L’any 1979, ara fa 44 anys, els veïns i les veïnes del Barri de Sales, desprès d’uns dos anys de lluita, varen aconseguir enderrocar les parets del solar per fer una plaça pel barri. Amb els anys, aquesta plaça esdevindria l’actual Plaça de la Diversitat. El barri de Sales, enguany, celebrarà els 100 anys i la lluita per tenir una plaça va ser un moment especialment recordat per tots.
.jpg)
Migrador escàs al Delta. Estat de conservació a Catalunya: proper a
l’amenaça. El cap és voluminós amb antifaç i un bec amb l’extrem ganxut. Els
joves són marrons, amb l’antifaç feblement marcat. El mascle adult té el cap de
color gris cendra, les ales i el dors de color bru. Les femelles són semblants,
encara que amb el cap tenyit de colors ocres i el pit finament barrat de
marques marrons. S’alimenta preferentment
d’insectes grans, però és capaç de caçar petits mamífers, petites aus i
rèptils. Enganxa les preses en branques d’arbustos espinosos, com a rebost, per
disposar-ne quan ho necessiti.
L’escorxador està colonitzant
zones muntanyoses on abans era poc comú, segurament causat per la pressió que
pateix en zones agrícoles a causa de l’ús de plaguicides.
Eio Ramon
Per
això justament vaig aprofitar l’oportunitat d’afegir-me al grup d’espigoladors
que van ocupar-se d’aportar matèria prima al dinar d’aprofitament que es va
oferir a les entitats, el passat 10 de juny.
Una iniciativa ben
interessant. La Fundació Espigoladors treballa per a l’aprofitament alimentari, a través de
diversos projectes: espigolant, és a dir, recollint del camp tot allò que els
pagesos no han pogut recollir o comercialitzar per motius diversos;
sensibilitzant sobre la necessitat d’aprofitar i distribuir bé el menjar (un 40
% dels aliments produïts no arriba a taula!); distribuint el menjar espigolat
entre entitats socials; i cuinant
aliments en perfecte estat que de vegades menyspreem perquè no tenen un aspecte
prou fashion. N’han fet una marca: “Es-imperfect”, de molta qualitat i
el procés d’elaboració d’aquestes conserves ha permès dur a terme un projecte
d’inserció social i laboral per a persones amb dificultats per trobar feina.
Doncs bé, vaig tenir una
estrena com a espigoladora, d’autèntic luxe: espigolar cireres, al final de la
primavera. No calia ni ajupir-se ni enfilar-se. No ens van obligar a xiular
tota l’estona, o sigui que us puc dir que eren ben bones. En vam collir uns
dos-cents quilos, que esperem que hauran fet bon profit als comensals del dinar
d’entitats.
Amb tot els espigoladors
vam gaudir molt de l’estona, sobretot els dos més joves, en Pol i la Mar, que
transmetien un gran entusiasme i motivaven el grup.
Us recomano molt
l’experiència. Si us animeu, us podeu inscriure per a pròxims espigolaments aquí. A mi em servirà per comprovar d’on neixen les
bledes i les patates. Un coneixement fonamental si, com diu la cançó: “és evident que l’home ve de la patata...”
Mercè Solé
Vull
recordar els seus noms.
No
són totes,
només
les que surten en algun document conegut:
Ròmia
Mira, Guillema Mira, Ròmia Pastaler,
Gueraua
de Queralt, Elisenda Moragues,
Elisenda
de Palau, Sibil·la Figueres, Sibil·la de Sala.
En
deien les deodates, o les donades,
i
durant uns seixanta anys,
a
finals del segle XIII i començaments del XIV,
es
van encarregar d’aquella ermita
al
samontà del Montbaig,
quan
s’acaba la plana del delta,
que
llavors era més reduïda que ara,
i
comença la muntanya.
Eren
poques: o tres, o quatre.
Ni
una més, ni una menys.
L’ermita
està en un lloc una mica insòlit,
com
abandonada en un territori sense defenses,
obert
als quatre vents,
però
que no consta que l’ataqués mai cap pirata
dels
que venien per mar
i
s’ho enduien tot.
Una
ermita dedicada a una Mare de Déu
amb
un nom tan poc atractiu i poc brillant com Sales,
que,
pel que se sap, en tota la història
només
ha donat nom a una viladecanenca del segle XIX,
i
que, a més, se’n va anar a viure a Molins de Rei
i
allà li deien Maria.
¿Com
vivien aquelles dones?
I
per començar, ¿on vivien?
Llavors
hi havia algunes cases per aquell entorn.
No
hi havia, com ara,
una
central elèctrica,
un
cementiri
i
un tanatori,
que
Déu n’hi do: un entorn deliciós.
Les
deodates devien viure en alguna d’aquelles cases.
I,
¿com devia començar aquella aventura?
¿Va
ser una iniciativa del rector de Sant Climent,
que
és de qui depenia l’ermita,
perquè
llavors Viladecans no tenia parròquia pròpia,
que
volia donar una mica de vida a aquell edifici
i
va buscar qui se’n cuidés?
¿O
va ser un grup de dones que volia provar
aquell
nou sistema de vida que llavors s’estenia per Europa
i
buscaven un lloc on posar-lo en marxa?
En
tot cas, es mereixen un aplaudiment el grup de dones,
i
es mereix un aplaudiment el rector,
que
es deia Arnau d’Eroles,
disposat
a cedir un espai de poder, i també de diners,
a
unes dones que buscaven camins nous
i
que sens dubte farien un bé a l’Església,
però
que, alhora, inevitablement,
esberlarien
una miqueta –només una miqueta–
la
sagrada piràmide de l’estructura clerical.
Prou
que es veurà quan, seixanta anys després,
un
altre rector amb ganes que les coses fossin “com han de ser”,
i
del qual no vull citar el nom perquè és un nom de vergonya,
no
suportarà els èxits de l’ermita i de les seves gestores,
i
primer els demanarà diners i després les farà fora.
Ves
què s’havien cregut!
Perquè,
en efecte, aquelles dones van tenir èxit.
D’entre
elles, n’hi havia de la petita noblesa,
amb
estudis suficients per saber portar
el
patrimoni de terres i deixes que l’ermita rebia,
i
altres eren pageses de l’entorn.
L’entesa
entre elles era bona,
i
sabien cuidar aquell projecte
que
era com una tercera via, més lliure, per a les dones,
destinades
com estaven a casar-se i sotmetre’s al marit,
o
a fer-se monges i sotmetre’s a l’abadessa o la priora de torn.
Aquell
grupet, en canvi,
no
depenia de ningú més que d’elles mateixes,
amb
una majorala que elegien i que el bisbe ratificava.
I
a més, feien vots temporals, és a dir,
que
no necessàriament havien de quedar-se allà per tota la vida.
Això
sí, les que provenien de la noblesa
havien
d’estar disposades a acceptar
una
forma de vida més austera que aquella a què estaven acostumades…
I
sí, la cosa funcionava.
Creixien
les donacions, segons el costum de l’època,
en
què la gent buscava un passaport per anar al cel
a
base de deixar en testament diners a alguna institució religiosa.
I
elles les gestionaven, i compraven i venien,
i
tenien pagesos que menaven les terres,
dedicades
principalment al cereal, la vinya i l’olivera...
I
l’ermita com a tal també prosperava.
Van
decidir, en efecte, encarregar unes pintures,
a
la paret nord sobre la Passió,
a
la paret sud sobre la Mare de Déu,
i
a l’absis no se sap,
perquè
segles després l’absis va anar a terra
per
a ser substituït per un de gòtic, més vistós.
Les
pintures es van descobrir no fa gaire,
a
partir de l’any 1997,
i
estan molt deteriorades,
però
hi són.
I
que aquelles dones volien fer les coses tan bé com fos possible
queda
molt palès en les olles acústiques
que
s’han trobat a banda i banda de l’absis,
que
servien per potenciar el so del cant.
Perquè
les deodates, que com he dit eren o tres o quatre, cantaven.
Sent
tan poques, podien haver pensat que l’Ofici Diví
amb
fer-lo resat ja n’hi havia prou.
Però
no.
El
cantaven, i volien que el cant sortís bé,
i
per a això feien server la millor tecnologia del moment.
Sí,
es mereixen tota l’admiració
aquelles
dones valentes i emprenedores,
i
es mereix tota l’admiració
aquell
rector que anava amb els llums llargs
en
aquell món tirant a fosc.
Josep
Lligadas Vendrell
El manga té una llarga i
rica història amb testimonis d’aquesta mena d’art que es remunten als pergamins
dels segles XII i XIII, malgrat que s’atribueix el primer manga a l’artista del
segle XVIII Hokusai, encara que no es va fer popular fins a inicis de la Segona
Guerra Mundial. Es caracteritza per tractar una àmplia varietat de gèneres i
arriba a públics diversos. Constitueix una part molt important del mercat
editorial del Japó i motiva múltiples adaptacions a diferents formats: sèries
d’animació, conegudes com a Anime, o d’imatge real, pel·lícules, videojocs i
novel·les.
Aquestes característiques,
entre altres, seran analitzades i explicades pel ponent Oriol Estrada que
compartirà els seus coneixements i experiència dins del món del còmic i del
manga. Estrada és director de documentals com Songokumaía: el Big Bag del
manga, membre de l’Associació de
Crítics i Divulgadors del Còmic (ACDCómic) i col·laborador del blog Zona
Negativa, la revista Z o la web de cinema Especialista Mike.
A més, és coordinador de continguts del Manga
Barcelona. Estrada és també un dels impulsors del projecte Espai
Daruma, un centre ubicat a Barcelona que és punt de
trobada pels amants del Japó i del japonès. L’Espai Daruma va néixer l’any 2015
com a iniciativa d’un grup de traductors, professors i comunicadors units pel
Japó i s’ha convertit en una comunitat d’intercanvi lingüístic,
cultural, lúdic i formatiu dels aficionats i curiosos de la cultura japonesa a
Barcelona. Es pot trobar més informació sobre aquest espai a la seva pàgina web
https://espaidaruma.com/ca/.
Aquesta xerrada
introductòria sobre el manga, que estarà oberta a majors 16 anys, s’inclou dins
de les propostes que el Còmic Club ofereix de manera habitual amb l’objectiu
d’acostar el còmic als usuaris i usuàries de la biblioteca. Entre altres
accions, el Còmic Club visita anualment el Saló del Còmic Barcelona i el Manga
Barcelona, fa presentació de llibres, trobades amb autors com Pep Brocal o el
director de cinema Javier Ruiz Caldera i també ha visitat el Museu del Còmic i
la Il·lustració de Sant Cugat. En aquest moment, hi ha places disponibles per
aquelles persones que vulguin participar en les trobades del club. Els
participants del Còmic Club comenten mensualment una lectura i analitzen els
aspectes més destacats com les il·lustracions, el color, la llum, els
personatges, els components narratius així com el format i la composició entre
altres valoracions destacades sobre l’obra.
L’activitat està prevista pel pròxim dimecres
dia 19 de juliol de 18.30 a 20 hores a l’Institut Josep Mestres i Busquets,
ubicació temporal de la biblioteca. Les persones interessades s’han d’inscriure
per poder participar i gaudir d’una proposta que servirà per conèixer millor
aquest tipus de còmics.
Un lugar para Mungo Douglas Stuart
Barcelona: Random house,
2023
Als seus quinze
anys, Mungo, un adolescent amb una sensibilitat diferent de la resta dels
nois del veïnat, viu en un barri obrer del Glasgow de l’era post-Thatcher, en
el si d’una família protestant: sense pare, amb una mare alcohòlica i un germà
que representa tot el que ell odia. En un ambient masculinitzat, envoltat
d’atur i baralles de carrer, només compta amb el suport i la cura de la seva
germana, Jodie. Després d’un altercat familiar, la seva mare decideix
enviar Mungo de pesca amb dos desconeguts d’Alcohòlics Anònims perquè
facin d’ell un home de profit. De camí a un llac de l’oest d’Escòcia amb
aquests estranys les bromes de borratxos dels quals amaguen un passat
tèrbol, Mungo només pensa a tornar al costat del seu amic James,
l’únic lloc on ha descobert que pot ser ell mateix. Douglas Stuart ens acosta,
amb una prosa lírica i vívida, al perillós primer amor entre dos adolescents en
aquesta lúcida i commovedora història sobre el sentit de la masculinitat i del
deure envers la família, les violències a les quals s’enfronten les
identitats queer i els riscos de voler massa a algú.
El valor de
la atención:
por qué nos la robaron y cómo recuperarla
Johann Hari
Barcelona: Península, 2022
Segons alguns dels últims
estudis publicats, els adolescents només són capaços de concentrar-se en una
tasca durant seixanta-cinc segons, mentre que els adults poden aguantar tres
minuts. Com molts de nosaltres, Johann Hari és conscient del
perill que suposa l’omnipresència de les pantalles, així com d’aquesta
imperiosa necessitat que ens assalta de passar constantment d’un dispositiu a
un altre sense aixecar la vista. Avui dia, aconseguir l’estat de concentració
necessari per a afrontar tasques intel·lectualment complexes i exigents és
gairebé una quimera. Hari va decidir entrevistar els principals experts en
concentració humana per a identificar les causes d’aquesta crisi. Un demolidor assaig que indaga en una de les
grans epidèmies del moment i en les seves possibles solucions.
La casa del ratolí Jonathan Stutzman
Barcelona:
Ediciones Ekaré, 2023
En Llorenç és un ratolí que, vagi on vagi, porta una caseta a
l’esquena. Allà, tots hi són benvinguts: una granota cansada, una família
d’eriçons, un gat afamat. Fins i tot alguns animals
d’aspecte temible. I és que la caseta del ratolí és més gran del que
sembla. En aquest llibre, els talents de Stutzman i Arsenault s’uneixen per
narrar una història encantadora sobre la veritable generositat.
Som a les portes del
solstici d’estiu i els teus equips d’atenció primària et convidem a gaudir d’un
estiu amb salut, amb seny i responsabilitat.
Tenim nombroses referències
on es descriuen els efectes negatius de les variacions tèrmiques sobre la
salut. La calor excessiva i sostinguda comporta un augment de la mortalitat que
varia entre el 12% i el 40% als països desenvolupats, especialment en persones
grans i aquelles que tenen patologies cròniques.
Des de l’Agència de Salut
Pública de Catalunya i el Servei Català de la Salut juntament amb la
participació de diferents entitats d’atenció a la ciutadania vulnerable es
crea el Pla d’actuació per prevenir els
efectes de les onades de calor sobre la salut (POCS) a Catalunya. Podeu
consultar diferents consells aquí.
Un any més, la campanya
d’estiu fa una crida a la població a gaudir d’aquesta època de l’any amb
prudència i responsabilitat. En un escenari on les onades de calor són més
habituals, primerenques i freqüents, el Departament de Salut llença una bateria
de consells per minimitzar els seus efectes negatius com la deshidratació, els
cops de calor, la exposició al sol o les cremades solars. Amb l’objectiu de
predir amb la màxima anticipació les possibles situacions meteorològiques de
perill i minimitzar els efectes negatius de les onades de calor sobre la salut,
des dels equips d’Atenció Primària de Viladecans us volem recordar les següents
recomanacions:
A CASA:
Tanqueu les persianes quan hi toca el sol.
Obriu les finestres durant la nit.
Estigueu-vos a les zones més fresques.
Refresqueu l’ambient amb ventiladors, aire
condicionat, etc.
Si no teniu aire condicionat, mireu de passar com a
mínim dues hores del dia en espais climatitzats (centres comercials, casals,
cinemes...).
AL CARRER:
Ingerir líquids, fins i tot sense tenir set.
Evitar ingerir aliments calents.
Eviteu sortir al migdia, quan fa més calor.
Porteu una gorra o un barret i utilitzeu roba lleugera
que no sigui ajustada.
Mulleu-vos una mica la cara i la roba.
Durant les hores de més sol, vigileu en els trajectes
en cotxe i no deixeu les finestres tancades quan algú es queda dins.
Limiteu l’activitat física intensa.
Si coneixes persones grans,
vulnerables, que viuen soles, o tens cura d’infants, ajuda’ls a seguir aquests
consells.
Aquest estiu, fes de
l’aigua la teva gran aliada; de la crema solar, el teu millor vestit; del
soroll del ventilador, la teva banda sonora; i de l’ombra de un arbre, el teu
millor racó.
El projecte inicial
d’urbanització abastava des de l’actual Passeig de la Marina fins a la
Carretera del Prat i des de la Carretera de Barcelona fins a l’actual avinguda
del Segle XXI. El 3 de maig de 1923 el Ple municipal acordà passar la
sol·licitud a informe de l’arquitecte municipal i el 9 d’agost d’aquell any
l’Ajuntament aprovava la urbanització després del pertinent període d’exposició
pública. A l’Arxiu Municipal consta el permís de la primera llicència de
construcció d’un habitatge a la zona. Va ser el 1924, concretament quatre cases
de planta baixa a la cantonada dels carrers de Jaume Balmes amb l’actual carrer
de Catalunya. A partir d’aleshores, el barri va començar a poblar-se d’un
primer veïnatge procedent, majoritàriament, de famílies de la comarca del
Matarranya –a la província de Terol– i de les províncies de Castelló, Alacant i
Almeria.
L’any següent, el 1924, el
mateix promotor presentà un nou projecte d’urbanització que ampliava el de 1923
cap a l’est. Aquest nou pla, que ja incorporava la majoria de noms dels carrers
que coneixem avui, arribava fins al carrer de Sant Jeroni (aleshores
inexistent) i, més al sud, feia arribar els carrers de Joan Fiveller i Jaume I
fins més enllà de l’actual carrer d’Antonio Machado. No obstant aquest segon
projecte només s’executaria a partir de la dècada dels anys 1950.
De tots els noms dels
carrers del barri, només el de Bertran i Musitu –actual carrer de Catalunya–
consta de nomenament oficial, essent a més l’únic, juntament amb el del Prat,
que no respon a la tipologia de “glòries de la història de Catalunya” como ho
són els originaris previstos al projecte: Pau Claris (actual Jaume Balmes),
Rafael Casanova, Guifré el Pelós, Joan Fivaller, Jaume I i Pere III.
D’altra banda, Sales és
l’únic barri de Viladecans que disposa d’un nom oficial aprovat pel Ple
municipal. Aquest nomenament fou molt posterior a la creació del barri ja que
duu data de 1952 quan l’Ajuntament acordà “dejar sobre la mesa, para un mejor
estudio, una instancia firmada por el Reverendo Cura Párroco y vecino de la
barriada situada entre el puente de la Riera de San Clemente y el término de
San Baudilio de Llobregat, solicitando [que] se denomine oficialmente a dicha
barriada con el nombre de “Barrio de Nuestra Señora de Sales”. No hi ha
constància d’un acord posterior que confirmés el nomenament del barri, però el
que sembla evident és que amb acord plenari o sense, la proposta quallà i la
població i els organismes començaren a parlar del “barri de Sales”.
Xavier Calderé i Bel
El conte d’L i R va
començar gairebé com un joc que encara no era perillós. Només excitant.
S’atreuen des dels inicis com a imant i metall. El passat es fa present i L
segueix gronxant-se amb els núvols inflats com espelmes. Rememora mirades,
frecs de braços, suaus contactes, coincidències que no van ser tan casuals en
un únic espai. Pensaments i desitjos concretats en una invitació a cafè pensada
alhora.
Noten que el múscul de la
vida bomba amb força dins dels seus pits. Els seus cervells, imaginant escenes
en què la luxúria és la protagonista i el sexe la seva concreció. La simpatia
balla als seus ulls i rega els seus somriures. Voler només una cosa que encara
no es diu: estar sols en una habitació, en un cotxe, en un racó improvisat de
pressa. R acompanyant L a casa un dia abans d’aquell primer cafè i
intercanviant-se números de telèfon. No són lliures i el risc els esperona,
aquell que encara no els fa por. Al contrari.
L’endemà, tots dos alhora
amb el mòbil a la mà. R s’avança i envia un missatge. L se sorprèn sense
sorprendre’s: estava a punt de fer el mateix. Desitja aquest home amb una
intensitat ja oblidada en la immensitat de records anteriors. La promesa d’un
primer petó darrere d’uns ulls que no poden esperar més. L i R són dos
adolescents una altra vegada, com si mai no haguessin pentinat cabells blancs.
Els llavis de tots dos tenen gust de mel, no es pot ni es vol respirar,
l’abraçada és, a cada instant, més atapeïda. No saben com tocar-se, són nens
que proven experiències noves al pati de l’escola, convertit en un motel per
hores. Tot just es coneixen, les ganes estan plenes d’inexplicable
inexperiència.
Després d’aquell dia, les
trobades se succeeixen i L i R ja saben quina tecla cal prémer, quin recorregut
fer a l’altra pell, com guiar, com demanar a altres mans aquella carícia més
esperada. La seva passió en un, dos, tres i quatre anys ha crescut alhora que
l’amistat i l’estima. Gairebé no hi ha res que no sàpiguen l’un de l’altre, res
que no comparteixin, encara que moltes vegades sigui en la distància. Com R
diu, són amics especials, i L no li ho rebat. Afecte i lascívia corren
paral·lels i ells els mantenen igual que l’or acabat de trobar.
L torna a somriure cap al
cel. Els núvols han desaparegut amb el vent i en queda el blau. Fa uns mesos
que viu sola, sense la parella habitual. Tot va acabar. No li importa que R
segueixi com sempre amb la seva vida. L tan sols vol perpetuar el valor que els
uneix. I que els quatre anys compartits, que ja no es poden esborrar, es
converteixin en cinc, sis, set… Tants com els seus cossos aguantin i les seves
ànimes resisteixin.
 |
| Programa-retallable de la sortida |
La demanda ve de lluny. Fa
vuit anys, els plens municipals de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Begues i
Sant Climent van aprovar unànimement una moció en què es comprometien a
treballar-hi. La competència és de la Generalitat però sens dubte els ajuntaments
poden fer-hi molt: des de pressionar la Generalitat, reservar terrenys, crear
consciència entre la seva població o, com han fet molts, crear centres que
puguin concertar les seves places amb la Generalitat. De fet en aquests anys no
hi ha hagut avenços sòlids. És un tema que les entitats hem anat treballant, però que quan l’hem
contrastat amb alguns tècnics, sempre surt la sospita que no hi ha demanda
suficient que justifiqui la inversió.
Per això, l’Associació de
Familiars de Caviga ens vam proposar abordar el tema entre les famílies
associades i ens en vam anar a la Casa d’Espiritualitat Josep Manyanet de
Begues per poder parlar-ne amb calma. Gabriel Cañete, referent dels Serveis
d’Acolliment Residencial de la Fundació Maresme, ens va introduir en el tema de l’habitatge a partir
de l’experiència d’aquesta Fundació. La Fundació Maresme compta amb més de 60
anys d’història i gestiona multitud de recursos per a les persones amb
discapacitat intel·lectual. Va tocar aspectes ètics, pràctics, institucionals,
que ens van deixar amb ganes de continuar.
.jpg)
Després de la seva
aportació les famílies vam trobar-nos en petits grups i vam anar visitant
diversos racons, disposats com les estances d’una casa. A cada racó exploràrem
els nostres propis sentiments respecte a la qüestió: Ens fa por enviar els
nostres nois i noies amb discapacitat a una residència? Per què? Què ens
espanta? Quins avantatges té per als nois? I per a nosaltres? Amb què i amb qui
comptem per fer front a les nostres pors? I un llarg etcètera, que vam posar en
comú a la tarda.
La jornada, molt profitosa,
va continuar amb el testimoni de dues famílies de Viladecans que han fet el pas
de demanar –i obtenir– plaça en residència. Ens va permetre parlar del moment
òptim per introduir aquest canvi, de com ho han viscut els interessats i de com
les famílies poden continuar al costat dels seus fills o germans, encara que ja
no convisquin amb ells.
Els monitors de la Fundació Caviga, amb la seva col·laboració, van fer possible la
trobada: mentre els pares i germans parlàvem, els interessats eren atesos per
ells i elaboraven i decoraven un clauer per a la casa que potser algun dia
tindran. I el grup “Els Murtra’s” va animar-nos amb molta música i ball mentre
fèiem el vermut. Va ser una jornada memorable.
Us deixo, a la pàgina
següent, amb el petit escrit que va servir de presentació de la jornada.
Mercè Solé
Per què creiem que està
justificada la nostra reivindicació?
1.
Perquè ara com
ara no hi ha cap habitatge per a persones amb discapacitat de cap mena
en els cinc municipis en què ho plantegem (66.720 Viladecans, 46.974 Gavà,
67.307 Castelldefels, 7.450 Begues, 4.170 Sant Climent= 192.621), que donen
cabuda a una població de gairebé 200.000 persones, hi ha, segur, una bona part
de persones amb discapacitat intel·lectual, i dins d’aquest grup, segur que una bona colla ho necessiten. Segons un informe de Dincat al Baix Llobregat el percentatge de persones amb
discapacitat intel·lectual és d’un 8,5 per miler. Unes 1.600 persones, doncs,
viuen en aquestes poblacions.
2.
Perquè constatem
que la llista d’espera és llarga. Dels testimonis que sentireu aquesta
tarda una família va estar dotze anys en llista d’espera. I l’altra en va
trigar dos només perquè la Generalitat en fes l’entrevista de valoració. També
segons dades de Dincat el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són les dues
comarques que tenen més persones esperant rebre una resposta.
3.
Perquè constatem
també, en carn pròpia, que als usuaris de Caviga, ben eixerits que són, quan
fan els 65 anys només els donen sortida a una residència de gent gran, molt
allunyada del seu actual estil de vida.
4.
Perquè els motius
per fer una sol·licitud d’habitatge ara per ara se centren en la necessitat
urgent de garantir que quan els cuidadors actuals no hi siguem, els nostres
familiars siguin ben atesos. Costa molt d’obtenir i sembla que per això
reservem les nostres forces. Recordo que algú de vosaltres em deia: “mai no
portarem la nostra filla a una residència”. Però ningú té la vida eterna ni té
la clau del futur. Per tant és bo per a tots garantir que, si fa falta, sense
que sigui cap obligació, hi hagi els recursos necessaris i de qualitat.
5.
Perquè un altre
del motius per obtenir plaça en residència és sobretot que les persones amb
discapacitat vulguin emancipar-se, o formar una família. Necessitaran
suport de moltes menes, però és possible si s’hi destinen els suports
necessaris. Normalitzar l’emancipació i conèixer que hi ha un centre on es pot viure, i
viure-hi bé, ajuda a prendre decisions, fa créixer la demanda i crea confiança.
6.
I encara, si m’ho
permeteu, perquè els cuidadors també ens fem grans, alhora que els nostres
cuidats. Ells van necessitant més atenció i a nosaltres cada cop ens costa
més proporcionar-los-en. Per tant també és un factor a tenir en compte.
7.
Un canvi
d’habitatge és un canvi important, de vegades difícil. El fet de no tenir cap habitatge en el nostre entorn,
significa que per als noies i nois el canvi suposa deixar casa seva, deixar la
família i els veïns, i l’entorn i el barri... i a més a més el taller, amb el
patiment que això suposa.
Poden haver-hi, doncs, moltes tipologies
d’habitatge, com hi ha necessitats molt diverses, però és un deure
constitucional que els més vulnerables obtinguin els recursos bàsics.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Yokai és el joc del qual avui us parlo. És un joc
cooperatiu que no dura més de vint minuts. La seva particularitat és que els
jugadors no poden parlar entre ells per donar-se informació durant la partida i
recorda bastant al memory clàssic de les parelles, perquè no deixa de
ser realment un joc de memòria. Quan el portem als esdeveniments tipus Saló
del Manga i Japan Weekend crida força l’atenció dels assistents i
acaba sent un dels títols que més taula veu. Ajuda també el fet que és
relativament fàcil de jugar i d’aprendre. Va ser una adquisició per la meva
part bastant aleatòria, ja que el vaig veure a una botiga de Barcelona i vaig
dir, “per què no?”. No em penedeixo d’haver-lo comprat.
Al començament de la
partida s’agafen les setze cartes de Yokai, es barregen bé i es posen
cap per avall a l’atzar formant un quadrat de 4X4. Hi ha quatre cartes de Yokai
de cada color: Kitsune (vermell), Oni (blau), Rokurokubi
(lila) i Kappa (verd). L’objectiu és agrupar els Yokai per
famílies, és a dir, fer que les quatre cartes de cadascun dels colors estiguin
adjacents.
També hi ha catorze cartes
de pista. Hi ha pistes d’un color, de dos i de tres. Amb aquestes es fa un joc
cap per avall, utilitzant un número concret de cadascun dels tipus, que varia
en funció de la quantitat de jugadors que hi hagi en la partida. Per exemple,
en partides de dos jugadors s’usen: dues cartes de pista d’un color, tres de
dos colors, dues de tres colors. Escollir entre una carta de pista i una altra
a l’hora de formar la baralla és totalment al atzar. Si el manual et diu que
amb dos jugadors utilitzis dues cartes de pista d’un color, agafes dues
qualsevol de les quatre que hi ha.
El teu torn consisteix a
dur a terme tres accions que s’han de fer en el ordre indicat a continuació.
1. En la primera agafes
dues cartes de Yokai cap per avall, les mires i les tornes a deixar on
estaven.
2. En la segona has de
moure una carta de Yokai, canviant-la de posició i posant-la adjacent a
una o més cartes. Pot ser una de les que has mirat en l’acció anterior o no.
Has de tenir en compte que les cartes de Yokai no poden estar dividides
en dos grups al final d’aquesta acció, però sí durant el moviment de la carta
que estàs movent.
3. En la tercera tens dues
opcions.
Revelar carta de pista, que consisteix a donar la
volta a la carta de pista superior de la baralla, deixant-la al seu costat i a
la vista per a tothom. Pot haver-hi qualsevol número de cartes de pista
revelades al mateix temps.
Utilitzar una de les cartes de pista que hi hagi
revelades, que és posar-la damunt d’una carta de Yokai per indicar de
quin color és. Per exemple, si utilitzes la carta de pista de color vermell,
estàs indicant que la carta de Yokai és vermella (Kitsune); si
uses una carta de pista de color verd/lila, informes a la resta de jugadors de
que la carta de Yokai pot ser verda (Kappa) o lila (Rokurokubi).
Sigui com sigui, si un Yokai té una pista al damunt, aquest ja no es
podrà moure de posició durant la resta de la partida.
La partida pot acabar de
dues formes: quan a un jugador li toca el seu torn i declara que els Yokai estan
agrupats correctament per colors; quan s’ha utilitzat l’última carta de pista
per posar-la damunt d’un Yokai. Després, es comprova que cada tipus de Yokai
està correctament agrupat. Si es que sí, has guanyat la partida i si es que no,
has perdut.
Això que s’ha explicat aquí
és la forma bàsica de jugar a Yokai. El joc té altres nivells de
dificultat, como ara: fer que les cartes de Yokai quedin agrupades
formant una disposició concreta; que les cartes de pista revelades s’apilin en
comptes de deixar-les al costat de la baralla, la qual cosa implica utilitzar
sempre la que hi hagi al damunt de la pila... Si el joc ja és complicat de guanyar
amb les regles bàsiques, imagineu afegint-li més dificultat.
Cristian Becerra (El Dado Dorado)
 |
| Algunes de les protagonistes d’aquest relat |
Un
parell de cops per setmana un grapat d’amants de la natura dels municipis
continus de Castelldefels, Gavà i Viladecans practiquem la marxa nòrdica.
La qüestió és que també, com acostuma a passar en aquests
col·lectius, organitzem de tant en tant un sopar per fer-la petar, riure i
passar una bona estona mentre estimulem el paladar a poder ser amb productes de
proximitat. I és que d’aquesta manera contribuïm a la conservació de la plana
agrícola, valoritzem la nostra pagesia i fomentem l’economia local.
Tornant al tema, per prendre la decisió sobre el sopar,
ja ho sabeu, primer cal que algú prengui la iniciativa i s’aventuri a fer la
proposta. El ritual continua amb el consens de la data i les opcions pel que fa
al restaurant. Una que diu que vora la mar, l’altra que no es vol omplir els
peus de sorra, l’altra que cal tenir en compte poder-hi aparcar, l’altra que es
mengi bé i sa, i així fins a demanar que hi hagi també lluna plena... sempre
n’hi ha d’exigents oi? 😉.
I ara
bé la bona, la que tot d’un plegat i des del cor comença a narrar-nos un conte:
“A
Viladecans tenim el lloc on trobarem tot el que necessitem, el paratge és
preciós, la seva gastronomia distingida, saludable i amb productes del Parc
Agrari del Baix Llobregat, val la pena pagar un xic més per una bona qualitat,
el servei és acurat i mimen a la clientela… El seu nom no és pas casual,
rememora les restes arqueològiques trobades al jaciment únic de Can Guardiola,
el més important del sud Europa, tot fent evident que fa 100.000 anys hi havia
mamuts a Viladecans”
 |
| Pujada al castell d’Eramprunyà amb Marxa Nòrdica |
Totes
escoltàvem amb atenció i encuriosides mentre alternàvem les passes amb els pals
que clavàvem a la terra d’un dels senders de La Sentiu, pensant en la tècnica,
adoptant la postura correcta al caminar i fent un ús adient i dinàmic dels
bastons. Si treballes bé, t’ajuda a exercitar fins al 90% de la musculatura!
I de
sobte, emocionada, diu una altra: “Sí, i jo portaré les galetes, les que fan
amb amor les millors pastisseries de Viladecans tot combinant tradició,
innovació, creativitat i l’aroma de xocolata característic també de
Viladecans”.
“Ja ho
tenim doncs!”, diu l’altra: “I després, de pas, anem a fer un gelat artesanal a
la millor gelateria, són boníssims i té tanta varietat que no saps quin triar”.
Dolça
música! Vaig pensar jo, que ben afinats toquen els instruments, tots al seu
temps i perfectament coordinats.
I de
sobte em vaig adonar, són les millors amfitriones de la ciutat, espontànies,
impressionants i amb tant de sentiment! Totes ens hi veiem ja a la Platja i a
la Rambla de Viladecans perquè la història només havia fet que començar...
M. Carme Cerdà
Fins fa poc pensava que el
de la bona samaritana era un rol que tenia superat, però la pandèmia em va
demostrar que no. Pocs dies abans del confinament vaig saber que estava
embarassada, i uns dies després el meu pare va morir. Amb poc temps vaig passar
de ser únicament filla a ser mare d’una nena de qui havia de tenir cura, i a
tenir cura d’una mare que vivia el moment més difícil de la seva vida. Tocava
cuidar i ho vaig fer de gust, donades les circumstàncies.
De tot això ja en fa tres
anys, i el pas del temps ens ha permès posar els fonaments d’un nou equilibri
familiar. Però aquest procés també ha posat en evidència un conflicte subjacent
entre la meva mare i jo. Res de nou, suposo, perquè com en totes les relacions
afectives sempre hem tingut algunes enganxades. La diferència és que les d’ara
em deixen un regust de boca més amarg i em fan sentir vulnerable i culpable a
la vegada, que no és poca cosa.
La solidesa i la ferocitat
de l’amor entre mares i filles deu ser universal. A les seves obres, Vivian
Gornick parla sovint del continu estira-i-arronsa entre ella i la seva mare i
de com aquesta relació li va condicionar la vida. Per a Gornik, l’estereotip de
la tradició familiar perpetua que les mares s’aferrin al vincle amb les filles
i que les filles, per la seva banda, se sentin deutores d’aquest vincle. I no
deu anar gaire errada, la Gornick, perquè justament això és el que penso que
ens passa a la meva mare i a mi.
Ella té la convicció que el
que dona sentit a la seva vida és cuidar-nos, tant si ho necessitem com si no.
Això la fa contenta, mentre que a mi em fa enfilar per les parets. En
contrapartida, ara que ella està sola jo també sento el deure de cuidar-la perquè,
en certa manera, penso que la nova situació la incapacita. Íntimament intueixo,
però, que el que realment ens passa és que competim per imposar dos models
antagònics de ser dones.
La meva mare va ser el meu
primer referent femení. Una dona forta, espavilada i entregada al rol familiar;
que accepta que amor, cura i sacrifici vagin de bracet. Jo vaig créixer en un
altre marc mental, un marc en què les dones podem decidir a què, a qui i quan
ens entreguem, i que m’ha permès entendre que les relacions afectives no han de
ser ni limitants, ni sinònim de renúncia.
Tot i el profund amor que
sentim l’una per l’altra, ara que soc filla i mare a la vegada el conflicte
esclata entre nosaltres amb més intensitat que mai. La meva mare troba en mi un
model femení que xoca frontalment amb algunes de les seves creences més profundes,
i jo, sense voler-ho, trobo en ella un munt de dogmes caducs que tinc la
inèrcia de combatre.
He arribat a la conclusió,
però, que som les filles les qui tenim la clau per superar aquesta rivalitat.
Hem de mirar les nostres mares amb més generositat, ja que són precisament
elles les que ens han permès ser com som. Davant del repte que té la meva mare
de construir-se un nou futur sola, jo només puc acompanyar-la, oferir i
suggerir, però per molt que a mi em semblin retrògrads, no puc forçar-la a
trencar els límits imposats per la seva educació i entre els quals ella se sent
còmode. Pot semblar una conclusió bàsica, però el que és bàsic per a algunes
persones per a mi ha estat un llarg aprenentatge.
Vanessa Rodríguez
La Universitat Pirata d’Els
Timbres és un cicle de tallers i xerrades gratuïtes que tenen l’objectiu de
transmetre coneixement de forma lliure, compartint experiències i treballat en
comú, sense grans inversions ni infraestructures i amb recursos modestos i una
gran motivació per crear comunitat. Perquè si tu t’empoderes, si ens empoderem
totes, només podem guanyar.
Després d’una festa
d’inauguració, on vam poder gaudir del cantautor Bonete, el dia 9 vam iniciar
un curs d’italià per aprendre comunicació bàsica per viatjar a Itàlia (tots els
dimarts a les 19:30h fins al 27 de juny).
El 12 de maig el Proyecto
UNA va venir a fer un taller sobre comunicació a les xarxes i com combatre el
discurs d’odi: entendre com funcionen aquests grups i, sobretot, com
contraatacar de forma efectiva a les xarxes socials.
El dia 19 vam poder gaudir
d’un taller de defensa feminista a l’Associació de Veïns del Grup Sant Jordi.
Va ser un taller no mixt on vam aprendre a defensar-nos utilitzant la veu i la
mirada i vam practicar diverses claus per aconseguir fugir d’una possible
agressió.
I ara que comença juny…
seguim amb més activitats!
Els dimecres 14 i 28 de juny a les 18h farem un taller de rap. Tindreu l’oportunitat d’aprendre sobre la història de la cultura del hip hop i d’escriure i gravar una cançó de rap. El 15 de juny vindrà una psicòloga clínica a les 19h a parlar-nos sobre la depressió i l’ansietat: què les origina, quins símptomes té i què podem fer per disminuir els seus efectes. I el dia 21 a les 19h ens posarem creatius i creatives i aprendrem a fer bijuteria amb Fimo.
Juliol serà el mes més
intens. Us proposem que vingueu a gaudir d’un cicle de Cinefòrum a la fresca
davant de l’església de Sant Joan tots els dimarts a les 21:30h. El 4 de juliol
projectarem Una joven prometedora, l’11 Un cadáver a los postres,
el 18 En los márgenes i el 25 de juliol Buscando a Eric.
Els dimecres 5 i 11 a les
18:30h passarem una estona divertida practicant l’anglès amb l’activitat
“Speaking Blinders”. El 8 de juliol a les 20h us explicarem com es van originar
les primeres associacions feministes a Viladecans. I el 9 a les 19h, José Mansilla,
Antropòleg de la Universitat de Barcelona, vindrà davant de l’església de Sant
Joan a fer una xerrada sobre “El botellot contra la ciutat aparador, la lluita
del concepte de carrer contra l’espai públic”, on ens parlarà sobre els
esforços de les institucions per evitar qualsevol activitat fora del seu
control, sobretot als carrers.
Els dies 11, 13 i 17 de
juliol a les 19h farem un taller d’exploració de la guerra d’Ucraïna. Aprendrem
mètodes d’aproximació a l’estudi del conflicte: explorarem les causes i els
protagonistes i respondrem a hipòtesis, com, per exemple: avancem cap a la III
GM?
El dia 14 a les 19h
realitzarem una xerrada sobre l’aproximació a la mort i al procés de dol, on
parlarem sobre l’evolució del concepte de la mort des del punt de vista social
i de la salut, així com de la vivència de les pèrdues. I el dia 20 a les 19h també
farem una xerrada sobre l’educació i el porno, la qual tractarà sobre com
educar els infants i adolescents davant del món de la pornografia.
Finalment, el 29 de juliol
podrem gaudir d’un taller d’agricultura a L’Horta amb Alegria. Es tracta d’una
petita introducció a l’agricultura del Baix Llobregat.
Si no s’indica el contrari,
les activitats tindran lloc al CSO Els Timbres (Av. Generalitat, 27). Si voleu
més informació, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu
electrònic unipiratavdk@gmail.com o seguir-nos a les xarxes (les podeu trobar a la
imatge que hi ha al final d’aquest article).
Us hi esperem a totes aquestes
activitats que estem preparant amb moltes ganes!
Assemblea de la Universitat
Pirata
Posseïdor d’una càmera, que
havia comprat a terminis, i havent seguit un curset organitzat per l’Agrupació
Fotogràfica de Catalunya vaig muntar un laboratori a casa.
De forma agosarada,
vaig participar en concursos, els quals
van servir-me per fer créixer els estímuls, puix al cap de pocs mesos
d’haver-me iniciat, vaig començar a assolir premis i a adquirir un
posicionament dins el món amateur, del qual en feren ressò les publicacions especialitzades.
A partir de la meva
experiència personal permeteu-me que us faci cinc cèntims del que ha estat i és
la fotografia:
El poder de la fotografia és
el de
captar una realitat, i la càmera és
l’instrument imprescindible, malgrat que el mèrit principal no és d’ella, sinó d’aquell que la sap fer servir.
La fotografia se la pot
anomenar “el llapis de la llum”, ja que dibuixa el que li transmet la llum que
reflecteixen els objectes que capta la càmera i
que, per tant, ha escollit el fotògraf per immortalitzar.
Aquest poder de captar de
forma objectiva, verídica i fidel la realitat, és el que, a partir del segle XIX, va
dur als pintors a optar per uns estils més figuratius i abstractes, ja que no podien
competir en la forma amb què es contemplava, a través de la fotografia.
Alguns artistes van
aprofitar la fotografia, no com un únic recurs per mostrar la realitat del que
observaven, sinó també del que s’imaginaven. És així com a partir del
1916 va sorgir un moviment constructivista al centre d’Europa, que utilitzava
uns recursos expressius i uns llenguatges, a través dels quals creaven escenes
inventades, que, en determinats casos, seguien uns passos propis de la pintura
i que els obligava a aplicar manipulacions que s’apartaven dels
cànons de
les
tècniques i dels conceptes propis de la fotografia
tradicional.
D’aquí
va sorgir el “fotomuntatge fotogràfic”, en el qual s’ajunten imatges obtingudes
en diferents negatius, però que es juxtaposen a l’hora del positivat i revelat,
per tal de crear una sola imatge, que dona com a resultat una obra única. Un
altre dels sistemes és el de retallar parts de
fotografies diferents, enganxar-les
formant un collage damunt d’una superfície i retratar-lo, per aconseguir
un negatiu, a través del qual poder positivar les còpies que es vulguin.
Com es pot comprendre,
estem parlant d’una feina laboriosa. Tinguem en compte que en aquells temps estàvem a anys llum dels mitjans electrònics actuals, que
permeten resoldre-ho de forma còmoda i fàcil a través d’un programa com pot ser el photoshop.
D’aquí
ve que s’atorgui un mèrit important als fotomuntatges
artesanals, ja que obligaven a una major inversió de temps i de material, raó
per la qual abans d’executar-lo era convenient planejar-ho i assegurar-ne el
resultat.
Com a fotògraf, si bé no
vaig descartar les imatges que despertaven la meva sensibilitat a través dels
ulls, vaig tenir una gran predilecció per plasmar escenes que fluïen de la imaginació i de motivacions
personals. És
així com vaig
aplicar els diferents procediments del
fotomuntatge.
La meva etapa dins del món
dels concursos em va permetre obtenir uns tres-cents cinquanta premis, exposar
en diferents salons de l’estat espanyol, individualment i conjuntament amb
altres autors. Se’m va convidar a formar part del jurat en certàmens i a intervenir
en taules rodones i seminaris. Vaig ser membre del Grup FOTOFAD, del Grup 10x4 i de la comissió organitzadora
de les Jornades Fotogràfiques de Catalunya i un dels participants en el llibre Pintades:
Barcelona de Puig Antich al Referèndum.
Vaig ser professor de fotografia en les escoles Tecnifoto i IDEP.
En aparcar la càmera per
l’escriptura, vaig ser corresponsal de la revista Nueva Lente i
cofundador i director de la revista La Cortinilla i de La Fotografia.
En els festivals d’Arlès (França), vaig acudir diversos anys per visualitzar i
seleccionar portafolis d’autors internacionals, per publicar-los a la
revista. El 1989, TVE de Madrid em va
convidar a participar en el programa “El Nuevo Espectador” que dirigia Eduardo
Sotillos.
Per encàrrec de l’editorial
Espasa Calpe, de Madrid, vaig ser l’autor dels llibres Catalunya en Blanc i
Negre en què relatava la història de la fotografia a Catalunya en
les seves etapes inicials, i Catalunya, imatges d’un temps en què em referia a la seva importància per documentar la
societat.
Amb col·laboració de
l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, vaig organitzar la primera exposició que es va portar a terme
a Viladecans de fotografies antigues de la ciutat.
Salvador Obiols
