 |
| Antic Hospital del Tòrax de Terrassa |
No és lluny. Tan sols a uns vint quilòmetres de la gran ciutat. Deixem enrere la carretera comarcal a velocitat moderada. Pel que veig des d’aquí, davant de l’hospital, crec que m’han aconsellat bé. Aquest indret i els seus voltants semblen aïllats, malgrat la seva proximitat a la civilització. Som rodejats de boscos d’espí i barrancs. La sensació de solitud és densa com la por. Haig de veure tot això sola.
– Equip, disculpeu! Necessito una estona per explorar el lloc i sentir-lo “respirar”. Preneu-vos un descans, d’acord? Ens veiem aquí mateix en 45 minuts.
El primer que et crida l’atenció és l’alta torre circular amb una gran creu esculpida a la façana i finestres en galeria a la cúspide. La resta del conjunt d’edificis de l’antic establiment sanitari impacta per la seva altura considerable i la infinitat de finestres en arc. Que ara estiguin buits, abandonats i plens de grafits imposa encara més. Em reafirmo: aquest lloc ha estat una bona elecció. Encara que el fred impera aquí, igual que la impressió estranya d’estar acompanyat sense que hi hagi ningú “visible” al teu costat. Estaré sota suggestió? No seria difícil en una localització com aquesta…
L’equip de producció explica que, fins i tot abans de tancar el complex fa anys, succeïen coses rares en aquest espai. Diuen que des dels últims pisos, des d’aquestes finestres arquejades, es llançaven els interns, que acabaven deprimits vivint en aquest entorn dia a dia. Allunyats de família i amics, molts d’ells per procedir de províncies diferents, se sentien desvalguts i això agreujava les xacres que ja tenien. El final dels seus dies estava en el jardí del darrere, anomenat “la jungla” pels crits dels condemnats durant la seva caiguda i pels comentaris dels altres pacients:
– Ja n’ha caigut un altre!
– Un altre que s’ha llençat!
Començo a tremolar a ritme de calfreds quan arribo al jardí pel qual ja no hi passeja ningú. La mala herba i la incomoditat són les reines aquí. Per ara, de vistes, en tinc prou per començar. Demà haig d’anar al que es coneix com “el pantà maleït”. Conta la llegenda que qui es banyi en les seves aigües desapareixerà per sempre.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada