dimarts, 11 de setembre del 2007

Festa Major

El passat dia 7, el cantant José Galisteo, en el Pregó de Festa Major, va dir tres o quatre vegades que agraïa “a l’alcalde i a la comissió” que l’haguessin convidat a parlar des del balcó de l’ajuntament. I la pregunta que alguns ens fèiem era que a quina comissió es devia referir. Segurament, suposem, als tècnics encarregats de programar les actuacions i altres activitats d’aquests dies. Perquè una comissió pròpiament dita, en què s’intenti pensar com fer una festa major que tingui moments centrals, que aglutinin la gent, que siguin un punt de referència, no sembla que n’hi hagi pas.
Per exemple, el pregó mateix podria ser-ne un. No està malament, convidar un any una persona popular com José Galisteo a fer-lo. Però tampoc no estaria gens malament vetllar també perquè aquest pregó fos un moment de veritable crida ciutadana, cosa que no seria gaire difícil d’aconseguir. Primer, fent que el pregó fos per parlar de Viladecans i no de les glòries del pregoner. I després, fent que anés envoltat d’altres activitats, que caldria pensar, i en què hi participessin tant les figures tradicionals dels gegants o el drac, com altres elements més novedosos a inventar. El pregó podria ser un moment central de la festa. I com el pregó, se’n podrien trobar d’altres.
Però el problema és que al nostre govern municipal sembla que li costi fiar-se de la gent i no cregui gaire que val la pena convidar la ciutadania interessada a participar i a imaginar i a debatre. Sembla que tot hagi de venir de dalt. I en canvi, Viladecans té prou riquesa de persones i d’idees com perquè valgui la pena aprofitar-la perquè la nostra vida ciutadana sigui més viva, més potent, més sòlida. La festa major és un bon mirall de la manera de funcionar d’una ciutat. I Viladecans, certament, podria funcionar molt millor.

Entrellaça, el Viladecans multicultural a la Festa Major

El Consell Municipal per a la Convivència i la Ciutadania de Viladecans i una Comissió formada per persones del Consell i alumnes del Curs de Gestió Multicultural, van dur a terme, el passat dia 10, l’”Entrellaça!”, una Jornada dins la Festa Major en què s’ha volgut que les cultures presents a Viladecans puguin estar representades.
L’”Entrellaça!” va tenir lloc en dos escenaris. Al matí, a la Rambla Modolell, es va realitzat un taller de sardanes a càrrec d’Amics de la Sardana de Viladecans, tatuatges de henna a càrrec d’un grup de dones marroquines, i un taller de percussió a càrrec de l’Associació Cultural Gitana de Viladecans. Tot i ser un dia per a molts laborable, i la presència de viladecanencs al carrer més aviat escassa, les activitats van tenir molt bona acceptació entre la gent que s’hi passejava i ha permès l’aprenentatge d’aquestes disciplines.
A la tarda les activitats es van desenvolupar a la Plaça Europa: una explicació de contes d’arreu del món per persones voluntàries i dues companyies professionals van compartir espai amb una exhibició de puntaires de la ciutat, un taller de cal.ligrafia àrab i un tast de tes i cafès.
La vetllada va continuar amb el Sopar de la Convivència, que va gaudir de la participació d’uns 150 veïns i veïnes de la ciutat que, portant plats elaborats per ells mateixos, els van compartir amb la resta d’assistents. I finalment, vam tenir la presència de dos grups de música. En un, la poesia, veu i música ens van transmetre el sentiment de la identitat amazigh, i en l’altre, a ritme de son, salsa, rumba, bolero, un grup cubà va arrencar força gent a ballar, cosa que ens va procurar un fantàstic final de festa. Tot i una certa dosi d’imprevistos i d’improvisació propis d’una Jornada que just ara comença, podem dir que gràcies a la bona voluntat de tots els assistents, va ser un èxit.
L’”Entrellaça!” ha volgut compartir més els espais i obrir el programa de la Festa Major a tothom, ha volgut ser un primer pas per entendre la pluralitat cultural, com una riquesa per a la nostra ciutat. Des de la Regidoria de Convivència i Cohesió Social i des del Consell de la Convivència i la Comissió Multicultural creiem fonamental enfortir el coneixement i el respecte mutu, per tenir un Viladecans més just i més cohesionat.
Gràcies a tots els que ho heu fet possible!
Idoia Baixench

I els Serveis Socials?

Viladecans, diuen les estadístiques, és una de les poblacions de Catalunya amb més necessitats socials i amb més alts nivells de pobresa. I resulta que ara, en aquesta legislatura que acabem de començar, no tenim regidor ni regidora de Serveis Socials.
Sí, ja ho sé. La tinent d’alcalde de Serveis Personals, Gisela Navarro, és la responsable directa d’aquest tema, així com dels temes d’Educació, Sanitat, Consum, Polítiques de la Dona, Joventut, Mediació Social i Civisme. Déu n’hi do. Segur que la Gisela Navarro és una persona molt capaç, i segur també que cada una d’aquestes àrees té tècnics igualment capaços i que faran una bona gestió. Però no és aquest el problema.
El problema és que, a Viladecans, els Serveis Socials no tenen cap rostre visible. I que, per molt que vulgui, la tinent d’alcalde de Serveis Personals no podrà llançar-se a donar l’impuls polític seriós i constant que els Serveis Socials necessiten. Podrà vetllar la gestió més o menys directament, però no podrà fer de l’atenció als sectors de població viladecanenca més necessitada una prioritat de govern com realment hauria de ser.
De fet, resulta ja molt discutible el sistema de distribució de tasques entre els regidors de l’equip de govern, amb un nombre molt reduït que ho acumulen tot i tenen dedicació completa, mentre la resta no tenen dedicació. I aquesta acumulació fa, a més, que el de Viladecans sigui un ajuntament ple d’assessors amb grans sous, que no han estat elegits per ningú, mentre que als que han estat elegits per governar no se’ls dóna temps per dedicar-s’hi.
Però més enllà d’aquest peculiar sistema de funcionament, fa mal veure com un govern d’esquerres no creu necessari que hi hagi una persona que tingui com a funció específica estar atenta a la gent amb més necessitats socials. A Viladecans hi ha moltes coses per fer, en aquest camp. I pel que sembla, al nostre govern municipal no li sembla gaire important fer-les.
No sé qui deia un dia que de fet els treballadors i treballadores socials de l’ajuntament no reben gaires demandes de serveis i ajuts. I algú altre m’explicava que això és per dos motius: perquè la gent ja sap que els recursos són pocs, i per tant s’estalvia anar a sentir que li diuen que no a les seves peticions, i es resigna a anar aguantant com pot; i perquè no hi ha una política d’”anar a buscar” les necessitats, de manera que moltes queden amagades, perquè molta gent està tan malament que ni és capaç d’anar a demanar.
Si hi hagués un regidor o regidora de Serveis Socials que es dediqués de ple a aquest departament, podria començar, per exemple, impulsant un treball de detecció de les necessitats socials de Viladecans, a tots nivells. No a base de llogar uns tècnics de no sé on perquè vinguin aquí, preguntin als treballadors socials, facin un informe i cobrin un munt de diners, sinó a base de treballar des de dintre, amb el regidor o regidora seguint-ho de prop, amb la implicació dels treballadors socials i de gent voluntària que segur que n’hi hauria, també amb la implicació de gent de Càritas… Això sol, i les conseqüències que se’n traguessin a nivell de recursos pressupostaris i humans, seria una gran pas endavant. Però per fer-ho, cal que hi hagi un regidor o regidora que tingui com a dedicació prioritària aquest important problema ciutadà.
No pot ser, que els Serveis Socials no siguin una prioritat clara i visible a Viladecans.
Josep Lligadas Vendrell

Final de curs a Càritas Montserratina

Dimarts 19 de juny. Avui hem acabat el curs 2006/2007, però per a mi, que n’he acabat uns quants, aquest ha estat ben diferent.
En apropar-me a la parròquia del barri de la Montserratina, que és on cada dimarts faig classe de català majoritàriament a senyores magribines, ja hi anava veient una corrua de dones ben vestides, mudades, endiumenjades amb robes elegants i carregades de bosses.
Arribo, entro i ja algunes descansaven als bancs tot esperant que les voluntàries, la Isabel, Candelària, Araceli, Josefa… acabessin de preparar la sala on faríem el comiat d’aquest curs.
Les vaig saludar, estaven contentes, per a elles era un dia molt especial, valia la pena l’esforç que havien fet en llevar-se més d’hora per preparar les menges que portaven ufanoses per a ser tastades.
La sala era a punt, van anar pujant, cada una es col.locava i treia el menjar que havia fet.
Quin goig, si les haguéssiu vist, era una visió de postal on es barrejaven diferents cultures conjugades amb harmonia, els colors, les robes, les lluentors. Cadascuna havia cuinat un plat o més d’un i els oferia a la resta de companyes i voluntàries, era una festa de sabors i d’olors inexplicable, estaven satisfetes, alegres, eren uns moments de convivència i de generositat que em sorprenia.
Vam tastar un munt de plats típics de la seva terra, barrejats també amb un gran pastís de xocolata, flams i mus que ens havien fet també la senyora Josefa i la Isabel. Tot era molt bo, però el més important era la sintonia, complicitat i amistat que vaig respirar tot el matí.
La festa es va animar quan la senyora Josefa, que és d’Almeria, té 70 anys i vol aprendre català, es va decidir sense fer-se pregar gaire a cantar-nos una cançó. Ens va interpretar “Ojos verdes“. Això va ser el tret de sortida perquè les alumnes magribines s’animessin a cantar. Ho van fer, i ens van delectar amb melodies de Marroc que ens feien posar la pell de gallina.
Aquests moments van ser com un parèntesi a la vida d’aquestes dones. El rellotge no para i s’acostava l’hora de recollir la mainada i fer el dinar. El comiat arribava, abraçades, ulls plorosos, petons i moltes moltes gràcies, gràcies…
Els les vaig acceptar tal i com ens va aconsellar en Quico Mañós en el curs del “llenguatge no verbal”, però el cert era que jo els havia de donar les gràcies a elles per tot el que en tant poc temps m’havien donat, fent-me sentir una bona persona per ajudar-les una mica a entrar i entendre el nostre món.
Montse Pastor i Pujadó

L'estiu, també a l'agost

La gent que normalment vivim l’agost a Viladecans, podem notar aquest mes pels seus avantatges i inconvenients. Podríem dir com a avantatge el de poder trobar fàcilment aparcament, una proesa durant la resta de l’any, i que en aquestes dates es veu millorat en part per la supressió de les zones blaves. També gaudim d’una tranquil·litat, potser en alguns moments excessiva, ja que hi ha molta menys gent i ens mostra una cara dels nostres carrers que no és l’habitual degut a un paisatge desolador de carrers buits i persianes abaixades.
L’anar a comprar no sé si definir-ho com a bo o dolent: si bo perquè has de fer una veritable excursió realitzant un exercici saludable per anar per exemple a comprar un diari o algunes altres coses, o dolent perquè de vegades no pots trobar fàcilment allò que vols comprar.
Però, el que més empipa és que per al nostre Ajuntament l’estiu sembla acabar el 31 de juliol, com indicava el cartell de activitats culturals de la Plaça de la Vila. Juny i juliol són mesos en els quals l’oferta cultural és molt àmplia i diversa (teatre al carrer, Croma, cinema a la fresca, etc.). En canvi, a l’agost res. No es pot exigir una programació ambiciosa en aquest mes, però si demanar alguna activitat que ens ajudi, als viladecanencs, a conviure amb les calors d’aquest mes que també és d’estiu a Viladecans.
Mari Carmen Castellano

Què passa amb l'oferta de Viladecans a l'estiu?

En primer lloc, vull destacar l’opinió cada cop més estesa entre els viladecanens i viladecanenques sobre la reducció constant de la qualitat del festival Al Carrer. Recordo com fa uns anys et trobaves els amics, coneguts i saludats pel carrer i t’anaven recomanant allò que havies de veure, i tu ho anaves anotant al programa assimilant que et perdries alguna cosa interessant perquè no tenies el do de la ubiqüitat. Mentre que ara has d’anar marcant aquells espectacles que et diuen que no val la pena que vagis a veure i les possibilitats es redueixen estrepitosament. Crec que el festival ha de ser una eina que permeti acostar la gent de la ciutat al teatre, però aquesta disminució de qualitat pot frenar o fins i tot impedir aquest acostament.
Per altra banda, el festival també hauria de ser una eina que donés a conèixer la ciutat arreu del país, però això no és així. Tot i que el govern municipal no ha parat de repetir l’orgull per la “majoria d’edat” del festival, aquest és amb prou feines conegut a la comarca. ¿No creieu que seria interessant que s’incrementés la propaganda del festival i se’l donés a conèixer arreu, de manera que la gent de la ciutat se’n beneficiés –a diferència d’altres campanyes publicitàries que només comporten un “autobombo” de l’alcalde i el seu equip?
A banda d’aquesta reducció de la qualitat, el repartiment d’espais i horaris ha estat en molts casos poc afortunat i les darreres franges horàries han tingut poques alternatives en l’oferta d’espectacles. Jo em pregunto... ¿el consistori no avalua quin ha de ser el millor espai de cada espectacle a la graella per tal que se’n tregui el màxim rendiment possible?
A més a més, em provoca força inquietud veure com el festival s’està traslladant al Parc de la Marina, en el que sembla un intent d’argumentar a la ciutadania per què ha calgut fer aquelles obres faraòniques. Em plantejo, i m’amoïna, si el festival s’acabarà dient “el festival de l’avinguda (Marina)”. Espero i desitjo que no sigui així, i que l’equip de govern corregeixi i retorni el festival al centre històric de Viladecans, recuperant el seu encant i essència.
Per últim, ¿no creieu que seria interessant que es valorés la possibilitat de crear una zona d’acampada durant el festival, de manera que els botiguers i restauradors del municipi se’n poguessin beneficiar?
Però aquest festival no és l’únic que m’inquieta en l’activitat cultural estiuenca del meu municipi, en segon lloc vull transmetre un dubte... per què és tant complicat accedir de manera gratuïta al festival Croma? Actualment existeixen certes mesures de gratuïtat, que impliquen anar a recollir les entrades a la Torre Baró –és l’únic punt de recollida habilitat–, però només pots recollir una entrada per persona i per concert cada vegada que hi vas –no pots recollir dues entrades per dos concerts diferents el mateix dia–, omplint una butlleta amb les teves dades. Això demostra que hi ha un cert interès per acostar el Croma a la població, però ¿per què cal seguir tot aquest periple?
Crec que aquest festival hauria de ser gratuït com a mínim per a la gent jove, de manera que es podria crear un carnet jove municipal on, entre altres beneficis per a la joventut de la ciutat, es podria trobar aquest accés directe gratuït al festival Croma. Segur que la seva gratuïtat acostaria el festival a molta més gent. Degut al caire alternatiu del festival, que és on resideix el seu encant, els artistes sovint són desconeguts per a la població, de manera que el preu de l’entrada impedeix que la gent “s’arrisqui” a assistir-hi.
En tercer i darrer lloc, un altre dutbe que vull compartir... ¿per què l’oferta cultural de l’estiu es redueix al mes de juliol? Seria interessant que es tingués en compte que hi ha molts viladecanencs i viladecanenques que no poden marxar de vacances, i que estaria bé que poguessin disposar d’oferta cultural i d’esbarjo durant el mes d’agost, un mes en què Viladecans recorda a un poble fantasma.
Bàrbara Lligadas

Malas comunicaciones

Soy estudiante, y como muchos estudiantes me he de desplazar a Barcelona. Cada día cuando ya estoy preparada para ir a la universidad, llega el problema: el transporte público.
Vivo en la Albarrosa, un barrio residencial desplazado del centro de la ciudad, donde la mayoría de personas son de alta edad, ¿pero eso es motivo para que no puedan ir fácilmente a hacer sus recados o a trabajar?
Los pocos autobuses que pasan, en sus respectivas paradas no tienen actualizados sus horarios, yo porque lo miro por Internet, ¿pero y la gente mayor que no conoce este método?
Cuando ya estoy en el centro para coger el único autobús que nos lleva directamente a la zona universitaria, se presenta el problema de los horarios. Por la mañana muy bien, pasan cada 10 minutos, te aseguras que no llegarás tarde a clase, ¿pero qué pasa a partir de las 10 de la mañana? ¿qué pasa con los que vamos de tardes? Os lo voy a decir, pasan cada ¡media hora!, es decir, una barbaridad, que como perdamos uno, ya no hace falta ir a clase, para lo poco que vamos a estar allí.
Lo peor es a la vuelta. Los autobuses que salen de Barcelona, lo hacen cada cuarto de hora. Eso estaría muy bien si lo hiciesen hasta el final, pero no, como pierdas el de las 21:30h., que es lo que nos pasa a todos los que tenemos horarios de tarde, ya que es la misma hora a la que salimos nosotros, tienes que esperarte hasta las 22h., y eso si pasa, porque los días de fútbol no se molestan en pasar, tienen la excusa perfecta, ya que la zona universitaria se encuentra al lado del Camp Nou y la Avenida Diagonal se colapsa.
Si decido coger el tren, ya que se supone que va más rápido, pasan más a menudo y no tienes el riesgo de coger caravana, resulta que tienes que ir con cuidado al ver cual coger porque ¡no todos paran en Viladecans! ¿cómo puede ser eso?
¿Como puede ser que una ciudad que tiene autobús propio como en nuestro caso el Vilabús, que tenemos ya ¡hasta Vilabús 4!, no tenga parada de todos los trenes? ¿Acaso somos menos que Gavá? Porque ahí paran todos…
Si es Viladecans una ciudad tan importante como para tener biblioteca pública, cine, centros culturales, el famoso Atrium, grandes zonas comerciales, parques, jardines, campos de fútbol, estadio de beisbol, zonas empresariales, hoteles y ahora un centro comercial, ¿no se merece más comunicación? Porque no entiendo la relación de la nueva zona de la estación, con unos grandes edificios que modifican en cantidad la imagen y con ella el medio ambiente, la estación de solo dos únicas vías y ese gran muro de hormigón de separación.
Ana Belén Ruiz

Sostenibilitat i arbres urbans

L’augment de l’1% en la població d’una ciutat (a Viladecans vol dir 600 habitants) incrementa en gairebé el 2.5% el consum d’energia, i de la totalitat d’aquest consum, entre el 30 i el 70% es produeix en els edificis, i per tant és la font d’emissió de milers de tones de gasos d’efecte hivernacle cada anys. Els edificis són els responsables d’aproximadament el 18% de les emissions de CO2, del 10% del CO, el 6% de SO2, i el 4% dels NOx. Bona part d’aquest consum es produeix en la refrigeració i l’escalfament dels habitacles.
Un bon urbanisme, que no el que ha impulsat el nostre equip de govern en els darrers anys, pot mitigar en molt aquestes emissions. Així per exemple, les zones pavimentades i asfaltades, que a Viladecans en tenim moltes, com les places dures del Cúbic, Plaça d’Europa, etc..., contribueixen a un escalfament de la ciutat a l’estiu, i fomenten l’ús dels aires condicionats, i això vol dir més demanda d’energia. Avui dia, se sap amb certesa que és més econòmic estalviar un megawatt d’energia que generar-la. Una d’aquestes bones formes d’estalvi energètic a les ciutat és la de fomentar les zones verdes (que no són les rotondes, ni les mitjanes, ni les rieres, ni els torrents) i, sobretot, l’existència d’un arbrat urbà adequat.
A l’estiu, l’ombra dels arbres protegeixen de la radiació solar les cases i les primeres plantes dels edificis, i l’evapotranspiració a través de les fulles redueix la temperatura de l’aire, humidificant l’ambient, a banda de filtrar els contaminants i millorar la qualitat de l’aire. Diversos estudis mostren una reducció de les hores d’ús dels aparells d’aires condicionats d’entre el 30 i els 65% en cases i habitacles protegits de la radiació solar per l’ombra dels arbres. Les simulacions per ordinador mostren clarament aquest fet, amb descensos tèrmics de fins a 10ºC en habitacles protegits per l’ombra dels arbres, i així la despesa energètica en la seva climatització. Si aquests arbres fan una bona ombra a l’estiu, podem estalviar energia. I si aquests arbres deixen passar el sol a l’hivern, estalviarem també energia.
Els arbres urbans són quelcom més que un ornament. Fan una funció bàsica, i ens poden ajudar a estalviar energia. A més a més de protegir de la radiació solar els edificis, també ho fan dels carrers i les voreres, fomentant així la vida al carrer. (¿Us imagineu les Rambles de Barcelona sense els plataners, amb mimoses que a l’hivern no deixessin passar la tímida llum solar, i a l’estiu no fessin prou ombra per a poder passejar sense que el sol molesti?).
Doncs ara analitzeu i observeu el tipus d’arbrat que es planta d’uns anys ençà a la nostra ciutat. Són arbres de fulla perenne, tipus mimosa, amb fulla petita i present tot l’any. A l’estiu fan molt mala ombra, i a l’hivern, en no caure la fulla, dificulten que el sol arribi als carrers o a les cases. A l’avinguda de la Marina, són petits i no creixeran gaire més, a la del Segle XXI, són raríssims, amb unes fulles en forma d’agulla que no fan ombra, a la dels Gabrielistes, Sant Jeroni, i altres, unes mimoses que tot l’any fan una mala ombra, i a la primavera deixen anar una flor blava que en caure al terra i ser trepitjada deixa tot el terra enganxifós. Les darreres joies, al nou tram del carrer Guifré el Pilós, en unes jardineres de ferro, perquè no creixin i les arrels s’escalfin, uns arbres que fan una fulla minúscula. Tantes empreses municipals, i uns sous de pel·lícula per això? M’agraden més i fan una funció més important els plataners de la Torre Roja, o els garrofers d’Oliveretes.
Les zones verdes són cobertes de vegetació i de terreny permeable que suposen una àrea de refrigeració, que poden fer disminuir la temperatura fins a 6ºC respecte a les zones urbanes pavimentades i asfaltades, que així es converteixen en zones confortables durant les càlides nits estivals de ciutats mediterrànies com Viladecans.
Jordi Mazon Bueso

Camí de les Filipines? Sí, de tota la vida

Gairebé ja tenim enllestit l’accés a la platja de Viladecans pel Camí de les Filipines. De fet, ja fa molts anys que sentim parlar del projecte de creació d’un accés al mar directe des de Viladecans, i també fa molts anys que sabem que aquest projecte passava per ampliar i asfaltar el Camí de les Filipines. El nou trajecte, comença a la rotonda del final de la Carretera de la Vila, a l’encreuament amb el Camí Ral, i passant per darrera de cal Simó (abans passava per davant), enllaça amb l’antic camí ampliat i asfaltat, el recorregut continua tot recte fins a l’autovía, allà un pont, encara per acabar, salva la via i ens condueix fins el mar. En paral.lel i seguint el mateix recorregut, una calçada per a vianants i bicicletes ens permetrà tot passejant o bé pedalant arribar fins a les nostres platges.
L’indret ocupat per terres de conreu que s’estén a banda i banda de la nova carretera, s’anomena “les Filipines”, excepte el primer tram que se’n diu “les marines de cal Simó”. De fet, tots els indrets del nostre terme tenen un nom, diguem que de tota la vida, i en general els camins que hi menen, reben sovint el mateix nom. Per exemple, a marina tenim els Llenassos, les Xauxes, les Sorres, les Maletes, o les Filipines, i a muntanya, la Roureda, la Verdera o Oliveretes, per citar-ne alguns.
Algú es preguntarà, i d’on ve el nom de Filipines? El meu pare, un senyor pagès de 84 anys, diu que ell no recorda haver sentit mai explicar per què a l’indret de les Filipines se l’anomena així, tot i que darrerament ha sentit alguna versió sobre la llunyania d’aquelles terres: “On vas, allà baix? Mare de Déu, això és com anar a les Filipines!”. De fet, sembla que l’origen més probable sigui, efectivament, la llunyania i la insalubritat del lloc. De tota manera, tant se val quin sigui l’origen del nom, el cas és que sempre s’ha anomenat així.
Fins aquí tot molt bé. El que ja no està tan bé i que no agrada a molts ciutadans, és el canvi de nom. Per què “Camí del Mar”? Que no està bé Camí o Carretera de les Filipines? Els nostres besavis li van donar aquest nom. Ara l’hem de canviar? Molts creiem, fins i tot, que seria bo recuperar els noms populars d’alguns carrers de Viladecans com per exemple Avinguda de Gavà / Carretera Vella, Carrer de Jaume Abril / Carrer de les Canals, Carrer de Sant Joan / El Raval, Carrer Pare Artigas / Carrer dels Barris. La majoria d’aquests noms avui encara són vius, i per tal de mantenir la seva memòria, caldria posar a sota de la placa oficial el seu nom popular.
Pensem-ho bé. Batejarem de nou una carretera que ja té nom? Simplement, no cal.
Jaume Lligadas Vendrell

Voreres per a vianants o serveis?


Això és el que ens preguntàvem els veïns del barri de l’Alba-rosa, amb instal.lacions tercermundistes. ¿Les voreres són per als vianants, o per omplir-les d’obstacles de tota mena?
En ple segle XXI és una vergonya que Fecsa-Endesa i Telefònica tinguin unes línies tan obsoletes, que van renovant quan cau algun pal, ja que molts estan podrits, amb el perill que això comporta. Els veïns de l’Alba-rosa ja fa temps que estem lluitant perquè ens millorin el barri. I el que demanem no crec que sigui tan difícil: tot és qüestió de voluntat, de començar les converses amb Fecsa-Endesa, Telefònica, l’Ajuntament, i els veïns.
Transitar per les voreres del barri és impossible per tot això que he dit, i a més també hi contribueixen alguns veïns que no poden les seves plantes i fan encara més difícil el pas.
L’Alba-rosa té quatre residències geriàtriques, i treure els avis a passejar és una odissea. També és una odissea anar amb un cotxet de nen petit. I si plou, com que per la vorera, amb tants pals i entrebancs diversos, és impossible anar-hi amb un paraigua obert, o et mulles o vas pel mig del carrer.
Estem en el segle XXI. Quan es notarà en el nostre barri?
Maria Comas

“El Jueves”, episodi de censura?

Una de las setmanes del passat mes de juliol, estant de vacances no vaig poder trobar una de las revistes d’humor satíric més conegudes d’aquest país. El jutge de la Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar la retirada de la revista El Jueves dels quioscos perquè a la seva portada apareixia una caricatura dels Prínceps d’Astúries en una situació considerada “irreverente”.
Això, sens dubte que podria ser considerat un acte de censura, però el que ha estat sobretot és una mesura desproporcionada i que considera com “intocable” la institució reial.
L’actuació del jutge davant d’aquestes caricatures ha aconseguit l’efecte contrari, que tinguessin una difusió més àmplia, i que la revista augmenti les seves vendes arribant al punt de ser difícil trobar alguns dels últims números.
Tot i ser preocupant aquest episodi, encara més ho és el que es permeti per una altra banda l’agressió verbal i la manipulació de la informació contra polítics i comunitats per part d’una emissora de ràdio d’àmbit estatal.
Molts dels que van criticar la resposta donada per alguns a les caricatures de Mahoma, o la no renovació a Veneçuela d’una llicència d’emissió a una emissora de TV, ara han callat com si en aquest cas no estigués en joc la llibertat d’expressió.
No es pot defensar qualsevol manera de tractar i expressar la informació, però de cap manera no s’haurien de tornar a repetir episodis de censura tan sols per motius polítics.
Miguel de la Rubia

Participar

Requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de veritat. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Canvia la percepció de la realitat, perquè el punt de vista s’eixampla. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És responsabilitat de tots que sigui accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d’on vingui, tingui les dificultats que tingui.
Requereix esforç, ganes d’aprofundir, reflexió, capacitat d’escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides. També pot crear complicitats i solidaritat.
És l’únic revulsiu «anti-cúpules» que es coneix. Quan el poder permet una participació real, pot descansar sobre bases sòlides i s’afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat.
Obre horitzons. Estimula. Porta a assumir petites o grans responsabilitats. Comporta prendre decisions i actuar. Comparteix riscos. Necessita transparència i espais adequats.
No confondre amb la «participació-de-molt-baixa-intensitat», o sigui, el vot i prou. Ni confondre amb el consum (vegeu votacions televisives), ni tampoc amb els «òrgans consultius» mai vinculants dels quals s’espera la legitimació del poder. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals ni diners ni privilegis.
Ah, i convida a fer alguna festeta de tant en tant entre els participants...
Mercè Solé

Agraïment després de les eleccions

Han passat ja uns mesos de les eleccions municipals i volem, en primer lloc, agrair als nostres votants la confiança que han dipositat en nosaltres, en el projecte d’Esquerra Unitària. A tots i cadascun de vosaltres, mil gràcies!
Els resultats electorals no ens han permès obtenir representació al consistori. Per tant, reconeixem que no estem satisfets: no hem guanyat. Tot i això, considerem molt positius els 668 vots, que representen a 668 persones que han estat valentes i han confiat en un projecte de treball en equip, que busca millorar la vida a la nostra ciutat. Un projecte rigorós que des del coneixement de la realitat quotidiana de la ciutadania busca construir un projecte alternatiu, d’esquerres i transformador, basat en la il·lusió, la transparència i la participació.
Avui, des d’aquestes pàgines, volem refermar-nos en el nostre programa; una forma d’entendre la política que neix del contacte diari amb la realitat a Viladecans. I això vol dir que som plenament conscients dels grans problemes i reptes de la gent d’aquí, i que treballem colze a colze amb les associacions, les entitats, els veïns i veïnes, etc.
No oblidem i continuarem lluitant amb la Plataforma Salvem Oliveretes. Seguirem denunciant les greus mancances de la sanitat pública i no ens cansarem d’oferir alternatives per millorar la vivenda social, superar el dèficit del transport públic i el malson quotidià a la Renfe, les guarderies públiques, l’atenció als més desafavorits, etc.
Moltes persones ens han animat a continuar endavant, a consolidar aquest projecte. I creiem que sí, que aquest projecte té futur perquè és necessària una altra forma d’entendre la política, una altra forma de ser d’esquerres. Per això, volem comptar amb tu, amb les teves idees, les teves problemàtiques i la teva energia per a canviar les coses. Ens refermem en el nostre lema de campanya: volem ser la teva veu! Fes-te sentir. Nosaltres no ens venem!
José María Carro

No us perdeu l’exposició de les masies de Viladecans!


El passat dia 7 es va inaugurar a la Torre del Baró una exposició que val la pena visitar, i que estarà oberta fins a l’11 d’octubre. Es titula “Anem a l’Era!”, i recull informació, fotografies, estris de treball i de vida… de com eren les masies de Viladecans i com s’hi vivia. Són els nostres orígens, la nostra història. No us la perdeu!