 |
| Dona en un mirall (1907), de Theo van Rysselberghe) |
Jo. Davant del mirall. A plena llum. Em plantejo aquest exercici de mirar-me a mi mateixa sense pietat. Hi ha maneres i maneres de començar una nova etapa, un nou any, un camí per estrenar. Per què no fer-ho observant-me? Costa, però ho intento. Persevero. He de fixar els ulls als meus ulls de l’altra banda, al meu rostre reflectit, a cada racó del meu cos, a les meves entranyes, les que no mostro.
Ara no soc invisible. Diuen
que, a la cinquantena, a les dones ja no se’ns veu. Disculpeu que discrepi.
M’estic veient, amb el color de la pell que no és el mateix que amb vint-i-cinc
primaveres. Aleshores tampoc tenia potes de gall, cel·lulitis o zones penjants.
La fermesa era la tònica habitual. Ara és la gravetat la protagonista.
I què? Soc capaç de mirar
aquesta altra que també soc jo. Vaig al fons de la seva mirada, que és sincera
sense compassió. Ho és tant, que espanta. Però li ho agraeixo. Millor una
veritat aclaparadora que cent mentides edulcorades.
Em poso música. Un bolero
esquinçat que parli del temps que ha passat i ja no hi tornarà. I segueixo
mirant-me. Les llàgrimes afloren aviat, com tinc per costum. Són beneïdes, em
saben a purificació, a llast que es deixa anar, a descàrrega d’emocions. Són
dolços.
Jo soc aquesta. La que em
mira a la imatge de l’altra costat i la que ha viscut aquests més de cinquanta
anys. No deixo de pensar que segueixo sent aquella nena que somiava un gran
futur i estava plena d’il·lusions. Somric entre les llàgrimes. Ric a riallades.
Em reconec: només soc jo, la de sempre, disfressada de dona madura. El cor
d’aquella noia que vaig ser continua intacte. I així ho sento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada