dilluns, 15 de novembre del 2021

Aplecs i excursions. Un viatge per la història de l’ermita de Bruguers.

Excursionistes a la roca Foradada
cap als anys 20 del segle XX. AMG.

Restes de l’ermita primitiva cap el 1965. AMG

Per als qui vivim als antics dominis de la baronia d’Eramprunyà, els paisatges que envolten l’ermita de Bruguers són un lloc tradicional d’esbarjo. Qui no ha enfilat mai el camí del castell, berenat a la Font del Ferro o s’ha fet una fotografia sobre la roca Foradada? A finals del segle XIX, però, l’atractiu d’aquest paratge va transcendir l’àmbit local i va esdevenir una ruta clàssica —i molt romàntica— per a l’excursionisme català. Us proposem un ràpid viatge en el temps per conèixer l’origen d’aquesta ermita, compartida per tants, i el vincle que uneix espiritualitat, territori, paisatge i nació.

L’origen del culte i de l’ermita

L’ermita de Bruguers no sempre ha estat dedicada a aquesta Mare de Déu. De fet, apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa Maria Magdalena, i era coneguda com l’ermita del Sitjar.

Com totes les troballes, la de Bruguers també té un mite fundacional que es remunta a finals del segle XII. Un pastor va rebre un senyal del cel que el guiava cap a una cova de molt difícil accés, a tocar del castell d’Eramprunya. Allà hi va trobar una Verge i allà s’hi va construir un primer oratori, del qual encara en queden restes força visibles.

Passat el fervor dels primers anys, les dificultats per accedir a la capella primitiva van fer minvar les ganes dels fidels de pujar-hi i, a poc a poc, el culte es va anar abandonant. És per aquest motiu que el 15 de juny del 1509 es va decidir baixar en solemne processó la Mare de Déu a l’ermita del Sitjar, més accessible, i celebrar-ho amb una autèntica festa popular, on hi participaren més de 500 veïns de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent. Des de llavors les quatre parròquies, més la de Viladecans a partir del segle XVIII, recorden l’episodi amb processons i aplecs anuals.

La descoberta del paratge de Bruguers i els primers excursionistes

Aixoplugat per la Renaixença, el 1891 neix el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) amb el propòsit de recórrer el territori a la recerca d’un passat mil·lenari, i preservar-ne la cultura, la llengua i el patrimoni arquitectònic i paisatgístic.

L’arribada del tren a Gavà el 1881, la singularitat de l’entorn natural i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell de l’Eramprunyà, van fer que aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als excursionistes catalans de finals del segle XIX.

El primer testimoni d’una sortida a les nostres contrades el trobem el 1877, quan membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques —precedent del CEC— passen per Gavà i queden sobtats per la bellesa del paratge del castell d’Eramprunyà. Un any més tard, hi tornen per documentar-lo gràficament i incloure’l a l’Album Pintoresch-Monumental de Catalunya, publicat entre el 1878 i 1879. Gràcies a aquesta publicitat, l’entorn de l’ermita i del castell es donen a conèixer al gran públic i entren a formar part de les rutes clàssiques de l’excursionisme català.

L’aplec i l’excursionisme al segle XX

Aplec nacionalista de 1934. AMG

Un aplec dels anys 70. AMG

Durant els anys vint i trenta, a diaris com La Vanguardia hi trobem referències constants a sortides i excursions a Bruguers; el fotògraf Lucien Roisin inclou l’ermita i el castell en la seva col·lecció de postals i moviments polítics com les Joventuts d’Estat Català hi celebren diverses trobades.

La Guerra Civil suposa la interrupció de l’aplec, que no es recupera fins al 1944, en plena dictadura franquista i sota la influència del nacionalcatolicisme. El creixement industrial de Gavà i de Viladecans atreu milers de persones de fora, que troben en l’aplec un espai de festa i de cohesió social. Això, sumat a la popularització del cotxe durant els anys seixanta i l’obertura de restaurants a la zona, consoliden l’ermita com un lloc de casaments, celebracions i turisme de cap de setmana.

A diferència del que passa a la dècada anterior, els anys setanta suposen l’inici del declivi del culte a l’ermita. Les alternatives d’oci són diverses i moltes famílies opten per marxar fora per Setmana Santa, mentre que els joves troben altres espais per relacionar-se. Per tot plegat, la participació en els aplecs davalla notablement durant els anys vuitanta i noranta, fins al punt que se’n qüestiona la continuïtat.

L’ermita en l’actualitat

Durant més de cinc-cents anys, les poblacions de Gavà, Sant Climent, Begues, Castelldefels i Viladecans han freqüentat Bruguers per celebrar-hi romiatges o simplement per passar-hi un dia de lleure en família. L’excursionisme l’ha donat a conèixer a la resta del país i n’ha amplificat els usos. 

En l’actualitat, la devoció col·lectiva a la Mare de Déu de Bruguers està en clar retrocés, però els aplecs perduren com un element de la tradició festiva comuna que cal protegir. Els caps de setmana l’ermita rep la visita de fidels, excursionistes, esportistes i turistes d’arreu del territori; però sobretot, conserva l’estima i el sentiment de pertinença dels habitants de l’antiga baronia d’Eramprunyà.

Vanessa Rodríguez


1. Resum de la comunicació “L’ermita de Bruguers. Entre la devoció i l’excursionisme” presentada per Vanessa Rodríguez (CHC - Arxiu Municipal) a la IX Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Viladecans, 12 de novembre de 2016

El pas que ha de fer el PSOE: de la concessió a la convicció

En una cala del Maresme, entre Calella i Sant Pol, hi ha una pintada que diu: “Estimem la terra, odiem les fronteres”. Un bon lema. Utopia per utopia, m’agrada molt més, i em sembla molt més factible i molt més fructuosa la d’una Espanya que funcioni i en la qual Catalunya hi càpiga bé, que no pas la d’una Catalunya independent, que, veient com va tot, crec que seria un país d’ànima molt esquifida i en què, a més, el procés d’independència provocaria una gran destrossa en molts àmbits. 

De cara a aconseguir la meva utopia, però, hi ha moltes barreres que cal superar. I una d’elles és l’actitud del PSOE. I és que el PSOE encara no s’ha decidit a de fer el pas mental que el capacitaria per obrir realment el camí d’una estructura territorial espanyola que funcioni. I aquest pas mental és el de creure que realment la diversitat dels territoris que formen Espanya és una riquesa i no una nosa, i per tant, que aquesta diversitat s’ha d’integrar plenament en totes les decisions que prengui el govern de l’Estat.

I la pena és que això no és així. Que la pluralitat de les Espanyes és vista i viscuda pels polítics espanyols, majoritàriament, com una nosa, malgrat totes les proclames en sentit contrari que es fan de tant en tant. ¿I llavors què passa? Doncs que tot avanç en l’autogovern de Catalunya i en la potenciació de la llengua i la cultura catalanes és entès i viscut no com una cosa bona que fa millorar Espanya, sinó com una cosa que seria millor que no s’hagués hagut de fer però que no hi ha més remei que fer-la per apaivagar els catalans independentistes i per obtenir, eventualment, els seus vots. O sigui que es fa com una concessió, i no com a resultat d’una convicció. Per això passa, per exemple, el que ha passat en el congrés del PSOE del setembre passat: que la referència a l’objectiu federal apareix en el document final per una esmena del PSC, perquè en el document inicial no hi era. ¿I per què no hi era? Doncs perquè al PSOE no li surt de dins, no n’està convençut, i només ho accepta perquè no té més remei. Més o menys com va passar amb la llei de l’audiovisual, un tema que potser ara, amb les negociacions dels pressupostos, s’encarrilarà.

Jo no soc independentista, com he dit prou vegades. Però sí que vull, com a català, un nivell d’autogovern més sòlid i més clar, i una voluntat decidida del govern espanyol de potenciar la llengua i la cultura catalanes. I ho vull perquè m’estimo aquesta terra i totes les seves riqueses, i perquè crec que Espanya hi sortiria guanyant molt si les reconeixia també com un patrimoni col·lectiu que enriqueix a tothom i fa avançar el conjunt del país. O sigui que m’empipa molt veure la manca de convicció del PSOE, i m’empipa encara més que per al PSOE els catalans no independentistes se suposa que no tenim cap interès en el desenvolupament social, cultural i polític de Catalunya. Que els passos que fan són només per la pressió independentista, no per l’interès del conjunt dels catalans i dels espanyols, com hauria de ser. I a sobre sense adonar-se que així no aturaran l’independentisme, perquè l’independentisme considera les tals concessions com a victòries i com a passos nous que ha aconseguit fer enfront d’Espanya i cap a la independència. En canvi, si pensessin una mica, els avanços en l’autogovern i en la potenciació de la llengua els podrien presentar com a part d’un projecte volgut i convençut per vertebrar Espanya i consolidar-la de cara el futur.

Jo no sé de què deuen parlar Miquel Iceta i Salvador Illa quan es troben amb Pedro Sánchez. Però em sembla que farien un gran servei al país –entenent per país tant Catalunya com tot Espanya– si aconseguissin convèncer d’això Pedro Sánchez. I que a partir d’aquí el PSOE s’animés a fer una campanya pedagògica valenta, ben pensada, seriosa, sense subterfugis, explicant aquesta qüestió tant als seus propis militants com al conjunt de la població. La campanya que s’hauria d’haver fet en els primers anys de la democràcia i que lamentablement no es va fer.

Josep Lligadas Vendrell


La Rambla

La Rambla de Viladecans és un dels espais urbans amb una major significació ciutadana en el municipi. 

L’evolució que ha experimentat la ciutat, els canvis que s’han produït en la mobilitat, i els canvis socials i d’hàbits d’oci i de consum de la població han fet que la Rambla hagi perdut aquest paper significatiu que ara volem recuperar.

La urbanització que ha arribat fins als nostres dies data dels anys 80 i fruit d’aquestes circumstàncies es fa necessària la seva renovació. 

Durant el primer semestre de l’any 2021, i amb l’objectiu de dinamitzar i iniciar els treballs de remodelació de la Rambla de manera participativa es van desenvolupar 8 accions pilot que van anar treballant el que volem que sigui la Rambla un cop estigui reformada.

Les accions pilot ens ha permès trobar solucions a limitacions que es van detectar al 2017 i que els ciutadans i ciutadanes de Viladecans experimenten en el seu dia a dia. Així podem parlar d’una major diversificació d’usos en l’espai públic, millorar el verd i el mobiliari, l’accessibilitat i la mobilitat i dinamitzar l’activitat econòmica. Entre les diferents accions pilot destaco que hem celebrat Sant Jordi a la Rambla amb l’objectiu d’atreure i testar activitats de la ciutat a la Rambla, hem vermutejat a la Rambla per tal de fomentar el comerç i promocionar la restauració de la Rambla i també hem portat la Fira de Sant Isidre a la Rambla i altres fires i mercats. 

A la vessant més comunitària hem realitzat activitats i jocs infantils per recuperar l’espai públic pels infants, hem posat en comú la memòria històrica de la Rambla organitzant passejades i portant imatges antigues al carrer i hem fet tallers col·laboratius per crear xarxa i participació…

Finalment, pel que fa a la vessant més física, hem fet accions per reflexionar sobre la pacificació de l’espai públic i la millora de la connectivitat. Hem fet un exercici de reapropiació de l’espai públic utilitzant mobiliari divers per pensar altres maneres d’estar a la Rambla i hem identificat quins són els referents de la Rambla que ens orientin en quin és el carácter que ha de tenir la futura Rambla de Viladecans. 

El resultat d’aquestes accions ens ha permès elaborar unes estratègies d’actuació en els àmbit comunitari, econòmic i físic per anar implementant en els propers mesos en aquest procés de transformació de la Rambla. També ens ha permès disposar d’un avantprojecte d’urbanització a partir del qual engegar ara la redacció del projecte executiu. 

És clar que després d’arrencar el “Ramblegem”, Viladecans vol una Rambla en què es potenciï l’activitat econòmica, que sigui un espai per a la cultura de proximitat, un espai lúdic, comunitari i un espai de recuperació de la memòria. També ha de ser un espai de governança i de sociabilitat, per passejar i passar una bona estona. Per últim, en aquest escenari de transició climàtica, ha de ser un espai més verd i acollidor, més habitable i sostenible. 

Actualment estem en una etapa de treball conjunt i immersos de ple en la redacció del projecte executiu que ens permeti començar la reforma física l’any vinent. L’execució de les obres estará dividida en diverses fases degut a la complexitat i pressupost de l’obra.

Alhora, es comencen a implementar aquestes estratègies donant continuïtat al grup de treball anomenat “Amics i Amigues de la Rambla”, que lideren aquest procés tant important per a la nostra ciutat.

Richard Calle

Francesc Ronda, memòria visual d’Àfrica

Quan passeges pel carrer del Sol i fas un cop d’ull a l’aparador de l’Òptica Ronda, a més a més d’ulleres, probablement veuràs algun o altre projecte solidari : des de campanyes per als sense sostre de la Fundació Arrels, a la venda de productes solidaris dels nois i noies amb diversitat funcional de Caviga, o a l’exposició de les mascaretes cosides per l’Associació contra el Càncer de la nostra ciutat. Tots tres germans -la Cecília, la Sabina i en Francesc- solen posar-se a tret davant de tota iniciativa altruista. Parlem avui amb en Francesc, optometrista, que els anys 2016 i 2017 va prendre part en un projecte de la Fundació Etnia Barcelona cofinançat per l’Ajuntament de Viladecans al Senegal. 

Com vas conèixer aquest projecte?

 A través de l’Ajuntament de Viladecans, que va adreçar-se a tots els professionals del sector per presentar la tasca que es proposaven junt amb la Fundació Etnia. Etnia és una marca d’ulleres que opera a Barcelona i que desenvolupa un bon grapat d’iniciatives solidàries.

De fet el primer que ens van proposar va ser atendre nens d’entorns desafavorits a Viladecans per tal que poguessin comptar amb les ulleres que necessitaven. El programa es deia “Et mirem als ulls” i s’ha dut a terme en diversos barris de Catalunya. Vam fer-ho durant un any. Després ens van dir que volien traslladar això mateix a l’Àfrica i ens van oferir la possibilitat d’anar a una regió rural del Senegal, allunyada de qualsevol servei mèdic. Vaig anar, doncs, a Dialakoto, a un poble que es deia Dar Salam.

Hi vas anar tu sol?

No, vam anar-hi també amb una altra optometrista de l’hospital de Viladecans. Allà vam revisar la visió a 150 adults i a més de 400 nens i nenes, molts dels quals necessitaven -i van obtenir gratuïtament- ulleres. 

L’expedició viladecanenca a Dar Salam

Sovint s’ha fet publicitat de projectes solidaris amb muntures usades. És el cas? 

No, la Fundació Etnia va aportar material nou de trinca per als nens. De fet era un pla per a tres anys, crec. Jo hi vaig ser dos d’aquests anys. Es volia millorar la salut “visual” dels nens, fent prevenció i alhora millorant el rendiment escolar. És complicat, però, perquè les condicions en què viuen aquestes famílies dificulta que els nens portin les ulleres permanentment i que aquestes es conservin en un estat òptim.

Què et va impressionar més de la teva estada?

L’impacte és important, ja des que baixes de l’avió, perquè és una forma de vida molt diferent de la nostra. Em va cridar molt l’atenció la manca d’aigua, per exemple. Això aquí és inimaginable: no teníem aigua corrent, ens dutxàvem amb l’aigua extreta del pou. L’aigua és valuosa i difícil d’obtenir. Molts nens no disposaven de calçat. Les seves prioritats són molt diferents i molt més bàsiques que les nostres.

Aquestes condicions d’higiene, d’alimentació, de vida, tenen conseqüències per a la seva visió?

En els infants no m’ho sembla. En els adults vam trobar molta gent amb cataractes. Aquí les cataractes s’operen sense esperar que siguin totalment madures. Es treuen quan provoquen dificultats de visió. Allà això ara com ara és impossible, per tant hi ha moltes persones adultes pràcticament cegues per un problema que entre nosaltres no hi és. 

La Fundació Etnia no s’ho ha plantejat?

De fet hi ha unes quantes ONG dedicades a això, encara que no poden donar a l’abast. S’intenta, però, que l’atenció mèdica en general vagi millorant. El segon any que hi vaig anar, l’Ajuntament de Viladecans va promoure la millora d’un centre d’atenció mèdica, molt precari fins aleshores. Cal tenir present que a Dar Salam, per exemple, la distància fins a l’hospital més proper és de 80 quilòmetres i que només una part molt petita de la població disposa de cotxe. Alguns van en moto i altres en bici, però la majoria es mou a peu.

Un altre aspecte interessant és que la Fundació Etnia està promovent que l’ajut que nosaltres vam prestar s’organitzi ara a partir d’un grup de dones que han rebut la formació adequada. D’aquesta manera es potencia el paper de la dona i s’atén la població.

La primera òptica senegalesa gestionada per
 dones, iniciativa de la Fundació Etnia

Tot plegat que t’ha aportat?

El que més m’ha cridat l’atenció és que vaig veure que a Dar Salam no necessiten gaire per ser feliços. Ho hem sentit a dir mil vegades, aquí, i no hi donem importància. Però quan ets al Senegal t’adones que malgrat les mancances que viuen sempre estan bé i t’ho donen tot. Et tracten fantàsticament i sempre somriuen. Nosaltres ens queixem de moltes coses i potser amb raó, però allà tenen altres problemes. Vaig aprendre molt.

Hi tornaràs?

M’agradaria. La Covid ha dificultat anar-hi i actualment no puc participar en l’expedició que surt aquest novembre per qüestions laborals. Però no descarto tornar-hi.

Mercè Solé

Trobada d’estudis: La llar a Eramprunyà

 

Aquest proper dissabte, dia 13 de novembre, tindrà lloc a Begues, al Teatre Goula, la XIV Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà, amb el tema “La llar a Eramprunyà: llocs i formes de viure abans del segle XX”. Començarà a les 8,30 del matí i acabarà a les 14,30, i després tindrà lloc un dinar per als qui s’hi hagin inscrit.

Per part de Viladecans hi haurà dues intervencions: “Masos i terres a Viladecans durant l’Edat Mitjana”, a càrrec de Mireia Comas, del Grup Tres Torres, i “Les cases de Viladecans en el darrer terç del segle XIX”, a càrrec d’Antònia Altamirano i Xavier Calderé, del Departament de Patrimoni Cultural.

Per a més informació: centredestudisbeguetans@gmail.com 

Josep Lligadas Vendrell

Inauguració i recorregut guiat per les barraques de vinya restaurades

Fotografia: Jaume Muns

Finalment, un cop completada tant la restauració com el condicionament de l’entorn, el passat diumenge 17 d’octubre vam poder fer la inauguració, com calia, de les barraques de Cal Griveta, Cal Mitjà i de Pere Baqués. 

Tots els integrants del Grup de Pedra seca del Grup Tres Torres en teníem moltes ganes i la il·lusió amb que vam preparar-ho tot va quedar a bastament satisfeta. La convocatòria va ser un èxit, tant pel nombre d’assistents, 150 persones, com per l’acollida i felicitacions que vam rebre per la feina feta. 

Com ja sabeu, vam organitzar dos grups. Els qui estaven més en forma van pujar per la banda de Sant Climent i la resta ho van fer des de Viladecans pel camí de la Verdera. 

Fotografia: Tomàs Caroz

La pujada des de Sant Climent comença per un antic camí de carro, com mostren les empremtes deixades per les rodes a les pedres; segueix pel damunt d’un magnífic mur de desempedregament que, inicialment, marca la separació entre propietats i acaba, ja convertit en el camí de cornisa que separa els termes de Viladecans i Sant Climent, en el tram final del camí de la Verdera que du de Viladecans a l’ermita de Sant Ramon. A mitja pujada, vam fer una aturada per veure la barraca de Cal Griveta. A l’entrada del corriol que porta a aquesta barraca vam veure una fita que hi ha, trencada i, al final del camí de cornisa, una altra, aquesta sencera; ambdues marquen la separació entre els termes de Viladecans i Sant Climent.

Un cop arribats al camí de la Verdera vam baixar fins a trobar-nos amb el grup que pujava des de Viladecans, per aquest mateix camí, en el punt on el passat setembre havíem col·locat les rajoles amb dites de Sant Ramon. Tots plegats vam seguir fins la barraca de Pere Baqués, on vam fer els imprescindibles agraïments a tothom que ha col·laborat d’una o altra manera a la recuperació d’aquest patrimoni popular: els propietaris de les finques on són les barraques, el Grup de Pedra Seca, els Amics de la poesia de la llibreria Els Nou Rals i, a tots els qui ens van acompanyar aquell matí. A més, en Jaume Lligades, va fer una explicació sobre la construcció en pedra seca, en general, i sobre les tres barraques que estàvem inaugurant, en particular. 

Per acabar, ens vam adreçar a la barraca de Cal Mitjà. A l’inici del camí que du a la barraca vam veure el marge que, expressament, havíem deixat a mig fer per poder mostrar els diferents estadis de construcció d’aquest element tan característic dels camps de vinya situats en terrenys com aquests de la muntanya del Montbaig. A Cal Mitjà, vam penjar una trentena de fotografies que mostraven el procés de restauració de totes tres barraques, l’estat com les vam trobar i el resultat final després de la nostra intervenció. Una mica de cava i unes patates fregides van acompanyar la cloenda de l’acte en un ambient plenament festiu.

Vicky Herrero Garcia

Fotografia: Rosa Piñol

* El dia 17 d’octubre celebràvem amb gran alegria la inauguració de les barraques; dissabte 6 de novembre, lamentàvem l’agressió que ha patit la barraca de Cal Mitjà –han destrossat les rajoles amb el nom i el vers que havíem col·locat, a més del rètol on demanàvem respecte per l’entorn. Tanmateix, seguirem recuperant aquest patrimoni amb la mateixa il·lusió i ganes que fins ara. 

L’ermita com a instrument musical

Vaig tenir ocasió d’assistir a una de les sessions del “Taller de música medieval” que es fan durant aquest trimestre a l’ermita de Sales. L’experiència em va sembla esplèndida.

Jo ja havia tingut la sort d’escoltar la Laura de Castellet, musicoarqueòloga i una veritable especialista en aquella altra dona polifacètica que va ser, al segle XI, Hildegarda de Bingen. Per tant no em van estranyar gens ni les seves qualitats pedagògiques, ni la diversitat d’instruments que domina ni la seva habilitat per fer-nos participar activament en la música.

La seva intervenció va tenir dues parts: una, a fora de l’ermita, en relació a la música popular. Ens va ensenyar un munt d’instruments senzills, d’arrel antiquíssima, fets d’elements naturals d’origen vegetal i animal, que han arribat fins a nosaltres i que continuen vigents, potser ara d’una manera més sofisticada.

Una segona part va tenir lloc ja dins de l’ermita, que té una acústica particularment acurada després que les beguines o deodates –aquelles dones de pregària que van embellir tant l’ermita en època medieval– hi fessin col·locar dues olles estratègicament situades. La música aquí es va convertir en litúrgica, com s’esqueia: nova sonoritat. La pròpia ermita, ens deia la Laura, actuava com a instrument, com a caixa de ressonància. Vam tenir ocasió d’escoltar música d’Hildegarda de Bingen (a la qual tinc una notable simpatia) i de contribuir a enriquir els harmònics de l’audició, i encara hi va afegir una altra mena de música culta: la de trobadors, o més ben dit, de trobadores.

Va ser mitja hora molt ben aprofitada!

Encara hi sou a temps: el taller es repeteix els diumenges 14 de novembre i el 12 de desembre a les 12 del migdia, i cal inscriure’s prèviament a patrimonicultural@viladecans.cat o bé al 937 077 290. No us ho perdeu!

Mercè Solé

El calendari de l’ermita

En aquesta pàgina podeu veure unes quantes imatges de les diverses activitats que s’han fet a l’ermita de Sales des de la seva inauguració, i aquí us indiquem el calendari de les que hi ha previstes fins a final d’any:

Dissabte 13 de novembre de 10 a 1 del matí: Ermita oberta per a la visita lliure o per fer-hi una estona de silenci.

Diumenge 14 de novembre a les 12 del migdia: Taller de música medieval a càrrec de Laura de Castellet.

Dissabte 20 de novembre de 10 a 1 del matí: Ermita oberta per a la visita lliure o per fer-hi una estona de silenci.

Dissabte 27 de novembre de 10 a 1 del matí: Ermita oberta per a la visita lliure o per fer-hi una estona de silenci.

Dissabte 4 de desembre de 10 a 1 del matí: Ermita oberta per a la visita lliure o per fer-hi una estona de silenci.

Dissabte 11 de desembre d’11 a 1 del matí: Visites guiades a l’ermita i el seu entorn.

Diumenge 12 de desembre a les 11 del matí: Visita guiada a l’ermita i el seu entorn.

Diumenge 12 de desembre a les 12 del migdia: Taller de música medieval a càrrec de Laura de Castellet.

Dissabte 18 de desembre a les 12 del migdia: Representació, amb text i música, del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.

Per participar de les visites guiades o del taller de música antiga cal incriure’s prèviament a patrimonicultural@viladecans.cat o bé al 937 077 290. Per a les visites lliures i per a la representació del Poema de Nadal no cal incripció prèvia.





Coral la Lira, assaig el 1981



Al local on es feien els plens de l’Ajuntament de Viladecans, al carrer d’Angel Guimerà, la Coral la Lira feia un assaig l’any 1981, dirigida per qui era el seu director Francesc Ollé Rosell.

La Lira, una de les entitats més antigues de la ciutat, va néixer l’any 1945, com a cor d’homes, i al llarg dels anys va evolucionar com a orfeó (Massa Coral Orfeònica La Lira, l’any 1951) i es consolidà com a Agrupament Coral La Lira, Coral Mixta Adulta, l’any 1971.

Per celebrar el 50è aniversari de la coral, l’any 1995 es va publicar el llibre “El cant coral a Viladecans, La Lira 1945-1995” on es recull la seva llarga historia a la nostra ciutat, en la qual continua fent-nos gaudir de la música. 

Jaume Muns

El mal que s’amaga sota una careta

Dibuix: Montserrat Cabo
 

Fa pocs dies es va estrenar al cinema Halloween Kills, l’enèsima seqüela d’aquella pel·lícula de terror en què un perseverant Michael Myers matava a tort i a dret durant la nit del 31 d’octubre. A la pantalla l’enemic s’ocultava sota una careta blanca i encarnava un mal omnipresent i devastador, innat a l’ésser humà.

Mentre donava voltes a l’elaboració d’aquest text llegia articles sobre violència masclista i m’aclaparaven les mil cares que prenia. La més terrible, els assassinats, és clar, també dels infants, i les pallisses i les agressions sexuals. Però també la violència psicològica i verbal, l’assetjament, la discriminació laboral, la violència econòmica, institucional o obstètrica. Els matrimonis forçosos, la mutilació genital o el burca. I un llarg etcètera de microviolències còmodament instal·lades i normalitzades.

Com a la pel·lícula Halloween, el mal contra les dones és omnipresent, devastador, i pràcticament sempre s’amaga al darrere d’una careta. Em nego a acceptar, però, que és intrínsec a l’ésser humà –o a l’home, en aquest cas. No, la violència que pateixen les dones pel fet de ser dones no té res a veure amb la naturalesa biològica dels mascles. És adquirida, estructural i cultural i, per tant, és a les nostres mans erradicar-la. 

La violència masclista és la vulneració dels drets humans més estesa. És present a tot el planeta. Al primer i al tercer món. Per sobre de la Diagonal i per sota. I també a Viladecans, on no cal mirar massa enrere per recordar la Susana Cortés i la Josefa, assassinades per les seves parelles el 2019 i el 2020 respectivament.

Si ens fixem en les dades oficials del 2019, pre-pandèmiques, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones de Viladecans va atendre a un total de 285 veïnes, 153 de les quals patien una situació de violència masclista. Pel que fa a les consultes (no a l’atenció directa) el 50,4% del total (434) van ser referents a situacions violentes. Durant el mateix any, al Baix Llobregat hi va haver 2.158 denúncies per violència contra les dones, 101 homes condemnats i 36 d’absolts. Només 137 homes processats per més de 2.000 denúncies. Què és el que falla?

Després de molts anys de mobilitzacions convocades per la societat civil i els moviments feministes, la xacra de la violència masclista s’ha reconegut com un problema de salut pública. Mai tants països havien tingut lleis contra aquestes formes de violència. No obstant això, el resultat d’aquestes lleis encara és poc contundent: una limitada protecció per a les dones i les nenes i un complicat accés a la justícia. No es fa prou per prevenir la violència i, quan aquesta succeeix, sovint queda impune tal com ens demostren les dades. I anem sumant minuts de silenci.

El pròxim 25 de novembre se celebrarà el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Violència Masclista. I emfatitzo el m-a-s-c-l-i-s-t-a, no “domèstica” com alguns i algunes s’entesten a anomenar-la. Hi haurà actes institucionals i alternatius, es llegiran manifestos, versos i llistes de noms, es programaran activitats de sensibilització i sortirem al carrer. Però res d’això és suficient. 

Volem mesures contundents i pressupost per dur-les a terme. Que tots els nivells d’educació integrin formació específica, tant per a l’alumnat com per al professorat, sobre igualtat de gènere i no discriminació i que totes les matèries incorporin la perspectiva de gènere. 

Volem un compromís clar dels mitjans de comunicació per a promoure una imatge de la dona forta i positiva i una masculinitat sana i respectuosa. 

La legislació espanyola té una mirada força estreta sobre la violència masclista. Volem una reforma del Codi Penal que doni un tractament específic als delictes d’origen masclista, ja es donin dins de la parella o fora. Volem que les víctimes i els seus fills i filles siguin reconegudes com a tal. Que hi hagi més jutjats específics, que les dones que no s’atreveixen a denunciar siguin igualment ateses i informades.

Volem un sistema judicial format en perspectiva de gènere que no caigui en prejudicis i estereotips. Una policia preparada per atendre-les les 24 hores del dia i cada dia de l’any. Que millorin els protocols de protecció. Que augmentin els recursos socials. 

Vull que la meva filla, d’un any, no tingui mai por.

Vanessa Rodríguez


Alguns actes previstos a viladecans contra la violència de gènere:

- 23 de novembre, a les 17.30 h, a la sala de plens de la Torre del Baró

Taula rodona sobre la violència obstètrica

Debat, des de diferents perspectives, al voltant de la violència obstètrica. Comptarem amb testimonis reals i amb professionals de l’àmbit jurídic i de la salut. Organització: LactaMater

- El 25 de novembre acosta’t al Parc de Can Xic per mostrar el teu rebuig contra la violència de gènere participant en les activitats següents:

11.30 h Acte de commemoració: Representació artística de la violència de gènere

L’alumnat dels programes de Formació i Inserció i de l’Itinerari Formatiu Específic instal·laran una representació artística de la violència masclista treballada prèviament a les aules dels centres educatius.

 12.30 h Lectura del manifest institucional i homenatge a les dones i infants víctimes de la violència masclista el 2021

En cas de pluja, les activitats es realitzaran al Centre de Recursos per a Joves Can Xic.

 18.00 h Contes Violeta (Biblioteca)

Contes amb perspectiva de gènere, en què les dones trenquen estereotips i es deslliuren dels rols de gènere. A càrrec de la Tribu juganera.

Activitat recomanada per a infants a partir dels 4 anys. Més informació aquí.

- 26 de novembre, de 19.00 a 22.00 h, al Centre de Recursos per a Joves Can Xic

Cinefòrum: projecció pel·lícula Una jove prometedora + col·loqui. Més informació aquí

ACTIVITATS DESTACADES

- Jotambé

Fins al 26 de novembre, acosta’t als equipaments comunitaris de Viladecans (Casal de Barri La Unión, Casal de l’Alba-rosa, Casal de Barri Montserratina, Casal Barri de Sales, Ateneu d’Entitats Pablo Picasso, Ateneu de Cultura Popular Can Batllori i Centre de Recursos per a Joves Can Xic) i comparteix les actituds i comportaments masclistes de què has estat objecte pel simple fet de ser dona.

#jotambe #nocallisnocallem #25N #Viladecans

200.000 dones

El 26 de novembre, a les 20 h, podeu gaudir de l’espectacle teatral que es realitza a Atrium sobre la caça de bruixes a Europa entre els segles XVI i XVII. A càrrec de la companyia Càndida. Més informació sobre l’espectacle i la compra d’entrades aquí. 

- VIII Marxa del Baix Llobregat contra la violència masclista

- El 28 de novembre, diversos municipis de la comarca i el Consell Comarcal del Baix Llobregat organitzen una marxa reivindicativa. Més informació aquí. 

Gratapalles (Emberiza cirlus) Parc Agrari del Baix Llobregat, 6 de novembre de 2021

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. El mascle té la gorja negra i el pit groc i verd. El ventre és groc amb algunes ratlles negres. El cap, amb un bec robust, també és groc amb una franja negre. La femella i el jove tenen el plomatge més apagat. És bàsicament granívor, llevat de l’època reproductora, que caça insectes per a nodrir els seus pollets. Hi ha una certa regressió de l’espècie a causa de processos d’alteració de l’hàbitat i de menys disponibilitat d’aliment.

Eio Ramon

L’ermita de Sales, un bon símptoma

Des que el passat 6 de setembre es va reobrir l’ermita de Sales ja restaurada, ha estat molt notable el nombre d’activitats que s’hi han dut a terme: la pregària de Vespres de Festa Major i la missa de Tots Sants, els tallers de música medieval a càrrec de Laura de Castellet, la represa de les visites guiades un dissabte i un diumenge al mes, l’obertura de l’ermita els dissabtes al matí en què no hi ha visites, perquè la gent pugui entrar-hi lliurement a visitar-la o a estar-hi una estona relaxadament i en silenci...

Algunes d’aquestes activitats estan promogudes per l’Ajuntament i d’altres per l’Associació d’Amics i Amigues de l’Ermita juntament amb les parròquies de la ciutat. Però en tot cas, fa un goig notable veure com aquest espai renovat és ben aprofitat per a activitats religioses i per a activitats culturals i cíviques. De manera ben coordinada, l’Ajuntament, les parròquies i l’Associació d’Amics i Amigues han fet una bona feina i han sabut extreure les màximes possibilitats d’aquest edifici tan petit i senzill, i tan assetjat per totes bandes (el cementiri, el tanatori, la central elèctrica, i ben aviat els pisos del Pla de Llevant), però que es manté viu i ferm des de fa 900 anys, sense gaires pretensions però amb una inequívoca vocació de permanència.

L’ermita de la Mare de Déu de Sales és de per si mateixa un important patrimoni ciutadà, i ho serà encara més com més l’aprofitem tots plegats. I és, sens dubte, també, un magnífic símptoma de les possibilitats que tenim a la nostra ciutat quan ens proposem fer bones coses, ajuntant esforços i desitjos, i cercant de fer brollar totes les riqueses que com a ciutadans i ciutadanes podem aportar a la col·lectivitat. 

Triar com ens alimentem és un dret, no un privilegi

Es hora de veure i entendre el moment crític en què ens trobem. La crisi derivada de la COVID-19 està empitjorant les condicions de vida de moltes persones.

Amb la Campanya JO COM TU, a Càritas treballem perquè tothom pugui comprar a qualsevol establiment d’alimentació els productes que vulgui d’acord amb les necessitats alimentàries, familiars o culturals que tingui.

Imagina’t no poder triar què has de menjar

Aquesta és la realitat de moltes persones en situació de pobresa. Per això, volem distribuir la targeta “Jo com tu”: una targeta bancària de prepagament que permet comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació.

Per fer-ho possible, necessitem la teva ajuda. La teva col·laboració farà que les famílies ateses puguin triar què volen menjar, comprar amb autonomia i recarregar la targeta “Jo com tu”.

El dret a l’alimentació és el dret a tenir accés a una alimentació adequada i suficient, i que garanteixi una vida física i psíquica, individual i col·lectiva, lliure d’angoixes, satisfactòria i digna.

Jean Ziegler

Ex-relator especial de les Nacions Unides per al dret a l’alimentació

Les persones en situació de pobresa tenen els mateixos drets que nosaltres. És hora de dignificar-ne l’accés a l’alimentació i que puguin triar què mengen, mantenint els hàbits de compra i garantint una alimentació saludable i adequada, adaptada a les necessitats de les diferents edats, creences o dietes. Alhora, promourem el comerç local, ja que podran continuar comprant als punts habituals i no hauran de deixar de fer-ho perquè no tenen ingressos, i tot això gràcies a la tarjeta “Jo com tu”. Col·labora per fer-ho possible.

Contacta amb Càritas trucant al 936525770 o bé escrivint a secretaria@caritassantfeliu.cat.

¿Nos enfrentamos irremediablemente a la escasez?

Europa se prepara para hacer frente a un invierno con los precios disparados del gas y la electricidad que amenaza con una ola inflacionista y de escasez en los mercados mundiales. El aumento del precio de la electricidad, originado por la cotización internacional del gas, ha pillado por sorpresa a todo el mundo. Los gobiernos están viendo qué medidas tomar para evitar que el coste del kilovatio-hora penalice en exceso a los hogares pobres y la competitividad de las empresas electrodependientes. Algunas han cerrado producciones por falta de rentabilidad. El margen de maniobra que se otorgan es estrecho, remitiéndose a medidas de absorción del sobrecoste eléctrico con cargo a los presupuestos del Estado, unas medidas difíciles de sostener en el tiempo si la crisis se alarga. Ni Sánchez ni Macron quieren pensar en la que se avecina con una oposición enloquecida que aprovecha la crisis para reclamar incluso que se quiten las “barreras sindicales” (¿qué estarán insinuando?) y unos ciudadanos con chalecos amarillos tomando las calles en protesta por algo cuya solución no se encuentra en sus manos. 

Pero lo que realmente debería sorprender es que gobiernos y empresarios, sobre aviso desde hace al menos una década de la escasez que se avistaba, superado el pic-oil y ante las tensiones que ello acarrearía en los mercados internacionales, no tomaran medidas antes. Cabe recordar la fuerte escalada de precios del petróleo que superó los 140 dólares el barril durante el verano de 2008. Las causas del encarecimiento de la energía son complejas, a veces influidas por circunstancias aleatorias o poco previsibles, pero hay una que es muy previsible: cuando un recurso no renovable supera su zenit de extracción tiende a la escasez, al desabastecimiento y en consecuencia al encarecimiento. A ello, sumémosle las medidas de reducción de emisiones para frenar el cambio climático, que llevan ya tiempo desincentivando las inversiones en combustibles fósiles, y añadamos los efectos geopolíticos y especulativos en manos de cárteles y oligopolios que pueden actuar de desencadenantes. Sin embargo, la fuerza motora principal de la subida de precios está escrita con la simplicidad y la lógica de los indicios del fin del modelo energético fósil. Ya nadie con información puede negarlo. 

La misma lógica hay que aplicarla a otras materias primas minerales no energéticas como determinados metales o algunos productos y elaborados alimentarios sujetos a costes de energía o de transporte, que viene a ser lo mismo. ¿Quiere ello decir que nos enfrentamos irremediablemente a la escasez y el encarecimiento generalizado? Lo que nos está indicando es algo que ya sabíamos: que para no tener sobrecostes energéticos debemos transitar hacia el nuevo modelo energético basado en el ahorro y la eficiencia, la generación renovable y la economía circular. La escasez no es una propiedad atribuible a nada sino la consecuencia de algo. Es la consecuencia de no adaptarse al cambio. Los que hayan hecho inversiones en renovables, promovido una movilidad eléctrica o sostenible, tengan soberanía tecnológica porque han invertido en R+D, reducen el consumo de carne, tienen un mercado de trabajo justo, por poner ejemplos, surfearan mejor la ola. De esta crisis solo se sale por la senda del cambio.

A tenor de los debates suscitados y de las medidas que se proponen para hacer frente a ese invierno, como si se tratara de una tormenta pasajera de la que hay que cobijarse, da la sensación de que no se está por la labor. Enmascarar el precio de la energía con rebajas de impuestos o incluso con ayudas de escudo social no da señales de mercado para reaccionar en consecuencia. Seré grafico: no se trata de subvencionar el kilovatio-hora para continuar usando la secadora eléctrica sino de volver a tender la ropa al sol. Leo que los agricultores franceses van a abandonar los cultivos de maíz porque el secado con gas natural se ha puesto por las nubes y no sale a cuenta. Sin embargo, recuerdos de mi infancia me retrotraen a un secado sin coste con las mazorcas colgadas del techo. Alguien me dirá que no está la cosa para regresos al neolítico. Pues la historia juzgará si nuestra propensión al irracional derroche energético del transporte de mercancías global y del turismo de masas de bajo coste doméstico y altísimo coste medioambiental es fruto de la inteligencia y el progreso o es simple estupidez humana. 

Una reflexión final. El mundo evoluciona entre la destrucción y la construcción. El volcán de la isla de La Palma en erupción estos días sugiere esta imagen de devastación ante la expectante mirada impávida de quien se debate entre la emoción y la conmoción. La oscilación del ciclo económico en el capitalismo hay que leerla en este orden para comprender: primero destrucción y luego recuperación y reconstrucción. Estamos en la reconstrucción, y sin embargo paradójicamente todo parece hundirse de nuevo ante unos índices devastadores de inflación con amenaza de colapso. Precisamente la salida está ahí y solo ahí. La reconstrucción precisa acabar con todo aquello que está anclado al modelo de la economía fósil y lineal. Consiste en eso, soltar los lastres del consumo y de la dependencia material. Sobrevivirán los que sepan tender de nuevo la ropa al sol. 

Salvador Clarós

La lectora

A ella li encanten els llibres. L’olor que els impregna. El contacte amb els fulls escrits, el gaudi de les il·lustracions, si n’hi ha, saber l’esforç que ha suposat per a l’artífex, les idees plasmades en el paper que han sorgit del no-res.

Avui n’està envoltada. Sense recomanacions de ningú, ni prejudicis, ni tan sols la lectura d’una crítica en un diari o en un anunci de televisió, està disposada a deixar-se portar per la intuïció i a no triar un llibre, sinó a deixar que el llibre la triï a ella. No en té ni idea, de quina és la raó, però aquest matí s’ha llevat desitjant-ho amb totes les seves forces.

És dissabte, i és gris. Li continua fet mal la cama, que ja fa prou la tabarra des de fa més de dos mesos i gairebé no la deixa concentrar-se per llegir. Ha tingut un somni aquesta nit i necessita trobar aquest llibre com qui busca aire per respirar darrere d’una mascareta.

Entra a la sala de lectura, saluda el personal de la biblioteca, felicita l’aniversari a una amiga amb qui acaba de coincidir i s’atura al bell mig de les prestatgeries de llibres a l’espera del miracle que ha vingut a cercar.

Menys les persones que hi treballen, ella és l’única present entre les quatre parets. Una vidriera il·lumina l’espai, el sol entra a dolls. El dissabte ja no és gris i ella s’entotsola amb els raigs de llum. El cop d’un objecte en caure a terra la distreu, la sorprèn. No s’espanta. De la prestatgeria del catàleg d’autors locals, a vegades oblidats, hi ha un llibre que acaba de llançar-se sense l’ajut de ningú. Ha deixat un buit sobre l’epígraf anomenat ‘Literatura’ perquè volia donar un cop de mà a la lectora que buscava aquell miracle, aquell llibre que quasi no havia estat tocat per cap lector. Descansa d’esquena sobre el linòleum beix.

Amb una tremolor, ella s’ajup i gira el llibre valent. És una recopilació de relats, reflexions, poemes i altres texts. Retalls de vida de l’autora, que mai no va imaginar ser entre altres autors de la seva ciutat a la biblioteca municipal, quelcom que sempre havia imaginat.

Ella no perd ni un segon i el demana en préstec. El llegirà i, tal vegada, un dia pugui compartir amb l’escriptora aquelles sensacions que li regali des de cadascuna de les seves dues-centes pàgines.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com