divendres, 15 de desembre del 2017

Jugant a cartes al jardí de l’Ajuntament



L’any 1981 els avis de Viladecans es reunien al jardí de Can Modolell per passar l’estona i jugar a cartes. Trenta sis anys més tard no ha canviat gaire la fisonomia del jardí: les palmeres, la magnífica xicranda i pocs bancs on petar la xerrada. No fa gaires anys es va instal·lar un petit parc infantil que omple amb les rialles i els jocs dels més petits l’espai que abans gaudien el més grans. 

Jaume Muns

Xarxet comú (Anas crecca) Espai Natural del Remolar-Filipines. 11 de gener de 2015

 

Migrador i hivernant regular i molt comú. El xarxet és l'ànec més petit d'Europa, amb 35 cm de longitud, menys de 60 d'envergadura i un pes inferior als 400 grams. Viu en zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, basses i embassaments i zones tranquil·les d’alguns rius. El mascle té el cos de color gris amb fines ratlles blanques. El cap és de color marró i en ell hi destaca una franja verda que envolta l’ull i baixa pel clatell. Menja llavors i plantes aquàtiques; també insectes aquàtics, cucs de terra, crustacis i mol·luscos. Viu entre 10 i 15 anys.

Eio Ramon

Por sus trajes los conoceréis

Nací pobre, he sido siempre pobre, continuaré siendo pobre y pobre moriré”, va escriure Paco Candel, l’home amb barba amb les mans obertes en signe de pau, tot i que potser aquestes mans parlaven del cartell del PSUC que va obrir la campanya de 1977, Mis manos, mi capital. Quatre paraules que definien una identitat de classe millor que tres discursos o un parell d’himnes nacionals. Era el 12 de juny a la plaça de toros Monumental en el míting final de campanya de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra civil, quan la gent omplia places i estadis per sentir el fruit prohibit: la paraula de l’esquerra. Eren els temps de l’eurocomunisme, per a uns l’esperança que un partit comunista pogués governar per la via democràtica sense passar per la presa dels palaus d’hivern, per a altres una heretgia que acabaria amb els partits comunistes. 

No hi va haver ni victòria democràtica ni presa de palau d’hivern però els últims quaranta anys han convertit al PSUC en un record en blanc i negre amb dolor d’orfandat en aquests temps confusos i enrevessats. Paco Candel tenia un fil de veu que sempre semblava a punt de trencar-se o de demanar perdó per haver parlat, però les seves paraules escrites donaven veu a qui no tenia veu, feia visibles les persones invisibles als barris marginals que no sortien ni a la geografia ni a la literatura. El Port, Casa Antúnez, ara conegut per Can Tunis, Casas Baratas. “Donde la ciudad cambia de nombre”, la seva segona novel·la, tenia un subtítol a manera de perfecta síntesi, perquè de vegades un subtítol val per mil: “allí donde la ciudad deja de ser ciudad para convertirse en tierra de desheredados”. 

Més d’un milió dos-cents mil vots van portar a l’autor d’Els altres catalans al senat, en una curta legislatura que va acabar amb l’aprovació de la Constitució. “Los de UCD visten todos medio igual. Aunque no lo digan, sabes que lo son porque tienen pinta de ejecutivos. Los de Alianza visten también como un ejecutivo, pero con un tinte más sombrío, quizá más funerario. Los del PSOE visten despechorrados. No todos. El ‘por sus trajes los conoceréis’ es más palpable que el ‘por sus obras’. También es cierto que el hábito no hace al monje; que aunque la mona se vista de seda, mona se queda, y que el cambiarse de camisa o de chaqueta es un viejo deporte nacional.”, escrivia en “Un charnego en el Senado”.

 A 1979 es va presentar com a candidat a alcalde pel PSUC a les eleccions municipals de l’Hospitalet. Va guanyar el socialista José Ignacio Pujana que va entrar per la porta gran dels vots i va sortir quinze anys després per la porta de darrere del jutjat i del tràfic d’influències. Encara hi ha classes. Candel sabia que tant en dictadura com en democràcia Ser obrero no es ninguna ganga. Quan el vam perdre es podria escriure es va morir Candel i es va trencar un paisatge. 

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

EM FAIG GRAN

 Esquerdes a les mans

i plom als peus:

és a dir...

no puc córrer,

ni volar,

i veig molt més a prop 

la crossa que l’aixada. 

No peten ja maixants

 els trons per meves veus;

ni la sang pas bullir

un magre pols que escorre 

 l’esperó del demà

i els udols d’un jai llop

que es bat en retirada.

Se’n van...

sense dir res,

les llums d’aquesta pell

que mira assossegada,

com el temps va llaurant

els rostolls d’unes messes, 

ja collides. 

Prou noto que em faig gran

cada cop més;

com els anys fan gavell.

I sols cal una ullada

a l’espill del davant,

per veure’m les fermeses

defallides.

Tanmateix...

fa temps que poc afino 

ni tampoc tenso,

aquella corda brava

com l’afinava ahir, 

fins el darrer detall.

Tardor en folgança

que ja no dalla,

pel seu davant.

I a pas de feix...

m’oeixo quan camino

 i medito i repenso,

si em clava o em desclava

aquest ver defallir;

que encara aguanto ball,

enmig d’aquesta dansa

de molt menys gra que palla,

només sigui un instant. 

I m’assec... i m’aixeco...

sense buscar cacera;

que tots els meus pardals,

els tinc en les memòries

més alteses. 

I ni tan sols impreco

si “allò” em perd la manera:

no cal anar de fals,

ni atiar cabòries,

ni disfresses. 

Per això...

m’ho vull prendre prou bé.

A la fi, és el que hi ha

i cerco de mirar-ho

amb ulls de poeta.

I fer dels versos so 

i del so crit serè,

per a dir que tant em fa;

després de rumiar-ho

 a cara neta. 


Ramon Sabaté Vizcarra

1r. Premi de Poesia Espejo de Viladecans 2017

Presons

 

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 

Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.

Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 

Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.

Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 

Mercè Solé 

Per recompondre el país: Raimon, Serrat, Llach

Ara que ja va sent hora de començar a recompondre una mica entre tots aquest país, jo proposaria, com una mena d’estímul espiritual, que tornéssim a escoltar tres cantautors que abans tots consideràvem que eren de tots, i que en canvi ara els tenim col·locats cada un d’ells en un compartiment diferent i incomunicat amb els altres. M’estic referint, com diu el títol d’aquesta nota, a Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, que, tots tres junts, representaven magníficament aquella Catalunya barrejada i inacabada, i precisament per això tan creativa, que a mi m’agradaria que aviat poguéssim recuperar. 

Em permeto recomanar dues cançons de cada un d’ells:

De Raimon, el permanentment actual Diguem no, i el tan significatiu (si un es fixa bé en la lletra i s’adona que allò dels orígens i la identitat es refereix a les “classes subalternes”, no a cap altra cosa) Jo vinc d’un silenci.

De Joan Manuel Serrat, la meva tria la formen Mediterráneo, que és un cant al desig de vida amable en aquesta terra de tots, i, certament, la impossible d’oblidar Paraules d’amor.

I de Lluís Llach, un parell de cançons que formaven part ben destacada de la banda sonora d’aquells anys 70 en què miràvem d’anar construint la democràcia: Que tinguem sort i Abril 74.

Josep Lligadas

QUASI UNA CANÇÓ PIRATA: Cervell, cor, mans

 Mary Read, pirata anglesa entre 1719 i 1720

El vaixell de la meva vida creua espai i temps, 

deixa empremtes a l’aigua mentre passa. 

Amb cervell i mans com a timoners. 

Si faig el possible per oblidar la por, seré capaç de tot. 

Seguir els dictats del cor gairebé sempre, 

compartir sentiments, la millor singladura 

davant de la gran mar blava 

d’allò desconegut, d’allò mai no vist ni trobat.

Pirata per coratge i valentia, 

sense témer les opinions negatives -només les seves-, 

el meu vaixell hissa l’ensenya de l’ànima al màstil més alt. 

Disposat a lluitar contra el vent i la marea 

per trobar el tresor colgat o amagat 

al més profund de l’oceà. 

Un tresor que pugna per ser reconegut, 

per ser millor, per arribar més lluny, 

per sortir de la closca de nou, 

brillar amb tota la força, 

tenyir de llum el món i els qui l’habiten.

Cervell, cor, mans.

La brúixola, el meu cervell.

Les mans, la tinta -gust de sal-

amb què dibuixo 

el que em flueix del cap

i m’esclata al cor. 



Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Cap a mar o cap a l’abocador?






Aquestes imatges corresponen a l’entorn del camí de les Filipines i a una àrea de descans del Camí del Mar. Les imatges parlen per sí soles.

Maria Comas Oriol

La mayoría minoritaria

Hay un grupo de personas, trabajadoras y honestas, que todos los días cargan con sus responsabilidades como padres, trabajadores, ciudadanos que apenas dejan escapar un suspiro de descanso al meterse en la cama. Es un grupo callado, estoico, cumplidor, que soporta un gran peso y solo quiere que no le compliquen más sus vidas, ya bastante difíciles por si.

Como empleado, si es que tienes, tendrás un contrato como las hipotecas con cláusula suelo, no igual para ambas partes. Convenios firmados que cada vez nos devuelven más a la edad media, te enerva y te hace sentir impotente pero ¿qué puedes hacer tu?

Vas a coger el coche y te lo encuentras con rayadas, golpes y pilotos rotos, sin tarjeta, claro, porque la educación es la que hay, y la seguridad en las calles también.

Tienes que pagar el IBI y los demás impuestos y encima te hacen una paralela porque te equivocaste en un número o de casilla, el caso es que te van a tratar como a un timador sin serlo y pagarás una multa (sí, la vas a pagar quieras o no) mientras te enteras de que las autonomías quieren la Hacienda para beneficiar a ciertas empresas a las que no revisarán mientras cumplan un cupo, que tal club debe una cantidad indecente de millones y que en los paraísos fiscales están llenos de nombres que dirigen empresas, comunidades y naciones… ¿pero qué puedes hacer tú?

Los medios de comunicación no van a mejorar la situación, llevando a niveles increíbles la polémica catalana. Las respuestas partidarias de cada punto de vista, que, casualmente, ninguna te beneficia. Son contradichas por los demás en una cadena sin fin. La credibilidad es algo que se perdió y ahora solo es espectáculo, el gran hermano de la política. ¿Pero qué puedes hacer tú?

Ves con temor el 21-D porque la historia se repite entre los dos bandos y tu temor es solo que esperas que salga el que te salga menos caro, porque las esperanzas en que salga algo beneficioso para ti son quiméricas.

Ese grupo es la mayoría silenciosa, la que espera que cada uno haga su trabajo bien, como lo hacen ellos todos los días y que ese buen talante se convierte en su error.

Los partidos prometerán lo que suelen incumplir y ocultarán sus verdaderas motivaciones.

Las papeletas solo apuntarán a dos problemas distintos, pero a ninguna solución.

¿Y qué puedes hacer tú?

Esto sí tiene respuesta. Asegúrate de votar y de informarte muy bien de por qué y qué consecuencias van a tener en tu vida.

Si no encuentras lo que buscas, el voto nulo es la respuesta. Por favor, no confundirlo con no votar o el voto en blanco porque estos sí favorecen a los partidos mayoritarios.

Menos del 1% expresa así su disconformidad con el sistema político. Pero no hay una manera más clara de decir que no estás conforme con este corrupto sistema.

Esto sí puedes hacerlo.

David Rebollo

155

Del dringar groc de les fonts

n’han tancat la cantarella.

Vessarem llàgrimes grogues

serem deus de torrenteres.

La bilis, ben groga que és

aquesta no la prohibeixen!

De la ginesta florida

cloure les poncelles cerquen.

Conrearem argelagues,

sagetes de punxes fetes.

La bilis, ben groga que és

aquesta bé que l’estenen!

Volen por, dol i tristesa.

Volen silenci, caps cots.

Som coratge, goig i festa.

Som càntics, rebels com rocs.

La bilis, ben groga que és,

aquesta amb què ens colpegen!

Eclipsi al sol manaran,

desnuaran tots els llaços.

Vestirem teixits daurats,

d’or el cel, estels, domassos.

La bilis, ben groga que és,

aquesta amb què es cobreixen!

El nostre pa de blat ros,

roig i groc a la senyera.

El seu cent cinquanta-cinc

fel negra, trista bandera.

La bilis, ben groga que és,

aquesta que els alimenta!

Ai!, i aquesta no, que aquesta no la prohibeixen!

Vicky Herrero 

O arrasem a les urnes, o ens arrasen com a poble

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


El 21 de desembre tenim una cita ineludible a les urnes. Una convocatòria il·legítima i il·legal. Però als demòcrates les urnes no ens fan por i hi anem a guanyar i demostrar que on ells proposen límits i prohibicions, nosaltres proposem llibertat i drets. 

Ens diuen que només ens hem preocupat d’una cosa, “el procés”. I no paren de repetir-ho, com un mantra. Perquè saben que no és cert, perquè saben que des de les responsabilitats de Govern que hem ocupat com a Esquerra Republicana hem creat un nou dret, la Renda Garantida de Ciutadania; hem revertit l’estat de les finances de la Generalitat acabant amb les retallades i aconseguint indicadors econòmics de rècords positius, com la inversió estrangera; o hem iniciat la tan necessària ampliació de l’Hospital de Viladecans. Una ampliació que només ha quedat aturada per l’assalt de les nostres institucions via aplicació del 155 de forma il·legal a càrrec d’un partit que a Catalunya només compta amb el 8% de suport. 

I no només han aturat la bona obra de Govern, sinó que ens amenacen amb eliminar l’exitós model d’Escola catalana, amb tancar TV3 i, en definitiva, amb arrasar amb tot allò que ens diferencia com a poble. A més a més, ens titllen d’anormals i de nazis, i fins i tot aquells que sempre donen lliçons ens comparen amb ETA i ens responsabilitzen d’haver despertat el feixisme. 

Així doncs, aquesta campanya no és gens normal. No només per com s’ha convocat, sinó perquè hi ha un candidat que només pot fer campanya per videoconferència, i un altre al qual ni tan sols podem sentir la veu perquè està empresonat a Estremera. Un fet que provoca tristesa i ràbia a parts iguals. Perquè es tracta del president d’un partit amb 86 anys d’història i sense un sol cas de corrupció, mentre hi ha personatges com Rato i Urdangarin que podran passar les festes esquiant. Però hem d’agafar tots aquests sentiments negatius i els hem de transformar en força, dignitat i valentia. En perseverança i convenciment. Perquè mai vam dir que construir una República seria fàcil, i cal seguir empenyent i treballant. 

Per això no només és important que més del 50% dels votants apostem per les candidatures de la CUP, JxCat i ERC. Sinó que és molt important que qui guanyi aquests comicis sigui algú que planti cara al 155, no el seu major garant. Per això és necessari que ERC guanyi aquestes eleccions, perquè el missatge ha de ser clar i contundent, i no podem permetre que la força més votada sigui aquella que ha estat creada amb l’objectiu de dividir la societat a través de la llengua. 

No m’agrada apel·lar al vot útil, però ens hi juguem tant en aquestes eleccions que cal que siguem intel·ligents i anem a totes. Perquè ja han demostrat que la nostra única defensa és arrasar a les urnes, o bé ells ens arrasaran com a poble. No hi ha terme mig. O retrocedim encara més en drets, o seguim avançant en la construcció de la República. 

Bàrbara Lligadas Muñoz

Ahora sí votaremos

 21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


Los últimos años han sido los peores para Catalunya desde la vuelta de la democracia: nadie había hecho tanto daño en tan poco tiempo. El procés ha supuesto una profunda fractura social y ha provocado una grave crisis económica. Los catalanes no podemos seguir perdiendo oportunidades y por eso es tan importante acabar con el monotema que ha monopolizado la política catalana.

Necesitamos un proyecto que una a los catalanes, no que nos separe; que atraiga talento y empleo, no que provoque la fuga de empresas; que apueste por el europeísmo y no que quiera sacarnos de la UE. 

La tarea más importante que tiene el próximo gobierno de la Generalitat es restablecer la convivencia entre los catalanes y con el resto de los españoles y para eso es fundamental un proyecto de centro, moderado, capaz de tender la mano a las distintas sensibilidades. Hablar de separación divide y por eso tenemos que volver a poner sobre la mesa los temas en los que nos podemos poner de acuerdo como son la mejora de la sanidad, de la educación y de los servicios sociales. Sin duda, somos más los catalanes que queremos para Catalunya el progreso, la reconciliación y la estabilidad por la que lucharon nuestros padres y abuelos.

Durante demasiado tiempo, la obsesión nacionalista ha supuesto dejar de hablar de los temas realmente importantes para hablar solo de separarnos del resto de España y de Europa. Esto ha supuesto el alarmante empeoramiento de la economía catalana. Por eso es necesario poner en marcha un plan de choque para que vuelvan las empresas que se han ido y para atraer nuevas inversiones.

Por otra parte, se han dedicado una gran cantidad de energía y de recursos públicos, que salen de los bolsillos de todos los catalanes, para financiar extensas redes clientelares de propaganda nacionalista y casos de corrupción. No podemos permitir que el dinero de nuestros impuestos vaya a fomentar la separación en lugar de mejorar la sanidad, la educación y los servicios sociales. Por eso, proponemos hacer una auditoría y acabar con todos los gastos superfluos y cerrar todos los chiringuitos separatistas. Tenemos que acabar de una vez por todas con la cultura del 3%.

Para que nuestros jóvenes puedan enfrentarse a los retos del futuro en igualdad de condiciones que el resto de europeos es fundamental mejorar la enseñanza del inglés en el sistema educativo. Por eso proponemos que en todas las escuelas catalanas haya tres lenguas vehiculares –catalán, español e inglés– tal y como sucede en las escuelas privadas a las que solo pueden acceder los hijos de las personas de alto poder adquisitivo. Queremos unas aulas libres de partidismos en las que se enseñe a pensar y no qué pensar.

En definitiva, son muchos los temas pendientes que Catalunya tiene que resolver como son conseguir una mejor financiación; unas infraestructuras de transportes más competitivas; una revolución en el sistema de orientación, formación y reintegración de los desempleados o unos servicios sociales que no dejen a nadie en la cuneta. Por eso, es mucho lo que nos jugamos el 21-D y es fundamental que acudamos de forma masiva a las urnas para acabar de una vez por todas con el procés y empezar una etapa de reconciliación que encare con ilusión todas las mejoras que Catalunya necesita. Ahora sí que votaremos y lograremos acabar con la crisis en la que nos ha sumido el nacionalismo. Porque somos más los que queremos seguir siendo catalanes, españoles y europeos y no vamos a permitir que nadie nos rompa el corazón.

Carolina Torres

Catalunya en Comú Podem, el vot per a una ampla majoria

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


Les eleccions del 21-D no van només de com es configura un govern. Van de com superar aquesta situació. Catalunya és més gran i diversa que un plebiscit sobre dos blocs enfrontats. Primer cal arribar a acords i després ja es debatrà el Govern per a aquests acords. Per desgràcia ens trobem amb un bloqueig que pot acabar amb els anhels de canvi que, de forma plural, són presents en diferents corrents del nostre país. 

És un bloqueig marcat per una acció de Govern del PDECat i ERC que ha deixat enrere de forma dramàtica la meitat del país i ha acabat per frustrar l'altra meitat. Un bloqueig marcat per aquells que, com Ciutadans i PSC, sense una alternativa real per a Catalunya ni per a Espanya, més enllà de donar suport al PP en els moments claus, han acabat per validar la manca de sortides dialogades i la intervenció de l'autogovern. Només som forts quan construïm els nostres somnis des de la nostra diversitat.

La solució no passa per reiterar el bucle infinit, proposant governs dels uns contra els altres, no passa per fulls de ruta de part que ens han portat a la realitat actual. Per a nosaltres, la solució és construir des de la nostra pluralitat un "New Deal", un nou acord per a Catalunya, un nou pacte entre els catalans i catalanes, que ens permeti sortir de les fractures actuals reforçats com a país i amb majors quotes de justícia social.

Els temps del bucle no han donat solució a l'atur crònic i la creixent precarietat, el 86% dels nous contractes són temporals i duren menys de dos mesos; ni s'han revertit les retallades en educació i sanitat; ni s'ha actuat per assegurar el dret a un habitatge digne, quan el preu de lloguer a Catalunya supera en un 48% la mitjana estatal. I quan al centre no està l'articulació social, tampoc hi ha la possibilitat real d'avançar en l'afirmació nacional.

Hem de passar del bucle a una nova etapa. Una època on es doni resposta a les demandes de la gent, on el Govern actuï pensant en tota la societat, sense deixar ningú al marge. És el moment d'obrir aquesta nova època, recollint el fil històric del catalanisme progressista per millorar la vida de la gent i avançar en el reconeixement de les diverses sobiranies. 

Aquest nou acord ha de ser econòmic, polític, social i nacional. Ha de partir dels amplis consensos que ens fan forts com a poble, incloure el blindatge dels drets socials, una hisenda pròpia i solidària, una nova arquitectura institucional que posi en el centre als municipis, que han estat la base de la resposta social a la crisi, i que construeixi una nova relació bilateral, de tu a tu, amb l'Estat. 

En el marc d'aquest nou acord també s'ha de produir un pacte de claredat entre els catalans i les catalanes sobre com fer efectiu el dret a decidir. El canvi, i no la frustració, la transformació i no el bloqueig dels blocs, la calidesa i no la fractura, ha de ser la base per a la construcció d'un nou projecte a Catalunya, que ens permeti impulsar el canvi progressista a Espanya. Només canviant primer Catalunya, ajudarem a canviar Espanya. 

Per aconseguir-ho hem de deixar de votar contra els altres per votar per nosaltres en tota la nostra pluralitat, amb tota la nostra grandesa com a país. Aquest és el vot decisiu: el de Catalunya en Comú Podem. El vot per canviar el nostre país a favor de l'àmplia majoria de la gent i no a favor de la meitat del país, sigui qui sigui aquesta meitat

Nucli Viladecans en Comú

Ara solucions. Ara, Iceta!

21-D Com ja hem fet altres vegades, també ara, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del proper dia 21, hem demanat a totes les formacions polítiques amb representació parlamentària que ens fessin arribar un escrit amb els seus plantejaments i propostes. N’hem rebut quatre i aquí us els oferim.


El 21 de desembre estem tots i totes cridats a exercir el dret de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya. És l’hora de superar la política dels darrers anys que ens ha portat a un xoc de trens institucional, a la pèrdua de confiança de l’economia catalana i, per tant, a una forta inestabilitat política i social.

Els socialistes pensem que amb aquesta convocatòria tenim l’oportunitat d’avançar i de deixar enrere els darrers temps de crispació i de ruptura, recuperar el seny i, el més important, la convivència de tots i totes.

Volem una Catalunya lluny de la política de blocs. Seria irresponsable deixar el govern en mans dels que ens han portat a aquesta situació i, també, dels que porten anys ignorant el problema o la seva proposta no va més enllà d’aquesta confrontació.

Els socialistes volem recuperar la Catalunya de tots i totes. I l’única persona amb capacitat d’interlocució amb totes les parts és el nostre candidat Miquel Iceta. A més, som els únics que proposem un nou acord per reformar la Constitució Espanyola que converteixi Espanya en un Estat federal, democràtic i social que assumeixi plenament el seu caràcter plurinacional. Aquesta proposta hauria de ser referendada així com el nou Estatut federal. 

Els socialistes no volem vencedors ni vençuts, no volem majories del 51% que s’imposen a la resta. Volem doncs, un acord que compti amb una àmplia majoria social.

Per altra banda, els 15 dies de campanya electoral serveixen també per explicar el programa electoral. Les nostres propostes s’encardinen al voltant del concepte JUSTICIA SOCIAL. La precarietat laboral ha vingut acompanyada per polítiques -del PDCAT i ERC- que han agreujat les desigualtats mentre s’ha reduït la despesa en serveis públics. Davant aquesta situació proposem diferent eixos d’actuació:

Un desenvolupament econòmic dinàmic en un territori sostenible. Aquí destaquem l’Acord per l’estabilitat i la confiança amb sindicats i patronal, que garanteixi l’estabilitat política i la seguretat jurídica que faci retornar les milers d’empreses que han traslladat la seu social i ens faci recuperar el crèdit davant el món econòmic i financer. Proposem també un Pla Especial d’inspecció laboral per combatre l’abús i l’explotació laboral. Volem infraestructures adaptades al territori amb la millora en especial de la xarxa de rodalies i el corredor mediterrani.

Valors, la cultura i l’educació per una ciutadania plena. Els socialistes recuperarem i actualitzarem del Pacte Nacional per l’educació per desenvolupar un servei públic d’educció inclusió i de qualitat amb l’objectiu de lluitar contra el fracàs i l’abandonament escolar. Creiem que l’educació 0-3 anys és una política per la igualtat d’oportunitats fonamental, garantirem places d’escola bressol suficients i amb el finançament necessari pel seu desplegament.

Una societat inclusiva, més justa i cohesionada. Farem un pla de xoc de temps màxims d’espera garantit a la sanitat, reforçarem i reformarem l’atenció primària, prioritzarem l’atenció domiciliària en l’atenció a la dependència. Impulsarem una estratègia d’actuació integral contra la pobresa infantil, augmentarem el parc públic d’habitatge de lloguer. Aprovarem una llei de gent gran per garantir els seus drets i desenvoluparem les lleis existents de lluita contra la xacra masclista. 

Una democràcia forta: defensa del que és públic, política i institucions al servei de la ciutadania. Treballarem per uns mitjans de comunicació de qualitat i plurals, per una llei electoral per millorar la representació al Parlament Català. Impulsarem un Pacte Nacional de Reforma de l’administració per fer de la integritat i l’ètica el motor de la governança i recuperarem el prestigi perdut a Catalunya i Europa. 

En resum, els socialistes volem una Catalunya més justa i més inclusiva, cohesionada, una Catalunya de tots i totes. Per aquests motius ARA ICETA.

Elena Alarcón Méndez


Europa, els immigrants i els refugiats

Enmig del clima electoral en què estem immersos, des d’aquesta pàgina inicial de la nostra revista voldríem recordar, un cop més, que el món no s’acaba en el nostre país. I dir, per exemple, que aquells camps de refugiats a Grècia que fa uns mesos centraven l’atenció de tothom, continuen allà, i les condicions dels que hi malviuen cada cop es deterioren més. I que el nostre Mediterrani continua veient passar les barques plenes d’immigrants que, viatjant en condicions inhumanes, miren de buscar-se una vida més digna. I que la situació no té cap perspectiva de millorar, com tristament demostra la nova tragèdia que ara acaba de sortir a la llum, la dels immigrants que s’han convertit en mercaderia venuda sense escrúpols a Líbia. 

I mentrestant, els dirigents europeus no volen afrontar la seva responsabilitat, i les mesures que prenen busquen només frenar l’allau amb mitjans que cada cop es veu més que són simplement impresentables. Quan el que esperaríem dels nostres governants i polítics seria una àmplia tasca d’explicació i de conscienciació per fer que la ciutadania a qui més por li fa la gent que vol venir a Europa des de països on no es pot viure com cal, comencés a adonar-se que és possible implementar polítiques d’acolliment, i que fer això no només es bo des del punt de vista humanista i ètic, sinó que ha de ser bo per al bon funcionament dels nostres països. Però els nostres governants prefereixen no complicar-se la vida i limitar-se a fer cas dels sentiments més simplistes i més instintius que s’estan sembrant a tot arreu amb gran eficàcia, alhora que continuen sense posar cap fre al tèrbol negoci de les armes. És clar que, perquè fossin creïbles aquestes tasques de conscienciació, caldria que aquest mateixos governants estiguessin disposats també a treballar seriosament per unes millors condicions de vida dels més febles dels nostres països, i això comportaria mesures de redistribució de la riquesa que són absolutament tabú... Ens cal una Europa valenta i intel·ligent, una Europa capaç de pensar i afrontar la realitat, una Europa d’homes i dones que creuen en aquells valors emblemàtics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat de manera seriosa, i els volen fer realitat per a tothom.


dimecres, 15 de novembre del 2017

1976: retorn de Rafael Vidiella i Franch




El 1976 va tornar a Barcelona Rafael Vidiella, polític comunista català, desprès d’un llarg exili.  Nascut a Tortosa l’any 1890, va treballar de tipògraf, va ser militant de la CNT i va arribar a ser director del diari Solidaridad Obrera a València. Va ser un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 1936 va ser nomenat conseller de comunicacions de la Generalitat de Catalunya, i el 1937  de Justícia i de Proveïments, Treball i Obres Públiques. Durant  aquest darrer càrrec s’estableix que amb igual feina, la dona cobrarà el mateix sou que l’home. Després d’un llarg  exili per diferents països, va tornar a Barcelona l’any 1976 on moriria l’any 1982.

Jaume Muns

Comú, resident. És un ocell aquàtic, sedentari i omnívor que habita entre els canyissos o altra vegetació palustre. Es caracteritza per un bec vermell i uns dits llargs. El plomatge és marró pigallat a les parts superiors. Les parts inferiors són blavoses i ratllades de blanc i negre.

Tot i que és un ocell generalment discret, podem detectar la seva presència a partir del seu cant característic, un ‘rui-rui-rui' descendent que pot recordar l'esgarip d'un garrí. Menja insectes, aràcnids, cucs, llavors i baies. El rascló s'ha vist afectat per la canalització i entubament de molts canals i sèquies que ha eliminat la vegetació associada.

Eio Ramon

La mort alegre

Cap home pot creuar el mateix riu dues vegades, perquè ni l’home ni l’aigua seran els mateixos, deia Heràclit. Això és doblement cert en el riu Bagmati, perquè els morts que deixen les seves cendres a l’aigua es reencarnen una i una altra vegada, tornen a re-néixer i a re-morir. Tornen a ser ells però diferents perquè tampoc les seves cendres ni les aigües del riu seran les mateixes. 

L’aigua és símbol de vida però en aquest riu sagrat del Nepal l’aigua té poc de sagrada. És una aigua que arrossega el poc equipatge que els cossos deixen després de passar per la foguera, però que també porta la càrrega d’una humanitat que entre reencarnació i reencarnació embruta tot el que toca.

Nosaltres ens amaguem de la mort per oblidar-nos d’ella. Enterrem als morts en els cementiris ben lluny dels vius, en la intimitat cega dels nínxols, o els cremem en la clandestinitat dels forns crematoris. No obstant això, les parets emblanquinades i els xiprers de benvinguda retallats sobre el cel blau saluden i recorden el tranquil repòs que tots compartirem.

Allà, en aquesta part del món d’on venien les espècies la mort forma part de la vida. Els morts es cobreixen de llenya i cremen en les pires durant quatre hores. Encendre la foguera és un acte d’amor reservat al primogènit, aquesta reencarnació imperfecta dels pares que són els fills. Consumides les quatre hores, els cossos, consumits o no, van directes al riu com seguint gairebé al dictat els versos de Jorge Manrique «Les nostres vides són els rius que van a donar a la mar”.

A la fotografia veiem el color ciment de l’aigua, el blanc d’alguna túnica, d’algunes camises, samarretes i pantalons, perquè el color de la puresa és el color del dol de les pires del Bargmati i el to safrà del sudari és el color del Nepal. És el país safrà, aquí es va formar la flor d’aquesta espècie que a més de donar color dóna gust. És un color alegre per rebre la mort perquè la mort és motiu teòric d’alegria, per això en els funerals davant la pira només assisteixen homes perquè els homes mai ploren mentre  les dones acostumen a plorar. La segregació per plor no és la principal discriminació de la dona, discriminada en la vida i en la mort. L’olor de la carn cremada és l’olor dels cinc elements que formen l’univers terra, aire, foc, aigua, cel. Els mateixos que fan girar la roda de la vida.

Text: José Luís Atienza

foto: Jaume Muns

Colònies o vacances?

Desconec l’origen de la paraula “colònies”, que fem servir per descriure les activitats educatives de lleure adreçades a nens i joves, dirigides per mestres o monitors, que es duen a terme normalment en època de vacances i en establiments especialitzats. 

Un terme que sovint apliquem també, amb el nostre afany una mica sobreprotector, a aquestes mateixes activitats quan s’adrecen a persones grans o discapacitades.  Vol dir que som nosaltres qui els hi organitzem a ells, comptant poc o molt, o potser gens, amb la seva participació.

La Federació Catalana d’Esports per a persones amb discapacitat intel·lectual Acell ja fa temps que en aquestes coses ha canviat el xip. En lloc de colònies, fan torns de vacances. I en lloc d’anar a cases especialitzades van a hotels. És una manera senzilla de canviar el xip. En primer lloc, anar de vacances, a una certa edat, és més normalitzador que anar de colònies. Apunta a més llibertat i protagonisme per part de qui en gaudeix, encara que algunes de les activitats que es fan són dirigides i que a moltes persones amb discapacitat o dependència els continua fent falta una persona que els acompanyi i que vetlli perquè tot funcioni.

I en segon lloc permet fer ús d’instal·lacions adreçades a tot el públic en general. O sigui que comparteixen taula, piscina i potser activitats amb altres hostes. Una bona mesura perquè tots plegats anem perdent aquesta mena de catalogació de les persones segons el seu grau de dependència, com si fossin ciutadans de primera o de segona. Un criteri que, com va sortir als diaris no fa pas massa, de vegades genera rebuig. Afirmar que són ciutadans amb tots els drets (i uns quants deures, com tothom) es fa fent ús d’allò que és públic i comú.

L’altra cosa, força curiosa, és que de fet càmpings i hotels cada cop s’assemblen més a cases de colònies, perquè molta gent “col·loca” els fills a les activitats d’aquests centres, i perquè els adults mateixos gaudeixen d’activitats programades. No deixa de ser una novetat que, com a mínim, ens agermana amb la gent gran i discapacitada. 

Mercè Solé

Residència Tres Magnòlies: Sortida a la Sala Vivaldi

 



La residència “Tres Magnòlies” de Viladecans, vetllant per l’oci de les persones usuàries del centre, va organitzar el passat 10 d’octubre una sortida a la Sala Vivaldi de Barcelona. Els participants abandonaren la rutina, trencant la monotonia i sortint de les activitats que normalment fan al centre.

La rutina pot ser bona per a l’organisme, ens dona comoditat, seguretat, i ens pot ajudar a organitzar el temps, però trencar-la de tant en tant ens pot aportar noves experiències i ens ajuda a mantenir el cervell actiu.

Vàrem arribar a la sala d’hora, cosa que va fer que romanguéssim a la porta una bona estona fins que acabessin de preparar el local, tothom expectant, content perquè la tarda prometia, aquesta sortida serviria per agafar un bon glop d`aire fresc per continuar el dia a dia.

Familiars i acompanyants també van passar una estona emocionant gaudint amb la mare, pare, marit o muller de moments impagables veient com participaven en les activitats proposades pels organitzadors del centre i personal de la Sala Vivaldi que en tot moment van estar a l`alçada de les activitats desenvolupades.

Com sempre la música és l’art que apropa, cura i emociona fent participar tothom.

Vàrem berenar, cantar, ballar, aplaudir , riure i plorar.

Cal felicitar a l’organització tant de les Tres Magnòlies com de la Sala Vivaldi. Sortides com aquesta fan que les persones malauradament mancades de salut física o mental puguin gaudir com la resta de les petites coses posades al seu abast i que sovint s’obliden.

Va ser una tarda meravellosa. Gràcies als que ho van fer possible.

Montse Pastor

Fundación Espejo XII HOMENAJE POÉTICO Y DE COMPROMISO SOCIAL CON LA CIUDAD DE VILADECANS

Jueves, 23 de noviembre, a las 19 h.

Ateneu d’Entitats Pablo Picasso

Homenaje que Fundación  Espejo  y el Ayuntamiento de Viladecans rinden  a poetas y a personas o asociaciones de compromiso social de nuestra ciudad, Viladecans.

En esta ocasión rendiremos un merecido homenaje a

Josep Lligadas Vendrell  y al  Cau Sant Joan.

Durante este encuentro se hará  público el fallo del  xiv concurso de poesía en catalán “Espejo de Viladecans ”.



CONVERSA AL CAPVESPRE

Figura vermella
de P. Aliu

Una figura vermella roman inacabada a sobre d’un taulell. La llum del capvespre que envaeix l’estança la fa encara més roja. La calma és flonja en aquesta hora. De poca consistència. Durarà poc.

“Em sento una mica estranya. Fa una estona no existia i ara sóc aquí, asseguda i com a l’expectativa. Tinc, a més, moltes preguntes: com sóc?, qui m’ha creat?, què estic fent a sobre d’aquesta taula, envoltada de gent?, d’on vinc?, què haig de fer?, on vaig?...”.

No cal que parli. S’escolten els seus pensaments.

–Tranquil·la –li responc–, t’ho explicaré tot. Sóc la teva creadora i, a cegues, t’he fet néixer d’una peça de pasta per modelar. Sobre el món, et dic que es divideix en dues parts: la dels homes i la de les dones. Som diferents en els sexes i, per això, els nostres cossos ens permeten unir-nos, crear altres homes i dones a la nostra semblança. Encara que ens desitgem, sempre estem ‘en guerra’, batallant entre nosaltres.

“Què són aquests ‘sexes’ i on són?”

–Són els òrgans sexuals, els tenim entre les cames i es perllonguen a dins nostre. Per tant, hi ha una zona visible i una altra d’invisible. A vegades, els humans ens ajuntem pel que percebem de la part que es veu i altres, pel que sentim quan l’altre exterioritza la part que no es veu. Encara que els motius de l’atracció que sentim són molt personals en cada cas. I en ocasions, fins i tot, salta l’espurna entre dos humans sense raó aparent, com per pur instint.

“Ja m’he perdut... però imagino que m’ho tornaràs a explicar tot. Com sóc?”

–Ets vermella, com la pasta amb què t’he fet sorgir del no res. Gairebé no tens trets especials que t’identifiquin, però això ho arreglaré més endavant. Tens un cap sobre les espatlles que conté el cervell que et permet parlar, veure’m, relacionar-te amb el que t’envolta. Tens braços per abraçar, mans per agafar el que desitgis, cames que et poden dur allà on vulguis acompanyades pels peus.

Tens cinc sentits, que et permeten sensacions i emocions. La vista per mirar és als ulls; l’oïda per sentir i escoltar, a les orelles; l’olfacte per recordar, al nas; el gust per assaborir el món, a la boca, que també serveix per xerrar, besar i acaronar amb els llavis una pell. Només resta el tacte, per tocar allò que et passi pel cap.

“I què tinc a dins meu?”

–El teu interior encara està per enllestir, però serà una màquina que, per desgràcia, a voltes s’espatllarà. Ja et donaré instruccions sobre què fer-ne per sobreviure si això passés. Ara he de continuar treballant molt: haurem de deixar aquesta conversa per a una altra estona. Haig de posar-me a pensar la teva ànima i crear el teu cor.

Patricia Aliu 

patri.aliu@gmail.com 

Ningú no hauria de ser a la presó

 

Bé, no m’ha agradat gens l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament ha vulnerat els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta mena de cosa “innominable”) ha obert el meló de l’aplicació de l’article 155, ha regalat Catalunya al PP,  i ha posat en risc frívolament un munt de coses, però això no treu que no pensi que cap aplicació exagerada de la llei sigui pertinent, igual com penso que l’actuació policial dels piolins és inexcusable. Perquè evidentment aquí s’acompliria allò del summa lex summa iniuria, si no fos perquè no és tant que la llei s’apliqui amb massa rigor, sinó que sospito que s’aplica malament, que és una altra qüestió.

Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme. Som més conscients de la fragilitat de la convivència, les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. El realisme, també per a l’independentisme sens dubte, és molt millor recurs que el deliri fantasiós, perquè permet construir sobre la roca i no sobre la sorra (i ja em perdonareu la cita bíblica).

Crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, pensar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals i buscar el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, per l’obertura als refugiats, per una integració millor dels immigrats, per una Europa més social i menys neoliberal, per prioritzar el tema ecològic, per recuperar la llengua i la cultura catalanes (abandonades de fa temps per Òmnium, al meu parer), i per enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns.

Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís, perquè molts dels seus problemes tenen a veure amb la nostra manera de viure.

A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.

Mercè Solé

Carta oberta als consellers presos

 


Benvolgut Conseller,

Escrivim aquestes línies per donar-vos força i ànims en aquesta hora fosca i greu per al nostre país, però carregada de l’esperança d’un futur millor per tots nosaltres.

A Viladecans, com a la resta del país, estem consternats amb el fet que la meitat del Govern legítim estigui a l’exili i l’altra meitat estigueu privats de llibertat en un procediment judicial parcial i dirigit a perseguir idees i polítics, que cerca la venjança en comptes de la justícia. Des del Partit Demòcrata així com gran part de la societat hem sortit als carrers de la ciutat a exigir el vostre immediat alliberament omplint les places jornada rere jornada; hem fet manifestacions multitudinàries demanant la llibertat dels presos i ens hem sumat a l’aturada de país tallant carreteres amb els CDR que s’han organitzat. Hem desbordat Barcelona a la gran manifestació per demanar la vostra llibertat i estem organitzant esdeveniments per recollir fons per la caixa de solidaritat. Us volem ben aviat a casa.

Som conscients que aquests fets són simbòlics i no us tornaran de per sí a la llibertat però sí que volem que sapigueu que som molts, moltíssims els que mantenim lliures les idees que han intentat encarcerar. Que el vostre exemple de lluita, coherència, fidelitat i compromís és el motor i guia per tot un país que se sent lliure i té anhels de llibertat. Que incansablement farem pressió política i social on i fins quan calgui per aconseguir que us deixin anar. Que sou els nostres únics representants i és un orgull seguir lluitant al vostre costat, per la qual cosa no defallirem, i us encoratgem a que vosaltres no ho feu. 

Volem que totes aquestes mostres de suport i afecte que us fem arribar serveixin per mantenir viva la flama del legítim Govern del nostre país fins a la restitució de les nostres institucions. Que el vostre exemple serà un referent de valors i principis per a les generacions que han de venir, i sobre els quals volem bastir la nova República que tot just hem començat a dibuixar.

El Conseller Rull sempre ens deia que ho varen fer perquè no sabien que era impossible, i que demanéssim la lluna, que aquesta acabaria arribant. Hem tocat la lluna, està més a prop del que ho ha estat mai, i la volem abraçar, com us volem abraçar ben aviat a vosaltres.

Amb tot l’afecte del país sencer,

Cristian Jurado Garcia

Una idea peregrina

Todos sabemos de lo sucedido recientemente, de las consecuencias de la política sobre nuestras vidas.

Fuera del debate sobre si un porcentaje tenía o no derecho a decidir sobre una mayoría silenciosa o si las medidas de los “rescatadores” son o no  aplicables para sí mismos, desgraciadamente el voto nulo, mal llamado el voto “gamberro”, es el único medio que tenemos los que queremos ejercer el derecho a voto y decir que no nos sentimos representados por ningún partido.

Usted puede pensar que votar al partido más cercano, al menos “malo” es una opción, siempre que acepte con ello, el que la parte que no le guste también resulte apoyada.

Pensado cómo sería el programa al que votaría, caigo en la cuenta del coste en asesores necesarios para llevarlo a cabo. Ciertamente puede calificarse de ciencia ficción y si lo escribo es apoyado por la frase de Víctor Hugo: “Nada mejor que el sueño para engendrar el porvenir. La utopía de hoy es carne y hueso mañana “.

El supuesto partido ciudadano tendría como objetivo los siguientes puntos:

Cambios en la Constitución para albergar las actualizaciones necesarias y la creación de un sistema de reforma más accesible.

Crear un sistema para la mayor transparencia. La excepción de gastos en materias reservadas de acceso restringido a los estamentos autorizados bajo un control judicial externo a estos.

Cambio de la fórmula de recuento electoral del sistema d’Hondt a: una persona, un voto.

Separación del poder judicial del poder político.

Acceso a cualquier cargo político por oposición y mediante la calificación necesaria.

Los cargos públicos son un honor. Los sueldos públicos deben ser aprobados por un ente regulador judicial. Como cualquier otro trabajo, termina al finalizar el cargo. Así como todos los trabajos públicos serán contemplados con los mismos derechos y deberes que el sector privado. ¿Qué empresa no contrataría a quien desempeñe tal honorable cargo?

La justicia será única, para todos por igual. Las penas serán proporcionalmente más graves para quienes utilicen cargos políticos, acceso al erario público o poder de decisión sobre su uso fraudulento.

Creación de un método de democracia participativa con peso en las decisiones políticas y que puedan ejercerse como veto ante la falta a las promesas realizadas, o políticas evitables contrarias a la mayoría.

Cultura de calidad y gratuita básica y ayudas en las siguientes estudios por méritos hasta donde alcance el presupuesto a tal fin.

Alcanzados estos objetivos, ese presidente debería cesar en su cargo para que estos nuevos requisitos se pongan en marcha y sea una nueva generación de personas preparadas, competentes, las que tomen el relevo de quien sería un mero instrumento para llegar a esa situación desde la actual. ¿Votaría usted esta propuesta?

La cuestión no es si es factible, sino que  dejará de serlo conformándonos con menos.

David Rebollo

De nens i gossos al carrer Doctor Reig

 

Molts dies al matí, després d’esmorzar, me’n vaig a comprar el diari i m’assec en un banc del carrer Doctor Reig –sens dubte un dels carrers més vius de Viladecans– a llegir-lo i a mirar la gent que passa. És un dels plaers que em permet el fet d’estar jubilat. I m’ho passo la mar de bé, sobretot sobretot mirant les moltes persones que hi passen amb criatures i les moltes persones que hi passen amb gossos. 

Amb criatures –tant en cotxet, com caminant, com en aquest híbrid encantador dels nens que caminen maldestres perquè encara n’estan aprenent– hi passen mares, pares, parelles, àvies, avis... També hi passen grups en diverses combinacions: una mare amb criatura acompanyada d’una amiga, dues o tres mares cadascuna amb la seva o seves criatures, conjunts de parelles que van a seure en una de les terrasses mentre les criatures circulen amunt i avall i es fiquen on no tocaria; també, encara que poc, algun pare amb criatura acompanyat d’algun amic o amiga. Els dies feiners, es veu molta gent acompanyant criatures a col·legi, a vegades tots depresset i a vegades amb gran desesperació perquè la criatura no para d’aturar-se a qualsevol lloc. També els dies feiners, una mica més tard, apareixen els nens que van en cotxet, amb un ritme més pausat. I els dissabtes i diumenges es barreja tot i és un no parar. Els dissabtes i diumenges són els millors dies, perquè aquestra barreja és una mena d’explosió vital la mar d’estimulant. I és que els nens riuen i ploren, gemeguen, manifesten que estan contents, manifesten que estan emmurriats, demanen, rebutgen, es rebel·len, proven de fugir però sabent que tenen algú que els vigila, intenten explicar-se però no se’n surten, els que van en cotxet dormen o miren amb cara de deliciós avorriment... 

La gent que porta gossos, en canvi, funciona d’una altra manera. En general són persones soles, i de totes les edats i condicions. N’hi ha que passegen amb tranquil·litat, i el gos els segueix el ritme, mentre que altres van de pressa, i no queda clar si és per la pressa del gos o per la pressa de l’amo. Per a molts amos treure un gos a passejar és una manera de fer exercici, mentre que per a d’altres és una manera d’entretenir-se. Aquests segons, quan troben algun conegut que també va amb gos, s’aturen, i els animals respectius confraternitzen –i a vegades intenten anar més enllà i tot–, o bé passen de compartir les amistats dels amos i s’entretenen ensumant qualsevol cosa cada un pel seu compte. A vegades, en veure algun congènere, li borden i intenten barallar-s’hi, i els amos els estiren la corretja. Mentre caminen, els gossos s’aturen quan troben qui sap quin indici de qui sap què, i els amos aleshores poden optar per ser condescendents i aturar-se també o, al contrari, estirar la corretja i frustrar la recerca del pobre animal. I fan les seves necessitats, és clar, i els amos llavors han de posar en marxa tot un pintoresc operatiu de recollida, mentre el culpable de la cosa mostra un total desinterès. A diferència dels nens, en els gossos la mida no és indicativa de l’edat: hi ha gossos de moltes menes –no sé si és correcte dir-ne races–, i cada mena té una mida diferent, i una configuració diferent del cos, i una forma de la cara diferent. I, també, com a decisiva diferència amb els nens, els gossos no saben expressar tanta varietat i riquesa d’emocions.

Certament són molt diferents els nens i els gossos. Però també s’assemblen en unes quantes coses. Uns i altres són tots més baixets que jo, per exemple. També, uns i altres són dependents, i uns i altres es troben impossibilitats de prendre decisions sobre la seva vida. I són feliços quan tenen algú que estigui per ells, que els faci moixaines, que els faci sentir una mica importants. I no tenen ni idea, per exemple, d’un problema tan greu com és el canvi climàtic, ni d’altres de semblants. En el fons, els nens i els gossos són uns irresponsables. Quina sort que tenen.

Josep Lligadas

Algun dia caldrà començar a parlar

La situació política que estem vivint a Catalunya –i, de fet, també a tot Espanya– és dificilíssima. Els sentiments, les expectatives i els desigs de la ciutadania davant tot el que està passant estan clarament diversificats, i en aquests moments no es veu gens com podem sortir-nos-en de tot plegat.

Però hi ha una cosa que, més enllà de quina sigui la posició de cadascú, resulta bastant clara. I és que, per poder desembolicar aquesta troca, l’única sortida és parlar. Ara pot semblar impossible, i més després del disbarat de l’empresonament dels dirigents independentistes, però s’haurà d’acabar fent. I no només els que ara són els actors principals i visibles del xoc, és a dir, el govern Puigdemont i el govern Rajoy amb els respectius partits que els donen suport, sinó també les altres formacions i partits tant catalans com espanyols. 

Caldrà discernir quines són les aspiracions polítiques que hi ha en joc, què signifiquen aquestes aspiracions per a cadascú, i com es poden canalitzar. Aquesta és l’única possibilitat perquè es pugui fer una mica de llum sobre el futur de tots plegats. Certament que per fer-ho caldrà rebaixar les tensions i les emocions, cosa que en aquest moment no sembla que hagi de passar, però que sens dubte haurà d’acabar passant. I, quan passi, pel bé de tots i totes, els dirigents catalans i espanyols s’hauran d’esforçar per buscar sortides. Si no, el que ens espera és un enfrontament civil desfermat i de conseqüències ara inimaginables, cosa que cal suposar que ningú no vol.

Des de Viladecans Punt de Trobada apel·lem al seny i a la bona voluntat dels nostres dirigents polítics, de tots els colors. I confiem que aquest seny i aquesta bona voluntat ens portin a una sortida digna.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Parròquia de Santa Maria de Sales, novembre de 1981.

 




L’església, que molta gent coneix com la del Poblat Roca o del “tobogan”, obra de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter, va ser inaugurada el 27 d’agost de 1967.

Per commemorar aquest 50 aniversari s’ha publicat el llibre de Manel Simó “Santa Maria de Sales de Viladecans. 50 años de presencia”, on es recull la història d’aquest singular edifici i on va jugar un paper molt important mossèn Celestino Bravo.

Església molt fotografiada sobretot en els concursos que organitza l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans per la seva singular construcció.

Jaume Muns

D’un 28 de setembre a un 3 d’octubre a Viladecans

28 de setembre, 19 h

28 de setembre, 20 h



1 d’octubre, 6,45 h.


1 d’octubre, 8,00 h.

1 d’octubre, 7,00 h.

1 d’octubre, 12,00 h.

1 d’octubre, 12,00 h.

1 d’octubre, 22,00 h.

3 d’octubre, 9,00 h.

3 d’octubre, 10,00 h.

3 d’octubre, 10,00 h.

3 d’octubre, 11,00 h.

3 d’octubre, 15,00 h.



3 d’octubre, 18,00 h.




Fotografies de Jaume Muns