dissabte, 15 d’abril del 2017

Comiat de José Luis Atienza

El ple del passat dia 30 de març va dimitir al regidor de Cultura i Patrimoni  i de l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat del nostre Ajuntament José Luis Atienza,  conegut pels companys/es com a “Tete”. L’acte m’ha fet anar molts anys enrere quan militàvem plegats al PSUC  i concretament  a l’any 1979 on vàrem formar part de la candidatura, encapçalada per Joan Masgrau, i que va resultar la més votada  per portar endavant el primer Ajuntament democràtic desprès de la dictadura. 

Molts anys desprès, amb Iniciativa per Catalunya Verds, els darrers 6 anys, ha estat al front de la regidoria de Cultura i Patrimoni, on  deixa una important empremta especialment en les entitats de la ciutat.  


El curiós Dijous Sant d’uns quants viladecanencs i viladecanenques de mitjan segle XIX

 

L’any 1851 el bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs va fer la visita pastoral a Viladecans, com corresponia. Viladecans tenia llavors un miler d’habitants. I, entre els decrets de la visita –en què, per cert, el poble és anomenat amb el pintoresc nom de “Villa de Cantos”–, en llegim un que diu:

“Como haya llegado a nuestra noticia que en el barrio de nuestra Parroquia llamado vulgarmente Africa se reunen varios vecinos el día de Jueves Santo en la casa llamada Aron (?), so pretexto de recordar la pasión y muerte de J.C. siguiendo después una romería de personas de ambos sexos, de la que tenemos noticias sobradamente desventajosas, mandamos que, puesto el Rdo. Curado de acuerdo con el Sr. Alcalde, prohibir semejante reunión en dicha casa o en cualquier otra, estendiendo su vigilancia hasta precaver la romería proscribiéndola como contraria a la sana moral.”

Davant d’aquest text, un parell d’anotacions.

La primera, una immensa curiositat per saber en què devia consistir aquesta reunió, i què s’hi devia fer. Era la reunió d’alguna mena de secta? Era una paròdia antireligiosa? Era, simplement, ganes de passar-s’ho bé? I les “noticias sobradamente desventajosas”, quines devien ser? Llàstima que segurament no ho sabrem mai...

I la segona, una cosa més de fons: el fet que, en aquella època, el bisbe podia donar ordres a l’alcalde, i l’alcalde segurament que les obeïa. Però aquella època s’estava acabant: pocs anys després, en efecte, a partir del cop de 1868, això ja no passarà, i el que hi haurà seran més aviat batusses entre autoritat eclesiàstica i autoritat civil per imposar el propi poder... 

Josep Lligadas


De mort a vida

El company Andreu Comellas, com acabeu de llegir, fa una necrològica poc habitual, és a dir, una necrològica que no és una hagiografia del difunt, més aviat al contrari. D’altra banda, acaba de morir de forma inesperada Carme Chacón, tota una icona socialista. La seva imatge, embarassada, passant revista als militars no se m’oblidarà i em va servir de boomerang per discutir-me amb algun bisbe del sector més encarcarat. Em sorprèn, però, que després de les crítiques despietades que va rebre en vida, de propis i estranys, ara tothom es desfaci en elogis i bons desitjos per a la seva vida eterna. Deu ser perquè ja no serà competència per a ningú d’aquest món. He de dir que aquest món de la política, tant la professionalitzada com la que no ho és, cada dia se’m fa més difícil de pair per aquesta xuleria dels propis i agressivitat extrema respecte als estranys. És probable que tot formi part del joc, que sigui una màscara que senzillament dóna rendiment en forma de vots. És a dir, que alguns s’escridassin davant la galeria i les càmeres, i se saludin afectuosament fora. A mi això ni em serveix ni m’agrada, i crec que no ajuda gens al diàleg ni al consens necessaris per dur a terme mesures polítiques en temps difícils. Francament, crec que seria interessant que aquest respecte que la classe política reserva per a la mort, intentés aplicar-lo en vida. Altrament, és una forma més d’hipocresia. 

Gràcies, Carme Chacón, per la bona feina feta, encara que no hàgim compartit el mateix projecte polític. I el meu condol a la gent que l’ha estimada.

Mercè Solé

IN MEMORIAM, a l’inrevés

El més passat, un home que tenia per nom Salvador Gabarró, morí. Jo no el coneixia personalment sinó de llegir-ne als diaris o perquè d’ell me n’explicava gent que l’hagué de patir.

A ulls de tothom acostumava a presentar-se amb un mig somriure de diplomàtic. A mi, però, que no el coneixia sinó pels fets, el somriure dels retrats sempre em semblà més  cínic que subtil.

Era enginyer i entrà a treballar com a Cap de Producció a Roca Radiadors, l’any 1969. Un parell d’anys després ja n’era Director General. La majoria dels hereus d’aquella empresa familiar, creadora de riquesa, vinguda de Manlleu ara fa cent anys, entossudida a fer que no patíssim fred i defequéssim higiènicament bé, i de passada omplir la bossa familiar sense passar mai per l’especulativa Borsa de Valors, havien decidit que a ells, de Can Roca, ja només els interessava el compte de resultats i els dividends. I el triaren a ell. Un home que tenia al cap dues idees fonamentals, i no gaires més: disciplina-disciplina-disciplina i producció-producció-producció.

Per aconseguir dividends i créixer per fer-ne més, el que calia era cosa d’eliminar tot el paternalisme heretat dels fundadors, minvar els guanys de les lluites obreres i fer-se amic d’algun “americano” que hi posés capital amb el mateix afany engalipador.  Tal dit tal fet. 

–Benvinguts senyors de l’Standar, veureu si en farem de calers plegats!

Estrenà el seu tremp amb la vaga d’un mes de l’any 1971, no deixant que els que feien la feina i omplien la bossa dels amos en traguessin cap profit, tot i que fins el bisbe Capmany donava la raó als treballadors. Els tenim massa ben acostumats, deia el Salvador. A poc a poquet, doncs, perquè l’americano estigués satisfet i els altres ho poguéssim engolir, pair i desembotir bé: adéu Poblat Roca, adéu Gavà, adéu Can Sellares, adéu Hospital... adéu Celestino, i adéu Andreu.

Li arriben, caient-nos al damunt, els anys 74 i 75: la crisi.

Cap problema! És cosa d’estoc i sous, diu el Salvador. Altre cop, dit i fet. Entre el març de 1976 i març de 1977, quaranta dies de vaga per començar i noranta-cinc per acabar (malgrat hi ha qui només recorda la segona tongada), cent quaranta-cinc dies “of course”. Res de negociar, que és de dèbils! Ara, és cosa de disciplina i fer escagarrinar l’americà. L’americà, que no entenia prou l’espanyol i menys el català, m’agafa un miserere, i apa: 

– ”Goodbye, mister Chance”. Gràcies per la seva inestimable inversió.

Acabada la vaga,  recuperades totes les accions i deixats els estocs al límit adient, tornava a ser l’hora de la producció i començar a conquerir món sense que ningú fes la guitza; i com a cirereta del pastís victoriós i perquè tothom tingués clar la seva fermesa, només havia de fer una mica el ronso, pledejant, a l’hora de pagar impostos a l’Ajuntament d’en Parellada i al nou Ajuntament, democràticament escollit, d’en Masgrau, i fer-nos pagar la solidaritat. De bell nou, tal dit tal fet.

Sense gaires més pretensions empresarials, perquè ni a la sola de la sabata del senyor Pere Duran Farell arribava, l’home es jubilà l’any 2000 en fer els 65 anys. Poc abans, però, el Salvador, ja “rei dels bidets”, dugué a terme una de les seves, per deixar ben contents els amos i plegar. Llançà una OPA contra la suïssa “Keramik Laufen” (perquè allà, als Alps, entrant el segle XXI, ja en tenien prou essent un paradís fiscal) i convertí Roca en la segona empresa mundial productora de cagadores. Ara diuen que ja ha fet el cim. Això sí, la vella fàbrica nostra esdevenia, a poc a poquet, solar ple de silenci paorós i d’envans sense sentit. 

Amb aquest majestuós “currículum” vital, no és d’estranyar que en Vilarasau i en Fainé (Caixa de Pensions), prohoms d’unes finances que ara ho son tot i més, veient-lo avorrit al Cercle d’Economia llegint tebeos com diu que deien que feia, li diguessin quelcom semblant a això: 

– Mira noi, en Pere Duran és mort, i ben mort, gràcies a Déu, necessitem dur a la cartera una altra gran empresa energètica, a més a més de tenir-hi la Repsol que ja posseïm. Agafa Gas Natural, la poses en solfa i fes-nos una electro-gasista o gasisto-elèctrica a l’engròs, com vulguis, de passada tindràs un sofà nou per estrenar al Consell de la Caixa. 

A bodes em convides, que això és lo meu, de segur que pensà en Salvador. L’home intentà la fusió de Gas Natural amb Endesa, (opció electro-gasista), que fracassà per allò de tothom sabut “Endesa!?, alemana antes que catalana, por supuesto!”, o italiana, que així la remataren. Però, li acabaren permetent una fusió de menys volada amb Unión Fenosa, “pa que no se diga” (opció gasisto-elèctrica). I apa, tornem-hi que no ha estat res, a fer-se més gran “opejant” qualsevol despistat d’Amèrica Llatina –i La Caixa contenta, ves– perquè hi ha molt a xuclar encara, per més gent que es mori de fred, abans el país no es posi a aprofitar el sol que l’escalfa; que en tenim massa i és massa barat. 

En Fainé, l’endemà de mort en Gavarró, en féu un panegíric als diaris. El feia mereixedor d’adjectivar-lo com a “català universal” per la seva feina al món dels inodors i els gasos. Dubto que Viladecans s’empassi mai píndola semblant recordant els anys 1971 i 1976 i el que hem de pagar a dia d’avui per la llum. Però venint la proposta del pròcer Fainé que és qui posà i substituí Gabarró en els seus darrers quefers, i per tant només en feia autobombo, estic segur que el “rei dels bidets” no tindrà mai aquest honor. En lloc de ventar-nos qui no s’ho mereix, més li valdria a en Fainé mirar que no se li mori ningú més de fred, com morí la senyora de Reus mentre en Gabarró se li moria de càncer, i mirar més el sol com a font energètica de la que en podríem ser avantguardistes si tinguéssim empresaris com Duran Farell, per exemple. O també, ara que ja no exerceix de banquer (sic), i li agrada ventar-se al diari, on es pot publicar qualsevol llufa, ens podria explicar de manera creïble com ha desaparegut el sistema de Caixes d’Estalvis a Catalunya i Espanya, en favor de la Banca, essent-ne ell el capdavanter. Perquè aquesta és una altra...

Això sí. Posats a ser escatològics, al cel sigui en Gabarró!. Descansi en pau. Amén. I oblidarem la tieta... la, la, la.   Roca ha entrat en l’era dels inodors intel·ligents i qui tingui calés ja no haurà d’embrutar-se les mans en el futur. Visca la comuna 4.0!

Àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) Remolar-Filipines, 25 de març 2017

A Catalunya és resident, no gaire nombrós, n'hi ha unes 65 parelles nidificants (2006) i localitzat a les serres d'àmbit mediterrani del litoral i prelitoral. Migrador molt escàs que es pot veure arreu del territori, sobretot a la dispersió dels joves, i hivernant irregular o accidental en zones litorals, alguns anys en aiguamolls (sobretot exemplars juvenils i subadults). Les seves poblacions han patit una davallada considerable en les darreres dècades. Té molts noms als Països Catalans entre els quals hi ha: àliga perdiguera, àliga cuabarrada, àliga de panxa blanca, àliga gallinera o àliga astorenya.

Eio Ramon

Sonata de primavera

En realitat aquest espectacle no va dedicat a nosaltres, sinó que és com una festa major de les d’abans, quan les noies estrenaven vestit perquè els nois brunzissin com a mosques al seu voltant. Com a insectes, un nom que sembla un insult, però si els substituïm pel seu nom científic és pitjor encara. La ciència, quan bateja empitjora els noms amb què bategen els analfabets, que són els qui parlant han creat l’idioma. On diem abelles, ells posen himenòpters, on diem papallones, ells posen lepidòpters. Aquesta posada de gala de verd i grana, de colors ecosocialistes, és una insinuació sexual que crida els insectes pel seu nom de pila oferint els seus estams i els seus estigmes a una orgia de pol·len. Ja ho deia Pablo Neruda,  tan ràpid en el vers com en empunyar les eines de l’amor, Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos.

Una cosa semblant pensaria Marcel Proust quan va titular un dels llibres que componen “A la recerca del temps perdut” com “A l’ombra de les noies en flor.” La flor sempre ha estat símbol de virginitat femenina per als poetes masculins, i amb la desfloració la dona perdia l’honra, a més dels pètals, tot el contrari que l’home, que en desflorar-se accedia amb honor als temples de la masculinitat demostrada. En el fons, la poesia de l’amor galant sempre ha tingut més de competició entre homes que d’acoblament amb la sensibilitat femenina, com si l’enamorament fos més cosa de l’art de la guerra de Sun Tzu que de la trobada de dos éssers amb ànimes i cossos que es complementen.       

Nosaltres hem perdut de vista el camp i el cel, el calendari viu de les estacions, hem perdut de vista les flors que donen fruit, perquè per a nosaltres les fruites neixen i maduren en les caixes dels supermercats. Els japonesos fan de la floració dels cirerers seu paisatge nacional, fins i tot tenen una paraula, “hanami”, per a l’acte de contemplació dels cirerers en flor. Les flors en els cirerers són com roba íntima de núvols de cotó dolç en els cossos nus de les branques. Són flors a pèl, sense res a sota, perquè al contrari que els arbres de la foto, les fulles apareixen més tard, com si arribessin a la primavera  en un altre autobús.

Les flors blanques del camí tenen el desordre dels pobres que no tenen on caure vius. Els arbres florits d’un roig encès estan en fila,  ordenats en perfecte estat de revista. Els solcs els fan passadís d’honor en els suaus turons. Al lluny semblen un exèrcit de soldats d’una superproducció xinesa, que no estalvia en extres, o les làmines d’un xilòfon que tocarà només una de les quatre estacions de Vivaldi: la primavera.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Reflexions d’un exregidor (1)

El 30 de març va ser el meu últim ple municipal. He tingut la sort de poder triar el moment de deixar de ser regidor del nostre ajuntament. Ha coincidit amb el moment en què més de gust em trobava, però la política sempre l’he entès amb una component de vocació, d’afició, de passió, però també de sacrifici. No tinc gens clar on anem però sí que tinc molt clar d’on venim, d’on vinc, de gent anònima i senzilla que defensava els seus drets i les seves idees, a risc, no de seure en un ple municipal, sinó de seure en una llitera d’una cel·la de la presó Model.

Per això, en renunciar per no caure en el perill, o en la temptació, de ser un dic per a noves energies de canvi, volia fer un gest simbòlic també per a tota aquesta gent –la majoria ja només viu en la memòria dels que els vam conèixer i en les fotos del Muns– que no ha estat regidor, ni alcalde, ni parlamentari ni ministre, de que sabem acceptar i sabem renunciar. Un gest voluntari però no indolor, per què no reconèixer-ho.

Com diuen els francesos, que acostumen a tenir una frase a mida per a cada cosa de la vida, dir adéu és morir una mica. El dolor de deixar enrere coses que t’agrada fer no deixa de ser un mal de mentides si ho comparem amb el de ser acomiadat per organitzar una aturada per demanar unes botes per no anar amb els peus gelats les vuit hores del torn, o acabar amb el cos ple de blaus en una comissaria per repartir papers cicloestilats on es llegia amb lletres majúscules d’una màquina d’escriure en la qual fallava la tecla de la A,  llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Abans, les forces de l’ordre et detenien per aquesta mena de raons, per fer política, a les que ara et saluden com si fossis una autoritat. Un polític no s’ho hauria de creure gens això de ser autoritat. Cal sentir-se abans que res i sobretot servidor públic, al servei de la gent, perquè som nomenats per la gent. Aquesta és la teva millor autoritat, la gent a la qual intentes representar. El teu major perill, oblidar-te d’això.

Sense ànim de donar lliçons, he intentat practicar una virtut que cotitza a la baixa, la humilitat. Potser no serveix per guanyar eleccions, però sí per tractar la gent, per sentir-te proper. Sentir-te proper vol dir acostar-te, baixar-te de la tarima i enamorar-te del que fa la gent del teu poble, des del nord fins al sud, des de l’est a l’oest del nostre mapa municipal. Com que als polítics ens queda la paraula, usar-la per parlar de la gent que fa coses, de l’esforç que costa fer el que fan, sense intentar treure pit sobre alguna cosa que es paga amb el pressupost municipal. Compartir el seu temps amb ganes de compartir-lo, intentar formar part d’ell com un més.

Ajuntament ve d’ajuntar. Que la gent s’ajunti és el que ens converteix en societat perquè ajuntar-nos ens fa sortir al carrer i trobar-nos, ampliar el nostre cercle de relació. Que s’ajuntin per cantar o sentir cantar, per tocar música o per escoltar-la, per pintar o per anar a una exposició, per parlar sobre el que llegeixen, per fer o veure teatre, per fer boixets, per ballar, per menjar, per parlar d’ermites o de sexe tàntric, és crear ecosistema on creixi la convivència i el coneixement.

La cultura en els seus diferents esglaons és el foc que escalfa la vida comunitària. La condició indispensable per avançar és estimar el que tenim aquí mateix. Estimar-nos més, a partir del que som i a partir del que tenim.

José Luis Atienza

Per Sant Jordi, una invitació a la gent de les escoles i dels instituts


Ja n’hem parlat algun altre cop, tant aquí a la revista com també personalment amb alguns professors i mestres, però ara hi volem tornar, lligant-ho amb el que diem a l’editorial a propòsit del gust per la lectura. I és que el gust per llegir porta enganxat també el gust per escriure, i per tant, la diada de Sant Jordi serveix no només per convidar a llegir, sinó també per animar a produir textos perquè altres els llegeixin.

I aquí ve, novament, la invitació. I la invitació és fer saber a tothom a qui li pugui interessar, que ens agradaria molt poder publicar en aquestes pàgines escrits de gent jove. Escrits del tipus que sigui: escrits d’opinió sobre qualsevol tema, relats breus, poesies, el que sigui. De manera que, gent jove que pugueu llegir aquesta pàgina, animeu-vos. I mestres i professors que pugueu llegir aquesta pàgina, animeu la vostra gent. Això sí, mireu de no passar de les 600-700 paraules.

Esperem que envieu un munt d’escrits tan gran que hàgim de fer una revista doble, o triple, o vés a saber. 

Manca de criteri en la senyalització viària a Viladecans

Fletxes fora de norma al carrer Josep Tarradellas

A Viladecans hi ha instal·lat des de fa molts anys un desordre i una manca de manteniment de la senyalització viària que patim tots els veïns i visitants. Des d’Esquerra Republicana estem intentant donar-li la volta a aquesta situació denunciant a cada Ple casos concrets o genèrics i proposant solucions. En joc hi ha un estalvi per les arques públiques i, el més important, la seguretat dels vianants, ciclistes, motoristes i conductors. 

Respecte a casos concrets: hem reclamat que es substitueixin les bandes reductores per coixins berlinesos, que són unes peces que fan la mateixa funció però que els autobusos les sobrepassen pel mig, evitant els sotracs continus i els problemes de salut als conductors, tal i com ens va traslladar el comitè d’empresa de la Mohn. Des de l’Ajuntament ens han contestat que ho faran molt progressivament. Hem reclamat que els passos de vianants de Vilamarina-Segle XXI es regulin i pacifiquin d’alguna manera perquè ja hi ha hagut atropellaments. Al carrer Balmes hem demanat que s’il·lumini el pas de vianants al costat del CAP perquè també hi ha hagut accidents, un de mortal, i que s’eliminin els daus de formigó adossats a les faroles de la vorera pel risc que això suposa en cas de caiguda. Els han retirat. Per evitar ensurts hem reclamat pintar una doble línia continua al carrer Josep Tarradellas per fer més visible la prohibició de travessar per aparcar, així com la instal·lació de fitons a l’alçada d’Enric Granados per impedir la temptació de girar des del carril contrari. Ens han dit que és innecessari.

De forma més genèrica, hem reclamat un inventari de tota la senyalització del municipi. En algunes zones la senyalització de codi està deteriorada (ha perdut el reflexiu) amb la qual cosa a la nit es perd visibilitat i al no disposar de l’adhesiu distintiu obligatori del fabricant no es pot saber si és reclamable perquè no ha caducat el temps de garantia o bé si s’ha de substituir el senyal per un de nou. D’altra banda, molta d’aquesta senyalització de codi no compleix amb el marcatge CE. Hem reclamat que en aquest inventari es detectin els pals IPN (en forma d’H) prohibits des dels anys 90 perquè amputen membres en cas de xoc ja sigui en bicicleta, moto o a peu. Per això hem exigit la seva retirada immediata. N’hem trobat set, dels quals cinc ja estan retirats i dos són reclamacions del mes passat. 

Hem suggerit que tota la senyalització del municipi sigui en alumini que és molt menys contaminant i eficient. Hem posat de manifest que manca senyalització d’orientació de forma generalitzada, es troben a faltar indicadors dels punts més estratègics del municipi com l’Hospital, el Museu de Ca n’Amat, l’estació de Renfe, les platges... D’altra banda, hi ha senyals que tampoc compleixen l’alçada d’instal·lació que està definida segons normativa amb un gàlib lliure de 2.2 i 2.3 m, quan a l’avinguda Segle XXI n’hi ha amb gàlib superior a 4.5 m o inferior a 1.8 m. Hem reclamat que els passos de vianants no es pintin en tota la seva llargària de color vermell, perquè no és normatiu. Hi ha altres tècniques per fer els passos més visibles sense posar en risc els motoristes amb relliscades ni fent perdre adherència als vehicles en cas d’una frenada d’emergència. Hem reclamat que s’espongin els passos de vianants per guanyar visibilitat, amb aparcaments per a motocicletes o bicicletes als espais més propers. Hem denunciat que fa molt de temps que no es publica un procés de licitació de senyalització on s’estableixin uns criteris de qualitat per una millor eficiència i hem reclamat que en comptes de comprar senyals en petits lots es faci un concurs de subministrament per garantir un bon preu, una bona qualitat i una sana competència, com fan altres pobles i ciutats. Val a dir que aquest any ja se n’han publicat dues de licitacions. Estem convençuts que la pressió d’ERC Viladecans hi ha tingut molt a veure.

No parlem de manca de pressupost, perquè precisament l’any 2016 no es van exhaurir els 173.000€ en senyals de trànsit que estaven pressupostats. Si tinguessin un inventari es podria programar la despesa i dur a terme una renovació més intensa de la senyalització.

Viladecans també té el dubtós honor de ser “creativa” pel que fa la senyalització. A la imatge de la pàgina anterior es pot apreciar com es defineixen les fletxes. Per evitar això des d’ERC vam promoure una moció per a la redacció d’un manual de senyalització urbana –amb el suport de Viladecans Sí Se Puede i del Govern– que tingui per màxim objectiu definir com han de ser i com s’han d’instal·lar els senyals viaris a la nostra ciutat. No pot ser que ens diguin que ja posen alumini i llavors detectem que tots els senyals de codi de la zona outlet i Ca n’Alemany són d’acer perquè l’Ajuntament no ha exigit a la constructora el tipus de senyalització que vol i per tant les empreses constructores han instal·lat el més econòmic i ineficient: amb la primera ventada, s’han girat i doblegat bona part dels nous senyals. Aquesta mala gestió va en detriment dels diners de tots, perquè s’hauran de canviar abans d’hora. Per tant queda clar que hi ha una altra manera de gestionar la senyalització viària a Viladecans. 

Myriam Moysset

SEGUINT LA LÍNIA

 … És difícil de seguir per causa del trànsit, però amb atenció se la veurà pujar per la roda de l’autobús estacionat a la cantonada i que du al port. Allà baixa per la mitja de niló vidre de la passatgera més rossa…

En ple descens per la cama de la dona, la línia s’atura per reflexionar. És només un moment. Pren embranzida i es llança a la recerca de pau. Sap que la calma és darrere de l’enorme pineda centenària, i cap allà s’encamina, tota ella apressada. Recorre el sòl sorrenc, emmarcat de matolls sota els arbres perennes. A voltes, el terra s’enfonsa un xic sota el seu pes… No hi ha perill. Tan sols ha de continuar el seu camí. Un camí que condueix a la formosa platja solitària, de sorra blanca, sense obstacles arquitectònics entre el mar, la vella pineda i les dunes que protegeixen la flora de l’indret.

La ratlla no vol que es dispersin les lletres que la componen i les crida a l’ordre. Frisa per arribar a la mateixa vora de l’aigua tranquil·la, desproveïda d’onades, com si fos un vaixell embarrancat que desitja deslliurar-s’hi i solcar de nou el Gran Blau. La línia segueix la seva cursa de la pressa i, a la vegada, de la descoberta. 

De sobte, la llum del sol que es reflecteix a la superfície l’enlluerna. I la primera onada del matí besa, amb cura i, és clar, per sorpresa, els seus contorns. La línia, satisfeta, somriu i es llança a l’aigua com si no vingués l’endemà. Ha arribat, per fi, al seu destí esperat.

Vagi com un petit homenatge a l’escriptor Julio Cortázar i el seu microrelat “Las líneas de la mano” “Historias de cronopios y de famas”, 1962)

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Càritas acull

El projecte Càritas acull neix de les activitats que Càritas du a terme amb les persones nouvingudes que estan fent un procés de formació laboral i de millora de la seva capacitat de trobar feina. Òbviament adqurir habilitats lingüístiques tant en català com en castellà és una de les fites més importants, perquè és condició sine qua non per trobar feina. Però adquirir competències lingüístiques és imprescindible també per establir vincles relacionals amb els veïns i veïnes de Viladecans o per accedir als serveis públics de salut, d’ensenyament o de les administracions públiques.

En aquest sentit Càritas acull promou el coneixement de la llengua i de la cultura, de les entitats i de la ciutat, treballant, doncs, per la cohesió social. Està dinamitzat per voluntaris i parteix dels interessos i iniciatives dels propis participants, que poden avançar segons els seus interessos. Disposar d’un espai de relació mútua entre persones de diferent origen, on la gent se senti escoltada, pugui expressar-se, fer propostes i suggeriments, sembla una obvietat, però resulta més aviat difícil en una societat com és la nostra, que és tan individualista.

Càritas acull, doncs, s’adreça sobretot a les persones nouvingudes, tant si es plantegen l’accés a una feina com si no ho fan, privilegia l’aprenentatge informal de la llengua i procura el coneixement de costums, festes i tradicions locals, de la ciutat, en definitiva. D’aquesta manera facilita la incorporació activa dels nouvinguts a les activitats populars de la ciutat.

Montserrat Pastor

Nuevos contadores telegestionables

Desde hace algún tiempo la compañía eléctrica Endesa está sustituyendo los contadores de nuestros hogares por otros telegestionables argumentando en su página web:

Tu factura eléctrica va a cambiar para siempre gracias a la tecnología y puede ser cierto ya que dicho contador dispone de un firmware (instrucciones software alojadas en la memoria del contador) que es modificable desde el centro de control de la compañía, lo cual permite manipularlo de forma fraudulenta y hacer, por ejemplo, que a ese firmware se le añada una instrucción que haga que los kWh mostrados en el display del contador, que son los facturados al usuario, sea la lectura real multiplicada por un factor (por ejemplo, 1,50, lo cual haría que el contador marcara un consumo 50% superior al real).

Estos nuevos contadores recogen con exactitud tu consumo, hora a hora, día a día, y nos envían todos los datos de manera automática. Estos datos personales de los consumidores podrían ponerlos a disposición de diferentes destinatarios con el consiguiente riesgo de la privacidad de éstos. El Grupo de Autoridades de Protección de Datos, creado por el artículo 29 de la Directiva 95/46/CE, manifiesta que  el despliegue de contadores inteligentes puede comportar riesgos considerables para la protección de datos personales. La Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) entiende que los datos de consumo horario están considerados datos personales y recoge un dictamen del Grupo de Autoridades de Protección de Datos considerando que el acceso a la información debería fundamentarse en el consentimiento del afectado. 

Desde el momento en que tu contador se hace inteligente, ya no hace falta que un técnico pase por tu casa cada cierto tiempo. Ya no hace falta que te molestes en mandarnos tú la lectura. Eso sí es cierto y posiblemente sea la excusa para abaratar costes y despedir a miles de personas que realizan ese trabajo, además para poder leer y mandar todos los datos estos contadores producen afectaciones en la salud de las personas debido a las radiaciones electromagnéticas, ya que se estructuran a partir de un sistema de concentradores y antenas que emiten radiofrecuencias y formarán parte de la contaminación electromagnética. Numerosas publicaciones científicas recientes demuestran la posible afectación para la salud de las personas y la OMS ha clasificado las ondas electromagnéticas dentro del grupo 2B (posible cancerígeno para el ser humano) por ello debería aplicarse el principio de precaución tal y como indica la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa en su Resolución 1815 de 27 de mayo de 2011. Además estos contadores transmiten datos mediante tecnología PLC inyectando ondas pulsadas a través del cableado eléctrico y que llegan hasta el último punto de la red eléctrica de la vivienda provocando campos electromagnéticos al no estar dicha red apantallada. Las compañías de seguros no tienen en cuenta los perjuicios causados por las frecuencias de radio y ondas electromagnéticas del contador telegestionable (por algo será). La propia UE sigue recomendando el estudio de niveles bajos a largo plazo al reconocer que los datos básicos para evaluar los riesgos son limitados.

En España los contadores inteligentes empezaron a instalarse en 2010. Está previsto que todos los hogares cuenten con uno antes de 2019. Hasta esa fecha no pueden obligarte al cambio de contador, es más, la normativa europea en su orden 2012/27/UE establece una serie de medidas, entre ellas la sustitución del parque de contadores, con el objetivo de conseguir un ahorro energético de un 20% para el año 2020, en países como Alemania han postulado que este objetivo, en un hogar medio, nunca podrá conseguirse y por ello han decidido no aplicar el decreto europeo sobre los contadores 2012/27/UE (56).

Las principales ventajas del contador inteligente son, entre otras, que ajustar la potencia es más fácil: si quieres subir o bajar la potencia contratada ya no hace falta que un técnico vaya a tu casa. Se hace a distancia. Hasta ahora teníamos un ICP instalado en nuestra vivienda y si pasabas de la potencia contratada durante más de 5 minutos “saltaba” quedándote sin corriente hasta que se rearmara, estos nuevos contadores lo llevan incorporado y si te pasas del consumo previsto corta la corriente mandando esa información a la compañía que podrá obligarte a contratar más potencia de la que tienes actualmente.

Además de todos los puntos que menciona Endesa y que acabamos de rebatir deberíamos saber también que:

Endesa impide la instalación de contadores telegestionables que no sean de Enel efectuando unas restricciones prohibidas en los artículos 101 y 102 del tratado de funcionamiento de la unión europea (TFUE) así como la omisión de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) e incumpliendo también el mandato 441/2009 de la Comisión Europea al no ser sus contadores intercambiables con contadores de otros fabricantes.

Los contadores telegestionables incorporan un piloto luminoso que proporciona una información muy útil a los posibles atracadores, en función del encendido, apagado o parpadeo, los cuales pueden determinar en qué momentos acceder a las viviendas.

Endesa manda cartas amenazadoras a las personas que no aceptan el cambio de contador con el corte de suministro, aunque no pueden hacerlo si estás pagando tus recibos. 

Disponemos de una carta tipo de negativa al cambio de contador y se han presentado mociones de petición de paralización del despliegue de contadores telegestionables en numerosos ayuntamientos, en estos momentos se ha aprobado la moción en las diputaciones de Barcelona, Girona y Granada, en 33 municipios de Cataluña y en 1 municipio de Andalucía donde está empezando la campaña.

La moción en Viladecans fue presentada al equipo de gobierno el pasado mes de septiembre y todavía no se ha conseguido que den un paso adelante para presentarla en el pleno municipal.

Federación de Asociaciones de Vecinos de Viladecans

favviladecans@hotmail.com

Càritas a Viladecans

 

Podem afirmar que l`acció de Càritas a Viladecans te un caràcter prioritari per als cristians. Si tot col·lectiu té una atenció especial per les persones més febles, ¿com no ho farà una comunitat que es basa en l`amor? Sempre s’ha honorat les comunitats cristianes per  l’atenció als més febles, avui Càritas i abans les conferències de Sant Vicenç de Paül  i altres. 

Tal vegada ens podem definir per tot allò que intentem dur a terme:

1. Un treball interparroquial. Les quatre parròquies de la nostra població d´uns 65.000 habitants treballem conjuntament: amb les nostres aportacions econòmiques, promoure voluntariat, i nous projectes…

2. Hi ha una junta que lliga tots els esforços assistencials com el banc d’aliments i rober. Però es presta una atenció especial a la  promoció que és l’àmbit on es dedica més atenció: acollida de les persones que vénen de fora de la nostra península per afavorir una integració, respectant sempre la seva pròpia cultura; les aules de reforç perquè els nois i noies puguin normalitzar el seu procés escolar; atendre els nois i noies que estan en risc de marginació amb l’ajut de tècnics; disposem d´una residència on es poden acollir  quatre mares amb els seus fills compartint uns serveis comuns de cuina, menjador i serveis sanitaris. Aquestes mares poden disposar d’aquesta residència fins que poden refer la seva vida amb normalitat i a més cal afegir-hi les ajudes a persones concretes, encara que aquestes són molt excepcionals.

3. Treball institucional. Si les institucions estan al servei de la persona i dels col·lectius més febles és per donar-los totes les benediccions. Això vol dir que hi ha un treball coordinat entre Càritas diocesana, Càritas de Viladecans amb estreta relació amb els assistents socials del nostre ajuntament.

4. Sempre oberts a nous projectes que siguin factibles. Gràcies a les visites que s’estan fent a altres poblacions que tenen el servei de Càritas, ens proposem que el banc d’aliments més que servir uns lots de menjar preparats prèviament per a la persona o família que es vol ajudar, creiem que és millor que cada persona pugui escollir els aliments que necessita acompanyat d’un voluntari que li pugui facilitar informació de com en pot treure més rendiment.

5. Poder disposar de locals. Gran part de l’acció de Càritas es fa en els locals de la nova parròquia de la Montserratina, creada recentment. Abans de començar la construcció d’aquesta nova parròquia, era ben assumit el lema que si els locals no estaven al servei de les persones més pobres, ja no calia iniciar les obres. Creiem que s’està assolint l`objectiu.

6. La “riquesa” de disposar de molt voluntariat, ajudats pels tècnics que dirigeixen les tasques. La bona entesa és sinònim de bons resultats.

7. Vetllar per la bona harmonia entre tots els components realitzant  totes les trobades que siguin necessàries per evitar malentesos i sobretot per assolir el projectes.

8. Vetllar per la formació i també per l’espiritualitat. Acabat el curs fem  una trobada que vol ser expressió de comunió interdiocesana, i trobada fraternal amb tots els que estan compromesos amb Càritas interparroquial.

Com a resum, podem dir que els bons resultats són fruit d’una bona coordinació, que les persones treballin amb una il·lusió esperançadora i sempre oberts a nous projectes dels reptes de la vida.

Joan Puig

Enric Pubill

Ha mort l’Enric Pubill, president de l’associació catalana d’expresos polítics.

Va morir ahir, a l’AVE, quan tornava a Barcelona. El dia abans, 28 de març,  aniversari de la mort, el 1942, a la presó d’Alacant, de Miguel Hernández, havia assistit a l’estrena a Madrid de l’obra de teatre ‘A voz ahogada’, muntatge d’Ivan Campillo, a partir de la representació clandestina que havien fet els presos polítics a la presó de Burgos, per iniciativa de Marcos Ana, Enric Pubill i Lluís Martí Bielsa. Els Pubill-Bielsa eren a la sala del ‘Teatro del Barrio’ (c. Zurita 20, al barri madrileny de Lavapiés), i tots dos van parlar a l’acte de presentació. La sala era plena de gom a gom.  I l’acte, que va comptar amb l’actuació del cor dels ‘Iaioflautes’, dirigit per Jorge Sarraute, va ser també un homenatge a Marcos Ana: Antònia Jover va llegir-nos una carta d’homenatge al poeta  Fernando Macarro, conegut amb el nom de Marcos Ana (els noms dels seus pares), i que ha estat el pres que més anys havia passat en una presó franquista.

Enric Pubill Arnó, nascut a Barcelona el 1930, va estar empresonat onze anys. Recorda tothora personatges sinistres com el ‘Comisario’ Polo i els tres germans Creix. Quan va sortir de la presó es va convertir, malgrat el pes feixuc de la clandestinitat imposada, en un dels actius de la lluita antifranquista, des del  PSUC i des la presència en diverses plataformes.  La publicació ‘Catalunya Resistent’, butlletí interior de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i dels Resistents Antifeixistes, membres de la FIR, del qual acaba d’aparèixer el número 86, demostra el ventall d’interessos dels ‘Pubills i companyia’, que van molt més enllà de la nostàlgia, altrament legítima.  Una altra mostra d’aquest fil roig de pensament i d’actuació queda palès al llibre Memòria de la negra nit, que recull el relat  --enregistrat a cada un i a cada una dels protagonistes--  tant dels records d’aquelles presons sinistres com de la capacitat solidària, dins i fora de la presó, de les moltes persones que se sentien vexats per un règim macabre.

Paraules d’Enric Pubill:  “El temps corre i els que quedem vius desapareixerem. Quan això passi, desapareixerà un fragment de la història del nostre país”. I encara: “Deixem la Guerra Civil, de la qual ja s’ha parlat molt, i parlem dels 40 anys de tortures, d’assassinats, de repressió, de misèria, dels morts que encara queden a les cunetes”.

El ‘Teatro del barrio’ es defineix com a ‘plataforma artística, política y cultural creada en el 2014. Proyecto que pone en valor la función del teatro como instrumento de transformación social para el siglo XXI’. 

Ignasi Riera 

(Madrid, 30 de març de 2017)

Desde la Asociación Contra Abusos Funerarios

No logramos entender por qué el Ayuntamiento de Viladecans no ha accedido a publicar la tarifa de precios, a pesar de que lo hemos pedido por tres veces desde el año 2015 mediante instancia, y a pesar de que la Ley 2/1997 de Serveis Funeraris de Catalunya lo indica bien claro. La información es importante para todo, para los servicios funerarios más todavía, los ciudadanos no planifican un funeral y la funeraria lo sabe, además sabe que solo va a vender en la contratación del servicio funerario, después nada más. 

Son muchos los ciudadanos que se están marchando fuera de la ciudad a realizar el servicio funerario, viendo nuestra web se pueden ahorrar sobre los 4.000 euros, se van a Hospitalet de Llobregat y cogen la tarifa Integral por 1.800 euros que entran hasta las flores. El de Viladecans es el tanatorio más caro de España y creo que de Europa, solo la sala de velatorio cuesta las 8 horas 1.013, y cada año se van inventando nuevos conceptos, un servicio completo puede salir sobre los 7.000 euros. El último que tengo anotado “Servicio de recepción” por 200 euros más iva. Además todos los féretros más económicos son los llamados de la vergüenza y son hechos a propósito para pasar al siguiente, el de 1.500 euros.

Esto del monopolio no tiene nada bueno. En los seguros de decesos cuando las pólizas son de un capital medio de 3.500 euros, ponen los servicios de menos calidad y ponen en apuros a la familia para que pasen a la gama más superior, pero la tienen que pagar a parte. En las pólizas de capital alto, engordan la factura, como nadie sabe los precios y después niegan una copia de los servicios elegidos para no devolver ni un duro, alegando que como lo paga la aseguradora... 

En relación a los servicios de beneficencia y subvencionados, los dejan en manos de la funeraria Altima y la única información que dan es intentar convencer a la familia de que son los peores servicios, con el peor féretro, que no se van a poder despedir de su ser querido, que se lo hacemos baratito. Las familias, aunque no tengan dinero en esos momentos sacan dinero solicitando préstamos, la funeraria lo sabe perfectamente. La Ley 2/1997 de Serveis Funeraris de Catalunya y la ordenanza municipal de Viladecans lo indica muy claro, tienen que dar servicios de Beneficencia y Subvencionados. Servicios Sociales no sabía ni tenía ningún protocolo de los servicios subvencionados o bonificados que son para los que lo están pasando mal, pueden ser un 20 % de la población, tienen que tener una renta de menos del doble del salario mínimo interprofesional, de este servicio no les suena ni hay nada, se lo ha ganado la empresa funeraria y se lo han perdido los ciudadanos.

En una familia sufrieron la venta agresiva con el engaño del “Pack Completo”, intentaron quitarse servicios y artículos, y el comercial les decía que lo iban a pagar igualmente. Siempre hacen lo mismo, no dicen precios y enseñan los servicios con precios más elevados.

Es una pena el comunicado que ha sacado el Ayuntamiento de Viladecans, para salir del paso: “Esta señora no es de Viladecans, ha fallecido fuera y la contratación en Gavà”. Nuestros datos y documentos, dicen que es nacida en Viladecans, empadronada en la ciudad, tiene expediente en Servicios Sociales de Can Palmer, la contratación fue en Gavà porque se hacen allí las contrataciones de la zona, el funeral en el Tanatorio de Viladecans. La Ley catalana y la ordenanza de Viladecans obliga a la funeraria a tener un “Catálogo de prestaciones”, pero como sabe que en Viladecans tiene barra libre, no se molesta en tenerlo.

Pronto sacaremos dos casos más en Viladecans uno en Torre Roja y otro en Montserratina. Han pedido un préstamo para pagarlo y tenían también derecho a esos servicios, fueron a pedir información se la denegaron en repetidas ocasiones: “Usted márchese a cuidar a su padre y cuando llegue el momento, nos llama, le repito ahora no hay nadie para hacerle un presupuesto”.

De todo esto tengo pruebas escritas. Para cualquier duda estoy a vuestra disposición.

José Luis Manzano

abusosfunerarios@gmail.com

Sant Jordi i el gust per la lectura

D’aquí a no gaires dies serem ja a Sant Jordi, i novament la festa sortirà al carrer. A Viladecans, en aquests darrers temps, hem pogut veure com anava consolidant-se també aquesta presència pública de parades de llibres i de roses, juntament amb tota una colla d’activitats que fa anys no teníem, i cal suposar que el fet que aquest any la diada caigui en diumenge hi ajudarà encara més.

De tot el que aquesta festa significa i comporta, voldríem en aquesta pàgina fixar-nos en un dels seus aspectes fonamentals: el dels llibres i, en conseqüència, el de la lectura. Com tots sabem prou, perquè una cosa funcioni, cal que es pugui sostenir econòmicament. Per això és important que els editors encertin en el que val la pena ser publicat, equilibrant les coses de manera que llibres de més fama i venda puguin fer possible la publicació d’altres llibres no tan rendibles però que mereixen ser posats a l’abast del públic. Això comporta, és clar, que els editors no es prenguin el seu ofici com un pur negoci, sinó que estimin la cultura i vulguin fomentar-la.

Però el més important, perquè això sigui així, és que hi hagi lectors i lectores amb ganes de llegir llibres i, també, és clar, de comprar-ne. Llegir serveix per cultivar l’esperit, per fer-nos més atents a la vida, per tenir una visió més rica del món, per no empassar-nos qualsevol cosa que ens posin per davant, per no quedar encaixonats i empetitits en la pura rutina, per sentir-nos més plens. Podem llegir coses més senzilles o més complicades, coses més de passar l’estona o coses que ens fan aturar i pensar... però l’important és fer-ho. I tot el que hi pugui ajudar (des de clubs de lectura a campanyes ben fetes, passant per bons mestres que facin descobrir aquest gust a la gent més jove), serà una molt bona aportació per fer una societat més viva.