El company Andreu Comellas, com acabeu de llegir, fa una necrològica poc habitual, és a dir, una necrològica que no és una hagiografia del difunt, més aviat al contrari. D’altra banda, acaba de morir de forma inesperada Carme Chacón, tota una icona socialista. La seva imatge, embarassada, passant revista als militars no se m’oblidarà i em va servir de boomerang per discutir-me amb algun bisbe del sector més encarcarat. Em sorprèn, però, que després de les crítiques despietades que va rebre en vida, de propis i estranys, ara tothom es desfaci en elogis i bons desitjos per a la seva vida eterna. Deu ser perquè ja no serà competència per a ningú d’aquest món. He de dir que aquest món de la política, tant la professionalitzada com la que no ho és, cada dia se’m fa més difícil de pair per aquesta xuleria dels propis i agressivitat extrema respecte als estranys. És probable que tot formi part del joc, que sigui una màscara que senzillament dóna rendiment en forma de vots. És a dir, que alguns s’escridassin davant la galeria i les càmeres, i se saludin afectuosament fora. A mi això ni em serveix ni m’agrada, i crec que no ajuda gens al diàleg ni al consens necessaris per dur a terme mesures polítiques en temps difícils. Francament, crec que seria interessant que aquest respecte que la classe política reserva per a la mort, intentés aplicar-lo en vida. Altrament, és una forma més d’hipocresia.
Gràcies, Carme Chacón, per la bona feina feta, encara que no hàgim compartit el mateix projecte polític. I el meu condol a la gent que l’ha estimada.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada