divendres, 15 de juny del 2007

Per trobar-nos

Aquestes pàgines que tens al davant volen ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que ens preocupa, per promoure objectius i projectes que valguin la pena.
Ara que comença un nou cicle en el govern de la ciutat, una colla de gent hem cregut que era un bon moment per engegar aquesta nova eina de comunicació. Ho fem des de les ganes de treballar per una ciutat i un món de dones i homes iguals, que tingui com a objectiu una major qualitat de vida per a tothom, amb més atenció als que més en necessitin, amb més respecte al medi ambient, amb més solidaritat, amb més cohesió, amb més esperit col.lectiu, amb més participació, amb més valoració de totes les històries, personals i col.lectives, antigues i noves.
I ho fem amb ganes de ser un espai obert on tothom hi pugui escriure, sense cap més límit que la bona educació, i amb disposició perquè qualsevol idea, qualsevol debat, qualsevol proposta o reivindicació, hi pugui ser rebuda.
Cada mes, entorn del dia 15 (amb l’excepció del mes d’agost, que farem vacances), rebreu per correu electrònic aquesta publicació. Amb ganes que sigui un bon estímul per a tots, per ajudar a construir un Viladecans del qual cada dia puguem sentir-nos més orgullosos.

dissabte, 9 de juny del 2007

Convivència entre cultures


A l’última edició de la Fira de Sant Isidre, dins la Mostra d’Entitats, a la parada de la Federació d’Associacions de Veïns de Viladecans es va convidar a compartir espai a Al-Nour, associació de magribins de la nostra ciutat, perquè mostressin una mica dels seus costums i cultura; entre altres coses, tothom qui volia podia tastar el bon te que havien preparat per obsequiar els visitants.
D’aquesta manera es volia demostrar la normalitat entre ciutadans de diversa cultura i fomentar la convivència, i l’experiència va ser molt positiva. Iniciatives com aquesta s’haurien de fomentar molt més per part de tots i especialment dels polítics, que penso que no estan fent prou a favor de la convivència entre diferents cultures.
El curs sobre multiculturalitat que actualment s’està fent a Viladecans crec que és una bona eina per desfer tòpics i estereotips tan arrelats en la nostra societat. Tenir més coneixement de totes les cultures ajuda a veure-les sota un altre prisma i per tant pot haver-hi una millor convivència entre tots, siguem d’on siguem.
Maria Comas

El meu pobre i abandonat carrer


Fa pena la situació de deixadesa i abandó en què es troba, des de fa ja molt de temps, el carrer del Pare Artigas, amb les seves voreres estretes, bonyegudes, a trossos aixecades, i amb les baixades dels guals que impedeixen poder-hi circular amb pau. Passar-hi amb un carro d’anar a comprar és tot un exercici de malabarisme, i m’imagino que si un hi va amb un cotxet de nen petit encara és pitjor. I per a la gent gran, i per a qui tingui problemes a les articulacions, circular per aquesta muntanya russa tan desmanegada resulta una tortura. De fet, per a molts, la solució és circular per la calçada, amb tot el perill que això comporta.
Recentment un parell de veïns m’han comentat la situació, i tots dos amb indignació notable. Un és una dona que ha vingut a viure al carrer i que abans vivia al barri de la Florida de l’Hospitalet, que no és precisament cap meravella urbanística, i que em deia que com era possible que Viladecans tingués carrers en tan mal estat com aquest. I un altre, un veí que afirmava que potser caldria organitzar alguna mobilització veïnal per exigir que el carrer s’arregli.
El cas del meu carrer, lamentablement, no és únic a Viladecans. Però com que és el que jo visc cada dia, per això l’explico aquí. També cada dia, quan vinc de treballar, passo amb l’autobús per davant del Cúbic, i em pregunto per què a Viladecans tenim tanta afició a les obres faraòniques d’utilitat dubtosa i en canvi en tenim tan poca a facilitar la vida quotidiana de la gent. I també penso que potser sí que deu ser molt important fer campanyes dient que Viladecans ens ha d’agradar. Però jo, la veritat, preferiria que en comptes de gastar-se els diners dient-me que Viladecans m’ha d’agradar, es gastessin en fer-me’l realment més agradable.
Josep Lligadas V

De l'oblit a la memòria

Al llarg dels últims anys, s’ha accelerat una de les tasques pendents de la nostra democràcia i del període de la transició, la de la recuperació de la nostra història recent i en concret, la del període de la Guerra Civil Espanyola. Un període oblidat durant molts anys i que últimament ha estat motiu per escriure molts llibres, alguns d’ells fets pels escriptors més rancis del moment (César Vidal, Pío Moa...) que fan d’aquest episodi històric una visió dretana i demagògica del que va succeir.
Enfront del que afirma el PP i el seu entorn de dretes, de que més val oblidar i no remoure el passat, recordar, restablir, rehabilitar, condemnar són alguns dels mots que ha de suggerir aquest procés de recuperació de la memòria.
Hem de conèixer i recuperar els valors democràtics vulnerats pel cop d’estat del 36 que va donar peu a una guerra fratricida i a la posterior repressió d'una dictadura feixista i sanguinària, i que hauríem de mantenir-ho a la memòria col·lectiva perquè no tornin a succeir fets com aquests.
Cada cop s’estan fent més iniciatives, lleis, memorials i mocions arreu, per reconèixer el paper dels que van lluitar, van ser engarjolats o van patir la repressió franquista. És a dir, el reconeixement dels que van defensar la legalitat democràtica republicana i la llibertat.
A Viladecans, també es va fer una moció, que emplaçava l’ Ajuntament a procedir a treure la simbologia franquista (plaques amb el jou i les fletxes i alguns noms de carrer) com s’ha fet a molts llocs de la nostra geografia, a homenatjar els lluitadors antifranquistes i a reconèixer el paper dels brigadistes internacionals. La moció que es va aprovar per unanimitat encara està pendent de complir. És necessari conèixer el paper que van jugar els personatges del moment i que avui donen nom als nostres carrers. I s’ha de treballar perquè aquesta moció no caigui a l’oblit, i que permeti començar un camí a la nostra ciutat de recuperació de la memòria i homenatge i reparació moral a la gent que va lluitar per la llibertat.
Miguel de la Rubia

Retrat trist d'un Sant Jordi assolellat

Corre, corre, plega ja de la feina que és Sant Jordi! S’ha de respirar i viure l’ambient del carrer, la gentada que baixa i puja, s’atura a les paradetes i demana la rosa –“La més bonica que tinguis, eh?”- i fulleja els llibres abans de triar i fa cua per pagar. Anem a la Plaça de la Vila, vaja, només hi ha una minúscula paradeta amb uns pocs llibres, la gent no hi fa rotllana precisament. Anem cap a la rambla passant pel barri antic, vaja, ni roses ni llibres, bé, sí, la floristeria de la rambla. Gent? La de qualsevol altre dia. Ui!, sento xivarri, som-hi! Ah, és clar, estan aquí, una paradeta d’un partit i LA paradeta de LA llibreria sí, som 67.000 habitants i 1 llibreria pròpiament dita. Quin ambient, eh? Igual en aquesta hora que gairebé tothom ha plegat hi ha 300 persones, potser n’hi hauran passat un miler en tot el dia! Què fem, ens quedem? Sembla que després faran alguna cosa, hi ha un escenari. Sí, és clar, ens quedem, on hauríem d’anar, fora d’aquí sols és 23 d’abril, però no és Sant Jordi. L’actuació ha estat bé, oi? Sí, tornem a casa. Sí, tornem. Ui!, sembles trista. Sí, estic profundament entristida. A Viladecans, al meu poble, sols el sol ha escalfat els carrers avui, com cada any, com el proper.
Maria Victòria Herrero

Parelles lingüístiques: un petit pas


Fa un parell o tres de setmanes em vaig iniciar en això de ser un “voluntari per la llengua”, una persona que dedica part del seu temps lliure a compartir conversa amb un desconegut o desconeguda no catalanoparlant que vulgui aprendre a parlar en català. Resulta que Catalunya és pionera al món amb aquesta mena d’iniciativa de foment de l’ús d’una llengua minoritària, una manera desinteressada de posar un petit gra de sorra en la seva supervivència. Més de set milions de persones parlen avui en dia el català, una llengua que juga contra un món globalitzat, on només t’entenen en anglès, i amb un Estat espanyol que, lluny de protegir i difondre les quatre llengües oficials, només dóna cobertura, prestigi i prioritat al castellà.
L’experiència resulta molt gratificant: coneixes un nou company o companya, que difícilment hauries conegut d’una altra manera, i te n’adones que la llengua, al final, esdevé un simple vehicle per establir una comunicació rica, que els dos interlocutors nodrim mútuament amb les coses que ens passen o que hem fet aquella setmana. Podríem dir que (malgrat el símil poc animalista) matem dos ocells d’un sol tret, perquè d’alguna manera estableixes una nova amistat i, de passada, dónes un cop de mà a una persona que té interès en augmentar el seu coneixement i ús de la llengua.
Quan em vaig proposar fer-me voluntari vaig pensar que probablement hauria de conversar amb una persona nouvinguda, procedent d’algun país de fora de la Unió Europea i que estaria en un procés molt primari d’aprenentatge. Però com sol passar a la vida, del que t’esperes... tot el contrari. La meva sorpresa va ser descobrir que la meva parella lingüística era una jove d’una trentena d’anys, nascuda aquí, de tota la vida, però que pel seu entorn familiar i d’amistats no havia tingut mai fins ara la necessitat de desenvolupar-se en català. Tota una lliçó de realitat per constatar com l’ús social de la llengua està reculant, especialment entre els joves, i m’atreveixo a apuntar que amb més intensitat a l’àrea metropolitana.
No cal ser un setciències ni un doctor en filologia catalana per adonar-se d’aquest panorama poc optimista, el retrocés és evident al carrer i està reforçat per una presència gairebé testimonial als mitjans de comunicació de masses, a les novetats editorials, als cinemes, en l’etiquetatge dels productes o en l’àmbit judicial. Tot això només fa que fer-me reflexionar sobre la importància de donar nous passos, per petits o insignificants que ens semblin, de cara a reconduir aquestes sinèrgies, per exemple els mals costums que tenim molts catalanoparlants de canviar de llengua cada vegada que algú se’ns adreça en castellà. Crec que les parelles lingüístiques ajuden a contrarrestar aquests mals i, de passada, fomenten la cohesió social que a ciutats com Viladecans bona falta ens fa.
Josep Ginjaume

La façana de la Torre Modolell


Coneixem, arreu, molts edificis singulars o monuments, que amb els pas dels anys s’han convertit en símbol i representació de la ciutat que els acull, els seus ciutadans se’n senten orgullosos i tot plegat ajuda a la cohesió de la ciutadania, tan necessària pel progrés de la comunitat.
A Viladecans tenim tres símbols, les tres torres, i de totes tres, la torre Modolell, seu de l’Alcaldia, és la més representativa. Símbol de Viladecans per excel.lència, i orgull dels viladecanencs.
Magdalena Modolell va encarregar, a finals del segle XIX, la construcció d’un palau d’estil modernista a l’entorn de l’antiga torre central, i el resultat és aquest fantàstic edifici, que avui podem contemplar a la nostra Plaça de la Vila, simulant una fortalesa medieval i construïda en part amb pedra vermella de la pedrera del Calamot de Gavà.
El llibre “Modernisme a l’entorn de Barcelona” de Raquel Lacuesta i Xavier González, editat el 2006 per la Diputació de Barcelona, li dedica una plana com a “edifici més representatiu de l’època modernista a Viladecans”.
La senyora Modolell va morir el 1915, cedint al poble de Viladecans la seva torre-palau i des del 1920 és la seu de l’Ajuntament.
Dit això, ara toca que ens fixem en les darreres “accions de manteniment” de la façana. Acosteu-vos i observeu els arcs de les portes de la Cooperativa Agrícola i de la Sindicatura de Greuges. Amb el pas dels anys, els blocs de pedra es van anar erosionant. I sabeu com ho van solucionar? Doncs amb ciment, sí, amb ciment i pintat de vermell al damunt. Als llocs normals, i això tots ho sabem, el que fan és treure el bloc de pedra danyat i substituir-lo per un altre.
Ara fixeu-vos en el sòcol que voreja tot l’edifici. Abans era també de pedra vermella, i ara vés a saber quina mena de guix o ciment hi han posat, però es que a més a més ho han fet tan malament, que ja és ple de copets que fan que es vegi la trampa.
Si encara teniu ganes de continuar observant, fixeu-vos en la pedra vermella de la torre central i de la resta de la planta baixa de la façana. Ho heu vist? En lloc de netejar la pedra l’han pintat! Qualsevol dia, a algú se li acudirà que a la Torre del Baró li fa falta una mà de pintura i ens pinten la façana de vermell.
A Viladecans tenim una Plaça de la Vila realment admirable, presidida per dos magnífics edificis, la Torre del Baró i la Torre Modolell, que sorprenen els nostres visitants per la seva bellesa. Malgrat que algú hagi qualificat el nostre edifici més emblemàtic de “cartró pedra”, els viladecanencs ens sentim orgullosos dels nostres símbols i per tant, cal que l’administració hi actuï amb rigor i restauri amb dignitat els elements de la façana recuperant la seva pedra vermella original.
Jaume Lligadas V

Revisar l’economia dels partits: fer més creïble la política

L’abstenció ha esdevingut la veritable protagonista d’aquestes darreres eleccions. Hi ha mil i un motius (des de la mandra i l’individualisme per part de molta gent, la manca generalizada d’hàbits participatius i democràtics, la poca consciència que el benestar de les persones concretes depèn de mesures polítiques i de dotacions pressupostàries), però un d’ells segurament és la manca de credibilitat dels partits polítics, sobretot dels que tenen l’oportunitat de governar, tinguin el color que tinguin. La sensació que els recursos públics s’utilitzen en benefici partidista i no de la població és cada vegada més gran. Jo crec que els partits farien bé de plantejar-se unes quantes coses.
En primer lloc les economies dels diversos partits –també a nivell local– haurien de ser públiques i transparents, com ho són les de les entitats que demanen subvencions. Perquè les quotes dels afiliats solen ser una part irrisòria dels ingressos dels partits, en relació als ingressos que provenen de subvencions institucionals, i per tant de diners públics. Caldria preguntar-se també pel total del pressupost i el motiu pel qual sembla que els partits necessiten molts més diners per funcionar que qualsevol altra entitat.
Quan es parla de finançament del partit sol pensar-se en les donacions de grans grups de poder però jo crec que convindria també revisar altres pràctiques que penso que generen efectes perversos. Una és el costum que els càrrecs polítics i de confiança aportin part del seu sou. Això, que va néixer com una pràctica generosa i solidària, té els seus inconvenients. D’una banda perquè de fet una cosa és una relació laboral i una altra un donatiu que es fa voluntàriament. Són qüestions molt diferents, sobretot quan els partits es van fent grans. No em sembla que un, en accedir a un determinat lloc de treball, s’hagi de comprometre a fer un donatiu. S’ha de comprometre a treballar en una determinada línia i ha d’estar ben qualificat. D’una altra, perquè de vegades els partits busquen generar més llocs de confiança que els estrictament necessaris, no tant per la feina a fer, sinó pels ingressos que aquests generen. I encara sovint aquests llocs de confiança estan sobrevalorats econòmicament per compensar l’aportació que el treballador ha de fer al partit. ¿No seria molt més clar que l’aportació que reben els grups municipals s’incrementés de forma transparent i es rebaixés el sou dels càrrecs electes i de confiança?
I finalment molts d’aquests càrrecs de confiança dediquen bona part dels seus esforços al partit i no pas a l’ajuntament que els paga amb diner públic.
En fi, són –al meu parer– males pràctiques (en alguns llocs, en alguns partits, perquè no tothom actua amb aquests criteris) a revisar. No estaria gens malament l’adopció de codis ètics en relació a aquestes i a d’altres matèries, i consensuades per tots els partits, ja que difícilment un les pot adoptar si no les adopten també els altres. Altrament fa la sensació que qui té accés al diner públic estableix unes regles del joc diferents per a si mateix que per als altres. Per quan un codi ètic d’actuació política?

Mercè Solé

Los inicios del Poblado Roca


Cuando llegamos a Viladecans, en el Poblado Roca había muy poca cosa. Cuando queríamos comprar teníamos que ir a comprar en la plaza del Ayuntamiento del pueblo. Algunas veces, también llegamos a ir al mercado de Gavá, en la calle de Sant Pere. Aquí, no había nada. Los bloques y “prou”. Había los barracones de los solteros, donde ahora está el campo de la petanca. Los barracones se construyeron de obra y se pusieron donde dicen que había habido una antigua masía. Allí, estaban los comedores. Pero por aquel entonces no había ni mercado, ni médicos… El único médico que nos atendía estaba en el pueblo. Nosotros teníamos al Montfort y al Sacristán. Después llegaron otros.
El piso donde vivimos, a lo primero era de alquiler. Nos lo ofreció la fábrica. Pagábamos unas 150 pesetas al mes. Aquello que pagábamos era mucho. En aquella época ganábamos muy poco. Primero, nos dieron una planta baja en uno de los primeros bloques, pero resulta que allí habían vivido unos gitanos y se lo habían llevado todo. Se habían llevado las tuberías y había mucha humedad.
En el segundo piso tuvimos agua desde el principio pero no había luz. Lo que hicimos para conseguir corriente fue cogerla de los postes de la calle. Y así, con cables, nos pasábamos la luz de un vecino a otro. Así, casi estuvimos un año, con la luz prestada de los sitios. Tampoco teníamos alcantarilla. El pozo negro del bloque lo teníamos detrás. El olor que subía hasta las ventanas era horrible. El suelo del Poblado estuvo mucho tiempo levantado, con obras y tierra. Recuerdo que cuando llegué a Viladecans, lo hice con zapatos de tacón, pero visto lo visto me tuve que adaptar rápidamente. Me quité los zapatos y comencé a caminar.
Cuando llegué aquí no vi una gran diferencia entre mi familia y una familia de aquí. Mis suegros eran catalanes catalanes, hijos de Gracia, y mi marido también. La única “charnega” que entró en esa familia fui yo. A mí, me preguntaban quién era yo y respondía sonriendo: “charnega”. Yo me hice mucho con la gente de aquí pero siempre me ha dado mucha vergüenza hablar el catalán aunque lo entiendo. A veces, cuando veo una persona que habla catalán y cambia al castellano por mí, le digo: “Tú, sígueme hablando el catalán, que yo te entiendo”. Lo que pasa es que mi marido, mi cuñada y mi cuñado, en lugar de hablarme el catalán siempre, me hablaron en castellano; al contrario de mis suegros, que siempre se dirigieron a mí en catalán. Cuando mis hijos eran pequeños me atrevía a hablarles en catalán, pero luego, claro, me pasaba al castellano.
Carmen Álvarez

(Del llibre Vint històries de vida, compilat per Xavier Calderé i publicat el passat mes de gener per l’Ajuntament de Viladecans. Un llibre que sens dubte val la pena tenir i llegir)

Si nos dejan...

Un documental rodado en Barcelona por inmigrantes sin papeles y que ha merecido diversos premios en los festivales en los que se ha presentado. Con una leve ironía, la vida diaria de muchas personas en situaciones más que diversas: trabajos precarios, controles policiales por el color de la piel, vivir sin agua corriente y sin electricidad… En este contexto tener nacionalidad española pero apariencia extranjera no ayuda. Tampoco hablar catalán. Puede más el prejuicio.
Un documental que nos ofreció el Curso de Gestió Multicultural que se está haciendo en el IES Torre Roja. El documental puede adquirirse en si_nos_dejan@hotmail.com. Si os animáis, podemos organizar un pase colectivo. Sólo tenéis que dirigiros a nuestra publicación.
“Si nos dejan”, DV de 74’ de duración. Dirección y producción: Ana Torres. Guión: Paulina Zoboli y Ana Torres. Música: Arturo, La máquina del sabor, León Gieco, Manu Chao.