dilluns, 15 de desembre del 2014

Sobre el nom de les noves instal·lacions esportives al Parc de la Torre Roja

La nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja va demanar d’intervenir al Ple Municipal del 27 de juny de 2013, on es debatia la modificació del projecte de les instal·lacions esportives en substitució i al lloc que ocupaven les antigues Piscines Joan Masgrau; instal·lacions que ja són quasi acabades i a punt d’inaugurar-se.

La nostra intervenció volia manifestar el nostre malestar per:

La manca de participació ciutadana en l’elaboració del projecte.

Potser s’hauria d’haver fet una consulta ciutadana sobre si s’haurien d’haver mantingut les antigues instal·lacions i ens hauríem evitat (o no) de suportar els propers anys el cost de les noves.

També volíem manifestar la nostra incapacitat per tal de promoure aquesta participació i evitar (o no) l’enderroc de les antigues instal·lacions.

I finalment adreçàvem al plenari la següent petició: “Malauradament la Piscina anterior ja no es pot salvar. Preguem almenys en aquest plenari que mantingui si més no el nom per al nou complex esportiu: el nom del primer alcalde democràtic de la nostra ciutat, el Sr. Joan Masgrau. Aquesta és la petició de la nostra Associació de Veïns Parc de la Torre Roja”.

Se’ns va contestar en el mateix ple que “les instal·lacions no són un equipament de barri, que ho són de ciutat”. Més raó encara de la petició de participació ciutadana per a obres d’aquestes característiques, i també una raó de pes perquè es mantingui per a les noves instal·lacions el nom del primer alcalde democràtic de la nostra ciutat, una raó de memòria històrica. A la nostra petició, per cert, s’hi ha adherit també el Grup Tres Torres, que treballa pel manteniment del nostre Patrimoni Històric i Cultural, tal com expliquen en el seu Butlletí Canis Vallis de novembre-desembre.

A data d’avui no hem rebut resposta a la nostra petició. És més, sembla que a les noves instal·lacions se’ls vol posar el nom d’Instal·lacions Esportives Parc de la Torre Roja. ¿No havíem quedat que no eren equipaments de barri, que eren de Ciutat?

Francesc Arnau i Sánchez




La LOMCE, la LEC i les competències del consell escolar

L’aprovació de la LOMCE ha afectat greument les competències dels consells escolars, òrgan principal de participació de les famílies en el procés educatiu dels nostres infants.

Tanmateix, cal recordar que aquesta Llei Orgànica és clarament rebutjada per una gran majoria social a Catalunya i que tant el Parlament català (amb el suport de 103 dels seus 135 diputats) com el govern de la Generalitat han interposat sengles recursos d’inconstitucionalitat contra nombrosos dels seus preceptes.

A Catalunya, des de 2009, la principal norma que regula el model de sistema educatiu és la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya.

En comparació a la LOMCE, la Llei d’Educació de Catalunya permet:

Aprovar el projecte educatiu del centre, les normes d’organització i funcionament, la programació general. La LOMCE, en canvi, sols dóna als consells la competència per “avaluar” aquests instruments.

Intervenir en el procés d’admissió d’alumnes i intervenir en processos de resolució de conflictes. La LOMCE sols esmenta que als Consells escolars cal que siguin informats.

Aprovar els criteris de col·laboració amb altres centres i amb l’entorn. Aprovar les propostes d’acords de coresponsabilitat, convenis i altres acords de col·laboració del centre amb entitats o institucions. Aprovar les directrius per a la realització d’activitats escolars complementàries i extraescolars, i avaluar-ne el desenvolupament. Respecte a tots aquests punts, la LOMCE sols considera que els Consells escolars han de ser informats.

D’altra banda, a dreta llei, cal remarcar que continua sent competència dels consells escolars –la LOMCE no ho prohibeix expressament– tant l’aprovació del pressupost del centre i el rendiment de comptes, com l’aprovació de la carta de compromís educatiu.

Des de la FaPac, tant per aquells casos en què la LOMCE no ho prohibeix directament, com en aquells altres on malgrat la interferència estatal l’emparament de la LEC és clar, reinvindiquem que les AMPA puguin plantejar la necessitat que tots i cadascun d’aquests veritables instruments d’autonomia i participació siguin sotmesos a l’aprovació preceptiva dels respectius Consells escolars.

Així mateix, exigim al Departament d’Ensenyament de la Generalitat el respecte a aquest criteri en els centres on els Consells escolars així ho manifestin i segueixi emparant-se en l’actual quadre de competències previst a la LEC, fent-lo prevaldre, si cal, davant d’una Llei estatal que, a la pràctica, buida de continguts els canals de participació formals de les famílies.

Montserrat Pastor




Dues distincions a la nostra revista

Ho anunciàvem en el número passat i ara aquí en donem notícia. La nostra revista Viladecans Punt de Trobada ha rebut dues distincions que ens alegren i ens empenyen a continuar tirant endavant.

La primera va ser la de finalistes del Premi de Comunicació que periòdicament atorga el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, dins un conjunt de premis que aquest any es van fer públics en un acte celebrat precisament a Viladecans, el dia 14 de novembre, a l’Àtrium. No vam guanyar el Premi, que va aconseguir merescudament la Televisió d’Esplugues, l’única televisió local que encara es manté viva a la nostra comarca. Però el sol fet de quedar finalistes ja ens honora molt.

I l’altra distinció va ens el va concedir la Fundación Espejo, que ens va designar per rebre el “IX homenatge poètic i de compromís social amb la ciutat de Viladecans”, L’homenatge va tenir lloc el dia 30 de novembre a la Biblioteca de Viladecans, i en ell el regidor de Cultura José Luis Atienza va fer una presentació molt elogiosa de la feina que fa la nostra revista.

Com dèiem al començament, totes dues distincions ens alegren i ens empenyen a continuar tirant endavant. I sens dubte que també empenyeran als nostres lectors a animar-se a escriure en aquestes pàgines, que són pàgines de tots.






Sardanes per començar l’any

Ballada de Sardanes 

el dia 1 de gener a dos quarts de 8 del matí.

Vine a veure sortir el primer sol del 2015 al Baix Llobregat mentre escoltes la nostra música i balles la nostra dansa!

Xocolata amb melindros a la mitja part.

Aprofita el nostre autocar que tindrà les seguents parades:

Sortida de Cornella a dos quarts de 7 del mati a l’Estació d'Autobusos (carretera del Prat cantó Victor Pradera).

Parada a Sant Boi (Camps Blancs) a la carretera de Santa Creu de Calafell davant la gasolinera de la carretera.

Parada a Viladecans, a l’avinguda de la Generalitat, davant la parada dels taxis i autobusos.

Parada a Gavà, carrer de Joan Carles I, al costat del pavelló Jacme March (parada autobús).

Es calcula que a les 10 del matí sortim de Begues per fer el camí al revés amb les mateixes parades.

El preu és de 7 € anar i tornar.

Cal reservar la plaça de l’autocar. 

Informació: Francesc Lligadas (93 474 29 91 i 609 70 19 62).

Francesc Lligadas






Torna el Pessebre Vivent a Viladecans

Viladecans, a pesar de haver-se convertit els darrers anys en zona industrial, té a be mantenir i recuperar una sèrie de tradicions molt nostrades: els gegants, els diables, els castellers, el ball del Patatuf, els pessebres, etc.

Enguany en recuperarem una altra. Al bosc de cal Ginestar, tornarem a viure el Pessebre Vivent que durant uns anys es va fer al jardí municipal. Posar en marxa tota la infraestructura necesària per dur-ho a terme, ha estat laboriós. Però gràcies a la voluntat i esforç d'una sèrie de persones desinteressades, creant el vestuari, els decorats, els textos, i fent d'actors i actrius, etc. etc. (sempre hi ha d'haver etc.), aixecarem el teló, dit amb argot teatral, el proper 20 de desembre i durant tres caps de setmana: 20 i 21 de desembre, 27 i 28 de desembre, i 3 i 4 de gener. Es durà a terme amb tres passis diaris: 17,30, 18,30 i 19,30h.

Nerviosos però il·lusionats, esperem que el poble de Viladecans respongui i vingui a veure l'espectacle que hem preparat amb tot el respecte per establir de nou aquesta tradició que volem que es consolidi a la nostra ciutat.

Esperem aconseguir-ho.

Amics del Pessebre Vivent de Viladecans





Quarta trobada de Clubs de Lectura a Viladecans

Enguany fa 100 anys que va nèixer la Mancomunitat de Catalunya i amb ella la “Xarxa de Biblioteques Populars”amb la voluntad de donar accés al coneixement a tota la població. Els polítics de la Mancomunitat van ser molt avançats, tenien molt clar que la ciutadania havia de tenir feina a la fàbrica o al camp però havien de tenir formació, on l’havien d’adquirir era l’escola i a la biblioteca, els dos pilars per adquirir coneixement. Amb homes i dones amb formació s’aconseguiria una societat sòlida i amb futur. La història del país no seria favorable a les seves polítiques educatives i de lectura pública, com ara les anomenem. 

Però la Xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries i la Biblioteca de Catalunya, gràcies a la Diputació de Barcelona (que va mantenir totes tres institucions, entre d’altres nascudes amb la Mancomunitat) sempre es van mantenir fermes i adaptades als nous canvis, sense oblidar el seu compromís amb la societat: fer possible l’accés al coneixement. Han arribat fins al segle XXI, la Xarxa de Biblioteques Populars s’ha transformat en la Xarxa de Biblioteques Municipals, conformada per dues-centes vint biblioteques de la província de Barcelona.

L’Escola de Bibliotecàries és ara la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. I l’esplèndida Biblioteca de Catalunya s’ha convertit en la Biblioteca Nacional de Catalunya. 

Les biblioteques s’han adaptat a tots els canvis i necessitats de la societat. Amb l’arribada de la democràcia i una nova organització de govern es van consolidar, és el servei que més democratitza l’accés a la informació. L’oferta de serveis per gaudir de la lectura o la cerca d’informació és amplia. Dins la diversitat d’oferta de cada biblioteca, els clubs de lectura és una de les activitats estrella. Amb cada lectura realitzem un esforç intel·lectual, llegim en solitari, i es converteix en un acte íntim. 

La lectura és un acte íntim, solitari, realitzem un esforç intel·lectual. 

El club de lectura ens permet compartir la lectura, enriquir-nos, millorar intel·lectualment, socialitzar-nos en un país on els índexs lectors estan molt per sota la mitjana europea. A casa nostra s’ha fomentat poc el gust per la lectura, trobar un grup d’amics i amigues amb qui pots compartir les reflexions sobre literatura, suposa una millora de la persona, en la seva autoestima. Cada membre del club fa una lectura diferent. Compartir la lectura suposa fer tantes lectures de l’obra com membres conformem el club. 

Totes les biblioteques que formen part de la Xarxa de Biblioteques Municipals com a mínim, ofertem un club de lectura, col·laborem amb els clubs dels diversos agents socials. 

L’objectiu és sempre el mateix: compartir el gaudi de la lectura, independentment de l’edat, gènere o les dificultats lectores. Tots i totes tenim el nostre club i les nostres lectures. 

Així va quedar demostrat a la 4a Trobada de Clubs de Lectura a AtriumViladecans. A les trobades anteriors, van trobar-nos amb els companys d’altres biblioteques de la província de Barcelona. 

Enguany, hem participat mil tres-centes persones amb l’obra de teatre Stockmann, a càrrec del Grup de Teatre les Antonietes. Una versió de l’obra de teatre Un enemic del poble de Henrik Ibsen. Una representació excel·lent sobre un tema d’actualitat, la gestió del bé públic o la gestió de la informació, temes actuals tot i que l’obra va ser escrita fa un segle.

Som molts els lectors i lectores que formem part dels clubs de lectura de la la XBM (Xarxa Biblioteques Municipals), tots junts demostrem que l’accés a la informació, a la formació, a través dels serveis de lectura pública, sumem, enfortim les nostres biblioteques públiques. 

Gràcies a tots els nostres usuaris i totes les nostres usuàries de biblioteques públiques i aprofito l’ocasió per convidar a tots els ciutadans i totes les ciutadanes que no en sou usuaris habituals perquè ens visiteu més sovint. 

Ens veiem a la Biblioteca de Viladecans o la XBM!

Remei López


Foto: Llobregat Digital



Magdalena Modolell assisteix a un acte del Grup Tres Torres

 El Grup Tres Torres va celebrar el passat 11 de desembre, el seu 10è aniversari, amb una xerrada de Jaume Lligadas sobre la mina d’aigua Modolell i la primera font pública de Viladecans. El més sorprenent de l’acte va ser que va comptar amb la inestimable presència de la Sra. Magdalena Modolell, tibada com sempre i ben conservada, perquè, segons diuen les males llengües, fa cent anys que va morir. Però es veu que el Grup Tres Torres té un gran poder de convocatòria. L’acte finalitzà amb una excel·lent interpretació musical del violoncel·lista Josep Ruiz. 



L’Assemblea Oberta comença a caminar

El passat dimarts 18 de novembre va tenir lloc a l’Ateneu Pablo Picasso la primera Assemblea per constituir un espai on s’organitzi la ciutadania que vol una ruptura radical amb les polítiques que fan pagar la crisi sistèmica que patim a la classe treballadora.

A l’acte hi van assistir unes trenta persones que van mostrar el seu suport a la creació d’aquest espai on l’esquerra transformadora amb tots els seus matisos pugui confluir per unificar i enfortir les lluites socials, a més d’obrir espais al debat i la reflexió. En definitiva, crear una eina que serveixi com a contrapunt a un poder, en aquest cas municipal, poc obert a una participació ciutadana real, i desconfiat d’unes mobilitzacions populars que el qüestionen. És per tant una necessitat d’aquests temps que vivim organitzar-nos des de les bases, agrupats en la diversitat (que no vol dir homogeneïtzats) per començar a ser protagonistes d’un canvi que definitivament ja estem vivint, i que si no decidim nosaltres quina direcció ha de prendre és segur que ho faran per nosaltres.

En aquesta assemblea inaugural es va decidir aprovar per consens un manifest que servirà per determinar el marc ideològic a través del qual funcionarà. Aquest manifest advoca per una economia al servei de les persones, es defineix feminista, ecologista, antifeixista i internacionalista i reclama una democràcia participativa de base.

Animem a tota la ciutadania interessada i convençuda de la necessitat de participar en espais de transformació social des de baix, des de la democràcia directa, i des del suport mutu, a participar en la propera assemblea que es realitzarà el dia 19 de desembre a les 20h, en un lloc del que properament informarem.

David González Ibáñez




Valorar el Remolar


Com n’és de difícil gaudir de l’Espai Natural del Remolar en el nostre temps lliure... El que hauria de ser –i ho és– la joia de la corona entre els nostres atractius turístics i mediambientals resulta inaccessible per a la majoria dels mortals, almenys durant gran part de l’any. Això és degut –al meu entendre– principalment a tres motius: 

1) L’horari de l’aparcament. Encara que sembli mentida, durant els mesos de juliol i agost només està obert de 9 a 15 hores, en plena època estival i quan els dies s’allarguen més. La resta de l’any tanca un parell d’hores més tard, exceptuant els caps de setmana i festius d’abril a juny en què passa el cadenat a les set del vespre. En tot cas, si ens desplacem en vehicle privat hem de saber que el Remolar i les tardes conjuguen poc i malament. 

2) La impossibilitat d’arribar al Remolar en carril bici. El Camí del Mar acaba en la seva intersecció amb l’Autovia de Castelldefels i des de la rotonda fins a l’accés a l’espai natural ens separa una carretera d’un quilòmetre –si fa no fa– amb vorals estrets i un parell de revolts perillosos. Tot un esport de risc no apte per a famílies i encara menys per a mainada amb poca experiència damunt les dues rodes. 

3) La inexistència de cap alternativa de transport públic. La línia d’autobús L99 que connecta Viladecans amb la T1 de l’Aeroport del Prat passa a mig quilòmetre del Remolar... però hi passa de llarg. Ningú s’ha plantejat la possibilitat d’habilitar una nova parada o un desviament del trajecte d’aquesta línia per permetre l’accés en transport públic a l’espai protegit. Una parada que, per cert, també podrien utilitzar els turistes aficionats a l’ornitologia i l’observació d’ocells que aterren al Prat. 

¿Tant costaria obrir tots els dies de l’any l’aparcament fins a les set de la tarda? Només es tracta de passar un cadenat... Si realment valorem el que tenim i volem treure’n partit de forma sostenible i responsable, fomentant l’oci familiar, el contacte amb la natura i el turisme de qualitat hem de reconèixer que tenim molt mal plantejat l’accés al Remolar i molta feina pendent. ¿S’imaginen que l’aparcament de la Fageda d’en Jordà tanqués a les tres de la tarda en plena temporada d’estiu? A Viladecans hi ha coses que costen d’entendre. 

Josep Ginjaume



El Baix Llobregat

 El Baix Llobregat és la gent del Baix.

És homes i dones.

El Baix és trenta municipis i un riu.

El Baix Llobregat és Viladecans, és Martorell.

El Baix és Esparreguera, és Cervelló, és Collbató,

és Cornellà, el Prat, Sant Boi,

és Esplugues, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts,

és mar Mediterrani.

és Montserrat, és Collserola, és el Garraf.

El Baix és un dinar amb traductor simultani. 

És una taula on el pa és pa i és pan.

És una taula on el vi és vi i és vino. 

És un pati on els nens parlen en català

juegan en castellano.

El Baix és el riu Llobregat,

és Pallejà, la Palma de Cervelló, Castellví de Rosanes

és una xafogosa nit d’estiu,

és un malalt en llista d’espera, 

és la pluja sobtada de setembre.

És una bandera estelada,

és una bandera andalusa,

és una bandera extremenya, 

és una bandera espanyola.

El Baix és una senyera.

El Baix és terra de Catalunya.

És sang de moltes terres,

és terra de colors,

és terra del nord,

és terra del sud,

és terra de mars enllà.

És Castelldefels, és Sant Just, és Molins de Rei,

és un diumenge de caramelles,

és un concert de cant coral,

és un canto rociero.

El Baix és el Nord, és el Sud, és el centre.

És Abrera, és Begues, és el Papiol.

És quaranta anys d’enfilar-se a les bastides,

és una vaga general,

és un onze de setembre de 1976 a Sant Boi. 

El Baix és Gavà, és Sant Joan Despí, és Sant Climent.

És un passeig per la platja un dia d’hivern.

És la ginesta als boscos en primavera. 

És la petita depressió del diumenge a la tarda.

És la inauguració d’un nou centre comercial.

És la cua de l’atur. 

És un conjunt de més de 800.000 habitants, etcètera, etcètera.

És Corbera, és Olesa de Montserrat, és Santa Coloma de Cervelló.

El Baix és un vell tossut.

És una parella divorciada.

És una fàbrica amb ERE.

És una escarxofa, un espàrrec, una cirera.

És una tractorada.

És un petit comerciant en descrèdit.

És un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El Baix és Sant Esteve Sesrovires, és Torrelles, és Vallirana. 

És el meu esforç i el vostre esforç.

És la meva veu i la vostra veu.

És la teva vida i la nostra vida. 

El Baix és tu, i tu i tu,

i tot d’altra gent que no coneixes.

És el teu secret i el secret dels altres.

El Baix és Sant Feliu.

És el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat.

El Baix és tothom.

El Baix és ningú.

El Baix és aquests premis de Reconeixement Cultural. 


(Text d’Obertura de l’acte d’entrega dels Premis de Reconeixement Cultural del Centre d’Estudis del Baix Llobregat, celebrat a Viladecans el 14 de novembre de 2014. Inspirat i amb fragments del poema “El poble” de Miquel Martí i Pol, adaptació de José Luis Atienza).


La nostra comarca

El passat 14 de novembre es va celebrar a Viladecans, a l’Àtrium, l’acte de lliurament dels Premis de Reconeixement Cultural promoguts pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que volen ressaltar la tasca que es duu a terme a la comarca en els diversos camps relacionats amb la cultura. Va ser un acte molt ben muntat i molt agradable, i en el qual diverses entitats viladecanenques van ser nominades com a finalistes, i dues d’elles –l’Agrupament Cultural La Lira i el Centre Ocupacional Caviga– van rebre el guardó de l’àmbit corresponent.

La celebració d’aquest acte ens va fer posar els ulls a tots plegats en la nostra realitat comarcal. De fet, el Baix Llobregat no és una comarca gaire cohesionada, ni amb una centralitat clara. La mateixa xarxa de comunicacions, per exemple, no està gens pensada amb criteris comarcals. 

Però tot i així, veiem com cada cop creix més la consciència comarcal. Sens dubte que en aquest sentit van ser un gran impuls les lluites obreres dels temps del franquisme i dels primers anys de la transició. Unes lluites obreres que en els moments actuals han de prendre, i estan prenent, noves formes davant la crisi que tant ens afecta i la manca de les inversions necessàries per poder fer-hi front.

I, juntament amb això, veiem també com creix aquesta consciència a nivell de vida associativa. L’acte del dia 14 en va ser un molt bon signe. I en podríem assenyalar també molts d’altres, començant pels que s’estan realitzant en el nivell més proper de les terres del Delta i que tan clarament es van manifestar en el rebuig al projecte d’Eurovegas. I tot això, amb l’esperit d’integració mútua dins l’amplíssima diversitat que aquí vivim, en aquesta petita pàtria que tan bé expressa el text amb què va començar l’acte del dia 14, i que trobareu reproduït a les pàgines 2 i 3 d’aquesta revista. 


Cursa escolar el 1975




L’any 1975 es va celebrar, pels voltants del Poblat Roca, una cursa escolar. Quan encara l’atletisme no s’havia convertit en un hobby com ara, que omple els nostres carrers i muntanyes, matí i tarda de gent corrent de totes les edats, els nens i nenes de les escoles de Viladecans van participar en un cross pels carrers sense asfaltar del Poblat Roca, passant pel davant de l’hospital i la fàbrica Derivan, encara en funcionament.





Jaume Muns

L’informe del metge Jornet del 1910. Una proposta d’eradicació del paludisme a Viladecans (I)

Quan Francesc de Paula Jornet i Juncadella va acabar d’escriure el seu escrit, segurament es deuria sentir ben satisfet per la feina feta. Era el 21 de juliol de 1910 i el metge de Viladecans finalitzava el més complet informe que s’havia fet mai sobre l’estat sanitari del poble. Dins el seu interior, potser pensava que el resultat del seu dictamen oferiria un bon diagnòstic de les causes de mortaldat dels seus veïns, cosa que ajudaria a trobar les solucions més adients per rebaixar-la sensiblement en els anys següents. El metge Jornet tenia llavors 35 anys i havia arribat a Viladecans feia poc més de quatre anys, procedent de Sant Julià de Vilatorta. Ho havia fet poc després de la mort del seu predecessor en el càrrec: el metge santboià Joaquim Vergés i Torres, el qual havia estat responsable de la sanitat del nostre poble, des de 1881.


Una femella d’un mosquit anopheles –propagador de la malària–
en el moment de fer una picada a un ésser humà.
Fotografia: Google/images. c/c

De totes formes l’informe del metge local tenia un origen ben clar. Era la resposta a un encàrrec ben explícit procedent de l’ajuntament de Viladecans, conduït pel seu alcalde Francesc Basomba. En efecte, en data de 14 d’abril d’aquell any 1910, els membres del Consistori havien reclamat al facultatiu la redacció d’un informe d’avaluació i anàlisi de l’estat sanitari del poble, acompanyat d’una proposta de possibles mesures, que donés suport a la sol·licitud que en breu havia de presentar-se al Govern Civil de la província. Es tractava de sol·licitar permís per imposar un nou arbitri municipal que ajudés a sufragar les despeses de l’execució d’un projecte de sanejament dels terrenys insalubres i no conreats del terme. És provat que l’ajuntament de Viladecans de la primera dècada del segle XX s’havia autoimposat el projecte de sanejament del terme municipal, com a fórmula per a eradicar el mal sanitari més recurrent i tradicional de la nostra contrada: el del paludisme, també anomenat malària, encara present llavors en algun indret de Marina. Amb aquesta finalitat, el mes de maig del 1910, s’havia creat una junta municipal que s’havia d’encarregar de les obres d’aquell projecte; una junta que va estar formada per una bona representació dels majors propietaris de terres locals: Àngel Arañó, Baldiri Miernau, Josep Carreras, Roc Mas, Pau Formosa, Enric Balletbó o Baltasar Fargas de Casanovas, tots ells acompanyats del metge Jornet.

L’informe del metge estava molt ben argumentat i documentat i assenyala al lector d’avui cap a la finalitat que es marcava el facultatiu, fa poc més d’un segle. En un primer capítol s’hi mostraven nocions històriques i geològiques del Delta del Llobregat en general i el terme de Viladecans en particular, tot indicant que els terrenys que conformaven la plana deltaica són de terres d’al·luvió que el riu va anar dipositant durant segles. En una segona part, el metge il·lustrava el seguit de projectes de sanejament i rectificació del riu que s’havien portat a terme, tant pels propietaris com per l’administració. Eren, en general, projectes, datats de mitjan segle XIX, que cercaven guanyar terres de conreu al delta i alhora, defensar-se dels perills de les recurrents avingudes d’aigua de pluja que no aconseguien drenar convenientment fins al mar. 

Un cop arribat a aquest punt de l’informe, Jornet ens fa parar l’atenció en les causes reals del paludisme, lligades de forma clara a la geologia imperant en el nostre terme local, dominat per un terreny deltaic amb una gairebé nul·la altitud per sobre del nivell del mar, afavoridor de la presència d’aigües estancades. I ho explica amb gran esforç didàctic: gairebé com si fos el primer cop que s’explicava als veïns i a l’administració, amb aquells termes científics. El metge, semblava voler demostrar com existia una clara correlació entre les aigües estancades o els aiguamolls presents a la zona de Marina i les anomenades febres tercianes patides sobretot pels veïns que vivien o treballaven en els masos i cases de pagès d’aquells indrets de topònims tant esclaridors com “Les Filipines” o “L’Àfrica”. Altrament, Jornet intentava acabar amb les antigues creences que afirmaven que el paludisme era la conseqüència de les emanacions “mefítiques” i “tel·lúriques” dels pantans o del mateix consum de les aigües estancades. I contra aquelles creences supersticioses, el metge aportava tot el darrer arsenal que la ciència mèdica i epidemiològica europea havia anat descobrint en relació a la causa de la malaltia: entre els més importants, el del francès Charles Louis Alphonse Lavernan sobre l’origen parasitari de la malaltia, l’any 1880, o el del britànic Roland Ross que va demostrar, el 1895, com eren en realitat les picades de les femelles del mosquit de l’espècie Anopheles, les responsables de la transmissió de la malaltia en l’home. 

El metge, però, no es quedava en el capítol de la diagnosi, sinó que proposava un seguit de solucions davant del problema. Alternatives que passaven –en general i tal com veurem en la propera continuació d’aquest article– per la dessecació d’unes 800 hectàrees i en el desguàs de les aigües estancades mitjançant la construcció de valls i corredores. Aquesta obra d’enginyeria agrària i civil afavoriria l’augment dels camps conreats i, de retruc, també milloraria la producció i la productivitat de les collites, cosa que representaria un benefici cap a la fortalesa fisiològica dels veïns i veïnes que podrien lluitar amb millors garanties davant la presència d’altres malalties que també els afectaven en gran manera. Una d’elles era la tuberculosi “en sus diversas localizaciones y formas: pulmonar, de laringe, meningea, ganglionar o articular, que podía tener su causa en aquellos vecinos que, aunque debilitados, se pudieron salvar del ataque del paludismo que existía veinte años antes”. Malgrat tot, tampoc s’havien de menysprear –en opinió del metge– altres malalties importants en el nostre àmbit local com les provocades per les infeccions intestinals, l’escorbut, l’hematúria, l’epilèpsia o, fins i tot, la bogeria.

El fet que Jornet afirmés que el perill del paludisme fou recurrent a Viladecans fins vint anys abans del seu informe, ens fa pensar que potser el darrer gran brot de febres tercianes es va produir cap al llarg de la dècada de 1880 i que finalitzà cap a les darreries d’aquells anys i inicis de la dècada dels anys noranta. Un fet que potser –i ho diem a manera d’hipòtesi– podria haver anat associat a l’ingent feina dels pagesos locals en conrear terres a Marina –sobretot amb conreus de vinya– fins que arribà la plaga de la fil·loxera al Delta, cap a 1890. En qualsevol cas i per tal de demostrar la forta presència del paludisme fins a aquelles dates, el metge aportava les xifres de naixements i morts del poble que mostraven els documents per ell consultats –molt segurament els Sacramentaris de la parròquia de Sant Joan–, tot indicant una reducció en el creixement natural dels veïns del poble, durant tot els primers 90 anys del segle: 2.404 naixements per 3.097 defuncions, cosa que provocava un lògic dèficit del creixement vegetatiu de la població local que Jornet calculava en 693 individus. Uns anys on –segons es llegeix en l’informe– “patien infeccions palúdiques una quarta part dels seus habitants, sent els més atacats, els veïns que treballaven o residien de les rodalies de la carretera de València”.

-----------------

1. AMVA, Informe de l’estat sanitari de la població redactat pel metge Francesc de P. Jornet, el 21 de juliol de 1910.

2.  AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, actes del 26 de maig i del 20 de setembre de 1906.

3. No sabem fins quin any va continuar Francesc de P. Jornet com a responsable facultatiu de la sanitat viladecanenca. Sospitem que ho va ser fins a mitjans de la dècada dels anys 1910 en què els documents d’arxiu ens constaten la presència d’un altre metge al nostre municipi: el doctor Roberto López Moreno. El que sí que sabem és que, anys després, el metge Jornet va ser declarat desaparegut, l’octubre de 1936, a conseqüència de la repressió a la rereguarda, durant la Guerra Civil. Aquest fet va anar lligat, molt probablement, a la seva afiliació al partit dretà i catòlic de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA); un fet esmentat a l’article de Calbet i Camarassa, Josep M.; Hervás i puyal, Carles i guerrero i sala, Lluís. “Metges de Catalunya morts durant la Guerra Civil i la repressió franquista. Estudis preliminars” publicat a Guimbernat. Revista catalana de la història de la medicina i de la ciència, vol 50, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2008, pàg. 109-118. En aquest article, consultable al web http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/download/139770/190948, s’hi pot veure una fotografia de Francesc de Paula Jornet. 

4.  AMVA, Actes del Ple de l’Ajuntament, acta del 19 de maig de 1906.

5.  AMVA, Infome… pàg. 8. 

6.  AMVA, Padrons Municipals d’habitants, 1857-1897. És curiós constatar com la població total del poble, malgrat el dèficit del creixement vegetatiu assenyalat, va augmentar sensiblement, durant el període que va de 1857 (1.088 veïns), fins a 1887 (1.323 veïns). Un fet que només es pot explicar per l’arribada de població immigrada; molt segurament, jornalers atrets per la gran demanda de mà d’obra en la zona del Delta. Encara l’any 1897, a Viladecans hi havia 1.345 habitants, però l’any 1900 la crisi agrària i demogràfica es deuria notar amb tota cruesa, provocant una davallada de la població local: 1.190 veïns. 

7.  AMVA, Informe de l’estat sanitari de Viladecans, 1859. La diagnosi de l’informe del 1910, estava en consonància amb el que s’escrivia en aquell altre informe de l’estat sanitari del poble, de mitjan segle XIX, on es podia llegir “En este pueblo reinan continuamente las calenturas por razón de las aguas corrompidas que existen en gran número de acequias cuyas aguas no tienen la mayor partes salida. Dichos males no es posible remediarlos el pueblo por el desnivel que hay hacia el mar, y a pesar de hacerse la limpia todos los años y como son las rieras, la de Gavá y la de San Clemente que se introducen en el término, lo inundan con frecuencia porque no tienen dirección ni cauce alguno, y no solamente perjudican en gran manera la salud pública sino que también echan a perder la cosecha de cereal.” 

Xavier Calderé i Bel



Aligot vesper (Pernis apivorus) - Remolar-Filipines

 

Comú en migració per tot el territori. Fa servir el camp magnètic terrestre i la memòria visual per ajudar-se en les seves migracions, evita les grans masses d’aigua en les seves rutes.

Eio Ramon

Un dia de cada dia

Se’n pot dir dies feiners, o dies laborables, o potser d’altres maneres. Però de fet, tots nosaltres acostumem a anomenar els dies que no són festius amb una expressió que mereix ser meditada: en diem “els dies de cada dia”. Si us atureu a pensar-ho, és un nom fantàstic, que denota una filosofia de la vida molt interessant.


El tòpic diu que els catalans som gent molt treballadora. I no diré jo que no ho siguem. Però quan parlem dels dies en què cal anar a treballar, no els designem amb un derivat de treball o dels seus sinònims (“feina”, “labor”...), sinó amb una expressió que evoca una cosa més pacífica i tranquil·la: són els dies quotidians, normals, del temps que es va repetint sense característiques especials. No em negareu que aquesta és una bona manera de mirar-se la realitat...

En fi, que si quan llegiu aquest articlet no és un dia de festa, us desitjo que, en tot el que feu, tingueu un molt bon dia de cada dia. 

Josep Lligadas

En homenatge a la Pepi



No conec ningú que hagués afrontat la malaltia i la pròpia mort amb tant de coratge com la Pepi Venegas, que morí el passat 22 de novembre. El càncer mai no li va impedir viure en plenitud la vida, l’amistat, el seu compromís per un món més digne i millor. Ens ho explicava, al Punt de Trobada, ella mateixa fa un parell d’anys.  Sense plànyer-se, sempre amb un somriure, amb llibertat, amb total sentit de la responsabilitat. La vida de la Pepi, massa curta, va resultar plena de sentit, viscuda al màxim. També per als qui no vam tenir ocasió de tractar-la gaire.

Mercè Solé


Morir: potser només

perdre forma i contorns

desfer-se, ser

xuclada endins

de l’úter viu,

matriu de déu

mare: desnéixer

Maria Mercè Marçal

Raó del cos (2000)


Llum i ombra

 


Foto impressionant i bella, més enllà del oh que maco que ens surt de la boca i del qual se n’enfoten els no barcelonins. Contrasta la foscor dels núvols que envaeix el cel com fumarada d’incendi amb els colors brillants del vessant per on treu el cap el campanar de Gisclareny. El bosc s’omple de tonalitats de fulles madures. Les copes dels arbres com els mals estudiants: han copiat els grocs i els vermells terrosos del petit company de pupitre: les cireres d’arboç. Si fos una pintura seria impressionista, amb el segon pla dels arbres que escalen la pedra, trobant escletxes de terra i vida en les ferides de les roques. Entre la mitja tenebra de la distància, més pinzellades de groc i vermell terra. 

El Pedraforca s’alça orgullós, el seu cim amb la corba de pedra en forma de forca. La forca és un substantiu polivalent que igual anomena un pal acabat en dues o més puntes per regirar la palla i els fems i carregar garbes i feixos al carro, que dos pals perpendiculars d’on es penjava la corda que ofegava pel coll els condemnats a mort.

Per nosaltres, gent de la plana del Llobregat, el Pedraforca sempre ha estat a la quinta forca. Quan no hi havia cotxes, la quinta forca la teníem més a prop. Segons Josep Maria Huertas, a Barcelona hi havia quatre forques a les entrades de la ciutat d’on penjaven els penjats setmanes i mesos com a avís per als visitants. N’hi havia una cinquena en el camí al Vallés, ara l’avinguda Meridiana, al turó de la Trinitat, que llavors quedava molt lluny i va quedar “està a la quinta forca” pels llocs antipàticament allunyats.

El Pedraforca és com la societat: com més amunt, més pelat és el cor de pedra, més estèril, més inhumà. Allà on passen coses, on creix la vida, on pasturen les ovelles, on salten els esquirols, on sonen les campanes, és terra de vilatans sense la mítica de les muntanyes dels déus adorades pels homes perquè com les grans fortunes estan fora del nostre abast de gent petita.

La muntanya subalterna sembla una postal de pessebre, allà on posem les cases a sobre dels penya-segats de suro i molsa, gairebé a tocar l’esquena del paper blau amb estels de paper de plata. El 1900, hi havia 225 persones a Gisclareny, avui en són 29. Som adoradors de cap de setmana d’aquests paisatges. Si hi ha calers fem turisme rural; si no, homenatgem la visió natural parant-nos a mirar i fer el riu als peus d’un pi, fet que ens delata com el que som: pixapins. Tot i així ens agradaria no ser tan estrangers i trepitjar cada dia l’herba molla, respirar la llum transparent i no sentir més soroll que el silenci de l’aire entre les fulles. Però després pensem en el fred, la pluja, el gel, el metge llunyà, la soledat i el mòbil sense cobertura i ens conformem a ser passavolants de la natura bella i eterna.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza


Ordenem les ordenances de 2015

Vivim una crisi que fa massa anys que dura i que pel camí ha anat deixant pobresa, angoixa, risc d’exclusió social, desnonaments, pobresa energètica... Fa massa anys que patim els efectes devastadors d’una economia especulativa que a l’Estat espanyol va prendre forma de totxana. 

Aquí, la incorporació de les dones al mercat laboral no va comportar una millora de les rendes familiars, incrementant així la qualitat de vida de la majoria de ciutadania i fent créixer el gruix de gent que forma la classe mitjana. Aquí, la incorporació de les dones al mercat laboral va servir que fer créixer el mercat immobiliari, el qual no va ser regulat com cal per culpa d’interessos particulars d’uns quants i afavorit per aquell dogma “anar de lloguer és llençar els diners”. 

Tenint en compte aquest escenari, quan la bombolla va explotar, el resultat va ser dramàtic. I aquells més febles i menys culpables són qui estan pagant les conseqüències. Mentre es rescaten bancs amb els diners de tots plegats, es desnonen persones que tenien hipoteques amb aquests bancs. Unes entitats financeres que, al seu torn, proporcionaven targetes opaques als seus directius. 

A la nostra comarca no hem restat al marge dels efectes de totes aquestes perversions, i les xifres d’atur i els casos de desnonaments fan feredat. Per això no entenem que es continuï apostant per receptes antigues, aquelles que ens han dut on som. Que s’aposti per projectes de baix rendiment i inversió ràpida, en lloc de mirar el futur amb paciència, solidesa i solvència. 

Com tampoc entenem que es presumeixi de tenir superàvit en uns pressupostos municipals des d’un govern local suposadament d’esquerres, en lloc d’aprofitar aquest fet per reduir la pressió fiscal als viladecanencs, introduir mesures de progressivitat fiscal que donin un respir als més vulnerables, o bonificacions que facilitin la dinamització de l’economia local. 

Per això, des d’Esquerra Viladecans, hem presentat tot un seguit d’al·legacions a les ordenances municipals de 2015 que s’han d’aprovar en el darrer ple d’aquest mes de desembre, per obrir aquest camí cap a una nova fiscalitat que s’adapti millor als diferents grups poblacionals. A través de diversos tipus de mesures que van en aquesta línia, com les bonificacions en l’IAE per contractació d’aturats o l’ampliació de reduccions en l’IBI, proposem que els pressupostos municipals no siguin aliens a la realitat laboral i social que es viu als nostres carrers; de manera que les ordenances siguin sensibles i reflecteixin flexibilitat davant la diversa realitat i els grans reptes que actualment tenim. 

Bàrbara Lligadas


 

Cançó del dolç retorn

He tornat a casa després de molts viatges assedegat de tu,

ancorat com n’estic a una vida ardent que no vol mai finir.

No sóc d’allà, ni sóc d’aquí.

Sí un dansaire atrevit puntejant la seva fi.

Recamino l’indret d’un sender conegut fa potser masses anys,

i m’assec en un banc on ensumo l’encens d’un petó molt llunyà.

No ets d’aquí, ni d’allà.

Donaria el meu nom per poder-te atrapar.

Quedaria buidat de qualsevol tresor per poder-te tenir

enredada al meu coll com aquell prenedor que jo et vaig oferir.

He vingut a cercar en racons oblidats la certesa d’un jo,

un record fugisser relliscat per descuit d’una branca de pi,

o un mot penedit escapat d’una boca com un bri de lli,

qualsevol sentiment colpidor assedegat que s’endugui la por

un descuit afeblit o un pas desconfiat que et condueixi a mi.

És ben cert. Fou aquí.

On jo vaig engolir despietadament l’olor del teu vi.

On vas ofrenar-me tot el que floreix en nom de l’amor.

On vam escoltar plegats tots dos junts el seu primer plor.

Ella ens va seguir,

l’estela sagrada petjada en l’arena d’aquest sòl tan fi.

Reia al balancí, 

quan jo l’empenyia provant de gronxar-la lluny ben lluny d’aquí.

Contàvem el món,

amb nombres confosos, parells i senars, altres sense nom.

M’adonava prou 

mentre s’enfilava per les meves cames que l’amor no es mou, 

i que el sentiment

d’estimar la filla és ben suau i tou 

com aquell cotó rosa i endolçit de Festa Major.

Junts vam trencar el plor

quan la seva mare amb un dolç somriure se’ns acomiadà.

Immersos restarem moltes matinades sense respirar

darrera la porta els seus talons negres creient escoltar.

No puja l’escala!

No torna a casa!                                                                  

No ens ve a acaronar!

La llum s’apagà.

Un dol fosc i negre trencà el mecanisme i el temps capgirà.

Que torni! que torni! Plorava la nena trencada pel mig.

Que torni! que torni! Perdut com estava cridava a les nits.

Però no tornà. 

Ni el seu dolç somriure, ni la seva vida, ni el seu tarannà.

Ni la meva calma, ni la meva joia, ni el meu despertar.

Vaig fugir ben lluny,

deixant la tristesa, la filla i la casa tot ben doblegat.

Remugaven tots sempre al meu costat: el bull se li esmuny.

Que tornin! que tornin! Cridava la nena ja sola del tot.

Que morí! que morí! Demanava al cel tot el que jo sóc.

I vaig fer camí.

Perdut per la vida, finit d’aventura, malferit de mort.

Ningú sap com resta l’ànima d’un home esquerdat i sol,

ni tan sols com marxa el seny de la testa quan el cor és mòlt. 

I avui sec aquí,

la nena que busco em du la tendresa d’un proper retorn

a la vida aquesta que encara no vol 

a mi concedir-me el seu darrer jorn.

El seny va tornant, quan veig que s’atansa amb la bicicleta feliç, delirant.

S’atura enfront meu,

puja pels genolls del cos envellit i em besa el nas

cridant com un boig: tinc avi! tinca vi! Se’m penja del braç.

He tornat a casa després de molts viatges i he tornat a tu,

els ulls del teu nét, el fill de la filla, s’han endut el fred.

                                                                                         Irene Vidal i García

XI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”

                                   Primer Premi


                                             


És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades 

per si tot d'una mor 

algú que estimes o llegeixes 

un vers o penses en el joc 

perdut

Joan Vinyoli

dilluns, 10 de novembre del 2014

21 de desembre de 1975. Congrés de Cultura Catalana a Cornellà

El diumenge 21 de desembre de 1975 el Congrés de Cultura Catalana de Cornellà, va convocar una festa popular al Parc de les Aigües, per celebrar el final de la primera fase de preparació del Congrés.

Va ser  remarcable, i així ho recolliria la premsa el dia següent, la participació dels treballadors de la Fàbrica La Forsa, de Cornellà que feia mes d’un mes que estaven en vaga. Aprofitant els actes festius els obrers venien clavells vermells per recaptar fons per a la seva lluita. Diverses empreses de la comarca, Seat, Siemens etc, i moltes entitats de la ciutat es varen solidaritzar amb els treballadors de La Forsa i amb el Congrés de Cultura Catalana.

El Parc de les Aigües es va omplir de pancartes reivindicatives, de fotografies de Xirinacs i Camacho i de peticions d’amnistia i llibertat.


Jaume Muns








Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3)

 Si heu llegit les dues entregues anteriors ja sabeu que l’Anton Muns va ser pagès floricultor, ja sabeu que va ser amic d’en Xirinachs, ja sabeu de la seva afecció a la fotografia i ja sabeu de les cuites i viatges en els anys de la Transició. Us contaré ara el que us deia al començament sobre la rapidesa amb què es convertí en viladecanenc.

Quan els Muns vingueren a residir a Viladecans trobaren entre nosaltres dues entitats que donaren acollida i sortida a l’afecció amb què havien vingut: l’Agrupació de Cinema Amateur i l’Agrupació Fotogràfica. Ja va quedar clar, en anteriors articles, que «lo d’ells» era el món de la imatge.

Impulsant el Cinema Amateur, i com a millor productor, hi teníem en aquells anys Jaume Calbet, el de la ferreteria i botiga d’electrodomèstics. Impulsant la Fotogràfica, que ja duia un bon recorregut previ, hi teníem, entre altres, Secundí Roca. En un primer moment els Muns se sumaren a la moguda de Jaume Calbet, (que fins en això era ben capaç de persuadir-te), però la major complexitat del cinema, les dificultats per estendre l’afecció i l’aparició finalment del vídeo, ensorraren la voluntat dels que s’hi dedicaven a Viladecans. L’Agrupació fotogràfica en resultà guanyadora, pel que fa a la continuïtat i a fer-se, si em permeteu dir-ho així, amb els germans Muns. El petit d’ells ha acabat tenint totes les responsabilitats dins l’Agrupació des que hi entrà, exceptuant-ne la presidència. El gran, l’Anton, no en tingué cap. Sempre se’n sortia amb l’excusa de que Cal Dimoni queia massa lluny. Gràcies a la fotografia, però, s’amistà de bell antuvi amb un altre dels més que premiats, Salvador Obiols que, provinent de Sant Boi, aleshores es dedicava molt al fotomuntatge.

Altrament, per raó de la seva feina amb les flors, l’Anton entrà en relació amb Joan Masgrau i Trini Farré que li subministraven els herbicides i els adobs químics necessaris per a la feina al camp. Fruit d’aquesta relació sorgí una llarga amistat que, com gairebé totes, tingué els seus alts i baixos; després ho veurem. Per raó de la feina al camp, també, brollà una bona simpatia envers Miquel Domenech i la Unió de Pagesos a la qual ràpidament s’adherí. Fou l’Anton qui il·lustrà, fotogràficament, el llibre d’en Miquel Viladecans i el seu entorn editat l’any 1982 per l’Ajuntament. I, finalment, cercant major compromís social i polític entrà en bona relació amb la gent del PSUC; sense afiliar-s’hi mai, malgrat que acabà encapçalant-ne la candidatura a les municipals de 1983, després de la trencadissa comunista.

Però deixeu-me explicitar també, en aquest intent de fer-vos avinent la ràpida integració a Viladecans, el fet que l’Anton Muns i González com a membre representant de l’Agrupació Fotogràfica dins del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana a Viladecans, en els anys 1976-1977, fos escollit com a Delegat Local per coordinar-nos les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent del Congrés. Aquest Congrés va ser el gran esforç dels catalans de posar sobre la taula el debat per mirar de corregir totes les anormalitats imperants, pel que fa a Llengua, Història i Cultura de cara a la seva promoció, enaltiment i poder donar-les a conèixer de la millor manera als nouvinguts. El Secretariat a Viladecans el conformaren els delegats d’una dotzena d’entitats, tot sigui dit, dèbils i molt distretes en si mateixes, que feren el que bonament saberen i pogueren. Els esforços de l’Anton de fer-nos viure intensament el Congrés li serviren, si més no, per a ser reconegut com a bon mediador en aquesta mena d’afers i per conèixer-nos tots els que ens movíem.

Acabat el Congrés, aconseguida l’amnistia, acceptada majoritàriament la Constitució, retornada la Generalitat i posat fil i agulla pel que fa a la redacció de l’Estatut, l’Anton Muns es centrà en deixar palès via exposicions i edicions de llibres, el que fins llavors estava essent la Transició, sense deixar passar l’oportunitat de fer un reportatge sobre qualsevol altra cosa que succeís. 

Us havia explicat, en la primera entrega, l’exposició relativa al viatge a la URSS i alguna altra mostra, però la foto que més tinc present fou la del cartell electoral del PSUC a les eleccions municipals de l’any 1979. La recordareu: la colla de candidats sota «l’sky-line» més reconegut de Viladecans: Sant Ramon, campanar de l’Església de Sant Joan i Torre del rellotge de l’Ajuntament. Feta al carrer de La Forja prop de la Carretera de la Vila quan encara no hi havien les naus que ara hi ha. No és perquè jo hi sortís que puc dir-vos que és una gran fotografia que complí esplèndidament el seu objectiu, però sí, també hi surto. 

L’Anton Muns, ja us ho havia dit, esdevingué regidor de l’Ajuntament l’any 1983. Escindit i fet pols el PSUC, la direcció del Partit, sense cap fe de tornar a guanyar, a la vista de la tremenda trencadissa, decidí rellevar el bonàs i independent Joan Masgrau per un altre independent, bonàs o no, que ajudés més a formar la majoria necessària per fer les coses bé. El minso comportament democràtic de molts regidors i la poc assenyada candidatura que acabaria guanyant, obligà el PSUC a continuar optant per un independent que, sense partidismes, fes del consens la millor manera de solucionar els problemes i les demandes ciutadanes, que per això han d’estar els Ajuntaments i per això se’ls tria. El PCC a la vista de que el PSUC es desempallegava d’en Joan Masgrau, li oferí la continuïtat encapçalant la seva llista. En Joan, l’acceptà dolgut per la que ell creia una desconsideració. I aquí arrenca el refredament, que us havia explicitat, de la bona relació entre tots dos amics, ara caps de llista. Una amistat travada al llarg de moltes tardes de dissabte en què l’Anton i la Maria anaven a la casa del Joan i la Trini a escoltar les històries viscudes durant la guerra civil, la resistència i la clandestinitat, mirant d’analitzar el present i d’albirar el futur. Passats els primers núvols hi tornaren, quan ja no eren regidors, però pel que sé ja no fou com en els primers temps.

Del que passà a l’Ajuntament l’any 1983 ja us en parlarà un altre. Jo ja només ho vaig viure pels diaris. La Transició política havia acabat. La LOAPA ho trinxava tot després del cop d’estat del 23F.  Felipe González engegava la reconversió industrial i començava a buscar com dir Sí a l’OTAN. El banquer Jordi Pujol i CIU començaven la política de “peix al cove” després de comprar baratament ERC i UCD per estalviar-li al país el malson d’un govern PSC-PSUC amb hegemonia cultural d’esquerres, i arrencava el cas “Banca Catalana”. Només diré que en Jaume Monfort, el tercer de la llista del PSC-PSOE, tres mesos després era proclamat alcalde de Viladecans. L’Anton Muns, el respectà sempre, li mirà de fer les coses fàcils, i donà continuïtat a la bona relació personal ja encetada en el marc del Secretariat del Congrés de Cultura Catalana, quan en Monfort hi representava l’Agrupament Escolta Sant Joan.

Per la meva part, l’última acció com a militant del PSUC que recordo fou, precisament, la d’acompanyar José Luís Atienza a Cal Dimoni, a entrevistar-nos amb l’Anton quan ja estava pràcticament decidit a acceptar el fet d’anar al capdavant de la “llista”. (L’Atienza no té carnet de conduir i sempre un o altre l’ha de dur quan ha d’anar lluny). Allà hi era present, també, el seu amic fotògraf Salvador Obiols, i sense cap embut, els férem palès en un parell d’hores de xerrar, carregant una mica les tintes, no solament on es ficava acceptant encapçalar la candidatura del PSUC, sinó adés la disparitat de criteris que tindria per companyia i cap on podria girar la cosa guanyant els socialistes, a fi i efecte que s’ho pensés bé. En definitiva, que de flors i violes res. Adicionalment, jo era del parer i l’explicitava, com ara que en deixo constància, que sense una explicació ben raonada, feta extensiva al conjunt de la població, del que havien estat els quatre primers anys de l’Ajuntament democràtic i sense una bona dosi d’autocrítica del Partit no hi teníem gran cosa a fer. 

Aquí em planto d’escriure sobre l’Anton Muns. M’agradaria haver-vos deixat ben palès com li bastà una dotzena d’anys per convertir un llinatge foraster en un llinatge absolutament viladecanenc. Vingué a parar a la masia de Cal Dimoni després d’haver sorgit de la de Can Deu. D’aquella masia-torre del barri de Les Corts que donà peu, per no sé ben bé què hi va passar,  a un dir que els catalans fem servir per magnificar qualsevol cosa. Diem per exemple: “hi hagué una gresca de Can Deu” o bé: “era un vi de Can Deu”. Doncs això, segur d’encertar-la, deixeu-m’ho dir: l’Anton Muns i González fou un paio de Can Deu, que arrelà perfectament a Viladecans.


Andreu Comellas



Anton Muns (esquerra) en la seva presa de possessió com a regidor.


Cotxa blava (Luscinia svecica). Viladecans 19/10/14 Maresma del Remolar

És un ocell migrador que a Catalunya s’observa sobretot de pas, el març a la primavera i entre setembre i octubre a la tardor. Té colors molt distintius: la gola i el pit blaus amb una taca blanca al mig.  La resta del plomatge és més discret, castany al dors i al cap, i gris clar a l’abdomen i a la cella sobre l’ull. 

Font: ICHN



50 anys de capellà

El passat 18 d’octubre, mossèn Joan Puig, rector de la parròquia de Sant Joan de Viladecans, va celebrar els seus cinquanta anys de capellà. Em va saber greu no poder-hi ser: fa ser una festa grossa amb familiars, amics, companys capellans, ex-nens de la catequesi (com l’actual alcalde de Sant Esteve Sesrovires), autoritats diverses civils i eclesials. I és que mossèn Joan ha estat una persona estimada per tot arreu on ha passat. I a Viladecans ja hi porta trenta-dos anys. Com si res. Mossèn Joan, sempre a punt per fer obres on convingui, va demanar als amics que, si pensaven fer-li un regal, destinessin els diners a millorar la sagristia de l’església de Sant Joan.

Em va fer gràcia la seva invitació. Deia: “¿Què s’hi troba, a la vida d’un mossèn?”. I ell mateix es responia: “La felicitat de compartir la joia de la fe i la joia del servei”. I anava descrivint què havia significat tot això al llarg de la seva vida.

Ja m’agrada aquesta associació entre les paraules mossèn i felicitat. Sobretot m’agrada avui en què la imatge dels mossens sovint està associada a persones amb cara de vinagre, reprimides i perpètuament empipades, per no dir coses pitjors. En aquest sentit, a Viladecans fa molts anys vam comptar amb mossèn Samaranch, que sembla una caricatura d’aquesta mena de capellà. Un Rouco amb menys poder i “avant la lettre”. Donaria per a una figura de Festa Major com a malvat popular.

Però la major part de capellans que conec (i en conec molts) per sort són gent amable, amb els mateixos defectes i virtuts que qualsevol altre veí. Que treballen moltes, moltíssimes hores fins a edats que sobrepassen de molt la jubilació del comú dels mortals. Que han de fer-se càrrec de parròquies enormes, sovint desballestades que, si els rectors no tenen la mateixa vocació de constructor que té mossèn Joan, esdevenen una mena de penitència activa d’inacabables arranjaments. Que van d’una banda a l’altra perquè els toca fer tots els papers de l’auca: enterraments, batejos, primeres comunions; grups de joves, d’infants, de grans. Misses, coordinacions, escrits, formació... Que, tot i que si viuen en rectories no paguen despeses d’habitatge, cobren un sou més aviat escàs. Que massa sovint –no és el cas del nostre bisbat– són més aviat ignorats o maltractats pels bisbes. I que veuen que les seves parròquies van envellint sense que ni els feligresos ni ells mateixos trobin relleu. 

La major part dels cristians normalets (i molts capellans) som crítics amb l’Església catòlica, i pensem que moltes coses haurien de canviar: distribuir responsabilitats, acabar amb l’obligatorietat del celibat, acceptar les vocacions de les dones (¡!), simplificar coses i sobretot viure amb llibertat l’Evangeli, a l’estil de l’actual papa, per entendre’ns. Però vivim la contradicció de, tot i voler-ho, no ser capaços de donar-hi la volta, perquè l’Església és una organització excessivament jerarquitzada (encara que molts feligresos “de a pie” fem el que ens sembla d’acord amb la pròpia consciència). I no sembla pas que ni bisbes ni seminaris estiguin per fer canvis, al contrari. En aquest sentit, el tancament respecte a la formació que rebien els seminaristes els anys 70 gairebé fa por. 

En fi, no obstant això, i malgrat tots els canvis que voldríem, com mossèn Joan molts som cristians feliços de ser-ne. Tinc l’esperança que la pèrdua de poder i de prestigi social, i tocar fons, ens farà retornar a les fonts i viure amb més coherència allò que creiem.

Mercè Solé




Aigües mil

 Gira el món i torna al Born. Ara fa set anys, es celebrava la I Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà a Gavà. Pensades amb un format itinerant, cada any les poblacions que formaven part de l’antiga baronia d’Eramprunyà: Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, junt amb Sant Boi, van acollir  les successives jornades. El passat 18 d’octubre es va reiniciar la roda i, sota el títol de L’aigua, el territori i les persones, va tenir lloc la VII Trobada a Gavà. L’aigua, aquest bé tan preciós, va ser l’eix central de les diferents ponències i comunicacions presentades. L’aigua va aparèixer en totes les seves formes i estadis. 

Es va parlar de l’explotació de mines i deus per a ús agrícola, consum humà i industrial; vam veure bellugar una sínia a Sant Boi a la hisenda familiar del darrer conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova Comes; vam recórrer el trajecte que feia la mina d’aigua dels Modolell, que va abastir la primera font pública de Viladecans, i vam conèixer l’intent d’explotar comercialment l’aigua de la mina i el procés de creació de la xarxa de proveïment d’aigua potable a la població; vam baixar a l´únic pou de glaç que hi ha a la baronia d’Eramprunyà, possible mercès al fred microclima beguetà, i vam recordar la desapareguda indústria del gel. 

També vam veure com l’aigua condicionava l’aparició de masos i pobles i determinava  l’urbanisme del territori: Sant Climent explicava el protagonisme de les seves tres rieres en la distribució del nucli antic de la població i el paper fonamental de l’aigua en l’activitat productiva. Castelldefels mostrava la voluntat de preservar un testimoni ben característic de la història local, el Pont de la Corredora Mestra, exemple de les construccions –corredores i ponts– de la nostra zona d’aiguamolls que ens parlen de la lluita per guanyar terra a l’aigua dels nostres avantpassats. 

L’aigua del mar ens va transportar al 1714. Gavà ens recordava la rellevància d’aquest element com a via de comunicació i proveïment. No en va les costes del Garraf van ser un punt estratègic de trencament del setge de Barcelona i escenari d’enfrontament entre els exèrcits combatents. Novament, terra endins, es va destacar la cabdal importància de l’aigua, ara dolça, per tot l’ecosistema, sigui salvatge o domèstic. Així, vam recuperar el record de torrents, antigues mines i fonts, algunes malauradament definitivament perdudes però, també d’altres retrobades i restaurades. I vam descobrir maneres del passat per controlar, acumular i aprofitar els recursos hídrics.

Es vam sorprendre per la manera “diferent” de ploure a casa nostra, el Delta del Llobregat, on malgrat les aparences d’una terra eixuta, rebem més aigua que en d’altres contrades properes. Resseguírem la petja del líquid element en l’obra literària i poètica dels March. Ens van presentar en Josep Sadurní Mas de les Valls, climentó del XIX però amb esperit i inquietuds dignes d’un home renaixentista i, finalment, vam assistir al procés de transformació i formació de la nostra toponímia per trobar que alguns dels noms arrelen més enllà del llatí i tenen un probable origen etimològic basco-ibèric.  

La trobada va ser un riu d’experiències, de posta en comú del treball d’un grup d’estudiosos entusiasmats en conèixer la realitat, passada i present, del territori i en transmetre-la a tots els que hi formem part. Per això, vull tancar aquesta crònica amb el record especial per a en Rafael Illa Sendra, un dels més actius impulsors d’aquestes jornades i que malauradament el riu de la vida s’ha endut.

M. Victòria Herrero Garcia


Ponència de Jordi Mazón

Rafael Illa

Podeu trobar les ponències a: 

http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2014/10/Actes-VII-Trobada-Eramprunya-2014-2cares.pdf



Els jardins de Magdalena Modolell

En el Ple Muncipal d’aquest mes d’octubre es va aprovar, amb l’únic vot en contra del regidor no adscrit Adrià Muros, el canvi de nom del jardí de l’Ajuntament, fins ara anomenat “Jardins de Can Modolell” –i conegut per la majoria de gent com a “Parc dels Ocellets” o “Parque de los Pajaritos” –, pel nom de “Jardins de Magdalena Modolell”.

El canvi respon a una petició del Grup Tres Torres que, d’acord amb la seus objectius de preservar i difondre el patrimoni històric i cultural de Viladecans, va demanar dedicar un espai ciutadà a aquest personatge tan rellevant en la nostra història, aprofitant, també, el fet que el proper 7 de gener de 2015 farà just cent anys de la seva mort. 

Magdalena Modolell va ser un personatge de la burgesia barcelonina que va heretar un bon nombre de propietats a Viladecans i va decidir convertir el nostre petit poble pagès en el centre de la seva activitat. Per això es va fer construir el palau que coneixem amb el nom de Torre Modolell, i també un jardí molt vistós, d’estil romàntic, que amb el temps s’ha anat degradant i que és el que a partir d’ara portarà el seu nom.

Magdalena Modolell estava casada amb Jaume Nogués i era una dona molt religiosa. Per això, va promoure una colla d’activitats al servei de l’església, però alhora també, seguint l’estil paternalista de la burgesia catòlica de l’època, va deixar una colla de serveis per a la població de Viladecans, com és ara la conducció d’aigua per a ús de tota la població, procedent de la mina que posseïa.

Magdalena Modolell va morir sense fills i, en el seu testament, va deixar les seves propietats per a actuacions religioses i socials al servei del poble de Viladecans, segons decidissin un conjunt de marmessors que incloïen el rector de Viladecans i alguns eclesiàstics barcelonins de la seva confiança. I aquí va començar el litigi. Mentre que el rector de Viladecans, Andreu Samaranch, volia que totes les propietats anessin a parar a l’església i la Torre Modolell fos un gran Centre Catòlic, els altres marmessors, amb més seny, van considerar que l’església no estava en condicions de gestionar tota aquella herència, i van començar a vendre-la per poder dedicar els diners a finalitats útils. I van pactar amb l’ajuntament la cessió de l’ús de la Torre Modolell perquè fos la seu de la corporació, a canvi d’unes compensacions que ni de bon tros cobrien el preu de l’edifici.

El rector Samaranch va començar a posar plets un darrere l’altre contra aquell pacte, fins que el bisbe va dir que el que decidís el conjunt dels marmessors ben decidit estava. Però el plet es va revifar després de la guerra per part de sectors d’extrema dreta, i no es va acabar fins a l’any 1955, quan l’ajuntament va adquirir la Torre per un preu simbòlic de 100.000 pessetes.

En agraïment a l’actitud dels marmessors, l’any 1929 l’ajuntament els va dedicar alguns carrers de l’eixample de Viladecans (Doctor Reig, Pare Artigas, Salvador Baroné, Doctor Auguet, Carles Altés, Pere Sala...) i va decidir dedicar la plaça de la Vila al matrimoni Nogués-Modolell. Però així com els carrers continuen portant aquests noms, la plaça, de fet, mai no va dir-se com s’havia decidit. I ara ens trobàvem que, si bé la rambla es diu “Rambla Modolell”, aquest nom està posat en honor de la família Modolell sencera. I Magdalena Modolell, la persona determinant d’aquesta família, no tenia cap espai públic dedicat. Ara es corregeix aquesta mancança.

En el Ple, el regidor Adrià Muros es va oposar molt fortament a aquest canvi perquè, deia, una dona tan de dretes com ella (“la dona de les tres B: barcelonina, burgesa i beata”, la va definir) no mereixia aquest reconeixement. Encarna Garcia, regidora de Patrimoni Cultural, que és qui defensava la proposta, va respondre amb molt d’encert, dient que, efectivament, Magdalena Modolell estava a les seves antípodes ideològiques, però que la seva petjada a Viladecans havia estat clarament positiva, i que, a més, és una dona, i de dones viladecanenques tan actives no en tenim gaires.

L’alcalde va recordar que fins i tot el Mamut de Viladecans ha assumit el personatge i l’ha fet intervenir per dos cops en actes festius durant aquest any, o sigui que no està malament tenir-li aquest reconeixement. I va demanar que també es faci una cosa semblant amb Eulàlia Amat, la que va donar la casa de Ca n’Amat a l’Ajuntament.

Josep Lligadas Vendrell