir la qualificació moral de les pel·lícules del cine vell per saber si estaven o no prohibides, si eren pecat mortal o es quedaven en venial. Volíem ser diferents i canviar el món dels nostres pares, encara que no sabíem gaire cap a on.
Llavors la música era en viu, i els conjunts van començar a substituir les orquestres, i vam aconseguir mig arraconar tangos i pasdobles i marcar un clar territori generacional. Ben és cert que aquesta nova victòria del rock tampoc seria definitiva, ja que molts rockers penedits van pagar el seu atreviment amb els euros gastats a les escoles de balls de saló per acceptar de grans allò que havien renegat de joves, i el rock ha acabat desterrat de les discoteques, substituït per música sense rostre, pols ni ànima.
No era fàcil escoltar la nostra música. Anàvem a Gavà, que tenia una botiga de discs a la Rambla, i al casino, que tenia una màquina d’aquelles que es ficava una moneda i es podia escollir que sonés una cançó dels Kinks. Després, les màquines de posar discos –els juke box– van arribar a Viladecans. Les coses sempre arribaven més tard a Viladecans. Massa més tard, ja siguin màquines, ambulatoris o estacions de tren.
Eres adolescent quan en comptes d’anar al cine el diumenge per la tarda, anaves a ballar. Ballar tenia una ampla geografia, el casino de Gavà, Sitges, Vilanova, El Pati Blau de Cornellà, l’Ateneu de Sant Boi, el Prat, allà on arribava el tren –que forçosament s’agafava a Gavà– o l’autobús de la Mohn. Després, l’aparició del cotxe va trasbalsar-ho tot i va canviar per sempre el mapa dels nostres passos.
Cada poble era un món. Mentre a Viladecans començaven a veure’s joves amb camises entallades i noies amb les faldilles per sobre del genoll, a Sant Climent el carrer era governat per un sereno que treballava a la Metron i feia pluriempleo municipal i que foragitava els forasters de pintes massa modernes amb maneres de sheriff del Far West: Tienen cinco minutos para salir del pueblo. (Continuará)
José Luis Atienza

divendres, 26 de març del 2010

Eleccions municipals 1979-2007



En 31 anys de democràcia, Viladecans ha celebrat vuit eleccions municipals i ha conegut quatre alcaldes i més d’un centenar de regidors (jo mateix tinc l’honor de ser-ho des de 2007, per CiU), de tretze partits i coalicions diferents.
El Partit dels Socialistes de Catalunya va quedar en segon lloc en les primeres eleccions municipals (1979), en què la llista encapçalada per Lucas Álvarez va rebre el 31,8% dels vots, situant-se 1.100 vots per darrere del PSUC. El domini del PSC, que dura fins a l’actualitat, s’inicia en les eleccions de 1983, amb un 52,8% del vots que fan alcalde Miguel García Fenosa. L’escàndol del Banco Filatélico causarà que només quatre mesos després, l’onze d’octubre, García Fenosa perdi el càrrec en una moció de censura impulsada pel mateix Partit Socialista, amb el suport de PSUC i PCC. García Fenosa i dos regidors més formaran un nou partit, el Grupo de Independientes de Viladecans, que en les següents eleccions queda a només 160 vots d’obtenir representació.
La moció de censura dóna pas a un jove regidor del PSC, Jaume Montfort, que serà Alcalde de Viladecans de 1983 fins a 2005. En aquests anys, revalida la majoria absoluta en quatre ocasions consecutives (el 1991 amb el 56,5% de vots), però la perd el 2003 (12 regidors sobre 25), el nombre de votants és força estable, sempre per sobre de 9.000. El 5 de novembre de 2005 assumeix l’alcaldia Carles Ruiz, que serà reelegit el 2007, amb menys vots que el seu predecessor, però recuperant la majoria absoluta de regidors.
Queda per a la història que el primer alcalde democràtic de Viladecans no va ser socialista, sinó del PSUC. Amb un 38,8% de vots, Joan Masgrau va encapçalar la llista més votada i va governar del 19 d’abril de 1979 al 23 de maig de 1983. Les divisions internes el van perjudicar: el 1980 alguns regidors comunistes dimitien i passaven al PCC. En les eleccions de 1983 l’independent Antoni Muns és el candidat del PSUC i l’alcalde Masgrau el del PCC, però en no arribar al 9% de vots es retira de la política.
L’aliança de PSUC, PCC (fins 1989), Entesa Nacionalistes d’Esquerra (i el 1995 Els Verds) dóna lloc a Iniciativa per Catalunya, que esdevé segona força el 1987 (amb Josep Lluís Atienza) i 1995 (amb el 17,7% que assoleix David Massana). Des de 1999, Iniciativa-Verds, sempre amb Massana, ronda el 9% i forma part de l’Equip de Govern.
Convergència i Unió es converteix en segona força de Viladecans el 1983 de la mà de Josep Carreras (cap de llista en les tres primeres eleccions) i el 1991 (amb Antoni Monmany, que repeteix el 1995), amb un suport estable al voltant del 16%. Des de 1999, en les tres eleccions que es presenta Flora Casé, creix fins aproximar-se al 20% (1999) i superar els 4.600 vots (2003). CiU es configura com a primer partit de l’oposició, amb un breu període dins del govern (2001-2003).
A Alianza Popular li va costar implantar-se a Viladecans: només en una de les quatre primeres eleccions obté un regidor (Jesús Clarés, elegit el 1983 i mort prematurament el 1986). Serà a partir de 1995, amb un Partit Popular majoritari a Espanya, quan es consolida, amb una sorprenent regularitat: quatre eleccions seguides amb el mateix resultat de 3 regidors i un 12%, amb un sostre de 3.000 vots, amb diferents caps de llista: José Molero, Pedro Martínez i Joaquín Sergio García (dos cops)
També a Esquerra Republicana (que havia tingut l’alcaldia de 1931 a 1939) li costarà entrar a l’Ajuntament: no supera la barrera legal del 5% fins el 2003 en què, amb Jordi Vicente de cap de llista, obté dos regidors, que repeteix el 2007 amb Joan Bonich.
El carisma d’Adolfo Suárez va portar Centristes de Catalunya-U.C.D. a ser la tercera força (1979, amb Josep Parellada) i al C.D.S. a obtenir un regidor (Custodio Jiménez, 1987). Més a l’esquerra, recordem regidors del Partit del Treball (Juan José Barroso, 1979) i Esquerra Unida i Alternativa (José María Carro, 1999), que després s’ha coaligat amb Iniciativa. Per últim, Ciutadans s’estrenava el 2007 amb un regidor, David Chacón, que abandonava aquesta formació el 2009.
Carles Lozano
Fonts: Arxiu de Viladecans i
www.historiaelectoral.com/mviladecans.cat

dimecres, 24 de març del 2010

Es demana massa a l'escola?


Estem immersos en una societat en la qual els canvis tecnològics i els mestissatges culturals es produeixen a una gran velocitat. El neguit que això comporta fa que visquem amb una permanent preocupació per controlar el temps i per no despenjar-nos del desig insaciable d’adquirir nous productes de consum.
El món educatiu no viu aïllat de tot allò que sacseja la nostra societat; malament aniríem si visqués en una bombolla impermeable on no es reflexionés ni s’intentés donar resposta a les necessitats i reptes del present i del futur del seu alumnat a través de l’equitat i la cohesió social tot formant ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu entorn i el seu país.
Tots haureu sentit a dir que per educar una persona cal el treball de tota una comunitat. No educa només la família o l’escola sinó que les persones aprenem i ens formem mitjançant les experiències que diàriament vivim individualment i col·lectivament.
Els canvis que s’han anat produint en els darrers anys pel que fa a les estructures familiars i el fet que hi hagi hagut un augment de la presència de la dona en el món laboral ha generat l’abandó d’una sèrie de tasques educatives que durant moltes dècades han estat pròpies de l’àmbit de la família. Tot això ha fet que, en minvar l’activitat educativa i la transmissió de valors individuals i col·lectius, s’hagi traslladat a l’entorn escolar la sol·licitud de cobrir les mancances que l’entorn familiar presenta pel que fa a l’educació dels seus infants i adolescents.
L’escola ha estat sacsejada per tots aquests canvis i durant molt de temps semblava que no sabia cap a on anava. També han afavorit a aquesta situació de desconcert els constants canvis legislatius pel que fa a l’ordenació del sistema educatiu. Penso que en aquests moments l’escola té un nord clar; ha après a dir “no” a allò que no forma part del seu projecte educatiu i no dubta a comptar amb el treball cooperatiu amb les famílies i amb l’entorn per tal d’aconseguir l’excel·lència educativa del seu alumnat.
És molt important que la nostra societat recuperi la figura de la “persona–referent”. Els infants i joves han de tenir referents que els transmetin aquells valors socials i humans que creiem que val la pena mantenir, recuperar o introduir. Qui no recorda un familiar, un mestre o una mestra, un monitor o monitora, etc, que va marcar la seva infantesa o joventut tot sent un model a seguir? Els mestres hem de ser capaços de ser una guia per al nostre alumnat; no podem ni hem de ser els seus col·legues. Aquells pares que estableixen una relació d’iguals amb el seu fill o filla poden arribar a aconseguir que aquests es quedin “orfes”; ja que el referent que l’hauria d’ajudar a créixer com a persona pot quedar diluït i provocar desorientació, més que no pas acompanyament, en el procés educatiu de l’infant i del jove.
Els mestres que treballem a l’escola intentem sempre partir d’un lema que ens ajuda a millorar cada dia la nostra tasca educativa: Allò que volem per a nosaltres ho hem de voler també per al nostre alumnat”.
Agustí Martí

dilluns, 22 de març del 2010

El ERE de Roca


Con fecha 14 de enero del 2010, el Ministerio de Trabajo aprobaba el Expediente de Regulación de Empleo (ERE) con la extinción de 285 contratos para la fabrica de Gavà/Viladecans, ampliándolo hasta 30 más, si estos no se recolocaban en algunas de las tareas que hasta ahora venían realizando otras empresas externas, tareas como limpieza, básculas, logística, etc. A esto hay que sumarle 78 trabajadores más que estarían con el contrato suspendido durante todo el 2010. A día de hoy ya se ha producido el despido, o la prejubilación anticipada de los 285 y aún quedan por recolocarse estos 30 que o se recolocan o también irán a la calle.
Nadie puede negar que los trabajadores de Roca, sus familias y también una parte de la sociedad de Gavà y Viladecans, han peleado, han luchado, y se han manifestado tanto en su entorno más inmediato (Gavà/Viladecans), así como en Barcelona y en Madrid, en contra de un ERE que la empresa plantea aprovechando la situación de crisis mundial, aunque como consecuencia de los beneficios obtenidos en ejercicios anteriores, no ha podido presentar pérdidas económicas, sino que la excusa ha sido tener exceso de stock.
Teniendo en cuenta que la resolución del Ministerio aprobando el ERE se produce en el primer trimestre del 2010 en el que los países de nuestro entorno ya han salido de la recesión y que España está a punto de hacerlo, hubiera sido más coherente desde el punto de vista social haber mantenido el ERE de suspensión temporal de contratos que ya tenían, o incluso alargarlo si era necesario, e ir desafectando trabajadores a lo largo del tiempo en base a las nuevas necesidades productivas en función de la demanda.
Pero es evidente que la empresa quería algo más que un ajuste de la plantilla de acuerdo con las necesidades de producción, lo que la empresa quería y lo ha conseguido, ha sido quitarse de encima a muchos trabajadores y trabajadoras con muchos años de antigüedad, con más derechos, con mayor salario, etc., además de algún ajuste de cuentas en algunas secciones con algunos trabajadores que en su día habían denunciado a la empresa por incumplimientos en materia de convenio o de legislación laboral, y todo ello con la connivencia del Ministerio de Trabajo del Gobierno de Zapatero.
Queda claro pues el doble lenguaje de este Gobierno que por un lado se llena la boca hablando de los derechos de los trabajadores y de mantener las mejoras sociales en esta crisis, y después no mostrar ninguna sensibilidad social hacia los trabajadores y trabajadoras que luchan en cada ERE que se han ido planteando por las grandes empresas, sobre todo multinacionales como es el caso, yo creo que la lucha de nuestros amigos y compañeros de Roca, se merecían un poco mas de sensibilidad y justicia social por parte de un gobierno que se dicen socialistas.
Dani Gutiérrez

diumenge, 21 de març del 2010

La crisi, des de la solidaritat


El proper dijous la gent de Càritas presentem la memòria de la feina feta l’any passat, un any especialment dur per a molta gent que ha perdut la feina i que, quan li preguntes on viu, et respon que de moment a tal lloc, però que no sap si podrà conservar l’habitatge. Un any en què el nombre de persones que han vingut per primera vegada a Càritas s’ha incrementat considerablement. I un any en què s’ha vist clarament que la crisi afecta tant persones estrangeres com viladecanencs de tota la vida.
Ha estat un any també de solidaritats de persones (especialment de les comunitats cristianes, però també de molts altres veïns) que han contribuït a atendre les persones que ens arriben amb els seus diners o amb aliments, o amb hores del seu temps lliure. Hem pogut cobrir, no sense algunes dificultats, gairebé totes les demandes que ens han arribat i que pràcticament han triplicat les de l’any passat. No us podeu imaginar com costa dir “no”, per manca de pressupost suficient, a persones que es troben en situacions greus.
I hem pogut també eixamplar serveis, obrint una casa d’acollida per a dones amb criatures petites a Sant Climent.
Aquest any hem volgut presentar aquesta memòria, no només per donar comptes de la feina que fem, sinó intentant anar més enllà de nosaltres mateixos: per fer visible la realitat de molta gent, per compartir taula amb altres entitats (Creu Roja, AMIC i, naturalmente, els Serveis Socials municipals) que també treballen amb col·lectius molt afectats per la crisi. Tal vegada potser hauríem d’aprendre a treballar més en col·laboració mútua. Perquè el més important no som pas nosaltres ni la feina que fem, sinó allò que li passa a la gent i que sovint queda amagat sota una capa de consumisme i frivolitat.
Hem convidat també tots els regidors del consistori, en el criteri que la resposta a la pobresa –d’aquesta crisi i de totes les crisis de qualsevol tipus– passa per mesures de tipus polític i econòmic.
I hem convidat també una entitat que fa campanyes solidàries adreçades a gent que no viu a Viladecans, com a element significatiu que la gent que pateix no és solament la d’una ciutat metropolitana en un país mitjanament ric, sinó que hi ha gent que encara s’ho passa molt pitjor. Gent que sempre viu en crisi.
I potser avui moltes entitats sembla que ens fem una competència mútua a l’hora de generar solidaritats i complicitats. Es tracta d’unir i racionalitzar esforços, i de recordar-nos mútuament què és l’essencial a la vida i què no ho és. Dijous us esperem.
Mercè Solé

divendres, 19 de març del 2010

La llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna


Tot i que el darrer mes de febrer vam donar per acabada la sèrie de tres articles sobre el cementiri, aquest mes i amb el vostre permís, encara no deixarem del tot el tema.
No us pensséssiu pas que patim de fílies estranyes, no, no és aquest el cas, senzillament és que no ens en sabem estar d’explicar-vos l’origen de la llosa sepulcral que es troba al pati del Centre Cultural Sant Joan, enganxada a la paret, a costat de la porta que dóna accés a l’església.
Aquesta llosa, que és la que veieu a la fotografia, va aparèixer aproximadament al davant de la porta d’entrada a la sala del Centre, mentre es feien les obres de remodelació de les instal·lacions a finals dels anys vuitanta. El testimoni és de Josep Quílez i ell mateix diu que quan la van trobar van decidir de colocar-la allà on és ara.
La inscripció gravada a la pedra diu:
HIC JACET Ds. JACOBUS
LLACUNA Pr. PRIMUS
CURATUS IN HAC ECCL.
SEPULTUS QUI DECEM
ANNOS ISTAM DIREXIT
PAROCHIAM OBIIT
DIA BUIT MAII
ANNI DOMINI DE
MDCCCVIII
Que traduït vol dir:
“Aquí jeu (està enterrat) el senyor Jaume Llacuna prevere. Primer curat sepultat en aquesta església, que durant deu anys va dirigir aquesta parròquia. Va morir el dia vuit de maig de l’any del Senyor 1808.”
El nostre expert en llatí ens ha alertat d’un lapsus memorable a la inscripció llatina. Si ens fixem en la setena línia, trobem que diu “dia buit”. Si fos llatí hauria de ser “die octo” o “die octavo”. És prou clar que algú va cometre un error, o bé el gravador o potser l’eclesiàstic que la va encarregar, la qüestió és que “dia buit” és clarament català (encara que mal escrit).
Per tal de saber-ne més, hem consultat la consueta de mossèn Andreu Samaranch. L’única referència que hi hem trobat, és a la llista de curats propis de Viladecans nomenats pel Capítol, en què Jaume Llaguna apareix com a rector de Viladecans des de 1798 (fixeu-vos que aquí el seu cognom està escrit amb g).
Hem continuat la consulta en el llibre d’òbits de 1807 a 1854 i a la pàgina 12 hi trobem la inscripció de la seva mort, que diu així:
“Als nou de Maig de mil vuit cents y vuit en la Parrã de St Joan de Viladecans Bist. De Barnã se doná sepultura eclesiastica al cadaver del Rt Jaume Llaguna Pbre y Curat per espay de deu añs de esta Parrã, que mori lo dia antes de edat quaranta dos añs, natural de la Vila de Rial Bist de Urgel fill llegitim y natural de Jph Llaguna y Theresa Costa Confas Rebé los Sts Sagraments de Penitª Euchaª y Extrema Uncio, y feu testament en poder del Curat de Gava; se li Cantaren quatre oficis ab asistencia de dotze Sacerdots, ab las funcions de enterro, Novena y Cap de any, se deposita son cadaver dins la Iglª al peu del presbiteri.”
“Ita est Fr Jph á Nativitate Carmta excla”
La signatura, escrita en llatí, vol dir: “Això és així. Fra Josep de la Nativitat Carmelita exclaustrat”.
Amb aquesta informació sabem que Jaume Llaguna i Costa va neixer a Rialp, va venir a Viladecans com a rector l’any 1798 i hi va morir a l’edat de quaranta-dos anys. Va ser el primer capellà enterrat a l’església i el seu lloc va ser al peu del presbiteri.
El que és realment sorprenent, és que la llosa no es perdés amb tot el moviment de terres que hi va haver després de l’enderroc de l’església a l’any 1936. És per això que encara ens fa més goig de poder conservar aquest element patrimonial de l’antiga església, que és la llosa sepulcral de mossèn Jaume Llaguna.
Jaume Lligadas Vendrell

Vols ser mamutaire d'honor?


Ja coneixeu el Mamut de Viladecans. És una iniciativa sorgida de diverses entitats de la ciutat per revitalitzar la Festa Major i per contribuir a la cohesió social de Viladecans. Vam triar la figura del Mamut com a element d’identitat perquè, com ja deveu saber, l’any 2008 es van trobar a la nostra ciutat unes restes de mamut d’un alt valor arqueològic. El mamut, doncs, és per a nosaltres un símbol nou, que tots els veïns i veïnes de la ciutat, de qualsevol edat i origen, podem fer-nos nostre.
Ens vam estrenar en el Pregó de la Festa Major de l’any 2009 i la bona acollida de la nostra Festa ens ha portat a anar més enllà: volem un mamut en tres dimensions que pugui participar en cercaviles, visitar les entitats, enriquir el nostre patrimoni cultural i estimular la creativitat de la ciutat.
Però això val diners. Les entitats que ho promovem ens hem constituït formalment com a coordinadora. Estem demanant subvencions i buscant formes d’obtenir els recursos necessaris perquè el nostre projecte es faci realitat. Som conscients que ens trobem en un any de crisi. Però també sabem que les coses que valen la pena requereixen esforç, i que entre tots és més fàcil d’assumir. Per això demanem a comerços, a entitats i també particulars, que s’animin a fer un donatiu. Nosaltres suggerim un import mínim de 50 €, que ens sembla fàcilment assumible.
A canvi d’aquesta aportació, a part de la satisfacció d’haver col·laborat en un projecte engrescador i amb futur, podreu rebre un diploma que podeu penjar al vostre comerç o entitat o al menjador de casa i, a més, ens comprometem a difondre en els nostres actes el vostre nom. Per fer aquesta difusió, entre d’altres, comptem també amb aquesta revista que es distribueix per correu electrònic a unes 1.200 adreces. Estem estudiant també la possibilitat d’aconseguir que els donatius al Mamut siguin desgravables fiscalment.
Per col·laborar amb nosaltres, només heu d'enviar-nos les vostres dades a: mamutviladecans@gmail.com. Ens posem a la vostra disposició per a qualsevol aclariment.
PS: com veieu per la fotografia, hi ha mamutaires d'honor que no necessiten fer cap aportació econòmica. Ho són pel seu innegable encant personal!

dimarts, 16 de març del 2010

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (1)

Viladecans, arrecerada a les muntanyes del Montbaig, amb l’ermita de Sant Ramon que la sobrevola i amb la silueta antigament dominant de l’Eramprunyà albirada en la llunyania, és una vila pacífica i tranquil·la, laboriosa, que veu transcórrer els dies sense sobresalts. Però, no sempre ha estat així...
Segons diu la nostra història, a començaments de juny de l’any 2008, Viladecans es va desvetllar amb un ensurt: “Els mamuts han ocupat el territori!” “Els ullals dels monstres han sorgit de les profunditats de la terra!”, cridava la premsa sensacionalista. Però la realitat era que, a Can Guardiola, on s’estava construint una bassa de laminació, s’havien descobert restes de mamuts. I aleshores es va iniciar la llegenda. Alguns vilatants deien:
– Un d’aquest mamuts s’ha escapat i corre per les rodalies.
Altres afirmaven:
– Que no n’hi ha per tant, que d’això fa milers d’anys... Que després, aquesta terra s’ha civilitzat: els íbers i els romans a Sales i en altres punts de per aquí, els pagesos que van convertir tot això en terra conreada i van conquerir amb el seu esforç les Marines, i després, també, la indústria que ha cridat gent de tot arreu, i encara ara els nous convilatans que no deixen d’arribar... El mamut, l’habitant més antic d’aquestes terres, ja fa segles que ha desaparegut!
Tot i això els rumors persistien:
– Doncs jo conec un senyor que diu que l’ha vist! –deia el Manel de Cal Menut.
– És veritat, el mamut és viu! –comentava l’Encarnita.
– Sí, i jo tinc una tieta que se’l va trobar i van estar xerrant i tot...
La incertesa dominava Viladecans. Calia actuar! Així dons, un grup d’ardides i valentes entitats viladecanenques, es van reunir al casal d’entitats Pau Picasso, i en assemblea van decidir enviar uns quants exploradors, igualment valents i ardits, a buscar-lo. Després d’un intens debat van trobar tres voluntaris per a aquesta tasca. Aquests exploradors eren: la Sales, una noia valenta que sempre anava amb el seu salacot a tot arreu, en Joan, un xicot alt i moreno amb ganes d’aventura i en Sebastià, a qui encara li agradava d’anar amb barretina. Tots tres van dir a les entitats que no tornarien fins que no trobessin proves que el mamut existia.
Així que tots tres es van posar a la feina, i després de fer-se unes abraçades i desitjar-se bona sort, cadascú va emprendre el camí per diferents direccions. Els membres de les entitats van sortir a dir-los adéu amb la mà i fins i tot la Mercè va deixar caure una llagrimeta de la emoció que va eixugar amb seu mocador, mentre cridava:
– Bona sort, valents i valenta. Que ens tornem a veure aviat!
I va moure el seu mocador per acomiadar els exploradors.
(Continuarà)
Josep Mumany

diumenge, 14 de març del 2010

Falta de consens?

L’Estatut. La crisi. L’acollida de la immigració. Només per esmentar tres qüestions importants per a la vida quotidiana de molta gent. Qüestions en què no és possible el consens entre les forces polítiques. Com tampoc no ho és una llei electoral a Catalunya i tantes altres coses.
Potser anys enrere, davant d’una situació així, hauríem pensat que hi ha profundes diferències ideològiques entre els partits, que signifiquen models diferents i fins i tot oposats de societat. De fet en un moment com el de la transició, en què la ideologia pesava molt més que no pas avui, el consens va ser possible. Però avui veiem una manera de fer política molt més esquifida: l’arrogància, l’electoralisme, la corruptela (sempre en el veí, mai a les pròpies files, sobretot!) ofeguen el bé comú. També en els partits de nova creació, molts dels quals ja han mostrat profundes discrepàncies internes que s’han expressat de formes força teatrals.
La desqualificació sistemàtica no ve acompanyada de propostes fonamentades que, si hi fossin, potser no serien gaire diferents de les dels adversaris polítics. I no costa gens recórrer a afirmacions demagògiques i de vegades molt poc respectuoses amb els ciutadans.
Sembla que els partits polítics oblidin que govern i oposició són dos rols complementaris i, tots dos, necessaris. I que governar no és fàcil i es cometen errors. Sembla que la cura d’humilitat que hauria d’acompanyar els governs brilla per la seva absència. I l’amabilitat i les formes han passat a la història. També es troba a faltar una bona pedagogia per explicar qüestions complexes, que s’aborden amb gran frivolitat.
Seria un error, però, atribuir aquesta manera de fer només als homes i dones que es dediquen professionalment a la política. I convé preguntar-nos si no són un mirall de l’individualisme que ens envolta i de la falta d’interès pel bon funcionament del conjunt de la nostra societat, sense exclusions. I és molt evident que el correctiu d’una situació que tots critiquem es troba en la nostra pròpia implicació. Mercè

dissabte, 13 de març del 2010

Dagya Lachgar

Lachgar ha estado más de tres meses sin comunicación en las cárceles marroquíes, encarcelada el pasado mes de octubre tras ser detenida en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca junto con otros seis activistas defensores de los Derechos Humanos en el Sáhara Occidental y cuyo estado de salud era “muy grave”.
El gobierno de Marruecos ha dejado en libertad a la activista Lachgar, era la única mujer del grupo de activistas arrestados y “se encontraba en una situación muy grave por enfermedad y por la tortura psicológica por parte de los carceleros de la prisión”, según declaró el subdelegado del Frente Polisario en Europa Press Mahamed Said Canario.
El resto de los activistas siguen en las cárceles marroquíes.
Rosa Mercader

dijous, 11 de març del 2010

L'última baula, més enllà de la malaltia mental

Un llibre excel·lent, que he llegit d’una correguda i que m’ha impactat: una família (pare i tres filles) exposa serenament la seva experiència de convivència amb una persona amb una gravíssima malaltia mental. La Montserrat va començar a mostrar símptomes de malaltia quan la més petita de les seves filles era encara un nadó. Mestra, una persona activa, amb iniciativa, amb ganes de viure, amb molts amics, comença a esquerdar-se en un procés que l’ha portada des de fa pocs anys a haver de viure en un centre especialitzat. Un procés llarg, dolorós i, com descriu la seva família, “contaminant” de les relacions i sovint poc entès per la gent que els ha envoltat. I aquest ha estat el context en què han crescut les tres noies, aquesta ha estat la mare que han conegut i la parella que el seu marit ha estimat i continua estimant. Un context que, pel que traspua el llibre, no els ha fet pas infeliços ni desesperançats ni els ha impedit tirar endavant en els seus projectes personals. Davant la malaltia s’han hagut d’esforçar per valorar les coses realment importants de la vida, per destinar els seus recursos a allò que és prioritari, per entendre’s els uns als altres, per fer participar la mare malalta de la vida de tots i evitar el seu aïllament.
De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu sobre la malaltia, sinó pel que s’intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aquestes condicions i no perdre l’esperança ni l’humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. És un despullament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l’acceptació d’aquells “brots” petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vegades és senzillament immaduresa, però sovint hem d’acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagradables, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim.
El testimoni de la família Feliu aporta una gran confiança en les possibilitats que tots tenim de tirar endavant en l’adversitat. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l’estimació pot transformar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una generació rere l’altre . Us el recomano.
Mercè Solé
L’última baula d’una cadena. Núria, Roser, Maria i Josep Maria Feliu. Editorial Azul. Barcelona 2009

dimarts, 9 de març del 2010

Conviure amb la discapacitat


L’Associació de Pares del C.O. Caviga estrena aquest any diverses sessions de formació per als familiars dels nois i noies que assisteixen al taller ocupacional. S’ho han proposat com a prioritat per a l’any que comença i aniran tractant els temes que els preocupen i que ells mateixos han proposat. El primer ha estat a càrrec de Samuel Ruiz, advocat de l’associació Cordibaix, que ha tractat una de les qüestions que més preocupen: els instruments legals per garantir que en el futur, quan els pares ja no hi són, les persones amb discapacitat estiguin ben ateses i disposin de la tutela necessària.
Van sortir, doncs, qüestions com el testament, la tutela, la curatela, la incapacitació, les diverses modalitats d’administració dels béns... Molt interessant. I una nombrosa assistència.
Mercè Solé

diumenge, 7 de març del 2010

Tu no canviïs


Fa algun temps, vaig llegir un llibre molt interessant en el qual un veterà polític català, basant-se en la seva extensa experiència, feia una sèrie de reflexions sobre el món de la política que li havia tocat viure.
Aquest llibre consta de dotze cartes que dirigeix al fill d’un amic seu, que casualment vol dedicar-se a la política.
Un dels apartats que més m’ha impactat per la seva sinceritat i claredat és el següent:
“Si en el futur –li deia– ets anomenat per a un càrrec ja fos electe o de confiança, la teva vida possiblement canviarà com una mitja. Potser tindràs més ingressos, potser ocuparàs un lloc d’honor en actes oficials, potser et tocarà administrar un pressupost important, etc... Si fos així, el més important de tot es que tu no canviïs, que no et tornis un estúpid, pagat de si mateix.”
“És més difícil del que sembla, i segons la meva experiència, canvia gairebé tothom. Costa molt de ser insensible als afalacs i a les prebendes, costa molt mantenir el cap fred i no deixar-se arrossegar por un cert grau de vanitat o una certa cobdícia. Vés amb compte, amic meu.”
“De bon començament, tot és nou i inconegut, tot tendeix a accentuar un cert sentit de responsabilitat. Amb el pas del temps, quan es va guanyant seguretat, tot ja sembla natural fins i tot molt més fàcil. T’adaptes, la perspectiva canvia. Comences a pensar, d’una manera més o menys inconscient, que el càrrec et ve completament a la mida, que és lògic que la gent et tracti amb deferència, que qualsevol cosa que et donin te la tens ben guanyada. Viatges, restaurants, targetes de crèdit, entrades per espectacles, telèfon mòbil, portàtil... són mínimes compensacions davant la importància de la responsabilitat que tens assumida i l’esforç personal que hi dediques.”
“A poc a poc, en una mutació gairebé imperceptible, vida pública i vida privada tendeixen a confondre’s. Empesos per aquest pendent no és estrany trobar politics que demostrin tenir molt poca corda davant la més petita contrarietat i caiguin en la temptació del famós “no sabe usted con quién está hablando”.
“I és que hi ha molts politics i càrrecs de confiança que, per pocs galons que portin i oblidant que administren diner públic, tiren de veta sense cap mena de mania i mostren davant els ciutadans uns nivells d’ostentació censurables.”...
Totalment actual i perfectament aplicable avui dia, aquest llibre hauria de formar part dels principals manuals de conducta tant per actuals com per futurs governants.
El text està extret del llibre “Cartes a un jove polític”, Editorial Columna, autor Antoni Dalmau.
Eulogi López

divendres, 5 de març del 2010

Per molts anys, Viladecans!


Aviat farà mil anys que, a l’abril del 1011, es feia esment per escrit, per primer cop, del topònim Canis Vallis que ha donat lloc al nom actual de la nostra població: Viladecans. La nombrosa assistència i la proposta participativa feta per l’ajuntament per celebrar el mil·lenari de Viladecans el 2011 poden ser un bon maridatge.
El passat 26 de gener es va omplir la sala petita de l’Àtrium a la presentació de la comissió ciutadana que haurà de ser l’encarregada de concretar les activitats que es duran a terme per commemorar aquest esdeveniment. El guió de l’acte va consistir en un pròleg musical a càrrec del saxofonista viladecanenc Nando Picó, un recorregut per la història del nostre territori, dels seus pobladors i les seves activitats, des dels assentaments prehistòrics fins als nostres dies, realitzat pel tinent d’alcalde Joan Pidelaserra, un número de dansa de la ballarina local Isabel Ollé i l’exposició, per part de l’alcalde Carles Ruiz, d’allò que l’ajuntament voldria que aquesta celebració signifiqués pel nostre municipi: un punt de referència comuna i un motiu de cohesió de la població que conforma el Viladecans d’avui.
L’alcalde va expressar el desig que aquest fos un projecte que la ciutadania fes seu, amb el qual es sentís involucrada i anés més enllà d’un conjunt d’actes protocol·laris institucionals. Per fer-ho possible es va convidar els assistents que triessin i s’integressin dins els quatre grups de treball que constituiran la comissió: difusió i mobilització, continguts científics, cicle festiu i patrocini i suport. Els grups treballaran del març al juny i la presentació del programa commemoratiu acordat es farà a la Festa Major d’enguany.
La idea sembla engrescadora perquè si realment es vol una ciutadania que s’identifiqui, es reconegui, s’enorgulleixi i estimi el seu territori, és requisit imprescindible que sigui coneixedora de la història que ha fet possible la realitat actual i que se li permeti i inciti a transmetre-la als seus conciutadans i als forans. Comptar amb l’aportació de les idees d’un ampli nombre de persones de diferents tarannàs augmenta la diversitat de propostes i d’enfocaments i, segurament, ajuda a trobar solucions que facin atractives per a més gent totes les activitats que es faran. Fer una celebració purament institucional o donar-li un biaix polític determinat –el 2011 és any d’eleccions– hauria distorsionat l’essència d’aquesta commemoració: celebrar que des de fa mil anys Viladecans es va fent amb la contribució de moltes i molt diferents persones. Som-hi doncs, entre tots.
M. Victòria Herrero Garcia

Cacofonies viladecanenques


Llegint el llibre de Josep Lligadas Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, més d’una vegada, aclucant els ulls, sentia la veu de la iaia que a la fi dels anys 50 em manava qualsevol cosa semblant a: “Andreu, vés a buscar ‘numeru’ per al Borrrren, vejam si li guanyes el torrrren a l’avia Toietes, i quan surtis, passa a recollir la carrrren per la vedella i el pa pel forrrren”.
És a dir, recordava les paraules acabades en “rn” que a Viladecans, i a cap més lloc, es pronuncien amb estrepitosa cacofonia posant-hi tantes erres com es vulgui i un “en” final. En Manuel Tosca en el seu llibre “Viatge per la memòria”, deixà palesa la sorpresa que li reportà tal curiositat lingüística, en venir a viure entre nosaltres, i afegia: “Amb aquesta peculiaritat en el parlar es pot conèixer si una persona és de Viladecans de soca-rel”.
La iaia Àngela Guitart Bosch ho deia amb absoluta naturalitat i havia nascut el 1880. Jo ho dic així, encara, i mai he escoltat cap comentari del perquè, en conseqüència, esbrinar l’origen d’aquest localisme se’m fa perdre el temps.
Tots sabem que el fonema “r” és el que més tard aprenen les criatures i algunes tenen dificultats de per vida (els xinesos, tots). No és que a Viladecans es pateixi especialment aquesta dificultat (rotacisme) de fer vibrar la llengua tocant el paladar, però Déu n’hi do. Jo mateix, llegint els versos de l’Espriu: “Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit al meu temps la rara rosa blanca”, penso: gràcies a Déu que les rares no eren les roges!! En canvi a en Josep Lligadas, que ho pateix una mica més que jo, li vaig llegir fa uns dies que s’imaginava que un corrector de llibres, eliminador de cacofonies, es menjava el vers.
Com deia, no és que Viladecans en vingui ple, però quan abans no hi havia ni motos ni motors per ensenyar als petits a fer el soroll RRRUUMM, RRRUUMM, és possible que a algun metge se li acudís que els acabaments amb “rn” podrien ser una bona teràpia, i vet aquí una primera raó.
Una segona possibilitat és que s’incorporés al llenguatge de tothom, després de tantes prèdiques terrorífiques des de dalt la trona de Sant Joan, de Mn. Andreu Samaranch per exemple, a la fi del segle XIX, que abocat al balcó i agafat amb una mà a la barana, mentre amb l’altra cercava com possar el dit a l’ull dels que tenia sota, bramava amb tota truculència sobre els feligresos la dita: Si pequeu per la carrrren anireu tots a l’inferrren, a cremar al foc eterrren, i fer companyia al príncep de l’averrren.
Una tercera possibilitat, sempre hi ha una tercera, encara que sigui més remota, seria que en Robau i Donadeu (això son cognoms!), aquell membre del Gran Orient que fou diputat el 1871 a Corts Constituents pel nostre districte de Sant Feliu, delegat espanyol a la fundació de la Primera Internacional a Ginebra, amfitrió de Fanelli quan vingué a Barcelona a fundar la AIT, secretari del President Figueras de la Primera República, propietari al Remolar, pare espiritual del triangle maçònic viladecanenc i de segur gran orador, en un dels seus mítings a la Vila ens esbombés: Envieu-nos al goverrren… tothom tindrà pa al forrrren i potser no us caldrà ni anar al Borrren aquest hiverrrren. Tot nen tindrà el seu quaderrrren, cap jove haurà de menester permís paterrrrn, i us prometo que, finalment… enterrarem l’inferrrrn, atrapant mimèticament el subconscient de tothom.
Estimats vilatans, som a Carnestoltes. No m’ho tingueu pas massa en compte.
Andreu Comellas

dijous, 4 de març del 2010

Josep Iturrioz, el Manquet un personatge clau en el Viladecans de la república i la guerra


Les idees polítiques de Josep Iturrioz Rebull, a qui la seva gent propera anomenava Pep i que era conegut per tothom com “el Manquet” perquè li faltaven els dits d’una mà a causa d’un accident de treball, es podrien resumir en el lema de Francesc Macià quan parlava de “la caseta i l’hortet”. És a dir, que tothom pogués tenir un treball i unes condicions de vida amables i dignes. Així ho explica el seu fill, Josep Iturrioz Vicente, amb qui parlem per conèixer més coses d’un home ben rellevant en la vida viladecanenca en els anys en què hi va estar políticament actiu, entre el 1934 i el 1939. Són molts els qui el recorden com un home d’empenta, i compromès amb la realització d’aquells ideals bàsics quan la vida política era més o menys normal, és a dir, en temps de la república, i també quan va deixar de ser-ho, és a dir, en temps de la guerra. I un home que, d’altra banda, va patir després la repressió de la dictadura, amb una condemna a mort que va acabar finalment reduïda a sis anys i mig de presó.
El Manquet va néixer a Barcelona, al barri del Poble Sec, el 18 de juliol (quina data!) de 1902, fill de pare aragonès i mare del Priorat. Als nou anys ja va entrar a treballar, com era habitual en la gent senzilla d’aquella època, primer de carboner, dormint a la botiga mateixa, i després en una impremta propietat del qui més endavant seria conseller de Treball de la Generalitat republicana, Martí Barrera, un sindicalista que el va iniciar en les inquietuds sindicals i de lluita pels drets dels treballadors i que, alhora, predicava amb l’exemple tenint assegurats els seus treballadors davant possibles accidents laborals, cosa aleshores no molt comuna. I ell, d’altra banda, va saber aprofitar també les facilitats que oferia el treball de la impremta, sempre en contacte amb llibres i publicacions, per anar-se formant, de manera sempre autodidacta.
Josep Iturrioz va treballar a la impremta de Martí Barrera i al mateix temps feia hores en una altra impremta, al carrer Dos de Maig, vora l’hospital de la Creu Roja. I allà, en aquesta segona impremta, va tenir l’accident: una màquina li va enganxar el braç. Ell mateix, armat de valor, se’l va embolicar i se’n va anar a l’hospital proper on una monja, a base de cures amb sabó de sosa, va poder evitar la gangrena i va aconseguir que només perdés els dits. I gràcies a l’assegurança de l’altra impremta, va aconseguir uns quants diners que li van servir per comprar-se un terreny a Viladecans, al carrer Carles Altés cantonada Doctor Reig, perquè li havien recomanat el poble pels seus aires saludables, ja que tenia una filla que estava malament del pit.
En aquella època, cap a l’any 1932, ja s’havia afiliat a Esquerra Republicana, que s’havia creat l’any abans per la confluència de diversos partits i sindicats. Es va començar a fer la casa, i el 1934 hi va anar a viure. Alhora, va començar a treballar pel partit a Viladecans. I tot i que entre setmana, per raons de feina, vivia a Barcelona, ben aviat va esdevenir-ne una peça clau, el secretari. I va travar una gran amistat amb l’home més representatiu, l’alcalde Llorenç Puig. I més amistat van fer encara la seva dona, Pepita Vicente, que era de Cartagena, i la dona del fill de l’alcalde, Paulina Ollé. I també van crear una forta relació amb altra gent del mateix àmbit polític, especialment amb els germans Josep i Pau Ollé.
I va arribar la guerra, i es van trencar tots els equilibris. I, en aquella situació, el Manquet va ser un personatge determinant perquè a Viladecans no hi haguessin les morts que hi va haver a la majoria de llocs. Així ho explica el seu fill, i així ho explica també molta de la gent que va viure aquells moments. I així ho corrobora també un fet ben significatiu: la quantitat de declaracions a favor seu que van ser enviades als tribunals franquistes quan va ser condemnat a mort i que li van valer la commutació de la pena. El seu fill ara lamenta que, fa uns anys, cansat d’arrossegar aquesta història dolorosa, va llençar les còpies que conservava d’aquells avals: quinze o vint, creu recordar. Entre elles, la de Baldiri Miracle, el campaner, “home fort” del món catòlic viladecanenc, amb el qual s’havien tractat força durant la república –eren dos “homes forts” dels respectius àmbits–, que es conserva encara a l’arxiu de la parròquia de Sant Joan. I una colla més, com per exemple del doctor Ferro, que després de la guerra va ser el cap de la Falange viladecanenca, o de l’Otelo Ricci, un veí italià molt de dretes que era el pare de Merceditas Ricci, la que després va ser mezzosoprano amb el nom artístic d’Anna Ricci.
Durant la guerra, tot va ser difícil. El seu fill explica que, encara que el seu pare provenia del món sindical, no recorda que tingués gaire relació amb el sindicalisme que va fer-se fort aleshores, el de la CNT-FAI: “Allò no s’assemblava gens, era tota una altra cosa”. I assenyala que el seu punt de referència va ser sempre l’alcalde Llorenç Puig. I al final, els últims mesos, per reforçar les coses, va acceptar d’entrar també de regidor a l’ajuntament. Ho va ser des del 10 de juny de 1938 fins a l’entrada de l’exèrcit franquista.
Una altra història de la guerra és que va fer-se un refugi sota casa, per si de cas. Com que a Viladecans, entre els molts refugiats que hi van venir fugint de la zona franquista, hi havia uns quants miners asturians, els ho va encomanar. I ells contents, perquè de fer mines en sabien, mentre que la feina al camp que aquí els oferien no els resultava tan fàcil...
I es va acabar la guerra. La dona i els fills es van quedar a Viladecans, i ell se’n va anar a Barcelona. No va voler fugir a França, perquè creia que amb passar una mica desapercebut ja n’hi hauria prou... Però no. Algú el va voler trobar, el va denunciar per qui sap quins crims, el van detenir l’abril de 1939, i el van condemnar a mort. La seva dona, mentrestant, mantenia la família a base d’estraperlo, portant arròs d’Amposta que a la botiga de Cal Borni li pagaven a molt bon preu; li compraven sempre, recorda el fill, encara que no sempre els en calgués. I alhora, es va dedicar a remoure cel i terra per trobar avals per al seu marit, uns avals que van fer que li commutessin la pena de mort per una de trenta anys i un dia, i que després es va convertir, com hem dit, en sis anys i mig. I a l’octubre de 1945 el Manquet va sortir de la presó.
A la presó Model, on s’apilotava moltíssima més gent de la que hi cabia, va aconseguir que el fessin responsable d’higiene. Entre les mesures que recorda el seu fill, hi ha la de que, en veure que les cel·les dels homosexuals eren les més netes de la presó, els va encomanar la neteja general, amb la qual cosa van deixar de ser objecte de les moltes burles i agressions que fins llavors patien. Però el moment clau va ser probablement una nit de Nadal, en què tots els guàrdies van emborratxar-se i ell es va dedicar a agafar-los les pistoles per evitar les temptacions que alguns altres presos tenien d’organitzar alguna mena de motí, que òbviament hauria acabat en tragèdia. I després va acabar defensant els guàrdies mateixos davant el director, que els volia castigar fort.
Després de sortir de la presó, va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos en què recordaven les tristes històries viscudes. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. “A mi aquelles trobades d’expresos i les històries que explicaven em van deixar marcat”, recorda el fill.
El metge li havia dit que es vigilés el cor, però ell deia que preferia viure fins que durés. I el 14 de novembre de 1969, dues hores després d’haver collit un parell d’enciams a l’eixida de casa seva i haver-los regalat a un veïna, va morir d’un infart.
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 3 de març del 2010

Xenofòbia versus drets de les persones


Fa uns mesos es va donar a conèixer la Llei Orgànica 2/2009, d’11 de desembre, de reforma de la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a España i la seva integració social . A aquesta Llei s’introdueix un nou article (Article 2ter. Integració dels inmigrants) en el qual es diu: “Los poderes públicos promoverán la plena integración de los extranjeros en la sociedad española, en un marco de convivencia de identidades y culturas diversas sin más límite que el respeto a la Constitución y la ley”.
Sembla ser que a alguns municipis encara no ha arribat aquesta reforma, donat que encara no van pasar dos mesos que un Ajuntament del nostre país anuncia mesures que vulneren de ple aquests drets com ara : que els immigrants que es vulguin empadronar i no estiguin regularitzats tindran 3 mesos per fer-ho i si no és així no es podran empadronar i es donarà avís a la Policia respecte la seva situació irregular.
Les noves mesures anunciades per l’Ajuntament de Vic respecte l’empadronament de persones estrangeres, estan redactades amb criteris clarament xenòfobs, que vulneren els drets fonamentals d’aquestes persones, ja que aparten a una part de la població de les prestacions de serveis bàsics i agreugen encara més la situació de desprotecció que pateixen les persones immigrades en situació administrativa irregular.
L’empadronament és una eina que serveix als Ajuntaments per gestionar i distribuir els recursos segons la població que té, però no per convertir-la en un filtre per acollir o rebutjar a determinat ciutadà o que serveixi com a mecanisme de control.
Sense estar empadronats, les persones immigrades encara seran més discriminades i estaran més vulnerats els seus drets, donat que l’empadronament és el primer pas necessari perquè les persones nouvingudes puguin ser titulars del dret de l’acollida, segons els requisits previstos per la Llei d’acollida, i és requisit imprescindible per regularitzar la seva situació.
L’ajuntament d’un municipi ha de vetllar per la igualtat i per la no discriminació dels seus ciutadans, ha de preservar la convivència, i això no s’aconsegueix amb mesures com aquestes; mesures amb les quals es discrimina una part de la població, amb les quals es fomenta la desigualtat de drets i es potencia el relacionar la immigració amb la delinqüència. Mesures que vulneren el Pacte Nacional per la Immigració aprovat el desembre del 2008 en el qual es diu que “Cap país democràtic pot condemnar a persones a no tenir drets”. Mesures “il·legals”, donat que, el dret i la obligació d’empadronament que determina l’article 15 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de Bases del Règim Local, afirma que tota persona que viu a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment.
Pepi Venegas

dilluns, 1 de març del 2010

La immigració, això que molts veuen com un problema


Doncs si, la famosa proposta de l’Ajuntament de Vic de no empadronar la immigració “il·legal” (des de quan una persona és legal o no? què entenem per legalitat quan ens referim a un ésser humà? nosaltres som papers i tràmits burocràtics o som éssers emocionals i racionals? cal dir que això de racionals és una qualitat que s’està perdent cada vegada en més gent) em corromp per dins. El principal problema és que la gent, més sensible emocionalment en èpoques de crisi del capitalisme, veu la immigració com les causes de l’atur i la disminució dels serveis socials; no es plantegen si és el propi sistema i la classe dominant que el sustenta el causant de tot això, i a més a més, dels fenòmens migratoris.
El fet de que les potències dels EUA, el Japó, Rússia i la UE estiguin expoliant els recursos naturals i humans de els continents africà, asiàtic i americà és la causa principal de molts fenòmens migratoris. La gent veu com a la seva terra les multinacionals s’emporten els seus recursos i els ciutadans malviuen en condicions pèssimes, sobrevivint cada vegada amb menys a les seves mans, i més a les mans dels oligopolis i dels capitalistes.
Aquests mateixos capitalistes tracten les persones com a mercaderies (llegiu el Capital de Marx o Treball assalariat i capital d’Engels) que no dubten en rebre en els nostres països rics quan hi fa falta mà d’obra (i és el discurs actual de la socialdemocràcia, dels “progressistes” revisionistes i del feixisme com a agent violent del capital). Però quan el capitalisme pateix una sobreacumulació de mercaderies a les quals no pot donar sortida i cau en una crisi, com ha passat en diferents èpoques, cadascuna amb les seves pròpies característiques, tracta la immigració com a mercaderia que ja no pot donar feina i que cal expulsar un altre cop als països pobres.
Sovint la gent no s’adona que la immigració precisament cobreix places que cap autòcton gosaria treballar-hi (alguns es creuen massa senyorets com per a segons quines feines) i que a part que tenen condicions laborals més precàries, una part del sou va al país d’origen per a mantenir la seva família. En períodes de crisi és quan la gent cau a la temptació de creure arguments xenòfobs i populistes, que busquen culpar precisament a qui pateix més les conseqüències de les crisis dels vertaders culpables. Després pretenen donar propietat privada també a la pròpia terra, quan la terra, el planeta, és de tots els que hi vivim.
La solució: més despesa social i menys despesa en projectes inútils com els Jocs del 2022 o el Barça Parc i acollir i integrar la immigració que escull el nostre país per estar una mica menys explotada que en els seus països. Això és la solució actual, la solució permanent és eradicar aquest sistema esclavista, que produeix que la gent marxi de la seva llar d’origen.
Albert Buigues