dilluns, 28 de febrer del 2011

El dia que Viladecans no va votar socialista



118 vots. Només 118 vots van separar el Partit Socialista de Convergència i Unió en les eleccions del passat mes de novembre. Aquest resultat d’empat tècnic (és una diferència del 0,4 per cent) suposa un canvi espectacular en la història electoral de Viladecans.
Durant 28 anys, des de 1982, Viladecans havia donat repetidament la seva confiança al Partit Socialista, fins a acumular 29 victòries consecutives, amb percentatges que van arribar al 67 per cent (1982); la diferència amb el segon mai no va baixar de 2.400 vots (1995). El PSC sempre superava els 10.000 vots (Zapatero en va assolir 18.922 el 2008, però ha caigut fins a quedar en només 7.245 dos anys després). Com tots sabem, Viladecans ha estat considerat un dels grans bastions del Partit Socialista, en el marc de l’anomenat “cinturó vermell”, gran reserva de vots dels partits d’esquerra.
Però el 28 de novembre de 2010, el mite del “cinturó vermell” ha caigut: el partit més votat al Baix Llobregat ha estat Convergència i Unió (només per segona vegada en la història), diverses ciutats del Delta han donat la seva confiança a Artur Mas: Gavà, El Prat, Sant Boi, Castelldefels...
Viladecans també ha viscut aquest canvi històric. Ja era la ciutat en què el PSC guanyava amb més distància, però els 4.205 vots que separaven PSC i CiU fa quatre anys s’han reduït ara a 118 sufragis. En percentatge, s’aprecia amb més claredat: es passa d’una diferència de 18,90 punts a 0,46.
A Convergència i Unió de Viladecans (formació de la qual tinc l’honor de ser-ne el portaveu) tenim ara el repte de renovar aquests resultats en unes eleccions municipals. Són comicis diferents, sí, però és evident que el missatge que donen les urnes el passat novembre és clar: el model socialista està esgotat. El desencís amb les polítiques, les persones i el creixement urbanístic salvatge, tant al tripartit com a nivell local, posa el PSC en una situació en què pot perdre alcaldies que fins ara ha donat sempre per segures.
Caldrà, però, presentar un programa innovador, que doni solució a les necessitats dels viladecanencs. Si els homes i dones de Convergència i Unió som capaços de fer-lo i els viladecanencs ens donen la seva confiança, el canvi és possible també a Viladecans.
Carles Lozano

diumenge, 27 de febrer del 2011

El Centre Cultural Sant Joan i els pessebres

Fa prop de 10 anys, concretament el mes de maig de 2001, la Junta del Centre Cultural Sant Joan ens vàrem plantejar de quina manera podíem contribuir a fer més lluïda la festa de Nadal a la nostra parròquia de Sant Joan. Arran d’una sèrie de contactes amb l’Associació de Pessebristes de Sant Feliu de Llobregat, ens va semblar una bona iniciativa dedicar part del pressupost de Centre a fer una exposició dels seus diorames. La ubicació inicial fou a la sala de l’antic Cercle d’Estudis de la parròquia, al costat del pati del Centre, però en no estar en una zona de pas, va fer que l’assistència i el ressò de la iniciativa fos inferior a la desitjada.
L’any següent es va pensar la possibilitat d’ubicar els diorames dintre l’església, al baptisteri, assegurant així que, en ser una zona de pas per a la gent que va a missa, afavorís que més gent en pogués gaudir. Dit i fet, aquell any els diorames van ser un èxit, que ens va animar a continuar i millorar la iniciativa.
Des de fa dos anys, coincidint amb la reforma que es va fer del baptisteri i que impossibilitava col·locar-los allà, els diorames foren ubicats en un lateral de l’església, la qual cosa encara ha incrementat més la seva visita. Aquest any també hem comptat amb els diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona.
Arran de l’èxit dels diorames, l’any 2003 la Junta va tenir la iniciativa d’anar una mica més enllà, i vam proposar la construcció d’un pessebre tradicional de notables proporcions a l’interior de l’església. Es va contactar amb alguns pessebristes que de forma desinteressada volguessin fer-lo, i fou Antonio Vergara el responsable d’aquell primer pessebre.
Anys després, altres pessebristes que van ser-ne els responsables foren Maria Dolors Castells i Joan Calbet, Salvador Obiols, Rafel Calvet i Antonio Rosselló. Tots ells han comptat amb l’ajuda de Josep Alcaraz i el seu fill Pepe Alcaraz, i d’altres persones que han col·laborat amb els diferents grups. Després de més de set anys, la iniciativa ja està consolidada.
I ara, des de 2005, hem emprès una altra iniciativa, que és la d’un Concurs de Pessebres Tradicionals, obert a tothom qui vulgui participar-hi, i en el qual hi participen cada any moltes persones i famílies de Viladecans. Per fomentar la tradició en els més petits, aquest any el Concurs ha comptat per primera vegada amb un premi atorgat per un Jurat Infantil.
Jaume Lligadas i Bassolas

dissabte, 26 de febrer del 2011

Día de Andalucía. Entidades andaluzas de Viladecans


El día 28 de febrero es la fecha en la que la Comunidad Autónoma de Andalucía conmemora la celebración del referéndum del 28 de febrero de 1980, por el que se aprueba que la iniciativa del proceso autonómico se canalice según lo establecido en Art. 151 de la Constitución Española de 1978.
Para los andaluces, sobre todo para los que están fuera de Andalucía, tiene un significado especial y es además la ocasión propicia para desplegar y exteriorizar lo mejor de sus costumbres culturales.
En torno a esa fecha, los Centros, Casas y Asociaciones culturales andaluzas de todo el mundo y que son muchas, (así por ejemplo, Bélgica cuenta con 8, Brasil con una, Cuba 2, EE.UU 1, Francia 11, México 2, República Argentina 22, Suiza 4, Venezuela 1, Australia 1, Alemania 2, Holanda 1, Colombia 1, Perú 1, Andorra 1, Puerto Rico 1, Uruguay 1, y en España destaca el País Vasco con 14, Madrid con 33, Valencia 49 y Catalunya con 158) se esfuerzan para preparar toda clase de eventos a fin de mostrar lo mejor de la alegría andaluza y su particular idiosincrasia.
Con ese mismo propósito, las Entidades Culturales Andaluzas en Viladecans, Peña Bética, Raices de Andalucía y Sierra Norte, unen esfuerzos y recursos para lograr la realización de un gran evento el Festival Día de Andalucía, que en este año será el segundo que se organiza de forma conjunta a fin de darle el mayor realce posible y que los ciudadanos de Viladecans disfruten de unas jornadas de fiesta, en donde arte y cultura se dan la mano.
Para esta celebración del Día de Andalucía se ha querido proporcionar todos los ingredientes necesarios y convenientes para que prevalezca el sentimiento andaluz, así pues, contaremos con las actuaciones de cuadros de baile de las respectivas escuelas de las entidades organizadoras y la actuación, el sábado por la noche, de David Guerra y Sergio Cosano, finalizando con la actuación de María Espinosa, jovencísima y genial estrella de la copla, que se desplazará desde Sevilla para actuar para todos ustedes, en este II Festival Día de Andalucía.
Después del espectáculo del sábado por la tarde, el domingo por la mañana continuará con la actuación de los cuadros de baile de las entidades y el oficio de la Misa Rociera, cantada por los coros de la Peña Bética y Sierra Norte. Finalizando la celebración del día de Andalucía con una comida multitudinaria, para la que se prevén unas 1.000 personas.
Desde las entidades organizadoras, sentimos la satisfacción de ofrecer a todos los amantes de la cultura andaluza y a aquellos que la prueban por primera vez, los ingredientes necesarios para pasar unos momentos alegres y felices, además de culturales.
Peña Bética Sierra Norte Raíces Andalucía

divendres, 25 de febrer del 2011

L'abecedari de Viladecans

Com a inici de les celebracions del Mil·lenari de Viladecans, el passat 20 de gener es va presentar, en format cartell i en format llibre, “l’abecedari” de Viladecans, adreçat als nens i nenes de la ciutat, i publicat per l’Ajuntament.
Cada lletra de l’abecedari correspon a una paraula relacionada amb Viladecans, amb un dibuix adient, obra de Ricard Soler, i un rodolí explicatiu, obra de Josep Lluís Gallardo i Manuel Luengo, que són també els responsables del conjunt de l’obra. En el format llibre, el dibuix permet que els nens i nenes l’acoloreixin, i la paraula té uns puntets a sota per ser copiada. Tot plegat, una forma senzilla però eficaç de fer conèixer més la ciutat, la seva història i la seva realitat actual. Una molt bona iniciativa.
Josep Lligadas Vendrell

dijous, 24 de febrer del 2011

Un altre cop el barri de l'Alba-rosa


Ja feia algun temps que no escrivia res del meu barri. I un altre cop el mateix: cables de la llum que cauen perquè estan obsolets, perill al carrer, provoquen un incendi a la línia, electrodomèstics espatllats, dues tardes sense llum, la calefacció no funciona, fa molt de fred, no et pots escalfar ni un got de llet. En fi, que tot són contratemps i els veïns perjudicats a aguantar. Com ja se sap, fa molt de temps que estem lluitant per una solució. L’Ajuntament ens diu que estan fent un estudi però d’això fa més de quatre anys i les conclusions no acaben d’arribar.
Espero que un altre dia no hagi d’escriure sobre algun fet greu per la caiguda d’algun pal de la llum, perquè n’hi ha molts de podrits a la seva base. Llavors potser els veïns de l’Alba-rosa sortirem al carrer perquè ho solucionin una vegada per totes.
Maria Comas

dimecres, 23 de febrer del 2011

Exàmens orals oficials en anglès i altres llengües estrangeres


Segons l’informe PISA 2009, Catalunya obté uns resultats força satisfactoris en comprensió lectora. No obstant, poc contents podem estar en el terreny de l’anglès i d’altres llengües estrangeres. Actualment hi ha molt poques persones que parlin bé aquesta llengua tot i que les noves generacions l’aprenen de ben petits. Per tant, el nou Govern, a través de la Conselleria d’Educació, hauria de posar mitjans, especialment a primària i a secundària, per tal que el professorat faci exàmens orals al seu alumnat de manera periòdica. En tots els exàmens oficials, proves de final de primària, de l’ESO i de la Selectivitat, hi hauria d’haver una prova oral obligatòria d’anglès i de les altres llengües estrangeres que hagin estudiat els alumnes. No és cap excusa dir que la Generalitat i Educació no tenen suficients recursos econòmics per a dur a terme proves orals. Precisament a causa de la crisi galopant que estem passant és més important que mai implantar aquestes mesures que ja haurien de fer-se efectives a l’inici del 2011. Convé crear llocs de treball dins una Europa i un món que demana persones que sàpiguen bé una o més llengües estrangeres.
Marta Pombo Sallés Signen també aquest escrit un ampli nombre de col·lectius i persones

dimarts, 22 de febrer del 2011

Sáhara: contexto general


El conflicto del Sáhara Occidental data de 1975 y es fruto de una descolonización no concluida por la actitud de obstrucción del Gobierno de Marruecos, con la permisividad de la Comunidad Internacional (ONU y UE), el apoyo explícito del Gobierno de Francia y la no asunción de los diferentes Gobiernos de España de su responsabilidad política como antigua potencia colonial.
El pueblo saharaui tiene reconocido el derecho de autodeterminación a través de múltiples resoluciones internacionales, sin embargo el gobierno de Marruecos impide su aplicación, vulnerando la legalidad internacional y propiciando una situación en la región de inestabilidad e inseguridad.
Como fruto de esta situación, 200.000 saharauis viven desde hace 35 años refugiados en el desierto argelino de Tindouf, otra parte de la población continua viviendo en el Sáhara Occidental donde diariamente Marruecos vulnera sus derechos fundamentales y son sometidos a torturas y maltratos.
Rosa Mercader

dilluns, 21 de febrer del 2011

El Nido de los Retales


L’aparició de la construcció del Nido de los Retales a l’era va ser gairebé sobtada. Fins al final dels cinquanta l’era, que estava sota la carretera de Santa Creu de Calafell, al costat sud de la riera, s’utilitzava per a la batuda de les espigues segades i els llegums secs. Els nens en sortir dels Hermanos corrien, jugaven i es rebolcaven sobre la collita estesa sobre el terra. Era una activitat consentida, perquè al trepitjar i saltar sobre les muntanyes d’herba seca ajudaven gratis a separar el gra de la palla. Després anaven a casa plens de picors perquè la pols diminuta es ficava a tots els racons del cos, sobretot entre la samarreta i la pell.
L’era també tenia un passat d’equipament musical. L’envelat s’erigia a l’era amb el seu alt pal central acabat en una bandereta, amb les cordes que tensaven les teles, les veles, clavades al terra. Però un setembre, entre finals dels cinquanta i començaments del seixanta, el vent va bufar amb fúria i va emportar-se bandereta, pal, veles i cordes per davant. No hi va haver víctimes perquè no era l’hora del ball. A partir de llavors, l’envelat es va fer a l’altra banda de la carretera, a la pista poliesportiva.
La irrupció d’aquell equipament inesperat, d’autor anònim, enmig de l’era, d’un dia per un altre, va suscitar àcids comentaris i un bateig gens admiratiu: el Nido de los Retales. El Nido de los Retales era una botiga que s’anunciava per la ràdio amb una cançó popular que en algun moment deia “retales de todo precio, seguro que encontrarà”, tan popular que el “això sembla el nido de los retales” es va convertir en una frase tipus condemnatòria del cutrerio, el desordre i el mal gust. La construcció era un llarg paral·lelepípede que contenia una pista de ball gran com una pista de bàsquet. Era com un Cúbic de planta rectangular, però en baixet i pobre, desastrat i apedaçat. Les parets estaven construïdes amb plaques de fulloles de segona mà de diversos colors i procedència, algunes que conservaven les restes de la seva antiga procedència escrits amb lletres vermelles, blaves o negres.
Per dins estava relativament bé amb un escenari, una pista i unes grades al voltant per seure. S’obria els diumenges cap a les set de la tarda i acabava cap a les deu. A partir de dos quarts de deu es podia entrar sense pagar, i llavors s’omplia. La recaptació la recollia la policia municipal, les forces de seguretat. El temps va demostrar que no eren tan segures, ja que el recaptador una nit va perdre els diners. La versió de l’agent de l’ordre admetia dubtes. Sembla ser que pressionat per una necessitat urgent i intransferible, va anar a la muntanya on aquestes coses no fan pudor, encara que les remenis amb un bastó. Sembla ser que a l’abaixar-se els pantalons i mantenir-se en la posició indigna i ajupida que exigien les circumstàncies, els diners van caure de la butxaca. La investigació i rastreig posterior no van trobar el rastre dels diners ni van poder confirmar la coartada.
El Nido de los Retales va ser un dels escenaris d’hivern preferits de les actuacions dels Black Boots. Va formar part dels itineraris de la joventut dels setanta, juntament amb el bar Bon Gust, que va passar del carrer del Sol, enfront del parc de l’ajuntament, a la Rambla, davant del parc infantil que ja havia perdut el seu barco fet de rajoles blanques i blaves, i sobretot el Bar Ramblas. El Bar Ramblas era el lloc de trobada preferit. Estava dirigit per tota la família Tugas i va ser important no només per les seves gambes i el seus calamars a la romana, sinó per la simpatia d’un de la família. Aquell adolescent, amb el temps va canviar sense perdre l’optimisme la barra alegre del bar per l’ambient adolorit d’un tanatori. El Vicenç Tugas. (continuarà)
José Luis Atienza

diumenge, 20 de febrer del 2011

Els amics de les Arts i Viladecans

Els Amics de les Arts han finalitzat la seva gira Bed & Breakfast els passats 6 i 7 de febrer, amb dos fantàstics concerts al Palau de la Música les entrades dels quals ja s’havien exahurit poques hores després de la seva posada a la venda. Ha estat una exitosa gira que al llarg del 2010 ha projectat a aquest quartet de música pop-folk fins el cim del panorama musical del nostre país.
El cas és que un dels components del grup, Joan Enric Barceló, té una part de la seva família a la nostra ciutat. La seva germana Gemma és de Viladecans, i és aquí on ella viu amb el seu pare Ramon Barceló i la seva mare Eulàlia Deu de cal Camiseta. De fet el Joan Enric, fins fa un temps, havia viscut sempre a Girona amb la seva mare, però moltes han estat les estades passades a Viladecans en companyia dels seus familiars.
Els darrers mesos del 2009, el Ramon em parlava sovint dels modestos èxits que anava aconseguint el grup del seu fill, aleshores encara desconeguts pel gran públic. M’explicava del nou mànager que havien contractat, el mateix que portava Els Pets i també dels concerts que feien o de la columna que el Màrius Serra els va dedicar a La Vanguardia i tot ho deia amb aquella emoció pròpia del pare que se sent orgullós dels èxits que mica en mica va aconseguint el seu fill.
A partir d’aquí, el viatge que han emprès Els Amics de les Arts cap a el punt més alt de la música catalana ha estat fulgurant. La seva música plena d’una frescor que enganxa, és acompanyada de lletres que expliquen històries quotidianes, sovint protagonitzades per entranyables personatges perdedors i tot plegat amanit amb fina ironia, poesia i bon humor, sense oblidar la teatral posada en escena amb què ens obsequien en els seus concerts. Tot això és el que de ben segur ha portat aquest quartet nascut en un pis d’estudiants del carrer Muntaner de Barcelona a aquest espectacular èxit.
Els Amics de les Arts han estat guardonats amb diversos premis entre els quals destaquen el de millor grup revelació, millor disc i millor cançó dels Enderrock 2010. També s’han endut el premi cerverí a la millor lletra de cançó per “Reykjavik”, que narra la història d’una parella que se separa a la glaçada capital d’Islàndia.
Per si això no fos prou, aquests darrers dies hem pogut comprovar les seves aptituds interpretatives, protagonitzant l’anunci de l’Estrella Damm, acompanyats per l’actor Quim Gutiérrez. Realment aquests joves tenen tot un futur prometedor per endavant.
Desprès d’un merescut període de vacances, començaran a treballar en un nou disc que comportarà una nova gira. Els veurem actuar a Viladecans?
Jaume Lligadas Vendrell

dissabte, 19 de febrer del 2011

El mapa comunicatiu a Viladecans


És, si més no, sorprenent que una ciutat mitjana com la nostra, de més de 63.000 habitants, compti amb un mapa local de mitjans de comunicació tan reduït. A l’altre extrem podríem posar Vic, la capital d’Osona, que amb només 40.000 habitants té un nombre molt més alt i potent de capçaleres i mitjans (El 9 Nou, Més Osona, Ràdio Vic, Osona.com...). És una tònica similar a la de la resta de municipis del Baix Llobregat, on predominen gairebé de forma exclusiva les publicacions vinculades als ajuntaments. En el cas que ens ocupa, parlem de la Revista de Viladecans editada des del mateix consistori i que recull l’obra de govern, així com de Viladecans Televisió (www.viladecanstv.tv), activa des de setembre de 2009 i accessible només a través d’Internet o de pantalles instal·lades en alguns equipaments municipals. Aquest canal també és propietat de l’Ajuntament i va substituir l’antiga Localia Viladecans del grup Prisa (El País, Sogecable, Cadena SER...) que va deixar d’operar el maig de 2009, després d’11 anys en antena, a causa dels efectes de la crisi i de l’entrada en funcionament de la Televisió Digital Terrestre (TDT).
Precisament, el setembre de 2007 es constituïa el Consorci per a la gestió de la televisió digital local pública de la demarcació del Delta del Llobregat, que inclou els municipis de Sant Boi, El Prat, Viladecans, Castelldefels, Gavà, Begues i Sant Climent. Més recentment, la seva Junta de Govern, donades les dificultats econòmiques per iniciar nous projectes audiovisuals, ha acordat que sigui Gavà TV (www.gavatv.cat) qui lideri el canal de TDT públic que correspon al Baix Llobregat Sud i qui doni cobertura progressiva a la resta de localitats consorciades.
Pel camí també ha caigut Ràdio Sellarès fins el 2009 emissora municipal de Gavà i Viladecans, però que des de fa un parell d’anys ha deixat de cobrir els actes i l’actualitat informativa del nostre municipi perquè, segons sembla, l’equip de govern no va renovar el conveni de col·laboració que mantenia amb l’emissora del 91.2 de la FM.
A dia d’avui, segons el Laboratori de Comunicació Pública de la UAB (www.labcompublica.info) a Viladecans només hi ha cinc mitjans: la revista municipal, la web de l’Ajuntament, el portal Viladecans.net de la Fundació Ciutat de Viladecans (de nou, estretament vinculada al consistori) i les publicacions mensuals de titularitat privada Viu Viladecans i El Delta Viladecans. Tots ells conviuen amb altres revistes o butlletins d’associacions sense ànim de lucre com el mateix Viladecans Punt de Trobada o el butlletí del grup Tres Torres Canis Vallis.
Finalment, els ciutadans tenim a l’abast altres mitjans d’abast comarcal que recullen en part l’actualitat del nostre municipi, gairebé sempre per reproduir els comunicats i les informacions que envien des del consistori. És el cas de El Far (que s’encarta cada divendres en els exemplars del Periódico de Catalunya), del quinzenal Llobregat Exprés, dels mensuals La Premsa del Baix i El Llobregat o del setmanari 30 Graus que edita Esplugues TV.
Per acabar, només una idea per millorar i enriquir la Revista de Viladecans que paguem entre tots: per què no obrir-la també a les aportacions del ric teixit associatiu que hi ha a la ciutat? Per què no obrir un espai on poder explicar què fan i difondre les seves activitats? Ja hi ha altres publicacions municipals que ho estan fent i va en benefici de la col·lectivitat.
Josep Ginjaume

divendres, 18 de febrer del 2011

Tecnología Wiladecans

Conexiónes de alta velocidad. Ya tengo 100 megas ¿y ahora qué?
En breve seremos algunos los ciudadanos de Viladecans que podremos disfrutar de conexiones a 100 megas, teóricamente a unos precios razonables, gracias al proyecto denominado W!home que lideran desde el ayuntamiento.
Pero, os habeis parado a pensar ¿qué se puede hacer con 100 megas? o ¿qué ventajas me aportan estas velocidades respecto a las actuales lineas ADSL?
La respuesta no es simple y dependerá del uso que le dé cada ciudadano a la conexión, ya que si el usuario lo que pretende es consultar el períodico online, enviar correos electrónicos o gestionar sus cuentas bancarias por Internet no verán ningún cambio respecto a una conexión de 1 o 2 megas. Algo similar sucede si el usuario es un habitual de las redes sociales (Facebook, Twiter, etc.) o juegos en red (PC, PS3, Xbox, etc.) ya que con una conexión de 3 megas es suficiente.
Las videoconferencias así como las descargas de videos y televisión por Internet con un mínimo de calidad precisan de 10 megas, 25 megas si queremos que estas sean en HD (Alta Definición).
Con 100 megas podremos hacer todo lo anterior en un tiempo mucho menor, a modo de ejemplo el intecambio de archivos mediante P2P (Emule, bitTorrent, Megaupload, etc.) que significa entre el 60 y 70% del tráfico actual de Internet una película de 1,2 Gigas se puede descargar teóricamente en poco más de 2 minutos. En la práctica dependerá de diversos factores, como el número de fuentes, la disponibilidad del servidor, la priorización del tráfico por el operador, etc.
Teniendo en cuenta estos condicionantes cada usuario debería evaluar los pros y contras de este servicio, donde el precio de los proveedores será fundamental y sin perder de vista que nuestra sociedad tiende a ir más y más rápido y lo que hoy vemos como lejano con terminos como: HD, 3D, almacenamiento en la nube, etc., están a la vuelta de la esquina y necesitan de redes de alta velocidad para poder ser disfrutadas correctamente. (Continuará)
Eduardo Cordero

dijous, 17 de febrer del 2011

Propuesta, ser escuchadas


Hace unas semanas se publicó en la revista Punt de Trobada número 40 de enero 2011 el artículo “Escoltar per fer propostes” de la Sra. Bárbara Lligadas.
“Propuesta, ser escuchadas”, lo que pretende es que se escuche al grupo de Mujeres de Can Palmer, gitanas que nos reunimos semanalmente en la sede de la entidad gitana y que nos encontramos con el objetivo de potenciar la integración, promoción y participación de la mujer gitana en Viladecans. Como dijo el filósofo “Así como existe un arte de bien hablar, existe también el arte de bien escuchar” y en este caso la escucha no ha sido un arte, más bien un desafortunado artículo del cual ni se nos informó que se iba ha hacer, ni una vez publicado.
Nosotras, mujeres de un barrio que no consideramos gueto, donde nos sentimos orgullosas de vivir y convivir, que cada día intentamos que el barrio sea mejor. Este sentimiento lo compartimos muchos y muchas vecinas de Can Palmer y los esfuerzos han de ir en esa dirección: como hacer propuestas constructivas desde la escucha.
En junio 2010 el Pla Ponent nos invita la reunión de valoración del proyecto de empoderamiento y formación en peluquería con las jóvenes gitanas, ahí se nos hace la propuesta de reunirnos para contar con las voces de las mujeres gitanas.
Queremos hacer algunas aclaraciones del artículo de la Sra. Lligadas además de compartir todas las ideas, pensamientos e ilusiones que nacen del grupo.
Nosotras NO nos sentimos:
Agotadas de luchar contra prejuicios cuando se habla de violencia de género. Nosotras no somos un grupo de mujeres maltratadas y es por esa misma razón que puntualizamos a la Sra. Lligadas cuando repartió unos libretos en los que aparecía el tema.
¿Sentirnos abandonadas por la administración? ¿Cómo se clasificaría el trabajo de estos dos años con el grupo de chicas jóvenes y este grupo de mujeres? Más bien diríamos que nos hemos sentido arropadas por el Pla Ponent del Ayuntamiento de Viladecans
Hay un problema de crisis a nivel mundial, el problema del paro es un mal de muchas personas y se agrava en aquellos grupos más vulnerables y los gitanos y gitanas somos uno de estos grupos Cuando salió este tema con la Sra. Lligadas, se le aclaró que no somos racistas ya que sabemos en primera persona lo que es padecer el racismo y el rechazo por ser de otra cultura.
¿Qué hemos propuesto y que hemos conseguido?
Crear el grupo de mujeres gitanas, esta es la plataforma desde la que hacemos llegar nuestras ideas, propuestas para construir y mejorar la realidad de nuestro barrio, de nuestros hijos, de nosotras como mujeres...
Tener información desde los profesionales que intervienen en el municipio. Con esto hemos conseguido tener conocimiento de los recursos que hay, como acceder y cómo funcionan. Propiciando el conocimiento mutuo, recursos y población.
Que la información sobre planes de ocupación y aula taller llegue a tiempo y se hayan podido presentar, hayan podido acceder algunos gitanos de los que se han presentado.
Desde el inicio del grupo hemos visto la necesidad de trabajar con los niños y jóvenes: talleres con niños pequeños del barrio y orientación laboral para chicos de 16 a 25 años. Estas acciones son para el barrio de Can Palmer.
Hemos participado en el congreso de mujeres gitanas que se hizo en Barcerlona.
Salida al Teatre Lliure de Barcelona donde se representaba la obra de teatro “La casa de Bernarda Alba”, tuvimos la oportunidad de conocer a las actrices gitanas del barrio de El Vacíe de Sevilla.
Hemos hecho y propuesto muchas cosas con la finalidad de construir desde nuestra aportación y para hacer propuestas se ha de escuchar pero desde nuestras voces, en primera persona y sin intermediarios que confundan lo en nuestras reuniones decimos y hacemos…
Esperamos y queremos seguir haciéndonos escuchar para seguir haciendo propuestas.
Grupo de mujeres gitanas de Can Palmer

dimecres, 16 de febrer del 2011

Cal Barratet



Fa gairebé tres anys, amb motiu de l’acord de posar-li el nom de la masia de la meva família a un parc de la ciutat, vaig enviar a l’Ajuntament un recurs en què deia:
Exposo Que fa uns dies m’he assabentat que, en un gest que honra a la meva família i a mi personalment, l’Ajuntament ha decidit atorgar a un parc de la vila el nom de la masia on han nascut i viscut els meus avantpassats i jo mateix fins fa una trentena d’anys, quan fou enderrocada. Que en el plànol de la vila on s’anuncia la ubicació dels carrers, places i parcs que canvien de nom, o n’adquireixen un si és que no en tenien, el nom de la masia no està escrit correctament. El número 12 de la llista de espais existents que abans no tenien nom diu Parc de can Baratet. Que el nom pel qual es coneixia la masia a què fa referència aquest nom, tant per part de la nostra família, que hi vivia, com per tothom del poble que la coneixia, es el de can Barratet.
Demano Que, per respecte a les persones de la meva família que la varen construir o hi han viscut al llarg de generacions, es facin les accions necessàries per corregir aquesta errada en el nom, que s’hauria de escriure com a Parc de can Barratet.
De fet, he de dir que el nom de casa meva, tal com el coneixia tothom i el continua coneixent ara, no era “can Barratet” sinó “cal Barratet”, però en aquest recurs amb això no m’hi vaig ficar, perquè el que m’importava era defensar “Barratet” enfront de “Baratet”. En qualsevol cas, el fet és que l’Ajuntament va desestimar el meu recurs amb l’argument que el nom de la masia ve de “Barat”, i que si es pronuncia amb doble erra és perquè així és com es parlava aquí en èpoques antigues, igual com es pronunciava “forren”, “carren” o “hiverren” en comptes de “forn”, “carn” o “hivern”. Això deu ser veritat, però el fet és que ara ja no parlem així, i en canvi “Barratet” sí que ho continuem pronunciant així. O sigui que el que ha passat és que el nom original ha anat evolucionant, i ara és diferent de com era abans. Si escrivim “Baratet”, ningú no sabrà que es pronuncia “Barratet”, perquè ningú no parla doblant les erres com feien els nostres avantpassats. La nostra manera de parlar no és la de fa cent anys. I l’hem d’escriure com la pronunciem ara, perquè tothom sàpiga com s’ha de dir.
A mi em sap molt de greu que l’Ajuntament no respecti el nom de casa meva i la masia de la meva família. I quan veig la placa que han posat al “Parc de Can Baratet”, em fa mal. I demano a l’Ajuntament que rectifiqui i faci les coses com s’han de fer.
Joan Barat Domènech

dimarts, 15 de febrer del 2011

Calígula i el poder absolut


La història de Calígula, l’emperador, és la història sobre el poder i la follia que hi va associada. Caius, l’home més poderós del món i qui ha de ser el déu dels romans sobre la terra, vol posar el món de cap per avall, eliminar la frontera que separa el bé del mal i la justícia de la injustícia.
I encara guarda un somni més, un somni a l’alçada només d’un déu: tenir la Lluna. Per transformar el món i aconseguir subvertir-ne els valors, per aconseguir la Lluna, Calígula comença una croada sense sentit que el porta a acabar amb la vida dels que té més a prop. Fins que el mirall de palau, aquell mirall que dissortadament sempre li retornava la mateixa imatge, el mostra sol i vulnerable a la conspiració que vol acabar amb la seva tirania.
En una adaptació moderna de l’obra, l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, ha portat a escena amb un muntatge minimalista aquest clàssic d’Albert Camus. Amb cuir en comptes de túniques i ‘heavy metal’ en comptes de música de lira, l’obra resulta tan actual com en el moment de ser escrita perquè la relació de l’ésser humà amb el poder és la història mateixa de la Humanitat.
Conspiracions, assassinats, traïció, amor, balls exòtics. Tot això i més és el que l’Agrupació ha posat en escena al Centre Cultural Sant Joan. La filosofia de l’absurd, l’existencialisme i el poder absolut en mans de l’home que només valora una cosa: el menyspreu a les misèries de la vida humana.
David Álvarez

diumenge, 13 de febrer del 2011

Voluntaris i voluntàries


És evident que si a Viladecans no hi hagués un ampli nombre de voluntaris i voluntàries, és a dir, de gent que dedica gratuïtament part del seu temps a tasques diverses al servei de la col·lectivitat, moltes coses no funcionarien, i tots plegats viuríem pitjor. I això convé recordar-ho de tant en tant. Per exemple en aquest any en què se celebra l’Any Europeu del Voluntariat.
De voluntaris i voluntàries n’hi ha de moltes menes, i bo serà que entre tots plegats els reconeguem la importància. Des de la gent que treballa al servei dels qui tenen més necessitats, sigui a la Creu Roja, o a Càritas, o a qualsevol altre lloc, fins als que estan posats en les associacions de barri. Des dels que organitzen activitats culturals o d’esplai, fins als que en els partits, sindicats o grups socials de tot tipus, treballen per promoure els interessos col·lectius. Des dels que fan possibles les nostres festes populars, fins als que –diguem-ho també– escriuen en aquesta senzilla revista.
Perquè el voluntariat funcioni, és fonamental que qui duu a terme una tasca de voluntari tingui clar que l’important no és ell sinó la feina que fa, i la faci seriosament, formant-se en tot allò que calgui per poder fer-la cada cop millor. I més fonamental encara és, naturalment, que hi hagi molta i molta gent disposada a dedicar temps, gratuïtament, al servei de la col·lectivitat, en el camp que a cadascú li resulti més interessant i assequible. T’hi apuntes?

dissabte, 12 de febrer del 2011

Els Consells Populars de Cultura Catalana (1)


Els Consells Populars de Cultura Catalana, que mai no es van reconèixer com a entitat, es van crear amb l’objectiu de recuperar les festes populars arreu de Catalunya. A Viladecans va ser-ne l’impulsor en Jordi Vicente, un noi que havia arribat de Begues amb la seva motoreta, i buscava obrir una llibreria entre Gavà i Viladecans. L’atzar o la casualitat, va fer que aleshores a Gavà s’obrís una llibreria similar a la que ell volia muntar, i això el va fer decidir d’obrir-la a Viladecans. Com no coneixia gaire gent, el Jordi Soler, un amic comú de Gavà, li va presentar en Jaume Lligadas Vendrell, perquè li ensenyés el barri i li parlés de Viladecans.
En Jaume i en Jordi van quedar a la rambla, i d’allà van fer un tomb per el barri antic. Així en Jordi va conèixer què era la Torre Modolell, la Torre del Baró, l’edifici del Bofill, els jardins de Can Modolell, l’església de Sant Joan... Edificis i llocs que per a nosaltres són habituals, però que són singulars i carregats d’històries.
Aquella trobada va ser productiva, ja que en Jordi va trobar un local que li anava bé per muntar el seu negoci, al costat del local de CCOO i davant de l’edifici d’en Bofill, al carrer del Sol. La llibreria “Els nou Rals” anomenada així perquè nou rals era, segons el llibre Episodis de la història de Rafael Dalmases, el que es pagava de lloguer de terres de pastura al segle XIX, tal com marcava el plet de termes i pastures del Baix Llobregat. La llibreria es va inaugurar el setembre de 1979, i de seguida es va convertir en un punt de reunió de la cultureta local.
A poc a poc, gràcies al seu negoci, en Jordi va començar a conèixer, i a relacionar-se amb gent de Viladecans i, de mica en mica, amb el seu caràcter extrovertit, va començar a engrescar amics i coneguts, en projectes culturals per a la població. Un d’aquests projectes va ser la constitució dels Consells Populars de Cultura Catalana a Viladecans.
Però, què eren els Consells? No he trobat una declaració d’intencions, ni un any de creació, però cal suposar que la idea d’instaurar, o crear, Consells a nombroses poblacions dels Països Catalans va sorgir del Congrés de Cultura Catalana que nasqué d’una iniciativa aprovada, el gener de 1975, per la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
La convocatòria rebé immediatament l’adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l’octubre d’aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d’honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d’honor: Joan Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d’abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l’entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, l’ús oficial del català, la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre de 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l’adhesió d’unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s’hi inscrigueren 12.400 congressistes. La tasca primordial fou l’elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l’estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l’aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d’abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l’acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d’Advocats, amb l’objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits. Podeu veure més informació a http://www.fundccc.cat/
Però tornem als Consells. Tot i que els indicis em fan suposar que la idea dels Consells va sorgir del Congrés de Cultura Catalana, a la pàgina web de la fundació no en fa cap esment, cosa que em fa pensar que la idea va sorgir de manera espontània, prenent l’esperit del Congrés, però en cap cas liderat o controlat per les mateixes persones que l’havien impulsat. A Viladecans, si més no, els Consells Populars de Cultura Catalana es van constituir el gener de 1980 de manera assembleària. Alguns del seus membres que van estar en actiu en diferents etapes de la vida de l’associació van ser en Jordi Vicente, el Jaume Lligadas, el Pere Riol, l’Anna Besora, el Joan Bau, la Teresa Bubí, el Josep Pérez, el Jordi Dolz, el Carles Soler, la Teresa Montmany, l’Albert Coll, el Miquel Segura, i perdoneu-me, però segur que em deixo algú, gent amb ganes de mobilitzar culturalment la població, recuperar les festes i les tradicions que la dictadura ens volia fer oblidar, i integrar, mitjançant la festa popular, als nous catalans arribats d’arreu d’Espanya als anys 60, i que, per diverses raons, no se’ls havia deixat descobrir qui i què eren els Països Catalans i per què ens estimàvem la nostra terra. Aquest últim objectiu no era fàcil, però era molt important. Cal pensar que les entitats creades en època franquista per albergar i alliçonar aquests nousvinguts, continuaven funcionant amb l’objectiu de mostrar una falsa identitat espanyolista que subtilment i fàcilment era reconvertida en posicionaments anticatalanistes. No en va els membres del grup van ser diverses vegades increpats per grups de ideòloga franquista i, en alguns casos, fins i tot, van rebre amenaces i agressions que posaven en perill la integritat física i la pròpia vida.
El Consells també eren vistos des del consistori local amb cert recel, per tractar-se d’un moviment associatiu amb caràcter propi i poc “controlable”. Tot i així, són moltes les relacions entre els Consells i l’Ajuntament, i eren respectuoses. Malgrat els entrebancs, els Consells es van posar a treballar. El local on van fer les primeres reunions era el de l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan, que era al carrer Sant Josep. Aleshores n’eren caps d’agrupament la Irene Esteban, en Jaume Lligadas i el Joan Bassolas. Des d’allà van començar organitzant tot un seguit d’activitats, que anaven des de cursos de balls de saló, tallers de danses d’arreu del món, xerrades, etcètera, fins a la recuperació de les festes populars. Una de les fites importants va ser, la recuperació del Carnaval.
En el proper número parlarem d’aquesta recuperació i de les altres activitats que es van promoure.
Josep Mumamy

divendres, 11 de febrer del 2011

Home-nassos al bat : Fèlix Cano i Josep Porcar (1)



Fins el 1992, que vàrem ser sub-seu olímpica, la gent de Barcelona ens acostumava a ubicar entre Gavà i Castelldefels, no pas al peu de la muntanya de Sant Ramon. El beisbol ajudà a posar Viladecans en els mapes. Fora de Catalunya només algunes persones de Calaceit, de Tauste, d’Alcossebre, de Matalascañas o de Benalúa de Guadix sabien, gràcies a la migració de familiars i amics, que hi havia un poble que es deia Viladecans uns kilòmetres al sud de la capital. Fins i tot els turistes dels campings “Toro” i “Ballena” creien estar estiuejant a Sitges. Exagero, és cert.
Per altra banda i sense proposar-s’ho, el beisbol contribuí a fer-nos més dignes i mereixedors de millors serveis dels que fins llavors se’ns atorgaven. Sovint ens volien menysprear dient-nos que érem de Vila-de-gossos i… quasi bé callàvem. Exagero, d’acord. Però fins aquell 1992, quan agafàvem la Mohn, més que sovint ens tocava anar drets a Barcelona. Si sortíem a la carretera sempre estàvem embotellats, tant si anàvem pel Camí Ral com pel “Gato Negro”... De no tenir, ni cinema teníem. Per veure una pel·lícula, el cinema més proper era el Maragall de Gavà. Per ni-ni, ni estació de tren. L’estació ens la va portar l’Olimpiada i us asseguro que ja no exagero gens. Com que no quedava bé que una sub-seu estigués tan mal comunicada, ens van plantificar un baixador enmig d’enciams i bledes.
La raó de ser sub-seu olímpica va ser la conjunció d’aquests tres ingredients: tenir l’espai necessari (el camp), la tradició més que suficient (fundació de l’any 1945) i el Club Beisbol Viladecans (continuadament victoriós). Aquest havia estat el just guanyador de totes les lligues nacionals i totes les copes del Rei els deu anys previs. De semblant raó, Badalona va ser sub-seu del bàsquet, Banyoles del rem, Terrassa del hoquei i Granollers de l’handbol. Amb posteritat al 92, el club tornà a guanyar en set ocasions la lliga i en nou ocasions la copa. Ara, l’exagerat ja no sóc jo, sinó que ho comença a ser el bagatge victoriós. Molt probablement, no ha nascut, i dificilment ho farà, cap club que pugui acaparar semblant tresor de manera consecutiva.
Els responsables principals i en primer pla d’aquesta gesta, deixeu-m’ho dir ras i curt, varen ser en Fèlix Cano Ridruejo i en Josep Porcar Escrichs. En Fèlix acabà essent l’únic jugador present de manera activa a tots els triomfs. En Josep, com a jugador deixà de jugar, quan tenia prop de quaranta anys, les dues últimes copes del Rei. Però aquest parell d’homenassos no solament guanyaven a base de les millors batacades, patacades i enguantades, sinó que, portadors del seny i la rauxa necessaris, eren capaços de fer encaixar una dotzena d’individualitats tendents a qualsevol dissonància i dur-los mitjançant una paraula, un gest, una mirada o una acció precisa, a la concordància imprescindible perquè l’equip perdés el mínim de partits.
Encara eren bordegassos (16 anys) quan ajudaren en les primeres victòries nacionals als veterans Alfons Barrué, Josep Pallàs, Jaume Castañé, Vicenç Santacana, Joan Domènech, a l’avui president doctor Julio Cano germà d’en Fèlix, a l’ex president Jordi Amat, a en Jaume Puig, a en Fernando Carmona, als germans Muñoz, a en Paco Cereceda i a l’Enrique Cortés. Amb el company i amic de la mateixa fornada Josep Segura que els feia de catxer de manera més que intel·ligent, en Fèlix i en Josep aviat es van convertir en el pal de paller d’aquell equip que durant els anys vuitanta anà injectant a tothom d’aquí bones dosi d’autoestima.
Deixeu-me que també us recordi i faci reconeixement dels qui foren els companys protagonistes dels anys noranta: el catxer Juanma Salmerón, en Xavi Benito, en Gabi Espín, els germans Jordi i Raul Pérez, en David Porcar, en Marcos Berenguer, l’Enric Fernández, en Miguel Catalán, i alguns més que rucament dec estar oblidant. Tots ells continuaren enfilant-se a la torre que tenia per base en Fèlix i en Josep acceptant de bon grat el seu lideratge. També hi vam tenir forasters delitosos de fer pinya contribuint a la consecució del seguit de victòries. Foren benvinguts en tant que no posaven en perill el bon rotllo amistós, la identitat i la raó de ser del Club Beisbol Viladecans.
La cosa de guanyar a l’engròs va començar l’any 1982. La crisi econòmica persistent arreu del país i a Viladecans en particular, no ens permetia gaires alegries. Els processos de reconversió i l’atur que se’n derivava posaven la pell de gallina. L’ajuntament, que amb prou feines arrencava després de les primeres eleccions democràtiques i es recuperava de l’ensurt del 23-F, acabava d’ocupar-se de la meravellosa herència predemocràtica d’asfaltar l’Albarrosa, ampliar el cementiri i alguna altra coseta, sense tenir un duro. Els descampats del Poblat Roca, de Can Batllori i del torrent Ballester, que uns pocs anys enrere havien estat els camps de batalla de la vaga de la Roca, ara eren domini de xavals que jugaven a tirar-se pedres perquè sí o per conquerir alguna heroïna veïna del barri. I domini també d’altres ja no tant xavals, que abandonant tot joc, lluita i esperança, es picaven directament a la vena una altra mena d’heroïna, a risc de deixar aquest barri, sense cap compliment, amb bromera a la boca.
Afortunadament per als més joves, el Club Beisbol Viladecans, foragitat del camp que compartia des de l’any 1945 amb els xutadors de calçotets curts, jugava llavors a aquells mateixos descampats del Poblat Roca a tocar del Col·legi Mestres. Força pares i mares de l’entorn, amb més angoixa que il·lusió i fent-ne en molts casos un seguiment de regnes curtes, deixaren derivar els seus fills cap a aquella pràctica insertada al bell mig de Viladecans, considerada més inòcua que la de trencar fanals a pedrades i més divertida i formativa que la de injectar-se estupefaents a la vena. Així, en l’exercici de la seva responsabilitat, alguns d’aquests pares s’hi quedaren enganxats i, juntament amb fills i filles, contribuïren en bona mesura a fer que el club anés més enllà del que sempre havia estat, un simple lloc de trobada amical per jugar.
Els nostres herois i amics Fèlix Cano i Josep Porcar, estadísticament, durant anys batejaren per sobre el 300x1000 de promig (el fet de colpejar bé la bola amb el bat, en els intents corresponents, arribant com a mínim a primera base sense que l’equip contrari pugui evitar-ho). En Fèlix, algunes temporades feu hit al voltant dels 400. Per altra part, tenint la possibilitat de jugar en qualsevol posició defensiva, tots dos destacaren també com a pitxers durant molts anys. En Fèlix per la seva precisió i potència, amb llançaments al voltant del 140 km/h, i en Josep per la seva varietat de corbes i enganys sobre el batejador rival.
D’aquests dos referents del beisbol, només en Fèlix jugà l’Olimpíada de Barcelona. A en Josep me’l deixaren fòra de la pre-selecció, anys abans, els estaments burocràtics de la Federació. Reivindicava amb tota raó, però potser massa sonorament per a les fines oïdes de qui manava, compensacions a les pèrdues i disfuncions que en la seva feina provocava la dedicació intensiva a la selecció. Per altra part, abans de l’Olimpíada aquest equip nacional desgraciadament responia més a criteris de quota de clubs que a criteris de vàlua personal. En Fèlix en canvi, amb l’equip d’Espanya tingué ocassió de jugar a dotzenes de camps d’arreu del món i esdevingué figura en els Jocs on també ho varen ser els americans, futurs”Hall of fame”, Jason Varitek, Nomar Garciaparra i Jason Bianchi. Per a la història del beisbol, el nostre paisà quedarà com el primer batedor olímpic que aconseguí un gran eslam (homerun amb bases plenes). Fou en el partit que Espanya guanyà a Puerto Rico al nostre camp municipal. (Al proper número acabarem la història...)
Andreu Comellas

Una altra polla blava


Per complementar la "mirada aguda" de l'Eio, un lector ens ha enviat aquesta altra fotografia amb aquest comentari:
Buena foto y artículo, creo que el de las Filipinas. Esta especie también se encuentra en Sudamérica, concretamente en la República Dominicana aunque ligeramente diferente. Aportaré foto.
I efectivament ens l'ha aportada i aquí la teniu.

dijous, 10 de febrer del 2011

La polla blava (Porphyrio porphyrio)


Ocell de l’ordre dels gruïformes, de 48 cm, que és de color blau, fosc a les parts superiors i més pàl·lid al pit, i té les infracobertores caudals blanques, i el bec, la placa frontal, les potes i l’iris roig viu.
El bec és robust i les potes són llargues. Habita en canyars i aiguamolls de vegetació densa al sud de la península Ibèrica, a Sicília, Sardenya, el Marroc i Algèria. Actualment és escàs a l’Albufera de València i molt rar a la resta dels Països Catalans.
Font: Enciclopèdia catalana.
Eio Ramon

dimecres, 9 de febrer del 2011

Tres reis i un mamut



Ha estat la primera vegada que he pres part a la cavalcada de Reis. Em feia mitja por: sóc un mamut de sentiments més aviat republicans, m’agraden més les mamullades que sortir “de secà” i una cosa tan solemne m’espantava una mica.
Però em va encantar: vaig anar acompanyat de tres majestuosos patges, que no em van deixar sol i que em van guiar. També d’en Juan, la Desi i la Isabel, que s’estrenaven com a colla del Mamut.
De fet tampoc no els va costar gaire perquè el camí venia assenyalat per un estel lluminós que s’obria pas a cop de pedalada (com són aquests ecologistes!).
Vaig recollir unes quantes cartes que després vaig lliurar personalment a ses majestats. I vaig descobrir que, entre les moltes utilitats de la meva panxa-dipòsit hi ha la de fer de bústia ocasional. Em vaig sentir orgullós que alguns nens confiessin més en mi que no pas en els reis, que per senzillets que vulguin passar no deixen de ser una de les monarquies més antigues del món.
Vaig descobrir el poder dels caramels. Em sentia tot un capitalista, per una tarda, repartint aquí i allà. Vaig constatar que la voracitat d’alguns “tendres infants” i de les seves iaies feia que en un cert moment ells tinguessin més caramels que no pas jo mateix...
En fi, el millor, sens cap mena de dubte, els ulls, el somriure i la il·lusió dels milers de nens i nenes que veien passar la comitiva. Confio que els reis s’haguessin portat bé amb ells, perquè no dubto pas que s’ho mereixen del tot.
I per acabar només demanaria a l’alcalde a veure si un dia em deixava aquesta clau màgica de Viladecans que obre totes les llars... Guai, no?
El mamut

dimarts, 8 de febrer del 2011

Cantada nadalenca


El passat vespre del 22 de desembre, l’Agrupament Coral La Lira va oferir el seu repertori nadalenc a una residència geriàtrica i a la zona comercial de Viladecans. Després d’una setmana carregada de concerts de caràcter més formal, com van ser la participació en el Premi de les Lletres Catalanes i concerts a Castelldefels i Àtrium, aquesta vetllada va servir per gaudir d’una manera distesa del que més ens agrada, cantar, i alhora portar els millors desitjos de manera desinteresada a aquells que no sempre poden gaudir de la seva ciutat. Tot i la pluja no vam defallir, i en tres punts comercials vam amenitzar la tarda als ciutadans i comerciants. Fins i tot un grup de joves va afegir-se a cantar amb nosaltres. Per un altre any repetirem, tot esperant que la pluja ens respecti i puguem tenir més públic.
Idoia Baixench

dilluns, 7 de febrer del 2011

Escoltar per fer propostes


Fa unes quantes setmanes em vaig reunir amb les dones de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans, on vaig anar bàsicament a escoltar-les. Quan vaig arribar els vaig donar diverses publicacions que hem fet des de la Fundació Josep Irla vinculades amb el tema del gènere com El feminisme i Feminitzar el poder, apoderament femení i estructures organitzatives (les podeu trobar a la xarxa: http://irla.cat/publicacions/). Al parlar de gènere es van pensar que jo havia anat a alliçonar-les sobre el maltractament o quelcom per l’estil. Suposo que estan esgotades de batallar contra prejudicis. Un cop arreglat aquest malentès van començar a explicar-me les seves casuístiques, que van resumir amb un concret “tenim el mateixos problemes que tothom, però agreujat pel fet de ser gitanes”.
Una de les grans crítiques que feien a la gestió municipal és que se senten abandonades, exemplificant-ho amb les obres que estan fent amb el Pla de Ponent. Elles em deien que no entenien com per arreglar Can Palmer no comptaven amb tota la gent que hi ha a l’atur al propi barri. Crec que aquesta idea és del tot sensata. ¿No trobeu que tindria sentit que l’ajuntament només concedís obres o serveis a empreses que estiguessin disposades a contractar un percentatge de viladecanencs i viladecanenques aturades a la seva plantilla?
A més a més, això permetria evitar possibles conflictes socials, ja que un racisme latent es notava entre les meves contertulianes causat pel fet que els treballadors que estan arreglant el seu barri són d’origen magrebí. Tothom té dret a treballar, però la pedagogia i la cohesió social es fan més difícils quan hi ha elevades taxes d’atur i no es fa prou per reduir-les.
Després de trobar-me amb elles vaig estar parlant amb José Santos, president de l’associació i de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, conversa que em va dur a pensar en una altra proposta. El jovent gitano de Viladecans sovint queda reclòs en el seu gueto. Ells són conscients que s’han d’integrar, però la gent també els ha de deixar que ho puguin fer. Un primer pas seria que aquests joves impartissin cursos de “cajón flamenco” a Can Xic, per exemple.
Com veieu, una tarda escoltant em van dur a pensar en dues propostes. Dues propostes basades en necessitats reals, les quals només es poden conèixer trepitjant el carrer i conversant amb la ciutadania.
Gràcies per tot i fins aviat!
Bàrbara Lligadas

diumenge, 6 de febrer del 2011

Viladecans, ¿de derechas?


Se nos fue el 2010 y se nos presenta un 2011 con no menos incertidumbre, pues nos hablan de paro, de recortes sociales, de subidas de precios por encima del IPC y una más concreta, la subida exagerada de la luz. En este 2011 también nos encontraremos por el camino con unas elecciones, esta vez municipales.
Las pasadas autonómicas dejaron un mal sabor de boca a todos aquellos que nos consideramos de izquierdas. La izquierda plural fue excluida del Govern de Catalunya, y según creo yo, no por que no hicieran una gestión de lo más progresista y avanzado de Europa. El poder económico y mediático en manos de la derecha catalana fueron determinantes para poner en jaque repetidamente al “Govern d’Entesa”, resaltar los errores cometidos y esconder los aciertos. Pero no sólo se pueden achacar los resultados a estos factores, pues la crisis, el español-populismo y el factor migratorio por un lado y por otro los problemas y actuaciones políticas en el seno de los partidos del Govern, han sido otros de los factores que han influido de manera decisiva en el recuento final.
En Viladecans, los resultados no han ido en sentido contrario. Viladecans, una población en la que la diferencia izquierda-derecha en lo que respecta a apoyo electoral, era sin duda claramente favorable a las fuerzas de izquierda desde los comienzos del periodo democrático, en esta ocasión la suma de las opciones populistas o de derechas ha sido superior a la de las fuerzas de izquierda. Un mal sabor de boca también aquí en Viladecans. Pero ese mal sabor de boca se ha visto acrecentado con la incorporación de la derecha fascista al mapa electoral de Viladecans con un resultado nada despreciable. En poco, nos veremos de nuevo en la tesitura de decidir y tendremos que hacerlo esta vez en clave municipal, entre unas fuerzas políticas que muy lejos de querer la mejora de la mayoría apuestan por la mejora de unos pocos o pretenden dividir la sociedad en función de la lengua que hablan o del origen que tienen y otras fuerzas que pueden gobernar para favorecer un Viladecans de la mayoría, en un sentido progresista y de salida de la crisis, donde se favorezca a las clases populares.
Y es que aunque algunos se empeñen en negarlo, todavía hay diferencias entre la izquierda y la derecha, y sobre todo entre políticas de derecha encaminadas a favorecer a banqueros y grandes empresarios, frente a políticas de izquierdas que sitúan como eje fundamental las políticas sociales en beneficio de la mayoría de los ciudadanos.
Como siempre los trabajadores, en las elecciones, nos jugamos mucho y ni por un momento me puedo imaginar que por la abstención de trabajadoras y trabajadores, se posibilite que haya en Viladecans un gobierno de derechas en el que además pueda ser figura decisoria un componente de la extrema derecha.
Miguel de la Rubia

dissabte, 5 de febrer del 2011

Fites de Vila-de-cans

No hem tingut sort, algú més ha trobat les fites de VILA-DE-CANS i n’ha fet un mal ús.
La separació dels termes de Viladecans i Sant Climent, està marcada amb una sèrie de fites de notable antiguitat. Algunes d’aquestes fites ja estan relacionades al llistat del precatàleg de patrimoni –malauradament, pel que sembla, el catàleg definitiu encara és lluny de ser enllestit– i comentades en aquesta mateixa revista. La gent del Grup Tres Torres ens hem dedicat a buscar totes aquelles fites que encara continuen a la vista, així com de les barraques de vinya que hi ha al nostre terme per tal de reconstruir-les, si més no alguna, si el propietari hi té interès. Ja portem onze fites localitzades (més endavant farem un article relacionant totes les fites trobades i fins i tot es podria fer una excursió pel perímetre del nostre poble), però ens ha entristit que una de les fites, situada al peu de la muntanya de Sant Ramon, ha estat esmicolada.
És incomprensible que algú pugui sentir plaer trencant i desfent el nostre patrimoni, un patrimoni que per tenir-lo han hagut de passar molts anys i que ha fet que Viladecans sigui com és i que és com ens agradaria que se’l trobessin els que vénen darrera. Semblaré tonto, però cada vegada que trobem una nova fita salto d’alegria i estic esperant el dia que pugui explicar als meus conciutadans el que hem trobat i resulta que, abans d’acabar la feina, ens trobem que una d’elles ha estat destrossada. No sé si paga la pena seguir ja que et fa pensar si algú no acabarà destrossant-les totes, quan sàpiga on són.
M’agradaria saber què hauríem de fer per aconseguir que tothom respectéssim les persones, les idees i els béns materials encara que aquests no siguin els que més ens agraden.
Salut i que tots tinguem un bon any.
Vicenç Castelló Solina

divendres, 4 de febrer del 2011

El canvi climàtic a Viladecans


El físic Michio Kaku, catedràtic de física de la Universitat de Nova York, defineix quatre tipus de civilització a l’Univers, suposant que n’existissin a més a més de la nostra en el Cosmos, en funció de la manera que obtenen l’energia per a subsistir. La civilització tipus 0 és aquella que obté la seva font d’energia de plantes i animals morts. Aquesta és la nostra. Obtenim energia cremant plantes i animals fossilitzats. En un any els 7.000 milions d’habitants del planeta consumim el que a la Terra li ha costat un milió d’anys generar com a dipòsit geològic. La civilització tipus I és aquella que extreu l’energia del propi planeta: el vent, les marees, la calor interna, etc... La tipus II, obté l’energia de les estrelles (energia solar), i la tipus III, de la galàxia. Tot i que alguns països comencen a despuntar cap a societat tipus I, encara som tipus 0, i això és la causa de l’escalfament global. Ningú no nega ja que el clima ha canviat, està canviant, i que els propers anys aquest canvi es farà més evident. I pràcticament hi ha un consens a nivell científic en atribuir aquest canvi a l’activitat antròpica, amb l’emissió massiva des del 1850 de gasos d’efecte hivernacle, principalment el diòxid de carboni alliberat en la combustió dels combustibles fòssils. Des dels anys 90 del segle XX aquestes emissions s’han incrementat exponencialment.
El canvi climàtic és el problema ambiental, social i econòmic més important al qual s’enfronta la humanitat en el seu conjunt. Tots i totes en som responsables, els més de 7.000 milions d’habitants del planeta, ja que d’una forma o una altra, en major o menor mesura, som consumidors de productes que han emès aquests gasos. Tot i que l’acció individual de cadascú de nosaltres hauria d’anar encaminada a minimitzar les emissions dels gasos d’efecte hivernacle i fer de les nostres accions siguin sostenibles de veritat, és a nivell polític que s’han de prendre les decisions més importants, les que ens han de conduir cap a una civilització tipus I. I en això tenen a dir molt les polítiques locals, tant si són d’esquerres com de dretes.
Com serà el clima a Viladecans a finals del segle XXI si els nostres governants no es prenen seriosament el problema del canvi climàtic, i no ens encarrilen cap a una societat tipus I? El projecte PRUDENCE de la Unió Europea permet fer simulacions a escala regional mitjançant el model numèric PROMES, i que l’autor d’aquest article ha aplicat al cas de Viladecans. Les figures 1 i 2 adjuntes permeten comparar la temperatura mitjana mensual i la precipitació de cada mes per a dos períodes: 1960-1990 (dades reals) i 2070-2100 (segons el model PROMES).
Moltes són les reflexions que poden sorgir d’aquests resultats, sobretot per als qui ens governen, i que deixo per a un altre Punt de Trobada. Potser només apuntar que donada la magnitud del problema, la creació d’una comissió cívica de canvi climàtic local, i fins i tot, ara que s’acosten eleccions locals, la de la creació d’una regidoria dedicada exclusivament a aquest afer hauria d’estar en l’ordre del dia dels programes electorals dels diferents partits polítics locals, tant de dreta com d’esquerra.
Jordi Mazon

Cercavila amb mooooolt de fred, vi i torxes


Vaig sortir, “con chandal y tacones, arreglao pero informal” per anar a Festa Major.
Estrenava bufanda i uns volants als peus, que em fan més elegant. Vaig fer bé: feia un fred que pelava.
Sort del vi calent (boníssim!) i dels músics, algun dels quals feia cara d’anar-se congelant progressivament a mesura que servidor avançava pels carrers de la ciutat.
Sort que la gent portava marxeta, especialment els meus amics d’Asdivi: un luxe.
El fet d’anar amb torxes em feia sentir com una mena d’Indiana Jones a la viladecanenca, tot i que em sembla que una senyora em va confondre amb un tal Sebastià, que es veu que abans també el treien en una plataforma i una cercavila (bé, en deien processó) semblant a la meva, però menys divertida, on estava mal vist ballar. Però tot era celebrar una Festa: abans sant Sebastià n’era el motiu, avui, més aviat es parla de la Festa Major d’Hivern. Però igualment les ganes de festa viladecanenca són al cor de tothom. I jo m’hi apunto. Només faltaria.
Vam acabar amb una magnífica traca final (encara que jo sigui un mamut “d’aigua”, els focs m’encanten). L’any vinent hi tornaré. Si m’hi porteu, és clar.
El Mamut de Viladecans

dijous, 3 de febrer del 2011

Viladecans, el repte de la llengua


La llengua catalana, a Viladecans, necessita ser potenciada. Ho necessita a tot Catalunya, sobretot ara que patim els bombardeigs del PP i companyia, secundats pel Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, que sembla que parlin d’una Constitució diferent de la que vam votar l’any 1978. En aquella Constitució, us ho juro, la llengua catalana hi tenia bona cabuda i bon recorregut. Però ara aquella Constitució sembla que ens l’hagin segrestada. Jo espero que el Parlament i el Govern de Catalunya faran la feina que els toca fer en aquest camp tan determinant.
Però bé, parlem de Viladecans, i amb la mirada posada en els qui elegirem per governar la ciutat el proper 22 de maig. A Viladecans hi ha feina a fer, i a molts nivells, perquè aquí el català està en evident situació minoritària. Es fan coses, i bones coses, però se’n podrien fer més, i se n’haurien de fer més, si volem que la llengua catalana tingui la difusió que mereix tenir. Jo assenyalaria quatre camps d’actuació:
1. Que, mai, cap de les comunicacions que emeti l’administració pública en el nivell que sigui, estigui només en castellà. Perquè, encara que sembli mentida, hi ha organismes depenents de l’administració pública que a Viladecans (i, atenció, que no m’estic referint a cap organisme municipal) envien cartes a la gent només en castellà, o fan cartells anunciadors només en castellà. Això no hauria de passar mai, hauria de ser un compromís diguem-ne sagrat per part de les nostres administracions públiques. Perquè els sectors on menys ha penetrat el català és on més imprescindible és fer-lo visible.
2. Una cosa semblant s’haurien de proposar les entitats amb alguna incidència pública: associacions, partits, o el que sigui. Encara que l’activitat que convoquin sigui en castellà, caldria que en la convocatòria el català hi fos present d’alguna manera o altra sempre.
3. Després d’aquestes dues primeres coses elementals, la tercera seria ja de més volada. Jo proposo, i demano, que després de les eleccions municipals, i independentment de com quedi el govern, els partits que valoren la llengua catalana i creuen que mereix ser potenciada (és a dir, dels de l’actual consistori, el PSC, CiU, ICV-EUiA i ERC), s’asseguin en una taula i pactin unes quantes mesures i iniciatives per afavorir la seva difusió. Actualment, a Viladecans tenim ja unes quantes bones coses: des de la Xarxa Parlar per Conviure a les parelles lingüístiques i altres iniciatives de diversos tipus. Doncs es tractaria de veure com es potencia més això, i què més es pot fer. Ja sé que cada partit té programes màxims sobre aquest tema que són inassumibles pels altres. Però si hi ha ganes de fer feina ben feta, cal ser capaç de posar-se d’acord amb un mínim comú denominador, i deixar clar a la ciutadania que això és prou seriós com per saber posar-se d’acord.
4. I el quart potser sonarà més estrany, però com que a un servidor li sembla també molt important, doncs el dic, i sense circumloquis. I és que caldria evitar al màxim associar la defensa de la llengua catalana a la reivindicació independentista. Quan s’insisteix, com a vegades es fa, que l’única manera de defensar la llengua catalana és treballar per la independència de Catalunya, s’està aconseguint que molta gent, que no considera la independència cap cosa desitjable, es vegi abocada a pensar que això de la defensa de la llengua no va amb ell, i perdi les ganes de treballar pel tema. La defensa i la potenciació de la llengua catalana ha de ser cosa de tots, i tothom s’hi ha de poder sentir còmode. Si no, mal anirem…
Josep Lligadas

dimecres, 2 de febrer del 2011

Els colors de la música


A penes quatre mesos després que el Tribunal Suprem declarés il·legal Comissions Obreres, el mateix juny de 1967 que va sortir el Sargent Pepper dels Beatles, els Black Boots van fer la primera actuació de la seva història al Cocodrilo Llorón. Van començar sense cantant. El Jaume Puig i el Joan Pugés s’alternaven en les veus solistes, i el Jaume Cabistany i el Vicenç Domènech ajudaven en els cors. El grup va acollir una curta temporada un eivissenc massa aficionat a les nits boges i accidentades, finalment substituït pel Sebastià Oriol, propietari d’una veu amb textura de cantant negre. Era el millor moment, arribava el soul que trencava la discriminació racial de la música i anticipava la imatge dels jocs del 68 amb els atletes negres pujant al pòdium amb el puny en alt per expressar l’ orgull rebel pel seu color de pell.
La música popular també va canviar el color de pell i una part del repertori dels Black Boots era tan negre com el color de les botes del seu nom. Versionaven cançons en anglès dels èxits del moment com I’m Believer dels Monkees i sobretot Con su blanca palidez dels Procol Harum, però també l’I feel good de James Brown, la Terra de les mil danses del Wilson Pickett o les balades d’Otis Redding.
El grup era més que un grup. Hi havia els dos chispas, el Salvador Bel i el Joan Domènech, que es barallaven amb aparells i micros amb irrefrenable tendència a acoblar-se enmig d’una cançó, i un mànager, el Fernando Prat, que s’ocupava de trobar-li actuacions al grup.
Anar a ballar llavors era anar a escoltar música en viu, a l’aire lliure a l’estiu, sota teulada la resta de l’any, en les mateixes sales de ball on havien ballat els joves dels quaranta i dels cinquanta. Eren sales on no faltava la llum, ja que el ball era lloc de trobada i contacte entre els dos sexes i aquella situació compromesa exigia llums i taquígrafs.
Els Black Boots arrossegaven grups d’amics i alguna amiga –fins i tot per anar a ballar les dones tenien mobilitat limitada– i Sitges era el desplaçament preferit de l’estiu, a qualsevol de les dues pistes enjardinades de noms tan suggeridors com El Retiro o El Prado.
Anar a Sitges per a un jove de Viladecans era com anar a un altre món. Quan passaven l’estació de Vallcarca, que era com una postal de la contaminació, grisa i polsegosa per la fàbrica de ciment, i després dels túnels apareixia Sitges, era el més proper a viatjar barat a un paradís assequible. Els carrers blancs del poble de pescadors, en pendent cap al passeig del mar, també portaven al carrer del pecat, un pecat més de pensament que d’obra. Anar amb els Black Boots a Sitges no assegurava menjar-se un rosco, però alguns van menjar la primera hamburguesa de la seva vida, les primeres patates fregides amb maionesa i paperina, o l’últim crit de la gastronomia de baix pressupost: un quart de pollastre a l’ast.
Van actuar a tot Catalunya, a la ràdio al carrer Casp i guanyar algun concurs de grups –la televisió era un horitzó gairebé inabastable, fins i tot per a grups com Pic-nic que llavors triomfaven amb Cállate niña– però el seu hàbitat natural era Viladecans i Gavà. A Gavà actuaven al Casino, que tenia sala d’hivern tancada, però també un espai darrere a l’aire lliure per les tardes dels diumenges d’estiu. A Viladecans tocaven a Can Batllori i a un lloc inversemblant: el Nido de los Retales. (continuarà)
José Luis Atienza