dimarts, 15 de març del 2022

Escarxofes a l’emissora


Pagesos fent plantació de plançons d’escarxofes l’any 1978 als terrenys on s’instaŀlà l’emissora, finca situada al costat de les bases de Cal Dimoni, baixant per la Carretera del Prat fins a la B-204.

Sobre l’emissora que Ràdio Associació de Catalunya va instaŀlar en aquests terrenys de les Ràfoles i que no va arribar a funcionar ja que va quedar aturada per l’inici de la guerra civil espanyola, podeu llegir l’interessant article que va publicar en aquestes pàgines en Xavier Calderé i Bel (Punt de Trobada de gener de 2013).

Jaume Muns

Gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus) Espai Natural Remolar-Filipines, 18 de maig de 2014

Migrador i hivernant abundant. Se la pot veure tant a la costa com a l’interior. El coll, el pit i el ventre són blancs, mentre que les ales i el dors són grisos. A l’hivern el cap és blanc amb una taca fosca darrere dels ulls. A l’època de reproducció el cap és de color marró xocolata amb una estreta orla blanca envoltant l’ull. El bec i les potes són d’un intens vermell negrós. Alimentació variable segons el medi. Oportunista, aprofita tota mena de recursos. Sense amenaces importants a escala global.

Eio Ramon

En defensa del pacte pel clima

En el ple municipal del passat 24 de febrer s’aprovà, no pas per unanimitat (ERC es va abstenir) el Pacte pel Clima a Viladecans. Quatre representants de les dues taules, d'adults i de joves, que hi han estat treballant van tenir l'oportunitat d'intervenir en el ple. Aquí teniu la intervenció de l'Albert Ruiz (president de la Coordinadora d'entitats "El Mamut de Viladecans") i meva, en representació del Viladecans Punt de Trobada. Vam aconseguir, entre tots dos, no sobrepassar els deu minuts. Té mèrit! 

Treballar per al bé comú no està gaire de moda, com tampoc no ho està el consens. D’una banda perquè vivim en una societat molt individualista en què fer espai en les nostres vides per als altres és percebut com una renúncia als nostres drets, i de l’altra perquè vivim en una mena de competició permanent on, sobretot en el món de la política, sovint els partits i els mitjans de comunicació posen l’accent més en allò que ens separa que no pas en allò que ens uneix. També pesa en l’ambient l’anhel de total autonomia els uns dels altres i el convenciment que, amb l’ajut de la ciència, podrem fer front a qualsevol cosa.

L’emergència climàtica, per contra, ens posa davant l’evidència que tots som en un únic vaixell, el nostre Titànic. Un únic vaixell, per més que contingui tant espaioses cabines de luxe per a una selecta minoria, com racons on s’amuntega la major part de gent, molta de la qual, per no tenir, no té ni drets reconeguts. Un Titànic que va veient com emergeixen esculls cada vegada més difícils de franquejar i com es van creant tempestes en l’horitzó. Unes tempestes que potser ofegaran primer els passatgers de baix de tot, però davant les quals ja no serviran els bots salvavides de primera classe, que tampoc no trobaran cap refugi on acollir-se.

En aquest context, no hi ha dubte que és una molt bona cosa crear un pacte de ciutat: és posar el bé comú, el nostre i sobretot els dels nostres fills, per davant de tot. És un bon exercici de reconeixement mutu, de cooperació, de treball amb un objectiu comú. 

Hi ha uns quants reptes que hem d’afrontar: 

la diferent percepció tant de la dimensió de la tragèdia (els negacionistes sobre qualsevol qüestió persisteixen, ho veiem en molts àmbits de la vida quotidiana) com de les mesures que cal prendre (hi ha qui pensa que la ciència acabarà resolent per si sola tots els problemes);

la indiferència davant el fet que els primers (cronològicament) que pateixen les conseqüències del canvi climàtic són els més vulnerables i encara de països llunyans, com si allò que veiem per la televisió fos un programa més de qualsevol plataforma, con si no hi hagués cap patiment al darrere, i com no tingués cap connexió amb la nostra manera de viure;

la dificultat de canviar els nostres hàbits de transport, de consum i d’alimentació, en un context a més d’una gran desigualtat social i d’una crisi econòmica que colpeja treballadors i petites empreses;

el risc de deixar-nos portar pel desànim. Algú, el primer dia de reunió de la taula d’emergència, deia que els reptes són tan grans que nosaltres sols no podem fer gran cosa per revertir el canvi climàtic. Els reptes són grans i són universals, però sense nosaltres, viladecanencs i viladecanenques, tampoc no serà possible aquest gran canvi que desitgem. Cadascun dels veïns d’aquesta ciutat és imprescindible, com ho és qualsevol persona que visqui avui en el planeta Terra;

la proposta del Pacte pel Clima ha estat elaborada per un grup reduït de tècnics, membres d’entitats diverses, estudiants i responsables polítics. Segurament que les seves propostes semblaran massa agosarades per a uns, massa poc per als altres. O senzillament poc encertades o inútils; però el Pacte pel Clima és un punt de sortida, no pas d’arribada, on el marge d’actuació dependrà sobretot de l’esforç i mitjans que cadascú, persones, institucions, comerços, empreses i entitats, estiguem disposats a abocar-hi. 

Davant d’aquests riscos comptem amb moltes fortaleses:

Som creatius, valents, sensibles, imaginatius i solidaris. Potser som també moltes altres coses, però aquestes capacitats les tenim i històricament ens han servit, especialment aquí, al Baix Llobregat, per abordar crisis importants: com la consolidació del delta per al desenvolupament d’una agricultura potent; com una guerra civil i una inacabable i cruenta dictadura; com les conseqüències de la industrialització i l’explotació dels treballadors, i com ara les pandèmies de la Covid, però també del masclisme i de la discriminació de molts nouvinguts. Sempre hem donat resposta als reptes, i ho hem fet, no pas des d’un gran poder, sinó des de la ciutadania, per pobra que fos i per pocs recursos amb què comptés. Amb autenticitat, i sense maquillatge.

Les causes del canvi climàtic són també les causes de la creixent desigualtat social i marginació: consisteixen a posar el guany econòmic d’uns quants per damunt del bé de tots. Si som capaços d’actuar amb coherència, potser aconseguirem revertir una cosa tant o més perniciosa que el canvi climàtic: la injustícia social.

Treballem per la pau. Revertir el canvi climàtic és una opció per la vida -i vida de qualitat- per a tothom sense exclusions. Cal treballar perquè els recursos del planeta es distribueixin equitativament i perquè els conflictes es resolguin de forma pacífica. La fabricació i distribució d’armes i l’enfrontament bèl·lic no porten a res més que a la mort. No dubtem del desig dels veïnes i veïnes de la ciutat per enfortir la democràtica, la participació i la pau 

Saber-nos dependents els uns dels altres no és una feblesa, sinó el principi realitat. Diu Juan Luis Arsuaga que una de les coses que ens vinculen amb les restes humanes trobades a Atapuerca és la constatació que els nostres tan remots avantpassats eren capaços de tenir cura amorosament dels seus membres malalts i discapacitats i que aquesta capacitat no els va afeblir com a grup, sinó que els va enfortir.

La diversitat de persones, creences, idees, tradicions, formes de vida, de la nostra ciutat és un bé preuat, com ho és la biodiversitat: suggerent, dinàmica, qüestionadora, creativa. Aprofitem-la.

Comptem amb els joves. Uns joves a qui certament fem el possible com a ciutat perquè gaudeixin d’una bona formació, però a qui faríem bé a més a més de fer espai perquè tinguin una feina digna, l’accés a un habitatge assequible, la possibilitat d’un associacionisme no exposat als vaivens de la precarietat d’horaris i perspectives. No es tracta de mantenir-los en el confort del consum i en una adolescència perpètua, sinó de facilitar que siguin ciutadans amb tots els drets i deures i amb un món com el que els més grans hem trobat: un món ple de bellesa i de recursos per a la vida de tots.

Albert Ruiz i Mercè Solé

El so de la saviesa

Que durs són els temps en què t’has de tapar la boca per estar a l’aire lliure. La dona amb la flauta, la Laura de Castellet, intenta traslladar-nos amb la música al temps on es va fer una ermita romànica i gòtica. La història del nostre passat és a les pedres, als edificis, als escrits, als dibuixos, a les pintures de temps pretèrits. A la música. Són petits tresors, o no tan petits que, si no han vençut, han sobreviscut al pas del temps. De vegades s’arriba a temps de protegir aquestes joies una mica descompostes que estaven a punt de morir, abandonades, més per la ignorància que per la mala fe. La ignorància, aquesta enemiga silenciosa que ens torna insensibles sense que ens n’assabentem. Nosaltres, els qui vivim a Viladecans, tenim una ermita romànica que ha estat abandonada per cristians i pagans, per jueus i gentils. És l’ermita de Sales, de nom complet Mare de Déu de Sales. Més semblava quatre parets soses i desballestades que una part de la nostra història. Tampoc com a lloc de culte triomfava la pobreta. Tenia un profund passat i un escàs present. Amb escàndols en un segle XX acabat d’inaugurar, com la venda de l’altar per part de mossèn Samaranch, àmpliament explicat al llibre Viladecans, recull d’històries, del Jaume Lligadas, i el boicot dels fidels fent-li el salt on més feia mal, anant a missa a Gavà.

L´edifici per fi està restaurat. La llàstima és que falta treure a lluir l’indubtable atractiu que haurien de tenir les pintures gòtiques, una part del projecte que ha caigut pel camí. L’ermita és una presència discreta però lluminosa a l’entorn. Té aquest aire romànic que intenta ser humil, no cridar l›atenció per fora i esforçar-se en crear un espai on la veu humana, la qual representava la veu de Déu, tingués ressonàncies subtils, on els cants sonessin més profunds. I això ho feien amb tal habilitat i saviesa que nou-cents anys més tard segueix sonant com un ambiciós auditori. Era una escassa tecnologia d’instruments i materials, universitats, títols i diplomes. A partir dels gremis, però, es dominava l’art de la construcció, especialment de les obres més complexes, les esglésies. L’ermita de Sales, que ha portat una vida tan llarga com difícil, conserva el so dins seu com si l’acabés de lliurar el mestre d’obres. Sentir el so senzill de la flauta de la Laura de Castellet, els matisos que desperta en aquell petit univers acústic, és aquest minúscul plaer que val la pena sentir una o altra vegada.

Text: José Luís Atienza

Foto: JaumeMuns

Ideologia i política

Deu ser que em faig gran o que ja he perdut definitivament tota aspiració revolucionària i m’he tornat més pragmàtica. Reconec que cada cop em fatiga més la política institucional i que veig la dificultat en mi mateixa de lligar coherentment allò que penso amb allò que dic i amb allò que faig. He desenvolupat uns anticossos considerables respecte a algunes retòriques i em sento perplexa davant situacions com la guerra d’Ucraïna. Voldria ser pacifista, per exemple, però sense ser tan ingènua com per pensar que el pacifisme no té un elevat cost també en vides. Cada cop tinc menys respostes i més preguntes.

Per això valoro els petits avenços, i observo amb estupor com algunes organitzacions polítiques es permeten tirar a l’aigüera les petites o grans millores aconseguides. Sospito que al darrere hi ha sovint la mesquinesa estratègica pròpia de la lluita pel poder, una mesquinesa que acaba traduint-se en desafecció a la política per part de moltes persones.

No puc entendre, per exemple, que la recent reforma laboral no hagi estat reconeguda com un avenç. Un avenç petit, sens dubte, i clarament insuficient. Però un avenç: jo en valoro especialment el consens (costa molt el diàleg social i molt poc de torpedinar-lo!), l’oportunitat de reprendre la negociació col·lectiva dels convenis per part de tots els sindicats, una negociació fins ara capada per la reforma del PP i la reducció de la temporalitat en els contractes. Que cal molt més? No en tinc cap dubte. No cal ser triomfalista ni perdre el sentit crític, cal prendre-s’ho com un punt de partida i no d’arribada. Ho penso així justament perquè he estat sindicalista, i sé que mai no aconsegueixes el que voldries sinó allò que és possible d’acord també el que en dèiem “la correlació de forces”, un concepte passat de moda, segurament, que és ben bé el contrari del deliri de l’omnipotència màgica. Amb tot això, a l’aparador mediàtic, he sentit coses molt excloents, com que UGT i CCOO no som sindicats prou catalans (?). Que tots dos sindicats tenen moltes coses a millorar, no ho dubto, però que són catalans i representatius d’una àmplia majoria d’entre les persones sindicades a Catalunya, tampoc. Discutir la reforma laboral des d’un punt de vista purament teòric i tacticista és un flac favor als col·lectius més vulnerables, que en la votació de la reforma van córrer el risc de perdre millores que per a qui viu la precarietat total són importants. En aquest sentit, us convido a prendre part en la “webinar” organitzada per la CEE sobre l’impacte de la reforma laboral en els col·lectius vulnerables, que correrà a càrrec d’Eduardo Rojo Torrecilla, catedràtic de dret laboral i persona ben coneguda al Baix Llobregat i molt pròxim a l’estimat Joan N. García Nieto. Serà el 30 de març a les 19 h. i us hi podreu inscriure aquí.

L’altre tema que no he aconseguit entendre és el del Pacte pel Clima de Viladecans. He format part de la taula d’emergència climàtica, junt amb alguns representants de partits, alguns tècnics i unes quantes entitats, a banda d’un grup de joves reclutats en els instituts, que han fet una molt bona feina. Entre tots hem elaborat el pacte. Un pacte que corre el risc de convertir-se en un maquillatge del no-fer-res, és a dir que ningú no se’l prengui seriosament. Òbviament necessita dues coses que costen molt: una sincera voluntat política que s’ha de traduir en la dedicació dels recursos necessaris, i la disposició per part dels veïns de la ciutat per tal de canviar hàbits. Si ens costa perdre pes, més ens costarà deixar el cotxe a casa, reduir plàstics, alimentar-nos d’una altra manera, consumir menys, etc. 

Dues intervencions polítiques, però, m’han semblat molt desafortunades. L’una, la d’un regidor del govern (PSC) que el primer dia ja va qüestionar el sentit d’un pacte pel clima, deixant clar que potser no serviria per a gaire. Segurament perquè qui el promovia no era exactament de la mateixa corda que ell i calia marcar distàncies. L’altre, més trist, és que ERC s’abstingués a l’hora de donar-hi suport, argumentant la hipocresia del govern municipal. En això, amb matisacions, podria estar-hi d’acord, però al contrari d’ERC jo penso que cal agafar-se al pacte per forçar-lo a fer-se realitat i no pas llençar-lo a la paperera). S’argumentà també la manca de propostes realment agosarades, cosa que em va sorprendre enormement, perquè aquestes tals propostes no van ser ni presentades ni discutides a una taula de què ERC formava part. Crec que no és honest inhibir-se durant tot un any, per després desplegar l’artilleria en contra del projecte.

En fi. La precarietat i la vulnerabilitat que viuen moltes persones i l’emergència climàtica crec que mereixen un esforç per a la unitat i que el limitat abast de les mesures que s’aproven tampoc no impedeixen continuar apujant el llistó.

Mercè Solé

Ho hem tornat a fer!

Una de les activitats que més persones mobilitzen a Viladecans, amb una participació compromesa de les entitats, i on tant grans com joves s’hi impliquen, és el Carnestoltes.

A banda de Festes Majors i festivals Al Carrer, la rua de carnestoltes amb el concurs de carrosses i comparses, diria que és un dels actes que aplega més participants en els carrers de la nostra ciutat any rere any.

Les entitats treballen durant mesos preparant disfresses, organitzant coreografies, presentant el projecte... en definitiva, organitzant una rua que cada any és més gran i participativa. Aquestes entitats són la causa que els carrers s’omplin de música, alegria i disbauxa, i de que tota la ciutadania de Viladecans pugui gaudir d’un espectacle de gran nivell, que no té res a envejar al d’altres poblacions.

Aquest any, però, no estava previst celebrar la rua. Perquè no podem oblidar que seguim immersos en una pandèmia mundial, que sembla que per fi apunta al seu final, però que just abans de Carnestoltes, quan les entitats i famílies es reuneixen entorn de la purpurina, el foam i les pistoles de silicona per confeccionar les seves disfresses, estàvem en plena sisena onada. De manera que era molt arriscat organitzar un Carnestoltes com abans de la pandèmia, perquè hi havia un risc real de dedicar molts esforços que després no veiessin la llum.

Però cal recordar que a Viladecans, en altres celebracions, com ara la Festa Major o el festival Al Carrer, s’havien planificat activitats diverses per garantir que aquestes celebracions poguessin tenir lloc en la mesura que fos possible segons quin fos l’escenari COVID. Això no ha estat així amb el Carnestoltes.

Les entitats hem hagut de posar els nostres esforços i diners, com sempre, però aquest cop sense cap suport ni subvenció. Han sigut les entitats, doncs, les que han fet possible un mínim de diversió als participants i espectadors de la rua.

Hem hagut de gestionar en tres setmanes el que normalment requereix mesos. Alguns han pogut gestionar disfresses conjuntes, i altres no, però totes hem hagut d’invertir en el suport musical imprescindible per poder gaudir de la festa. Perquè sense música no es pot ballar, igual que no es pot fer una xocolatada sense xocolata. Sortir al carrer disfressat sense música, es pot dir de moltes maneres, però no és una rua.

Així que mentre vèiem que poblacions veïnes referents en la celebració del Carnestoltes, com Sitges, aquest any incrementaven les ajudes destinades als participants, l’Ajuntament de Viladecans no ha finançat ni un sol euro a les entitats.

I entenem que no es faci concurs, entenem que es decideixi tard i que es doni l’oportunitat a la ciutadania de gaudir d’un Carnestoltes diferent, però el que no entenem és com això ho hem hagut de pagar sencer nosaltres. Les entitats. No és just.

Es podria haver donat suport tècnic ajudant en el lloguer d’equips, en contractació de grups de música en directe, facilitant ajuda per trobar remolcs o cotxes per transportar els equips de música... moltes opcions que vam estar proposant en les dues reunions on els tècnics de cultura van intentar ajudar en tot el que estava a les seves mans, però no en la partida econòmica que depèn d’una voluntat política dels que manen en aquest Ajuntament. I que no em vinguin amb romanços, perquè davant la incapacitat i la decisió incomprensible de no reservar una partida econòmica per al Carnestoltes d’enguany per si de cas, hi havien altres opcions. Porto uns quants plens on veig com es mouen partides de diners d’un lloc a un altre quan a l’equip de govern li interessa. Però ha mancat la voluntat política de trobar solucions, una voluntat que sí que hem posat els que formem part del teixit associatiu d’aquesta ciutat. 

I malgrat que la rua va ser un èxit participatiu, on enguany van poder desfilar tant entitats com grups diversos, vam ser incapaços d’entendre per què ens van fer córrer tant. Es va avançar la sortida i en poc més d’una hora ja estàvem al Torrent Ballester, fet que va comportar que molts viladecanencs i viladecanenques es perdessin les comparses passant pels carrers de la seva ciutat. Perquè ja havíem passat de llarg. 

A més, un cop arribats al nostre destí, ens vam quedar amb ganes de gresca, ja que no hi havia cap fi de festa planificat. Sort en vam tenir de les batucades que dúiem algunes entitats, gràcies a les quals vam poder allargar la festa una mica més, però en dues hores (sent generosos) la feina va estar feta. 

Ens quedem, doncs, amb un regust estrany, perquè les entitats estem molt orgulloses d’haver salvat la festa de la disbauxa, però hagués sigut molt més fàcil, divertit i gratificant, si haguéssim tingut el suport que pertocava. 

Natàlia Morant i Garrido

Carnavals, fantasia, gresca, luxúria

Les festes de Carnaval comencen amb el Dijous Gras i l’arribada del Rei Carnestoltes. Comença una setmana de gresca i disbauxa, abans que arribi la Quaresma i que acaba amb l’enterrament de la sardina.

Aquesta festa que té un origen pagà està ja molt arrelada a la nostra societat i Viladecans no és una excepció. A Viladecans, el Carnaval és un gran moment per a diverses expressions culturals en la nostra Vila. La tradicional Rua és tot un exemple d’organització de les entitats que participen, principalment AMPAS. Habitualment, és una Rua bàsicament de caràcter familiar on quasi no es veuen colles o comparses a nivell particular ni moltes entitats d’adults. Moltes de les entitats participen amb un excel·lent muntatge, desfilen i emplenen els carrers de la nostra Vila mostrant les excelses disfresses i boniques coreografies.

Aquest any, una Rua diferent agrupava entitats i grups de veïns i veïnes disfressats.

El dia más tradicional és el diumenge de Carnaval, el dia de la Tornaboda, la dansa que Viladecans i Gavà van escollir fa molt de temps per agermanar el seu veïnatge i que aquest any mostrava també com dansaven la Tornaboda els nous gegants l’Eulàlia i l’Alex. Aquesta dansa acompanyada de l’enterrament de la sardina fa que un dels protagonistes del carnaval siguin l’entitat de Diables de Viladecans.

Jo, personalment, crec que encara es podria reforçar una mica més el caràcter festiu d’aquesta festa. El Dijous Gras podria ser el dia els dels Mercats aprofitant la gastronomia típica d’aquest període festiu. Aquesta activitat podria, entorn de la truita, potenciar alguns dels nostres cultius de proximitat.

Per un altre costat, si bé és interessant no tocar el que ja funciona i bé com és l’actual Rua, si que l’emmarcaria en el caràcter infantil i predominant familiar que té mantenint el format actual. Ara bé, es podria engrescar altres tipus d’associacions i colles en l’àmbit particular, a organitzar una Rua d’adults, amb un caràcter més transgressor i “golfo”, on la gent més gran i la gent jove hi participés i que tot això acabés en un gran ball de disfresses de Carnaval per exemple, en un lloc com podria ser el Cubic. El Carnaball promogut per algunes entitats ha estat, alguna vegada, una mostra de com part de la gent jove vol espais de carnaval diferents.

El Carnaval, com els altres períodes festius, ajuden els veïns i veïnes a compartir espais de la nostra Vila i aconseguir una ciutat més cohesionada i millor. Pot ajudar a dinamitzar sectors de l’economia local i ajudar a potenciar el turisme en la nostra ciutat. 

Miguel de la Rubia

Pacte pel Clima sí, “greenwashing” no

La Taula pel Clima impulsada per tots els grups del consistori, organitzada per l’Ajuntament de Viladecans, conduïda per una empresa especialitzada i participada per la ciutadania ha estat molt enriquidora i dinàmica. M’ha agradat molt participar-hi i ha generat un pacte que ens agrada i que, des d’Esquerra Republicana, subscrivim al 100%. No obstant això, al passat Ple de febrer ens vam abstenir perquè -tot i l’esforç de la ciutadania- qui ha de portar a terme les accions proposades és el govern municipal i ens sentim incòmodes amb les seves polítiques i les seves maneres de fer. Perquè proposen unes coses i en fan unes altres que contradiuen les proposades al Pacte pel Clima. M’explicaré.

El primer eix és el Viladecans endolla’t al sol on s’especifica que “hem de reduir el consum de les nostres llars. Un 22,5 % del consum energètic de Viladecans es destina a l’àmbit domèstic.” Per tant, com més llars, més consum i a Viladecans es preveuen 6.000 habitatges nous en els propers anys. Incoherència personificada. També s’assegura que “Viladecans aposta per una major autosuficiència energètica, tot i que de moment la solar fotovoltaica és l’única font que creix moderadament.” De fet, la fotovoltaica és l’única aposta d’aquest Ajuntament. Cal diversificar en altres energies verdes, hi ha la biomassa –ho vam proposar pels equipaments públics– que compta almenys amb dos beneficis: és energia verda i l’estella és de proximitat i, per tant, contribueix a netejar els boscos reduint el combustible d’un possible foc. 

El segon eix és Viladecans mou-te bé on es determina que “la mobilitat és el sector més contaminant”. Per això em pregunto com continuen construint edificis sense aturador, creant nous barris com Llevant, Roca, Polígon Centre, Can Sellarès... que multiplicaran per molt la mobilitat de la nostra ciutat i, en conseqüència, la contaminació. Al 2023 haurem de crear la zona de baixes emissions, però com està d’actualitzat el parc mòbil dels nostres ciutadans? Perquè el del nostre transport públic sí que el sabem, amb Avanza tenim autobusos de més de 16 anys circulant per la ciutat i expulsant fum davant la parsimònia d’aquest Ajuntament. Molt greu que exigim als ciutadans allò que incomplim com a administració. Si no millorem de forma dràstica el transport públic de Viladecans -bus i tren, que actualment són un drama- mai podrem reduir l’ús del vehicle privat, que com bé estableix el pacte, “segueix essent molt elevat enfront d’una infrautilització del transport públic.” Espero que aquest govern s’hagi preguntat el perquè d’aquesta infrautilització.

El tercer eix és Viladecans redueix residus per un futur millor. Estem molt per sota del percentatge de reducció de residus proposat a Catalunya. De fet, el 2019 vam recollir un 27,8% i incomplíem amb els objectius 2025. Des d’Esquerra hem fet moltes propostes per augmentar la recollida de residus i mai ens n’han acceptat cap. Com per exemple, tornar al sistema porta a porta als bars i restaurants, fer una prova pilot de recollida porta a porta al barri de l’Alba-rosa o estudiar la remunicipalització del servei, ara mateix un projecte que està a les beceroles. Els acords d’aquest eix són molt necessaris i s’han de fer canviar hàbits a la ciutadania, amb polítiques valentes i exigents per reduir els residus. 

El quart eix és Viladecans respira natura. Estem molt d’acord en com ha de ser el model urbà, que ha de millorar i conservar els seus ecosistemes, apropant a tothom els beneficis ambientals i socials. Però com lliga això amb posar-s’hi bé per ampliar la pista de l’aeroport del Prat? A l’alcalde li agrada molt el projecte d’AENA. I com lliga això amb la insistència en construir un passeig marítim? Si no ho tinc mal entès, els tècnics municipals per molt que ho estudien diuen que no hi cap, que és inviable, que si es fa o bé es carreguen dunes o bé es carreguen zones humides. En què s’ha d’incrementar la superfície de verd i el verd per habitant també hi estem d’acord, però insisteixo, com lliga aquesta voluntat amb carregar-se els terrenys lliures que envolten Can Sellarès, terrenys públics que el govern local destinarà a construir més pisos i equipaments de ciment? Ja els ho dic jo, això no lliga, és contradictori. 


El cinquè eix és Tic tac, Viladecans s’adapta. Aquest eix és clau, l’adaptació al canvi climàtic especialment per als col·lectius més vulnerables, per exemple amb protocols d’actuació davant episodis meteorològics extrems. A Viladecans hem patit greus apagades de llum en plena onada de fred que han afectat als barris més densos i aquest govern ha sigut poc contundent amb la distribuïdora d’energia. Ja està resolt? Tornarà a passar? I pel que fa als protocols d’actuació, la part baixa del Polígon Industrial Centre s’inunda cada dos per tres, el nou dipòsit d’aigües pluvials s’ha demostrat insuficient per resoldre el problema. Inclourà aquest protocol un pla d’actuació per aquesta zona? Quan parlen de planificar la ciutat tenint en compte els futurs canvis en el clima, es refereixen a evitar la urbanització del Torrent Fondo o d’altres zones que ara desconeixem? Trinxaran més el parc agrari? Les seves ànsies expansives traspassaran la C-32 en direcció al mar? 

I per últim el sisè eix, Viladecans unida pel clima on es fan propostes per a la implicació de la ciutadania. Hi estem també molt a favor, ja que entre tots hem d’aconseguir assolir les fites que proposa aquest pacte. Per aconseguir-ho, però, necessitem un govern que es cregui les mesures, que eviti caure en el greenwashing (rentat d’imatge verd, en anglès) i demostri de debò amb les seves polítiques, amb els fets reals, que es creu i prioritza la lluita contra el canvi climàtic. Més enllà de titulars i operacions de màrqueting, més enllà de la purpurina, que el Pacte pel Clima pugui desplegar-se amb tota la seva força i impacte. Si depèn de l’actual equip de govern ho posem molt en dubte. 

Myriam Moysset

AL CAIRE DE L’ABISME

Antic Hospital del Tòrax de Terrassa

No és lluny. Tan sols a uns vint quilòmetres de la gran ciutat. Deixem enrere la carretera comarcal a velocitat moderada. Pel que veig des d’aquí, davant de l’hospital, crec que m’han aconsellat bé. Aquest indret i els seus voltants semblen aïllats, malgrat la seva proximitat a la civilització. Som rodejats de boscos d’espí i barrancs. La sensació de solitud és densa com la por. Haig de veure tot això sola.

– Equip, disculpeu! Necessito una estona per explorar el lloc i sentir-lo “respirar”. Preneu-vos un descans, d’acord? Ens veiem aquí mateix en 45 minuts.

El primer que et crida l’atenció és l’alta torre circular amb una gran creu esculpida a la façana i finestres en galeria a la cúspide. La resta del conjunt d’edificis de l’antic establiment sanitari impacta per la seva altura considerable i la infinitat de finestres en arc. Que ara estiguin buits, abandonats i plens de grafits imposa encara més. Em reafirmo: aquest lloc ha estat una bona elecció. Encara que el fred impera aquí, igual que la impressió estranya d’estar acompanyat sense que hi hagi ningú “visible” al teu costat. Estaré sota suggestió? No seria difícil en una localització com aquesta…

L’equip de producció explica que, fins i tot abans de tancar el complex fa anys, succeïen coses rares en aquest espai. Diuen que des dels últims pisos, des d’aquestes finestres arquejades, es llançaven els interns, que acabaven deprimits vivint en aquest entorn dia a dia. Allunyats de família i amics, molts d’ells per procedir de províncies diferents, se sentien desvalguts i això agreujava les xacres que ja tenien. El final dels seus dies estava en el jardí del darrere, anomenat “la jungla” pels crits dels condemnats durant la seva caiguda i pels comentaris dels altres pacients: 

– Ja n’ha caigut un altre!

– Un altre que s’ha llençat!

Començo a tremolar a ritme de calfreds quan arribo al jardí pel qual ja no hi passeja ningú. La mala herba i la incomoditat són les reines aquí. Per ara, de vistes, en tinc prou per començar. Demà haig d’anar al que es coneix com “el pantà maleït”. Conta la llegenda que qui es banyi en les seves aigües desapareixerà per sempre.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Mares STEM del Col·legi Sant Gabriel de Viladecans

Les noves eleccions al Consell Escolar del col·legi Sant Gabriel de Viladecans han agrupat unes mares dinàmiques, científiques, enginyeres, i amb ganes d’empoderar les nenes i noies de l’escola. Som la Mireia, la Mónica, la Myriam i la Pilar. Des d’aquest impuls, i amb el suport de la direcció de l’escola i de l’AMPA, hem creat la Comissió STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeria, Matemàtiques) i ens hem sumat a la Comissió d’Igualtat existent del centre. L’objectiu és fomentar les vocacions científiques i tecnològiques en les nenes del col·legi proposant activitats per a fer a les aules, donant visibilitat a les mares científiques STEM perquè serveixin com a referents propers, i col·laborant amb la comissió d’igualtat per reivindicar els drets de les dones. El talent no té gènere. 

Per què? us preguntareu. Doncs perquè la nostra societat necessita més persones preparades en àrees STEM. Els coneixements i habilitats associats a aquests àmbits permeten afrontar molts dels grans reptes que se’ns presenten com a éssers humans: el canvi climàtic, l’accés a aigua potable, les fonts d’energia renovables, les xarxes de comunicacions i l’educació per a tothom. Actualment, menys de la meitat de persones graduades a les universitats europees ho són en carreres STEM, i només un terç són dones. En les carreres TIC (tecnologia i comunicacions) sols hi ha un 13% de dones. Aquestes dades fan palès un gran desaprofitament de talent i de perspectiva femenina en les àrees STEM. Per tant, els percentatges s’han d’incrementar, necessitem més referents femenins per tenir més científiques i enginyeres. En definitiva, la visió femenina del món ha de ser present en totes les àrees de coneixement.

La primera acció que ens vam proposar va ser buscar totes aquelles mares de l’escola amb professions STEM i vam aconseguir fer un grup d’unes 20 dones que no para de créixer cada dia. 

L’11 de febrer de 2022, Dia Internacional de la Nena i la Dona en la Ciència, vam fer la primera acció reivindicativa. Amb l’objectiu de trencar els estereotips de professionals de les àrees STEM, vam preparar un vídeo per mostrar a l’alumnat de primària i secundària. Al començament del vídeo se’ls pregunta si volen dedicar-se a la ciència o l’enginyeria, i si creuen que ho poden aconseguir. Al llarg del vídeo es fa reflexionar els nens i a les nenes sobre quines qualitats creuen que han de tenir les persones que es dediquen a disciplines STEM. A continuació es mostren imatges de com som ara les mares enginyeres i científiques de l’escola i de com èrem de petites, exactament igual a com son elles, les nenes d’ara! Al final de l’activitat se’ls pregunta les mateixes qüestions que han respost a l’inici. Ara estem analitzant els resultats i aviat podrem compartir les conclusions. També vam proposar i difondre una llista amb 31 contes per fomentar les vocacions científiques, que posen en valor la dona científica i/o enginyera.

Addicionalment, hem previst fer activitats puntuals a les aules en col·laboració amb el professorat. La primera va ser la del passat 18 de febrer de 2022, en què dues dones enginyeres de telecomunicacions i una dona astrofísica vam fomentar vocacions científiques i tecnològiques a les classes de tercer de primària, viatjant en el temps i desxifrant enigmes en un apassionant Escape Room organitzar per les YoungItGirls. Les nenes i nens van passar-s’ho molt bé i van aprendre coses molt interessants sobre circuits elèctrics, codis binaris, coordenades geogràfiques, constel·lacions, i biografies de diverses dones científiques.

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, hem volgut visibilitzar i fer reflexionar sobre les desigualtats de gènere. Hem preparat una petita enquesta anònima per passar a les mares de l’escola, i hi han participat 132 dones. El 10,7% de les dones que han respost pateixen la bretxa salarial, perquè cobren menys que els seus companys homes per fer la mateixa feina; el 25,8% pateixen l’efecte “sostre de vidre”, aquesta barrera invisible que fa que companys homes igual de qualificats i amb iguals mèrits es promocionen abans que elles, amb la consegüent dificultat per arribar a càrrecs de responsabilitat i llocs directius; el 37,9% tenen dificultats per aconseguir una bona conciliació familiar, els costa més que als seus companys homes aconseguir fer la conciliació familiar; el 59,8% dediquen moltes més hores a fer tasques de la llar que el seu company en el cas de ser home; i el 51,1% han patit algun tipus de masclisme o d’assetjament sexual a la feina. 

Les estadístiques a nivell de Catalunya també mostren que les dones dediquem moltes més hores a les tasques domèstiques i prioritzem la conciliació familiar. Això explica parcialment que els salaris de les dones siguin més baixos i que tinguin més dificultats per ascendir a càrrecs de direcció (sostre de vidre). Altres raons cal trobar-les en prejudicis i biaixos de gènere, i en el fet que la gran majoria d’alts directius en l’actualitat són homes. Esperem que les preguntes de l’enquesta generin reflexió.

També hem preparat una infografia per mostrar clarament que les dades oficials són demolidores. Les dones cobren un 12% menys que els homes. Els càrrecs directius estan ocupats per només quatre dones per cada sis homes, i aquesta diferència s’incrementa quan es consideren càrrecs d’alta responsabilitat. Les dones dediquen gairebé el doble de temps que els homes a les tasques de la llar. Pel que fa a la cura, els infants ens ocupen el 50% més de temps, i els adults amb dependència el doble de temps que als homes. Finalment, el 50% de les dones europees han patit assetjament sexual a la feina.

Tenim molta feina a fer, però també moltes idees, ganes i energia per fer-la. És per això que des de la Comissió STEM i d’Igualtat del Col·legi Sant Gabriel volem impulsar aquests canvis tan necessaris en la nostra societat. Amb la ciència i la tecnologia podem entendre millor el que ens envolta i construir el món del futur!

Myriam Moysset, Pilar Gil, Mónica Aguilar, Mireia Comas

Viure als marges. Preguntes i respostes sobre sensellarisme a Viladecans

El sensellarisme és, sens dubte, una de les formes més extremes de vulnerabilitat i d’exclusió social de la nostra societat. És una problemàtica social latent arreu del primer món, més evident a les grans ciutats però present, també, a la resta del territori. Només cal voler-lo veure.

Si acostumeu a passejar pel Camí del Mar, potser us haureu fixat en un parell de llocs on sembla que hi viu algú. Potser també heu sentit a parlar de l’assentament de l’antiga fàbrica Unión Derivan, i fins i tot és possible que tingueu localitzat algun infrahabitatge prop de casa vostra. De tot això en parlàvem fa unes setmanes l’equip de redacció d’aquesta revista. Tots érem coneixedors de l’existència d’aquest fenomen a Viladecans, però cap de nosaltres en sabia dir res més. Quantes persones deuen viure al carrer a la nostra ciutat? Qui són? Reben alguna atenció? En definitiva, quina és la realitat del sensellarisme a Viladecans? 

La Federació Europea d’Associacions de Persones sense Sostre defineix la persona sense llar com aquell individu que no pot accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència, bé sigui per la manca de recursos econòmics, bé sigui per les dificultats personals o socials per portar una vida autònoma. Com que aquesta definició és molt àmplia, la mateixa federació proposa una classificació de les situacions de privació d’habitatge que permet identificar diferents intensitats d’exclusió: no és el mateix viure en un immoble ocupat que viure en un assentament estable però sense subministraments bàsics, ni és el mateix viure en una caravana que en una barraca, ni pernoctar en un alberg a dormir al ras, per posar alguns exemples.

Si ens centrem exclusivament en les persones que ocupen l’espai públic, a Catalunya manquen dades actualitzades que permetin saber quantes són. Només 12 municipis han organitzat recomptes en els últims anys. Es tracta de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, L’Hospitalet, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell i Reus. Són municipis molt grans amb unes característiques sociodemogràfiques diferents de les de Viladecans i on el sensellarisme també respon a un amplíssim ventall de realitats diverses i complexes. Es calcula, però, que unes 5.571 persones viuen directament al carrer o pernocten en albergs a tot Catalunya. Són moltes, sí, però en deuen ser força més perquè aquest nombre només inclou els casos coneguts pels serveis socials.

Les persones sense sostre no han acabat així d’un dia per l’altra, més aviat ha estat com a resultat d’un procés complex de deteriorament de les seves circumstàncies vitals. Les causes? Hi ha una gran varietat de factors, alguns dels quals poden confluir: la precarietat del mercat laboral, la rigidesa del sistema legal i administratiu que condemna alguns migrants a la il·legalitat (si és que les persones poden ser il·legals), les situacions de discriminació, la manca de suport familiar, els problemes de salut —mental i/o física—, la realitat del mercat immobiliari, etc. Cada persona és única i té unes circumstàncies pròpies que afronta de manera singular, i per això cada procés d’exclusió és diferent.

Definit el concepte, quantificada la problemàtica i apuntades les causes, quina és la realitat del sensellarisme a Viladecans? Intentarem fer-ne una aproximació donant resposta a alguns interrogants.

1. Quantes persones viuen al carrer al nostre municipi? Tot i que aquí mai s’ha organitzat un cens, segons dades de la Creu Roja local actualment hi ha localitzades unes 15 persones sense sostre establertes al municipi de forma permanent. Són dades fluctuants i aproximades, ja que es tracta d’una població difícil de comptabilitzar. No formen part d’aquest grup les persones que viuen en assentaments més o menys organitzats i que no ocupen l’espai públic.

2. Com són aquestes persones? La trajectòria vital que ha conduït a una persona a viure al carrer és pròpia i diferent i, per tant, no existeix cap perfil concret, tot i que en el cas de Viladecans, sí que comparteixen algunes característiques: són homes sols de més de cinquanta anys, estrangers i sense documentació. Alguns d’ells amb algun problema de salut mental sense diagnosticar o sense tractar i, en alguns casos, amb alguna addicció —que sovint es converteix en una conseqüència de la vida al carrer més que no pas en la causa. Poden tenir, o no, una petita pensió no contributiva o intentar subsistir a través de l’economia informal, però difícilment podran tornar a treballar perquè la vida al carrer ha afectat massa la seva salut, física i mental. 

Avui no es té constància de cap dona vivint al carrer ni, per sort, de cap infant en aquestes circumstàncies.

3. On viuen? No els veurem dormint en un caixer ni sobre un banc de la rambla —quan de vegades veiem algú així és perquè està de pas. Viuen al marge (més al marge encara) de tots nosaltres: a la zona agrícola, en algun punt de la riera de Sant Climent al seu pas pel centre, o prop del cementiri, per citar alguns llocs. Allà hi han trobat un espai on instal·lar-se i l’han convertit en la seva ‘llar’ (costa utilitzar aquesta paraula). Alguns porten ben bé deu anys establerts en el mateix lloc. Hi ha algú que, fins i tot, s’ha fet un hortet i hi té gallines. S’han construït una vida, com tothom, però la seva discorre al marge del camí.

4. Quina atenció reben? Com en la majoria de municipis de Catalunya, els serveis i recursos específics per a les persones sense llar a Viladecans són limitats i s’ofereixen, de forma coordinada, tant des de l’administració local com des de les entitats del tercer sector. 

La intervenció per part dels serveis socials municipals va encaminada a recuperar l’autonomia de les persones a través d’un itinerari de treball que els permeti deixar enrere la situació de vulnerabilitat que pateixen. En tractar-se de situacions d’alta complexitat, l’actuació envers les persones sense llar acostuma a coordinar-se des de la implicació de molts altres actors: cossos de seguretat, centres d’atenció primària, fundacions tutelars, oenagés i, en casos molt puntuals, fiscalia.

És un model assistencial en escala: cal anar superant el pla de treball per accedir a nivells majors d’assistència. Aquest itinerari, que podria ser relativament fàcil de seguir en altres circumstàncies, no funciona per a la majoria de les persones que dormen al carrer. És una qüestió de confiança. S’han trencat tots els lligams amb la societat i reconstruir-los costa molt. En el cas de les persones immigrades, a més, cal tenir en compte l’existència de topalls legals i administratius que els encadenen a la il·legalitat, dificultant-los encara més la possibilitat de sortir de l’exclusió.

Les entitats del tercer sector afronten el repte des d’una altra perspectiva. Creu Roja treballa amb un model de reducció de danys que té per objectiu que les persones afectades coneguin els recursos que el seu municipi els posa a l’abast i que recuperin, a poc a poc, la confiança envers la societat. Només trencant la barrera de la desconfiança podran introduir-se en un circuit de recuperació. A més, és més fàcil que una persona sense sostre es mostri receptiva cap a la visita d’un voluntari o voluntària de la Creu Roja, que no pas accepti l’ajuda d’un tècnic de l’ajuntament acompanyat de la policia local, per molt que el propòsit sigui el mateix.

Per coordinar tota aquesta tasca, l’Ajuntament i les entitats es troben en una Taula de treball conjunt, on fan un seguiment dels casos i confronten quantes persones ateses per les entitats segueixen també un pla de treball dels serveis socials.

5. Com resolen les seves necessitats materials? A Viladecans, com en la majoria de municipis, no tenim cap equipament o servei d’atenció directa específic per a les persones sense sostre (albergs o centres de dia), però sí que poden fer ús d’un menjador gestionat per l’Ajuntament que els garanteix diàriament esmorzar, dinar, higiene personal i la possibilitat de rentar la roba, a més de ser un espai d’acollida i socialització. Entrar al “càtering” (així és com es coneix aquest servei) implica, tanmateix, acceptar un seguit de compromisos que la majoria de persones que viuen al ras no poden complir per les seves minvades capacitats de relació social. No és, per tant, una alternativa eficaç per a aquestes persones. 

Com ja hem dit abans, alguns d’ells ingressen petites pensions o recorren a l’economia submergida per subsistir i, a més, reben el suport de les entitats socials. Creu Roja, per exemple, els subministra petits “kits” bàsics d’higiene personal i de la ‘llar’ mentre que Càritas els proporciona roba. 

Feta la fotografia del sensellarisme a Viladecans, ens quedaria per respondre la gran pregunta: Com es pot acabar amb aquest fenomen?

Hi ha una cosa que és clara: si el fenomen és global, no el resoldrem només amb respostes locals que, a més, divergeixen molt en funció de si es tracta d’una gran ciutat europea o d’una població mitjana com la nostra. El sensellarisme és, segurament, la cara més crua de la pobresa, però les causes que el desencadenen ens poden afectar a tots: manca d’accés a un habitatge assequible, precarietat del mercat laboral, l’exclusió administrativa en què es veuen atrapades les persones migrants, problemes de salut física o mental no tractats. 

Assistir a aquestes persones és absolutament necessari i és competència dels serveis socials municipals. Però no deixa de ser un pedaç davant l’impacte acumulat d’un mercat d’habitatge cada cop més tensionat i d’un mercat laboral cada cop més precari. Davant d’aquesta realitat la resposta per part de les administracions públiques i de les entitats socials hauria de ser triple: preventiva, articulant polítiques públiques que evitin que cada vegada més persones caiguin en l’exclusió social, assistencial, tal com s’està fent ara, i de seguiment, donant suport per evitar recaigudes.

Acte organitzat per diverses entitats en record
de lespersones sense llar mortes al carrer l’any 2021

Per això es fa tan necessari elevar la responsabilitat i no deixar sols els municipis: cal abordar canvis legislatius que provoquin modificacions estructurals en matèria d’habitatge, treball i control migratori, i això només es pot fer des dels parlaments, català i espanyol. 

Mentrestant, calen mesures urgents. És imprescindible saber quantes persones hi ha en situació de sense llar a Catalunya. És imprescindible enfortir l’àmbit local i dotar-lo d’un pressupost ben dimensionat i ajustat a la realitat de la seva població. És imprescindible que la Generalitat implementi una estratègia coordinada entre les diferents administracions i les entitats. I és imprescindible que els municipis compleixin la llei i facilitin l’empadronament de totes les persones; només així tindran accés als sistemes sanitari i de serveis socials.

Per aportar una mica d’esperança i plantejar solucions definitives al sensellarisme, el passat mes de gener diverses organitzacions van fer un pas endavant pioner a Europa i van presentar al Parlament de Catalunya una proposta de llei per fer front al sensellarisme de manera integral. En paraules d’aquestes mateixes entitats, l’objectiu de la llei és assolir la protecció, promoció, integració, inserció i emancipació plena de les persones sense llar, així com regular les actuacions i els serveis que les administracions públiques haurien de dur a terme per garantir els drets de les persones sense llar. La proposició de llei va ser signada per la majoria dels partits de l’arc parlamentari amb la finalitat que sigui discutida i aprovada. Veurem si finalment hem trobat el camí per no deixar a ningú dormint als marges.

Vanessa Rodríguez

1. Recull de dades de 719 municipis catalans (2017). Informe de l’Estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya (pendent d’aprovació i implementació).

Les dones que ens envolten

No hem hagut de buscar gaire. Tots aquests són testimonis reals de persones conegudes per nosaltres. Només n’hem hagut de canviar el nom.

- L'Anna, 25 anys. Mai no ha tingut un contracte laboral. Sempre ha treballat fent classes o en l’economia submergida. Està acabant un màster en microbiologia. No sap si trobarà feina. “Què en faré de la meva vida?”, es pregunta.

- La Marta va fer les pràctiques de la carrera en un bufet d’arquitectes. L’empresa l’obligava a tornar part del sou en un sobre. Un exercici humiliant.

- La Irene fa neteges. Migrant i amb bona formació al seu país, però no convalidada aquí. La casa on treballa ofereix contracte, però sense papers no es pot fer.

- L’Aixa té moltes ganes d’aprendre, però no pot accedir a la Universitat per raons econòmiques. A casa seva viuen en terra de ningú: no són pobres de solemnitat, però ja fan prou si poden pagar les despeses bàsiques. Alguns a més la miren amb recel perquè porta vel.

- La Maria s’acaba de jubilar, com el seu marit. Constata que, tot i haver treballat més anys que el seu company i amb responsabilitats semblants, la diferència de pensió entre tots dos ratlla els 10.000 euros anuals a favor d’ell.

- Quan la Quima es va separar, la seva ex-parella la va amenaçar amb un ganivet i finalment es va suïcidar davant d’ella. No es va considerar violència de gènere.

- La Mercedes és gitana i treballa més hores que un rellotge per tirar endavant els seus fills. El seu company és a la presó. Quan surt de permís la deixa novament embarassada. 

Moltes dones. Veïnes, amigues, companyes. Que el 8 de març ens animi, ens reforci, ens alliberi, ens inspiri. Perquè cap dona (ni cap persona) hagi de viure discriminació, assetjament, infravaloració, precarietat, pobresa, violència. Aquest és el desig que us transmetem!