Cases socials: dormir en companyia

 

He mantingut l’irònic títol que Jaume Muns ha posat a la foto: cases socials, perquè el títol i la nuesa del formigó m’ha recordat quan visitàvem uns cosins del meu pare a les cases barates de Casa Antúnez, ja que així anomenàvem el barri que barrejava barraquisme i cases socials de cinquanta metres dels temps de maria castanya i Alfons XIII, els alegres anys vint de la burgesia i els durs anys vint per a l’emigració que abandonava l’Espanya rural amb un farcellet o amb una maleta de cartró.

Això de cases barates avui sembla un oxímoron, una figura retòrica que ajunta paraules impossibles de casar, com a casa i barata, com a intel·ligència militar. La vivenda és el gran negoci de les constructores. Allà on els consells d’administració recullen grans dividends, i els que viuen d’un sou contrauen hipoteques com qui contrau malalties, les que dediquen més de la meitat dels seus salaris els millors anys de les seves vides.

No, aquesta foto no és de cases barates, ni de futures cabines d’hotel a l’estil japonès al nou barri de Llevant. Són nínxols per tenir on caure mort al cementiri de Viladecans de l’any 1982. Eren anys que cadascú vivia a casa seva i Déu a la de tots, però que en el moment de morir preferien dormir en companyia, al koimêtêrion, al dormitori en grec: al cementiri. Morir és dormir... potser somiar, ara està de moda fer-ho en solitud. Desaparèixer de forma ràpida a la cambra de gas, com en una enorme estufa catalítica. Preferim fer-ho gastant energia que deixar el nostre cos a mercè del lent pas que tracta el nostre cos com el que és: matèria orgànica, adob. La tecnologia ha fet els morts portàtils, com les neveres per anar a la platja. Sense domicili fix.

Ens produeix un calfred amb només sentir nínxol, una paraula més afectuosa del que sembla. Ve de l’italià nicchio, niu. També columbari, l’urna funerària, té a veure amb els ocells, amb els coloms, amb un colomar. Els cementiris i les làpides són el gran museu dels cognoms. En un món dominat per l’individualisme, per arreglar-se sols, els cementiris semblen tenir l’obsolescència programada. Prescindir de dormir en companyia, ser monoparentals pels segles dels segles.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Diversitat religiosa versus neutralitat

 

Fa poques setmanes vaig tenir ocasió de participar en unes jornades organitzades per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat. El tema tractat era “Conviccions religioses i relacions laborals”. Hi van prendre part prestigiosos juristes, com el catedràtic de Dret Laboral Eduardo Rojo Torrecilla, tan vinculat a la nostra comarca. Aquí, hi podreu trobar el programa.

L’objectiu era abordar els reptes que comporta la diversitat religiosa en l’àmbit laboral. I això es va fer a partir de l’aportació d’experts en dret, que van analitzar meticulosament les sentències que s’han dictat a Espanya i a Europa en relació als conflictes sorgits. També s’hi van expressar representants de les diverses confessions (a mi em va tocar l’Església catòlica), sindicalistes i sociòlegs.

Val a dir que la majoria de conflictes es presenten sobretot per la visibilització de signes culturals i religiosos, que generen rebuig. I el que és pitjor és que de vegades el rebuig es manifesta ja a l’hora de descartar currículums, senzillament perquè porten la fotografia d’una dona amb vel o d’un home amb turbant. Posar-hi la foto o no és la primera disjuntiva amb què es troba molta gent. Gagandeep Singh, representant de la comunitat sikh, va fer riure a tothom quan explicava que el primer dia de feina, en una tasca sense cap qualificació, quan el seu cap li va dir “¿vostè pensa treballar amb turbant?”, ell va respondre: “No, jo penso treballar amb les mans”. Però no fa riure gaire quan veus que ja és prou difícil l’accés a una feina com per haver de plantejar-te o bé abandonar les teves creences o bé guanyar-te la vida. I això no arriba als jutjats.

He de dir que aquest conflicte per als cristians costa d’entendre, perquè generalment a nosaltres de moment ningú no ens exigeix que ens distingim de la resta per la forma com vestim. Ho fan alguns capellans a qui agrada exhibir-se així, però el que realment forma part de l’ortodòxia cristiana és vetllar perquè tothom tingui un treball decent. En aquest sentit és bo recordar les paraules de Benet XVI:

El treball decent significa un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que permeti als treballadors organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació (Caritas in veritate 63).

Que els cristians no en fem cas majoritàriament és una evidència, una infidelitat i una llàstima. L’accent, doncs, com en tantes altres coses, no recau en l’exterior sinó en l’interior.

Davant d’aquesta conflictivitat que anirà en increment atesa la creixent diversitat de confessions religioses, la posició d’algunes societats és la no expressió de cap signe religiós, sota una pretesa neutralitat i invocant la laïcitat. Es castra així tota una dimensió importantíssima per a les persones. Com si la religiositat no existís. I com si fos gaire clar i gaire fàcil separar els aspectes culturals dels religiosos. I intueixo que en el fons hi ha un cert supremacisme cultural i un cert menyspreu a sectors de la població que viuen en la pobresa. És barat exercir aquest poder.

Perquè una altra forma d’abordar la mateixa situació és permetre en els treballadors l’expressió de signes personals en tota la seva diversitat. Les institucions poden ser aconfessionals, però les persones no cal que ho siguin. La igualtat de drets no és sinònim d’uniformitat.

Les institucions religioses (com les polítiques, les esportives i les humanes en general), segurament han de millorar en moltes coses i tenen episodis en la seva història de què han de demanar perdó, però són expressió d’una necessitat i una realitat humanes que cal acollir amb naturalitat.

Si us interessa el tema, aquí podeu trobar les ponències i taules rodones de la jornada.

Mercè Solé

Mocs, tos i malalties respiratòries: recomanacions

 

Amb l’arribada de l’hivern, les infeccions de les vies respiratòries es fan presents, afectant sobretot els més petits, menors de dos anys. Aquestes infeccions, en la seva majoria víriques, poden causar molèsties comunes, però no necessàriament indiquen problemes de defenses del sistema immunitari.

Símptomes i virus

Els símptomes habituals inclouen mucositat, tos (seca o productiva), febre (que pot variar), i malestar lleu o moderat. És important conèixer els virus que poden causar símptomes rellevants com la grip, la bronquiolitis i fins i tot la Covid-19, que en alguns casos pot ser greu.

Els virus que ocasionen símptomes a destacar són:

Grip (Virus de la Influenza): La grip, causada pel virus de la Influenza, es caracteritza sovint per una febre elevada que pot mantenir-se durant uns cinc dies i anar acompanyada de dolors generalitzats. En els bebès, pot manifestar-se exclusivament amb febre.

Bronquiolitis: La bronquiolitis es presenta quan un lactant mostra una respiració més accelerada del normal, amb marques a les costelles i enfonsament de la panxa. En aquests casos, és important sospitar dificultats per respirar i consultar immediatament amb el pediatre.

Covid-19: En la majoria dels casos, els símptomes de la Covid-19 solen ser lleus, però en alguns casos poden evolucionar cap a formes més greus, amb la possible aparició de complicacions. És crucial estar alerta als signes i buscar assistència mèdica si és necessari.

Transmissió i prevenció

La transmissió d’aquests virus és fàcil, passant per l’aire, el contacte directe i la compartició d’objectes amb persones infectades. Per prevenir-los, no hi ha tractament preventiu, però es poden seguir algunes recomanacions senzilles com cobrir la boca en tossir o esternudar, rentar-se les mans regularment i ventilar els espais quan hi ha malalts a casa.

Tractament i cures

En cas d’infeccions respiratòries, no es necessiten antibiòtics i el tractament se centra en fer que els nens se sentin més còmodes. Això inclou donar antitèrmics en cas de febre, assegurar una bona hidratació per fluïdificar les secrecions i realitzar rentades nasals per millorar la respiració.

Vacunació infantil del 2023

Una novetat important és la inclusió de la vacunació sistemàtica contra la grip per als nens de 6 a 59 mesos. A més, es comença la immunització contra el VRS (Virus sincicial respiratori) per als nadons nascuts entre abril i setembre al CAP i entre octubre i març a l’hospital. També es recomana la vacunació contra la Covid-19 per a tots els nens a partir de 5 anys.

Amb aquestes mesures senzilles i les novetats en la vacunació infantil del 2023, busquem mantenir als nostres infants sans i feliços durant la temporada d’infeccions respiratòries.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

On ets, Cryptid?

 

Des de les profunditats dels oceans fins als cims de les muntanyes més altes, passant per bastos boscos, deserts calorosos i pantans sinistres. Investigo també cabanes abandonades i antics monòlits buscant pistes per trobar-te, Cryptid. És desesperant. Em fico en territoris d’ossos i pumes perillosos per cercar resposta a si has tingut la gosadia d’endinsar-te en ells. Siguin quins siguin els perills que em trobi pel camí, t’enxamparé! No tens escapatòria...

I amb aquesta introducció que m’he inventat per tu, lector, t’endinses ara en el món d’aquest joc de taula anomenat, com pots imaginar-te, Cryptid. Aquest és un monstre de llegenda que has d’intentar trobar unint la teva pista amb les que tinguin els teus rivals. Estàs davant d’un joc de deducció i observació en què hi poden jugar de 3 a 5 participants.

El primer que has de saber és que Cryptid pot estar en qualsevol lloc. La seva ubicació ve donada per la configuració del tauler que fas durant la preparació de la partida i pel número de jugadors que sigueu. Durant la preparació, tries una de les 54 cartes que hi ha al joc i poses les 6 peces de mapa tal i com t’indica aquesta carta, formant així el tauler. També has de posar els monòlits i/o les cabanes del color pertinent en les caselles del tauler que et marqui la carta. N’hi ha de color blau, verd, blanc i negre. Els territoris d’ossos i de pumes ja venen marcats d’una forma concreta en algunes caselles de les peces de mapa, per tant, pot ser que una casella de desert, per exemple, sigui al mateix temps un territori de pumes. Passa igual amb les cabanes i els monòlits, que una casella pot ser pantà i a la mateixa vegada contenir una cabana, per dir alguna cosa.

La carta que has triat per preparar el tauler t’indica també quins dels 5 llibres de pistes has de repartir entre els jugadors que sigueu. Fet això, has d’agafar els discos i cubs del color del llibre de pistes que t’hagi tocat. Per últim, has de llegir, sense dir-la als altres, la pista del llibre de pistes que t’indiqui la carta de preparació de la partida. D’aquesta manera cada jugador té una pista diferent assignada que, totes juntes, porten a una casella en concret del tauler, que és on es troba Cryptid. Tant és el tipus de terreny que hi hagi en aquesta casella i si hi ha o no cabana, monòlit... Cryptid pot estar en qualsevol lloc. Només una casella de les 108 que componen el tauler és la bona.

Dit això, fem un repàs dels 6 tipus de pistes que hi ha, tot i que en total en trobaràs 96 en cada llibre de pistes:

- Cryptid es troba en un d’entre dos tipus de terreny.

Un exemple seria el següent: Cryptid es troba en un bosc o pantà.

- Cryptid es troba en un tipus de terreny o adjacent a aquest.

Un exemple seria: Cryptid es troba en mar o en una casella adjacent a mar.

- Cryptid es troba en qualsevol espai de territori animal o adjacent a aquest.

Un exemple seria: Cryptid es troba en una casella que sigui territori animal o en una casella adjacent a una que sigui territori animal. Entenem com a territori animal tant els d’ossos com els de pumes.

- Cryptid es troba en un tipus d’estructura o fins a dues caselles de distància d’aquesta.

Entenent com a estructura un monòlit o una cabana, i sense tenir en compte el color. Un exemple seria: Cryptid es troba en una casella on hi hagi una cabana o bé en una casella situada a dues de distància com a màxim d’una cabana.

- Cryptid es troba en un territori animal en concret o fins a dues caselles de distància d’aquest.

Un exemple en aquest cas és: Cryptid es troba en una casella que és territori d’ossos o bé en una situada a dues caselles de distancia com a màxim d’un territori d’ossos.

- Cryptid es troba en una estructura d’un determinat color o fins a tres caselles de distància d’aquesta.

Entenent com a estructura un monòlit o bé una cabana del color que indica la pista. Un exemple és: Cryptid es troba en una casella on hi hagi una estructura blava (monòlit o cabana) o a tres caselles de distància com a màxim d’una estructura del color esmentat.

Com s’hi juga? Primer de tot, has de posar un dels teus cubs en una casella del tauler que NO compleixi amb la teva pista. Els teus rivals han de fer el mateix tenint en compte les seves pròpies pistes i seguint el sentit horari. Un cop feta aquesta primera ronda de col·locació de cubs, n’has de fer una segona, fins que tothom hagi posat dos cubs al tauler. Això es fa per tenir una idea de per on començar a preguntar quan sigui el teu torn.

Com a regles d’or tenim:

- No mentir a l’hora de posar els teus cubs i discos en el tauler, és a dir, no donar pistes falses.

- No pots preguntar, buscar ni posar cubs ni discos en caselles que continguin un cub, sigui teu o d’un rival. En qualsevol altra casella pots interactuar sense problemes.

- Si hi ha un cub o un disc teu en una casella en concret del tauler, no pots posar res més que sigui teu en aquesta casella. És a dir, que en cadascuna d’elles només pot haver-hi una sola fitxa teva. No obstant, una casella pot contenir discos de diversos jugadors, i fins i tot es pot preguntar i buscar en ella.

En el teu torn tens dues opcions, que són les següents:

Pregunta

- Agafa el peó negre que inclou el joc, posa’l al damunt d’una casella i pregunta a un jugador qualsevol si Cryptid pot ser allà segons la seva pista. Al principi del joc tu només coneixes la teva pròpia pista i has d’intentar esbrinar quines tenen els teus rivals, evitant el màxim possible donar als altres informació rellevant. Un cop has preguntat, hi ha dues alternatives:

- El jugador interrogat et diu que SÍ, en aquesta casella pot estar Cryptid. En aquest cas ell posa un dels seus discos en la casella per la qual tu has preguntat.

- El jugador interrogat et diu que NO, en aquesta casella no pot estar Cryptid. En aquest cas ell posa un dels seus cubs en la casella per la qual tu has preguntat. A més, tu també has de posar un dels teus cubs en una altra casella en la qual Cryptid no hi pot ser segons la teva pròpia pista.

Buscar

- Quan busques, agafa el peó negre i col·loca’l en una casella del tauler que SÍ que compleixi la teva pròpia pista, juntament amb un dels teus discos. Estàs indicant i convençut que Cryptid és allà. 

- Comença una ronda de cerca: els teus rivals, seguint el sentit horari partint de tu, han de posar un disc si la casella compleix amb cadascuna de les seves pistes o bé un cub si és que no. A partir d’aquí, poden passar dues coses:

- Si tothom posa un disc seu perquè segons les seves pistes Cryptid és allà, enhorabona, perquè has guanyat la partida.

   -  Si un rival posa un cub dient que Cryptid no pot ser allà segons la seva pista, tu has de posar un altre cub en una altra casella en la qual Cryptid no hi pugui ser segons la teva pròpia pista. La ronda de cerca es para immediatament i el joc continua amb el torn del següent joc.

Cryptid me’l van ensenyar fa anys en una activitat organitzada per Trenca’t la Closca, una associació amb seu a Gavà. El joc encara no estava ni traduït al castellà. Aprofitant que em va agradar i el vaig trobar d’oferta en una botiga a Barcelona, va caure ràpidament. El seu punt fort és que es pot jugar infinitat de partides abans que te’n cansis, ja que té multitud de configuracions amb les 54 cartes que hi ha, configuracions que a més varien també en funció del número de jugadors que sigueu. Com que es pot jugar de 3 a 5 participants, cada carta té la possibilitat de configurar-se de tres formes diferents: amb tres jugadors, amb quatre i amb cinc. També cal tenir present que alguna de les cartes fa que juguis amb pistes negatives que compliquen més el joc. D’altra banda, tot i que sigui un joc de deducció i sembli difícil aprendre’l, l’he ensenyat a famílies amb nens de 8 anys aproximadament i han jugat sense gaire dificultat. Potser costa una mica d’entendre al principi algunes de les pistes. No obstant, de regles el joc és molt fàcil. A més, sempre es pot jugar a tres jugadors, que facilita més les coses, al menys per a les primeres partides. Si no ets gaire de jocs de deducció, t’invito a que el provis com a mínim. Et pot sorprendre força... Has de pensar que la dificultat de deducció és una mica més elevada que la d’un Cluedo, per comparar-ho d’alguna forma, però no és molt més complicat.

Cristian Becerra

Persones com en Josep

 

Doncs no sé si n’hi ha gaires, la veritat, de persones com en Josep Alcaraz. Faig aquest petit escrit a tall d’homenatge ara que ha deixat la presidència de l’Associació de Familiars del Centre Ocupacional Caviga.

He perdut el compte dels anys que hi ha dedicat, primer com a vocal de la junta i després com a president. Però en canvi tinc molt present la manera com ho ha fet: amb senzillesa, sense penjar-se medalles, amb una gran proximitat a cadascun dels socis, amb interès per procurar el millor per als nois i noies del taller ocupacional. Això vol dir rebre trucades a hores intempestives, escoltar molt la gent, batallar al duríssim i poc lluït camp de la defensa dels drets de les persones amb discapacitat. No pas fent grans discursos amb un micro, sinó reclamant amb tenacitat davant dels abusos, per exemple, de la companyia Monbús en el transport adaptat. Aguantant xàfecs i frustracions, sense perdre el nord i amb una exquisida neutralitat política.

Treballador impenitent, bon coneixedor de la xarxa de veïns i comerciants, la seva intervenció ha millorat en moltes ocasions l’economia de l’associació (i sospito que de la Fundació Caviga), facilitant bons preus i la intervenció dels millors professionals. Per no dir que, tant ell com la seva família són capaços de muntar del no res un aparador preciós per vendre roses fetes pels nois i noies del taller, o d’adobar qualsevol cosa que s’hagi fet malbé. Amb gust i una gran discreció,

Aquesta discreció és la que de vegades el fa passar inadvertit. A mi em recorda molt una conversa que vaig sentir fa molts, molts anys, quan estudiava Treball Social. Hi havia una entitat que buscava personal amb capacitat d’implicar-se a fons amb la feina, amb un mètode curiós: preguntaven a la direcció de l’escola no tant pel currículum acadèmic, sinó per si l’alumne en qüestió era dels qui es quedava a recollir-ho tot, voluntàriament, quan muntàvem un sarau universitari. Dit d’una altra manera, no s’interessaven pels més brillants, ni pels més divertits, ni pels millors relacionats, sinó per la gent responsable i compromesa, cosa que, com en el cas d’en Josep, no està renyida ni amb la intel·ligència ni amb la intuïció.

Moltes gràcies, Josep. Ets un punt de referència per a tota la gent que hem tingut el privilegi de col·laborar amb tu!

Mercè Solé

A cada bugada perdem un llençol

 

Escric aquest text a principis de desembre, quan a Dubai encara no ha finalitzat la Conferència anual de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Quan falta una setmana pel tancament de la cimera, però, quasi podem assegurar que l’acord final s’assolirà in extremis a altes hores de la matinada, fruit d’unes negociacions duríssimes entre els equips de cada país. I també que no contindrà cap compromís verdaderament significatiu per lluitar contra l’emergència climàtica.

Ho hem vist altres vegades i ho veurem també enguany perquè, ja d’entrada, l’edició número 28 d’aquest fòrum no ha començat amb bon peu. Ningú, tret dels organitzadors, ha entès l’elecció dels Emirats Àrabs Units —un dels principals països exportadors de petroli— com a seu de la conferència i, en conseqüència, que el sultà Al Jaber —president de la Companyia Nacional de Petroli d’Abu Dhabi— en sigui el president. Aquesta circumstància ha fet que molts dels científics i ambientalistes que s’hi han desplaçat hagin qüestionat públicament quines són les vertaderes intencions dels promotors de la cimera. Potser aprofitar la trobada de líders mundials per tancar acords sobre petroli i gas, tal com va revelar la BBC?

En els parlaments d’inauguració, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va insistir en la urgència d’abandonar els combustibles fòssils com a via principal per combatre l’escalfament global. Tot just fa un parell de dies, però, el periòdic The Guardian va publicar unes declaracions d’Al Jaber sostenint que la ciència no avala que l’eliminació dels combustibles fòssils sigui clau per a limitar l’increment de temperatura del planeta. Sí, ho heu llegit bé. Per a Al Jaber, la solució implica triplicar l’ús d’energies renovables i duplicar-ne l’eficiència —també en la indústria de les renovables els poderosos hi tenen interessos—, però no per posar una data límit per acabar amb la crema de petroli i de gas. En això deu consistir la seva transició energètica: en què els qui ara controlen el petroli tinguin temps de desplegar el seu control sobre la resta de fonts d’energia.

Segons sembla, les COP s’estan convertint en simples representacions de teatre diplomàtic, i a cada bugada (o conferència) perdem un llençol, tant pel que fa a l’adopció de polítiques vitals per al planeta, com pel que fa a la confiança de la ciutadania en els seus governants. I sense aquesta confiança no hi ha futur.

La jove activista Greta Thunberg deia fa un temps: “Aquestes cimeres van tenir sentit fa vint o trenta anys. Però el cert és que han fallat a la humanitat a l’hora de propiciar grans canvis (...). Ara serveixen, almenys, per mobilitzar la societat civil”. També sobre això últim tinc dubtes. L’edició de l’any passat es va celebrar a Egipte, un estat que té empresonades més de 5.000 persones per delictes d’opinió. Quin paper hi podia tenir, la societat civil, en un país com aquest? Enguany s’està desenvolupant en una autarquia que tampoc és amiga dels drets de les persones i que, a més, viu de la venda de petroli. A la cimera hi ha acreditades 2.500 persones vinculades a les indústries petroleres. Hi queda espai, a Dubai, per al debat de la societat civil? Hi queda espai per a la comunitat científica? Els lobbies empresarials estan guanyant la partida.

Ja no parlem de canvi climàtic sinó d’emergència climàtica. Prova d’això són les nombroses declaracions d’emergència climàtica aprovades a escala estatal, catalana i local (entre aquestes últimes, la de Viladecans). La transformació del clima només és el símptoma més evident d’una greu malaltia: el nostre sistema productiu i de consum. Ho sabem des de fa dècades. Ho aprenen els infants a les escoles, ho sabem a casa, ho saben les institucions que ens governen. I tot i que és responsabilitat de cadascú de nosaltres actuar, sembla evident que des de les més altes esferes no s’hi vol posar remei.

Realment els beneficis d’una COP superen els costos mediambientals i de confiança que provoquen? La resposta és difícil, però m’agradaria, almenys, concloure aquest article amb una visió positiva. Si bé és cert que les COP no donen els resultats que esperem d’elles, també és veritat que són moments únics en el calendari per posar al centre del debat públic el canvi climàtic: les seves causes, els seus culpables, els seus impactes, i les solucions que tenim al nostre abast per a mitigar-lo i adaptar-nos-hi. Aquestes cimeres obliguen a tota mena d’actors, des de governs fins a empreses i societat civil, a seure i prendre decisions. Insuficients, és clar, però mesures que, al cap i a la fi, ens permeten avançar. No ens podem permetre que defalleixi la nostra confiança en el futur.

Vanessa Rodríguez

L’últim viatge (Kenningar)

 

El protector de casa seva acaba de morir. Sola, sense el seu company de vida, ja no sap ser-hi. Ni al món, ni dins del seu cap. Ara ha de ser forta i endurir la víscera que li batega al centre del pit. Ha de seguir criant els seus fills, els fills de l’amor que sempre hi va haver entre tots dos. Ha d’aconseguir que creixin, com els guardians del bosc que mai perden les fulles i segueixen plantats a terra fins al final. Ha de continuar. Cuidar, llaurar, sembrar els solcs del sòl que cada dia alimentava ella mentre el propietari de casa seva partia cap a l’horitzó vestit i armat com a víking, a la recerca de tresors incerts.

Ella sap que ha de buscar un altre rei per a les parets, per als fills de l’home guerrer, de l’home pirata que acaba d’abandonar-la a pesar seu. Però també sap que ha de fer callar els seus pensaments, les seves pors. Ara s’ha de preocupar d’acomiadar el seu estimat com es mereix i que tot el poble sigui present en el seu homenatge.

Adorna la preciosa nau de fusta fosca i brunyida que guardaven per a l’esdeveniment. És el darrer estatge de l’amo de la seva ànima, del príncep de les seves sensacions. Prepara el seu home amb el respecte que sempre l’ha inspirat, el porta a la seva última casa i avisa els nens, els adults, els ancians, tots els veïns.

Homes del llogaret s’ofereixen per empènyer el drakkar mar endins. La dona treu al sol de casa seva i amb ell inflama la fletxa de l’arquer, que converteix en foc les espelmes del vaixell. I el ball de les flames oneja emportant-se a l’altra banda, molt lluny, aquell que ha estimat des de sempre.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Casar-se a Viladecans l’any 1199

Entre els papers que s’han conservat referents als orígens de l’ermita de la Mare de Déu de Sales, hi ha un document de l’any 1199 en què el responsable dels béns de l’Hospital de la Seu de Barcelona, un capellà anomenat Berenguer, encomana la gestió del Mas de Sales, que era prop de l’ermita, al matrimoni format per Vives i Berenguera. El document, del qual ofereixo aquí la traducció que en fa Josep Mas a les seves Notes històriques del bisbat de Barcelona, té interès per a la història de l’ermita, però també per a la història de la vida social d’aquell moment:

“Comanda feta per Berenguer, Pbre., custodi de la Casa Hospital de la Sèu de Barcelona, a Vives, Berenguera, sa muller, y als seus, del Mas de Sales, propi del Hospital, situat al Comtat de Barcelona, parroquia de Sant Clement, al lloch de Santa Maria de Sales, y les deixes que a Ramona feren sos pares. Quan Ramona sigui major d’etat, dits comandataris la casin ab Provincial, fill séu, donantli lo mas ja dit y drets seus. Donat cas que entre tant morís dita Ramona, casin a Provincial amb Pomam, germana de dita Ramona, donantli lo mas y dret. Si morís Provincial, que casin a Ramona ab Barceló, fill també d’ells, si fos viva, y sino ab Pomam”.

Com diu el text, Vives i Berenguera eren pares de Provincial i Barceló, mentre que Ramona i Pomam devien ser dues germanes òrfenes a qui els seus pares havien deixat béns. I en la comanda o contracte, el capellà custodi dels béns de l’Hospital vol incorporar alguna d’aquestes dues noies, amb els seus béns, a la gestió del Mas. Però més enllà del contracte en si, el que fa veure aquest document és quins eren els usos i costums de l’època a l’hora de decidir un casament i, com diu el qui fou cronista de la vila de Sant Boi Carles Martí comentant aquest document a la revista Vida Samboyana de febrer de 1965, es veu com “se había previsto todo y se tenían en cuenta todas las posibilidades, menos las que pudieran derivarse de la voluntad de los interesados”.

Fixem-nos-hi. No és només un tema de submissió de la dona a la voluntat dels seus pares o tutors a l’hora de casar-se, cosa habitual i prou coneguda. Sinó que és la total submissió de fills i filles a la voluntat dels seus pares i, més encara, la seva submissió a algú que no té cap relació amb ells –en aquest cas, el capellà de l’Hospital– que pot disposar de les seves vides mitjançant un contracte econòmic en el qual tant ells com elles no hi tenen cap participació ni poden formular-hi cap objecció.

En això, com a mínim, hem millorat...

Josep Lligadas Vendrell

Pastorets des de mitjans del segle XIX

L’any 1852 ja es van fer Pastorets a Viladecans. Fins ara teníem notícia dels Pastorets que es feien el darrer terç del segle XIX. Doncs ara hem de tirar més enrere. Fa 171 que un grup de viladecanencs, encapçalades per Joan Amat Sala, van engegar una tradició que ha arribat fins als nostres dies. I juntament amb els Pastorets, també, altres representacions teatrals. No és que cada any es representessin els Pastorets, perquè, per exemple, en un cert moment, les autoritats van prohibir les obres de teatre amb personatges religiosos i es devien aturar les representacions, i de fet també actualment no es fan cada any: aquest, per exemple, no en tindrem, però és d’esperar que l’any que ve tornin. Cada any no es representaven, però la tradició va anar perdurant fins avui.

Aquesta notícia que els Pastorets porten dalt dels escenaris viladecanencs més anys dels que ens pensàvem l’hem coneguda gràcies a l’article que publiquem en aquest número del Punt de Trobada a la secció de recerca que mensualment ens ofereixen Manuel Luengo i Xavier Calderé –si bé aquest darrer es va retirar fa uns mesos de les seves col·laboracions, però tornarà quan li sigui possible–. Una secció que és una important aportació per conèixer les nostres arrels ciutadanes, i que, sens dubte, prestigia la nostra revista.

I bé. Manuel Luengo, en el correu amb què ens adjunta el seu article, comenta: “Un altre fet important és la societat civil que hi ha al darrere dels primers pastorets del vuit-cents, fet que vol dir que contra tot pronòstic teníem una societat dinàmica, rural i amb una situació econòmica precària però que maldava per estar al capdavant de la modernitat”. I, en efecte, així és com cal valorar aquella iniciativa del 1852. I per això la volem destacar en aquest editorial, com un nou estímul a l’activitat associativa, cívica i social, que és el que dona solidesa als pobles i ciutats.

Ajuda per a les inundacions de València, 1982

 

El 20 d’octubre de 1982, quan passaven pocs minuts de les 7 de la tarda, les pluges torrencials que feia hores que duraven, van obrir una gran bretxa a la presa de Tous que va ocasionar greus inundacions als pobles del voltant de la ribera del Xúquer. Segons informacions de La Vanguardia d’aquells dies varen morir 40 persones i van perdre les vivendes més de 300.000. A Viladecans es va organitzar la recollida de material per ajudar a les persones afectades.

Jaume Muns

Bitxac comú (Saxicola rubicola) Parc agrari, 2 de desembre de 2023.

 

Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. Hivernant comú. Ocell de mida petita. El cap és arrodonit i les ales i la cua curtes. El mascle per sobre té el plomatge marró fosc amb franges negres. La cara negra i el ventre rogenc.

Les femelles i els joves tenen colors més apagats i no tan contrastats. Es pot veure en zones obertes amb matolls. Acostuma a parar-se en la part alta dels matolls des d’on caça insectes al vol.

En algunes zones de Catalunya l’anomenen cagamànecs pel costum de situar-se sobre els estris dels pagesos i deixar-hi les deposicions.

Tot i ser comú, el principal risc per a l’espècie és l’alteració del seu hàbitat.

Eio Ramon

Unes festes d’hivern culturals

 

S’apropa Nadal i des de la Biblioteca de Viladecans es celebren aquestes dates especials amb activitats, tallers, decoració festiva i el tradicional sorteig del lot cultural entre les usuàries i usuaris del servei.

Les butlletes es reparteixen des de fa unes setmanes entre aquelles persones que agafen documents en préstec. De fet, un cop agafats els llibres han de demanar la seva participació en el taulell de préstec, situat al vestíbul. Es dona una butlleta per usuari amb cada préstec. El guanyador serà el número que coincideixi amb les tres darreres xifres del número premiat (primer premi) al sorteig de la Loteria de Nadal, el dia 22 de desembre. Aquest sorteig de la panera cultural, que es celebra des de 2015, vol premiar tots aquells usuaris i usuàries que utilitzen el servei i participen de l’activitat de la Biblioteca durant tot l’any.

El lot cultural està format per llibres infantils i d’adults de narrativa i coneixements i compta amb novetats literàries destacades de 2023. Un lot que és una recompensa per als amants dels llibres i la lectura.

A més del sorteig, els tallers i activitats nadalenques també seran les protagonistes d’aquestes dates. Dilluns 18 de desembre, hi haurà un taller de diorames d’hivern. Una activitat original i sostenible de creació d’escenes i històries hivernals en tres dimensions a partir del reciclatge creatiu de paper i cartó. Una proposta per gaudir i fomentar l’expressió artística amb materials simples i ecològics. L’activitat està adreçada a infants a partir de 8 anys o de 6 anys acompanyats d’un adult.

També per al públic infantil està prevista, en col·laboració amb el departament municipal d’Educació, l’activitat del Planetari (27 de desembre i 4 de gener). Sota el títol Els secrets del cel nadalenc i El cel de l’hivern, la proposta vol endinsar als infants en un viatge per descobrir quins estels es poden observar les nits de Nadal, quina fase lunar hi haurà, quina és l’Estrella de Betlem i un munt de sorpreses més. Està indicat per a infants de 3 a 5 anys acompanyats d’un adult.

Per als adults també hi haurà una activitat especial relacionada amb les festes. Dilluns 11 de desembre, es farà un taller de creació de llibretes de regal. Es reciclarà i reutilitzarà paper i cartó per aprendre a enquadernar llibretes que es poden convertir en un regal personalitzat aquestes festes.

Durant aquesta dies, hi haurà un horari especial. La Biblioteca romandrà tancada els dies festius i dissabtes, és a dir, 23, 25, 26 i 30 de desembre així com 1 i 6 de gener. La resta de dies de les festes d’Hivern l’horari serà de dilluns a dijous de 15 a 20.30 hores i divendres de 9 a 14.30 hores.

Des de la Biblioteca, a més, es prepararà un aparador especial amb la temàtica de Nadal i l’hivern.

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

Barcelona: Quaderns Crema, 2023

Als contes d’A les dues seran les tres, la memòria es converteix en revisió de l’experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l’estat d’ànim, il·lumina, pertorba o reconforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, aprofundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l’equilibri entre la ironia i la perspicàcia. Tot al servei d’una mirada, resignadament incerta, sobre el pas ja sigui endavant o enrere del temps.

 

Memorias de Shangay:
30 años de historia LGTBIQ+ en España

Alfonso Llopart, Jose Mola, Roberto S. Miguel

Barcelona: Libros Cúpula, 2023

Existeix tota una generació de persones LGTBIQ+ que ha crescut amb Shangay com la seva revista de capçalera. Memòries de Shangay fa un recorregut de la història de la comunitat LGTBIQ+ a través dels 30 anys de la icònica revista, amb reportatges a personatges emblemàtics de la comunitat com Alaska, Mónica Naranjo, Marta Sánchez, Ana Torroja, Alejandro Amenábar o Miguel Bosé, i textos de la seva pròpia ploma. Aquest llibre explica la història del col·lectiu i també els moments en què es va forjar el  canvi d’un país de valors catòlics, apostòlics i romans al país divers, inclusiu i lliure.

Una història sense clixés

Davide Calì

Barcelona: Cruïlla, 2023

Una jove lectora molt exigent no accepta clixés en aquesta història. No hi ha princeses en perill, dracs i bruixes malvades, ni violència ni alcohol, ni cavallers que salven princeses. Però els contes clàssics i de fades estan plens de clixés i detalls políticament incorrectes i si vols eliminar-los tots, pots obtenir resultats bastant estranys. Una atrevida història que desemmascara els clixés dels contes clàssics infantils per a lectores i lectors de més de 6 anys.

Castellers de Viladecans: bateig el 5 d’octubre de 2013

       

En el mes de juny de 2012 van tenir lloc els primers tallers i assajos dels Castellers de Viladecans a Can Batllori. El 7 de setembre del mateix any es va fer la presentació oficial i es va fer el primer Pde4 i Pde4 per sota.

El 2 de desembre 2012 es va fer l’ Assemblea fundacional i es van constituïr oficialment com a una entitat més de la nostra ciutat.

Per la festa major, el 7 de setembre de 2013, es va fer el primer castell de sis carregat (3de6) i uns dies més tard, el 15 de setembre 2013 es va descarregar el primer castell de sis (3de6) a Gavà, sempre amb la camisa blanca.

Al 5 d’octubre 2013 es va fer el bateig de la Colla. Va ser el primer cop que es van vestir amb la camisa de color verd fluorescent i el primer cop que fan una actuació completa amb tres castells de sis i dos pilars (3de6, 4de6, 3de6a).

Les colles padrines dels Castellers de Viladecans van ser els Castellers de Sant Feliu, els Castellers de Castelldefels i la Colla Castellera Jove de Barcelona.

Jaume Muns

Ànec griset (Anas strepera) Espai Natural del Remolar-Filipines, 19 d’octubre de 2014.

Estat de conservació a Catalunya: Propera a l’amenaça. El griset és un ànec de plomatge discret. El seu principal tret distintiu és la taca blanca al final de l’ala, flanquejada de negre i amb una franja terrosa rogenca a la part superior.

Viu en aiguamolls de poca profunditat on troba el seu aliment; fulles, tiges i arrels de plantes aquàtiques, que obté basculant sobre l’aigua fins a introduir-hi mig cos.

L’alteració del seu hàbitat és la principal amenaça per a l’espècie.

Eio Ramon

Ícar

Aquest avió ens ensenya el cul, com un maleducat. Admirem el seu aspecte lleuger, el cos metàl·lic, les ales per volar. No té l’elegància d’una àliga, ni l’estètica de gir d’una oreneta, però vola més alt i ràpid que cap. Tot i això, es porta malament amb les aus. Enemic, per terra mar i aire. L’aeroport s’expandeix i la terra lliure s’encongeix, la mateixa que quan plou s’amara i destil·la, on creix l’herba, on plantem el nostre aliment. La terra per a qui la treballa, però hi ha un exèrcit de banquers, constructors, immobiliaris, disposats a rellançar l’economia i els llocs de treball. A canvi de què? De res, tot gratis. És com si a la vida, la que creix, la que s’alimenta a la terra erma, l’ataquessin amb antifaç i mocador amagant la boca: la bossa o la vida. En aquests casos, acostuma a guanyar la bossa, el bla bla bla de l’activitat econòmica, a canvi de què? De res, no hi ha res, quatre herbes i quatre ocells? Una llacuna que és poc més que un toll?

Si mirem els mapes aeris, el Google del mòbil, de l’ordinador, veiem que la costa de Catalunya, les terres planes amb vistes al mar, estan entre el groc palla i el gris pòrtland: urbanitzades. A més dels aiguamolls de l’Empordà, únicament sobreviu el verd als dos deltes, al delta de l’Ebre i al del Llobregat.

El progrés, l’entronització dels diners a curt termini, ha consagrat el pa per avui i la gana per demà en un projecte econòmic i polític, compartit no només per la dreta nacional, els defensors de la terra, que sempre ha fet negocis de compra i venda a les terres ermes, sinó per la socialdemocràcia baixllobregatina, emborratxada a corregir la plana i enrajolar el cel i la terra desenrajolada. Allà on veiem un camp d’enciams, els pròcers de Catalunya hi veuen un hotel amb vistes, un edifici d’oficines, un duty free, un parc aquàtic, una zona poliesportiva.

Després hi ha els ocells, aquests descendents encongits dels antics senyors de la terra: els dinosaures. Podrien ser aliats de la pagesia, però encara són vistos com a enemics ancestrals, rates volants saquejadores de l’aliè. Semblen dipositar millors esperances en els grans ocells de metall: en l’ampliació de l’aeroport. En realitat, sentint parlar les organitzacions pageses, algun desconfiat diria que ho fan pensant en la propera collita: la requalificació dels terrenys del Parc Agrari. Morta la cuca, mort el verí.​

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

A plena llum

Dona en un mirall (1907), de Theo van Rysselberghe)

Jo. Davant del mirall. A plena llum. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un nou any, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento. Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entranyes, les que no mostro.

Ara no soc invisible. Diuen que, a la cinquantena, a les dones ja no se’ns veu. Disculpeu que discrepi. M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb vint-i-cinc primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants. La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista.

I què? Soc capaç de mirar aquesta altra que també soc jo. Vaig al fons de la seva mirada, que és sincera sense compassió. Ho és tant, que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.

Em poso música. Un bolero esquinçat que parli del temps que ha passat i ja no hi tornarà. I segueixo mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, em saben a purificació, a llast que es deixa anar, a descàrrega d’emocions. Són dolços.

Jo soc aquesta. La que em mira a la imatge de l’altra costat i la que ha viscut aquests més de cinquanta anys. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran futur i estava plena d’il·lusions. Somric entre les llàgrimes. Ric a riallades. Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com